aguirre.cat

a Girona aturem el PP!

2008-03-05T21:58:00.001+01:00

www.stopPP.cat

ERC crida al vot útil contra el PP a Girona

2008-03-02T21:17:00.003+01:00

www.stoppp.cat

(per visualitzar correctament el vídeo s'ha d'utilitzar Internet Explorer o anar directament al web de TV3)

a Girona, ERC o PP?

2008-02-28T20:51:00.002+01:00

www.stopPP.cat

ERC i el PP es disputen el sisè diputat

2008-02-24T19:03:00.007+01:00

el Punt, 24 de febrer de 2008 Girona decideix: ERC o PP?

stopPP.gi

el meu primer llibre, "L'ordenació del litoral català: els plans directors urbanístics del sistema costaner"

2007-11-28T12:49:00.000+01:00

Després de dies sense penjar cap novetat al bloc avui tinc una notícia prou important per fer-ne difusió. El meu primer llibre ja ha sortit de l’impremta: “L’ordenació del litoral català: els plans directors urbanístics del sistema costaner” publicat per l’editorial Atelier i prologat pel meu mestre, director i amic el Dr. Joan M. Trayter.

El treball que vaig defensar per l’obtenció de la suficiència investigadora la passada tardor recull també el fruit de la meva recerca l’estiu de l’any 2006 a la Università degli Studi di Firenze gràcies a una beca d’investigació de l’Institut d’Estudis Autonòmics.

El motiu que em va portar a iniciar aquest estudi fou la degradació progressiva del litoral català, i sobretot l’inexplicable fet que la Llei de costes estatal, aprovada fa pràcticament 20 anys, lluny de trobar solucions a aquesta problemàtica hagi servit de catalitzador a aquest greu problema.

Amb l’aprovació dels Plans Directors Urbanístics del Sistema Costaner (PDUSC) i del nou Estatut d’autonomia Catalunya compta per primer cop a la història amb figures pròpies d’ordenació de la seva costa i amb els títols competencials suficients per poder abordar aquesta qüestió.

Pel que fa als continguts, l’obra analitza la figura dels PDUSC, normes de planejament urbanístic supramunicipal amb capacitat per classificar sòl i imposar-se jeràrquicament a la resta del planejament municipal d’acord amb el que preveu el Decret Legislatiu 1/2005, de 26 de juliol, pel qual s'aprova el Text refós de la Llei d'urbanisme modificat pel Decret llei 1/2007, de 16 d’octubre, de mesures urgents en matèria urbanística. La recerca també n’estudia les seves dificultats d’aplicació: com la possible vulneració de l’autonomia municipal, les limitacions en relació a la manca d’ordenació del domini públic o la possible responsabilitat patrimonial.

Però per portar a terme aquesta investigació el llibre també analitza els models d’ordenació del litoral de la resta de comunitats autònomes, així com el model competencial de la República Italiana i les seves regioni, que al meu entendre ens poden ajudar a trobar solucions als problemes d’encaix competencial i a l’articulació de la futura Llei d’ordenació del litoral català, que espero que sigui l’objecte de la meva futura tesi doctoral.

què ha fet Esquerra en el cas de la crema de les fotos dels reis?

2007-09-26T14:31:00.000+02:00

En relació a una pregunta anònima del post anterior, i davant del desconeixement públic de l’acció d’Esquerra en relació al cas de la crema de les fotos dels reis, m’agradaria que quedessin clares les accions empreses per Esquerra des que el jutge de l’Audiència Nacional, Santiago Pedraz, va decidir imputar al banyolí Jaume Roura per un delicte d’injúries a la Corona el passat divendres 21 de setembre.

Divendres, 21 de setembre:

El grup municipal d’Esquerra a l’Ajuntament de Girona fa públic un comunicat de suport a Jaume Roura i de condemna d’un procés judicial que entenem que atempta contra el dret fonamental a la llibertat d’expressió.
El grup parlamentari d’Esquerra al Congrés dels Diputats presenta un projecte de llei, en què es proposa la derogació dels articles 490.3 i 491 relatius als delictes contra la corona i l'article 543 relatiu als ultratges a espanya compresos a la Llei orgànica 19/1995, de 23 de novembre, del codi penal, que són la base jurídica de les imputacions del jutge Pedraz.

Dilluns, 24 de setembre:

La secció local d’Esquerra a la ciutat de Girona davant d’un article calumniós del diari ABC titulat “Hacia una «kale borroka» catalana” –publicat el diumenge 23 de setembre-, en què es vinculava a l’independentisme gironí a les amenaces de mort rebudes per la regidora del grup popular a l’Ajuntament de Girona o s’acusava a Esquerra de fer pintades a la seu del PP de Girona, fa públic un comunicat en què denuncia la criminalització que està patint el moviment independentista a la ciutat de Girona i exigeix al diari ABC l'utilització del dret de rectificació previst legalment.

Dimarts, 25 de setembre:

El grup municipal d’Esquerra a l’Ajuntament de Banyoles presenta una moció de suport a Jaume Roura i de condemna al procés judicial a que es veu sotmès, que s’ha de votar en el Ple d’aquest pròxim dijous 27 de setembre.
El diputat d’Esquerra al Parlament de Catalunya Uriel Bertrana, acompanyat d'Hèctor López Bofill, presenten a la comissaria del Mossos d’Esquadra un escrit autoinculpatori pel qual es posen a disposició de la justícia espanyola per ser detinguts si aquesta institució insisteix amb la persecució de ciutadans catalans que fan ús de la llibertat d’expressió.

En resum, Esquerra no només ha donat suport al jove Jaume Roura davant de les imputacions injustes del jutge Pedraz per l’exercici del dret legítim a la llibertat d’expressió, sinó que està utilitzant tots els instruments al seu abast per garantir que aquest procés no vagi més enllà i que aquesta situació no es pugui tornar a repetir.

Se’ns pot acusar de moltes coses, però no pas d’haver-nos quedat de braços creuats!

comunicat del grup municipal d'Esquerra a l'Ajuntament de Girona

2007-09-24T20:37:00.000+02:00

Davant de la decisió de la fiscalia de l'Audiència Nacional de espanyola d'imputar al banyolí Jaume Roura per un delicte d'injúries a la Corona, arran de la crema de fotografies dels reis, el 13 de setembre passat a Girona, el grup municipal d'Esquerra a l'Ajuntament de Girona vol manifestar el següent:

1. Demanem el respecte per la presumpció d'innocència de l'imputat Jaume Roura, i la finalització de la criminalització al moviment independentista de la ciutat de Girona.

2. Exigim el respecte al dret fonamental a la lliberta d'expressió –i al dret a manifestar-se com expressió d'aquest- reconegut per la Constitució espanyola però també per la l'article 19 de la Declaració Universal dels Drets Humans.

3. Denunciem l'anacronisme que suposa l'existència de l'Audiència Nacional com a tribunal especial en l'actual ordenament jurídic espanyol

4. Demanem a la Fiscalia General de l'estat, i en especial al fiscal de l'Audiència Nacional, que no malbaratin els pocs recursos que té la justícia en delictes d'aquesta naturalesa i centrin els seus esforços a perseguir i combatre aquells delictes que sí que suposen un problema social greu (violència domèstica, delictes fiscals, narcotràfic, etc.)

Anunciem finalment que Esquerra, a través del grup parlamentari a les Corts espanyoles, impulsarà una proposició de llei de supressió dels articles 490.3 i 491 relatius als delictes contra la corona i l'article 543 relatiu als ultratges a espanya compresos a la Llei orgànica 19/1995, de 23 de novembre, del codi penal.

comunicat de premsa conjunt del comitè d’empresa del pdi laboral i del pdi no estabilitzat de la facultat de ciències

2007-07-18T20:45:00.001+02:00

El Comitè d’empresa del PDI laboral de la Universitat de Girona (CEPDI) i el col·lectiu de PDI no estabilitzat de la Facultat de Ciències davant de la proposta de convocatòria de places que es porta a aprovació en el Consell de Govern 7/07 d’aquest dijous 19 de juliol volem manifestar el següent:

Lamentem l’incompliment de les reiterades promeses públiques de l’equip de rectorat en matèria de política de personal, com per exemple, la no activació de la figuració del “professor ajudant” promesa durant la campanya electoral o el fet que en l’actual convocatòria de places només hi hagi una sola plaça de nova creació en dissonància amb les 35 places que fa pocs dies prometia públicament la Rectora.
Denunciem la manca de voluntat d’aquest equip de rectorat de negociar amb el CEPDI la seva política de personal d’acord amb el previst a l’Estatut dels treballadors (RDL 1/1995, de 24 de març) i al I Conveni col·lectiu del personal docent i investigador de les universitats públiques catalanes (DOGC de 14 de febrer de 2007, núm. 4821), doncs l’equip de rectorat es limita a informar-nos sistemàticament amb pocs dies d’antelació d’aquelles accions que es volen portar a aprovació al següent Consell de Govern.
Denunciem l’incompliment de la normativa laboral que obliga a la Universitat de Girona a iniciar la regularització dels anomenats “falsos associats” d’acord amb el previst a de la disposició transitòria segona del I Conveni col·lectiu del PDI de les universitats públiques catalanes o a convocar de forma ordinària els concursos de professorat associat, i no per la via d’urgència com succeeix des de fa dos anys (fet que demostra una manca absoluta de previsió en matèria de personal i molt poc respecte pels textos legals).
Denunciem la manca d’informació real del professorat laboral per conèixer les seves possibilitats de continuïtat laboral dins de la Universitat, cosa que dificulta el desenvolupament normal de la seva carrera acadèmica i professional i un greuge en comparació a qualsevol altre àmbit professional.

Davant d’aquesta política de personal erràtica i sense rumb, basada únicament i exclusivament en buscar solucions puntuals a problemes personals, demanem als membres del Consell de Govern que retirin de l’ordre del dia la present convocatòria de places i exigeixin a l’equip de rectorat la definició d’un full de ruta que, negociat amb el CEPDI, ens permeti avançar junts cap a la definició d’una política de personal transparent, honesta, i respectuosa amb els drets dels seus treballadors. En cas contrari, i davant de la gravetat de la situació, ens plantejarem emprendre mobilitzacions coincidint amb l’inici del nou curs acadèmic.

Girona, 17 de juliol de 2007

el perquè de la tempesta política d’en Vendrell, o com encobrir l’escàndol d’un conseller

2007-04-03T01:01:00.000+02:00

Si aquest fos un país normalitzat les declaracions d’en Xavier Vendrell, emmarcades en una calçotada de diumenge, no haurien hagut d’arribar mai a ser un titular de premsa, ni molt menys a convertir-se en el detonant d’una presumpta tempesta política. Quin sentit té que els mitjans públics i privats converteixin en notícia una afirmació que forma part de la declaració ideològica d’Esquerra: farem president a tot aquell que ens permeti arribar a la independència.

El fet no tindria cap sentit sinó fos perquè tot just quatre dies abans havia saltat a la llum pública la polèmica arran del projecte de construir 48 apartaments de luxe en terrenys del conseller d’Agricultura Joaquim Llena. Llena no només era conseller d’Agricultura sinó que també era el primer secretari del PSC a la federació de Lleida i regidor del municipi d'Alt Àneu al Pallars Sobirà on tenia lloc la nova promoció. Un cas realment sorprenent, digne d’una dimissió segons CiU, però que es va limitar a passar sense massa pena ni glòria a les pàgines de política de la premsa catalana.

La polèmica no va anar a més gràcies a la ràpida intervenció dels mitjans de comunicació sempre disposats a fer d’altaveu d’Esquerra si això serveix per crear polèmiques estèrils o encobrir veritats incòmodes.

Tot plegat a on ens porta, dons a la repetició del discurs amanit i tòpic de sempre: Esquerra és un partit immadur; no se’ls pot deixar governar; és el responsable de tots els mals del país i de part de l’estranger, bla, bla, bla. Mentrestant el nom del conseller d’Agricultura s’esvaïa, com per art de màgia, de la premsa i de les tertúlies radiofòniques.

Què farien els còmics sense Esquerra, es preguntava en Toni Soler en el Polònia d’aquest dijous. Però jo em pregunto que hagués passat si el conseller Llena hagués sigut d’Esquerra? Segurament llavors no hagués fet falta convertir en titular l’anècdota de les declaracions d’en Vendrell, perquè les editorials de la premsa catalana i els tertulians a sou ja haurien aconseguit la primera dimissió del govern d’Entesa.

la setmana del llibre d’Esquerra a Girona

2007-03-29T00:27:00.000+02:00

Aquesta podria ser considerada se’ns dubte la setmana del llibre d’Esquerra a Girona. Si ahir dimarts, era el Dr. Joan Ridao el que presentava a la UdG la seva tesi doctoral titulada “Les coalicions polítiques a Catalunya, 1980-2006”. Avui a les set es presentava a la Llibreria el llibre “Les dones d’Esquerra Republicana de Catalunya 1931-1939”. Però la setmana literària no finalitza aquí, sinó que aquest proper divendres 30 de març Joan Puigcercós presentarà a les set de la tarda a la Casa de Cultura el llibre, de Gisela Pairó, titulat “Corredor de fons. Retrat de Joan Puigcercós”.

Respecte el primer d’ells, el llibre del Dr. Ridao, dir que és el fruït del seu treball personal d’investigació que culminà amb l’obtenció del títol de doctor. Una obra que reflecteix la història moderna de les coalicions polítiques en el nostre país fins arribar a l’experiència del govern tripartit a la Generalitat de Catalunya. Però el treball no es limita a ser una investigació elaborada des d’una òptica merament acadèmica, com s’exigeix a tota tesi doctoral. Sinó que Ridao aprofita la seva doble condició de polític i professor -“El catedro de l’Estatut" l’anomenava Sánchez Llibre- per aportar l’experiència personal del primer govern d’esquerres en coalició al nostre país des de la recuperació de la democràcia. Experiència que com explicava ahir Ridao, i reflectia avui Albert Soler des de les pàgines del Diari de Girona, el va portar a concloure que en els governs de coalició és necessari regular el seu funcionament intern i la comunicació interna si no es vol convertir el govern en una mena de «coral polifónica».

El segon dels llibres “Les dones d’Esquerra 1931-1939” és el resultat de la recerca històrica de Dolors Ivern en relació a les dones que durant la república van ajudar a avançar en el projecte col·lectiu d’Esquerra. Com s’ha recordat en la presentació del llibre, aquest és la revisió i ampliació d’un altre d’editat l’octubre de l’any 2000. Aquesta nova versió, però, incorpora a diferència del primer llibre, el pensament polític d’aquelles dones a través de la compilació d’un conjunt de textos de pensament polític publicats en diferents mitjans durant aquells anys.

Sobre el tercer dels llibres no us puc avançar res, perquè de moment ni l’he llegit ni tampoc he assistit a la seva presentació. En tot cas si algú altre ho ha fet pot participar del concurs que l’Editorial DAU té a internet.

mirant endavant: objectiu 27 de maig

2007-03-18T23:52:00.000+01:00

Han passat cinc mesos des del meu darrer post. No es pot dir que no hagin passat coses en l’actualitat política d’aquest país en aquests darrers mesos: eleccions, nou govern, recursos contra l’Estatut, atemptats, resolucions judicials més polititzades que mai, manifestacions de la dreta més reaccionaria, etc.

En el pla personal aquests darrers cinc mesos també han estat íntimament lligats a la política, i en concret a la política municipal. Des de finals de l’any passat he entrat a formar part de l’executiva d’Esquerra a la ciutat de Girona, participant de forma activa en l’organització de la campanya electoral del proper 27 de maig.

El repte és engrescador però al mateix temps esgotador. És evident que no és el mateix fer classes o dedicar-te a escriure un treball d’investigació, que participar d’una organització política. Els grups humans són complexes i les estructures polítiques no deixen de ser, en definitiva, organitzacions humanes. Organitzacions que tenen les seves misèries i les seves virtuts, però que treballen per aconseguir un objectiu col·lectiu: tirar endavant un projecte en benefici de la gent. Projecte que en el cas d’Esquerra és la independència d’aquest país. Abans d’arribar-hi, però, és necessari treballar per la millora de les condicions de vida de la nostra gent, i això només es pot fer des de la proximitat de la política municipal.

Partint d’aquesta convicció vaig decidir d’acceptar, conjuntament amb un grup humà cohesionat i treballador, el repte d’entrar a participar de la política municipal. Al llarg dels propers mesos tindré temps d’anar parlant d’aquest grup, que combina amb encert l’experiència amb la renovació, però de moment només us els presento:

Miquel Poch, Pilar Prats, Quim Ayats, Neus Heras, Cristina Alsina (a davant), Gregori Martínez, Marta Casacuberta, Jaume Rocabert, Marta Finazzi i Albert Ruhí.

la coherència convergent: el partit per davant del país

2006-10-18T02:07:00.000+02:00

Talment com succeí en la negociació de l’Estatut, avui CiU ha tornat a fer passar els interessos de partit per davant dels interessos de país. Així, tot i que havien anunciat als quatre vents que votarien en contra dels pressupostos del 2007, per no ajustar-se "al compliment del Estatut d'autonomia de Catalunya", en el darrer moment s’han abstingut. La contraprestació a l’abstenció no és altre, segons Duran i Lleida, que el compromís “solemne” del govern de negociar les inversions a Catalunya. El problema és que si aquest compromís no es materialitza jurídicament en els pressupostos, aquesta és una frase sense cap mena de sentit, i per tant, tota negociació fora del text del pressupost és paper mullat.

El preu d’aquest gir de 180 graus, tot i el que el PSOE afirmi que és “gratis total”, pot ser molt alt. Així, aquest gir només s’entén en el marc dels compromisos del pacte Mas-ZP i l’estratègia de la sociovergència. El pressupostos i el sacrifici de les inversions promeses per l’Estat a Catalunya, talment com la negociació final de l’Estatut, són a canvi de la presidència de la Generalitat i del suport del PSC a un govern en minoria de convergència.

D’altra banda, però, la jugada també té una lectura interna en el duel Mas-Duran per liderar la coalició. L’acció de retirar l’esmena a la totalitat permet a Duran de venjar-se d’en Mas per haver-lo arraconat en la negociació de l’estatut de la Moncloa. D’aquesta manera, Duran deixa tocada de mort l’estratègia, d’en Mas-Madí, d’equidistància entre el PSOE i ERC, posicionant-se clarament a favor del primer, i de pas millora les seves expectatives d’arribar a ser Ministre.

Sigui com sigui, el que sembla clar és que altre cop CiU ha fet passar el partit per davant del país i tot plegat en menys d’un any i a 15 dies de les eleccions al Parlament de Catalunya.

ara toca tornar a pedalar!

2006-10-17T19:50:00.000+02:00

El darrer mes i mig ha sigut de boig. Acabar la meva estada de recerca a Firenze, finalitzar el treball d’investigació sobre l’ordenació del litoral que estava realitzant i defensar-lo davant del Tribunal. Per sort la feina està feta, i es pot dir que el resultat final és molt positiu: excel•lent per unanimitat.

Però ara toca tornar a pedalar, i posar-se a treballar en la campanya. És per això, que en la mesura del possible intentaré mantenir actualitzat aquest bloc per anar comentant l’actualitat política d’aquest país.

D’entrada quan torno a seguir l’actualitat política, que havia deixat un pèl aparcada, m’adono que la política catalana, de la mà dels dos grans partits, està absolutament embogida. Convergència, que partia d’una important avantatge electoral, decideix incendiar-ho tot amb un DVD més propi d’un partit desesperat per no perdre el poder –com per exemple, el PSOE del 1996 amb la campanya del dòberman- que no pas d’un partit que aspira a la presidència del govern del seu país. I el partit socialista, obsessionat per evitar els debats públics del seu fluix candidat, escalfa la precampanya amb una absurda polèmica sobre la llengua del debat.

Mentrestant el govern provisional i il•legítim repeteix l’error de la campanya del referèndum de l’Estatut i impulsa una campanya demanant el vot en clau absolutament electoralista. No només això, sinó que en el darrer consell executiu abans del començament de la campanya decideix resoldre de forma precipitada, en clau electoral, i en el pitjor estil del darrer govern pujol, sobre temes cabdals pel país: el Pla territorial d’equipaments comercials, el Pla director de l’Empordà, el finançament de les universitats públiques...

Sort que tot plegat només durarà 15 dies!

l’última guerra del president Maragall (VI): cada cop més imprevisible...

2006-09-08T00:26:00.000+02:00

L’endemà de conèixer la primera víctima col•lateral de la guerra entre el president Maragall i l’aparell del partit –materialitzada en la consellera Montserrat Tura, que no sols no serà la segona de la llista del PSC, sinó que encara s’ha de determinar en quina posició figurarà- Maragall ha tornat a sortir a la llum pública el mateix dia que signava el decret de dissolució del Parlament.

Aquest cop el format escollit pel president ha sigut una entrevista a TV3, i com ve succeint en els darrers dies, les declaracions de Maragall han tornat ha aixecar polseguera, però aquest cop no només a can PSC, sinó també a ERC.

Entre les declaracions més destacades hi figura la voluntat del president de no retirar-se de la política activa, sinó tot el contrari. Pensa crear una “fundació, corrent o grup de pensament", al marge del PSC, per “treballar en l'àmbit de les relacions entre Catalunya i Espanya, Catalunya i Europa”. El fet demostra que Maragall no pensa abandonar la seva guerra personal després de l’1-N, sinó tot en contrari, es prepara per afrontar una llarga batalla contra aquells que el van obligar a desistir.

En l’entrevista el president no s’ha limitat a parlar del seu partit i de les “fredes relacions” amb Montilla sinó que també ha fet referència a ERC, el partit que el va portar a la presidència de la Generalitat. Les paraules, però, lluny de demostrar gratitud, han servit per acusar als republicans “d’ingenuïtat i de falta d'experiència”. Té nassos que Maragall –que s’ha vist engolit per la maquinària del seu propi partit- acusi als altres “d’ingenuïtat i de falta d'experiència”. Quan recordem-ho, ha sigut ell el que –de forma absolutament ingènua- ha volgut transformar espanya en un estat federal a través d’una reforma estatutària.

En tot cas, l’entrevista demostra un cop més que Maragall cada cop és més imprevisible, i això tot just acaba de començar. Serà interessant veure com el PSC encara la campanya, amb el president del propi partit disposat a tot per evitar que es malmeti la seva obra de govern i el perfil catalanista del PSC.

amb un estat propi això no passaria: absolució encausats cas Birulés!

2006-09-07T16:14:00.000+02:00

Una llàstima això de no ser a Girona ahir. L’estada de recerca que durant tot l’estiu he estat portant a terme a la Università di Firenze em va privar de donar suport als companys –Pitu Fàbregas, Dani Cornellà, Cristian Morenilla i Eduald Masó- que ahir, de forma vergonyant, eren jutjats per haver agredit “presumptament” una ministra del govern Aznar –Anna Birulés- i a la policia que l’escoltava.

Els fets es remunten a la inauguració del curs acadèmic 2000-2001. Aquell any el rector Pep Nadal –germà del conseller Quim Nadal; del secretari per a la mobilitat Manel Nadal, i del director del Periódico Rafael Nadal- va decidir unilateralment convidar a la llavors ministra de Ciència i Tecnologia Anna Birulés a inaugurar el curs acadèmic. Eren els temps de majoria absoluta del PP, i els ànims estaven crispats: la política universitària materialitzada en la nefasta LOU, les “chapas” dels cotxes, el transvasament de l’Ebre, i l’actitud arrogant del presidente hi ajudaven.

La resposta a aquella provocació va ser immediata, la gran majoria dels col•lectius estudiantils de la UdG –entre ells les seves assemblees- van donar suport a una concentració de protesta contra la presència de la ministra popular a la UdG. La protesta no només servia per expressar el rebuig a les polítiques del PP, sinó també per denunciar que s’utilitzés un acte tan simbòlic –com la inauguració d’un curs acadèmic- per a rentar la cara al govern Aznar.

Aquell matí del 2 d’octubre es presentava calent. Però el rector, no content amb haver muntat tot aquell xou, va respondre a la concentració dels estudiants fent passar la ministra pel vell mig de la plaça fins arribar a l’entrada principal de l’església. Opció que, com reconeixia ahir mateix el caporal dels Mossos responsable de l’operatiu, va ser un greu error. No només perquè es posava en perill la seguretat de la pròpia ministra, sinó també la dels estudiants presents la concentració, que van rebre cops i empentes de la policia per aconseguir obrir pas entre la multitud.

"Els encausats podíem haver sigut qualsevol dels que érem allà, entre ells, jo mateix"

Ahir, doncs, tingué lloc el judici contra quatre dels presents en aquella concentració –tot i que els encausats podíem haver sigut qualsevol dels que érem allà, entre ells, jo mateix- . El ministeri fiscal l’única acusació present, després de que la Generalitat retirés l’acusació particular, demanava un any i mig de presó i vint caps de setmana d’internament per cadascun dels imputats acusats de voler agredir la ministra i d’haver actuat amb “finalitat de pertorbar l’ordre públic i la pau social”.

Tot plegat, com deia al principi, una vergonya, i no només perquè es tractava sense cap mena de dubte d’un judici polític, sinó també perquè es menystenia l’autonomia universitària de la UdG, volent jutjar uns fets que ja van quedar tancats fa 6 anys en un claustre extraordinari convocat per l’ocasió. Claustre, on per cert, els estudiants claustrals presents –legítims representats de tot l’estament estudiantil- vam ser durament criminalitzats per qüestionar la presència de la ministra, i l’actitud del rector, que havia permès que la Universitat fos literalment envaïda per la policia: des dels agents de paisà fins als franctiradors dels taulats, passant per un ampli desplegament d’antiavalots.

"Tot plegat una vergonya, i no només perquè es tractava sense cap mena de dubte d’un judici polític, sinó també perquè es menystenia l’autonomia universitària de la UdG"

Lamento doncs, com en Joan Puig, que ahir defensant l’autonomia universitària, juntament amb el l’exrector Joan Batlle, no hi hagués l’actual rectora Anna M. Geli. Lamento també l’actitud de la justícia, i en especial de la fiscalia, per haver tirat endavant amb un judici –que com reconeix l’editorial del Punt- no hauria d’haver arribat mai. Doncs com afirma l’Oriol Ponsatí "els acusats no haurien d’haver sigut els estudiants, sinó que “els únics que haurien d’haver comparegut com acusats són l’exrector Nadal, l’exconseller Mas-Collell i l’exministra Birulés per prevaricació i abús de poder".

l'última guerra del president Maragall (V): ell també vol un estat propi...

2006-09-04T00:07:00.000+02:00

...a veure si s'anima a dir-ho en públic!!

l’última guerra del president maragall (IV)

2006-09-03T23:16:00.000+02:00

No han passat ni 24 hores que torno ha llegir a la premsa noves adhesions a Maragall, en la guerra oberta entre el sector catalanista del PSC i l’aparell del partit. Si ahir eren mers militants els que es donaven de baixa, en desacord amb la nova línia política del partit, avui són autèntics pesos pesants del PSC els que han passat a engreixar les files del “batalló maragallista”. Concretament l’inefable Ernest Maragall –el tete- i el totpoderós exalcade de Girona, Joaquim Nadal.

L’opció triada pels il•lustres personatges, a l’hora de donar suport al president, han sigut unes declaracions –en forma d’article i entrevista, respectivament- a les edicions dominicals de la premsa. Pel que fa al germà Maragall, el suport es materialitzava a través d’un extens article al el Pais, que sota el títol El precio del éxito denunciava la “fría soledad” de Maragall davant d’un partit, el PSC, que no va oferir un suport incondicional al president, sinó tot el contrari. En relació a Nadal, afirmava -en una diplomàtica entrevista al Diari de Girona- que el president havia plantejat d’una forma molt oberta –després d’anunciar que no es tornava a presentar- l’opció d’unes primàries al partit per triar candidat.
Tot i que és cert que els dos missatges són de menor impacte polític que la baixa de militància de Diana Garrigosa o d’altres militants, no és menys cert que segur que seran polèmiques i corrosives per la imatge d’unitat interna que Montilla i Iceta intenten transmetre. Doncs les dues afirmacions no només serveixen per posicionar-se a favor del president, sinó que també ataquen directament a la línia de flotació de l’aparell de partit. Ja sigui perquè reconeixen l’abandó del partit al president durant tota la legislatura, o perquè descobreixen la negativa de l'aparell a obrir un procediment democràtic d’elecció del candidat, en contra del parer de Maragall.

Tot plegat comporta que es comenci a plantejar un futur relativament negre pel PSC, amb una guerra interna a menys de dos mesos de les eleccions. Ara toca veure -si com em preguntava ahir- el sector Montilla es limita a negar-ho tot o passa l’acció amb algun cop d’efecte.

l’última guerra del president Maragall (III)

2006-09-03T00:28:00.000+02:00

Llegeixo que la guerra del president Maragall –i família- contra l’aparell del PSC-PSOE ja té les primeres adhesions. Tal con informen diversos mitjans de comunicació, diferents antics militants del partit –que havien ostentat càrrecs públics- també han fet arribar a la direcció del PSC la seva baixa de la militància –talment com la primera dama- en desacord amb la supeditació del PSC al PSOE.

Concretament són: Joan Llenas - exregidor del PSC a l'Ajuntament de Palafrugell-; Núria Albó -exalcaldessa de la Garriga-; Francesc Viñas –excap dels socialistes de la Garriga-, i Mercè Hernández -exregidora de la mateixa localitat-. Tot i que en nombre encara són pocs, aquest és el primer símptoma clar que alguna cosa s’està començant a moure a dins del sector catalanista del PSC. Bona evidència d’aquesta afirmació és el fet que el candidat Montilla hagi hagut de desmentir-ho tot afirmant que "les coses van bé per al PSC".

Núria Albó –la militant de més pes polític que ha demanat la baixa- afirmava en unes declaracions als diari Avui que no entenia el socialisme sense el catalanisme. Si és així –i vist que de catalanisme ni queda ben poc al PSC- l’animo a militar en l’únic partit que des de l’esquerra practica polítiques catalanistes de debò, i no em refereixo a l’eco dels socialistes, sinó a Esquerra Republicana de Catalunya. Doncs fou Esquerra qui impulsà el pacte catalanista i de progrés materialitzat en el Tinell, i fou en canvi el sector més ranci del PSC-PSOE –del que Albó renega- el que s’ho carregà tot per interès de partit i de país –el seu, españa naturalment-.

l’última guerra del president Maragall (II)

2006-09-01T12:13:00.000+02:00

No han passat ni 24 hores del darrer atac del president Maragall contra l’aparell del PSC-PSOE i l’estratègia del pacte sociovergent, que torna a la càrrega. Aquest cop la següent entrega del serial presidencial ve per la via de la seva esposa, Diana Garrigosa.

Si en l’anterior post pronosticava que potser Maragall acabaria donant-se de baixa del PSC, la primera en fer aquest pas ha sigut la primera dama. Tot i que segons informa la Vanguardia aquesta decisió la va prendre Diana en el mateix moment en què el president va decidir no tornar-se a presentar, ha esperat fins avui en fer-ho públic. Els Maragall estan executant un guió perfectament planificat de desgast al candidat Montilla i a l’estratègia del PSOE. Estratègia que, segons explicava ahir el president en un article a el Periódico, passava per fer-lo fora de la Generalitat i assegurar un pacte a tots els nivells entre el PSC- PSOE i CiU –Generalitat inclosa-.

Per cert, parlant d’aquell article, si ahir m’estranyava del poc ressò que havia tingut el mateix durant tot el dia, avui tinc de rectificar. No només el País hi ha dedicat tot un article, sinó que segons sembla els afectats també s’han donat per al•ludits. Segons publica eldebat.com aquest matí, Maragall va tornar “a fer enfadar la cúpula del PSC en criticar Zapatero i el PSOE”. Tot i això la resposta d’Iceta –molt hàbilment- ha sigut tirar pilotes fora i no ha fet cap referència directe a les crítiques més corrosives del president.

La meva pregunta, però, és què pensa fer el PSC- PSOE davant de l’actitud del president? De moment fan com si sentissin ploure però si les crítiques pugen de tot –com previsiblement passarà- es veuran obligats a moure fitxa. Se’ns presenta una tardor francament interessant...

l'última guerra del president Maragall

2006-08-31T22:42:00.000+02:00

Darrerament Maragall té molt temps per escriure, dos articles a la premsa en prou feines quatre dies. El cap de setmana un article al Diari de Girona i avui mateix al Periódico. Si en el primer llançava una crítica directa al famós pacte de la moncloa ZP-Mas del 21 de gener afirmant que els avenços estatutaris no s’havien obtingut “per la via i en la forma que hauria calgut”, avui anava un pas més enllà.

En l’article d’aquest matí el president reconeix que Zapatero, fa un any, conscient de les males expectatives electorals del PSC respecte CiU, ja preveia la substitució de Maragall per Montilla. En l’afirmació s'hi entreveu -de forma implícita- que ja llavors el president espanyol tenia clara la conveniència d’un pacte entre CiU i el PSC-PSOE a tots els nivells, Generalitat inclosa. Per si la idea no havia quedat plou clara Maragall continua l’article amb aquesta afirmació "no ho oblidem (perquè la història es repeteix): González va haver de sacrificar Serra en els últims quatre anys per facilitar el pacte entre el socialisme espanyol i el nacionalisme català”.

Curiosament l’article, pel que he llegit i sentit durant tot el dia, ha passat relativament desapercebut entre els opinadors. Hi pot haver ajudat el format poc digne de l’article del president, doncs no només estava encapçalat per un títol absolutament abstracte “Clos a Indústria i la relació Catalunya-Espanya”, sinó que també es trobava partit entre dues pàgines del diari, on s’analitzava la successió al capdavant de l’Ajuntament de Barcelona.

Sembla que el President Maragall no té cap intenció de sortir de Palau per la porta petita i sense fer soroll, sinó tot el contrari. Això va camí de convertir-se en un serial per fascicles –tan típics de començaments de setembre-. Sobretot si a aquests articles li sumem les darreres intervencions del President en el sentit absolutament contrari del candidat Montilla: demanant un grup propi del PSC al Congrés, o muntant la diada més reivindicativa dels darrers anys.

No m’estranyaria que el president es reservés la traca final per la campanya, donant-se de baixa com a militant del PSC o demanant directament el vot per Esquerra –ell que afirma en la intimitat ser independentista- . Doncs si alguna cosa ens ha deixat clara és que no pensa quedar-se de braços creuats veient com el fan fora de Palau i es carreguen el projecte del Tinell amb un pacte sociovergent. La guerra ha començat, i ell hi té molt poc a perdre.

estrany nomenament, estranyes amistats

2006-08-30T20:28:00.000+02:00

Dues coses m’ha sorprès de la successió de Joan Clos al capdavant de l’Ajuntament de Barcelona. La primera és l’alegria amb què el Periódico titulava aquest matí que Jordi Hereu era el nou alcalde de Barcelona. Si bé és cert que és un clàssic del PSC-PSOE això de rellevar els alcaldes a mig mandat per assegurar al successor una bona projecció mediàtica de cara a les eleccions, no deixa de ser curiós que no s’esperi ni al Ple de nomenament de l’alcalde per publicar la notícia a tota pàgina.

Sembla com si l’univers socialista –i el Periódico en forma part- no tingués massa present que els alcaldes no són nomenats a dit pels aparells del partit, ni tampoc per l’alcalde sortint. Sinó que són nomenats –com exigeix la llei- pel Ple de la corporació, això és si més no el que s’ensenya a les Facultats. Aquest fet demostra una manca total de respecte no només envers als seus socis de govern, sinó també envers el conjunt de la ciutadania que previsiblement no comptava amb què una persona que figura en el número 19 en les llistes del PSC passés a ostentar les màximes responsabilitats de la ciutat.

La segona, i no pas menor de les sorpreses, són els elogis que avui he pogut llegir dels sectors més rancis de la dreta espanyola envers al candidat de CiU a l’alcaldia de Barcelona. En aquest sentit José García Domínguez, un clàssic de libertaddigital.es –el portal digital de Federico Jiménez Losantos- afirmava, en un artícle titulat Quién es Joan Clos, que Xavier Trias és “la muy presentable alternativa de CiU”. No hauria donat massa importància al fet sinó fos perquè unes hores més tard llegia un article del mític Alfredo Urdaci –publicat a PRNoticias- en què afirmava sense embuts que “Xavier Trias es un buen candidato”.

Sembla talment com si la dreta espanyola estigués preparant el terreny per un futur pacte CiU-PP a l’Ajuntament de Barcelona. Si això és cert, desmentiria la reiterada frase del Sr. Mas de “no pactarem amb el PP durant una generació”, doncs per les eleccions municipals no falta una generació, sinó en prou feines nou mesos.

agost embogit: de la crisi del Prat al ministre Clos

2006-08-29T23:16:00.000+02:00

S’ha de reconèixer que aquest mes d’agost ha sigut un mes anòmalament productiu, tan en el pla personal com en el polític. En el pla personal la meva estada de recerca a la Università di Firenze –durant tot l’estiu- m’ha permès enllestir el meu treball d’investigació sobre l’urbanisme com instrument d’ordenació del litoral, així com conèixer la ciutat i la Toscana, tota una experiència!

Però especialment productiu ha sigut el mes en el pla polític i en concret a can PSC. Com comentava en l’anterior post aquest mes ha servit per demostrar sense embuts que la feina feta durant mesos amb la reforma estatutària ha sigut del tot insuficient per fer front a les necessitats del país –de la crisi del Prat a la persistència de les llargues cues de la sanitat pública-. Però no només això, sinó que ha servit per escoltar autèntiques perles del president Maragall. Des de la famosa frase sobre la supressió de l’Estat a Catalunya, a la reivindicació del grup propi del PSC al congrés. En un moment en què el candidat Montilla camina en el sentit absolutament contrari, defensant que ha arribat l’hora d’executar polítiques concretes i deixar les reivindicacions de banda.

Sembla com si l’agost –talment com el temps- hagués embogit, i això no s’ha acabat, tot el contrari! Aquest mateix vespre s’ha anunciat –sorprenentment- que l’alcalde Clos a nou mesos de les eleccions municipals deixa l’alcaldia per passar a ser el proper Ministre d’Indústria. Tota una notícia si es té en compte la dubtosa gestió de l’alcalde aquest darrer mandat, amb el desastre que del Fòrum o la crisi del Carmel com elements centrals de la mateixa.

Es presenta un curs polític francament interessant, sobretot si tenim en compte que en nou mesos hi ha dues eleccions importantíssimes pel futur del país...

el fracàs de l’estatut

2006-08-29T22:07:00.000+02:00

Només han fet falta tres setmanes, en ple mes d’agost –el de menys activitat de tot el curs-, per demostrar que l’estatut pactat a la moncloa el passat 21 de gener es troba absolutament desfasat i superat pels esdeveniments. La simple lectura diaria de la premsa, dia si i dia també, sustenta aquesta afirmació:

Primer fou la vaga del Prat que, gràcies a la precipitació dels pactes de la moncloa, quedà fora de l’àmbit competencial de la Generalitat i ha permès al govern espanyol continuar la seva gestió interessada del primer aeroport del país. Gestió que, en comptes de servir als interessos generals de país, només serveix com a moneda de canvi pels interessos dels lobbies de poder madrilenys –sobre aquesta darrera qüestió es pot consultar aquest post de busot-.

Després vingué la crisi derivada de la nefasta política migratòria –iniciada pel govern Aznar- de portar a Barcelona part dels immigrants arribats a Canàries sense previ avís al govern de la Generalitat. El fet, a part de demostrat un menyspreu absolut per les institucions pròpies del país –i pels éssers humans que són abandonats sense recursos- serveix també per evidenciar que el retallat article 138 de l’estatut no serveix per fer front als problemes que planteja la immigració. Així, la Generalitat de Catalunya tot i que ha d’assumir –sense queixar-se- les actuacions sociosanitàries i d’orientació a aquesta gent, queda lligada de peus i mans a l’hora de regular la seva situació legal i laboral. Doncs amb l’actual redactat la regulació d'aquestes darreres competències depenen del legislador estatal.

I finalment avui mateix l’Avui publica que persisteixen les llargues llistes d’espera a la sanitat catalana –un altre dels clàssics que havia de quedar resolt amb un millor finançament- ; i que lluny de solucionar-se sembla que el problema només fa que augmentar.

Un estatut, per tant, que lluny d’assimilar Catalunya a un Estat –segons la cèlebre frase del president Maragall- no soluciona cap dels problemes quotidians del país i només serveix per hipotecar-ne el seu futur. I aquesta ja no és una afirmació exclusivament d'esquerra sinó que el propi president Pujol admetia dies enrera que et text sorgit dels pactes de la moncloa “és insuficient”.

la darrera “maragallada”: les eleccions el dimecres de Tots Sants

2006-07-12T21:34:00.000+02:00

S’acaba de saber tot just fa uns minuts ja hi ha data electoral. El TN vespre de TV3 acaba d’anunciar que el dimecres 1 de novembre és la data escollida pel President Margall per convocar les eleccions al Parlament de Catalunya. Tota una “maragallada” si es té en compte que les últimes eleccions entre setmana es remunten a l’any 1980.

L’elecció, segons les fonts citades per TV3, obeeix al fet d’intentar evitar que el pont de “la Hispanidad” caigui en plena campanya, una decisió encertada si es té en compte el que succeí durant el primer cap de setmana de campanya del referèndum, que coincidí amb un pont de tres dies i va arruïnar més d’un acte electoral. Però faltarà veure que succeeix amb el propi dia 1 que pels gironins (i d’altres afortunats), serà el final d’un pont de 5 dies...

D’altra banda, però, no deixa de ser curiós que la data electoral a les eleccions al Parlament de Catalunya quedi condicionada per una festa tan poc catalana com el Día de la Hispanidad. Potser començaria a ser hora que aprofitant l’article 170.1.l del nou estatut, que recull la competència executiva de la Generalitat a l'hora de l’elaboració del calendari de dies festius que ha de regir a tot el territori de Catalunya, algú es replantegés seriosament la celebració d’aquesta festa a casa nostra.

en nom de la “llibertat i la seguretat” el govern ZP cedeix i legalitza la piscina d’en Pedro J. tot i ser il•legal d’acord amb la Llei de Costes

2006-07-11T23:34:00.000+02:00

Aquesta tarda s’ha conegut la impresentable resolució de l’anomenat cas de la piscina de Pedro J. a través d’una resolució del Ministeri de Medi Ambient filtrada oportunament per la cadena SER. La decisió subrealista i absolutament il•legal, com espero que ho demostrin els tribunals, legalitza un complex de 350 metres quadrats construït sobre el domini públic martítim-terrestre, on s’hi ha urbanitzat un embarcador, una terrassa, un solàrium i una piscina de la qual gaudeix en exclusiva el director del Mundo.

El cas, que sorgí a la llum pública després de l’acció-denúncia protagonitza per grups ecologistes l’estiu passat i en la qual participà el diputat d’ERC Joan Puig (que es troba imputat per aquells fets), ha trigat més de dos anys a resoldre’s. Període durant el qual el Sr. Pedro J. ha seguit gaudint de la piscina, situada en la seva mansió mallorquina de Son Servera, com si res hagués succeït.

Des del punt de vista jurídic, la decisió del Ministeri, és una absoluta aberració en la qual es barregen conceptes i principis jurídics que no tenen la més mínima relació: la protecció del domini-públic, i la seguretat personal d’un individu privat. Només així el govern ha aconseguit justificar l’injustificable, que és l’ocupació d’un espai propietat de tots els ciutadans d’aquest país, carregant-se de pas, un bé tan fràgil com és el litoral.

Pels no iniciats en el camp de la protecció del domini públic marítim-terrestre és important saber que aquest espai, comprés entre el final del mar i allà on hagin arribat les ones en els majors temporals coneguts (art. 3 LC), es troba sotmès a uns importants principis garantistes que estableixen que el seu ús sigui lliure, públic i gratuït (art. 31 LC). Principis d’impossible compliment si algun desaprensiu t’hi construeix un complex lúdic d’ús exclusiu i excloent de 350 metres quadrats:

Segons el govern, però, aquest principis decauen per “l’obligació constitucional i legal de garantir la llibertat i la seguretat de les persones (...) perquè preservar la seguretat i la llibertat dels ciutadans és la primera obligació de l’Estat”. Algú em pot explicar què punyeta té a veure una piscina il•legal amb la seguretat i la llibertat?? Sembla talment com si la redacció de la Resolució Ministerial fos del propi Pedro J. “abanderat de la llibertat”, com ell mateix es defineix en les tertúlies radiofòniques de la Mañana de la COPE.

El més greu, però, no és el fet en si mateix, sinó el greu precedent que acaba d’autoritzar el govern. Per aquest regla de tres qualsevol persona rellevant d’aquesta societat (o protagonista de serials rosa) tindrà dret a un ús diferenciat dels béns públics en contraposició a la resta de mortals que serem oportunament sancionats per qualsevol acció similar.

El problema de fons segurament és la campanya de desgast i deslegitimació encapçalada per la COPE i el Mundo contra el govern ZP, que ha obligat aquest darrer a fer algun gest de bona voluntat cap al periodista. Tot i això és absolutament inexplicable la situació creada, i encara més si es té en compte que el diputat Joan Puig es troba imputat justament per denunciar aquells fets. Començaria a ser hora de que algú s’ho plantegés seriosament...