Àlbum de retalls

2008-07-31T21:09:00.001+02:00

Tinc un problema amb la Kidman

2008-07-26T21:29:00.006+02:00

Tinc un problema amb la Nicole Kidman, i em consta que no sóc l'únic. Tots els afeccionats al cinema ens permetem tenir actors i actrius als quals els ho perdonem tot, i actors o actrius als quals no els en passem ni una. Això darrer em passa amb la Kidman. No és només la seva gèlida mirada... és la seriositat amb la qual es pren a ella mateixa, aquell posat d'orgullosa trascendència, la repel·lència de la 'primera de la classe' amb la qual puntualitza les seves frases. En la seva darrera producció, a més, hi presenta una cara que sembla sortida d'una convenció de trekies, i per la qual caldria demanar explicacions al seu cirugià plàstic.

La pel·lícula, malgrat tot, té més d'un punt d'interès, cosa que demostra que el meu odi per l'actriu australiana és més sanguini que cerebral. Perquè, al capdavall, la Kidman no arriba a espatllar el film, i això vol dir que la seva actuació no deu ser, en el fons, tan desastrosa. 'Margot and the Wedding', la pel·lícula en qüestió (i que jo vaig veure el 5 de juliol), és com si Cassavettes i Rohmer haguéssin anat de copes a Sundance amb el Wes Anderson de torn. Atropellada i irregular conté un parell d'escenes torbadores d'inusitada intensitat i algun gag memorable, ben orquestrat per un Jack Black en estat de gràcia.

Woody Allen fa crònica local

2008-07-25T20:52:00.002+02:00

Pura Anarquia recull 18 narracions curtes escrites per Woody Allen en els últims anys, la meitat de les quals són inèdites. La resta les va publicar la revista New Yorker, una de les millors 'revistes locals' del món. Em sembla important subratllar aquest fet, bé que ja se sap que Nova York té el poder de fer universal tot allò local. Woody Allen repassa en les seves bullicioses i iconoclastes narracions els problemes quotidians del novaiorquès tipus de l'Upper East Side, tot informant-nos del mal nivell del servei domèstic, de la dificultat d'obtenir plaça en una bona guarderia, del fet que Broadway ja no és el que era, de les potineries dels contractistes d'obres a la ciutat, de l'inquietant augment dels negocis 'new age', etc. Les històries d'Allen conformen una singular crònica satírica de la seva ciutat, i com a tals estan amanides amb una munió de noms de personatges reals i de llocs concrets; detalls difícils de captar i intendre des d'Europa, per molt que el traductor hagi fet un estimable treball de contextualització. Tot plegat entel·la el llibre d'un hermetisme que, a tants quilòmetres de distància, i als nostres ulls, en algun moment acaba fent insubstancials algunes històries.

Fer un titular d'una novel·la

2008-07-24T20:49:00.004+02:00

Sóc dels que es fixa en les bandes que acompanyen molts llibres i en les quals l'editor aprofita per subratllar al lector que un determinat llibre ha guanyat aquest o aquell premi, que l'argument del volum ha inspirat l'últim film d'èxit a Hollywood o la darrera 'delicatessen' del cinema europeu, o que un diari o una revista de prestigi considera que el volum que hom sosté a les mans és, posem per cas, el llibre de l'any o de la dècada. Sóc dels que s'hi fixa, però sóc, també, dels que extravien amb facilitat aquesta singular tireta de paper que tant sembla ajudar a la venda. Tot això ve al cas perquè em proposava parlar d''Un mal propi del país', el llibre de l'escriptor nord-americà Ken Kalfus editat per Empúries, i m'ha vingut al cap una d'aquestes frases lapidàries que van en aquests bandes publicitàries: l'11-S en clau d'humor, podria haver dit. No recordo si, en efecte, aquesta era la frase que acompanyava el llibre quan el vaig comprar. Tan se val. 'Un mal propi del país' és víctima d'aquesta simplificació tan oportuna en termes de màrqueting bàsic. Tan eficaç a la llibreria, tan carregosa per al lector. És força difícil reduir 'Un mal propi del país' a un titular. Kalfus s'arma d'un cinisme brutal per presentar la parella protagonista, un matrimoni en descomposició. L'autor emmiralla el patètic procés de separació amb un Nova York perplex i també desorientat, el dels mesos posteriors a l'atemptat de les torres bessones. La relació entre la cojuntura política i social i la història íntima és a vegades un pèl forçada. Però la novel·la funciona i ho fa per la incomoditat que genera, per la rudesa amb la qual retrata un determinat moment històric, per la modèstia amb la qual l'autor declina tancar el cercle. 'Un mal propi del país' novel·la de forma suggerent i interessant la urgència del present, amb totes les seves incògnites i incerteses.

Vacances a Can Ruti

2008-07-23T19:18:00.002+02:00

Rera un inofensiu 'I got the rockin pneumonia and the boogie boogie flu', l'imarscicle clàssic de Nova Orleans, s'ha amagat durant molts dies la meva estada a Can Ruti. Les persones que segueixen el meu 'microblog' (twitter) o que són contactes del meu Facebook van poder llegir l'enigmàtic missatge durant una bona colla de dies. Una pneumònia amb vessament pleural inclòs, acompanyada d'altres complicacions, m'ha tingut ingressat durant prop de dues setmanes. Des de fa uns pocs dies sóc, de nou, a casa els pares, per encarar una recuperació que s'endevina llarga, i que, en els primers dies demana repòs absolut. Tot ha quedat en un ensurt. I de l'ensurt, el compromís personal de reduir una mica el ritme de vida, la voluntat d'escoltar una mica més les senyals del meu cos. I una pila de llibres per anar devorant en les pròximes setmanes. Amb el viatge a Texas anul·lat per prescripció mèdica espero de la literatura tots els nous paisatges que es puguin encabir en una pàgina. I no cal dir que, per sort, són inacabables.

Viure amb 'només' 100 coses

2008-07-07T14:57:00.003+02:00

L'excés de consum és pràcticament una religió americana. Amb aquesta frase tan provocativa comença 'How to live with just 100 things' (Com viure només amb 100 coses), l'article que la revista Time publicava fa un parell de setmanes, signat per Lisa McLaughlin. No és aquell clàssic article llegit tantes vegades. Vegeu: americans grassos i amb camises hawaianes, obsessionats amb l'acumulació en les seves formes més excèntriques. L'article, ben al contrari, mostra l'altra Amèrica, tan real com la dels 'white trash', i en canvi tan oblidada per una Europa indolentment segura d'ella mateixa. És l'Amèrica transformadora, incisiva, activista. Si el consum és una religió... l'autora ens presenta la reforma, els singulars Martí Luter i Calví de la societat de consum, la gent que opta per desprendre's de coses i limitar no tant sols la compra, sinó la possessió. Es pot viure només amb 100 coses? [CONTINUEU LLEGINT L'ARTICLE A SOSTENIBLE]

* FOTO: un racó del meu estudi, en el qual diria que només en 1 metre quadrat ja trobaríem més de 100 coses!

I malgrat tot, Nanni Moretti...

2008-07-02T12:32:00.003+02:00

La banda sonora de Caos Calmo la pel·lícula d'Antonio Luigi Grimaldi demostra un gust per la música transcendent, molt pagada d'ella mateixa, aquella amb un dramatisme inflamat, potser excessiu. Radiohead i Rufus Wainwright -qui, sinó- hi brillen en un parell de moments, força destacats. Les cançons puntualitzen -no sé si seria millor dir 'sobresalten'- el que, realment, no caldria subratllar. La selecció de cançons i la seva incomprensible disposició en el metratge no és el pitjor d'aquest film italià, però exemplifica elocuentment la poca traça del seu director al plantejar la història d'aquest vidu que decideix plantar-se davant l'escola de la seva filla, enlloc d'anar a la feina. Grimaldi juga als sentiments a flor de pell, però no aconsegueix fer anar els sentiments més enllà de l'epidermis de l'espectador. Imperdonable. Hi ha alguns moments quasi poètics -l'arribada dels pares a recollir els menuts, el millor del film!-, espatllats per altres de molt previsibles. Una subtrama d'un pretès suspens empresarial provoca més perplexitat que interès. Tot i amb això, Nanni Moretti, el gran actor italià, aconsegueix donar sentit a tot aquest desgavell i, amb una sola mirada, convertir en Caos Calmo en un film mínimament disfrutable. Així de gran és Nanni Moretti.

Fa dies que ens han marcat el gol

2008-06-30T00:08:00.000+02:00

Espanya fa dies que ha marcat el gol. El gol es diu 'bon rotllo' i capacitat d'empatia. El gol és haver repensat el caspós nacionalisme de sempre, militaritzat i rude, per convertir-lo en un eslógan de suma i optimisme, civil i cortès. Aquest gol no l'han marcat als alemanys; que ells, rai, tenen un país que és encara motor d'Europa; el gol ens l'han marcat a nosaltres, que no hem renovat discurs. Continuem celebrant derrotes, nosaltres; continuem discutint l'accent i la qualitat de la llengua dels nostres polítics tot exigint no sé quin grau de puresa; continuem cremant líders amb exigència antropòfaga, com si en tinguéssim tants per triar! El producte que venem pot estar carregat de raons -de fet, està carregat de raons-, però posa de mal humor. Al capdavall, a qui li interessen les 'batalletes' d'un perdedor? A aquestes altures, la nostra incapacitat per vendre'ns en positiu comença a vorejar el virtuosisme. La selecció espanyola mereixia guanyar perquè és la que ha jugat millor... bé, si, d'acord, és clar. Però qui parla de futbol, en realitat? Espanya ha guanyat també fora del terreny de joc.

Ara, si em permeteu la metàfora, la pilota és al nostre camp. Ja és vist que els partits de futbol (també) es guanyen en el camp de les idees. I les idees que guanyen avui són les que ens fan somriure. Així, aparquem per una estona la batalla d'Almansa i la II República als llibres d'història. Aquesta és la lliçó. Cal renovar-se. Què hem de renovar? De quina manera? La resposta a aquestes dues preguntes determina el camí que cal prendre amb més convenciment a partir d'ara, al marge d'emprenyamentes i depressions. Els espanyols ja s'han posat en marxa. El partit d'ahir demostra que de moment no els va pas malament. Deixem de lamentar-nos i, ni que sigui per variar, mirem d'anar endavant? 'Podemos', que diuen ells.

Això de l'AVE

2008-06-29T03:22:00.002+02:00

En una hora i cinquanta minuts em planto a Saragossa, un dissabte a la tarda de juny. És la meva estrena amb l'AVE. El trajecte em balanceja amb elegància entre el silenci sincopat del paisatge canviant i el prudent soroll dels meus companys de viatge davant la seva safata amb el menjar del dinar compartimentat en altres safates, successiament més petites. Amb prou feina me n'adono i ja sóc a la capital aragonesa, on en unes poques hores participo en una taula de la Tribuna del Agua. A l'estació de Delícias (a la foto, un detall), sóc el tercer d'una cua de més de 100 persones que esperen taxis. Espero més de mitja hora. La mateixa estona que el tren ha trigat d'anar de Sants Estació a el Camp de Tarragona.

El lleig... teatre independent?

2008-06-28T18:21:00.003+02:00

És una d'aquelles obres de teatre de l'anomenat circuït independent, que és cert que és un circuït, però que no és exactament independent. Bé, si 'independent' és fer obres en sales petites, és independent, si. Això, tanmateix, no la fa especialment experimental ni transgressora. Ni més ni menys, en tot cas, que obres estrenades al Lliure o el TNC. 'El lleig' és una d'aquelles obres mimades pels mitjans, que la situen, clarament, dins del focus de l'atenció. Hi deu ajudar comptar amb actors i directors amb un peu a la televisió, com, en aquest cas, el reivindicable Oriol Grau.

Juan Carlos Matel estrena en català al Nou Tantarantana l'obra de Marius von Mayenburg. Matel i Von Mayenburg ens proposen una reeixida farsa al voltant de la bellesa física, les seves capritxoses servituds i les seves indefugibles trampes. Se'm va fer un pèl llarga (cosa curiosa perquè l'obra dura una hora!), però hi ha un diàleg final impagable amb un 'm'estimo!' exclamat per un dels personatges que és una de les millors línies escoltades en molt de temps al teatre.

Una comèdia romàntica 'un pèl diferent'

2008-06-27T03:16:00.004+02:00

Si algú, en una hora morta, va a parar al vídeoclub i no sap què llogar, que opti per Knocked up (oblideu el funest títol en espanyol: Lio embarazoso), de Judd Apatow. És una de les millors comèdies de l'any segons el Village Voice, l'Entertainement Weekly, el New York Times i el Newsweek però aquí s'ha estrenat directament en dvd. Forma part de la família de les 'comèdies romàntiques alternatives', amb els perills que això pressuposa. Això no obstant, el film mostra amb frescor i honrada lucidesa la desorientació de la meva generació amb l'amor i la bellesa, la nostra confusió amb la sexualitat, la nostra ambivalença. És profundament romàntica i profundament antiromàntica... Tot a la vegada.

Hi surt en Loudon Wainwright II, que fa un impagable paper secundari, i que s'encarrega, junt amb Joe Henry, d'una banda sonora brillant, en la qual destaca la que és una de les millors cançons del 2007, Grey in LA. En Loudon Wainwright és el pare d'en Rufus i la Martha, el germà de l'Sloan, l'exmarit de la Kate McGarringle, l'exmarit de la Suzy Roche. Tots intèrprets i músics meravellosos... La dels Wainright donaria per una altra pel·lícula i serà objecte d'un altre post. Un dia o altre.

I si durant un any...

2008-06-26T07:44:00.002+02:00

... decidíssim posar-nos d'acord? M'ho diu en Josep Maria Massot, amb un posat que, si no sabés qui és, potser podria confondre amb superficial murrieria. En Massot, arquitecte en cap de l'Ajuntament de Badalona, parla de la proverbial incapaciat de la ciutat on visc per abordar, de forma consensuada i il·lusionada projectes de pes, projectes de veritable empenta ciutadana. I no hi ha superficial murrieria, en les seves paraules, sinó un cansament quasi còsmic, ben salvat, això si, per una ironia escapista. Jo li dic: ni que fos posar-nos d'acord a canviar de temes per un any, jo potser ja firmaria! Però en Massot fa que no amb el cap, tot rient. ¿Saps amb quants temes podriem barallar-nos encara?, m'espeta. Potser si. Parlàvem de la presentació d'El més vell dels desitjos: el port de Badalona (Nautilus), el llibre escrit per Andreu Mas i que a mi em va tocar presentar, fa uns pocs dies, a l'Espai Betúlia, enmig d'una inèdita expectació política a la ciutat. El llibre és interessant i conté molta informació nova. L'Andreu escriu molt bé i sap moltes coses. És una bona combinació, aquesta. Però resulta que les tres persones que erem a la taula cadascuna tenia una idea de com havia de ser el port de Badalona. Potser en aquella sala plena de gom a gom haguéssin sortit fins a setanta o vuitanta ports diferents... però cap dels presents era capaç de mostrar-se entusiasmat amb el port present, plausible, real. I si durant un any decidíssim posar-nos d'acord?

Silenci ensordidor

2008-06-25T22:46:00.002+02:00

A la pàgina 12 de l'Avui hi ha un article sobre la pressió internacional contra el dictador de Zimbàbue, Robert Mugabe. El periodista responsable de la peça, amagat sota un inconcret 'redacció', cita amb encert les paraules de Paddy Ashdown, exalt representant de l'ONU i de la UE a Bòsnia i Hercegovina. L'Ashdown parla del 'silenci ensordidor' del president sudafricà Thabo Mbeki. Silenci ensordidor... L'expressió m'ha acompanyat tot el dia i ara, a pocs minuts del final del dia, no em puc resistir a consignar-la. Hi ha silencis que clamen al cel, que són ensordidors, doncs, perquè sigui per indiferència o per mala fe confonen i ens enteranyinen les oïdes, com fa el soroll. I hi ha soroll, que és clar i lúcid, com el silenci.

Llibres al llimb

2008-06-21T23:55:00.004+02:00

M'acompanyava de feia anys a la tauleta de nit. Una edició d'Un Diamant gran com un Ritz, recull de narracions curtes de Francis Scott Fitzerald, editat en tapa dura per Edhasa Clàssics Moderns. Començat en diverses ocasions, i abandonat, cada vegada, a les poques pàgines. No era el seu moment. No us passa, això? Hi ha llibres que us ve de gust llegir, que sabeu que us agradaran... però que seguint alguna mena de codi ocult, al marge de tota racionalitat, resten en una mena de llimb literari esperant a ser cridats. Aquests darrers dies he entrat, finalment, a l'eufòric i desesperat Nova York dels anys vint que proposa Fitzerald. El recull salvat de la pols de la tauleta de nit diria que ha quedat descatalogat, però és molt recomanable. Hi trobem la prosa enlluernadora i tot l'estil, tot el bon estil, del mestre: irònic, complex, enfocat, compromès, d'una sinceritat brutal. Però no sempre és còmode llegir aquest autor: la seva generació perduda -la dels anys vint- s'assembla força a la meva. És la festa contínua, el brogit sens fi, la intel·ligència tastaolletes del que no vol escollir. 'Mostra'm un heroi, i t'escriuré una tragèdia', deia el novel·lista. L'abisme dels seus personatges era el crack del 29 i, finalment, la segona guerra mundial. I l'abisme de la meva generació?

[FOTO. Primera edició de Flappers and Philosophers, en la qual trobem alguns dels relats inclosos en l'edició catalana comentada. És el cas del brillantíssim 'El bol de cristall tallat', que obra l'edició d'Edhasa]

La festa de quatre actors

2008-06-20T03:10:00.000+02:00

Susan Sarandon, Max Von Sydow, Christopher Plummer i Gabriel Byrne. No caldria dir res més. Aritmètica Emocional és, principalment, una pel·lícula d'actors. I com això funciona a la perfecció. Vet aquí una festa de la interpretació i la complicitat. El director, Paolo Barzman, prèn de referència la novel·la del canadenc Matt Cohen i ens ofereix una reflexió sobre els estralls de la guerra, l'ombra del dolor en el cor de les víctimes, tants anys després. 'Em preguntes si crec en Déu i jo et pregunto, Déu creu en nosaltres?'. Una cita que brilla rotunda al principi del metratge i que només resumeix en part la tesi del film. No convida a l'ateisme, el guió. La perplexitat de l'horror dóna pas a un desenllaç crepuscular subtilment feliç. El final, però, no acaba de convèncer: no per dolç, sinó per esquemàtic.

Pitjar l'accelerador

2008-06-18T16:28:00.002+02:00

He tingut algunes estones regalades per a la reflexió, aquests últims dies. Dalt del cotxe, dilluns passat, feia una enorme cua a la gasolinera del meu barri. Els minuts davant del volant immòbil els vaig dedicar a pensar sobre el cotxe i la publicitat. A través de la finestra veia un anunci gegantí amb un gran cotxàs que havia arribat no sé com, no sé per on i (sobretot) no sé perquè dalt d'una irreal muntanya de vistes vertiginoses. Hi ha un dia, pensava jo, que la publicitat deixa d'explicar qui voldríem ser per explicar el que érem. Malament. Les alarmes haurien de saltar, justificadament, en aquest punt. El país vivia la segona crisi de recursos en poques setmanes (primer l'aigua, després el combustible) i el nostre imaginari el teníem -i el tenim- de viatge al país dels paisatges impossibles! Aquest cotxe enorme que mostra la seva pesada confiança en ell mateix i que promet redimir-me des de l'altra banda de la finestreta... se'm presentava amb un imprevist patetisme, voltat de carreteres embussades i lleixes dels supermercats mig buides, com en una ex república soviètica. [Continueu llegint l'article a Sostenible.cat]

Maltractar la Juno? No, gràcies!

2008-06-16T20:33:00.002+02:00

No penso veure com la Catherine Keener maltracta l'angelical Ellen Page (a la foto), a An american crime. El film de Tommy O'Haver explica l'esferidor segrest d'una adolescent (la Page) als anys seixanta a mans de Gertrude Baniszewski (la Keener), la qual va tramar sobre la jove captiva una terrible tortura en grup al llarg de 3 mesos. És un prejudici a tota llei, el meu; i tota una declaració de principis. Sé que la Page va brillar amb la crua Hard Candy, però a mi em va enamorar a Juno, la inoblidable Juno. I allà em vaig quedar jo. Amb la seva mirada divertida i tendra, amb la seva valentia. Sóc un afeccionat al cine de la bella escola i no disfruto especialment veient en Harrisson Ford o en Tom Hanks fent de dolents; vull dir que no els considero ni més ni menys bons actors per fer un canvi de registre en els seus currículums de personatge. M'agrada la identificació de l'artista i el personatge. Com en l'època dels 'Estudis'. En James Stewart era un bon home, i en Bogart era un home dur. Més darrerament, quan penso en Martin Sheen, veig el millor president dels EUA, i en Tom Hanks em fa riure i plorar amb aquella mirada senzilla i honrada, faci el paper que faci... i mira, quan veig l'Ellen Page, veig la Juno. I jo no penso anar al cine per veure com maltracten aquest àngel.

La pitjor pel·lícula de Shyamalan

2008-06-14T03:33:00.002+02:00

M. Night Shyamalan ha lliurat amb 'The Happening' (discutiblement traduïda aquí com 'El Accidente') la seva pitjor pel·lícula. És una llàstima, perquè fins ara la carrera del director nordamericà-indi era del tot estimable, inclosos els marcians del final de 'Senyales', que ja és dir. Assisteixo a una de les primeres sessions del film i noto la justa expectació que ha generat l'última obra del que crec que és un dels millors directors del moment. Acabada la pel·lícula, hi ha gent que riu, i s'escolten a la sala un parell de xiulets. Una o dues persones aplaudeixen i la noia del meu costat plora, en silenci, davant la impassivitat del seu company. Jo, inicialment, no sé què pensar. La perplexitat no acostuma a ser una mala senyal, en una obra artística. Però a mesura que avança la nit se'm van desfent les excuses. The Happening és un film rude, que juga les cartes de la sèrie B, però que no aixeca el vol -cosa que, d'altra banda, Shyamalan sempre havia aconseguit amb genial magestuositat en els seus films. D'aquesta manera, el guió mostra un esquelet massa bàsic, al qual no s'hi adhereix ni la història romàntica -mancada de tota química- ni la reflexió trascendent marca de la casa. Per si fos poc, la pel·lícula compta amb un pèssim càsting: Mark Whalberg està fatal (literalment) i Zooey Deschanel, malgrat la seva brillant i incipient carrera musical amb She & Him passa la pel·lícula sense decidir-se entre el drama i la comèdia, inexplicablement confosa.

Hi ha moments de gran cinema, això si: la caiguda al buit dels obrers de la construcció és un dels que costarà oblidar. Les el·lipsis en els suïcidis, la forma de filmar l'amenaçadora natura i aquell gust per la contemplació, la música de Newton Howard, amb un plantejament tan de la vella escola són d'altres elements que, malgrat tot, aguanten amb solidesa enmig de la ensulsiada. Finalment la capritxosa manera amb la qual el director ens dosifica la informació i ens deixa amb tantes preguntes al pap confirmen que The Happening no és un 'blockbuster' a l'ús. Que, fins amb les seves llampants imperfeccions, no és una pel·lícula qualsevol. És per això que n'esperava tant més!

Atrapats en la subúrbia

2008-06-13T16:08:00.003+02:00

En Paul Krugman, articulista del New York Times, revela en el seu últim article que ha vist el futur, i que aquest funciona. El futur, explica Krugman, no està ni a la Xina ni a l'Índia, "que és on se suposa que l'has de veure, aquests dies", sinó a la vella Europa. La vella Europa, quina forma tan americana de referir-se al nostre tan divers, convuls i complex continent! Bé, el cas és que en un article amable, i que crec que és només aparentment ingenu, el reputat opinador subratlla les virtuts de la ciutat compacta front a la ciutat extesa. Treballar, comprar i divertir-se sense haver d'agafar el cotxe, a un cop de metro, a un cop de bici. Un autèntic privilegi, als seus ulls "atrapats en la subúrbia". Una suburbia que ja no és aquell món assèptic i segur idealitzat per l'Amèrica optimista sinó el reducte ineficient i poc pràctic dels embussos quilomètrics i el bidó de benzina trencant preus a cada moment. [VERSIÓ COMPLETA DE L'ARTICLE PUBLICAT A SOSTENIBLE]

Pompeu Fabra era badaloní

2008-06-11T10:04:00.003+02:00

Pompeu Fabra és el badaloní més important del segle XX i no té cap espai públic rellevant a la nostra ciutat, ni tant sols un monument o escultura, més enllà d'un modest monòlit impulsat per, entre d'altres, l'entitat que presideixo de fa un temps a Badalona. El 'mestre' va viure a la ciuatat trenta anys de la seva vida, els més fructífers, els de la seva maduresa, els que van regalar al nostre país el Diccionari que va donar ales a la nostra llengua. Si en va marxar, Fabra, va ser forçat per l'exili . Potser encara algú dubta de designar Fabra com a badaloní. Jo no. Jo ho tinc claríssim. És per això que la nova plaça central de Badalona -que està cridada a ser el nou centre neuràlgic de la ciutat- hauria de dur el seu nom. I també la nova estació de metro que hi haurà al subsòl. Em sembla que és una bona forma de passar comptes amb la nostra memòria recent. Hi ha alguna ciutat a Catalunya que pugui fer això amb més justificació que la nostra? Des d'aquesta setmana, una iniciativa ciutadana, amb la qual col·laboro, mira d'aplegar suports per aquesta idea. Al web pompeufabrabadalona.cat s'hi pot trobar el llistat d'adhesions. Impressiona, la veritat. De moment hi ha institucions com la Universitat Pompeu Fabra, la Universitat Catalana d'Estiu... o l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana. I persones (de Badalona i d’arreu) tan reconegudes com l’exalcalde Màrius Diaz; els actors Jordi Dauder i Oriol Genís; els cantants Raimon i Teresa Rebull; els periodistes Toni Soler, Sílvia Soler, Iu Forn i Oriol Soler; els poetes Joan Argenté, Màrius Sampere, Carles Duarte, Coloma Lleal, Odile Arqué, Paco Fanés i Valentí Soler; els crítics Joaquim Molas i Albert Manent; els historiadors Josep Maria Ainaud de Lasarte i Jordi Monés i Pujol-Busquets; el meteoroleg Tomàs Molina; els escriptors Julià de Jòdar, Pep Coll i Joan Soler i Amigó; l’exregidor Marcel Riera; els llibreters Gerard Remendo i Isidre Sala.

De l'última a la primera...

2008-06-09T11:58:00.002+02:00

Llegeixo el diari de l'última pàgina a la primera, saltant-me, religiosament, la secció d'esports i fent una parada cada cop menys distreta per la d'economia. M'agrada començar la lectura amb les notícies del cinema, el rock i l'art. És una forma més prudent i en general més satisfactòria d'apropar-se a l'actualitat del dia. El costum ve per via familiar i, per bé que darrerament, i per causes que desconec -i que no deuen tenir gaire importància- me'l salto amb una certa regularitat, continua amb un cert vigor. Una excentricitat que, em consta, és compartida per moltes persones. Sóc, igualment, dels que dobleguen -maltracten?- les pàgines del diari, dels que escriuren al marge i n'estripen un bocí. Acabo amb els dits bruts de tinta i acumulo diaris vells a la bossa mentre em pregunto: perquè pesa tant?

Al meu davant, al tren, hi ha una noia molt jove que assaja una cara tota seriosa --vol semblar més gran--. Du una maleta de rodetes, d'aquestes que no cal embarcar. Intenta llegir el diari que li han donat a l'aeroport i que ha agafat una mica temerosa: i si s'ha de pagar? Se'n surt malament. Se li desmunta, no sap com posar-se, comença a llegir una notícia però els ulls li salten a la següent, i així anar fent. Arriba a un quadernet central, i no se'l deixa per després. Error. Continua llegint, saltant-se la narrativa oculta del diari del dia. Em fa pensar en una d'aquelles parelles noves que es fan petons sense saber-ne. No han practicat prou. Les ulleres xoquen, també el nas: l'acte de tocar-se és un gran gest equívoc. No diré que llegir el diari és un acte d'amor. Però suposo que si que l'és, d'alguna manera. He dit que no ho diria. I ja ho he dit.

[Foto de Marcel Germain]

Sidney Pollack, malgrat tot

2008-06-08T11:35:00.002+02:00

Ho havia de fer. Veure, en pantalla gran, l'última aparició al cinema de Sidney Pollack. El vehicle d'aquesta aparició és la penosa comèdia 'La boda de mi novia' (Made of honor), de Paul Weiland, l'enèssima i exasperant comèdia romàntica del Hollywood de perfil baix, baixíssim. Pollack és el millor de la pel·lícula, tot i que surt poc, poquíssim. Patrick Dempsey fa el que pot, i no se'n surt malament, especialment quan el guió li regala algun moment de refrescant slapstick: les caigudes al restaurant brillen merescudament! Va sobrat d'ego, el tal Dempsey, i això sempre funciona bé en una comèdia. Per la resta, la pel·lícula avança amb una certa gràcia i un ritme ben sostingut fins l'arribada a l'ensucrada Escòcia, on naufraga en un mar d'esterotips persentats sense gota d'ironia. Un dels úlitms plans és per al Pollack, que fa el paper de l'irresponsable i hedonista pare del protagonista: els seus ulls, humits i tranquils, transmeten, malgrat la malaltia que ja el devia corsecar, una 'joie de vivre' que impressiona.

Relíquies?

2008-06-06T21:00:00.003+02:00

Una amiga que m'estima molt però que a vegades m'observa de lluny amb una acidesa descreguda --que em dec ben merèixer-- es referia a mi com a 'relíquia'. Ho feia deixant un escuet comentari en un dels meus darrers posts --en el qual jo explicava, tot orgullós, els discos que compro sense ni tan sols mirar el preu--. Sé que ella no pretenia que em justifiqués, i tampoc és que jo en tingui ganes. Però m'agradaria deixar constància dels nervis passats el dilluns passat per aconseguir una entrada per anar a veure Tom Waits a l'auditori del Fòrum, el 14 de juliol vinent. Les entrades es posaven a la venda exclusivament a través del servei telefònic del Telentrada. Un servei que es va col·lapsar fins ben entrat el migdia del mateix dia, i que va arribar a generar una notícia d'urgència a l'edició digital de l'AVUI. El meu telèfon treia fum: trucava, amb percutiva insitència a l'indiferent 902 10 12 12. Però entremig, correus electrònics, sms i més de mitja dotzena de trucades entre amics: ho has aconseguit? saps d'algun truc? Em consta que un parell de coneguts van decidir curar-se en salut i comprar les entrades per veure el gran geni californià a París i Praga. Jo aconseguia l'entrada per un auditori més proper, el de Barcelona, quan faltaven pocs minuts per les tres de la tarda. Suposo que si, que sóc, que som, relíquies. De les bones. Com aquell piano, que bevia d'amagat, o com el tren dels baixos fons, la polka del vell cementiri o aquells gossos que perden tot el rastre quan volen tornar a casa... després de la pluja.

És temps que guanyo

2008-06-05T00:44:00.003+02:00

L'N11 és el meu autobús nocturn. El puc agafar davant de l'FNAC, a plaça de Catalunya i davant del jutjat de Menors, al capdavall del passeig del Lluís Companys, convenientment situat al costat del barri de la Ribera. Em deixa davant de casa. Només una escassa desena de metres impedeixen que faci servir l'expressió 'literalment davant de casa'. Dalt de l'esforçat vehicle; i entre la llum somorta i cansada dels precaris fluorescents, amb el ritme de la marxa trencat per parades, frenades i badades; em deixo portar per un tic-tac que no domino. Faig en una hora el trajecte que en cotxe privat o en taxi resoldria en 15 minuts. Però no m'importa gaire. No m'importa gens. Dalt de l'N11 de poc serveix el rellotge. No és temps que perdo, és temps que guanyo.

[Foto: la meva cosina Sara i jo, dissabte passat, passades les tres de la matinada. Escoltàvem la mar de feliços La Casa Azul, oportunament envoltats d'un cridaner grup d'adolescents en zel]

Als seus vuitanta anys...

2008-06-04T18:50:00.004+02:00

Als seus vuitanta quatre anys, Sidney Lumet serveix amb "Antes que el diablo sepa que hayas muerto" un film rotund i desesperat, que sobta per la força del seu plantejament, per la radicalitat del seu desenllaç. És una tragèdia disfressada de thriller. I és, sobretot, una lliçó de cinema, que brilla pel seu vigor i en el regnen actors en estat de gràcia -sempre s'ha dit que Lumet era un director d'actors!-. Ethan Hawke, Philip Seymour Hoffman... però també Albert Finney i una sempre reivindicable Marisa Tomei. El pols narratiu és esplèndid, enlluernador. Podria ser el d'un director amb cinquanta anys menys. I en faríem grans titulars amb les paraules 'revelació' i 'novetat'.