Epistolarium

121.- TV3 i IB3, un pacte desigual

2009-07-02T00:40:00.004+02:00

Diari de Balears, 1 de juliol de 2009

Recentment va passar per les nostres illes la directora general de TV3, Mònica Terribas. En aquesta ocasió, a banda d'atendre els mitjans per les qüestions de rigor relacionades amb la cadena catalana, Terribas va haver d'afrontar un cúmul de preguntes relacionades amb l'anomenat "acord de reciprocitat" entre TV3 i IB3, mitjançant el qual determinats programes de la cadena catalana deixaran de veure's a les illes -o seran retransmesos per l'ens balear.

El pacte ha despertat molts recels. Es parla molt de la llibertat d'elecció de canal com un dret irrenunciable, tot i que que fins ara s'havia mantingut amb una situació "alegal" pendent de resoldre durant vint anys. Però el rerefons del problema és un altre. Si Terribas hagués presenciat després de les eleccions catalanes de 2006 als membres de l'actual tripartit de govern repartir-se el control dels mitjans de comunicació públics com part del seu pacte de govern, s'hagués quedat astorada (i amb tota seguretat hauria dimitit). Llavors entendria què succeeix, perquè això exactament va passar aquí un any després quan els components de l'actual pacte de govern es varen repartir el control directe dels diferents mitjans de comunicació públics.

Dubto molt que la pròpia Terribas arribi a a entendre la naturalesa soterrada de la polèmica suscitada, que va més enllà dels acords escrits i signats. És possible que ni ho sàpiga, malgrat tractar-se d'un fet consumat, signat i conegut per tots (i encara diria més: li haurà comentat algú?). Llavors entendria que el pacte és tàcitament desigual, ja que a ulls dels illencs els protagonistes de l'acord són una gran televisió "de país" (TV3) i una petita televisió "de partit" (IB3). Aquest és el rovell del problema: tant se val que els programes de TV3 es puguin seguir a través d'IB3, perquè la televisió de prestigi és el canal del Principat.

Com la dona del Cèsar ha de semblar honrada a més de ser-ho, la cadena balear ja pot fer la millor gestió possible que ningú no deixarà de veure-la com una televisió partidista i polititzada. Fins que a les Illes Balears no tinguem una nova llei de mitjans de comunicació i una corporació de radiotelevisió similars a la catalana que confirmin una delimitació clara del poder polític, qualsevol iniciativa o projecte relacionat amb IB3 estarà condemnat al fracàs.

120.- TV3 e IB3, un pacto entre desiguales

2009-06-19T00:27:00.007+02:00

Diario de Mallorca, 19 de junio de 2009
Última Hora, 28 de junio de 2009

Recientemente pasó por nuestras islas la directora general de TV3, Mònica Terribas. Además de atender a los medios por cuestiones relacionadas con la cadena catalana, Terribas tuvo que afrontar un cúmulo de preguntas relacionadas con el llamado "acuerdo de reciprocidad" entre TV3 e IB3, mediante el que determinados programas de la cadena catalana no pueden verse en las islas.

Es mucho el recelo que ha despertado el pacto sellado. Se habla mucho de la libertad de elección de canal como un derecho irrenunciable, aunque hasta ahora se basó en una situación alegal por resolver. Pero el problema de fondo es otro. Si Terribas hubiese presenciado después de las elecciones catalanas de 2006 a los miembros del actual tripartito de gobierno repartirse el control de los medios de comunicación públicos como parte de su pacto de gobierno, se hubiese quedado atónita (y seguramente hubiera dimitido). Entonces entendería qué sucede, porque eso es lo que pasó aquí un año después cuando los componentes del actual pacto de gobierno se repartieron el control directo de los diferentes medios.

Dudo mucho que la propia Terribas alcance a entender la naturaleza soterrada de la polémica suscitada, que va más allá de la letra impresa. Quizá ni lo sabe, a pesar de que es algo pactado, firmado y conocido por todos (¿se lo habrá comentado alguien?). Entonces entendería que el pacto es tácitamente desigual, ya que a ojos de los baleares los protagonistas son una gran televisión "de país" (TV3) y una pequeña televisión "de partido" (IB3).

Como la mujer del César ha de parecer honrada además de serlo, la cadena balear ya puede hacer la mejor gestión posible que nadie dejará de verla como una televisión politizada. Hasta que Baleares no tenga una ley de medios de comunicación y una corporación de radiotelevisión similares a la catalana que garanticen una autonomía del poder político, todo avance será irrisorio.

119.- Televisió de Mallorca, per a una creixent minoria

2009-06-15T09:40:00.010+02:00

El Mundo-El Día de Baleares, 15 de juny de 2009
Diario de Mallorca, 18 de juny de 2009
Diari de Balears, 19 de juny de 2009
Última Hora, 20 de juny de 2009
Sa Veu de Sóller, 26 de juny de 2009

Que un programa de televisió de les Illes arribi a tres-centes emissions no és gaire habitual a un món comunicatiu dominat per les audiències i la rendibilitat. Va organitzar-se l'emissió núm. 300 al teatre Principal de Palma per celebrar-ho, i calia fer reserva per assistir-hi. Ho vaig deixar fins a darrera hora pensant-me que no seria difícil tenir lloc. El motiu? que la cadena té una escassa audiència, i que el programa s'emet en una franja horària dominada pels grans canals. Però vaig quedar-me fora: tot estava reservat. Vaig pecar de confiança.

El programa és "De Nit" de Neus Albis, i l'emet Televisió de Mallorca. Un mitjà que, en teoria, ningú no veu i no té cap utilitat. Però ves per on van ser capaços d'omplir el Principal només amb les peticions d'assistència de la seva audiència fidel, sense autoritats ni càrrecs públics, ni regalant invitacions a l'engròs. Un mèrit encara més gran quan el programa tracta de l'actualitat informativa i no és cap còpia del "Tómbola" o de "Operación Triunfo". I duu més de dos anys en pantalla. Algun programa d'IB3 ho faria?

TV Mallorca nasqué a l'ombra d'IB3, vista com un contrapoder i considerada com un caprici de l'expresidenta del Consell. Però el seu funcionament ha estat molt regular des dels seus inicis i no ha variat malgrat els canvis de govern -la qual cosa demostra la seva despolitització, tant abans com després. Gaudeix d'un pressupost anual d'uns 10 milions d'euros i sense dèficit, contrastant amb el deute de 170 milions acumulats per IB3 en pocs anys. No coneixem la seva audiència precisa, ja que es mesura agrupada amb la resta de televisions locals; però tanmateix no seria el factor de pressió que sempre ha estat per a IB3.

No fa gaire, el senador Joan Huguet va suggerir la fusió d'IB3 i TV Mallorca. Jo aniria més enllà: convertiria TV Mallorca en la nova televisió balear, deixant IB3 com un canal secundari temàtic i d'entreteniment (i retallant el seu pressupost). A poc a poc TV Mallorca ha aconseguit arrelar amb una audiència estable i fidel, sense seguiments massius però generant audiències molt concretes: minoritàries, però fidels. Omplir el Principal no era gens fàcil, la qual cosa demostra que les minories creixen i s’imposen. I que la televisió ben feta, sense grans mitjans ni despeses però amb rigor i qualitat, té el seu premi.

118.- El nacionalisme illenc es mor, víctima dels seus errors

2009-06-02T07:42:00.008+02:00

Diario de Mallorca, 2 de juny de 2009
Sa Veu de Sóller, 5 de juny de 2009
Setmanari Sóller, 6 de juny de 2009
Diari de Balears, 8 de juny de 2009

He nascut i viscut a Catalunya, i després de viure quatre anys a ses Illes només he vist actituds i experiències frustrants any rere any, mal dirigides i mal resoltes pel nacionalisme illenc. Veig coalicions culminades tard i precipitadament, fa dos anys amb el Bloc i l'any passat amb Unitat, i enguany amb la candidatura per a les eleccions europees la imatge ha estat patètica. I n'hi ha prou amb escoltar les parts (al uníson "nosaltres bons, els altres dolents") per veure que tots en són responsables.

El nacionalisme illenc no existeix. És incapaç d'articular-se "insularment", passant d'una submissió (l'espanyola) a una altra (els Països Catalans). No entenc la preeminència dels Països Catalans com a única via per defensar la nostra terra, com si les Illes Balears mai no existissin. La base històrica i cultural és indubtablement la mateixa, però cal matisar que el tarannà dels illencs és diferent del dels catalans i valencians. El complex d'inferioritat habitual en qui accepta la castellanització de les Illes, també està present en qui no concep les Illes Balears con un ens estructurat abans d'integrar-se a una altra entitat. Molts illencs que s'estimen la seva terra ni entenen un radicalisme ideològic que no arrela a la nostra tranquil·la realitat social, ni són independentistes. Molts se senten orfes políticament i prefereixen abstenir-se. Si a Catalunya hi ha dues forces com CiU i ERC que defensen Catalunya i Països Catalans, per que aquí no tenim aquesta possibilitat? Un fracàs anunciat (i reiterat) any rere any del que ningú no n’hi aprèn.

Afegim-li les soterrades desavinences personals, la creixent fragmentació de sigles que defensen ideologies semblants, una autocrítica més retòrica que real, unes ideologies nacionals molt utòpiques i allunyades de la realitat Balear, l'excessiu tacticisme a curt termini, i la manca d’un lideratge i una dialèctica brillant i il·lusionant. En resum: no hi ha sentit de país, audàcia ni amplitud de mires mentre sobren utopies, incompetència i bregues inútils.

A les autonòmiques de 1999, PP i PSIB obtenien un 75% dels vots. El 2007 ja era un 83%. A les passades Generals arribava a un 88% (el context era diferent; tanmateix, és alarmant). A aquest pas quin serà el resultat el 2011, l’extraparlamentarisme? Les seves coalicions tenen com a objectiu el creixement... o la supervivència? Enguany, a les europees els resultats podrien ser molt dolents. Pitjor serà que ningú no s'escoltarà el missatge de l'electorat, atribuint-lo tot a causes externes i obrint un retòric “període de reflexió” per acabar pensant que, com sempre, els rivals tenen la culpa de tot. El problema és que els rivals no són PP ni PSIB, sinó ells mateixos. Com cada any.

117.- La crueltat de l'oblit, una vergonya col·lectiva

2009-06-01T09:01:00.010+02:00

Diari de Balears, 1 de juny de 2009
Sa Veu de Sóller, 12 de juny de 2009

En aparença, la nostra societat sembla ser molt sensible davant les grans tragèdies de la humanitat. Sovint ens colpeix veure els estralls d'una catàstrofe natural, de les pandèmies, o de la fam. També la conscienciació davant la violència de gènere és creixent. Tampoc no dubtem en mobilitzar-nos per buscar les restes d'un/a desaparegut/da, víctima de violència física o violació. Presumim d'ésser solidaris amb les víctimes de dictadures i conflictes armats de qualsevol racó del món com les dictadures de Xile i Birmània, els genocidis de Darfur (Sudan) i Ruanda, de les massacres a Bòsnia i a Txetxènia, etcètera. I no dubtem a exigir la llibertat dels seus oprimits, represaliats i la memòria de les seves víctimes, així com la recerca dels desapareguts per lliurar-los a les seves famílies. Tot en nom de la justícia, de la llibertat i dels drets humans.

Tot canvia quan es pronuncien les paraules "Guerra Civil". La misericòrdia i la comprensió davant el dolor aliè desapareixen tan bon punt s'esmenta. S'imposa una paralitzant inacció, es polititza irreversiblement la qüestió, i un temor irracional impedeix pensar i actuar amb un mínim de claredat i serenitat. Inclús alguns reaccionen de manera irada, i increpen a qui "gosa" demanar un nínxol per enterrar-hi als seus familiars i/o avantpassats. És al·lucinant com tan nobles valors i actituds, sovint predicats i conjugats davant tantes desgràcies ocorregudes arreu del món, acaben tallats de soca-rel quan es tracta de mirar el nostre país.

Mai no serà normal la nostra democràcia mentre milers de persones continuïn mal amuntegades en fosses comunes i se n'obstaculitzi l'exhumació. És normal que una ciutadania suposadament instruïda, cívica i solidària es transfiguri en un frontisme irracional i agressiu quan se li esmenta "el tema"? Ens n'anem molt lluny, arreu del món, per defensar els drets humans i denunciar les injustícies. Però com és que després no volem veure les misèries pendents de la nostra pròpia terra?

Quin perill corre la nostra societat si reben digna sepultura aquells que mai no l'han tenguda? Si les víctimes d'un bàndol varen ser exhumades i enterrades dignament pels seus familiars, per quina raó els altres mai no han de tenir aquest dret? No cal ser familiar, ni amic, o tenir una afinitat ideològica per apreciar aquesta brutal injustícia. N'hi ha prou amb posar-se en el lloc dels familiars i un mínim d'humanitat, per entendre la tristor i percebre el dolor d'aquells que mai no pogueren honrar els seus familiars amb una humil làpida o un simple nínxol. Aquest "oblit" mai no podrà esborrar milers de cadàvers, perquè la seva memòria perdurarà mentre continuïn allà, amuntegats de manera indecent. Quan ells descansin en pau, a la fi descansarem tots.

116.- Baleares, al fin con voz propia en las Cortes

2009-05-20T09:38:00.007+02:00

Última Hora, 20 de mayo de 2009
Última Hora (Eivissa i Formentera), 21 de mayo de 2009

Tras 32 años de democracia, las islas tienen por primera vez un grupo propio en las Cortes. Se trata del Grupo Territorial formado por los tres miembros del PP en el Senado: Joan Huguet, Joan Fageda y Joana Xamena. La noticia ha pasado casi desapercibida, pero es un hito histórico. Aún habiendo transcurrido más de tres décadas, bienvenida sea esta iniciativa para nuestras islas.

Según los protagonistas, la iniciativa ha venido motivada por que Baleares tuviese una voz propia dentro de la Cámara Alta. Según su Reglamento, no es necesario que los diputados pertenezcan a una formación concreta de Baleares, bastando con pertenecer a la circunscripción por la que fueron electos. Además, el Grupo será compatible con la pertenencia a su partido.

Huguet será el portavoz oficial y Xamena portavoz adjunta, aunque han precisado que todos ejercerán la portavocía en función del tema tratado. Además, la existencia del Grupo posibilitará que Huguet pueda asistir a la Junta de Portavoces de la Cámara cuando se traten temas que atañan a las Islas, y poseer un turno de palabra extraordinario en los debates del Pleno.

Sorprende que la iniciativa venga del PP, un partido que siempre ha sido reticente con el tema de las representatividades territoriales. Pero llama aún más la atención cuando hay tres senadores no vinculados a los grandes partidos: dos de coaliciones de izquierda y nacionalistas en Menorca y Eivissa (Artur Bagur y Pere Torres), y uno del PSM de Mallorca (Pere Sampol). Éstos, libres de ataduras de los grandes partidos, han sido incapaces de formar un grupo similar. La iniciativa les deja en ridículo, disminuidos y desplazados como principales representantes de las Islas. Quizá tomen nota.

115.- La crueldad del olvido, una vergüenza colectiva

2009-05-15T10:06:00.004+02:00

El Mundo-El Día de Baleares, 15 de mayo de 2009
Diario de Mallorca, 18 de mayo de 2009

Nuestra sociedad parece muy sensible ante las grandes tragedias humanas. Nos conmociona ver los estragos de una catástrofe natural, una pandemia, o del hambre. La concienciación ante la violencia de género es creciente. No dudamos en movilizarnos para buscar los restos de un/a desaparecido/da víctima de violencia física o violación. Somos solidarios con las víctimas de dictaduras y conflictos armados de cualquier rincón del mundo como las dictaduras de Chile o Birmania, genocidios en Darfur (Sudán) o Ruanda, masacres en Bosnia o Chechenia, etc. Exigimos la libertad de sus represaliados y la memoria de sus víctimas, la búsqueda de sus desaparecidos para entregarlos a sus familiares. En nombre de la justicia, la libertad y los Derechos Humanos.

Todo cambia cuando se pronuncian las palabras "Guerra Civil". La misericordia y la comprensión ante el dolor ajeno desaparecen, y se impone una paralizante inacción. Se politiza la cuestión, y un temor irracional impide pensar y actuar con claridad. Algunos reaccionan airadamente e increpan a quienes “se atreven” a pedir un nicho para enterrar a sus seres queridos. Todo espíritu solidario patente en cualquier lugar del mundo es cortado de raíz cuando se trata de nuestro suelo.

Nuestra democracia nunca será normal mientras miles de personas sigan hacinadas en fosas comunes y se obstaculice su exhumación. No es normal que una ciudadanía moderna, cívica y solidaria, se transfigure en un frentismo irracional y agresivo cuando se le menciona “el tema”. Nos vamos tan lejos para defender los derechos humanos, pero luego no queremos ver las miserias de nuestra propia tierra.

¿Qué peligro corre nuestra sociedad si da digna sepultura a quienes no la tienen? Si las víctimas de un bando fueron enterradas dignamente ¿por qué los otros no tienen ese derecho? No hace falta ser familiar o allegado para apreciarlo; basta un mínimo de humanidad para percibir el dolor y la tristeza de quienes nunca han podido honrar a sus familiares con una humilde lápida. Ningún “olvido” puede borrar miles de cadáveres. Cuando ellos descansen en paz, descansaremos todos.

114.- Palma, ciutat fantasma

2009-04-30T09:37:00.008+02:00

Diari de Balears, 30 d'abril de 2009
Última Hora, 26 de juny de 2009

Tot i dur pocs anys vivint a Palma, sentint el testimoni de molts dels seus residents tinc la sensació que Ciutat és una ànima morta, un espectre que deambula sense rumb, una ombra ranquejant d'allò que fou. Els darrers anys, Palma ha assolit tots els defectes d'una gran ciutat i cap de les seves virtuts, on sembla que la ciutadania pateixi una estranya Síndrome d'Estocolm.

Foragitada dels seus carrers i avingudes, on d'antuvi la vida al carrer era un calc estès de la Part Forana, a poc a poc reclosa a casa seva amb una barreja d'inconsciència i resignació. La ciutadania ha estat desfilada socialment i abocada a l'individualisme més ranci i conservador, fins el punt de refusar qualsevol iniciativa de canvi que pugui reeixir a la seva ciutat. Només fent memòria amb alguns exemples puntuals, faig palesa aquesta voluntat col·lectiva de deixar fer cap a un desastre tan inevitable com provocat.

Són habituals les queixes per la brutor dels carrers, mentre molts d'ells llencen papers i burilles de tabac al terra, o escopinen sense cap mirament. El tramvia, recuperat a nombroses ciutats europees com un mitjà de transport modern i ecològic, rep crítiques i pateix entrebancs dels veïnats on s'ha projectat que passi. Un projecte de peatonalització, que al barri de qualsevol ciutat es veuria com un immens privilegi, fou rebutjat pels seus habitants en preferir el trànsit i l'estacionament de cotxes a la creació d'un espai per a vianants, de passeig i esbarjo veïnal.

Perplex, veig com un barri es mobilitza perquè no volen un SAPS i demanen egoistament que els encolomin a un altre barri. On la immigració no sent cap caliu cívic que afavoreixi la seva integració per manca d'un teixit social que els aculli, abocant-los a mantenir la seva identitat a guetos de barri i a viure d'esquenes a Ciutat... igual que els seus habitants de sempre. I molts altres detalls que mostren com Palma és vista amb desgrat i menyspreu...

La ciutadania prefereix mantenir el seu exili domèstic, d'esquena a la seva ciutat i recelant del seu propi veïnatge. Veu la degradació de Palma com una deriva normal, com si res no pogués fer-se (ni cal intentar-ho) i potser assumida com a merescuda. Un odi aparentment incomprensible vers la seva ciutat, un odi que vol amagar una profunda culpabilitat col·lectiva en veure que Palma ha perdut la seva ànima i tothom es veu com a responsable.

Ciutat morta, sense cor ni constants vitals, ofegada entre cotxes i ciment, entre especulació i brutor, una desfiguració disfressada de progrés i modernitat convertida en una mole urbana. Ciutat saquejada i mercadejada pels seus propis habitants, que li han negat el pa i la sal, que basculen entre la vergonya dels seus fets i l'egoisme de la indolència. Després d'anys de deixadesa institucional, en nom de la modernitat i el progrés i a força de vendre-se-la entre tots, bocí a bocí, Palma ha deixat de ser un poble gran per convertir-se en Ciutat sense poble. Un paradís estripat, que entre tots fou arrasat.

113.- Maria Callas y Roger Alier: la ópera en el Caixafòrum

2009-04-19T13:13:00.008+02:00

El Mundo-El Día de Baleares, 19 de abril de 2009
Última Hora, 25 de junio de 2009

El próximo miércoles día 22 de abril, los aficionados a la música clásica (más concretamente, a la ópera) tenemos una cita ineludible en el Caixafòrum de Palma. Un acontecimiento por partida doble que, para los melómanos y contumaces entusiastas del arte lírico, merece la máxima relevancia posible y no puede pasar desapercibido bajo ningún concepto.

Dentro del ciclo de conferencias “Grans dones, grans valors” podremos asistir a una disertación acerca de una de las más carismáticas divas operísticas de todos los tiempos: Maria Callas (1923-1977), un ídolo de masas que traspasó lo musical para convertirse en una figura de leyenda. Disertación que irá a cargo de uno de los grandes expertos en ópera de la actualidad: Roger Alier.

Roger Alier (1941) es uno de más amenos y apasionantes divulgadores del género. Ha escrito numerosos libros divulgativos de gran éxito de ventas, crítico de ópera, articulista y profesor de Historia de la Ópera en la Universitat de Barcelona, aunque su popularidad se debe a sus intervenciones televisivas y radiofónicas (como el añorado programa “Nit d’Arts”, junto a Marcel Gorgori).

Tanto Callas como Alier son prueba de que la ópera no es un arte para élites, difícil, ni minoritario. La asistencia es gratuita; poco más cabe añadir.

112.- La situació en IB3, segons qui i quan

2009-04-17T11:17:00.003+02:00

Sa Veu de Sóller, 17 d'abril de 2009
Setmanari Sóller, 18 d'abril de 2009

El tractament informatiu del conflicte intern d'IB3 m'ha deixat atònit per la seva evolució, tan previsible com impresentable a ulls de qualsevol ciutadà de bé. El motiu ha estat la guerra de poder generada al voltant de l'ens públic, i el moment clau de la seva evolució ha estat, evidentment, les eleccions de 2007 i el canvi de direcció subsegüent.

Fins llavors, la corporació dirigida per María Umbert era un model de virtuts i professionalitat a ulls d'un grup de comunicació. Aquest mitjà, afí amb el partit governant i amb una productora contractada per a la realització de programes per a IB3, silenciava els problemes i les protestes dels treballadors contractats a través d'empreses externes, o els qualificava de delinqüents. Simultàniament, un altre grup mediàtic destacava la nefasta gestió econòmica de l'ens, alhora que informava de les protestes i manifestacions dels principals damnificats.

Després del relleu de María Umbert per Antoni Martorell, d'inici les coses van millorar. Es varen rescindir contractes milionaris de les "estrelles" de la televisió balear (l'audiència de les quals mai va justificar el seu elevat sou), i la programació va passar a ser íntegrament en català. Però aquí va quedar tot. La producció de programes mitjançant productores es va mantenir, i la plantilla continuava contractada a través d'empreses externes a IB3. El model seguia sent el mateix, però amb un subtil matís: les productores sortints depenien del grup que fins aleshores donava una excel·lent imatge d'IB3, mentre les entrants estaven vinculades amb qui denunciava la crítica situació de l'ens.

Llavors les posicions es van intercanviar. La dolenta gestió, el deute acumulat o les mobilitzacions dels treballadors d'IB3 van rebre una importància sobtada pels qui fins llavors no existien. Mentrestant, van deixar de tenir ressonància en l'altre costat. La precària situació dels treballadors d'IB3 va aparèixer per a uns i desaparèixer pels altres de manera sorprenent, subordinats a una estratègia mediàtica que els usa com un mer objecte. Veient el que succeeix, me n'adono que sovint la informació és secundària i que (com sovint passa) els perjudicats acaben sent els més febles.

111.- Òpera còmica al teatre Xesc Forteza

2009-04-15T14:49:00.007+02:00

Diari de Balears, 15 d'abril de 2009
Diario de Mallorca, 19 d'abril de 2009

El proper dimarts, 21 d'abril, arribarà al teatre Xesc Forteza de Palma "The Telephone" (1947), òpera còmica en un acte, organitzat per Amics de l'Òpera del teatre Principal. L'òpera serà representada en el seu idioma original, l’anglès, i comptarà amb subtítols en català. És una obra de petites dimensions, per a només dos cantants, i part orquestral adaptada per a piano; una oportunitat per conèixer Gian Carlo Menotti (Cadegliano, Itàlia, 1911-Montecarlo, 2007), potser l'últim gran operista de la història. Italià de naixement i nord-americà d'adopció, fou l'últim compositor d'òperes en el sentit estricte de la paraula amb unes 30 obres quan el gènere ja era desplaçat per altres estils escènics.

Hom l’ha vist com el successor de Giacomo Puccini en mantenir les essències del gènere, incorporant-hi les novetats del seu temps, però sense que perdés el seu lirisme i popularitat. Autors precedents com Igor Stravinski o Arnold Schoenberg allunyaren l'òpera del públic amb experiments difícils de comprendre (fins i tot avui dia), mentre coetanis com Benjamin Britten o Dmitri Xostakóvitx mai varen dedicar-s'hi prioritàriament. Per això, Menotti és el darrer operista en el sentit clàssic de la paraula tot i dedicar-s’hi a destemps i patir un desconeixement generalitzat.

L'obra tracta en clau d'humor sobre els problemes de comunicació d’una parella, la qual empra fonamentalment el telèfon per comunicar-se (curiosament, després de més de 60 anys l'argument té una vigència inusitada). Els seus intèrprets seran Fanny Marí (soprano), Tomeu Bibiloni (baríton) i David Mohedano (piano). A causa de la seva brevetat, el programa es complementarà amb una primera part amb cançons de Ralph Vaughan Williams i del mateix Menotti.

110.- De la lengua no comemos

2009-04-10T00:12:00.003+02:00

Diario de Mallorca, 10 de abril de 2009

Estoy aburrido, hasta el hastío, del protagonismo que adquiere cíclicamente el tema lingüístico en nuestras islas. Unos defienden los derechos y libertades de los castellanoparlantes, obviando que hay ámbitos monolingües en castellano como la administración de Justicia, Correos, Policía o la Guardia Civil. Otro tanto con los catalanoparlantes que defienden su equidad en los ámbitos exclusivos del castellano, pero pasan por alto que en la enseñanza, las administraciones municipales, los Consells y la CAIB sólo se usa el catalán. Ambos defienden su lengua si está en inferioridad, pero pasan de largo cuando el monolingüismo es a su favor.

Cada vez que intento razonar esta cuestión la respuesta siempre es una evasiva que acaba aludiendo a los excesos de los otros, mirando la paja en ojo ajeno y sin un ápice de autocrítica por su lado. No defienden derechos ni libertades individuales sino ideologías: unos y otros razonan sus objetivos, pero nunca reconocen que caen en los mismos errores su oponente. Hacen exactamente lo mismo; solo cambia la lengua que defienden. En sus pugnas dialécticas no hay ningún interés en debatir ni llegar a consensos: es un fuego cruzado de posiciones cerradas, una guerra dialéctica de desgaste eternizada a pesar de su inutilidad. Con gran ligereza se injuria al oponente tildándolo de fanático, fascista o totalitario, dando un espectáculo escasamente cívico.

Todo esto está lejos de cualquier debate social, con necesidades más urgentes que un tema lingüístico que apenas genera conflictos. Me gustaría saber por qué otros derechos no tienen implicaciones tan apasionadas: me gustaría ver cada día un despliegue similar para el derecho a una vivienda digna (art. 47 de la Constitución), a atención sanitaria sin listas de espera, a pensiones de jubilación justas, a una jornada de 40 horas semanales, a una alimentación digna (la malnutrición no ha desaparecido), a una universidad de calidad, una justicia ágil y rápida, ayudas para familias numerosas, por maternidad, etc.

No sería fácil, ya que tocaría estamentos de gran poder como la banca, la construcción o la sanidad privada. Pero parece que algunos defensores de libertades lingüísticas tienen sus necesidades cubiertas, se dejan llevar por disquisiciones de salón, o necesitan crear conflictos (ejercer de pirómano y bombero a la vez) que eviten la concienciación sobre cuestiones realmente vitales. Es triste ver gente sin trabajo, ahogada por la hipoteca o que no llega a final de mes, que no sabe cómo hacerse escuchar. Excepto si reclaman derechos lingüísticos.

109.- Amb la llengua no menjarem

2009-04-06T19:59:00.007+02:00

Diari de Balears, 6 d'abril de 2009
Última hora, 6 de maig de 2009

Estic avorrit, fins al tedi, del desmesurat protagonisme que adquireix de manera cíclica (per a alguns constant) el tema lingüístic i identitari a les nostres illes. Uns que defensen els drets i llibertats dels castellanoparlants, obviant que hi ha àmbits monolingües en castellà com l'Administració de Justícia, Correus, Policia o la Guàrdia Civil. Uns altres que ho fan amb els catalanoparlants i defensen la seva equitat en els àmbits exclusivament en castellà, però passen per alt que a l'ensenyament, les administracions municipals i dels Consells i en la CAIB només s'utilitza el català. Ambdós defensen la seva llengua on es troba en inferioritat, però passen de llarg quan el monolingüisme és a favor seu.

Cada vegada que intento raonar aquesta qüestió amb uns i altres la resposta sempre és una evasiva que acaba al·ludint als excessos dels altres, mirant la palla en ull aliè i sense un mínim d'autocrítica per banda seva. Crec que s'ha acabat per no defensar drets ni llibertats individuals o nacionals, sinó ideologies. Els uns i els altres raonen els seus objectius, però mai no reconeixen que ells també cauen en els mateixos errors que atribueixen al seu oponent. Ambdós fan exactament el mateix, solament que canviant la llengua que defensen.

Aquest protagonisme es troba molt lluny de qualsevol debat social, on hi ha necessitats molt més urgents que un tema lingüístic i nacional que genera conflictes escassos i aïllats. I no parlem del fet que a les pugnes dialèctiques no hi ha el més mínim interès a debatre ni arribar a enteses. És un foc creuat de posicions tancades, una guerra dialèctica de desgast que s'eternitza durant mesos i anys, a pesar de l'avorriment que causa als qui contemplem la seva inutil·litat. És increïble amb quina lleugeresa s'injuria a l'oponent, com s'intercanvien atributs que s'hi relacionen amb el fanatisme, feixisme o totalitarisme, sense parar a pensar tot el que això significa i l'espectacle escassament cívic al qual tenim la desgràcia d'assistir.

M'agradaria saber per què aquest malbaratament d’esforços per reclamar llibertats lingüístiques, mentre que altres drets mai no reben implicacions tan apassionades. Voldria veure cada dia una apassionada defensa del dret a un habitatge digne (article 47 de la Constitució i totalment incomplit) amb preus taxats i accessibles. A una atenció sanitària sense eternes llistes d'espera. A pensions de jubilació justes. A una jornada de 40 hores setmanals que realment s'acompleixi. A una alimentació digna (la malnutrició no ha desaparegut, mal que pesi i no se'n parli). A una justícia àgil i ràpida. A una universitat pública de qualitat. A ajudes per a famílies nombroses i per maternitat, etc.

Voldria que aquests punts rebessin una desena part d’atenció dels qui, dia rere dia, defensen llengües i nacions: tot i no ser fàcil perquè tocaria a estaments de gran poder com la banca, la construcció o la sanitat privada. Crec que alguns incansables defensors de llibertats lingüístiques han acabat tan absorbits per les seves idees que han renunciat a sotmetre-les al sentit comú. O tenen les seves necessitats cobertes i fàcilment es deixen endur per disquisicions de saló de vellut, que extrapolen inconscientment a tota la societat. O necessiten crear conflictes lingüístics (exercir de piròman i bomber alhora) per distreure'ns dels nostres vertaders drets i necessitats, i fer-los emergir com un dic de contenció que evités la conscienciació i la mobilització social en qüestions realment vitals. És trist veure gent sense treball, ofegada per la hipoteca o que no arriba a final de mes, que se sent impotent per a fer-se escoltar. O encara pitjor: que només els escolten si reclamen drets lingüístics.

108.- El espíritu de la motoreta

2009-03-23T00:40:00.002+01:00

Diario de Mallorca, 23 de marzo de 2009

Pasaba por delante de la Audiencia Provincial cuando vi pasar un humilde Vespino. Extraño vehículo en una tierra donde has de tener coche sin necesitarlo, grande aunque no lo puedas aparcar, caro aunque no tengas con qué, y lujoso aunque no te lo merezcas. Me fijé en su conductor y pude reconocer al fiscal anticorrupción Don Juan Carrau.

Esa sencilla motoreta es el paradigma de la fiscalía anticorrupción de las islas, Carrau y Horrach, Juanes los fiscales (como el cantante colombiano), tales para cuales. Ambos absorbidos por su trabajo, con paciencia y vocación. Trabajadores del Estado de sencilla nómina -aún siendo vitalicia-, que se llevan trabajo a casa porque no dan abasto con su horario laboral. Que carecen pavorosamente de medios materiales y humanos, y a pesar de todo no desisten. Que han de superar los impedimentos y dilaciones que unos y otros ponen a su trabajo. Que podrían tener una vida ociosa y hacer la vista gorda; pero les puede el sentido del deber en un país de urracas y marmotas.

Temidos por la clase política por su atípico celo sin carné. Unos los vilipendian por no limitarse a fichar en su trabajo, otros los convierten en alazanes alados. Molestos para todos, como si cumplir con su obligación fuese un mérito (bueno, en Baleares lo es). La motoreta de Carrau me retrotrae a aquellos tiempos en que adquiríamos un vehículo siendo necesario, adecuado, y si lo podíamos pagar (honestamente). Comparado con el Audi de la Presidenta del Parlament que hemos pagado entre todos, el contraste es demoledor por los (de)méritos contraídos. Le pirra esa marca, aunque podría buscarse aficiones limitadas al ámbito personal o apasionarse por los Renault 4, que generaban simpatía allí por donde pasaban. Como los Vespinos aún dependiendo de su conductor.

Señor Carrau, que el espíritu de la motoreta le dure muchos años. Aunque no haya más remedio.

107.- Sa Lluna, repensar l'urbanisme a Sóller

2009-03-20T09:07:00.006+01:00

Sa Veu de Sóller, 20 de març de 2009
Diari de Balears, 24 de març de 2009

La reforma integral del carrer de Sa Lluna de Sóller avança a bon ritme. Poc a poc es va fent palès quin serà el resultat final, amb un llambordat col·locat al mateix nivell que les voreres, i precedit d’una profunda renovació del clavegueram subterrani. Com a resultat Sa Lluna adoptarà un concepte viari radicalment oposat al comunament acceptat, on el ciutadà deixarà de circular supeditat a les necessitats de la circulació de turismes. Un fet aquest ben comú a tot Sóller, mal que pesi a la ciutadania i les creixents incomoditats que això ha generat.

A una ciutat com Sóller, de carrers generalment estrets (inclosos els principals) i mancat de grans vies que travessin amb eficàcia el nucli urbà, és impossible plantejar-se una circulació del trànsit rodat fluïda i massiva. La convivència entre els transeünts i els cotxes es fa impossible a mesura que creix el trànsit, i més encara pels principals carrers comercials i cèntrics de la Vila. De fet, si l’obra municipal encetada a Sa Lluna obté una acceptació generalitzada, podria convertir-se en un referent per aplicar un model de trànsit molt més apte pel vianant, aprofitant reformes futures d'altres carrers del centre de la Vila. I que, tanmateix, van molt necessitats.

Si ens hi fixem, l’obra de Sa Lluna va molt més enllà d’una simple substitució del asfaltat per facilitar la peatonalització parcial del carrer. Aquesta iniciativa donarà al carrer un patró urbà molt més còmode pels vianants, en posar al mateix nivell les voreres i la calçada central. Amb la progressiva introducció del cotxe als carrers de la Vila, tots els vials de Sóller foren asfaltats amb una amplària adequada al trànsit rodat, deixant les necessitats dels transeünts en un segon terme. D’aquí l’existencia de voreres tan estretes com incòmodes, de vegades perilloses, per concedir al cotxe l’espai necessari: el cas de Sa Lluna és paradigmàtic. Amb la seva reforma s'eliminarà aquesta molèstia i es guanyarà en comoditat, fent-s'hi compatible amb la circulació rodada (ara sí, més dosificada i controlada).

Davant aquest problema circulatori hi han dues solucions: o eliminar les voreres per abaixar-les-hi, o pujar el nivell de la calçada central. A Sóller és implantejable treure les voreres, donada la seva construcció en pedra amb nombroses tipologies i la seva originalitat, que les converteixen en un patrimoni irrenunciable. Per tant, és l’asfalt l’element a sacrificar i de pas iniciar la seva substitució per altres materials més adequats, que segons quina sigui la tipologia del carrer poden ser tres. Primer, el llambordat regular (com a Sa Lluna i Plaça d’Espanya) per aquelles vies que han de sostenir certa càrrega de trànsit rodat. Segon, l’enllosat (al carrer des Born), pels carrers gairebé exclusivament per a transeünts. I tercer l’empedrat irregular o rústic, ja existent a carrers molt estrets i petits de Sóller, on el trànsit de turismes és materialment impossible.

Desconec quins són els plans futurs de les regidories d’Urbanisme i Participació Ciutadana per escometre nous projectes similars als encetats a es Born, Sa Lluna o Plaça d’Espanya. Però no tinc cap dubte que altres carrers del centre necessiten actuacions semblants a les fetes a Sa Lluna. Ja sigui pel mal estat de la calçada, per l’estretor de les voreres, per la vida comercial existent, per la necessitat de regular el trànsit, etcètera. Llambordats com els de Sa Lluna serien molt adients per a les principals vies de circulació que desemboquen a sa Plaça de la Vila com Rectoria (almenys fins a Gran Via), Cristòfol Colom o Jeroni Estades, o els trams inicials d’Isabel II i Sa Mar més pròxims al centre. Així mantindrien el seu caràcter de vies de circulació rodada, però alhora potenciarien el seu caràcter comercial. Amés, la rugositat del llambordat obliga a una reducció de la velocitat per part dels conductors que, de rebot, evita els excessos de velocitat i fa més habitables els carrers on es col·loca.

Pel que fa a la col·locació d’enllosat, seria molt adient a la Plaça d’Espanya donant continuïtat a es Born. Però sobretot seria molt interessant estudiar la possibilitat d’urbanitzar bona part del trajecte del Tramvia que transcorre per dins del nucli urbà. I més si tenim en compte que alguns trams són utilitzats per molts veïns per transitar-ne, malgrat la seva inadequació per recórrer-lo a peu (i el subsegüent perill d’accidents). Podria convertir-se en un llarg passeig peatonal que, a més, complementaria el paper turístic del Tramvia embellint el seu trajecte a través de la Vila. Finalment, l’empedrat rústic és una assignatura pendent a bastants carrerons del centre de la Vila on seria molt idoni; però que malviuen amb un asfaltat precari i en alguns trams mancats de voreres. La seva restauració a imatge d’altres ja arranjats és molt necessària, no només per l’esplèndid valor estètic i patrimonial que atresorarien davant els potencials visitants, sinó pel benestar quotidià dels seus propis residents.

En qualsevol cas, els projectes urbanístics de reforma planificats per les regidories d’Urbanisme i Participació Ciutadana al centre de la vila són molt il·lusionants pels resultats finals que s’entreveuen (a sa Lluna) i on ja són palesos (a es Born), així com per la planificació que s’hi entreveu al darrera i que sembla obrir horitzons molt més amplis. Només espero que tinguin una continuïtat més enllà dels projectes ara contemplats (tant si coincideixen o no amb les meves observacions). I que les reformes es puguin anar estenent de manera gradual i generalitzada a tot el nucli històric de Sóller, bastint una ciutat molt més transitable pel vianant i mesurada pel trànsit rodat.

106.- Barack Obama y la sanidad española

2009-03-18T09:50:00.008+01:00

El Mundo-El Día de Baleares, 18 de marzo de 2009
Última Hora, 26 de marzo de 2009

Una de las iniciativas más revolucionarias -pero menos conocidas- del nuevo presidente de Estados Unidos, Barack Obama, es la profunda reforma del sistema sanitario estatal. A pesar de ser el país más rico y poderoso del mundo, la cobertura sanitaria del país deja de atender hasta 47 millones de estadounidenses, obviamente de las clases menos favorecidas. A ello hay que añadir las abusivas condiciones de los seguros de salud que, según Obama, obligan cada año a millón y medio de familias a vender su casa para poder pagar su seguro médico. Una grave desigualdad en materia de derechos sanitarios, y por ende civiles.

Estados Unidos ha buscado referentes para su implantación, y ha mostrado gran interés por el sistema sanitario español. Especialmente por el modelo de atención primaria -inexistente en su país-, y por el sistema de asistencia continuada. Desde 2008 ha habido contactos al más alto nivel en los que ha participado el mismo Ministro de Sanidad, Bernat Soria, para estudiar el funcionamiento del sistema sanitario español. Y últimamente hay que añadir los mantenidos con la nueva secretaria de Salud (equivalente al Ministerio de Sanidad español), Kathleen Sebelius, designada por Obama para poner en marcha el proyecto.

Obama ha retomado el proyecto que Hillary Clinton tuvo que abandonar en 1993: construir un sistema sanitario, universal y gratuito, para toda la ciudadanía estadounidense. Un extremo que en el país de la libertad nunca se ha conseguido y que arrastra décadas de retraso respecto al Estado de Bienestar europeo. Quizá en un futuro desaparezcan los fallecimientos por falta de asistencia sanitaria, un derecho vedado a quienes no disponen de recursos económicos, y algo impensable en nuestro país.

105.- Palma, liderazgo femenino

2009-03-08T01:55:00.003+01:00

Diario de Mallorca, 8 de marzo de 2009

En Palma los partidos políticos se abonan a la igualdad de género. Tanto, que los hombres van camino de desaparecer de los primeros puestos y darse un inaudito "pleno" femenino. Sea políticamente correcto, casualidad o consecuencia del sesgo matriarcal de la sociedad mallorquina, es algo tan relevante como impensable hace pocos años.

La actual alcaldesa, Aina Calvo (PSIB) es el indudable referente del papel femenino en Cort. Un carisma que ha relevado a Catalina Cirer (PP), primera alcaldesa en la historia de Palma. En breve su partido determinará si sigue (o la sucede, en este caso, un hombre).

UM mantiene a Miquel Nadal como cabeza de lista; pero es su número dos, Cristina Cerdó, quien tiene un papel más relevante. La duplicidad de cargos de Nadal podría llevarle a quedarse en el Govern y dejar paso a Cerdó, más conocida que hace dos años.

En el Bloc sus diferentes formaciones también tienden hacia el liderazgo femenino. La retirada de Eberhard Grosske, líder de EU en Palma, deja a Emylse Mas como la mejor colocada: tenaz y combativa, promete no dejar indiferente a nadie. En el PSM, el papel de Nanda Ramon parece indiscutible: su trabajo en el consistorio es público y notorio.

En els Verds, José Manuel Gómez fue sustituido por Magdalena Palou por designación de su partido; aunque su trabajo durante el resto de legislatura puede llevarla a una reválida. Por ERC, Cathy Sweeney no fue electa; pero sigue vinculada a la gestión pública en el COFUC.

Entesa per Mallorca no tiene aún líder definido en Palma; aunque destacan Caterina Canyelles (quien fue regidora con el PSM) y Aina Picó. Tampoco UPyD lo tiene; pero descolla Elena Vallhonrat, número tres en las pasadas elecciones generales de marzo.

104.- L'esport femení illenc a través de Sóller. Joventut Mariana vs. Círculo Sollerense

2009-03-06T10:07:00.011+01:00

Sa Veu de Sóller, 6 de març de 2009
Setmanari Sóller, 7 de març de 2009
Diari de Balears, 12 de març de 2009

Sóller és el paradigma de l'esport femení a les illes, tant dels seus èxits com de les seves contradiccions, que es fan paleses a través de la comparació de dos dels seus equips femenins. Per un costat l'equip de bàsquet, el Joventut Mariana, el qual juga actualment a la màxima categoria estatal i s'ha consagrat com uns dels millors equips d'Espanya. Per altra banda l'equip de futbol del Círculo Sollerense, que sobreviu com pot a la categoria més baixa del futbol regional. A través de tots dos és possible reflectir les problemàtiques que rodegen aquest esport a moltes contrades del món, però que a Sóller s'hi troben visiblement augmentades.

Primer, el futbol és l'esport rei: amb motiu, o no. El Joventut Mariana de Sóller és, a hores d'ara, uns dels millors equips de bàsquet a les Illes. Malgrat tot, el seu paper no mereix més que segones o terceres mencions als mitjans balears (excepte als locals del municipi). És el Reial Mallorca, també situat a la categoria més alta però mancat de resultats brillants els darrers anys, el que protagonitza permanentment les primeres notícies de l'àmbit esportiu. No dubto que el club vermell té una transcendència que va més enllà de l'esport; però els mèrits esportius han de tenir el seu paper, i sovint queden excessivament arraconats per una actualitat que s'allunya molt del factor competitiu. Mantenint aquest esquema en l'àmbit local, el Círculo Sollerense femení hauria de tenir major relleu que el Joventut Mariana pel simple fet de ser un equip de futbol. Això no passa a Sóller, però en l'àmbit illenc passa qualque cosa semblant.

Segon, l'esport segueix sent una qüestió de gènere. Mirem si no, com l'any passat el CB Inca i el desaparegut CB Alcúdia rebien una atenció molt superior que el Joventut Mariana als mitjans, tot i jugar en categories similars. Malgrat la mediocre campanya dels homes i el brillant ascens de les solleriques, l'esport femení continuava sistemàticament en un segon pla. Això també val per les al·lotes del Círculo Sollerense, les quals competeixen a una categoria equivalent a la Segona B masculina, però que gaudeixen d'una atenció molt menor a la de qualsevol equip de les categories masculines més baixes, inclús als mitjans locals.

Tercer, l'etern debat entre esport d'elit o esport de base. Professionalisme o amateurisme? els èxits esportius del Joventut Mariana han fet que les seves necessitats econòmiques augmentessin per mantenir el seu potencial. Òbviament, les ajudes municipals al club han augmentat en proporció... en detriment de la resta de clubs de la Vila. El seu èxit ha estat un llast per a l'esport de base, i la seva professionalització mostra la inviabilitat econòmica generalitzada de l'esport d'elit a les Illes (que fins i tot ha afectat -qui ho diria!- el Reial Mallorca). Tot això ha afectat de rebot a les fèmines del Círculo Sollerense, que apart de pertocar-los menys ajudes, els èxits del bàsquet han fet que l'emergent afició esportiva femenina hagi basculat cap a l'esport de la cistella. Resulta curiós veure com una població que veu amb normalitat la incorporació de la dona a la pràctica esportiva fins al més alt nivell en bàsquet, gairebé ho ignora en altres esports més humils. Com en el futbol, que no té ni públic femení.

Tot plegat, el futur de l'esport femení encara és incert. El Joventut Mariana assaboreix les mels del triomf, però ni així veu el futur amb tranquil·litat. Les jugadores, revaloritzades gràcies a la bona temporada, marxaran en rebre millors ofertes econòmiques. El club no pot tirar més d'ajudes públiques, i el capital privat és remís a implicar-s'hi. Les jugadores del Círculo Sollerense, sense afició ni suport, estaven federades en un altre club fins la temporada passada. Però marxaren degut al tracte força masclista que havien sofert. Són les últimes de la fila, la "ventafocs" del futbol solleric. Dalt i abaix, l'esport femení de Sóller encara veu el seu futur amb molts problemes. Com a qualsevol contrada de les Illes.

103.- La democràcia de les vanitats

2009-02-23T08:50:00.009+01:00

Diario de Mallorca, 23 de febrer de 2009
Diari de Balears, 26 de febrer de 2009

Diari de Balears, 12 de maig de 2009

En el darrer any l'Estat espanyol s'ha vist abocat a una profunda crisi econòmica que ve a agreujar una creixent crisi política i social ja existent. Crisi derivada del nostre sistema polític, sorgit de la transició com a tal fruit d'un consens d'urgència, que mancat de revisions periòdiques en 30 anys ha derivat en una democràcia escleròtica, rutinària i superficial. La classe política actual es nega a introduir reformes constitucionals de fons tement perdre el seu estatus, la qual cosa ha empobrit nobles valors com el consens, el diàleg, el respecte i la tolerància. El descrèdit és devastador, i no solament l'executiu i el legislatiu el pateixen. Cal afegir un poder judicial intervingut i controlat per l'Executiu i els grans partits, que discuteixen cada vegada més les seves decisions i la seva professionalitat. És una judicatura mancada de personal i mitjans que li donessin vertadera fortalesa i vigor enfront la resta de poders. Ja sigui per la lentitud derivada de les seves mancances o per intervencionisme polític, és un sistema en decadència davant els ciutadans.

Cal esmentar el paper del quart poder com a agreujant d'aquesta situació. Des de fa uns anys (i especialment des de l’11-M), els grans grups de comunicació espanyols han intervingut obertament en el sistema polític, amb un descarat afany d’influenciar i condicionar els poders polítics, teixint lligams de mútua ascendència i submissió. Uns amb Gallardón, altres amb Aguirre, ambdós batallen per dur "el seu líder" a la direcció del PP. Qualcú conserva el seu suport a Rajoy, i d’altres guarden fidelitat a Zapatero. Cadascú juga la seva carta i la defensa per sobre de tot, si cal sense miraments. Tots necessiten que “el seu” guanyi, per mantenir la seva influència en el joc polític i per salvar uns problemes econòmics i financers agreujats per la crisi que només la victòria del seu líder podria alleujar. Ara més que mai "el triomf" és la seva raó de supervivència. Tots varen aventurar-se en arriscades operacions financeres, que ara els passa factura i amenaça amb la fallida a més d'un. No hi ha marxa enrere, la guerra és total.

Així, a Espanya el quart poder gairebé ha desaparegut i l’antic periodisme crític ha deixat pas a un agressiu activisme propagandístic al servei d'un objectiu de poder. La informació se supedita a un estat d'opinió, amb freqüència agressiu i excloent, mancat de matisos i debat. Tot això ha diluït la credibilitat dels grans grups, com a resultat un descens de consumidors, i la subsegüent crisi. Però el més greu de tot és la destrucció d'un debat social civilitzat generat a la Transició per una simple qüestió de poder. Aquest comportament ha generat una mobilització social amb un discurs empobrit i dogmàtic, on desapareixien el diàleg i la tolerància, i només val la victòria sobre els altres. Una mostra més de la putrefacció de la nostra democràcia, que dóna signes de necessitar una profunda revisió. Potser la crisi econòmica acceleri la combustió d'aquesta foguera de vanitats i impulsi la renovació d'un sistema democràtic basat en un renascut equilibri de poders. Que retornés a la societat el seu paper actiu i respectable, enlloc de ser un amorf adoctrinable o carn de canó per a batalles en altes esferes.

102.- La Creu dels Caiguts de Sóller

2009-02-20T10:58:00.011+01:00

Sa Veu de Sóller, 20 de febrer de 2009
Setmanari Sóller, 21 de febrer de 2009
Diario de Mallorca, 6 de març de 2009
Diari de Balears, 29 de març de 2009

Dins els meus passejos per la Vila de Sóller sempre que puc, hi ha un fet que no acabo d'explicar-me. Em pregunto per què encara segueix en peu a la plaça d'Espanya, davant l'Estació del Tren, el monument de la Creu dels Caiguts. Inaugurada el març de 1940 encara segueix en peu, maltractada pel pas del temps i per un cert abandó. Però allà hi és. Malgrat ser obra de l'eminent arquitecte Gabriel Alomar Esteve (1910-1997) no té cap qualitat artística o arquitectònica que justifiqui la seva conservació. Evidentment, tampoc no hi ha cap raó històrica que justifiqui una creu de tal imponència.

Tampoc el seu emplaçament l'ha beneficiada, escorada a un costat de la plaça i mig amagada entre el frondós arbrat que la flanqueja. A més, és una de les primeres coses que hi troba el visitant quan baixa del tren per visitar la Vila, tant si agafa el tramvia com si continua a peu cap a la Plaça Major. L'efecte és doblement empobridor: s'hi entreveu un monument de significat desconegut per a qualsevol estranger (i mal d'explicar, francament), mal conservat i mig amagat entre l'arbrat i el mobiliari urbà, però a pesar de tot encara visible. Abandonada per uns i ignorada per altres, allà segueix pels visitants com a testimoni incòmode de temps passats.

Tanmateix, la plaça evidencia seriosos símptomes d'abandó que fan necessària la renovació del seu mobiliari urbà i la reurbanització del seu entorn per fer-la més accessible pels veïns. Seria molt adequada la peatonalització del costat de les vies del tramvia, tal com s'ha fet al carrer del Born, donada la gairebé absència de trànsit rodat. Hauria estat una bona idea que un projecte així s'hagués remés pel Fons Estatal d'Inversió Local del Govern Zapatero. Així s'acomplirien varis objectius alhora: llevar la Creu dels Caiguts, renovar la plaça i fer complir la Llei de Memòria Històrica. I tot finançat per l'Estat.

101.- La democracia de las vanidades

2009-02-13T15:49:00.004+01:00

El Mundo-El Día de Baleares, 13 de febrero de 2009

España está sumida en una profunda crisis económica que agrava una creciente crisis política y social ya existente. Crisis de nuestro sistema político, surgido de la Transición como fruto de un consenso de urgencia, y que carente de revisiones periódicas ha derivado en una democracia esclerótica, rutinaria y superficial. La clase política se niega a introducir reformas constitucionales de fondo temiendo perder su estatus, lo cual ha empobrecido valores como el consenso, el diálogo, el respeto y la tolerancia.

No solamente el ejecutivo y el legislativo lo sufren. También el poder judicial, intervenido y controlado por el ejecutivo y los grandes partidos, que cada vez discuten más sus decisiones y profesionalidad. Es una judicatura falta de personal y medios, sin verdadera fortaleza ante el resto de poderes. Sea por lentitud derivada de sus carencias o por intervencionismo político, es un sistema en decadencia ante los ciudadanos.

También el cuarto poder es un agravante de esta situación, y casi ha desaparecido como tal. El antiguo periodismo crítico ha dado paso a un agresivo activismo propagandístico al servicio de un objetivo de poder, donde la información está supeditada a un estado de opinión, con frecuencia agresivo, carente de matices y debate. Esto ha diluido su credibilidad y ha dinamitado todo debate social, generando movilizaciones basadas en discursos empobrecidos y dogmáticos, sin diálogo ni tolerancia, donde sólo vale vencer.

Una muestra más de la putrefacción de nuestra democracia, que da signos de necesitar una profunda revisión. Quizás la crisis económica acelere la combustión de esta hoguera de vanidades, e impulse la renovación de un sistema democrático basado en un renacido equilibrio de poderes que devolviera a la sociedad un papel activo y respetable.

100.- L'auditori municipal de Sóller

2009-01-30T20:41:00.016+01:00

Sa Veu de Sóller, 30 de gener de 2009
Setmanari Sóller, 31 de gener de 2009
Diari de Balears, 2 de febrer de 2009
El Mundo-El Día de Baleares, 16 de febrer de 2009

Des de la meva primera visita a Sóller he pogut gaudir de la monumentalitat que caracteritza la ciutat de Sóller, acuradament conservada i testimoni de l'esplendor econòmic que visqué en èpoques passades. He admirat el seu patrimoni modernista, l'elegància de les seves edificacions i el seu traçat urbanístic elegant i acollidor, vora les faldes de la serra de Tramuntana. Passejant pels seus carrers he pogut percebre una intensa cura per conservar el caràcter patrimonial del municipi, mantenint un ordre urbanístic del nucli històric que no el desnaturalitzés. O amb la restauració i reaprofitament d'antigues edificacions per convertir-les en equipaments públics, posant-les al servei de la seva ciutadania i evitant la seva desaparició. L'antic Hospici, el palauet de Can Dulce, l'antic convent de les Escolàpies o l'Oratori de Santa Caterina (al Port) són exemples que em semblen ben interessants. Pels carrers de Sóller sembla que no passi el temps, sense que això no hagi suposat renunciar a la modernitat dels temps actuals.

Això no vol dir que Sóller no tingui necessitats pendents de resoldre, com qualsevol altre municipi. Però al meu entendre hi ha un fet que destaca molt, en contrast amb el patrimoni urbanístic del municipi, i el seu accentuat activisme social i cultural: la inexistència d'un auditori municipal. És inaudit que una ciutat com Sóller no tingui en projecte un edifici públic d'aquestes característiques, de nova construcció o adaptant-ne algun altre adequadament. He sabut que està en marxa la restauració de l'antic teatre de la Defensora i, a més, finançat per l'Estat. És una gran notícia la seva recuperació, però no n'és pas idoni.

Un auditori modern ha de ser apte per acollir concerts orquestrals i de cambra. Però també representacions d'òpera i de ballet, la qual cosa requereix unes característiques acústiques i d'aforament molt específiques que un teatre com la Defensora no pot satisfer. També deu posseir alguna sala de concerts complementària més reduïda, prou espai per allotjar l'escola municipal de música (i si pogués ser, amb rang de conservatori elemental), i mantenir una agenda d'activitats que el convertissin en el centre de l'activitat cultural de la ciutat: teatre, conferències, jazz o música pop. Una polivalència i una qualitat que exigeixen un recinte molt específic. Desconec si hi ha cap altre edifici mínimament adient, però si finalment se'n construís un de nou tampoc valdria qualsevol opció: Sóller té un caràcter urbà molt marcat, que limita molt les opcions estètiques a escollir. Caldria defugir de les tendències contemporànies habituals i bastir un auditori de línies més clàssiques i monumentals, potser amb reminiscències modernistes o del neogòtic francès.

Conec els moviments que han dut a terme associacions i persones a títol individual, amb vàries jornades reivindicatives i una recollida de signatures que els reportaren més de tres mil suports. Aquesta massiva mobilització social em fa concloure que un auditori a Sóller és una necessitat cultural de primer nivell, i és inaudit que no hi hagi cap projecte definit malgrat la contundent resposta ciutadana. Poblacions similars o més petites ja tenen el seu auditori de nova planta (Alcúdia, Sa Màniga) o el tenen en projecte (Pollença). Mentrestant, Sóller no fa cap pas per obtenir un gran escenari en condicions. En una ciutat de gairebé quinze mil habitants és una mancança molt notòria.

Tot i no ser solleric, poden comptar amb la meva signatura. Si més no, amb el suport que els transmeto amb aquest escrit.

99.- La ciutat peatonal: o el cotxe, o nosaltres

2009-01-26T17:30:00.008+01:00

El Mundo-El Día de Baleares, 26 de gener de 2009
Diari de Balears, 30 de gener de 2009

Els processos de peatonalització a les principals ciutats europees sempre han patit un rebuig inicial per part dels col·lectius afectats. No tant pels perjudicis objectius que aquesta pugui implicar, sinó per la immediatesa de les incomoditats que hi suposaria. Sempre és preferible mantenir situacions on sense tocar res els inconvenients són presents, a escometre un procés de canvi ple d'incomoditats on les millores i els beneficis estan per descobrir. Plantejar qualsevol peatonalització com una "guerra al cotxe" és exagerat: s'ha aplicat al casc antic de moltes ciutats o en vials concrets, i els seus residents sempre milloraren la seva qualitat de vida.

A les grans ciutats aquests processos sempre han patit trasbalsos, especialment per la incomoditat que duen afegides les obres a escometre, i pels posteriors canvis dels hàbits en matèria viària i d'aparcament dels propis veïns. Els comerciants sempre s'hi mostren inicialment en contra pels problemes d'accessibilitat als comerços durant les obres, i els veïns, pels sorolls i els problemes d'aparcament. Però una vegada acabada la reforma els efectes solen ser més positius, al reacomodar-se la circulació del trànsit per carrers adjacents i la comoditat dels vianants per accedir-hi a peu. La majoria del veïnats afectats sempre acaben més satisfets que decebuts, quedant com a únic problema el tema de l'aparcament.

El fonament d'aquesta resistència ve de la pèrdua gradual i inconscient de la vida al carrer. És un fenomen comú a totes les grans ciutats, on el creixement de la circulació rodada pràcticament ha bandejat al ciutadà a una posició marginal al carrer, reduït a les voreres i a comptats espais propis. Inicialment era un progrés gaudir d'un mitjà de transport propi, però aquest ha modificat els hàbits socials urbans fins a "expulsar" el ciutadà del carrer. Cal prendre consciència de la cultura de carrer com un dret, com un hàbit social perdut en favor del transport privat, que ni els més grans recorden -o assumeixen resignadament com un fet inevitable-, i que la peatonalització és una via per redreçar-lo.

A Palma, la peatonalització sembla ser un ingredient essencial als "eixos cívics" projectats per l'Ajuntament (el carrer Blanquerna és un d'ells). A alguns els espantarà aquest canvi massiu (la típica "por al caos"), però hi han moltes maneres d'implantació que no passen forçosament per un tancament total de la circulació. Hi ha zones limitades per als veïns o transport públic, eixamplament de voreres i nous tipus de pavimentació, o carrils bici. Hem d'entendre que els problemes de circulació i aparcament sempre seran presents per molts vials que s'hi facin. La peatonalització és un perjudici menor, comparat amb la recuperació de la vida quotidiana al carrer i d'una millor qualitat de vida ciutadana. És un dret.

98.- Elogio de la Banda Municipal de Palma

2009-01-19T10:10:00.005+01:00

El Mundo-El Día de Baleares, 19 de enero de 2009
Última Hora, 26 de enero de 2009
Diario de Mallorca, 1 de febrero de 2009

Quiero destacar desde estas líneas mi admiración por el excelente trabajo realizado por la Banda Municipal de música de Palma, el mejor conjunto de las islas a mi parecer, y que sin duda puede rivalizar con las mejores bandas de España.

Su repertorio es de gran versatilidad, lo cual sólo se logra mediante un conjunto de extrema capacidad y profesionalidad. La banda mantiene el repertorio tradicional basado en Zarzuela y Pasodoble, marchas militares o procesionales, y transcripciones de obras clásicas. Pero también se ha adaptado a los tiempos actuales incorporando música cinematográfica, Jazz, Swing, música latina, musical e incluso música Pop. También ejecuta obras para banda de otros países -que muestran un estilo muy diferente al tradicional de la banda española- y estrena composiciones de jóvenes autores.

De esta manera cada concierto goza de gran variedad, resuelta de manera sobresaliente a pesar de las diferencias entre los estilos interpretados. Lo mismo digo de sus ciclos monográficos, que nunca caen en la monotonía y atraen a públicos específicos pero nunca escasos. Y no puedo sino agradecer que sus conciertos sean gratuitos, ayudando al acceso y difusión de un patrimonio musical de gran valor. Destacaría los realizados en el Auditorio del Conservatorio, que con frecuencia llenan el 100% del aforo (en más de una ocasión no puede entrar), y al aire libre en Ses Voltes y la Plaza Mayor.

Felicito con estas líneas a su director titular, don Juan Giménez Cerezo, y a todos los solistas e integrantes de la Banda Municipal de Palma para que continúen con su labor. Gracias a todos.

97.- Baleares sin himno

2009-01-16T15:22:00.004+01:00

Última Hora, 16 de enero de 2009

A diferencia de otras comunidades, Baleares carece de himno propio. Cada isla tiene el suyo tradicional, más o menos oficial (y casi desconocidos entre islas), pero no hay ninguno que sea común. De poco vale oficializar composiciones creadas para tal uso, porque con frecuencia su calado es nulo. Así ha pasado en otras comunidades autónomas, donde se han encargado y oficializado obras que casi nadie aprecia, mientras otras piezas con mayor raigambre han sido descartadas.

Para que una pieza musical llegue a la categoría de himno hay que tener en cuenta tres variables. Primero su temática o título, que aluda de alguna manera al archipiélago. En segundo lugar la vinculación del autor a las islas. Pero sobretodo un calado popular que haya perdurado durante largo tiempo (léase décadas) y un gancho emotivo que la haga fácilmente asumible por quienes la desconozcan -aunque la perdurabilidad ya lleva implícitamente incluida una especial emotividad.

Creo que en Baleares dos obras cumplen estos puntos. Una es el preludio de la zarzuela "El Anillo de Hierro" (1878) del palmesano Miquel Marqués (1843-1918). La obra se sitúa en las costas de Noruega en el siglo XVIII, y el preludio posee un carácter descriptivo del mundo del mar muy universal y evocador que el público balear ha hecho suyo desde hace décadas. Otra obra es la barcarola "Mallorca" (1891), de Isaac Albéniz (1860-1909). La pieza nació durante uno de los viajes de Albéniz hacia la isla, y parece describir su serena placidez.

Difícil elección. Una evoca el mar, otra la tierra. La primera contemplativa, la segunda más sentimental. Ambas de intensidad hipnótica, populares en los ambientes musicales y entre el gran público desde hace mas de un siglo, y a ratos hacen contener el aliento. Con los correspondientes arreglos, una de ellas puede tener ese rango y vencer la insularidad que a veces separa más que une. Un himno no nace artificialmente por decreto; lo hacen la tradición y la memoria. Que las instituciones no yerren ignorándolo.