DESCRIC

revistes

2009-07-10T18:21:00.006+02:00

En una d'aquestes revistes podem trobar coses com aquesta:

Hara ga dekite iru – Hara ga suwate iru
“tenir un bon hara” o “tenir un hara ben assentat”

S’utilitza per definir a persones que tenen un caràcter d’amplitud de mires, capaços de mantenir la calma i serenitat davant de qualsevol situació, i que es poden ocupar dels assumptes de manera serena i assenyada.

Hara: baix ventre i centre de les persones.

Diuen que a l'estiu es quan es venen més revistes, deu ser per passar l'estona a la platja?

conversa amb múscul

2009-07-09T12:46:00.010+02:00

Mentre l’espero prenent un te fred i fullejant Per que som com som de l’Eduard Punset, s’asseuen al costat un parell de nois sortits de la sala de musculació, i cervesa en mà, parlen de la noia que acabava de trucar per convidar-los a una festa. Era una antiga parella d'un d'ells, que “no estava mal la pava”, i entre rialleta i rialleta explicava que en el seu viatge a Holanda, el dia de Sant Valentí la va deixar: “vaya regalo! eres la hostia... i el entrenador personal este que tienes?”.

Definitivament acabo pensant que en Punset s’han deixat algun capítol a l'armari.

de viatge

2009-07-08T10:20:00.006+02:00

Era el tercer cop que sonava el despertador però encara tenia mitja hora per fer el ronso. Sempre m’ha agradat posar el despertador amb molt de temps abans de l'hora justa, i la majoria de dies em llevo a la primera, però hi ha dies i dies. Vaig tancar els ulls, i el somni va continuar, anava caminant rambles avall, la ciutat completament buida. El vent removia els tendals dels quioscs i feia voleiar les revistes sense que ningú les hi anés al darrera. De sobte vaig sentir el plor d’un nadó, ressonava per tot el cel i per tots els carrers alhora. No em vaig immutar, vaig continuar el meu camí fins al final de l’avinguda. Allà el crit ja no ressonava, venia d’un punt concret, rera la font que rajava sense que ningú la fes rajar, vaig veure unes petites cames que sobresortien, m’hi vaig acostar preveient el que em trobaria. Em vaig ajupir i vaig agafar aquell ninot de plàstic, que era com el que tenia la meva germana quan era petita i que mai deixava abandonat, el crit no cessava, i m’eixordava l’orella. De sobte vaig tornar a obrir el ulls: -maleït despertador! com se’m devia acudir posar l’alarma amb so de plors de criatura!

Em vaig llevar cuita-corrents, em vaig mirar per últim cop on estava situat el país on anava, vaig haver de girar tres quarts la bola del món. Allà m’esperarien el nen el qual apadrinava i tota la seva escola. Em vaig vestir corrents i vaig anar cap a l’aeroport, no podia permetre’m perdre el vol.

(116è joc literari de tens un racó dalt del món)
(imatge: Montse Argerich)

sospirs salats

2009-07-06T15:41:00.002+02:00

Encara amb una mica de vi guiant les passes vora la sorra, agafats només pel dit petit de la mà, caminen amb desig cap a no saben on. La brisa nocturna els fa asseure a la sorra i per no refredar el seus cossos s’abracen. El reflex de la lluna els escalfa i els seus llavis sense voler-ho es recolzen, un sobre l’altre. Només senten el trencar de les ones. La humitat és fora i també ja és a dins. Uns pescadors a prop d’ells es distreuen de la pesca. Amb vergonya s’aixequen, caminen en direcció a l’hotel i s’obliden les sandàlies a la sorra. Caminen amb els ulls tancats i van deixant peces de roba pel camí, escales amunt fins a l’habitació. A dins ja, quasi nus, les portes de la terrassa obertes de bat a bat, la lluna els espia, cauen sobre el llit, i el soroll de les ones es fa més sonor, entre els sospirs salats.

cor all

2009-07-06T10:24:00.003+02:00

No hi ha cap lloc al món on amagar el cor

(foto: avui.cat)

a compàs

2009-07-02T15:14:00.001+02:00

A les set del matí abaixo el tendal del balcó abans que el resol s’instal•li per tot el dia a les parets de casa. A aquesta hora l’aire encara és net com la mar calmada i transparent. Esmorzar és un plaer i viure la il•lusió del dia esperant la nit, és motivant. A les nou els veïns de més edat fan cap a la platja, a les deu mitges famílies, i a les dotze els joves més dormilegues. Uns altres llegim i observem el carrer amb olor de cafè fins que el seu pòsit deixa les marques que no llegeixo però endevino. Mai he tingut un llibre d’en Porcel a casa, i potser aquest estiu faré un passeig per la seva Mediterrània. Intentaré no pensar que amb els anys que fa que passem per aquesta primera autopista, bé ens mereixem un premi. I intentaré pensar, que almenys el que llegeixo, no és transgènic. A la nit no seré al concert on es demana pau i es pregonen les bones causes, però seré part d’una melodia a dues veus que es desitjaran harmonia a cada compàs.

buit

2009-06-30T00:18:00.000+02:00

Un dia buit és aquell en el que desitjaria córrer sense parar per un platja deserta, córrer i córrer, fins a l’extenuació. Córrer esquitxant-me d’aigua fins que no em quedés alè i al final, caure esgotat a la riba, entre l’aigua transparent i la sorra gruixuda, i damunt els teus braços sense poder dir res i tenir-ho tot amb una sola i inacabable abraçada.

ulls que miren

2009-06-29T17:04:00.002+02:00

Quant he sortit del cinema després de veure dues biografies realment diferents de móns diferents però que segurament són més semblants del que semblen, he tingut la sensació, potser és que ho havia oblidat, que a part del meu món hi ha altres móns. Però no móns físics, llocs del món on es viu diferent perquè les cultures són diferents o llocs on hi ha més o menys pobresa, més o menys guerres. Sinó que penso en els ulls que miren, en els ulls que miren tot el seu voltant d’una forma diferent i que si estiguessin en tots aquests altres llocs, continuarien mirant-lo a la seva manera. I m’agrada pensar que hi ha comportaments que potser no entenc per culpa d’aquesta mirada diferent.

I és que Coco Chanel i Yukio Mishima m'hi han fet pensar.

el valor

2009-06-26T15:34:00.003+02:00

“Crec que va ser Francis Scott Fitzgerald qui va dir que un home intel•ligent és el que podia mantenir al mateix moment dues idees contràries al cap sense que li explotés. Doncs bé, un home valent és el que pot mantenir dos desigs al cor sense que li exploti... i decidir-se pel millor.”

José Antonio Marina. Anatomia de la por, un tractat sobre el coratge.

Aquest fragment pertany al capítol VIII: Apareix la valentia. Un capítol on ens parla de la recerca de l’alliberament, dels desigs, de l’esperança, de la recerca de la serenitat, de la virtut, tot ben lligat entre el que pensaven Sèneca, Ciceró, Spinoza, Jankélévitx, Sri Krishna o el mateix Plató , i el que entenien sobre el valor. Sincerament, un llibre revelador.

l'estiu als peus

2009-06-25T23:28:00.002+02:00

M’agrada sentir l’estiu amb els peus, sentir com crema la sorra gruixuda de les platges en ple més d’Agost, sentir el fred de les rajoles de casa o l’asfalt calent de la carretera. Sentir l’aire de matinada que entra per la finestra mig oberta de l’habitació que me’ls acaricia quan em surten per sobre els llençols i després fer pessigolles als altres dos que m’acompanyen, i al vespre mentre faig la cervesa a la terrassa d’un bar de la platja, jugar amb les sandàlies sota la taula. I m’agrada caminar sobre la fusta i sobre un plàstic de bombolles, saltar sobre el matalàs de llit i sentir l’estiu, amb als peus.

esclat

2009-06-22T22:52:00.007+02:00

Cada petard que anava esclatant deixava anar a més del soroll un paperet:

Petard 1:
Torna-li la mirada a la lluna,
si la lluna et mira.

Petard 2:

Aprèn-te un vers,
o xiuxiueja el seu nom si l’estimes.

Petard 3:

Si has conegut a una bruixa, fes-te bruixot
i si has conegut un bruixot explica-li tot.

Petard 4:
No esclato,
esclatarem junts.

Petard 5:
El reflex de la lluna
sobre la mar aquesta nit,
ha après a nedar.

i els esclats de l'any passat aquí.

el darrer de primavera

2009-06-20T20:40:00.000+02:00

Es retroba amb el poble, a la terrassa de sempre, llegeix el diari i quan és a la secció política un ocell li deixa un regal que empastifa la plana. Agafa la infusió d’herbes exòtiques i es posa a cobert, dins de la cafeteria i fa una mica més de calor, però el perill de més regalets desapareix. Canvia de diari mentre a la pantalla del televisor sona Jump de Van Halen, es passa la secció política i va a societat. Mentre, apareix una persona coneguda de quan anava al institut, altres cops ja s’havien creuat, però com que ara son amics en el facebook es saluden amb un hola i un somriure. El preu de la infusió s’ha apujat d’ençà de l’última vegada. Surt i enfila el carrer de botigues, topa amb una ex-companya de feina amb els seus nens, es diuen i es fan les típiques preguntes, passa un comiat de solter, un nen porta la mateixa samarreta que ell i aquest el senyala amb el dit. De tornada, pensa en agafar el cotxe i fer uns quants quilòmetres, però no ho fa. Aquesta matinada comença l’estiu, aquest és el darrer de la primavera.

m'agrada pujar

2009-06-17T17:45:00.000+02:00

Sempre que s’enfila un camí, el ritme cardíac s’accelera, et canses i te n’adones d’un cansament exageradament. Penses que si acabes de començar i ja et trobes en aquest nivell, serà impossible d’arribar. Però continues i una estona més tard, aquest primer pensament desapareix. T’acostumes al ritme, i la dificultat esdevé normalitat. Mires enrera, i orgullosament la mirada es torna serena pel camí fet. Mires endavant i saps que això que acabes de sentir, ho sentiràs en progressió infinita un passos més enllà.

M’agrada pujar!

de vegades

2009-06-15T23:07:00.001+02:00

"De vegades penso i de vegades sóc"
Paul Valéry

bultaco

2009-06-13T09:37:00.002+02:00

Ara has de lluitar per conservar-la, -li deia el senyor gran, i com que els dos ja no son sou criatures tot el que hàgiu fet abans no ho heu de tenir en compte. Us sortiran inconvenients, potser algun familiar o algun amic o amiga anterior, però si teniu contents al sogres i lluiteu l’un per l’altre, us ho passareu molt bé en aquesta vida.

Jo quan tenia setze anys vaig conèixer a la meva dona, ella en tenia dotze, mig poble ens mirava amb mals ulls i sobretot el seu pare quan em veia arribar amb aquella Bultaco...

self service

2009-06-09T16:05:00.003+02:00

La calor no afluixa és hora de dinar, només necessito aliment per passar la tarda, fa molta calor i l'estomac està tancat. M'acosto al 'self service', un dels pocs llocs on les aglomeracions no em molesten, sentir la remor de les forquilles que piquen contra els plats o sentir centenars de converses entremesclades em distreu. Una amanida senzilla i un tall de mero a la planxa amb quatre verduretes son suficients. Diuen que per els japonesos els sentiments i la força venen de l'estomac, el 'hara' és el centre de l'home. Així doncs la meva sensació de ple, ja sé d'on bé donat que no he menjat gaire.

Mai havien posat la música a un volum tant alt, sonava “the lady in red” de Chris de Burgh:

The lady in red is dancing with me, cheek to cheek.
There's nobody here, there's nobody here.
It's just you and me.
It's where I want to be....

biblioteca de juny

2009-06-08T16:12:00.000+02:00

La biblioteca al juny comença a buidar-se de dia i a omplir-se de nit. Els exàmens han començat. Uns la selectivitat, altres el seu últim any de carrera i altres el seu primer. Aquest any uns ja han suspès, i tot i així no hauran de recuperar, ocuparan la seva plaça durant quatre anys més, sense tornar-se a examinar.

A la biblioteca s’hi està bé, ets pots oblidar de la calor, hi ha silenci. Si necessites una aventura la trobaràs, també trobaràs lectures per aprendre a agafar-te la vida amb més filosofia o a fer a càlculs d’estructures o a llegir informes judicials. Grans i llargues prestatgeries plenes de títols que et faran tornar a alinear amb el temps. La informació instantània que tenim avui en dia és bona però a vegades cal, com aquell que mira el foc o es relaxa amb l’horitzó, contemplar fileres i fileres de llibres en vertical. Qui sap si potser hi trobem el “manuale d’amore”, aquell que sempre havíem buscat.

sigues poema

2009-06-06T12:36:00.003+02:00

"Si no pots ser poeta, sigues poema"
David Carradine a Kung-Fu

una cervesa

2009-06-04T14:47:00.000+02:00

Les primeres nits caloroses arriben, després de sopar surt a la terrassa, silenci, soledat, però una alenada d'aire fresc li frega la cara i la son s'oblida que és al seva hora. Sent la fresa del mar i la boca se li fa aigua pensant en un glop de cervesa. De sobte, apareix d'entre les cortines una safata amb un got de cervesa quasi ple. Una noia amb una bonica cabellera, que sembla que li ha llegit el pensament li entrega el seu desig. Abans però, ella mateixa se'l mira als ulls, pren el got de cervesa, hi reposa els seus llavis per fer-hi un glop alhora que li queden envoltats per una espessa capa d'escuma. El desig és multiplica a l'infinit, ell li pren el got de la mà, i apropa els seus llavis contra l'escuma. Amb la llengua els neteja, per tornar a observar el desig crescut i el somriure moll que se li ha dibuixat. Aleshores ella es gira, es comença a descordar les tires de la brusa, mentre poc a poc camina, i desapareix entremig de la cortina, movent la seva figura cridanerament.

pedra, paper, tisora

2009-06-01T17:02:00.000+02:00

Fins i tot alhora de decidir coses, quan dues opinions no son coincidents, els humans ens aventurem a trobar camins complicats que satisfacin els dos, o a buscar els arguments a favor i els arguments en contra per prendre una decisió. Segons l'habilitat de cadascú, el conflicte es resol d'una banda o d'una altra, i pot passar que per la part perdedora sigui una experiència traumàtica, donat que pot perdre l'argumentació i pot perdre també la seva elecció. La solució que estic pensant ara mateix és el pedra, paper, tisora, que a més de ser un joc divertit, la persona que perd li pot donar la culpa a l'atzar i no pas a l'altre. O potser no? perquè si sempre perd el mateix pot ser que comenci a sospitar que l'altre té algunes aptituds psicològiques més i per tant té avantatge des d'un principi. En fi, així que finalment, la única solució potser serà, fer algun curset d'argumentació o bé fer-ne algun de pedra, paper tisora.

escumots

2009-05-29T23:58:00.003+02:00

En un remolí de mots
m'entortolligo,
m'agafa la onada
i dono voltes sobre mi mateix.

Me n'he empassats un quants,
i te'ls diré
si el meu cor
batega
de nou
respirant el teu alè...

un nom

2009-05-24T23:37:00.002+02:00

Era assegut en un banc, al passeig que portava a la catedral, rumiant si me’n anava a la platja a prendre el Sol o bé em quedava allà tot el matí, llegint i veient la gent passejar. El Cel s’esteranyinava i quan bufava el vent, se m ‘arrissava la pell. En un d’aquests cops de vent, per una finestra d’un dels edificis del davant, s’hi ha escapat un paperet. Ha vingut a parar just a les potes del meu banc i quan l’anava a collir, un altre cop de vent se l’ha tornat a endur. Aleshores m’he aixecat, he tancat el llibre deixant-me el punt allà, i l’he perseguit, passeig avall, com si volgués caçar una papallona. S’ha aturat a peu de la font, i en el moment d’ajupir-me un gos se m’ha creuat pel davant i se li han enganxat a la pota. He continuant perseguint el gos fins que li ha saltat, i el vent l’ha fet anar a xafardejar damunt la taula d’una jove parella d’enamorats on s’hi feien petons. Sense molestar-los he agafat el paper, l’he posat dins el llibre, he caminat passeig avall fins tornar al meu banc, he obert el llibre n’he tret el paper i he llegit un nom, només un nom. Aleshores he mirat amunt, a la finestra, sonava una cançó dels beatles, Do you want to know a secret? I he pensat aleshores, que el nom devia ser un secret, un secret que de moment el deixaré dins del meu llibre, em farà de punt.

a les fosques

2009-05-22T11:45:00.001+02:00

A vegades podem creure que coneixem molt bé una cosa i només és que ens hem acostumat a fer servir només un sentit, la vista. Si ara mateix tanco els ulls, deixo d’escriure, m’aixeco i vaig per la casa on he viscut uns trenta anys, segurament xocaré amb alguna cadira, o m’entrebancaré amb algun bastiment. Així que hauré d’anar palpant la paret potser amb els braços per davant. Si demà ho torno a fer i demà passat també i l’altre i l’altre, segur que al final em podré moure per casa completament a les fosques.

Doncs ara imagino que en comptes de parlar d’una casa parlo d’una persona, i a més que faci poc que la coneixes, donada l’experiència de la casa crec que el millor que es pot fer és conèixer-la no només amb els ulls oberts, també amb els ulls tancats. I si parlo de un mateix? Diuen que mai acabem de conèixer del tot a les persones.

Abans d’aixecar-me però, i caminar en silenci, descalç i amb els ulls tancats, respiraré fons i visualitzaré tota la meva casa, i tot el meu i el seu interior.

sense por

2009-05-18T16:47:00.001+02:00

Començant a rellegir "Anatomia de la por, un tractat sobre el coratge" de José Antonio Marina, penso en les pors que tots tenim i que molts ens intentem treure’ns del damunt de la manera que sigui. Doncs només començar la lectura del llibre trobo molt encertat el que diu sobre el coratge. Una persona valenta no és aquella que no té por sinó qui no li fa cas i es capaç de cavalcar sobre el tigre.

Doncs si, els homes tenim la mania d’intentar treure’ns les pors de sobre i potser el camí d’aquesta recerca no és el correcte, sinó seriem com en Joan Sense Por, diu en el llibre. Volem esdevenir una persona que no té por, i amb tota probabilitat ser uns inconscients?

Però reflexiono i m’imagino que aconsegueixo eliminar les pors. Donada la naturalesa humana, no seria susceptible d’adquirir una nova por? por a tenir por, o fins i tot, por a no tenir por, donat que em convertiria en un inconscient?

Estic segur doncs que la lectura d’aquest llibre em donarà la possibilitat d’arribar més enllà en aquestes preguntes i d’altres que segur se m’aniran formulant.

incubant

2009-05-15T10:09:00.007+02:00

(INCUBA CONFIANÇA de la Laia Bedós Bonaterra)

Viuen separats i alhora junts per tot el que els hi passa. Dues llars, aviat una de sola. Dues cuirasses que encaixaran, però mentre... incubant confiança.