De mica en mica

Tal com raja

2009-02-27T19:08:00.005+01:00

I l'amor, com les pel·lícules,
com els poemes,
viure'l en la mesura que pugui.
Que em bategui.

Touristic bus

2009-02-22T22:11:00.004+01:00

M'agradaria escriure una carta per a tu. J'aimerais de t'envoyer une lettre. I'd love to send you a letter.

Dir-te qui sóc. Te dire qui je suis. Tell you who I am.

O potser no. Je ne le ferais peut être pas. Or maybe I wouldn't do it.

Perquè si finalment sabessis qui sóc. Puisque si tu comprennais finallement qui je suis. Cause if you finally saw who I am.

No tindria cap excusa. J'aurais pas d'excuses à me poser. I wouldn't be able to look for any excuse.

I just a mà dreta tenen la Sagrada Família, d'Antoni Gaudí. À droite vous avez la Sagrada Família, de Gaudí. And on your right hand site you have la Sagrada Família, by Gaudí.

Havia arribat a fer la volta sencera amb 5 llengües! Català, castellà, anglès, francès i italià. I vaig conèixer l'Yvette! Definitivament va ser una bona feina.

Mu pofesssioná!

2009-01-18T19:07:00.005+01:00

Ospes he escrit això per inscriure'm a un grup de estudiosos de didàctica de llengua francesa i m'ha semblat que n'havia de dixar constància en algun lloc. Al capdavall no sembla que hagi perdut tant de nivell com em pensava! És meravellosa, aqueta llengua francesa. Diguis el que diguis pot passar per la cosa més elevada del món.
Amb aquesta inscripció i posterior participació, n'estic convençut, guanyaria punts per a poder ensenyar català al país veí amb alguna beca de la Ramon Llull. Ara per ara trobo que és el millor que em podria passar.
D'altra banda m'he adonat que necessito ben poc per triar un lloc on viure. Que hi disposi d'Internet (i doncs dels diccionaris en línia i de la possibilitat de fer el blog, per exemple), que tingui piscina (si pot ser, de 25 metres), i la Maja.

Mesdames, messieurs,
Je m'appelle Isaac Aguareles Tudela et je travaille comme enseignant de catalan au Consorci per a la Normalització Lingüística ainsi qu'à l'Université Autònoma de Barcelona. Ayant obtenu le DALF en septembre 2000, je m'intéresse beaucoup à tout ce qui concerne la langue française, que j'ai aussi etudiée à l'Université de Barcelone (primer cicle en Filologia francesa l'année 2006-2007). Je vous serais donc très reconnaissant si vous voulez bien accepter mon inscription à ce group d'études au niveau de la pédagogie-didactique du Français Langue Étrangere, de façon à ce que je puisse connaitre d'avance la célébration des journées et donc y pouvoir assister le cas échéant.
Je vous remercie d'avance et je vous prie d'accepter l'expression de mes salutations sincères,

Isaac Aguareles Tudela
Tècnic de Normalització Lingüística
CNL Terrassa-Rubí
iaguareles@cpnl.cat
936975405

Vagar

2008-12-25T23:19:00.003+01:00

Quant de temps! Ben bé sobre el Nadal, quin fart de menjar... I demà encara més, com sempre. Sant Esteve és el dia que toca menjar més: de tot i encara canalons. Amb la Maja parlàvem anglès i a vegades ens divertíem també en francès. Perquè el parlo molt millor i arribava un moment que l'ànsia de parlar em superava i m'hi llançava en français. Voilà. Perquè l'eslovè és definitivament una aspiració que demanaria massa renúncies.
Fa com uns quatre anys que vaig pensar per primera vegada en termes de practicitat. Va ser quan vaig decidir de deixar el francès pel català. De fet no és que el deixés, espero no dixar-lo jamais. Però com a profe de català em sento més en el meu lloc. Perquè sóc aquí, evidentment. Convençut que ja n'he parlat en algun altre post. I si sóc fora, llevat de França i d'Itàlia, l'idioma és l'anglès. Per això serà abans que l'eslovè.
No em queixo gens de la tria, al cap de tant de temps. Tinc una feina que mai hauria pogut somiar. De vegades em reca d'haver deixat el francès, esclar, però aleshores allargo els llavis i faig ganyotes recordant els sons vocàlics per excel·lència. I parlo una mica sol i sense gaire sentit, però en francès.
Ahir la meva mare me'n va dir una que no oblidaré. Em va dir que un amic de Berga s'havia acomiadat de la resta del grup, quan se suposava que havien d'anar a un concert, amb les següents paraules: ja em vagarà de veure'ls en alguna altra ocasió. I jo, de seguida: que bonic, mama. I cap a l'ordinador, vagar:

2 3 [LC] vagar-li a algú de fer una cosa Disposar de temps per a fer-la, tenir lleure de fer-la.

Sarajevo, mon amour II

2008-12-01T22:54:00.005+01:00

Me'n torno als Balkans. Vaig a trobar una amiga a Ljubljana, capital d'Eslovènia.
Quan la vaig conèixer, era la mateixa nit de la Palma, jo anava tan borratxo que només sabia divertir-me i ser extremament l'Isaac de les llums. Va ser en un bar, esclar, i ella només feia que dir-me, però si vas fatal, home! I una vegada, que si no sabia ni com es deia. I jo que m'hi torno: tu tampoc saps com em dic. Però ella, Isaac (en anglès, of course). Aleshores el meu rostre es devia desfigurar completament mentre cercava desvalgut algun indici de fonema o síl·laba per on reconstruir el seu nom. Però res de res, i jo que em volia perdre per sempre, tan exagerat i cursi com de vegades em penso que només jo em sé posar.
I la rauxa em feia pensar que no en trauria res de bo, així que vaig anar cap a la pista, amb tot el folklore balkànic i les mosses que em confonien de tan simpàtiques... Però al cap de poc hi tornava i ella em recriminava que hagués anat a ballar amb altres noies.
hahahahahahahahaha!!!!
I jo (cosa que m'ha recordat en l'episodi segon de la nostra amistat), es veu que li deia que me n'anava només per tal d'oblidar-la, però que com que veia que no podia, doncs tornava.
Al capdavall ens vam fer quatre petons i em va donar la seva adreça electrònica. Maja, és un nom maco, eh?! (es pronuncia "maia").
Tinc oberta una carpeta al Hotmail on guardo tot el que em va passar i m'ha anat passant arran de l'estiu del 2008. No para de créixer.

De vegades tinc llums

2008-11-23T22:09:00.003+01:00

Un temps per a la calma. No sona pas malament. Jo em deixaria endur pel vent i no voldria sentir res ni ningú. Durant una bona estona. Crec que això són les vacances. Les vacances són un estat interior, en el meu cas, propens a les llums.
El meu company de pis m'agrada perquè a ell li explico que de vegades tinc llums. I ell m'entén (suposo, hahaha!).

Desaprendre és una teoria que no acabo d'entendre. Hi ha narradors de renom que diuen que després d'aprendre bé un conte, quan el conte arriba a formar part d'un mateix, arriba el moment d'oblidar-lo. I mira que mai ho entenia, fins que vaig experimentar i vaig intuir el significat de tot plegat. Però ara, la veritat, ni flowers.

He après que faig millor una assignatura bé que dues a mitges. És clar que pateixo bastant quan tinc la impressió que no avanço. Les coses han d'anar endavant, és clar: The show must go on. Però poc a poc, eh! De mica en mica.

M'agrada aprendre coses de mi. Ara tinc alumnes universitaris, i jugo molt i em diverteixo gairebé a cada sessió. Avui he anat a visitar el monestir de Sant Benet, a Sant Fruitós del Bages.

Com qui es cobreix de glòria

2008-11-11T23:22:00.002+01:00

Ai, volia que els nervis passessin a un segon pla i he volgut deixar-los enrere escrivint de nou. Però no tinc tema, fora de les ganes de jeure sota els llençols. Sí sí, em cobriré de llençols com qui es cobreix de glòria. Per celebrar que encara em queden tants d'anys per acabar els projectes, perquè no tinc cap pressa i la crisi de moment no em vol afectar... Perquè si les emocions poguessin seguir el ritme de les muntanyes russes les meves seguirien les del Dragon Kahn. Perquè aquest segon és d'or i amb l'or no s'hi juga i menys jo que pateixo tant si no tinc estalvis.

En grau excessiu

2008-11-08T21:17:00.008+01:00

L'últim post repassava la relació amb alguns animals. Voldria parlar també d'altres animals més propers a nosaltres malgrat no ser el nostre millor amic. Oh, però que pesat. Parlar de persones i els llaços que els uneixen i els separen i els fan anar al ritme de la influència mútua... Ja ho sé que sóc mimètic. Què hi farem. Hi ha coses que és millor que ens les prenguem així, no? A més hi ha poesia en la mímesi. O n'hi ha pertot i, com diu la Coixet, "la belleza está en los ojos de quién la mira". Quina bestiesa, vaig pensar, les coses haurien de poder ser belles sense que les jutgéssim com a tals. Són molt més belles que nosaltres. Que jo, en tot cas. Res per poder apreciar-les millor, ni tan sols en la mateixa mesura de la seva bellesa.
Aquest és l'inici, segurament, del depassament. Quan la realitat ens depassa, vull dir. Quan ens excedeix. Ens esgota. Ens consumeix. En francès hi ha un gran verb que és avaler (menjar completament, acabar).
El proper diumenge he quedat amb un professor de la Universitat. Sempre hi he tingut bona relació, amb els professors. Amb els de filosofia, molt bona. Una em va convidar a conèixer Raimon Panikarr, que li feia de tutor de tesi. Vaig ser a casa seva, a Tavertet. I ara veuré el profe de Català I de la UB, que vaig tenir ara fa uns anys. Aleshores li vaig demanar que em corregís un text perquè volia presentar-lo a un concurs de reportatges... Me'l va tornar sense gairebé cap correcció perquè me l'havia remiradíssim, i me'l va valorar com a molt ben escrit i com a molt personal. No entrava, però, dins de la categoria de "reportatge". Miraré de penjar-lo, però potser em caldrà fer-ho a trossos.
Ah, i el títol, és que buscava si existeix "depassament" al DIEC i he arribat a "ultrapassar" i, definitivament, a "ultra".

Animals

2008-10-26T20:49:00.010+01:00

La idea de flirtejar amb el futur m'atreu amb molta força. La idea del joc de decidir em fascina. Ara tenia paperets damunt la taula per fer posts i un darrere l'altre s'han anat esmicolant sota el negre de la nit. Quina experiència que ja sigui tan negra. L'hivern és el temps del recull, eh! Els bisons deuen hivernar... I jo que pensava que només era un nom d'abric... Però bé, en una pel·lícula la setmana passada hi vaig veure un bisó dissecat i vaig pensar, té, això és que la pell dels abrics era primer d'un animal. I mentre veia la pel·li, coneixent això dels bisons, vaig estar rumiant la meva relació amb els animals, i vaig recordar que a Sarajevo només hi havia vist coloms...
Però no vaig pensar en coloms, sinó que em va venir una excursió al Pedraforca en què uns amics van dir, mira, un isard. Però jo tan sols havia vist un animal semblant a un cèrvol, i em va impressionar que en coneguessin el nom. De seguida m'impressiona la gent que anomena el que ens envolta. En el mateix moment que l'isard em ballava pel cap, em va fer gràcia perquè la dona que la meva mare té de servei, quan m'escriu alguna nota, em diu Isard. I és que va aprendre de lletra fa un parell d'anys. Es diu Narcisa però és la señora Narci i m'ha vist néixer. I sempre en començar a dinar la meva mare diu, Narci si quiere comer..., i l'altra respon, buen provecho Tere. I jo em sento com en un teatre de principis del XX, que ja sabeu com m'agrada aquesta època.
També vaig recordar els gats, que arran de Mercè Rodoreda m'han agradat tant i tant. Ja ho diu ella que sempre cauen dempeus... bona manera de caure, la dels gats! Acariciar-los a contrapèl, la panxa, el llom, el caparró... Sentir-ne el ronroneig, que fort. També em ve la fal·lera d'El gat negre, esclar... i la Nimue ha parlat de gats i la Mirielle en parlava...
En enlairar-se una mica, a banda dels coloms de SA, també hi vaig trobar el falciot. Va ser l'any passat per les dates de St. Jordi que corria per Vilanova i una plaça que ara no recordo el nom però que és del 1978, com jo; que després d'un recital el meu amic Heribert va sentir cantar un ocell i va dir-me, ara és el moment que tot arriba, Isaac. Aquest és el falciot, que anuncia la primavera. I em va anomenar altres festes populars que eren a tocar. Jo sempre he admirat l'Heribert perquè coneix ple de tradicions i festes populars d'arreu de Catalunya. Gràcies a ell vaig conèixer Montblanc, per exemple, i el correfoc de Piera (Anoia).
Un gran coneixedor d'ocells és en Jaume Cabré, que l'any passat, quan va començar a parlar amb la pianista del recital sobre els diferents ocells que viuen o bé a la Floresta (on viu la pianista) o a Matadepera (on viu el Cabré), recordo que van anomenar la mallerenga, que també és el títol d'un conte de Joan Amades que m'agrada força i que espero que algun dia explicaré a nens i nenes d'entre 4 i 10 anys...
I el gran animal, majestàtic i símbol d'imperis, l'àliga, que va anomenar Quim Monzó en una entrevista a Catalunya Ràdio, en el programa de Joan Barril. Era l'època exitosa després del seu discurs inaugural a la fira de Frankfurt. Li van demanar si creia en la famosa dita popular segons la qual ningú no és profeta a la seva terra. Ell va respondre que Lluís Llach sí que ho havia estat, i va il·lustrar el que pensava sobre el tema amb una imatge de, segons va dir, Nietzche: hi ha tot d'homes mirant al cel perquè hi veuen una àliga majestuosa volant i li diuen "oh, àliga, per culpa teva no podem volar!!" (per això no hi hauria profetes en la nostra terra, suposo, perquè els altres no es veiéssim privats de la possibilitat de ser-ho, és a dir, per enveja). I el Monzó se'n reia, com Nietzche, dient que els homes no poden volar perquè són homes (i que si hi ha un profeta, és perquè es mereix un tal apel·latiu, i els altres no deixaran de ser-ho per això). El cas és que em va inspirar la figura de l'àliga per al discurs de la boda del Marc i la Maria, que tot just ha(n) fet un any.
En un altre ordre de coses, l'àliga és la figura de la Patum que més em va impressionar quan hi vaig anar. La gent calla quan apareix; la plaça s'omple d'un silenci absolut.

Nodreix l'amor... del que puguis

2008-10-24T18:34:00.011+02:00

Demà fem una sortida amb els de la UOC: Joan Maragall i la Barcelona modernista. He triat de llegir un poema que diu així

Nodreix l'amor de pensaments i absència,
i aixís traurà meravellosa flor

Aquests dies no he tingut poemes al cap, ni pensaments, només cabòries. Potser hauria de dir

Nodreix l'amor de cabòries i d'absència...

Tan sols m'han vingut versos solts, com

...a Sarajevo em llevo els insomnis per gaudir del verd que m'envolta
Ja no se sent el degoteig infumable de motors al carrer Gran,

amb aquell final incessant i confós amb el silenci

Ocupat en la tasca infructuosa de bandejar cabòries,
somio el bes que t'he de fer de sotamà
oh sí,
quan menys t'ho esperis

Sarajevo, mon amour

2008-10-08T22:50:00.007+02:00

Quina il·lusió haha! 500 visualizaciones de perfil... Oh això és la glòria! Ho he de celebrar, avui dormiré més que mai. Procuraré no excitar-me massa escrivint que si no ho tindré difícil.
No tinc lectura. En aquest sentit estic força fotut. Tinc estudis i tinc feina i m'omplo massa el temps amb la primera de totes dues coses. Els estudis són com una substància viscosa que ho pot abraçar tot, s'escola pels intersticis del temps i m'escanya i no em deixo dir ni hola ni adéu.
Però avui baixava de Rubí amb el tren i a la ràdio ha sonat una cançó que m'ha tornat a les nits de Sarajevo. A un bar que començava a omplir-se de bon ambient i on vaig apropar-me a la barra a demanar una de tantes cerveses. Aleshores vaig adonar-me que la noia que s'estava al lloc exacte on jo volia fer la comanda s'apartava per deixar-me passar.
Feia estona que me la mirava. De fet li veia únicament l'esquena, però en tenia ben bé prou. És clar, com no he parlat gairebé del viatge de l'estiu no us heu pogut fer una idea de com són les dones a la ex Jugoslavija (m'encanta el so de la "j" serbocroata, com una "i" catalana). Com són de guapes, hauria de dir. D'esveltes. Ja callo.
Tenia tota la gràcia del món i no per això deixava de somriure de manera gens pretenciosa. No recordo l'excusa amb què vaig iniciar la conversa, si se'n pot dir així, és clar, del fet de demanar-te d'on véns --recurs sobadíssim quan es tracta de lligar, per bé que m'ho va demanar ella-- i poca cosa més. No se'm va acudir de preguntar-li ni com es deia, valga'm Déu... Una cosa tan bàsica i te n'oblides, vaig pensar.
I el que deia de l'esquena és fonamental. Hi ha un quadre de Dalí on apareix una dona mirant per una finestra. Em penso que fins i tot es diu així, el quadre. I la dona es veu d'esquena i jo el trobo supersensual. El cosí d'un amic se'n reia i jo ho deia ben seriosament: "Com pots trobar sensual una dona d'esquenes..." Oh, d'acord, però hi ha esquenes i esquenes... I el cas és que la croata de cara també feia el fet, total que jo content com una cuba. Però calia el nom i les llums m'hi van portar, allà fora el bar, que tot va ser abordar-la demanant-li el nom i ella, Palma.
En el meu cap Palma de seguida va ser Palma de Mallorca; però hauria estat Palma, ras i curt, si aquests que n'han canviat el nom ho haguessin fet abans de l'estiu i no aquesta mateixa setmana...

Perquè sí

2008-09-30T23:10:00.004+02:00

Veig que no me'n vaig sortir amb l'últim post... Volia fer una crònica en espiral; que s'anés embolicant i que acabés sent un caos! Pensava que hi hauria deixat entreveure espurnes d'humor, també. Ai, les espurnes, que m'agraden. Si arribés a escriure espurnes ja estaria contentíssim! Prou que a vegades em penso que n'escric, però bueno...
Total, que m'ho vaig passar força bé a Menorca. En guardo un bon record. Fins vaig escriure un poema, perquè amb llibreta a la mà, i bolígraf, és fàcil que m'arribi la febre aquesta del verb.
Passa que començo sovint els poemes amb un "vull". Estic ben bé carregat de voluntat, podríem dir. És la força del desig, suposo. A La mort i la primavera, de Rodoreda, se'ns presenten les dones embaraçades, amb els ulls tapats, "per matar-los el desig". Ho vaig trobar boníssim. De fet no coneixia el "desig" com a traducció d'antojo, de manera que la "mort del desig" per mi significava anul·lació de la voluntat, com una negació de l'ànima...
Oh, i sense més dilacions, el poema, que m'agradaria que encapçalés un petit recull que penso anar forjant durant el curs i fins que no l'acabi... Sarajevo, mon amour.

Vull que siguis aquí
perquè sí
Pel capritx estètic
d'un passeig vora el mar

Tenir-te i reveure't i ser-te
ençà dels somnis
sense el pes de normes
ni gramàtiques

Per la sola enyorança
de contorns
la màgia de l'instant
i el frenesí... això és
perquè sí

Menorca on my mind

2008-09-28T20:14:00.006+02:00

Tercer cap de setmana a Menorca. Aquesta vegada per assistir a unes jornades sobre Normalització lingüística, a Maó. Ja es veu com estic "puesto" en el tema, eh! M'hi dedico i volia conèixer, de la mà dels mateixos protagonistes, quines polítiques es practiquen en aquest sentit. La llengua i els joves.
Hi havia l'assessor lingüístic de Ràdio flaixbac i Flaix FM, un representant de la Secretaria de Política lingüística de la Generalitat, l'Espartac Peran com a representant del programa de TV Bocamoll i doncs d'un enfocament lúdic de la llengua, i altres ponents tots i totes molt interessants.
A banda de l'interès per tot allò que toca de lluny o de prop la meva feina, tot allò que engloba les lletres i la comunicació, m'estava a casa la noia que vaig conèixer el primer cap de setmana as Mercadal, per festes. Hi havia ella i el company de pis. I jo que m'estava a la tercera habitació perquè el segon cap de setmana ja va quedar clar que les sensacions del primer cap de setmana havien estat pròpiament un miratge. Ah, l'amor, i si no fos un miratge?
Ara bé, ens tornaríem a veure i potser... no, el molt alliçonador m'ho va deixar del tot clar la setmana passada: "No t'esperis res d'aquesta trobada". Oh, i prou que li vaig fer cas, però és que de les il·lusions al que em vaig trobar hi ha ben bé una distància enorme!
Me la vaig trobar feta un nyap. Divendres va saber que tenia principi de pneumonia i és clar, jo que m'imaginava que me la trobaria a casa, fent repòs, quan vaig tornar de les conferències, però no. No tenia manera de trucar-la perquè se li havia espatllat el mòbil.
Em vaig trobar al carrer, amb la clau de la porta del carrer que no obria (sense clau, idò!), i me'n vaig anar per Maó a sopar en algun baret de tapes o semblant. I vaig conèixer un noi menorquí i un de xilè que em van acompanyar la resta de la nit, fins que el company de pis arribava i vaig poder pujar a fer el son.
I dissabte dos quarts del mateix, el matí de conferències i a dinar amb una noia del Brasil que havia participat a les jornades com a testimoni del programa d'intercanvi lingüístic a Menorca. Durant el dinar li vaig dir que no li podia dir la gràcia que em feia "estar dinant amb una brasilera que xerra menorquí". I aleshores va ser que vaig rebre un truc de la col·lega malalta, des d'un altre poble i amb el mòbil d'un amic i doncs breument, que si us plau que no truqués més al seu company de pis (li havia trucat divendres perquè volia saber a quina hora podria entrar a casa...), perquè ella ja tenia prou problemes i l'últim que li faltava eren problemes amb el company.
Vaja, em vaig sentir culpable, però ja no hi podia fer res. L'únic va ser arribar a Maó i mirar Internet i fer temps fins a les set que vaig provar de trucar a l'intèrfon i no em va contestar ningú. Llavors al tercer pis, on una àvia va sortir al balconet i va demanar-me què volia. Jo li vaig dir que m'havia deixat les claus del carrer a dalt, que anava al quart, i de seguida em va obrir amb un somriure als llavis.
I aleshores vaig assabentar-me que el Paul Newman havia mort. I feien una pel·li seva al 33, però va arribar el company de pis, que també és de Granada, i vam veure una altra cosa. El futbol tampoc no li agradava, tot i que veient com va acabar el partit de dissabte, millor no haver-lo vist, tu. La col·lega tampoc no la vaig veure més...
Només és una crònica, espero haver-hi deixat anar el mínim de judicis...

Qüestions pendents...

2008-09-12T20:15:00.004+02:00

No vull deixar l'activitat d'escriure. Ara que m'endinso en el món de la literatura catalana contemporània, no ho vull. Puc pujar-hi de peus.
L'altre dia li vaig dir al Marc, el guitarrista alliçonador i actual company de pis, que fes el favor de no dir "lis" (per exemple, lis dono de menjar als gats) Li ho vaig dir amb tota cura i mà esquerra, de manera tal que fins i tot m'ho va agrair. Després vaig bromejar una mica amb el tema, dient-li que el faria servir d'exemple a l'aula: No us preocupeu si no us surt a la primera; penseu que un amic, vallesà de tota la vida, encara diu "lis"... I el tio es pixava de riure, però es va sentir d'alguna manera ferit i va demanar-me què havia de dir en comptes d'allò (no goso tornar-ho a escriure, hahaha). Oh, jo li vaig admetre un "els hi", perquè vaig pensar que a "els", tot sol, ja hi arribaríem en les lliçons subsegüents... A més vaig estudiar a la uni que "els hi" /elzi/ és un tret que caracteritza, entre altres, la parla barcelonina, tan menyspreada per part de tothom (i jo entre ells)... Així doncs, vaig pensar, si el vallesà parla barceloní, serà com creure'm al melic del món i el meu accent m'agradaré una mica més.
Demano disculpes a les que no sou fonètiques, per descomptat, però és que aquesta lleu explicació em porta finalment a abordar l'objecte del post, el qual, d'altra banda, m'ha vingut mentre escrivia la parrafada precedent:

De què en diem "parlar bé"?

Oh, ja sé que cadascú té la seva resposta a aquests tòpics... però què me'n dieu d'un intent d'aclariment; totes les aportacions seran d'allò més ben rebudes. Abans, però, uns punts de partida:
1. Parlar bé vol dir parlar correctament, amb el sant diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans a la mà?
2. Parlar amb accent del vallès, però dir "lis", és parlar malament? (Bé, jo admeto que sona fataaaal el maleït "lis", que fa venir mal d'orelles...)
3. Dubte de tipus pràctic: podem dir que dir "lis" no és català? (a banda de la flor...)

Em pregunto tot això perquè una de les fites més importants que tinc a la vida és parlar bé i ensenyar bé :)

El preu de l'ort.

2008-09-07T18:14:00.009+02:00

He pres notes per al post... És que últimament escric gairebé d'esma!! Espero que el contacte amb els alumnes em donarà el to. De moment pensava fer un recorregut en el temps fins arribar al viatge. Explicar, per exemple, com parla la meva mare, amb la "t" final, com la meva àvia, sense importar-los gaire la manera de dir... Un dia va començar que s'havia apujat el preu de l'or(t), i un segon abans discutíem sobre la fruiteria del barri, i jo esclar vaig pensar-me que em parlava de l'hort... La meva mare és joiera. Ven joies.
Però també diu premi(t) i cor(t). I jo em parteixo per dins, com dissimulant, i ella m'ho nota...
Per a mi és com un premi si us va agradar l'Ovidi de l'altre dia. És que el vaig traduir jo mateix, encara que fos del castellà :P
A Sarajevo, vaig llegir-lo a estones mortes, al pis del Fermín, mentre sentia els coloms passejant pel terrat de l'edifici... De nit era molt pitjor, abans no se m'acabava d'endur el son, perquè el soroll de l'aleteig i les petites topades contra la superfície metàl·lica eren pròpiament tenebroses. El meu amic els té un pànic autèntic, i un dia fins i tot en vam trobar un que s'havia colat dins de l'escala de casa... Que ens va costar de fer-lo fora! Quina situació tan grotesca, vaig pensar de regalar-li La plaça del Diamant. Seriosament, el tio viu amb les finestres tancades, amb la de sol i calor que fot en aquell àtic de Déu... i tot pel pànic als coloms.
A estones vaig trobar a faltar una bona lectura en català... Aquest any he llegit Llorenç Villalonga i El Guepard, i Rodoredes, i l'Zweig, i Jaume Cabré... He al·lucinat. La segona meitat del XIX i principis del XX, apassionant. Coneixeu l'Stefan Zweig? El temps d'ahir. Memòries d'un europeu. El meu pare, amb 66 anys, professor de Pedagogia de la UB, prejubilat, m'ha dit que fer-li conèixer aquest autor era el regal més collonut que li havia fet mai a la vida. Jo per contra suposo que el regal més gran és el fet d'haver nascut, altrament ni Zweigs ni hòsties!! :))

Que hi ha algú???

2008-09-02T20:06:00.002+02:00

L'estiu, genial. He escrit poquíssim, gairebé gens. He copiat un fragment de l'Art d'estimar, d'Ovidi, que tenia el meu amic Fermín a Sarajevo. Ara m'agradaria haver escrit més i tot plegat, però la inspiració em va venir del riure i del viure i les lumières... doncs això, que no vaig tenir el neguit ni el moment per ordenar o explicar-m'ho tot plegat amb lletres.
Sarajevo és preciós. El que més em va impressionar va ser l'entorn muntanyós de la ciutat. Després de la sequera que hem passat i tot plegat, al·lucinava amb la de riqueses naturals que tenen per allà! Hi havia la part turca plena de barets on prendre cafè i tes i pastes... Vaig coincidir amb un festival de cinema amb ple de documentals sobre la situació a la ex-Jugoslavija. Quina passada d'història tan recent, quina passada de llengua!!!
Ai, els records s'encavalquen i no em sento amb prou forces com per destriar-los... he pensat d'anar-vos-els mostrant així que em vindran.
A banda de tot em vaig lesionar el braç dret en un dels viatges en tren, de Ljubljana a Zurich, i ara m'és un pèl penós aquest esforç d'escriure... Un altre dia us explico com tenia la granja dels amics suïssos a tocar de Zurich, i com vaig recórrer encara tres quartes parts de país (fins a Ginebra) per canviar de tren i arribar finalment a la granja... Aquest meu cap passa de mapes i l'aterratge és sovint tan dolorós!!! ;))
Bé, deixaré el fragment "ovidià", encara que sigui per reprendre'l en un altre post:
Persisteix, i venceràs amb el temps la mateixa Penèlope. Troia resistí molts d'anys, però fou finalment vençuda. Si et llegeix i no et vol contestar, no l'obliguis a fer-ho; procura únicament que continuï llegint les teves tendreses, que ja respondrà algun dia al que va llegir amb tant de gust... Els favors arribaran d'ells mateixos en temps oportú. Tal volta rebis una resposta trista, pregant-te que deixis de sol·licitar-la; ella tem allò que et prega i desitja que segueixis fent el que et prohibeix. No et desanimis, no t'aturis, i ben aviat veuràs satisfet els teus desitjos.
Quin paio, aquest Ovidi!!! hahahahahaha

Mar? No encar

2008-08-08T17:17:00.010+02:00

Vet-ho aquí una bona manera de descriure la impressió de la mar... Sort que hi ha gent que sap dir les coses millor que un mateix! Això, esclar, amb el benentès que volguéssim expresser el mateix sentiment!!! A mi em sembla que sí.

D'aquesta manera pots entendre, fins i tot, els teus propis sentiments millor que no si te'ls expliquessis amb les teves pròpies paraules. O potser no, potser només te'ls expliques més bellament. O potser, també, el que passa és que la bellesa em convenç més que no pas un discurs que n'estigui mancat. O potser, i acabo(t), em veig abocat a trobar les coses que faig i dic definitivament mediocres, tot i que ara m'hagi passat bastant, amb això de "mediocres", i que davant d'un Pla l'error més gran fóra tal vegada creure-se'n proper.

La mar. Aquestes ones verdes, blaves, blanques, que monòtonament veiem passar fan sobre l'esperit com un treball de llima, ens despersonalitzen, ens esporguen el relleu de la pròpia presència humana. Hom queda badant, fascinat, dominat. D'aquí pervé, potser, que l'única posició de l'home davant de la mar hagi estat de simple contemplació.

Ho he rebut del Quadern Gris, i pertany al dia 8 d'agost, òbviament.

I són novament cabòries, però és que he perdut l'avió cap a Menorca de les 15.15h per un (nou) somni esbiaixat. M'explico: l'MP3 m'aïlla del món, o m'hi ajuda, perquè la veritat és que mentre m'esperava a la terminal C, des de les 13.30h, dinant i escoltant música i deixant que el temps passés, en primer lloc m'he convençut que a les 15h era la recollida de passatges i no pas l'enlairament :((

Dels Pirineus a Granada passant per es Mercadal

2008-07-31T22:44:00.020+02:00

Oh! Per fi m'he decidit. Feia massa temps que no deixava cap empremta per aquí... Primer va ser un viatget a Menorca i el cap de setmana passat a Sort (Pallars Sobirà), en una trobada de narradors: Un riu de contes. Molt bé abans i després de sortir a explicar el romanç, perquè em vaig quedar sense saliva i el patiment em sortia pels ulls... Però només van ser cinc minuts, la resta del temps vaig comprar loteria i vaig escoltar mil històries i vaig conèixer un mallorquí instal·lat a Vic que aprèn a fer instruments de corda. Sóc luthier, em va dir. Hahahaha, jo sóc professor de llengües.

I la companya d'una narradora amiga i veïna, amigues i veïnes, em deia que cada vegada em veu més jove. I jo, que això és l'amor. I és que la nit abans de tornar-me'n cap a Barcelona, a Menorca, vam anar a les festes d'es Mercadal, i vaig conèixer una noia de Granada que té un nom rus però res més, de rus, perquè el to de la pell ben negret, això és, bronzejadet. Va néixer aquari, 12 dies després de mi. I em diu estás loco, perquè he agafat uns bitllets per anar a veure-la el cap de setmana del 9 i el 10.

La següent cançó no té res a veure amb la història, però és que m'he comprat un MP3 i quan l'escolto al·lucino amb el cap ple de sons com si una orquestra sencera em percutís el cervell amb cordes i vents. I aquesta és una de les poquetes cançons que hi tinc, de moment:

Recoi, no vol pujar la cançoneta... En deixaré la lletra, almenys:

Qui n'ha begut

En tindrà set tota la vida

Qui ho ha deixat

Ja no suporta el pas dels dies

Enganxa més que l'heroïna

I és tan eficaç com l'aspirina

Diu que et transporta a un altre planeta

T'inflama el cor amb mil somriures

i del cel fa caure espurnes d'or

per cada moment que tornes a viure

I ara tu digue'm si és veritat

el que m'han dit que vas explicant

Diu que tu també ho has provat

Digues, que ho recordes?

O quan ho deixes tot s'oblida?

I ara tu digue'm si és veritat

o tu tampoc saps ben bé de què et parlo

Digue'm si és veritat

Digue'm que no pot ser

que això també sigui mentida

Diu que et transporta a un altre planeta

T'inflama el cor amb mil somriures

i del cel fa caure espurnes d'or

er cada moment que tornes a viure

Mishima, Qui n'ha begut

Preludis en tant que deliris

2008-07-22T21:53:00.008+02:00

Ja he tornat, idò. S'illa m'ha dixat extasiat. Un poc de tot i un molt de sol. La soledat aparcada, això sí que sí. Tinc molt poques coses a dir, de moment, de veritat. El gat se m'ha menjat la llengua. Tinc, però, unes poques línies que allà mateix, a Maó, mentre l'autobús cap a Fornells es feia esperar, el dia de l'arribada, amb tan poques hores de son (vaig arribar-hi a ses set des matí), em vaig entretenir a compondre sota la mirada fugissera i respectuosa de la gent del bar on m'estava, amb la cara que devia fer... I si no, guaiteu:

Quina temor de paisatge! Sembla que no puguis arribar a l'aigua sense caure-hi de ple, talment et desprenguessis del rocam que l'envolta.

La leteratura que veig últimament no té una explicació. No busca la gran revelació ni és conscient de cercar un tema ni el perquè de tot plegat. És més aviat estètica. Plaent. Imaginativa.

Des d'aquí em sembla sentir l'olor de la mar.

La vida és un camí d'embelliment i d'envelliment.

Les quatre hores de son

M'he pres el cafè amb llet i es camell i el cel ennuvolat: em sent l'home més seductor des puta món.

Ortografia

Els núvols són alts malgrat la "v".

M'he exaltat i així no hi ha déu que dormi.

Doncs així van anar les coses. Bé, no exactament així, perquè el primer dia ja em vaig fer mal al peu (no em pregunteu com, que no ho sé) i vaig anar coix i doncs a mig gas la resta de l'estada. A part d'això, impecable!!!

Petons dels bons.

Plans d'abordatge

2008-07-10T17:42:00.009+02:00

Ja ho tinc! Me'n vaig a Menorca el 16 a les 6 del matí. Quina enveja, no? És una illa que enamora... hahaha (que cabró!!!). Osti, ara me'n recordo que em va fer pensar un poemeta ben curtet sobre la setmana que vaig passar-hi l'estiu del 1997. Hi parlava d'una illa de cabells rossos com el foc, de vent, de roques i de sal (aquests 3 no sé amb què els comparava)... Ara no puc penjar-lo perquè l'hi vaig donar a un company de la universitat que era menorquí. Tenia la idea, aleshores, que allò que feia era per desprendre-me'n. Que era molt millor donar-ho!

Durant el temps que vaig ser a Menorca, per exemple, vaig escriure'n un altre per a una noia que es deia Blanca, 4 o 5 anys més gran que jo (i emparellada de feia un munt de temps...). I, ves per on, me'n vaig encapritxar, i vaig perdre el món de vista, llevat del blanc, esclar, de l'escuma del mar. La veritat és que van ser 5 o 6 dies de superfelicitat. Com si tornés a tenir 7 anys, a Mallorca, i corregués, emportat, per la platja, i tot al meu voltant fos salvatge com una mala cosa. Ara hi ha el perill de les expectatives, no en dubto, però aquest perill està pertot ja que, per exemple, si arribo a Vilanova i no veig la Fada, la Nimue, el Pere i l'Heribert, i no ens mengem un bon gelat de vainilla (haha!), no serà el mateix

Madamme Mirielle deia, ara fa dies, una cosa així com Sempre mar endins... No deu ser, doncs, que la mar té alguna cosa molt "bestial"? No és la imatge que usen preferentment els romànitcs? En un curs vaig aprendre que la imatge del sublim (concepte romàntic per excel·lència, no goso dir "inventat pels romàntics") era la d'un vaixell emportat per la tempesta. En una escala de l'1 al 10, ens van dir, el sublim equival a l'11.

Bé, més o menys anava així, no sé si s'entendrà...

Ai, i una citació que he llegit avui a l'Autoretrat de Mercè Rodoreda, deliciós: (m'ha transmés una mica el mateix que el haiku que tinc penjat allà dalt...) Només calia mirar-lo un moment per adonar-se que viatjava per alguna regió espiritual, tot el seu pensament i els seus ulls carregats de joia i de somnis. Rodoreda l'esmenta quan cita un autor que l'ha influït, Algernoon Henry Blackwood, dins de "The Old Man Visions" (1907)

Cada cop és més a prop

2008-07-04T13:31:00.006+02:00

Recordo un curs de poesia representada, on una de les companyes va treballar un poema d'en Martí i Pol. Aquest poema és un cop de vent, començava. Després l'he volgut fer meu, i m'he imaginat poemes com un cop de puny... I certament trobo que s'escauen millor els punys en una ciutat com Barcelona. Suposo, doncs, que depèn molt del lloc on visquis!
Per exemple, en Martí i Pol, a Roda de Ter, devia sentir molt més la força del vent que no la dels punys. I això deixant de banda que fan més dur i més guerrer... Ell ja en devia tenir prou amb el vent, vet-ho aquí.
Doncs bé, el cas és que fa temps que fantasiejo de marxar d'aquesta ciutat, i ara aquest detall dels cops fa que tot plegat prengui un aire (que no vent) ben pouètic. Amb el benentès que la poesia lluny d'aquí no seria forçosament un pou ;). I si no, com és la poesia per altres contrades?? Tinc pensat d'anar a Manresa, a Sant Pol de Mar, a Sant Celoni, al Garraf... Cada lloc on aterro m'agrada per anar-hi a viure!
Què deixaria a la capital i què me n'enduria?? Una motxilla plena de llibres, la possibilitat de tenir un hortet, d'aprendre el nom de les flors i els ocells... De petit, quan encara no tenia raqueta, ja al·lucinava dient el nom de les coses. La meva mare diu que em tornava literalment boig quan veia una pilota i l'anomenava: "és a tennis!" "és a fúmbol!". Jajaja, és un plaer que tenen els nens petits, esclar, i que a mi no m'ha abandonat. Ara no és per anomenar pilotes, però ;)
Doncs m'he quedat sense un curs de poesia que pensava fer a la UAB la tercera setmana de juliol... Hauré de trobar altres divertiments!

Experimentant...

2008-06-30T20:11:00.012+02:00

Els ganivets, com el desesper

i les espines,

com el got

que no arriba a mig buit

i a l'espill,

el vell rostre de nou...

Al pit ja no m'hi queda espai

per a més inferns.

Vaja, espero que ningú no s'ho prengui gaire seriosament... Oh, no voldria que fos massa desagradable de llegir!! He aprofitat ara que la majoria sous de vacances :P La veritat és que m'he quedat descansadíssim escrivint-ho. Ja sé que són cabòries, però. Ho vull anar millorant. Si bé em sembla que tot plegat és matèria narrativa, això és, substància; que sóc jo, o part de mi. També m'agrada pensar que hi pot haver una evolució, la idea del progrés m'atreu fortament. Llàstima que no tingui gaire paciència!!

De petit volia ser el primer des del primer dia. Els meus pares em recorden que quan vaig estrenar la raqueta de tennis, vaig tornar a casa dient que feia "el saque del Mc Enroe". Allò els feia molta gràcia, esclar, però a mi m'ha frustrat tota la vida de no "sacar com el Mc Enroe". hahahaha, és conya, però no deixa de ser molt significatiu que em passés això de tan petit...

És molt significativa la frustració per la distància insalvable del desig. Benhaurat aquell qui desitja el que té/és! (Si és que algú és/té res, esclar...) Ara que, ben mirat, potser es tracta de simplificar i de llegir molt; clar que també hi ha qui diu que és la més pura necessitat allò que fa emergir la literatura. Que si es pogués fer d'una altra manera, no tindria gaire sentit això d'expressar-se mitjançant la pàgina. Sense entrar en consideracions del que és literatura, ara no.

Bé, espero que ningú trobi aquest pou massa profund i, sobretot, que ningú es molesti per la confiança ;))

De vell nou

2008-06-19T16:23:00.009+02:00

Doncs deu ser així que tot comença,

amb un poc del darrer tast als llavis,

i a la retina el color de la mar,

i al carrer

el quitrà amarat de plors i pluja.

I dic que comença quan potser hauria de dir que acaba, perquè se't mor la mare, sense avisar, sense ni una mala malaltia, com li va passar diumenge al bo d'en Lluís, amic estimat.

El gat negre

2008-06-16T20:04:00.009+02:00

Aquest dissabte vam tenir estrena. A Sant Cebrià de Vallalta, ben a prop de la vila de Sant Pol de mar, al Maresme. En el context d'un homenatge a una narradora morta el gener passat. Recordo que era el meu aniversari i vaig rebre el correu amb la notícia de la seva mort com una felicitació macabra... Me'n vaig estar prou, però, de fer cap joc de coincidències en el mail on expressava el dolor, que, d'altra banda, va ser extremament lacònic.

Però dissabte no hi havia temps per a ser lacònic; calia fer-ho bé. Havíem passat ben bé dos mesos amb el Marc assajant la història i la teníem força mastegada. D'ençà del primer divendres, a casa seva, havíem fet proves de tota mena i havíem aconseguit de donar forma i acompanyar musicalment el conte més llarg i dificilot que he explicat mai. El resultat, molt satisfactori :)))

Era el matí de dissabte i vaig quedar amb la meva germana perquè em deixés la càmera de vídeo. Vam esmorzar i vaig acompanyar-la al mercat del Ninot, on vaig aprofitar per comprar un parell d'hamburgueses amb ceba casolanes. Ens les vam menjar amb patates fregides, Marc i jo, a casa seva, i encara vam fer un assaig més. O dos.

Vam anar a agafar el cotxe i de pet cap a Sant Cebrià, que seríem els tercers... Tot plegat va començar a les cinc, comme prévu, i nosaltres ens hi vam posar a quarts de sis. En sortir a l'escenari em vaig posar el micro de diadema, que era un pèl complicat de posar --sobretot per la falta de pràctica ;)--, i de seguida vam estar a punt per començar. Vaig disparar el tret de sortida parlant una mica de la Yolanda (la noia que ens va deixar al gener), de com m'havia trasbalsat a l'aeroport de Sevilla recitant-me La vaca és cega de principi a fi. De quina passió posava en l'acte de narrar, de cantar, de declamar...

I acabada la introducció, vaig voler presentar el Marc. I vaig deixar anar un discurset del tot ambigu sobre si el Marc i jo havíem estat companys de feina (és un excompany de la meva època at the MNAC), però, i aquí és on la penya devia flipar, que ara compartíem plaers molt més grans... (!!!) Hahahahahahaha, el tio es va quedar de pedra. I encara el presentava com a "el meu company" (hahahaha). No, en sèrio, si arribem a tenir més temps de rodatge li hauria pogut treure molt de partit a la situació... Els equívocs poden ser la sal de la vida!!

Vam quedar-nos molt satisfets de l'actuació, ja que només vam rebaixar un minut del temps habitual (i això tenint en compte els nervis de l'estrena i tal...). També perquè va semblar-me que connectava prou bé amb el públic, malgrat que, i aquí és on vam cometre l'errada més gran i sobradíssimament imperdonable, hi havia massa nens mirant-ho, de manera que hauria calgut, com van fer tots i totes les altres narradores, explicar un conte infantil.

Llevat d'això la cosa va anar molt bé. Vaig fixar-me sobretot en els pares de les criatures i en els companys narradors, i em va semblar que els agradava. Les crítiques posteriors també van ser positives, tot i l'aspecte aquest que no va quadrar... Però què carai, només teníem un conte i és el que vam presentar!!!

La ciutat, com la informació, és una selva

2008-06-11T12:36:00.004+02:00

Avui no m'ha caigut cap avió del cel però vet aquí que volia mantenir encara que sigui un lligam, un de sol, amb la pàgina, aquesta finestra des d'on em veieu sense que jo us sàpiga. Com caldria dir-ne, unidireccional? Però, ben mirat, no és així en tots i cadascun dels casos... No és així per als i les blogaires? El fibló de la curiositat m'ha picat darrerament i doncs he sentit l'impuls de voler saber-ho tot! Hahaha, suposo que se'm nota ;P

Ahir el company guitarrista em va explicar una agressió. Més o menys anava així: Una ciclista pel carril bici a la Diagonal cantonada Passeig de Gràcia, amb els dos fills en un suport adaptat al darrere del seient, es troba un vianant caminant pel mateix carril i li diu alguna cosa (que el company no arriba a sentir però que no devia ser gaire agradable...). Al cap de poc, la ciclista torna a trobar-se el vianant pel mateix carril i torna a dir-li alguna cosa. Aquesta vegada, malgrat que el company tampoc no arribés a sentir el que li deia, ningú no dubtarà que el que li va dir fos prou malsonant, atesa la reacció del vianant, que va consistir a empènyer la ciclista amb els dos fills. Tots tres van caure a terra, evidentment. I la dona que s'aixeca feta una fera i comença a etzibar-li cops de puny al vianant, una pallissa ben rotunda. (Ja he demanat excuses en altres ocasions pels prejudicis i/o estereotips, però no vull estar-me de dir que la mare en qüestió era alemanya.)

El company, òbviament, va representar-me la seqüència dels fets amb tota l'ajuda de la gestualització. La manera com va retenir l'agressor fins que va arribar la policia --com defensant un jugador de bàsquet--, l'actitud pintoresca de la gent que passava i que prenia partit --invariablement a favor de l'alemanya-- i, detall poètic de tot plegat (torno a demanar excuses, cerco la poesia pertot), la manera com pegava els cops de puny al vianant, el qual hauria peut être desvetllat sentiments compassius a l'espectador de qualsevol pel·lícula de cinema, però a cap dels espectadors in situ!!!

Quant al detall aquest dels cops de puny, val la pena remarcar-ho, de veritat: ho feia de dalt cap avall. Dibuixava amb el seu puny dret una trajectòria descendent amb destinació a la jeta de l'agressor. I mentre el company reproduïa els fets aussi fidèlement que possible va tornar a donar-me una lliçó. No en tenia prou amb ensenyar-me acotxar, sinó tot el contrari: Les dones peguen així, de dalt cap avall. Es veu que és una de les primeres coses que pot saber el metge forense, si l'assassí-agressor ha estat home o dona, i tot per aquest detall.