Les cartes d'en Jordi

LA DEMOCRÀCIA EN ENTREDIT

2009-07-03T19:21:00.001-07:00

És bonic adonar-se que Catalunya ha estat pionera en institucions democràtiques a nivell europeu. Resulta que, a l'Edat Mitjana, les Corts Catalanes i el Consell de Cent ens van posar al capdavant pel que fa a models d'organització política. En canvi, avui dia, les accions i decisions dels polítics catalans fan gala d'anar molt per darrera del que el poble voldria. I m'agradaria explicar-me una mica perquè, de sempre, percebo cert cofoisme pel que fa a la nostra autopercepció. Deixant de banda molts altres temes que fan de mal recordar, com la manera com el conjunt de partits han tirat endavant l'Estatut, o desenes d'altres casos, aquesta setmana passada hem pogut veure dos exemples de fins a quin punt la vida de la política institucional del país passa per hores baixes per culpa de la classe política que tenim. En la mateixa setmana, CiU i PSC han pactat diverses coses, demostrant que tots dos són de dretes, també el PSC per molt que vulguin vestir la mona de rosa. Per una banda, CiU, PSC i ERC han aprovat una Llei d'Educació de Catalunya socialment regressiva que segueix apostant per una diferent funció social de l'escola pública (per als pobres) i l'escola privada-concertada (per als que vulguin col·locar-se laboralment), un panorama que CiU va endegar amb les ajudes i favoritisme per la privada, però que la sociovergència perllonga. I, la mateixa setmana, CiU, PSC i PP, han impedit que es produís el debat parlamentari sobre cultius transgènics que demanaven més de mig milió de ciutadans a través d'una Iniciativa Legislativa Popular. És clar que cada partit defensa uns interessos, però és difícil d'argumentar com, des de la suposada democràcia, es pot negar el debat. ¿Quins són els interessos econòmics que defensen a l'impedir un debat que una gran part de la ciutadania demana? ¿Com es conjuga la negativa a l'ILP amb el poc prestigi que gaudeix la política representativa? Suposo que els polítics trobarien molt incivilitzat si aquests ciutadans, que han seguit tots els requeriments que se'ls ha demanat, donessin sortida a la seva frustració cremant camps de transgènics, però jo em pregunto quina alternativa viable els ofereix la política institucional?

(Carta 247)

VINGA DEFENSORS DE LA DEMOCRÀCIA!

2009-07-03T03:43:00.000-07:00

El cas de Manuel Zelaya, president d'Hondures deposat recentment per un cop d'estat que veurem on acaba desembocant, és ben singular. En un país assolat per la pobresa i la desestructuració social, el candidat del Partit Liberal d'Hondures, Manuel Zelaya, va dur a terme, com tots els polítics, una campanya electoral populista, en el sentit que prometia les mesures socials que un poble empobridíssim desitjaria. Un cop al poder, sorprenent a tothom, Zelaya va triar ser fidel al que havia promès en comptes de ser fidel a l'agenda oculta del seu partit, un partit de dretes que ha anat alternant-se, en el tradicional acaparament bipartidista del poder, amb el també dretà, Partit Nacional d'Hondures. Zelaya, en contra del seu partit, ha impulsat mesures de diferent índole per beneficiar els camperols i els ciutadans més desfavorits, i també s'ha adherit a l'ALBA, acord econòmic i polític impulsat per Veneçuela i Cuba, provocant l'alarma dels empresaris que, per mantenir els seus privilegis, desitjarien proseguir amb el vassallatge històric d'Hondures vers els Estats Units i mantenir-se lluny del pol autonomista que està prenent volada a Amèrica Llatina. Aquesta campanya electoral populista de prometre el que el poble necessita, ha donat lloc a una acció de govern que intenta complir amb el que el poble necessita, i a la premsa internacional li ha faltat temps per començar a titllar-lo de populista junt a Chávez, Morales, Correa... Però aquesta premsa ho anomena populisme despectivament, quan en realitat potser estem davant de polítiques moderament agosarades que intenten superar la pobresa (un objectiu gens senzill en països que arrosseguen molta desestructuració...) desmarcant-se del que es considera políticament correcte en un món gairebé totalment neoliberal on només un grup d'irreductibles "gals" desafien ara i sempre a l'enemic. Ara, la comunitat internacional té la oportunitat d'anar més enllà de les desqualificacions del cop d'estat, i donar compte de tant fervor democràtic a Iraq, Afganistan, Iran, Palestina, etc... ara a Hondures, un país del que poden recelar per estar-se acostant a aquest pol autonomista llatinoamericà, de manera que es pugui ofegar el cop d'estat (en altre moment històric molt de moda) contrari, no només a la democràcia, sinó també als drets humans bàsics dels ciutadans hondurenys. De moment, per animar als més pessimistes, ja hem tingut una reacció per part d'Obama i de Zapatero (malgrat no ser cap dels dos sant de la meva devoció, Déu me'n guard) molt diferent al reconeixement de Bush i Aznar del cop d'estat contra Chávez del 2002, en el que forces militars lleials a la democràcia i una població empoderada van revertir la situació en un precedent històric impagable.

(Carta 246)

LLEI D'EDUCACIÓ DE CATALUNYA

2009-07-02T08:23:00.001-07:00

Diuen els diputats de CiU, PSC i ERC que la LEC (Llei d'Educació de Catalunya) és la "llei més important de tota la legislatura". ¿De què serveix tenir un tripartit d'esquerres al govern, si quan han de fer lleis importants s'al·lien amb la dreta, deixant un membre del govern fora del pacte? Aquesta llei educativa segueix apostant i afavorint les escoles concertades, no és això el que fa falta a un país amb desigualtats socials manifestes. No és aquesta la política educativa que cal per promocionar la igualtat de condicions i restituir deutes socials amb les classes més desfavorides . És trist adonar-se de fins a quin punt la classe política no mira pel bé comú. És trist, però molt real, adonar-se que ha de ser la ciutadania la que exigeixi el bé comú. ¿Serem capaços la ciutadania d'organitzar-nos per imposar agendes socials? També és trist adonar-se que la ciutadania està terriblement desorganitzada i despolititzada mentres es manté: o bé sobrevivint com pot, o bé entretinguda consumint de manera alienada.

(Carta 245)

IMPOSTOS

2009-06-22T03:37:00.000-07:00

Gratar-se la butxaca i donar diners propis per a la cosa pública és una cosa que, en principi, costa una mica. És normal perquè l’egoisme i l’esperit de conservació fan que vulguem els diners per a nosaltres mateixos. La idea que pagar impostos és bo perquè permet garantir certs drets per a tota la població és una idea socialment molt evolucionada, llavors hauria de ser una idea que no paressin d’intentar reforçar els gestors de la cosa pública, és a dir, els polítics. Per això trobo tant trist que Rajoy acusi a Zapatero d’haver apujat els impostos després de les eleccions europees, i que Zapatero respongui que no els poden criticar perquè ells han abaixat més els impostos que els populars durant els seus mandats. Quina imatge projecten dels impostos a la població? Van en la linia de conscienciar-nos de la importància de pagar-los? O estan desprestigiant-los i indicant són una cosa a reduir, a minimitzar en la mesura del possible? Per això sento vergonya i m’adono que tenim una classe política molt irresponsable i en la que, malgrat pugui ofendre als del PSOE, brillen per la seva absència els valors d’esquerres. És trist comprovar com, en general, com a societat, hem anat venent-nos mica en mica als valors neoliberals.

(Carta 244)

ELECCIONS I TELEVISIÓ

2009-06-17T09:01:00.000-07:00

L’experiència de les eleccions és una mica decepcionant. Els noticiaris en van plens, i sembla que sigui molt important, però passen i llavors desapareixen del mapa amb poca reflexió de fons. Per això, ara que han passat uns dies vull fer algunes reflexions en veu alta. Com últimament, he anat escoltant que els periodistes no signen noticiaris perquè diuen que se’ls imposen quotes de pantalla segons resultats electorals. Ells voldrien decidir què és noticia i què no amb criteris informatius i no electorals. A mi també m’agradaria que hi hagués més informació i menys propaganda i politiqueig de baix perfil. Però no se si els periodistes serien els garants d’això. Dos exemples: 1) L’últim dia d’informacions electorals TV3 va fer un resum del temps dedicat a cada opció electoral. Era un bon moment per demostrar aquesta sensibilitat en contra que els resultats electorals marquin el temps dedicat a la televisió pública de Catalunya, però només van parlar dels sis partits amb representació parlamentària. Ni un comentari de tots els partits que també concorren i que no han disposat de temps en els informatius. 2) Vagi per endavant que sóc d’esquerres i, precisament per això, estic molt descontent amb la falsedat del partit dels socialistes que es presenta com a força d’esquerres i no és ni social-demòcrata sinó purament social-liberal. Aclarit això, us explicaré que un amic ha seguit els discursos de Josep Borrell en la campanya electoral i ha comprovat com cap mitjà de comunicació ha informat de cap de les propostes polítiques que presentava, sinó que només se n’han referit quan parlava malament del Vidal-Quadras. Sí cal que hi hagi altres criteris a part de l’electoral, però més aviat caldria sotmetre la informació als interessos de la gent, habilitant algun mitjà de participació dels ciutadans, i no a través de la majoria dels periodistes que formen part del problema de la banalització de la comunicació.

(Carta 243)

NOUS VENTS...

2009-05-26T14:28:00.000-07:00

Quan ens pensàvem que en la modernitat tot era diferent... Descobrim que el funcionament intrínsec de les coses no ha variat tant com pensàvem i que, si volem viure en un món més just per a tothom, no hi ha fórmules noves. Ens donen exemples, a Veneçuela, on Chávez anuncia la reestatalització d’algunes indústries estratègiques, en un gest que, com sempre, s’ha intentat desprestigiar per part dels mitjans de comunicació, però com ell mateix argumenta: “Aquí farem el que s’hagi de fer, no ens importa absolutament gens el que diguin els burgesos del món”. I per als que desestimen, per prepotència, el que no ve d’occident, posarem un exemple d’EEUU: 40 destacats economistes nordamericans (entre ells els Premis Nobel Arrow, Sollow i Stiglitz) defensen, en un manifest, la resindicalització de la vida econòmica. És necessari que els treballadors reivindiquin més per reequilibrar una balança que es descompensa generant masses injustícies. Aquests signes, que es multipliquen arreu i que s’amplifiquen gràcies a una crisis que treu el vel dels ulls, indiquen que comencem a abandonar la fe messiànica en el neoliberalisme, en el lliure mercat, en el dogma que els estats s’han de retirar de l’economia, en la idea falsa que ja no hi ha lluita de classes, o de la bondat de les privatitzacions, de la desregulació laboral, o de l'aversió vers els sindicats. Si els sindicats s'han deixat colonitzar mentalment per les idees neoliberals, no hem d’inhibir-nos i deixar-los disvirtuar-se fins que tots estiguem desenganyats i desanimats, sinó que se’ls ha d’exigir redireccionar el seu rumb i defensar la justícia social! I, si no ens agraden els sindicats, haurem de formar organitzacions laborals horitzontals, assembleàries i combatives, perquè si no, ens tocarà aguantar-ho tot i deixar-nos exprimir sense contemplacions per conservar un miserable sou que ens permeti anar pagant la hipoteca durant tota la vida. No hi ha receptes màgiques, no podrem aconseguir justícia sense esforçar-nos, mai va ser així, ni mai ho serà.

(Carta 242)

PROPAGANDA ELECTORAL SOCIALISTA

2009-05-25T00:10:00.000-07:00

Em té ben cuit el PSC-PSOE amb el seu model de campanyes electorals. No se si es pensen que no tenim memòria o què, però ja porten sis o set campanyes electorals amb el mateix estil: utilitzar la por a la dreta per guanyar vots. Sí, està clar que molts temem la dreta filla del franquisme, però ens agradaria que els socialistes no es definissin per oposició a la dreta rància, sinó que ens expliquessin detalladament quin és el seu model de societat i quines seran les seves mesures, perquè potser resultaria que tampoc ens acaben de convèncer... ¿Era d’esquerres el plantejament de Zapatero, abans de guanyar les eleccions, de fer un únic tram fiscal? ¿És d’esquerres regalar 400 euros tant a pobres com a rics? ¿És d’esquerres ajudar a la banca responsable de la crisis? ¿És d’esquerres ajudar a les empreses automobilístiques? ¿Per què se subvenciona la compra de cotxes i no d’altres productes més bàsics per a la subsistència? És més ¿per què se subvenciona la compra de cotxes tant per als rics com per als pobres? I encara més, ¿per què tant de cotxes fabricats a Espanya com a l’estranger? ¿És d’esquerres qüestionar la gratuïtat del sistema sanitari com va fer Montilla? ¿És d’esquerres la política educativa d’Ernest Maragall?... I tantes altres mesures d’”esquerres” que impulsa aquest partit “socialista” (ja ens agradaria...). Seria millor que reconeguessin que són un partit liberal, això sí, més modern que els populars... Però, és clar, ja ho entenc... llavors potser la gent buscaria (o fabricaria...) altres opcions més d’esquerres... és més rendible seguir espantant el personal amb el coco del PP com si fóssim nens petits...

(Carta 241)

NO M'AGRADA EL MEU PAÍS

2009-05-17T03:48:00.000-07:00

No és que no estimi Catalunya, tot el contrari, m'agraden els seus paisatges, el seu clima, la seva cultura, la gent que hi viu i la gent nouvinguda que hi arriba. El que no m'agrada és com estan organitzades moltes coses. Per exemple, agraeixo que tinguem una versió aproximada de l'Estat del benestar amb serveis públics com la sanitat, l'educació, etc... però no m'agrada com s'entén aquest servei. Hi ha dues maneres d'entendre'l: 1) El servei públic com un servei de qualitat accessible a tothom, perquè volem que tothom visqui amb dignitat. 2) El servei públic com un servei gratuït destinat a la gent pobre que no se'n pot pagar un de privat. En aquesta concepció, la qualitat no pot ésser la mateixa en el servei gratuït que en el servei pagant. I, malauradament, és aquesta segona concepció la que sostenen els nostres polítics, tant els de dretes (lògicament) com els d'esquerres (colonitzats mentalment per la ideologia de mercat, no se si per traïció als valors d'esquerres o per feblesa ideològica). Un cas paradigmàtic és el servei sanitari que, tot i que ha millorat pel que fa als equipaments, a l’organització i a la qualitat dels professionals, segueix fent vergonya la mancança de recursos humans. A part de les llistes d'espera, són incomptables les vegades que m'han tractat de pressa i corrents perquè només disposaven de 5 minuts per atendre'm, i m'ho han arribat a explicitar: "No puc donar-te més explicacions perquè no em puc estar 10 minuts amb cada pacient". Sembla que, per ser atesos amb tranquil•litat, qualitat i essent informats com una persona mereix en relació a la seva salut, haguem d'anar a la medicina privada. ¿Per què no s'augmenta el número de metges de la sanitat pública? "Costa molts diners", em diran els polítics. I jo respondré: "Doncs dediquem els diners que faci falta per tenir un servei de la màxima qualitat, costi el que costi, ja que garantir aquesta dignitat de vida no ha de ser negociable". Ja veurem si, per fer possible això, cal canviar els imports d'algunes partides pressupostàries, o demanar més diners, o cobrar més impostos, però això ja són detalls tècnics que demano als polítics que solucionin, sense caure en la temptació de reduir els drets justs i necessaris que mereixen tots i cadascun dels ciutadans del nostre país.

(Carta 240)

Publicat com a mínim a: L'independent de Barberà (aparegut com a article), Estrella Digital, Setmanari Directa.

VOLEU TRANSGÈNICS A CATALUNYA?

2009-05-11T05:56:00.000-07:00

Sabíeu que el cultiu de varietats transgèniques es va introduir massivament a finals dels 90 de la mà del PP? Sabíeu que no se n’ha fet cap suspensió per part de l’actual govern i que l’Estat espanyol és el país de la UE que més en cultiva? Sabíeu que Catalunya és la zona de l’Estat espanyol que en té més hectàrees? Sabíeu que és impossible impedir la contaminació dels cultius no-transgènics? Sabíeu que Alemanya, França, Polònia, Àustria, Luxemburg, Grècia i Hongria n’han prohibit el conreu? Heu llegit a algun mitjà de comunicació que la campanya “Som lo que sembrem” ha presentat, al Parlament de Catalunya, una Iniciativa Legislativa Popular (ILP) per declarar Catalunya lliure de transgènics amb el suport de 105.000 persones? Com és que tot això no se sap? Potser és perquè les multinacionals que estan darrera d’aquest negoci són molt i molt poderoses. Així sembla quan, el passat 6 de maig, CiU i PSC van presentar una esmena a la totalitat contra l’ILP que podria fer que ni se n’arribés a discutir al Parlament. Per què no permeten que se’n puguin exposar els motius? De què tenen por? Tractant-se d’un sistema que s’anomena democràtic, aquest comportament és inacceptable i, si es pot produir sense que hi hagi protesta social, és per la complicitat dels mitjans de comunicació que tapen actuacions tan prepotents i antidemocràtiques. Necessitem un sistema democràtic que estigui a l’alçada dels temps actuals, i això implica que s’abandoni la mera democràcia representativa per donar pas a un sistema que permeti la participació dels ciutadans que ho desitgin.

(Carta 239)

Publicat com a mínim a: El País, Avui (carta destacada), L'independent de Gràcia, El Diario Montañés, Estrella Digital.

FEINA, OCI I FELICITAT

2009-05-10T02:12:00.000-07:00

Per aprendre necessitem descobrir que no és normal allò que ens semblava normal. Una amiga barcelonina em comenta que Barcelona té un ritme frenètic i que els xamans diuen que l’energia de la ciutat comtal és pesada, i jo li contesto que m’imagino que com a tota gran ciutat. Aprofitant que ella acaba de tornar de Londres, i li faig adonar-se que aquella ciutat deu ser igual o pitjor, però em sorprèn responent-me que, a les 5 de la tarda, el Hyde Parc és ple d’executius gaudint d’una pinta de cervesa. Em quedo descol·locat! Llavors allí el model és un altre, ja que aquí els executius treballen moltes hores, i els seus treballadors es queden també fent més hores fins que el marxa (i hi ha el permís...). Recordo haver llegit que el nostre és un dels països on es treballa més hores, tot i que amb una baixíssima productivitat. L’amiga em comenta que a la majoria de països hi ha horaris flexibles menys aquí. És clar, deuen entregar la seva força de treball a canvi de diners, però només la força de treball perquè tenen ben clar que hi ha una vida al marge de la feina i en tenen cura. Començo a sospitar que a casa nostra hi ha hagut una estranya conjunció entre la consciència de pobresa viscuda a la guerra i durant el franquisme, la nostra manera de ser catalana, la cultura del sacrifici empeltada amb la religiositat, la modernitat que ha anat arribant poc a poc... que fa que tot plegat doni una importància sobredimensionada al treball. Em vénen al cap comentaris del meu avi, del meu pare o meus, molt marcats en aquest sentit, i m’adono que és una actitud molt arrelada... ¿Serà que la feina remunerada és molt important (més ara que pot tornar a faltar amb la crisis), ja que hi dediquem temps, esforç i contribueix a la nostra valoració de nosaltres mateixos, però em segueix semblant molt més important sigui la felicitat que sentim les persones?

(Carta 238)

Publicat com a mínim a: La Vanguardia, Setmanari Directa, L'independent de Sant Adrià (publicat com a article), El Punt.

PARADOXES DE L’1 DE MAIG

2009-05-01T17:10:00.000-07:00

Arrel de l’1 de maig, escolto que avui dia ja no hi ha classes i, per tant, ja no hi ha lluita de classes. No se si hi ha lluita de classes, però que hi ha classes socials ho tinc claríssim. El que passa és que al poder econòmic li interessa plantejar un escenari laboral format per individus aïllats i, de cap manera, per classes. Els fa pànic que els treballadors amb necessitats semblants puguin tenir sentiment de classe i organitzar-se i reivindicar amb força des de la unió. Paradoxalment, els mateixos que diuen que això de les classes socials està passat de moda, són els que recolzen la nova Llei Educativa de Catalunya (LEC). Aquesta llei aposta per continuar amb dues xarxes educatives paral·leles: una de pública i una de privada-concertada, de manera que segueix dedicant ingents quantitats de diners a finançar escoles privades. I dic que és paradoxal perquè la gent d’esquerres que defensa l’escola pública i demana que es retirin els concerts a escoles privades, vol que tots els infants vagin a les escoles públiques, de manera que l’escola es convertiria en una experiència interclassista, com succeix als països nòrdics. En canvi, els espantats per la possibilitat que es desenvolupi una lluita de classes que afecti els seus interessos i privilegis, també aposten per la doble xarxa educativa en la que, implícitament, es planteja que hi hagi escoles públiques on es concentri la classe baixa i, per altra banda, escoles privades-concertades on accedeixi la classe alta i part de la classe mitjana. D’aquesta manera, mentre busquen el privilegi dels fills de les classes altes, sense voler-ho, estan abonant una segregació que pot augmentar les possibilitats de la lluita de classes que temen i que, en realitat, tan sana seria socialment...

(Carta 237)

Publicat com a mínim a: El País, Avui, El Punt (carta destacada), Viure als Pirineus, Diari de Tarragona, Setmanari Directa, La Verdad de Murcia, El Setmanari, ADN.

APARTHEID A ISRAEL

2009-04-25T15:28:00.000-07:00

A la Conferència de l’ONU sobre el Racisme celebrada a Ginebra, els ambaixadors europeus van abandonar la sala en protesta pel discurs president iraní que va acusar el govern d’Israel de practicar el racisme. I no simpatitzo amb tot el que representa Ahmadineyad però, diverses vegades, he llegit a la premsa paraules i intencions en boca seva que, després de repassar els seus discursos sencers, he comprovat que eren burdes manipulacions. Se l’acusava de reclamar que “s’ha d’esborrar Israel del mapa” i, en realitat, havia dit: “el règim que ocupa Jerusalem ha de desaparèixer de la pàgina del temps”, o sigui que no parla de fer desaparèixer Israel sinó el seu règim, és a dir, la forma de governar-lo. També se l’acusava de negar l’Holocaust, però només havia dit que Israel i EEUU han explotat la memoria d’un Holocaust ocorregut a Europa (de manera que reconeixia la seva existència!) per a instal•lar l’Estat d’Israel a les terres que habitaven els palestins. També se l’acusa de voler desenvolupar armament nuclear, però el que sempre ha declarat Iran és voler-se dotar d’energia nuclear, i es pregunten que, si altres països la poden desenvolupar, per què ells no podrien? En definitiva que, si algú vol estar ben informat sobre el que diu o deixa de dir Ahmadineyad, crec que haurà de recórrer als discursos íntegres i no al que en diu la premsa. Però tornant al tema inicial: Per què l’UE s’inhibeix de denunciar l’apartheid que practica el govern d’Israel? Será que s’hi senten moralment obligats per l’Holocaust? És pel racisme de sentir Israel com a cultura occidental i als palestins com a cultura àrab? És per temor al poder dels lobbies pro-Israel? És per temor a represàlies d’EEUU que sempre recolza Israel? M’agradaria que Europa no fos còmplice de les polítiques d’apartheid que practica el govern d’Israel i que apostés per una solució digna al conflicte.

(Carta 236)

Publicat com a mínim a: El Mundo, ADN, Publico, Diario de Navarra, Estrella Digital.

LLEI EDUCATIVA ELITISTA

2009-04-22T16:51:00.000-07:00

El passat dimecres la nova Llei Educativa de Catalunya (LEC) va tancar el tràmit en ponència amb un acord entre CiU, PSC i ERC. Per sort, ICV es va atrevir a desmarcar-se’n malgrat formar part del govern (tot i que haurem de veure fins a on porta ICV el seu descontent: si queda en simple desavinença o prenen mesures gruixudes com es mereix l’educació, una política social de primera línia). Amb el no d’ICV, l’acord queda al descobert i no es pot camuflar com un acord amb CiU perquè l’educació sigui un tema que necessita un consens ampli (com ens van vendre amb el Pacte Nacional per l’Educació), sinó que es visualitza clarament -per a qui no es nega a l’evidència, és clar- que la LEC és una llei de dretes que aprofundeix en un model educatiu elitista. Amb una xarxa pública gratuïta que està pensada per educar a les classes pobres i una xarxa privada que educa a les classes mitges o altes, que són les que s’ho poden permetre. I tot i així, bona part dels diners de la conselleria d’Educació es desvien cap a les escoles privades que, amb els concerts, aconsegueixen oferir preus més barats, encara que el concert els “obliga” a la gratuïtat. En un país democràtic i laic, l’estat ha de garantir el dret i el deure a una educació pública de la màxima qualitat amb els valors de consens, i on els valors més específics siguin qüestió de cada família o individu. L’existència de les escoles privades té justificació individual per a cada pare de cara a oferir el millor per al seu fill, però no s’aguanta per enlloc a nivell d’una societat que pretén ser democràtica, ja que s’ofereix la il·lusió de donar una millor educació als teus fills a canvi de diners. Per un cantó es basen en una premissa elitista de situar els teus fills per davant dels altres, però a més, també donen per fet que la gent que té més diners pugui accedir a una educació suposadament millor. Això no deixa de ser força enganyós perquè sovint l’escola pública compta amb una millor qualitat docent, però si que acaba havent-hi una descompensació pel que fa al nivell cultural de les famílies que accedeixen a una i altra xarxa educativa i també perquè en les escoles elitistes s’hi adquireixen contactes que ajuden a escalar socialment. Esperem que els sindicats puguin tombar aquesta llei, que ha passat sense massa soroll, perquè en realitat atempta contra les possibilitats d’una veritable democràcia al nostre país.

(Carta 235)

Publicat com a mínim a: Setmanari Directa.

LA CRISIS COM A JUSTIFICACIÓ

2009-04-19T09:02:00.000-07:00

No us semblarà forassenyat si dic que alguns polítics i empresaris blandeixen la crisis com una justificació per a fer-nos empassar coses lletges. I així Zapatero podrà negar el finançament de l’Estatut. I els empresaris ho mencionen de cara a retallar personal o sous. I a Montilla li va servir per introduir que s’ha d’obrir una reflexió sobre la viabilitat d’un sistema sanitari de gratuïtat total. I així mateix, el conseller d’Educació de la Generalitat s’ha justificat amb la crisis per estar 15 dies sense enviar cap substitut per a baixes de professors de centres públics. Aquesta acció irresponsable sembla que sigui l’avís del que ve segons el conseller: reducció de plantilles i augment de la jornada laboral. Ignorant que, si l’objectiu és millorar l’educació, precisament el que fa falta és més mitjans i no més sobrecarregament. Amb crisis o sense crisis! Què l’educació no és un joc i s’ha de treure els diners d’on sigui! I aquestes iniciatives del conseller venen en el marc d’una nova Llei d’Educació (LEC) que fa una decantació a favor de les escoles concertades per sobre de les públiques. Per això gairebé tots els sindicats s’oposen a la LEC i per aquest motiu el conseller els ignora imprudentment, amb un posició tossuda de sortir-se’n amb la seva. I mentre reflexionava sobre tot això, he llegit que a Cantàbria es plantegen revocar un concert que, en el seu dia, va atorgar el PP a una escola de l’opus, i se m’ha encès la bombeta: Si en Maragall fos socialista de veritat, podria retallar alguns concerts educatius que va decretar CiU al·legant que no hi ha diners per a tot i que ha d’assegurar una educació pública universal de qualitat, de manera que no pot subvencionar escoles elitistes on, il·legalment, s’han estat cobrant quotes als pares tot i que no ho podien fer. Però poso molt en entredit que al PSC hi quedi alguna cosa de socialista i suposo que no hi ajuda gaire que, com és ben sabut, els membres d’aquest partit porten els seus fills més aviat a escoles concertades que a públiques.

(Carta 234)

Publicada com a mínim a: Avila Digital.

ESQUERRES I DRETES

2009-04-10T03:15:00.000-07:00

Pedro Solbes va ser l’únic ministre que va ser elogiat pel PP perquè deien que era un bon seguidor de Rato. És clar que això ens permet entendre una cosa molt important en la política espanyola: PP i PSOE es presenten com a antagònics políticament (dretes contra esquerres) però això no és exacte del tot. Sí que són rivals, perquè es disputen el poder polític, però no és tan cert que siguin tan antagònics. Difereixen en qüestions socials com els casaments entre homosexuals, el paper polític de l’església, l’abort... ja que el PP és conservador i el PSOE és més progressista. Però la dicotomia dretes-esquerres no pivota tant sobre les idees socials, sinó sobretot sobre les polítiques econòmiques, i aquí PP i PSOE s’assemblen com dues gotes d’aigua (i ho demostren quan, pel seu coincident nacionalisme espanyol, abandonen el suposat antagonisme i són capaços de formar un govern que no tindrà cap discrepància en matèria econòmica). PP i PSOE són partits que clarament es decanten a favor del capital en la pugna d’interessos que mantenen rics i pobres. I un aspecte sociològic que té conseqüències decisives en aquesta pugna és que la classe mitjana que, per interessos, hauria d’apropar-se cap a la classe baixa, per ignorància, per desig de grandesa o per condicionament mediàtic, s’acaba apropant a les posicions de la classe alta. Per això els partits s’acosten al que anomenen el “centre” polític, que en realitat no deixa de ser un espai de polítiques de dretes més o menys moderades. Però no podem queixar-nos dels dos grans partits, ni dels mitjans de comunicació que òbviament serveixen al poder, sinó que la gran derrota es dóna pel que fa als partits d’esquerres que, desorientats, no s’allunyen prou del centre en una deriva cap a postures moderades. Això és molt perniciós perquè acaben fent pensar a la societat que l’únic espai raonable de discussió és entre l’extrem dret del PP fins a l’extrem “esquerra” d’IU ó ICV. Distribuït així el ventall polític, la gent no imagina ,somnia, o desitja polítiques que estiguin més a l’esquerra i s’avorta la possibilitat d’emprendre lluites per adoptar les polítiques socials i econòmiques que farien falta. En aquest context certes iniciatives que s’estan duent a terme a Amèrica Llatina són desacreditades com a radicals o populistes, quan, en realitat, no són gens radicals, sinó primers passos cap a una nova manera de fer política. Una nova manera tan i tan necessària per a tot el planeta...

(Carta 233)

Publicat com a mínim a: El Periódico (carta destacada, però modificada per ells canviant el sentit de la carta), Última Hora Menorca, Independent de Sant Adrià (aparegut com a article), L'independent de Barberà (aparegut com a article), La Marina Digital, Revista Directa.

FRACÀS DEL SISTEMA JUDICIAL

2009-04-07T04:31:00.000-07:00

Fa un mes vaig enviar la carta “Triomf de la societat civil” perquè, després de 8 anys, havíem aconseguit portar a judici la càrrega policial injustificada que vam rebre, a Madrid, a les escales del Congrés el 26/11/2000. Podeu veure els fets a http://www.youtube.com/watch?v=cVIe1CDrbLU. Avui he d’enviar aquesta altra carta perquè el sistema judicial ha tancat files justificant l’actitud inacceptable de la seva policia i deixant indefensos als ciutadans agredits. S’ha absolt als dos oficials responsables de la càrrega i a un policia, i es condemna a dos altres policies per faltes de lesions a només dues persones de les desenes que van resultar copejades. Hauran de pagar 700 euros un i 500 euros l’altre. Aquestes quantitats irrisories, si tenim en compte la violència extrema i injustificada que van descarregar contra els manifestants, deixen clar que els comandaments polítics i policials compten amb gairebé total impunitat en les accions dels antiavalots. Això no sorprèn perquè ja se sap com funcionen les coses en aquest país amb poca herència democràtica, però sí és una constatació del lluny que estem d’un veritable estat de dret on, els treballadors públics autoritzats a copejar ciutadans en situacions extremes, ho haurien de fer sempre amb una escrupolosa observació dels drets i deures de les persones. Per tant, constatem que junt al triomf de la societat civil per haver portat aquests fets a judici, el sistema judicial no ha fet honor a la confiança en ell dipositada i ha fracassat en la seva responsabilitat pública. Mentrestant, els mitjans de comunicació han seguit ignorant el singular judici tot complint la seva part de mirar cap a un altre costat. El més trist de tot -o el més esperançador- és que ja ens ho esperàvem -i que seguirem treballant per fer més democràtic el món en què vivim-.

(Carta 232)

Publicat com a mínim a: El Punt, L'eixida, Setmanari Directa.

BOLONYA I LA UNIVERSITAT PÚBLICA

2009-03-31T09:16:00.001-07:00

El que va passar a l’última manifestació va obligar als polítics a canviar el discurs oficial. De: “Són una minoria d’estudiants violents” van haver de passar a: “Aquest cop, els estudiants no s’han volgut enfrontar als Mossos i han controlat els individus violents”. Però, si haguessin estat veritablement sincers, haurien dit: “Malgrat els polítics apostàvem altra vegada per la confrontació, perquè desvirtua les protestes, i malgrat havíem enviat els Mossos a tallar carrers i a exhibir-se intimidatoriament per encendre els ànims, els estudiants no van caure en la provocació i, en escollir un itinerari sense policia, no hi va haver aldarulls i no vam poder desviar l’atenció amb el sang i fetge”. Perquè no és gratuït que els ciutadans s’hagin adonat que no saben gairebé res del Pla Bolonya tret que ve d’Europa. És que els polítics han amagat el debat, com fan amb tants altres temes, per això hem d’agrair a aquesta minoria d’estudiants que hagin impedit que el tema s’aprovés sense ni adonar-nos-en. Resumidament el Pla té virtuts (s’avança en el reconeixement dels títols a nivell europeu i permet la mobilitat d’estudiants i professors, i també incorpora metodologies didàctiques que van més enllà de la tradicional classe magistral) i té defectes (es camina cap a un model anglosaxó amb carreres més curtes, que perdran valor en el món laboral, i amb uns màsters posteriors que són el que es valorarà i que seran privats). En definitiva, penso que els beneficis del Pla Bolonya no fan bo el Pla al complert, ja que serien mesures que es podrien adoptar al marge de si s’accepta el conjunt del Pla Bolonya o no. I, en canvi, acceptar tot el que implica Bolonya conté perills inquietants. Hem vist millorar la democràcia al permetre’s que grans capes socials desfavorides puguessin accedir al màxim nivell educatiu, però estem a punt de desfer camí en desvalorar la universitat generalista i encaminar-nos cap a un model elitista en el que els més rics tindran encara més avantatge. Per sortir al pas, els polítics asseguren que hi haurà beques però, més encara en un context de crisis econòmica, això pot quedar en poc més que paper mullat perquè és molt poc concret aquest compromís que assumeix l’Administració. Si volen aprovar Bolonya, que també aprovin una llei, que no deixi ambigüetats, per la qual els màsters hagin de ser públics.

(Carta 231)

Publicat a: L'independent de Gràcia (publicat com a article), Comarques, L'Eixida, Diari de Girona, Público, Estrella Digital

MONTILLA OPINA SOBRE LA CRISIS

2009-03-19T09:04:00.000-07:00

Fa uns dies, el President de la Generalitat va opinar, davant d'un auditori format per empresaris, sobre com creu que s'ha d'afrontar la crisis. Va blandir algunes evidències, però també va deixar caure que creu que caldria revisar alguns aspectes de l'estat del benestar, encara que no es va atrevir a avançar-ne retallades. Això em fa pensar que, quan va ser investit, algunes veus des del catalanisme (mesquines al meu entendre, sinó directament racistes) van argumentar que era inadequat com a màxima autoritat de Catalunya per haver-ne nascut fora. Des del meu independentisme (desitjo un estat propi dins de l'UE, basat únicament en un sa sentit de sobirania, sense cap esperit de revenja per les injustícies i incomprensió patides dins de l'Estat espanyol i, en canvi, amb un gran desig d'interacció fraternal amb els territoris veïns de la península, de França i d'ambdues ribes del Mediterrani) no em sembla inadequat Montilla, com a President de la Generalitat, per la seva procedència andalusa, ans el contrari, i encara estaré més satisfet el dia que tinguem una Presidenta de la Generalitat anomenada Fátima, que sigui laica, que parli català i altres llengües, i que, per exemple, aporti al seu mandat la generositat pròpia de la cultura magrebí. Però sí em sembla inadequat Josep Montilla com a President de la Generalitat d'un tripartit d'esquerres i d'un partit que suposadament és socialista si ens hem de guiar pel seu nom. Ho explico amb una metàfora: No aprovaria la postura d'uns pares que esgrimissin que, disposant de pocs aliments degut a una crisis familiar, mantindríen les racions per als fills grans (menys encara si coincidís que aquests fossin els més egoistes -ja se sap que hi ha tot tipus de germans...-) però que reduirien les racions per als fills més petits i desfavorits. Un veritable President de la Generalitat d'esquerres hauria de garantir que els fills petits mantinguessin intactes les seves “racions”. Proposar de reduir un, ja de per si, minso estat del benestar per guanyar-se la simpatia d'empresaris i banquers, em sembla totalment indigne. Que dimiteixi o que el PSC es presenti amb unes sigles i posicionament polític que siguin honestos amb els electors.

(Carta 230)

Publicat com a mínim a: El Punt

TRIOMF DE LA SOCIETAT CIVIL

2009-02-19T08:39:00.000-08:00

Dimarts passat vaig declarar als Jutjats de Madrid juntament amb 59 companyes i companys. El 2000 havíem organitzat, sense diners i amb l'esforç de 20.000 activistes, un referèndum popular contra el deute extern que va aconseguir més d'un milió de vots a tot l'Estat (una autèntica fita històrica de la societat civil!). El 96% dels votants van demanar l'abolició del deute extern que permet a l'Estat espanyol ingressar dels països empobrits un 0,8% del PIB espanyol, mentre que l'ajuda al desenvolupament ronda el 0,3%, lluny del 0,7% exigit des de 1971 a l'ONU. I és immoral que un país com el nostre tingui una balança favorable en la seva relació amb els països que han estat víctimes del colonialisme passat i del neocolonialisme actual de les voraces multinacionals espanyoles sense escrúpols. Tot plegat demana una reflexió en profunditat de les estructures i dinàmiques internacionals. Però com que el govern del PP llavors (i el del PSOE en l'actualitat) no escoltaven aquesta corrent d'opinió molt estesa a la societat espanyola, vam manifestar-nos acabant amb una asseguda pacífica a les escales del Congrés dels Diputats que va ser reprimida amb injustificada violència extrema per part de la Policia Nacional (http://www.youtube.com/watch?v=cVIe1CDrbLU). 8 anys després es jutja a 5 policies i, com a precedent inèdit, a dos d'ells -oficials de policia- se'ls acusa per haver ordenat la càrrega. Tot i que possiblement seran absolts de la condemna (65 anys de presó per al cap més alt), l'acusació és molt important perquè mai s'havien qüestionat les ordres, només les maneres d'alguns antiavalots. Això disminueix la impunitat amb la que actuen els antiavalots, també a casa nostra els Mossos. Malauradament per a la democràcia del nostre país, els mitjans de comunicació han amagat la notícia a la ciutadania. Uns mitjans perquè responen als interessos del PP, que va tenir responsabilitat en aquells fets, i els altres mitjans perquè responen al PSOE que no vol qüestionar la policia que ara comanden ells. Tot plegat, un triomf de la societat civil, però un suspens per als mitjans de comunicació (tot i que encara estan a temps de fer-ho saber quan s'emeti el veredicte, informar-se a: http://www.quiendebeaquien.org ).

(Carta 229)

Publicat com a mínim a: 20 Minutos Barcelona, El Raval, El Punt, El País, La Bolsa, L'Eixida, El Triangle.

TDT

2009-01-24T05:30:00.001-08:00

Escolto atònit la publicitat institucional per mentalitzar a la població de fer el salt a la televisió digital i no quedar-nos sense poder-la veure en l'apagada digital. Ho entendria de part dels fabricants dels aparells o dels canals privats de televisió, però perquè les institucions polítiques gasten temps, diners i recursos en això? Se m'acudeixen dues possibilitats: 1) En la nostra societat que ja satisfà totes les necessitats vitals de tots els seus ciutadans (ho fa?) i, això sí, que és tan hedonista, el dret a veure la televisió s'ha constituït en un més dels Drets Humans i les institucions malden per garantir l'exercici d'aquest dret. 2) Als poders polític i econòmic els cal imperiosament que la gent segueixi veient la televisió perquè necessiten mantenir el control de l'opinió pública. Entrarien en estat de pànic si el gruix de la població prescindís de la televisió. Utòpic, per altra banda...

(Carta 228)

Publicat com a mínim a: Setmanari Directa, Diari de Tarragona, El Punt.

ACCÉS A LA UNIVERSITAT

2008-11-24T17:37:00.000-08:00

Zapatero clamava per assistir a la reunió dels que volen reformar el capitalisme, i ho argumentava dient que som la 8a potència econòmica. Al mateix temps es vol aprovar el Pla Bolonya per crear un Espai Europeu d’Ensenyament Superior. I amb les coses que vénen d’Europa ens passen dues coses. Una que ens semblen bones per se i l’altra que ens pensem que no ens hi podem negar (a altres països molt europeistes, com França o Holanda, no tenen aquesta fe cega i van demostrar-ho atrevint-se a rebutjar la Constitució Europea neoliberal). Aquí, en canvi, ens sembla que hem d’empassar-nos el Pla Bolonya. Bé, no tothom s’ho pren així, un petit llogarret ple de gals indomables que resisteixen ara i sempre: els estudiants universitaris polititzats. Els felicito i em solidaritzo amb ells. Perquè encara que el Pla Bolonya conté elements interessants: reconeixement europeu dels títols universitaris, aposta per metodologies participatives,... (coses que estan al Pla Bolonya però que també podrien estar a altres plans amb altres noms), i al mateix temps també hi ha elements molt perillosos per a la democràcia. Sobretot que les carreres tindran un primer cicle genèric de 3-4 anys, i una especialització imprescindible per ser valorat laboralment que es farà en màsters privats que costaran molts diners. El govern argumenta que hi haurà un sistema de beques, però no serà per tothom, i segur que molta gent hi quedarà fora. Senyors i senyores del govern, plantegin el debat: ¿Volem o no volem que tothom (rics i també pobres) pugui tenir la possibilitat de cursar estudis superiors? ¿La 8a potencia mundial va en la direcció de fer els estudis universitaris elitistes? Si s’aprova Bolonya, que també s’aprovin, per llei, màsters públics de la màxima qualitat en totes les carreres i estudis gratuïts. Si no és així, millor sense Bolonya.

(Carta 227)

Publicat com a mínim a: ADN, Avui (destacada), El Punt, Setmanari Directa.

UN PRESIDENT NEGRE ALS EEUU

2008-11-09T03:57:00.000-08:00

A mi també m’agradaria creure que Obama canviarà radicalment la política del seu país. Òbviament, la seva elecció ha fet sentir diferent a les minories marginalitzades i, en concret, a la provinent de l’esclavisme. Encara que només fos pel canvi de mirada que això pot comportar, la seva elecció ja ha estat històrica. Una altra cosa és que esperem canvis significatius, més enllà que serà una millora respecte a Bush: menys barroer, amb més talant, i amb unes polítiques social-liberals menys agressives que el liberalisme pur i dur, però no gaire més. I per què penso que ens decebrà? Perquè la política electoral és anàloga a la política del marketing. És una plutocràcia on es ven la imatge d’un candidat que sigui capaç acumular els vots necessaris per tal que, un determinat sector de l’elit economicosocial, pugui capturar el poder polític durant uns anys. Quan Bush va llançar les seves guerres preventives, des de la Plataforma Aturem la Guerra vam impulsar un “boicot preventiu” (que encara podeu trobar a internet) contra les empreses que finançaven les campanyes de Bush. Val a dir que els mitjans de comunicació van seguir retransmetent entusiastes les manifestacions, mentre donaven difusió zero al boicot. Bé, doncs vam descobrir que les multinacionals financiaven simultàniament al candidat republicà i al demòcrata (a Nader no, és clar), encara que amb quantitats diferents segons les seves preferències. D’aquesta manera s’asseguraven que el president elegit els fos obedient. Per tant Obama pot ser jove, fresc i tot el que vulgueu, però si està de cap de cartell de la gran maquinària del partit demòcrata, portarà a terme les polítiques a les que el partit està hipotecat. Les condicions per als canvis no les crea un president, sinó que s’aconsegueixen, poc a poc, des de l’organització i consciència social. De fet, que Obama hagi pogut ser, des del punt de vista del marketing, un candidat guanyador, prové de la lluita de molts activistes per la igualtat, que ha tingut aquest i molts altres resultats menys notoris.

(Carta 226)

Publicat com a mínim: Diario Palentino, Torreguía, La Opinión de Málaga, Setmanari Directa.

REFUNDAR EL CAPITALISME

2008-10-30T09:37:00.000-07:00

Sorprèn molt que Sarkozy anomeni “capitalisme” al sistema econòmic que tenim, perquè des de fa uns quants anys s’ha amagat aquesta paraula a l’armari i s’usa “economia”, “economia de mercat”, etc... paraules que semblen més neutres i que fan més difícil la protesta. Per exemple, si un ministre diu: “haurem de facilitar l’acomiadament per afavorir l’economia”, pots pensar que és una necessitat del sistema, en canvi, si digués: “haurem de facilitar l’acomiadament per afavorir el capitalisme”, ens podríem queixar i dir que no volem afavorir el capitalisme i que ens volem dotar d’un altre sistema econòmic que no tingués aquestes exigències. Per això sorprèn que confessin obertament que volen refundar el “capitalisme”. I em pregunto: ¿Què hi vol anar a fer en Zapatero a una reunió per refundar el capitalisme amb Sarkozy, Bush, Berlusconi, Merkel,...? ¿No hauria d’ajuntar-se amb Lula, Chávez, Morales,... per refundar el socialisme? Queda clar el que sempre dic i que no agrada sentir als simpatitzants del PSOE, a l’Estat espanyol tenim un partit de dretes, el PSOE; i un altre d'extrema dreta, el PP. I és clar, sempre serà millor que governi la dreta que l’extrema dreta, tal i com ens intenta vendre el PSOE a cada campanya electoral: “Compte que ve el PP!”. Però ¿quan ens adonarem la gent d’esquerres que hem de buscar una solució millor...?

(Carta 225)

Publicat com a mínim a: El Periódico, L'Eixida, El País, Avui, El Punt, Público, L'Independent de Gràcia, L'Independent de Sant Adrià, L'Independent de Barberà.

BOLIVIA: LA HISTÒRIA ASSENYALA

2008-09-11T17:03:00.000-07:00

El mateix dia que es fan públics els documents classificats de l'Arxiu de Seguretat Nacional dels Estats Units que deixen encara més clara la implicació d'aquest país en el cop d'estat que va enderrocar el president Allende a Xile, l'Evo Morales denuncia la ingerència dels EUA a Bolivia i expulsa l'ambaixador nord-americà per conspirar contra la democràcia boliviana. Alguns mitjans de comunicació ens explicaran potser la situació com la d'un govern populista i autoritari que busca limitar la llibertat d'opinió i, injustificadament, impedir contactes entre els EUA i líders polítics de l'oposició democràticament elegits a les regions de l'orient. Però afirmar aquest fet implicaria no voler veure-hi clar, tant davant de la història llatinoamericana, com davant de les evidències actuals. Qui encapçala l'oposició a Bolivia són els grups de major poder econòmic, grans propietaris de terres (on encara mantenen règims de semi-esclavitud), que incompleixen les normatives de repartició agràries i que s'oposen a les polítiques de redistribució dels recursos, en un dels països més empobrits del continent. Compten amb el suport dels Estats Units, i a més disposen d'un grup de xoc, la "Unió Juvenil Cruceñista" que sembra el terror atacant violentament els que no pensen com ells. Les seves últimes accions: la presa, assalt i saqueig de l'Institut Nacional de la Reforma Agrària, de l'Empresa Nacional de Telecomunicacions, dels escassos mitjans de comunicació televisius i radiofònics no controlats per l'oposició, d'aeroports, de duanes i d'oficines d'organitzacions de la societat civil. L'objectiu és tornar ingovernable el país. La història es repeteix, i el perill d'un intent de cop d'estat s'insinua. Quan el govern dels Estats Units es reuneix amb els responsables polítics d'aquestes accions, fa un flac favor a la democràcia boliviana. ¿Haurem d'esperar la desclassificació dels arxius de l'administració Bush d'aquí 35 anys per adonar-nos-en? L'Evo Morales ha pres una decisió que molts governs s'haurien d'atrevir a prendre, però no ho fan per temor a les repercussions econòmiques (i fins i tot militars) que això comportaria. Avui celebrem una acció valenta que se sosté en la sobirania d'un estat i en la dignitat d'un poble.

Mónica Vargas, Jaume Delclòs i Jordi Oriola

(Carta 225)

Publicat com a mínim a: Rebelion.org, Estrella Digital, Barricada Oaxaca, Asociación Nacional de Medios Comunitarios, Libres y Alternativos, El Punt (carta destacada), La Jornada de Mèxic, Diario Libre de Argentina, Setmanari Directa, L'Accent, L'Independent de Gràcia.

TRANSFORMACIÓ SOCIAL

2008-08-31T10:48:00.001-07:00

Una de les primeres grans dificultats en els processos de transformació social és que tenim una tendència gairebé infinita a pensar que és ben normal el que vivim. Ens acostumem a qualsevol realitat. La feina dels que volem fer evolucionar les societats és cridar l'atenció sobre les coses que semblen normals però que no ho són, o que podrien ser millors, i començar a mobilitzar energies per canviar-ho i organitzar-ho millor. Però és una tasca tremendament difícil que implica mirar a contracorrent. I això es pot veure a tots els nivells. Per exemple: Al món hi ha molta desigualtat i pobresa, però ens sembla normal i no exigim canvis. Ha calgut que molta gent
assenyalés que això no és normal, documentés el problema i fes propostes. Un fet tan evident ha costat i segueix costant que es tingui en compte a l'hora d'organitzar el món i les societats, quan hauria de ser el primer aspecte a considerar donat que afecta aspectes bàsics de la integritat física i mental de les persones. Igualment, va caldre que algunes dones i homes aixequessin la veu contra la discriminació i abús envers la dona, que molts homes però també moltes dones acceptaven amb normalitat, i que després s'esforcessin en crear un moviment feminista que reclamés canvis. Igualment, tenim serveis sanitaris gratuïts que, sense una explicació coherent que ho justifiqui, no inclouen els empasts o pròtesis dentals, ni l'adquisició d'ulleres, i ho trobem normal. Però això no canviarà a menys que hi hagi una demanda social que ho exigeixi. ¿Podrien les escoles formar els joves d'una manera que fes més fàcil aquesta visió crítica? Això faria més veloç l'evolució social i tots en sortiríem beneficiats. Però fem perquè els joves tinguin aquest tipus de formació? Crec que a les elits econòmiques i polítiques els interessa que la societat sigui conformista i no exigeixi massa. Llavors haurà de ser la societat la que construeixi aquesta consciència crítica. No hi ha altre camí.

(Carta 224)

Publicat com a mínim a: El Punt, setmanari Directa, Carrer, Diario de Noticias de Alava.