SITA

Los hijos (Kahil Gibrán)

2008-05-27T13:38:00.001+02:00

Vuestros hijos no son vuestros hijos,
son hijos e hijas del anhelo de la Vida,
ansiosa por perpetuarse.

Por medio de vosotros se conciben,
más no de vosotros.

Y aunque estén a vuestro lado,
no os pertenecen.

Podéis darles vuestro amor;
no vuestros pensamientos:
porque ellos tienen sus propios pensamientos.

Podéis albergar sus cuerpos;
no sus almas:
porque sus almas habitan
en la casa del futuro,
cerrada para vosotros,
cerrada incluso para vuestros sueños.

Podéis esforzaros en ser como ellos,
mas no tratéis de hacerlos como vosotros:
porque la vida no retrocede
ni se detiene en el ayer.

Sois el arco iris desde el que vuestros hijos
son disparados como flechas
vivientes hacia lo lejos.

El arquero es quien ve el blanco
en el camino del infinito,
y os doblega con Su poder
para que Su flecha
vaya rauda y lejos.

Dejad que vuestra tensión
en manos del arquero
se moldee alegremente.

Porque así como Él ama
la flecha que vuela,
así ama también
el arco que se tensa.

Una abraçada

2008-04-18T23:41:00.003+02:00

avui m'ha escrit una amiga. està trista i sent moltes coses que ara li pesen massa. tot i així m'ha dit coses que només et pot dir algú que t'estima molt. em deia que volia aprendre de mi. mare meva! si sóc jo la que aprenc d'ella. sóc jo la que sense ella ni les seves reflexions no hagués pogut aguantar les coses que m'han passat.

em sento afortunada de les persones que tinc al meu voltant, d'ella i de molta altra gent. gent que hagi passat el que hagi passat, estan amb mi. em sento molt afalagada de saber que tinc gent al meu costat que seguirà aquí, que segueix aquí, passi el que passi.

aquesta gent que està al meu costat però no només està. és gent que hi és amb respecte, amb afecte, amb cura, amb serenitat, amb sinceritat, amb confiança, sense més intenció que la de ser-hi.

he fet mal i m'han fet mal.
em fan mal i faig mal.

he estimat i m'han estimat.
estimo i m'estimen.

he estat al costat de la meva gent i la meva gent ha estat al meu costat.
estic al costat de la meva gent i la meva gent està al meu costat.

m'he enfadat i s'han enfadat amb mi.
estic enfadada i hi ha gent que està enfadada amb mi.

en aquests moments només puc enviar-li una abraçada a la meva amiga. no puc fer-li físicament però sé que la nota. i ara somriu :) també puc sentir ara les abraçades de tota la gent que tinc al costat. espero que tota aquesta gent també sentiu les meves abraçades.

Es mentira (Joaquin Sabina)

2008-04-10T11:06:00.004+02:00

Es mentira que sepa lo que quiero,

es mentira que cante por cantar,

es mentira que que sea mejor torero

con toros de verdad.

Es mentira que no tenga ambiciones,

es mentira que crezca mi nariz,

es mentira que escribo las canciones

de amor pensando en tí.

Te digo que... es mentira que fuí ladrón de bancos,

es mentira que no lo vuelva a ser,

es mentira que nos quisímos tanto

(parece que fue ayer).

Te juro que... es mentira los Reyes son los padres,

es mentira que ha muerto el rocanrol;

es mentira que sepan a vinagre

los besos sin amor.

Para mentiras las de la realidad

promete todo pero nada te da,

yo nunca de mentí

más que por verte reir.

Menos piadosas que las del corazón

son las mentiras de la diosa razón,

yo solo te conté media verdad al revés

(que no es igual que media mentira).

Es mentira que no tenga enemigos,

es mentira que no tengan razón;

es mentira que acepte que el ombligo

del mundo no soy yo.

Es mentira que nunca te he mentido,

es mentira que no te mienta más;

es mentira que un bulo repetido

merezca ser verdad.

Es una gran mentira que mientan los boleros;

non e vero que nos dieran las diez;

es mentira que sea un caballero

cuando nadie me ve.

Repito que... es mentira el cristal con que me miras;

es mentira que dude de dudar;

es mentira que más de cien mentiras

no digan la verdad.

Para mentiras las de la realidad

promete todo pero nada te da,

yo nunca de mentí

más que por verte reir.

Menos piadosas que las del corazón

son las mentiras de la diosa razón,

yo solo te conté media verdad al revés

(que no es igual que media mentira).

Mejor que yo miente la necesidad;

sabe de sobra como hacerte llorar;

mi crimen fue vestir

de azul al príncipe gris.

Mira las piernas de la desolación,

llevan las medias que rompió la pasión;

yo sólo canto en blues

del que perdió el autobús.

Los sueños dicen la verdad corazón;

dímelo todo, miénteme, por favor;

yo sólo pretendí

comer reina con alfil.

Pídele cuentas a la pura verdad

que no se pringa, que no tiene piedad;

yo sólo me colgué

medallas que no gané.

fins a la tornada

2007-09-04T23:57:00.000+02:00

a vegades hi ha moments a la vida en que cal apretar la pausa, en que mires enrrera i t'adones que sempre has anat amb el play posat; a vegades més ràpid i a vegades a càmara lenta.

fa força temps que vaig començar aquest blog i la veritat és que n'estic força contenta però avui sento que necessito posar-hi un parèntesi, no sé si molt llarg o ben breu. però ara, aquí, poso la pausa.

Joaquin Sabina

2007-08-30T11:19:00.000+02:00

Una vegada una amiga em deia "sabe que la vida es como las canciones de Sabina, y si sabe eso sabe demasiadas cosas, que aún no queriéndolas saber, no puede negar".

He llegit lletres i lletres d'aquest home i certament, totes estan impregnades d'una saviesa que sembla molt viscuda.

Podem aprendre de les cançons??

Si lo que quieres es vivir cien años
no pruebes los licores del placer.
Si eres alérgico a los desengaños
olvídate de esa mujer.

Compra una máscara antigás,
manténte dentro de la ley.
Si lo que quieres es vivir cien años
haz músculos de cinco a seis.

Y ponte gomina que no te despeine
el vientecillo de la libertad.
Funda un hogar en el que nunca reine
más rey que la seguridad.

Evita el humo de los puros,
reduce la velocidad.
Si lo que quieres es vivir cien años
vacúnate contra el azar.

Deja pasar la tentación
dile a esa chica que no llame más
y si protesta el corazón
en la farmacia puedes preguntar:
¿Tiene pastillas para no soñar?

Si quieres ser Matusalén
vigila tu colesterol
si tu película es vivir cien años,
no lo hagas nunca sin condón.

Es peligroso que tu piel desnuda
roce otra piel sin esterilizar,
que no se infiltre el virus de la duda
en tu cama matrimonial.

Y si en tus noches falta sal,
para eso está el televisor.
Si lo que quieres es cumplir cien años
no vivas como vivo yo.

Deja pasar la tentación
dile a esa chica que no llame más
y si protesta el corazón
en la farmacia puedes preguntar:
¿Tiene pastillas para no soñar?

Pastillas para no soñar - Joaquin Sabina

London

2007-08-20T13:03:00.001+02:00

Tornant a la vida... poc a poc

2007-07-23T20:45:00.000+02:00

respirar fons

2007-05-27T14:43:00.001+02:00

.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.

no sense la meva càmara

2007-05-13T13:17:00.000+02:00

Barcelona és una ciutat que no deixa de sorprendre'm. M'encanta perdre'm pels seus carrers, sense cap rumb concret. Sento que passejo per una ciutat màgica quan miro la gent, quan giro al cap i, miri cap a on miri, sempre hi ha alguna cosa que em maravella.

Em relaxo quan trobo antics tallers on treballen la fusta o tenen antiguitats molt més valuoses del que la majoria som capaços de valorar. Em sento molt viva quan descobreixo una església que no havia vist mai, hi entro i em sento tranquil·la. M'agrada la sensació que tinc quan arribo a racons que no coneixia i els meus ulls, les meves orelles i tots els meus sentits es troben en llocs nous realment agradables.

L'altre dia em vaig passar tota la tarda caminant per Barcelona, vaig començar a la platja i vaig acabar a la Rambla. Estava sola, amb mi mateixa (si, això que a vegades costa tant!) i em vaig perdre pel Born, pel Gòtic, pel Raval... Hi havia carrers pels que vaig passar-hi més de dues vegades, el carrer del Call i els que l'envolten. Hi vaig descobrir imatges precioses. Una sinagoga, un creuament de carrers irrepetible, un fanal penjat d'una paret de pedra...

Després vaig necessitar seure una estona. Em sentia cansada. Potser era que estava embriagada d'intentar retenir sensacions, imatges, sorolls... Em vaig quedar a Les Rambles, mirant la gent com passava, intentant endevinar els idiomes que parlaven els turistes que em passaven pel costat, m'imaginava les vides de les persones que veia...

I em vaig arrepentir de no haver portat la meva càmara, només portava el mòbil i vaig fer el que vaig poder... Vaig estar recordant totes aquestes imatges que us dic i vaig pensar que no tornaria a perdre'm per Barcelona sense la meva càmara!! I just quan pensava en les mil sensacions que hauria pogut captar veig un tio oriental amb una samarreta groga plantat al mig de Les Rambles (no sé dir-vos si era xino, japonès, coreà...) El fet és que estava de peu, quiet, una estona mirava cap a Plaça Catalunya i després es girava i mirava cap al mar. La gent se'l mirava amb cara de sorpresa, li reien a la cara, li feien ganyotes... però ell estava allà per una missió concreta, dir al món un missatge que portava escrit a la samarreta, per davant i per darrera, "Jesus loves you".

El que us deia, Barcelona mai deixa de sorprendre'm!

Ara estic recordant i en certa manera revivint una de les situacions que em genera sensació de relax i de desconnexió, la vaig descobrir no fa massa temps. Camino per Barcelona (imagino que serveix gairebé qualsevol lloc però jo ho vaig descobrir a Barcelona) amb la càmara disposada a captar el que em cridi l'atenció i la música del mp3 suficientment alta com per aïllar-me de la resta.

I recordeu, quan camineu per Barcelona, sigui per anar a treballar, per anar a visitar a l'àvia, o per anar a comprar... deixeu de mirar el terra. Aixequeu el cap, deixeu-vos seduïr per la gent que hi transita i disfruteu de cada racó, com si no l'haguessiu de tornar a veure!

sempre endavant

2007-04-29T19:17:00.000+02:00

quan caminem sempre avancem encara que moltes vegades no ens ho sembli.

a vegades sentim que estem donant voltes sobre el mateix punt però no sol ser cert, quan caminem mai perdem el temps.

mai ens estem quiets però només ens adonem del llarg camí que hem fet quan ja arribem al final i mirem enrrera, aleshores ens adonem de com hem avançat!

colors

2007-04-22T21:20:00.000+02:00

Foto feta des de l'avió, tornant de París ara fa més d'un any.

Des d'allà dalt els colors es veuen diferents, més purs, més intensos.

del dret... o del revés...

2007-04-19T10:06:00.000+02:00

... a vegades, tot té una explicació!!

mirar. mirar-se. miralls.

2007-04-15T23:06:00.000+02:00

sensacions agradables

2007-04-03T19:33:00.000+02:00

Podeu reconèixer una sensació agradable?

...un bany calent amb escuma,

...una tassa de cafè (en el meu cas un tallat amb la llet natural, millor),

...una tarda de cap de setmana al sofà amb un bon llibre,

...un vespre entre setmana mirant la "caixa tonta",

...un sopar amb bona companyia,

...una sessió de riatlles desmesurades amb amigues,

...una passejada per Barcelona amb la música a les orelles a tot drap,

...ballar com una boja per casa quan ningú et veu,

...una conversa ben llarga per telèfon amb un bon amic

En fí, hi podeu afegir tantes coses com vulgueu però totes elles han de proporcionar aquella sensació d'aïllar-te del món, d'abstraure't de la realitat. Han d'aconseguir fer que t'oblidis del temps, de les obligacions, de les cabòries que et persegueixen durant tot el dia.

Una altra bona manera de transportar-te a qualsevol lloc on no necessitis pensar és... ella. Que sempre està allà, dins la seva funda, pendent de quan arribes. Cada dia t'espera per si a cas, avui tens ganes de tocar-la.

Mai posa condicions. T'acompanya allà on vulguis anar. Li és igual el lloc, el moment, el ritme.

Estàs nostàlgica? Està allà amb un ritme pausat, suau, tranquil, melancòlic.
Estàs content? T'acompanya a un ritme més lleuger, amb sons més optimistes, et fa somriure.
Vols recordar moments de fa molts anys? Està allà, amb un aire més hippy, amb imatges antigues que t'arrenquen somriures.
Vols atrevir-te amb intents insòlits i arriscats? Et proporciona aquella dosi d'atreviment, et fa sentir invisible als ulls dels altres, fa desaparèixer la vergonya i el sentit del ridícul.
Et ve de gust aïllar-te del món? Ella està amb tu. Si és necessari, s'està callada.

Espero que algun dia pugui recuperar-la, pugui tornar a lligar un acord darrera un altre, pugui aconseguir seguir el ritme, pugui tornar a abstraure'm amb la seva companyia!

De moment, em quedo amb aquesta conversa, que em serveix per recordar que encara està allà.

E: Toques la guitarra?

M: Amb prou feines recordo els acords. Malauradament la guitarra s'està convertint en un bonic element decoratiu de casa meva.

E: Suposo que sempre estàs a temps de recuperar-la, és molt agraïda.

gràcies!!

2007-04-01T18:52:00.000+02:00

Dimarts va ser el seu aniversari i molta, molta gent la vam felicitar. Les felicitacions van ser molt variades i ella semblava contenta.

El mateix dia 27 els que vam poder la vam anar a veure al "seu bar" per donar-li petons i abraçades el mateix dia que feia... 21 anys! Això sempre és un plaer. M'agrada felicitar als meus amics el mateix dia del seu aniversari i quan pot ser en persona, encara millor!!

Bé, el cas és que dissabte teniem la festa d'aniversari. Cada any ha estat molt i molt original (chiqui park, làsers...) tot i que ja podeu imaginar que el que importa és la companyia! I ella sempre està molt i molt ben acompanyada!

Ens havia dit que aquest dissabte no hi hauria sorpreses però va estar igual de bé! com havia d'estar si celebravem el seu aniversari... Durant el sopar vam riure molt (amb certs acudits que no sé si a tothom li haguessin fet la mateixa gràcia però bé... nosaltres ens vam divertir! Oi nois?)

Després va venir el moment regal. Magda, gràcies per les gràcies, per l'alegria d'aquell moment, pel somriure amb el llibre i la complicitat amb la tassa... I clar, de res dona, sabíem que la samarreta et quedaria estupenda!!

Després, el bailoteo!! Bon lloc, bona companyia i... bona música!!!

Fins l'any vinent! Que ja seran... 21!! Muaks.

Per cert! A l'acabar la nit ja havia doblat el meu preu! I aquest matí el triplicava... hahahhahahah és que quan una val, val el triple!! ;p

happy, happy to you...

2007-03-27T09:09:00.000+02:00

Avui no trobo paraules suficientment especials ni amb la màgia suficient per descriure perquè és un dia important per mi. Una de les persones més imprescindibles en la meva vida avui fa anys (crec que eren 21, oi?)

Els que la coneixem ja sabem que sempre l'acompanya el mòbil, que mai es treu l'anell del mal, que sempre hi és quan la necessites, que és valenta i et truca quan et necessita, que és sincera, que no et jutja, que sempre troba la manera de fer-te treure les cabòries, que creu que la vida és més fàcil i intenta contagiar-t'ho...

En realitat, avui, el dia del seu aniversari només puc donar-li les gràcies per estar al meu costat.

I love you nina, you know!

"refugiat" de muntanya

2007-03-25T14:28:00.000+02:00

Intentaré explicar-vos la història d'un tio peculiar (aquí hi aniria bé aquella cançó que diu no digo diferente, digo raro però crec que peculiar li fa més justícia).

A l'arribar no se sentia res, era un tio silenciós. Potser més que discret, fugia de la gent. Semblava que li agrada estar sol, que les persones li molesten o fins i tot, potser algunes, li deuen fer por. Em va mirar com si fossim uns urbanites que van a la muntanya perquè és "guay" (menys mal que al final aquesta idea crec que no és amb la que es va quedar, o potser si).

No li vam agradar. Però no per ser nosaltres. No li vam agradar perquè les persones li costen, els seus ulls desperten desconfiança, por i molta mandra davant la gent. A mi em va despertar afecte i recel al mateix temps, vaig pensar que era una persona inaccessible, molt dura i... Això, una persona molt dura en el sentit de distancia, autoprotecció, desconfiança.

No vaig poder evitar pensar perquè aquell home estava allà dalt, en aquell racó de món. Hi havia alguna cosa que em deia que havia patit molt, que la vida l'hauria tractat força malament. També vaig pensar que no li podria preguntar mai. Que aquell tio solitari i peculiar no permetria que me li acostés suficientment com per poder parlar d'aquest tipus de cosa. Estava convençuda que no passariem de comentar les rutes de la zona, el fred i el gat que passejava per fora.

Al mateix temps, però, hi havia una part de la mirada d'aquell home que em deia que en algun moment li havia agradat la gent. Tot i així, quan jo el vaig conèixer defugia la mirada i no podia respondre als somriures. Això augmentava la meva curiositat però el respecte i la distància que ell marcava no em permetia plantejar-me trencar la barrera tan alta que jo sentia que hi havia entre ell i el món. El nostre món.

A la nit no vaig poder dormir. Les pors més absurdes es van apoderar de mi i no podia parar de pensar que deu fer aquell home sol tantes setmanes, dies i hores. Com una persona pot acostumar-se a viure així sense trastocar-lo massa. Cada petit soroll en aquell món de silenci es convertia en un gran trò.

Al despertar-me em vaig sentir molt malament per haver-me quedat amb la part més fosca d'aquell tio. Estava segura que en més d'un moment de la seva vida havia tingut la sensació de caminar sobre un terra de "blandiblu" (no sé com s'escriu però sabeu al que em refereixo), i sé que aquesta sensació no és agradable.

Tothom hem tingut la sensació d'anar per un camí inestable on no sabem ben bé qui són algunes persones que tenim al costat. Aquelles persones que pensavem que eren properes a nosaltres i de sobte, sense saber perquè, desapareixen del nostre costat. Segurament aquest tio peculiar havia viscut moltes vegades aquesta inseguretat i decepció.

Semblava estar molt cansat del món que la majoria de nosaltres coneixem. Jo vaig suposar que massa gent l'havia decepcionat. O potser massa vegades la mateixa persona, qui sap. Imaginava que estava fart d'esperar coses de la gent i del món que mai trobava. Suposo que això també ens passa a tots.

El cas és que en un moment en que em va semblar que els seus ulls no em defugien tant li vaig preguntar quan temps feia que vivia allà dalt. Quan em vaig admirar que hi portés deu anys em va sorprendre encara més que em digués que a ell li semblava poc perquè encara li quedaven moltes coses per fer. No vaig poder evitar sorprendre'm al pensar quines coses més podia fer en un lloc on a mi, avui per avui, em costaria ocupar un dia sencer.

Imagino que ell es va refugiar a la muntanya així com altres ho podrien fer en un far davant del mar o en qualsevol racó d'una gran ciutat. Vaig entendre i veure com algú vivia el que tothom en teoria sabem que és el més important, viure amb un mateix.

Ni en un lloc ni en un altre crec que jo fos capaç de fer-ho. Necessito massa tenir a prop a les persones que estimo i a les que crec que m'estimen (dic crec perquè suposo que això mai ho pots acabar de saber del tot fins a quin punt t'aprecien segons quines persones). Ell semblava no necessitar a ningú més que a ell mateix. O potser creia que aquesta era la millor manera de no tornar a patir. De protegir-se.

Aquí, en això, jo crec que s'equivoca. Hi ha gent que val la pena, hi ha gent amb la que pots confiar i hi ha gent que quan et fa mal, no ho fa amb mala intenció sinó perquè no ho ha sapigut fer millor. Imagino que això també ho hem d'aprendre tots.

En fí, aquesta història li dedico a aquest "refugiat" que abans de passar-se deu anys en el lloc on jo el vaig conèixer se n'havia passat quatre més en un racó on la única companyia que tenia eren els metres de neu que el mantenien aïllat, les més de dues hores de camí amb un desnivell enorme per arribar a les seves quatre parets on habitualment estava a deu graus sota cero.

Aquest tio que em va ensenyar moltes coses de cada una de les seves paraules però qui també crec que ha perdut moltes emocions precioses i necessàries pel camí. Segur que en algun moment, potser, ens tornarem a trobar i em podrà seguir explicant perquè aquesta societat "és una merda" i perquè, en el món que jo conec, ell ja no hi troba res que el faci disfrutar.

incondicionalitats

2007-03-11T20:32:00.000+01:00

Moltes vegades penso que bonic seria que existissin coses incondicionals (amistats, família, persones, amors, suports i ajudes...) Jo moltes vegades encara vull pensar que existeixen però crec que això és més una il·lusió que una realitat.

Una vegada una dona em va dir "ara ja ho he vist i no puc tornar a fer veure que no ho sé". Imagino que deu ser una cosa similar, quelcom que forma part del creixement i la maduresa. Igual que quan som petits i no veiem la mort, fins que la realitat ens la posa davant (un animal de companyia, un familiar, la mare o el pare d'una companya d'escola...).

Suposo que saber que les amistats no ens donaran suport tota la vida, que les persones potser no estaran amb nosaltres sempre, que les coses s'acaben, que tot és relatiu... Suposo que saber tot això forma part de fer-se gran.

Quan sento aquesta cançó que us he copiat, sempre m'arrenca un somriure perquè penso... potser si!?!?!

Però no, les incondicionalitats no existeixen. Per sort o per desgràcia?

El gran repte després d'això, és acceptar-ho com una gràcia més de la vida i intentar no viure-ho com una desgràcia o alguna cosa per la que ens haguem d'entristir!!

I still believe in your eyes;

I just don't care what you have done in your life.

Baby I'll always be here by your side;

Don't leave me waiting too long, please come by!

I, I, I, I still believe in your eyes;

There is no choice, I belong to your life.

Because I will live to love you someday;

You'll be my baby and we'll fly away

And I'll fly with you,

I'll fly with you,

I'll fly with you!!!

Every day and every night,

I always dream that you are by my side.

Oh, baby, every day and every night,

Well I said everything's gonna be alright.

And I'll fly with you,

I'll fly with you,

I'll fly with you!!!

(L'Amour Toujours, Sagi Rei)

on m'endollo??

2007-02-28T22:30:00.000+01:00

Feia dies que volia escriure sobre els endolls. Moltes vegades quan busquem suport ho fem en els altres. Busquem la felicitat i allò que ens faci sentir bé fora de nosaltres. Sovint ens recreem en el passat o projectem en el futur.

Està clar, al menys per a mi, que hi ha gent que m'agrada tenir a prop, que hi ha persones amb qui vull estar, de coses que necessito fer per estar a gust... però hi ha vegades que estem tan pendents dels altres que ens oblidem de nosaltres mateixos.

Quan ens oblidem de nosaltres mateixos, també ens oblidem del munt de coses que podem fer per nosaltres, de les mil maneres amb les que ens podem fer sentir bé sense necessitat dels altres...

A vegades, quan em passa això, tinc la sensació com si m'endollés a altres persones i/o coses per carregar les piles. Potser estaria bé aprendre a endollar-me a mi mateixa, oi?

avui una amiga m'ha regalat un llibre...

2007-02-22T21:05:00.000+01:00

Yo estaba encerrada en una concha.
Creía que era incapaz de cambiar mi vida.

Luego
encontré
la profundidad del mar,
la belleza del cielo,
la libertad de los pájaros,
la fuerza del viento,
la ligereza de las nubes,
la luz del sol,
y he sentido que todo eso
era yo.

Yo era profunda como el mar,
bella como el cielo,
libre como los pájaros,
potente como el viento,
ligera como las nubes,
luminosa como el sol,

y entonces he elegido volver a ser lo que era.

(El poder de elegir, Annie Marquier)

aire

2007-02-01T10:49:00.000+01:00

Fotografia feta per A. Esteve

El trobo en "els meus".
El busco en la fotografia i els viatges.
La guitarra no puc fer que soni aquí.

mmmm... paciència

2007-01-14T11:19:00.000+01:00

Sensació de ser un extraterrestre.

Intentar tenir paciència.

Creure que ningú més en tindria.

Sentir-se... com un ruc.

Tenir ganes de treure tota la ràbia.

Saber que no serviria per res.

Saber que seria pitjor.

Intentar fer... tai-txi?

I perquè no boxa??

Ganes d'enjegar-los a tots a... passejar!

Començar a intentar-ho.

Cansament.

Avui... també una mica d'optimisme.

12 mesos, 12 propòsits

2007-01-03T11:02:00.000+01:00

Comencem un nou any, amb 12 mesos més (oi?) És típic fer-se propòsits cada cop que comença un nou any i també és típic acabar l'any i veure que els has començat tots (en el millor dels casos) i que no n'has aconseguit ni la meitat!

Tot i així jo segueixo tossuda fent-me propòsits i pel 2007 em proposo...

I) Fer més bona cara quan plogui i faci mal temps!

He decidit trobar-li les coses bones als dies plujosos, als dies grisos i als dies plens de núvols.

M'he proposat que a partir del 2007 el fred em motivarà per fer coses i que hi ha molts llocs i coses que també són fantàstics quan fa una rasca que et mores!

II) No estressar-me tant i no espantar-me!

L'any 2006 m'ha ensenyat que l'estrés és una mica (només una mica) subjectiu. A vegades ens atabalem pensant que ens serà recompensat i, la majoria de vegades, no és així. Per tant... calma!

També he decidit no espantar-me davant de segons quines persones i quines actituds. Cadascú és com és (o com pot) i m'he proposat augmentar la meva tolerància al respecte. Podré??

III) Fer una mica més d'exercici!

Si, ja ho sé, ja ho sé... és massa típic!! Però, un any més, m'ho torno a proposar. I sembla que aquest cop ho hauré de fer si no vull arribar als 30 anys com una iaiona...

D'on treuré la força de voluntat?? Ainx...

IV) Seguir passant temps amb la meva gent!!

Durant el 2006 he après que les persones venen i van, que hi ha gent que pensem que tenim al costat i no la tenim tan a prop i que hi ha altra gent que pensem que no hi és i al final, resulta que apareixen i han estat al teu costat tota l'estona.

Pel 2007 em proposo cuidar a la gent que tinc a prop, no fer-vos aguantar la meva "mala llet" i intentar donar-vos bon rotllo i moltes estones plenes de riures i somriures. Ah! i moltes abraçades!!!

V) Recuperar les meves aficions!!

Vaig acabar el 2006 tocant la guitarra i me'n vaig adonar que encara m'agrada molt!!

Pel 2007 em proposo recuperar aquelles coses que m'agrada fer però reconec que pel que fa a la guitarra... hauré de perdre molta vergonya i millorar el meu sentit del ritme!!!! Bé, al menys em proposo intentar-ho!

VI) Intentar ser millor personeta!

O al menys semblar-ho!!!! Hahahahahahhaha

Procuraré que el meu mini-jo diabòlic que tinc dins (siiii, ja ho sé, per tenir-lo jo dintre ha de ser molt mini, però, i què??) només surti en comptades ocasions i amb determinades persones. Per la resta... intentaré fer aparèixer el meu mini-jo angelet que, dic jo, que per algun racó el dec tenir, no??

VII) Aprendre noves habilitats!!

Sempre és un repte aprendre a fer coses noves, oi? Al 2007 m'agradaria adquirir noves habilitats o millorar les presents.

Diuen que les manualitats relaxen i ajuden a deixar la ment en blanc però per mi, encara ara, és estressant perquè se'm donen molt i molt malament!! De totes maneres, intentaré millorar també en això! Aquí, però, no prometo res de res ;-)

VIII) Més música! Més música! Més ballar! Més ballar!

Les primeres hores del 2007 me les vaig passar ballant i ballant i la veritat és que m'ho vaig passar de maravella!!!

També he de dir, però, que me'n vaig adonar que em vaig fent grandeta perquè les cançons que nosaltres ens sabiem de tota la vida la gent més joveneta diguem-ne que... els hi sonaven a l'any de la catapumba! De totes maneres... visca els revival!

IX) Llegir, llegir, llegir... i estudiar!

A veure si al 2007 ho aconsegueixo!! Aquesta ha estat una de les meves creus durant el 2006 perquè la constància i la força de voluntat no han estat una de les meves millors virtuds. O potser és que he tingut altres prioritats?!?!

Bé, de totes maneres, a veure si ara, al 2007, m'hi poso. M'ajudareu?? Hehehehehehe

X) Sorprendre'm!

Espero que el 2007 em sorprengui amb coses bones, amb riatlles, amb gent que val la pena, amb situacions divertides que em puguin deixar perplexa!

I quan les sorpreses no siguin tan bones... doncs... que he de dir... que en pugui aprendre alguna cosa!!

XI) Anar més a la muntanya!!!

Al 2006 he estat força a la muntanya però hi ha anat menys del que m'agradaria i en una ocasió, he creuat mitja Europa per ser-hi!
Pel 2007 em proposo anar-hi més sovint, ni que sigui anar i tornar el mateix dia. Una estona per recuperar energia, per respirar aire fresc (al menys més que el de la ciutat).

M'he adonat que necessito la muntanya per recarregar piles així que... intentaré anar-hi força més sovint. Algú m'hi voldrà acompanyar??

XII) Seguir sent jo!!!!!!!!

I finalment, tot i els meus propòsits m'agradaria seguir sent com sóc i que la gent que m'estima i la que m'aguanta ho segueixi fent com ho heu fet fins ara. Amb allò bó i allò dolent però sempre sabent i que intentaré ser una miqueta millor.

Això si, sense vosaltres això no seria possible. Cadascú de vosaltres em feu millor personeta, m'ensenyeu cada dia coses noves, em doneu suport en les meves ensopegades i m'animeu quan més falta em fa. També rieu amb mi quan fem broma, utiltizeu la ironia quan cal i somrieu quan necessito un somriure!! Com podria jo seguir tenint ganes de millorar sense vosaltres??

Postals de Nadal.

2006-12-25T20:57:00.000+01:00

Les festes de Nadal són unes dates senyalades al calendari. Ens agradin més o menys, les detestem o ens deixin indiferents, cada any les recordem. A mi no m'apassionen especialment però tampoc m'entristeixen fins a la depressió, només em transemeten una nostàlgia abrumadora. De totes maneres, però, he de dir que aquest any, de moment, les estic disfrutant força. Estic a gust.

Ahir pensava que aquest any no he enviat postals de nadal com faig normalment. La veritat és que no he tingut massa ganes però encara menys he tingut temps. Tot i així n'he rebut algunes i cadascuna d'elles ben diferents.

La primera significava la tradició, les costums de la nostra societat. La imatge és molt maca: un pare noël, un arbre i alguns regals dibuixats. Quan vaig obrir el sobre vaig sentir una nostàlgia agradable i una sensació d'estabilitat, de calma. En part vaig agraïr que, a vegades, tot segueixi tal com esperem.

Després en vaig rebre una altra que em va fer moltíssima il·lusió! Era una felicitació de Nadal molt original, solidària i que a més a més reconeixia amb molt amor una de les coses a les que destino més energia: la meva feina. Que també és una de les meves vocacions. Em va recordar que persones com les que jo veig cada dia reben l'energia d'esforços quotidians de molta gent, que val la pena seguir treballant per a les persones i les personetes. Em va encantar veure que el que faig dia rera dia és important, i també per les persones que m'envolten ;-)

La tercera que vaig rebre no la puc definir ben bé com una postal de Nadal, jo crec que era més un regal. Tenia forma de text, escrit des del cor i des de l'altre punta del món, on aquestes dates les celebren amb samarretes de tirants i ulleres de sol. No vaig poder evitar les llàgrimes mentre la llegia perquè estava escrita amb molta tendresa, molt amor i molta força.

Més tard en vaig rebre una altra, molt original i que em va transmetre molta tranquil·litat. Em recordava que tot i la nostàlgia del Nadal hi ha llocs del món que a mi em fascinen i on també se celebra el Nadal. M'obligava, d'alguna manera, a mirar-me aquestes dates diferent: si a ciutats de les que jo estic enamorada també celebren aquestes dates, no poden ser tan dolentes, oi? hahahaha :D

I la última que vaig rebre no té preu. Significa la diversió, l'alegria i les rialles en ple Nadal. Em va transmetre molt bon rotllo i em va arrencar un somriure immens. Era una alternativa a les nadales i imatges típiques!

Avui pensava, que totes les postals han sigut molt diferents però crec que totes les persones que me les han enviat em coneixen força bé. I el que m'ha agradat molt és que totes elles saben que aquestes coses, a mi, només m'arriben des del carinyo i no des dels obligats compliments. Gràcies!!

SANTANDER

2006-12-03T11:29:00.000+01:00

Per on començo... Anava a un congrés a Santander, amb l'Àlex. Tenia el bon humor i les bromes garantitzades i el primer que em diu quan ens trobem a Barcelona és "Hola! Mi pequeño guisante!". Lo de pequeño és evident ;-) i lo de guisante és perquè anava amb uns pantalons verds i una samarreta verda (si Nèlia, aquella samarreta de la Peca!) De camí a l'aeroport li explico que la Mag sempre em diu mini-pocket i l'Àlex riu, jo em defenso dient que als pots petits hi ha la bona confitura i el millor verí així que l'adverteixo ja des del primer moment jajajajajajja

Bé, arribem a l'avió, li explico a l'Àlex que no m'agraden massa i quan aconseguim veure'l... no m'ho podia creure!! Semblava un caxarro fet a la meva mida! semblava que perquè s'aixequés hauriem de bufar nosaltres! jajajajajaja i després de passejar per terra durant uns 15 o 20 minuts fent que l'Àlex i jo ja pensessim que arribariem a les Cantàbries sense aixecar els peus de terra... ens enlairem! Jo em començo a relaxar i llegim el diari els dos junts quan ell llegeix una notícia, li comença a canviar la cara i comença a descollonar-se i en veu alta diu "Mattel ha decidit retirar del mercat uns poli-pocket per defectuosos" jajajajajajaja A partir d'aquest moment jo em converteixo amb una supervivent de la resistència perseguida per Mattel! ja us podeu imaginar.

Arribem a Santander i l'Àlex em diu que haviem de buscar a algú que ens estigués esperant per portar-nos a l'aeroport i jo no puc evitar riure i dir-li que qui s'ha pensat que som. Només som dos psicòlegs que anem a fer un taller i que m'estranya que ens vinguin a buscar però bé... Segueixo pensant que hi ha alguna cosa que se m'escapa quan veig a una noia (amb aspecte de molta nena) amb un paper que posa el títol del congrés i els nostres dos noms. No m'ho podia creure!! A més a més després ens diu que és el primer cop que fa aquella feina i que li fa por fer-la malament. El primer que penso és "mentre sàpigues conduir..."

Un cop a l'hotel jo començo a tenir la sensació que ni els pantalons ni les wambes ni la motxilla era la millor indumentària per entrar per aquella porta de vidre que dóna voltes i presidida per un senyor molt ben vestit. Em miro a l'Àlex i penso "bé, al menys anem a conjunt". Ens despedim de la nena conductora i d'unes senyores amb un càrreg molt més ben pagat que el nostre a la capital de l'estat i amb un posat molt digne l'Àlex i jo ens sentim molt orgullosos de la nostra "rebeldia contra les formes". Entrem, donem els noms i ens donen les claus. L'Àlex s'oblida de mi durant uns segons. Què ha vist? Bé, ell sabrà.

Arribem a l'habitació i després de descobrir com va lo de les llums i entenem que si tornem a treure la targeta-clau del forat, s'apaguen els llums (si, que passa, l'Àlex i jo no acostumem a anar a hotes de quatre estrelles i ens va costar una miqueta...) veiem la tele encesa i posa el nom de l'Àlex i a sota "su comodidad és nuestro objetivo" o alguna cosa així!! Com que a ell al programa del congrés li van posar un càrreg superior al que té sembla que ell és el meu cap així que deduïm que li han posat a ell perquè és un jefe!! Anem corrents a la meva habitació a veure com és i passem per un passadís que l'Àlex diu que li recorda "Resplandor". Jo només veig unes parets a ratlles blaves, blanques i vermelles amb una catifa que intenta estar a conjunt. Però bé, arribem a la meva habitació i efectivament, a part de ser absolutament idèntica... també m'espera la benvinguda a la tele!!!

A partir d'aquí agafem els trastos, ens enterem dels autobusos que hem d'agafar, el conductor ens informa dels horaris de tornada mentre condueix i mira el paper. Jo li demano que miri cap endavant i que ja ho mirem nosaltres i em diu "no tranquila, si esto va solo, es automático" I jo no puc evitar pensar, "también sabe hacer las curvas o sólo las linias rectas?" Arribem al centre de Santander i decidim buscar un lloc per menjar. L'Àlex té gana. Caminem, confonem un mercat amb l'Ajuntament. M'adono que tots dos som igual de totxos amb els planells així que decideixo guardar-lo a la butxaca i penso "ja trobarem algo". Si, trobem l'altra punta de Santander sense haver vist ni un lloc de tapes per sopar. Demanem assessorament per telèfon a Barcelona. Si, si, truquem a Barcelona perquè ens diguin on sopar; us podeu imaginar el catxondeo?? Bé, tot i les instruccions que vam agraïr molt l'Àlex no aguanta i acabem sopant un Frankfurt :-(

L'endemà ens llevem anem al congrés i ens adonem que tenim uns 15 maravellosos minuts caminant pel costat de la platja. En aquest moment l'Àlex descobreix la meva passió pel mar i se'ns encomana mútuament l'acte reflex de fer fotografies. Crec que algunes han quedat força bé!!

Tot el matí de congrés. Conec al Pep. Decidim anar a dinar i que dinem... menjar italià!! Els hi dic que ja està bé, que la propera vegada que anem a menjar o trobem un lloc de tapes o si la gana els torna a apressurar menjaré sola!!! Funciona ;-) Donem una volta pel passeig marítim i ens relaxem una mica. Tota la tarda al congrés. Sopem pa de motlle amb embotit, truita i alguna cosa més allà al congrés perquè pagaven ells!! Bé, l'ajuntament de Santander. Decidim aprofitar-nos-en i ens quedem. Val la pena. Coneixem unes persones de Navarra molt i molt divertides. Riem moltíssim.

L'endemà altre cop cap al congrés. Passeig pel costat del mar i més fotos. Aquest matí ens toca a nosaltres fer el taller. Ens divertim molt. A la gent li agrada. Creiem que ha estat útil i que els hem fet pensar mentre es movien per la sala amb els ulls embenats. Sortim satisfets i amb força felicitacions. Guay!

Dinem amb les de Pamplona, compartim riures i converses. Recordo a l'Àlex i el Pep la meva amenaça respecte al sopar. Em prometen que buscarem un lloc de tapes. Perfecte! Més congrés amb un passeig per veure les vistes inclòs. L'Àlex m'abandona a la última hora, marxa a l'hotel a dormir una estona. Ens recull al Pep i a mi i anem a buscar un lloc per sopar. És un lloc de tapes i és força agradable!

Dissabte al matí. Últimes hores de congrés i el cansament ja comença a fer-se evident. Acaba el congrés i anem cap a l'hotel on ens espera un taxi. Dinem qualsevol cosa però això si, al costat del mar! Arribem a l'hotel i veiem un Mercedes negre a la porta i jo no puc evitar fer-li conya a l'Àlex "t'imagines que ens porten amb aquest trasto!" Em mira com si m'hagués begut alguna cosa mentre ens anem apropant quan un senyor gordot a proporció amb el cotxe li diu "¿Alex?" No ho puc evitar, penso que en aquell moment l'Àlex s'està sentint com jo quan vaig veure a la noia esperant-nos a l'arribada. Penso que tot és cíclic.

El conductor, força simpàtic, ens porta de Santander a Bilbao intentant explicar-nos per on anem passant. Ens explica coses d'Euskadi, de la seva feina i de com li agrada Barcelona. Intenta parlar de futbol però no té èxit, sobretot perquè jo vaig assentada de copilot i evito el tema de forma descarada. Agafem l'avió. Aquest sembla que pot volar sol, sense que bufem.

Mentre sóc a l'avió i intento llegir una mica noto que se'm va escapant el somriure constantment. Estic cansada, em fa mal tot però reconec que han estat uns dies plens de riures i de converses molt interessants. Reconec que l'Àlex ha estat una bona companyia. Li dic. Penso que val la pena que ho sàpiga. Ho he passat bé.

Arribem a Barcelona i l'Àlex marxa corrents per poder arribar a Figueres de forma autònoma. Jo vaig amb més calma recollint la maleta, surto per la porta i em trobo un somriure que tenia moltes ganes de veure. Ja sóc a casa.