Vida quotidiana

Reugenio

2009-12-01T00:12:00.000+01:00

Visita fugaç a La Villaroel per anar a veure la primera de les quatre funcions de Reugenio, una actuació remember del millor imitado que pot tenir el desaparegut Eugenio: el seu fill.

Sala plena i sense una localitat lliure. Públic de totes les edats, però a partir dels trenta. Moltes ganes de riure. Tantes que fins i tot a més d'un se li escapava la rialla abans de què s'escoltés el primer acudit.

Reugenio (o Eugenio Jr.) no es limita a contar acudits "a la manera d'Eugenio", sinó que es transforma en gairebé un clon de l'original. Si no fos per les lleugeres diferències en el físic, que fan al Reugenio més semblant a Risto Mejide que al popular humorista, podríem dir que la còpia era perfecta.

L'espectacle dura oficialment una hora, però els bisos l'allarguen un quart d'hora més. Forts i llargs aplaudiments després de la traca final, iniciada amb un clàssic: l'acudit del rus i l'andalús (conegut també com "El de la Estepa").

Reugenio pot tenir llarga vida. Només cal que Gerard Jofra (així es diu el fill gran d'Eugenio) posi al dia alguns acudits, que ja comencen a tenir una certa edat. Ara bé, jo recomanaria fer l'espectacle no a un teatre, sinó en un lloc una mica més adient, de l'estil d'un pub dels d'abans, amb taules i cadires. Ara que pensant-ho bé...quans locals d'aquests queden a Barcelona?

El Quart Poder

2009-11-27T16:07:00.000+01:00

L'editorial que van publicar ahir 12 diaris anomenat "La dignitat de Catalunya" no ha deixat indiferent ningú. En termes d'efectivitat del missatge ha estat un èxit rotund, gairebé digne de figurar com a cas d'estudi a les facultats de ciències de la comunicació. En poques hores tothom ha anat posicionant-se: diaris de fora de Catalunya, ràdios, televisions, partits polítics, patronals, cambres de comerç, col·legis professionals....i un gran nombre de ciutadans mitjançant el seu bloc, el seu perfil de Facebook o el seu compte de Twitter.

Considero particularment importants les reaccions dels "ciutadans del carrer". Una de les crítiques que s'han escoltat és que els promotors de la mesura (i alguns dels signants de primera hora) tenen massa relacions amb la Generalitat de Catalunya, suggerint que la iniciativa no ha sorgit de motu propi dels mitjans. Certament hi ha raons per sospitar-ho, tenint en compte el volum de subvencions que reben els diaris (per cert, tots els diaris de la geografia espanyola, no només els catalans), o el fet de què el director d'un dels dos grans diaris de Barcelona sigui el germà d'un conseller de la Generalitat.

Aquesta falta de pressumpció d'inocència també pot extrapolar-se a d'altres estaments de la denominada "societat civil". Però, es pot dir el mateix dels centenars de blocaires, alguns dels quals defenem obertament el "decreixement institucional"? I dels milers de seguidors al Facebook? Probablement deu haver estat l'únic cop (amb l'excepció d'algun atemptat terrorista important) en què s'ha vist coincidir a blocaires situats a les antípodes ideològiques en la resta de coses.

Ara bé, qui ha escrit l'editorial i qui ha marcat el tempo en tot aquest procés han estat els mitjans de comunicació tradicionals. Els mitjans d'Internet i el "nou periodisme" han anat a remolc de "La Vanguardia" i "El Periódico" fins i tot a l'hora de plantejar la campanya per Internet. Interessants lliçons.

La dignidad de Catalunya

2009-11-26T13:53:00.000+01:00

Pel seu interès reprodueixo íntegrament l'editorial "La Dignidad de Catalunya", consensuat per 12 mitjans de comunicació escrits (La Vanguardia, El Periódico, Avui, El Punt, Diari de Girona, Diari de Tarragona, La Mañana, Segre, Regió 7, El 9 Nou, Diari de Sabadell i Diari de Terrassa). Destaca especialment la seva publicació com a editorial a "La Vanguardia", diari que s'ha caracteritzat en els seus 128 anys de vida per anar amb el vent que bufava:

Después de casi tres años de lenta deliberación y de continuos escarceos tácticos que han dañado su cohesión y han erosionado su prestigio, el Tribunal Constitucional puede estar a punto de emitir sentencia sobre el Estatut de Catalunya, promulgado el 20 de julio del 2006 por el jefe del Estado, rey Juan Carlos, con el siguiente encabezamiento: "Sabed: Que las Cortes Generales han aprobado, los ciudadanos de Catalunya han ratificado en referéndum y Yo vengo en sancionar la siguiente ley orgánica". Será la primera vez desde la restauración democrática de 1977 que el Alto Tribunal se pronuncia sobre una ley fundamental refrendada por los electores.

La expectación es alta. La expectación es alta y la inquietud no es escasa ante la evidencia de que el Tribunal Constitucional ha sido empujado por los acontecimientos a actuar como una cuarta cámara, confrontada con el Parlament de Catalunya, las Cortes Generales y la voluntad ciudadana libremente expresada en las urnas. Repetimos, se trata de una situación inédita en democracia. Hay, sin embargo, más motivos de preocupación. De los doce magistrados que componen el tribunal, sólo diez podrán emitir sentencia, ya que uno de ellos (Pablo Pérez Tremps) se halla recusado tras una espesa maniobra claramente orientada a modificar los equilibrios del debate, y otro (Roberto García-Calvo) ha fallecido.

De los diez jueces con derecho a voto, cuatro siguen en el cargo después del vencimiento de su mandato, como consecuencia del sórdido desacuerdo entre el Gobierno y la oposición sobre la renovación de un organismo definido recientemente por José Luis Rodríguez Zapatero como el "corazón de la democracia". Un corazón con las válvulas obturadas, ya que sólo la mitad de sus integrantes se hallan hoy libres de percance o de prórroga. Esta es la corte de casación que está a punto de decidir sobre el Estatut de Catalunya. Por respeto al tribunal –un respeto sin duda superior al que en diversas ocasiones este se ha mostrado a sí mismo– no haremos mayor alusión a las causas del retraso en la sentencia.

La definición de Catalunya como nación en el preámbulo del Estatut, con la consiguiente emanación de "símbolos nacionales" (¿acaso no reconoce la Constitución, en su artículo 2, una España integrada por regiones y nacionalidades?); el derecho y el deber de conocer la lengua catalana; la articulación del Poder Judicial en Catalunya, y las relaciones entre el Estado y la Generalitat son, entre otros, los puntos de fricción más evidentes del debate, a tenor de las versiones del mismo, toda vez que una parte significativa del tribunal parece estar optando por posiciones irreductibles. Hay quien vuelve a soñar con cirugías de hierro que cercenen de raíz la complejidad española. Esta podría ser, lamentablemente, la piedra de toque de la sentencia.

No nos confundamos, el dilema real es avance o retroceso; aceptación de la madurez democrática de una España plural, o el bloqueo de esta. No sólo están en juego este o aquel artículo, está en juego la propia dinámica constitucional: el espíritu de 1977, que hizo posible la pacífica transición. Hay motivos serios para la preocupación, ya que podría estar madurando una maniobra para transformar la sentencia sobre el Estatut en un verdadero cerrojazo institucional. Un enroque contrario a la virtud máxima de la Constitución, que no es otra que su carácter abierto e integrador.

El Tribunal Constitucional, por consiguiente, no va a decidir únicamente sobre el pleito interpuesto por el Partido Popular contra una ley orgánica del Estado (un PP que ahora se reaproxima a la sociedad catalana con discursos constructivos y actitudes zalameras). El Alto Tribunal va a decidir sobre la dimensión real del marco de convivencia español, es decir, sobre el más importante legado que los ciudadanos que vivieron y protagonizaron el cambio de régimen a finales de los años setenta transmitirán a las jóvenes generaciones, educadas en libertad, plenamente insertas en la compleja supranacionalidad europea y confrontadas a los retos de una globalización que relativiza las costuras más rígidas del viejo Estado nación. Están en juego los pactos profundos que han hecho posible los treinta años más virtuosos de la historia de España. Y llegados a este punto es imprescindible recordar uno de los principios vertebrales de nuestro sistema jurídico, de raíz romana: Pacta sunt servanda. Lo pactado obliga.

Hay preocupación en Catalunya y es preciso que toda España lo sepa. Hay algo más que preocupación. Hay un creciente hartazgo por tener que soportar la mirada airada de quienes siguen percibiendo la identidad catalana (instituciones, estructura económica, idioma y tradición cultural) como el defecto de fabricación que impide a España alcanzar una soñada e imposible uniformidad. Los catalanes pagan sus impuestos (sin privilegio foral); contribuyen con su esfuerzo a la transferencia de rentas a la España más pobre; afrontan la internacionalización económica sin los cuantiosos beneficios de la capitalidad del Estado; hablan una lengua con mayor fuelle demográfico que el de varios idiomas oficiales en la Unión Europea, una lengua que en vez de ser amada, resulta sometida tantas veces a obsesivo escrutinio por parte del españolismo oficial, y acatan las leyes, por supuesto, sin renunciar a su pacífica y probada capacidad de aguante cívico. Estos días, los catalanes piensan, ante todo, en su dignidad; conviene que se sepa.

Estamos en vísperas de una resolución muy importante. Esperamos que el Tribunal Constitucional decida atendiendo a las circunstancias específicas del asunto que tiene entre manos –que no es otro que la demanda de mejora del autogobierno de un viejo pueblo europeo–, recordando que no existe la justicia absoluta sino sólo la justicia del caso concreto, razón por la que la virtud jurídica por excelencia es la prudencia. Volvemos a recordarlo: el Estatut es fruto de un doble pacto político sometido a referéndum.

Que nadie se confunda, ni malinterprete las inevitables contradicciones de la Catalunya actual. Que nadie yerre el diagnóstico, por muchos que sean los problemas, las desafecciones y los sinsabores. No estamos ante una sociedad débil, postrada y dispuesta a asistir impasible al menoscabo de su dignidad. No deseamos presuponer un desenlace negativo y confiamos en la probidad de los jueces, pero nadie que conozca Catalunya pondrá en duda que el reconocimiento de la identidad, la mejora del autogobierno, la obtención de una financiación justa y un salto cualitativo en la gestión de las infraestructuras son y seguirán siendo reclamaciones tenazmente planteadas con un amplísimo apoyo político y social. Si es necesario, la solidaridad catalana volverá a articular la legítima respuesta de una sociedad responsable

Comentaris que em permeto fer:

Tot el procés estatutari ha estat una història de despropòsits, començant per la seva gènesi, però aquest s'ha fet seguint les regles de joc que marca l'ordenament vigent.
Existeixen dubtes més que raonables de què el Tribunal Constitucional, per molt tribunal que sigui, pugui entrar a valorar una norma sotmesa a referèndum d'obligada realització. Cal recordar que la Constitució de 1978 reserva els referèndums d'obligada realització a només dos casos: la reforma dels estatuts d'autonomia derivats de l'article 151, i de la reforma d'alguns capítols del propi text constitucional (Nota al marge: la Constitució ha estat reformada en aspectes menors en dues ocasions, que no han requerit referèndum).
Independentment de l'apartat anterior és completament impresentable que un afer d'aquestes característiques s'estigui ventilant amb un tribunal provisional i que ni tan sols és capaç de guardar el secret de les deliberacions.
Alguns partits i creadors d'opinió farien bé de reflexionar sobre la seva posició davant del tema, que només pot qualificar-se com a lamentable, i que ben poc ajuda al desenvolupament d'un país democràtic. El politiqueig de vol gallinaci pot acabar passant una greu factura a llarg termini.
És de felicitar que els mitjans de comunicació hagin fet un pas de sensatesa que no s'ha vist en la classe política. Però encara hauria estat millor si no existissin les relacions de dependència amb el poder establert, via subvencions.
Finalment recordar una cosa que sembla s'oblidi fàcilment: els poders públics i les lleis estan per servir al ciutadà i per facilitar-li la vida, no per complicar-se-la.

Hortografia (I)

2009-11-25T20:54:00.000+01:00

Nova paraula del dia: "ebreo". Vist a La Vanguardia, el 25/11/2009 a les 20.40h.

De Gràcia al món

2009-11-25T00:04:00.000+01:00

Si hi ha hagut mai una multinacional "made in Gràcia" aquesta fou l'Editorial Bruguera. Aquesta empresa, fundada fa un segle, va arribar a ser una potència en el sector de les arts gràfiques, i era força coneguda a Llatinoamèrica. Des d'un punt de vista empresarial tenia una sèrie de característiques que la feien digna d'estudi: es van especialitzar en el segment de literatura més "comercial" (altrament dita lleugera); practicaven la producció en massa d'historietes per a nens i joves (actualment anomenats còmics); generaven una cartera de productes on les diferents marques de l'empresa competien entre sí, i van ser dels primers que van veure negoci a Llatinoamèrica. Però fou precisament Llatinoamèrica, unida als canvis de gustos dels consumidors i la no renovació del producte, el que va dur a la companyia a la seva desaparició el 1986.

Durant aquests mesos dos espais del barri de Gràcia li han dedicat sengles exposicions. La primera d'elles és a la Biblioteca Jaume Fuster (per entendre'ns la de la Plaça Lesseps), d'on es feta la fotografia. El segon, el centre cívic del barri del Coll, situat en un antic edifici de l'editorial. Dues exposicions discretes que volen retre homenatge a la que fou una gran empresa i que, malgrat tot, ha estat oblidada i ignorada pels barcelonins. Només una exposició temporal al CCCB fa uns anys va rescatar de l'oblit una editorial que fou molt més que un negoci.

I el molt més que negoci ve donat per l'anomenat "univers Bruguera": els milers i milers de guions i il·lustracions que van fer uns artistes que en altres latituds serien venerats. Tots coneixem a l'Ibañez, i ens sonarà de passada el granollerí Escobar, però darrera d'aquests dos noms hi ha uns Vázquez, Peñarroya, Cifré, Raf, Figueras, etc... O un Armand Matias Guiu, un personatge que tenia una capacitat de treball que res tenia a envejar a Stajánov: 18.000 guions de ràdio (fou el primer que rebé un Premio Ondas), guionista de milers d'historietes de la Bruguera, col·laborador del Lecturas...i encara li quedava temps per fer obres de teatre (en va fer 25, en castellà i català) i novel·les (en té publicades prop de 20).

Afortunadament les coses comencen a canviar. Es vol posar el nom de Bruguera al Centre Cívic del Coll, i s'està treballant en la creació d'un Fons Bruguera que reculli la història d'aquesta companyia, tant a nivell empresarial (amb testimonis d'antics treballadors), com també el context cultural i social d'unes obres que sorprenen per la seva vigència.

Jo hi afegiria quelcom més: a veure si l'Ajuntament pot dedicar-li algun espai a l'Armand Matias Guiu. S'ho mereix sobradament, encara que sigui del gènere masculí, nasqués a Barcelona, i es dediqués a un perfil literari "comercial"...

Cursa CEC a Collserola

2009-11-22T23:55:00.000+01:00

Avui he participat en una cursa "mixta": la 19a Cursa CEC a Collserola. Com el seu nom indica, es tracta d'una cursa que travessa Collserola. Concretament es fa un recorregut de 16km oficials (oficiosament un parell més), que sortint del Campus Nord arriba a Sant Pere Màrtir, d'allà marxa cap a Vallvidrera i es torna per la part del darrera. En total s'han inscrit 973 persones en la que constitueix la segona edició de la nova etapa d'aquesta cursa (l'anterior, gratuïta, sortia del Parc Cervantes i acabava prop del Velòdrom d'Horta).

Font: Never Run Alone

Com us podeu imaginar, el perfil de la cursa no és precisament el de la típica cursa urbana. En total hi ha més de 800 metres de desnivell, i a més bona part d'aquest es concentra en el primer quart, fins arribar a Sant Pere Màrtir. Aquest tros de pujada ha estat excepcionalment dur per fer-lo corrent, i a vegades no quedava altre remei que fer algun tros a peu, sobretot si hi havia embús al camí (com ha passat més d'un cop).

Passat Sant Pere Màrtir la cosa ha començat a canviar, ja que la ruta seguia fins a Vallvidrera per un camí de carena. Travessada la carretera de Molins de Rei ens hem endinsat pels carrers d'aquest peculiar barri de Barcelona, fins que hem anat a parar a un camí de baixada cap el pantà, força estret i humit, però que ha pogut fer-se amb relativa rapidesa.

El pantà de Vallvidrera, que no coneixia, marcava un canvi de ritme: tocava tornar a pujar, gairebé en camí de cabra. Novament s'ha hagut de canviar de marxa fins deixar les darreres cases de la urbanització. A partir d'aquí un camí més o menys pla ens ha dut fins a Can Cuiàs, on hi havia el segon punt d'avituallament (el primer era passat Sant Pere Màrtir), i un nou punt de creuament amb la carretera.

Travessada la carretera començava una llarga baixada en direcció a Sant Just, la qual ha estat interrompuda quan s'ha arribat a les primeres explotacions agràries. A partir de llavors tornava a tocar pujar, aquest cop de manera menys intensa, fins a la Plaça Mireia, on es reprenia el camí de pujada. Un bon tros de baixada només interromput a Finestrelles per un tram de pujada, el darrer. A partir de llavors baixada fins al Campus Nord, on hi havia la meta. Tot i que oficialment la cursa era de 16 km, el meu GPS marcava 17,7km. No ha estat l'únic cas, ja que a molta gent li marcava 18km. El temps, com no podia ser d'una altra manera, ha estat discret: 2 hores 15 minuts.

Cal destacar que la organització ha funcionat força bé, especialment en la part d'avituallaments, i pel que fa a senyalització. També hi ha ajudat el fet de què el nombre de participants hagi estat reduït, inferior als 1.000.

Els problemes domèstics d'en Fuentes

2009-11-21T12:59:00.000+01:00

Crec que Catalunya Ràdio la va encertar quan va pensar en Manel Fuentes per renovar els matins de Catalunya Ràdio, després de la desastrosa experiència de l'any anterior (i de la qual cal dir que poca culpa tenia la seva presentadora, malgrat el seu currículum d'"èxits d'audiència"). El programa necessitava des de feia anys una renovació a crits i qui millor que el propi Fuentes, que havia començat la seva carrera a la ràdio precisament en aquell programa, per poder fer un canvi radical.

Després de dos mesos, es pot dir que el resultat és satisfactori. Hi havia gent que dubtava de la capacitat del presentador per poder dur a terme un programa "seriós", tenint en compte que en Fuentes ha fet gairebé sempre programes humorístics. La realitat ha demostrat que el prejudici era similar al que es tenia quan Josep Guardiola (casualment de la mateixa quinta) va agafar les regnes del Barça. I probablement anirà recuperant part de la clientela que s'havia anat perdent en els darrers temps.

Ara bé. Tot no podia ser harmonia en un segment radiofònic que fa anys està envoltat de polèmica. Dies enrere es va fer públic que Fuentes havia acceptat fer un programa a Antena 3. Una diputada de CiU, Meritxell Borràs, critica al Parlament a Fuentes questionant el tipus de programa que farà a la televisió . Fuentes respon en forma de carta oberta, Borràs torna a respondre en forma de carta oberta, i el comitè d'empresa de Catalunya Ràdio contraataca, comentant algunes coses que sobten fins i tot a qui està fora del mundillo.

Tota aquesta discussió m'ha fet pensar en algunes coses:

Primer tema: si el programa que fa Manel Fuentes dura sis hores cada dia (de 6 a 12h), disposa de prou temps per embarcar-se en un altre projecte? El propi Fuentes hauria de ser conscient de què, almenys el primer any seria prudent concentrar-se en el seu projecte radiofònic, deixant per un futur noves col·laboracions. Llevat de què consideri el seu projecte radiofònic com una cosa secundària o passatgera, cosa que hauria de fer preocupar als responsables de la CCMA.

Segon tema: fa molt bé el comitè d'empresa de mostrar la seva sorpresa per la diferent vara de medir els règims d'incompatibilitats. Des de fa un quart de segle existeix un règim d'incompatibilitats força sever, però a la pràctica només se li aplica al bidell i al becari, quan els destinataris haurien de ser els de la part de dalt de la piràmide.El més lògic hauria estat que, considerant la durada del programa i la seva importància estratègica, el règim de compatibilitats del senyor Fuentes fos molt més estricte del que sembla que és.

Tercer tema: no hauria de ser el consell d'administració de la CCMA qui es manifestés sobre aquest tema i no els parlamentaris en el decurs d'una sessió? Penso que els parlamentaris, encara que siguin els de la comissió de control, s'han de concentrar més en les estratègies i deixar de dir la seva sobre tal o qual programa, o sobre el color del logotip, un vici malauradament massa estès arreu.

I on he de llençar la càpsula del Nespresso?

2009-11-19T00:49:00.000+01:00

www.btvnoticies.cat

Ara que han posat nous contenidors i ens han demanat que separem les nostres deixalles, em torna a aparèixer un problema existencial: a quin lloc haig de llençar les càpsules del Nespresso? Aquest producte, que ha revolucionat despatxos professionals i llars, acaba generant un bon nombre de càpsules usades que no saps ben bé on has de dipositat. Al contenidor groc? No ben bé, perquè el cafè que duen és matèria orgànica. Al contenidor de matèria orgànica? No, perquè l'embolcall d'alumini no és pot separar facilment. Al final, tothom qui conec les acaba posant a la galleda de tota la vida.

Aquesta tarda, aprofitant que al programa del Clapés entrevistaven a responsables del servei de neteja de l'Ajuntament, li he fet arribar aquesta pregunta. Però malauradament ells tampoc han sabut donar-me una resposta convincent. Això de separar prèviament el rebuig de l'envoltori em penso que és poc pràctic i poc realista...

Si algú té alguna idea, serà benvinguda ;-)

Félix Millet: l'inventor de la moto

2009-11-16T01:05:00.000+01:00

Font: Wikipedia

Ara que es parla tant dels vehicles elèctrics, caldria recordar que força dels primers vehicles anaven amb aquesta energia. Els primers prototips no van tenir massa volada a causa d'un problema al qual encara ens hi enfrontem: l'escassa autonomia dels vehicles.

La première moto de Félix Théodore Millet
Cargado por salons-et-foires. - NASCAR, F1, tuning y drift videos.

Una de les primeres motos (per no dir la primera que mereixia tal nom) fou la "Millet", desenvolupada per Félix Millet. En realitat es tractava del que avui coneixeríem com una bicicleta elèctrica. Millet la presentà per primer cop en una Exposició Universal (concretament la de 1889), i posteriorment la va anar perfeccionant. A ell li devem també el mot "motocicleta", que era com va acabar denominant a aquests enginys.

Poc s'imaginava aquest inventor francès que un segle després un altre Fèlix Millet també es faria famós... per haver-li venut la moto a tothom!

Arqueologia Contemporània (XXIX): Juguetes Airgam

2009-11-15T11:38:00.000+01:00

Al polígon del Camí del Mig, a l'Hospitalet es pot veure l'anunci d'una empresa de joguines ja desapareguda: Arigam. Fou una empresa familiar de vida més o menys efímera. Especialitzada en joguines de plàstic nasqué als anys cinquanta, fou tremendament popular als setanta... i desaparegué el 1987.

El seu producte estrella foren els Airgam Boys, uns ninots que competien més que dignament amb els populars Famobil/Playmobil. Van aparèixer a meitat dels setanta i estaven a totes les cases on hi havia criatures.

Per cert, això de reciclar i reutilitzar no és nou. A moltes cases les joguines es guardaven en aquells tambors de detergent marca "Colón" de mida generosa.

1000 signatures perquè l'Avui faci fora Salvador Sostres

2009-11-14T11:04:00.000+01:00

Des de fa uns dies existeix un grup a Facebook demanant que l'Avui faci fora al popular articulista Salvador Sostres. Els motius que esgrimeixen els promotors són columnes com "Chopped", "Emergeix la Fulana", o l'arxiconeguda "Parlar castellà és de pobres", i que superen els límits d'allò que podria tolerar-se. No són els primers que es mostren contrariats. El President Maragall s'hi va querellar fa uns anys arran d'un apunt al bloc que considerà insultant, i l'Associació de Dones Periodistes li donà anys enrere un simbòlic "Premi Card"

Molt probablement seran pocs els que, fins i tot obviant la literalitat de les paraules, convindran que en Salvador Sostres podria acabant dient el mateix utilitzant menys expressions "destraleres". I potser fins i tot el seu discurs guanyaria, encara que potser perdria audiència. Li passa una mica com al malaguanyat Pepe Rubianes, el qual feia el mateix des d'un angle ideològic oposat. Per cert, probablement molts dels qui formen part del grup anti-SS també formaven part dels col·lectius "Jo també sóc Rubianes", quan l'autor fou cridat a declarar per les seves paraules al programa "El Club".

Però una cosa és la millor o pitjor fortuna de les formes de l'articulista (o del tertulià), i l'altre la censura. Jo sóc dels qui penso que el pitjor càstig que pot rebre un articulista/tertulià tòxic és la indiferència del públic. Per tant, llibertat total perquè digui el que vulgui, que així queda ben retratat. I si diu coses que poden ser calumnioses, per això existeixen els tribunals de justícia.

Per què si no, on acabarà la censura? Alguns prosionistes voldrien el cap d'en Miquel Ferreres pels seus acudits, encara que mai comprin "El Periódico". Molts convergents de pedra picada desitjarien veure al Miquel Giménez ben lluny de la COM (per cert, una ràdio pública), encara que mai l'escoltin. I així mica en mica acabaríem demanant que fessin fora al que no diu exactament el que nosaltres volem que digui, com els del grup de Facebook que volen que fotin fora la Gemma Calvet de les tertúlies de Rac1. En definitiva, acabarem com a Corea del Nord.

I qui escriu aquestes ratlles ja sap del que parla. Per una entrada en aquest bloc publicada mesos enrere em van fer fora d'un càrrec, i gairebé em fan fora d'una de les col·laboracions que tinc. I els lectors habituals hauran pogut comprovat que els insults o les calumnies no abunden precisament en aquesta finestra...

Campanya solidària STIC.CAT - Banc dels Aliments

2009-11-12T11:57:00.000+01:00

El Banc dels Aliments és una iniciativa social destinada a aprofitar els aliments comestibles però no comercialitzables (excedents, productes propers a la data de consum preferent...) per donar-los als col·lectius més desafavorits. Tot i que és un projecte que funciona des de fa molts anys, és en aquests moments quan cobra una major dimensió. La crisi econòmica ha provocat que moltes famílies, fins i tot aquelles que no fa massa temps gaudien d'una posició econòmica més o menys normal, hagin hagut d'acabar recorrent a aquests serveis. Una major demanda que, malauradament, no ha anat acompanyada d'una major disponibilitat d'aliments. Moltes empreses també s'han vist forçades a ajustar al màxim la producció, deixant poc espai per a la generació d'excedents.

L'Eduard Batlle, coneixedor de les problemàtiques d'aquestes entitats, va tenir la idea de muntar una campanya solidària digirida a la comunitat 2.0, consistent en realitzar una col·lecta de diners que anirà destinada al Banc dels Aliments. Tot i que el Banc dels Aliments generalment no compra menjar, si té unes despeses logístiques i d'emmagatzematge a satisfer. Per fer-la més atractiva, anirà acompanyada d'un acte que es realitzarà a l'hotel Porta Marina el proper 10 de desembre.

Si voleu participar-hi podeu fer el donatiu tant mitjançant transferència (mecanisme que us recomano si el banc no us cobra comissió de transferència) com per Paypal. El donatiu mínim és de 10 euros. Penseu que un donatiu de 10 euros representa la possibilitat de disposar de 167kg d'aliments, una xifra prou respectable, i que a més anirà a la gent que més ho necessita i que la tenim malauradament massa a prop.

Legalitat i ètica (III): patrons de decoració

2009-11-12T00:06:00.000+01:00

Queda ja poc a dir sobre el denominat "cas Millet". Tots sabem que es va apropiar d'una important quantitat de diners, i que fins i tot va facturar als consogres per les despeses d'una boda que va acabar pagant-se amb fons públics. L'únic dubte es saber si es va embutxacar 10, 15 o 25 milions d'euros. Però si Fèlix Millet ha acabat convertint al Dioni en una anècdota ha estat perquè moltes coses han fallat. I a data d'avui no hem vist a gairebé ningú que hagi demanat disculpes per no haver fet la seva feina.

Afortunadament hi ha excepcions. I avui n'ha sortit una. El professor Serra Ramoneda, patró de la Fundació del Palau i tota una eminència en el món de l'economia de l'empresa, ha entonat un mea culpa i ha reclamat un canvi radical en el patronat de la Fundació. La raó és senzilla: el patronat hauria d'haver estat el

Estic d'acord amb el professor Serra Ramoneda. Cal fer una restructuració del Patronat, no només per motius d'estètica, sinó també per motius legals. Les darreres normes legislatives sobre fundacions (introduïdes ja fa un temps) deixen molt clar que la responsabilitat dels patrons s'assimila a la d'un administrador. En altres paraules, ser patró comporta una sèrie d'obligacions de les quals s'haurà de retre comptes i que potencialment et poden dur als jutjats.

Només donant un cop d'ull a la llista de persones que figuraven al Patronat un ja es dóna compte de què alguna cosa no podia anar bé:

PRESIDENT Felix Millet i Tusell - VICEPRESIDENTA 1ra, MARIA FONT DE CARULLA - VICEPRESIDENT 2n, Arcadi Calzada Salavedra - VICEPRESIDENT 3r - MANUEL CARRERAS I FISAS - DIRECTORA GENERAL ROSA GARICANO Y ROJAS - DIRECCIÓ ADMINISTRATIVA JORDI MONTULL I BAGUR - INTERVENTOR MARTÍ Pagonabarraga y Garró - ASSESOR JURÍDIC Bufet Bergós - TRESORER ENRIC ÀLVAREZ I VILA- SECRETARI Raimon Bergós i CIVIT -

VOCALS: SR. ALFONSO Aijón- AYUNTAMIENTO DE BARCELONA-AYUNTAMIENTO DEL MASNOU -SR. JAUME ARAGALL- SR. JOSEP Auden Masjoan- SRA. ANNA Balletbó I PUIG - PADRE JOSEP BARDOLET I PUJOL- SR. Daniel Barenboim - SR. JOAQUIM BARRAQUER I MONER- SR. Xavier Benguerel- SRA. Teresa Berganza- SR. JOSÉ FELIPE BERTRAN DE CARALT- SR. MANUEL BERTRAND I VERGÉS- SR. XAVIER BRU DE SALA- SRA. MONTSERRAT CABALLÉ- SRA. MARIA CANALS I Cendrós- SR. JOSEP CARRERAS- SRA. MARIONA CARULLA FONT- SRA. MARTA CASALS D'ISTOMIN- SR. JOSEP CASAS I SALVADÓ- SR. GERARD CLARET- SR. LLUÍS CLARET- SR. JOSEP COLOMER I Maronas-SR. JOSEP COLOMER I RÀFOLS- SR. FRANCESC COSTABELLA Y PAPIOL-SR. CARLOS CUATRECASAS I TARGA- SR. Plácido Domingo- SRA. NÚRIA ESPERT- DR. JOSEP ESTEVE I SOLER- SR. Isidro Fainé Casas- SR. JORGE FERNÁNDEZ DÍAZ- SR. JOSEP FERRER I SAL- SRA. MARTA FERRUSOLA Y LLADÓS- SR. ERNEST Flaqué Y GRIS- R. JOSEP M. Flotats- SR. SANTIAGO FRADERA I BUTSEMS-SRA. MONTSERRAT DE GARRIGA Y FERRER- SR. JOAN Gaspart i Solves- GENERALITAT DE CATALUÑA- SR. CARLES GÜELL DE SENTMENAT - SR. ENRIQUE LACALLE Y CUELLO- SRA. Alicia de Larrocha - SR. JESÚS LÓPEZ COBOS- SR. Josep Maria Loza Y Xuriach- SR. Antoni Llardén Y CARRATALÀ - SR. JAUME LLAURADÓ Y GRÀCIA - SR. JAUME LLOPIS I CASELLAS- SR. FRANCESC MARTÍ I Jusmet - SR. ANDRÉS MARTÍNEZ Y MOLINA - SRA. CARMEN MATEU I QUINTANA - SR. Zubin Mehta - SR. JORDI Miarnau Y BANÚS - SR. Genaro MILLET Y CAPILLA - MINISTERIO DE CULTURA - SR. RAMON MIQUEL I BALLART - SRA. LOLA MEDIOS DE VILARASAU- SR. EVARISTO MURTRA DE ANTA - SR. MIQUEL NAVAS I MORENO - SR. RAMON NEGRA I VALLS - SR. JOSEP LLUÍS NÚÑEZ I CLEMENTE - SRA. PALOMA O'SHEA Artiñano - SR. JOSEP PARERA I RIPOLL - SR. JOAN PONS - SR. BALTASAR PORCEL - SR. ANTONI PUIG I PLANAS - SR. JORDI PUJOL I SOLEY - SR. ANTONI PUNTÍ I CASELLAS- SRA. MERCEDES REBÉS Y SOLÉ- -SR. ENRIC REYNA I MARTÍNEZ - SR. XAVIER RIBÓ I MASSÓ- -SR. LEOPOLDO RODÉS Y Castañé - SR. Antoni Ros Marbà - SR. FRANCESC Rubiralta i VILASECA- -SRA. ANNA M. SAGARRA I TRIAS- -SR. RAMON Salabert I PARRAMON - SR. JOAN ANTONI SAMARANCH I TORELLÓ - SR. JOSEP SANTACREU I MARGENETSR. JORDI SAVALLSR. JOAN SEGURA I PONS SR. ANTONI SERRA I RAMONEDA - SR. NARCÍS SERRA I SERRASRA - ADELA SUBIRANA I Cantarell - SR. ARTUR Suqué I PUIG - SR. ANTONI TÀPIES - SR. JAUME TOMÀS I SABATÉSR. - JOAN URIACH I MARSALSR. MANEL VALDERRAMA Y BLANCASR. FREDERIC VALLETA Y NUBIOLA - SR. Miquel Valls i Maseda - SRA. M. ÀNGELS VALLVÉ Y RIBERA - SR. FRANCESC VENDRELL I BAYONA - SRA. MARIA VILARDELL I VIÑA - SR. CARLES Vilarrúbia Y CARRIÓ - SR. JOSEP LLUÍS VILASECA I GUASCH- SR. ANTONI VIVES FIERRO

Queda molt bé tenir als Presidents Pujol i Maragall, a figures de la música com el senyor Ros Marbà o Xavier Benguerel o tenors com en Jaume Aragall o la Montserrat Caballé. Però el seu lloc és en un Consell Assessor més que no pas un Patronat. El Patronat s'ha de reservar a persones que aportin quelcom a la institució més que no pas la mera assistència a un concert seguit de cava i canapès made in Foix de Sarrià.

Potser és prematur fer el relleu del Patronat, però cal afrontar-lo aviat. I, ho sento, hauria d'imperar el principi de "qui paga, mana". Si les administracions públiques posen la majoria de diners, no té sentit que continuï funcionant com si allò fos una finca privada.

Legalitat i ètica (II): 41 càrrecs

2009-11-08T16:48:00.000+01:00

Fa uns dies vaig rebre un missatge de correu electrònic d'aquells que et solen enviar en cadena. Una persona que et coneix reenvia a totes les seves amistats un correu reenviat on s'explica algun fet escandalós o directament es propaga algun rumor. En aquest cas el motiu del missatge era il·lustrar el nombre de càrrecs que té la Sra. Anna Hernández, més coneguda per ser l'actual dona del President de la Generalitat. En total 16 càrrecs, que cito a continuació:

Regidora d’Urbanisme de l’Ajuntament de Sant Just Desvern.

1a Tinent d’Alcalde de l'Ajuntament de Sant Just Desvern.

Presidenta de PROMUSA. - Presidenta de PROECSA.

Gerent del Consorci de la Colonia Güell.

Consellera del Consorci del Parc Agrari del Baix Llobregat de la Diputació de Barcelona.

Consellera de Foment de Ciutat Vella de la Diputació de Barcelona.

Consellera del Tunel del Cadí, Concessionaria S.A.

Consellera de la Comissió Catalana de Trànsit i Segureta Viària.

Consellera del Barri de la Mina.

Delegada de L’Area d’Infraestructures, Urbanisme i Habitatge de la Diputació de Barcelona.

Consellera de La Caixa.

Consellera del Consell Comarcal del Baix Llobregat.

Vocal del Consorci Sanitari Integral.

Vocal de la Fundació Caviga.

Consellera de L’Area de Salut de L’Area Metropolitana de Barcelona

El correu en cadena deu haver estat prou efectiu perquè la pròpia Diputació de Barcelona emetés una nota de premsa puntualitzant de què només ocupava 11 càrrecs, i que només un d'ells tenia remuneració (no va aclarir però que la resta meriten dietes d'assistència a les reunions). L'oposició no va trigar a criticar aquesta situació.

Curiosament qui posà en boca aquesta crítica fou el senyor Felip Puig i Godes, qui durant la seva etapa de Conseller de Política Territorial i Obres Públiques va acumular fins a 41 càrrecs, tots ells vinculats amb la seva condició de conseller. Segons afirmà l'interessat, es tractava d'una situació perfectament legal i normal.

Probablement tant el cas del sr. Puig com el de la sra. Hernández siguin casos "normals" i perfectament legals. Però hi ha un parell de temes col·laterals que no cal deixar de banda:

És inquietant la inflació d'agències, empreses parapúbliques, fundacions públiques, patronats, consorcis, ens, mancomunitats, observatoris... que s'han anat teixint al larg dels darrers anys. En total, els consorcis on hi participa la Generalitat mouen pressupostos de més 3.000 milions d'euros, similar a la de les empreses de la Generalitat. Si hi sumem també l'administració local podem trobar-nos tranquilament que el sector parapúblic mou tranquilament 10.000 milions d'euros (1,5 bilions de les antigues pessetes). Realment cal que tota aquest volum d'operacions quedi mig amagat per al ciutadà, que és precisament qui acaba pagant la factura de tots ells?

¿Té temps una persona que forma part de més d'una desena de consells d'administració o de patronats de fundacions de poder realitzar les tasques que se suposa haurien de realitzar els administradors / patrons? Entenc que aquesta tasca no es limita només a fer acte de presència a les reunions (i a signar el full d'assistència per rebre les corresponents dietes), sinó que implica la feina de revisar la documentació, fer trucades o mantenir reunions prèvies. I si no es així, potser és que tots aquests càrrecs són redundants, i per tant eliminables.

Sandaru, un centre cívic amb un nom poc habitual

2009-11-05T00:03:00.000+01:00

Temps enrere vaig parlar d'unes obres que sota els auspicis del "Plan E" s'estaven duent a un centre cívic obert feia poc temps. Es tracta del Centre Cívic Parc Sandaru, situat entre el Parc de la Ciutadella i l'Estació del Nord, més concretament al xamfrà de Nàpols amb Buenaventura Muñoz (cap relació amb Bartolomé Muñoz). De fet el centre cívic substituïa unes velles instal·lacions situades al mateix lloc i que foren enderrocades.

Pero, d'on li ve el nom de Sandaru? Doncs de l'empresa que va ocupar aquell espai durant unes quantes dècades i que es dedicava, entre altres, a produir una beguda de taronja i de llimona que duia aquest nom. Aquesta fàbrica de begudes era propietat de la família Daurella, els quals aconseguiren la distribució de la Coca-Cola a Catalunya. De fet, fou la Fanta qui en certa mesura va acabar matant la Sandaru, desapareguda ja fa molts anys dels prestatges de les botigues.

Coincidint amb la inauguració del nou edifici, l'any 2006, es va editar un llibret anomenat Sandaru, història d'una beguda barcelonina, on explica l'evolució d'aquesta beguda. També en Gabriel Jaraba en parlava temps enrere, dins d'un post dedicat a begudes desaparegudes.

I per cert, un anunci de Sandaru probablement formi part d'una propera entrega de la sèrie "Arqueologia Contemporània". Gràcies a l'Eva Guillamet, fotògrafa professional, espero poder-lo localitzar ben aviat, a prop de Girona.

El paño de la puerta

2009-11-03T16:11:00.002+01:00

Se necesita dependienta

2009-11-02T23:21:00.000+01:00

No fa massa temps era força comú trobar-se a les botigues del centre de Barcelona cartells demanant dependents. De fet es tractava d'una imatge tan habitual que es feia estrany veure una botiga de la Rambla Catalunya sense un cartell d'aquestes característiques. Eren temps de plena ocupació i eren pocs els qui desitjaven ficar-se en un ofici no massa agraït ni en horaris ni en remuneració.

Una temporada de crisi ha acabat fent noticiable el que solia ser normal. Una botiga de la Travessera de Gràcia cantonada Muntaner buscava fa uns dies dependenta (en femení).

Legalitat i ètica (I)

2009-10-30T01:18:00.000+01:00

Font: El Mundo

22 de desembre de 1995. El sorteig de Nadal deixa la grossa a Palma de Mallorca. Però el segon premi se'n va íntegrament a Collblanc. Una mica més de 100 milions d'euros. Alegria indescriptible entre una població a la qui no li sobraven els diners i que veia com podia acabar de "tapar forats" després d'uns anys econòmicament difícils. Immediatament apareix una escena íntimament associada a cada 22 de desembre: les perruqueres del barri celebrant el premi, mentre s'obren ampolles de cava.

Aquella vegada el premi va anar una mica més lluny. Construcciones del Baix Llobregat, una cooperativa dedicada a la construcció, havia comprat números d'aquest premi. La casualitat va fer que fossin els números que va distribuir entre els ajuntaments dels municipis on treballava, juntament amb la felicitació de Nadal. Una pràctica força habitual i que mai fins llavors hauria tingut cap tipus de repercussió. Els destinataris, funcionaris, i regidors. Però també van haver alcaldes que van esgarrapar premi, com el de Cornellà o el de l'Hospitalet de Llobregat, entre d'altres.

Aquesta dada no va passar desapercebuda en una època on encara manava un PSOE esquitxat per innombrables casos de corrupció. I hi va haver qui fins i tot va enviar als jutjats a algun d'aquests alcaldes en considerar que haver acceptat la participació equivalia a acceptar un suborn. Però la cosa no va anar més enllà, ja que el jutge va entendre que era perfectament legal rebre un obsequi d'uns pocs euros i que, a més, es tractava d'una pràctica tradicional.

Aclarits els aspectes legals, van sorgir els aspectes ètics. Era ètic que fos l'alcalde de la localitat o el conseller d'urbanisme qui s'embutxaqués unes desenes de milers d'euros d'un premi d'un bitllet de loteria que rebé pel seu càrrec institucional? Es podia acceptar un obsequi, per petit i tradicional que fos, d'una empresa que tenia interessos a l'ajuntament? Alguns s'ho plantejaren i fins i tot van decidir destinar una part a finalitats socials. D'altres van deixar passar el temps necessari perquè la cosa caigués en l'òblit i quedar-se la totalitat del premi. Cosa que per cert, no va trigar a passar, en especial després de què el PSOE fos acomiadat pels votants a les eleccions de març del 1996.

Però qui veritablement donà una lliçó d'ètica fou el llavors alcalde de Sabadell, qui retornà els bitllets de loteria abans de la celebració del premi.

Què en penseu vosaltres? Pot un alcalde acceptar un dècim d'una constructora o d'una contractista de neteges?

El bloc del Bartu

2009-10-29T00:25:00.000+01:00

Font: Burbuja.info (comentarista MiraQuePiso!)

A diferència del lamentable "bloc" de l'alcalde Hereu, ara feliçment clausurat, l'encara alcalde Bartomeu Muñoz disposa d'un bloc força complet. No és el tipus de bloc que més m'agrada (la majoria d'entrades són mers copy-paste), però s'ha de reconèixer que supera llargament la mitjana dels "polítics amb bloc". Fins i tot disposa de canals rss que emeten notícies relacionades amb Santa Coloma o el PSC.

Malauradament tanta tecnologia li ha jugat una mala passada, ja que el bloc s'ha fet ressò de la notícia de la seva detenció, i de totes les notícies que han anat sortint a posteriori. Més d'un internauta se n'ha adonat i més d'una captura de pantalla figura ja penjada en fòrums, com el de Burbuja.info.

Barra lliure (segons per a qui)

2009-10-27T23:31:00.000+01:00

Dies enrere vaig parlar de la prohibició dels 2x1 i de les happy hour que s'havia fet mitjançant una llei del Parlament. No és el primer cop que la cambra catalana dicta normes restrictives contra l'alcochol. Pels qui no ho sabeu, des de fa vint-i-quatre anys està prohibit servir begudes alcohòliques als campus universitaris. Aquesta prohibició, en principi genèrica, fou detallada posteriorment en dues ocasions (el 1991 i el 1998). A la darrera versió de la llei, encara vigent, es diu que:

1. No es poden vendre ni consumir begudes alcohòliques de més de vint graus centesimals en:
“ a) Els centres, els serveis i els establiments de protecció de la salut i
“ b) Les universitats i altres centres d’ensenyament superior.
" c) Els centres esportius dependents de les administracions públiques.
" d) Les àrees de servei i descans de les autopistes.

Curiosament no deia res del bar del Parlament, on fa uns quants anys es produí un sonat incident relacionat amb el consum d'alcohol. Vegem que deia La Vanguardia (contretament a l'edició del 24 de desembre de 1994) d'aquell incident:

El portavoz de CiU en el Parlament, Raimon Escudé, pidió ayer excusas por la actitud de una veintena de diputados de su grupo que el día anterior, mientras en el hemiciclo se debatían las enmiendas a los presupuestos de la Generalitat para 1995, festejaron anticipadamente la Navidad cantando villancicos e himnos patrióticos en los pasillos de la Cámara.

La fiesta se inició á última hora de la tarde en el bar del Parlament -donde por invitación de dos diputados de CDC se sirvieron turrones y cava- y después se trasladó a los pasillos más próximos al salón de plenos. El diputado de IC Roe Fuentes defendía -ante no más de una treintena de parlamentarios— la enmienda de su grupo a los presupuestos del departamento de Cultura y, mientras se refería precisamente a las manifestaciones de la cultura tradicional catalana, empezaron a escucharse los cánticos procedentes del exterior.

El concierto incluyó, además de todo el repertorio de canciones típicas de estas fechas, otros temas como "El cant de la senyera" y "Els segadors". Según las mismas fuentes, el paso de diputados socialistas fue saludado con la interpretación, puño en alto, de "La Internacional". Asimismo, la presencia del popular Víctor Ros propició que algunos de los diputados cantores entonaran el "Himno de infantería". Según la agencia Efe, llegó a cantarse también el "Cara al sol". Varios diputados de la oposición explicaron que el conseller Maciá Alavedra y los diputados Jaume Camps y Jaume Padrós fueron los solistas más destacados del improvisado coro, al que se sumaron algunos socialistas.

El ruido procedente del exterior hizo que el vicepresidente del Parlament, Arcadi Calzada, se interesara por lo que estaba ocurriendo y pidiera silencio. La respuesta llegó de nuevo en forma de cántico. En esta ocasión la pieza escogida no fue otra que la muy apropiada "No nos moverán". Y ciertamente así fue, porque pasada la medianoche -la sesión concluyó sobre las dos de la madrugada- un grupo de diputados mantenían viva la fiesta en el bar. Al parecer, chistes, carcajadas y bailes, en algunos casos encima de las mesas, completaron el sarao.

Van ser una minoria de diputats, i la immensa majoria d'ells fa anys que ja no són al Parlament. Però també eren una minoria, potser encara més minoria, els qui abusaven de l'alcohol als recintes universitaris o als bars d'instal·lacions esportives. Els darrers fa anys que no poden prendre's un carajillo, mentre que els primers podrien repetir tranquilament l'escena de l'any 94.

Una bandera passada de moda en un museu passat de moda

2009-10-26T23:28:00.000+01:00

Segons diuen, el Museu del FC Barcelona President Núñez (així es diu oficialment) és el més visitat de la ciutat. Tot i que les xifres del 2008 ho desmenteixen (van anar al Museu Picasso 100.000 visitants més), el cert és que en els seus 25 anys de vida ha aconseguit unes xifres de visitants anuals, consistentment superiors al milió, que ja voldríem molts museus dels que considerem "de tota la vida". És un dels llegats de l'era Núñez, de clarobscurs en aspectes esportius o de relació amb la societat, però inequívocament brillant pel que fa a crear patrimoni.

Malgrat la bona salut del museu en termes d'ingressos, aquest s'ha anat quedant clarament desfassat, i en algunes seccions sembla més una relíquia dels museus clàssics, concebuts com a aparador, que no pas un museu d'una organització del segle XXI.

No obstant, el més preocupant és la manca d'actualització que es detecta en algunes zones, on el temps sembla que s'aturà en algun moment entre el 2003 i el 2004. Per exemple, el darrer "jugador internacional" que apareix és en Gabri. També al panell on s'indica el palmarès de la secció d'handol, que oblida els títols d'aquesta darrera dècada... o la bandera de Barcelona que tenen exposada en un lloc prominent, variació d'aquella desafortunada Maragallada de mitjans dels noranta.

Probablement el museu es renovi a fons en els propers anys. Però abans de fer-ho no costaria gens posar-lo al dia actualitzant algunes cosetes. Entre elles, posar la que des de fa uns anys és la bandera oficial de la ciutat que dóna nom al club de futbol.

Quins temps aquells!! (IV)

2009-10-25T21:15:00.000+01:00

Llegit a l'edició del diari "El Mundo" del 18 de febrer del 2002:

(...) El conseller en cap de la Generalitat, Artur Mas, anunció que el Govern incentivará la creación de empleos en la zona para contrarrestar las pérdidas producidas por el cierre de Lear. «Si se perdiesen algunos puestos de trabajo, dijo Mas , en esta empresa, lógicamente lo que tenemos que hacer es conducir nuevas empresas y procurar que la gente que quede afectada se pueda situar en otros puestos». Mientras el conseller en cap hacía ayer estas valoraciones en Sabadell, donde presidió la clausura de las XII Jornadas de Trabajo organizadas por Adigsa y Favich, el primer secretario del PSC, José Montilla, criticó a CiU por su pasividad política en este conflicto. «Evidencia la falta de proyecto político y económico para dirigir el país», apuntó Montilla que añadió que el caso del cierre de la planta de Lear Corporation en Cervera «es ejemplo del fracaso de la política industrial de la Generalitat». «No se han reunido con los que toman las decisiones», apuntó Montilla.

Unes setmanes després:

(...) José Montilla criticó también la poca firmeza del Gobierno de Pujol en la negociación con la empresa Lear. «Y es que la primera reacción del Govern fue muy sospechosa. No se puede permitir que la empresa diga que se va y nadie haga nada. Estamos en Cataluña.Esto es España y la Unión Europea; no es Ruanda-Burundi. Aquí hay unos procesos a seguir, unos expedientes que debe aprobar la Administración», señaló el dirigente del PSC.

Montilla emplazó a la Generalitat a obtener las máximas compensaciones para los 1.280 trabajadores afectados. «La multinacional Lear no puede irse de cualquier manera, porque afortunadamente estamos en una democracia y en un Estado donde hay derechos y obligaciones.Esto no es una república bananera», concluyó el socialista.

Arqueologia Contemporània (XXVIII): Chocolates Torras

2009-10-23T23:30:00.000+02:00

Els Chocolates Torras, a més de patrocinar gronxadors, també s'anunciaven a les façanes de les cases a peu de carretera a l'estil del Nitrato de Chile. El cartell que apareix a la foto és situat al peu de la carretera de Girona a Anglès, molt a prop de l'antiga estació de Bonmatí. Però a diferència de tantes i tantes marques ja desaparegudes, aquesta empresa del Pla de l'Estany encara es pot trobar als supermercats.

Fer el ridícul (XXII): caminada no autoritzada

2009-10-21T23:43:00.002+02:00

Des de fa molts anys se celebra a Cardedeu una caminada popular, que té com a destinació final la Torre del Moro, situada a la veïna població de Llinars del Vallès. Aquest any però, la caminada no hi ha pogut arribar per la negativa del municipi de Llinars a atorgar la pertinent autorització administrativa. Al final els caminants van haver d'anar a l'ermita de Sant Hilari, situada al terme de Cardedeu i on s'hi celebra un aplec en ple gener.

La raó que hi ha al darrera d'aquesta negativa és un problema entre Cardedeu i Llinars derivat de la instal·lació d'un circuït de karting al terme municipal de la darrera, però no massa lluny del nucli urbà de Cardedeu. Un grup d'entitats de Cardedeu, fartes de què els municipis veïns els hi vagin encolomant infraestructures al límit del terme municipal (Les Franqueses va ubicar-hi una fàbrica química, i La Roca un camp de golf i un polígon industrial), van engegar una campanya en contra. Aquesta va culminar en una manifestació el passat dia 4. I sembla ser que aquesta virulenta reacció ha estat la que ha motivat la denegació del permís, tal i com han reconegut els mateixos implicats.

Ometo comentaris sobre el que penso de l'actitud del senyor alcalde de Llinars, no sigui pas que m'impedeixin l'accés a la població...

La curiositat: Els partidaris del kàrting (que sembla que n'hi ha), també disposen de bloc propi.

Arqueologia contemporània (XXVII): Nitrato de Chile

2009-10-18T21:20:00.000+02:00

La secció d'Arqueologia Contemporània té un petit (però fidel) nombre de seguidors. Molt sovint és gràcies a ells que es poden fer algunes troballes dignes d'esment. Temps enrere el Miquel Saumell em va comentar de l'existència d'anuncis del "Nitrato de Chile" a molts trams antics de carretera. Concretament me n'havia parlat d'un que hi havia a l'antiga N-II prop d'Igualada. Casualment dies després me'n vaig topar amb un altre, aquest situat a Montcada i Reixac en un antic tram del que havia estat la N-152. És el que apareix a la foto.

No es tracta de casos inèdits. Els anuncis de "Nitrato de Chile" van ser omnipresents a la geografia peninsular durant molts anys, i malgrat reformes i desdoblaments de carretera, encara són més o menys visibles. Fins i tot a Portugal se'n troben.