IEI Formació

Presentació

2008-05-16T09:59:00.000-07:00

IEI FORMACIÓ és una entitat educativa especialitzada en la formació a empreses des de l'any 1996. Les àrees de la nostra formació són:

Idiomes
Comptabilitat
Fiscalitat
Medi Ambient
Habilitats directives

Disposem d'un equip de professionals experimentat i la infraestructura adequada per oferir aquests serveis fent que l'aprenentatge de l'idioma es faci de la forma més correcta, dinàmica i estimulant per a l'alumne/a.

NOUS CURSOS:
TALLERS D´ESTIU EN ANGLÈS PER A NENS DE 3 A 12 ANYS,
INTENSIUS ESTIU ( ANGLÈS, ALEMANY, ESPANYOL, CATALÀ, FRANCÈS, ETC.) TOTS ELS HORARIS 4 SETMANES 250 EUROS

HORARI SECRETARIA
De dilluns a divendres de 10:00 a 21:00h

Agenda

2008-05-15T10:31:00.000-07:00

TREBALLA AMB NOSALTRES

2008-05-14T10:23:00.000-07:00

ÀREA IDIOMES:
Si ets professor/professora d'anglès, català, francès, alemany, italià, rus, portuguès, etc... i vols treballar amb nosaltres, envian's el teu curriculum.

ÀREA QUALITAT/MEDIAMBIENT:
Si ets professor/professora en àrees de Qualitat, Mediambient, Riscos Laborals, etc... i vols treballar amb nosaltres, envian's el teu curriculum.

ÀREA EMPRESA:
Si ets professor/professora en les àrees de Comptabilitat, Fiscal, Impostos, etc i vols treballar amb nosaltres, envian's el teu curriculum.

+ Informació

2008-05-01T10:33:00.000-07:00

Situació en el plànol

Gràcia

C/ Gran de Gràcia 71, 1r 1a.
08012 Barcelona
IEI-GRÀCIA
(IEI SERVEIS I FORMACIO EDUCATIVA SL)

93.237.37.55

administracio@ieiformacio.com

Formació Subvencionada: Cursos subvencionats per a aturats

2008-05-01T10:21:00.000-07:00

IEI SERVEIS I FORMACIÓ EDUCATIVA, és centre col·laborador del Departament de Treball de la Generalitat de Catalunya.

Aquests cursos són totalment gratuits pels alumnes i estan cofinançats pel Fons Social Europeu i el SOC

PROPER INICI JUNY i JULIOL-09 :

ANGLÈS BASIC 50 HR. ( HORARI MATINS DE 9:30 A 14:30)

ANGLÈS INTERMIG 50 HR. ( HORARI MATINS DE 9:30 A 14:30)

ANGLÈS AVANÇAT 50 HR. ( HORARI MATINS DE 9:30 A 14:30)

ALEMANY BASIC 50 HR. ( HORARI TARDAS DE 16:30 A 18:30)

SOL·LICITEU LA VOSTRA RESERVA PEL CURS! PLACES LIMITADES

Formació Subvencionada: Cursos subvencionats per a treballadors en actiu i autònoms

2008-05-01T10:08:00.000-07:00

ALUMNES SECTOR COMERÇ:

Aquests cursos són totalment gratuits pels alumnes i estan cofinançats pel Fons Social Europeu, el Consorci per a la Formació Contínua i la Confederació de Comerç de Catalunya

PROPERS CURSOS amb inici OCTUBRE 2009

ANGLÈS BÀSIC (40 hores) .
Inici: Octubre 2009 (data pendent de confirmació)
Finalització:
Horaris:
migdia: 14:00 a 16:30h dilluns, dimarts i dijous
vespre: 20:00 a 22:30h dilluns, dimarts i dijous

ANGLÈS MIG (40 hores)
Inici:Octubre 2009 (data pendent de confirmació)
Finalització:
Horaris:
migdia: 14:00 a 16:30h dilluns, dimarts i dijous
vespre: 20:00 a 22:30h dilluns, dimarts i dijous

ANGLÈS AVANÇAT (40 hores)
Inici: Octubre 2009 (data pendent de confirmació)
Finalització:
Horaris:
migdia: 14:00 a 16:30h dilluns, dimarts i dijous
vespre: 20:00 a 22:30h dilluns, dimarts i dijous

FRANCÈS (40 hores) .
Inici:Octubre 2009 (data pendent de confirmació)
Finalització:
Horaris:
migdia: 14:00 a 16:30h dilluns, dimarts i dijous
vespre: 20:00 a 22:30h dilluns, dimarts i dijous

DOCUMENTACIÓ NECESSÀRIA

Autònoms: fotocòpia DNI i rebut autònoms mes en curs

Treballadors règim general: fotocòpia DNI i nòmina mes en curs

IEI FORMACIÓ també ofereix a les empreses la possibilitat que els seus treballadors facin cursos subvencionats a traves de CONTRACTES PROGRAMA o mitjançant la bonificació FORCEM.

IEI SERVEIS I FORMACIÓ EDUCATIVA, és centre col·laborador del Departament de Treball de la Generalitat de Catalunya.

Annex 1 Sol·licitud de participació Consorci

Fitxa inscripció CEPROM

Business English - Classes particulars

2008-05-01T10:06:00.000-07:00

CURSOS D'ANGLÈS DE NEGOCIS DIRIGITS A:
Directius
Secretaries
Comercials

EASY BUSINESS ENGLISH
Taller de "Business English" dirigit especialment a aquelles persones que volen millorar de forma ràpida i divertida el seu anglès de negocis.

CLASSES PARTICULARS

Les noves formes de treball obliguen cada cop més al centres de formació a modular una oferta d'aprenentatge a mida del client. És per això que, amb aquesta voluntat de flexibilitat, des d'IEI Formació oferim quatre tipus de classes particulars seguint l’esquema 1 professor, 1 alumne.

- One to one: Es poden adquirir blocs de 40, 60 o 80 hores.
- Lunch Classes:. Aprofitant l’estona de dinar, aquestes classes són ideals per mantenir el nivell d'expressió i augmentar la fluïdesa oral.
- Immersió d'un dia: deu hores vivint en anglès, francès, ... sense sortir de Barcelona.
- Immersió d'una setmana: com viure a Londres/París/Roma, sense sortir de Barcelona.

Classes in Company

2008-05-01T10:05:00.000-07:00

Sovint les empreses tenen necessitats molt concretes pel que fa a l'aprenentatge d'idiomes (vocabulari específic, agilitat en la conversa, resultats a curt termini ...), gestió empresarial, habilitats directives, ... IEI Formació ofereix la possibilitat d'organitzar cursos a mida de les necessitats de les empreses:

- Horari flexible: de 8 a 21 h.
- Desplaçament del professor al centre de treball, inclòs.
- Màxima adaptabilitat pel que fa al contingut (conversa, business, comercial ...).
- Idiomes: anglès, francès, alemany, italià, rus, xinès, portuguès, català, espanyol per a estrangers.

Per aquests cursos, es poden tramitar subvencions que arriben a suposar la totalitat del cost del mateix.

*** Per a més informació, podeu trucar-nos al 93 237.37.55 ***

Classes de Reforç per a Estudiants

2008-04-01T06:33:00.000-07:00

Classes de Reforç per a Estudiants

Formacio d'estiu nens

2001-01-01T02:24:00.000-08:00

TALLER D´ ESTIU

APREN ANGLÈS JUGANT

NENS DE 3 ANYS FINS A 12 ANYS

HORARIS DESDE 9:30 FINS A LAS 18:00 HORES

PREUS PER MESOS, QUINCENES O SETMANES

DEMANI INFORMACIÓ.

INTENSIUS JULIOL-09 ADULTS I JOVES

ANGLÈS, FRANCÈS, ALEMANY ...

2 HORES DIÀRIES DE DILLUNS A DIJOUS

MOLTS HORARIS A ESCOLLIR

INICI DE 29 DE JUNY AL 23 DE JULIOL

PREUS :

4 SETMANES: 250 EUROS
3 SETMANES: 200 EUROS
2 SETMANES: 150 EUROS
1 SETMANA: 100 EUROS

MATRÍCULA I MATERIAL INCLÒS

DESCOMPTES:

Si et matricules abans del 15 de Juny 10 % descompte

A més si portes un germà, amic, parella, etc.. tindràs 30 euros de descompte adicional.

Anima´t les places son limitades.

Cross Web

2000-09-01T10:00:00.000-07:00

Sota el nom de Cross Web podreu trobar, periòdicament, diferents notícies de l'actualitat amb els més diversos enllaços a documents d'imatge, de text, etcètera. La intenció és oferir un petit espai d'actualitat on pugueu practicar el vostre nivell d'anglès (o francès o ...) a través d'una simple notícia i tot el ventall de possibilitats que pot oferir a Internet.

Cross Web (VIII): ... ne me quitte pas

14 d'octubre de 2008

Joan Báez, Franco Battiato, David Bowie, Josep Carreras, Tom Jones, Kurt Cobain, Marlene Dietrich, Olivia Newton-John, Nina Simone, Ray Charles. Frank Sinatra, Sting ... Què tenen en comú aquests noms? Evidentment, tots ells es dediquen a la música i, si busquéssim, segurament trobaríem alguna petita coincidència biogràfica. Però el detall que ens interessa és un tot un altre: tots, del camaleònic Bowie a l’operístic Carreras, han fet una versió d’una cançó de Jacques Brel. Brel forma part d’una estela de cantants, fonamentalment d’origen francòfon, que prestigiaren la cançó d’autor a la dècada dels cinquanta i seixanta. Estem parlant de noms com Georges Moustaki, Leo Ferré, George Brassens o Yves Montand; és el fenòmen de la chanson française. A finals dels seixanta i principis dels setanta, la febre dels cantautor s’estendria al món anglòfon, on aprofitant la tradició musical pròpia apareixerien veritables fenòmens com Bob Dylan.

Deia un acudit de fa anys que Bèlgica només havia donat al món cinc meravelles: les patates fregides (o french fries), els gofres, Tintin, Eddie Merckx ... i Jacques Brel. Brel va nèixer el 8 d'abril de 1929 al municipi bilingüe de Schaarbeek, dins la conurbació de Brussel•les; als trenta-tres anys va començar a compondre les seves primeres cançons, que van veure la llum a la xarxa de cabarets de la capital belga. No es pot dir, però, que comptés amb el suport familiar; a partir de 1953, la seva carrera artística va fer un canvi de rumb important: va publicar el seu primer disc, de 79 rpm, i va traslladar-se a París amb la idea de centrar-se exclusivament en la seva carrera artística. Allí va perseverar en la composició, la interpretació, i la vida bohèmia en cabarets i music-halls. Quan el 1956 gravava Quand on n'a que l'amour, Brel es convertia en una estrella ascendent de la cançó en francès ... L’edició de Ne me quitte pas, el 1959, el va convertir definitivament en el referent d’una generació.

La seva capacitat d’observació el va convertir en un veritable pintor, a la manera impressionista, de la vida diària i ordinària, fent servir un vocabulari planer però a la vegada molt visual i evocador. Però el seu registre també incloïa l’amor, l’humor i l’esperit, i des de peces còmiques (Les bonbons, Le lion, Comment tuer l'amant de sa femme ...) fins a dramàtiques (Voir un ami pleurer, Fils de ..., Jojo). No era només, però, la seva vessant de lletrista el que destacava: les seves interpretacions, gestuals i des del punt de vista dels cantants clàssics excessives, van renovar la manera de concebre la música melòdica. Alguns l’han comparat, precisament per aquesta vessant renovadora de l'escena, a Elvis Presley.

Després de més de deu anys de carrera, el 1966 va decidir abandonar la cançó. El 16 de maig de 1967 va fer el seu darrer recital, a Roubaix; aquell mateix 1967 actuaria, però, en la seva primera pel•lícula, Les Risques du métier, del director André Cayatte. El cel•luloide també ajudaria a augmentar la fama de Brel, gràcies sobretot a la interpretació al film Mon oncle Benjamin. El 1973 es va retirar a Hiva Oa, una de les illes de l’arxipèlag de Les Marqueses, a la Polinèsia francesa; allí va romandre, navegant amb el seu veler, l’Askoy, fins que el 1977 tornaria a París per gravar el seu darrer treball, homenatge precisament a aquelles illes: Les Marquises. L’agreujament, però, del seu càncer, l’obligaria a abandonar de nou el seu retir a les illes del Pacífic, i a retornar a París, on moriria el 9 d’octubre de 1978. Tot i la seva mort a la França metropolitana, Brel està soterrat a les Marqueses, molt a prop de la tomba d’un altre artista enamorat d’aquelles illes: el pintor Paul Gauguin.

Coincidint amb el trentè aniversari del seu traspàs, la mitomania s’ha despertat al voltant de la figura de Brel: a Brussel•les mateix es va estrenar la setmana passada, coincidint amb l'exposició J'aime les belges!, un documental fet per la seva filla France, que explora la complexa relació entre el cantant i el seu país natal. Mentrestant, a la delegació de París de Sotheby's se subhastaven noranta-cinc lots relacionats amb la seva vida i obra, aportats pels hereus d'una de les seves amants, Sylvie Rivet. Els homenatges també arribaren a l'arxipèlag de les Marqueses, en ple Pacífic, on un un petit aeroport ha estat batejat amb el nom de Jacques Brel, en record del servei d'aerotaxi que va efectuar els anys 1970 entre l'illa de Hiva Oa i Tahití (1.430 km), pilotant la seva avioneta.

Cross Web

2000-08-31T11:55:00.000-07:00

Cross Web (VII): El camí a la Casa Blanca
7 d'octubre de 2008

Des de fa molts mesos, la política internacional sembla dominada per les futures eleccions a la Casa Blanca. El paper central de la política nordamericana en el món actual hi ajuda, però també tot el procés d’elecció dels candidats. Un té la sensació que les eleccions nordamericanes no s’acaben mai, com si la campanya electoral en aquell país fos eterna. I gairebé: el ritus d’elecció dels candidats demòcrata i republicà, el dia de les eleccions ... tot està perfectament pautat. I no des de fa cinc, o deu anys: els passos que condueixen a la Casa Blanca estan establerts des de fa dècades.

Els EUA van iniciar la seva lluita per la independència al darrer quartdel segle XVIII; fins llavors, eren colònia britànica. I, també fins llavors, els EUA comprenien territorialment només les anomenades Tretze Colònies (New Hampshire, Massachusetts, Rhode Island, Connecticut, New York, New Jersey, Pensilvania, Delaware, Maryland, Virginia, Georgia i les dues Carolines); la posterior expansió territorial (allò que coneixem tant bé gràcies a les pel•lícules: la conquesta de l’Oest) és visible simplement donant un cop d’ull a un plànol polític actual Els estats més orientals són petits; com més avancem cap a l’Oest, no només són més grans sinó que les seves fronteres semblen fetes amb tiralínies: com passa, també, a l’Àfrica, on els estats centrals tenen com a frontera accidents naturals.

Els EUA van ser dels primers països en aprovar una constitució i, en conseqüència, dotar-se d’un sistema polític representatiu; el sistema parlamentari britànic hi va influir, això com el respecte per la democràcia formal. El primer president dels EUA, George Washington (1789-1797), havia presidit la Convenció de Filadèlfia, i participat activament tant en la redacció de la Constitució com en la guerra d’alliberament (en aquest cas, com a Comandant en Cap). Va ser la primera de les quaranta-tres persones que han arribat a ocupar el màxim càrrec institucional nordamericà: Barack Obama o John McCain serà la número 44.

És evident, però, que el mateix creixement territorial dels EUA va suposar canvis. De les Tretze Colònies inicials als cinquanta estats actuals, el creixement no només és en quilòmetres actuals, sinó també en població. Amb l’extensió d’EUA, la dificultat de les comunicacions i la idea de democràcia representativa a l’estil britànic, les campanyes electorals s’allargaven: el porta a porta, en un país com EUA, és esgotador. L’estructura del procés electoral nordamericà, gestat i adaptat perfectament a les comunicacions i la realitat del segle XIX, sorprenen al segle XXI. En certa manera, a l’època dels avions de reacció, els amos del món continuen amb un sistema electoral dels temps de les diligències.

I tot té el seu origen en els caucus. Però ... què és un caucus? Etimològicament, no queda clara la procedència de la paraula. D’acord amb els lingüistes, procedeix de l’algonquià, i el seu significat és “consell”. El primer rastre històric de la paraula el trobem a Boston, al segle XVIII, on existia un Caucus Club. El caucus és important ja que, com a reunió de membres d’un mateix partit polític, és l’encarregat de nomenar el candidat i marcar-ne la pauta política. Dins de l’anomenat cicle d’elecció presidencial, el primer estat en entrar en joc és Iowa, on el procés del caucus hi té lloc des de 1784: cadascun dels noranta-nou comtats d’Iowa celebra la seva Convenció, on es trien els delegats per a les convencions de nominació presidencial.

De fet, els caucus no són sinó el que a l’Estat espanyol es coneix com a eleccions primàries; la diferència bàsica, però, és una estructura piramidal. Mentre que a l’Estat espanyol, són els militants d’un partit que voten en un dia entre X candidats, als EUA les votacions són territorials i no es tria el candidat en si, sinó els delegats de l’assemblea territorial immediatament superior. A les primàries nordamericanes, doncs, els votants trien el candidat per a posterior elecció; és a dir, és un sistema de representació indirecta.

Si pensem en el context del segle XIX, no és estranya aquesta estructura piramidal: la lentitud del transport, les deficiències i arcaismes en els mitjans de comunicació ... Organitzar la tria de candidats partidistes en una votació general simultània era difícil, poc fiable; per això s’optà per diferents votacions, espaiades en el temps, progressives en l’abast territorial.

La diferència més substancial entre les primàries “europees” i les nordamericanes, però, no és tant el sistema de delegats, sinó el votant. A Europa, és el militant del partit qui tria el candidat; com màxim, en el cens s’inclouen els simpatitzants. Als Estats Units hi ha tres opcions: les primàries tancades, on només voten els militants del partit inscrits al corresponent cens; les obertes, on tothom que es registri al cens pot votar, més enllà de la seva filiació partidista; i les mixtes, que combinen factors de les dues anteriors. En les primàries obertes, doncs, un militant del partit demòcrata d’Arkansas pot votar a les primàries del partit republicà, sempre i quan s’hagi inscrit en el corresponent cens. Aquest fet converteix la campanya de les primàries en una veritable estratègia a múltiples bandes perquè, si com a norma general el militant tria el candidat que creu que millor representa el partit, aquest no és necessàriament l’esperit del simpatitzant/militant del partit contrari ...

Les primàries es celebren per Estats, amb especificitats regionals, i tenen lloc l’any anterior a l’elecció presidencial, entre els mesos de gener i maig. Hi ha una data especial, però: l’anomenat Super Tuesday, que enguany ha sigut el 5 de febrer. És el dia en què se celebren primàries a territoris que representen prop del 50% dels delegats de la Convenció Nacional. Les respectives Convencions Nacionals de demòcrates i republicans acostumen a celebrar-se a l’agost; a partir d’aquest moment, podríem dir que comença la precampanya estricta, ja que ambdós partits disposen dels candidats que han d’encapçalar els seus respectius projectes polítics. Evidentment, un any és un marge de temps que s’entén per una campanya a l’època del telègraf, però no tant a l’època d’internet.

El sistema de tria de candidats no ha estat criticat diverses vegades; Lewis Carroll, l’autor d’Alice’s Adventures in wonderland, va dedicar una sàtira del procés en un capítol del seu famós llibre. Concretament al seu tercer capítol, A caucus race and a long tale, on l’ocell Dodo organitza una competència sense normes lògiques. Quan Alícia li pregunta a Dodo What is a Caucus-race?, aquest li respon que the best way to explain it is to do it.

Aquest és el procés que hem anat vivint enguany, i que culminarà el 4 de novembre amb la clàssica jornada electoral que ha de proclamar Obama o McCain com a 44è president dels EUA.

Enllaços

Web de Barack Obama, candidat demòcrata a la Presidència

Web del Partit Demòcrata nordamericà

Web de John McCain, candidat republicà a la Presidència

Republican National Comittee, web del partit de McCain

D'altres candidats a la Presidència dels EUA

How did we get there, anyway? An historical analysis of the
Presidential Nominating Process, article de 1999 de Richard F. Berg-Anderson

L'espai virtual de la CNN dedicat a les eleccions presidencials

The Campaign Trail, l'espai de les eleccions de
The New Yorker, un dels mitjans de comunicació escrita dels EUA

La història dels EUA, versió reduïda

American Land, cançó tradicional sobre la immigració als EUA,
versionada per Bruce Springsteen

Cross Web

2000-08-30T10:00:00.000-07:00

Cross Web (VI): La Negra ...

Des de fa uns mesos, les llibreries catalanes estan patint un veritable allau de novel•les del gènere negre. Autors com Andrea Camilleri, Henning Mankell, Donna Leon o John Connolly van guanyant espai als prestatges. Fins i tot, escriptors com l’irlandès John Banville han adoptat una nova personalitat, Benjamin Black, i signen obres de caràcter detectivesc, amb un rerefons de crítica social; Banville va guanyar no fa gaire anys el Man Booker Prize per la seva obra The Sea, i ara ha sorprès a propis i estranys per la seva entrada en un gènere fins fa dos dies considerat caduc, però cada cop amb més adeptes. A casa nostra, ha estat Marc Pastor l’encarregat de revitalitzar la novel•la negra catalana amb La mala dona. Més enllà d’obres puntuals, la virtut del darrer treball de Pastor és doble: homenatja els pares del gènere, i ofereix al públic lector un rerefons històric impecable. I l’autor sap de què parla: des de fa anys, desenvolupa la seva activitat professional a la policia científica dels Mossos d’Esquadra.

A la ciutat de Barcelona, hi desapareixen nens, fills de prostitutes que no gosen denunciar els segrestos a la policia. El rumor popular es fa més i més fort fins que un inspector, Moisès Corvo, un home una mica bevedor, de vida sentimental laxa i que pensa que de tant en tant s'ha de ser resolutiu i treure el puny o l'arma de foc, comença a interessar-se pel cas. Les indagacions de Corvo passen per un prostíbul de luxe, el Xalet del Moro; pel Casino de l'Arrabassada, tapadora d'un negoci de corrupció de menors; per tavernes, teatrins, consultes de metges un pèl sonats i cases d'allò més tronades... Els caps de la policia aparten del cas l'investigador i el seu company, Juan Malsano, tot al•legant que no hi ha tema perquè no hi ha hagut cap denúncia, però Corvo i Malsano no es conformen i continuen fent preguntes inconvenients en una actitud que posa de manifest les mancances de la policia de l'època i la indefensió de bona part del poble davant de la justícia. El més esgarrifós és que la trama està basada en fets reals: Enriqueta Martí, l’anomenada vampira del carrer Ponent va existir realment, i va tenir la ciutat de Barcelona atemorida durant una llarga temporada. L’obra va merèixer el Primer Premi Crims de Tinta, lliurat pel Departament d'Interior, Relacions Institucionals i Participació de la Generalitat de Catalunya.

Durant les seves pàgines es citen (i emulen) dos dels escriptors que més van fer per a fixar l’estàndard de la novel•la negra: Edgar Allan Poe, amb el seu Dupin, i Arthur Conan Doyle, amb el celebèrrim Sherlock Holmes. Al primer, a més, Pastor li ofereix en homenatge el cognom del protagonista de la novel•la: Corvo, referència directa al poema de Poe, The Raven. No és el primer cas, ni serà l’últim, d’homenatges d’aquest tipus en la novel•la: el mateix comissari Montalbano d’Andrea Camilleri és una més que evident mostra de l’admiració de l’autor sicilià per l’escriptor barceloní Manuel Vázquez Montalbán. Però tornem a Poe i Conan Doyle. Van ser aquests dos escriptors, des de banda i banda de l’Atlàntic, els encarregats de començar a assentar les bases de la novel•la de gènere; unes bases per les quals transitarien des d’Umberto Eco fins al citat Banville.

Edgar Allan Poe va ser el pare d’Auguste Dupin, detectiu no professional que fa la seva primera aparició pública el 1841 amb The Murders of the Rue Morgue, considerat com el primer relat policíac de la història de la literatura. A la primera aventura, seguirien "The Mystery of Marie Rogêt" (1842) and "The Purloined Letter" (1844). Dupin combina les seves capacitats intel•lectuals amb la creativitat, posant-se en el lloc del criminal i resolent els casos plantejats. Poe, amb la seva tormentada biografia, va ser en aquest àmbit també un visionari: Dupin va nèixer abans fins i tot que la paraula detectiu fos popularitzada en llengua anglesa. No està clar què va inspirar Poe a escriure aquests relats; però sembla certa la teoria segons la qual, el nom del protagonista, Dupin, és una deformació voluntària de l’anglès duping (enganyar, prendre el pèl).

Si Dupin és el primer investigador de la història, serà el personatge de sir Arthur Conan Doyle, Sherlock Holmes, qui s’endurà la glòria i encapçalarà la nòmina de detectius professionals de la literatura universal. Al costat del seu company de fatigues, l’inefable doctor Watson, Holmes prendria les característiques de mite literari vivent fins al punt que, a dia d’avui, existeix una munió de seguidors que no paren de rellegir les obres de l’escriptor anglès. Nascut el 1887, Holmes és el protagonista de quatre novel•les i seixanta relats, publicats majoritàriament a The Strand Magazine, i que reben el genèric nom de cànon holmesià. A diferència de Dupin, on la creativitat i el factor humà tenen presència en els raonaments de l’investigador, Holmes és el prototipus d’investigador cerebral, genial però fred, capaç de desconèixer la teoria heliocèntrica i a la vegada realitzar un estudi científic sobre la cendra dels cigars, d’entretenir-se en detall aparentment menors ... La intel•ligència de Sherlock Holmes només era superada per la del seu germà gran, Mycroft Holmes.

L’extrema popularitat de Holmes es degué tant a les característiques intrínseques del personatge i les seves aventures, mèrit d’Arthur Conan Doyle, com a una activitat desenvolupada a l’època que afavoria la popularització de les obres literàries. En molts tallers i fàbriques, existia la figura d’un lector, encarregat d’anar llegir determinades peces literàries, triades pels treballadors, mentre aquests feinejaven. El fet que les aventures de Holmes fossin publicades en un periòdic, és a dir a un preu assequible, i llegides en públic amb aquell punt de tensió que hi ha en tots els relats protagonitzats pel genial detectiu, varen convertir-lo en un veritable celebritat literària a principis del segle XX, fins al punt que Conan Doyle va arribar a odiar el seu fill literari.

En l’actualitat, existeixen societats sherlockianes arreu del planeta, centrades en difondre l’obra no ja de Conan Doyle, sinó de Sherlock Holmes. En aquest sentit, el personatge ha acabat menjant-se l’autor. Holmes ha passat del llibre a la pantalla, sigui de cinema (amb The Private Life of Sherlock Holmes de Billy Wilder, per exemple) o de televisió (molts catalans identifiquen el personatge de Holmes amb l’actor britànic Jeremy Brett, arran de la interpretació que aquest va fer del personatge per a la BBC); i fins i tot ha produït veritables seqüeles literàries. Aquest és el cas del novel•lista del brasiler Jo Soares sobre una hipotètica i gens típica visita de Holmes a Brasil, O Xango de Baker Street; dels volums que Quinn Fawcett va dedicar al germà de Sherlock, Mycroft; de l‘obra en què Martin Davies va convertir la senyora Hudson en el veritable cervell del 221b de Baker Street. Però la més curiosa de totes les peces holmesianes potser sigui la biografia que W. S. Baring-Gould va dedicar al detectiu de la pipa, Sherlock Homes of Baker Street. Perquè ja direu sinó és curiós escriure una biografia sobre un personatge de ficció!

Enllaços

Kurt Wallander, l'inspector d'Henning Mankell

Els llibres de gènere de John Banville (Benjamin Black)

Web de la nordamericana Poe Society

The Raven, recitat

El 221b de Baker Street, casa-museu de Sherlock Holmes

Versió completa on-line de The adventures of Sherlock Holmes
d’Arthur C. Doyle

The Sherlock Holmes Society, de Londres

La versió actual (i online) de The Strand Magazine

El Club Diògenes, del qual eren socis Mycroft i Sherlock Holmes

Cross Web

2000-08-29T02:37:00.000-07:00

Cross Web (V): ... always look on the bright side of life
23 de setembre de 2008

Des del 9 de setembre, el Teatre Victòria de Barcelona ofereix a tots els amants del teatre i de l’humor un dels musicals més celebrats i transgressors de tots els temps: Spamalot. Amb música de John du Prez i Eric Idle, El Tricicle ha dirigit l’adaptació a l’espanyol d’aquesta obra, interpretada en el seu paper principal per Jordi Bosch. Però ... què és Spamalot? Spamalot és el producte de les ments d’Eric Idle, John Cleese, Graham Chapman, Terry Gilliam, Terry Jones i Michael Palin; és a dir, Monty Phyton.

A mitjans de la dècada dels setanta, Monty Python ja era un dels grups capdavanters de l’humor mundial. I ho era amb un humor que sovint barrejava magistralment estereotips socials amb surrealisme, tot amanit –a vegades- amb certs tocs que ratllaven la grolleria i una àmplia capacitat transgressora tant pel que fa als temes tractats com a la manera de tractar-los (especialment brillants eren les composicions gràfiques de Gilliam). Més enllà de les carreres artístiques prèvies, Monty Python va saltar a la fama gràcies al programa de la BBC, Monty Python’s Flying Circus, veritable sèrie de culte per als seguidors del grup. Molts dels esquetxos van esdevenir mítics, arribant-se a convertir en samarretes; d’altres han esdevingut, gairebé, veritables frases fetes de caire popular (cas de la celebèrrima Nobody expects the spanish inquisition).

Després de l’experiència televisiva, els Python s’atrevirien amb el cel•luloide i, en la seva segona experiència, van adaptar a la gran pantalla el cicle artúric ... on their own way. El rei Artús va patir en la seva pròpia pell els atacs d’un humor de vegades subtil, de vegades gruixut, i una irreverència irrefrenable. La Taula Rodona esdevenia Quadrada (si més no en la traducció espanyola). Grup musicals com Led Zeppelin i Pink Floyd hi aportaren capital; el resultat fou un despropòsit humoristic que traspassà fronteres: Monty Python and the Holy Grail. Excalibur, la Dama del Llac, sir Lancelot, sir Galahad … van patir la piconadora surreal de l’humor del sextet britànic. No serien els únics: quatre anys després, els Monty Python s’atrevirien amb la religió, i la seva Life of Brian esdevindria, a la vegada, un èxit de públic i el centre d’una polèmica amb grups de caire ultrareligiós. L’escena final, amb el protagonista crucificat, cantant Always look ont he bright side of life és, probablement, una de les més hilarants de tots els temps. També rebrien estopa, amb posterioritat, tòtems de la modernitat com els Beatles, convertits per obra i gràcia d'Eric Idle en The Rutles.

L’humor dels Monty Python va tenir repercussions en el cinema internacional. D’aquesta manera, pel•lícules com Star Wars va tenir la seva contraproposta humorística amb Space Balls (Mel Brooks, 1987), i tota la saga de James Bond i els films d’acció policial han tingut la seva versió descamisada amb The Naked Gun, amb Leslie Nielsen en el paper del policia Frank Debrin. L’humor ja no té tabús. I si és així a dia d’avui és, en gran part, gràcies a Monty Python. Tanta va ser la seva influència, que fins i tot es va crear una nova paraula en anglès, phytonesque, per definir aquest humor surreal característic i particular.

Més enllà de l'existència de Monty Python com a companyia, alguns dels seus integrants van aconseguir, un cop acabada l'experiència col·lectiva, mantenir-se dins de l'àmbit de l'humor més histriònic, amb cert reconeixement internacional. Aquest és el cas de John Cleese, conegut a casa nostra pel seu paper com a Basil Fawlty a la sèrie televisiva Fawlty Towers. Clesse, però, no es va limitar a l'humor televisiu: també va participar en diverses pel·lícules com A fish called Wanda (1988) o, en un registre completament diferent, James Bond: Everything o Nothing (2003). De fet, ha arribat a publicar diversos llibres. Per la seva banda, Michael Palin ha esdevingut una de les cares més cotitzades de la televisió ... com a turista! Efectivament, Palin és el presentador de diversos programes de viatges, on s'aproxima a la realitat dels països visitats amb un pessic de l'humor surreal que el va caracteritzar. És autor, també de diversos llibres.

De tots els integrants, però, el més pitonesc de tots potser sigui Terry Gilliam. Director de la pel·lícula que va servir de base per al musical Spamalot, va dirigir la també medieval Jabberwocky (La bestia del reino, 1977), l'onírica Time Bandits (Los héroes del tiempo, 1981), la futurista Brazil (1985) o la taquillera Twelve Monkeys (Doce monos, 1995), entre d'altres. El seu treball més destacable i curiós, però, va veure la llum de manera ben diferent de la que ell esperava; obsessionat per la figura de Don Quixot, va idear una pel·lícula basada en l'obra de Miguel de Cervantes, que havia de prendre el nom de The man who killed Don Quixote. Els infinits problemes de finançament i rodatge, però, van convertir The Man ... en el documental Lost in la Mancha, on Gilliam explica sense gaire embuts les dificultats patides. Evidentment, una manera de mirar el cantó positiu de la vida ...

Enllaços

Daily Python: la companyia, viva a la xarxa

Monty Python's Flying Circus, de Marcia Landy, a Google Books

Filosofia i humor: Monty Python and Philosophy:Nudge Nudge, Think Think!, de Gary L. Hardcastle, George A. Reisch

Tràiler de Brazil, una de les més celebrades pel·lícules de Terry Gilliam

Dreams: The Terry Gilliam Fanzine

Blog personal de John Cleese

Guió de A touch of class, primer episodi de la primera sèrie

de Fawlty Towers

Cross Web

2000-08-28T12:00:00.000-07:00

Cross Web (IV): No totes les pilotes són rodones

16 de setembre de 2008

Diu la cèlebre cita que el rugby és un esport de pagerols practicat per cavallers, mentre que el futbol és un esport de cavallers practicat per pagerols. Més enllà del fet que es pugui està d’acord amb aquesta frase, sí que és evident que l’afirmació recull sintèticament una de les diferències bàsiques entre ambdós esports: el contacte i el respecte.

El rugby és un esport que es juga amb una pilota ovalada, que es pot llançar indistintament amb la mà i amb el peu, i que enfronta dos equips de quinze jugadors l’objectiu dels quals és aconseguir més assajos que no pas el contrari. El contacte hi està permès, sempre i quan es produeixi dins dels límits marcats pel reglament; però més que la bellesa plàstica resultant de tot plegat, són els valors intrínsecs de l’esport el que més en destaquen els practicants: valors d’amistat, de respecte, de compromís i d’esforç. Tots ells es resumeixen perfectament en el Tercer Temps, moment en el qual els dos equips i l’equip arbitral del partit, s’ajunten tot prenent un mos per comentar l’encontre. O equips com els Barbarians o els British and Irish Lions, combinats de jugadors internacionals de diverses nacionalitats, però sobretot d’amics que es reuneixen només pel gust de jugar per jugar.

El rugby, un esport extremadament plàstic i visual, disposa de data de naixement i paternitat: 1823, William Webb Ellis. Tot sembla indicar que aquesta exactitud forma part de la llegenda: el rugby, com a esport, no era sinó una versió del futbol. Durant el segle XIX, sense cap mena d’institució que establís normes fixes per a tots els practicants, el futbol es jugava a cada ciutat, i cada comtat, amb un estil peculiar i propi. Per això, les actuals Federacions de Rugby comparteixen nom: Rugby Football Union. El rugby és, en definitiva, el futbol jugat a l’estil de Rugby, ciutat anglesa del comtat de Warwickshire.

Però tornem a la llegenda: recullen les cròniques que, durant la disputa d’un partit de futbol a la ciutat de Rugby, Ellis agafà la pilota amb les mans i la va dipositar a l’àrea de gol de l’equip adversari davant de l’estupefacció del públic. Sigui certa o no la història, el que és evident és que el món d’aquest esport ha reconegut William Webb Ellis com el pare de l’invent. Li ha retut homenatges, aixecat estàtues i, sobretot, ha posat el seu nom a la Copa del Món (aconseguida, en l’edició de 2007 a França, per Sudàfrica). La història, però, tal com es pot resseguir per la xarxa, és força més complexa i no tan casual.

Durant tot el segle XIX el rugby es va popularitzar mes enllà de les fronteres locals del comtat de Warwickshire, va saltar el Canal de la Mànega per arrelar a l’Estat francès (especialment a la zona d’Occitània), va estendre’s per Europa i les colònies britàniques ... i va patir la seva primera escissió. Relacionat inicialment amb el món escolar i universitari, va ser ben rebut per la classe obrera; però el fet de ser un esport de contacte i amateur, va començar a crear dissensions entre els practicants. Molts clubs, especialment de la zona del nord d’Anglaterra, van començar a pensar en compensar la pèrdua d’hores de feina d’alguns jugadors, per entrenaments i lesions, amb una petita remuneració. El 1893, però, la Unió de Clubs va rebutjar aquesta retribució i, finalment, els equips dels comtats de Yorkshire i Lancashire van acabar separant-se de la Unió, i creant el que després seria el Rugbi a XIII, o Rugby League. El rugby tradicional, a partir d’aquell moment, seria conegut com el XV, o Rugby Union (en ambdós casos, es fa referència a la quantitat de jugadors per equip).

Més enllà d’aquesta escissió, i de la coexistència de les dues modalitats, el rugby va continuar la seva expansió territorial i institucional. Dotant-se de federacions territorials, d’institucions internacionals com la International Rugby Board, de competicions internacionals ... El primer partit internacional el van disputar Anglaterra i Escòcia, el 1871; dotze anys més tard, naixeria el que és un dels tornejos més coneguts del món de l’esport: el Sis Nacions (llavors, només les quatre britàniques: Irlanda, Anglaterra, Gal•les i Escòcia). No seria fins ben entrat el segle XX que veurien la llum dos dels altres campionats més simbòlics: la Copa del Món (1987), i el Tres Nacions (1996, en què participen Nova Zelanda, Austràlia i Sudàfrica). Precisament el Tres Nacions s’ha acabat de disputar aquest cap de setmana, i han estat els neozelandesos, més coneguts com a All Blacks, els que s’han embutxacat el títol per novena vegada, després d’un intensíssim darrer partit enfront els australians (també coneguts com a aussies, o wallabies). Per tots aquells que vulguin veure els highlights, només heu de prémer el play del vídeo d’ací sota.

Enllaços

Cites sobre el rugby: algunes humorístiques, d’altres no tant

Blog amb fotografies antigues d’aquest esport

Vista prèvia del llibre d’Eric Dunning i Kenneth Sheard
Barbarians, Gentleman and Players. A sociological study
of the development of Rugby Football

A través d’aquest enllaç es poden consultar les pàgines de
Rugby’s great split. Class, culture and the origins of Rugby League Football,
de Tony Collins

Historical Rugby Articles

Planet Rugby: un dels webs de referència internacional

Rugby Dump: videos i imatges impactants

Scrum of the Earth: un altre punt de vista sobre aquest esport

Web oficial del Sis Nacions

Web Oficial del Tres Nacions

The Try: that’s big stuff!

Cross Web

2000-08-27T03:23:00.000-07:00

Cross Web (III): Qui és Peter Norman?

9 de setembre de 2008

Corria l'any 1968. Als Estats Units, continuava la lluita pels drets civils de la població afroamericana. Els Black Panthers i Martin Luther King eren dues cares d'una mateixa moneda; havien passat cinc anys des de que King, a Washington, pronunciés el seu discurs: I have a dream that one day this nation will rise up and live out the true meaning of its creed: We hold these truths to be self-evident, that all men are created equal.

Però aquell Reverend King havia estat assassinat, en estranyes circumstàncies, l'abril d'aquell mateix any; com ho havia estat també el 1965 Malcom X, com ho seria Robert Kennedy el juny de 1968. Havien passat tretze anys des del gest de Rosa Parks en contra de la segregació racial als autobusos d'Alabama, però poc s'havia avançat en el reconeixement de la igualtat entre blancs i negres. És veritat que el moviment s'havia anat fent gran, i havia anat repercutint en els més diversos àmbits socials i culturals: amb ambaixadors com Muhammad Ali (que el 1966 es negà a servir a l'exèrcit nordamericà: I ain't got no quarrel with them Viet Cong ... They never called me nigger), activistes com Angela Davis o músics James Brown (que aquell mateix 1968 escriuria la famosa cançó Say It Loud - I'm Black and I'm Proud), l'anomenat black power s'estenia com una taca d'oli. Però l'ascendència social i política dels anomenays WASPS mantenia el rigor d'una societat fonamentalment classista i racista.

En arribar la cita olímpica de Mèxic, una imatge acabaria resumint la dignitat de la comunitat afroamericana en la seva lluita pel reconeixement dels seus drets. Tommi Smith i John Carlos, medalles respectivament d'or i bronze a la final dels dos-cents metres llisos, s'enfilaren al pòdium i, en començar a sonar les primeres notes de l'himne nordamericà, acotaren el cap i aixecaren ben amunt un puny clos enfundant en un guant negre. Aquella imatge va esdevenir a partir d'aquell moment sinònim de la lluita contra la desigualtat i la injustícia, de la lluita per la dignitat.

Peter Norman va ser la medalla de plata d'aquella final. Australià i blanc, pocs saben que en aquell mateix podi lluïa a la solapa del seu xandall un pin en suport a l'Olympic Project for the Human Rights. De fet, va ser el mateix Norman qui va suggerir a Smith i Carlos que compartissin els guants, perquè Carlos s'havia deixat els seus a la vil•la olímpica (això explica, entre d'altres coses, perquè un aixeca el puny dret, i l'altre l'esquerre). Quan se li preguntà perquè ho havia fet, va arguir la seva defensa dels drets humans i la seva posició en contra de les polítiques racials del govern australià del moment, que prohibia l'immigració no blanca. La venjança de les autoritats suposadament esportives australianes va arribar uns anys més tard quan, tot i haver superat les prèvies per als Jocs de Múnic en cent i dos-cents metres, no va ser convocat pel comitè olímpic del seu país per a la cita alemanya. Quan l'octubre de 2006 Norman moria d'un atac de cor, Smith i Carlos no van dubtar en agafar un avió cap a Austràlia.

Quaranta anys més tard d'aquella impactant imatge, el seu nebot Matt Norman ha dirigit, escrit i produït Salute, un documental que ens endinsa en la vida d'un esportista d'una talla humana innegable. Perquè potser l'esport no és només un espectacle. Perquè potser l'esport és una escola de valors i de dignitat. I figures com la de Peter Norman ens ho recorden. Com va escriure un periodista en el moment de la seva mort, potser no va aixecar cap puny, però va donar un cop de mà.

Enllaços

El web i el blog de la pel•lícula Salute

La biografia de Peter Norman a la Wikipedia

La història de la protesta, i les seves conseqüències

L’homenatge pòstum d’Smith i Carlos a Norman
(Sydney Morning Herald, 10 d’octubre de 2006)

Remembering the Black Power Protest, article de Geoff Small
a The Guardian (9 de juliol de 2008)

Web de Bobby Seale, un dels fundadors del Black Panthers Party

Biografia de Martin Luther King al web dels Premis Nobel,
guardó que aconseguí el 1964

Web sobre la comunitat afroamericana dels Estats Units:
història, cultura, art ...

Roll Jordan Roll: the world that slaves made, estudi de l’historiador
Eugene Genovese sobre el món dels esclaus a Estats Units

Cross Web

2000-08-26T05:32:00.000-07:00

Cross Web (II): La biografia de Bond, James Bond

2 de setembre de 2008

Sean Connery ha tornat recentment a la terra que el va veure néixer. El motiu era presentar en públic, a l’Edinburgh Book Festival, la seva autobiografia. Conegut arreu del món per ser la cara del més celebèrrim agent secret de tots els temps, a la Gran Bretanya Connery també és conegut pel seu orgull escocès. No és estrany, doncs, que l’ex007 hagi decidit titular la seva obra Being a Scot ...

My first big break came when I was five years old. It's taken me more than seventy years to realise that. You see, at five I first learnt to read. It's that simple and it's that profound. I left school at thirteen. I didn't have a formal education... It has been a long return journey from my two-room Fountainbridge home in the smoky industrial end of Edinburgh opposite the McCowans' toffee factory. There was no bathroom with a communal toilet outside. For years we had only gas lighting. Sometimes the light in the shared stairway would be out after some desperado had broken the mantle to bubble gas through milk for kicks. Amb paraules senzilles, Connery fa un repàs de la seva infància, de la seva joventut, i dels primers anys com a lleter al veïnat de Fountainbridge, a Edinburgh. No és queda, però, en la clàssica història del jove en ambient que creix en un ambient advers i difícil, en el discurs del self-made man. Connery s’atreveix amb els més diversos aspectes de la cultura i la vida escoceses, des de l’esport fins a les tendències gòtiques de la literatura del país (del poeta Robert Burns al cèlebre escriptor Walter Scott, amb qui Connery comparteix el títol de Sir). Fins i tot té un moment per parlar d’arquitectura, i de la nova seu del Parlament Escocès, dissenyada per l’arquitecte valencià Enric Miralles. I tampoc s’amaga políticament parlant; seguidor declarat de les tesis del Scottish Nationalist Party, s’ha mostrat en diverses ocasions defensor de la independència d’Escòcia. De fet, actualment Connery viu a les Bahames i manté que no tornarà a Escòcia fins que no sigui independent.

Tot i passar a formar part de l’star system cinematogràfic interpretant el paper de l’agent secret d’Ian Fleming, el de Bond no és precisament l’únic registre de Connery com a actor. D’oficial d’un submarí rus (The Hunt of Red October, 1990) fins a somiador al costat de Michael Caine (The Man who Wold Be King, 1975), passant per frare investigador a l’edat mitjana (The Name of the Rose, 1986) o pare d’Indiana Jones en la tercera entrega de la saga (Indiana Jones and the last Crusade, 1989), l’actor escocès s’ha fet familiar a totes les generacions d’aficionats al cinema del món.

Enllaços

Biografia de Connery, al web de la BBC

Ian Fleming: el pare de la criatura

Article sobre The Man Who Would Be King, novel•la de

Rudyard Kipling que va servir de base per a la pel•lícula homònima

Pàgina de l’Edinburgh University Library dedicada a la vida i obra
de Walter Scott, un altre escocès cèlebre

The People’s Poet, article a The Guardian sobre el

poeta nacional escocès, Robert Burns

Recull d’articles sobre la història d’Escòcia

Cross Web

2000-08-25T08:59:00.000-07:00

Cross Web (I): ... the parting glass
26 d'agost de 2008

Dissabte passat, Ronnie Drew, el que va ser un dels líders més carismàtics del grup de folk irlandès The Dubliners, va morir a l’edat de setanta-tres anys al Saint Vincent’s Hospital de Dublin, en no poder superar un càncer de gola que arrossegava des de feia temps. Drew, amb una carrera musical envejable i una col•lecció de discos quasi inabastable, va estar a primera fila del món de la música des de 1962 i col•laborà amb artistes de la talla de Christy Moore, The Pogues, Eleanor Shanley o els Dropkick Murphys, entre d’altres. El que pocs saben és que, a mitjans de la dècada del seixanta, Drew va arribar a protagonitzar un flim, O'Donoghue's Opera, que no es va acabar de rodar per problemes de pressupost; la sort i les noves tecnologies van permetre, el 1995, recuperar part de les cintes del rodatge i restaurar-les. Les podeu descobrir, amb paciència, al You Tube.

Drew, de fet, podria ser considerat junt amb Paddy Moloney dels Chieftains, el més gran patriarca de la músca irlandesa, ja que va transcendir el seu àmbit -el folk- per endinsar-se en els més diversos corrents de la música moderna, des del punk a la cançó melòdica. No és estrany, doncs, que a principis d’any una llarga sèrie de noms de la música irlandesa i de grups de l’Illa Verda (d’U2 a The Corrs, passant per Sinead O’Connor, Kila, Shane MacGowan, Bob Geldof o Chris de Burgh), s’ajuntessin per retre-li homenatge amb la cançó The Ballad of Ronnie Drew, escrita per Robert Hunter (exGrateful Dead), que va enfilar-se fins al número 1 de les llistes d'èxits irlandeses ...

El funeral de Drew, celebrat a mitjans setmana a Greystones, comtat de Wicklow, va ser un veritable homenatge a la carrera musical i a la bonhomia d’aquest patriarca irlandès. Centenars de seguidors i companys de professió van acomiadar Drew amb un reguitzell de cançons carregades de sentiment; potser per això, com en el seu funeral, el millor homenatge possiblement sigui aixecar una pinta de Guinness i recordar les sagrades estrofes amb què comença The Parting Glass ...

All the money that e'er I had
I spent it in good company
And all the harm I've ever done
Alas, it was to none but me
And all I've done for want of wit
To memory now, I can't recall
So fill to me the parting glass
Good night and joy be to you all!

Enllaços:

Ronnie Drew: the final interview, article al Belfast Telegrah (21.08)
Perfil biogràfic arran del passi del documental September Song (RTE Guides)
Videoclip casolà del primer hit dels Dubliners, Seven Drunken Nights
(by Eletrotek)
Video de mitjans dels seixanta on interpreta
la satírica The Old Alarm Clock (RTE)
El seu My Space
O'Donoghue's Opera (I)
O'Donoghue's Opera (II)
O'Donoghue's Opera (III)
O'Donoghue's Opera (IV)

GENERALITAT DE CATALUNYA

2000-05-16T10:23:00.000-07:00

http://www.gencat.cat/

FORCEM

2000-05-16T10:22:00.001-07:00

http://www.fundaciontripartita.org/

CEPROM

2000-05-16T10:22:00.000-07:00

http://www.ceprom.org/