Vuit8ena

Decepcionar

2009-11-14T12:04:00.004+01:00

Una de les sensacions més doloroses és quan algú ens decepciona, el mal que ens fa és profund.

Però i quan decepciones? Veure en els ulls d'algú a qui estimes la mirada de la decepció fa tant de mal com posar les mans en el foc roent.

Una flibada de dolor s'estén sense poder-hi fer més. Perquè els teus actes ja s'han fet, i res es pot canviar.

Sentir com els teus pijtors defectes, aquells que intentes enterrar ben endins i que no es vegin gaire només per un mateix, queden al descobert, te'ls fan presents i són evidents, no deixa lloc a res. Cap paraula, cap gest té sentit.

Perquè sobretot, sobretot, t'has tornat a decepcionar a tú mateix. Perquè és alló que no t'agrada de tu mateix, que et turmenta i intentes deixar enrera, però no en pots escapar. Ets com ets.

Avui, és d'aquells dies que em quedari sota el nòrdic i deixaria que passés el temps.

Les "rosquillas" de la iaia Ester

2009-11-11T22:46:00.003+01:00

Ahir van venir a fer una demostració de la thermomix, un aparell que et fa les delícies a la cuina, però que val una pasta llarga. Un dels menajrs que vam preparar va ser una massa per a pizzes i/o coca de vidre, i esclar, en cinc minutets estava la massa perfectament preparada.

I de cop,em vaig recordar de la iaia Ester. Ella, juntament amb les seves germanes tenen una competició durant el mes de novembre d'aquelles pròpies de germanes: discutir quina d'elles fa les millors rosquillas. Cada any tenen un ritual i sempre s'acaben discutint. Segons la meva iaia és ella qui les fa millor, però que la glòria se l'emporta la tieta Teresa totalment immerescuda perquè normalment mengen les seves darrera de les de la tieta Maribel, que són un fracàs.

Però és que les rosquillas de la iaia Ester són insuperables. Cruixents i tendres, ni grans ni petites, sense sucre, doncs no li calen. Al seu punt just, amb un munt d'amor i tendresa en fer-les i sobretot, un munt de records de les grans tardes que vam passar fent-les, deixant-me embrutar amb la farina, olorant l'anís o ratllant la pela de llimona. Pujant a l'escalonet per fregir-les amb totes les lletres dels noms dels de casa,i llavors venia el iaio Antonio i les recollia de l'oli amb el “palito de pinxito”.

Fa uns anys, com que la iaia ja no es veia capaç de fer-les ella sola (doncs el secret està en la força en pastar la massa) em va establir com a successora de les rosquillas, prometent-me el plat verd (l'autèntic secret). I és que ella manté la fe que algun dia a ma mare i a mi se'ns donaran bé els postres i no només ma germana serà una crack de fer coques (el seu llegat, en forma de safata de llauna). Perquè l'aprengués ben bé, cada any una mica abans del seu sant, l'anava a veure i recuperàvem les tardes d'infantesa, però cada any se m'oblidàven els ingredients i cada any era un tornar a començar, per acabar fent ella la massa i jo sols fregint-les.

Fa dos anys que no fem les rosquillas, i la veritat no sé perquè. Però crec que aquest any, encara que ella sigui a la residència i jo amb la pota tiesa, les faré per dur-li el dia del seu sant. Això si, de sorpresa no serà gens, l'he tingut que trucar per tornar-li a demanar la recepta.

ps. La foto, és del flirck, però és igual, igual que el plat verd de fer les rosquillas.

Murs

2009-11-09T12:22:00.003+01:00

La notícia del dia.
Fa 20 anys va caure el mur.
Però quants murs s'han construit després? Quants queden per enderrocar? Quants murs ens impedeixen veure-hi clar?

Quants anys hauran de passar per tornar a veure saltar un mur els herois que creia veure per televisió amb 13 anys? On estan els ideals per lluitar, per treballar en un futur? Ni revoltes, ni canvis, ni res. Apagats, indignats i sotmesos. Així ens trobem des de fa un munt de temps.

ps. Quan va caure el mur no entenia res. No sabia res, en prous feines havia arribat a estudiar la Segona Guerra Mundial, i això que el nostre professor de socials de vuité es va entossudir en explicar la història al revés, començant pel segle XX i anant enrera, doncs ens deia que cada any apreníem el paleolític però mai arribàvem als nostres dies i no sabiem res del què passava. Quin passat proper tan combuls, però com de vegades continuem fent ulls clucs a tot el que continua passant.
La foto, de la tardor de l'any passat. Abans que el East Side Gallery fos restaurat.
La música, una de les pelis que em venen aquests dies al cap: 1, 2, 3; El cielo sobre Berlín, Good Bye Lennin, La vida de los otros,....

El perfum de cadascú

2009-11-08T11:35:00.004+01:00

D'aquí ben poquet començaran els anuncis de colònies per al Nadal, que ens transporten a dones i homes de somnis, d'aquells que no veiem en el nostre dia a dia, amb històries fantàstiques plenes de glamour i sensualitat. Com si el fet de portar una colònia fes més irresistible.

Però malgrat no m'agradi, és cert i l'olor que es desprén és ben important. Hi ha persones que passen pel teu costat i les voldries sempre allà. O persones que s'acosten i desperten una tendresa i sensualitat que no haguéssis dit mai que podien tenir. En canvi, hi ha persones que deixen anar tal olor a perfum que genera un mal de cap com si haguéssis passat la pitjor tarda i malson. Homes i dones que es pensen que per portar un gran perfum o en tones descomunals seran més atractius, oblidant que l'actractiu rau dins de cadascú.

Per altra banda, també igual d'important és l'olor corporal, la que es desprén, vulguis o no. Que va relacionada amb l'higiene corporal, cert, però també que sovint no es pot controlar. I que en aquest cas, quan es desprén no és un bon senyal.

Sempre he estat una mica tiquismiquis amb les colònies. Fa uns anys, per casualitats de la vida a casa van descobrir un perfum que ens conqueriria a totes les dones de casa. Vaig estar anys portant-la, però la van deixar de fer. Mai més he tornat a trobar una colònia que m'agradés tan com aquella. Pel dia a dia en porto una d'aquestes fresques d'infants, però m'ha costat molt, moltíssim trobar-ne una que m'agradés, que fos part de mi. Semblava que l'havia trobat, i en canvi al Marroc vaig descobrir aquella fragància que un munt de gent porta i que sempre m'havia resistit: el musk. De vegades, en el més senzill es troba l'escència de tot plegat.

ps. El vídeo, el nou anunci de Chanel 5. Malauradament -o sortosament?-, mai m'agradarà la seva olor.

15 dies

2009-11-05T10:37:00.006+01:00

15 dies o dues setmanes.

De moment, és el que em queda amb el guix.

El que em queda a casa.

Dies interminables, hores que no passen.

Un munt de temps per fer aquelles coses que mai tens temps per fer-les.

Però poques ganes de fer-les.

Res m'interessa, res acapara la meva atenció. Pel·lícules que no veig el final, llibres que s'amunteguen a la tauleta de nit, piles de papers regirades però sense desar-les.

El meu estimat gat que s'estressa i agafa cistitis, entre tanta visita i canvis sobtats de rutines.

Al carrer comença a fer fred i els amics em diuen que he de sortir, encara que sigui donar la volta a l'illa de cases, que he d'agafar força a l'altra cama. Però també fa mandra.

Sols pensar en tot el què faré quan pugui tornar a caminar, els llocs que vull anar, quan pugui tornar a dutxar-me sola i omplir la banyera, quan pugui tornar baixar a la platja, quan pugui tornar a treballar, a maleïr haver-me de llevar d'hora. Sols veure els colors de la tardor i refrescar-me amb el vent que bufa amb força.

I de cop, ja torna a ser cap de setmana. I els dies encara no sé com, però van passant, i ara ja sols queden 15 dies o dues setmanes.

ps. El dia 19 tinc metge, si tot està bé, em treuran el guix i començaré la rehabilitació. Així ho espero. Les altres opcions, prefereixo no pensar-les.

El Puck fa dies que està estrany, mossega moltíssim i la sorra li fa pudor. Estem a l'aguait doncs podria tenir cistitis. Ais, pobret, no entén res.

El dia més bonic

2009-11-03T14:40:00.006+01:00

El dia més bonic? Avui.
L'obstacle més gran? La por.
La cosa més fàcil? Equivocar-se.
L'error més gran? Enfonsar-se.
L'arrel de tots els mals? L'egoisme.
La pitjor derrota? El descoratjament.
El millor professor? Els infants.
La primera necessitat? Comunicar-se.
El que ens fa més feliç? Ser útils als altres.
El misteri més gran? La mort.
El pitjor defecte? El mal humor.
El sentiment més dolent? La rancúnia.
El regal més bonic? La comprensió.
La ruta mes ràpida? El camí correcte.
La sensació més grata? La pau interior.
L'esguard més feliç? El somriure.
El millor remei? L'optimisme.
La cosa més bella del món? L'amor

Mare Teresa de Calcuta

ps. Aquest text està penjat a la seu de l'associació on pertanyia en forma de dibuix. Una personeta abaix d'una escala, i cada graó és una d'aquestes frases. A dalt de tot de l'escala, la cosa més bella del món. I cada dia, intentar pujar un graó per arribar-hi.

M'agradava tant, que la mirava i llegia sempre que hi anava. Durant molt de temps, cada divendres, divendres que de tant en tant enyoro, com els dissabtes al matí.

No tots els dies és fàcil pujar els graons, a dies caus, a dies tornes a enrera, a dies puges d'una volada quatre de cop. Però cal tornar-ho a intentar.

La foto, del viatge a l'Índia del Francesc. Moltes gràcies.

El que resulta interessant

2009-11-01T19:00:00.005+01:00

Ahir vam celebrar la castanyada a casa. Quan una amiga va arribar, salta i diu “nena, he pujat amb un veí teu,... molt interessant, eh. Si que ho tenies amagat”. Després de desxifrar de quin veí es tracta, no vaig poder deixar de sorprendre'm de les seves paraules (doncs pensava que coneixia els seus gustos masculins) i la veritat, després d'un parell d'ascensors i reunions de veïns, aquest noiet no el consideraria gens interessant, però esclar, ella sols es referia als bíceps que lluïa.

A taula, un amic recent i solter que cap de les solteres trobem interessant, per més que les emparallades ens maleeixin dient que és un molt bon noi i que ens ho hauriem de fer mirar, ens explica mil i una aventuretes de la feina, interessants i de debat alhora interessant, però gens emotiu per la seva part.

Aquests dies recordo que s'ha retirat del futbol el Henrik Larsson, jugador mític del Barça de fa pocs anys i molt recordat, un paio molt interessant (alhora que terriblement sexy).

Aquests dies, arrel d'una conversa, li he estat donant voltes a això de ser o no ser interessant, o més aviat què és el que fa interesant o no interessant una persona. El que està clar i és una sort per a la humanitat és que a no tots ens resulta interessant el mateix. Sinó malament aniriem.

Però què fa que una persona resulti interessant o no? Perquè una persona ens resulta interessant o no, sigui home o dona, i sense buscar un raonament necessàriament emocional o sentimental? No sé trobar-ne la resposta. O més aviat no hi ha una única resposta, és un misteri que cadascú ha d'anar desengranant.

Per mi, una persona interessant és aquella que té màgia i que es desprén en diferents sentits. Algú que sense voler-ho ni buscar-ho t'atrapa en una conversa, et fa que el vulguis escoltar tota la tarda parlis del què parlis. Qui amb els seus actes coherents, desprén passió per tot allò que fa, que t'escolta i sap valorar les teves paraules. Que té ànsia per viure.

Per mi, una persona interessant és aquella que amb els seus actes puc admirar, em desprén admiració fins i tot en les coses més quotidianes o petites, i em descobreix coses que no coneixia o ni sabia que existíen.

Per mi, una persona interessant és aquella que tot i tingui por, s'arrisca. Que fa present les seves mancances o defectes però lluiti cada dia per superar-les i quan no pot, és conscient i no es rendeix, sols es dóna una pausa. I és aquella que m'ajuda a arriscar-me quan no em vull llençar al precipici, o accepta allò que puc o no puc fer.

Per mi, una persona interessant desprén amor amb cadauna de les seves paraules o dels seus actes. Potser no mesura prou, potser no és políticament correcte, no cal tenir un gran do de la paraula o discursos plens d'adjectius i frases boniques, però tot ho diu o ho fa des del cor.

Per mi, una persona interessant, amb un sol gest, un somriure o un silenci, desprén tanta tendresa que fa que vulguis passar-hi tota l'estona.

Altra cosa és el que fa que un home (perquè a mi m'agraden els homes) em resulti interessant, m'atrapi i m'agradi. I aquí, potser s'hi ha d'afegir l'atracció i el desig, que anirien del braçet, o hi ha d'haver un component físic però on tots els altres components hi han de ser necessàriament, però a més ha de ser pacient i respectar la llibertat, en aquest cas la meva. Hi ha homes que atrauen de forma sexual però que saps que amb ells no vas enlloc i per tant, malgrat et facin perdre els papers en alguna ocasió, saps perfectament que no són interessants.

Llavors, quan escric tot això, venen al cap les paraules que de vegades et diuen “és que ets molt exigent”. I jo em pregunto, si de debó és així. Potser si que sóc exigent, però no crec pas que busqui un adonis perfecte. A més, estar amb algú simplement per estar-hi i que no et resulti interessant no és encara més trist que no pas saber el que vols?

ps. I com acopanyant, un tastet del Larsson, un dels molts vídeos que aquests dies s'han penjat d'aquest homenet suec ni ros i ni amb ulls blaus que ens va deixar anar més d'un suspir, pel seu encant, la seva manera de ser i el seu esforç (i per ser tan sexy).

50 anys rient amb l'Astèrix

2009-10-29T11:21:00.002+01:00

Avui es celebra el 50è aniversari de la publicació de la primera vinyeta de l'Astèrix. I per celebrar-ho, un pedacet de genialitat que fins i tot m'han passat en cursos de formació.

ps. És l'Administració que no m'agrada, aquella que m'entesto en dir que volem canviar i que no és veritat, però que de tant en tant, m'he de callar perquè es continua donant.

Preparant l'exàmen per al carnet de conduir

2009-10-28T16:26:00.012+01:00

Per fer durant aquestes setmanes alguna cosa productiva, m'he començat a mirar els llibres per preparar l'exàmen teòric del carnet de conduir, un d'aquells temes pendents que fa temps que vull fer però que mai hi trobava el moment i em fa molta mandra.

Hi ha una pàgina web on pots anar fent tests, i abans de començar a llegir n'he fet un, per veure com se m'han donat aquests anys de copilot “desastrillo” que sempre m'han dit que sóc. I és que si d'una cosa sóc culpable és d'avisar de la sortida un cop ja ha passat o de dir de girar a l'esquerra indicant amb la mà a la dreta o fer aparcar quan el gual es veu d'una hora llunya.

Però bé, tot i la vergonya no fugiré d'estudi i reconeixeré que he fet 14 errades de 30, això si, totes les errades de mecànica, doncs això de frens, amortiguadors i altres parts del cotxe que ni sabia que existien. Però les de senyals i sentit comú, fantàstic.

Això si, només espero que no surtin senyals com aquestes:

Encara que de totes, la meva preferida és aquesta trobada al Marroc, encara que no ens hi vam trobar cap.

ps. Per a la pràctica, vaig fent proves amb una cadira de rodes que m'han deixat per anar per casa, però em sembla jo que necessitaré més temps, alguna paret encara m'està quedant plena de taques.

En tinc ganes, perquè sé que m'agradarà conduir.

El més content de tots.

2009-10-25T14:42:00.004+01:00

Si algú està content amb la situació d'aquestes setmanes és ell

El rei de la casa està més content que un ginjol.

Es mira el guix, l'olora i toca. No enten res. I si em mossega el dit gros, el crit és considerable.

Ha passat de passar-se sol un grapat de dies, a no tenir ni un moment d'intimitat o solitud.

Ha passat de mirar per la finestra a contemplar tot de cares diferents, a escoltar atentament mil i una converses com si li interessés gaire el cas Millet.

Rep totes les carícies imaginables i inimaginables.

Es posa panxa amunt i doblega les potetes perquè li rasqui la panxa

De cop i volta ve gent que vol jugar amb ell, fins i tot treu la seva rateta preferida perquè el fem saltar.

I a les nits ja no dorm sol, ha deixat el sofà ple de llum per un llit tovet al meu costat i quan es lleva al matí rep un munt de carícies i mimitos com mai.

ps. No he aconseguit fer-li fotos olorant el guix. No hi ha manera.

Fa dos dies que m'he traslladat a casa, fins ara era amb els pares. A veure si m'espavilo. De moment, la cama continua fent mal i crec que fins i tot se m'ha trencat una mica el guix, amb una caiguda inoportuna el dia de la pluja. Però com que gaires coses no puc fer. Em segueixo posant al dia de blogs.

Amics i no tan amics

2009-10-21T20:21:00.004+02:00

Que les relacions humanes són complicades ho sabem tots. L'habilitat per complicar-les més o menys, ja depén de cadascú i de la gent que es va trobant pel camí.
Que quan ets adolescent les coses es magnifiquen molt més també és una realitat que sabem tots. L'habilitat seria no deixar-se endur per aquestes hormones completament fora de control i saber veure la gent que tenim al voltant.
Hi ha amics que coneixes de ben petit i malgrat tinguis diferències en la manera de fer, de pensar, de vestir o de riure, te les estimes de manera incondicional, són aquelles persones amb qui no cal dir res, que potser et truques i no saps què dir-te perquè fa cinc minuts havies estat parlant, o persones amb qui podries estar parlant hores i hores. I passi el temps que passi, amb èpoques que et veus més o temporades on sembla que t'enfadis i tot, saps que hi seran, que són part de tu (i que t'agrada pensar que ets part d'elles).
Hi ha persones, però, que en cert moment de la joventut van ser ben especials, però que per determinats malentesos, fins i tot absurds,o canvis d'interessos, deixen d'estar a la teva vida.
De joveneta hi ha dues persones que eren molt bones amigues meves i que per motius que la memòria ha oblidat, vaig perdre pel camí. Però cert remordiment que sento que per la tonteria adolescent les vaig deixar perdre. Una d'elles és família, i el més curiós és que els adults també es van discutir i distanciar al mateix moment. L'altra era una d'aquelles amigues amb qui et penses que t'hi avindràs sempre, però que no va ser pas així. Tot el que ens va unir en un moment determinat, ens va separar al cap de poc. Potser en el fons, no erem tan amigues.
Avui és el seu aniversari, i encara ara no sé si em ve de gust felicitar-la. Pensava que fins i tot el facebook ajudaria a retrobar-nos, però no ha estat així, després de dos mails, si no vols saber res de les que erem les teves amigues a Barcelona, quin sentit tindria felicitar-te?

Nostàlgia en un dia gris

2009-10-19T14:53:00.003+02:00

Hi ha dies que la nostàlgia s'impregna en cada un dels porus de la pell.

Sense tristesa ni llàgrimes, sense somriures forçats o posats durs. Simple nostàlgia.

On una olor, un color o una imatge et transporta.

L'enyor dels dies grissos,

de la tardor que cada dia és més present i ens refresca l'ànima.

ps. Mai vaig escoltar Pedro Guerra, simplement per portar la contrària a algú. I el que m'he perdut! Ara edita nou disc amb versions, entre elles, aquest Alma mía, que em deixa sense paraules.

Ajudar i deixar-se ajudar

2009-10-17T15:08:00.002+02:00

Fa cosa d'un parell de mesos, fent la compra al súper, un noi en cadira de rodes anava tot atabalat agafant les coses dels prestatges i les aglutinava en un cistell que portava a la falda. Després, a la cua de la caixa, intentava posar totes les coses que havia comprat desmesuradament en bosses i posar-les en uns quants racons de la cadira de rodes.

Ningú l'ajudava; ell tampoc es deixava i deia constantment que no calia. Va sortir com va poder del supermercat, amb tot de bosses que gairebé no el deixaven fer rodar les rodes.

En aquell moment em vaig quedar aturada. No sabia què fer. Si dir-li si necessitava ajuda o si tractar-lo amb total indiferència. Tothom feia com si res, com si fos la cosa més normal. I ell s'amagava darrera una façana de duresa que també feia que si algú s'hi acostava, marxés mig enfadat, mig avergonyit. I jo sols recordava les vegades que compro de més i com em costa arribar després a casa.

Aquests dies necessito de tothom per fer qualsevol cosa. I sé que no em puc comparar en res a qualsevol persona amb una discapacitat permanet, però les tinc molt presents. Perquè constantment estic rondinant, constantment estic enfadada, trobo a faltar molt la meva independència, que és molt més gran del que creia, i poder-me valdre per mi mateixa. Defujo dels altres quan alguna cosa la puc fer jo, però també sé que m'he de deixar ajudar.

Aquests dies estic rebent mostres d'afecte d'un munt de gent, i sovint no les valoro prou. I sé que m'he de deixar cuidar, però n'estic aprenent i que em facin les coses, m'ajudin, no n'estic gaire acostumada. Quan m'ajuden, sempre rebo l'ajuda amb un sentiment de deute, com si les coses no es poguéssin fer perquè si, i potser és hora de canviar el xip.

M'agradaria pensar que la propera vegada que em trobi el noi del super, simplement, li agafaré les bosses i li portaré fins a casa, però potser que comenci per deixar-me ajudar ara. Perquè sovint, no cal demanar ajuda, simplement ens l'hem de donar.

Tinc una germana

2009-10-14T22:29:00.004+02:00

Sovint admiro la gent que té una relació magnífica amb els seus germans o germanes. Conec gent que ho fan tot amb les seves germanes, es truquen cada dia, fan plans juntes, s'expliquen tot i comparteixen un munt de vida. Són les persones més properes les unes de les altres.

També connec altres casos on els germans o germanes es porten molt malament, on la gelosia els ofega i no s'estimen gens.

Tinc una germana. De vegades, més aviat sempre, no sé el què fa, cap on va. Sovint no l'entenc, i gairebé mai compartim res. Mai hem sortit de festa juntes i sols hem viatjat plegades una vegada (bé, no compten les vacances familiars amb els pares, esclar). D'una temporada cap aquí no fem res juntes, ni cines, ni teatres, ni botigues, ni res. De fet, darrerament hem discutit força i no ens entenem. Sóm completament diferents, físicament i de caràcter; podria dir que l'únic que compartim és la mateixa veu.

Però és la meva germana. És la meva petita (encara que em passi un pam) princesa. La continuo veient fràgil, massa emocional i sovint sento que l'he de cuidar. Suposo que per això m'enfado tant amb ella. I no sé què faria sense ella. No sé amb qui m'enfadaria, a qui li agafaria la seva faldilla preferida o amb qui compartiria bolso. No sé qui m'explicaria aventuretes o em posaria al dia de tot allò que se'm passa per estar massa capficada en les meves coses. Qui m'arreclaria els desastres informàtics o em faria canviar de perfum.

I ahir que era el seu aniversari, en feia 27, va dormir amb mi a l'hospital, i enlloc de sopar i bufar les espelmes, va menjar una trista hamburguesa i un pastisset mal acabat. I juntes vam veure Notting Hill, que feia anys haviem vist també plegades, vam riure i ens vam posar al dia. I tota la llunyania que teniem es va esvair en un segon.

ps. Moltes gràcies pels ànims del post anterior. L'operació va anar bé, com era d'esperar. Demà em donen l'alta, i a fer repós a casa com a mínim 5 setmanes.

Un mal pas

2009-10-12T16:21:00.003+02:00

El post d'avui hauria d'haver girat entorn al cap de setmana de celebracions al Penedès, a la casa rural on he estat. Hauria pogut anar sobre la manifestació de diables nudistes que vam veure a Llorenç de Penedès en contra de la directiva europea de prohibició d'espectacles de foc o potser sobre la festa country de dissabte nit. A molt apurar, hagués pogut anar de l'excursioneta de diumenge o dels plans d'avui a la tarda.

Però no, a hores d'ara tot ha canviat en un tres i no res, tot el que havia de fer, tots els plans, les idees, compromisos,... tots queden aparcats per una bona temporada. I preparar-me per tenir molta paciència i saber estar a casa.

Ahir, passejant per un bosquet de no res, una relliscada inportuna i un mal caure s'ha traduït en un trencament del peronné a l'alçada del turmell i probablement trencament del lligament intern dret. Un mal pas.

Per sort, tinc uns amics que no em mereixo, que em cuiden i mimen moltíssim i no m'han deixat en cap moment, ni quan van venir els guardes forestals per traslladar-me, ni a l'hospital mentre esperavem fer la radiografia que no arribava ni durant aquesta primera nit ingressada.

Hi ara sols queda esperar, esperar que passi l'operació de demà, esperar les 4 setmanes de guix i que la recuperació no sigui tan llarga com tots em diuen.

ps. Amb tot el que no explicaré és que anava amb abarques, que abans de saber que m'havia fracturat el turmell el que més em preocupava era el ridícul de caiguda que havia tingut. I tampoc explicaré com l'infermera d'avui m'ha dit que sóc nerviosa i que ja em puc deixar de voler fer i pensar que hauré d'estar a casa una bona temporada i que consti que avui ja no sé com posar-me.
Tampoc explicaré que encara no he trucat al meu cap. Això si que em fa una engoixa.
ps2. L'únic de bo que he trobat és que finalment em podré posar al dia dels vostres blogs. Ja podeu començar a publicar en massa, els espero amb delit.

El 4rt pis

2009-10-08T23:37:00.006+02:00

Hi ha un campanar que amaga molts secrets. Unes campanes que repiquen en els dies especials, que pugen fins el vuitè pis on hi ha una ràdio que porten quatre joves amb il·lusions de treballar per als altres; amb una escala de cargol feigua de pujar i un ascensor que abans espantava molt d'agafar.

Al 4rt pis s'hi amaga un petit tresor. Dues sales que fins fa poc eren plenes de color, de jocs i de riures. Desordenades a més no poder, amb taules guixades i cadires de fusta mig trencades. Amb uns armaris que gairebé no tancaven i unes portes que encara menys.

Un drac verd separava les portes i en un armari de fusta s'hi guarden el munt de fotografies de colònies, excursions, festes i jocs. Les finestres grogues gairebé no tancaven i la sortida al teulat de l'esglèsia continuava oberta com quan s'hi féien reunions clandestines i es vigilava que no vinguéssin els grisos.

Però sembla que tot aquest munt de records no importi gens. Els dies passen, i tot va molt ràpid, i el que és important per uns pocs no ho és gens per d'altres. I esclar, una sala dels que diuen que han tancat, és una sala que cal reprofitar.

A la sala del 4rt pis hi volen col·locar una biblioteca que fa nosa, per una reorganització d'altres. Potser ha de ser així, però almenys es podrien esperar. O si més no, podrien comptar amb els que encara estem per allà. I no fer mal.

Perquè potser aquesta sala desordenada i plena de trastos a qui no importen, però significa molt.
Molt perquè allí hi ha un munt d'hores, de records, de festes, de riures i algun plor. Una capsa plena de pols que va ser una disfressa de crispeta, o una de lupa ben curiosa; puzzles mig perduts, papers de colors i pintures seques. Vida, d'una vida a qui ho he donat tot durant molt de temps.

I hi ha coses, paraules, gestos d'indiferència, que fan mal.

ps. en un acte d'infantesa m'he enfadat tan que sols he demanat que fins que no recollim tot el que hi ha ningú hi entri i ens llençi res.

Sé que ha de ser així, però de vegades es podrien dir les coses sense fer mal, no? M'agradaria poder passar de tot, que res afectés, però em sembla que encara no ho he aprés a fer.

I què en podria dir?

2009-10-05T17:28:00.015+02:00

Podria continuar perdent-me en els carrerons embolicats de Marraqueix, seguint el somriure còmplice d’un munt d’infants al carrer que ens enganyen per anar cap els curtidors en busca de vendre’ns alguna babutxa, segons diuen a bon preu.

Podria continuar mirant hores i hores embadalida damunt la plaça Jamma al Fna amb un suc de taronja ben dolçet veient com cau el sol i un munt de llocs de menjar es munten en un tres i no res per deleitar paladars afamats; amagant el somriure al dentista ocasional que mostra totes les peces extretes i dentadures completes que els avis de la contrada no es poden pagar; fugint dels micos macacos en busca de 10 dirhams dels turistes; fugint encara més de les tatuadores de henna que t’afalaguen i agafen de la ma per sense ni donar-te compte tatuar-te una flor negra; plorant les serps de boca cosida de mala manera sinuoses fent veure que ballen al so de les flautes sordes.

Podria continuar perdent-me en els carrerons de la medina de Fez, pujant i baixant carrers, torçant a l’esquerra i a la dreta sense sentit, corrent en la foscor d’un món desconegut, en el silenci més atordidor sols trencat per pregàries diferents i alhora semblants a les meves.

Podria continuar pintant els blaus de Chefchouen i cap d'ells s'acostaria a l'embruix que amaguen aquelles cases de carrers estrets enmig d'una muntanya que fumeja, de terrats que amaguen vespres de pipes i ànimes perdudes.

Podria continuar aixecant la vista per sentir-me ben petita davant la magnitud dels congosts del Todra i el Dades, muntanyes que s’aixequen entre un riu al davant del desert i a les faldes de l’Atles. Paisatges que canvien en un tres i no res, muntanyes que neixen i acaben, esplanades verdes, ocres, marrons, negres, de mil colors i textures diferents. O trobar la pau en l'oasi més gran, on el cor s'encongeix davant la senzillesa de la vida al camp.

Podria continuar somiant en el munt d’estrelles que sorgeixen d’un cel immens a la nit a les dunes, que no s’acaben a l’horitzó i imaginant una de pròpia, aquella que farà complir tots els somnis, aquella que farà somriure i tirar endavant.

Podria continuar recorrent els horts i senders que porten d’una kasbah bereber a una altra, amb les cases de fang, fosques i petites per fora, enormes i hospitalàries dins. Prendre un te rere un altre, quan mai m’ha agradat i somriure cada vegada que aprenc una nova paraula bereber.

Podria continuar intentant entendre el perquè d’aquesta pobresa, el perquè de la cultura àrab que no comprenc. El perquè fugen en patera del no res, de les carreteres sense asfaltar, els carrers bruts i deixats a la perdició; el perquè de les nenes es pinten com adultes, porten talons i bosses de mà, per ser princeses que després s’han d’amagar; el perquè necessitats o bones intencions com el mocador que protegeix de la sorra del desert, després es transforma en aspectes religiosos que limiten la llibertat, doncs si bé els homes vesteixen com volen, les dones van dos passos enrere i vestides amb kaftants i mocadors que gairebé les cobreixen totes.

Podria continuar olorant a mar, la sal i la boira espessa de la platja de Legzira on córrer llargues caminades, l’àuria de misteri de Sidi Infi, ambient angoixant i abrumador. Somriure als surfistes de Essaouira i als pescadors de tintoreres perilloses.

Podria continuar perdent-me al Marroc, als mil i un contrastos d’un país que podria ser molt més del que és. En totes les aventures i desventures d'aquest viatge. En tot allò que m'ha agradat, m'ha sorprés i m'ha inquietat.

Però torno a ser aquí, a casa, somrient al sol de la platja del costat de casa, assaborint els primers bolets que treuen el nas per les muntanyes més frondoses, l’olor d’herba humida dels parts i boscos i el gust del raïm acabat de collir de la verema. Retrobant-me amb els amics que encara es sorprenen del viatge, descobrint-me de nou un munt de coses meves amagades que ni sabia que tenia. Agafant novament unes rutines de tardor que es resisteixen una mica a deixar la disbauxa de l’estiu, recuperant llistats de coses pendents amagats en piles de paper sense fi, nous reptes i les petites coses del dia a dia per continuar caminant.

Tornar

2009-10-02T17:47:00.004+02:00

La primera sensació és la del canvi de temperatura. No fa fred, però si més fresqueta, ja no podria anar amb samarreta de tirants com els darrers dies. El sol escalfa diferent; diferent al que havia notat un parell d'hores abans, diferent al que vaig deixar quinze dies enrera. Però tot i així no cal exagerar, i els colls alts i alguna que altra bota semblen una mica desmesurades.

L'autobús és ple de gom a gom, però no necessàriament de viatgers amb maletes i bosses plenes de records dels llocs que han descobert, sinó de dones i homes que acaben una esgotadora jornada laboral, de nens i nenes amb uniformes que repassen el primer examen que han tingut de matemàtiques, d'adolescents que s'envien sms amb el noi que els agrada i que fa cinc segons que ha baixat a la parada.

Els diaris van plens de notícies que fa dies que circulen però que em semblen noves. La grip A ja no és tan ferotge com semblava, una trama sembla desemascarar els mafies del PP, el Sarkozy ja té una nova lluita apunt i Madrid es fa il·lusions. Tot és diferent, i alhora tot és el de sempre.

La feina és diferent a quan la vaig deixar que estava encara amb el síndrome post-vacacional. Ara ja gairebé ningú recorda el mes d'agost de desordre i disbauxa. Tot són coses a mitges, presses i com si s'acabés el món. Això si, arribes i trobes tantes mostres d'afecte que no pots deixar de somriure ni un segon, com si haguéssis marxat una eternitat.

I jo, encara em sento fora, de vacances. Encara sento l'estiu a prop, aquella anarquia horària sense ordre ni sentit, aquells dies llargs i nits curtes on no importa anar cansat, el no voler caure en la rutina més absoluta. Sortir a tot hora, sense pendre consciència de les obligacions del dia a dia. I alhora, la necessitat de descansar, de resposar. Sentir-se estrany dins d'un món que gira a una velocitat diferent a la que porto.

ps. El viatge ha anat molt bé. El Marroc m'ha sorprés de mil i una maneres diferents, amb coses bones i coses dolentes. Espero poder explicar el munt d'aventures i sensacions descobertes aquests darrers dies, però també necessito reposar, posar-ho tot a lloc.

Poc a poc em vaig posant al dia dels vostres blogs.

La foto, la sortida del sol a les dunes del desert del Sahara.

El Marroc

2009-09-13T22:28:00.006+02:00

L'any 2002 vaig ser a Istambul i encara recordo l'impacte en escoltar la crida a pregar des dels minarets de totes les mesquites. Recordo les olors, els colors i des de fa dos anys em desfaig per anar al Marroc. Un món que m'apassiona, diferent i alhora tan proper.

I finalment, després de molt esperar, les vacances arriben i el desitja viatge també.

Quinze dies per endavant.

Una nova manera de viatjar, diferent a com fins ara, amb la motxilla carregada d'il·lusions i ganes. Com havia volgut fer-ho des de fa molt de temps.

Quinze dies de ruta pel Marroc: Marraqueix, cataractes d'Ouzoud, Fez, Chefchauen, Arzou, Imilchil i creuar l'Atles, Merzouga i dormir al desert d'Erg Chebbi, les "gargantas" del Todra i del Dades, Zagora i la seva biblioteca, Ouarzazate, els berebers i la costa amb Agadir i Essauoira.

O el que ens doni temps.

Ens veiem a la tornada. Un petó per a tots i totes.

ps. Darrerament us tinc una mica abandonats. Em sap greu, espero poder reprendre el costum de llegir-vos i sentir-vos ben aprop ben aviat a la tornada.

Espero que passeu uns molts bons dies, que la tardor està a la cantonada, ja es pot dormir als vespres, venen les festes de la Mercè,....

El dentista

2009-09-09T17:34:00.005+02:00

Gairebé a ningú li agrada anar al metge. A mi, tampoc. I encara menys al dentista. Un pànic i mal humor s’instal·la les hores prèvies de la visita, sense poder-hi fer res.

Potser perquè de petita en vaig visitar uns quants. Em van sortir totes les dents de llet corcades. Va ser una mica un trauma familiar més que no pas personal, ni me n’adonava ni em feien mal.
Em van portar a molts dentistes, uns deien que m’havien d’empastar totes les dents, d’altres que ja caurien i no em fessin res. Fins que vaig anar a Sant Joan de Déu i amb tres anys em van treure el meu primer ullal. A partir d’aquell moment els dentistes es van convertir en el meu pitjor enemic. Plorava i no em deixava fer res.

Van decidir empastar-me totes les dents i em van portar a molts dentistes, fins que el vaig trobar a ell. Ningú entenia perquè, si per la seva veu o perquè era l’únic dentista a qui li deixava ensenyar les dents. La mare, de vegades, diu que va ser el segon home de qui em vaig enamorar (el primer, el pare, es clar).

I així anava jo, cada dos per tres al dentista, mig somrient cada vegada menys, doncs cada vegada em feia més vergonya ensenyar-les, fins que van començar a caure, i de cop i volta tots els mal de caps van desaparèixer. Les dents van deixar de ser negres i les visites al dentista van esfumar-se del calendari.

Vaig trigar moltíssim a tornar a anar al dentista, doncs per sort tampoc vaig haver de portar ferros i amb les tandes de fluor que ens feien a l’escola, semblava tot sota control. Tant vaig trigar que quan vaig tornar, amb gairebé 25 anys el meu estimat dentista ja no hi era, però en vaig saber trobar un altre qui abans de començar sempre em somriu i em diu que no passarà res.

Potser l’edat, potser la por del mal, aquest estiu em va començar a fer mal un queixal i abans que el mal fos insuportable vaig anar. M’ha de matar el nervi. I jo, ja pateixo pel dolor, físic i econòmic! Tot passa, però em sembla que cada vegada que penso en el sorollet dels instruments, m'entren tots els mals. Potser retornen tots els fantasmes de la infància, potser ja tenia raó quan em negava a somriure-li a un dentista.

Desconcert

2009-09-07T19:52:00.008+02:00

Tant de temps esperant-lo. Nou mesos, com un embaràs.
El millor regal de Reis; com que fa tres anys ja em vaig quedar amb les ganes i l'any passat va ser una missió impossible aconseguir entrades pels dos concerts, ma germana amb un gran esforç, em va regalar entrada pel concert de Colplay.

Mesos parlant-ne, sentit aquelles cançons que tan m'agraden, sobretot les de temps enrere. Veient troçets d'espectacle, imaginant els globus grocs per damunt nostre o els paperets que semblaven caure del cel. I ballar aquestes cançons que, malgrat molts es riguin i pensin que Coldplay no es balla, jo ballo amb el Puck ben sovint.

Doncs el gran dia arriba, i malgrat no m'agradi l'estadi com a lloc de concerts, anem com a formiguetes, havent passat els dos darrers dies escoltant la veu del Chris Martin per tot arreu. Però de cop i volta tot passa a anar malament. Els equips de so de mig camp no funcionen, es talla el so i el que se sent, se sent malament. Primer esperes que no sigui res, que en un tres i no res s'arrecli tot, però quan a la tercera cançó tot continua igual, certa part reaccionaria comença a impacientar-se, a cridar. I et queda una sensació de decepció una mica gran. Ni els globus ni les llums ni els focs artificials et fiquen dins d'un concert que havia de ser recordat. I quan toquen les dues cançons que m'agraden seguides però se sent més els xiulets de l'estadi et sents una mica trist.

Però cal resignar-se i intentar-ho passar d'allò més bé. I de cop i volta com els 4 apareixen al costat, t'emocionen i et fan sentir a prop, s'adonen de les mancances del so i com això afecta a un públic que mig fred i mig atontat li costa fer l'onada.

I quan tornen a sortir, sembla que tot s'arrecli. Et demanen disculpes, saps que tampoc ho han passat bé, la veu del Chris sona d'allò més fort i de cop i volta una tempesta de papallones de colors et fa somriure i per fi ballar, per acabar disfrutant del concert.

Continuo pensant que tenien que haver parat, que ens haguéssim esperat el que hagués fet falta, però que allò no eren condicions, i més tenint en compte el que valien les entrades. Però veient vídeos com aquest, potser simplement vaig tenir mala sort d'estar massa enrere i que ja no tinc edat per estar a peu de pista. M'alegro que per a molta gent hagi estat un gran concert, però sé que aquest no és el meu concert de Coldplay.

Propòsits de setembre

2009-09-03T23:43:00.004+02:00

Arriba setembre i arriba el mes de començar coses. Activitats, cursos, col·leccionables, bons propòsits,... de tot. El gimnàs i la piscina en particular, el lloc més desèrtic durant el mes d'agost, pateix un overbooking considerable aquests dies. De cop i volta, tothom es vol posar en forma, perdre els quilets dels vespres a les terrasses, estrenar els abonaments que fa cinc mesos que paguen, posar-se en marxa. Per poder nedar has de compartir carril amb almenys 4 persones i has de triar entre posar-te entre 4 adolescents amb les hormones accelerades o amb els nedadors, autèntics Michael Phelps amb qui et sap greu nedar tan lentament.

I jo no en podia ser una excepció. Després de col·laborar tan profundament amb el senyor Hereu en mantenir una ONG de molts com poden arribar a ser els poliesportius municipals, he decidit intentar-ho de nou. Aconseguir anar al gimnàs de forma periòdica, aquest és el repte.

Però esclar, no és tasca fàcil. Menys si vius a l'altra banda de la ciutat, ets despistada, treballes i sols mantens el gimnàs com a lloc de trobada social amb les amigues. No és fàcil, i passa el que passa. Em disposo a fer classe aeròbica, per suar, ballar i riure alhor,a però resulta que al matí, agafo dues bambes del peu dret! Llavors, després de riure de valent enmig d'un vestuari que ens mira com a bitxos raros, decidim anar a la piscina, però esclar, enlloc d'agafar el banyador, només porto la part de baix del biquini que és del mateix color que el banyador, i jo diria que fer top-less a la piscina encara no està ben vist i no m'hi veuria en cor. Un cop solucionats els petits problemes tècnics, potser és hora de nedar una mica, però apareix l'Amadeu a la piscina i esclar, tot es transforma, i enlloc de nedar gairebé patim un ofec perquè ens salvi al pur estil Vigilantes de la playa.

Finalment, després de creure que hem aconseguit nedar quilòmetre i mig (jo no ho crec pas), el següent moment estelar: l'entrada al yakussi. Hi ha una baraneta que posa ben fàcils les coses, però perquè agafar-s'hi si no cal, és millor relliscar i gairebé perdre la poca dignitat davant dels adolescents hormonats.

Potser seria un senyal que millor em dediqui al parxís? O que per contra hi he d'anar més sovint?

Compte enere

2009-08-31T21:52:00.003+02:00

Tot i que la calor no afluixa, sembla com si l'estiu toqués a la seva fi; el sol ha desaparegut, fins i tot una pluja fina refresca i recorda que la tardor és a la cantonada. Que les nits curtes i esbojarrades de l'estiu afortunadament ja seran poques i així posar una mica d'ordre i rutina.

Les cares tristes dels que tornen a la feina, morenos i descansats, xoquen amb els qui, amb delit, esperem el nostre torn, els que esgotem les últimes piles d'un agost que entre treball, sortides i ritme desacceleradament accelerat i sense parar, ha estat una mica destorotat. Ni diferent a d'altres però tampoc igual als passats.

Propostes de nou curs, que arriben amb força, per unes piles que ja estan sota mínims i que es resisteixen a carregar-se.

Comença el compte enrere, deu dies de treball per a quinze de somniar.
Com necessito vacances.

ps. La foto, no és d'avui, però aquest matí, des del despatx m'imaginava la platja així, com aquesta de Menorca, buida, amb l'aigua calenta i el cel apunt de refrescar-nos als quatre arreplegats que ens agrada la platja buida de setembre.

Darrers dies d'agost

2009-08-27T15:11:00.007+02:00

Els darrers dies d’agost sempre són estranys a la meva família. Sense pretendre-ho, sense buscar-ho, sempre intentem estar ben a prop els uns dels altres. Encara que siguin les festes del barri, vacances o tinguem mil i una coses a fer. Sense pensar-hi gaire, sempre estem per allà. O si estem lluny, ens truquem més i ens dediquem més estona.

I tampoc és que ens diguem gaire cosa. Potser alguna discussió absurda per qualsevol tonteria que en d’altres moments portaria a enfadar-nos es dilueix suaument en una abraçada o fins i tot la rutina més rutina que sempre fem sols, la compartim.

És el moment de l’any que els pares es cuiden més l’un a l’altre, sense dir-se gairebé res l’un sap perfectament el que sent l’altre i les mostres d’afecte que poc sovint ens donem, es fan més presents.

Hauríem de celebrar que el meu germà fes 35 anys, però va néixer amb una cardiopatia greu i els pulmons poc desenvolupats, i es clar, 35 anys enrere tot era ben diferent. La mare no el va arribar a tenir en braços i aquest, és el dolor més gran que sent.

El petit angelet que té a prop del cor i per al que cada dia en té un record especial, que només comparteix amb els altres entorn a aquestes dates, però que tots coneixem bé, com quan una llàgrima d’emoció se li escapa dels ulls en veure el somriure d’un infant o l’esperit de lluita de fills i famílies amb alguna discapacitat. I nosaltres no podem, o no sabem, fer altra cosa que estar al seu costat. Igual que el pare, que mai en diu res, però porta una medalla prop del cor amb el sant del seu nom.

Però després d'aquests dies estranys, ens refem i no sé si és la necessitat de tirar endavant, però d'aquí 3 dies celebrem el sant del meu pare, l'únic que celebrem a l'any.

Sempre he pensat que hauria estat tenir un germà més gran. I això sé que no ho he de pensar. M’agrada pensar que seria un germà especial, a qui poder idolatrar i que m’obrís camí, que m’ajudés a ser més forta i decidida, que no m’hauria deixat tenir tantes pors. I a vegades sento que és així, que m’empeny i m’ajuda, i que fa que cada dia sigui un tornar a començar.

Per això quan aquest vespre miri al cel l’estaré buscant també a ell, en el racó més amagat del meu cor.

Ps. I a l’altra cara de la moneda podria explicar que vaig néixer gairebé dos anys després, i sé que vaig ser una filla molt desitjada. Tan desitjada, que sempre em van portar entre cotons, perquè no em fes mal i amb una responsabilitat massa gran que ara encara, de tant en tant, se'm fa feixuga i em fa mal. Però potser això, millor deixar-ho per més endavant.

M’ha costat molt escriure aquest post, per tot el que em comporta i pel que pot remoure a molts, em sap greu. Potser perquè són d’aquelles petites coses que comporta el fet de viure i que cadascú té les seves pròpies històries, les seves pròpies tristeses, moltes de molt més dures, segur. De vegades sembla que haguem d’entomar tan fort els cops de la vida que no els puguem recordar ni puguem mostrar feblesa, quan sovint la vida, fa mal, i et porta per camins que no voldries haver viscut.

Un any a casa

2009-08-26T22:02:00.004+02:00

Ja fa un any que va arribar el senyor Puck a casa. Amb els bigotis cremats i una cua que ja deixava entreveure lo entremaliat i alhora patós que seria. I això que semblava tímid!
Però cada dia explica les seves aventures en arribar a casa i ajuda, a la seva manera -és a dir, mossegant-, a llevar-se al matí.

Encara que té esperit aventurer i fa patir, les seves corredisses, diverteixen d'allò més.
No és massa carinyós, potser ho ha aprés de la seva mestressa, però es fa estimar de valent.

ps. El seu nom, el del follet entremaliat de Somni d'una nit d'Estiu, una història i un personatge que vaig descobrir i començar a estimar a partir d'una de les pel·lícules de la meva joventut, El club dels poetes morts. Hi ha pel·lícules que t'arriben al fons del cor, i aquesta, se'ns dubte estarà sempre amb mi. de fet, crec que la tenia massa oblidada i he de recuperar