Enlloc

Felicitats

2008-05-11T23:49:00.001+02:00

PERQUÈ HAS VINGUT

Perquè has vingut han florit els lilàs
i han dit llur joia
envejosa
a les roses:

mireu la noia que us guanya l'esclat,
bella i pubilla, i és bruna de rostre.

De tant que és jove enamora el seu pas
—qui no la sap quan la veu s'enamora.

Perquè has vingut ara torno a estimar:
diré el teu nom
i el cantarà l'alosa.

Joan Salvat-Papasseit

De nocturnitats

2008-05-08T00:42:00.002+02:00

Hores d'ara tots ja hem sentit la voluntat d'Educació de suprimir el batxillerat nocturn.
Segurament l'hem sentit, i ens ha passat més o menys per alt. Que Educació es proposés que s'hagués de suprimir el batxillerat diürn no seria res més que una bajanada pròpia del dia dels innocents.

Però com les coses les mires des d'un altre filtre quan hi has tingut algun contacte, he de dir que per a mi això va més enllà d'una simple notícia que transcendirà en una decisió poc encertada.

Per qüestions diverses, vaig acabar els meus estudis secundaris amb el batxillerat nocturn. De fet, el sistema educatiu m'havia "redreçat" a fer un curs de grau mig i quan feia una setmana que hi era, vaig veure que necessitava fer quelcom que anés una mica més enllà. Però treballant, és força difícil compaginar les dues coses alhora. Així que la opció va ser el batxillerat nocturn.

Una de les qualitats d'aquesta opció, al menys al centre on jo el vaig fer, és que et guardaven les notes. És a dir, que no es donava per descomptat que faries amb els dos anys totes les assignatures, ja que la gent que es troba al nocturn s'ha de repartir les hores en qüestions ben diverses. Això, que sembla un avantatge per sobre dels qui cursen diürn, per mi és l'igualació de condicions necessària, entre uns i altres. És clar, d'exemples n'hi ha cabassos, i de gent que ho aprofita (o més ben dit ho desaprofita) n'hi ha, també.

Per descomptat que ara miro enrere i me'n ric una mica de les vicissituds de cursar les matèries del batxillerat. Però com he dit, les condicions no són sempre favorables, i cal tenir en compte que van canviant amb el pas del temps. Que no som persones homogènies, però no per caràcter d'humà (tu has nascut ric i jo pobre, o similars), sinó per qüestions conjunturals. I per tant, sí que és necessari fer un esforç estructural quan les condicions ho requereixen.

Si després de la primera setmana fent el curs de grau mig, no hagués existit la possibilitat de cursar el batxillerat nocturn, segurament no l'hagués fet. O qui sap, renunciant a altres coses, comprometent-me o descomprometent-me d'altres coses, que m'han aportat tant o més que cursar el batxillerat.
Segur que no s'hagués enfonsat el món, però el que sí que és cert és que hagués estat més feixuc arribar una mica més enllà, no quedar-me encapsulada en uns condicionants, donar-me la oportunitat d'avançar.

Així que, ja no em poso em temes Bolonyils, i la incapacitat de conciliar les vides reals amb les vides que volem fitar. Estem parlant, com deia, dels dos darrers anys d'una educació secundària ben bàsica. Dels dos anys que si curses, et fan d'accés a molts llocs, i si no, et quedes on estàs.

Mantenir les ambicions dels qui se les poden permetre està molt bé, però també s'ha de poder vetllar pels somnis dels qui no ho tenen tan fàcil.

Aquesta cançó del Manolo, segons com, em fa pensar que totes les coses que hem fet han hagut d'estar ben fetes, o si més no, quelcom de bo n'hem hagut de treure.
L'experiència és un grau, que diuen.

Coses a tenir clares d'hom

2008-05-07T00:01:00.006+02:00

Per gràcia divina tinc atribuït a la meva persona la capacitat de queixa infinita. O això diuen.

He de dir, no en favor meu, que jo més aviat rondino (sóc allò que en diuen "quejica"). Rondinar és pitjor que queixar-se. Vol dir no dir de manera clara i entenedora què és el que no t'agrada, la verbalització del desgrat de fer quelcom, de remugar mentre es passa pel tubo.

Queixar-se, no sé per què, té un cert caràcter constructiu. Un límit pràcticament diàfan entre el raonament i el lament, que si vols el passes i si no, no. Pot que siguis vist com un protesta o com un gemec.

Així que posats a triar, mireu de ser una mica més constructius. Que és gratuït, i causa menys mal de caps.

La millor ciutat

2008-04-29T13:26:00.006+02:00

Fa uns dies, per coses de la feina, em va tocar trucar a Telefònica per un problema amb el servei de telefonia mòbil. Així que un cop havia respirat fons, vaig picar el número d'atenció gratuïta.

Em va contestar un noi que parlava castellà amb accent de llatinoamericà. No sabria dir ben bé d'on (trets els argentins i els urugayos, a qui podria arribar a reconèixer), però era ben clar que no era natural d'Alcorcón.

Després d'algunes preguntes, em va demanar de quina província trucava. "De Barcelona", vaig dir. Em va tornar a preguntar, la població. Altre cop, el mateix. Em va demanar que em mantingués a l'espera i va començar la musiqueta d'espera.

Uns segons després, la música va acabar, i vaig sentir altre cop aquella veu d'una manera poc clara, com deia "sí, de Barcelona". Una altra persona li deia no sé què, i ell replicava "dicen que es la mejor ciudad de España". La música va tornar a sonar breument, i al cap d'uns segons la veu es disculpava rutinàriament, per l'espera.

Em sembla curiosíssim. Després de tot, encara haurà quallat la idea del Clos, de la millor ciutat del món.

Dos moments

2008-04-28T11:41:00.002+02:00

Avui, que ja és el dia després, em quedo amb dos moments d'ahir, el dia de l'Anna i el David.

El primer, aquest:

I del matrimoni, què en dius mestre?

Heu nascut junts, i junts seguireu per sempre més. Però deixeu que hi hagi espais en la vostra unió. I que els vents dels firmaments dansin entre vosaltres.
Estimeu-vos l’un a l’altre, però no feu un nus de l’amor.
Deixeu que sigui un mar que es mou entre les platges de les vostres ànimes.
Ompliu cadascun la copa de l’altre, però no begueu d’una sola copa.
Doneu-vos el pa l’un a altre, però no mengeu de la mateixa llesca.
Estigueu joiosos, canteu i danseu junts i sigueu feliços, però deixeu que cada un de vosaltres pugui restar sol, com soles estan les cordes del llaüt per bé que la mateixa música les faci vibrar.
Doneu els vostres cors, però no en custòdia l’un a l’altre. Car només la mà de la vida pot contenir els vostres cors. I romaneu junts, però no massa a la vora l’un de l’altre: ja que les columnes del temple estan separades, i ni el roure ni el xiprer creixen l’un a la vora de l’altre.

Gilbran Khalil Gibran: El profeta.

El segon, el ball, al so d'en Feliu:

El demà comence ara.

De festius i diades

2008-04-25T13:21:00.002+02:00

Ahir vaig arribar a pensar que, de cop i volta, havia tingut una revelació, pel signe de la bandera blanca amb creu roja de Sant Jordi, o qualsevol altre agent metafísic, ja que crec que recordar que mai abans havia donat gaire voltes a per què Sant Jordi no era festiu. Tampoc recordava haver-ho xerrat amb altre gent. Però vet-ho aquí que vaig sentir a dir a diverses persones el per què el 23 d'abril no era festiu.

Pel que fa a mi, ho hauria de ser, per diverses raons. Perquè acaba essent una situació de consens forçats als despatxos, per tal de deixar la feina i anar a fer un volt (sobretot, quan el dia és assolellat). Perquè no a totes les feines es pot arribar a aquest acord (i per tant, no hi ha passeig ni gaudi de Sant Jordi). Perquè em passaria el dia passejant la Rambla Catalunya amunt i avall - obres incloses - remenant llibres i fent descansos per fullejar-los. I per llegir dos o tres diaris (dels de veritat), a l'ombra del cafè amb llet i croissant de torn.

Per altra banda, entenc que hi hagi al·legacions a que sigui festiu, per exemple com llegia a un altre bloc, pel fet que acabaria produint-se l'efecte pont similar al que ha anat desmereixent altres dates assenyalades com l'1 de maig (o és que vosaltres aquests dies no pregunteu aquí i allí, què fas pel pont?, tot donant per descomptat que la data de la causa és més aviat un simbolisme històric i prou). O bé, sense entrar a teoritzar perquè no tinc la capacitat, si ens hem de permetre un dia festiu nou, si com diuen alguns el que haurien/m de fer a l'estat espanyol és treballar més.

Hi ha una de raó a favor però, que em té meravellada, i que em fa repensar-me si val la pena trencar llances en pro de la festivitat de Sant Jordi. És la d'Albert Rivera de Ciutadans, que proposa canviar la Diada Nacional de Catalunya de l'11 de setembre al 23 d'abril, per tal que "amb aquesta data tots els catalans es sentin plenament còmodes" ja que promou "valors del civisme, la pluralitat i la cultura".
Aquest noi, abans de parlar de civisme i cultura, potser convindria que per Sant Jordi li regaléssin un parell de lectures ben triades, i comencés a degustar el valor del respecte i la responsabilitat pública.

Una rosa blaugrana

2008-04-24T12:21:00.006+02:00

M'hagués agradat posar-ne una foto, però ahir en arribar a casa no tenia esma de treure la càmera i posar-me a provar les mínimes capacitats de la màquina amb la rosa blava amb espiga roja, amb què arribava a casa.

Es veu que fa anys vaig dir que m'agradaven les roses blaves. Les roses, ja ho sabeu, no són pas blaves, però les tinten afegint colorant a l'aigua que les manté vives un cop tallades. No em poso a reflexionar si és dolorós o cruel (us imagineu que per decret reial de gust i estètica l'aigua sigués blava per l'addició de colorants?), no ho sé valorar. El fet és que, com tantes altres coses que dic, algú les reté a la memòria i jo gairebé ni recordo haver-ho dit.

És una cosa que m'empaita des de sempre i em fa sentir, segons com, com un petit ogre social. Que no soni fatalista, però imagineu-vos que en una amistat, passats uns anys, un dia com si res algú et recorda quan tu vas dir x, que va canviar el rumb d'una decisió, o vas dir y, i aquella persona en guarda un record tendre i tu no saps ni de què parla, o vas dir z, i et preguntes per què et regalen una flor d'un color poc habitual. Si més no, són situacions on et retrates com a poc delicat.
El pitjor de tot és que segur que quan vaig dir x, y o z, segur que ho deia il·lusionadament i amb convicció, i segurament per això va calar tan fons aquell moment, aquella frase. I ara, x, y o z esdevenen records quan algú en parla, perquè al meu cap sembla ser complicat establir una relació equacional de fets, sensacions i records.

No sé si és millor pensar que sóc incapaç de recordar, o bé que el problema rau en la poca capacitat d'adonar-me de la petja que deixen les paraules.

En tot cas, ja m'ho direu si us ha passat mai això amb mi. Si ho feu, sigueu compassius: sóc sensible i conscient del que passa, i no m'agrada gaire. Però si m'ho presenteu com a exercici per a recordar batalletes, segur que ens ho podem passar bé.

Per altra banda, i tornant a la significança vanal de la rosa, el barça no va fer res de bo. I aquest, ja se'n pot anar carregant els maleters dels seus més de 20 cotxes amb els seus llibres-protesta-mediàtics, i marxar on li plagui (que aquí, pel que fa, no cal que es quedi).

Aquell de les ulleres

2008-04-22T23:31:00.003+02:00

He sentit rajar mogollón del Risto Mejide. No tinc ni idea de qui és aquest paio, però se suposa que en sap de música, i l'han agafat a Operación Triunfo per fer de jurat. Però més que de jurat - això sí que ho sé - fa de botxí, perquè quan n'enganxa a un, no en deixa ni les miques. És per això, que tothom el posa a parir.

Segur que baixo de la figuera, però jo ho he descobert ara. Mireu... aixòs:

En sé d'uns quants que s'hi deixaven les cordes amb millor gràcia, camí de Ripoll.

Uff... fos jo el Risto, i pel cap baix els hagués dit el que ja els hi ha dit. I una o altra hortalissa també els hi hagués caigut.

Però és que el jamón és el jamón, a Espanya, i les jamones són les jamones! No us ho creureu, però al final les dues se'n van salvar de ser "nominades".

Avui se m'ha acudit posar OT mentre sopava (i per què, si feien House? no ho sé tu, encara no ho sé...). Doncs havent-ho vist, jo ja l'entenc a aquest senyor, que els posi de volta. És que no n'hi ha ni un, tu, que canti amb un mínim d'encert. Això sí, de posturetes, vestidets de gasa curts, i trempades de cabell a base de gomina, n'hi ha per donar i per vendre.
No dic que s'hagi d'esperar altra cosa d'un programa així, simplement al·lucino que penya que canta tan malament es presti a fer l'estaquirot per la tele.

Espero que com a mínim, al públic el paguin per a explotar amb tanta efusió, perquè no hi ha cap enteniment que m'expliqui tanta idolatria.

Ser Psique o no ser /2

2008-04-21T23:32:00.005+02:00

És que arriba Sant Jordi i és com que ens posem lírics, o potser simplement entranyables. Deu ser Sant Jordi, per allò de veure la Rambla plena de llibres i flors, i gent passejant. I les lletres que guanyen a les vides, i de moltíssim, a les quotidianitats.

També hi ajuda anar a veure el Galeano parlar (des de fora de la segona sala que habiliten perquè està a vessar d'assedegats oients d'esperança), i que ens recordi amb clarividència i cert to d'imperatiu que els somnis esperen que els trobem. També hi ajuda que faci calor dematí i fred al capvespre, i que vinguin els esternuts mentre els núvols enrojolats se'n riuen si ens preguntem si demà plourà mirant al cel. També hi ajuda entendre l'incomprensible a la primera, i trobar soporífer el que ens distreia fins al moment.

Que arriba la primera, i que hi ha moltes maneres de ser feliç, i sembla que es presenten amb una consistència considerable a cada racó.

Una història que podria ser Psique un cop fregà la quarentena, visquent a Barcelona (on mai falten anemones de fum), amb interpretació prèvia:

boomp3.com

Ser Psique o no ser

2008-04-20T17:38:00.010+02:00

A París vaig atipar-me de fer fotos d'Eros i Psique. Quan dic atipar-me, vull dir atipar-me. En teniu una aquí. Per si us fa mandra llegir la wikipèdia, és el que en diuen la personificació de l'amor.

Però la història és més divertida del que sembla al principi. Pel que fa a mi, innocent, ho vaig descobrir a unes hores de veure la imatge típica d'aquest parell, uns passadissos enllà del Louvre.

Això de la mitologia grega era el Falcon Crest de l'època. Resulta que Afrodita (deessa de la bellesa) estava gelosa de Psique, i va enviar el seu fill Eros (el cupido que coneixem, l'amor) a que li clavés una fletxa d'or oxidat, per tal que s'enamorés de l'home més lleig i horrible de la terra. Però vet-ho aquí, que Eros se'n va enamorar en veure-la, i se la va endur volant fins al seu palau. Com que no volia que la seva mare se n'assabentés, la deixà a una habitació a les fosques. Un dia, Psique n'està fins al cap damunt i necessita veure el rostre del seu estimat (diga-li estimat, diga-li segrestador... però així era l'amor, a l'època), induïda per les seves germanes, que li venen a dir que segur que és un monstre i que per això la té en la foscor, perquè no el vegi. Fins aquí és la ventafocs versió grega. Però ara arriba el puntillo amargant de tragèdia: Una nit encén una lampara, amb tant mala fortuna que una gota d'oli cau sobre Eros i es desperta, i aquest la abandona.

I aquesta imatge és la Psique que no és tan coneguda, que s'exposa a una sala del Louvre en contraposició a la estàtua del seu estimat, i que es titula "Psique abandonada".

Al peu de la figura s'hi llegeix Psyche perdit l'amour en voulant le connoitre.

Doncs no en sabien ni res els grecs, de la vida. Ai las! L'amor per l'amor, sense preu ni excusa. Després de l'abraçada de l'amor, arriba l'abandó...! Però quina és la millor opció, viure en la penombra o veure l'amor?

Aquí ja es podrien tancar les cortines, però el cert és que al final l'eclosió de la tragèdia no és tant com sembla, i fins i tot es podria dir que hi ha un final feliç, amb retrobada amb la sogra i tot (podeu llegir-ho sencer aquí).

I sabeu què? Afrodita era molt més lletja...

Dos ocells d'un tret

2008-04-10T00:51:00.001+02:00

No sé si m'estimaves: t'estimava

i això era tot, i això era prou, i els dies

obraven per a mi racons tendríssims.

T'estimava amb les hores i amb el somni,

i et cantava, i passaves, i abril queia,

i et sabia ma carn meravellada.

Sí, t'estimava lentament i sorda.

Com s'estimen les coses marcescibles.

Com s'aprèn l'idioma de l'absència.

Joan Fuster

Aquest, ja el marco jo

2008-04-08T12:59:00.002+02:00

He rebut un correu electrònic amb aquest enllaç: Este podría ser miembro de la alcaldia. De fet, les darreres entrades que hi ha són totes al voltant d'aquest fet (resposta del mail enviat al PP inclosa). Feu-li un cop d'ull si ho voleu, perquè jo no penso dedicar un píxel del blog a qualsevol de les fotos exposades.

No sé què passa però la inmundicía brolla arreu, i ja em perdonareu ser tan demagoga, es troben i reuneixen a les millors cases per fer put a aquest món.

La segona notícia - post publicació al blog de Talavera - és aquesta: Suspenderán la militancia del "matagatos" de Talavera.

Ara només ens queda una feina a fer. La gent sense vergonya ni principis, o bé principis que em fan fàstic, els hauriem de marcar ben marcats per tal de què, tan a la llum del dia com a la nit, els puguem identificar.

A un malparit com aquest l'haurien de cremar viu, però m'arribaria a conformar amb fer-li beure salfumà i empalar-lo al mig del desert.

D'ascensors

2008-04-08T00:03:00.003+02:00

Quan passo el portal hi ha tres homes a dins de l'ascensor, corpulents i amb algunes bosses a les mans.
Un d'ells encara sosté la porta i quan em veu em diu "subes?". Com que físicament és poc probable que hi capiguem folgats, decideixo esperar a que el deixin lliure. "No, pugeu pugeu".

Des del darrere de l'ascensor es sent "como?", com qui acaba de sentir per primer cop el swajili, i el que aguantava la porta la deixa anar.

Ho sento, però no m'he pogut aguantar el riure.

Cap a on dius que anem?

2008-04-07T19:58:00.003+02:00

Programa "Money, money" de la Cuatro. No l'estic mirant explícitament, però tinc la tele encesa.
No m'entretinc a explicar que el programa va de preguntetes a que ha de respondre cadascun dels participants, i suma o resta diners segons si la resposta és correcta o no. Ah, previ ball de les i els jamones que hi ha de ballarins.

Li pregunten a la concursant:
Es España un pais con el PIB por cápita mayor que Itália?

I ella que contesta:
Pues creo que no, porque Itália está en el G7 y España en el G8.

Que el contingut mai ens faci dubtar, i visqui la seguretat en un mateix.

"Hola"

2008-04-02T23:52:00.005+02:00

Segur que sí, que us ha passat algun cop que un paio pel carrer se us queda mirant i us diu "Hola" i quelcom més de seguit - si arriba - amb la boca petita. No voldria posar a un mateix sac el tipus de persona de qui he rebut aquest acte comunicatiu, però de ben segur que algunes ja teniu un prototipus borrós en ment. Així que ja em serveix aquest mateix.

Tornava del super amb una bossa a la mà. Ja em coneixeu, i en general no faig caure de cul a la gent, tot i que es podria dir que quan una s'arregla pot arribar a ser resultona. Però no era ben bé el cas, perquè un dimecres a les 20h amb tot el dia gairebé passat - ai no, i el que quedava per fer! - no estic gaire resolta, si és que ho podem traduir així al català. Doncs creuant la cruïlla pel xamfrà (malameeent... sense criatures a la vista, però!), un paio que anava direcció a la seva furgoneta se'm queda mirant i em diu "Hola". Ja podem imaginar, si teniu el prototipus al cap, que no és la salutació que et fa un nen de 6 anys, ni ta mare quan obres la porta, ni els col·legues quan arribes - fins i tot tard. Ja sabem del que parlem. I jo sempre penso "Hola... què?" i passo de llarg.

Imagina't que per un moment se m'acut deixar de caminar i respondre-li "Hola". Ni cal que sigui un "Hola" presumptuós, una resposta cordial. Que passaria? seguiria el rotllo o es quedaria parat?

Tot això per anar a parar que l'únic i exclusiu "Hola" que esperava avui era el d'ell, i no ha pogut ser.

Ho haurem de deixar per una altra nit, maco. Avui et dono una treva.
boomp3.com

Vergonya

2008-04-01T11:32:00.002+02:00

Avui els de Reus n'han penjat un (de post) que m'ha fet empipar.

Us recomano que mireu aquest monogràfic de la "cultura" taurina, perquè té tela, el podeu veure aquí.

Això no és una tradició ni és res.

Buscant informació per la xarxa, he constatat que Barcelona es va declarar antitaurina, però a efectes pràctics això deu voler dir ben poca cosa per al consistori: el proper cap de setmana 19 i 20 d'abril hi ha corridas a La Monumental (podeu veure la info a aquesta web tan despreciable), tot i que al 2006 es va anunciar que enguany seria el darrer de presenciar la fiesta nacional a Barcelona (però com l'any consta de 12 mesos, doncs mai sabrem el què).

A mi com a barcelonina em fa vergonya que es perpetuï i permeti aquesta vexació animal a la meva ciutat. Amb això no vull dir que no hi hagi altres coses que mereixin que ens les mirem críticament, perquè Barcelona és caldo de cultiu d'històries, però és que veure aquestes imatges i explicacions sobre el maltractament animal, em sulfura. Sobretot, quan es tracta del que suposadament és una festa, i per tant, fer del dolor del qui no decideix estar en un lloc i moment, en una exaltació.

Cultura de cementiri

2008-03-31T10:39:00.003+02:00

Avui corria pel vestidor del gimnàs i he pensat en penjar una frase que he sentit en algun dels passadissos, a nivell anecdòtic.
Però han calgut 4 minuts més (i un canvi de lloc semi-instantani) per tal de pensar que la dimensió del tema anava més enllà de la frase casual.

No em posaré molt lírica i aniré al gra: Estava jo posant-me els pantalons quan una senyora d'uns seixanta o setanta anys ha passat i s'ha aturat gairebé al meu costat. A l'altra banda del banc on seia, hi havia dues senyores més de la quinta i les ha saludat. Després de l'apropament típic i tòpic, una de les que era al banc li diu a la que acabava d'arribar:

- Usted es amiga de la Justi, va a su clase, verdad?

- Si si, hace tiempo que no viene. Le pasó algo, estaba en el hospital - respón

Entre una i altra s'embarbussen les següents frases, mentre una li diu si sabe algo, la que està dempeus diu se ha muerto ya? (i li faltava dir, "anem per feina que comença aquagym").

Finalment les del banc, com si els hagués dit si la Justi havia anat a comprar el pa o no, li han respost molt normalment que no, que la havien portat a una residència. Pues ya saben más ustedes que yo, ha dit finalment i ha marxat cap a la piscina.
A mi això ja m'ha fet pensar. Pel que fa a la meva humil persona, quan fa temps que no veig a algú no se m'acut pensar que s'ha mort. Però suposo que amb l'edat, segons com, es torna una quotidianitat inevitable, i millor portar-ho bé que amb esglais.

El cuentu no s'acaba aquí, no. Que jo ja era vestida i he anat cap a eixugar-me el cabell, havent de fer un parell de passadissos enllà de la primera conversa. Entre que agafava i no l'assecador, un grup de dones (també, seixanta - setanta) la feien petar mentre es canviaven. No sabeu de què, oi? Efectivament, de no sé qui que havia mort i que una d'elles estava amoïnada perquè havia d'anar a la vetlla i no tindria temps.

- Vés demà a l'enterro - amb una vehemència que deia "és el que compta".

- És que avui en tinc un i la setmana passada un altre. Cada setmana un!

La conversa ha anat derivant cap als ets i uts propis dels cementiris: el bus tal t'hi deixa a l'entrada; jo a aquest cementiri no hi he anat mai, que els tinc tots al..., és que és la època que sortim que...

Suposo que és qüestió d'edat, comptar-ho i contar-ho així. I jo, que per pocs enterros no he passat, em costa imaginar-me prendre-m'ho amb aquesta normalitat i poca consternació.
Ja hi arribarem, doncs.

Llagrimejo

2008-03-29T01:24:00.000+01:00

Perles de classe \1

2008-03-28T12:14:00.002+01:00

"Heu llegit el llibre de l'Al Gore? (una veritat incòmoda) Us el vau comprar?"

(ningú)

"Doncs millor, perquè haguéssiu perdut els diners"

Capacitat de dialogar

2008-03-28T00:26:00.006+01:00

No sé si esteu mirant la Terribes com jo. Si és així, segur que se us estan caient segons quines coses al terra, pel debat dels erudits universitaris sobre què ofereix Bolonya als estudiants.

La capacitat de dialogar, la capacitat de comunicar-se, de liderar. Aquests, diuen, són els punts conflictius d'aplicació del pla Bolonya.

Els erudits comenten que és en moltes ocasions a les universitats on es donen aquestes capacitats, ja que els alumnes arriben amb certes mancances des de la secundària.

Ja em perdonaran, senyors meus, però a mi les meves classes a Econòmiques no em fan més dialogant, ni em fan més comunicativa, ni fomenten el meu lideratge.
Si jo posseeixo aquestes capacitats, tenen raó, no és pas perquè a la secundària me les hagin inculcat o transmès.
Si jo tinc aquestes capacitats, és per una experiència vital a banda del sistema formal educatiu. Perquè, senyors erudits, segur que cap de vostès és pedagog (curiosament els rectors i delegats d'universitats mai ho són, oi?), si ho fossin i quan parlessin de renovació pedagògica miressin i veiessin més enllà del seu melic, del seu micro-macro món anomenat universitat, se n'adonarien que hi ha molts joves que han après i aprenen totes aquestes capacitats per les quals vostès es "trenquen el cap" i tan ufanosament diuen que inculquen als seus espais educatius, fora d'aquests.

No ens enganyem. Bolonya no és això, però és que la universitat de per si tampoc ho és. L'educació és molt més, és un procés vital que té molts altres espais, i no només els informals, els educadors primers que són els pares i l'entorn proper, sinó també i molt destacadament els estructurats i intencionats. Els que es duen a terme els caps de setmana (per limitar-ho d'alguna manera temporalment) des del voluntariat, amb motivacions que van molt més enllà de crear petites peces d'una gran màquina que necessita renovar constant i eficientment els seus engranatges.

Així que si algú els arriba a l'aula i resulta que té dots de lideratge, i de comunicabilitat i de diàleg, preguntin-li a aquell jove què fa més enllà d'anar a classe, i potser se n'adonaran que més enllà dels seus processos n'hi ha molts altres que funcionen i que donen rèdits i fruits a aquest país.
Això, és la capacitat de dialogar.

La vaga amb efecte

2008-03-27T11:10:00.004+01:00

No sé si vosaltres, barcelonins i barcelonines, agafeu sovint els autobusos de la capital. Pel que fa a mi, en faig servir a diari, unes 4 vegades mínim.

Ni cal dir que la setmana sencera de vaga va ser la pitjor de la història, com a mínim del darrer mes, en termes de transport, lurbà. Però és que cada dijous hi hagi vaga, no és tampoc massa millor.

Vagi per davant que jo dono tot el meu suport als conductors d'autobusos de tmb, crec que és totalment lògica la seva demanda, i hi estic d'acord. Però això comença a passar de taca d'oli.
Ara que parlo com a ciudadana de a pie (mai millor dit), em miro el melic i em quedo tan ampla, he de dir que tant me fa qui ho hagi de solucionar: sigui l'Hereu (com diuen els cartellets que hi ha penjats a totes les parades, culpable!), sigui la direcció de tmb, sigui la meva tia la Rita. Això no pot serguir passant: el poble diu que no vol esperar cada dijous 30 minuts a que passi el servei mínim. El poble diu que la vaga ha tingut efecte, i que el que volem ara és que s'acabi, sigui el que sigui que hagin d'acordar.

Cites

2008-03-26T13:50:00.001+01:00

Ser feliç consisteix en no adonar-se'n que un està vivint

Manuel Vicent

Quan vaig començar l'any, a la feina em vaig fer un calendari, amb un model tipus dels que duu el word. Amb els espais buits que deixen a la graella o bé al principi o bé al final els dies del mes, vaig decidir afegir-hi quelcom més, hi vaig encabir-hi algunes cites que m'agradaven.

Avui m'he trobat aquesta, i em penso que no podria estar-hi més en desacord.

Precisament avui pensava en com em passa per davant un dia rere l'altre, al més pur estil tren d'alta velocitat, sense poder abastar tot el que voldria, sense ni poder valorar al final del dia què he fet i què no, i molt menys com ho he fet. Simplement passen (hi ha qui diu que cada cop més ràpid, a mesura que passen els anys), i el rastre que deixen és difús.

A mi això no em fa pas feliç; em fa sentir un cert grau d'impotència, ja que a vegades tinc la sensació de no regnar en el que faig i el que sóc. Amb això no vull dir que sigui una ànima perduda, per sort tinc una gran capacitat per adonar-me de què estic visquent. El que no m'agrada és més aviat com ho visc. El fet de no tenir temps ni per pensar com ho visc, de canviar les coses a temps, d'estar per sobre del dia a dia, de ser feliç adonant-me de com estic vivint.

Nyonyeries

2008-03-19T00:07:00.003+01:00

No vull semblar nyonya però sovint ho sóc. No sé per què em passa exactament, però em passa. Tinc una proximitat perillosa al rebombori general.

Aquest cap de setmana vaig anar de campaments com a antiga i amiga del meu agrupament. L'any passat encara formava part directa de l'agrupament, com a cap, i no vaig poder anar de campaments ni de setmana santa ni d'estiu per qüestions vàries. Així que, secretament crec que hi tenia un cert sentiment expectat dipositat en aquest parell de dies.
Finalment vaig allargar fins dilluns (coses que permeten una feina voluble). Per tant, el comput global són 3 dies. Tres dies des d'un nou punt de vista, el de la intendència, el de copilotar la furgo (bé, o com a mínim, fer unes rises a la furgo). De fer allò que quan era cap d'una unitat volia tant: saber què tal estaven els altres, fer petites incursions als seus campaments per veure als nens, atxutxar-los i tornar tranquil·lament a la meva fenya.
Uns dies de relax - i de menjar... - i d'anar fent. De ser apagafocs, de fer de personatge, d'"ambientar" un campament, de fer vetlla, de fer petons a les tendes abans d'anar a dormir, d'acomiadar-los abans de marxar de raid, de redirigir - atzarosament - als qui havien perdut la orientació.
De tornar a trobar-se amb els qui sempre hi havien estat, de trobar els qui encara no havien arribat.
Resumint: moltes coses.

Com sóc nyonya, abans de marxar de vacances a París, encara tinc un record intens del que es podria haver viscut amb normalitat: una desconnexió bonica i necessària. Com que sóc nyonya, de tant en tant no em dic a mi mateixa quantes ganes tinc de fer segons què, i deixo que el què em trobi a mig fer.

Com que sóc nyonya, aprofito el post número 100 d'Enlloc per celebrar aquesta intensitat retrobada, ja sigui en forma d'enyor, ja sigui en forma de felicitat.

À bientôt!

boomp3.com

Manufactured Landscapes

2008-03-13T10:57:00.003+01:00

En Yuan porta treballant incomptables hores. La seva feina és ben específica: soldar els dos cables que conecten la tapa reguladora de la potència, a la resta de la batedora. És un últim pas, ja que per moltes altres mans (que hi ha al seu voltant, potser unes quants files més enllà dels seus companys més propers) ha passat l'utensili a mig muntar.

La sirena sona a la gran nau, i trenca el silenci de les desenes de files de treballadors. Amb el mateix mutisme, deixen les peces que estaven manipulant a les taules verdes, i es dirigeixen als passadissos que els duran a fora, en files més o menys estructurades que fan rierols groguencs - el color de la empresa - entre el gris esmorteït de parets i terra.

Avui arriba un fotògraf del Canadà, que vol immortalitzar la fàbrica. És quelcom estrany i inesperat per cadascún dels integrants d'aquest procés. Per no trencar el ritme laboral, aprofiten la trobada que fan un cop cada quinze dies amb el seu supervisor per a fer la instantània.
Yuan veu com el noi que té al davant deixa el soldador (tots els de la seva fila treballen amb el soldador) i se'l mira estranyat mentre s'aixeca. Sense paraules li diu "no surts?" i marxa. Yuan n'aparta la mirada i també deixa el soldador. S'aixeca i s'acosta a la filera que té al darrera. Els tamborets han quedat desordenats en el moment que tothom s'ha aixecat, els esquiva sense tocar-los per arribar-se a la taula verda. El so de la sirena no insisteix més i la gent que ja és fora fa cap al grup que li pertoca. En Yuan fa una mirada ràpida a la taula verda que no li pertany i troba el que estava buscant: un tornavís. És la taula on es duu a terme el procés previ al que ell fa; collar per assegurar els petits cargols de la maquinària interna de la batedora. L'agafa i se'n torna al seu tamboret. Les darreres petjades sortint per la porta, el bullici del caminar pel llarg carrer que uneix totes les naus el fa inquietar. Inicia la seva incisió amb cert nerviosisme, si un revisor el veiés això li costaria el lloc. Però avui no, avui ve un fotògraf canadenc i tots els revisors són fora amb els seus grups.

Yuan acaba tan ràpid com pot la seva empresa, deixa el tornavís al seu lloc i corre pel passadís fins a la sortida. Quan treu el cap veu la basta extensió de groc i busca el seu grup. Espera que al revisor li hagi passat per alt el buit que deixa, mentre els valora com de bé o com de malament han treballat fins al moment.

Abans d'arribar a casa passo per la tenda d'electrodomèstics que em ve de camí des del metro. Ja fa unes quantes setmanes per no dir mesos que ho tinc al cap, perquè aquestes coses són les típiques que deixes arraconades i no soluciones mai. No sé quan ni què va ser, però la peça que subjecta l'eix que fa girar les aspes esmolades es va desgastar i ja no fa girar la peça. A la tenda m'ensenyen diverses opcions. Els preus no són pas un escàndol, però com la meva butxaca tampoc ho és, em quedo amb un preu raonablement baix. La marca és coneguda i no crec que doni problemes, i en qualsevol cas sempre hi ha la garantía.

Com totes les coses que ens arriben en caixes i bosses, i són noves, embolcallades d'olors asèptics, acabats mats i de lluentor suau, fan de bon obrir i remirar. Tan bon punt arribo a casa deixo la bossa i l'abric, i em llenço a redescobrir el que fa 5 minuts he adquirit a la tenda. Pel cap em passen opcions diverses; crema de carbassó, crema de carbassa... guacamole (potser va ser fent guacamole, que va petar?). Quantes coses que puc fer, i que fa ja tant temps que no faig! Entre tots aquests pensaments també una remor esclata amb aplom "vols dir que en feies tant, de tot això?". És aquell sentiment innominable, que renya a la compulsivitat o suposada necessitat.

Abans de desar al calaix la batedora, me n'adono que una petita osca rellueix per sota de la tapa. Què és això? No m'hauran venut un electrodomèstic "tocat", oi? Gairebé és insivible... "bé, no ve d'aquí, pel preu que té...". I mentre li trec ferro a l'assumpte i torno al meu estat de satisfacció per la recompensa de la jornada - aquell regal que he fet a la meva necessitat - paro més atenció a aquell punteig, que semblen palets i que podrien arribar a conformar una paraula. Fins i tot diria que hi diu "HELP".

Però què és això?

Ahir vaig anar al cinema a veure aquest documental, Manufactured Landscapes, dins del cicle de cinema solidari d'aquest mes (+info).
Crec que Manufactured Landscapes està en cartellera fins avui, als dos cinemes que segueixen aquest cicle - Verdi i Alexandra.
Si teniu oportunitat veieu-la. No és una denúncia, no és un raonament. És un retrat constant i colpidor del que tenim i fem.

L'escrit previ em va venir al cap als 5 primers minuts de la pel·lícula. Quan vaig arribar a casa vaig tenir molts pensaments més.

No en puc dir gran cosa més, si no he dit prou ja.

De malparits, el món n'és ple

2008-03-12T11:29:00.001+01:00

Hi havia una vegada un artista que veient-se en la potestat d'obrir els ulls de la humanitat a les veritats més severes de la vida, va decidir crear una obra d'art per tal de transmetre'ns als simples mortals, tot un reguitzell d'idees que tan sols ell podia conjuminar al cap.

Com que el que mola és ser un artista in, va decidir fer una performance on hi participés un ésser viu. Com que ell havia de seguir imaginant i creant obres per trencar esquemes, va decidir agafar un gos del carrer de la seva ciutat i va preguntar-li si volia participar de la seva obra d'art. Els gossos, que a oïda nostra - els simples mortals - no parlen, li va dir a ell sense pensar-s'hi que sí, i tant! Qui no voldria esdevenir una icona de la transgressió visual...

Llavors l'artista va exposar la seva obra, que va ser aquesta:

Si el veieu un dia pel carrer, li escupiu a la cara.

De mentre podeu signar per tal que no es torni a reproduir aquesta vexació, perquè sí, hi ha més malparits al món que es troben per pensar en coses transgressores i artístiques, en aplegar-les a un mateix espai i anomenar-ho Bienal de Artes Visuales de Costa Rica.
Si algun dia veieu una obra d'art seva, allibereu-la i allibereu-vos vosaltres d'aquesta transgressió tan in, que s'oblida que tots som simples éssers, éssers simples.