...i la boira és fidel com el meu esperit

Petits Escrits d'Una Nit d'Estiu IV

2008-08-28T04:24:00.000-07:00

Una nit de pluja, en Mag, el gat més noctàmbul i bohemi del meu barri, busca refugi al magatzem del perruquer. Quan es troba cara a cara amb “Don Pedro” el gos salvatge que vigila el negoci, no es pot arribar ni a imaginar fins a quins límits estranys pot arribar la necessitat d’amistat que té aquell bòxer. La por supera en Mag, i d’una esgarrapada, ràpida i concisa, com si d’un cirurgià especialitzat es tractés, li treu un ull, i apresta a córrer cap a un lloc segur. Des d’aquella dia, Don Pedro, es passa les nits plorant de pura desesperança. Tot i que allò que més anhelava era un amic, que li fes companyia en la solitud d’aquelles quatre parets fredes, l’amistançat li ha fet més mal que les pallisses diàries que li pega l’amo, que intenta evadir-se del neguit que li provoca la hipocresia amb que tracta a les seves clientes. Impotència i tristesa són sentiments tant universals, que no entenen d’espècies.

Petits Escrits d'una Nit d'Estiu III

2008-08-28T03:55:00.002-07:00

Mireia plorava internament davant del seu ordinador . A la gris oficina sense finestres, del centre de Lleida, s’adonava que les vacances havien passat, i la felicitat quedava condensada a un centenar de fotografies de la Pampa argentina i del seu “Luís”. La frustració té forma de carta de La Caixa, de gasolinera barata de Guissona o de tiquet inacabable del Plus. El sou és una cadena que ens esclavitza, per pagar unes factures que ens fuetegen mensualment. Mireia ja no pot contenir les llàgrimes, i la boira no li farà oblidar que l’alegria potser té nom de Gaucho, sense targeta VISA.

Petits Escrits d'una nit d'estiu II

2008-08-28T03:34:00.000-07:00

Després del primer petó d’un amor d’estiu, en Julià es va adonar que, a pesar de la seva natura mortal, aquell segon el podria sobreviure, i arribar més lluny que la eternitat de la seva ànima humana. –“Hi ha segons creats per ser eterns”, es digué, mentre de reüll consultava al mòbil els resultats del Barça a la Champions, enviant-li un sms al seu germà.

Petits Escrits d'una Nit d'Estiu I

2008-08-05T15:04:00.000-07:00

Lleida a les tres de la tarde és un dels inferns dantescs. Una onada de calor africà ha arribat a la meva ciutat. Sense paraules ni papers, una bafarada negra i calenta s'arreplega a l'ombra d'uns arbres, sota la mirada esperpèntica del geni que va crear el boig de la Manxa. El que per a uns és crisis, per altres és encara un perspectiva de futur. Definitivament prefereixo saber que tota veritat és tan relativa com el color de la pell, que pensar ingènuament que els maons i euribors ens portaven a un altre món possible.

Néts del silenci, fills de la democràcia

2008-04-16T02:01:00.000-07:00

L'any 1936, el dictador alemany Adolf Hitler, va organitzar els Jocs Olímpics de Berlín amb un clar objectiu, deixar palesa la superioritat racial ària i totes les teories nazis que protagonitzarien el final de la segona meitat del segle XX. La República Espanyola va decidir no participar dels jocs en un clar acte de boicot. Menyspreava les teories hitlerianes, i va preferir organitzar unes Olimpíades Populars a Barcelona, que s'havien de realitzar a l'actual Estadi Olímpic Lluís Companys de Montjuïc. Espanya va esdevenir així en un dels primers països en tenir el valor de plantar cara al monstre nacionalsocialista.

Lamentablement les Olimpíades Populars de Barcelona no es pogueren portar a terme. S'havien d'inaugurar el 19 de juliol d'aquell mateix any, i el dia abans, el General Franco s'aixecà contra el govern legalment constituït i s'inicià la cruel Guerra Civil. Els jocs van ser suspesos.

La II República fou proclamada el 14 d'abril de 1931, ara fa 77 anys. Amb una constitució moderna on es volgué deixar clar la laïcitat de l'estat, el sufragi universal, la llibertat, la fraternitat i la igualtat. Valors que, molts seguiríem defensant avui en dia, amb el mateix esperit que aquells, que d'una forma democràtica, i seguint la constitució i legalitat republicana, la defensaren.

Molta gent ha considerat que aquella Constitució del 31 era utòpica. Utòpica per posar articles com el sisè, on s'especificava que “España reununcia a la guerra como instrumento de política nacional”, o per aprovar una sèrie de drets i deures que no s'havien vist en tota la nostra història anterior. Però en el món que vivim avui en dia, on el benefici s'ha imposat a l'ètica, on els diners valen més que els principis, i on l'honor d'uns jocs olímpics és encegat per un país que no respecta els drets humans, fa que la utopia sigui molt més necessària que mai.

Immersos en la globalització, no podem oblidar les nostres arrels, les persones que han lluitat per la consolidació de les democràcies, pel dret a vot, pels drets humans. No podem oblidar que ha costat aconseguir tot això, ni podem deixar que es perdi o no es tingui en compte.

Nosaltres, que som nets d'un silenci que fou necessari per a que hi hagués una mínima possibilitat de coexistència pacífica entre dues espanyes que havien gelat el cor de tota una ciutadania. Nosaltres que som fills d'una democràcia que ja és adulta i major d'edat. Nosaltres que ens sentim hereus d'aquelles idees de la II República, no volem renunciar a la seva utopia, ni creiem que el nostre govern hagi de renunciar-hi.

El President del Govern ha demostrat constantment el seu compromís amb la Pau, el dret internacional i els drets humans, i és aquest tarannà valent i republicà que ha estat reconegut arreu del món i també pel poble espanyol que li ha revalidat la confiança recentment. Per això, des de la JSC Comarques de Lleida, convençuts amb aquests ideals li demanem al President Zapatero que demostri què el nostre país segueix sent capaç d’emular al govern republicà que va plantar cara a Hitler, i li demanem que la representació de l’Estat Espanyol no assisteixi a uns jocs olímpics organitzats tristament de cara a la galeria, obviant tots els crims i tota la repressió que ha estat capaç de dur a terme el govern xinès.

Eduard R. Baches i Lumbierres
Jordina Freixanet i Pardo
JSC Federació Comarques de Lleida

Fotografia Extreta de Wikipedia

Pa amb xocolata

2008-04-15T09:05:00.000-07:00

Tinc el blog en (re) construcció, i apunt de canvis, però aquest post era una mica necessari. Aquest, és un homenatge a qui em va alegrar tantes i tantes tardes de pa amb xocolata, de sortida del meu col·legit, dels valors que em van ensenyar, protagonista del major dels records i gran rei de la única pàtria que realment tenim, la nostra infància. Crec que es mereix un homenatge a TVE, perquè som molts i moltes qui encara ens cau alguna llàgrima quan escoltem aquesta cançó. CHEMA VIVE!

2008-03-19T10:51:00.000-07:00

BLOG EN (RE) CONSTRUCCIÓ

Photo from Freefoto.com

...cuando todo lo demás se derrumba

2008-02-21T10:00:00.001-08:00

Vull compartir amb vosaltres aquest text que m'ha encantat:

Autora: Oriah Mountain Dreamer, La Invitación:

" No me interesa saber cómo te ganas la vida. Quiero saber lo que ansías, y si te atreves a soñar con lo que tu corazón anhela.
No me interesa tu edad. Quiero saber si te arriesgarías a parecer un tonto por amor, por tus sueños, por la aventura de estar vivo.
No me interesa qué planetas están en cuadratura con tu Luna. Quiero saber si has llegado al centro de tu propia tristeza, si las traiciones de la vida te han abierto o si te has marchitado y cerrado por miedo a nuevos dolores. Quiero saber si puedes vivir con el dolor, con el mío o el tuyo, sin tratar de disimularlo, de atenuarlo ni de remediarlo.
Quiero saber si puedes experimentar con plenitud la alegría, la mía o la tuya, si puedes bailar con frenesí y dejar que el éxtasis te penetre hasta la punta de los dedos de los pies y las manos sin que tu prudencia nos llame a ser cuidadosos, a ser realistas, a recordar las limitaciones propias de nuestra condición humana.
No me interesa saber si lo que me cuentas es cierto. Quiero saber si puedes decepcionar a otra persona para ser fiel a ti mismo; si podrías soportar la acusación de traición y no traicionar a tu propia alma (...).
Quiero saber si puedes ver la belleza, aún cuando no sea agradable, cada día, y si puedes hacer que tu propia vida surja de su presencia.
Quiero saber si puedes vivir con el fracaso, el tuyo y el mío, y de pie en la orilla del lago gritarle a la plateada forma de la luna llena: "¡Sí!".
No me interesa saber dónde vives ni cuánto dinero tienes. Quiero saber si puedes levantarte después de una noche de aflicción y desesperanza, agotado y magullado hasta los huesos, y hacer lo que sea necesario para alimentar a tus hijos.
No me interesa saber a quién conoces ni cómo llegaste hasta aquí. Quiero saber si te quedarás en el centro del fuego conmigo y no lo rehuirás.
No me interesa saber ni dónde ni cómo ni con quién estudiaste. Quiero saber lo que te sostiene, desde el interior, cuando todo lo demás se derrumba.
Quiero saber si puedes estar solo contigo y si en verdad aprecias tu propia compañía en momentos de vacío"

Contra més el llegeixo, més coses li trobo...

2008-02-18T16:52:00.001-08:00

100%

Falling Slowly

2007-12-23T16:10:00.000-08:00

http://es.youtube.com/watch?v=wAEB53-QILA

Glen Hansard - Falling Slowly Lyrics

I don't know you
But I want you
All the more for that
Words fall through me
And always fool me
And I can't react
And games that never amount
To more than they're meant
Will play themselves out

Take this sinking boat and point it home
We've still got time
Raise your hopeful voice you have a choice
You've made it now

Falling slowly, eyes that know me
And I can't go back
Moods that take me and erase me
And I'm painted black
You have suffered enough
And warred with yourself
It's time that you won

Take this sinking boat and point it home
We've still got time
Raise your hopeful voice you had a choice
You've made it now

Take this sinking boat and point it home
We've still got time
Raise your hopeful voice you had a choice
You've made it now
Falling slowly sing your melody
I'll sing along

Una frase...

2007-10-16T15:29:00.000-07:00

L'he llegida avui, i m'ha agradat molt...

"Sobre la terra de la tristor solament poden créixer llàgrimes. De la llavor de l’esperança, neix el blat de l’alegria"

Protecció Solar

2007-10-16T11:05:00.000-07:00

Crec que aquest vídeo encaixa perfectament amb dues persones que m’estimo molt. La primera, la Jordina, després de demostrar-me al seu blog, el que li agraden els vídeos que aixequen els ànims, i perquè de vegada en quan, a tots ens fan falta unes paraules d’ànims. La segona la Dafne, realment sembla escrit per a ella...

Usa protector solar
Uploaded by mauroar

Nieves de otoño

2007-10-08T04:04:00.001-07:00

Tu espíritu indomable y sincero
Tú quiero y puedo con sólo hablar
Tú eres el barco de un mar de dudas
Cuando lo viajeros sólo hacemos que naufragar

No importa que andes entre reyes
Porque tú vienes de la tierra y el mar
Sabes que el trabajo duele
Sabes que duro es olvidar

Tú no estás sola
Contra el viento y el azar
Porque dentro de ti estamos todos
Porque dentro de ti hay un Brocal

De agua cristalina y pura
Como no enseño tu padre a trabajar
No dudes ante el ogro de la agenda
No te rindas ante la dificultad

Si es que en el cielo de los cielos
Hay más que una mísera barra de bar
Yo sé de dos personas
Que el viernes no pudieron evitar brindar

Tornaré a trepitjar les immortals pedres...

2007-07-25T02:25:00.000-07:00

Un estiu fred és com una primavera sense flors, un carrer sense sortida o un estudiant sense exàmens. És quelcom sense sentit ni espai, i acaba afectant a les darreres persones que encara no ens hem anat de vacances. Em llevo cada dia amb un tarannà estrany i melangiós. M’arrossego fins a la feina per uns carrers buits del brogit infantil de tot l’any i plens de les esperances negres d’uns països forans, que lluiten per sobreviure en un món devastador. Els pocs treballadors que encara queden en aquesta ciutat, tenen el pensament més enllà de la Ciutat Llunyana. Tan lluny com la calor, que no hi és, ni fa acte de presència. No vol representar l’obra teatral que li és encomanada. El sol, darrer dels seus artistes, il·lumina, però no crema. I aquesta poca naturalitat fa que la vivacitat d’un borinot d’estiu com jo, és vegi arrabassada. L’apatia esdevé el motor de tots els meus pensaments, la sang es paralitza, el cor divaga i el cap bombeja records inconnexos d’una infància finalitzada.

De sobte una imatge, un sentiment, una esperança d’uns divuit anys feliços i despreocupats. Tot va començar allí. L’estiu que estudiava un llatí suspès. La biblioteca pública d’un poble amb mar. Els ulls negres d’una aragonesa morena i preciosa, poc donada a les declinacions, que em removien l’ànima i el cos. La lectura pausada d’uns clàssics vora el mar al cantó d’un primer amor d’estiu. La callada remor de l’aigua que, amb l’aroma salat d’un dolç mediterrani, ens anava impregnant els textos de Virgili i Ovidi mentre ajuntava dos cors encara massa joves. Innocents promeses d’adolescents, entre petons i carícies, en les que decidíem no abandonar-nos mai i escapar-nos plegats. El voler arribar fins Pompeia, on llegiríem els clàssics que ens havien enamorat i viuríem vora el mar i el Vesuvi per sempre més .

Tot va concloure un setembre plujós. Una tarda d’examen aprovat. Una gota de pluja barrejada amb una llàgrima. Un maleir constant als cops que la realitat dóna a les promeses incomplertes, quan la distància mata tot allò que fins feia unes setmanes era tan proper i autèntic. I la vida va continuar fen palès que l’amor que passa és un amor irrecuperable, que ja mai torna. Hem queda el far de Salou, els llibres plens de pols, els versets d’Ovidi i el record d’aquells dies, que em farà de guia per arribar al lloc on vaig voler tornar a començar, sense donar-me’n compte que, sense anar-hi, plantava les arrels del que va acabar sent una forta vocació professional. Trepitjaré les immortals pedres de Pompeia per recordar que potser els estius freds, les assignatures suspeses i els cors trencats et poden portar per camins que, sense saber-ho, sempre has desitjat.

Quan tot just surt el sol

2007-07-06T04:50:00.001-07:00

La sala d’espera és freda, impersonal i buida tot i la gentada que s’hi aplega. Ningú alça el cap, tan sols estan atents a que una senyora vestida de blanc els cridi pel seu nom per entrar a consulta. Les portes, numerades de l’1 al 7, esdevenen autèntics portals de llur destí, i això, fa aflorar els sentiments més ocults i feréstecs. “Massa nits despert, Eduard” em repeteix el meu cap, que segueix jove, pletòric i amb ganes de viure, com quan tenia setze anys. Però el estar més a prop dels trenta, i les primeres fallades tècniques del cos, em recorden sense embuts que rés és etern, ni tan sols jo.

Diuen el meu nom, i passo cap a dins. Els nervis de primer dia d’escola sorgeixen al meu estomac, i un bronc metge no deixa de dir-me el que sembla que ja sé. No sé perquè, però durant la visita no em trec del cap unes paraules que es repeteixen constantment com un martell de farga. El metge pot parlar tot el que vulgui, tocar allò que precisi, però el meu cap és lluny. Massa lluny. El trenc d’alba em descobria en algun llit aliè, el sol il·luminava la màgia nocturna, la vampirinitat de la nit es veu derrotada per la llum del dia. Quan tot just surt el sol he de tornar a casa, és un ritual comú. “Massa nits despert, Eduard “ La meva consciència matxucant en el seu espai preferit, al despatx d’un metge. La tarda s’allarga, rés és més intens que un primer petó, després venen petons més humits, més amorosos, més llargs, més sincers fins i tot, però cap pot superar la intensitat d’un primer petó, la nit arriba i no s’acaba mai. “Massa nits despert, Eduard” i la meva consciència no para.
Surto amb un pot vermell sota l’aixella...anàlisis, dietes, consells plens de seny, però la consciència no m’ha guanyat la batalla, tot i que el cos acabarà vencent la guerra, no hi ha cap tipus de dubte. L’Eternitat és una falsedat més de la vida. Em quedo amb els meus records i sensacions, és el veritable tresor, fora d’això, rés ja té cap importància. Quan tot just surt el sol, quan trepitjo per primer cop un carrer desconegut, quan tardo uns segons en saber on sóc i m’oriento cap a casa, és quan sóc feliç. “Massa nits despert, Eduard” diu com a comiat telepàtic l’Esculapi públic, “i tantes com faci’n falta per recordar-me que sóc viu”...em dic a mi mateix mentre marco el número de telèfon d’una altra nit que no vol dormir.

Una nit i un dia

2007-06-28T04:08:00.001-07:00

Una nit de Sant Joan vora la foguera, amb l’únic testimoni d’un cel coronat d’estels relluents com diamants, i amb l’aigua d’una bassa com acompanyant, em vaig adonar que hi ha paraules que pronunciades a cau d’orella, de manera suau i dolça, poden arribar als racons més desconeguts de qualsevol cor. Sota la cançó d’un trist grill i sobre una ciutat dormida, hi ha històries que no entenen ni de temps ni d’espais, que esdevenen semblants a la pluja d’una tarda de juliol, breu i forta, que provoca un aroma a terra mullat, durador i suau, en mig de l’atmosfera tranquil·la d’un estiu que tot just comença. Hi ha moments que ens ajuden a descobrir-nos més com a persones. Hi ha dies que no pots evitar reflexionar sobre la brevetat de gairebé tot, i com un anhel esdevé indecisió i una tarda de diumenge pot posar fi a una setmana d’emocions embriagadores. Realment hi ha records que cal guardar en el calaix de la nostra memòria emocional, per recordar en els foscos dies que puguin venir en el futur, que la bellesa, la intensitat i l’amor poden arribar a coincidir en una nit i en un dia.

Tristos ulls...

2007-05-22T16:02:00.000-07:00

Aquesta nit em costa dormir, he perdut la son a causa d’uns tristos ulls foscos que no em trec del cap. És potser un sentiment de menyspreu contra mi mateix, per ser capaç de vèncer el meu propi cor i ser tan inconscient com per sentir-me’n orgullós? Qui es va quedar el meu llibret d’instruccions on explicava com funciono? Si vaig ser capaç de convertir la sang en fusta i el cor en pedra, perquè al final del dia sento amb tanta força aquestes fiblades quan penso amb aquells ulls foscos com la mateixa nit, i tristos com el pitjor dels comiats?

Primera foto de l'Aplec

2007-05-22T07:24:00.001-07:00

Qui m'anava a dir a mi que acabaria amb aquesta bata, aquest bon amic, aquest barret i aquests colors...

Entre deserts i muntanyes...

2007-05-21T14:27:00.001-07:00

I encara així hi ha dies que els llumins esdevenen fogueres, que de les cendres apagades apareix una guspira, solitària i anònima, que pren foc a un edifici personal i el compromís ferm amb nosaltres mateixos esdevé invisible davant del fum blanc que cobreix l’atmosfera i la converteix en irrespirable.
Si la raó t’ensenya que no et pots fiar de les impressions que sorgeixen de dins nostre, ha estat quan no les hi he fet cas quan m’he equivocat. Hi ha qüestions que la raó no pot arribar a explicar. Hi ha ulls que mostren molt més del que sembla. Hi ha rostres que expressen tot el desconcert del món. Hi ha molts pocs cors capaços d’entendre-ho. Hi solament n’hi ha un que ho llegeixi amb tota claredat.
Algunes nits fan que les bates s’assemblin a les del col·legit. Als caragols els fa avançar amb massa pressa i el món capgira el seu sentit per tornar-se més boig, inestable però humà.
El futur és d’aquelles persones que creuen que existeix, inclús més enllà de les tempestes de sorra d’un desert erm que t’ensenya la riquesa personal que hom disposa o d’unes muntanyes tan altes que no et deixen veure l’horitzó però si el teu univers intern.

Entre bates i cargols...

2007-05-20T11:22:00.001-07:00

Quant dura l’amor etern? En quin moment ens donem compte que allò que semblava una flama ja no calenta més que un llumí i que el pitjor enemic a la vida som nosaltres mateixos? El temps ens recorda que l’oblit és una muntanya de sorra que cada dia suma un granet més de manera constant. La primera setmana és dura, la segona insofrible, la tercera no s’aguanta, però quan les hores, els dies, els mesos i l’any s’acumula a les esquenes dels i les que pateixen, una làpida de dur granit tanca el forat de la desesperació hermèticament. La primavera esdevé primavera, els sabors es recuperen, i les ganes de viure et renoven un compromís amb tu mateix que semblava oblidat.

Una llum sota el triomf de la por

2007-04-22T15:23:00.000-07:00

La por és l’únic enemic que tenim. La primera i gran victòria és aquella que guanyem dins nostre superant els nostres monstres interns. No ens podem deixar esclavitzar per ella. Viure, treballar, estimar amb el seu pes inexorable és el principi que ho enverina tot. Hem de superar-la, hem de construir la nostra vida sobre les bases de la consciència, de la valentia i de l’afany de superar-se.

Però encara així, la por triomfa més d’un cop. Ja sigui dins nostre, o ja sigui en mig de la societat. Aquelles societats que han fet de la política una reacció premeditada contra el malson engrandit de la por és converteixen en grups humans empobrits i perduts.

La política es basa sovint en els sentiments. Tots en tenim d’aquests. En gaudim de grans i nobles. Però sovint allò desconegut ens porta a tenir una reacció adversa vers ell. Qui fa un discurs abonant la por i el desconcert i per tot plegat provoca una reacció que perjudica algú s’hauria de considerar un veritable irresponsable.

Us recomano veure la pel.licula Imagining Argentina , on, i parlo de memòria, un dels personatges, Sílvio, no accepta la realitat que va corrompen el seu país, per por a que li puguin fer alguna cosa. Un bon dia, com tants d’altres, és engarjolat, torturat i, diu la pel·lícula que quan li arriba un moment que li fan tan mal que cap altre pot superar-lo, és dóna compte de qui és ell i recupera tota la seva dignitat. Tot i que la fi del personatge és tràgica, ben val veure la metamorfosi que viu. Una veritable llum sota el triomf de la por

Fins a on li agrada arribar a la nostra pròpia por? Què és allò que no fem per culpa seva?

Sol podrem arribar allí on volem arribar si fem allò que mai hem fet, i el més important, no tingueu mai por a fer-ho!

I de propina:

Gossos

A sueldo de Moscú

CERA FUNDIDA (Post en castellano dedicado a la pamplonica Julia y el pequeño Miñu)

2007-04-18T14:39:00.000-07:00

Últimamente me han dicho algunas personas que soy excesivamente observador. De hecho soy la típica persona capaz de estar doce horas seguidas trabajando sin parar, pero a la vez pasarme tres horas mirando una fila de hormigas entrando y saliendo de su nido, y no perder en ningún momento mi fascinación por el tema.

Pero si, lo reconozco, soy el típico neurótico que le gusta que las cosas salgan lo mejor posible y está atento hasta el último de los detalles cuando se encuentra en una situación que cree y considera importante.

De todos modos, he de confesar que las mejores cosas que me han pasado, han sucedido cuando menos lo esperaba, cuando no había nada programado, cuando el protocolo que yo mismo me había creado saltaba por los aires. Y de esta forma he conocido gente estupenda, sin yo quererlo, sin ni siquiera buscarlo.

Ulises y su Odisea es el mejor retrato del alma humana. Todos tenemos nuestro barco, al cual le tejemos las mejores velas, calafateamos sus maderas con la mejor de las breas, miramos las estrellas y escogemos la que consideramos la mejor de las rutas. Y sin embargo el mar y el viento son incontrolables y pueden llevarte a los sitios más inhóspitos y posiblemente menos sospechados.

Que aburrido sería que la vida saliera completamente como uno quiere. Creo que son necesarias un par de derrotas para saborear decentemente una victoria.

En fin que los campos cada vez están más verdes y bonitos, los insectos más molestos y juguetones y hoy he recibido un correo de Julia, una gran amiga de Pamplona de la cual siempre me encanta recibir noticias. La conocí por casualidad, como a todas las grandes personas. Yo estaba por aquel entonces trabajando en el Instituto Nacional de Estadística y me tocó hacer una encuesta en una casa dónde me soltaron los perros al llegar, pensando que venía de Hacienda. Situación bastante común entre los pobres encuestadores que trabajan en el INE. Ella se había cansado de su ciudad, y había venido “al fin del mundo” como llama ella a nuestras tierras, para aclararse su cabeza. Se había comprado una casita cerca de donde salía yo corriendo con dos canes mordiéndome por detrás y fue por esa bendita manía de muchos pueblos de dejar las puertas de la calle abiertas, la que me permitió salvarme. Claro que ella se quedó estupefacta al ver entrar un chaval sudoroso y jadeante por la entrada y su primera reacción no fue muy hospitalaria, más bien fue hostil, pero no comparable a la manía de unos perros que se quedaron haciendo guardia delante de la casa durante un buen rato. Ella comprendió muy rápido la situación, y aún se está riendo. Entre risas me enseñó su nueva casa, su precioso jardín “barroco” como lo llamaba ella, me presentó a Miñu, su gato, y me invitó a comer. Allí nació una muy bonita amistad que aún hoy mantenemos. Recuerdo mucho el día que se volvió a Pamplona porque me dijo que el problema de ir al fin del mundo “es que te puedes llegar a encontrar como en casa” . Hace poco hicimos un texto conjunto, ella es una pesimista existencial y yo voy por el camino, aunque ciertos genes de optimismo me equilibran hacia un sano cinismo. Me ha pedido que lo colguemos aquí, porque ella con su blog, se pierde un poco…la tecnología te atropella Julia!
Os dejo con el texto!

Fui un Ícaro soñador, que encontró el sol demasiado pronto para no faltar demasiado tarde a una lección de realidad. Realidad y sueño se confunden bajo el manto de la épica, convirtiendo la valentía en temeridad, la ética en práctica, el amor en interés y el consejo precavido de un padre en las aspiraciones sin límites de un hijo.Y sin embargo, hay lágrimas en mis ojos, aún ahora, diez minutos después de perderlo todo. No podrás evitar el llanto pequeño Ícaro soñador, porque a pesar de todo lo que has hecho y vivido, la vida, no te ha enseñado otra cosa que a ser un pequeño Ícaro soñador, romántico y nostálgico, buena persona e incapaz de ver diferencias entre amistad y interés.Nunca llegará el día de los Ícaros soñadores, puesto que todos acaban en el mar, rodeados de la cera fundida de sus sueños rotos. Es el precio de los que han tenido el valor de vivir sus esperanzas, de aceptar su yo, de intentar ser lo que uno piensa momentos antes de irse a dormir. Es el peaje de los que creen que un ojala no es una frontera, un límite o un muro. Es el delmo de los que opinan que un ojala es un tal vez travestido, que bien vale la pena probar. Es el impuesto que pagan aquellos que creen que un final, es sólo el inicio de otro comienzo.Cuantas veces subirás, pequeño Ícaro soñador, el monte, si sabes que el sol fundirá tu cera? Cuantas veces te tendrá que demostrar la realidad que no puedes volar, que imposible forma parte de tu diccionario interno, aunque tu lo llegues a negar?Es que crees que los pájaros te enseñaran a volar? Acaso conoces su lenguaje, entiendes sus jergas o eres sabedor de alguno de sus secretos? Pequeño Ícaro soñador, el cielo no se creó para gente como ti.Y sin embargo te levantas del mar, sacudes tu cera, vuelves a empezar, porque en tu interior sólo existe ya un miedo, un temor, el horror de no intentarlo. Porque fracasarás siempre, pero nunca jamás nadie te robará los dulces momentos que sientes cuando al saltar, tus pies no tocan ya el suelo, tus alas se batean con la fuerza inusitada de un creyente y el viento acaricia tu faz. Son apenas unos segundos, son apenas unos momentos. Pero la vida, bien vale vivirla por esos momentos únicos, que los cobardes jamás sentirán, y los estúpidos jamás sabrán apreciar.Sube pequeño Ícaro volador, sube la montaña que te lleva al precipicio dónde pretenderás emular a las gaviotas. Vuela todo lo que puedas, puesto que sólo tú has sido valiente para aceptar que las frustraciones, el dolor y la rabia no se pueden escoger, pero si elegir cuando y porque sentirlas, y si ha ocurrido intentado hacer realidad la magia de tus pensamientos, bien a valido la pena haber caído una y otra vez.