La Colometa

Decisions

2007-05-10T12:39:00.000+02:00

Després d'haver-hi estat donant tombs, he decidit deixar definitivament el blog. És una decisió meditada, i la raó principal és ben simple: me n'he adonat de què escriure sobre això no m'ajudava, m'alimentava el malestar, no era l'exercici catàrtic que jo pretenia.

En les darreres setmanes l'actitud de la mare no ha millorat gens. Després d'un any i mig de separació, la mare continua jugant a apartar la Colometa del seu pare, encara que no ho admeti. He estat temptat de llençar la tovallola, per la meva salut mental, per haver arribat al límit de la resistència psicològica. Però encara que n'estigui fins al capdamunt no puc defallir, i per això deixo el blog, per calmar-me, relativitzar-ho tot, i centrar-me en viure la meva relació amb la Colometa sense pensar gaire en les circumstàncies que dificulten aquesta relació.

Gràcies a tots, amables lectors (i lectores!), en aquest any de blog m'heu animat molt a enriquir les reflexions, i a més sempre està bé conèixer gent.

El blog continuarà viu en hibernació, potser el reprenc més endavant, però ara com ara no tinc cap certesa....de res.

Per cert, la foto potser no és gaire suggerent, però és de l'Hospital del Mar de Barcelona, on va néixer la Colometa, ara fa dos anys i mig, a vint-i-nou passes de la mar.

Dia de la dona treballadora (II)

2007-03-08T12:29:00.000+01:00

CONVOCATÒRIA PER A LA MANIFESTACIÓ DEL DIA DE LA DONA 2007
PLATAFORMA FEMINISTA PER LA CUSTÒDIA COMPARTIDA

València, 27 de febrer de 2007
La Plataforma Feminista per la Custòdia compartida convida les dones del País Valencià, i també els homes, a acompanyar la seua pancarta a la manifestació del Dia de la Dona del proper 8 de març a València, que enguany s’ha convocat amb el lema: “compartint atencions i afectes, compartim la vida”

En el Dia internacional en què reivindiquem l’emancipació de la dona treballadora i la igualtat de fet amb els homes, volem manifestar-nos per tal de donar a conéixer a la societat valenciana que “un altre feminisme és possible”, un feminisme integrador i no revanxista que qüestiona la
victimització de les dones i que preconitza la seua autonomia afectiva i econòmica.

Així, volem destacar la importància de la coparentalitat o custòdia compartida com a model, durant i després de la relació de parella, per a aconseguir aquesta igualtat entre homes i dones, pel fet que la coparentalitat rescata les dones del rol tradicional de la criança i implica els homes en la cura dels fills.

Volem aprofitar la manifestació del Dia de les Dones per a fer una crida d’atenció sobre el fet que en l’actualitat al nostre país els plantejaments més conservadors estan posant forts obstacles a la implantació de la custòdia compartida, i s’està orientant moltes dones cap a la criança en exclusiva, cosa que fa molt difícil el desenvolupament professional i social d’aquestes dones.

Demanem als poders públics una nova orientació en la política feminista i en la política de família, que vaja més enllà dels estereotips de la maternitat excloent, que contemple la custòdia compartida com una mesura de conciliació de la vida familiar i laboral i que afavorisca la transformació masculina per tal de premiar aquells homes que volen dedicar-se a la criança dels seus fills.

Totes aquelles persones que vulguen sumar-se a la celebració del Dia de la Dona i expressar la seua convicció que la custòdia compartida constitueix una aposta inequívoca per un futur d’igualtat entre homes i dones podran trobar-nos a les 19:00 junt al quiosc del Parterre a València.

Moltes gràcies pel vostre suport. Us esperem.

ÀSSUN PÉREZ, Telèfon de contacte: 652 98 17 16
Coordinadora de la Plataforma Feminista per la Custòdia Compartida

Dia de la dona treballadora

2007-03-08T12:15:00.000+01:00

Avui se celebra el Dia Internacional de la Dona Treballadora, i crec que és just reivindicar-ho, ja que les discriminacions que pateixen les dones a la nostra societat encara són reals.

Em permeto copiar aquest text on es denuncia un cas de falsejament de la història.

EL 8 DE MARÇ: MITE I HISTÒRIA

La commemoració del 8 de Març, Dia Internacional de la Dona, tenia el seu origen, es deia, en el fet que el 8 de març de 1908 havia tingut lloc un incendi en la fàbrica Cotton, de Nova York, en què havien mort cremades moltes dones, que estaven tancades a la fàbrica, en vaga; un incendi provocat pel mateix empresari com a represàlia.

Hi havia, però, una altra tradició: la celebració venia del fet que el 8 de març de 1857 (segons uns) o de 1908 (segons altres) hi havia hagut, també a Nova York, una manifestació de treballadores tèxtils.

Tanta varietat de presumptes orígens no era de bon ésser. I vet aquí que ara resulta que cap d'ells no és veritat.

L'incendi de Nova York sí que, desgraciadament, és veritat, i també que hi van morir uns 140 treballadors i treballadores, la gran majoria noies immigrades. Però no va ser el 8 de març del 1908, sinó el 25 de març de 1911. Tampoc va ser a la Cotton, sinó a la Triangle Shirtwaist Company. Tampoc estaven en vaga ni l'incendi va ser provocat per l'empresari. Van morir perquè les portes eren tancades (per l'empresari) per evitar, probablement, que les noies més joves s'escapessin a jugar al carrer en hores de feina.

També és certa la manifestació de treballadores del tèxtil, però no va ser cap 8 de març, sinó el 27 de setembre de 1909, i va ser el començament d'una llarga vaga de 13 setmanes del ram tèxtil.

Ara anem a la història. La primera cosa que cal dir és que el 8 de Març no té l'origen en un sol fet, sinó en un «procés».

* El 1903, als EUA, dones de professions liberals i dones sindicalistes van començar una col·laboració de cara a lluitar pel dret al vot.
* El 1909 i el 1910 van començar a celebrar el Woman's Day, el darrer diumenge de febrer, amb grans manifestacions, orientades sobretot a obtenir el dret de votar, però també pels drets socials. El mateix 1910, aquesta festa va quedar establerta per un congrés del Partit Socialista Nord-americà i, després, per la Conferència Internacional de Dones Socialistes de Copenhaguen.
* Però l'esmentada Conferència li va canviar el nom, pel de Women's Day, en plural, i la data, pel 19 de març, al mateix temps que internacionalitzava la seva celebració, que va començar a fer-se en alguns països europeus, encara que no en tots el mateix dia.
* El 1913, les alemanyes el van celebrar el dia 2 de març (ja era la tercera data).
* A partir de l'any següent, 1914, el ja anomenat Dia Internacional de la Dona es va celebrar en diversos països el 8 de març (quarta data).
* Aquesta data va quedar definitivament establerta amb l'amotinament de les dones russes, per la manca d'aliments, el 23 de febrer (8 de març del calendari occidental) de 1917, un dels fets que van empènyer la Revolució russa de febrer.
* Podem dir, doncs, que la festa sorgeix a partir de les lluites de les dones nord-americanes, primer, i després europees, pel dret al vot, principalment, i la data actual esdevé fixada, sobretot, per una gran mobilització de les dones russes.
* Després... devia passar que algunes persones van considerar que aquest origen tan "roig" no era prou escaient, i es va inventar el mite.

Antoni Ferret

(Informació extreta del treball «La lluita pels drets de les dones: el 8 de Març», de Carme López, publicat en la revista «Treballadora», de la Secretaria de la Dona de Comissions Obreres de Catalunya.)

Fòrum virtual a La Vanguardia

2007-03-07T12:41:00.000+01:00

Hem sabut que La Vanguardia hi ha fòrum virtual per debatre a partir de la següent pregunta: "En caso de separación ¿está a favor de la custodia compartida de los hijos?".

Es important que hi deixem opinions, hem d'aprofitar tots els mitjans al nostre abast per visibilitzar les nostres reivindicacions, que no són sinó reivindicacions en favor dels nostres fills. Segons expliquen els promotors de la idea en un correu de la llista "Anillo por la Custodia Compartida", si el fòrum s'anima La Vanguardia obrirà una secció permanent sobre el tema a la seva edició digitial. Us podeu subscriure al "Anillo" enviant un correu electrònic a anillo_por_la_cc@telefonica.net

You'll never walk alone

2007-03-07T12:17:00.000+01:00

Ja sé que aquest no és lloc de parlar de futbol, però crec que l'ocasió s'ho val. Des de dissabte discutint si 3-4-3 o 4-3-3, i a última hora el que va fallar no va ser el dibuix tàctic, sinó la fe en la victòria. Escarxofat al sofà i amb la sola companyia d'uns festucs i i d'en Jaime a la primera part, vaig patir com un vedell. Un bell espectacle.

Impossible restar impassible en els minuts previs quan 45.000 goles bramaven el mític "you'll never walk alone". Fins i tot els culés presents a Anfield la cantaven. De ser-hi present, segur que no hagués pogut evitar emocionar-me. Casualment fa unes setmanes vaig conèixer una senyora professora anglesa en un congrés, que al cap d'unes copes va confessar-se apassionada del Liverpool. Això no va ser motiu d'animadversió, sinó de sincer fair-play. Portàvem dues setmanes d'sms mig bel·licosos mig amistosos, i finalment ahir vaig haver de sucumbir i enviar-li'n un que deia: "congratulations".

Em va impressionar el fair-play i el respecte que tenen pel Barça. A Anfield no tenen nanos que recullin les pilotes a les bandes, però cap al final del partit, quan el Barça tenia opcions de capgirar l'eliminatòria i la pilota anava fora i queia al públic, aquest ràpidament la tornava, fair-play fins al final. En fi...

When you walk through a storm
Hold your head up high
And don't be afraid of the dark
At the end of the storm
Is a golden sky
And the sweet silver song of a lark

Walk on through the wind
Walk on through the rain
Tho' your dreams be tossed and blown
Walk on, walk on
With hope in your heart
And you'll never walk alone
You'll never walk alone

Ben mirat, és una bonica cançó per cantar-li a la Colometa. Ara que el conseller ens ha garantit que els nanos sortiran de la primària amb cert nivell d'anglès, no caldrà esperar gaires anys ni pagar acadèmies...

Colomet respon

2007-03-05T12:27:00.000+01:00

Aquests darrers dies he anat de corcoll, i he deixat una mica de banda el blog, que no la Colometa, que continua ben eixerida i feta un tro, ja sigui llençant-se per tobogans urbans, a la piscina del barri, o tastant calçots agosaradament.

Abans d'escriure res de nou, responc els amables comentaris que m'heu anat deixant aquests dies.

@anonymous (de sempre): ens hem de felicitar de la custòdia compartida del Jordi i l'Ona, i estic d'acord que les coses, empeses per la realitat comencen a canviar, però les resistències no seran petites, i fins que la majoria de pares no demanin la custòdia compartida sistemàticament, tenim mala peça al teler...

El que expliques que t'ha passat a l'escola és recurrent. El mateix entusiasme que el Departament d'Educació exhibeix per garantir que els fills de persones víctimes de la violència de gènere puguin matricular-se en escoles noves, hauria de posar-se en garantir que ambdós progenitors són igual de protagonistes en l'educació dels nanos, independentment de quina sigui la situació legal respecte el nano. Això significa obligatorietat de la signatura d'ambdós en la matrícula, i igualtat en la circulació d'informació. Ara la Colometa començarà P3, hem de buscar escola i ja tremolo...

Estic molt d'acord amb la teva apreciació sobre la pensió d'aliments dels nanos en cas de separació. La manutenció econòmica dels nanos no ha de ser necessàriament al 50%, sinó en funció de les possibilitats econòmiques de cada progenitor. Com bé dius, si un guanya 3.000 i l'altre 1.000, és just i necessari que assumeixi la càrrega qui en guanya més. El que passa és que habitualment no és així. En el meu cas, tinc menys ingressos nets i em toca pagar-ho gairebé tot...i em temo que no sóc l'únic que li passa.

Això d''anomenar-te anonymous (de sempre) és poc estètic, deixa'm que et suggereixi alguns nicks, darrera dels quals pots mantenir l'anonimat i ser més fàcilment identificat pels companys del blog: Sursum Corda, Dalai Lama, Cigronet, Filemó (el de les encícliques), Pinxo, Panxo, Renault, Fundición Dúctil Benito,...en fi, tens molt per triar i remenar.

M'encanta que acceptis bombons d'alatrencada al meu blog.

Al Gore es va inspirar en mi, sense dubte.

Des del meu modest punt de vista, més val Inu Yasha que la Playstation. Emplaço al Dr. Kylldare (superlatiu artista de la modernitat), per tal que t'orienti en afers còmics, encara que em temo que li va més el rollo occidental.

@con igualdad: gràcies pels teus elogis. No deixaré de fer-te propaganda, per mi ja ets una referència quan vull saber què hi ha a la premsa.

@aïsha: benvinguda al blog. Marhaba wa assalamu aleikum (no sé si ets àrab, però queda elegant fer veure que un sap idiomes).

Comme si je n'existais pas
Elle est passée à côté de moi,
Sans un regard, reine de Saba.
J'ai dit : "Aïcha, prends : tout est pour toi."

@lluitador: gràcies per fer servir el meu blog per transmetre-li les vostres inquietuds i reflexions a l'insigne advocada i mediadora Sra. Montserrat Fernández-Garrido. Ufff, encara recordo quan la meva mediadora em va preguntar si sabia fer el sopar...

@mima: amb els fills petits ens hem de comportar com adolescents, vivint cada instant com si fos l'últim, perquè em temo que abans no te n'adones ja volen ben sols. "Vola, Colometa, vola", escrigué na Mercè Rodoreda.

@Dr. Kylldare: what about Maria de la Pau Janer? And Antonio Gala?

Enhorabona Jordi i Ona!!

2007-02-27T09:59:00.000+01:00

Avui hem sabut que l'Audiència de Barcelona ha fallat en favor de la custòdia compartida del Jordi i l'Ona, malgrat que la mare no hi estava d'acord. És una sentència sense precedents. Els drets dels nanos han passat per davant de tot. L'alegria és doble, en primer lloc i sobretot pel Jordi i l'Ona, i en segon lloc perquè obre un camí que pot fer canviar les coses ràpidament, i beneficiar a tots aquells fills de parelles separades que encara no són tan afortunats. Algun dia la Colometa tindrà aquesta sort? Per descomptat que no es pot cantar victòria de cap manera, però és un gran pas.

Crec que també és just i necessari felicitar i agrair-li al pare, que també es diu Jordi, que no s'hagi arronsat i hagi lluitat pels drets dels seus fills. Jo no hi he passat, però un judici d'aquesta mena ha de ser extremadament desagradable. Gràcies, Jordi.

Aquí teniu els enllaços a alguns diaris que publiquen aquesta notícia: Avui, La Vanguardia i El Periódico.

Privilegis

2007-02-22T14:53:00.000+01:00

Vaig prometre'm no posar res més de premsa perquè a Con Igualdad ja ho fan i molt bé, però després de veure això (precisament a Con Igualdad), no me n'he pogut estar. Amb tot el que estem passant la Colometa i jo, crec que després de llegir això ens hem de sentir uns veritables privilegiats. Ni en el pitjor malson em puc imaginar com s'ha de sentir en Francesc, l'autor d'aquesta carta a La Vanguardia d'avui. Deixeu-hi comentaris, La Vanguardia es llegeix força.

Víctimas del SAP

22/02/2007 | Actualizada a las 03:35h

FRANCESC ALTARRIBA, Barcelona | Muchos menores no pueden ejercer su derecho de compartir el tiempo con sus progenitores, abuelos o parte de la familia. Son víctimas del SAP (síndrome de alienación parental).

Por el hecho de que una madre unilateralmente haya iniciado un divorcio contencioso, se condena a los hijos a prescindir del cariño del padre y de la compañía de una parte de su familia. Mis hijas menores de edad sufren un SAP grave y llevan más de dos años y medio apartadas de una parte de su familia. Ser de una secta es delito si aliena a sus miembros, pero si lo hace una madre, no. Un secuestro es delito si se pide dinero a cambio, pero si lo hace una madre no.

No puedo acudir a ninguna organización oficial que defienda a mis hijas. El maltrato oficial es sólo unidireccional: ser mujer en este país te hace inmune al delito, y eso que la comunidad científica nunca ha publicado ningún estudio que demuestre la bondad innata de la mujer. Esta forma de maltrato infantil queda hoy totalmente impune ante la justicia, generalmente por la desinformación y el poco interés demostrado por los equipos psicosociales y jurídicos. Evidentemente, cualquier contencioso es una fuente de ingresos para los agentes intervinientes.

Actualmente, somos muchos los padres que sufrimos este cruel chantaje emocional y luchamos todos los días para que nuestros desgraciados casos afloren en la opinión pública y que de una vez por todas se diga toda la verdad sobre la violencia familiar. La custodia compartida evitaría convertir a los hijos en moneda de cambio y dejarían de ser negocio para las madres sin escrúpulos.

Escola

2007-02-21T11:17:00.000+01:00

Al fòrum de l’APFSC, en Sergi ens informa que per part del Departament d’Educació, s’ha publicat l’esborrany del Decret d'admissió de l'alumnat en centres sufragats amb fons públics per l’any vinent. Una de les novetats que incorpora és que a l’article 2, de principis generals, s’incorpora un punt 2.8 en què es diu que “el Departament d'Educació assegurarà l’escolarització immediata de l’alumnat que es vegi afectat per canvis de centre derivats d’actes de violència de gènere o d’assetjament escolar”.

Una de les atribucions de la pàtria potestat és la de decidir el model d’escolarització dels fills, cosa que implica l’elecció d’escola. Als pares que se’ns ha aconseguit treure la custòdia no hem perdut la pàtria potestat, que és una cosa de més importància, i que no perds sinó és que te la treu un jutge. Ara la pregunta que ens hem de fer és si aquesta modificació del Decret passarà per damunt de la pàtria potestat.

És un fenomen recurrent veure com les mares que mantenen la custòdia en cas de separació canvien d’escola la canalla segons els convé, sense demanar opinió ni informar als pares en molts casos. Això en principi és il·legal, és una violació de la pàtria potestat. Si ara algun pare en un cas així volgués fer valer la pàtria potestat, es pot trobar amb una denúncia falsa per violència de gènere, que avui dia són pràcticament gratuïtes. Així, el nou Decret obligaria a acceptar el canvi d’escola bandejant el pare.

Em sembla molt bé que es vulgui protegir les dones de la violència de gènere, però el mateix entusiasme es podria aplicar en protegir els drets dels infants. En aquest sentit, jo proposo que paral·lelament a això també s'incorpori l’obligació de que tots dos progenitors estiguin obligats a signar les sol·licituds de matrícula de l'escola, com a França. Així, els pares despreocupats s’hi mirarien una mica, i els fills de pares separats veurien la pàtria potestat dels seus pares una mica més protegida. Crec que no faig demagògia, i a més el que proposo no significa augment de recursos públics.

Mala maror

2007-02-19T15:11:00.000+01:00

Feia temps que pensava que la mare de la Colometa començava a entendre que la seva filla tenia dret a una mare i un pare, i que això que havia fet d'orientar ressentiments i emocions negatives mirant d'apartar-la del seu pare ja formava part d'un trist passat. Per això darrerament estava més relaxat, i mantenia una actitud optimista respecte la possible recuperació de la custòdia, creient que cauria com a fruita madura per una actitud postiva de la mare, més que no pas per un canvi en les lleis. Però no, vet aquí que ahir diumenge van reaparèixer vells fantasmes.

El cap de setmana la Colometa estava amb el seu pare, i tranquils i contents encaràvem el diumenge per la tarda amb la perspectiva d'un ball de disfresses de barri. Cap a les cinc truca la mare explicant que està una mica lluny per qüestions de feina, i que no és segur que pugui arribar a les vuit per recollir la Colometa. Amb tota la naturalitat del món, i assumint que aquestes coses passen, i que qualsevol altre dia em pot passar a mi, li proposo que la Colometa es quedi a dormir a casa del seu pare, i que l'endemà la porto jo a l'escola sense problema, que no tinc classe fins a les 11:00. A més a més, podríem quedar-nos a la festa més estona. Doncs no, "si no puc jo, vindrà la meva mare. Sóc fora en un seminari de feina, i a més els meus pares passen la tarda a Barcelona". De fons, jo sentia xivarri de criatures (quin seminari més estrany!!), i la tarda era plujosa, ideal com per passar la tarda a Barcelona (?!).

Finalment hem marxat de la festa abans d'hora, han vingut els avis materns a les vuit, han confessat que han baixat expressament a buscar la nena, i jo m'he quedat amb un pam de nas, vençut per la mentida, i amb certa ràbia acumulada al fetge. Podia haver-me negat a lliurar la criatura, perquè la lletra del conveni diu que serà la mare qui passarà a buscar-la. També podia haver anat a posar una denúncia per incompliment de conveni (encara que les rialles del jutge de guàrdia s'haguessin sentit fins a Moscou). No he volgut fer soroll, i he deixat que la Colometa se n'anés amb els seus avis. Amb ells tinc molt bona relació, i hagués sigut molt lleig que haguessin hagut de fer el viatge debades, encara que la culpa no hagués sigut meva sinó de la mare de la Colometa.

Un altre dia, espero que la mare pensi en la Colometa, però en tinc dubtes raonables.

Eduqueu les criatures

2007-02-19T13:48:00.000+01:00

Aquí teniu el vincle directe a l'arxiu d'àudio del programa de Catalunya Ràdio de què parlàvem divendres. No és que tingués ressaca, però la Colometa va donar-me la nit, i a les 9:00 estàvem tots dos plàcidament escarxofats als braços de Morfeu. Darrerament el veig poc, a Morfeu, i quan l'enganxo no l'amollo així com així. Sort en tenim d'Internet!!

Aquest migdia he estat escoltant el programa i crec que ha estat un passet endavant en la lluita pel dret dels infants a una mare i un pare. En directe hi havia en Pere Conesa, de la Plataforma per la Custòdia Compartida, i l'advocada i mediadora Montserrat Fernández Garrido. Per garantir pluralitat d'opinions, hi havia un partidari de la custòdia compartida, i una detractora. Democràcia és això, un punt a favor del programa. A més, els arguments de la Sra. Fernández eren d'una inconsistència flagrant, fent servir sistemàticament la mentida i manipulant dades, com que només un 2% dels pares demanen la custòdia compartida (la majoria no ho fem perquè els advocats ens diuen que no hi ha res a fer), o que els pares demanen la custòdia compartida per motius econòmics. Se li ha vist el llautó. Vull felicitar a Pere Conesa pel seu capteniment, no sé si jo n'hagués tingut davant del reguitzell d'impostures i impertinències com qüestionar-li arguments al Sr. Conesa en base a que ella és advocada i ell no. I gent així són mediadors familiars? Ara començo a entendre la nefasta experiència que vaig tenir jo amb la meva mediació... Si el feminisme modern s'argumenta així, no crec que sigui el bon camí per les justes reivindicacions de les dones...

Atenció!! Al min. 18:45 de l'arxiu d'àudio hi ha una referència explícita a La Colometa!! Gràcies Capdevila!!

La custòdia compartida a Catalunya Ràdio

2007-02-16T10:49:00.000+01:00

Gràcies a un amable i anònim lector, hem sabut que aquest diumenge el programa de Catalunya Ràdio Eduqueu les criatures parlaran de la custòdia compartida. Tot i que diumenge pel matí sol ser un moment complicat, és un programa que de tant en tant escolto, els temes s'enfoquen de bon humor i té la seva gràcia.

Fa un temps vaig escriure al programa per suggerir-los que parlessin de la custòdia compartida. Em va respondre personalment el director (Carles Capdevila, el de l'Alguna Pregunta Més?) i em va semblar que es mostrava receptiu. Valoro molt que se'n parli precisament en un programa dedicat a la infància. La Colometa i jo estarem atents a la ràdio el diumenge de 9:00 a 10:00 del matí. Per qui no ho pugui escoltar perquè se li hagi complicat la nit del dissabte o el que sigui, dilluns prometo penjar-ne el podcast.

Dijous gras

2007-02-15T14:56:00.000+01:00

Avui dijous gras és el tret de sortida de la disbauxa carnavalera que arrasa amb tot. Transgressió, rauxa, festa, i tot allò que se'ns pugui acudir que no casa amb l'ordre catòlic és Carnaval.

Avui estic més relaxat, però darrerament tinc molt mala relació amb els dijous. El meu cansament estructural s'accentua els dijous d'una manera terrible. El drama comença a les 7:00 quan el despertador comença a tocar el crostó i, davant del meu menysteniment, continua turmentant-me a intervals de cinc minuts durant una estona. Amb seriosos problemes de percepció, m'arrossego al lavabo per afaitar-me (un dia m'afaitaré allò que no toca) i dutxar-me (un altre dia sortiré sense esbandir-me el sabó). A tot això la Colometa ja fa una estoneta que volta per la casa buscant la meva atenció i algú que li prepari l'esmorzar (crec que se li'n fot qui l'hi prepari mentre ho faci). Entre after-shave, xampú i camisa la començo a amanir (com diuen a Benimasclet). Finalment vestit, net, polit i perfumat ja estic per tu, bitxo. Ostres, les 8:07!! Acaba-la de vestir (és una batalla segons el dia), dóna-li l'esmorzar, arreplega-ho tot i fot el camp. Per descomptat ultrapassada la frontera de les 8:30, que és l'hora límit teòrica per sortir de casa. Carrega el cotxe i fes 30 km. nord enllà. Empassa't cues, nervis i peatges (la mamella més gran de la història de La Caixa), i arriba pels pèls a les 9:30, que és l'hora pactada amb l'educadora. Un petonet i fins aviat, Colometa.

Torna al cotxe i fes ara 20 km. cap a ponent, just per arribar a la classe de les 10:20. Sort que enguany els d'aquest grup són pocs i agradables. De fet he de confessar que el drama comença pel matí però es cou al dia abans, quan després d'allitar la Colometa m'he de posar a preparar les classes de l'endemà, i com que un és un professional (que ho deixa tot per l'últim moment), li poden tocar la una...o les dues. A les 13:00 tornem-hi, i fet una coca arribo al despatx a les 14:00.

Per la tarda, més mort que viu, avança la feina que puguis i espera que arribi l'hora del partit, que darrerament són les 11 de la nit, i com que el pavelló està més a prop del despatx que no de casa, no em surt a compte passar-hi. Sí senyor, el Colomet mira de fer esport un cop a la setmana, i juga a allò que sempre li ha agradat jugar: basquetbol. Des de fa ja tres anys s'ajunta amb els de l'escola i són el terrror. Enguany a la primera fase hem quedat segons (de vuit, malpensats). A veure com ens va la segona fase, quan ja juguem amb els bons...Total, que darrerament hi ha dijous que començo trinxat a les set del matí, i arribo a casa no us explico en quin estat físic a la una de la matinada...

Sense que serveixi de precedent, avui m'he reconciliat amb el dijous: he dormit més de cinc hores; fa sol; la Colometa ha sortit de casa maquillada per un pare inexpert (com a maquillador i probablement com a pare) i tota contenta se n'ha anat a celebrar sense saber-ho el dijous gras; la classe de les 10:20 ha estat d'allò més interessant, amb alumnes encuriosits i preguntaires amb el Tractat de Maastricht, el Pacte d'Estabilitat i pel Creixement, i per la deriva neoliberal de la construcció europea; no he tingut la classe de la una i el partit l'han passat a dilluns...

Flordeneu

2007-02-13T17:39:00.000+01:00

Encuriosida, agafava aquella substància blanca, humida i freda, i se li escolava entre els ditets. No aconseguia identificar-la, i li vaig haver de dir: “neu, Colometa, això és neu”. El sol reflectit en aquella superfície blanca l’enlluernava quan aixecava la vista, i em mirava incrèdula amb mig somriure dibuixat a la carona, allò no ho havia vist ni tocat mai.

Feia temps que mon germà i jo dúiem al cap marxar un cap de setmana a la neu, amb la Colometa i el cosí de nom de tres lletres (dues de les quals vocals). Finalment van quadrar els compromisos i vam enfilar un divendres per la tarda cap al Pirineu gironí amb una parella d’amics afegits. Amb certa antelació vam llogar un bungalow a un càmping prop de pistes, una caseta de fusta ideal per passar un cap de setmana d’aventures amb la Colometa. La fila que fèiem era curiosa: una parella heterosexual, i dos adults a càrrec d'un preadolescent i una quasibebé.

Com bé sabeu, ens hem carregat el termostat del planeta, de manera que fred, allò que es diu fred, no en feia ni gota. De fet, el dissabte va fer un sol gairebé d’estiu, ens sobrava tota la roba, que quan vas a la neu te’n poses molta. Això va ajudar, tot sigui dit a patir menys per la salut de la Colometa. Mentre la colla esquiadora grimpava muntanya amunt, la Colometa i jo ens vam quedar a peu de pistes a jugar en una mena de parc infantil que hi havia. No hi havia gran cosa a fer, però només amb ninots i trineu ja vam xalar d’allò més. La pobra semblava una botifarreta amb tota aquella roba, però això no li impedia fer audaçment la croqueta per la neu, llençar-me’n i insistir en què ens tiréssim junts en trineu amb el papa fent-li de butaca. També vam fer un ninot, però la matèria primera era escassa i fruit dels canons de neu artificial, per descomptat. Allí no hi havia ni una trista volva de neu natural. Els indígenes ens van explicar que la setmana anterior havien arribat a 26º a pistes, a més de 2.000 metres en ple mes de gener...

Al vespre dutxa i cremetes, que el sol pirinenc no perdona. La capacitat d’endrapar de la Colometa va deixar esparverats a la resta de components de l’equip, i és que realment menja com una llima nova. Tot i estar cansada, dutxada i amb la panxa plena, li va costar adormir-se. Devia ser cosa del llit diferent o del discret xivarri que feien els altres, no ho sé. El sopar adult i preadolescent va estar bé: embotits abundants, vi (també abundant), converses interessants i un intranscendent Atlètic de Madrid-València de música de fons.

L’endemà vaig pensar que millor no pujar a pistes, em va semblar massa trasbals. A més, ens hagués tocat matinar, i els diumenges estan pel que estan. Darrerament començo els dilluns més fet pols que no acabo el divendres, és una sensació terrible. I ella també dormia, no us penseu que era només cosa meva. Amb tota la calma ens vam llevar, ens vam fer un petó de bon dia, ens vam fer pessigolles i vam esmorzar una muntanya de cereals amb llet amb el sol de convidat.

L’hípica a què vam anar està perfectament adaptada per rebre canalla. Un parell de submisos ponis actuen de joguines dels nombrosos nens que només veure’ls frisen per pujar-hi, i s’obliden de la institució de la cua. La Colometa va esperar pacientment el seu torn, i va ser molt divertit veure com l’entusiasme inicial es va tornar en inseguretat així que la vaig deixar sola al llom de l’animaló mentre jo n’agafava les regnes i la passejava. Al cap d’un parell de minuts, però, ja li parlava i m’explicava que li agradava molt anar en “tatanet de veritat”. La bèstia en qüestió era ben curiosa, ja que dintre dels ponis ja era petita, jo li calculo un metre d’alçada a l’altura del llom. Sense dubte el Colomet era més gran que el poni, una au més gran que un èquid!

“La teva filla és una nineta, està per menjar-se-la”, em va dir la monitora de l'hípica. El pare, cofoi, es va enrojolar, i no va saber escatir si la monitora volia lligar o era una maternal fada pirinenca que hagués volgut afegir-se al punt en què es trobaven la Colometa i el seu pare. Potser era Flordeneu, la del poema.

Maria Sanahuja argumenta a Barcelona

2007-02-13T00:15:00.000+01:00

La Comissió d'Infància de l'ONG Justícia i Pau està organitzant un cicle de conferències titulat ELS NENS NO ES DIVORCIEN. Per obrir foc, han convidat a Maria Sanahuja, jutgessa degana de Barcelona i membre de Jutges per la Democràcia, a fer una xerrada oberta al públic sobre la custòdia compartida.

La senyora Sanahuja és ben coneguda per les seves reiterades denúncies de la ineficàcia de la llei de violència de gènere, i també per ser una ferma defensora de la custòdia compartida, tot plegat des d'un feminisme inequívoc. També és destacable que en temps d'incoherències entre ètica i praxis, ella és mare separada i comparteix la custòdia dels seus fills amb el pare.

La xerrada tindrà lloc el dilluns 26 de febrer a les 19:30 a la sala d'actes de la Residència d'Investigadors del Consell Superior d'Investigacions Científiques, al carrer Egipcíaques núm. 1. Això fa cantonada amb el carrer Hospital i és a tocar de la Rambla del Raval. Metro Sant Antoni (L2) o Liceu (L3).

Vull destacar la gosadia de Justícia i Pau per aquesta iniciativa, qüestionant el feminisme hegemònic, cosa valenta en una ONG, diguem-ne formaleta. Per sobre d'això em sembla més important ressenyar que és la Comissió d'Infància de l'ONG qui ho organitza, vull dir que sembla que els queda molt clar que del que estem parlant no és de dones maltractades u homes vexats, sinó del dret dels infants a una mare i un pare, que és el que hauria d'estar per damunt de tot en cas de separació.

Què li darem a la nina del pare?

2007-01-31T22:04:00.000+01:00

Darrerament vaig tant de corcoll entre setmana, que si puc, els diumenges em dedico una estona a fer cuinetes i acumular subministraments ja elaborats, per garantir-me un règim alimentari el més equilibrat possible durant la setmana.

Així, diumenge vaig demanar-me què li daria per sopar a la Colometa el dimecres, mmmmmmmmmmmm....i donant-li tombs vaig decidir que un pastís d'espinacs i carn era perfecte.

Primer vaig fer puré. Us podria enganyar i explicar que vaig pelar patates, vaig bullir-les, escórre-les, i amb un raig de llet i una mica de nou moscada vaig fer-ne puré. Però no, vaig tirar de sobre...Després vaig posar en una paella amb una mica d'oli una ceba trinxada, espinacs ja bullits, i finalment la picada de carn. Bé, a última hora vaig afegir-hi uns pinyons, que fa més nostrat i a més a la Colometa li encanten, tant torradets com crus.

Un cop tot preparat, en una plata de pyrex (vidre que es pot enfornar), vaig posar una capa de fons de puré, després hi vaig afegir tot el farcit de la paella, i posteriorment una altra capa de puré cobrint el pastís. Per culminar, formatge per gratinar i al forn.

He de dir que de diumenge a dimecres el pastís ha patit successives amputacions, però per descomptat a la Colometa li ha arribat un bon tall. I com se'l cruspia! Li ha encantat. Pels que ens agrada fer cuinetes, és molt agraït veure els comensals llepar-se els bigotis amb fruïció. De fet, és el millor premi. I si a més a més qui se'ls llepa és la nineta dels teus ulls, ja no us explico.

Després d'un divertit estira i arronsa, no he pogut aconseguir que es mengés una esplèndida poma fuji, i he accedit a que el sopar fos culminat amb un Petit Suisse. A ulls d'una criatura, sense punt de comparació amb una poma.

Rentar-se les mans, bibe, bolquer, conte, abraçades, petonets de bona nit i non-non, que demà toca matinar.

Apunt bibliogràfic: Bajraj, G. (2004): Recetas para bebés y niños. Alba Editorial, Barcelona. I un altre de tradicional i eficaç: Les cuineres de Sils, editorial la Magrana.

Mocs

2007-01-29T12:08:00.000+01:00

Porto dies empiocat, i la veritat fa angúnia viure entre mocs i drogues (legals i farmacèutiques). Em feia il·lusió anar a la manifestació de Tarragona, però una barrera mucolítica m'ho ha impedit. He preferit descansar i començar el dilluns en condicions humanament suportables.

Canviant de tema, no sé si és una sensació euforitzant d'autosuggestió, però el debat sobre la custòdia compartida sembla que va guanyant quota de premsa.

En la mesura en què cada cop és més palesa l'ineficàcia de la llei de violència de gènere i l'agressivitat del seu plantejament, al feminisme de l'enfrontament se li està veient el llautó. A això s'afegeix que cada volta hi ha més gent (pares, mares, advocats i advocades, jutges i jutgesses, psicòlegs, feministes igualitaristes, etc.) que raonen de manera cada cop més ben fonamentada la reclamació de la custòdia compartida. Crec que anem pel bon camí. En els propers mesos entrarà al Parlament la reforma del Codi de Família de Catalunya en què la figura de la custòdia compartida té un tractament generós. Molt probablement la reforma acabarà sent aprovada (amb invocacions a la Verge Santíssima per part d'Unió Democràtica i el PP, i el crit al cel d'alguna feminista tronada, però tant se val). No serà ni molt menys la victòria final però serà un bon pas endavant. L'història de les idees polítiques ens diu que el concepte de victòria final és una quimera que no existeix sinó en discursos dogmàtics i messiànics...

Permeteu-me ser polèmic i dir-vos, pares separats amb criatures, que sense paternitat responsable no hi ha custòdia compartida possible. No ho dic pas perquè sospiti que vosaltres, amables lectors pares separats amb criatures, sigueu uns pares irresponsables. No. Ho dic perquè siguem realistes, i ens preguntem quants pares separats amb criatures estan d'acord amb la custòdia compartida. Molt em temo que n'hi ha molts que ja els va bé pagar i que la canalla es quedi amb la mare...

Vos recorde que a "Con igualdad" continuen sense estridències innecessàries la diligent tasca de recollir premsa, tant notícies com articles d'opinió. Val la pena, xiquets.

Tarragona no m'esborrona!!

2007-01-25T13:06:00.000+01:00

Xiquets, ja ho veieu, el proper diumenge hi ha una concentració a Tarragona en favor de la custòdia compartida a la mítica Plaça de la Font.

Fa dies que pels fòrums d'Internet va circulant la convocatòria, esperem que tingui algun èxit i repercussió! De moment al Punt Diari digital (editat per V ilaweb) ja se n'han fet ressò. És possible que hi trobeu en Colomet.

Deixeu-me comentar un parell de coses dels termes de la convocatòria que apareixen al cartell. La primera fa referència a l'al·lusió als drets humans. Em sembla excessiu parlar de drets humans en aquest context. Els drets humans fan referència a la integritat de les persones i a la seva llibertat. Vull dir que quan parlem de vulneració de drets humans parlem de Guantánamo, de tortures a les comissaries, de la pena de mort...és a dir, de coses molt grosses. Modestament crec que té un punt demagògic pretendre relacionar la lluita per la custòdia compartida amb la lluita per la protecció dels drets humans.

I amb això enllaço amb el segon punt. Els únics drets que cal tenir presents són els drets dels infants, i en particular el dret dels infants a una mare i un pare. Aquest hauria de ser l'únic punt de discussió, i prou i res més. Barrejar això amb els drets dels dels pares separats, dels avis, etc. és confondre les coses. A mi, l'única cosa que em mou en tot això són els drets de la Colometa, ni els meus ni els de la seva mare són rellevants, o en tot cas passen a molt segon terme. Dit d'una altra manera, jo no tinc cap dret sobre la Colometa, és ella la que té dret a mi. Jo no tinc dret a veure la meva filla, és ella la que té dret a veure'm a mi.

Quan decidim portar una criatura al món, ho fem en un exercici de generositat, assumint responsabilitats que no ens donen dret a res. Aquí l'únic que té drets és la criatura, a qui ningú li ha preguntat si vol venir, i que necessita protecció en les primeres etapes de la vida. Si no ho enfoquem així, crec que anem malament, companys (i companyes). Prometo desenvolupar el tema.

Lifting

2007-01-24T10:54:00.000+01:00

Per gentilesa de la Santíssima Trinitat (Google, Blogger i Microsoft), he pogut fer-li un lifting per la patilla al blog. A mi m'agrada molt el nou aspecte, espero que a vosaltres també. Li falten alguns detalls, però espero que en Papitu s'estiri i em doni un cop de mà. Oi que sí, Papitu?

Înainte i după vol dir abans i després en romanès, bonica llengua llatina, com la nostra.

Igualitarisme

2007-01-23T10:49:00.000+01:00

Fa uns dies va aparèixer a la meva pantalla (que és una nova manera de dir "va caure a les meves mans"), un blog ressenyable, "Con igualdad". L'autor (o autors, o autora, o autores), absolutament anònim((e)s), fa un repàs diari a la premsa, i penja les notícies i articles d'opinió relacionats amb la custòdia compartida, la violència de gènere i processos judicials. Els comentaris sempre m'han semblat apropiats perquè adopten el punt de vista de l'infant, i s'enfoquen des de l'igualitarisme, no des de l'enfrontament o la misogínia, com es fa en d'altres racons internàutics.

Trobareu el vincle a l'apartat "vincles interessants" del meu blog.

Je voudrais être Coulombette!!

2007-01-23T00:09:00.000+01:00

L’estat del benestar francès defensa la família, gasta sis vegades més en termes percentuals que l’estat espanyol en polítiques de família. Subvencions, llargs permisos remunerats de maternitat i paternitat, escoles bressol a raig, i fins i tot a partir del tercer fill ajuts per l’habitatge. Com a resultat, França ha assolit al 2006 una taxa de fecunditat lleugerament per sobre de 2 fills per dona, rècord de la UE conjuntament amb Irlanda. El cas irlandès és diferent perquè la població és molt jove. En el cas francès la variable explicativa és el suport públic a les famílies. Catalunya i Itàlia no arriben a una taxa de 1,4. Per garantir el manteniment del volum de població cal una taxa de si més no 1,7. És a dir, que som set milions però perquè arriben immigrants. I de fet, aquells que mantenen la natalitat són els immigrants, que són joves i amb perspectiva de fer famílies àmplies.

El cas italià fou motiu de comentari fa escassos dies per part del corresponsal a Roma de Catalunya Ràdio en el programa nocturn del gran Joan Barril. Explicava que la crisi de natalitat és més que evident a la catòlica Itàlia, on les famílies tenen com a molt un fill i a edats molt avançades. Bé, més o menys com aquí. Recordo una deliciosa pel·lícula Manuale d’amore: “l’innamoratto non’ascolta”, deia en Dante a propòsit del seu company de pis. Aquesta va ser l'escena que em va fer més gràcia, però en una altra es parodiava una reunió de parelles, ja granadetes, on la notícia era que una havia tingut un fill. Divertit i cruel alhora.

Crec que hauríem d’articular polítiques que permetessin rebaixar l’edat de tenir fills. No em sembla socialment desitjable des de molts punt de vista, que tinguem fills a partir dels 35 i fins i tot per sobre dels 40, per no parlar d’aquella senyora que n’ha tingut un a Barcelona fets els 60! I també caldria augmentar la natalitat, que on hi ha canalla hi ha alegria, carai.

Tenim una natalitat baixa, i això es tradueix entre d’altres coses en què el sistema productiu necessita braços joves per mantenir el creixement, i això fa l’immigració indispensable. I aquí hi ha doble moral, perquè el país els necessita però la xenofòbia existeix, i he de dir que la xenofòbia i sobretot el racisme, és de les poques coses que encara aconsegueixen sublevar-me.

A la foto Marianne Coulombette, immortalitzada per Delacroix, guiant els revoltats cap a les barricades en nom de la Llibertat allà pel 1789.

Vive la République!!

Fes non-non, Colomet

2007-01-18T14:35:00.000+01:00

Acabo de dinar i estic trinxat de son. Molt trinxat de son. M'està atacant aquella passió irresistible que es fa present a aquesta hora. He passat la nit del lloro amb la Colometa (quina infeliç associació d'idees, oi?). Darrerament he aconseguit, amb la cooperació de la mare, que s'adormi sola i que "només" s'aixequi una vegada per la nit, entre les 3 i les 5. He de reconèixer que les dues darreres nits amb la Colometa he anat tant cansat, que he transigit i he permès que s'instal·lés al llit patern. Avui el cas és que me n'he anat a dormir a les dues, coses de preparar les classes el dia abans. Fins aquí cap problema, però és que a les quatre la senyoreta s'ha presentat sense avisar. En aquelles condicions, i davant la perspectiva de dormir tres hores més o barallar-me amb la princesa perquè tornés al seu llit, he tirat pel dret i he optat pel camí fàcil. "Puja carinyo, puja, que el papa t'acotxarà i farem nonetes juntets". Avui no sé què li passava però estava neguitosa, ha exigit aferrar-se a la mà del papa, i ha començat a esgarrapar-la i pessigar-la i esclar, no em deixava dormir. Hem estat així més d'un hora. O sigui que he passat una nit curiosa.

Al cap d'un parell d'hores "l'horror, l'horror!", com diria en Charlie Marlow. Corre que fas tard, lleva't, dutxa't, vesteix-te, lleva la nena, vesteix-la, prepara-li l'esmorzar, dóna-li, fes la teva bossa, fes la seva bossa, que no vol pujar al cotxet, "doncs camina", entra al garatge, carrega el cotxe, surt del garatge, embussos recurrents als llocs recurrents, "bon dia Marina", "bon dia Colometa", "vine que et faig un petó", "adéu nineta fins demà", torna a agafar el cotxe, aparca, corre a fer fotocòpies, "bon dia senyor professor", "la corba de Laffer és un artefacte ideològic", el cap com un timbal, surt de classe, fes un cafè d'un glop, entra a la sala d'actes tard, seu a primera fila que tothom et veu que entres tard, empassa't tres quarts d'hora de reforma fiscal, surt abans d'hora que tothom et veu que surts abans d'hora, "nois, examen", setanta-cinc minuts de despropòsits perpetrats per escrit per part de seixanta alumnes malcarats, dina d'una esgarrapada, cafè amb l'enllaç sindical, i per fi arribo al despatx...

Pot semblar efectivament terrorífic, però queda amb escreix compensat pel fet que ahir la Colometa i el Colometa s'ho van passar d'allò més bé. Van estar molta estona al parc, abraçats pel canvi climàtic. A més vam coincidir feliçment amb una altra nineta, una mica més entremaliada que la Colometa. Prest es van fer amigues i van compartir gronxador, pilota i joguines, i també jocs i festes amb el Colomet.

Al capvespre, com tants d'altres dies, la iaia ens esperava al colomar per fer-li el sopar (a mi també me'l fa, no us puc enganyar), i estar una estona amb ella. Ahir hi van haver croquetes, que sí que va fer la iaia, però jo n'havia preparat la massa!! Val a dir que la beixamel m'havia quedat massa líquida, i més que croquetes eren bunyols. Això no va ser cap motiu perquè la Colometa no s'ho mengés tot (endrapa com una llima nova, la paia), però li vaig haver de prometre que la propera vegada quedaran així:

Gironines i gironins!

2007-01-17T22:07:00.000+01:00

He detectat afluència gironina en aquest blog. Com que en els comentaris dels posts anteriors es fan referències a una sèrie de cartes aparegudes al Diari de Girona (fundat l'any 1889, poca broma), les reprodueixo. Les dues primeres són del 22 de novembre de l'any passat, i la darrera del 4 de desembre.

Cristina Santocildes
El nom de Cristina Santocildes Bernabé, col·legiada 12.385, és de sobres conegut per la immensa majoria dels pares gironins que es veuen abocats a un divorci contenciós. En aquest moment que els jutges es recolzen en els informes dels equips psicosocials adscrits als jutjats, aquesta senyora trasllada el seu ideari de feminista a uns informes que ratllen la calúmnia i on prevalen els drets de la dona per damunt dels drets de l´infant. Que aquesta dona sigui la coordinadora d´Amnistia Internacional és totalment irònic, bé faria de rellegir-se la Convenció dels Drets del Nen, article 9, (Resolució 44/25 novembre de 1989) ratificada pel Govern espanyol. Tristament hi haurà tota una generació de nens i nenes que creixeran sense pare gràcies a la seva aportació.
-Albert Talleda Vidal. Girona.

Als nens d´arreu
A vosaltres, nens d´arreu, en el Dia Internacional dedicat a la Infància: desitjo de tot cor que els homes del s. XXI us tinguin una mirada d´afecte, comprensió, generositat i sobretot, d´amor. Que els humans tinguin la generositat de no abusar dels infants indefensos sotmesos a un munt de treballs inadequats, injustos; de comprensió, perquè ja fóra hora d´arraconar els maltractaments. Perquè és totalment necessària aquesta generositat i totalment imprescindible per viure i ajudar-vos a viure com a éssers humans. Com he dit, us mereixeu que l´amor us envolti; donar-lo és gratuït. Vosaltres doneu tot el que teniu: alegria, tendresa, il·lusió... La vostra mirada expectant i espectacular és l´espill on queden reflectits els vostres nobles sentiments. I no oblidem que sou el futur. La situació precària de la vostra infantesa no és gràcies a Déu universal i per això felicito els pares i mares excel·lents, els educadors que s´entreguen en cos i ànima per formar-vos, els avis i àvies que donen als petits el millor d´ells mateixos i a tots els excellents del nostre món, que per sort són molts.
-Carme Muñoz Pibernat. Cassà de la Selva.

Infants
M´agradaria comentar en una, dues cartes aparegudes el dia 22/11 en aquest diari. La primera, de Carme Muñoz, feia referència als nens, com a futur d´aquesta societat. Davant els possibles abusos que d´aquests es fan o es podien fer, apel·lava a la generositat dels adults per proporcionar-los un benestar i una educació que els garanteixi un desenvolupament òptim per realitzar-se com a persones. Subscric cadascuna de les seves apreciacions, però m´agradaria afegir alguna cosa més, i aquí faig referència a la segona carta, d´Albert Talleda. Desgraciadament, i en el moment actual, existeix un important nombre de nens, apartats dels seus pares per l´únic «delicte» de la no-convivència d´aquests. Nens als quals, com bé assenya l´Albert, se´ls neguen els drets a tenir la mateixa relació amb els dos progenitors i se´ls «ajuda» a viure com orfes de pare. Tot això ratificat per equips de psicòlegs adscrits als jutjats, per advocats/des, mediadors, fiscals i jutges que en teoria haurien de defensar els drets del menor i no obstant això es deixen portar pels seus ideals i/o per la pressió mediàtica, per presentar informes, i dictar sentències en les quals, sembla,prima més «la pela» que la normalització en les relacions, i que no tenen res a veure amb el conflicte que els pares puguin tenir entre ells. Amiga Carme, no fa falta anar-se´n gaire lluny, ni a països subdesenvolupats, per veure i viure aquest tipus d´abús, silenciós i continuat que, en aquestes «personetes» indefenses generarà greus problemes de convivència i de maduresa, quan hagin de valer-se per si mateixes.
-Izaskun Fernández Uribe. Girona

M'agrada que l'enfocament de la problemàtica es faci a partir dels infants. Trobo que no ens hauríem de bellugar mai d'aquest punt de vista.

Per cert, quan el Colomet era un abrandat estudiant va aparèixer entrevistat i fotografiat a l'il·lustríssim Diari de Girona, però d'això fa molts anys i la veritat, no ve gaire al cas.

Per últim, sóc plenament conscient de que la foto no és gens original, però és bonica, oi?

Dissabte 20, a la plaça Catalunya de Barcelona

2007-01-16T12:02:00.000+01:00

Cada dissabte es concentren a les 12:00 a la plaça Catalunya de Barcelona, un grapat de voluntariosos pares, mares, i avis, que recorden als passavolants que hi ha infants que se'ls separa forçadament del pare. Des de fa dies circula per Internet la notícia que a la concentració d'aquest dissabte vinent anirà per primera vegada un mitjà de comunicació, TVE en aquest cas. Per gentilesa d'una amable lectora, he sabut que avui ens ho recorda una carta al Punt Diari que reprodueixo. A "Con igualdad" també se'n fan ressò.

CUSTÒDIA COMPARTIDA

IZASKUN FERNÁNDEZ. GIRONA.

Des de fa un any a la plaça Catalunya de Barcelona es reuneixen un grup de persones per reclamar la custòdia compartida. Són distingibles perquè porten unes samarretes verdes que desperten la curiositat dels vianants. Són persones que lluiten perquè el pare, després d'una separació o un divorci, pugui seguir exercint com a tal i no se'l mantingui allunyat de tot el que faci referència als seus fills.
Algú es preguntarà el perquè d'aquesta petició, ja que la llei, en aquests casos, ja inclou el que se'n diu «règim de visites», que, com norma general, és de quatre dies al mes i la meitat de vacances escolars, el que aproximadament són un total de 58 dies a l'any. Resulta paradoxal que es reclami una llei de paritat en la qual els homes s'integrin més en la vida domèstica i sobretot en la cura i la responsabilitat dels infants i, al mateix temps, després d'una separació se'ls aboqui al desterrament (abandonament de la llar, dificultat per portar a la pràctica la pàtria potestat i limitació de les trobades que els condueix, gairebé inevitablement a exercir de pares McDonald's).
A aquest nens se'ls priva de la figura i la companyia del pare, una cosa tan necessària, junt amb la mare, pel seu desenvolupament emocional i psicològic. També es posaria fi a alguns abusos que es cometen per part del progenitor custodi en tenir el poder per fer i desfer a la seva manera marginant el progenitor que no té la guàrdia i custòdia. En aquestes protestes no només hi ha pares, sinó també les noves companyes i les àvies que viuen i pateixen i es mobilitzen davant la injustícia que comporta aquesta situació.
El proper dia 20 serà especial perquè les càmeres de TVE hi seran per donar a conèixer una realitat que causa molt de dolor i de la qual poc o res se'n sap si no et toca de prop. Ha estat molt difícil aconseguir l'atenció d'algun mitjà de comunicació perquè es faci ressò d'aquesta problemàtica, ja que en tota la informació que ens presenten, no es parla d'uns pares, bons pares, que pateixen per no poder veure créixer, dia a dia, els seus fills.
M'agradaria animar la gent que participi en aquesta concentració, que mostri el seu suport a aquesta iniciativa i que, fins i tot, dediqui un moment a parlar amb les persones afectades per poder entendre les raons d'aquesta lluita.

Pilar Rahola attacks!

2007-01-13T11:46:00.000+01:00

Gràcies a un amable lector anònim, he sabut d'un article publicat avui a El País de la Rahola. Diu coses que estan bé, però per exemple no qüestiona el fons de la llei de violència de gènere. Estic d'acord amb l'amable lector anònim que José Díaz, l'autor de "El varón castrado", no es precisament el personatge que necessitem els separats amb fills per que ens defensi, però em resisteixo a que la Rahola s'erigeixi ara com la nostra gran defensora. No ho sé, potser és un prejudici estètic.

Quina capacitat té aquesta dona per satisfer la seva necessitat de protagonisme! Tinc un amic que durant una temporada va treballar directament amb ella, i un dia li vaig preguntar què tal el tracte. Simplement em va dir: "te'n recordes quan aquell urbanu de Badalona va gosar multar-la per aparcar malament, i ella li va dir que no sabia amb qui estava parlant? Doncs això".

Recentment, amb en Papitu i unes birres vam estar elaborant un Dream Team políticament incorrecte de catalanetes, i hi apareixien la Rahola, la Ferrussola, la Lloll i la Núria Feliu. Bé, no sé si ho hauria d'explicar, però el cas és que vam riure molt.

Apa, que us aprofiti!

Pilar Rahola, El País, 13 de gener de 2007

MALTRATO FEMENINO A LOS HOMBRES

Asegura que todo empezó por un melón. Estaban casados, luchaban por tener un hijo que no llegaba, vivían sus peleas -demasiada suegra en su cocina...-, y disfrutaban de sus encuentros. Lo conocí en Els Matins, de TV-3, y a todos -desde Helena Garcia Melero, hasta Xiana Siccardi, pasando por el propio Josep Cuní- se nos quedó cara de cuadro. Sin ninguna duda, el hombre que nos relataba su odisea, que empezó con una pequeña discusión por un melón, y acabó con grilletes en comisaría, un juicio por maltrato y una absolución, era un hombre desconcertado y hasta derrotado. Ya no era un presunto maltratador, pero lo había sido durante más de un año, y el peso de esa culpa le había cambiado la vida, quizá para siempre.

Lo que más me sorprendió es que, a pesar de su odisea y de su inequívoca perplejidad, aún parecía enamorado de la mujer que no había vuelto a ver, desde que un melón, una suegra y una grave acusación se interpusieron en sus vidas. Con la absolución en el bolsillo, y la tranquilidad recuperada en el ánimo, nuestro invitado intentaba encontrar sentido a todo lo que le había ocurrido. Por supuesto, si la anécdota no fuera el indicio de la categoría, no encontraría otra excusa que el pintoresquismo para relatar la historia. Pero, más allá de las muchas bromas que podemos hacer con la noticia, lo cierto es que son demasiadas, y muy serias, las voces que denuncian el abuso contra los hombres, que la nueva ley contra el maltrato puede representar. De entre todas, la juez decana de Barcelona, Maria Sanahuja, ha sido la más combativa. El tema no es menor, y desde el rotundo compromiso con los derechos de la mujer, desde la convicción que es necesaria una ley integral contra la violencia de género, y desde la concienciación con una problemática que cada año mata a decenas de mujeres, desde todo ello, o precisamente por todo ello, los sectores más activos tenemos que hacernos algunas preguntas. ¿Es una ley completamente justa? Si lo es, ¿se aplica con inteligencia?; ¿ha servido para frenar el maltrato a la mujer?; ¿hay mujeres que usan ese drama social para actuar malvadamente contra sus maridos? Y la pregunta del millón: ¿la ley ha abierto la puerta al maltrato contra los hombres? Es decir, ¿en la lucha por aplicar la justicia, hemos inventado otra forma de injusticia? Si ser preciso es necesario en todo cuadro argumental, serlo en este caso me parece una exigencia moral. No hablamos de una cuestión menor. La lacra social del maltrato a la mujer, derivada del paradigma cultural del dominio de la mujer, en la estructura patriarcal, ha dejado un lastre de dolor, humillación y violencia que ha arrastrado a centenares de mujeres al pozo negro de la desesperación. No hace aún tanto tiempo, el maltrato podía formar parte de la lógica familiar, era considerada una cuestión íntima, y todas las mujeres golpeadas se habían caído por la escalera. Los abogados que luchaban contra la violencia de género se encontraban con policías, comisarías, leyes y tribunales que no entendían, no podían o no sabían combatirla. No olvidemos que no estábamos ante un delito, sino ante una falta.

Árdua y difícil fue la lucha, desde la mítica denuncia de Ana Orantes en televisión, para conseguir leyes contundentes, sensibilidad social y un compromiso colectivo que situara al maltratador en el lugar delictivo que le correspondía. Pero, en el necesario camino hacia la plena garantía de los derechos de la mujer, ¿no habremos perdido algo por el camino? Quizá ecuanimidad, quizá prudencia. Sea como fuere, si es cierto que la ley permite la trampa malvada de castigar a un ex marido con falsas denuncias de maltrato, si lo es que las denunciantes no reciben castigo por la falsedad y si muchos hombres están sufriendo un nuevo tipo de acoso y ven sus derechos lesionados, entonces tenemos un serio problema. La cuestión del maltrato es tan profunda, relevante y comprometida, que no puede ser, de ninguna manera, la puerta de entrada de otra forma de maltrato. Y si la ley no está bien ajustada, habrá que ajustarla, para que sea justa la ley.

Creo, además, que esta sensibilidad, también a favor de los hombres maltratados -y una falsa denuncia es un serio maltrato-, tiene que partir de los sectores más sensibles y comprometidos con la mujer, precisamente porque su sensibilidad es mayor. Nosotras, que sabemos por propia piel histórica lo que significa la discriminación legal, no podemos ser la excusa para discriminarlos a ellos. Es tan simple y... tan complejo como esto: si el feminismo crítico, inteligente y comprometido no lidera la lucha contra el abuso de la ley, todos los pata negra machistas, misóginos e irreductibles que quedan por las cavernas del país utilizarán dichos abusos para defender postulados de dominio. Para muestra, el botón del libro El varón castrado, auténtico panegírico misógino, con la excusa de defender a los hombres falsamente acusados. Pero es que, además, la sensibilidad para con la mujer maltratada, necesariamente tiene que venir acompañada de una sensibilidad global, que incluye rechazo a la mentira, repudio al abuso y castigo para aquellos que lastiman a sus ex, lanzándoles tamaña falsedad. Sí. Soy favorable a la ley. Pero soy igualmente favorable al castigo severo contra las denuncias falsas, porque hacen tanto daño a la pedagogía de la igualdad como el propio paradigma de dominio. No pueden quedar impunes.

Soy una luchadora de los derechos de la mujer. Como tantas. Como miles. Precisamente por eso, me indigna y me duele que, en nombre de esa lucha, hoy existan hombres que sufren severamente. La ley no se hizo para dirimir peleas de pareja, ni para castigar los amores fallidos, ni como ariete de venganza. La ley castiga un delito serio que mata decenas de mujeres. El resto pertenece al ámbito de la pelea civil, quizá de la miseria cotidiana, de los restos de los amores mal acabados. Usar el maltrato para venganza, abuso o presión económica es otro acto de maltrato. Y contra ese maltrato, tampoco podemos ser insensibles.