Notes d'opinió

Participació, transparència i ètica

2009-06-12T21:46:00.002+01:00

Fa més de dos anys que el sempre pioner Alfons Cornella es feia ressó de la publicació de l'estudi "Confronting the Challenges of Participatory Culture: Media Education for the 21st Century" elaborat per experts del MIT amb el patrocini de la MacArthur Foundation (vegeu a Infonomia el missatge 924 "El (video)juego como fuente de niños innovadores", 16/01/2007). Un tema central d'aquest treball és la necessitat de donar als joves instruments per a poder desenvolupar-se en una societat que va evolucionant d'una cultura projectada (on només uns pocs s'adrecen a molts) a una cultura participativa (de molts a molts, en base l'ús d'eines digitals de comunicació i creació distribuïda per part de persones amb iniciativa, persones que sovint busquen afrimació, pertinença, connexió i suport). Aquesta Nota, a part de recomanar aquest document i l'article de l'Alfons, vol posar l'accent en la necessitat d'intervenir educativament en aquest àmbit per identificar i afrontar diversos problemes substancials.

Anem a pams. La primera cosa és ser conscients del laissez-faire dominant respecte d'aquest assumpte. Hi ha moltes persones que es meravellen per la facilitat amb que les nenes, els nens i el jovent en general fan servir les eines electròniques i els sistemes digitals. Molt sovint també pensen que, atesa aquesta facilitat -que fa que adquireixin moltes destreses i coneixements pel seu compte, de manera ràpida i àgil-, no cal que els adults intervinguin ni que els supervisin. Aquesta manera de pensar va de la mà amb el fet que una gran part d'aquests adults (pares i professorat, inspectors i directius de centres educatius), no està precisament en les millors condicions per orientar, supervisar i intervenir en aquest univers que per a ells és inestable, insegur i en ocasions inaccessible (quan no mancat d'atractiu, sobretot en relació amb els seus interessos i bagatge).

Com que generalment d'Internet i de TIC el jovent en termes pràctics en sap molt més que els adults, per a aquests és molt difícil plantejar escenaris i converses destinades a que els joves rumiïn sobre les seves pròpies experiències amb les tecnologies infocomunicatives i els comportaments que tenen quan participen en aquestes activitats. Per als adults és molt difícil estimular els joves a que vagin més enllà de la comprensió intuïtiva, de la destresa manipulativa i de la pràctica automatitzada (dit sigui sense treure ni un pél de valor a aquestes destreses i capacitats -ja voldria jo tenir-les!). Els adults tampoc saben massa bé com impulsar la reflexió sobre la informació, la interacció i la comunicació o sobre els valors a la xarxa.

Així, a cavall de la comoditat, de la incapacitat i de la resignació, el món adult exhibeix un enorme laissez passer col·lectiu, que els joves capten perfectament i que interpreten com un factor addicional de distanciament generacional i cultural. En aquestes condicions als adults se'ls fa molt difícil (i fins i tot ingrat) afrontar els problemes que planteja l'ús dels estris tecnològics per part dels joves, i en particular dels usos realment rellevants en l'àmbit de l'aprenentatge i del desenvolupament intel·lectual.

En relació amb això, una de les conclusions de l'important estudi de la UOC presentat recentment sobre Internet i l'educació escolar espanyola és que si bé professors i directors coincideixen en assenyalar que les tecnologies són molt importants per a l'educació del futur, en realitat no saben com encaixar-les en les seves activitats quotidianes. [Vegeu "La integración de internet en la educación escolar española: situación actual y perspectivas de futuro" (UOC IN3, Fundación Telefónica)]. Que els mateixos alumnes també pensin això (que no hi ha una relació clara entre el món digital i el seu propi aprenentatge escolar) contribueix a abonar la sospita que en general els joves no aprofundeixen en les seves destreses digitals perquè no se'ls ajuda a fer-ho. Malgrat que als centres educatius es faci un cert ús de les TIC, la disparitat flagrant entre el món digital i els sistemes acadèmics d'ensenyament-avaluació contribueix, entre d'altres coses, a que cada dia sigui més gran la dissociació que als ulls dels alumnes hi ha entre l'escola i la vida. Torno a repetir aquí una frase del professor Manuel Castells que he fet servir en d'altres ocasions: "El factor decisivo del abandono escolar es el desfase cultural y tecnológico entre los jóvenes de hoy y un sistema que no ha evolucionado."

L'estudi de la MacArthur Foundation al que he fet referència assenyala que aquesta problemàtica fa imprescindible una intervenció alhora pedagògica i de política educativa, que ha de centrar-se en tres eixos que anomena de manera ben suggerent: the participation gap, the transparency problem, the ethics challenge.

El primer d'aquests eixos o problemes (the participation gap) consisteix en el conjunt de desigualtats en l'accés a les tecnologies, en la qualitat d'aquest accés i en les oportunitats de participació que poden derivar-se d'aquest accés. En aquest sentit el gap no és només ni principalment de disponibilitat tecnològica. Ja no es tracta tant de si s'accedeix o no a Internet i de si s'empren les TIC, sinó de la qualitat d'aquest accés i d'aquest ús, entesa aquesta qualitat en termes de tecnologia (velocitat, prestacions tècniques, aplicacions) i en termes de destreses individuals i de contexts personals i relacionals per aprofitar les oportunitats de la tecnologia. De manera creixent el jovent es divideix entre aquells per als quals Internet proporciona experiències riques, diverses i estimulants, en les que com més hi aprofundeixen més destacat és el paper que tenen en la seva vida, perquè els acosten a una cultura participativa (tot i que malauradament tingui poc o res a veure amb l'ensenyament), i aquells altres per als quals Internet és un recurs estret, limitat, que com a màxim exganxa d'una manera superficial i que en conjunt és poc significatiu.

Un altre assumpte a considerar (the transparency problem) és un tema clàssic de l'educació en mitjans: com aconseguir que els joves es donin compte que els mitjans (i molt especialment Internet) model·len la seva percepció de la realitat. En el món en línia cada cop és més difícil valorar la qualitat de la informació, tenir criteri sobre la seva credibilitat, separar l'orientació comercial de la no comercial. Tota mena d'interessos (econòmics, polítics, ideològics, etc.) influeixen en la informació i les interaccions que els joves tenen al seu abast, enterbolint-ne la transparència. La disfressa, el camaleonisme i l'engany poden ser més imperceptibles i insidiosos a Internet. A més a més, la validesa de la informació d'Internet sovint es jutja primordialment en funció del format i del disseny, dificultant-ne l'anàlisi.

Respecte de tot això l'experiència dels adults amb la televisió no ajuda gaire, perquè en gran mesura es basa en anuncis o en informatius presentats en blocs diferenciats i en una recepció passiva i segmentada dels altres continguts. Als adults els costa entendre que Internet pot ser molt més agressiu i manipulador que la TV. A més, com també assenyala l'informe "Confronting the Challenges ...", la tradició dels llibres de text tampoc estimula gaire a alumnes i professors a ser crítics amb els mitjans i a qüestionar la informació, que sovint s'accepta com si tota ella fos autèntica, indiscutible i presentada sense biaixos. [Hi ha una web en anglès per a fer treballs escolars, que ara sóc incapaç de trobar, que amb propòsit pedagògic presenta de manera clara i natural informació deliberadament errònia].

Intervenir educativament en l'assumpte de la transparència requereix tenir com a objectiu que els joves s'acostumin a reflexionar sobre la seva experiència amb els mitjans digitals i siguin capaços de conceptualitzar el que fan i aprenen quan participen en aquest món. Faria falta molta conversa professorat-alumnat per madurar en aquests temes; pel professorat suposaria canvis en la seva aparentment "còmoda" posició (explico al final el sentit d'aquest adjectiu) però possiblement els alumnes acabarien reconeixent i agraint aquest interès.

És indiscutible que la participació a la xarxa fa que els joves es trobin en situacions que haurien estat gairebé inimaginables fa deu o vint anys. El tercer problema (the ethics challenge) fa referència a com es podria estimular els joves perquè fossin reflexius sobre les opcions ètiques que se'ls presenten quan participen a la xarxa i la seva actuació impacta en d'altres persones. Les incipients normes d'etiqueta del ciberespai són només una primera aproximació a les pautes ètiques que haurien de guiar la seva pràctica com a creadors de contingut i com a participants en comunitats en línia. Decidir que s'exposa d'un mateix o de persones properes i pensar com guiar el propi comportament quan l'entorn estimula a jugar o actuar amb identitats fictícies són dos exemples ben immediats i quotidians dels reptes ètics que planteja la participació en els mitjans infocomunicatius. Es pot afirmar que afrontant de manera passiva el canvi tecnològic no es contribueix gaire a que els joves construeixin unes normes ètiques per moure's i desenvolupar-se en un entorn digital divers i inabastable, ambigu i complex, prometedor i també perillós.

Concloent, qualsevol intent de preparar els joves per a una cultura participativa mediada per la tecnologia fa necessari afrontar aquests tres problemes. Això requereix, grosso modo, que es renovi la visió que es té del jovent, del seu entorn, de les seves expectatives i dels problemes que afronta i que haurà d'afrontar. En el fons de tot això hi ha, en la meva opinió, una realitat simple i diàfana que tothom hauria d'entendre: els més joves no tenen consciència de quina era la realitat infocomunicativa anterior a ells, la realitat de tot just fa uns pocs anys. Perquè haurien de tenir-la? Pot tenir aquesta consciència una nena de quart de primària o un noi de segon d'ESO? Òbviament no, i certament no s'imaginen un món sense televisió, sense mòbils o sense messenger. Ben segur que tampoc no els preocupa gens ni mica que el món fos així i que ara ja no ho sigui. Perquè els hauria d'interessar com eren les coses abans que neixessin? Com a màxim els sorprèn que algú els expliqui que uns anys enrere tot això no existia. I tenen tota la raó del món per "desconnectar" quan se'ls suggereix que abans les coses (i la gent) eren millors que les d'ara.

Els adults sabem que fins fa ben poc el sistema tecnològic-mediàtic era molt diferent (tot i que ara no podríem prescindir del mòbil ni de la web, de la càmera digital o de l'iPod, del pay-per-view o de la televisió d'alta definició), però això no ho han viscut els joves. Deu anys en la vida d'un nen de deu anys ho són tot, però en la d'una persona de quaranta "només" representen una quarta part de la seva vida. No s'hauria d'oblidar perquè avui no es pot educar com si les coses no haguessin canviat, com si fóssim ahir. Intentar fer-ho tancant els ulls a aquesta realitat dóna una aparença de comoditat, de simplicitat, de poder concentrar-se en el més fonamental. Però no afrontar la realitat d'avui (que la tecnologia ha generalitzat una nova cultura d'interacció i participació, diferent de l'anterior) és anacrònic i conté la llavor del fracàs: així difícilment es podrà atraure ni molt menys seduir els joves. Dit en positiu, l'educació del segle XXI requereix incorporar a fons la cultura digital i per fer-ho l'ha de considerar des d'aquesta triple perspectiva: participació, transparència i ètica.

Acabo dient que opino que aquest és un assumpte que necessita "desesperadament" adquirir protagonisme, i que a més està directament connectat amb un altre problema cabdal (però amagat, tapat pel formalisme de la representació pseudo-democràtica de l'alumne en el món escolar) de l'educació tradicional: la manca de veu de l'aprenent en el seu propi aprenentatge, el que s'anomena "student voice". Ara que amb la LEC a Catalunya tindrem una Agència d'Avaluació i Prospectiva de l'Educació, no seria "participació, transparència i ètica" un bon eix argumental per debatre a fons com hauria d'evolucionar l'educació en la societat (tecnològica) del segle XXI ?

Gràcies per haver arribat fins aquí.

Ferran Ruiz Tarragó

http://www.xtec.cat/~fruiz/

Califòrnia es passa al llibre de text digital (començarà a fer-ho)

2009-06-09T19:58:00.005+01:00

El titular "Arnie terminates textbooks" encapçala el web d'educació del diari The Guardian d'avui (9 de juny de 2009). La notícia fa referència a que el governador de l'estat de Califòrnia (que té fama de ser força expeditiu) està disposat a reduir de totes les maneres possibles el dèficit pressupostari de Califòrnia, que és de més de 24 mil milions de dòlars. Com diu el començament d'aquest article (tradueixo aproximadament) "A la primera pel·lícula Terminator intentava extingir tota la vida humana. Ara, com a governador de Califòrnia, Arnold Schwarzenegger vol fer història dels llibres de text en favor dels formats digitals."

L'article original de The Guardian fa referència a la substitució dels llibres per ebooks, les característiques dels quals encara estan per precisar. El procés començarà l'agost del 2010, data en que els llibres de text de matemàtiques i de ciències dels alumnes de high school seran reemplaçats per materials digitals, els quals hauran d'haver passat una revisió del seu nivell acadèmic, cosa que sembla una bona idea, juntament amb la de mirar d'avançar per passos ja que de moment es comença per ciències i matemàtiques.

El diari Los Angeles Times del 5 de juny recull el discurs pressupostari de l'antic "Terminator", en el que entre d'altres coses assenyala que la crisi s'ha d'aprofitar per fer més eficient el govern i per trobar formes innovadores "d'estirar" els diners dels impostos ("to find innovative ways to stretch the taxpayer dollar"). La mesura pretén escurçar, d'una manera encara poc definida, la partida de 350 milions de dòlars que l'estat de Califòrnia es gasta anualment en llibres de text. Literalment diu: "Now, we expect the first science and math books to be digital by this fall. If we expand this to more textbooks, schools could save hundreds of millions of dollars a year, and that's hundreds of millions of dollars that could be used to hire more teachers and to reduce class sizes." Tot i que la motivació econòmica és predominant, el governador Schwarzenegger també argumenta que els materials digitals es poden actualitzar amb facilitat i que convé desenvolupar les destreses digitals de l'alumnat.

Segons BBC News (Online push in California schools) el governador creu que les activitats que tenen lloc a Internet amb serveis com Facebook i Twitter i les descàrregues a iPods demostren que els joves són els primers d'adoptar les noves tecnologies en línia, i per això Internet és també la millor manera d'aprendre a les aules ("show that young people are the first to adopt new online technologies, and so the internet is also the best way to learn in classrooms.")

La idea que els llibres de text en paper han estat "terminats" per Arnold Schwarzenegger provoca comentaris irònics dels mitjans, inclòs el flegmàtic (en teoria) The Times. Segons l'edició digital d'aquest diari "the bodybuilding state governor" va declarar que els llibres són "outdated" i massa cars, mentre anunciava aquesta mesura aguantant quatre llibres de text grossos i dient "I can use these for the (bicep) curls."

De les dificultats tècniques, logístiques i pedagògiques poc se'n parla, de moment, tot i que els comentaris dels diaris i mitjans informatius que he citat en aquest article s'estan omplint ràpidament de punts de vista amplis i contrastats, de lectura recomanable. L'esmentat The Guardian publica un article crític al costat de la mateixa notícia i un altre que argumenta que els ebook no són l'opció més "verda".

Que aquest tema és ara mateix molt viu n'hi ha d'altres evidències, locals i estrangeres. Una d'aquestes és que un districte escolar de Connecticut reemplaça els llibres de text de matemàtiques (àlgebra) de secundària superior per materials digitals orientats a proporcionar aprofundiment més que no pas extensió (qui estigui interessat por llegir la notícia a The New York Times d'ahir, 8 de juny, "Connecticut District Tosses Algebra Textbooks and Goes Online"). Les iniciatives que respecte dels "llibres de text digitals" hi ha a Catalunya fan esperar que de tot això se n'anirà parlant força.

Ferran Ruiz Tarragó

http://www.xtec.cat/~fruiz/

Llei d'educació i TIC: el dictamen

2009-05-19T22:12:00.005+01:00

El 31 de gener vaig publicar el post "La llei d'educació i les TIC" just després de comparèixer davant la Comissió d'Educació i Universitats del Parlament de Catalunya que estudiava el Projecte de llei d'educació de Catalunya (LEC). En aquella ocasió vaig proposar que la LEC recollís quelcom tant senzill i tant important com el dret dels alumnes d'utilitzar al llarg dels seus anys d'aprenentatge escolar les eines digitals pròpies del temps en què viuen i que el dia a dia de l'avaluació canviés, incorporant coses com la recerca, el treball en equip i la presentació i l'aplicació del coneixement, àmbits que extreuen el millor del potencial educatiu de les TIC.

També vaig demanar aleshores que no s'ignorés tot el que fa referència a les condicions ambientals i materials en què es desenvolupen les activitats d'ensenyament-aprenentatge en els centres educatius. I, entre d'altres coses, també vaig proposar la creació d'un Institut de Lideratge Educatiu, perquè si d'una cosa se'n sap poc al nostre sistema educatiu és de gestionar el canvi. Aquest potser sigui el dèficit més gran de tots els que històricament arrosseguem tant a l'educació pública (que pràcticament mai ha comptat amb un sistema eficaç de direcció, en aplicació d'aquell estrany principi administratiu que estableix que les coses funcionen soles) com a la privada (sovint conservadora fins extrems que la fan tant o més estaticista que la pública). Cal d'una vegada sistematitzar com aprendre de manera pràctica la manera de plantejar i fer efectius canvis substancials amb vocació transformadora, polaritzats en el tracte personalitzat, la millora dels aprenentatges i la implicació dels alumnes. Aquell post acabava expressant el desig que les meves opinions i propostes fossin útils, sempre des del meu punt de vista particular sobre determinades coses que en l'àmbit educatiu convenen al nostre país.

Han passat uns mesos, el treball de la Comissió ha seguit el seu curs i el resultat n'és el Dictamen que fa tot just uns dies ha publicat el Butlletí Oficial del Parlament de Catalunya (12 de maig). Tot i que la LEC encara no ha estat aprovada pel ple de Parlament i que mai no es pot descartar que hi hagi sorpreses, no són pocs els mitjans de comunicació que recullen declaracions polítiques en el sentit que una àmplia majoria parlamentària dóna suport el text actual. Amb aquest antecedent no em sembla prematur comentar i ressaltar alguns punts de l'articulat (als que crec haver contribuit d'alguna manera) que no estaven inclosos en el projecte inicial.

La primera cosa que remarco és l'article 89, "Serveis digitals i telemàtics a disposició dels centres". Aquest article, estructurat en quatre apartats, estableix una sèrie de coses importants. El transcric literalment:

"1. El Departament ha de facilitar als centres educatius l'accés a un conjunt de serveis digitals i telemàtics orientats a millorar el desenvolupament de l'activitat educativa. Els centres han de posar aquests serveis, en la mesura que escaigui, a disposició del professorat, els alumnes i les famílies.
2. Els serveis digitals i telemàtics a què fa referència l'apartat 1 han de posar a disposició dels centres aplicacions didàctiques i continguts educatius de qualitat, serveis de dossier personal d'aprenentatge i de registre acadèmic personal individual i altres aplicacions i serveis digitals orientats a potenciar l'excel·lència dels aprenentatges i a facilitar el funcionament dels centres.
3. El dossier personal d'aprenentatge emmagatzema en suport digital i fa accessibles, d'acord amb el que el Departament estableixi per reglament, els documents i els objectes digitals que resulten de la producció intel·lectual de cada alumne o alumna durant el procés d'aprenentatge, des del darrer cicle de l'educació primària fins als ensenyaments postobligatoris. El contingut del dossier pot servir d'evidència en el procés d'avaluació.
4. El registre acadèmic personal individual conté en suport digital, d'acord amb el que el Departament estableixi per reglament, les dades acadèmiques personals dels alumnes que els centres considerin pertinents i les que siguin necessàries per a complir la normativa sobre aspectes formals de l'avaluació dels alumnes."

Recollint una "tradició" que es va iniciar molts anys enrere (el 1988, en els temps del PIE - qui estigui interessat en la història pot clicar aquí), aquest article estableix clarament que l'activitat educativa no pot ser aliena a l'ús pedagògic de serveis digitals i telemàtics, i que de cara el futur al menys s'ha de comptar amb tres peces fonamentals: a) aplicacions didàctiques i continguts educatius, b) "dossiers personals d'aprenentatge" (altre nom per als portafolis digitals o e-portfolios), i c) registre acadèmic personal individual.

Malgrat no puc estendre'm sobre això, penso que el que es diu és realment important i que no trigarà massa a fer-se palès. El dossier personal d'aprenentatge pot proporcionar a l'alumnat un sentit molt més gran de pertinença del seu aprenentatge (li pot permetre reaprofitar el seu propi treball, cosa rara en educació, on gairebé sempre l'alumne ha de tornar a començar de nou, "from scratch") i obre la porta a formes d'avaluació basades en l'evidència del seu treball i de la seva capacitat d'explicar-lo. Particularment em convenç la proposta de dossier personal d'aprenentatge per a alumnes de cinquè de primària i més endavant. No és pas que els alumnes d'infantil i dels dos primers cicles de primària no hagin de fer servir els ordinadors, ni molt menys. Però implícitament l'article transmet la idea que l'ús sistemàtic de les TIC per part de l'alumne en el seu aprenentatge s'ha de potenciar a partir d'una edat en la que la manualitat, la grafia i la manipulació física estiguin plenament consolidades.

I, pel que fa el registre acadèmic personal individual, si es desplega amb ambició pedagògica i d'una manera no burocràtica (aquest és el gran perill que caldrà evitar), pot proporcionar un fonament sòlid als esforços de personalització de l'aprenentatge. El que actualment es pot fer quant a aprenentatge personalitzat està molt limitat pel fet que generalment els centres no disposen de dades àmplies i ben construides sobre cada alumne i el seus aprenentatges (qui estigui interessat en donar un cop d'ull a aquest concepte pot consultar el post "L'aprenentatge personalitzat" - que ja té un parell d'anys). Penso que el potencial de l'article 89 de la LEC per a l'implementació efectiva d'un ensenyament centrat en l'alumne és veritablement gran. Caldrà desplegar-lo amb intel·ligència i sensibilitat, fent un esforç per no caure en les rutines de la concepció gestionària de la pedagogia.

Ítem més. No puc estar-me de dir que em sento particularment satisfet d'haver proposat la incorporació al Projecte d'una sòlida referència als espais i els entorns d'aprenentatge dels centres educatius. El treball de la Comissió ha produit un nou article (el 87), que estableix el següent:

"L'estructura i l'organització dels centres han de definir entorns d'aprenentatge que permetin el treball en xarxa i les diverses formes de transmissió de coneixement als grups classe, i també les activitats individuals de treball i estudi. Amb aquesta finalitat, els projectes constructius de centres educatius han de definir espais, instal·lacions i equipaments que maximitzin la sostenibilitat, redueixin l'impacte ambiental i permetin integrar les tecnologies digitals, i han de configurar entorns d'ensenyament i aprenentatge funcionals i ergonòmics que estimulin la vinculació dels alumnes amb el procés d'aprenentatge."

En diversos llocs (Por una transformación del diseño escolar i, sobretot, a La nueva educación), he argumentat que l'estructura física i l'equipament dels centres educatius, especialment a la secundària, indueix l'alumnat a la passivitat i no crea vincles emocionals positius amb l'aprenentatge; més aviat els crea en sentit negatiu. No m'estenc en això ara i em limito a dir que amb aquest article la Llei es dóta d'un potencial transformador de gran envergadura, que també caldrà saber i voler aprofitar; evidentment l'obertura a nous plantejaments pot suscitar reaccions dels partidaris de l'estatus quo actual, del disseny escolar tradicional polaritzat en la transmissió i el control. En aquest punt la LEC esdevé genuïnament progressista, obrint el camí cap a dissenys que facilitin l'aprenentatge cooperatiu i el treball individual. Al cap i a la fí, amb tota naturalitat, també hauria de ser possible fer treballs en equip i estudiar a la mateixa escola.

Tinc altres coses a comentar (per exemple, el lideratge, la prospectiva educativa, la formació del professorat o la innovació), però serà millor deixar-les per un altre dia. Sóc conscient que la LEC serà valorada sobretot pel tractament d'assumptes com la dualitat educació pública-educació concertada, els cossos de professorat, l'articulació entre mecanismes de gestió territorial, la gratuïtat dels ensenyaments post-obligatoris o el compromís d'arribar en 8 anys a una despesa del 6% del PIB en educació. Tot i la innegable importància d'aquests temes, en certa manera no deixen de ser temes que ja fa temps que haurien d'haver estat superats, assumptes relatius a l'administració i el control de l'educació però força llunyans de les interaccions pedagògiques que caracteritzen el dia a dia del binomi alumnat-professorat.

És per això que dic un cop més (i acabo) que estic molt satisfet pels dos articles que he comentat. M'agradaria que adquirissin la rellevància que realment tenen perquè, al meu entendre, són dels pocs articles "orientats a l'alumne" (i també al professorat, ja que aquests dos estaments són, es reconegui o no, simbiòtics). És per això que l'esforç valia la pena i, des del meu particular punt de vista, dóno l'enhorabona a la Comissió que ha elaborat el dictamen. I les gràcies.

Ferran Ruiz Tarragó

http://www.xtec.cat/~fruiz/

Scratch i Crickets

2009-05-14T20:21:00.004+01:00

Scratch és un entorn de programació resultat d'un projecte del famós Media Lab del Massachusetts Institute of Technology que té per objectiu permetre que els més petits emprin l'ordinador per crear històries animades, art interactiu i música, que implementin els seus propis jocs i que comparteixin les seves creacions amb les d'altres nens i nenes a través de la web. Amb Scratch els nens aprenen importants conceptes algorísmics mentre programen moviments, transformen imatges, mesclen clips de so i integren inputs de diversos tipus de sensors.

La decisió de posar recursos per desenvolupar aquest projecte respon a la idea de que l'èxit de les persones (en tant que protagonistes de les seves vides i de l'activitat de les empreses, de les comunitats i dels països) depén molt més de les seves capacitats creatives que no pas del volum de coneixements que acumulen (en un post anterior, citant F. Kupferberg, deia que "creativity is more important than competence"). Sembla que això també ho pensa Mitch Resnick, líder del projecte Scratch, que creu fonamental ajudar als infants i adolescents a dissenyar, a inventar i a expressar-se creativament, ajudant a construir una "societat creativa".

Fa un parell d'anys vaig tenir el goig de participar en una presentació d'Scratch a la Northeastern University feta pel propi Resnick a un grup petit de membres de la IFIP. Tanmateix poques vegades havia tornat a pensar-hi fins que fa uns dies el Servei de Tecnologies per a l'Aprenentatge i el Coneixement del Departament d'Educació en va organitzar un sessió de presentació. Crec que estaria molt bé potenciar aquesta eina i la seva metodologia de treball, de manera que fossin més conegudes, i que els clubs de programació Scratch s'estenguessin pels centres educatius i es formessin xarxes col·laboratives de projectes com les que ja hi ha en molts països. Precisament d'aquí dos dies (el 16 de maig) se celebra el dia mundial de Scratch. El Citilab de Cornellà cel·lebra l'Scratch Day amb una sèrie de tallers per a nens i nenes i l'Escola Pia de Granollers organitza un taller per a pares i mares. Amb aquestes iniciatives un grapat de nens i nenes (i també d'altres més grans) gaudira molt jugant amb Scratch. De cara el futur estaria molt bé que l'any vinent l'activitat d'aquests pioners assolís un abast molt més gran.

Una altra eina per estimular la creativitat associada a un projecte del MIT Media Lab (Lifelong Kindergarten és el bonic nom del grup responsable, també associat a la "factoria Resnick") és Crickets. Els Crickets són petits dispositius programables que poden fer que certs objectes girin, s'encenguin i toquin música. A un Cricket se li poden connectar llums, sensors i motors i es senzill escriure programes informàtics per governar les seves accions. Els Crickets són veritables ordinadors que nenes i nens poden fer servir per crear escultures musicals, ninots que ballen, objectes interactius i d'altres invents artístics, tot aprenent en el procés creatiu importants idees de l'àmbit matemàtic, de les ciències i de l'enginyeria.

Crickets és el resultat basa en més d'una dècada de recerca educativa finançada per la National Science Foundation (NSF) dels Estats Units. Quant a concepte i finalitats té semblances amb el kit LEGO MindStorms, dissenyat especialment per fer robots. Tanmateix Crickets està dissenyat per fer creacions artístiques interactives i programables i es considera que té un ampli potencial per acostar les nenes als temes tecnològics dels quals massa sovint n'estan excloses.

Degudament promocionada i suportada, la parella Scratch-Crickets podria donar lloc a una reconceptualització de l'aproximació escolar i lúdica a les TIC (llunyana hereva de Logo), estimuladora de la creativitat, de la col·laboració i del sentit de pertinença i projecció del propi aprenentatge. Fins i tot, ho dic mig en broma i mig seriosament, podria servir per donar una mica més de substància a l'ús educatiu dels recentment promesos "ordinadors per a l'alumnat de cinquè de primària" ...

Salut.

Ferran Ruiz Tarragó

http://www.xtec.cat/~fruiz/

Internet als exàmens?

2009-05-11T16:58:00.002+01:00

La secció d'educació del diari The Guardian (edició d'avui, 11 de maig de 2009) enllaça amb una notícia del Technology Blog d'aquest mateix diari que fa referència a un possible pla pilot danès d'incorporació de l'ús d'Internet en els examens per part dels alumnes de secundària superior.

Si la realització d'aquesta experiència s'arribés a confirmar (el corresponsal assenyala que alguns mitjans de comunicació de Dinamarca parlen d'aquest assumpte però que les autoritats educatives encara no s'han pronunciat), representaria un pas molt important vers la posada en escena a l'ensenyament reglat de sistemes d'avaluació dels estudiants basats en el que noies i nois saben fer, aplicar i explicar ajudant-se amb la tecnologia i les eines de treball intel·lectual pròpies dels temps en què vivim.

Mentre n'esperem més notícies (no és pot descartar que aquest projecte sigui prematur o fins i tot que sigui un bluff), per tenir visions de primera mà seria interessant rebre aportacions d'internautes relacionats amb persones d'aquell país.

Ferran Ruiz Tarragó

http://www.xtec.cat/~fruiz/

La llei d'educació i les TIC

2009-01-31T11:47:00.006+01:00

Ahir (30 de gener de 2009) vaig tenir el goig de comparèixer davant la Comissió d'Educació i Universitats del Parlament de Catalunya que estudia el Projecte de llei d'educació. Ho vaig fer en qualitat "d'expert en tecnologies de la informació i de la comunicació" a proposta del grup parlamentari de CiU i amb l'aprovació unànime de tots els grups. Va ser una experiència nova per a mi i molt interessant, però una mica deslluïda pel ritme de treball, al meu entendre excessivament ràpid, al que s'han d'ajustar els compareixents i els parlamentaris. Penso que tant en el meu cas en el d'altres compareixents el temps per respondre amb ponderació les qüestions formulades pels representants dels grups parlamentaris va ser més aviat just. Tot i això crec que val molt la pena (i és d'agrair) la possibilitat que se'm va donar com a particular d'expressar el més essencial de les meves opinions.

Com que el Projecte recull molt poc les TIC i tot el conjunt de temes pedagògics i organitzatius que hi estan relacionats, la meva exposició no va consistir en fer propostes d'esmenes sinó que es va centrar en assumptes que ara per ara no es consideren. No m'estic referint a coses tècniques o de detall, sinó a temes que trobo substancials i que tenen fortes implicacions. Per exemple, que la llei reculli quelcom tant senzill com el dret dels alumnes d'utilitzar al llarg dels seus anys d'aprenentatge escolar les eines digitals pròpies del temps en què viuen (i a ser avaluats de manera corresponent). O que no s'ignori, com passa amb el redactat actual, tot el que fa referència a les condicions ambientals i materials en què es desenvolupen les activitats d'ensenyament-aprenentatge en els centres educatius. També vaig proposar la creació d'un Institut de Lideratge Educatiu, perquè si d'una cosa se'n sap poc al nostre sistema educatiu és de gestió del canvi, i aquest és potser el dèficit més gran de tots els que arrosseguem.

Aquestes i d'altres consideracions i propostes estan argumentades en un document que vaig lliurar a la Comissió. Estic intrigat per saber si serviran. Espero que sí!

Ferran Ruiz Tarragó
frtarrago@gmail.com
http://www.xtec.cat/~fruiz/

PD. El Parlament de Catalunya publica les transcripcions de les sessions en la seva web (http://www.parlament.cat/ secció documents, apartat transcripcions). També proporciona les gravacions en video.

Perillosament irrellevant (i 2)

2008-12-28T13:48:00.004+01:00

Continuem aquest post en dues parts amb unes quantes frases seleccionades d'un llibre d'una gran autoritat internacional de management [per contextualitzar no totes les traduccions de l'anglès són literals però es manté el sentit original]. Abans aviso que no les va escriure cap individu "antisistema". Ben al contrari, són d'una persona profundament compromesa amb la millora del sistema econòmic i de relacions laborals, una persona que amb fets va contribuir a que coses importants com l'ocupació i la satisfacció en el treball de milions de persones funcionessin el millor possible. Heus ací:

- "Ni el nivell de destresa dels treballadors ni la seva dedicació poden superar les disfuncions fonamentals del sistema".

- "El rendiment del treballador està determinat en gran mesura pel sistema en què treballa, del qual n'és responsable la direcció".

- "Per millorar els resultats s'ha d'incidir en el sistema que els produeix, però tanmateix la majoria dels esforços de millora s'adrecen als treballadors".

- "Per aconseguir millors resultats s'ha de canviar el procés de producció i els mànagers han de proporcionar els mètodes i els mitjans per fer-ho".

- "Si un negoci no està ben muntat, el bon treballador no hi pot fer res i si vol canviar les coses pel seu compte pot empitjorar-les i fer-se la vida molt difícil".

- "La qualitat de la producció d'una empresa mai serà millor que la qualitat produïda a dalt de tot (de la jerarquia)".

- "Un procés pot ser estable i controlat i produir un 100% de productes defectuosos".

- "Els eslògans només aconsegueixen frustrar als treballadors, empitjorant-ne l'actitud".

- "Cap nombre d'èxits a curt termini garanteix l'èxit a llarg termini".

- "Tot sistema ha d'incloure el futur".

- "Per gestionar les persones s'ha de conéixer l'efecte del sistema sobre el seu rendiment".

- "La qualitat s'aconsegueix quan les persones estan automotivades".

- "Els objectius numèrics no aconsegueixen res ... l'esforç s'ha de fer en el mètode".

- "Comprendre un sistema és ser capaç de predir les conseqüències dels canvis que es proposen".

Aquestes cites provenen del llibre "The New Economics. For Industry, Government, Education" escrit pel nord-americà William Edwards Deming, investigador i expert en gestió empresarial de formació físico-matemàtica a qui en gran mesura s'atribueix l'èxit econòmic del Japó després de la segona guerra mundial. Aquesta obra pòstuma fou publicada poc abans de la seva mort el desembre de 1993, ara fa quinze anys. Simplificant-ho molt, els mètodes i criteris de Deming, aplicats amb devoció per una part substancial de l'empresariat industrial japonès, es basen en: a) la imperiosa necessitat de disposar d'una visió sistèmica de les organitzacions i del seu entorn; b) l'èmfasi en la cooperació entre els treballadors per innovar i obtenir resultats d'alta qualitat en lloc de refiar-se de les inspeccions i dels controls a posteriori; i c) atribuir als alts directius la responsabilitat fonamental sobre els resultats del treball. El món econòmic era òbviament el nucli dels plantejaments de Deming però és digne d'esment que va formular aquestes reflexions pensant també en els àmbits del govern, de l'educació i de la sanitat. Per això les he portat a aquest post sobre la rellevància de determinades aproximacions als problemes de l'educació.

La responsabilitat de qui pren les grans decisions i de qui les desenvolupa era un assumpte cabdal en el pensament de Deming. Situat en el context nord-americà, Deming era molt crític amb els models imperants de gestió i amb la prepotència i la vanitat de molts directius, als que feia responsables del declivi industrial dels Estats Units davant les empreses japoneses i de la severa crisi econòmica que va portar G.H.W. Bush a perdre la reelecció davant Bill Clinton el 1992 (it's the economy, stupid!) després de 12 anys de reaganomics, dèficits disparats i una economia en recessió (com ara, però aleshores no tan greu).

Per a Deming un component essencial d'aquesta enorme problemàtica era el tancament dels líders i directius en els seus propis sabers, fórmules i interessos, negant-se a renovar la visió del món induïda pel filtre corporatiu, a obrir-se a noves perspectives i mirar les coses de manera realment sistèmica. L'actualitat d'aquesta visió em sembla inqüestionable: la crisi econòmica i social de base industrial i financera (i en el fons també educativa), covada durant anys, dóna especial autoritat i rellevància a les seves paraules.

Com si fossin les dues cares de la mateixa moneda, la crítica de Deming als sistemes de gestió és inseparable de la denúncia dels defectes i dèficits dels mànagers. L'atac és frontal des de la primera línia del prefaci de "The New Economics ..." que comença així: "Aquest llibre és per a la gent que viu sota la tirania de l'estil predominant de gestió (prevailing style of management). Les pèrdues grans i de llarg abast causades per aquest estil de gestió ens han portat al declivi. L'estil actual de gestió ... és una presó creada per la manera com la gent interacciona. Aquesta interacció infligeix tots els aspectes de les nostres vides –el govern, la indústria, l'educació, la sanitat-".

Deming deia que qualsevol directiu (de bona fe) creu que ho està fent el millor possible i que aquest és precisament el problema, que formi part del sistema establert de gestió. El "seu millor saber fer" està implantat, està incrustat (embedded) en el sistema actual de gestió, el qual condiciona el seu pensament i la seva acció i fa que operi en el marc dels sobreentesos i dels llocs comuns del seu sector. Literalment deia que "el treball dur i els millors esforços (dels directius), si no estan guiats per nou coneixement (que provingui de l'exterior), només faran més profund el forat en que ens trobem". Encarar a fons aquesta qüestió és essencial per al benefici a llarg termini de qualsevol organització en uns temps en els que els canvis de l'entorn són imprevisibles i incontrolables.

Sóc del parer que tot l'anterior és en gran mesura aplicable al món educatiu, des dels parlamentaris que aproven les lleis fins als quadres de gestió administrativa i docent i als creadors d'opinió. En el meu llibre "La nueva educación" (LID Editorial Empresarial, 2007) deia que els adults que regeixen el sistema educatiu, haurien de fer abstracció del fet que aquest sistema va ser bo per a ells mateixos i s'haurien de preguntar com ha canviat el món i fins a quin punt l'actual organització escolar porta en ella mateixa el germen del desinterès, de les baixes expectatives personals respecte de l'educació formal que tan sovint porten a l'abandonament. Jo penso que, instal·lats en els seus sabers i posicions, els autors de les "grans" lleis educatives espanyoles de la democràcia (LOGSE, LOCE, LOE) no es van fer aquesta pregunta o que se la van fer de manera endogàmica i poc sistèmica. Com explico al llibre tampoc van fer cap esforç significatiu per inspirar-se en noves fonts de coneixement. El fet és que van establir molts i segurament magnífics objectius, però, com diria Deming, ni de bon tros van donar mitjans i mètodes viables per atendre la diversitat de l'alumnat (dic diversitat conscient d'emprar una terminologia que ha quedat antiquada). Van ignorar que la heterogeneïtat de bagatges culturals, cognitius, afectius, socials, psicològics i fins i tot sanitaris dels alumnes seria la norma enlloc de l'excepció. No van preveure sistemes de gestió i lideratge capaços de fer-se càrrec de les noves realitats i refer de manera apropiada els processos pedagògics (sempre he pensat que la LOGSE tenia molts elements positius però que en canvi presentava un encefalograma pla en termes d'organització i gestió). No van reconèixer que l'aprenentatge és altament individual, que no es produeix en massa, que la motivació ve de dins i no s'imposa mitjançant crides a l'autoritat. Pensant en termes tradicionals de grups, aules, matèries, hores lectives i certificats (i interessos corporatius) no van entendre que en els temps actuals cada alumne necessita un programa d'aprenentatge a mida (que no individual ni molt menys solitari) en el qual ell mateix ha de poder tenir un paper propi i actiu, i que això requereix articular nous conceptes i nous diàlegs. No van pensar que algú s'ha de fer responsable de conduir l'aprenentatge de cada alumne individualment considerat. Instal·lats en els seus sabers, entorns, ideologies i interessos, els alts directius del sistema educatiu han preferit tradicionalment donar consignes i establir llargues llistes d'objectius (fent responsables els treballadors del seu assoliment) en lloc de donar criteris, eines i mitjans per a transformar els processos i les organitzacions.

Acabo aquest post en dues parts dient que em sap una mica de greu transmetre una mirada tan àcida del sistema educatiu (és a dir, de la nostra societat i de mi mateix en tant que ciutadà i professional), però el món el canvien els disconformes (que a vegades l'empitjoren). L'educació és un problema global i els problemes globals són endimoniadament complexos. Ningú té la solució en les seves mans i molt menys la té el que escriu aquestes ratlles, que ni tan sols aconsegueix tenir el seu despatx ordenat. Tanmateix vull posar de manifest que les bones intencions de millora de l'educació difícilment es podran materialitzar en els marcs vigents (1). No n'hi ha prou amb que molts professors esforçats i motivats (i amb esperit de sacrifici i fins i tot capacitat de sofriment) intentin fer-ho el millor possible dins d'un marc que dia a dia es fa més obsolet. No serveix de massa carregar les tintes sobre la formació del professorat, l'excel·lència, la cultura de l'esforç, l'autonomia i el retorn a l'autoritat perduda (quin seria el mètode?) si es fa al preu d'evitar discutir el que realment importa, que al meu entendre no és sinó definir en tota la seva amplitud l'objectiu de millora de l'educació, basant-lo en les persones i no en termes numèrics, i repensar el sistema renovant els mètodes de gestió a tots els nivells. Crec que aquesta mena de plantejaments podrien augmentar la rellevància del debat educatiu, "carregant-lo de futur". Al cap i a la fi, com també deia Deming, el propòsit de l'escola ha de ser preparar els estudiants pel futur, no pel passat. Això sí que és veritablement rellevant.

Ferran Ruiz Tarragó

frtarrago@gmail.com

(1) Que això ho pensen persones molt més autoritzades que jo n'hi ha mostres molt il·lustratives. Vegeu, per exemple: Changing Education (2007), editat per Hershock, Mason, Hawkins. Springer-The University of Hong Kong.

Perillosament irrellevant (1)

2008-12-19T22:48:00.010+01:00

Els canvis socials i tecnològics semblen tenir lloc a un ritme més ràpid del que les institucions, els conceptes i les emocions poden donar abast. Costa copsar les seves implicacions, modificar les idees, transformar les estructures, alterar les rutines o redefinir les pràctiques. El resultat, com diu Gwynne Dyer, és que contínuament "es pretén acomodar les noves realitats en les inapropiades institucions existents i s'intenta pensar sobre aquestes noves realitats en termes tradicionals i a vegades perillosament irrellevants". En la meva opinió aquestes consideracions són aplicables a l'educació i també al debat públic que sobre el sistema educatiu té lloc en diversos cercles (professionals, socials i polítics) i que els mitjans de comunicació recullen de manera creixent.

Un exemple d'això és que, essent cada cop més àmplies les capes d'alumnat que encaixen poc en el sistema i que encaren la seva pròpia educació de manera passiva i mancada d'interès, hi ha intel·lectuals i mitjans que es dediquen a martellejar amb eslògans com la crida a "la cultura de l'esforç", com si fos la clau de volta del problema educatiu. No vull pas dir que l'estudiant no s'hagi d'esforçar, sinó que aquesta benintencionada invocació i d'altres de semblants em semblen del tot irrellevants en la pràctica. No tenen cap força per canviar res ja que no concreten en que consisteix aquesta cultura ni menys encara com generalitzar-la. Normalment ni tant sols es posa en qüestió si tot el que ofereix o exigeix el sistema educatiu mereix realment la pena, o fins a quin punt la manera de fer les coses porta en ella mateixa la llavor de la desmotivació. Altres exemples d'eslògans són "la recuperació de l'autoritat del professorat" o "l'augment del prestigi social del professorat". També se'ns informa (està bé saber-ho, però, ens serveix de referència?) que a llocs com Corea, Hong Kong i Finlàndia només pot accedir als estudis universitaris de magisteri una petita fracció dels estudiants amb els millors expedients, cosa que fa possible que els professors siguin "seleccionats d'entre els millors" i a més que és vital que en tot moment els professors "estiguin ben formats" (només plantejar les coses així ja indueix a descrèdit - de quina altra professió es poden dir aquestes coses de manera impune?). Sense aclarir a fons el significat d'objectius plens d'ambigüitat ni proposar mètodes per assolir-los, els bons propòsits esdevenen irrellevants, perquè ningú sap realment de què parla l'altre o, en el millor dels casos, els malentesos estan garantits. No té res d'estrany que molts professionals de l'educació es mirin aquests debats amb obert escepticisme, pagant el preu de ser acusats d'immobilisme o corporativisme. La llàstima és que dels mateixos professionals no sorgeixin prou plantejaments nítids i coordinats per aclarir aquests i d'altres tòpics amb una clara orientació de futur.

El fet d'afrontar assumptes claus per al futur excessivament condicionats pel pes combinat del passat llunyà i de la història més recent no és pas un tret exclusiu de les nostres terres. En un recent llibre de l'OCDE, el (meu admirat) pensador anglès Tom Bentley escriu que l'aproximació a la reforma de l'educació que predomina en els països membres d'aquesta organització "es basa en el mateix paradigma de governança de sempre i en el domini continuat de les burocràcies públiques" (Innovating to Learn, Learning to Innovate. OECD, 2008). En general els governs com a màxim semblen aspirar a que es donin les condicions perquè cada centre educatiu disposi d'una estratègia focalitzada en la millora dels resultats acadèmics i del seu propi rendiment, sempre d'acord amb el sistema existent de governança i de rendició de comptes. I res pus, que diuen a Mallorca. És a dir, els governs busquen millores i plantegen les actuacions que consideren apropiades, però ho fan pensant que els bons resultats que desitgen s'aconseguiran dins del marc constrictiu que ells mateixos i les seves burocràcies han edificat al llarg des molts anys. Em permeto dubtar que sigui possible quadrar aquest cercle.

A més a més, per l'opinió pública s'estén la idea que el principal criteri d'èxit de l'educació és que el sistema educatiu d'un país sigui capaç d'aconseguir posicions capdavanteres en els informes PISA o que com a mínim progressi en aquesta direcció. Bentley ho expressa ben clarament quan assenyala que "a través de països i cultures, la definició d'escola d'èxit és notablement similar, influenciada de manera creixent per la internacionalització de les mesures i indicadors de rendiment". Tot i que crec en la importància i l'interès del sistema d'avaluació PISA (el qual, irònicament, possiblement constitueixi la darrera esperança dels constructivistes), polaritzar tant el debat educatiu en aquest assumpte i les seves derivades és, a més d'una tremenda simplificació, una invitació a la seva improductivitat. Les dades de PISA s'exploten fins a un nivell inversemblant i sembla que tot quedi reduït a que les mitjanes dels estudiants pugin o baixin uns quants punts en les proves o a comparar posicions en el ranking internacional o autonòmic. També hi ha delectació en observar com evoluciona el percentatge de "fracàs escolar", donant implícitament per suposat que aprovar l'ESO equival a "èxit escolar". En aquest context, el sentit autèntic de l'educació, el ple desenvolupament cada alumne com a persona, dels seus coneixements i valors, queda força allunyat dels objectius i prioritats d'uns aparells de gestió educativa i d'uns comentaristes preocupats sobretot per les macroxifres, els indicadors i els eslògans de fàcil lectura.

Tot plegat semblaria indicar que aquest no és un bon camí per superar l'actual sistema burocràtic d'escolarització-educació ni tampoc per crear entorns d'aprenentatge que contribueixin decisivament a que tota la població escolar adquireixi els coneixements i les destreses per al segle XXI (que no només no són les mateixes que les del darrer terç del segle XX sinó que són més exigents), a més de disposar de les màximes possibilitats de formar-se com a persones. Tanmateix, és tanta la força dels marcs de referència tradicionals, que ni tant sols les escoles privades d'èxit s'aparten de les formes organitzatives i dels mètodes reguladors del sector públic (Bentley). Ben ancorades en els conceptes i els patrons tradicionals, el seu èxit es basa més en l'elitisme i la predictibilitat dels seus plantejaments que no pas en la centralitat de l'alumne, la formació del caràcter, l'optimització dels aprenentatges i el desenvolupament de la creativitat. Per complicar més les coses, sembla que de la mà de la burocràcia educativa europea i estatal estem en camí de sacralitzar una visió més aviat fragmentada i estreta de les competències, sense parar esment, com diu el prospectiu danès Feiwel Kupferberg, que a la llarga la creativitat és més important que la competència. (No hauria de fer falta però prefereixo deixar clar que penso que és absolutament primordial i prioritari assolir les competències bàsiques de lectura, d'expressió oral i escrita i d'aritmètica).

En definitiva, si fem cas dels debats actuals, sembla com si el futur dels sistemes educatius s'hagués de preparar emprant, gairebé de manera exclusiva, les concepcions de l'aprenentatge i l'ensenyament desenvolupades durant els segles passats, els models tradicionals d'organització i els sistemes de gestió educativa despersonalitzats i de masses que han caracteritzat els sistemes educatius en les darreres dècades, incorporant-hi tant sols alguns afegitons. Respecte d'això no està de més recordar que l'èxit en termes d'aprenentatge del procés d'expansió dels sistemes educatius dels anys 80 i 90 ha estat més aviat magre (em refereixo a Espanya però el mateix ha succeït en d'altres països). Els polítics i les burocràcies que han gestionat aquests processos ho han fet basant-se en els paradigmes i en les institucions existents, sense pensar realment en les necessitats i les característiques dels que havien estat anteriorment exclosos de l'escolarització. Aquí, fa vint anys, es va pressuposar, em temo que sense cap mena de base, que els nous "estudiants" encaixarien sense massa dificultats en les institucions existents i que s'acoblarien al sistema acadèmic de manera humil i agraïda. Aquesta etapa, que es va caracteritzar per l'aplicació d'una legislació desproveïda de sistemes efectius d'informació, d'organització i de lideratge (coses que cap norma ni cap política han solucionat fins ara i sense les quals és pràcticament impossible gestionar el canvi), constitueix, en la meva opinió, un cas paradigmàtic del que deia al començament, del fet de pensar en termes tradicionals intentant acomodar les noves realitats en les inapropiades institucions existents. Tant aquí com a la banlieue salten a la vista els resultats d'inserir per força col·lectius substancials de joves en un sistema educatiu que sistemàticament els planteja situacions en les que no poden desenvolupar un paper constructiu.

Però aquest problema, tot i ser enorme, no és el més greu. Seguint el pensament de Bentley, el problema més gran és que les pròpies organitzacions educatives en el seu estat actual produeixen fronteres que limiten les possibilitats d'aprendre, perquè limiten l'abast de la recerca, de la interacció, de la cooperació, de l'expressió personal, de la informació i de la creativitat en les activitats d'ensenyament-aprenentatge. També frenen la participació, especialment entesa com conducció progressivament corresponsable de la pròpia trajectòria acadèmica. I això afecta tot l'alumnat, el seu futur i el de la societat. Aquest sí que és un assumpte rellevant.

Ferran Ruiz Tarragó

frtarrago@gmail.com

Millorar l'educació és possible

2008-11-26T18:00:00.001+01:00

Finalitzat un projecte que m'ha absorbit tot el temps que hauria pogut dedicar a escriure, torno a disposar d'energies per mirar de reemprendre el blog Notes d'opinió, aturat durant mig any. Com a capçalera d'aquest post aprofito el títol d'un article que el diari El Periódico ha tingut l'amabilitat de publicar-me i que es pot llegir en català i en castellà. El títol "Millorar l'educació és possible" fa referència al Centre Educatiu Jacint Verdaguer de Sant Sadurní d'Anoia, que ha estat guardonat amb el Premi Catalunya Educació 2008 pel seu plantejament veritablement innovador, que il·lustra que hi ha maneres d'avançar en en el camp educatiu i que fer-ho està en bona mesura en mans dels professionals de l'ensenyament. Un modest article no pot fer justícia a un projecte educatiu de llarga volada, madur i dinàmic, però si que pot servir per dir que tenim exemples propers i potents de com millorar l'educació tenint sempre posat el focus en l'alumne i aprofitant els extraordinaris instruments tecnològics del nostre temps. Felicitats al tot els estaments del Jacint Verdaguer i molt especial a les persones que són les ànimes i motors del projecte (tothom que ho coneix una mica sap qui són).

Ferran Ruiz Tarragó

frtarrago@gmail.com

L'educació i la màquina de vapor

2008-06-05T22:58:00.001+01:00

Per invitació del Departament d'Educació avui he donat una conferència sobre "les TIC i la transformació de l'educació" a un nombrós grup de professorat i membres de serveis educatius que participen en projectes d'innovació. Crec que el que he dit ha estat ben rebut, que ha interessat força. Fins i tot puc dir que a algunes persones els ha interessat molt. També crec, atenent a una intervenció concreta, que plantejar escenaris de futur a llarg termini a professionals que possiblement tinguin vivències educatives quotidianes complexes i que segurament no veuen possibilitat de gaudir de millores reals a curt termini pot provocar una reacció d'incomoditat o fins i tot d'obert rebuig. És per això que vull justificar una mica, en els paràgrafs que segueixen, la necessitat d'apartar-se de l'habitual, de proposar i construir (amb la participació de tots) noves visions, de dir que la vella locomotora educativa de la societat ha estat superada pels temps encara que de moment no hi hagi recanvi a la vista. D'aquí el títol "l'educació i la màquina de vapor".

Per a mantenir-se en moviment totes les societats han de disposar d'energia vital en forma de persones educades, que tinguin coneixements, valors i iniciativa i que siguin capaces de crear dinamisme econòmic, cultural i social. D'aquestes persones, quantes més, millor. Amb la progressiva extensió de l'escolarització i de l'educació superior, el sistema educatiu de Catalunya va ser durant una part del segle XX la locomotora que amb una eficàcia limitada però raonable va proporcionar aquesta força motriu en una societat que partia de la base d'haver dut a terme, en el seu moment, la Revolució Industrial. Els titulats que el sistema educatiu va aportar a la societat (entre els quals es compta la gran majoria del professorat actual) es van formar en un marc mental configurat per la creença en el valor a llarg termini dels seus coneixements, pel caràcter local de les seves ocupacions, per l'estabilitat laboral i la previsibilidad de les seves activitats i trajectòries professionals.

És obvi que per als joves d'avui les coses ja no es presenten així.

Donats els grans canvis que hi ha en tots els ordres és lògic preguntar-se si aquesta locomotora educativa que ens va ser útil (i que avui per avui és l'única que tenim) no s'ha quedat irremisiblemente vella, si no se sembla a una màquina de vapor antiquada, per a alguns magnífica i entranyable, però que ja no pot donar el rendiment que la societat li reclama. Veient la gravetat dels problemes, com en són de tòpiques moltes postures i la limitació conceptual i material amb que es desenvolupen les escasses iniciatives veritablement innovadores, és lícit preguntar-se si el que fem (en conjunt) és conformar-nos amb millorar en el possible el rendiment de la vella màquina de vapor de l'era industrial en lloc de pretendre renovar a fons el sistema motriu de la societat.

En els pocs anys que duem de segle ha emergit una realitat nova, diferent de la que va caracteritzar l'últim terç del segle XX, i molt més distinta encara de la realitat de les etapes anteriors al "desarrollismo" espanyol dels 60. En un temps molt breu (el d'Internet) els avenços tecnològics han transformat la producció del coneixement i la seva utilització, han modificat les relacions laborals i l'organització del treball, han redefinit els sistemes financers i han alterat les pautes de consum, de comunicació i d'intercanvi cultural. Aquests canvis no només no han finalitzat, sinó que continuen a tota velocitat. És per això que l'educació del segle XXI no pot limitar-se a aspirar a produir persones amb els perfils del segle passat ni pot pretendre fer-ho amb el mateix repertori d'estratègies, i al seu torn obtenir millors resultats.

En el marc de la vida i de l'economia del segle XXI no n'hi ha prou que el sistema educatiu posi les bases de l'existència d'una certa elit professional. Ara es tracta que capaciti el màxim nombre possible de persones per treballar creativament amb el coneixement, persones que han de ser flexibles i adaptables, amb mentalitat global, que estiguin predisposades a aprendre al llarg de la seva vida. I a més, sent el nostre un país molt petit, això ha d'assolir-se no només per a una fracció de la població escolar sinó per a la gran majoria. En cas contrari el nivell de vida minvarà i no es podran mantenir les modestes però valuoses cotes de benestar social que s'han aconseguit.

Donat l'ambiciós, complex i alhora crucial que és aquest objectiu convé plantejar-se si té sentit dedicar totes les energies a reparar la vella locomotora educativa i fins i tot a fer arranjaments en el seu disseny al preu que no quedin recursos materials ni mentals per a explorar a fons nous camins. Així, amb la millor de les intencions però amb escassa perspectiva de futur es van comprometre sumes ingents en la introducció d'una sisena hora de classe en l'educació primària en lloc d'augmentar la qualitat dels aprenentatges de les classes ja establertes i d'impulsar projectes sòlids d'innovació. Això és només un exemple local d'un problema general: les burocràcies educatives tendeixen a posar més èmfasi en les velles rutines que en les noves oportunitats, de com veu les coses més en termes de passat (normes, pràctiques, costums) que d'alternatives imaginatives amb potencial de futur.
L'educació no evolucionarà en el sentit que alumnes i societat necessiten (i que convé al professorat) a força de pegats, per molt que s'acompanyin amb coses necessàries com normes més flexibles i més diners. Certament cal mantenir l'actual locomotora en moviment, però amb això no n'hi ha prou. O es creen noves perspectives sobre el que l'educació podria ser dintre de quinze o vint anys, o tot es reduirà a anar reparant la vella maquinària, apuntalant amb uns costos molt alts estructures i formes de funcionar que estan en el mateix origen dels problemes. És per això que cal impulsar a fons la generació de nou coneixement pedagògic i organizatiu des de la mateixa base, potenciant projectes amplis, audaços i rigorosos que tinguin un alt potencial d'enllumenar el futur. Alguns d'aquests projectes ja existeixen i cal potenciar-los; també cal que n'hi hagin més.

No hi ha garanties que el que abans funcionava vagi a seguir fent-ho en el futur. Tampoc cal pressuposar que l'educació del 2030 s'ha de semblar a la 1980. A més, com diu Manuel Castells, el rebuf dels joves a l'educació causat pel desfasament cultural i tecnològic que hi ha entre ells i un sistema que no evoluciona és creixent i imparable, fet que compromet qualsevol intent de millorar els resultats. Per tot això necessitem que un nombre apreciable de centres educatius siguin tallers de disseny i elaboració de noves formes d'aprendre i d'ensenyar.

Encara que desconeixem el futur no és del tot aventurat assenyalar que el sistema educatiu, quant més se sembli al del segle XX, menys capaç serà de fer front als reptes del segle XXI.

Ferran Ruiz Tarragó, autor de "La nueva educación" (LID Editorial), premi d'Assaig 2006 de la Fundación Everis.
frtarrago@gmail.com
http://www.xtec.cat/~fruiz/index.htm

Tres articles

2008-05-11T22:13:00.001+01:00

He tingut en els darrers mesos l'oportunitat de publicar tres articles petits en tres publicacions ben diferents. L'objectiu d'aquest post és informar de la seva existència, comentar-los breument i enllaçar-los, per si poguessin interessar a algú. Tots tres tenen a veure amb el llibre "La nueva educación" i de fet són "efectes col·laterals" de la feinada que va portar escriure'l.

Cronològicament, el primer article és "Por una transformación del diseño escolar", publicat el 21 de febrer de 2008 al número 3777 (278) del diari setmanal Escuela (reproduit amb autorització). La seva tesi és que l'aula és un espai físic obsolet, que materialitza una concepció gestionària de la pedagogia que està ben clar (per a mi) que fa aigües.

Cito a continuació un parell de frases d'aquest article: (1) "El tipo básico de actividad que por sus características y condiciones el aula permite realizar implica que el aprendizaje se concibe primordialmente como un proceso lineal asociado a la transmisión de conocimiento del profesor a los estudiantes del grupo." (2) "El aula es ante todo el espacio para impartir clase con un horario escolar pautado a timbrazos que satisface el ideal burocrático de hora-profesor-grupo-materia. No es un espacio para investigar, ni para trabajar en equipo, ni siquiera para que lo hagan los profesores apoyándose mutuamente". Suposo que amb això ja es pot intuïr el que proposo.

El segon article té per títol "Educar para el cambio y el placer de aprender" i el 31 de març va ser publicat (gràcies a l'Eusebi Graners) a "noticias.com", lloc web que es presenta ell mateix com a proveïdor d'informació per a prendre decisions econòmiques. Aquesta web té una secció de e-qualitat, i per tant l'enfocament de l'article ressalta la necessitat que té l'educació de fer seus els conceptes de control de qualitat i de reingenyeria de processos.

Per il·lustrar això en transcric dues idees: (1) "la educación secundaria ... debería ser objeto de una seria reingeniería para centrarse mucho menos en la acción didáctica del profesor y muchísimo más en el trabajo y la implicación del alumno, en la aplicación del conocimiento, en la profundización mediante proyectos y en el estímulo de capacidades personales que sólo se desarrollan ejerciéndolas, como la creatividad, la iniciativa, el espíritu inquisitivo, la orientación al trabajo en equipo y la responsabilidad por el propio aprendizaje." (2) "Cultivar el placer de hacerlo (aprender) es el mejor camino para que tome cuerpo la predisposición a formarse permanentemente. No hay motivación más intrínseca, satisfactoria y potente que el placer de aprender." Tot un programa ... utòpic, però necessari perquè la secundària surti del pou.

Y el tercer article també ha vist la llum en un mitjà poc afí, en principi, al sector educatiu: la revista Compromiso Empresarial que un cop cada dos mesos apareix amb La Gaceta de los Negocios. En el número de març-abril de Compromiso Empresarial, a la seva pàgina 62, hi apareix "Por una nueva relación entre educación y empresa", el tercer i últim escrit al que faig referència en aquest post.

L'objectiu d'aquest breu article (encara més breu que els altres dos) és assenyalar que no es pot continuar mantenint la gran distància i la desconfiança que hi ha entre aquests dos móns (tot i que tots dos comparteixen la responsabilitat d'aquesta situació).

Una frase significativa del sentit d'aquest articlet és emfasitzar el que expressa la frase següent: "a medida que el trabajo se va haciendo más conceptual y complejo y que la cooperación deviene consubstancial con la labor profesional, la formación escolar de los jóvenes ha de tener en cuenta que las aptitudes emocionales y sociales son cruciales para el éxito de las personas y el funcionamiento de las organizaciones y de la sociedad." No tot s'acaba amb llargues llistes de continguts .. que no s'aprenen però que saturen les hores d'avorriment. Algú ha de dir això en veu alta. Les empreses ho haurien d'explicar amb molta claretat i insistència, tot i que diria que pràcticament no ho fan.

Gràcies pel vostre temps.

Ferran Ruiz Tarragó
frtarrago@gmail.com
http://www.xtec.cat/~fruiz

Escola2018

2008-04-23T17:52:00.001+01:00

L'amic Marià Cano em va informar per correu fa unes setmanes de la iniciativa Escola2018, iniciativa que proposa un grup de gent molt activa del que ell mateix en forma part. Com que fa temps que penso que mirar més enllà del dia a dia i del curt termini és un assumpte fonamental per al futur de l'educació, celebro que hi hagi iniciatives en aquest sentit.

A la web de "La mirada pedagógica" i a la pròpia web d'en Marià hi ha una explicació particularment interessant del tipus de contribucions que n'esperen els promotors, les quals han de tenir tres característiques "trencadores": han de ser propostes positives, personals i creatives.

En les seves pròpies paraules han de ser (ho copio literalment):

Propostes positives, no crítiques. No parlem de l'educació que tenim, sinó de la que volem. Somia i proposa: el futur el construïm entre tots.

Propostes personals, no refetes. No enllacis articles interessants, opinions d'altres, referències alienes, sinó enriqueix-los amb la teva aportació. Sigues personal i glosa, comenta, proposa segons el teu propi punt de vista.

Propostes creatives, no convencionals. No podem canviar les coses si ho fem tot igual que ho hem fet fins ara. Cal començar a pensar de noves maneres. Crea i explora, les noves situacions demanen noves idees.

Això és posar el llistó molt amunt, però és el que cal perquè els dèficits de visió i de creativitat no se solucionen amb res, ni amb diners. Fins i tot és possible que amb més finançament els resultats que s'obtiguessin fossin menys satisfactoris pel fet d'emprar els diners en direccions equivocades, retrògrades. En aquest sentit faig meves les paraules d'en Manuel Castells: "Y en este mundo de libertad, interviene el factor en mi opinión decisivo del fracaso escolar: el desfase cultural y tecnológico entre los jóvenes de hoy y un sistema escolar que no ha evolucionado con la sociedad y con el entorno digital." (Estudiar, ¿para qué? La Vanguardia 24/11/2007) Disposar de més diners no suposa que automàticament s'adrecen a superar aquesta fractura. (I consti que no vull pas dir que no falten recursos econòmics a la nostra educació.)

Torno al tema després d'aquesta digressió. He fet un post per a Escola2018 amb el títol "Viure és aplicar coneixement" mentre intentava seguir aquest programa: positiu, personal, creatiu. A més, i a diferència d'altres escrits meus, he intentat que sigui curt. El text d'aquest post, que té un to una mica transcendentalista, és el següent:

En un sentit ampli viure és adquirir i aplicar coneixement.

En cada moment de la vida apliquem el coneixement que tenim i pel fet d'aplicar-lo el perfeccionem i l'expandim. Ho fem contínuament, de manera intuïtiva o de manera més o menys fonamentada.

El coneixement que tenim és molt valuós. Si no apliquem contínuament les coses que sabem relacionades amb la naturalesa, la vida, l'entorn físic i els sistemes tecnològics, morim.

Sobre la vida en societat coneixem moltes coses i les apliquem: capteniment i convencions socials, relacions laborals, economia, geografia, entorn humà i tradició cultural, etc. Si no les sabèssim no podríem funcionar en societat o costaria molt. Pel fet de viure en societat cada dia canviem i fem evolucionar el que sabem.

Les persones sóm coneixement aplicat i en contínua transformació. Si el que s'ensenya a l'escola no s'aplica no produeix aprenentatge. Com a màxim serà memorització o ensinistrament.

L'escola del 2018 serà diferent i millor que la del 2008 si parteix de la base que només s'apren quan s'aplica el coneixement i es reflexiona sobre aquesta aplicació.

Ferran Ruiz Tarragó
frtarrago@gmail.com
http://www.xtec.cat/~fruiz

Compte, això s'acaba!

2008-03-23T23:23:00.011+01:00

"La nueva educación" és el títol d'un llibre que vaig escriure fa un parell d'anys. L'any 2007 va ser publicat per LID Editorial Empresarial després d'haver estat guardonat amb el premi d'assaig 2006 de la Fundació Everis. No m'havia decidit a parlar-ne a "Notes d'opinió" fins ahir mateix, quan vaig rebre un correu d'un director d'institut que deia que un grup de directors "estem certament seduits per les línies d'innovació (i de treball) que apunta el teu discurs" (gràcies Ramon, espero conèixer-te aviat). Per tant deixo de banda el meu recel i dedico aquesta Nota al meu llibre o més ben dit a l'acte en què es va presentar.

Abans, però, tot i que algunes de les idees ja són conegudes pels lectors de "Notes d'opinió", vull assenyalar que el rerefons de "La nueva educación" es que l'immobilisme, el conformisme i la manca de relació amb l'exterior del nostre sistema educatiu són els pitjors enemics del benestar dels individus i de la societat espanyola, i que ara per ara no sembla que aquest sistema en conjunt sigui capaç d'originar un pensament renovador que posi en marxa maneres de fer molt més productives i satisfactòries en tots els sentits.

Fa temps que penso que l'establishment de l'educació del nostre país no aporta dosis suficients del que el professor Lamo de Espinosa expressa a la perfecció en unes paraules seves que cito a la introducció del llibre: "la primera tasca del pensament es tractar d'anar més enllà dels vels ideològics, dels prejudicis, dels estereotips, les imatges heretades o els clixés". A causa d'aquesta mancança, que a més vesteix la forma d'una esterilitzant "correcció política", no veig que hi hagi un pensament independent i renovador, clarament orientat al futur, que és el que més convé a la nostra educació. Precisament de persones capaces d'aportar aquesta orientació em vaig "rodejar" en la presentació del llibre que tingué lloc el dia 5 de febrer al Col·legi de Doctors i Llicenciats de Barcelona, gràcies a la seva degana, Josefina Cambra, que va actuar a la perfecció de moderadora i amfitriona.

Així que en aquesta Nota, més que parlar del contingut o dels eventuals mèrits de l'assaig, faré referència al que digueren els distingits ponents que van tenir la gentilesa d'acompanyar-me i de fer consideracions molt interessants, algunes de les quals intento transmetre a continuació.

Va parlar primer l'Alfons Cornella, president d'Infonomia, que per a mi és la persona ideal per mirar l'educació des de fora, sense les restriccions que imposen la jerarquia i l'estatus quo, i per contextualitzar-la en la dinàmica més àmplia d'un món global i en ràpida evolució. L'Alfons va començar destacant que compartim una certa idea de progrés i que la voluntat del llibre és contribuir al progrés del nostre país ajudant a que d'una vegada es posin damunt la taula els intruments per poder canviar una cosa tant essencial com és l'educació. En aquest sentit va destacar la importància de l'orientació al futur i el va calificar de "llibre necessari".

En una altra de les inspiradores equacions a que ens té acostumats, en Cornella va dir que l'èxit escolar es pot considerar com el producte de dos factors, un dels quals és la tecnologia. Avui, al segle XXI, si la tecnologia no és present en el funcionament del sistema educatiu i especialment en l'aprenentatge dels alumnes, a aquests els manca un element clau per al seu éxit en tant que instrument imprescindible per funcionar en el treball i la societat. Un sistema educatiu sense tecnologia no va enlloc. El segon factor de l'equació són les 3X de què es parla en el llibre: les capacitats d'explorar, d'expressarse-se i de comunicar-se i de bescanviar amb d'altres persones (que en anglès es corresponen amb eXploration, eXpression, eXchange). Si alguns dels dos factors de l'equació "3X x TIC = Éxit" és zero, també ho és el producte. Per a l'Alfons Cornella l'èmfasi en la tecnologia i les 3X és especialment oportú en el moment en que s'està començant a produir la incorporació al mercat laboral dels "gamers", és a dir, dels joves que han jugat intensament amb videojocs, que aporten destreses, maneres de fer i objectius que no encaixen amb els estils tradicionals.

Una cosa que em va plaure especialment va ser la seva interpretació de que per tot el llibre, encara que no s'esmentin, hi ha "tres eles" que l'articulen. Són la L de Lideratge, la L de Llibertat i la L de iL·lusió. La primera L respon a la idea de que el lideratge és des de fa massa anys l'element més ignorat (quan no menystingut) del sistema educatiu i pel sistema administratiu quan en realitat és un factor absolutament imprescindible. L'Alfons va ressaltar que el llibre és contundent en reivindicar el paper i la contribució del lideratge, tot i que això corri el risc de ser molt mal vist per un sector del món educatiu.

La L de Llibertat fa referència a que "la innovació requereix llibertat". Al sistema li sobra intervenció administrativa i necessita molta més llibertat per explorar, per articular-se, per reorganitzar-se i per reenfocar el seu rendiment. La terceral L, la d'iL·lusió, fa referència als moltíssims professionals que constitueixen l'actiu més important del sistema, que posen molt d'esforç en la seva feina però que no obtenen els resultats que esperen degut a que no hi ha un sistema d'innovació que connecti a la gent, que articuli i consolidi els avenços que ells individualment aconsegueixen. Respecte d'això va recordar la seva experiència de coneixement de les activitats innovadores de molts professors i centres amb motiu de la creació del "Perfils d'innovació", cosa que fa anys vaig tenir el privilegi de facilitar.

L'Alfons Cornella va ressaltar la gran aportació del llibre és proposar coses actuables, que es poden fer, i ser a més un dels primers que planteja la necessitat d'avançar en l'educació personalitzada perquè la veritable clau de l'èxit personal és que cadascú descobreixi com aprèn. No puc deixar de citar les paraules finals de l'amic Alfons: "sensacional llibre, estímul a la radicalitat 'dintre d'un ordre', invitació a deixar de parlar i a començar a fer".

En Joaquim Prats, catedràtic de la Universitat de Barcelona i president del Consell Superior d'Avaluació del Sistema Educatiu, va començar la seva contribució posant-me vermell però feliç al dir que darrera del llibre hi ha grans dosis de solvència i d'honestedat intel·lectual i que, tot i que la paraula obligació no és la que més agrada, llegir el llibre "és obligatori per tot aquell que estigui interessat en l'educació".

La base d'aquesta afirmació tan rotunda és que quan es produeix una revolució les teories explicatives deixen d'explicar la realitat. Les teories es tornen insuficients perquè són resultat d'una expressió social que s'ha quedat antiquada i deixen de ser útils com a eines de futur. La base conceptual del sistema educatiu actual no és sinó una versió una mica modificada del primer sistema general d'instrucció, formació i educació dels ciutadans creat a Espanya a partir de l'any 1843, en bona part amb l'objectiu de contribuir a la construcció d'identitats col·lectives i amb el rerefons de les idees regeneracionistes que posaven a l'educació com el principal motor del canvi social.

Els temps han canviat i la societat del benestar no té res a veure amb el segle XIX, però tanmateix estem analitzant el canvi des de concepcions que són pròpies de l'onada històrica anterior, la de l'era industrial. És per això que el Dr. Prats va saludar el llibre com una contribució substancial, important, "que aporta elements per construir un nou mecanisme explicatiu" i apuja el nivell de discussió. "Us farà pensar", va concloure (gràcies Ximo).

El tercer ponent de la presentació va ser en Miquel Roca Junyent, membre de la Ponència Constitucional (un dels "pares" de la Constitució de 1978), ex-polític i advocat de gran prestigi. Segons Roca, a la nostra societat no hi ha toc d'alarma respecte de la gravetat de la crisi educativa quan realment aquest és un problema cabdal. N'hi ha respecte del canvi climàtic però no de la crisi educativa. Aquest darrer no passa de ser un problema que es percep però que no es trasllada a la societat amb identificacions molt clares i prioritàries.

Per a en Miquel Roca el sistema educatiu s'aïlla tot ell de la societat i no posa prou atenció en que és fonamental formar persones que es puguin promocionar elles mateixes. En aquest sentit va assenyalar que la promoció personal de l'individu va lligada a la seva capacitat de comunicar-se i de dirigir petits o grans col·lectius. Avui a l'empresa la promoció és liderar un equip de tres, de quatre, de quinze, una secció de vint. Segons Roca "estem fent unes persones que no són capaces de promocionar-se professionalment". Aquest és un problema que es dóna en qualsevol col·lectiu o nivell professional. Cal que la persona tingui coneixements i els pugui transmetre, aplicar, ensenyar, sintetitzar, transformar, i aquí "el teu llibre dóna resposta perquè la nova educació, la incorporació de les tecnologies en la capacitat de gestionar és fonamental".

En una altra línia en Miquel Roca va assenyalar que el sistema empresarial no está realment preocupat pel sistema educatiu. Els agents empresarials i socials tenen molt clar que no els hi agrada el que s'està fent, però no són gens capaços de traslladar quines són les seves pròpies propostes i posen de manifest la seva incapacitat per convertir la crítica en una proposta que sigui coherent.

Segons Roca tenim una feina urgent que ens pertoca a tots (ho va dir adreçant-se al públic assistent que majoritòriament era del sector educatiu): "O generem interès per prioritzar el tema educatiu en la nostra societat o fracassarem. O posem un toc d'alarmisme o malament rai". En paraules seves, "la crisi educativa no es viu amb dramatisme en una societat en la que tot allò que no té dramatisme s'acosta molt a que no interessa. El problema educatiu és tant greu que no val ni la pena fer demagògia a l'hora de denunciar-lo" i per tant està plenament justificat emprar qualsevol to d'alarmisme respecte de la gravetat de la situació.

És per això que un títol com "La nueva educación" es queda curt. En Miquel Roca em va aconsellar que quan faci un altre llibre sobre educació li posi un títol molt més cridaner, com ara "Compte, això s'acaba!", a veure si aleshores tothom reacciona. La seva intervenció va acabar dient: "felicitats pel llibre, per la polèmica que pugui generar i traslladeu-la fora de l'àmbit reclòs dels professionals".

Seguidament jo mateix vaig comentar les meves motivacions per escriure aquesta obra, que arrenquen de molt temps enrera i de l'interès per la "informàtica educativa", ja força anys abans de que tingués lloc la creació del PIE, del Programa d'Informàtica Educativa. Però d'aquestes motivacions potser ja en parlaré un altre dia. Acabo aquesta Nota esmentat que abans de passar al col·loqui va dir unes paraules Fernando Francés, president de l'empresa Everis per explicar el sentit del premi d'assaig que convoca la seva Fundació.

Després de tot això és un bon moment per agrair la presència de totes les persones que van venir a l'acte o bé que s'hi van interessar i per saludar especialment a totes les que em van expressar el seu reconeixement.

Ferran Ruiz Tarragó

frtarrago@gmail.com

http://www.xtec.cat/~fruiz/index.htm

PD: Gràcies a l'interès de l'amic Ramon Prujà el dia 17 de març es va presentar "La nueva educación" a la llibreria Robafaves de Mataró (la meva terra). També dóno les gràcies a tothom que va venir, als que van participar en l'animat col·loqui posterior, i molt especialment agraeixo al vell i bon amic Manel Mas, ex-alcalde de Mataró i diputat del Congrés, que tingués la gentilesa d'acompanyar-me.

Confrontar la realitat

2008-02-20T21:57:00.012+01:00

En el marc del debat sobre educació que té lloc a diversos mitjans de comunicació originat pel que se'n pot dir "la crisi de l'educació a Espanya", el diari El Periódico de Catalunya m'ha donat l'oportunitat, que agraeixo molt, de publicar dos articles que voldria comentar breument aquí.

En el primer d'aquests articles, el títol del qual és "El fil conductor", assenyalo que l'organització actual dels centres educatius imposa maneres de funcionar que porten el germen del fracàs i que els més malparats per aquesta causa són justament els alumnes que procedeixen de famílies amb menors expectatives sobre els beneficis de l'educació. Mirar de resoldre-ho requereix un fil conductor, que al meu entendre no pot ser cap altre que un interès radicalment renovat per cada alumne posat per davant de tradicions, conveniències i corporativismes. L'interès per l'alumne, no com a categoria sinó per tots i cadascun dels alumnes individualment considerats, no s'ha de centrar només en els que són en zona d'abandonament o de fracàs, sinó que ha de servir per posar molta més atenció en els altres alumnes. Aquests, els que amb més o menys brillantor o grisor aproven (o són aprovats) i tiren endavant, reben molta menys atenció de la que necessiten. Actualment sembla que el fet de passar de curs equivalgui a que tot va bé i que no cal preocupar-se. Com si l'aprenentatge d'aquests nois i noies fos òptim i la seva educació esplèndida. La tesi de "El fil conductor" és que s'ha de vetllar molt i molt més pels nivells de preparació i de motivació dels alumnes considerats regulars i bons, i fer tot el possible per aconseguir que al llarg dels anys que passen a l'escola adquireixin un esperit inquisitiu, obert i emprenedor, així com els coneixements i les aptituds necessàries per a un món cada vegada més complex, on el treball té dimensions cada cop més globals. Que això sigui possible amb els actuals esquemes de funcionament i de lideratge és certament dubtós, per la qual cosa cal incidir en aquests àmbits amb visions molt renovades i molt més àmplies del que és habitual.

Per avançar pel camí de la millora dels aprenentatges és imprescindible "Confrontar la realitat", que és precisament el títol del segon article. Confrontar la realitat vol dir encarar-se a diversos problemes fonamentals i molt especialment al fet de que el nostre sistema educatiu genera un nombre inacceptable d'alumnes que acaben l'ensenyament obligatori amb uns grans dèficits en les seves capacitat d'escriure, de llegir i d'entendre el que llegeixen, d'expressar-se verbalment i d'emprar les regles de l'aritmètica. En la meva opinió atacar aquest problema -que és gravíssim perquè afecta moltíssims alumnes i hipoteca completament el seu posterior aprenentatge- és l'acció més important que ha de fer el sistema educatiu ara i aquí.

Fa poc que a Catalunya s'ha estat discutint sobre les hores de llengua al batxillerat i hi ha hagut una certa controvèrsia sobre l'augment de les hores lectives de les matèries "modals" dels tres tipus actuals batxillerat (artístic, de ciències i tecnologia i d'humanitats i ciències socials) en detriment de les destinades a matèries comunes com la llengua i la literatura castellana i catalana i la filosofia. Per a mi això no és sinó una altra mostra de com els debats educatius eviten el fons dels problemes. En bona lògica, la comprensió oral i escrita i les destreses comunicatives i expressives dels estudiants haurien d'haver estat sòlidament fonamentades a l'educació primària i plenament desenvolupades en l'ESO, però d'això no se'n parla i la polèmica es limita a plantejaments sobre les hores de més i de menys. El fet és que, tot i reconèixer que en l'aprenentatge de les llengües les coses no van gens bé, no sembla que s'estigui analitzant què cal fer per solucionar-ho a fons, de manera que el domini instrumental del català i del castellà estigui plenament assolit abans de començar el batxillerat, molt abans. Molt més important que discutir el nombre d'hores de llengua al batxillerat és veure com es podrien solucionar els dèficits des de la seva mateixa base.

A banda de la discussió del batxillerat, una realitat que cal confrontar és que els centres educatius no s'organitzen per resoldre aquest assumpte, o que ho fan molt poc. L'aprenentatge de la lectura i l'escriptura té una finestra temporal que cal aprofitar. Si no es fa en el temps que toca la persona n'és molt perjudicada. Controlar l'èxit d'aquest procés no es pot deixar només pel final; si no va bé s'ha d'actuar immediatament. Precisament per això és encara més inadmissible que, sigui pels motius i circumstàncies que sigui, passin els anys i no s'adoptin mesures dràstiques per reenfocar l'aprenentatge dels moltíssims nens i nenes que presenten dèficits en aquests àmbits. Un bon sistema educatiu hauria de ser capaç de reaccionar internament davant d'això. Però aquest no és pas el cas del nostre. Com que en el lloc i moment on el problema seria corregible s'hi dóna poca rellevància, s'ignora o se n'amaga l'evidència, el problema es fa més i més gran i adquireix proporcions pandèmiques.

És per això que a l'article "Confrontar la realitat" vaig proposar que als 10 o 11 anys es fes un diagnòstic de cada nen i nena de la manera més objectiva i completa possible i fer-lo arribar a qui correspon: als pares i als mestres, i també al propi alumne, explicant-li que li cal i a quines coses s'haurà de dedicar de manera preferent per a no quedar enrere. Per aconseguir eficàcia i objectivitat aquesta prova hauria de ser externa als propis centres, per la qual cosa podria semblar una revàlida però en cap cas la seva funció hauria de ser filtrar o segregar. Una prova externa, que tingui per missió diagnosticar amb precisió la situació de cada alumne, adquireix plenament sentit si es fa amb l'objectiu de que posteriorment a ella cada centre s'organitzi fent tot el que calgui i amb els recursos necessaris per garantir que tot l'alumnat, sense excepcions, acaba la primària havent adquirit sòlidament les competències esmentades, sobre les quals es puguin construir amb eficàcia i satisfacció els aprenentatges posteriors. Si no té aquesta finalitat, si no va associada a un ferm plantejament d'adaptació personalitzada, provista dels mitjans i de les reestructuracions necessàries, no val la pena plantejar-la ni molt menys fer-la.

I perquè cal que sigui una prova organitzada i valorada externament? Mirem una mica enrera. Fa sis o set anys que es van establir les proves de competències bàsiques en acabar el segon cicle de l'educació primària, que tenien com a objectiu ajudar a focalitzar els mestres en aquests aprenentatges bàsics. Les proves donen els resultats que donen però ningú sembla que planifiqui l'acció educativa posterior precisament en base als resultats obtinguts. Això no es fa en general ni molt menys per a cada alumne en concret. Les proves de competències són massa casolanes per als professionals i massa "tecnocràtiques" per a les famílies i la societat.

Cal una cosa molt més clara, rotunda i eficaç. L'avantatge d'una prova individual i externa seria que els pares i mares sabrien que hi ha una important prova diagnòstica en un cert moment de l'etapa escolar i corresponentment hi posarien expectatives i n'esperarien els resultats (així com els plans d'acció individual corresponents per resoldre les mancances detectades) en un moment concret de l'escolarització. A més a més, els centres sabrien quin és el moment i quina és la manera de donar comptes d'un aspecte absolutament crucial del seu treball.

Si en el decurs de la primera escolarització no s'actua per atacar el dèficit lector i de les altres competències fonamentals, l'educació de facto contribueix a les desigualtats i les legitima. Ara, aquí, avui, aquesta medalla d'honor se la poden penjar tots els agents de l'educació, els mestres i professors, els centres educatius (universitats incloses), les patronals privades i l'administració (tant les persones que hi treballem com la institució en conjunt), més o menys ex aequo. I els agents socials i econòmics, també, ja que gairebé mai no han fet sentir la seva veu al respecte. Confrontar aquest problema és cabdal i ha de passar per davant de consideracions curriculars, administratives, econòmiques i professionals. La manca d'actuació decidida i eficaç en aquest assumpte potser porti a plantejar el dret a rescabalament quan el sistema no atén l'alumne com cal per garantir que desenvolupa plenament aquestes competències. Els alumnes i les seves famílies tenen el dret a que es faci tot el possible perquè s'assoleixin.

Ferran Ruiz Tarragó
frtarrago@gmail.com

L'any de l'XO

2007-12-27T12:42:00.001+01:00

Després d'un esforç titànic l'any 2007 finalment ha vist la llum l'ordinador XO, resultat tangible del projecte "One Laptop Per Child" (OLPC, "un portàtil per a cada nen") creat amb l'objectiu de desenvolupar un equip de 100 dòlars per a ús educatiu dels nens i nenes de països del Tercer Món o amb nivells de riquesa inferiors als occidentals. El novembre passat va començar la producció d'aquests equips a la factoria de Quanta a Changshu (Xina). Personalment saludo aquest esdeveniment, important i il·lustratiu, i com que en aquesta època de l'any es reparteixen moltes felicitacions em permeto donar-ne unes quantes en relació amb aquest assumpte.

Així que la primera felicitació és per al líder i ànima del projecte, el Sr. Nicholas Negroponte, fundador del mític Media Lab del MIT. Negroponte no és l'únic ni el primer que té la visió de que en el món d'avui la tecnologia és clau per a l'aprenentatge i de que l'aprenentatge per a un món global no es pot bastir d'esquena a la tecnologia, i que per tant cal potenciar l'aprenentatge mitjançant les TIC i l'accés a Internet, sobre tot per als alumnes pobres de països pobres. Però sí que ha estat la primera persona capaç de materialitzar aquesta visió amb un desenvolupament tècnic extraordinari i de fer alhora un esforç planetari de difusió i defensa de la seva idea.

Des de la formulació del concepte el 2002, Negroponte no s'ha cansat de repetir que l'OLPC és un projecte d'educació, que per donar resultats precisa d'una tecnologia avançada i resistent. Amb aquesta finalitat ha mobilitzat recursos per tirar-lo endavant malgrat el menyspreu i els obstacles d'alguns gegants de la informàtica. El maig del 2007 Negroponte va dir que l'empresa Intel "hauria d'avergonyir-se d'ella mateixa" pels seus esforços per fer inviable el projecte OLPC, acusant Intel de vendre el seu Classmate PC per sota del seu cost per impedir l'èxit de l'XO en els sistemes educatius dels països emergents als quals està destinat. Tanmateix uns mesos després la tensió va baixar considerablement, possiblement a causa del previsible final feliç del desenvolupament de l'XO, i la Fundació OLPC i l'empresa Intel van signar un acord de col·laboració, benvingut per AMD, l'empresa que proporciona el processador de l'XO, sumant-se a companyies com Google i Red Hat que són partners del projecte. Aquest acord preveu l'aportació de diners i d'expertesa tècnica d'Intel, i que les aplicacions desenvolupades pel Classmate funcionaran en l'XO i també a l'inrevés. Tanmateix no constitueix cap mena de treva en la lluita per a l'èxit comercial.

Tot i que l'XO ha rebut crítiques perquè el seu preu és gairebé el doble del previst (s'acosta als 190 dòlars) i per les seves baixes prestacions comparades amb equips de preus molt superiors, te característiques espectaculars. És per això que la segona felicitació és per a la senyora Mary Lou Jepsen, Chief Technology Officer del projecte OLPC des del 2005 i veritable cervell en l'aspecte tecnològic. Val la pena parlar una mica del que ella i el seu equip han aconseguit. El cap d'estratègia d'AMD afirma que l'XO és la primera revisió en profunditat de l'arquitectura de l'ordinador personal des de que IBM va crear el PC fa més de 25 anys. No es tracta només d'un portàtil de cost reduït sinó d'una nova aproximació al concepte de laptop, desenvolupada específicament perquè sigui barat traient-li tot el que és superflu o menys necessari en un laptop convencional però al mateix temps afegint funcionalitats i usabilitat. BBC News en proporciona una excel·lent descripció il·lustrada.

L'XO és un ordinador basat en Linux i programari open source, amb carcassa de plàstic i que pesa 1,5 Kg. M'agradaria exposar les seves característiques a partir de la meva pròpia experiència, però com que no l'he pogut tocar amb les meves mans ho faré seguint un article de David Pogue, comentarista tecnològic del diari The New York Times.

L'XO és a prova de pols i de pluja i suporta caigudes des d'un metre i mig. És silenciós (no té ventilador) i la bateria dura 6 hores d'activitat intensa o 24 hores si s'empra només per llegir. Porta incorporades camera, micròfon, tauleta gràfica, controladors de jocs i una pantalla que es pot girar per adoptar la configuració d'un tablet. No té parts mòbils (disc dur, DVD), és fàcil de mantenir i es pot emprar en àrees ambientalment hostils. L'XO és l'ordinador portàtil de cost més baix mai fabricat i el més sostenible en el sentit mediambiental. La seva pantalla és petita (7,5 polzades) però de molta resolució: 1.200 x 900 pixels. Es pot fer servir en exteriors ja que és llegible a la llum del sol (aleshores es desconnecta la retroiluminació de la pantalla), un invent de Jepsen que també ha coinventat el sistema de gestió d'energia de consum ultra-baix i transformat aquests invents en hardware comercial.

L'equip fa servir un nou tipus de bateria (ferro-fosfat de liti) que costa 10 dòlars i que admet més de 2.000 recarregues, entre dos i quatre vegades les d'un laptop normal. Consumeix una potència mitjana de 2 watts, comparada amb els 60 o més d'un ordinador portàtil estàndard. A part de la connexió a la xarxa elèctrica, l'aparell pot funcionar mitjançant un mecanisme d'acció manual o un pannell solar de 12 dòlars (8-9 euros!), que també serveixen per carregar la bateria.

L'XO disposa d'un sistema estàndard de connexió a Internet sense fils (wireless) i també d'un sistema anomenat "xarxa en malla" (mesh networking) que significa que tots els ordinadors es veuen uns als altres de manera instantània, sense configuració addicional. Així n'hi ha prou amb que un d'ells tingui accés a Internet per posar-lo a disposició dels altres XO. Prement un botó surt un mapa que representa els equips de l'àrea i es connecten un a l'altre amb un clic.

La primera versió de la màquina (XO-1) només té un gigabyte de memòria flash, una cinquena part de la qual està ocupada pel sistema operatiu basat en Linux. L'arrencada es lenta (dos minuts) i també ho és el canvi de programes però un cop carregats tenen una bona velocitat. Respecte d'això l'equip de l'OLPC argumenta que els portàtils cars d'avui no són pas més ràpids del que eren fa uns quants anys. La memòria flash conté processador de textos, navegador, lector de PDF, calculadora, programes de dibuix i música, de xat i de gestió de la camera. Increïblement, una tecla permet visualitzar el codi de gairebé tot el que s'està executant, plana web o aplicació, i es pot experimentar amb el codi modificant-lo; per descomptat sempre es pot tornar al codi original. La "xarxa en malla" permet, també tocant una tecla, que el està fent un ordinador sigui vist en d'altres ordinadors de la xarxa. Tot i que el software no està plenament consolidat, al darrera de tot això hi ha un col·lectiu organitzat de voluntaris del open source per afegir prestacions i revisar i optimitzar els programes actualment disponibles.

La tercera felicitació és pel Sr. Tabaré Vázquez, president de la República de l'Uruguai, primer país del món que ha adquirit l'XO. La primera comanda és de 100.000 ordinadors per a escolars d'entre 6 i 12 anys i podria adquirir-ne 300.000 més per equipar a tots els estudiants de l'Uruguai l'any 2009. Pel que sembla la decisió va correspondre en gran mesura al propi Sr. Vázquez, acabant així amb les indecisions de l'administració educativa qualificada per alguns com a "màquina d'impedir". Valdrà la pena seguir l'evolució d'aquest projecte, anomenat Plan Ceibal.

Aquest acord en ferm amb l'Uruguai, el primer que es materialitza després de múltiples gestions de Negroponte amb caps d'estat i de govern, demostra la complexitat dels processos de presa de decisió i deixa entreveure algunes de les dificultats de fons que hi ha en els macroprojectes de tecnologia per a l'educació. La primera és el llistó massa elevat de les pròpies expectatives. Inicialment l'OLPC havia dit que per fer viable la producció feia falta una comanda de 3 milions de màquines, que oferia als governs en paquets de 250.000. D'això als cent mil de l'Uruguai hi ha un bon salt, un autèntic bany de realitat.

Una altra dificultat és la combinació de l'extrema competitivitat del mercat informàtic i del joc polític de fons. Un bon exemple n'és que el govern de Libia, que havia semblat interessat en l'XO, va acabar decidint-se per una oferta d'Intel recolzada per Microsoft, segons informa Reuters. El resultat és que Intel és en curs de subministrar 150.000 ordinadors Classmate PC per un preu que no s'ha fet públic. La venda a Libia es la segona més llarga que s'ha fet d'aquest equip després de la venda de 700.000 d'aquests equips a la Allama Iqbal Open University de Pakistan.

La dura competència al projecte OLPC també es manifesta en les accions col·laterals que són possibles gràcies al poder de les grans empreses d'informàtica. En aquest sentit Intel també ha informat d'un acord amb Nigèria, país en el que es desenvolupa un petit projecte pilot amb uns centenars d'XO que havia suscitat elevades expectatives (el 2006 es va anunciar l'acord per un milió d'equips XO, acord que no es va confirmar). Intel, en el seu esforç per consolidar-se en aquest importantíssim estat africà, ha ofert un pla d'inclusió digital destinat a donar formació a 150.000 professors, proporcionar equips a les escoles i fer projectes pilot d'atenció hospitalària en àrees remotes, coses que queden fora de l'abast de l'OLPC.

Tot plegat el fet real és que, ara per ara, l'XO s'ha difós molt menys del que la Fundació OLPC s'esperava. Per ajudar a donar-li impuls als Estats Units s'ha endegat l'operació "Give 1, Get 1" (G1G1), de duració limitada: per un import de 400 dòlars es poden comprar dos ordinadors XO, dels quals un el rep el comprador i l'altre es destina a països en desenvolupament. Molts caps d'estat i presidents de govern han flirtejat amb Negroponte (ell mateix ha declarat que havia sobreestimat la importància de les encaixades de mans amb els més alts dignataris), i li han donat esperances que finalment no s'han concretat tot i la retòrica habitual sobre la relació entre competitivitat i educació, la formació de capital humà i la necessitat de desplegar tot el potencial dels joves mitjançant l'ús de les TIC a l'educació.

Tothom diu que està encantat amb la iniciativa OLPC i que posar ordinadors en mans dels alumnes estaria molt bé. Aleshores, perquè els governs no es decideixen? A ben segur que la resposta a aquesta pregunta té facetes relacionades amb els pressupostos, la burocràcia, l'academicisme, la incertesa sobre com encaixaria en el sistema, la formació del professorat, altres prioritats, etc. Però sembla que no es pot descartar una hipòtesi, tal vegada poc confessable però important: donat que la informàtica d'usuari ara per ara està majoritàriament basada en sistemes i productes d'Intel-Microsoft, el cap d'estat o de govern que ha de prendre la decisió no vol passar a la història com aquell que va embarcar el sistema educatiu del seu país en una aventura de tecnològica incompatible, divorciada del que s'empra a les empreses i a la societat. Seguint aquesta especulació i dit sigui amb tot el respecte, és possible que un cert component freakie del projecte OLPC faci por als decisors i als aparells estatals.

Això dóna peu a una quarta felicitació, aquesta per a un tàndem insòlit, el format pel Sr. Negroponte i el famós Sr. Bill Gates, de Microsoft (una mena de versió high tech dels "extraños compañeros de cama" de la política). El motiu no és altre que per la seva lliçó de realisme, certament interessat, però realisme al cap i a la fi.

Al llarg d'aquests anys les relacions entre les dues organitzacions no han estat especialment productives: el projecte de la Fundació OLPC és un projecte open source i quan Microsoft li demanava que incorporés Windows XP la resposta que obtenia era que sí, que així seria quan el codi de Windows fos obert. Diàleg de sords, òbviament. Val a dir que les crítiques de Microsoft al projecte de l'XO han estat en conjunt moderades, centrant-se en coses concretes com que la pantalla és petita i la falta de disc dur. El mes de maig de 2007 la gent d'OLPC encara deia que no hi havia cap pla per donar suport a Windows.

Aleshores, la situació és que, d'una banda l'OLPC gairebé no aconsegueix col·locar el seu producte, i sospita (o coneix?) el motiu de fons. Veu com Intel pren la iniciativa, desplegant tot el seu poder. De l'altra, Microsoft, veient la potencial competència de l'XO i d'altres desenvolupaments open source als països emergents, decideix promocionar la seva tecnologia oferint als governs amb finalitat educativa una suite conjunta d'XP i Office al preu de tres dòlars. Les prestacions són una mica descafeïnades però incorpora el paquet Microsoft Math 3.0 i Learning Essentials 2.0 per a Office, a més del gestor de correu Live Mail.

Aleshores es produeix la notícia bomba, impulsada pel realisme dels dos líders que els porta a un partenariat fins fa poc impensable: Microsoft participa a l'OLPC i gent de les dues organitzacions es posen a treballar (podeu veure-ho aquí) per incorporar la suite de tres dòlars en la memòria flash de l'XO, tot i la dificultat de que Windows interactui amb les coses no estàndard que fan que l'XO sigui tant innovador, com les tecnologies de pantalla i de gestió de l'energia. Això comportarà augmentar una mica el preu de l'XO tant per les llicències com per la necessitat de posar un processador una mica més potent, però en cap cas s'altera l'esquema de preus de l'XO: vindrà a ser l'ordinador de 200 dòlars!

Així que, després del seu naixement el 2007, potser el 2008 serà l'any en què es produirà l'envolament de l'XO, tal vegada per comandes de centenars de milers o de milions d'equips per a sistemes educatius de països emergents. I no només per a aquests, ja que l'acord val per tots els països (segons informa Associated Press, dinou governadors d'estats dels Estats Units ja s'han interessat pel tema). El projecte OLPC és ara global.

Si la cosa acaba tècnicament bé, el tàndem Negroponte-Gates pot exercir una seducció irresistible i es pot obrir una dinàmica de mercat TIC-educació sense precedents. Si és així, quina mena de conclusions en traurem? Milions de nens afrontant la seva escolarització amb el recurs permanent a un ordinador personal, en uns quants anys, no provocarà en ells i en els seus països una explosió de creativitat i d'iniciativa? Ens plantejarem com ens concerneixen els projectes educatius d'alt potencial innovador, no importa el país on es que duguin a terme ja que l'educació també, ho volguem o no, és un assumpte global?

Ferran Ruiz Tarragó

frtarrago@gmail.com

El malson de Julie Amero

2007-09-29T15:10:00.000+01:00

El mes de juny passat una jutgessa de Connecticut va decretar la celebració d'un nou judici per a la professora substituta Julie Amero, condemnada per ensenyar voluntàriament imatges pornogràfiques als alumnes de la seva classe de "7th grade" (12 anys). El jurat la va considerar culpable de quatre delictes d'atemptat contra la integritat moral d'un grup de menors d'edat. La pena màxima que se li podria arribar imposar és de 40 anys de presó (10 anys per cadascun dels delictes), tot i que segons els experts probablement la seva condemna hauria estat força inferior en no tenir antecedents penals. Diversos aplaçaments en fer pública la condemna i aquesta decisió d'efectuar un nou judici es poden interpretar, diuen, com punts favorables per a l'acusada, tot i que hi ha prou marge per a la incertesa sobre el veredicte final.

El resum dels fets és que Julie Amero havia de substituir un professor. A petició d'ella, que volia enviar un correu al seu marit, aquest professor li va obrir l'ordinador amb la seva contrassenya (Amero no en tenia pel seu caràcter de substituta) i li va dir de no tancar l'ordinador sota cap concepte perquè aleshores ell tendria problemes per tornar-hi a accedir. Amero es va absentar per anar al lavabo i quan va tornar uns alumnes estaven mirant una web de models de pentinats i de cop i volta van començar a sortir pop-ups pornogràfics.

Amero no va saber reaccionar. Va intentar tancar-los, però cada cop en sortien més i no se li va ocòrrer apagar el monitor ni desendollar l'aparell. Posteriorment diria que no sabia com fer-ho i que no va atinar a tapar-lo amb alguna peça de roba. Pel que sembla l'ordinador va estar una llarga estona mostrant pop-ups, sobre la duració de la qual hi ha discrepàncies. Un alumne va declarar que la professora es va passar dues hores amb aquestes imatges a la pantalla i un altre va dir que la professora el va apartar físicament perquè no les veiés. Les declaracions després serien aprofitades per l'acusació.

Julie Amero va dir a la direcció del centre el que havia passat però el director se'n va desentendre. Més tard, un cop iniciat el procés penal, treient de dins el més fosc de la cultura corporativa del sector educatiu —abandonar el professor quan aquest té problemes o mala sort—, diria que "la professora Amero és la única que ha tingut un problema amb els ordinadors ... aquí no havíem tingut mai pop-ups", implicant per tant allò tant insidiós d'alguna cosa haurà fet ...

L'ordinador en qüestió era un PC força antic, amb Windows 98 i Internet Explorer 6.02, sense antispyware i amb el programari de filtre i antivirus expirat, en no haver estat renovada la llicència. Tot i que el sistema operatiu, l'antivirus i els eliminadors de programes espia haguessin estat actualitzats, això no hauria pas garantit que no apareixerien pop-ups o problemes imprevistos. Res però va impedir la fiscalia de tirar endavant el seu cas d'atemptat contra la integritat moral dels menors d'edat. La policia mai va mirar si l'ordinador estava infectat o no (ho estava) i durant el judici el jutge va impedir testimonis pericials de la defensa argumentant que aquell no era lloc per entrar en "qüestions tècniques".

Com recolliria el diari USA Today, això és el que passa per tenir policies, fiscals i jurats tecnològicament analfabets. En relació amb això un post de Tech News Watch assenyalava que els jutges no es disculpen per estar tècnicament desinformats (aquí fa poc que un jutge va demanar les "planxes d'impressió" d'una vinyeta suposadament delictiva publicada en una revista d'humor) i que la defensa va ser negligent i poc assertiva en l'aspecte tecnològic. A més, en un cas així el sistema de jurat permet que els prejudicis i les fòbies es combinin amb la més absoluta ignorància del món de les tecnologies de la informació, de les incidències indissociables al seu ús i del paper d'aquesta en el món d'avui.

No és extrany que el cas hagi suscitat moltíssims comentaris. La gran majoria han estat de simpatia per l'acusada, expressant que un incident així podria passar a tothom i que ser castigat per una cosa tant insignificant és increïble i fa basques. Però no totes les opinions han anat en aquesta línia. N'hi ha que aprofiten l'ocasió per expressar dubtes seriosos i insultants —ofendre via Internet és senzill, surt barat i no cal donar la cara— sobre la competència personal i la intel·ligència de la professora, dient que podia haver reaccionat molt millor. També n'hi ha que volen que els errors (dels altres) es paguin amb sang. I no falta qui assegura que Julie Amero va disfrutar ensenyant les imatges als alumnes i que es mereix el càstig sobradament. D'aquests n'hi ha que diuen que n'hi ha prou amb mirar-li la cara per saber que és culpable. També hi ha qui suggereix que la policia tindria que investigar si hi ha rastres de pornografia a l'ordinador que la professora Amero té a casa seva, per veure si està interessada en aquest tema. Si no n'hi ha, és que està "neta", però si n'hi ha, aleshores ja es té l'evidència que es buscava.

Els precedents que una sentència condemnatòria en ferm podrien crear són esgarrifosos, tot i que això passi als Estats Units. Aquí, podria haver-hi un cas similar? Especulant una mica, podria un professor ser portat a judici per l'aparició de continguts pornogràfics en un ordinador de la seva aula? Amb l'assignació de responsabilitats respecte de les TIC en els centres d'ensenyament derivada de les normatives actuals, es podria acusar a un coordinador d'informàtica o un director de no tenir actualitzat el programari de protecció o de no haver pres totes les mesures tècniques necessàries? Seria la responsabilitat traslladable a les empreses contractades per donar suport a la gestió tècnica dels equipaments? O als ens públics o privats titulars dels centres?

Amb tota probabilitat en cas d'incident segurament es farien públiques opinions que dirien que és inacceptable que una escola no tingui una total seguretat en aquest àmbit, com si això fos tant fàcil. Es diria que els centres educatius són responsables de la seguretat dels alumnes en tots els sentits, per la qual cosa tots els ordinadors han de disposar de totes les proteccions possibles, tenir-les actualitzades i pagar els serveis que siguin necessaris. Quantes famílies, periodistes o "creadors d'opinió" no demanarien grans responsabilitats a l'escola, això sí, fent ulls clucs al fet que tal vegada els seus propis fills hagin vist tanta o més pornografia per Internet amb els amics o des de la intimitat de les seves pròpies llars?

En definitiva, aquesta notícia d'actualitat posa de manifest un assumpte molt delicat, complex i d'implicacions poc clares, que mereixeria reflexió, debat i criteris sensats i ben informats, que generessin confiança i pautes clares d'actuació. Cas contrari podria estendre's l'actitud, tant perjudicial com lògica, que manifestava una professora: "després de llegir aquesta notícia a la meva feina no faré servir mai més els ordinadors".

Ferran Ruiz Tarragó

frtarrago@gmail.com

PD. Hi ha un blog dedicat a aquest cas i, com és ben propi dels Estats Units, s'ha constituït un fons col·lectiu per a la defensa de Julie Amero, al que s'hi poden fer aportacions via Pay Pal. A més dels links que conté el text anterior, aquest article ha estat elaborat a partit d'informacions publicades al New York Times ("Connecticut Teacher Convicted in Pornography Case Gets New Trial", 7 de juny de 2007), a la web del Norwich Bulletin (http://www.norwichbulletin.com/), ciutat on va passar el cas, i la web i el fòrum de The Times Online: http://technology.timesonline.co.uk/tol/news/tech_and_web/article1464355.ece La plana
http://www.networkperformancedaily.com/2007/01/the_strange_case_of_ms_julie_a_1.html conté informació des d'un punt de vista tècnic, incloent la referència a la pàgina web que va originar el problema.

TutorVista

2007-07-21T19:18:00.000+01:00

Una professora lituana amiga de Seymour Papert em va dir fa uns dies que el desembre passat el professor havia estat atropellat per una moto a Hanoi, quan intentava travessar un carrer de tràfic intens -d'aquests on no es para ningú per deixar passar els peatons- proper a l'hotel on s'allotjava. D'això ja fa molts mesos i sembla que el pronòstic no és gens optimista. Esperem que no sigui així, i que aquest educador i innovador eminent pugui sortir del mal pas en que es troba de la millor manera possible.

Dic tot això perquè estava buscant informació sobre aquest fet i m'he trobat amb un tema molt diferent, que val la pena comentar tot i que, segons com es miri, estigui a les antipodes del pensament de Papert sobre els usos educatius de la tecnologia i el seu rol en l'exploració i el desplegament de la creativitat. Que és precisament el que motivava la seva estada a Vietnam: un congrés d'ICMI sobre el paper de la tecnologia digital a l'aprenentatge de les matemàtiques.

En aquesta Nota em refereixo dons a l'organització comercial d'un servei de classes particulars per Internet. L'empresa TutorVista, amb seu a Bangalore, ofereix tutoria personalitzada a distància en aquella modalitat que la gent de marketing en diu "anytime, anywhere", a les que s'hi podria afegir "anysubject". Ara per ara és un servei en llengua anglesa de classes personalitzades de matemàtiques, anglès, ciències, economia, etc, de tots els nivells educatius, inclosos els primers anys d'universitat, orientat sobretot al mercat nordamericà. El rang de matèries que ofereix no és encara exhaustiu, però ja diuen que si no trobes el que vols no per això deixis de preguntar.

La tecnologia és simple. Només cal disposar d'Internet de "banda ampla", telefonia sobre IP (VoIP), auriculars, microfon, i una mena de tauleta digitalitzadora on professor i alumne poden escriure alhora en temps real. El sistema proporciona ajut instantani o a hores convingudes, i en aquesta darrera modalitat l'empresa pot garantir que l'alumne treballarà amb el mateix professor particular. L'import que s'ha de pagar és només 100 dólars al mes per disposar de "tarifa plana" (consultoria il·limitada, segurament amb algunes restriccions) o 20 dólars per hora. Aquestes i d'altres coses es poden veure a la web de TutorVista (empresa de la qual jo no pretenc fer-ne propaganda ni hi tinc cap relació).

No és extrany que aquesta iniciativa empresarial orientada al mercat global sorgeixi i arreli a l'Índia, al país dels "call centers" per a les empreses i el món econòmic, amb una amplíssima experiència de treball internacional i amb una base de professionals molt preparats, i que saben anglès. No és l'educació una branca de l'economia? en la societat del coneixement, no hauria de ser la seva branca principal? Dons era inevitable que arribés un tipus de servei que ens confirma, un cop més, que el valor econòmic no està tant en la informació o els continguts com en el suport, en la relació interpersonal, i també en conèixer l'alumne per saber proporcionar l'estímul convenient i l'orientació adequada en el moment oportú. El valor econòmic rau primordialment en la transacció individualitzada professor-alumne, no en l'impartiment genèric de lliçons transmitives ni en el propi material d'estudi.

Potser en aquest país ja tenim aquest tipus de servei ofertat localment, no ho sé, i si fos així, m'agradaria saber quina audiència i quin èxit té. El que voldria recalcar és com Internet "ho canvia tot", el seu efecte globalitzador. Els lectors d'aquestes Notes ja hauran comprovat el meu interès i preocupació sobre les implicacions imparables i profundes que té la globalització per a l'educació. Que de moment les seves conseqüències no siguin gaire visibles no importa massa, és només qüestió de temps; potencialment ja són aquí. Per exemple, podria una empresa d'un país de costos baixos oferir serveis de classes particulars per a estudiants catalans? tot i que sobti, oi que no sembla massa dificil? Potser algú pensi que el caràcter minoritari del català proporciona una mena de "barrera protectora", però a mi no em sembla un obstacle gaire consistent. És segur que en el mercat educatiu català el servei es pot oferir en castellà, i fins i tot és ben plausible que professors de països sense barreres idiomàtiques (vull dir, amb gent disposada a dominar una llengua estrangera –inclosa la catalana- en poc temps) puguin fer de tutors en línia emprant un català més que correcte. L'experiència real de moltes persones procedents de paísos de l'est europeu, amb la seva "voluntat innata" (és una manera de dir-ho) d'aprendre idiomes, sembla indicar-ho així.

Internet revoluciona el món, l'aplana que diu Friedman, i això inclou el funcionament i l'organizació de les institucions, fins i tot de les escolars, encara que per ara es noti ben poc. Donaré un exemple nordamericà, que realment fa pensar. Als USA hi ha una forta pressió perquè els alumnes superin les proves estàndard de nivell que imposen la llei d'educació No Child Left Behind de 2001 i d'altres lleis anteriors. El director d'un centre educatiu de Califòrnia no sap com fer-s'ho per poder proporcionar el suport addicional que determinats alumnes del seu centre necessiten. Amb el pressupost de què disposa no pot pagar el professorat extra que podria contribuir a augmentar el rendiment dels seus alumnes en els exàmens i millorar per tant la imatge del seu centre. Com podeu endevinar, la solució consisteix en fer outsourcing del que sería una part de l'activitat intrínseca del seu propi centre, la solució és ... TutorVista!!!

Ferran Ruiz Tarragó
frtarrago@gmail.com

Una bona notícia

2007-07-18T19:46:00.001+01:00

Una Nota d'opinió que vaig escriure fa uns mesos ("L'aprenentatge personalitzat") parlava de la necessitat de donar a cada alumne les oportunitats d'obtenir el màxim i el millor d'ell mateix, sigui quin sigui el seu talent o el seu entorn o procedència, i que avançar per aquest camí era fonamental per aconseguir que l'ensenyament reaccioni a la crisi del sistema. Algú, amb molta raó, em va dir que això estava molt bé, però que era impossible en la pràctica, cosa que ja admetia a la mateixa Nota quan opinava que posar sistemàticament cada alumne en el centre del seu aprenentatge és molt difícil en el marc organitzatiu actual, caracteritzat per un currículum "totalitari", abrumador, que vol ensenyar tantes coses que no deixa espai per trobar-se a un mateix, per autoexplorar-se (i l'orientació, dit sigui de passada, poc rendiment pot tenir sense autoexploració). En una altra Nota recent ("El paper de la creativitat"), insistia en que "fa falta alliberar espais per a la creativitat durant l'escolarització".

Demano a lectores i lectors que em disculpin aquestes autocites, motivades pel que em sembla una molt bona notícia, tot i que no ens afecti directament (tot i que espero que de retruc ho acabi fent algun dia, no massa llunyà). El fet és que l'autoritat curricular anglesa, la "Qualifications & Curriculum Authority" (QCA) acaba de fer públic el nou currículum de secundària (11-14), que entrarà en vigor el setembre de 2008, dissenyat "per donar al professorat un marc menys prescriptiu i més flexible per ensenyar, creant més espai per ajustar el currículum a les necessitats de cada estudiant individual", segons diu una nota oficial de la QCA.

El "Chief Executive" de la QCA, Ken Boston, ha declarat que "l'objectiu és augmentar la flexibilitat ... el currículum manté les matèries però al mateix temps ofereix més oportunitat per a l'aprenentatge personalitzat, afronta els majors reptes de la societat i equipa els joves amb les destreses per viure i treballar al segle XXI".

En concret això es tradueix en que disminueix el volum de continguts fins ara obligatoris, tot i que s'introdueixen nous temes i que el es perd queda com a voluntari o opcional. Un punt essencial del nou currículum és que s'espera que alliberi fins un 25% de l'horari escolar, temps que s'ha d'invertir en la personalització de l'aprenentatge de l'alumnat, tant del que segueix amb dificultats com del que podria avançar més i més a fons.

El Sr. Boston diu que l'enfocament adaptatiu centrat en l'alumne, "no és una obsessió moderna pel benestar dels estudiants, ni representa cap rebuig de la importància de l'ensenyament formal, tampoc no significa apartar-se del currículum basat en matèries: és l'estratègia ... que serveix per millorar l'aprenentatge i l'assoliment de resultats a tots els nivells, individual, escolar i nacional". Perquè quedi clar que això és necessari, afegeix que "l'enfocament tradicional del currículum està exhaurit, ha donat tot el que podia d'ell i ja no funciona més" (les traduccions són meves i, com sempre, aproximades; per això recomano consultar els documents originals). Els arguments donats per la QCA són, com es pot veure, prou contundents, i jo diria que no massa habituals de les esferes administratives-governamentals.

Els que tendeixen a veure els canvis com una devaluació dels nivells, poden comfortar-se amb el fet que es mantenen els examens nacionals britànics dels 11 i dels 14 anys. El període de transició per aplicar els nous programes ha d'acabar el 2010, quan cada centre d'ensenyament ha de ser capaç de gestionar la personalització de l'aprenentatge del seu alumnat. El mandat per innovar, en base un instrument curricular renovat, sembla dons ben explícit.

Espero que es parli força d'aquest assumpte, però això ja es veurà. De moment el que calia era donar una bona notícia.

Molt bon estiu!

Ferran Ruiz Tarragó
frtarrago@gmail.com

El paper de la creativitat

2007-07-13T19:02:00.001+01:00

Una col·lega m'ha donat la URL d'una interessant xerrada en vídeo d'un tal Sir Ken Robinson, que pel que he vist és un notable personatge anglès del qual jo no n'havia sentit parlar mai. Aquesta producció de l'any 2006 té el suggerent títol "Do schools kill creativity?" i considera el paper que la creativitat hauria de tenir en l'educació i les causes de que en tingui tan poc. Em permeto recomanar-lo vivament: només dura vint minuts i si més no, és un bon exercici d'anglès.

La seva tesi central és que "la creativitat és tan important com l'alfabetització i l'hauríem de tractar amb el mateix estatus", però que, en canvi, "eduquem apartant les noies i els nois de les seves capacitats creatives" i malaguanyem aquestes capacitats d'una manera implacable, "per no dir despietada". (Poso entre cometes diverses cites aproximadament literals).

La base d'aquesta falta d'atenció al desenvolupament de la creativitat s'ha de buscar molt enrera, en el propi disseny històric dels sistemes educatius de l'era industrial. Sir Ken diu que "tot el sistema d'educació pública arreu del món és un perllongat procés d'entrada a la universitat", per la qual cosa "el propòsit de l'educació actual és la producció de professors universitaris", cosa molt respectable però que no hauríem de considerar "com la més alta fita de la realització humana: és només una altra forma de vida".

El resultat d'aquest enfocament és que els sistemes educatius actuals estan basats en l'ideal de l'habilitat acadèmica, atès que en el passat van ser dissenyats a imatge de les universitats i per satisfer les necessitats de selecció d'aquestes, a més de proporcionar mà d'obra amb les qualificacions imprescindibles per satisfer les necessitats de la industrialització. La conseqüència de l'enfocament academicista és que "molts individus amb talent, brillants i creatius pensen que no ho són, perquè les coses en les que podrien destacar i ser feliços fent-les no són les que els centres educatius valoren i són sovint estigmatitzades".

Com que la creativitat es manifesta en la capacitat de fer coses i de fer relacions que un mateix no ha fet mai (fer-les sense copiar ni seguir instruccions explícites), comporta sortir-se de la norma, tenir pensaments divergents, "és una certa forma d'error" diu Sir Ken. I això no és massa compatible amb els exàmens: "Penseu en qualsevol examen: la idea bàsica és no equivocar-se, no fallar. Això no porta a la creativitat ni a la iniciativa. Si segueixes i t'apliques estrictament en el que et manen no fallaràs i aprovaràs i tothom et lloarà." Però no desenvoluparàs la creativitat.

Penso que aquest "talk" de Sir Robinson val molt la pena. La seva "performance" és destacable per la claretat, la gosadia i l'oportunitat dels seus plantejaments, i també per la manera com els presenta, amb un gran domini de la broma, de la ironia, del gest i de les pauses (remarco això del domini del ritme i dels silencis: aquí ens trobem sovint que molts locutors i conferenciants enganxen les frases sense fer la més mínima pausa). I, a més, en només vint minuts transmet un missatge clar i que fa pensar. D'això també n'hauríem d'aprendre.

Robinson parla de creativitat posant especial èmfasi en la creativitat artística, explicant perquè les arts, el drama i la dansa són al capdavall de la jerarquia curricular. Li faltaria fer referència al fet que la creativitat es pot desenvolpar i exercir en tots els àmbits si hi ha una acció pedagògica explícita, per a la qual els centres educatius, pressionats per un currículum aclaparador, estan poc preparats. Fa falta alliberar espais per a la creativitat durant l'escolarització. En la meva opinió, promoure la creativitat és la innovació real que l'educació necessita, i possiblement sigui una de les poques vies d'atraure la imaginació dels alumnes, de comprometre'ls i de preparar-los de veritat per a futurs aprenentatges. I, òbviament, les TIC proporcionen múltiples instruments per a la creativitat.

Ferran Ruiz Tarragó
frtarrago@gmail.com

Webcams i intimitat

2007-04-17T08:05:00.001+01:00

El passat 3 d'abril el diari La Vanguardia informava de la web votamicuerpo.com, lloc on molts adolescents i joves pengen fotos d'ells mateixos que són comentades i puntuades de l'1 al 10 pels internautes. Que aquesta mena de "servei" és un negoci per al que qualsevol publicitat és bona ho deixa ben clar el missatge que apareixia a les poques hores: "Hola: Debido a la aparición de esta página en diferentes medios de comunicación durante el dia de hoy estamos teniendo problemas en aceptar todas las visitas que nos llegan. Estamos ampliando los servidores y realizando algunos cambios para poder volver lo antes posible (Eso no significa ni que hayamos cerrado ni lo vayamos a hacer, sino todo lo contrario). Disculpen las molestias. " L'esmentat diari deia que webs com aquesta són una manifestació preocupant de la forma que pren entre adolescents i joves el "culte al cos" que tant es practica a la nostra societat. Jo hi afegiria que també és una manifestació de la promoció econòmica d'aquest culte. Amb poca inversió i encara menys escrúpols es poden muntar empreses que prosperen sobre la base de la manipulació i l'explotació de la intimitat de les persones, i molt especialment de la de joves i adolescents.

N'hi ha prou amb una observació superficial de la xarxa per constatar la gran expansió d'aquests negocis. És important remarcar que el seu impacte va molt més enllà del que es pot considerar "culte al cos" i que implica plenament l'àmbit formatiu. Aquestes webs poden incidir molt negativament en el desenvolupament dels adolescents: estimulen una fixació desproporcionada per l'aparença personal, fan que el propi cos es posi en el centre de la personalitat i indueixen a que noies i nois es presentin merament com a potencials objectes sexuals, amb exclusió de qualsevol altra característica.

Aquest fenomen ha arribat en molt poc temps, gairebé de cop, per l'efecte combinat d'Internet i de les webcams. Aquestes eines permeten gravar fotos i vídeos i pujar-los a un servidor, des del qual són visionats o descarregats. El pas intermedi per un servidor fa que en principi sigui possible un cert control si el proveïdor del servei té criteris al respecte i els aplica posant-hi els mitjans necessaris. Tanmateix no sembla que aquest sigui el cas habitual.

Una altra manera de procedir és emetre en directe, sense cap mena de filtratge, cosa que molts adolescents fan habitualment des de la intimitat dels seus dormitoris. El desconeixement dels pares d'aquesta realitat és molt gran i la immensa majoria ni s'imagina que a l'abast dels seus fills hi pugui haver servidors de videoxats cara a cara i en directe, sense cap mena de controls. Menys encara s'imaginen que en puguin ser usuaris habituals.

La tecnologia ha posat ben a l'abast dels menors d'edat l'accés a entorns d'alt risc que prenen la forma de comunitats virtuals on tothom transacciona intimitats. En els videoxats no és pas estrany que un actor demani a l'altre que es tregui la roba i que el llenguatge combini incitació, adulació, dominació i vexació. També hi ha el perill d'anar més enllà: el salt que hi ha de fer poses i exhibir-se davant la webcam a ser subministrador del priopi cos és certament molt gran però no pas impossible de donar. No falten exemples de les males conseqüències que per a alguns adolescents han tingut les incitacions i exigències de certs visitants habituals d'aquests llocs, entre els que no hi falten depredadors sexuals.

L'ús de les webcams per part dels adolescents és sobretot un assumpte de les famílies, però és clar que no pot ser aliè a un sistema educatiu que tingui com a objectiu primordial la formació de persones. El fet que la transacció de la intimitat no es produeixi en hores de classe ni s'emprin els ordinadors i les connexions a Internet dels centres d'ensenyament no significa que no se n'hagi de parlar en termes educatius. Sense dramatitzar, cal saber més sobre una problemàtica que existeix i que està molt estesa.

Sóc de l'opinió de que els professors i professores parlen molt poc de com els alumnes fan servir Internet. L'assumpte de l'accés a pàgines pornogràfiques en els centres educatius i de com controlar-lo era objecte temps enrera d'un cert nivell -limitat- de conversa i debat, i en una part dels centres públics de Catalunya s'havien instal·lat dispositius per fer-ho possible. Sovint s'esmentava el concepte "d'ús segur d'Internet", sobretot en relació amb l'assumpte del filtratge de continguts, i s'havien fet campanyes al respecte. Però ara és evident que el concepte de seguretat a Internet ha adquirit una nova dimensió i que s'hauria de renovar i ampliar la conversa respecte d'això, perquè la tecnologia ha posat el llistó molt amunt, situant-nos davant d'una situació molt més complexa i díficil. Només la podrem afrontar si entre tots (adolescents i joves, famílies i professorat, mitjans de comunicació, institucions) som capaços de fer seriosament aquest debat.

Ferran Ruiz Tarragó
frtarrago@gmail.com

Un euro al dia

2007-04-02T16:39:00.001+01:00

Un estudi realitzat als països nòrdics assenyala que la disponibilitat i l'accessibilitat d'equipament és el factor que més facilita i estimula l'ús educatiu de les TIC. Això sembla bastant obvi, però el fet que s'afirmi en un informe realitzat per una consultora independent finançada pels departaments d'educació de Dinamarca, Finlàndia, Noruega i Suècia li dóna un to molt alt de respectabilitat i de fiabilitat.

O sigui que podem donar per confirmat el que en certa manera (molts) ja sabíem: que disposar d'amplis recursos informàtics és imprescindible per canviar la pràctica de l'educació. A nivell d'un centre educatiu la destresa exercitada, el coneixement empíric i l'autosuport d'una massa crítica de professorat són els factors fonamentals perquè prengui cos la innovació basada en les TIC, molt més que les teories i els cursos. Innovar és canviar les pràctiques socials, i no hi pot haver prou pràctica si no hi ha prou eines a l'abast de tots, professors i alumnes.

És senzill quantificar el volum necessari de recursos informàtics quan l'objectiu és que cada professor o professora faci les seves classes amb l'ajut d'un ordinador. Facilitar la integració de les TIC en la pràctica del professorat requereix, essencialment, la creació d'una infraestructura de centre amb les millors condicions de seguretat i disponibilitat.

Però la cosa no és tant senzilla quan l'objectiu és canviar la pràctica de l'alumnat donant-li oportunitats reals de que sigui més actiu i responsable en el seu treball, perquè aleshores són els alumnes els que han de tenir els recursos informàtics al seu abast, d'una manera àmplia i continuada. En el cas més òptim diríem que han de disposar d'ordinadors individuals (personals) de manera permanent. És a dir, un ordinador per cada alumne, o com diuen als USA, "1-to-1 computing".

Un estudi de tots els "sistemes escolars" dels Estats Units de com a mínim 4,000 alumnes (un total de 2,500 "sistemes" diferents comandats per autoritats locals) ha posat de manifest que l'any 2006 el 23% d'aquests sistemes estava implementant projectes de "1-to-1 computing". Amb l'increment dels pressupostos educatius sembla que aquesta tendència s'hagi d'accelerar, oimés si es té en compte que donar protagonisme a l'alumnat mitjançant l'ús de les TIC té uns resultats preliminars apreciables en termes de menor absentisme, de menys problemes de disciplina i de millora de les destreses d'escriptura, resultats que ja es venien veient en projectes capdavanters com el d'Henrico County o el de l'estat de Maine.

Al nostre país, què es podria fer amb un euro per alumne al dia? Si es prengués com a base un col·lectiu inicial "experimental" d'uns quants milers d'alumnes (o fins i tot, d'unes desenes de milers) en centres apropiats, que no es podria fer amb 365 euros per alumne i any? Amb 1,460 euros en quatre anys, no podria tenir cada alumne un ordinador portàtil amb tota mena de programari, manteniment, garantia, infraestructura de centre, serveis de suport? I, molt especialment, no es podrien incloure dins d'aquest cost continguts digitals lliures i de pagament substancialment alternatius als llibres de text? Pensant en termes de prova en una escala suficient, no seria aquesta una manera pràctica d'investigar com es poden afrontar conjuntament la crisi de resultats i de comportaments, la divisió digital i l'encara més problemàtic "skills gap"?

Als USA sembla que ho comencen a fer, i un 30% més barat: allà diuen que això es pot aconseguir amb un dòlar al dia. Segur que avançar en aquesta línia no és fàcil en cap sentit, ni d'una rendibilitat educativa immediata. Tanmateix, caldrà seguir-ho de prop, i sobretot, experimentar-ho!

Ferran Ruiz Tarragó

frtarrago@gmail.com

Conservapedia

2007-03-09T19:49:00.001+01:00

"Benvinguts a Conservapedia – Una enciclopèdia conservadora en la que podeu confiar" és l'encapçalament de Conservapedia, una enciclopèdia que els seus promotors, fonamentalistes cristians dels Estats Units segons la revista Wired, voldrien que fos una alternativa a la Wikipedia, la qual titllen d'anticristiana i antiamericana. La Conservapedia té el mateix disseny que la Wikipedia, empra els mateixos colors i tipus de lletra i fa servir les mateixes eines.

La Conservapedia és molt recent. La van obrir a finals de novembre de 2006 un advocat conservador i un equip de 58 alumnes de secundària superior de l'àrea de New Jersey escolaritzats a casa, amb la voluntat de crear un recurs per al públic en general, lliure dels defectes de la Wikipedia, que segons ells està en mans de liberals, de "sense déu" i de "sense nació". Mitjançant un curiós càlcul (que expliquen a la secció "Examples of Bias in Wikipedia") els promotors de la Conservapedia han determinat que la Wikipedia és "sis cops més liberal que el públic americà", de manera que per a ells construir una alternativa és un acte de militància, a l'abast d'uns alumnes motivats i ben dirigits.

Conservapedia dóna suport als crítics de l'escalfament global. Entre d'altres coses diu que els científics que donen arguments en favor d'aquesta teoria estan motivats per la necessitat d'obtenir subvencions i que la majoria són liberals ateus. També recull àmpliament el pensament creacionista sobre l'evolució. Així, l'entrada sobre els cangurs diu que "com tots els animals moderns ... els cangurs són descendents dels dos membres fundadors de l'espècie ... que foren portats a l'arca de Noé abans del diluvi universal".

Aquest és un intent més de subvertir la suposada hegemonia que té a Internet la teoria de l'evolució quan es tracta d'explicar els orígens dels humans i dels animals. En això la Conservapedia està acompanyada per CreationWiki, un projecte iniciat el 2004 íntegrament dedicat a promoure el creacionisme com a alternativa de l'evolucionisme. Conservapedia i CreationWiki s'inscriuen en els esforços de cristians evangèlics per reduir l'ensenyament de l'evolucionisme o al menys situar-lo en igualtat de condicions del creacionisme, darrerament modernitzat amb el nom de "disseny intel·ligent".

Aquest és un assumpte que aparentment no es planteja aquí però que darrerament ha adquirit força virulència als Estats Units, afectant la feina del professorat. En un cas que va atreure molta audiència, l'equip de professors de ciències d'una high school de Pennsylvania es va resistir al mandat de la junta escolar d'explicar el creacionisme en les seves classes. El cas va anar a judici i el jutge va donar la raó als professors, decidint que el "disseny intel·ligent" no es podia ensenyar com una alternativa científica a l'evolució, decisió que va ser qualificada de correcta pel diari oficial del Vaticà (1).

Tot plegat proporciona sobrats motius de reflexió sobre el paper del professorat en relació a l'ús educatiu de la web, i també ofereix unes excel·lents oportunitats perquè els alumnes (tot practicant l'anglès) vegin de primera mà la qüestió de la qualitat i la validesa de les fonts d'informació.

Ferran Ruiz Tarragó

frtarrago@gmail.com

(1) "In 'Design' vs. Darwinism, Darwin Wins Point in Rome", The New York Times, January 19, 2006.

Consumidors d'educació

2007-03-01T18:59:00.001+01:00

Fa un parell de dies la Fundació Catalana per a la Recerca i la Innovació va tenir l'amabilitat de convidar-me a presentar un assaig que vaig escriure l'any passat. Crec que la sessió va anar molt bé, en gran part perquè hi va haver un debat variat, intens i estimulant. Projectada a la pantalla, una frase lapidària de la presentació deia, literalment: "Els alumnes són rutinàriament castigats pel fet de ser individus psicològicament complexos col·locats a la força en un sistema despersonalitzat", és a dir, un sistema de talla més aviat única orientat a l'educació en massa. Segurament això sona bastant fort però estic convençut que és així, especialment a la secundària. Em pensava que seria una frase polèmica però no va suscitar especial atenció, tal vegada perquè els assistents van considerar-la obscura o extravagant, o perquè hi havia molts d'altres temes interessants a parlar.

Tanmateix penso que l'anterior afirmació s'aproxima a la causa més important de la insatisfacció i dels problemes de l'educació actual (i en particular de la nostra educació, ara i aquí), i que alhora és la representació d'una situació molt més general. Per aquest motiu em sento motivat a dedicar unes quantes ratlles (bastants) a aquest assumpte.

Situem-nos de primer en el món dels adults. Per a aquests la participació en una economia basada en el consum és inevitable i imprescindible. S'ha d'anar al supermercat i pagar quan ens toqui el torn, hem de posar gasoil amb les nostres mans i impregnar-nos del seu perfum, consumim cinema després de fer cua. Estalviem per a la jubilació (consumim un producte financer) i a l'oficina bancària rebem explicacions poc convincents de per què el nostre pla de pensions només acumula pèrdues, tot i que l'entitat proclama als quatre vents que té uns resultats rècord. Necessitem Internet, però si l'ADSL deixa de funcionar perderem el temps i la paciència amb el suport telefònic, tot i els beneficis fabulosos de la companyia de serveis. No podem viure sense consumir ni ens podem lliurar dels seus inconvenients.

En una botiga hem d'aguantar mirades de suspicàcia o inclús discutir perquè ens canviïn un producte defectuós. Hem de pujar en un autobús ple a vessar o hem de perdre hores del nostre temps amb la Renfe, dia sí, dia també, mentre ens martellegen dient que el transport públic és fabulós. Paguem peatges quan l'autopista està col·lapsada i no rebem servei. De la satisfacció que genera el consum de TV més val no parlar-ne. En definitiva, i per no seguir enumerant (pretenc quelcom més seriós que polititzar aquest post), les transaccions quotidianes associades al consum tenen sovint una vessant incòmoda i enganyosa, fins i tot aspre o desagradable (pujar en un avió n'és un bon exemple, darrerament molt "perfeccionat"). Dir que el consum genera frustració tampoc seria exagerat en molts casos. Aquest és un terme particularment apropiat als usuaris d'informàtica. Crec que la popularitat de Google es deu en bona mesura al fet que el seu ús no és gens frustrant.

Continuem en el món dels adults. La gran majoria dels adults ha de treballar per poder consumir. Aquí es produeix el mateix d'abans: que amb una certa freqüència l'experiència no és del tot satisfactòria. El món del treball i de la vida professional comporten tibantors i conflictes en la relació amb els companys de feina i amb els clients, incomprensions, avorriment i expectatives no reixides. A la vida laboral no li són alienes submissions i humiliacions, ni tampoc penalitats i riscos per al benestar i la salut, fins i tot riscos mortals. Quin remei! És la vida i la vida és dura, ens diem a nosaltres mateixos. Gairebé no queda cap altra opció que considerar normal aquest estat de coses, tot i que afortunadament el treball i el consum també donen satisfaccions i això ens compensa.

La primera pregunta clau és la següent. Què volen els adults consumidors-treballadors? Millorar la qualitat de vida és una aspiració ben comuna i raonable. Els que ho aconsegueixen són envejats (ni que sigui perquè es jubilen: quants professors no ho estan esperant?) Però, a banda d'això, què més volen els adults? Jo diria que volem que les persones amb qui tractem no ens enganyin i siguin honestes amb nosaltres, que no ens facin perdre el temps, que ens atenguin bé i a ser possible amb una certa deferència. Volem que les transaccions quotidianes pròpies del consum siguin individualitzades, còmodes, raonables i que ens donin satisfacció. En certs casos esperem que generin experiències enriquidores i fins i tot memorables. En assumptes realment importants, com els que afecten la salut, volem que ens coneguin, que ens escoltin i ens dediquin un cert temps. Volem no ser només un nombre en un expedient. Volem que la transacció de "consumir sanitat" no es limiti a uns minuts d'un especialista que tal vegada ens mira sense veure'ns.

En l'àmbit laboral els adults voldríem que relacions i transaccions fossin productives i satisfactòries. Volem estar informats, opinar i ser tinguts en compte. Desitgem trobar sentit a la feina que fem, ens interessa que sigui profitosa i útil. En general no es tracta que els adults no vulguin treballar, ni que vulguin inventar-se objectius inapropiats ni anar descontrolats, a la seva, tot i que d'aquests també n'hi ha. El que la gent generalment vol és poder fer el que pertoca fer (el que justifica el seu sou) amb autonomia i sense interferències innecessàries, amb temps i responsabilitat, amb suport i bon ambient, controlant el que es té entre mans, tenint una certa perspectiva del context i la utilitat del treball. En la meva opinió, el professorat compartiria clarament aquestes idees, que crec que tenen una aplicabilitat molt general. Tan general que també valen pels alumnes.

Anem ara a la qüestió que ha motivat tota aquesta argumentació. Tot això, es pot aplicar també a nens i adolescents? Què volen els "no adults", els nens i joves dels centres educatius? Si se'ls preguntés, no voldrien més o menys el mateix que els adults? O és que degut a la falta de coneixements i de maduresa pròpies de la seva edat, tot això que hem assenyalat ja no els és aplicable? Pensem potser que els consumidors d'educació, per ser menors d'edat, només han de tenir l'opció de callar i conformar-se?

Personalment em decanto per la primera idea: els nens i joves que consumeixen educació i alhora hi "treballen" en el seu aprenentatge volen el mateix bon tracte que voldrien els adults. Per tant, passivitzar els alumnes, no comptar amb les seves personalitats, opinions i expectatives, és molt greu i té uns efectes molt perjudicials: per a mi és la principal causa d'insatisfacció, d'ineficàcia i de fracàs del sistema educatiu. Crec que el pes d'això és molt superior al dels factors socioeconòmics.

Atès que, en termes generals, el disseny del sistema educatiu és molt antiquat (s'orienta a continguts i lliçons i fou pensat per a l'educació en massa), l'alumne no passa de ser vist com a un "consumidor d'educació" passiu i sense veu. A aquest consumidor se li "ven" un producte en molts aspectes inapropiat, tal com acostuma a passar en el consum massificat. I quan considerem l'alumne com un treballador de l'educació (cosa ben legítima atès que està obligat a lliurar-hi gran part del seu temps) experimenta una problemàtica força semblant a la dels treballadors adults.

En resum, crec que es pot ben dir que per culpa del sistema educatiu d'avui "els alumnes són rutinàriament castigats pel fet de ser individus psicològicament complexos col·locats a la força en un sistema despersonalitzat". I la reacció de moltíssims alumnes és ben clara: indiferència, escapisme o despreci, en alguns casos violència, que se sumen a la natural oposició al món adult. Si amb les estructures actuals no es poden produir avenços substancials en aquest sentit, és que el sistema educatiu no és bo, o al menys, es pot estar segur que no és prou bo.

Els mitjans de comunicació cada cop s'ocupen més del tema educatiu, donant veu a gent de la política, dels sindicats, de l'administració, del món universitari, de col·lectius de professors, de l'economia, etc. En la meva opinió, el tractament que donen a aquest tema és segurament benintencionat però desinforma l'opinió pública i, de facto, culpabilitza el professorat. Hi ha cap altra professió que s'hagi de sentir contínuament acusada d'estar mal preparada? I en ocasions, ni que sigui per passiva, que ho sigui per part dels seus propis empleadors? És habitual que els mitjans de comunicació proclamin que els afers educatius anirien molt més bé amb més i millor formació inicial i continuada dels professors, amb més vocació i també amb una mica més de recursos. Això, tot i tenir un fons de raó, em sembla rebutjable perquè amaga totalment les enormes disfuncions estructurals del sistema educatiu i la naturalesa del producte que s'ofereix a l'alumne. En aquest context seria molt important centrar el debat en temes nous i en especial en com s'ha de replantejar el paper del "consumidor d'educació". No perdem de vista que és un consumidor obligat a acceptar el producte que se li proporciona en una transacció molt sovint despersonalitzada, descontextualitzada i propera al tedi i la desmotivació.

Té res d'estrany que quan a casa se li pregunta a un fill o filla, com ha anat l'escola avui, què has fet, aquest es refugiï en l'evasiva i els monosíl·labs? El que està dient amb aquesta resposta és que no té res d'engrescador a dir. La seva experiència com a consumidor ha estat anodina, i en ocasions, nefasta. Des de l'òptica de treballador del seu propi aprenentatge, l'alumne sap que no ha pogut influir sobre la seva pròpia feina, tot estava prescrit, tot li ha estat manat. Els alumnes, els joves, forçats a consumir un producte rutinari, dissenyat i materialitzat d'una manera que li és aliena, simplement paguen la transacció amb la moneda de la indiferència, de la negació de la conversa i del rebuig.

I les TIC? Doncs per a mi les TIC són imprescindibles per personalitzar l'acte d'aprendre: són els instruments tècnics i conceptuals que més poden contribuir a dinamitzar i transformar la vivència quotidiana dels "consumidors d'educació".

Ferran Ruiz Tarragó

frtarrago@gmail.com

British culture

2007-02-23T16:22:00.001+01:00

Quan algú interessat per obtenir informació sobre cultura britànica busca a Google possiblement esperi que en primer lloc li sortirà una web del British Council o de la BBC, o bé la web d'alguna macroempresa dedicada al fabulós negoci de l'ensenyament de l'anglès. No és així. Si a Google hi poseu "british culture", amb cometes o sense, apareixerà en primer lloc la web d'una escola del comtat de Kent, la Woodlands Junior School (junior school, amb alumnes d'entre 7 i 11 anys).

Que la web d'un centre educatiu de primària estigui en la primera posició del rànking de Google en un tema tant ampli com aquest és una excel·lent demostració de l'interès general i de la utilitat que pot tenir una web dissenyada per donar suport a l'aprenentatge escolar. Constitueix un exemple destacadíssim de com la capacitat i les ganes de certs professors de crear recursos d'aprenentatge també pot tenir projecció externa, projecció que en aquest cas és realment molt gran. L'escola Woodlands està orgullosa, i amb raó, dels reconeixements de persones d'arreu del món, especialment del professorat i de les famílies que expliquen com han fet servir els materials i assenyalen que els hi han estat molt útils.

La web de l'escola Woodlands va ser creada per la senyora Mandy Barrow, professora que sabia ben poc d'Internet quan va començar, i que va deixar l'escola el 2004 per plantar-se com a consultora de TIC independent, però que continua afegint-hi informació i gestionant la web sense cost per al centre. Ara compta amb una teaching assistant del centre que s'encarrega de mantenir el diari escolar i la part relacionada amb la gestió.

Navegar per aquesta web és força il·lustratiu. L'escola es presenta oferint tres tours virtuals, de la mà de tres personatges de ficció. El primer itinerari fa una visita a les instal·lacions del centre. Són significatius el "centre d'oportunitats" per al treball individual i en petits grups amb assistents que donen suport als alumnes, i diverses àrees per al treball en grups petits. Compten amb una aula amb 32 ordinadors (l'aula d'informàtica no desapareix!) i amb ordinadors a totes les aules. L'escola disposa d'una àrea tranquil·la per als alumnes que a l'hora del pati volen pau i una àrea de natura gestionada per un "club del medi ambient". A la sala de professors hi ha sillons. El segon i el tercer tours virtuals se centren respectivament en com treballen els nens i nenes un dia normal de classe i en la història del centre, cultivant especialment el vincle amb els antics alumnes. La web de Woodlands també proporciona una guia de la vida escolar a Anglaterra.

Si heu clicat per veure aquesta web, haureu vist el que em sembla encara més important: al centre de la home page hi ha la frase següent: "El vostre fill té només una sola oportunitat de rebre una bona educació i el nostre objectiu és proporcionar-li". Aquesta declaració hauria de ser la regla àuria de tot el sistema educatiu. L'èmfasi en l'alumne com a persona i en el dret a gaudir d'una bona escolarització haurien d'estar en el centre de les pràctiques, els plantejaments i les declaracions sobre l'educació al nostre país, i a tots.

Acabo amb una comparació, no massa engrescadora. Amb les opcions "frase exacta" i "cerca en qualsevol llengua" activades, he posat "cultura catalana" a Google i m'he cansat de passar planes sense que sortís ni una sola web d'un centre educatiu, ni escolar ni universitari, a part de la UOC. Reflexionem ..., que deia aquell personatge del programa "Dinamita".

Ferran Ruiz Tarragó
frtarrago@gmail.com

Microvell (MS-Linux?)

2007-02-07T18:22:00.001+01:00

El major distribuïdor de Linux, Red Hat, té motius per estar preocupat. Partint de la base que la matèria primera amb que treballa és programari lliure, el gegant de la informàtica Oracle Corp. ha decidir clonar el software de Red Hat i oferir suport als clients de Red Hat a un preu inferior al que cobra aquesta empresa. Ja es veurà si ho acaba fent o no i si aconsegueix endur-se els seus clients, però certament Oracle té immensos recursos financers per sostenir aquesta política tant com vulgui i ensorrar al distribuïdor dominant de Linux o forçar-lo a rendir-se.

Però Red Hat té un problema més gran, que ha fet baixar encara més les seves accions. Aquest problema és "Microvell", l'aliança firmada per les empreses Microsoft i Novell el novembre de 2006. Amb el seu producte estrella SUSE Linux, Novell és el segon subministrador mundial de Linux (Linkat, la distribució Linux del Departament d'Educació, es basa en SUSE).

Aquest acord significa que tota empresa o organització que triï SUSE podrà estar tranquil·la en dos sentits. El primer és que arran d'aquest acord Microsoft ha renunciat a la possibilitat de demandar judicialment a les organitzacions usuàries de SUSE (cal aclarir al respecte que Microsoft manté que Linux viola en alguns aspectes la seva propietat intel·lectual). L'aliança deixa oberta la porta a que Microsoft denunciï a les altres companyies de Linux i als usuaris d'altres distribucions diferents a la de Novell. Segons els analistes, el fet que Novell doni importància a aquesta clàusula de protecció legal dels seus clients es podria interpretar com el reconeixement implícit de que els seus productes han infringit les llicències de Microsoft. Novell, alhora, pren una posició més sòlida perquè que a partir d'ara els seus clients estaran coberts contra eventuals accions de Microsoft.

El segon motiu de tranquil·litat per als adoptadors de SUSE és que Windows i SUSE mantindran una relació tecnològica privilegiada, de manera que els dos sistemes operatius interoperaran molt millor que Windows amb qualsevol altra distribució de Linux, i a més disposaran d'un suport més informat i eficaç.

Les organitzacions que vulguin disposar simultàniament de sistemes Linux i Windows tenen des d'ara nou factor a considerar: l'entorn "Microvell" els hi oferirà seguretat jurídica i major solvència tècnica en assumptes realment importants per al funcionament dels seus serveis informàtics. Per això baixen les accions de Red Hat.

Per a molts seguidors de Linux aquesta aliança entre vells enemics es pot interpretar com el triomf de Linux o com un pacte amb el diable, i també com les dues coses alhora. Microsoft reconeix que Linux s'ha guanyat un important espai en la informàtica professional, que no desapareixerà ni serà comercialment irrellevant. Això també ho reconeix Oracle amb la seva "opa" a Red Hat. [Tanmateix Red Hat diu que la baixada de les seves accions és temporal i prediu que l'acord amb Microsoft esfonsarà a Novell en un any (" Red Hat: We will be here in one year, Novell will not").]

Però Microvell pot condicionar l'evolució de Linux, tant per les decisions tècniques que prenguin les dues companyies com per la inclinació que tindran els desenvolupadors comercials (tant si viuen del software lliure com del propietari, independentment d'on tinguin el cor) a dedicar els seus millors esforços a un entorn amb més demanda per part de les empreses. Així que de facto és molt possible que s'acabi creant una mena de "MS-Linux".

Diuen que en Linus Torvalds, el creador del kernel de Linux, no s'ho ha pres pas malament. Com a persona intel·ligent i creativa, sap que la realitat és molt complexa i que el més important és construir i obrir camins. Tot plegat constitueix un panorama prou interessant. Amusant, n'est-ce pas?

Ferran Ruiz Tarragó
frtarrago@gmail.com

Aquesta Nota es basa principalment en els articles "Alianza Microvell. El cuestionado triunfo de Linux", Comunicaciones World, núm. 217, desembre de 2006, i "Microsoft makes Linux pact with Novell" publicat a ZDNet News el 2 de novembre de 2006.