D'AQUÍ... AQUÍ

No hi ha bicis circulant pels carrers d´Astana, la capital de Kazakhstan, i això que el personatge kazaq més coneguts al nostre país després d´en Borat, potser sigui el ciclista Alexander Vinokurov qui lidera un equip ciclista que porta el nom de la ciutat, Astana.

Som a mitjans febrer i els termòmetres digitals de la ciutat marquen -21 C al voltant de les deu hores del matí, però la temperatura pujarà a uns agradables -14 C al centre del dia. Es habitual veure aquests dies a Astana camions carregats de neu que els equips de neteja ´evacuen´ de la ciutat, així com multitut de treballadors netejant amb pales les voreres per deixar-les més transitables. Tot i els esforços dels equips, els carrers i voreres són plenes de gel que provoquen relliscades tan a cotxes com a vianants.

La ciutat ha viscut un nou naixement a partir del 1997, quan el president Nursultan Nazarbayev (l´únic que ha conegut el país des de la seva independència el 1991) va decidir portar la capitalitat del país d´Almaty fins aquí. Malgrat les crítiques pel canvi, el que llavors era una petita ciutat provinciana del russòfon nord del país s´ha anat convertint en aquests anys en el centre econòmic del país, en detriment d´Almaty, que sembla que s´hagi aturat al 1997 respecte a inversions públiques.

Nazarbayev està invertint milions de tenges (la moneda local) en crear una nova ciutat dins la ciutat just al sud del riu Ishim. El projecte no s´acabarà fins el 2030 però ja es pot passejar entre alguns dels edificis construits, entre els que destaquen la enorme nova seu del President, la seu del Ministeri de Telecomunicacions o la piràmide de vidre de Norman Foster. En projecte o per acabar, està una torre de prop de 400m d´alçada que serà la nova universitat i el Khan Shahir, un centre d´oci cobert amb botigues, platges i passejos també obra de l´arquitecte britànic Norman Foster.

No hi ha bicis a Astana, si més no en aquesta época de l´any, quan circular en aquest mitjà de transport soposaria més d´una relliscada. Molts van pensar que Nazarvaev cometia una relliscada qen decidir de canviar de lloc la capitaliat del país, però sembla pedalar encara fort, Nursultan Nazarbayev.

Astana 11 de febrer de 2009

KAZAKHSTAN

2009-02-07T01:39:00.012-08:00

Almaty ha estat la primera parada al Kazakhstan en el nostre intent de tornar a casa en tren. Ha estat un recorregut lent degut a les llargues parades fetes tant a la frontera xinesa (Alashankou) com a la Kazaka de Dostyk. No ha calgut baixar del tren per passar els tramits fronterers. Ja fossin primer les autoritats xineses i despres les kazaques, totes dues han treballat igual, primer recollint els passaports I despres inspeccionant els compartiments, tot I que amb petites variacions sobre el tema. Els xinesos revisant-nos els equipatges de dalt a baix (fins I tot obrint la cаmera de fotos) mentre que els kazaks no ens feien cas pero si que revissaven el compartiment fins i tot mirant sotaa les catifes i matalassos. Tots sabem del que son capacos de fer els militars xinesos contra persones, moviments o etnies contraries als seus interessos, pero sempre m'han fet mes por els militars dels paisos d'orbita russa. Serа que en aquests paisos sovint et paren pel carrer i mes d'un cop haguem anat a comissaria?

La Xina i el Kazakhstan no tenen el mateix ample de via, el xines es mes estret. Sense baixar un altre cop del tren, cada vago per separat es aixecat per quatre enormes gats hidrаulics. Els boogies (rodes) es canvien pels boogies d'ample kazak, operacio que no triga mes d'una hora en completar-se.

Divuit hores i 900 quilometres despres, arribavem a Almaty. I si el Xinjiang ens feia de pont entre la Xina i l'Asia Central, Almaty ens ho ha fet entre l'Аsia Central i Europa. Podria aquesta ciutat passar ben be per una ciutat europea, de l'est potser, pero ja europea. Tot ens fa sentir mes propers a casa: els edificis, els carrers, les cares de la gent (grаcies a la minoria russa), la dieta ja mes basada en el pа que no pas en els fideus i l'arros (i es menja amb forquilla), hi ha un alfabet que tot i no ser llati es prou semblant com per poder-lo si mes no llegir (kazak i rus s'escriuen en alfabet ciril.lic), els cotxes que es paren als passos zebra... som encara molt lluny de casa, pero la veiem apropar nomes observant el nostre entorn.

Pero aixo passava a Almaty. Vuit cents quilometres mes al sudoest, a Turkistan, l'entorn ens diu que si, que encara som lluny de casa i que encara som a l'Аsia Central. No gaire lluny d'aqui tenim l'Uzbekistan, pero Turkistan (no confondre amb Turkmenistan, pais centreasiаtic), es una ciutat kazaka prop del riu Syr-Daria, on l'emperador uzbek Timur (el creador de les maravelles de Samarcanda a l'Uzbekistan) va fer construir un mausuleu en honor a Akhmed Yasaui, el primer gran home sagrat musulmа dels turquids. La seva tomba es un important lloc de peregrinacio i es diu que fer-hi tres visites correspon a una peregrinacio a la Meca.

Turkistan no es un estat, pero van haver intents a mitjans de x.XX per a que ho fos. No parlem ni del Kazakhstan ni de l'Uzbekistan, sino del Xinjiang xines, quan un kazak va intentar fundar el pais dels uigurs, Turkistan. No proveu de buscar informacio a la Xina sobre cap dels dos Turkistans, la ciutat i l'estat embrio, que qualsevol informacio esta censurada.

Turquistan, 7 de febrer de 2009

DE NOU AL XINJIANG

2009-01-30T21:34:00.000-08:00

De XINA

(Emin Minaret, Turpan)

L´agost de 2007 entravem per primer cop al Xinjiang en aquest viatge. Si llavors aquesta regió ens va servir de pont entre l´Àsia Central i el Tibet, ara ens el farà entre la Xina i Àsia Central de nou. El que un dia va ser una regió poblada pràcticament només per uigurs,la ´nova frontera´ (que és com es coneix en mandarí aquesta provincia xinesa) són ara minoria respecte a la étnia xinesa han, si més no en nombre. Però quan es viatja pel Xinjiang la impressió que es té és de ser ja a l´Àsia Central, tant per cultura (mengen un pa boníssim!), per religió (musulmana) i per aspecte racial (turquida), si més no jo, em sento més ja proper a casa meva que no pas entre els xinesos han i els seus noodles i temples confucians.

De XINA

(People's Park a Urumqi)

Si el primer cop que entravem en aquesta regió ho feiem a traves d´un coll amb gairebé nul transport públic (l´Irkeshtam Pass, entre Kyrkyzstan i Xina), ara per sortir-ne´n farem servir un pas força més transitat: el pas ferroviari entre Alashankou (Xina) i Dostyk (Kazakhstan). Dos cops per setmana, els dimarts i els dissabtes, surt un tren des d´Urumqi (Xina) a les 23:58h cap a Almaty (Kazakhstan). Són 1363km que el tren recorre en 32h comptant les hores que es passa a la frontera, temps que s´inverteix entre adaptar l´ample de rodes a l´amplada de vies kazaques, i tràmits immigratoris. Cal visat per entrar al Kazakhstan, i es pot treure que l´hem tret aquí mateix a Urumqi de forma senzilla. A diferència de Rússia, els ciutadans europeus no necessitem cap carta especial d´invitació a l´hora de demanar el visat kazak. Tant de bo no ens trobem cap dificultat quan toqui demanar el visat rus quan siguem al Kazakhstan!

De XINA

(Urumqi)

Urumqi, 31 de gener de 2009

MEI YOU

2009-01-21T06:06:00.000-08:00

De XINA

(estacio de Beijing West)

No sóc cap futuròleg, però intentaré predir una noticia que sortirà per la tele del nostre país els propers dies: milers, millor dit, milions de xinesos omplint a vessar tota mena de transports per anar a visitar els familiars per l´Any Nou Xinés.

L´Any Nou Xinés es la més important celebració de l´any a la Xina, una festa que s´allarga des d´uns dies abans de l´any nou fins a quinze diesdesprés d´any nou. Els dies més assenyalats són la nit de Cap d´Any i el dia d´Any Nou Xinés, dies que aprofiten per visitar els familiars, el que fa que durants els dies previs sigui gairebé impossible aconseguir bitllets de tren.

Si heu de visitar la Xina, no ho feu durant la festa de l'Any Nou Xines, a no ser que hi vingueu expressament per viure-la. Per aquells que els interessi especialment aquesta celebracio, enguany la festivitat cau el 26 de gener (entrant a l´any del búfal), mentre que l´any 2010 caurà el 14 de febrer (entrant a l´any del tigre). Nosaltres no hem arribat fins a Beijing per viure aquesta celebracio, sinó que hi hem vingut amb la idea de continar el nostre viatge, en tren, un cop visitada la ciutat. Però les festes i les fronteres ens han complicat la continuïtat. La paraula xinesa que mes hem escoltat aquests dies a les estacions de tren ha estat el "mei you", que significa "no n'hi ha", de bitllets, en el nostre cas. Finalment en vam trobar per viatjar just per les dates de l'Any Nou Xinés.

Ja fa mesos que anem viatjant en tren, i la idea de tornar a casa en tren s´ha fet més gran a mesura que hem anant fent quilòmetres. Hem recorregut gairebé 9.000 quilòmetres en tren des que vam optar per viatjar en aquest transport des de la ara llunyana Java, a Indonèsia, fins a arribar a Beijing. Provarem de tornar a casa en tren.

Des de Beijing hi ha diferents opcions per tornar a casa en tren. La més coneguda és sens dubte la del Transiberià, entent per transsiberià el conjunt de diferents rutes ferroviàries que travessen d´est a oest Rússia i que conflueixen a Moscou . Però conseguir el visat rus a la Xina és impossible, només es pot aconseguit el visat de trànsit, vàlid per 10 dies, i sempre i quan es presenti el recorregut total d´entrada i sortida a Rússia, opció inviable donat als preus de bitllets de tren que s´han de pagar comprant-los des de la Xina. Només ens queda una altra opció, la de la Ruta de la Seda en tren. No tindrem ni molt menys, el temps que voldríem per visitar els que ens agradaria visitar dels llocs per on passarem, però pot ser menys traumàtic tornar en tren, que fer-ho en avió.

La ruta ens portarà de la Xina fins al Kazakhstan, d´on si els russus ens deixen, creuaren a Ucraïna, i d´allí a Europa!

Beijing, 22 de gener de 2009

LA XINA, EXISTEIX?

2009-01-14T05:12:00.000-08:00

De XINA

Baldufes amb laser, fotos a 3D, raspalls de dents... pero de totes les joguines i estris que es venen als trens xinesos, el que va tenir mes exit de tots, va ser una mini llanterna ultra violada que detecta bitllets falsos.

Els xinesos estan paranoics quan es tracta de comprovar la autenticitat dels bitllets. Son els bitllets de 100Y (10 euros) els que son mes propicis a la falsificacio, i abans no els te´ls accepten com a valids, se´ls miren i remiren, toquen i palpen per comprobar-ne la autenticitat, i a mes a mes, sempre tenen alguna maquina que definitivament els confirmara la autenticitat o no del bitllet. A nosaltres ens van colar un bitllet de 100Y fals, que afortunadament, ja hem col.locat a algun altre despitat.

Els xinesos mes que ningu saben que aquest pais es el pais de les copies i el pirateig. Bitllets de banc falsos, de tren falsos, sabates cancerigenes, llet adulterada, "Bucksstar Coffe", "McDnoald's", nenes a les Olimpiades que no eren les que cantaven realment, focs d´artifici gravats tambe a l´obertura olimpica... Tot plegat em fa pensar si realment la Xina existeix i no es pas aquest pais, un copia d´algun altre pais que te un nom que sona com a ´Xina´ i del que en desconec la situacio exacte.

De totes maneres, alguna cosa canviant en el tema copia, a Beijing. Als mercats de Silk St. i Pearl Market les jaquetes de ploma, folres polars, bolsos, samarretes... de marques com The North Face, Lacoste, Prada, Chanel, Gucci... ja no es troben tant facilment com abans.

The North Face va conseguir la primera victoria judicial contra el pirateig quan va guanyar una demanda contra el mercat de Silk St. El mercat va ser comdemnat a pagar 5.300$ per danys i perjudicis. Pero The North Face no son els unics que han consegut guanyar un judici. Una agrupacio de cinc marques (Burberry, Chanel, Gucci, Louis Vuitton i Prada) van conseguir una compensacio economica de 10.000 euros de Xiushui market, un altre mercat on es venia material fals.

I aqui a Beijing, amb el fred que fa, que hi ha dies que tenim maximes per sota de zero graus, haviem de passar fred? Nomes cal entrar a Silk St. i demanar per jaquetes de ploma, que aviat sortiran de la rerabotiga.

Beijing, 14 de gener de 2009

TRESCANT PER HK

2009-01-09T06:31:00.000-08:00

De XINA

Mes o menys tothom coneix el vessant classic de Hong kong, gratacels, botigues cares (hi ha mes botiques de Louis Vuitton que supermercats), Disneylandia, creuers... pero menys conegut es en canvi el vessant esportiu de la ciutat. Entre els esports classics que es poden esperar d'una ciutat com Hong Kong trobem el tai txi practicat a primeres hores del mati als parcs de la ciutat, gimnas als multiples gimnasos per executius estressats que es troben facilment arreu, footing practicament basicament pels occidentals que treballen en aquest urbs i n'hi ha un, pero, que ens atrau mes que la resta d'esport, el trekking.

Hong Kong esta format propiament per l'illa de Hong Kong (primer territori ser colonia britanica el 1841) mes els "New Territories", una zona de prop de 1000 km2 que van passar a formar part de l'imperi britanic al final de la segona guerra de l'Opi el 1860.

Tot i haver-hi set milions d'habitans a tota la ex-colonia, aquests s'escampen en un ampli territori que permet l'existencia de 25 zones naturals protegides. Els "Country Parks", que aixi s'anomenen les zones protegides, soposen un 40% de tot el terrotiri. Afegim-hi a aquesta dada la gestio model.lica que els britanics tenen quan es parla de zones a protegir, i en sortirem tot un regitzell de trekkings i travesses senyalitzats.
\

De XINA

Quatre son els principals treks que es poden fer per Hong Kong: El McLehose Trail (100km, 1o etapes) i el Wilson Trail (78km, 10 etapes) als New Territories, el Hong Kong Trail (50km, 8 etapes) a l'illa de Hong Kong i el Lantau Trail (70km, 10 etapes) a l'illa de Lantau. De totes aquestes etapes hem triat per fer la 4a i 5a del McLehose Trail, primer per trobar-se prop de Kowloon i segona per ser etapes recomanades pel seu interes (sobretot la 4a). A l'etapa 8a del mateix trek es puja el sostre de Hong Kong, el Tai Mo Shan (957m).

Despres de 25km de travessa i de pujar 1500m de desnivell, el sentiment que queda es mes aviat d'enveja. A part de gaudir de paisatges ben conservats a tocar d'una ciutat de 3,5 milions d'habitants, ens queda un sentiment d'enveja per la gestio dels parcs que te el govern de la Regio Administrativa Especial de HK. Camins ben mantinguts, zones de descans en bon en estat, zones d'acampada, lavabos, senyalitzacions de les caminades cada 500m, telefons d'emergencia... es pot criticar que sigui una gestio massa intervencionista, pero recordant la que hi ha per Catalunya (n'hi ha cap, alli?), em quedo amb la de HK.

De XINA

TREKKINGS PER HONG KONG

MAPA DEL MCLEHOSE TRAIL

Hong Kong, 9 de gener de 2009

CAP A LA XINA

2009-01-05T05:37:00.000-08:00

De XINA

Tot xino-xano i ja som a la Xina. Hi ha trens directes entre Hanoi (capital del Vietnam) i Beijing (capital de la Xina). Surten dos cops a la setmana, pero com que aquesta connexio directa la fan pagar, i molt, vam preferir agafar l'opcio mes barata del tren local fins la frontera vietnamita de Dong Dang, per alli enllaçar amb els ferrocarrils xinesos a Pingxiang, 12 quilometres mes ella de la frontera.

I quina diferencia entre els xinesos i els vietnamites! I no nomes em refereixo als trens (mes eficients i rapids els xinesos) sino tambe de manera de ser. Creuar la frontera i tractar amb els xinesos no ens ha fet mes que confirmar el que ja pensavem dels vietnamites: secs, antipatics i orgullosos. Si mes no a la Xina del sud, la gent es amable i riallera i deixem de tenir per primer cop en un mes, la sensacio de ser estafats encara que sigui nomes per comprar un ampolla d´aigua.

De XINA

I xino-xano, que ja no som a la Xina... som a Hong Kong. Hong Kong és xinesa des de l´1 de juliol de 1997 pero com a minim fins l´any 2047 mantindra l´amplia autonomia de la que gaudeix en el marc del que Deng Xiaopint va anomenar "Un pais dos sistemes".Aquest terme aquest fa referencia als dos sistemes economics que conviuran durant unes decades a la xina, el capitalista de Hong Kong i el comunista de la Xina. Mes important encara, es potser la conservacio de les llibertats individuals que es respectaran (esperem) a Hong Kong fins el 2047, mentre que a la Xina avui dia es aquest un concepte que ni deu sortir als diccionaris xinesos.

De XINA

Som a la Xina, pero a aqui es condueix per l'esquerra (com els anglesos), es fa servir una moneda diferent (el dolar de Hong Kong) i cal visat si es vol anar a la Xina des de Hong Kong. Moltes diferencies encara a pulir per una total unificacio amb la xina. El dubte sera saber si la reunificacio comportara la perdua de llibertats individuals de les que ara per ara els hongkongers gaudeixen.

De XINA

PLANTANT ARROS

2008-12-26T03:46:00.000-08:00

Els francesos van mantenir durant prop de 70 anys dos protectorats (colonies) sobre territoris del sudest asiatic. El primer s'anomenava Indoxina i incloia quatre provincies que comprenien el que actualment son Vietnam, Cambodja i Laos. El segon protectorat te un nom molt popular pero que poca gent sabria (com en el nostre cas) situar sobre el mapa: la Coxinxina. La Coxinxina era la regio situada al sud del Vietnam que incloia el delta del Mekong. La seva particularitat es que esta habitada per khmers, com els actuals pobladors de Cambodja.

Tenien els francesos una particular manera per explicar el taranna de les seves colonies a Indoxina. Per a ells, els vietnamites eren els que plantaven l'arros, els cambodjans miraven com creixia, mentre que els laosians escoltaven com creixia.

Nosaltres, ara que coneixem una mica aquests tres paisos, podem dir que no era una mala manera per definir les maneres de ser d'aquests tres paisos. Laos es un 'oasi' de tranquil.litat, on les expressions "no pensis" i "cap problema" es podien sentir sense dificultat. Els cambodjans els vam trobar ja amb mes ambicio de cara al negoci, pero sens dubte, son els vietnamites qui s'emporten el premi al treballador incansable. Es igual que compris, quin transport agafis, on vagis a dinar que t'intentaran cobrar de 2,3 o 4 cops el seu preu i incansablement t'oferiran taxis, fruita, menjar o begudes fins al punt d'una insistencia esgotadora.

I compte amb les micro-estafes, que Vietnam es un dels campions. A part de voler-te cobrar mes del compte per tot (a la qual cosa jo anomenaria estafa de baixa intensitat) cal anar en compte no anar a parar en un transport que a mig cami s'atura al mig del no res per demanar mes diners, o no anar a parar a un hotel copia d'un de conegut on copien el nom pero no els serveis (i de vegades multipliquen els preus de l'original).

Altres paisos son semblant en aquest aspecte amb la India en un indiscutible numero 1 en un hipotetic ranquing de paisos on es cansat, dur, pesat, de viatjar. Pero el Vietnam potser estigui entre el segon i tercer lloc, empatat amb Indonesia,pero sense la simpatia que si que tenen els indonesis.

Segons la LP el comunisme no acaba d'anar amb la mentalitat d'un poble comerciant com el vietnamita, sent com ha estat un punt d'encontre de les rutes comercials entre la Xina i la India, i els portuguesos i francesos que per aqui van apareixer uns al s.XVI els altres al XIX.

No se si sera per tot aixo que el Vietnam es una de les economies asiatiques amb mes creixement economic, convertint-se poc a poc, en un altre tigre asiatic.

Hanoi, 27 de desembre de 2008

REUNIFICATION EXPRES

2008-12-21T06:25:00.000-08:00

Ens trobem a la ciutat de Hue, a pocs graus sud del Paral.lel 17, linea que entre els anys 1954 i 1975 va dividir el Vietnam del Nord amb el del Sud. Tant al sud com al nord d'aquesta linia (que ressegueix el riu Ben Hai) es van acordar cinc quilometres de zona desmilitaritzada, pero durant la querra del Vietnam l'area es va convertir en una zona fortament militaritzada i va viure cruentes batalles entre les tropes americanes i les nordvietnamites.

Tots els trens que circulen de nord a sud del Vietnam creuen obviament el paral.lel 17, i son coneguts per l'actual Vietnam Railways amb el nom de 'Reunification Express', un nom carregat de simbolisme per a aquells qui van guanyar la guerra. Les obres de la linea ferria comencen el 1899 i no es van acabar completament fins el 1936. La linea comenca a funcionar amb el nom actual a partir de 1976, i tot i haver trancorregut 32 anys de la seva inauguracio, la velocitat mitjana del tren no ha millorat gaire. Continuen al voltant dels 50 km/h, una velocitat poc superior a la que tenien els trens en inaugurar-se la linea. La linea no esta electrifica, i son locomotores diesel les que circulen per una linea poc modernitzada amb encara ara una sola via.

Els trens no tenen la comoditat que tenien els trens malais o tailandesos, pero tenen un bons estandards de comoditats. Es pot triar entre viajar en seient dur (hard seat), en seient tou (soft seat) i en lliteres. Les lliteres a la vegada es diferencien en toves i dures pero a diferencia dels seients durs que ho poden ser de forma real (bancs de fusta) les lliteres dures venen amb un matalas, aixo si, estretet. Fer tots els 1726km de recorregut entre Saigon i Hanoi pot venir a costar uns 35 euros en llitera dura en seient dur el preu pot baixar fins a 20 euros.

Hue, 22 de desembre de 2008

Genocidi a Cambodja

2008-12-16T02:45:00.000-08:00

Tots els paisos tenen un passat negre en la seva historia recent, pero el passat de Cambodja es un dels mes foscos que es recorden.

El 17 d'abril de 1975 els Khmers Rojos prenen la capital Phnom Penh donant fi a la guerra civil que aquest pais patia. Comencava pero, un infern pel poble cambodja. Amb Pol Pot al capdavant, els Khers Rojos comencen a aplicar les seves politiques ultracomunistes. Pol Pot ordena l'evacucio de totes les ciutats (malalts inclosos) per portar els seus habitants a treballar al camp. Els ciutadans son considerats gent corrupta, i sota el seu regim esdevenen literalment esclaus, treballant als camps de sol a sol. Milers de persones moren en les evacuacionions, fins i tot el germa de Pol Pot. Al nou pais (Camputxea Democratica) qualsevol referencia al "corrupte" occident es prohibeix: la televisio, l'escola, els rellotges, termes linguistics derivats del colonialisme...

Pero el pitjor de tot va ser la repressio, persecucio i extermini que va patir la poblacio a mans del regim de Pol Pot. Durant 5 anys (1975-1979) el govern Angkar dels Khmers Rojos van dur una politica d'extermini que va acavar amb una cinquena part de la poblacio. Les dades sobre l'estermini varien molt segons les fons, pero totes se situen entre els 1,5 i els 2,5 milions de morts, causades o be per execucions directes o be per la fam que va provocar les seves mesures. Mentre la poblacio moria a milers per la fam, la produccio d'arros que aquests nous esclaus produien servia per comprar mes armes a la Xina, unes armes que servien, com no, per controlar mes i mes a la poblacio.

Una visita a Phnom Penh no es completa sense coneixer S-21 i el camp d'extermini de Cheung Ek. S-21 era el centre principal d'empresonament dels Khers Rojos a la capital. Qualsevol rao era suficient per ser empresonat, com portar ulleres, que podia significar ser prou intel.ligent per liderar una revolta. Mestres, metges, monjos... tots van ser assassinats. Al centre de detencio S-21 els detinguts passaven mesos sota tortures constants abans no eren enviats al camp d'extermini de Cheung Ek. Unes 20.000 persones compresos dones, nens i nadons, van ser executats i enterrats en aquest camp, bona part d'ella morts a cops per no malgastar una escassa municio.

Una barbarie que encara Cambodja arrossega en forma de pobresa i miseria.

(fosses comunes a Cheung Ek)

Ho Chi Minh, 16 de desembre de 2008

ANGKOR WAT

2008-12-10T01:57:00.000-08:00

Les cerveses a Asia esdevenen gairebe una questio nacional, l'aparador del pais. O aixo si mes no sembla, atenent als noms de les cerveses que hem anat trobant durant el viatge.

Un dels casos mes paradigmatics l'hem trobat a Laos, on la cervesa Lao (nom del pais en la llengua local) es tota una institucio al mercat alimentari nacional, on la marca fins i tot arriba a dominar un 99% de les vendes de cervesa. Pero la Lao no es l'unica cervesa que pren el nom del pais o regioo on es troba. Tenim la Myanmar a Myanmar, la Bali Hai a l'illa indonesia de Bali, la Lhasa al Tibet, i l'Angkor a Cambodja.

Be, si, teniu rao, Angkor no es cap pais, pero com si ho fos. Angkor en llengua khmer significa ciutat i la ciutat-imperi en majuscules de Cambodja ha estat Angkor. Tant important pel cambodjans ha estat Angkor, que les torres del temple mes emblematic d'Angkor (Angkor Wat) s'han inclos en la bandera nacional de Cambodja.

La civilitzacio d'Angkor va florir entre els s. IX fins el XV arribant a dominar parts de Tailandia i Laos. D'aquell vast imperi avui nomes resten ruines, unes ruines, tot val a dir, enormes.

Que ningu s'imagini pero, unes ruines remotes, salvatges, allunyades de la civilitzacio. Son a 6km d'una gran ciutat (Siem Reap) i comunicant els temples hi ha multitud de carreteres afaltades que faciliten la seva visita.

Calen diversos dies per visitar les ruines donada la seva extensio. Desenes de temples s'escampen en una zona de quilometres d'extensio i nomes visitar els pocs temples principals representen 16km de recorregut, 26km si es vol ampliar el recorregut a altres temples. Queda clar que cal buscar-se un transport per moure's pels temples. La gran majoria de turistes opta pels tuk-tuks, que cobren fins a 20$ per dur-te de temple a temple durant una sola jornada. Un lucratiu negoci si es te en compte que el lloguer de motos esta prohibit. L'altra opcio que resta es la bicicleta, pero pocs els turistes les agafen donada l'acumulacio de quilometres que es una visita a Angkor.

I que val entrar a Angkor? Una sola jornada 20$, 40$ per tres dies i 60$ per una setmana. Es tot un dineral per un pais com Cambodja, tenint en compte que amb l'entrada de tots dos, tindriem hotel per a 3 setmanes. Aquests diners estarien ben invertits si anesssin a parar completament a l'organisme encarregat del manteniment d'Angkor. Pero no es aixi, sino que l'organisme que gestiona les visites es una petroliera que nomes reinverteix una minima part en la conservacio.

Tot s'ha de dir, pero, que visitar Angkor es tota una experiencia i son, sens dubte, les millors ruines que mai hem visitat.

Phnom Penh, 13 de desembre de 2008

Cami a Cambodja

2008-12-06T02:40:00.000-08:00

Els darrers dies els hem passat a Bangkok, pero a diferencia de molts ciutadans nacionals, no hi estaven retinguts esperant un vol cancel.lat a causa dels setges aeroportuaris. No erem en aquesta ciutat per tornar a casa, tot i que com oportunament ens han fet notar des de casa, hauriem pogut aprofitar aquests vols de "rescat" per a tornar a casa de "gorra"!

Erem a Bangkok per fer alguna petita compra, descansar (sempre es descansat moure't per terreny conegut) i per reprendre el nostre itinerari.

Deixem enrera definitivament Laos i Tailandia, dos paisos veins amb nexes comuns (viuen mes laos a Tailandia que en tot Laos), pero amb desenvolupaments ben diferents. Tailandia prospera, desenvolupada, podriem dir que rica dins el context en el que es troba. Laos per contra, es un pais endarrerit, sense infraestructures ni recursos i que depen molt de l'ajut dels seus aliats a la zona, la Xina i el Vietnam. Sovint sentireu parlar de Laos com un pais autentic, un adjectiu que no hauria d'existir en el vocabulari viatger, atenent que sovint veiem que els paisos autentics van lligats amb la pobresa.

(Estacio d'Aranya Prathet, Tailandia)

I seguim el nostre itinerari, en tren, mentre poguem. Nomes dos trens al dia surten de Bangkok cap a la frontera entre Tailandia i Cambodja, cap a Aranya Prathet. Son trens ordinaris que no admeten reserva i que triguen prop de sis hores per fer els 250km que separen Bangkok d'Aranya Prathet. Tambe s'ha de dir que el trajecte nomes val 1 euro.

No hi ha cap tren que connecti els dos paisos. Tot i que hi ha una linea ferria pel costat cambodja, no hi circulen trens. Tenim noticies, pero, que des de la ciutat de Battambang, a uns 120km a l'interior de Cambodja hi ha un tren setmanal fins la capital, Phnom Penh, aixi que cap alli ens dirigim per agafar-lo el dia del seu pas, diumenge.

(estacio d'Aranya Prathet, i tut tuks)

La frontera entre Tailandia i Cambodja es troba a quatre quilometres de l'estacio de tren. Cal per tant, agafar un tuk-tuk (tricicle-moto-taxi). El visat per Cambodja es pot fer a la mateixa frontera per 20$... si consegueixes superar totes les proves de dificultat. Conductors de tuk-tuk que et porten a l'agencia on li donaran comissio per fer-te un visat amb "sobrepreu", policies corruptes que intenten cobrar-te mes del compte a la mateixa frontera, conductors d'autobusos que et porten a la terminal de bus de la seva agencia de viatges, mentre que altres conductors et porten a la veritable terminal de busos (en contruccio).

Un veritable desgavell pel que ha estat un dels passos fronterers mes "complicats" dels que hem fet.

Per cert, que finalment vam haver de pagar 5$ de mes a la policia, i vam acabar en un cotxe amb fortor de peix despres de fer dit a la carretera al costat de la terminal de busos en contruccio!

Aixo si, arribem just a temps a Battambang per agafar un tren, que ja no circula!

Siem Reap, 9 de desembre de 2008

UXO

2008-11-29T03:37:00.000-08:00

De LAOS

Exercit secret, ciutat secreta, guerra secreta... tot son silencis que es parla del que va succeir a Laos entre el 1964 i el 1973. I encara ara, molts de nosaltres desconeixiem el que aquest petit i tranquil pais va viure durant 9 anys.

A mitjans de marc de 1953 tenia lloc la batalla de Dien Bien Phu en el marc de la Primera Guerra d'Indoxina, en la qual els francesos perdien definitivament el control de les seves colonies. Laos, Cambodja i Vietnam esdeven paisos independents. Laos no resta unificat, amb dues regions al nord (Phongsali i Hua Phan) sota el poder dels comunistes laosians. Vietnam queda tambe partit, amb un Vietnam del Nord comunista (amb suport xines i rus), i un Vietnam del Sud sota influencia francesa i americana.

La Segona Guerra d'Indoxina (guerra del Vietnam) esta servida. Els Estats Units entren finalment en guerra contra el comunista Vietnam del Nord donant suport a un Vietnam del Sud afi el 1963.

Tot i que Laos era un pais neutral, no es va complir l'acord pel qual els paisos firmants es comprometiuen a no introduir-hi tropes: els vietnamites van entrar a Laos, i els americans van bonbardejar-lo, enviar-hi agents de la CIA, pilots secrets (Ravens) i fins i tot construint-hi una ciutat secreta des d'on entrenaven un exercit secret.

De Laos es diu que ha estat el pais mes bombardejat de la historia. Es van llencar mes bombes nomes a Laos que en tota la Segona Guerra Mundial a tota Europa. Segons dades oficials, els Estats Units es van gastar 2 milions de dolars CADA DIA en bombes durant 9 anys, amb una sortida aeria mitjana d'una cada 20 minuts.

Els nordamericans van bombardejar basicament el HO CHI MINH TRAIL (un conjunt de rutes terrestres dins el territori de Laos que Vietnam del Nord utilitzava per abastir les seves tropes) i les bases del partit comunista de Laos de les provincies del nord.

De LAOS

(crater causat per una bomba)

El resultat es que Laos ha quedat literalment sembrat de bombes sense esclatar (UXO). No se sap del cert quantes resten sense esclatar soterrades al terra a Laos, pero es creu que encara son milions les que no s'han detectat... i que encara ara causen accidents. Alguns dels accidents els pateixen nens que juguen amb les bombes semblants a pilotes de tennis provinents de les bombes de fragmentacio, i no es pot comencar a sembrar un terrany nou abans no es fa un netejat de bombes.

Hi ha organitzacions que es dediquen a trobar i desactivar aquestes bombes. Son tant organitzacions humanitaries, oficials locals i alguna de privada. Pero es una tasca ingent per un pais pobre com Laos, problema que s'agreuja per la ignorancia occidental.

Vieng Chan, 1 de desembre de 2008

COMENTARI 100

2008-11-25T23:25:00.000-08:00

Son les vuit del mati, i sona el despertador. De fet, fa estona que estem no dormim, la megafonia de Phongsali ha comencat a les sis del mati a expulsar noticies a tot volum, d'altra banda practica habitual per aquestes terres la de posar noticies tant pel mati com per la tarda pels altaveus de les poblacions.

L'esmorzar consisteix es un parell d'ous ferrats (no tenien pa) sense cafe. El nostre desconeixent de la llengua lao, afegit a que la cambrera es sordmuda, ha degut provocar un malentes. L'espera pels cafes provoca que se'ns faci tard per agafar el bus de les 8h cap a Hatsa, des d'on volem agafar una embarcacio pel riu Nam Ou (afluent del Mekong) avall.

A l'estacio hi arribem els ultims i ens toca seure al passadis sobre sacs d'arros que alguns passatgers baixen a la vall per vendre'l. Al mateix bus hi ha la parella d'alemanys que un parell de dies abans ens va 'robar' els seients del bus d'Udonxai a Phongsali. Ara han aconseguit dues comodes places a la part davantera del bus (no se com s'ho fan, pero sempre aconsegueixen bons seients). Tambe viatgen amb el nostre bus una noia anglesa que sopava ahir al mateix restaurant que nosaltres.

De Phongsali a Hatsa hi ha vint-i-un quilometres de pista sense asfaltar amb un desnivell negatiu de 1000m. Passem del fre d'ahir (max. 14C) a una agradable temperatura. De Hatsa agafarem una embarcacio fins a Muang Khua, on s'ha de fer nit per seguir viatge per riu al dia seguent fins a Nong Khiaw.

Abans la parella d'alemanys no pugin a la barca, ens assegurem un parell de seients a l'embarcacio que ens dura fins a Muang Khua. Tenim bons seients, si per bons seients entenem unes fustes travesseres sobre el terra de l'embarcacio. Tambe ens acompanyara la noia anglesa, amb la que podrem practicar una mica d'idioma, l'espanyol. El seu excel.lent angles (era profe d'angles en una EOI) ens havia fet confondre-la per anglesa. Finalment una altra parella d'alemanys (no mixta) baixa en la mateixa embarcacio.

L'avantatge d'anar riu avall es que els horaris per trajecte s'escurcen molt respecte al mateix trajecte en sentit contrari, i en poc menys de tres hores som a Muang Khua. La parella no mixta d'alemanys tenen concertada una embarcacio (van amb guia) i segueixen riu avall. Els demanem si podem afegir-nos-hi tot pagant el nostre bitllet, hi accedeixen. Ells, pero, van nomes fins a Muang Ngoi Neua, una poblacio una hora abans de la que nosaltres volem anar i que ja vam visitar feia uns dies. De totes formes ja ens va be, aixi al dia seguent podrem ser a Nong Khiaw a temps per agafar el bus de les 12h cap a Sam Neua (si hi ha sort, que el dia que el vam esperar va passar ple).

Aixi que ja allotjats a mateix guesthouse del primer cop, i despres d'una dutxa d'aigua freda sota la llun de generadors (no hi ha llum corrent a Muang Ngoi Neua), sortim a la cita que tenim, extraordinariament avui, amb la noia madrilenya.

Un bon sopar (fideus o arros?) regat amb una BeerLao (la cervesa nacional laosiana) i acompanyats per una altra cara que no son les nostres, compensa un dia de transport qualsevol, al DAQUIAQUI.

Sam Neua, 26 de novembre de 2008

MEKONG

2008-11-13T05:35:00.000-08:00

Hi ha rius que evoquen indret llunyans i mitics, i el Mekong, n'es un d'ells. Des del seu naixement prop del coll de Rup-Sa al Yunnan (plato tibeta), recorre 4.180km entre la Xina, Myanmar, Laos, Tailandia i Cambodja abans no desenboca al sud de Vietnam.

Els darrers dies hem tingut el primer contacte amb aquest mitic riu, el primer no gaire atractiu, si pero, el segon. El primer contacte amb el riu ha estat a Sop Ruak, Tailandia. Sop Ruak tambe es coneiex com "Golden Triangle" que aixi s'ha autoanomenat referint-se al fet que els tres paisos implicats en el Triangle d'Or de l'opi (Tailandia, Laos i Myanmar) convergeixen al riu Mekong, a tocar d'aquesta poblacio.

Si a Sop Ruak hi havia anteriorment cap activitat relacionada amb l'opi, ho desconec exactament, pero en tot cas, si hi hagues hagut, han sabut convertir el negoci. Avui dia Sop Ruak es una poblacio que esta volcada al negoci del "Golden Triangle", al Triangle d'Or com a curiositat geografica, en aquest cas. Passejos amb bots pel riu, viatges a un mercat del costat riverenc de Laos, viatges a un casino birma, un museu de l'Opi...

El Mekong divideix Tailandia i Laos des que a finals del s. XIX el rei tailandes va "cedir" a Franca totes les terres que li pertanyien a l'est del Mekong quan aquest pais el va pressionar en les seves ansies colonials. Aixi que tret d'un pas fronterer, l'habitual es d'haver de creuar el riu per passar de Tailandia a Laos. Nosaltres es el que vam fer per passar de Chiang Khong (Tailandia) a Huay Xai (Laos), punt fronterer mes septentrional obert per a estrangers entre ambdos paisos.

De LAOS

Des de Huay Xai hi ha la opcio de baixar el Mekong en barca fins a Luang Prabang, opcio que es la que hem utilitzat. Es un trajecte de dos dies en un bot per a 100 persones. Que sigui una experiencia agradable o no depen de com de ple vagi el bot i del que un esperi d'un "creuer" d'aquesta mena. Esperavem que fos un viatge mixte entre gent local i turistes, i no ha estat aixi, pero ha estat igualment un agradable passeig pel riu, passant per petites poblacions i guadint d'un paisatge tranquil de verdes muntanyes i valls.

De LAOS

Luang Prabang, 13 de novembre de 2008

KENTUNG (BIRMANIA)

2008-11-08T04:20:00.001-08:00

Quan vam visitar Myawadi, un poble fronterer birma, ens van quedar ganes de coneixer una mica mes el que ens va semblar, a primer cop d'ull, un interessant pais. Aixi que vam enfilar al nord fins a Mae Sai (el poble mes septentrional de Tailandia) per tornar a creuar la frontera, ara, pero, amb l'idea de visitar-la una mica mes enlla del poble fronterer.

No cal visat previ per entrar a Birmania (Myanmar) des de Mae Sai. En aquest cas, pero, s'esta limitat a visitar nomes el poble fronterer (Tachileik) i les ciutats de Kentung i Mengla. Els tramits fronterers son senzills, pero especials. Enlloc d'estampar-te al passaport el segell d'entrada, les autoritats birmanes et fan un Permis d'Entrada especial (valid nomes per 14 dies i per les localitats esmentades) mentre que el teu passaport original, es queda alli. Pot fer una mica de recanca deixar el passaport i anar indocumentat la resta de dies, pero deixant una mica fer i confiant en el bon funcionament del sistema, no ha d'haver cap problema.

La carretera de Tachileik a Kentung es asfaltada, pero en pessim estat: manca de senyals, clots, esllevissades... tot i aixi hi ha tres peatges en els 180km que separen les dues poblacions. I cinc controls militars! L'encarregat del bus recull els documents d'identitat de tots els passatgers (inclosos els nostres permisos provisionals) i els col.loca, segons el seient que ocupem, en un album de fotos que esdeve un practic sistema quan es l'hora de mostrar tots els documents a cada control militar. No tornarem a veure els nostres permisos fins arribar a Kentung, encara que es tornaran a quedar al Guest House ons ens allotgem...

L'unic acces a Kentung per terra obert regularment al turisme es paradoxalment des de Tailandia o el Yunnan (Xina). Si es vol anar des de Birmania, cal agafar un avio. La carretera que uneix Kentung amb Taunggyi i que comunicaria la part est de l'estat Shan birma on ens trobem amb la resta de l'estat, esta tallada per motius de seguretat. Un motiu no oficial podria ser l'existencia de plantacions d'opi entre les dues ciutats.

Kentung es una ciutat de 180.000hab. on pocs carrers son asfaltats i la llum urbana es gairebe inexistent. Quina diferencia amb el seu vei tailandes! Al voltants de la ciutat hi ha poblacions de diferents etnies, que si es volen visitar, cal fer-ho obligatoriament amb guia i pagar uns 25$. Pero no hi ha cap restriccio per visitar el mercat matinal de Kentung, on, com tot mercat, es un lloc d'encontre, i on es poden veure con les dones de les poblacions dels voltants baixen a vendre o a comprar productes. Si es va a Kentung, a part de l'obligada visita a algun dels seus temples budistes no s'ha de deixar de visitar el seu mercat, indispensable!

L'altra ciutat que es pot visitar amb el "Permis Provisional" es Mengla. No vam finalment visitar Mengla, el transport era car i el maxim atractiu d'aquesta son nomes casinos. Uns casinos frequentats per turistes xinesos, i es Mengla es una ciutat xinesa a Birmania, on practicament ni es parla xines i on cal oblidar la moneda birmana per utilitzar la xinesa.

Chiang Saen, 10 de novembre de 2008

TRIANGLE D'OR

2008-11-01T01:59:00.000-07:00

L'altre dia vam anar al cinema aprofitant que a Chiang Mai, precisament hi havia cinemes. Buscavem una pel.licula filipina en tagalog que la critica als diaris locals deixaven forca be, pero no la feien a la multisala on vam anar, aixi que vam acabar asseguts devant d'una peli del Leonardo DiCaprio, "Body of Lies".

La pel.licula era en VO i subtitulada en tailandes. No vam entendre res de res, ja no parlo dels subtituls tailandesos, sino per l'angles tambe. Si que vam endevinar que anava d'espies, i de la CIA en el marc de les actuals zones estrategiques.

Pero al llarg de la historia les zones estrategiques dels Estats Units han anat variant, i fa poques decades la obsessio de la superpotencia era el comunisme. Tailandia no es un pais comunista, pero si om mira un mapa veure que a l'est te Cambodja (pais comunista), al nordest Laos (pais comunista), i a l'est Myanmar (pais... comunista). I a no gaires quilometres enlla de Laos o Myanmar te a la mateixa Xina.

La Guerra Civil xinesa va tenir lloc entre el 1927 i el 1950 entre el Partit Comunista Xines i el Partit Nacionalista Xines o Kuomintang (KMT). Quan el KMT va ser derrotat al 1949 va conseguir de mantenir el control a Taiwan (Formosa) on van fundar la Republica de la Xina (diferent de la Republica Popular de la Xina). Una tropa pero, la 93a, es va negar a rendir-se, i va fugir cap a Birmania (Myanmar). Alli van romandre lluitant a la reraguarda contra els comunistes fins el 1961, quan van ser expulsats del pais. Aquests antics combatents van travessar muntanyes i valls per anar a parar a Tailandia, on van fundar un nou poble, Mae Salong.

Per acabar d'enrevessar-ho tot, nomes ens falta dir que tot plegat esdeve dins del marc del Triangle d'Or, una zona d'aproximadament 225.000km2 repartits entre Tailandia, Laos i Birmania on es cultiva opi il.legal a fi de produir heroina. Birmania (Myanmar) es el segon productor mundial, mentre que Laos n'es el tercer (el primer es considera que es Afganistan).

Un cop van arribar a Tailandia, el KMT va continuar amb el trafic i control d'una part del pastis de l'opi. No es dificil d'endevinar com continuaria el guio de la pel.licula: tropes anticomunistes reben el suport de la CIA per lluitar contra la influencia comunista. Pero a canvi de que? sembla ser que a canvi de deixar-los control.lar el mercat de l'opi.

I aixi va ser fins que als anys 80 el govern Tailandes va multiplicar els esforcos per eradicar el cultiu de l'opi al seu territori. Avui dia gairebe no hi ha cultiu d'opi a Tailandia i la inseguretat que hi havia pels seus pobles fronteres a millorat molt. Tot i aixi, cal passar diferents controls militars per arribar fins a Mae Salong.

Mae Salong es avui dia un tranquil poble a les muntanyes del nord de Tailandia frequentat mes per turistes locals que per estrangers. Un dels al.licients per arribar fins aqui, a part de l'aire fresc i de la manteta a l'hora d'anar a dormir, son les diferents etnies que habiten als pobles dels voltants. Akha, lahu, xinesos, yao o lisus son els diferents pobles que viuen escampats pels vessants de les muntanyes al voltant de Mae Salong. Es poden fer caminades per pistes fins als poblats o si la opcio de caminar no engresca gaire, es pot anar al mercat matinal i veure com les dones de les diferents etnies baixen a comprar. Aixo si, caldra matinar per anar a mercat, que a quarts de nou del mati, acaba.

Mae Salong, 8 de novembre de 2008

MYANMAR

2008-10-26T03:16:00.000-07:00

Hi ha la idea generalitzada de que a Myanmar (antiga Birmania) nomes es pot entrar per via aeria. Fins i tot aixi ho afirma la pagina del Ministeri d'Interior en la seva fitxa sobre el pais.

Pero no es aixi. Existeixen quatre punts fronteres entre Tailandia i Myanmar que es poden travessar sense visat previ, per via terrestre. En aquests casos, pero, l'acces al pais pateix de singulars restriccions. En tres d'ells nomes es pot visitar el primer poble birma un cop es travessa la frontera, mentre que nomes el pas fronterer de Mae Sai, situat al nord, al conegut Triangle d'Or, permet una estancia superior, pero tot i aixi visitant limitadament la zona i per un maxim de 14 dies.

Aquests punts fronteres son sensibles a les tensions politiques entre els dos paisos, amb el resultat del tancament de fronteres durant epoques mes inestables.

Avui hem passat un dia (millor dit unes hores) a Myawadi, un poble birma al costat de Mae Sot (Tailandia). Myawadi es un dels punts fronterers on les autoritats birmanes nomes permeten l'estancia al pais durant un sol dia. Durant la curta estancia a la ciutat, el passaport es queda a la frontera, document que es recull de nou a la sortida del pais.

Poden dir que nomes hi ha dues raons per les quals un pot fer cap fins a Mae Sot-Myawadi. La primera es la d'utilitzar l'entrada a Myanmar com una manera de renovar els 30 dies que Tailandia permet d'estancia al pais abans d'abandonar-lo. D'aquesta manera, en la reentrada a Tailandia s'obte automaticament 30 dies mes d'estancia al pais.

La segona rao per venir fins aqui es la de treballar, la de treballar per a ONG's o fer de cooperant. Es calcula que en aquesta regio hi ha mes de 150.000 refugiats birmans (repartits en una desena de camps de refugiats) fugits de la repressio de la junta militar birmana, entre els que es troben refugiats politics, estudiants i minories etniques.

Les diferents associacions que operen per la zona s'encarreguen de cobrir la falta d'assistencia medica i educativa d'unes minories que sovint no tenen estatus de refugiats i per tant no tenen acces a uns beneficis socials basics.

Pero els refugiats birmans no son els unics que pateixen d'aquesta manca de beneficis, tambe les " Tribus de les Muntanyes" del nord de Tailandia tenen aquesta manca d'assistencia. Amb origens tant diversos com Tibet, Myanmar, Laos o la Xina, aquests grups etnics sumen mes de 500.000 habitants i tot i que alguns d'ells viuen a Tailandia des de fa algun segle, molts d'ells no tenen ni la nacionalitat tailandesa.

Mae Sot, 26 d'octubre de 2008

SIAM

2008-10-23T05:13:00.000-07:00

(Bangkok)

Mica en mica anem deixant enrera Bangkok, i com mes al nord ens dirigim, mes enrera ens endinsem en la historia de Tailandia.

Bangkok es l'actual capital des de que es va moure de Thonburi (pocs anys abans d'Ayuthaya) l'any 1782. L'actual monarquia, la Chakri, regna des de llavors a la Ciutat dels Angels. No es d'estranyar veure sovint tailandesos amb una corretja de goma al canyell desitjant una llarga vida al Rei. I es que l'actual monarca ostenta el maxim carrec des de fa 62 anys i poques vegades surt a actes publics degut a la seva avancada edad.

(Bangkok)

Setanta cinc quilometres mes al nord de Bangkok es troba Ayuthaya. Abans de perdre la capitalitat a favor de Bangkok, Ayuthaya va ser capital de la epoca d'or de la historia tailandesa. Durant quatres segles (s.XIV-XVIII) la ciutat va dominar un imperi que es va estendre fins a l'actual Laos, Cambodja i Myanmar durant la qual la ciutat va arribar a tenir un milio d'habitants i ser cobejada per portuguesos, anglesos o francesos.

(Ayuthaya)

D'aquella esplendor queden multitud de temples escampats per l'actual Ayuthaya (ara amb poc mes de 90.000hab.) molts d'ells en ruines pero molts d'altres i gracies a restauracions, ens mostren una part d'aquella magnificiencia d'epoques passades.

(L'herencia Khmer de Cambodja es present arreu dels antics regnes tailandesos)

Ens tornem a moure al nord, uns 400km per arribar fins a Sukhothai. L'imperi Khmer de Cambodja va ocupar aquestes terres durant segles. Aprofitant el seu declivi al s. XII-XIII es va formar un regne independent que es considerat pels tailandesos com el primer regne de Siam. De fet, va ser aqui on el rei Ramkhanhaeng crea l'escriptura actual tailandesa i durant l'epoca de Sukhothai, el regne es va expandir fins el que es l'actual Tailandia.