Apunts des de dalt del Baobab

Marxo a navegar

2009-09-21T23:11:00.001+02:00

Deixo aquí, plantat, el baobab; i marxo a veure món. Algun dia tornaré, segur.

Segur que no el contracto

2009-06-11T10:01:00.006+02:00

Aquest no és un blog per destacar errates ni faltes d'ortografia malgrat que puntualment he tractat qüestions lingüístiques (sobretot curiositats, perquè servidor no dóna per gaire més en aquest àmbit, lamentablement). Aquest més aviat és un blog-en-somort, si tal cosa existeix...

Ara bé, aquesta no la podia deixar passar! Al blog dels Mans i mànigues hi tenim publicitat de Google perquè, mira, si podem treure'n quatre rals, benvinguts seran! De tant en tant, a la publicitat en català hi ha alguna perla que Déu n'hi do! però la que hi he vist avui ho supera tot...

Ara, per arrodonir-ho i refermar la seva manca de professionalitat, només els falta canviar la URL per www.fenixsegurs.com i avall!

Dues noves etapes

2009-06-03T16:22:00.005+02:00

Sens dubte, s'està fent més llarga la redacció del viatge del que ho fou la caminada en si, però què hi farem!

Ja podeu llegir les notes dels dies 8 (Refugi de l'Illa - Refugi de Malniu) i 9 (Refugi de Malniu - Puigcerdà) del GR-11 (any 2007).

Ara em diuen els senyors de Google que en breu migraran el lloc web de Google Pages a Google Sites. No m'he mirat en profunditat les característiques del nou servei, però sóc reticent a aquest canvi, la veritat... Google Pages és perfecte per al meu lloc A peu de camí i tot i que no sembla que Sites sigui massa diferent del seu predecessor, d'entrada no hi he vist la plantilla que faig servir ara i que m'agrada molt, la veritat...

En fi, que Déu sigui el que vulgui, que per això és Déu...

Anar fent i anar marxant

2009-05-11T22:05:00.006+02:00

Vull recomanar-vos un blog. El blog «d'un pare que ha anat a fer el camino de Santiago i dels seus fills que hem decidit fer-ne un bloc per explicar-ne les notícies que n'anem rebent» [sic].

El blog es diu Fins a Finisterre, i el fan la merycherry, la menxu i el seu germà (que desconec si té o ha tingut algun blog propi).

D'ençà que l'estiu passat vaig intentar fer el meu propi Camí de Sant Jaume, i encara que no me'n vaig sortir, a la meva manera em considero un pelegrí i sempre em són motiu d'alegria les notícies que m'arriben com ara aquesta que us comentava...

... o la guia que per casualitat vaig trobar al Palau firal anomenada El Camí de Sant Jaume de Montserrat a Alcarràs, que ha editat el Departament d'Innovació, Universitats i Empresa i que distribueix de franc tant impresa com digitalment. En aquest enllaç us la podreu descarregar, així com d'altres.

Aniversari del Baobab a Níger

2009-05-11T21:55:00.003+02:00

Avui som dia 11. Doncs resulta que fa dos dies va ser el primer aniversari del Baobab de les Paraules. Allò que passa: te'n recordes uns dies abans i uns dies després, però no el mateix dia. No passa res.

Farà també una setmana que m'han portat del Senegal unes llavors de Baobab. Una hora o altra tocarà sembrar-les i espero sortir-me'n millor que de les meves (per ara fracassades) aventures panificadores...

Rampell

2009-04-29T18:21:00.003+02:00

Per fer un cotxe britànic, es fa un voltear horizontal amb els plànols d'un cotxe del continent?

Aquest apunt s'anomena «Vergonya»

2009-04-12T04:45:00.009+02:00

Doneu-nos la mateixa merda que doneu a tothom, però abilleu-la convenientment, perquè nosaltres som diferents...

Avui al vespre he sortit, he anat a "sopar fora", com faig gairebé cada cap de setmana; però avui tenia ganes de passar-m'ho bé. De ballar, de fer el boig i de fer el ruc. Avui en tenia ganes especialment... sabeu què vull dir.

Sóc manresà, i per més que els venuts (o vençuts —gràcies Adam—) de l'ajuntament estiguin enderiats a fer-me'n avergonyir, estimo la meva ciutat. I a Manresa se celebrava aquest cap de setmana la trobada d'estudiants dels Països Catalans organitzada pel SEPC. Com que tals trobades no poden celebrar-se sense concerts, hi havia concert avui a Manresa. Hem arribat just a mig concert del Belda. El Belda és un home molt respectable que, a més, m'agrada. I son grup, igual.

Tot s'ha girat quan una puta snob, disfressada de hippie, fora de lloc, m'ha dit (en sentir-me demanar una cervesa, si us plau):

—Tu, polaco! Xerra valencià!

Tu, polaco. Xerra valencià. Filla de puta (també es veu que puta és una paraula que no queda bé, que ofèn a les dones: avui m'ho han dit, literalment). I d'aquí a n'enllà. Després: PD La factoria. Comencem amb Backstreet boys i Shakira, posem-ne una de Los Rodríguez, que ens dignifiqui (per poc que pugui, i mira que m'agraden) i vinga, que tot s'hi val: David Bisbal, Numa-numa-yé-i-sa-puta-mare. Ah sí, no oblidem el Gora E.T.A militarra, de tant en tant, que queda molt bé! Ballem tots, que és molt divertit (que guais que som! putus espanyols!), que tot s'hi val, dèiem, que avui ja hem complert: visca Terra Lliure!

Insultem a les (diem-los) anorèxiques i pijas del Sielu mentre ballem el mateix que elles perquè elles són unes (putes, que aquí no ofèn) consumistes, capitalistes; i nosaltres no: nosaltres som els bons, les bones. Tenim la Raó.

Em cago en el Déu que m'ha parit i en sa puta mare, perquè estic emprenyat, perquè ho faig per costum, perquè és Setmana Santa, i perquè no se'm fa estrany que aquest país sigui on és.

Deu ser qüestió d'hormones, d'aparença, de reforç del caràcter, de la primavera, de la ignorància (per sort no genèrica) del passatge de la biblioteca de Murakami i d'això: de repetir consignes vomitades. Però ho sento: això fa el mateix fàstic a tot arreu i, de vergonya, més a casa.

Resulta que no, no era ella qui estava fora de lloc: era jo.

El camí de la facilitat

2009-04-10T17:26:00.002+02:00

No tinc fills, no miro la televisió i no crec en Déu, tots ells senders que trepitgen els homes perquè la vida els resulti més fàcil. Els fills ajuden a ajornar la dolorosa tasca d'enfrontar-se amb un mateix i els néts ho asseguren tot seguit. La televisió diverteix de l'esgotadora necessitat de bastir projectes a partir del no-res de les nostres existències frívoles; tot entabanant els ulls, descarrega la ment de la gran obra del sentit. Déu, finalment, apaivaga els nostres temors de mamífers i la perspectiva insuportable que els nostres plaers tinguin fi un dia.

L'elegància de l'eriçó, Muriel Barbery

Avui ha tornat l'esmolet!

2009-04-04T18:12:00.002+02:00

Aquest migdia feinejava per casa sense massa esma i, mentre l'olla arrencava el bull, he sentit una breu melodia molt familiar: La de l'esmolet! He quedat ben parat! Avui no feia vent, però havent sortit el sol —per fi— després de tants dies plujosos m'ha semblat un ambient propici per al personatge misteriós.

He dubtat uns segons i, al cap d'un moment, el refilet de la seva flauta de Pan s'ha tornat a fer evident. No em puc pas equivocar: és l'esmolet...

—Miro per la finestra? O no miro?

Tot és u

2009-03-27T17:11:00.003+01:00

Sempre és molt pertorbador descobrir un hàbit social dominant allà on es creia veure la marca de la singularitat.

L'elegància de l'eriçó, Muriel Barbery

Una tarda avorrida (pensant en viatges)

2009-03-05T23:23:00.006+01:00

A recer del fred a la cafeteria i tastant una infusió de rooibos, no m'hauria pas agradat trobar-me en el lloc d'Arséniev: abatut i desorientat enmig del bosc, xop de pluja i temorós pel tigre del qual havia anat seguint el rastre fins que fou incapaç de distingir una soca del clot d'una pedra. Quin neguit!

Somiava, això sí. Falten quatre mesos i mig (que no és gaire) per la data de sortida del viatge que m'ha de dur més lluny del que mai he estat de casa meva. Em sembla mentida haver estat capaç de prendre aquesta decisió i de saber que, sense més ni més, arribarà el dia 18 de juliol i marxaré. No hi ha res que tingui més clar, ara mateix. Sempre he sentit certa admiració per aquesta mena de persones que un dia decideixen que volen passar-se uns mesos, uns anys o la vida sencera viatjant. No és tan difícil, certament: primer un pas, després un altre; però sempre m'havia semblat que jo no era d'aquests. Ara em plantejo moltes decisions!

Aquests dies quan condueixo jugo a mirar-me les carreteres familiars amb els ulls del foraster pel qui tot és nou. Els revolts de Maians a Òdena o l'arribada al Raval del Paisà són ara a qualsevol racó de Sèrbia o Bulgària; i no puc ni imaginar-me com deu ésser arribar a تهران o Бишкек!

Cercant fotos per il·lustrar aquesta anotació, he conegut la pàgina de Lucie Debelkova i estic meravellat amb les seves captures: Iran, Emirats Àrabs Units i, per descomptat, Mongòlia. Ja marxaria demà mateix!

ACTUALITZACIÓ (04/04/09 18:11): La foto que acompanya el text ja no és de Debelkova sinó de Terminalnomad Photography, amb llicència Creative Commons.

Normalitat

2009-03-03T17:13:00.003+01:00

Som una engruna infinitesimal definida i explicada per una xifra i una petita porció d'història.

La vida és així

2009-03-03T16:13:00.003+01:00

Cantes aquesta cançó, et dius que la vida és així...

Sóc i no realment imbècil. Ho tinc força clar des dels setze o els disset, però a vegades la puta vanitat i la prepotència m'ofeguen i me n'oblido. L'apunt anterior, en Marc Vidal i algú molt especial m'han servit per a recordar-ho. Serveixin, si pot ésser, aquests mots com a plor i disculpa.

Play it again, uncle Sam

2009-02-27T00:07:00.007+01:00

One thing to realize about our fractional reserve banking system is that, like a child's game of musical chairs, as long as the music is playing, there are no losers.

Andrew Gause.

Però, què passa quan la música s'atura?

D'un temps ençà que sento cada vegada més interès per això que anomenem economia. Fa deu anys el mot economia em suggeria empresa, ambició, diners, corbates i vestits jaqueta...i simplement em repel·lia. Amb el temps m'he anat adonant (i mira que era obvi, eh?) que entendre la societat en què vivim passa per entendre (ni que sigui a grans trets, que és el màxim a què puc aspirar) com funciona l'economia actual. Tot plegat em desperta curiositat.

Suposo que per això aquests darrers dies (i avui especialment) he llegit i vist alguns articles i documentals dels quals he tret pensaments prou suggeridors. Marc Vidal al seu famós blog, en un article que vaig conèixer gràcies al Lluís —Corralito español—, vaticina el col·lapse de la insolvència bancaria espanyola cap a mitjan 2010. Segons sembla, val més que anem adquirint una kalashnikov i busquem una bauma deshabitada a la serra del Catllaràs. Francament, no sé quina credibilitat donar a una persona que sembla ser que es guanya la vida venent agitació 2.0 (o, literalment: 3 posts mensuals, 2 twits diaris, 1 esdeveniment i 1 causa semestrals al Facebook, 15 bookmarks mensuals a Delicious i algun altre servei similar, suposo que tot des de Flock); però en qualsevol cas planteja una situació que he imaginat prou vegades (no a tan curt termini, certament) i el trobo interessant.

Uns altres articles que he llegit són del Sr. Sala-i-Martin [sic] publicats a la Vanguardia i al seu lloc web. Aquest senyor, a banda de necessitar urgentment l'assessorament d'en Vidal en matèria «2.0» i de les seves proclames habituals (l'estat és, per definició, satanàs; l'empresa privada la salvació), m'ha ajudat a comprendre força conceptes.

També recomano el video «Money as Debt» [47 min.] que aclareix algunes qüestions bàsiques sobre el funcionament històric del capitalisme i planteja algunes alternatives que tampoc em queda clar si són massa creïbles. En qualsevol cas, les ¾ parts inicials són molt aprofitables.

Sala-i-Martin, molt més optimista que Vidal, diu que l'hecatombe pot i ha d'ésser evitada. Jo no tinc clares cap de les dues coses, però l'opinió que sí que comparteixo amb tots dos és que la mesura del govern de fomentar l'obra pública municipal vindria a ser equivalent a llençar els diners al mar.

Sir Gerald Kaufmann

2009-02-20T14:34:00.001+01:00

They're not simply war criminals, but fools.

Sir Gerald Kaufmann

Nit

2009-02-13T19:30:00.001+01:00

Aquesta nit d'avui sembla per l'aspecte
i em reviu la nit d'un passat llunyà.

K.P. Kavafis

Punt de vista fatal

2009-01-13T12:07:00.002+01:00

Probablement el món funcionaria millor si els humans no tinguéssim el costum de jutjar els successos segons si ens beneficien o no...

Poema sonor visual visual i sonor d'una nit llarga

2009-01-10T04:57:00.007+01:00

Fa tres hores que sento ploure. He sentit l'aigua fluint durant cadascun dels segons d'aquestes tres hores.


Tic, tac, tic, tac, tic, tac, tic...
Ffzxffffzxffxfxxxffffxxxxxxffxxxxxxxx...      son?
         ploc   pic   txac         ta
                       tac   tic   tac     tic     tac


        son?
                           tic


                                               son?

tac, tic, tacfffzzzzzxxxxxxxgggggffffffxxxx

Tornem a caminar!

2008-12-28T00:03:00.002+01:00

No és cap innocentada, després de mig any de silenci he tornat a actualitzar la web A peu de camí. Avui que porto tot el dia a casa malalt i molt avorrit, he transcrit i adaptat el dia setè de la travessa del GR-11 que vaig fer fa dos estius! De mica en mica...

Anem d'Encamp al Refugi de l'Illa passats per aigua. Veniu?

L'he trobat! Els he trobat?

2008-12-23T00:09:00.003+01:00

Fa mesos que vaig perdre el meu punt de llibre preferit. El vaig comprar a Menorca fa... més de dos anys ja! just quan vaig començar aquest blog. És un punt de cartolina blanca amb un negatiu positivat d'una fotografia del far del Cap de Cavalleria feta per Lluís Real. L'havia buscat i rebuscat, regirant tots els llibres de casa, trucant amics a qui havia deixat llibres... i res!

Fa setmanes que vaig perdre l'hàbit de llegir i escriure per plaer, fins i tot el d'estudiar. Avui, amb les vacances d'hivern acabades d'estrenar, he encarat la prestatgeria i he agafat un dels llibres que fa temps que tinc pendents de llegir: Pilar Prim. A la pàgina 7, just on comença el pròleg, hi he trobat el punt de Cavalleria!

Espero haver-hi trobat també alguna cosa més...

Potes de pollastre

2008-12-20T04:26:00.001+01:00

Amunt!

2008-11-07T16:44:00.003+01:00

Doncs sí, de mica en mica el Baobab de les Paraules va creixent. Viu a Níger, un dels països més pobres del món i ahir va fer sis mesos. Segons el dibuix, sembla que ja ha abandonat el test. A la il·lustració el podeu veure amb els seus veïns. Ell és el més rabassut i els veïns són una acàcia d'un any i nou mesos, una altra que està a punt de fer un any i un de petitó que no sé de quina espècie és...

El Joc de la Vida

2008-11-07T00:56:00.014+01:00

Fa anys que vaig descobrir l'existència del Joc de la Vida: un joc de zero jugadors que gira entorn d'unes curioses cèl·lules que viuen o moren en estranyes circumstàncies... La veritat és que sempre l'havia vist entre els jocs incorporats al GNU/Linux i alguna vegada m'hi havia entretingut una estona, però mai l'havia acabat d'entendre, no hi havia aprofundit, ni m'havia cridat especialment l'atenció.

Tanmateix, ahir a Microsiervos van enllaçar un joc (per un jugador) basat en el Joc de la Vida i no sé si per l'addicció que produeix la música o per quin estrany motiu, vaig començar a jugar-hi, a superar els primers nivells trivials, a descobrir patrons que es repetien...

Les bases del Joc de la Vida les creà el matemàtic britànic John Conway l'any 1970 i són, aparentment, prou senzilles:

El tauler de joc és una quadricula infinita. Per tant, una casella qualsevol té 8 veïnes.
Una casella pot estar despoblada (buida) o habitada per una cèl·lula (plena).
Qualsevol cèl·lula amb menys de dues veïnes mor (per innanició).
Qualsevol cèl·lula amb més de tres veïnes mor (per sobrepoblació).
Qualsevol cèl·lula amb dues o tres veïnes sobreviu intacta a la propera generació.
En qualsevol casella buida amb —exactament— tres cèl·lules veïnes, hi neix una cèl·lula nova.

Donat qualsevol patró de vida, s'apliquen aquestes normes fins a l'infinit i s'observa què passa... Dit així, no sona gaire apassionant, però resulta realment curiós observar l'evolució de les cèl·lules al llarg de les generacions.

Hi ha patrons de cèl·lules que es mantenen amb vida perpètuament: alguns d'aquests són estàtics (com el boat), d'altres es belluguen creant figures que es repeteixen periòdicament cada p generacions (com el toad), d'altres es desplacen en línia recta fins a l'infinit (com el glider)...

i alguns s'extingeixen de seguida o al cap de moltes generacions. Si creem qualsevol patró de vida aleatori, el més probable és que després d'una fase inicial (que pot durar centenars o milers de generacions) amb força activitat s'acabi extingint o estabilitzant (població constant). Hi ha patrons amb comportaments ben curiosos, com l'acorn que després d'un esclat de vida s'estabilitza al cap de 5206 generacions!

Conway es va preguntar de seguida si era possible trobar un patró que s'expandís per l'univers de forma infinita i va oferir un premi a qui el trobés. Uns investigadors del MIT liderats per Bill Gosper van demostrar que sí que existeixen patrons amb aquestes propietats i en van trobar un: el Gosper's glider gun.

El que trobo més fascinant és que aquest glider gun (el de Gosper no és pas l'únic que es coneix avui dia) prové d'un patró inicial diferent que s'estabilitza d'aquesta manera i creix eternament (penseu que els gliders que veiem fugir per la part de sota, continuen el seu camí inesgotablement fins a l'infinit). Podeu provar-lo on-line a John Conway's Game of Life.

Els paral·lelismes amb la vida que coneixem són tan evidents com soprenents, però tampoc ens aclareixen com %&$@#! va començar? Al Joc de la Vida, nosaltres som Déu.

Ilha das flores

2008-11-04T15:19:00.001+01:00

Qüestió de definir les prioritats

2008-10-31T01:05:00.004+01:00

Hi ha mesos en què estic especialment satisfet d'aquest blog. Quan em permeto més temps lliure i l'inverteixo millor, tinc més coses a dir i sé dir-les més bé. No obstant, també m'agrada aquest blog quan succeeix el contrari —com ara—, perquè me'l miro, fullejo l'arxiu, rellegeixo i trobo escrits que m'agraden. Fàcilment hi trobo patrons, concentracions i, és clar, recordant les motivacions que em dugueren a escriure'ls m'és senzill reconèixer-los, interpretar-los de nou. Hi ha també segments —branques, diria— que sense posts particularment nefastos em produeixen certa insatisfacció. No tant pel que diuen o per com ho diuen (sovint aquí la forma és més important que el fons) sinó per les circumstàncies en què han brotat. Tanmateix, m'agrada que sigui així. M'és útil.

Aquestes setmanes mateix, dedico força hores diàries a tasques diverses que jo mateix he decidit fer i que m'adono que no em satisfan del tot. No estic escrivint una queixa, em dic que m'he d'aturar un moment perquè, com diu el títol, és qüestió de definir les prioritats. Encara sóc jo qui controla el meu temps.