M'agrada parlar

Iugospanya

2008-07-24T00:31:00.007+01:00

Bé, com és evident, no sóc capaç, ni molt menys, de complir amb la quota de posts que jo mateix vaig anunciar. En tot cas, ja que no dic res interessant, us ofereixo quelcom que sí que ho és. Us proposo un article d'Alfons Lòpez Tena. Es tracta d'una resposta contundent i inequívoca a la campanya ultranacionalista i xenòfoba que s'està portant a terme darrerament des d'Espanya, publicada a la web del Cercle d'Estudis Sobiranistes, del qual Tena n'és col.laborador. Sempre val la pena parar atenció a les opinions afuades, dures, i ben raonades i documentades de Tena. I als estudis que publica el Cercle. Poso l'article en castellà, tal i com està escrit:

"Yugospaña

En 1986 la Academia Serbia de las Artes y las Ciencias denunciaba que los únicos que no tenían derecho a usar su lengua eran los serbios que vivían en territorios bilingües, reclamaba la primacía de la lengua serbia como lengua común de todos los yugoslavos, atacaba a los ‘particularistas’ como antidemocráticos, y protestaba ante la opresión económica de Serbia por Eslovenia y Croacia.

Desencadenó un proceso de imposición de la mayoría serbia sobre las minorías nacionales que incluyó la limitación y recuperación de las competencias ‘autonómicas’, la supresión de la autonomía, el blindaje de la supremacía serbia, condenas judiciales a los desafectos, agresiones verbales y físicas, y, cuando las naciones minoritarias optaron por la independencia, el ataque militar. Ya vemos cómo ha concluido: Serbia no ha podido impedir ninguna independencia, se ha estancado económicamente, está aislada internacionalmente, y se debate entre la miseria moral y la pobreza.

Algunos españoles están iniciando este camino y de la actitud agresiva y los insultos han pasado a las amenazas y los incidentes violentos rojigualdos. Son un tigre de papel, sólo conseguirán el colapso de su nación. Estamos en la Unión Europea y no pueden utilizar ni la violencia militar ni golpes de Estado o legislativos, España tiene demasiado que perder y no puede ganar, ni por las buenas ni por las malas, contra la voluntad democrática de las minorías nacionales. Lo hicieron con Primo de Rivera y Franco, ahora no pueden."

El català, el gran perjudicat a la restauració

2008-07-09T01:00:00.006+01:00

Pel que sembla, el sector de la restauració ha experimentat grans canvis en els darrers anys. Pel que sigui, hi ha una altíssima demanda de personal. I també una baixíssima cerca de l'excel.lència en el servei. Es veu que la gent del país ja no vol treballar en aquesta mena de feines. Així, són moltes les empreses, bars i restaurants, en les quals el personal d'atenció al client ni tan sols entén correctament el català. I són pocs els llocs on el personal parla català. I la situació sembla que encara empitjora quan arriba l'estiu. Això, almenys a l'àrea de Barcelona.

Procuro no ser catastrofista, i penso que aquesta situació només és temporal, i que durarà el temps que trigui la nova immigració a aprendre el català. I que, aquest aprenentatge, s'accelerarà en la mesura en què la gent d'aquí els parli català -de moment, el 10-20%? de catalanoparlants que no ens subordinem lingüísticament al castellà-, i els fagi veure la importància i el valor social que té parlar la llengua del país. Ara, que aquest procés, seria molt més ràpid, si els empresaris del país consideressin el saber parlar català, com un requisit mínim a l'hora de contractar empleats d'atenció al públic. O, almenys, que els contractessin donant-los facilitats per a aprendre la llengua i amb la condició que, al cap d'x mesos, hagin de parlar català correctament. Però això em sembla que no passa ja que, pel que sé, no hi ha cua per a accedir als cursos gratuïts de català que ofereixen les diferents administracions.

És, efectivament, una mica decepcionant veure el valor que donen els empresaris de la restauració catalans a la seva pròpia llengua. Quan, ben probablement, la majoria d'ells són catalanoparlants i es senten nacionalment catalans. En molts casos, tanmateix, tenen clar que cal tenir la carta, o el menú, o la comunicació en general, en català. I llavors, passen coses com que li demanes a un cambrer que et porti quelcom en el mateix idioma en què està escrit a la carta que ell mateix t'ha entregat , i no t'entén.

L'altre dia, per exemple, a l'Starbucks de Via Laietana, on tota l'oferta de productes, i tots els rètols en general, són escrits íntegrament en català, li feia la meva comanda a la noia de la caixa -argentina, crec-, i ella, pensant-se que parlava en una llengua extrangera, em va contestar en anglés... La caixera, no s'havia ni molestat a llegir tota l'oferta de productes, que té en un gran cartell darrere seu completament en català?? Pensava la noia que allò era llatí, o un dialecte barceloní del castellà?? No ho sé.

En tot cas, jo, si no m'entenen en català, i no tinc la sospita que em trobo davant d'un sudamericà monolingüe castellanoparlant, demano les coses en l'única llengua universal i comuna del món: l'anglés. Com vaig haver de fer l'altre dia al restaurant Gran Foc, situat al carrer Roger de Llúria, davant per davant de l'hotel Ritz. El lloc, em va atreure en un principi, perquè des de fora, es veia una gran pantalla a l'interior, on espeterregava un foc de llenya, i deia "Cuina cosmopolita". Vaig pensar: cuina cosmopolita, i en català, tot plegat sembla prou curiós i interessant, l'haig de provar, aquest lloc.

Finalment ho vaig fer. I era el que podia semblar en un principi: típic lloc pijoprogre, de molt disseny i un contingut normal, o just. El menjar estava bé. El servei, gens. La primera cambrera que ens va atendre, era una francesa que no entenia quasi gens el català. El segon cambrer, era un italià -crec- que tampoc l'entenia quasi gens. A l'hora de demanar els cafés, ens va dir si li "podíamos repetir en castellano". Jo li vaig demanar un "coffee with ice", que ell em va servir sense problemes. Un company de taula li va preguntar si feia molt temps que vivia aquí. Ell va dir: "en España, unos tres años". I jo li vaig preguntar "i a Catalunya quant fa?": "unos tres años". Bravo noi. Viva el Imperio Jpañó.

Positivitzem tota aquesta anguniosa exaltació espanyolista

2008-07-05T01:00:00.003+01:00

El dia que Espanya va guanyar els quarts de final de l'Eurocopa, jo acabava d'arribar de viatge. De tornada de l'aeroport, a la plaça Catalunya vaig veure un parell de motos que anaven fent botzinades, i el passatger anava onejant una bandera espanyola. Algun quillet -aixó és el que era, ho vaig veure- va cridar "arriba Espanya". I, en aquell instant, un pressentiment límpid i clar va creuar la meva ment com un llampec: allò eren els darrers estèrtors de la història de Catalunya dins d'Espanya. I, en certa manera, el lúcids amics de E-Criteri venen a justificar a nivell de raonament lògic la sensació que jo vaig tenir:

"Ahir a la nit vam poder contemplar una de les evidències de la proximitat de la independència de Catalunya. El procés d’alliberament i construcció nacional comportarà també un fenomen paral•lel (a manera de danys col•laterals) que consisteix en la presentació en societat de formes cada cop menys acomplexades i més histèriques d’espanyolisme barroer i tronat. L’aparició a l’escena política del fenomen Ciudadanos ve a ser el mateix que els coets i les banderes a les places catalanes d’ahir a la nit. Com més ens acostem a la independència més extremes i radicals seran les expressions de l’unionisme, tant l’aristocràtic com el popular. I aquest és un element que hem d’incorporar en l’anàlisi del termòmetre independentista. És evident que és molest haver de suportar expressions i simbologies feixistes a casa nostra. Però Espanya és com és i aquell qui estigui disposat a treballar per l’objectiu històric dels catalans, haurà de saber relativitzar l’angúnia i el fàstic i aprendre a treure’n la lliçó positiva"

Missatge al programa Valor Afegit

2008-07-04T02:17:00.007+01:00

Per començar, copiarè un missatge que vaig enviar abans-d'ahir a l'email del programa Valor Afegit, de TV3, després d'experimentar una indignació genuïna i profunda amb la seva visualització -amb la qual cosa, és un missatge no pas mancat de certa visceralitat-:

"Srs,

fa un temps, el seu programa tenia un interés genuï. Era interessant, aportava idees i informació útil per a les persones amb caràcter emprenedor, acostava l'economia als no especialistes, etc. Durant molt temps, no el vaig poder seguir gaire. Bé, el que volia comentar, és que avui he al.lucinat amb el seu programa. No sabia si estava veient la televisió nacional de Catalunya o la Televisión de Espanya en Catalunya. Em sembla que encara no havia vist mai, en un programa de la televisió pública catalana, parlar tanta estona en castellà. I tanta poca cura amb l'aspecte lingüístic. Perquè TV3, entre d’altres coses, és una televisió per a prestigiar i augmentar l’ús social del català.

Tot parlant del màrqueting als punts de venda al detall, o quelcom semblant, entre una veu en off femenina que anava desenvolupant el tema, intercalaven trossos bastant llargs d'una noia que anava parlant enmig del carrer davant una rotllana de gent, íntegrament en castellà. Semblava que s'estés dient a l'espectador: quan s'ha de parlar davant un grup heterogeni de gent, s'ha de fer en castellà, ja que és la "lingua franca" amb la qual tots ens entenem a Catalunya. Patètic. A TV3 caldria buscar sempre gent que parlés el català, de totes les condicions, races i procedències, per a donar exemple als ciutadans de Catalunya de quina ha de ser la seva llengua vehicular. TV3, és un mitjà creat per a potenciar la llengua i cultura pròpies de Catalunya, no les pròpies d'Espanya –de l’Espanya castellana, s’entén-, ja prou protegides i potenciades per administracions i bastants mitjans més poderosos que TV3.

Perquè, si hem d'usar una llengua i una altra indistintament, o sigui potenciar el bilingüisme, ja sabem quina llengua hi sortiria perdent: el català, ja que el castellà és la llengua dominant. Ho diu la ciència sociolingüística: una situació de bilingüisme no es sostenible a llarg termini, ja que sempre hi ha una llengua dominant que acaba assimilant la dominada. Són dades objectives. O sigui que, no cal fer bilingüisme, més val estalviar l'agonia al català, i fer-ho tot directament en castellà: així, les coses quedaran més clares, els ciutadans de Catalunya veuran quin és el veritable interés dels responsables de molts programes de TV3 en la seva llengua i cultura. I potser hi haurà una mobilització ciutadana, però, almenys, no perdrem tots plegats el temps fent veure que es defensen coses quan realment no es fa.

Continuant amb el tema, si, en un programa, no hi ha més remei que que hi surti algú parlant en castellà, s'hauria de subtitular al català, com es fa amb qualsevol altra llengua. Ja que, Tv3, no només la miren els catalans de Catalunya, o ciutadans d'Espanya, també ho fan els de la Catalunya Nord, l'Alguer, i tota una diàspora de desenes o centenars de milers de persones, que poden tenir fills, o familiars, que entenguin el català, però no el castellà. No fer-ho així, és tenir una visió provinciana de TV3, només com la televisió d'una regió d'Espanya, en la qual, no cal traduïr el castellà perquè, clar, aquesta hi és la llengua vehicular -nou contrasentit amb els principis fundacionals de TV3.

D'altra banda, en aquest mateix reportatge, s'han mostrat tot d'imatges d'un dels únics, sinó l'únic supermercat de Catalunya que no té tots els rètols dels productes i els lineals en català: El Corte Inglés. Així, doncs, TV3 ha fet publicitat a un dels pocs supermercats que no fa l'esforç d'etiquetar en la nostra llengua al nostre país. I això ho fa TV3, la televisió que ha de potenciar i prestigiar l'ús social del català. No és això, completament incongruent, i contrari als Estatuts de TV3, senyors?

Per acabar, faré també esment del patètic provincianisme que s'ha demostrat -també- a la resta d'aquest programa. S'ha parlat de la indústria cultural, i continuament s'han estat comparant les dades de Catalunya i Barcelona, amb les d'Espanya i Madrid. Un país punter, és el que s'emmiralla en la resta del món, en les tendències pioneres al món. El país que s'emmiralla només en el centre del seu Estat, estat centralista i uniformista a nivell cultural i lingüístic, d'altra banda, no és un País, és una Regió, o Província. I això, exactament, el que han fet vostès en aquest programa, i es fa en tants altres de TV3, es diu PROVINCIANISME. I aquest provincianisme porta, indefectiblement, a la curtesa de mires, a la mediocritat, a l'empobriment a tots els nivells, i facilita la manipulació del poder dominant a l'Estat als ciutadans d'aquesta regió.

El que he vist en aquest programa, ha estat tant flagrant, denigrant i patètic que no he pogut evitar enviar aquesta queixa. Ja sé que, segurament, no canviaré res, però, potser, amb sort, faré moure alguna consciència. Alguna consciència que es pregunta perquè TV3 perd audiència a cada mes, per exemple: doncs perquè quan no es té ambició Nacional, es cau en la mediocritat i en l'estupidització total. Quan una televisió nacional no en té, a més –d’ambició nacional-, no sap ella mateixa ni per a què serveix.

Desitjo que, almenys, tingui en compte els punts als quals es refereix la meva queixa, i seria fantàstic veure algun canvi en futures edicions del seu programa. Moltes gràcies,

Roger T."

Em van contestar tres dies després, comunicant-me que havien pres nota de la meva queixa, i que "tindrien en compte" el que els deia. Veurem, oi?...

Espanya fracassa, una vegada i una altra. I s'exaspera.

2008-07-01T09:00:00.006+01:00

En contra d'allò que pugui semblar des d'una mirada molt propera i, per tant, poc contextualitzada, crec que es pot afirmar, amb contundència, que ahir, vam ser testimonis del fracàs d'Espanya. De la incapacitat del poder espanyol, de l'Estat i de tots els mitjans de comunicació espanyols, de fer sentir com a seva als ciutadans de Catalunya la victòria de la selecció espanyola. Els mitjans espanyols considerats d'esquerra, van mostrar, per primer cop, un nacionalisme totalment desacomplexat. I tots el media junts, doncs, han estat durant setmanes fomentant el sentiment d'orgull patri -espanyol-, i cridant als ciutadans de l'Estat a mostrar la seva alegria i a mobilitzar-se amb les victòries del seu equip.

I quina ha estat la resposta de Catalunya a aquest foment de l'orgull espanyolista i a aquesta crida? Doncs bé, observem què ha passat a la ciutat de Barcelona, capital del país. Segons la Guàrdia Urbana de la ciutat, s'han desplaçat per a celebrar la victòria d'Espanya 5.000 persones a Canaletes, 5000 a la plaça Espanya, i 300 a la plaça Artós. Unes 10.000 persones en total. Això, considerant que la Urbana de Barcelona és comanada pel PSC, partit espanyol, i al qual, per tant, li interessa magnificar qualsevol fet positiu relacionat amb Espanya, i suposant, per tant, que s'han engruixit les xifres -el PSC, ha ordenat, per exemple, que de guanyar la selecció espanyola l'Eurocopa “s'obrissin amb aquesta notícia tots els butlletins de Catalunya Informació”, segons informava el diari Avui.

Però bé, tant és, agafem-nos a aquesta xifra de 10.000 ciutadans celebrant la victòria: és una quantitat irrisòria. Un 0,6% dels habitants de la ciutat, i això, sense tenir en compte, un cop més, que part d'aquests ciutadans devien venir de ciutats properes de l'extraradi. L'espanyolisme radical, a Barcelona obté, almenys, un 20% dels vots a les eleccions municipals (PP, Ciudadanos), i això sense comptar que part dels vots al PSC també forma part d'aquesta categoria. Només els votants d'aquests dos partits a les darreres municipals, van ser 120.000 persones.

En definitiva, podem concloure que els mitjans de comunicació espanyols, repetint el mateix missatge d'espanyolitat desacomplexada durant setmanes, i amb el suport d'un poderós estat al darrere, no ha aconseguit mobilitzar, a la capital de Catalunya, ni tan sols els seus propis acòlits habituals. Espanya no sols no ha aconseguit sumar suports a Catalunya, sinó que no ha pogut ni engrescar els seus.

Ara, això sí, sens dubte els seguidors espanyolistes, semblaven molts més dels que eren, ja que es passejaven pels carrers de Barcelona, en cotxes i motos, fent botzinades i proferint crits sense parar. I sí, una botzina, o un petard, fan soroll en un radi molt ampli. Ells, els espanyolistes, mostraven la seva alegria expansivament, pensant-se que aquí, a Catalunya, tothom s'alegrava com ells de la victòria de la seva selecció. Perquè això és el que els han fet creure als mitjans que miren. Aquests mateixos mitjans que ignoren deliberadament l'existència d'altres cultures i sentiments nacionals diferents del castellanoespanyol. O només en fant esment per menysprear-los.

A pesar del soroll i tota la parafernàlia, les aparences, el que diguin els propis mitjans barcelonins d'obediència espanyola, o del pessimisme i derrotisme estèril de molts catalanistes, periodistes inclosos, si observem els fets amb concreció, podem afirmar: Espanya ha fracassat a Catalunya, un cop més. I s'irrita, i s'exaspera, i ja es pensa el proper atac.

Espanya ha posat la directa per a acabar amb els catalans

2008-06-29T00:00:00.000+01:00

Tot sembla indicar que així és. Jo, cada vegada ho veig més clar. Espanya, el poder castellanoespanyol, ens està atacant per tots els flancs, cada cop amb menys pudor, i ultrapassant més límits fins ara no traspassats per prudència. Límits en el nivell de denigració i menyspreu per tot allò relacionat amb la identitat pròpia de Catalunya i la resta de territoris de parla catalana, la nostra cultura i llengua. No caldrà que em posi a enumerar aquí la llista d'atacs a tots els nivells a la nostra nació, des del robatori flagrant i demencial dels nostres impostos, passant pel menyspreu a la nostra voluntat política, i finalment a la nostra llengua.

La gota que m'ho ha fet veure clar, és l'adhesió de Tele5 al manifest xenòfob, ultranacionalista i imperialista espanyol, elaborat per una sèrie d'autoanomenats intel.lectuals ídem, "Manifiesto por la lengua común", en favor de legalitzar el predomini del castellà a tots els nivells, i del menyspreu i marginació legal de les llengües que no són la pròpia de la nació que domina Espanya.

No conec gaire a fons les batalletes existents dins el PSOE, o dins la "progressia" espanyola, però el que sí que sé, és que Tele5 és una televisió eminentment prosocialista de sempre. I per primera vegada, una gran mitjà de masses progre espanyol s'alinea sense complexos amb els xenòfobs i ultranacionalistes més tronats, que fan de l'odi a Catalunya i a qualsevol dissidència a la submissió a l'Espanya castellana, la seva raó de ser. I no crec que sigui casualitat que Tele5 sigui la televisió més vista a Catalunya, i que la major part dels que la veuen, siguin castellanoparlants: aquesta gent, el poder espanyol, ha decidit dividir el país, crear una escissió dins del nostre propi territori.

I això, és, ha de ser, perquè Espanya ja va a per totes, ha posat la directa per a acabar amb qualsevol rastre d'identitat catalana diferenciada de la castellanoespanyola. I no és casualitat que tot això que ocorre, i el que encara deu haver de venir, passi ara: ells creuen que ara és el moment propici per aquest esforç anihilador. Perquè:

1-No existeix un govern català que pugui fer front al poder espanyol, ja que tot el poder a Catalunya està controlat pel PSC, que és Espanya pura i dura.

2-Des que governa el tripartit, el català ha anat perdent prestigi social. Això, em sembla, és notori quasibé arreu.

3-Estem sofrint una onada d'immigració immensa, majoritàriament poc qualificada i monolingüe castellanoparlant. Que, a més, en gran part arriba aquí influida per la propaganda estatalista espanyola, que en el millor dels casos ignora l'existència de la identitat catalana, i en el pitjor, la demonitza.

4-Els partits catalanistes, han perdut representativitat en les darreres eleccions espanyoles, la qual cosa ha fet creure al poder espanyol, equivocadament o no -jo diria que molt equivocadament-, que el catalanisme és un fenomen que va a la baixa i es dirigeix a la seva extinció.

Per tot això, Espanya ha decidit que era el moment d'atacar, intensivament, per a acabar donant el cop de gràcia. I ataca, i atacarà. I mentre, Catalunya està lligada políticament de mans i peus, degut a una direcció d'ERC que només pensa en el seu propi interés personal, i que manté al poder el partit espanyol PSC, demostració indefectible, a aquestes altures, que els importa un rave el país, si viu com si mor. I la resta de la classe política catalana, està mancada d'ambició, de nivell: estem sofrint tota una generació de polítics mediocres.

I què fa, per la seva banda, la societat catalana? La societat catalana -amb moltes excepcions, amb moltíssima gent que lluita implacablement i incansable-, la catalanoparlant, la que es sent nacionalment catalana, es subordina massivament al castellà, canvia de llengua, vaja. I Catalunya, amics, ho volguem o no, ens agradi o no, és la seva llengua, Catalunya és el català. I sense català no hi ha Catalunya.

Altres nacions potser poden existir sense conservar la llengua pròpia, adoptant la llengua del dominador. Però Catalunya, per les raons que sigui, no. Catalunya és parlar català. I, en un context en el qual ha arribat una immigració massiva, sobretot castellanoparlant, amagar la llengua, no usar-la amb els nouvinguts, no preferenciar les empreses que l'usen, no contractar personal que el parli, no fer-ho tot en català, vaja, significa fer passos cap a l'extinció d'allò que ens fa diferents de la resta de societats, d'allò que ens identifica al món.

Perquè, quin al.licient té per a aprendre el català un immigrant, si la gent d'aquí no li parla, si les empreses no li demanen per a treballar-hi, si els consumidors no li exigeixen per a fer ús dels seus serveis? Si els catalans no fem la nostra llengua útil socialment, poc a poc anirà desapareixent de tots els àmbits, ens trobarem amb molts nouvinguts que ni tan sols l'entenen, i, al final, per comoditat, anirem deixant de parlar-la nosaltres mateixos, fins que, per a fer la vida més fàcil als nostres fills, els acabarem parlant en castellà.

A més, aquesta actitud de subordinació lingüística respecte al castellà de molts catalans, confon i dissuadeix a la gran part de nouvinguts que s'havien proposat aprendre la llengua, de fer-ho, i dóna arguments a aquells que venen aquí amb voluntat de colonitzador -en general, castellanoparlants, és clar- per a mantenir la seva actitud, a més de crear-ne de nous. Canviar de llengua no és senyal d'educació, és un despropòsit total que ens porta cap a la desaparació quan, si volem, tenim totes les de guanyar, simplement, usant el nostre idioma.

El primer que caldrà fer quan el catalanisme recuperi el poder perdut, és esmerçar tots els esforços possibles a canviar la mentalitat dels catalans a nivell d'usos lingüístics. I prestigiar la llengua a nivell social. És això, o desaparèixer.

Però ara, mentre manin els socialistes, no hi ha res a fer, senzillament. Hem d'aguantar els intents de destrucció i de divisió de la nostra societat per part d'Espanya, i esperar a que als il.luminats d'ERC els vagui canviar les coses. O que aquesta generació de polítics sigui substituïda. És així de trist...

Daniel Mach, un nom per a recordar. "Els diaris de PascaStalin", una sèrie per denunciar.

2008-06-03T00:59:00.006+01:00

Escric després de dos mesos i mig de no fer-ho. La veritat és que, en aquesta segona fase del bloc (o ja tercera), em costa trobar el to i el ritme. En tot cas, em sembla que les meves intervencions seran irregulars en els propers temps. Escriuré quant em vagui i em vingui de gust, és tot el que puc dir.

En aquest post, m'agradaria fer esment d'un fet de trascendència en la història de Catalunya, del qual, els nostres mitjans de comunicació, i especialment els públics, entonats en la seva espiral d'acomplexament i hispanocentrisme, no se n'han fet ressó. Per primera vegada a la història, s'ha parlat en català al parlament francès, com va informar Vilaweb, i es pot sentir en aquest arxiu mp3. Ho va fer el dia 7 de maig el diputat del partit de Sarkozy, la UMP, Daniel Mach -també alcalde del municipi de Pollestres, a la Catalunya Nord. Concretament, Mach va dir: "Senyor Ministre, els Catalans són gent orgullosa, honesta i pacífica. La seva llengua és un dret i saben quins són els seus deures." El president de l'Assemblea, pràcticament no el va deixar acabar, ordenant-li parlar en francés, i llavors Mach va traduïr aquests mots a la llengua de la République. En acabar, molts diputats van aplaudir la intervenció del català.

De fet, aquesta intervenció de Mach s'engloba dins una campanya iniciada per 30 diputats de la UMP, encapçalats pel bretó Marc Le Fur, perquè l'Assemblea francesa ratifiqui la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries, que té per objectiu que es legalitzin i es potencïi l'ús públic d'aquestes llengües. Diputats del Partit Socialista (PS) i d'altres formacions, com els comunistes, també han donat suport a la legalització i promoció de les anomenades "llengües regionals" de França. De moment, sembla que el parlament francés no ratificarà la Carta. Però s'ha aconseguit que la qüestió del reconeixement de les llengües minoritàries a França, es debati tant al Parlament com al Senat, la qual cosa ja és una veritable revolució a l'Estat paradigma del jacobinisme i la uniformització cultural.

El propassat 14 de maig, Jean Paul Alduy, batlle de Perpinyà reelegit recentment i membre del Senat francès, va intervenir en el si d'un debat sobre les llengües minoritàries al Senat, i defensà la modificació de l'article 2 de la Constitució francesa -com també havia fet la portantveu del PS-, que diu que el francés el l'única llengua de la República. I tot això passa quan, a l'Ajuntament de Perpinyà, hi ha més partits i regidors catalanistes que mai, tant al govern com a l'oposició. Tot aquest debat, ha portat a l'Assemblea francesa a fer una proposta de modificació de l'esmentat article de la Constitució, acceptant que, a França, existeixen una sèrie de llengües regionals. La proposta, emperò, no preveu dotar de drets aquestes llengües, i considera com a tals multitud de dialectes, especialment de l'occità. Però comptat i debatut, és un pas endavant.

I, mentre a la Catalunya Nord avança el catalanisme, i a França, s'ha produït una petita revolució en relació al reconeixement de les llengües minoritàries, els mitjans públics de la Catalunya Sud ho ignoren tant com poden, ocupats com estan a conscienciar a la població que només existeix l'eix polític dreta-esquerra, a potenciar l'imaginari espanyol, i a erradicar, al seu torn, l'imaginari català i la consciència de l'eix catalanisme-espanyolisme.

Així, per exemple, els nostres venuts amics de TV3 ens bombardegen tant com poden amb documentals i programes on es parla de la guerra civil i de la segona guerra mundial. Un context que els serveix per a potenciar la consciència de l'eix dreta-esquerra, que en aquella època, al contrari que avui en dia, era vigent. La perla de la campanya de rentat de cervell ha estat la sèrie "Els diaris de Pascal", situada a la Catalunya dels anys 30, que ja es pot col.locar directament al llibre dels rècords Guiness per ser la telesèrie en què més es repeteixen els mots "dretes" i "esquerres" de la història. Dretes amunt, esquerres avall, sense aturall. Evidentment, als anys trenta aquest eix era molt viu, al contrari que avui dia, però existien molts altres matisos polítics: el republicanisme, el falangisme, l'anarquisme, el comunisme amb totes les seves variants i, sobretot i transversalment a tot, l'espanyolisme i el catalanisme. Però als "diaris de Pascal" tot és propaganda maniqueista i d'estil estalinista, per fer creure que, llavors, tot eren dretes -els dolents- i esquerres -els bons-, i intentar, així, potenciar un sentiment d'identificació amb aquest eix avui en dia. Com si la història es reduís a quatre imbècils que reien i aplaudien tot el que feien els que s'anomenaven d'"esquerres", i que xiulaven i cridaven "dulen, dulen!" com criatures de mama quan aparieixia en escena algun dels anomenats de "dreta".

Esperem que aquest panorama canvïi, poc a poc, amb el nomenament de Mònica Terribas com a directora de TV3, i que aquesta -i Catalunya Ràdio- torni a ser un estri per a potenciar l'ús social del català i crear un imaginari català i, per tant, no adscrit a l'espanyol. Que torni a servir per allò pel que va ser creada fa 25 anys fora de la legalitat vigent. Que torni a ser la televisió nacional de Catalunya. De moment, Rosa Cullell, la nova directora de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA), a pesar de ser una socialista de llarga trajectòria i aparentment ortodoxa -hispanocèntrica-, ha nomenat Terribas i Sarsanedas com a directors dels mitjans públics catalans, i ha afirmat que aquests han de ser un instrument per a donar a conèixer i potenciar l'ús del català. Veurem...

Anàlisi de les eleccions (tenir o no tenir mitjans de comunicació de masses. Aquesta pot ser la gran diferència)

2008-03-13T19:03:00.009Z

Espanya, el poder espanyol, el que s'adscriu al PSOE o al PP, ha fet un esforç extraordinari, en aquesta darrera campanya, perquè només siguin visibles aquests dos partits. Perquè els ciutadans percebin que la realitat és PSOE i PP, i, més enllà, només hi ha un buit innominat. Aquest esforç és part d'un projecte a llarg termini: eliminar, al màxim possible, la presència de partits petits al parlament espanyol, que restin diputats i condicionin l'acció de govern a nivell estatal dels dos grans. Les cúpules de poder espanyoles busquen la uniformització a nivell polític, tal i com ho fan també a nivell cultural, lingüístic i administratiu. Això, convé tant als dos grans partits, com a aquestes cúpules, en el sentit que la governabilitat d'Espanya deixa d'estar condicionada per partits nacionalistes, o sense la seva mateixa visió d'una Espanya uniforme i ultracentralitzada.

En aquestes eleccions, doncs, PP i PSOE han fet un bon avenç en la uniformització d'Espanya. Entre els dos, han augmentat 10 diputats respecte a les eleccions de 2004. Catalunya, en aquestes eleccions, ha caigut de ple en el joc de les cúpules de poder madrilenyes. Era de preveure que els partits catalanistes, CiU i ERC, no assolissin, en conjunt, el nombre de vots que van aconseguir en les anteriors estatals, ja que els projectes que presentaven eren de poc engrescadors a completament decepcionants. Ara, potser no ho era tant que el PSC-PSOE, després de la retallada de l'Estatut per part del PSOE al congrés, després de posar-se en evidència que tenim unes infraestructures molt lluny de ser òptimes, i que l'Estat no hi destina ni el mínim necessari perquè funcionin sense problemes, després de les ingerències del govern espanyol en àmbits competencials de Catalunya (llei dependència, tercera hora, etc.), després de fer-se evident el dèficit fiscal demencial de Catalunya amb Espanya, i que aquesta no en vulgui donar les dades, després de veure que el Prat s'està convertint en una nova terminal de Barajas per a vols de poca monta, després que Zapatero ens ha pres el pèl amb mil promeses incomplertes.

Després que, en definitiva, Espanya -el PSOE, que és el partit que ha governat Espanya-, ens margini -i ens robi-, no ens respecti i se'ns rigui a la cara de les nostres demandes i aspiracions, potser no era tant de preveure que el PSC fos l'únic partit que augmentés en nombre de vots respecte a fa quatre anys. Això té, al meu parer, tres explicacions:

1-A Catalunya hi ha molts ciutadans que se senten espanyols, simplement, i no són conscients, o no els interessa, o ja els està bé fins i tot, la injustícia que pateix Catalunya. Aquests són el gruix dels votants del PSC. Voten molt més a les eleccions al parlament espanyol que a les altres.

2-Els ciutadans de Catalunya, en general tenen poc esperit crític, i poca cultura política. Les seves opinions són fàcilment modelables pels missatges que llancen els mitjans de comunicació de masses al servei de certes cúpules de poder.

3-Els mitjans de comunicació públics de Catalunya, la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió (CCRTV), i especialment els seus informatius, estan controlats per gent favorable al PSC, i per tant de mentalitat espanyolista. Els noticiaris públics catalans, que en els darrers quatre anys s'han anat tornant cada vegada més tendenciosos a favor del PSC, ignorant els altres partits catalans i la política catalana en general, més llagoters amb l'acció del govern espanyol, i més hispanocèntrics en general, en la darrera precampanya -especialment- i campanya, a més de fer descarada propaganda de Zapatero-PSOE, han potenciat la imatge que, en aquestes eleccions, només s'hi estaven enfrontant PSOE i PP. TV3 ha actuat al servei de les cúpules de poder madrilenyes.

I sobre aquest tercer punt, m'agradaria fer una reflexió que considero que és clau per entendre el què ha passat, i posar les bases per a que el procés d'uniformització, no només a nivell polític, sinó a tots els nivells, no avanci, ans ho faci la construcció i la normalització nacional de Catalunya. El PSC ha tret més nombre absolut de vots que mai. Només el 1982 va treure millor resultat relatiu -el 45,8% dels vots. Aquell any, de fet, els resultats van ser quasi clavats als d'aquest: 25 escons per al PSC, 12 per a CiU, 8 per a Alianza Popular (l'actual PP), 1 per a ERC i 1 per a ICV (llavors PSUC). El catalanisme, doncs -si comptem com a tal el PSUC-, va treure 14 escons, igual que ara -si ens aventurem a comptar-hi ICV. Enmig, ha arribat a obtenir 22 escons.

I què hi havia de diferent, entre el 1982 i el 2008? Doncs una televisió pública catalana amb una visió catalanocèntrica, amb consciència de ser part essencial d'un procés de construcció nacional. El 1982, encara no existia TV3 -va nàixer el 1983-, i el 2008, està plenament en mans de l'espanyolisme -almenys els seus informatius. I hi ha molts catalans que la segueixen mirant, i la segueixen considerant la televisió nacional de Catalunya, la "seva". Quan en realitat, ara mateix, és la televisió "regional" de Catalunya. El catalanisme ha de recuperar el control dels informatius de la CCRTV. Aquest és un punt clau per a continuar el procés de construcció nacional, augmentar la seva base electoral, i preparar el camí cap a l'emancipació total com a poble.

Tanmateix, fins i tot considerant la incidència dels mitjans de comunicació, i que en unes eleccions espanyoles, els partits d'obediència espanyola sempre treuen més vots, sorprèn que el PSC hagi pogut obtenir tals resultats. Sobretot perquè el PSOE no ha presentat cap gran projecte, ni per a Catalunya ni per a Espanya. En Zapatero és un mediocre amb poc carisma i la Chacón és una nina autòmata de Famosa. El seu únic argument ha estat "si no em votes a mi hi haurà el PP". Però, que no es dona sempre, aquesta circumstància?? Que no hi és sempre, el PP, cada quatre anys, en cada elecció?? El 1982, s'iniciava la democràcia, i el PSOE tenia un líder amb carisma, Felipe González. El 2008 només ofereix mediocritat, i especialment a Catalunya. I tot i així, ha tret el millor resultat absolut de la història. Al final, l'única explicació plausible que em ve al cap per al que ha passat és la del segon punt: que el ciutadà català és poc crític amb els missatges que llença el poder, i té poca cultura política. (Però, que no ho enteneu, catalans, que per a Catalunya és exactament igual PSOE que PP, PP que PSOE, l'Espanya negra que l'Espanya blanca?? Tant l'un com l'altre volen el mateix per a Catalunya: la seva inexistència).

En quant als resultats de CiU i ERC, crec que eren molt més esperables que els del PSC. Més enllà que no controlin els mitjans de comunicació públics de Catalunya, la qual cosa no els és en absolut favorable, no presentaven, ni l'un ni l'altre, projectes atractius ni engrescadors. Entre ambdós, han perdut 410.000 votants respecte a fa quatre anys. CiU, tanmateix, ha mantingut les seves posicions, la qual cosa la pot fer decisiva per a la governabilitat d'Espanya. Si és així, esperem que en tregui rèdits positius per a Catalunya. El fet que no hagi augmentat en nombre de vots, ni tret el nombre de diputats que tenia abans del 2004, farà que vegi la necessitat de crear i/o millorar el seu projecte estratègic per a Catalunya, per tal d'engrescar-hi la massa catalanista que ara, i en anteriors ocasions, l'ha anat abandonant.

ERC s'ha enfonsat, tal i com era desitjable -com comentava en un post anterior. Esperem que això desemboqui en un canvi de l'actual direcció. De moment, Carod i Puigcercós ens estan oferint un espectacle circense per veure qui es queda amb la direcció del partit. No hauria de ser cap dels dos, sinó Carretero, o algú que tingui per objectiu canviar l'estratègia de recolzament al PSC. Al final, el que seria més desitjable, és que CiU i ERC veiessin que no tenen altra opció que comptar l'un amb l'altre, si pretenen governar Catalunya.

Algunes situacions en les que m'he trobat com a catalanoparlant que no es subordina lingüísticament al castellà

2008-03-07T01:12:00.012Z

SITUACIÓ 1

Truquen a la meva empresa de Telefónica, per a oferir un nou pack mensual que engloba telèfon i ADSL, per un preu més econòmic (o quelcom de semblant):

-Buenas tardes, le llamo de Telefónica. Le queremos ofrecer un nuevo servicio...(etc., etc.)

Espero a que acabi l'explicació, ja que va com una metralleta, i després jo:

-Entén el català?

-No, no, le llamo de Madrid.

-Doncs em sembla que no ens entendrem. No em pot posar amb algú que em pugui atendre en català?

-En catalán, a ver, ahora pregunto a mis compañeros, a ver si alguien lo habla -posa la trucada en espera. Després d'un o dos minuts:

-No, lo siento, lo siento mucho -sembla que ho senti de veritat-, aquí nadie habla catalán. No nos podemos entender, no?

-No, no, no ens podrem entendre.

-Lo siento...

-Bé, ja em trucaran en un altre moment, quan trobin algú que parli català, ara tinc feina, adéu.

Molt bé per a la telefonista. La noia, ha entès i respectat en tot moment la meva opció, i ha fet un esforç per provar d'atendre'm en català. S'ha diculpat llargament per no poder-me atendre correctament.

Molt malament per a Telefònica. Darrerament, no fa cap esforç per a fer les seves campanyes promocionals en català. Com tantes altres empreses, especialment els ex(?)monopolis madrilenys, darrerament estan eliminant el català de les seves prestacions, ja que, és clar, han de reduïr costos... I si als catalans ja ens sembla bé i no mostrem el nostre desacord amb aquesta actitud, continuaran amb aquesta estratègia. Jo, quan pugui, mal que sigui complicar-se la vida, em canviaré de companyia telefònica.

SITUACIÓ 2

Truco a un xinès perquè em portin menjar a domicili. Faig la comanda amb penes i treballs, ja que al noi que m'atén, li costa bastant entendre el que li dic.

-Voldria una vedella amb bambú i bolets xinesos.

-Vedella amb bambú... ternera con bambú?

-Sí, efectivament...

I així anem trempejant, però arribem a un plat espinós:

-Voldria un pollastre amb anous.

-Ternera con arroz?

-No, no, pollastre amb anous.

-Arroz?

-No, Po-llastre amb anous.

-Pollo con arroz?

-Quasi, però no, pollastre, sí, però amb anous.

Fa un altre intent infructuós per endevinar el que li dic. No l'encerta. Provo amb el número de plat:

-El plat número 46.

-Veintisei?

-No, quaranta-sis

-No entiendo...

i dic:

-Chicken with nuts, I want a chicken with nuts.

L'home tampoc entén l'anglés, i m'acaba passant amb una senyora, que, aquesta sí, entén bastant ràpidament el que li demano en català.

En no poguer-me entendre amb el meu interlocutor en català, li he parlat en l'única lingua franca i universal del món, l'anglès. Ja havia trucat diverses vegades a aquest restaurant, i la senyora amb qui vaig parlar al final d'aquesta comanda, va passar de no entendre'm quasi de res, el primer dia, a entendre tot el que li deia a la primera, i fins i tot a dir els números en català, en posteriors ocasions!

SITUACIÓ 3

Entro al bar de sota casa i li dic a una cambrera, ucraïnesa:

-Hola, em podries dir de què és aquest plat que hi ha aquí, dins aquesta vitrina?

-Por favor, por favor, háblame en castellano.

Em vaig quedar parat, ja que, que jo recordi, mai m'havien fet semblant petició, a Barcelona almenys. Dic:

-No, no, si hi ha alguna cosa que no entens, ja t'ho traduiré. Mira, voldria saber de què és aquest plat -jo, assenyalant i gesticulant de manera que entengués de forma clara a què em referia.

Mai més m'ha tornat a dir que li parli en castellà, encara que jo, si puc, li demano les coses a algú altre. En aquest bar, no puc parlar tant clar com voldria, ni explicar-li a aquesta noia perquè li parlo català, ja que no vull tenir mala maror amb els meus veïns. El fet és que, aquest bar, està regentat per una família d'"invasors". El senyor, andalús, ella d'ascendència gallega -però nascuda aquí!!-, i no parla ni dos mots de català, ni pràcticament l'entén. Els seus fills, ja granadets, només parlen castellà, un d'ells com si estés en un poblat d'Andalusia. Són d'allò pitjor que se'ns ha colat a casa nostra. No s'enfaden amb mi perquè parli sempre en català, ja que sóc veí, client, i els caic bé, què caram! (el senyor es pensa que sóc de poble(!!): res més lluny de la realitat)

SITUACIÓ 4

Al "paki" del costat de casa hi ha un dependent jove, d'uns vint-i-pocs. Un dia li vaig demanar no sé què, i com que no m'entenia, li vaig demanar en anglès. Vaig pensar que m'entendria perfectament, ja que el Pakistan havia format part de l'Índia, antiga colònia britànica. Pel que es veu, ara ja no tothom entén l'anglès, però aquest noi em va entendre bastant bé. Jo, llavors, li vaig dir que aquí, a Catalunya, s'havia de parlar català i, si no ens podíem entendre en català, doncs l'anglès. Des de llavors, tenim una relació d'allò més cordial, i cada cop sap dir més coses en català. I m'he fixat que li parla a tots els clients, no només a mi, directament en català. Encara que siguin castellanoparlants.

SITUACIÓ 5

Un bar de Gràcia un divendres a la nit. Hi ha una parella. Ell és canari, i ella ejpañiola. Baixeta, grassoneta, lletja i amb uns ulls petitets i fanàtics. Pel que sigui, ens coneixem. Jo els parlo en català, ells a mi, en castellà. En un moment donat, ell li diu a ella, fent broma, que no l'ha sentit mai parlar català, a pesar que és catalana. Ella diu:

-El catalán es una mierda.

Jo, com podeu comprendre, em quedo parat. Molt parat. Dic:

-Home, això no es diu. El català és la nostra llengua -jo, sempre tan integrador.

Ella s'embarbussa i diu quelcom poc comprensible i poc sòlid. El seu company se m'acosta i em diu que la disculpi pel que ha dit. Jo li dic que no passa res, que no s'amoïni.

Que no passa res perquè som en un bar, passant agradablement l'estona, i, si no és estrictament necessari, no cal malbaratar les energies amb els enemics de Catalunya.

L'escenari ideal després del 9-M.

2008-03-03T00:36:00.011Z

No ens enganyem. Aquestes properes legislatives espanyoles són les eleccions que Catalunya afronta amb pitjors perspectives dels últims temps -des dels inicis de la democràcia, abans de l'hegemonia del projecte CiU-Pujol, potser? El catalanisme no té cap objectiu rellevant que il.lusioni i unifiqui, no ofereix cap projecte que engresqui, tenim un partit d'obediència espanyola ficat fins al moll de l'ós de l'esfera pública catalana, que es dedica a erosionar el poc autogovern que tenim i a narcotitzar nacionalment la població, gràcies a un partit que s'autoanomena sobiranista -o independentista. Tots els mitjans de comunicació rellevants, els catalans inclosos, transmeten la idea que, en aquestes eleccions, només hi pugnen els dos grans partits espanyols. Sembla que el catalanisme hagi de desaparèixer, ofegat, ignorat, marginat, i incapaç d'adaptar-se als nous temps i fer-se creïble. No hi ha èpica, no hi ha res.

Però com diu la dita, al mal temps, cal posar-hi bona cara. I d'aquestes eleccions, sense grandesa ni passió, cal esperar de treure'n el major profit possible. Faré un humil exercici de prospectiva, tenint en compte la percepció -individual- del capteniment que pensen tenir el proper dia 9 els catalans de tendència catalanista, i el que diuen les enquestes, com la darrera de Tele 5, o la d'Antena 3. Primerament, es pot assegurar que el catalanisme no actuarà unitàriament. Vull dir, no hi haurà ni una abstenció, o vot en blanc, massius, amb l'objectiu de reduir el suport electoral, i fer replantejar les seves estratègies polítiques als partits catalanistes -CiU i ERC. Ni tampoc sembla que hi hagi d'haver una mobilització massiva per a votar cap partit. En cas que hi fos, en principi seria per a votar CiU -aquesta era la meva opció-, amb l'objectiu de que sigui necessari per a governar a Madrid, i per a atacar el PSC i el tripartit.

Sembla ser que, en general, els votants habituals de CiU tornaran a votar-la. I també que hi ha certs sectors del catalanisme, que voten habitualment algun partit, que clarament pensen abstenir-se o votar en blanc -aquesta postura és la majoritària, sembla, entre els blocaires. ERC sembla que sofrirà una davallada més forta que CiU en el seu suport electoral. En definitiva, tenint en compte com estan les coses, i que cal treure el major profit de les circumstàncies, els millors resultats per a Catalunya serien: CiU 9-12 escons, i ERC 3 escons, dins un context en el qual cap dels dos grans partits espanyols tingués majoria absoluta, i CiU fos necessària per a governar.

Caldria que CiU obtingués una representació semblant a la que té, però potser -i considerant que a Catalunya hi haurà un nivell d'abstenció més elevat que en les darreres eleccions legislatives-, amb un nombre absolut de vots inferior que en l'anterior ocasió. Així, CiU tindria força suficient per a ser un partit decisiu per a formar govern, i per tant, podria pressionar en favor de Catalunya i, en principi, en contra del tripartit i el poder omnímode del PSC -el principal mal que pateix Catalunya. A més, significaria que el catalanisme, li dóna crèdit en el seu projecte de la Casa Gran del catalanisme, però que, al mateix temps, no està plenament convençut ni engrescat amb ell, i per tant, CiU no es podrà acomodar, i encara s'haurà d'esforçar per a crear un projecte atractiu i creïble.

I finalment, 3 escons per a ERC, seria el resultat a partir del qual es desencadenaria, quasi amb total seguretat, un canvi en la direcció del partit. I per tant, en l'estratègia de suport al PSC, la qual cosa desembocaria, hipotèticament i en el curt termini, en el desmantellament del govern tripartit a la Generalitat, o sigui, en la fi del nociu poder total que el PSC té en l'àmbit públic català. Si ERC obtingués 4 escons, també podria passar tot això, però ja no ho veig tant clar: diria que ERC ha de sofrir una autèntica desfeta, si pot ser que la torni a situar als nivells d'abans del seu "esclat independentista". Ho sento, però ha de fer un pas enrere per tal de poder-ne fer un altre de molt més gran endavant.

Aquests resultats, s'arrodonirien si el PP no es convertís en la 2a força política més votada. Tenint en compte tots els partits, els resultats podrien anar així: PSC-PSOE, 20 escons, CiU, 12 escons, PP, 10 escons, ERC, 3 escons, i ICV, 2 escons.

El NO-DO socioide va fent camí, mentre jo somiejo.

2008-02-22T16:46:00.008Z

L'altre dia vaig mirar, casualment, el Telenotícies Migdia. Era el dia de la inauguració del TGV, i el dia després de la declaració d'independència de Kosovo. Ja era conscient del grau de manipulació prosocialista i, per tant, proespanyol en general, d'aquests informatius -principal motiu pel qual, en general, no els veig. Del grau de desinformació i narcotització a nivell de les reivindicacions nacionals de Catalunya -i de la política catalana. Les escasses vegades que veig parts d'aquests informatius, i especialment ara en periode preelectoral, tinc la sensació d'estar vivint un malson, quelcom que no pertany a aquest pla de la realitat. És tristíssim admetre que aquesta és la realitat. Que els informatius de la televisió nacional de Catalunya estan conduïts per gent que no estima el seu país, que no té ni puta idea de què significa TV3, ni Catalunya, ni la lluita per la justícia i la llibertat. Gent -periodistes- que, o bé no tenen la suficient capacitat intel.lectual per a superar els tòpics dominants, creats pel poder i els mèdia espanyols, o bé són endollats vitalicis del règim socioide, o simplement tenen tal autoodi que actuen com a traïdors al seu país.

Mentre uns ens escarrassem per construïr, dins els límits de les possibilitats de cadascú, un país on hi poguem viure dignament, que conservi la seva idiosincràcia, i del qual ens en poguem sentir orgullosos a tots els nivells possibles, d'altres, per darrere, ho van destruïnt, per necedat o per mala fe. Bé, en fi, vaig al que volia comentar. El NO-DO socioide del migdia va fer un gran desplegament de mitjans per informar sobre la posada en marxa del TGV Madrid-Barcelona, que tenim gràcies a la magnanimitat del PSOE. Segons els sectaritzats periodistes de TV3, hem de besar els peus als hispanoides -"gracias, ZP, te quiero, y te vi a votá"- per haver-nos atorgat la gràcia de potenciar una Espanya ultracentralista, i provincianitzar una mica més Catalunya -ahir, al Telenotícies Vespre, van comparar quin mitjà era més ràpid per anar de Barcelona a La Puerta del Sol de Madrid, si TGV o avió, els molt provincians i llagoters.

Diu, però, que el TGV -AVE segons els rucs de teuvetres-, s'atura a Lleida, Tarragona i, no sé si ho he entés bé, a dues poblacions de Catalunya més. Bé, el que jo somiejo, i espero, és que els surti el tret per la culata -als espanyols, clar-, i el TGV no augmenti els desplaçaments entre Barcelona i Madrid, o poc, i que si que es converteixi en un mitjà cohesionador del país. Que permeti una més gran fluïdesa entre Barcelona i Lleida, passant per Tarragona, i que uneixi més Catalunya a nivell humà i econòmic.

Sobre Kosovo, a can tauvetres no deixen passar la ocasió de relacionar la seva independència amb violència i altres coses indesitjables. O de rebaixar la rellevància d'aquest fet. Amb aquesta fi, dedicaven una bona estona a deixar parlar un noi kosovar, de no sé quina organització, que sostenia que Kosovo no era realment independent, ja que era controlada pels EUA, etc. -potser, aquest noi, hagués preferit quedar-se a Sèrbia, i que un dia els serbis li tallessin els ous en una de les seves neteges ètniques. En cap moment, a teuvetres, han fet cap esment a la victòria per a la democràcia i la llibertat al món, que representava que un poble s'independitzés democràticament d'un Estat que era un perill constant per a la seva supervivència. L'únic que els interessava era relacionar independència amb violència, por, i el pitjor malson dels burroprogres, els EUA. No fos cas que els catalans ni tan sols pensèssim seriosament en independitzar-nos. Ben bé igual que si es tractés de TV1. Però encara més sectari i biaixat. Com en una dictadura.

No ens acaba de satisfer cap opció? Doncs almenys fem feina: Votem massivament a CiU i enfonsarem el PSC.

2008-02-15T23:59:00.006Z

Catalunya es troba en un moment difícil. El projecte catalanista moderat de Ciu, que va ocupar la Generalitat durant dues dècades, va entrar fa anys en una via morta. Una part de Catalunya reclamava més. Més autogovern, més autocentrament. Molts, ja n'estaven farts d'Espanya, i aspiraven, simplement -potser massa simplement- a l'independència total. Era un desig, un sentiment, més que quelcom molt reflexionat. ERC semblava que podia ser el partit adequat per satisfer aquestes ambicions. Però, quan va augmentar la seva influència, per raons d'estratègia, va otorgar el control de la Generalitat a un partit d'obediència espanyola, o sigui, espanyolista. Un partit que ja controlava quasi tota la resta d'administracions públiques rellevants de Catalunya, gràcies al vot de sentiment nacional espanyol. Sentiment que l'esmentat partit ha perpetuat a tot arreu on ha pogut, aïllant els ciutadans provinents de la immigració espanyola de la realitat nacional, cultural i lingüística de Catalunya. El PSC. Una organització que, ara, ho domina quasi tot a Catalunya.

Espanya, el poder espanyol, des de sempre ha tingut per objectiu, en relació a Catalunya, obtenir el govern total sobre aquesta -per tal que sigui una simple província més que recolzi un model d'Estat ultracentralista- i l'assimilació cultural i lingüística a favor del castellà. El PSC és un partit que representa el poder espanyol. El poder omnímode que té el PSC a casa nostra, per tant, és un perill per a la nostra subsistència com a poble a mig o llarg termini. La prioritat de tot catalanista, de tot català conscient, ha de ser assetjar aquest poder, amb l'objectiu d'enfonsar-lo. I al mateix temps, posar les bases, perquè en el futur cap partit d'obediència espanyola torni a dominar políticament Catalunya. D'aquesta manera, els catalans tindrem a ratlla el major perill de desaparició, empobriment i provincialització que representa que el poder espanyol treballi des de dins de les nostres institucions, i estarem en una situació òptima per a la nostra subsistència com a poble i el nostre creixement a tots els nivells -nacional, econòmic, cultural, lingüístic, etc.

Molts catalans, estan desencisats amb l'oferta política catalanista actual. Sembla que, una bona part, pensen abstenir-se. O bé votar en blanc. A tots ells, a tots vosaltres, us demano que us ho penseu bé. Per una banda, una disminució dels escons catalanistes al parlament espanyol, faria repensar als nostres partits sendes estratègies?? O bé només serviria per refermar i augmentar el poder del PSC al nostre país, especialment si les formacions catalanistes no són necessàries per a formar govern -una situació que ens faria passar una legislatura espanyola deplorable per a Catalunya-? I més encara, si el PP també augmenta els seus escons, com és previsible -i cap la possibilitat, fins i tot, que en tregui més que CiU-, això donaria peu a l'espanyolisme a pensar que el catalanisme ja és cosa del passat, i d'anar a sac contra Catalunya. Clar que això, podria despertar consciències. Però pensar que aquesta situació, a través de colpir les ments, podria acabar sent positiva per a Catalunya, és com a mínim arriscat...

Per l'altra banda, la prioritat, ara, a Catalunya, és destituir el PSC de la seva posició de partit polític dominant. I si pot ser, relegar-lo per sempre, o durant molt temps, a una posició de partit secundari. Per a tal fi, aquestes properes eleccions espanyoles ens presenten tres vies. Primera, retirar, els que encara no ho hagin fet, el vot a ERC. Un fracàs estrepitós en aquestes eleccions -especialment desprès que en les darreres van treure 8 diputats-, és la millor garantia que hi haurà un relleu en la direcció del partit, i en l'estratègia de recolzament al PSC. Per tant, després de les generals pot ser que el tripartit sigui cancel.lat via ERC. Segona. Que el catalanisme voti massivament a CiU. Pel que sembla, una bona part del vot espanyolista que habitualment ha votat el PSC, també està desencisat, i previsiblement també s'abstindrà. Per tant, si el vot a CiU -principal rival del PSC a Catalunya-, augmentés, o bé es quedés igual, disminuïrien els escons aconseguits pel PSC.

Tercera, i derivada de la segona. Els escons de CiU, molt probablement, seran necessaris per a que governi, previsiblement, el PSOE. Com més en tingui, més probable serà això, i més podrà pressionar per aconseguir els seus interessos, que majoritàriament -en principi i com a partit catalanista-, coincideixen amb els de Catalunya. En Duran i Lleida -al qual des d'aquí desitjo una prompta recuperació-, pot agradar o no, però és un animal polític, hàbil i temible com a enemic. I el seu enemic és el PSC. I la prioritat de CiU, a canvi de la qual donarà el seu suport, serà que Zapatero desmantelli el tripartit.

A més, cal tenir en compte que, si tant ERC, com CiU perden igualment bastants diputats, la direcció de ERC, pot imputar la causa de la davallada del seu partit, a un difús desencís del catalanisme en general, i aconseguir no canviar res essencial al si de l'organització. Amb la qual cosa, l'oportunitat per acabar amb el tripartit i, específicament, amb el lideratge del PSC a Catalunya, que representen aquestes eleccions, s'hauria perdut. I aquest lideratge, posa en perill a cada moment el nostre minse autogovern, el nostre desenvolupament econòmic -i ens limita el benestar-, la normalització de la nostra llengua, la nostra consciència nacional, la integració dels nouvinguts i, en general, el nostre desenvolupament com a poble a tots els nivells.

Catalans, amics, lectors, féu el que cregueu més convenient. El més probable és que aquestes properes eleccions no siguin les que canviïn el rumb de la nostra història. Però si que és possible que canviïn el de la d'Espanya. I de moment, Catalunya està dins Espanya, i juga amb les seves regles. I prendre posicions al seu parlament, per tal de treure'n beneficis per al país, ha estat un dels pilars de l'estratègia dels partits catalanistes des de fa més de cent anys.

El PSC, càncer de Catalunya

2008-02-05T02:25:00.000Z

El fet que caracteritza primordialment la situació del país en aquests moments, i que ho domina tot, tots els estaments més rellevants, i condiciona les idees que suren en l’ambient –les que emeten els principals mitjans de comunicació- és el poder omnímode que posseeix el PSC. Un partit d’obediència espanyola que, per tant i com a tal -d'acord amb l'objectiu del poder espanyol-castellà des que Espanya existeix-, té com a objectiu acabar amb el fet nacional català, la nostra cultura i llengua, i estendre la consciència d’espanyolitat, i la cultura i llengua espanyola-castellana.

El PSC no té més ideologia que la que es deriva de la seva espanyolitat i, especialment, de la seva condició de màquina de poder. En aquest sentit, és una organització que domina els mitjans, mètodes i tècniques de propaganda, altament adaptable si és necessari, que ha sabut crear adeptes fidels i bosses de vot captiu. Un vot, aquest darrer, potenciat a base d’allunyar els immigrants espanyols del segle XX dels autòctons, i de la cultura i llengua propis del país. Allunyant-los de la integració, en definitiva, tot patrocinant centres regionals, festes regionals cada cop més ridícules –imitacions tronades i corruptes de les originals-, i creant-los, o dilatant-los, el sentiment de viure en un tros més de l’Espanya castellanoparlant.

El PSC ha triomfat bàsicament a còpia de fer veure que Catalunya no existeix. Però tampoc podria haver arribat a aquests nivells d'èxit i influència sense el suport de molta gent que es sent nacionalment catalana. Catalans que, enganyats, es creuen de bona fe que el PSC és un partit d’”esquerres” que lluita per solucionar els problemes socials, o pels drets dels treballadors, etc, o bé catalans que renuncien a viure plena i dignament com a tals, a canvi que el Partido els doni una bona feineta i els ompli les butxaquetes -venuts i hipòcrites, ras i curt.

Els socialistes i simpatitzants, acusen sempre de sectaris tots aquells que els porten la contrària en els seus plantejaments. Això és així ja que, com tot partit que ha begut de les fonts del socialisme-comunisme –encara que ara ja no hi tingui res a veure-, és en el fons de pensament totalitari, i no accepta la dissidència. Precisament, d’allò que ells acusen a la resta, és exactament el que són. El PSC és una organització de tipus sectari, amb un poder i una extensió que ja voldria qualsevol secta a Catalunya.

Som en un moment en què l’espoli econòmic sobre Catalunya és especialment intens, ja que, com comenta Ramon Tremosa, Espanya està intentant fer de Madrid una de les ciutats més importants del món, en contra de la tendència geoeconòmica natural de la zona i de les tendències que defineixen els eixos econòmics al segle XXI (ja no basats en les ciutats, sinó en àrees geogràfiques extenses). Com aconsegueix Espanya els recursos per fer aquesta “gran Madrid” destinada -molt probablement- a un fracàs escandalós?? Doncs xuclant fins a l’última gota possible a Catalunya, i també al País Valencià i a les Illes. Per això darrerament fallen estrepitosament fins i tot les mediocres infraestructures de què disposem els catalans.

La funció del PSC, com a partit d’obediència espanyola, és silenciar aquesta injustícia econòmica, així com la injustícia nacional, cultural i lingüística que pateix Catalunya. Fer creure que a Catalunya tot va molt bé, i que el PSOE, artífex, junt amb el PP, d’aquestes injustícies, és molt bo per a Catalunya. L’objectiu del PSC és adormir-nos i, quan ho hagi aconseguit, practicar l’”eutanàsia nacional”, com va dir l’històric dirigent d’ERC Heribert Barrera.

Per tot això, el PSC és equivalent a un càncer per Catalunya. Un tumor maligne que, si es deixa assentar, o créixer, acabarà amb Catalunya: amb la nostra consciència nacional, amb la nostra cultura i llengua, i fins i tot amb el nostre benestar econòmic. Un tumor l’extirpació del qual ha de ser prioritat per a qualsevol català conscient i que vulgui viure dignament com a tal.

Tornem-hi!

2008-02-05T02:19:00.000Z

Tornem-hi després d'unes llargues vacances de bloc, de sis mesos exactament, degudes a motius personals i professionals. Ho sento per tots aquells (pocs) que us interessàveu regularment pel meu bloc, i ho sento també pel bloc, que amb tot aquest temps haurà perdut públic, links en altres blocs, i pes en la catosfera en general. Espero, tanmateix, que aquest període d'inactivitat hagi suposat un recarregament de piles productiu, o sia, que des d'aquest espai pugui aportar idees interessants, i algú el trobi útil i amè. En primer lloc, farè alguns posts parlant de la situació general del país després de tot aquest temps, que si bé en algun sentit és preocupant, en altres dóna sobrats motius per a pensar que s'està gestant un canvi en positiu.

Perquè volen matar la gallina dels ous d'or??

2007-07-30T01:25:00.000+01:00

Parafrasejant la famosa -ens la fiquen a tot arreu- cançó de Julieta Venegas, és probable que em mereixi -ens mereixem tots els catalans- aquests polítics que tenim, però jo no els vull. De què collons -amb perdó- ens serveix aquesta classe política??? I ja no parlo dels polítics d'un o altre partit. Parlo de tots, del conjunt. En aquest precís moment de la nostra història, Catalunya està patint, més clarament que mai, la desídia i la manca d'inversió de l'Estat. Mentre que el nostre país és el que aporta més al conjunt d'Espanya, gràcies a l'expoli, acreditat per tothom, no només per estudiosos catalans i/o catalanistes, sinó per institucions tan espanyoles com el BBVA, de què som objecte.

Ara seria un moment ideal perquè el catalanisme polític expliqués la clara connexió entre tots els problemes que patim i la injustícia que comet el poder espanyol amb nosaltres. Seria el moment de reclamar més autogovern, de fer veure la necessitat de la independència a més gent, de parlar clar, i de fer avançar el país. Però què fa el catalanisme polític?? Res.

Existeixen clars símptomes, que ens poden fer pensar que, des del poder espanyol, ja fa temps que està posat en marxa un pla per evitar que Catalunya sigui un centre econòmic rellevant: atracció de totes les seus de multinacionals a Madrid, traves al creixement internacional del Prat, traves a la connexió ferroviària amb Europa, manca d'inversió en carreteres, electricitat, i en totes les infraestructures de comunicació i energia en general -coses, totes elles, que foragiten la possible inversió extrangera a Catalunya-, i empobriment a través de l'expoli fiscal pur i dur. A més de totes les coses, sabudes o no, i que s'han pogut quantificar o no -per opacitat informativa de l'Estat-, que em deixo, que seguríssim que n'hi ha unes quantes. Dit tot això, no sona molt a diferents símptomes d'una mateixa malaltia?? Exacte, és el virus que ens inocula subreptíciament -tant com pot-, Espanya. La malaltia de la marginació en un món econòmicament globalitzat, i de l'empobriment premeditat.

Perquè ho fa, tot això, Espanya, si Catalunya és la gran subvencionadora de bona part del seu creixement i benestar??? És que no s'ha de cuidar, la gallina dels ous d'or, perquè en segueixi donant?? Doncs es veu que no. Si en algun moment s'ha potenciat aquesta gallina ponedora -Catalunya-, ara sembla que la consigna ha canviat. I que la nova estratègia és matar la gallina -enfonsar-nos. Amb quin objectiu?? Amb el que alguna crisi econòmica ens afecti especialment, i es produeixin tota mena de conflictes socials, tenint en compte que en els últims 7 o 8 anys han arribat a Catalunya 1,5 milions d'immigrants, la major part mà d'obra poc qualificada, i que presumiblement, serien els primers a quedar-se sense feina en cas de crisi?? Algú -que cregui que la hipòtesi que exposo és certa-, té alguna idea de perquè Espanya ens vol enfonsar en la misèria en el context actual??

I davant de tots aquests fets deplorables, els nostres polítics callen. I qui calla, otorga, com diuen els castellans. Possiblement, estem patint els efectes d'un pla del poder espanyol per empobrir-nos, i enriquir Madrid al seu torn, i què fa la classe política catalana?? Espera, tensa, a veure si li cau una mica més de poder. Es mira el melic. I ningú mira Catalunya. I a mi, que procuro observar-la atentament, sovint em venen esgarrifances. Però, contràriament al que diu Venegas, no puc, ni vull, dir, m'en vaig, quina llàstima però me'n vaig, m'acomiado de tu i me'n vaig. No. Em quedo, no m'agraden els polítics que tenim, ni la situació que pateix el meu país: no els vull, però em quedo, obviament.

Penja l'estelada al balcó en senyal de protesta per l'apagada!!!!

2007-07-24T13:38:00.000+01:00

Ja n'hi prou caram: expoli que ens empobreix, atracció de les seus de les multinacionals cap a Madrid, prohibició per llei de l'arribada de vols internacionals al Prat -en favor de Madrid-, negació del traspàs de serveis i infraestructures bàsics, cada cop més mal gestionats i degradats -conversió de Catalunya en un barri perifèric de Madrid, en definitiva-, caos de Renfe, i ara... apagada massiva a la capital i rodalies: milions d'euros de vendes perduts, caos... Prou redéu, fem notar d'una vegada la nostra indignació per la presa de pél que és la pertinença a Espanya, l'únic objectiu de la qual és xuclar-nos fins deixar-nos en la misèria, a part d'acabar amb les nostres senyes d'identitat.

Faig una crida a tots els catalans a protestar de forma silenciosa, cada vegada que la nostra societat sofreixi les conseqüències de la desídia de l'administració espanyola a Catalunya, i dels seus monopolis públics i pseudopúblics. Enlloc de picar cassoles, o a més a més, proposo que tots pengem l'estelada als nostres balcons, mentre duri l'apagada i fins uns quants dies després. Jo ja ho vaig fer anit.

Envieu el següent missatge per mòvil a com més contactes millor: "Penja l'estelada al balcó en senyal de protesta contra les apagades d'Endesa. Espanya ens enfonsa en la misèria, reclamem silenciosament la independència en cada situació com aquesta. Passa-ho!!" Fem-nos notar, activem-nos per una Catalunya autogovernada, més rica, millor organitzada i amb un futur més brillant i democràtic!!!

Decàleg del catalanista del segle XXI (sense el qual no hi haurà independència)

2007-07-18T01:10:00.000+01:00

1-En la vida quotidiana, parlar sempre en català a tothom i a tot arreu, a no ser que no t’entenguin. En aquest cas, anar dient les coses en català, i traduïnt-les tot seguit -si les circumstàncies ho permeten. Tot això, sempre amable i educadament i com si fos la cosa més normal del món –que ho ha de ser. (Per a més concreció sobre aquest hàbit, veure el decàleg del catalanoparlant de Tilbert Stegmann). Ser conscient de la importància de no canviar de llengua, per aconseguir que el català sigui una llengua necessària a nivell social, i no acabi desapareixent.

2-Informar-se sobre la realitat de Catalunya, la seva cultura i llengua, i conèixer la història del país.

3-Ser conscient de la injustícia que viu Catalunya com a poble des de fa segles, a causa d’estar integrat en un Estat-nació dominat per la nació castellana, que tradicionalment imposa el seu govern, lleis, cultura i llengua sobre Catalunya, amb la voluntat d’uniformitzar cultural, lingüística i nacionalment tot el territori de l’Estat. Ser capaç d’explicar aquesta injustícia. I tenir clar que, l'única manera de desfer-se'n, és fent ús de la capacitat que té qualsevol poble de decidir lliurement la mena de govern i el futur que vol.

Comunicar, tant com sigui possible, el fet d’aquesta injustícia, que cal superar, a altres catalans. També, explicar-los la importància de parlar sempre en català. Donar a conèixer, tant com sigui possible, la realitat de Catalunya a immigrants nous i vells. A visitants. I a coneixences extrangeres quan es surti de Catalunya.

4-Votar sempre a partits catalanistes (a nivell de Catalunya, CiU i ERC). Col.laborar en associacions, adherir-se a moviments, participar en manifestacions, etc., dirigides a reivindicar i lluitar pel país, la seva cultura i llengua, en la mesura del possible.

5-Com a consumidors, preferenciar la compra de productes etiquetats en català, l’ús de serveis anunciats i oferts en català, el consum de productes culturals en català, etc. A tot arreu on sigui possible, exigir que ens entenguin, almenys, en català.

6-Com a empleats, en la mesura del possible, intentar potenciar que el català sigui la llengua vehicular dins l’empresa, si no ho és ja.

Com a empresaris, contractar només personal que parli català, i fer que la llengua vehicular dins l’empresa, i que tota la publicitat i informació dirigida als consumidors catalans, estigui en català. Si és possible, col.laborar econòmicament amb iniciatives i associacions en favor dels drets nacionals, la cultura i la llengua.

7-Estar sempre amatent a desterrar del nostre pensament idees que provinguin del complex d’inferioritat que els catalans rebem “de naixença” com a herència cultural. Aquest complex és produït per la propaganda multisecular de desprestigi de la cultura, llengua i nació catalanes per part del poder espanyol, en favor de tot allò espanyol-castellà. Cal eliminar qualsevol rastre de tòpic espanyolista de la nostra ment, només així podem pensar lliurement, sense interferències esclavitzants, allò que som i el que ens convé. Potenciar, per contra, l'orgull de ser -en el sentit de sentiment legítim de satisfacció amb el que un és, en cap cas en el sentit d'arrogància.

8-Estar atents a les maniobres del poder espanyol, i de l’espanyolisme, especialment dins de Catalunya, contra el nostre país, cultura i llengua, i denunciar-les en la mesura del possible.

9-A pesar que la tasca que cal realitzar ens sembli ingent, i que ens doni la sensació que, la castellanització i espanyolització de Catalunya és molt –massa, fins i tot- gran. I que per tant, per a viure dignament com a català, ens calgui anar sovint contracorrent, no hem de caure mai en el desànim. I cal assumir que ser catalanista és anar contra el poder real -l'Estat espanyol- i és un atac a tots Estats-nació centralistes del món -com França o Rússia, per exemple. Cal no deixar-se intimidar per cap amenaça ni temor infundat. Cal perseverar sempre, passi el que passi.

10-Tenir molt clar que ser catalanista significa, simplement, viure dignament com a ciutadà català. Vol dir estimar el propi país, i per tant, també, lluitar per la Llibertat –som un poble dominat- i la Justícia –vivim en una injustícia. O sigui, ser catalanista és lluitar per un món millor. És estimar i confiar en el ser humà i en la civilització. Els catalans, és des de casa nostra que podem i hem de fer un món més lliure i més just.

P.D.: Invito a qui vulgui, a afegir aspectes que consideri importants a la llista d'hàbits del catalanista del segle XXI, o bé a criticar els de la llista.