La cullerada

VACANCES!

2008-08-05T13:46:00.012+02:00

El titi se'n va de vacances. Les terres inexplorades d'Alaska m'esperen. A primers de setembre tornaré a ser aquí, però necessitaré uns dies per aterrar, aclimatar-me, replantejar-me algunes coses i agafar temes que siguin convertibles en posts. He decidit tornar com els nens del cole. El quinze de setembre La cullerada tornarà a les vostres pantalles amb el post diari habitual, fins llavors, els més impacients podeu anar mirant el rellotge, que poc a poc, portarà irremissiblement cap a la tornada a la rutina. Que passeu tots i totes un bon estiu.

Fins aviat!

A band is playing dixie double four time

2008-08-04T08:42:00.003+02:00

Han passat unes hores i he començat a pair totes les emocions, nervis, vivències i sensacions de la nit de dissabte. La percepció final és que va anar molt bé. Era la nostra primera actuació i va haver-hi errades, musicals, d'escena, de ritme d'espectacle i moltes altres coses, algunes que només nosaltres sabem, però això ho anirem polint amb el temps i amb més bolos, que esperem que arribin. Però com deia, estem contents. Va sortir molt bé. I jo, i crec que tots, ens ho vam passar de conya suant a l'"escenari".

Evidentment, us volem agrair a tots que vinguéssiu i compartíssiu amb nosaltres el nostre debut. Moltíssimes gràcies. Hi va haver també presència blogosfèrica. En Charlie ens va acompanyar amb tota la família, gràcies company! I un cop acabat el concert, quan em passejava saludant l'un i l'altre, una veu em va cridar: Puji! Era una cara que no m'era coneguda, fins que es va identificar: Vilapou. Ostres! Quina il·lusió! Una desvirtualtzació blogosfèrica! Moltes gràcies, Mestre. Va ser tot un honor comptar amb un músic "de debò" entre el públic. Si va venir algú més no es va "manifestar", però en qualsevol cas, gràcies també.

Quan tinguem algun vídeo amb cara i ulls prometo penjar-lo. Mentrestant esperarem el proper concert. Quan arribi, ja us donarem la llauna un altre cop per a que ens vingueu a fer claca.

Aaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaah!

2008-08-01T10:18:00.006+02:00

M'estic posant nerviós per moments...

Amb la punta de la fava

2008-07-31T08:55:00.004+02:00

No m'agrada queixar-me. De fet m'agrada queixar-me de la gent que es queixa per rutina. Ahir però, em vaig cagar en tots els morts de l'alcalde i del regidor de mobilitat. Vaig poder comprovar en primera persona, que la planificació circulatòria de Barcelona, i en particular del Districte de Sant Martí, està feta amb la punta de la fava.

Venia de Mataró, per la C-32 i havia d'anar a un lloc molt proper a casa meva, al Poblenou, però enlloc d'entrar per la Ronda Litoral com faig habitualment, com que el lloc en qüestió era molt a prop de la Gran Via, vaig decidir continuar per la C-32 i sortir per Bac de Roda. Però, oh sorpresa, a la sortida de Bac de Roda hi havia dos urbanos tallant el trànsit. Llavors va començar el meu calvari. Carrers tallats per obres, carrers tallats perquè sí, culs de sac, carrers que després d'una cruïlla canvien de sentit, tornades al punt de partida, semàfors mal sincronitzats. Collons! Que em vaig perdre al meu propi barri! De la sortida de Bac de Roda al meu punt de destí hi havia cinc minuts escassos. Per un vulgar tall en una sortida vaig trigar més de mitja hora, amb la consegüent despesa de combustible, que tal com estan els preus no fa riure.

Benvolgut Sr. Narváez: ja tenia notícies de la seva inoperància, però no imaginava que arribés a aquest punt. Vostè és el regidor de mobilitat, i també és el regidor del Districte de Sant Martí. És casualitat que la mobilitat al Districte de Sant Martí sigui, senzillament, una puta merda?

Angel of mercy, angel delight

2008-07-30T08:16:00.006+02:00

Per si encara queda algun despistat...

NOU CONCERT dels Angels Of Mercy
Banda Tribut dels Dire Straits

Dissabte 2 d'agost. 22h
Bar L'Espigó de Mataró
Al darrera la Universitat EUM

localització
com arribar

Membres:

Sergi Silva - Veu Principal
Jordi Pujadas - Baix/Veus
Dani Rambla - Guitarra Rítmica
Carlos Gregorio - Bateria
Sergio Gregorio - Guitarra Solista/Veus

Més informació: www.angelsofmercy.tk

Voleu dir que cal?

2008-07-29T08:21:00.005+02:00

Ahir tornava a casa en el metro i em vaig asseure al costat de tres ninyates adolescents. Una d'elles era enorme i les altres dues li tiraven trossos de bollicao que ella mirava d'agafar amb la boca, amb poc èxit, tot s'ha de dir. Malgrat el frikisme de la situació això no em va estranyar, perquè fa quinze anys el bacó podria haver estat jo i dos amics meus els que intentessin fer cistella amb els trossos de bollicao a la meva boca insaciable.

El que em va cridar l'atenció va ser que les tres xitxarel·les portaven sabatilles Victòria. Tornem de nou quinze (o vint) anys enrera. Confesso que en el moment àlgid d'aquest calçat, en vaig arribar a portar alguna vegada. Però ja llavors em semblaven queques, lletges i ridícules. Ja ho sé que tot torna. Fins i tot les coses més friquis. Però hòstia! Voleu dir que cal que tornin les Victòria?

Esperar un any més

2008-07-28T08:42:00.003+02:00

Ja ha passat tot. Un any esperant la nit del 25 de juliol i ja ha passat, com un somni. Aquest any va ser força especial per a mi, perquè vaig descobrir que la companyia no és imprescindible per passar-s'ho bé. Els meus companys habituals en aquesta nit es van anar rajant un rere l'altre, i a l'inici de la festa estava sol com un mussol. Però vaig pensar: què collons! i em vaig barrejar entre la multitud i vaig cridar, vaig saltar, vaig ballar i vaig empènyer entre complets desconeguts. Després vaig anar trobant coneguts i vaig passar el convit saludant l'un i l'altre. Buscava desesperadament algú disposat a seguir el correfoc fins les darreres conseqüències, i vaig trobar en Xevi, amb qui vam compartir un correfoc brutal! Quan em moco encara trec sutge. L'any passat vaig estar tres dies sentint xiulets, i aquest cop vaig posar-me taps a les orelles. Una gran decisió que recomano a tothom. La nit va acabar amb la ruixada. Moll de dalt a baix vaig fer un parell de cubates i com a colofó final, una agradable sorpresa. Vaig trobar en Carles, un company d'escola i bàsquet amb qui feia molt temps que no parlava, i quina va ser la meva sorpresa quan em va dir que és lector habitual de La Cullerada! Una abraçada, Carles! T'acabo de posar en safata que t'estrenis fent un comentari.

Em vaig passar el dissabte dormitant per les cantonades, i el diumenge amb dolor a tots els músculs. I avui dilluns, amb seqüeles d'una cosa i de l'altra, preparat per esperar un any més.

No diguis blat...

2008-07-25T08:36:00.002+02:00

Es veu que el Conseller Castells va llegir la meva crítica de l'altre dia i s'ha posat les piles. Primer va aconseguir el recolzament de CiU per tenir més força en les negociacions del finançament, i ahir es va cobrir les espatlles amb la patronal i els sindicats majoritaris (de merda). Amb el pit ben inflat li ha dit a Solbes, amb bones paraules, que la seva proposta és una estafa. Solbes, com sempre, ha sortit per la tangent i l'ha tractat de tonto dient que no havia entès res. Però Castells ho ha entès tot. Ens la volien fotre de canto i, de moment, l'hem esquivat. Però a casa meva sempre em deien que no diguis blat fins que sigui al sac i ben lligat, i el més probable és que, al final, ens acabem menjant amb patates una proposta millor que aquesta, però igualment ridícula.

Com un nen gran

2008-07-24T08:20:00.003+02:00

Tot és a punt

2008-07-23T08:31:00.003+02:00

La banda ja està passant el netol als instruments; la família Robafaves ja s'ha calçat les bambes i ha encarregat vi i galetes pel convit; les diableses, les momerotes i els dracs acaben de tornar de la Xina amb un aresenal i ja estan encenent les metxes; els tabalers ja s'han embolicat les mans amb esparadrap; la companyia d'aigües ja emmagatzemat prou aigua com per abeurar una manada de nyús; l'Espartac Peran ja està aclarint la gola. Tot és a punt per a la nit més especial de l'any per als mataronins. I a mi, només d'escriure aquestes ratlles se'm posa la pell de gallina.

Els que sou de Mataró ja sabeu de què va i què heu de fer, però si amb la propaganda que correrà aquests dies per la blogosfera, algú forani s'anima a participar en aquest clàssic del costumari català, només cal que m'enviï un correu a poblenow_rangers@yahoo.com. Com més serem més riurem.

1, 2, 3, 4, 5, 6, 7, 8, 9, 10, 11, 12, 13, 14 i 15!!!!!!!!

El Gran Masturbador

2008-07-22T08:47:00.003+02:00

Em desperto d'un son llarg i profund, farcit de somnis a mig complir. Obro els ulls i veig el Bruce Springsteen vestit amb esmòquing i barret de copa que em diu: - Teruel existe! -. Miro al meu voltant i m'adono que sóc a la sala dels miralls del Tibidabo, que es veu que l'acaben de reformar, i també es reforma la cara de l'home, que ara és en Joan Clos, visiblement alcoholitzat. Porta a la mà una ampolla de vodka amb aroma de llimona i diu a qui el vulgui escoltar: - Visc a Barsalooooooooooonaaaaaaa -. Tinc por, i li allargo la mà per a que em reconforti, però ara s'ha convertit en Úrsula, la bruixa del mar, vestida amb l'uniforme de gala dels mossos d'esquadra i amb una boca farcida d'hidres marines m'etziba: - Ni se te ocurrrrra tocarrrrme, bastarrrrrdo -, amb el seu pronunciat accent mexicà. I ara sí que tinc por de veritat, i ploro. Bramo desconsoladament com el nen-monstre d'Eraserhead, que té por d'allò en que s'esta convertint. I ara la veig. En els 33,33333333333 miralls de la sala es reflexa la seva imatge. És la musa d'Einstein, que es passeja al seu antull per l'espai i el temps. Ve del passat, i se'n va cap a un futur que no concebeixo en un Univers paral·lel, però de camí passa pel meu cap i em gira el cervell com si fos un mitjó, i entra al meu pit i fot cops de mall al meu cor vulnerable que ja batega desacompassat. I se'n torna als miralls per seguir el seu etern viatge, i la segueixo, i travesso un mirall sense trencar-lo, però em faig talls per tot el cos, que ara està cobert de sang. I miro al meu voltant tot buscant-la, però ja no hi és, i se que ja no hi serà mai i veig que sóc en un lloc conegut, i començo a identificar objectes i personatges estranys en un paisatge desolat. Sóc dins un quadre. Sóc dins aquell quadre de Dalí que mai no havia entès. I de sobte l'entenc. No l'entenia perquè hi faltava una peça. Hi faltava jo. Jo sóc el Gran Masturbador.

Experiència ultragastronòmica

2008-07-21T08:51:00.004+02:00

Dissabte a la nit vaig anar a sopar al Celler de Can Roca, a Girona. Vam menjar molt bé, però l'experiència va anar molt més enllà del menjar. El més important és l'ambient de tranquilitat que es respira. Allà, la pressa no existeix. Els cambrers parlen pausadament, els moviments són calmats, tot és suau, tot és quiet. La decoració és sobria, i la fredor que transmet es compensa per un munt de plantes a l'exterior, que es veuen des de dins.

Vam escollir fer un menú de degustació, amb cinc plats i dos postres. Vam demanar la carta de vins, i per a la nostra sorpresa ens van portar una mena de carretó amb tres totxos. Un per als negres, un per als blancs i un per a caves i licors. Vam agafar el dels negres, però hi havia una quantitat de vins de totes les denominacions d'origen tan gran, que no donàvem l'abast. Els quatre que érem a taula hem fet cursos de tast de vins. Això no ens converteix, ni molt menys en experts, però alguna cosa sabem. Vam ser incapaços de triar. El sumiller ens va orientar i vam acabr triant un Corullón del 2004, un vi del Bierzo fet de la varietat mencía, que va resultar una tria fantàstica.

Els plats són molt elaborats, i amb unes combinacions de sabors sorprenents aconseguits amb ingredients inusuals. En plena polèmica dels fogons, destaco que tot és el que sembla, tot és reconeixible, i els cambrers, en servir cada plat, expliquen amb detall com està fet.

A mi m'agrada menjar. I m'agrada menjar molt, en grans quantitats. Aquest no va ser el cas de dissabte. Els plats són petits, i de seguida vaig pensar que em quedaria amb gana, però no va ser així. Tastar tantes coses diferents no em va deixar tip, però en cap moment vaig tenir sensació d'insatisfacció ni de gana. Vam menjar, vam beure, vam ensumar, vam tastar, vam parlar, vam riure... Havíem entrat al restaurant a les nou i en vam sortir a les dotze.

Al final va venir la part dura, la de passar per caixa. Les dues estrelles Michelin de l'establiment es fan pagar, però són diners ben gastats, i l'únic que fan és limitar la capacitat de repetir l'experiència.

No ens vam quedar amb gana, però sí amb ganes de fer uns gintònics, així que en J i jo vam rematar la nit fent unes copetes al nucli antic de Girona, i l'endemà ho vam acabar de completar amb una jornada dominguera de platja. Ja ho veieu. Un cap de setmana completito completito.

Carrera cinematogràfica

2008-07-18T08:42:00.002+02:00

Les meves visites al dentista estan ampliant el meu currículum d'actor secundari de pel·lícules rares. Ahir, una setmana després de la massacre, tenia hora per a que em treiessin els punts. Aquest cop em vaig haver d'esperar força estona a la sala d'espera, però per sort, aquest cop hi havia disponible un diari. Quan estava en la part més interessant d'un article d'en Joan Herrera que es mereix un post per ell solet, la veu de la Gemma dient que ja podia passar em va treure de la meva concentració.

El primer que li vaig preguntar va ser si em faria mal. Per a la meva tranquilitat, la resposta va ser que no. I així va ser, no em va fer gens de mal. Però no sé què va passar. Potser va ser el xoc de tornar a la sala de tortures, o tornar a obrir la boca per a que m'hi introduïssin objectes, o que em van administrar alguna droga rara. El cas és que quan em vaig aixecar del silló em va envair una sensació estranya. Era com estar flotant, com si estigués en un somni o en una realitat paral·lela. En baixar les escales ens vam creuar amb l'altre dentista, el que va confirmar la sentència de mort del meu queixal. Quan em va preguntar què tal em trobava vaig tenir un déjà vue. Però no un qualsevol. Va ser el déjà vue més potent que he tingut mai. Estava convençudíssim que aquella conversa al peu de l'escala jo ja l'havia tingut, fins al punt que sabia quines serien les següents paraules del dentista abans que les digués.

Totalment desconcertat, em vaig acomiadar d'ell, i la Gemma em va acompanyar fins el mostrador de l'entrada per demanar hora per la setmana següent. Encara estava en estat semi-catatònic quan la Gemma es va acomiadar de mi. Mentre esperava que em confirmessin la visita semblava que, poc a poc, anava retornant a la realitat, però el més estrany encara havia de passar.

Va sonar el timbre de la porta, la recepcionista va polsar el botó, la porta es va obrir i va entrar l'Andreu Buenafuente. - Bona tarda- va dir. - Bona tarda - li vaig contestar. I a indicació de la recepcionista va passar a la sala d'espera.

- Dijous a dos quarts de sis.
- Perdona?
- Que tens hora dijous a dos quarts de sis.
- Ah! D'acord. Gràcies i fins dijous.
- Adéu.
- Adéu.

Vaig sortir de la consulta i el sol de la tarda em va enlluernar, retornant-me al món real. Acabava de protagonitzar una peli del David Lynch. La meva carrera cinematogràfica es va ampliant. Vaig començar amb el gore i ahir vaig seguir amb el neo-surrealisme. Espero que la setmana que vé em toqui el gènere eròtic. Crec que a la sala d'espera hi ha una cadira de mimbre de respatller ample.

De cul

2008-07-17T09:13:00.003+02:00

Ho sento, avui vaig de cul.

Va nenes! No us enfadeu! Per vosaltres també n'hi ha. M'ha costat molt més trobar-ne, però aquí va un cul.

Més val tard que mai

2008-07-16T08:48:00.003+02:00

Fa uns dies em passejava per l'arxiu de La cullerada i em vaig quedar sorprès de que l'any passat vaig fer la meva primera tarda de platja al mes d'abril! Aquest any, entre la meteorologia, la feina, un a cosa i l'altra, encara no havia fet cap tarda a la platgeta. I ahir, ni curt ni peresós, vaig agafar la tovallola i em vaig anar a estirar al sol. És un d'aquells petits plaers de la vida que no es poden pagar amb diners.

Més val tard que mai. Aquest any he trigat a fer la primera sessió, però ja us puc assegurar que no serà l'última.

Foto: John Lee

Apasiau!

2008-07-15T10:13:00.004+02:00

No sabeu el greu que em sap, perquè he estat el seu acèrrim defensor, fins i tot quan ja era evident que no tornaria a ser el mateix, però sembla ser que avui es consumarà la sortida de Ronaldinho del Barça.

Ronaldinho ha estat un jugador únic, genial, inigualable, i va exprimir el millor d'ell mateix i del seu futbol mentre era al Barça, ajudant a guanyar la segona Xampions, després de catorze anys de sequera europea.

Sempre recordaré de Ronaldinho que quan feia una genialitat, sabia que el que acabava de veure era excepcional, però el meu cervell no havia pogut processar el que els ulls havien vist. Sempre m'havia d'esperar a la repetició per adonar-me de la grandesa del futbol del brasiler.

Tot això s'ha acabat. Per culpa de qui sigui, per les raons que sigui, però s'ha acabat. I deixeu-me que jo, no li guardi cap rencor, i que el recordi com la gasolina que va fer revifar la màgia del Barça i les il·lusions dels culés. Així que amic Ronaldinho, adéu siau, i que tinguis molta sort.

Per acabar, si he de recordar una jugada de Ronaldinho, no és una d'aquelles de tocs màgics i de peus que semblen mans, és aquesta que us deixo aquí. És una pel·lícula on els jugadors del Madrid passen per moments d'actors secundaris a extres, i on dos extres es converteixen en protagonistes i es guanyen la immortalitat.

La il·lusió (3)

2008-07-14T09:23:00.004+02:00

La il·lusió (1)
La il·lusió (2)

Avui és dilluns. Ha estat un cap de setmana preciós, intens i envoltat de gent collonuda. Al final d'un cap de setmana així hi ha un dilluns horrorós. M'ha costat una barbaritat llevar-me, em fa mal tot el cos i estic més cansat que el divendres.

En dies com avui, els projectes que et fan il·lusió són la única cosa que et fa tirar endavant, i aquí va el nostre:

Tres setmanes conduïnt pel 49è estat dels USA. Recorrerem la península d'Alaska, veient glaceres, navegant entre els fiords, avistant fauna en estat salvatge, arribant al Cercle Polar Àrtic i visitant els pobles Inuit.

Ànim, que queda menys d'un mes!

Gore

2008-07-11T08:44:00.004+02:00

Ahir a la tarda tenia hora al dentista. Quan vaig entrar per la porta, poc em pensava que estava a punt protagonitzar una peli gore. La meva cita era per fer la reconstrucció d'un queixal que presentava una fisura molt lleu. Vaig passar a la sala d'espera, i quan encara no m'havia donat temps a triar la revista insulsa de decoració que fullejaria, ja em van cridar.

Vaig entrar a la consulta i una noia molt simpàtica em va dir: - Hola Jordi, em dic Gemma. Seu, que mirarem què podem fer amb aquest queixal -. Li vaig estrènyer la mà i vaig seure al silló. Mentre anava preparant l'instrumental em va explicar en què consistia el procediment.

- Et posaré una anestèsia local i llimaré el queixal fins arribar al final de la fisura, i quan ja no tinguis gens de fisura, ho taparé amb un material semblant a les dents i li donaré la forma del teu queixal.

- Molt bé.

I així ho va fer. Però quan ja portava una estona llimant amb aquell aparell de so agradabilíssim, em va dir:

- Espera un segon que vaig a buscar una lupa.
- Eing? Vale vale.

Es va posar unes ulleres d'aquelles amb uns minimicroscopis a cada lent i va anar mirant el meu queixal. Finalment va dir:

- No n'acabo d'estar segura. Espera un segon. Vaig a buscar l'altre dentista per confirmar-ho.
- Ui ui ui, què passa? -. Allò pintava fatal.

Va venir l'altre dentista, es va posar les ulleres ridícules i va observar una estona fins que va dictar sentència.

- Jordi, males notícies. La fisura arriba fins l'arrel. Aquest queixal s'ha de treure avui mateix.
- Què? Com? Jo venia a fer una reconstrucció, no una destrucció!

Llavors va ser quan la Gemma, una noia d'allò més adorable, es va convertir en una psicokiller. Va usar un arsenal inacabable d'eines que no vaig voler ni mirar. Em va empènyer, em va estirar, em va picar, va fer palanca, va usar de nou la llima. A mitja extracció es va espatllar l'aparell aquell que xucla i vam haver de canviar de sala, cosa que vaig agrair, perquè així va deixar de torturar-me una estona. De tant en tant, el dentista que havia emès el veredicte passava i deia: - Què? Encara no? -. -No, no. Quan m'atrevia a obrir els ulls, veia la cara de la Gemma. Tenia les ulleres protectores i tota la cara esquitxada de sang i trossets de dent. En algun moments vaig pensar: - Ara ve quan m'obre en canal i em treu els budells de viu en viu.

Dues hores després d'haver començat l'extracció (no és una manera de parlar, van ser més de dues hores) va acabar de treure l'última arrel. I quan ja pensava que havia acabat el meu suplici, encara em va haver de suturar la geniva. Em va receptar una cóctel de medicaments, i au! Cap a casa!

A les set de la tarda (havia entrat a les quatre) vaig sortir de cal dentista amb un queixal i 180 eurus de menys, però amb la satisfacció de la feina ben feta. Segur que em donen l'Òscar al millor secundari per la meva actuació a Dental Psycho 4.

Ens prenen el pèl

2008-07-10T09:37:00.003+02:00

Ens prenen el pèl. Es fan passar per socialistes i no ho són. Es fan passar per catalanistes i no ho són. Algun fins i tot escrivia cançons per al Lluís Llach, però ens la foten un cop rere l'altre. El conseller Castells va fer ahir una demostració pública de valentia i de plantar cara al Govern Central. Va sortir a tots els mitjans per demostrar que si Solbes no publica les balances fiscals ja les publiquen ells. Però tot és mentida, tot és façana.

Les balances fiscals són un càlcul molt subjectiu, segons què comptis i com ho comptis poden sortir resultats molt diferents. El Govern Català, en aquest cas hauria de tirar cap a casa, i fer un càlcul que exagerés, si la realitat no fós ja prou exagerada, les diferències entre el que es paga i es rep. O com a mínim, haurien d'intentar ser rigurosos i reflexar la realitat tan ajustadament com es pugui.

Però no. Castells ha sortit en roda de premsa treient pit i fent-se el xulo, però ha fet uns càlculs de merda. Rebaixats a uns nivells que no es creu ningú. A la baixa i facilitant la feina a Solbes, que evidentment, encara ajustarà més els càlculs a favor d'Espanya.

Senyor Castells: que Catalunya rep un 60% del que paga? I un güevo! I senyors socis del Govern: que Iniciativa és una sucursal del PSC i diu amén a tot ja ho sabiem, però Esquerra? Què hi fan al Govern? Diuen alguna cosa o també ajupen el cap per a que els vagin fotent clatellots? Ja n'hi ha prou home! que vostès ens han de defensar! No vendre'ns que ens defensen dient amén a Madrid! I paro, que a mesura que avança el post em poso més i més de mala llet i com agafi el mall no es salva ni l'apuntador.

Col·laborant amb el 64è joc literari

2008-07-09T08:19:00.003+02:00

El blog Tens un racó dalt del món (http://jmtibau.blogspot.com/) proposa jocs literaris cada dimecres, amb premis inclosos. Aquesta setmana, aquest blog col·labora facilitant una pista en forma d'imatge per al 64è joc literari, tot i que no ens ha volgut dir quina és la solució. Només sabem que cal trobar el títol d'un llibre i el seu autor/a (la imatge pot fer referència a qualsevol dels dos).

Collonades dels hippies

2008-07-08T08:21:00.003+02:00

Els glaciars són formacions naturals apassionants. És un riu de gel, on milions de metres cúbics d'aigua congelada flueixen poc a poc, però de manera devastadora, amb un poder erosiu capaç de segar valls i muntanyes. Els blocs de gel es van desprenent de la cua del glaciar i cauen, generalment, en un llac o al mar, deixant lloc al nou gel que es genera a la capçalera. Eren presents a gairebé totes les latituds al final de la darrera glaciació, però la seva distribució actual es limita a les àrees alpines i les pròximes als pols.

Un dels glaciars més coneguts és el Perito Moreno, a El Calafate, en plena Patagònia Argentina. L'alliberament de blocs de gel del Perito Moreno es dóna periòdicament cada dos o tres anys, però sempre a la primavera, al novembre o desembre, quan comencen a pujar les temperatures. Però ahir, en ple hivern austral, i per primer cop des de que hi ha registres escrits, els blocs de gel de la cua del Perito Moreno es van trencar caient al llac d'El Calafate.

Amb aquest panorama, qui continuï dient que el canvi climàtic és una collonada que ens hem inventat els hippies, s'està quedant sense arguments. I mentrestant, la cimera del G-8 ha acordat reduir les emissions de CO2 el 50% en 50 anys. Uuuuiiiii, quin gran esforç!

Inici

2008-07-07T08:27:00.003+02:00

Després del post depressiu de divendres, us dec un contrapunt. Com molts deieu en els comentaris, tot passa i amb uns dies de distància tot es veu d'una altra manera. Torna a ser dilluns, i encara que tinc els ulls soldats per les lleganyes, un dilluns és un inici, l'inici d'una setmana, i penso aprofitar aquest inici per fer un reset i esborrar la setmana passada, per centrar-me en el futur, i tornar a ser la persona positiva que he estat sempre. Avui hi ha un altre inici. El de San Fermín. Avui ja m'he llevat abans d'hora per arribar a temps al bar de davant de la feina i veure el primer encierro, que ha estat divertidíssim. I també l'inici del compte enrere de les vacances, que cada dia estan més a prop. Així que...

...BONA SETMANA A TOTHOM!!!

Un d'aquells dies

2008-07-04T09:20:00.000+02:00

Avui és un d'aquells dies. Un d'aquells dies en què ho engegaries tot a la merda. Un d'aquells dies en què engegaries tothom a prendre pel cul. Un d'aquells dies en què les il·lusions de les persones han estat trepitjades. Un d'aquells dies en què els negocis, els diners i la tossuderia amb ànsies ambicioses han passat per davant del compromís, la paraula i el saber fer.

Us dóno mal rotllo per al cap de setmana? Em sap greu, però així és com em sento avui.

La gran Esperança blanca

2008-07-03T09:12:00.003+02:00

Quan dónes un cop d'ull al panorama musical, amb triunfitos, chikilicuatres i altres bodrios, penses que estem en crisi creativa, en crisi de qualitat i de saber fer musical. Però quan ja creus que tot està perdut, quan no pots entendre que els gustos del públic estiguin en aquests nivells mínims, el mai prou valorat 20 minutos, el millor diari del món, t'obre els ulls a l'Esperança, i et fa veure que el món musical està salvat. Que una nova promesa emergeix per redimir-nos a tots.

Si creieu que tindreu prou estómac per resistir-ho, cliqueu aquí i mireu el vídeo.

Pobre Telecaster...

Democràcia! Democràcia!

2008-07-02T08:36:00.004+02:00

Això sí que és un partit amb funcionament democràtic. El congrés del PP a Catalunya, on s'ha de decidir la direcció del partit, s'ha de celebrar aquest mes de juliol, però ja fa molts mesos que els candidats van postulant les seves posicions. Fins ara hi havia tres candidatures, encapçalades per Daniel Sirera, Alberto Fernández Díaz i Montserrat Nebrera. Però resulta que tant estira i arronsa i tant debat intern no ha agradat gens a la seu central del carrer Gènova, no fos cas que es generessin actituds demòcrates més pròpies de rojos separatistes.

Així que ahir, Rajoy va enviar Anna Matos cap a la región catalana amb una missió ben clara: acabar amb tanta tonteria i fer el que cal, imposar un candidat, o en aquest cas, una candidata. Alícia Sánchez Camacho.

El que més em sorprèn és que Sirera i Fernández han ajupit el cap i han acatat la decisió, però és clar, suposo que aquestes són les actituds que cal tenir en un partit d'extrema dreta. No és que m'importi molt el que passi a cals populars, però espero que la Montserrat Nebrera, sigui fidel a l'esperit rebel i la integritat que la caracteritzen i mantingui la seva candidatura. Sobretot perquè la salut democràtica dins els partits, el popular inclòs, és un primer pas necessari per a mantenir la salut democràtica d'un país.