Enlloc

Decisions

2009-06-11T13:29:00.003+02:00

Poseu-vos en fila:

Pors, dubtes, indecisions.

Savieses fallides, actituds poc fructíferes, camins paral·lels millors i camins paral·lels pitjors.

Incerteses, probabilitats a la baixa, ponderacions extremistes.

Bloquejos, nervis, visceralitats.

Decepcions, fracassos i neguits us segueixen, no els deixeu albirar què hi ha al davant, perquè avui em decanto per prendre decisions i res ha de maldar en contra.

Vergonyes en veu baixa

2009-06-08T11:40:00.003+02:00

Lleigeixo sobre la Suspensió cautelar de l'euskera com a llengua principal de l'ensenyament basc.

Em venen al cap dues imatges. Una de ben recent. Ahir, xerrant a la plaça Joanic un noi d'uns 11 anys se'ns atansa. Té la pell morena i el cabell ben fosc, com els ulls xics. Al darrere el segueix un company de joc. S'han trobat immersos a la tarda del diumenge i no saben com corre el temps. Recuperant l'alè ens diu: que teniu hora?. Les cinc i vint. Gràcies. Es gira cap al seu amic i li diu "las cinco y veinte". Se'n tornen corrent a la part central de la plaça.

L'altra imatge és de l'estiu passat quan, al pas per les festes majors de Sunbilla (Navarra), ens trobem algunes mares darrere una taula plena de samarretes, a un extrem de la plaça del poble. Les venen per recaptar fons per les Ikastoles, ja que a Navarra, el finançament per als espais educatius en basc és nul. En comprem un parell amb el lema de la campanya "Nafarroa oinez" i encara hi conversem una estona més, preguntant encuriosidament per la situació.

I ara el Tribunal Superior de Justicia del País Basc suspèn l'euskera com a principal llengua de l'ensenyament a Euskadi, sota l'argument de la Plataforma per a la llibertat d'elecció lingüística de "vulnerar el dret dels pares a l'elecció de les dues llengües oficials en què ha de rebre l'ensenyament l'estudiant" i també perquè "una immersió lingüística en el cicle inicial atemptaria al precepte de lliure desenvolupament de la personalitat que duu a l'exigència de la llengua materna".
Doncs jo ahir quan era plantada a la plaça Joanic i un nen d'uns 11 anys que jugava en castellà amb el seu company de joc, es va atansar a nosaltres i ens va preguntar si teniem hora, no vaig pensar que la immersió lingüística escolar hagués atemptat contra el seu desenvolupament de la personalitat, perquè 10 segons després se'n tornava a la seva proximitat (el seu company) i se li dirigia en la seva llengua materna.
I fa un any, quan aquell grup de mares ens explicàven com n'és de difícil que no s'atempti contra els seus drets, contra la seva voluntat de preservar el que no és una tria, sinó un tret identitari, no vaig pensar que haguessin de recorrer al Tribunal Superior de Justicia amb aquesta obvietat.

Fa uns dies llegia un pedaç del llibre de Joan-Daniel Bezsonoff, Una educació francesa, ubicat al Rosselló i n'hi una tros que diu així:
(...) Fins als anys 1970, el català era la llengua del país. La llengua de l'amor, de la mort, de la política, dels jocs, de les penes i de les alegries. La llengua que parlaven a casa, a les botigues, pels carrers, a l'autobús, amb els desconeguts.

Això era llavors, i ara el panorama ha canviat significativament.

Una setmana de 10 dies

2009-06-05T13:32:00.003+02:00

O la capacitat d'alguna gent per fer perdurables alguns moments.

I un xicot digué:

Parla’ns de l’Amistat.

I ell contestà dient :

El vostre amic és una resposta al que vosaltres necessiteu.

És com el vostre camp, que sembreu amb amor i segueu amb agraïment.

I és també la vostra taula i la vostra llar.

Perquè us atanseu a ell amb la vostra fam i el cerqueu per assolir la pau.

Quan el vostre amic us parla del que ell pensa, no teniu por del “no” del vostre pensament, ni reteniu el vostre “sí”.

I quan roman silenciós, el vostre cor no deixa d’escoltar el seu cor;

Car en l’amistat no calen paraules, tots els pensaments, tots els desigs, totes les esperances, neixen i es comparteixen amb una joia que no necessita ésser proclamada.

Quan us separeu del vostre amic, no us entristiu.

Car allò que més estimeu en ell pot semblar més clar en la seva absència, com el vianant veu més clara la muntanya des de la plana.

I no permeteu que hi hagi cap altre objectiu en l’amistat que la profunditat de l’esperit.

Car l’afecte que cerca altra cosa que descloure el propi misteri no és afecte, sinó una xarxa llançada que tan sols recull el que no és profitós.

I que allò de millor que teniu sigui per al vostre amic.

Si ha de conèixer el reflux de la vostra marea, deixeu-li’n conèixer també el flux.

Car no heu de pensar en el vostre amic per cercar-lo quan voleu matar només les hores.

Cerqueu-lo en les hores que voleu viure.

Car ell ha d’omplir la vostra necessitat però no la vostra buidor.

I feu que en la dolçor de l’amistat hi hagi rialles i es comparteixin plaers.

Car en la rosada de les coses petites el cor troba el seu matí i la seva frescor.

El profeta, Kahlil Gibran

Encaix

2009-06-04T11:31:00.004+02:00

Fer neteja té moltes propietats que sovint em fugen del cap. Hi ha qui té molt clar que una bona desbrossada de tant en tant té efectes positius. Pels propensos al cangueli això suposa un repte amb totes les seves lletres. Pels de l'excusa fàcil resulta una cita reiteradament eludible. Però tard o d'hora, cal arremangar-se, remenar i triar.

Triar. Poder escollir, es suposa que regeix la nostra llibertat individual, és el nostre pal de paller del dia a dia, del comfort personal, de les perspectives de futur, de bona part de la nostra memòria. I malgrat tot, ens costa tant triar sota criteris com la conveniència, el que toca, el que cal o (i ho deixo en últim lloc), el que es vol. Quina por, vist així, no?

A vegades perdem consciència de les nostres tries, per què fem les coses, per què no les volem fer. La gravetat ens manté a tots amb els peus a terra, però el cert que és la inèrcia, la força comuna a totes les vides: aquests hàbits rodats que permetem.

Fer dissabte no soluciona les incapacitats de tria, ni modifica les voluntats. Però posa sobre el planell les diverses opcions que convergeixen en el nostre espai. Tenir-les davant, sempre les hi tenim, però saber-les identificar i delimitar és la gràcia d'aquesta neteja a fons.

Després, sembla qüestió d'atzar. Perquè eventualment, tot plegat va encaixant i posant, de mica en mica, a lloc tot aquest embullament.

Avui comença tot

2009-05-17T22:58:00.006+02:00

Tornava cap a casa i m'ha vingut aquesta frase al cap: ça commence aujourd'hi. És el títol d'una pel·licula que vaig veure fa temps, un bon punt de partida sobre el debat educatiu escolar. La recomano molt.
Sense voler analitzar molt per què aquesta pel·licula, la frase en si m'ha tornat, crec, per un cert ordre mental que tots tenim. Per fer un punt i seguit, endreçar el fet fins ara i treure de calaixos allò que tenia desat, tot afegint-hi el pres recentment. Tot comença de nou.

No vull explicar què ha estat aquest cap de setmana, perquè ara mateix ni ho sabria ni ho voldria resumir. Però ara és quan començo a adonar-me mica en mica del que ha anat succeïnt i, sobretot, del que comportarà.

Deia que tornava a casa i m'ha vingut aquesta frase al cap, però hores abans al matí, he començat el dia llegint unes paraules de Rudyard Kipling; "Si". El qui va inspirar tota una metodologia educativa amb el seu llibre de la selva, també m'ha inspirat a nivell concret i íntim a mi. I ara és quan començo a lligar caps, a entendre per quès i plantejar-me més preguntes. I el que em satisfà més és, avui al vespre, estar valorant la vessant més emocional del que una revisió de tot un plantejament que et creus fins la medul·la: els companys i amics amb qui fem el que fem i som el que som.

Crec que no és el moment per analitzar, però sí com a mínim de sopesar quan pesa ara la motxilla que duem a l'esquena, farcida de tot el que creiem i volem. Vaig saber d'algú que, fent una carta per a si mateixa, va renovar aquesta sensació uns anys després quan la va tornar a llegir, i de nou va tenir la oportunitat de fer una parada al camí per aprendre del que havia aconseguit i aprendre del que quedava per fer.

Si pots mantenir el cap sobre les espatlles
quan uns altres el perden i te’n carreguen la seva culpa,
Si confies en tu mateix encara que tothom dubti de tu,
però tot i això tens en compte els dubtes aliens;
Si pots somiar i no fer-te esclau dels somnis;
Si pots pensar sense fer dels teus pensaments una meta;
Si topes amb Triomf i Derrota en el teu camí
i tractes de la mateixa manera a tots dos impostors,

Si pots fer un munt amb totes les teves victòries
Si pots llançar-les al capritx de l'atzar,
i perdre, i tornar a començar de cap i de nou
sense que et surti dels llavis una queixa;
Si assoleixes que el tremp i el cor et siguin fidel company
i resisteixes encara que et minvin les forces
amb l'única ajuda de la voluntat, que diu: “Endavant!”

Si pots parlar amb multituds mantenint la virtut,
i si encara anant al costat dels reis conserves la senzillesa,
Si no et poden ferir ni amics ni enemics,
Si tothom et reclama i ningú et necessita;
Si pots omplir un implacable minut
amb seixanta segons de combat ferotge,
teva és la Terra i els seus fruits cobejats,
I, encara més: seràs un Home, fill meu.

Rudyard Kipling

Entre primavera i juny

2009-05-05T23:09:00.002+02:00

La primavera altera. Avui fa sol i surts en màniga curta, i en sortir de la feina al migdia està encapotat. Amb una mica de sort arribaràs a casa i encara no haurà caigut el xàfec previ a la nova onada de sol.
L'endemà t'enduràs la jaqueta i sabata tancada i a mig matí patiràs atacs de calor perquè la rebequeta t'està de més.
L'ànim és ben bé un carretó de muntanya russa. La feina s'acumula i a vegades no la desencalles, perquè tu no et desencalles. A tothom l'ataca un sentiment apressat quan s'està caminant més aviat a poc a poc.

S'atansa el juny i comencen a acabar-se coses, quan n'estàs començant de noves. I no acabes d'acabar-ne bé unes ni acabes de començar bé les altres. Està arribant l'estiu i les petites batalles són campionats de primera que no saps valorar quan has guanyat, i una remor a dins el cap fa que no pensis en les guerres que vindran quan hagi passat l'estiu i comenci la tremenda època fins a l'octubre.

I podria començar un bloc nou?

Felicitats

2009-04-21T13:54:00.003+02:00

L'Empordà és una foto reconeixible. Verds intensos al pla, vores de camins enrojolats per esquitxos de roselles. Cel de blau i blanc degradat, núvols flonjos i magnificents mantenint l'harmonia.
Són barques avarades en sorra sota la sigil·losa presència de pins, cales gaudint de la solitud d'abril i parets de blanc expectant l'espetegant sol d'estiu.

Mai t'hi sents un estrany però sempre et sorprèn, trobant les petites diferències que a cada visita el fan original.

No cal anar lluny per ser feliç un parell de dies.

http://autoliniers.blogspot.com

Cinc moments d'un lloc que ja coneixia

2009-04-09T22:48:00.013+02:00

Road trippin' with my two favourite allies

Dos boixacs arriben al pas per Albió

Una lluna pròpia a la tenda

La rosada que precedeix a un dia de sol

Mirar amunt i no enlluernar-se

Fleet street

2009-04-02T12:41:00.004+02:00

Fa unes setmanes, l'Eva explicava com va viure l'experiència de retrobar-se amb Sweeney Todd, després d'anys de veure'l a Barcelona.

Ahir vaig anar fins al teatre Apolo per, en el meu cas, per tal de veure per primera vegada al "el barber diabòlic de Fleet Street". Bé, per primera vegada al teatre: fa pocs mesos vam decidir veure la pel·lícula del Tim Burton a casa.

Malgrat els malgrats circumstancials (una colla de 7 dones entre els 40 i els 50 a la fila del darrere que havien de comentar a cada escena, com era a la pel·lícula i com els havia agradat tant més la versió de celuloide), la obra em va encandilar.

Miro d'imaginar-me la veu de Constantino Romero projectada a platea, arribant com una bola de foc, i no puc acabar-ho de visualitzar. Així que no faré comparacions, perquè no tinc capacitat. Però sí diré que el nou mr. Todd potser no té la veu d'en Constantino Romero, però la fa arribar amb intensitat, cruesa o dolçor, ironia o dolor quan cal i és precís.

De mrs. Lovett, la Vicky Peña, només puc fer-ne reverències. L'únic intèrpret que no em va acabar de fer el pes és el del jove Anthony. No sé si li exigia el guió, però per mi era una mica massa tibat, rígid i no transmetia.

La posada en escena genial, i una cosa que m'ha atret molt: sovint el que veus i el rerefons no és el mateix. Un emplaçament trist, brut i desolat i l'ironia esmolada a punt, o el sang i fetge més cruent i el cant d'amor abraçant-lo.

Com diu la balada de Sweeney Todd, qui no voldria fer algun cop el que ell va fer? L'ús de la "llei dels homes". Cap a casa i a pensar-hi.

Volar

2009-03-30T11:39:00.002+02:00

Què trobes a un llibre que fa temps que no obres?

2009-03-27T00:49:00.004+01:00

Segurament, trossos de tu mateixa.

La pérdida

Helena soñó que estaba en su infancia, y no veía nada. Manoteando en la oscuridad, ella pedía ayuda, pedía luz a gritos, pero nadie encendía las lámparas. En aquella negrura no podía ubicar sus cosas, que estaban desparramadas por toda la casa y por toda la ciudad, y ella buscaba lo suyo a tientas en la cerrazón y también buscaba algodón o trapos o lo que fuerra, porque estaba perdiendo sangre a chorros entre las piernas, mucha sangra, cada vez más sangre, y aunque ella no veía nada, sentía aquel río rojo y espeso que se desprendía de su cuerpo y se perdía en las tinieblas.

El libro de los abrazos. Eduardo Galeano

Pensament críptic

2009-03-19T13:13:00.006+01:00

Fa dies que veia aquest anunci a les andanes del metro. Em feia venir al cap les classes de batxillerat, el professor de filosofia mirant de despertar inquietuds, les classes analitzant notícies. El primer cop per a moltes orelles sentint esperit crític de la boca d'algú, un docent mirant de despertar-lo entre els seus alumnes.

Penso en la poca capacitat que té un docent per despertar l'esperit crític, en un ambient d'institut. I si parlo de la meva experiència acadèmica, fins a dia d'avui, a banda del professor de filosofia cap altre ha esmentat el terme en concret, i en una valoració general diria que tampoc ha mirat de fomentar-lo.

Per sort és un tros de fusta perenne, per molts talls, contusions, modelatges, guarniments que sofreixi no mor mai, simplement es transforma al compàs dels per quès?.

Per què esdevenir ciutadans amb pensament crític si l'hem d'amagar?

"Educant en la ciutadania" aquí.

Pastilles de colors

2009-03-17T12:21:00.008+01:00

Hom s'enfada amb si mateix perquè es lleva tard (perquè ja no té temps d'esmorzar a casa, perquè ja no té temps de recollir quatre coses, perquè indubtablement ja no va al gimnàs).

Hom es sent derrotat perquè se li escapa l'autobús davant dels nassos (perquè ja no arriba a l'hora, perquè ha d'esperar 15 minuts fins al següent, perquè ha sigut per un pèl que no l'agafa).

Hom es sent sinistre perquè sap que planyer-se és covard, però adonar-se'n i seguir planyent-se és de mala persona.

I quan hom es sent enfadat, derrotat, sinistre, mala persona, recorreria al "tancat per vacasions" com si fos dilluns al matí.
Perquè li falten pastilles de colors per fer-li adonar de l'alegria del dia.

Incongruències

2009-03-13T20:18:00.000+01:00

El constant i discret augment de graus en l'inclinació del sol i la impossibilitat de desar la jaqueta.
Les paraules captives i l'engruix constant de la gàbia que les reté.
Passejar dignament per les vides d'altres i dubtar dels quatre passos següents dels propis peus.
Una olor que no és tangible però que s'espera i és present: a sorra, flors d'ametller i el divisiu irrevocable del 20 de març.

Petites guerres

2009-02-20T12:27:00.009+01:00

Escriu Saramago al seu quadern a internet: "Si yo pudiera, cerraria todos los zoológicos del mundo. Si yo pudiera, prohibiria la utilización de animales en espectaculos de circo." I segueix.

Mentiria si digués que mai m'ha agradat el zoo: quan era petita, com tots els nens i nenes de la ciutat, vaig anar al zoo. Ja no sé si amb els pares o amb l'escola.

Recordo que quan tenia usn 14 anys hi vam anar amb les amigues. Quina visita tan clarivident.

Quan ets petit ho passes bé veient animalons de l'altra punta del món, bèsties exòtiques, plomes de colors llampants, peluixos que es mouen tot sols. Quan ets petit, l'ambientació i l'atretzzo fet amb ciment, fulles de plataner i arbustos et sembla la jungla més feréstega del món.
En aquest cas dic que perdre la imaginació va en detriment de la inocència personal però a favor de la consciència col·lectiva.

A casa mai em van dur al circ, per principi. Puc dir a dia d'avui que no he anat mai al circ, a cap d'ells, tot i saber que n'hi ha que no carretegen animals d'un país a un altre, menys al seu país d'origen. Em sembla d'una fredor i d'una sacietat ególatra exagerada gaudir veient com un tigre fa saltirons als ordres d'un home. És antinatural i indigne. És egoísta fins al límit.

De la mateixa manera em sembla voler demostrar la supremacia al món i les espècies el tenir zoos, on sense fer-los fer saltirons, els tigres també són tancats en gargoles pel divertiment i delit dels ulls humans. Tant s'ho valen, els ulls humans?

Saramago denuncia el cas de la darrera elefant que hi ha al zoo de Barcelona, mortint dia a dia, en el seu espai enreixat.

Què bé que igual que ell, cregui que hi ha mil i una guerres lliurant-se al món per les que cal treballar. I que alhora pensi que les petites guerres en les que les persones decidirem el futur d'un ésser sense veu, són les que per vergonya resulten esquinçadorament òbvies de solucionar.

Llibera a Susi

Un post enclotable

2009-02-08T01:02:00.004+01:00

Fins a dia d'avui no se m'ha acudit fer el que s'entén per un post protesta, una denúncia. Bé, he escrit sobre coses que no em semblen bé, o he penjat accions d'altres organitzacions. Però em refereixo al sentit d'un post protestant per quelcom que em passi a mi en primera persona. Em sembla una mica difícil de gestionar, sincerament.

Però avui faré una excepció.

Tot surfejant pels blocs, vaig arribar a un que em feia patxoca. Em feia gràcia com estava escrit, i era prou divers. Mirant els posts recents en vaig veure un que parlava sobre "el Cau". Carai, què curiós. A veure què hi diuen, no?

Després de llegir-lo, i llegir-ne els comentaris, vaig enfonsar-me una mica en la misèria. Bé, això és exagerar una mica, però un post protesta ja ho ha de ser, així. Vaig quedar-me una mica astorada, per ser més exactes.

L'enllaç és aquest.

Com veieu, després de l'estupefacció vaig pensar que estaria bé dir-hi la meva. Per què? Home, entre altres coses perquè vivint el dia a dia a una associació escolta doncs pensava que el que s'hi explica s'adeia poc a la realitat que jo conec (que, com ja deia al post, no vol dir que no sigui la que hagi experimentat alguna gent). I perquè, què vols que et digui, em venia de gust expressar la meva opinió com ho fa tanta gent.

Fa una estona encenc l'ordinador per tal de mirar l'e-mail abans d'anar a dormir. Blogger em notifica per correu que una persona ha comentat el meu post del dia 28 de gener. Vaja, aquest no el conec. Però recordo que aquesta foto del perfil l'he vist a algun lloc, i aquest lloc era a la primera posició dels comentaris del blog que havia visitat i comentat avui.

Abans de visitar el seu perfil, sense saber ben bé per què, obro de nou el blog que parlava del cau.

Els comentaris han crescut, com ho ha fet el meu post del dia 28, en un de més que diu així:
"Eps, que la e. aquesta promet ser força enclotable", signat per aquest tal Josep.

Ara fa uns minuts que penso en les propietats de l'enclotabilitat. Em pregunto si l'enclotabilitat es contangia, com una malaltia. Si es tracta d'una deficiència vitamínica, o un efecte de la manca de son.

Finalment resolc que l'enclotabilitat no és cap propietat que resideixi en mi, sinó un apel·latiu que m'ha estat atorgat per dir la meva opinió sobre un assumpte que conec de vora, per algú que molt probablement no en té ni idea i a qui tampoc no li interessa saber què en pensa qui en té una opinió formada.

Algú a qui, si haguéssim d'exaltar alguna propietat coneixent-lo pel curt recorregut d'aquesta història que tot just acaba, es reduiria a les maneres histriòniques per comptes de contingut, i la manca de respecte.

Això desitjo per a tu

2009-02-04T23:58:00.000+01:00

One of these mornin's
You're gonna rise up singin'
You're gonna spread your wings
And fly to the sky

Tendresa

2009-01-28T11:52:00.004+01:00

autoliniers.blogspot.com

"Sigues el canvi que vols veure al món"

2009-01-26T19:10:00.005+01:00

Avui al migdia el Victor m'explicava que li han deixat un llibre d'un català anomenat Jaume Sanllorente, que relata la seva experiència i projecte a la Índia. Ell era un periodista a Barcelona, i després d'unes vacances a la Índia, va deixar la seva vida aquí per iniciar un projecte d'acció directa: sonrisas de bombay.

D'aquí ha derivat una llarga conversa sobre què fem amb la vida. I moltes preguntes.

No és cert que val la pena deixar el teu entorn proper (família, amics, l'entorn...) ara, i al final de la teva vida poder dir que has ajudat a 2000 persones a viure millor?

És el camí, fer projectes d'acció directa a un entorn concret, per canviar les coses que no funcionen del món?

Com triar quina d'aquestes accions és a la que destinaries el teu temps?

Som suficientment vàlids (professionalment, personalment) per endegar aquest tipus de processos i fer-los rutllar?

En arribar a casa he recordat un vídeo que vaig veure ja fa temps. Que té algunes respostes a algunes d'aquestes preguntes, que en planteja d'altres i per tant (i el més important) et fa pensar.

Encara no tinc molt clar quines persones hi ha darrere the the girl effect, quins Jaumes Sanllorentes van decidir un dia que calia apostar per l'educació i l'apoderament de les noies.

Però el més important, independentment de qui siguin i què facin en concret, m'han fet pensar en el canvi que vull veure al món.

Coses a recordar al final del dia

2009-01-24T21:37:00.003+01:00

"Lo importante es la acción, no el resultado de la acción. Debes hacer lo correcto. Tal vez no esté dentro de tu capacidad, tal vez no esté dentro de tu tiempo que haya algún resultado. Pero eso no significa que debas dejar de hacer lo correcto. Tal vez nunca sepas cuál es el resultado de tu acción. Mas si no haces nada, no habrá ningún resultado"
Gandhi.

De teatre: "Els nois d'història"

2009-01-22T11:22:00.003+01:00

Ahir al vespre vaig anar a veure Els nois d'història, al teatre Goya. Un text d'Alan Benett dirigit pel Josep Maria Pou, amb moltes idees al voltant d'un tema concret: l'educació.

No pretenc explicar-vos l'argument, el veieu ressenyat a l'enllaç previ; els mesos previs a l'universitat, els últims passos a l'escola, d'un grup de joves i els seus mestres.

Però sí que torno al tema, l'educació. S'hi exposen diverses qüestions, des de prismes molt diferents: és el procés per aconseguir una fita (en el cas dels protagonistes, l'accés universitari) o és una fita en si mateixa, un procés inacabable?

I responent a aquestes preguntes inicials; quin ha de ser el paper de l'educació formal, per als infants i joves? Instructiva o inspiradora? Ha de dur a l'èxit o a la millora de la persona?

Tots aquests dilemes són ben representats i lligats pels personatges d'Hèctor i Irwin, que no deixen de ser dos models de professor, d'educadors que entenen l'educació en aquestes vessants diametralment oposades.

Però em vaig fixar especialment en el paper del director de l'escola on transcorre l'obra. La seva voluntat d'influenciar la tria dels alumnes cap a Oxford o Cambridge el du a incloure un nou professor (Irwin) per tal que els guii de la manera més eficient possible, perquè els resultats satisfacin les expectatives. Però, les expectatives de qui? De l'escola, o dels alumnes?

Es manifesta el mercantilisme de que amara el director, de manera explícita o implícita, del seu centre docent. L'estadística de tenir un nombre determinat d'admesos a les millors universitats del país; el prestigi, l'eficiència.

Se m'acut veient aquest director, quina similitud tan damnosa amb les universitats, d'aquests nostres dies. Quin mal que ens estem fent, com ens estem deixar perdre.

I avui un dia després, recordo les primeres paraules que vaig sentir a una aula universitària. Segurament d'un dels millor professors amb qui hauré topat fins al moment. Per bé que no les recordo fil per randa, les puc transcriure directament d'un llibre.
Són dos fragments traduïts del discurs "Inaugural Address at Saint Andrews" (1867), contingut a The Six Great Humanistic Essays of John Stuart Mill (Washington Square Press, 1970), sobre la universitat:

(...)
Sigui quina sigui l'especialitat que es tria, s'aprendrà com una branca de la intel·ligència o com un mer comerç, i en haver-la apresa se'n farà un ús prudent i conscienciós o a l'inrevés; i això dependrà menys de la manera en què s'ensenya la professió que del tipus de mentalitat que s'hi aporta - de quina classe d'intel·ligència i de consciència el sistema general d'educació ha desenvolupat en els individus. Els homes són homes abans d'ésser advocats, metges, comerciants o fabricants; i si se'ls fa homes capaços i sensibles, ells mateixos es convertiran en advocats o metges capaços i sensibles. El que els professionals haurien d'endur-se de la Universitat no és coneixement professional, i portar la llum de la cultura general per il·luminar els tecnicismes d'una indagació especial.
(...)
No pretenc instigar-vos per la perspectiva de recompenses directes, ja siguin terrenals o celestials; com menys pensem a ser guardonats d'una manera o d'una altra, millor per a nosaltres. Però hi ha una recompensa que no us fallarà, i que es podria qualificar de desinteressada, perquè no és una conseqüència, però és inherent amb el fet de merèixer-la; i és l'interès més profund i més variat que sentireu en la vida. Aquest interès us donarà deu vegades el seu valor, un valor que durarà fins al final. Tots els objectes merament personals es fan menys valuosos a mesura que avancem per la vida, en canvi, aquest interès no solament resta, sinó que creix.

No us perdeu l'obra, la interpretació és excelsa.

"Sí a todo"

2009-01-21T01:20:00.002+01:00

A la nit, al cel, a aquest mar tan nostre,
i al vent que al matí ve a besar-me el rostre.
Vull alçar la veu, per una tempesta, per un raig de sol,
o pel rossinyol que ha de cantar al vespre.

Ara que tinc vint anys,
ara que encara tinc força,
que no tinc l'ànima morta,
i em sento bullir la sang.

Me n'he oblidat de donar-li un parell de voltes més a quatre o cinc coses que passen pel meu voltant, aquí a la vora o allà més lluny.

Malauradament les guerres sempre hi són, però m'enfilo pels graons de l'autobús i les visions es tradueixen en idees menudes que tragino dels ulls al cap, on queden recloses per giravoltar sense tenir un destí concret, un camí enfora.

Em feia recança no poder recordar totes les coses bones que et pot aportar aprendre en l'interval horari que va de les deu a les dotze.

Però retinc l'entusiasme, ben aviat les ganes i d'aquí no res l'entrega.

Sí a todo, i que surti el que vulgui i que passi el que passi. I ja veurem com ha d'acabar.

Coses que m'ericen la pell encara que passi el temps

2009-01-15T23:28:00.000+01:00

1. Trobar una foto feta a un paper, on hi diu una frase sense sentit de la meva lletra que ens va fer petar de riure.

2. Obrir la llibreta vermella i veure que no només hi ha actes

3. Marxar del campament (abans que s'acabi)

4. Els records del dia després del dia després

5. Un ascens esgotador i un descens mortífer, plasmats en els matisos d'un descans

6. Volar eternament en un salt, i no pas sola, quan faig anys

Com us ho diria

2008-12-27T01:20:00.003+01:00

(poseu la música ben forta)

Una taula o la taula de sempre. Una anècdota o l'anècdota. Unes sensacions o aquelles sensacions. Uns riures o els nostres riures. Els records o el record.

Una frase o la frase que emergeix. Una paraula o la paraula definitòria. La voluntat o la decisió.

Una idea o aquesta idea. Un projecte o el nostre projecte.

La pluja o aquest degoteig, incessable, inacabable, insondable de viure i viure i viure.

Bones festes

2008-12-21T18:02:00.002+01:00

L'Eva, per fi, ja ha remugat. La Sònia aquest any també s'apunta a la rondinada.
No sé si és el tema estrella dels blogs, però el nadal torna, sí. Com tots els anys ha tornat el torró.

I mira, jo aquests dies no tinc ganes d'escriure al blog (d'aquí que marcescible s'hagi marcit una mica, vés quina cosa...). Sí que tinc moltes coses a fer, moltes coses pendents i moltes dates límit aquest desembre. Però no tinc ganes d'escriure gaire.

Malgrat això, sí que tinc ganes que arribi nadal. No sé si el nadal aquest que mai m'ha agradat, el que tampoc us agrada a vosaltres: els pares noel penjats dels balcons, la gent comprant regals desmesuradament. Tampoc m'agrada però, pensar que estem falsejant sensacions, que estiguem sent hipòcrites, que fem el paperet durant uns quants dies perquè toca.

Tinc ganes de dinars, i del capó farcit (que no mengem mai la resta d'any). I l'escudella i carn d'olla. I no ho he fet, però també treuré de l'armari l'arbre (de plàstic) amb unes certes ganes. I d'acollir el nadal.
I tot i que guarnir part del túnel del metro entre Sagrada Família i Hospital de Sant Pau com si fos un carrer engalanat amb llums de nadal em sembli un pèl excessiu (i que es posessin els llums tan abans), em sembla bé passejar amb els carrers guarnits, una estona. I no faré apologia dels LED.

Així que sentint-ho molt, vaig a comprar els regals. Que les vaques estan magres, he fet una llista ben concreta i escueta, i tot i que pararé boja un diumenge a la tarda "dels que obren", no tinc més temps per anar a voltar.