eina de lluita

La Caixa gran del catalanisme

2008-07-14T01:27:00.000-07:00

Canviar-ho tot perquè res canvii, aquesta sembla ser la conclusió del darrer congrés convergent, i és que CiU te fam per tornar a governar i si cal fer-se sobiranista amb matisos doncs s’hi fan.

Convergència te ganes, de tornar a col·locar als seus a totes les conselleries i secretaries posibles…. per què?.Per tornar a vendre’s el país per quatre rals, privatitzant els serveis públics i regalant sòl a les multinacionals que desprès se’n van, doncs, sí… però tot serà per Catalunya i embolicat amb el nou discurs de la Casa gran del catalanisme o nosaltres som Catalunya i la resta uns sense sostre que no tenen el carnet VIP català que expedeixen els convergents.

Personalment em quedo amb la frase de Mas: “la divisió esquerra-dreta, porta a fragmentar el país” és el que tenen les divisions que fragmenten, però en un país normalitzat la gent és regeix per la seva afinitat ideològica, i a Catalunya existeix una majoria progressista. Aquesta contradicció, tenir una majoria progressista i estar governats per una coalició liberal i de dretes va ser solucionada durant 20 anys amb la patrimonialització per part de CiU del sentiment catalanista que traslladava l’eix polític sobre la qüestió nacional i no sobre la ideològica.Però ara ja no cola, el principal valor de CiU continua sent erigir-se en representants del catalanisme, tot i que 5 anys de tripartit s’ha avançat més en la construcció nacional que en 20 anys de pactisme sota mínims i baixada de pantalons.

El catalanisme avui ja no és patrimoni de ningú més que dels catalans i catalanes per moltes cases que vulguin fer per privatitzar-lo, cosa en la que són uns autèntics mestres.S’ha produït la normalització nacional també pel que fa a la ideologia, i ara només cal esperar que aquells que es consideren d’esquerres continuïn comportant-se com a tals.

Néstor Cabañas

Volem ser per caminar i caminem per poder ser

2008-06-04T02:16:00.000-07:00

D’entre els debats generats per l’onzè congres del PSC hi ha només un que realment representa un canvi visible, el debat sobre la nostra autosuficiència com a partit.

Un parell de reflexions al respecte, el PSC com a partit d’àmbit català té el repte prioritari d’esdevenir una força capaç de representar el sentiment majoritari de la població en la màxima expressió de la seva voluntat que són les eleccions catalanes.D’aquesta manera, cal unir esforços per centralitzar el debat polític a Catalunya i per callar les veus que ens assenyalen com un partit incapaç de governar en majoria dintre del seu territori.Si el mèrit de les victòries a les municipals se’ls emporten els nostres alcaldes i alcaldesses i a les generals el PSOE, Quin és el mèrit del PSC com a partit nacional?.

Si oberservem l’evolució dels resultats obtinguts a les eleccions al Parlament podem comprobar que només amb un discurs en clau catalana com el de les eleccions de 2003 podem arribar a recuperar la nostra majoria social.

Per tal de centrar el debat polític a Catalunya cal la visibilització pública de les relacions PSC-PSOE tant pel que fa als nombrosos punts en comú com a les nostres discrepàncies.L’encaix actual, trasllada el diàleg PSC-PSOE a la cuina interna i és percebuda pels ciutadans de la resta de l’Estat com un lobby d’obscurs interessos dintre del PSOE i pels ciutadans catalans com una continua claudicació del PSC als interessos del PSOE.Traslladar els nostres punts de vista amb llum i taquígrafs beneficiaria al PSOE al no haver de justificar permanentment les decisions que es prenen a Catalunya i al PSC que trauria a CiU el principal mèrit que s’atribueix elecció rere elecció que és el patrimonialitzar els interesos de Catalunya.

En definitiva, tenir veu pròpia ara que s’acosten temps de canvi pel que fa al model territorial espanyol ens podria evitar una nova baralla territorial dintre del PSOE i de retruc iniciar el camí per assolir el nostre principal repte com a partit nacional, la conquesta d’una majoria suficient al Parlament de Catalunya només possible si traslladem a Catalunya el centre de la presa de decisions i fem conscients a la població que el que votin a les nostres eleccions serà allò que defensarem on faci falta.

“Volem ser per caminar i caminem per poder ser” un nou futur com a partit capaç de transformar socialment Catalunya ens espera.

Néstor Cabañas

comença el cicle de cine-fòrum

2008-05-21T07:50:00.000-07:00

ecosocialisme de debò, de debò...

2008-04-26T03:59:00.000-07:00

Vivim en un món tan abocat al pensament únic que sovint els embolcalls són l’únic que diferencien les idees. Un clar exemple seria la bandera ecosocialista en la que algunes formacions polítiques s’envolten per diferenciar-se d’altres que suposadament estan més endarrerides en la seva conscienciació ecològica, de manera semblant amb el que amb els productes comercials com el menjar ecològic , detergents ecològics o fins i tot la goma-2 eco que destrueix igual que l’altra però no té dinitrotoluè (DNT) producte altament tòxic.

Així doncs, l'ecosocialisme incorpora "de sèrie" les idees sorgides arran de la crisi energètica dels 70 que conformen l'ecologisme polític i incorpora a les "velles" idees socialistes com la de justícia social conceptes com el sostenibilitat.

Fins aquí tot perfecte, el problema esdevé quan s'intenten aplicar les idees ecosocialistes i s'ha de triar entre ser ecologista o socialista.Un exemple a l'atzar... els recursos hídrics. El principi de redistribució socialista o " a cadascú segons les seves necessitats" entra en contradicció amb el de no alteració dels cicles naturals perquè per redistribuir cal impactar els cicles de l'aigua .Una bona aplicació de l'ecosocialisme ens diria que cal triar aquella opció que minimitzant l'impacte sobre el medi satisfagui totes les necessitats presents i futures.
El problema és que mentre el socialisme ha sabut durant 200 anys adaptar les seves finalitats a cada moment, l'ecologisme encara manté aquella virginalitat política que presenta com a aplicables unes idees que només poden ser dutes a terme a llarg termini.

No es poden fer transvasaments, tampoc dessaladores i la meravellosa solució és una nova cultura de l'aigua que no pot ser aplicable d'avui per demà.Quan s'és ecolosocialista "de saló" i intentes fer content a tothom escoltes massa als "nous valors emergents" que permanentment es queixen per qualsevol acció al territori i massa poc als "vells camarades" que saben que l'important és que el resultat final sigui fer passos endavant cap als ideals.

Quan s'és ecosocialisme de debò, de debò... intentes incorporar a cada acció al territori els principis de justícia social i sostenibilitat ambiental per igual i per tal d'arribar a assolir aquell tipus de desenvolupament que permeti ser just socialment avui sense comprometre la justícia social del demà.

Néstor Cabañas

Los retos de la educación en Catalunya

2008-03-24T03:46:00.001-07:00

Recientemente se ha visto la publicación del informe"L'estat de l'educació a Catalunya" por parte de la Fundació Jaume Bofill. Los resultados, no por esperables, dejan de ser alarmantes: desde cualquier punto de vista, tanto de la financiación como de los resultados, estamos a la cola no solo de Europa, sino del conjunto de España, que ya es decir. Así las cosas, ¿Cuales son los retos de la educación en Catalunya y en España?

1. El reto del debate: aunque las cifras del informe son demoledoras, no se observa que esta situación genere ningún tipo de debate público (entre los blogs que leo no he visto ninguna alusión al tema). Así las cosas, el primer reto de la educación en Catalunya es que la sociedad, la adminstración y los medios hagan de este asunto una auténtica prioridad nacional. Además, cuando se habla de educación, muchas veces es para entrar en polémicas absolutamente secundarias, como el caso de la "Educación por la ciudadanía", materia que ha generado mucha polémica entre la izquierda y la derecha pero que teniendo en cuenta, por ejemplo, las altas tasas de fracaso escolar, no debería pasar de ser una polémica secundaria (para los que no lo sepan, esta materia que despierta tantas pasiones se da una hora a la semana durante un solo curso, una auténtica "maria", de la que se han dicho muchas tonterias tanto a favor como en contra).

2. El reto de la financiación: sin recursos es imposible una educación de calidad, y más allá de la retórica en la que todo el mundo dice que la educación es importante, lo cierto es que tanto en Catalunya como en España se destina muy poco dinero a educación Así por ejemplo Catalunya solo destina el 2.2 % de su PIB a educación y solo tiene por debajo a Madrid (1.8 %). Esto signifa que si en el País Basco el gasto es de 5381 euros por estudiante, en Catalunya el gasto por estudiante es de solo 3543 euros (la media española es de 3950 euros). Ni que decir tiene que si la comparación es a nivel europeo entonces las cifras son de escándalo (en la UE el gasto medio en educación es del 4% del PIB, llegando al 6 % en paises como Dinamarca o Suecia).

3. El reto de la estabilidad: en España cada cambio de gobierno supone un cambio en el modelo educativo, algo inaudito en Europa. Los muchos ministros y consellers del ramo intentan dejar su huella cambiando las leyes en educación y no proponiendo mejoras en la financiación o en el funcionamiento de los centros.

4. El reto de la formación: la formación que reciben los profesores de secundaria para ejercer como tales, el famoso CAP, es de pena: una formación teórica alejada de la realidad de las aulas y una formación práctica que depende de la buena voluntad del tutor que se tenga. Como botón de muestra la "buena voluntad" de mi tutura de prácticas hizo que yo estuviera 6 horas en total en el centro donde hice las prácticas. Hace falta una formación mucho más completa y exigente.

5. El reto de la diversidad: si todos los alumnos tienen que estar escolarizados hasta los 16 años es asumiendo que cada alumno tiene unas aptitudes y unas actitudes diferentes. Es absurdo pretender que a los 15 años todos los alumnos, desde los que no se van a sacar el graduado hasta los que van a hacer bachillerato esten recibiendo las mismas materias. Hace falta reforzar la atención a la diversidad, sobretodo a partir de los 14 años, mediante itinerarios, desdoblamientos, flexibilidad en los currículums, mayor autonomía para los centros, etc. De esta manera al menos en Catalunya se evitarían resultados terroríficos como el de ser la comunidad con la segunda tasa de graduación más baja en ESO (69.6%).

6. El reto de la implicación: mientras la tele se llene de telebasura en horario infantil, mientras no haya medidas de conciliación de la vida laboral y familiar para que los padres puedan seguir más de cerca la educación de sus hijos y mientras se permita a las escuelas concertadas seleccionar a sus alumnos, será muy difícil mejorar los resultados. Y es que la implicación, de todos, es la clave para mejorar la educación en este país.

Daniel Navarro

el compromiso real con el cambio

2008-03-18T02:01:00.000-07:00

En una de la biografías del malogrado y mercantilizado ídolo juvenil de la izquierda, Ernesto “Che” Guevara se citaba una curiosa anécdota de su primera juventud en la que se relataba cómo, mientras que en Argentina se estaban produciendo numerosas manifestaciones de estudiantes él se negaba a participar al considerarlas completamente inútiles. Cuando le preguntaban porque no participaba si compartía sus reivindicaciones, contestaba algo así:- Yo no voy a ir mientras que no tenga los mecanismos para poder enfrentarme a mi adversario en igualdad. Si ellos tienen tanques, yo debo tener tanques, si ellos tienen armas yo debo tener armas si no lo único que puedo conseguir es que me lastimen inútilmente.

Salvando la belicosidad que se desprende de esta afirmación si me gustaría destacar esta anécdota como un buen planeamiento socialista sobre la relación entre los fines y sus medios para alcanzarlos. De esta manera un medio de lucha como una manifestación debe ser usado como repuesta a una reflexión previa sobre los fines que se pretenden y sólo en aquellos casos en que ésta pueda contribuir de alguna manera a alcanzarlos.

Actualmente, estamos viviendo un período donde los movimientos que se proclaman como auténtica izquierda transformadora muestran una carencia absoluta de reflexión en torno a sus fines y la determinación de todos los medios existentes para alcanzarlos.
Así, los denominados movimientos sociales que se sitúan aparentemente a la izquierda de los partidos, se hayan atrapados entre la incapacidad manifiesta de liderar un cambio real y su rechazo a cualquier participación dentro del sistema político “oficial” conscientes que ésta aunque podría ayudar a conseguir sus fines rebajaría sus gran parte planteamientos maximalistas perdiendo gran parte de su pequeña masa de apoyo.

Esto también provoca que el debate sobre los fines y los diferentes medios para alcanzarlos quede aparcado y se antepongan la visibilidad de los medios como las manifestaciones que ayudan aumentar la masa de apoyo a otras acciones que podrían ser más efectivas para lograr el cambio.
La urgencia por aumentar la masa de apoyo, lleva también, a la flexibilización de sus mecanismos de participación como las asambleas abiertas sin comisiones de trabajo permanentes o directamente las convocatorias vía Internet/SMS de sus movilizaciones sin informar en el mismo nivel de otras actividades de reflexión.
Todo esto, está aderezado por el carácter festivo de sus movilizaciones que atrae a propios y curiosos a unirse a sus acciones en la calle sin poder determinar que gente es manifestante y cuál es espectadora.

Personalmente, y soy conciente que esto puede parecer reaccionario, no comparto el modo de vida, ni los ideales que se propone como alternativos, no me gusta el "circo", no creo que sea un arte popular o revolucionario tal y como lo entendía por ejemplo Trotsky, porque generalmente no lleva ninguna reflexión revolucionaría asociada ni aporta nada al cambio social. Creo que más bien es la promoción de un medio de vida, sólo accesible para ciertas clases sociales, desde el cuál algunos pretenden buscar la admiración y la diferenciación individualista de la masa.

El compromiso real con el cambio implica una reflexión sobre cuales son los medios existentes para dicho cambio, implica crear estructuras promotoras del cambio permanentes que sean capaces de hacer avanzar a la sociedad en una determinada dirección mediante metas que sean alcanzables colectivamente.

Vivimos en unos tiempos donde lo más fácil es laissez faire o mirar a todo y todos con desconfianza y donde aquellos que infravaloran el compromiso real se erigen en profetas de un mundo mejor posible que exclusivamente ellos pretender vivir.
Que no os seduzcan los cantos de sirena, si el socialismo es cambio y exige compromiso, actualmente, en esto, nadie nos puede adelantar por la izquierda.

Néstor Cabañas

En defensa de l'ACCIÓ DIRECTA

2008-03-15T14:01:00.000-07:00

Acomodament...

Defensar que l'única manera d'intentar transformar aquesta societat que ens envolta a través de la "nostra" representació a l'administració pública, crec que és un signe d'acomodament.

Creure que la nostra ideologia i els canvis socials que aquesta proposa només s'aconsegueixen a través d'una minsa representació política, crec que és un error, un error simptomàtic d'un creixent acomodament ("burgesia" incipinent).

Amb això no nego en cap moment que l'Administració Pública sigui l'instrument fonamental per aconseguir una transformació social real, però si que crec que com a organització política juvenil els nostres intruments per forçar aquesta transformació s'han de basar en l'acció directa.

Una acció directa que comença per dir en veu alta totes aquelles coses que reivindiquem, tots aquells valors i ideals que ens mouen. Treballar conjuntament amb la societat civil, la organitzada i la no organitzada, el món associatiu formal i el no formal, acostar-nos a postures que ens ajudin a arribar a els nostres objectius. O és que l'emancipació juvenil, i en general l'emancipació total d'una societat jove democràticament i summergida en un capitalisme que ho envolta tot, ha de portar l'ediqueta d'un únic salvador. Perquè no unir-nos per arribar a unes mateixes metes?

Sortir al carrer, contactar amb altres associacions i organitzacions que lluiten per uns mateixos objectius (sempre amb matissos) no ha de ser un fet aillat. De guerres està plena el món (no només a Irak) i moltes tant aprop com a casa nostra, amb nosatres (precarietat laboral, especulació immobiliària, falta de recursos per l'educació,etc. ). I encara hem de guanyar moltes batalles.

Pensar que l'única eina de transformació que tenim són uns càrrecs públics, molts cops incapaços de coordinar-se, és com pensar que com a ciutadans i ciutadanes l'única manera de participació que tenim és dipositar un vot a una urna un cop cada quatre anys (i amb això no trec importància al vot).

Si no donem legitimitat a altres formes de participació, que esperem de nosaltres mateixos? A mi em fa què pensar. I a vosaltres?

Laia Martínez

El Capitalismo egoísta

2008-03-13T12:05:00.000-07:00

El psicólogo clinico británico Oliver James acaba de publicar un libro, "El Capitalismo Egoísta" donde denuncia las graves consecuencias que tiene para nuestra salud mental el actual sistema económico en el que estamos inmersos.

Aunque James centra sus investigaciones en los paises anglosajones, sus conclusiones son bien extrapolables al resto de paises del Primer Mundo. Según sus datos el aumento exponencial de enfermos mentales que se produce en nuestro entorno desde los años 70 no se debe a que las enfermedades mentales sean mejor detectadas en la actualidad sino que la causa son las condiciones socioeconómicas en las que vivimos.
Según James este Capitalismo Egoísta promovido por los ayatollahs del neoliberalismo se centra en lo que él llama materialimo relativo: alentar entre los ciudadanos aspiraciones poco realistas y la creencia de que éstas pueden ser conseguidas, lo que provoca un aumento del consumismo incrementando así el crecimiento económico a corto plazo y los beneficios de las grandes corporaciones. El Capitalismo Egoísta necesita que mucha gente sea desdichada e inféliz porque así se favorece la aparición de consumistas impulsivos que a su vez se convierten en personas más competitivas, perfeccionistas y adictas a su trabajo.
Las aspiraciones y expectativas poco realistas y la fascinación enfermiza hacía "los emprendedores" hacen que una parte importante de la sociedad crea que es posible llegar a ser rico y famoso y que esto es altamente deseable (ideología que venden programas como Gran Hermano o Operación Triunfo) . Esto es lo más dañino de todo: la ideología que la abundancia material es la clave para realizarse personalmente y que está al alcance de cualquiera que trabaje duro. Y si fracasas, está claro que solo hay una persona a la que culpar.
Hoy en día, cuando el discurso de izquierdas de partidos como el PSC o el PSOE ha quedado reducido al asistencialismo (prometer más pisos de protección oficial o más guarderias para que puedas trabajar más y pasar menos tiempo con tus hijos) y ya nadie se atreve a denunciar el lado más oscuro del modelo socioeconómico en el que vivimos, es el momento de construir un nuevo discurso izquierdista que vaya más allá de este asistencialismo y cuestione y ofrezca alternativas al Capitalismo Egoísta.

Dani Navarro

obrir les portes del camp

2008-03-13T12:00:00.000-07:00

Al segle XVIII a Anglaterra la política de tancament de camps representà l’acabament dels últims reductes de propietats col·lectives o comunals i l’inici d’un nou període econòmic sustentat en la premissa que la suma dels interessos individuals actuen com una “mà invisible” que pot regir l’economia cap a l’equilibri on tothom pot satisfer les necessitats mitjançant el treball.

Amb el temps i gràcies a l’actuació del contrapès socialista s’ha demostrat que calen “espais comuns” al marge del mercat perquè es pugui donar realment la igualtat d’oportunitats entre els individus i que les desigualtats que genera el sistema de producció capitalista no venen donades pel diferent esforç de fa cada individu mitjançant el treball sinó per d’altres qüestions estructurals com la classe social a que pertany.

Així doncs, ens movem en un fràgil equilibri entre aquells que sobrevaloren el treball individual com a motor econòmic (somni americà) i els que pensem que el pur creixement econòmic (PIB) no és símptoma de progrés sinó va acompanyat de la millora de la qualitat de vida tots els individus, concepte aquest, completament subjectiu i difícilment mesurable.Segons la OMS la qualitat de vida és: la percepció que un individu té del seu lloc a l’existència, i la seva relació amb els seus objectiu, expectatives, normes i inquietuds.
És a dir, per un costat tenim els suposats èxits macroenòmics de la nostra societat i la seva materialització en forma de béns de consum (televisors, cotxes....) i de l’altra la autorealització personal i col·lectiva com a fita a assolir per arribar al benestar.
D’aquesta manera, podríem valorar a l’actual societat com a generadora de riquesa material però de pobresa pel que respecta a la qualitat de vida entesa com a procés d’autorealització degut a d’imposició de les vies úniques de la fal·làcia neoliberal: “tothom pot arribar a ser Bill Gates”.

Segons la Enquesta Mundial de Valors de Inglehart o la Base de Dades de la felicitat de la Univesitat de Erasme Rotterdam encarregades de mesurar el benestar subjectiu de la població mundial els dos països que encapçalen el ranking mundial en satisfacció amb la seva pròpia vida dels seus habitants són: Dinamarca (8,2) seguit de Puerto Rico (8,1) , pel que fa a l’Estat espanyol la mitjana de satisfacció amb la pròpia vida és de 6,9 i ocupa el lloc número 26 mundial el que ens situa al costat de països com Brasil o la República Dominicana amb un benestar econòmic molt menor.

Dit això, cal veure com les formules clàssiques de l’Estat del benestar basades únicament en l’aspecte més economicista d’aquest són només un primer pas completament necessari per poder desenvolupar aquelles altres de caire més personal com és el cas de l’autorealització personal.
Per poder arribar a aquest segon nivell, cal reformular les polítiques de benestar i explorar noves vies alternatives però majoritàries (cal fugir del sectarisme) capaces d’emetre nous missatges que puguin arribar a distorsionar a la potent maquinària publicitària creadora de models de consum.

Un primer pas és desmercantilizar l’oci i el lleure que va ser el bàlsam que ens donaren pels nostres dolors laborals, generant un cavall de Troia capaç de tornar a obrir els camps i generar espais col·lectius per gaudir de la llibertat a la que estem condemnats un cop desproveïts de les nostres càrregues socio-laborals.

Néstor Cabañas

consumiendo el planeta

2008-03-13T10:03:00.000-07:00

Llenar el depósito de gasolina cuesta hoy 9 euros más que hace un año. Productos básicos como el pan y la leche han experimentado fuertes subidas de precios en muy poco tiempo hasta el punto que hay quien opina que estamos ante el fin de la era de los alimentos baratos. La paradoja es que la causa de esta espiral inflacionista se tiene que buscar en el éxito de la globalización capitalista:cientos de millones de personas en el mundo han abandonado la pobreza para adoptar estilos de vida occidentales, lo que ha disparado la demanda de materias primas, de ahí la inflación actual.
Es inquietante observar que el éxito de la Globalización capitalista lleve implicita la semilla potencial de su destrucción, porque está claro que es imposible que toda la humanidad pueda disfrutar de nuestro nivel de consumo: hacen falta 3 planetas para proveer de todas las materias primas necesarias, como demuestra esta utilidad donde se puede calcular la huella ecológica de cada uno.
En su apasionante libro Colapso, Jared Diamond explica el colapso de culturas antiguas (Isla de Pascua, ciudades Mayas) y contemporáneas (genocidio ruandés). Especialmente terrible es el ejemplo de la Isla de Pascua: aislados completamente del resto del mundo, los polinesios que llegaron a la isla la explotaron insosteniblemente deforestándola por completo y provocando una fuerte erosión que destruyó la agricultura. La consiguiente hambruna dió paso al canibalismo y de un pico de 30000 habitantes se pasó a 3000. El peor insulto a un enemigo era decirle que "la carne de tu madre se mete entre mis dientes".
Evidentemente no se puede comparar la Isla de Pascua con el mundo actual porque si los habitantes de Pascua fueron capaces de destruirla con la sola fuerza de sus musculos y el uso de herramientas de piedra, ¿de que seremos capaces nosotros con toda nuestra tecnologia y consumismo desenfrenado?

Dani Navarro

socialisme o barbàrie

2008-03-13T05:35:00.000-07:00

L'única diferència entre la moral judeo-cristiana i la socialista és que mentre que amb la primera els individus s'autoinculpen d'allò que els passa amb la segona inculpen a un ens abstracte més fort i poderós que ells en contraposició del qual es defineixen i prenen consciència com a classe antagónica.

Seguint la segona moral, cal denunciar a una societat que té com a principal objecte de consum el Futur i es nodreix de les insadisfaccions personals i col·lectives per engegar l'aparell productiu.

Quants diners genera la por individual i col·lectiva? Quants diners genera la insadisfacció amb el propi cos? Quants diners generen les històries d'amor meravelloses que ens venen com a creïbles?
Èxit professional o fracàs, amor apassionat o fracàs, atractiu físic o fracàs, bones relacions socials o fracàs...
Tot ens condueix cap al fracàs perquè és el més probable estadísticament en aquesta societat i has d'acceptar els remeis que s'hi proposen, formar part de la enorme massa acrítica que es troba a la part baixa de la piràmide social (treball alienador però amb casa amb jardí i cotxe potent, serie de televisió als vespres i Carrefour els dissabtes...)o lluitar per fer-te un lloc a la part alta on mai acabes d'estar del tot agust sinó és que ja hi has nascut.

I si no ets feliç amb això, et furguem al cap fins que ho siguis o deixis d'emprenyar a la gent que encara que està igualment insadisfeta per dins no es plantegen aquest tipus de qüestions.
Potser és molt fàcil de dir, quan jo mateix no m'ho acabo de creure però cal fer un esforç, cal escollir entre el camí reactiu cap al socialisme o el adaptatiu cap a la barbàrie (societat mancada de valors colectius fonamentada en la crueltat).

Néstor Cabañas