alturgell

Sectors "Puck" i "No Puc" (Coll de Nargó)

2008-07-09T16:14:00.010+02:00

Després d'unes setmanes de poca activitat grimpaire i més dedicades a recórrer paratges desconeguts amb la BTT tornem a mirar d'agafar el ritme sobre la roca. Ja som a l'estiu i les elevades temperatures que tenim habitualment a la comarca fan poc recomenable la pràctica de l'escalada a les hores de màxima insolació. Tot i així es poden trobar algunes parets on tibar a l'ombra si escollim l'horari adecuat.

L'altre dia vam fer una visita al sector "Puck" de Coll de Nargó, un petit sectoret orientat a l'oest on podem tenir ombreta al matí, fins les 13 hores aproximadament. Aquest sector es troba just a tocar de la pista que puja des de les agulles de Nargó a Montanissell, a uns 2 km dels "Titolos". El millor és pujar-hi a peu des de Coll Piquer (agulles) ja que la pista es troba en molt mal estat (4x4 imprescindible si volem arribar a peu de via sense caminar). És un lloc ideal per gaudir d'unes poquetes vies (7) de grau baix/mitjà sobre molt bona roca i excel·lent equipament.

A la dreta foto de la via "De la patata" (6b).

Aprofitant que feia airet i l'exposició al sol era suportable vam fer una visita també al sector "No Puc", situat just davant de l'anterior però amb vies molt més difícils (10 vies entre 6a+ i 7c). Aquest sector també està prou bé per passar-hi una tarda (a partir de les 16 hores, aproximadament, les vies estan a l'ombra).

A sobre dues seqüències d'en Xavi Garcia a la via "L'aspirant" (7a+).

A sota les ressenyes dels dos sectors:

Via EDER (Esperó de les Orenetes)

2008-05-02T23:47:00.004+02:00

Diumenge passat vam anar amb en Ferran Ullastre a la gran cinglera d'Espluvins per gaudir de les llargues escalades clàssiques al sol. La via escollida va ser la "EDER" a l'esperó de les Orenetes, oberta l'any 1979 per gent de Manresa i que encara no havíem repetit. És una via bastant directa amb una dificultat sostinguda de cinquè grau, amb alguns trams molt bons i amb d'altres d'herbosos i amb mala roca, seguint la tònica general d'aquestes parets. Segons el Picazo seria una de les millors vies de l'esperó si s'arreglés una mica. Però crec que, tot i tenir trams molt bonics, l'escalada clàssica més interessant potser segueix sent la combinació Alfa Centaure-Platinum.

Inici de la via EDER i vistes de la cinglera i el pantà.

La EDER ressegueix uns sistemes de plaques i fissures a l'esquerra de l'Alfa Centaure, cal anar mirant la ressenya per trobar bé l'itinerari. Nosaltres en duiem una del Joan Jover de la pàgina "la-tribu.cat" i una de la revista Desnivel. Al final a la d'en Jover li faltaven algunes tirades i la més fiable va ser la panoràmica de la paret de l'Armand Ballart apareguda al número 204 del Desnivel. A la tàpia erem nosaltres i quatre cordades a la via UES, va quedar clar que les vies ben equipades tiren més al personal.

Vista de la cinglera amb el traçat de la via EDER i les aglomeracions als primers llargs de la via UES.

La via s'inicia a uns 20 metres a la dreta de la via UES (o de l'Anglada, que és absorvida en els primers llargs per la UES), en un punt on hi ha una fletxa de color groc difuminat pintada a la paret. Es pot entrar també per unes petites fissures que hi ha més a la dreta que pugen fins la savina on hi havia originalment la primera reunió. A sobre d'aquesta savina cal anar a buscar la primera reunió (segons la nostra ascensió) al peu d'un diedre evident, a l'esquerra, i evitar uns pitons i espits que pugen per les plaques que hi ha a sobre de la savina. Són d'un antic projecte del Franc i el Ramon que ha quedat com una variant de dues tirades.

Començant el vertical diedre de la segona tirada (5b) i estudiant per on va la via a la R3.

La via té algunes variants i es pot fer amb tirades més o menys llargues, al gust. Nosaltres en vam fer 11 tot i que la ressenya original en marcava 18. Amb cordes de 60 se'n fa més via que antigament amb les cordes de 40 metres. Per trobar bé l'itinerari cal anar buscant la línia més lògica de la via, tot i així cap a la meitat hi ha algun tram perdedor, on no hi ha peces posades que marquin per on s'ha d'anar. S'ha de vigilar amb la roca en alguns punts i reforçar bé alguns passos, sobretot en llocs on falten pitons i costa una mica de posar encastadors, com per exemple el diedre del cinquè llarg o al començament del sisè.

Inici del quart llarg (5b) i enfilant la vuitena tirada (4b).

Per repetir la via en tindrem prou amb 12 cintes llargues, joc de tascons, àliens i friends (fins el Camalot número 3) i bagues per les savines. Hi ha alguns punts que antigament s'hi havia pitonat i ara no hi ha res. A vegades es pot posar algun tascó petit però si es va just de grau no està de més dur 4 o 5 pitons (no imprescindibles).

Arribant a la R9 (4c) i diedre del desè llarg (5b).

L'aproximació la fem en uns 40 minuts des del pàrquing de la via ferrada i la baixada en 1 hora 30 minuts, aproximadament. Del cim anar a l'esquerra seguint uns punts blaus fins a trobar el camí de baixada de la ferrada, tot passant per sobre de la Torre de Lleida i la paret dels Sostres. A l'inici de la baixada cal estar a l'aguait doncs els punts blaus estan posats de tal manera que generen certa confusió. En resum; una bona opció per disfrutar fent metres si ens agraden les vies d'aventura.

El Ferran content arribant al cim i la topo de la via.

El Ganivet de Bóixols

2008-04-26T18:02:00.026+02:00

Fa uns dies vam anar a repetir una via que havien obert no fa gaire en aquesta esmolada paret que es troba a la dreta del coll de Bóixols, anant de Coll de Nargó a Isona per la carretera L-511. La tàpia és molt visible des de la carretera ja que el cim està format per una llarga aresta molt aèria. El lloc serveix també de mirador abans d'entrar al Jussà i d'abocador natural de molts impresentables que s'aturen a gaudir del paisatge i llencen les més diverses deixalles barranc avall (a la canal de baixada a les vies hi podem trobar de tot; des de llaunes, ampolles, plàstics i sabates fins un cotxet de nen petit).

Foto esquerra: Aparcament, al costat del cartell, amb el cim de Setcomelles al fons. Foto dreta: Cara nord del Ganivet.

El Llorenç em va passar una topo de la via nova que havien inaugurat feia poc, "El Balcó del Voltor", i com que l'aproximació és molt ràpida i la via curta vam aprofitar un dia que teniem poc temps per anar a repetir-la. Són tres llargs (que vam fer en dos) més l'aresta del cim. La roca és variable, de franges de calcari gris excel·lent a zones més herboses i amb blocs dubtosos, però està bé per conèixer el lloc.

Vistes de la primera tirada (5a) i la tercera (5a) de la via "El Balcó del Voltor".

Al Ganivet, a part d'aquesta via, hi havia oberta la via "Dels Perduts" (A.G.Picazo i X.Vidal, 1988) que va per tot l'esperó de la part oriental de la paret. Aquesta via, tot i que les ressenyes que es van publicar a l'època hi consten els aperturistes abans indicats, ja havia sigut ascendida anteriorment per dos escaladors lleidatans; en Àlex Baldillou i en Jordi Muñoz (morts posteriorment en accident de muntanya al pilar Bonatti del Dru), encara que ells no van deixar res a la paret i quan hi va anar en Picazo i en Vidal es van pensar que feien una primera. En Ferran Ullastre m'ha confirmat aquestes dades (amb trucada a en Rafel Bernat, que coneixia a l'Àlex i el Jordi) i m'ha passat la ressenya original (foto de la dreta) d'aquesta via que els primers ascensionistes van anomenar "Esperó de l'Heura" (que és tal com s'ha de dir).

Ressenyes del "Balcó del Voltor" (Llorenç Vallès) i de la malanomenada via "Dels Perduts" (Armand Ballart).

La via "El Balcó del Voltor" també la creua una ruta oberta amb anterioritat pel Miquel Blanco, de dues tirades desequipades (alguns cordinos en arbres), amb reunió en un forat característic molt visible al mig de la paret. És la via "De l'Ull". A la cara nord hi ha una línia d'espits, projecte antic del meu amic Quim Gatell, que no sé si va acabar d'equipar abans de marxar de missió a l'Àfrica i Bolívia amb Metges Sense Fronteres, on porta un parell d'anys treballant per la causa humanitària. Segons ell sortia una via de 7a, aproximadament. I a la cara sud hi ha dues vies més de dos llargs desequipats (1 espit a cada R, un al cim i un parell de claus) que vam obrir el 24 i 25 d'abril amb en Nacho, en dues escapades ràpides per la tarda. Són la via "Ratpenat" i la via "Futur Incert" (a la dreta foto de la R1 d'aquesta última, feta pel Pere Puig). Tenen uns primers llargs de roca molt bona (especialment a la "Ratpenat" on entren els friends que dóna gust) i uns segons amb la roca bastant trencada on s'ha de vigilar. Igual arreglem aquestes segones tirades i deixem les vies una mica equipades per a facilitar futures ascensions, ja es veurà.

Per totes les vies dur tascons, àliens, friends i 5 claus (excepte "El Balcó del Voltor" on no calen els claus). L'aproximació és evident per la canal (en uns cinc minuts). A sota panoràmica de la paret amb les vies del vessant sud:

El Ganivet de Bóixols amb la paret de la Cantarela (serra de Carreu) al fons.

Sector de l'Ànima (Coll de Nargó)

2008-04-15T00:15:00.013+02:00

Dilluns per la matinada havia plogut bastant, les parets regalimaven d'aigua , així que havíem de buscar alguna alternativa que no tingués massa repises, fissures o vegetació, a més, pel matí hi havia núvols que amenaçaven, per tant no valia la pena anar gaire lluny. Al final ens vam decidir per anar a provar sort al sector de l'Ànima. Sempre havíem passat per sota aquesta modesta paret on hi ha l'esperó "Ploramiques", una via oberta per en Josep Maria Alsina, fa anys, en una de les seves visites a la comarca. Es troba a la dreta de la pista de Montanissell, un tros amunt després dels "titolos" de Nargó. És com una agulla molt gran i allargada que forma dos esperons en els seus extrems (objectius de la jornada). A sota vista de la paret i les vies existents:

Aparquem al costat de les agulles de Nargó. Amb 4x4 es pot pujar un tram més per la pista, però aquesta està en molt mal estat. Caminant triguem uns 25 minuts fins a peu de via, tranquilament. Cal seguir la pista fins un revolt molt tancat a l'esquerra on veiem la paret a sobre mateix. En aquest revolt deixem la pista i enfilem per la dreta a buscar un llom de roca que ens duu fins a sota la paret (algunes fites).

Comencem per l'esperó de l'esquerra, el "Tiquismiquis" obert pel Miquel Blanco. Cal seguir la base de la roca a l'esquerra fins una mica de canal que remuntem. A la dreta de la canal es veu el primer parabolt. Posem un alien abans de xapar-lo ja que està una mica amunt i la pedra està molla. La via són dos llargs de 6b i 6a+, equipats. El primer bastant guapo amb passos variats i el segon amb una sortida desplomada i després per placa tècnica fins uns blocs sota la reunió (compte!). L'últim llarg desequipat duu al cim però està molt trencat, no el fem (3r grau). Amb un ràpel equipat de 55 metres som a terra.

Vistes dels desploms i plaques de l'impressionant sector nou que estan equipant i primera tirada de l'esperó "Tiquismiquis" (6b).

Tornem a la dreta de la paret a fer la via de l'Alsina, l'esperó "Ploramiques". També dos llargs, un de 6b i un de 6a. Peu de via incòmode. Els primers metres són bastant fins i tot i estar la via equipada les xapes allunyen bastant, si li posessin 6b+ tampoc li sobraria el "plus". Passos tècnics i entrada a la reunió vigilant algun bloc dubtós. La segona tirada surt per una rampa on llacem una baga en una savina ja que la primera xapa torna a estar bastant amunt. Superem un curt desplom per una fissura que ens porta fins el cim. Ràpel equipat volat de 45 metres fins una canal i cap a casa que torna a ploure.

Contrallum a la primera tirada de l'esperó "Ploramiques" (6b), la corda està una estona a l'aire entre xapa i xapa. A la dreta vista del llarg des de la R1.

A sota ressenya de l'activitat:

Collars: "Retirada Comanche"

2008-04-06T20:14:00.016+02:00

Una setmana més tornem a la vall de Canelles, el seu calcari és d'una adherència molt bona i sempre ens aporta unes bones sensacions. Després de xerrar una estona amb els avis del mas de Sant Pere enfilem la pista que ens porta fins a sota les parets. A la masia de moment no tenen problemes d'aigua. La font dels Vinyals brolla i el riu de Canelles baixa amb un bon cabal d'aigües cristal·lines. Aquesta aigua rega els antics camps de presseguers i cireres del mas que hi ha més amunt, cal Penya. Fa anys l'àvia de Sant Pere treballava a temporades a la finca dels seus veïns i ens explica les excel·lències dels fruits que allà s'hi collien. Anava a "plegar-los" i els portava a vendre a mercat a Organyà i a la Seu. Ens diu que, tot i vendre els préssecs i les cireres més cars que a les altres parades, en poca estona els tenia tots venuts de lo bons que sortien. Partien els guanys amb els propietaris de cal Penya. Actualment la finca la porten uns joves que viuen a l'Alzina d'Alinyà i no ho tenen tant cuidat. No passen gaire sovint pels terrenys i els arbres fruiters no els sulfaten les vegades que caldria.

També ens expliquen els avis del mas de Sant Pere les històries dels presoners de guerra construint a pic i pala els petits túnels de la carretera d'Alinyà, però els deixaré per un altra dia ja que omplirien moltes pàgines.

El corriol final és curt però empinat. Som a principis d'abril i déu n'hi do la calor que fa. Sort de l'airet que baixa de les alçades (on encara s'hi veu una mica de neu) i refresca l'ambient.

La via escollida és la "Retirada Comanche". L'havia començat fa anys l'amic Raül però només tenia una tirada oberta. Al final l'any passat la van acabar amb en Joan Vidal. Encara no l'havia anat a repetir i amb l'Alfons vam decidir d'anar a provar que tal era.

Descripció de la via:

Primera tirada: Comença amb tres passos d'Ae, primer un espit i després dos parabolts. Sortim amb delicadesa agafant-nos a un bloc i ja agafem una placa de gotes d'aigua, regletes i forats. La quarta xapa està una mica amunt però hi ha bona presa. Uns passos tècnics i arribem a la R1. Aquest tram és 6a+.

L'Alfons al primer llarg (Ae i 6a+) i jo al començament del segon (6b).

Segona tirada: Comença flanquejant a la dreta i enfila un desplom amb bona presa i amb algun pas llarg (6b). Aquest tram és molt bonic i espectacular. Arribem a la sortida del desplom on hem de fer uns difícils passos de bloc (6c+) fins agafar millor presa i arribar a un petit diedre (6a). El diedre acaba en un desplom de poca presa (diuen 7b+, potser, nosaltres el passem en Ae). Un tram en lliure de 6a i arribem a la R2.

L'Alfons a la segona tirada. Roca excel·lent i verticalitat.

Tercera tirada: Tornem a tibar de gotetes d'aigua i roca rugosa. A l'Alfons aquesta pedra li recorda una mica Taghia, ell que ha tingut la sort d'escalar-hi. A la ressenya original marca un pas de 6c. Crec que és un pas llarg d'un invertit que trobes a mitja tirada. Aquest el passo bé, vaig de segon, però el 6b+ de l'entrada a la reunió amb flanqueig de "nyapes" a la dreta em costa bastant. Surt però m'adono que sempre em falta força de dits quan s'ha de tibar de presa petita, hauria d'anar alguna vegada al rocòdrom del pavelló d'esports de la Seu.

Començant el tercer llarg (6c) i vista de la R2.

Vistes del tercer llarg (6c): A la placa i arribant a la presa salvadora abans de la reunió.

Quarta tirada: Sortim en lliure (6a+) però ràpidament desapareixen les preses i hem de fer un bon tram d'Ae (va bé dur un estrep). Aquesta part és la menys interessant de la via. Placa vertical compacta i llisa. Algun "bou" ho podria apurar però suposo que sortiria de grau elevat. L'entrada a la reunió torna a ser en lliure.

A la R4 s'acaba la ruta ja que s'ajunta amb la via veïna ("L'avi del mas de Sant Pere"). Baixem en dos ràpels ja que anem amb doble corda. La via també es pot fer amb corda de 70 i baixar des de les 4 reunions equipades per a rapelar.

Tercera reunió i al tram final de la quarta tirada (6a).

Narieda: Cafè, copa i puro

2008-04-01T16:03:00.015+02:00

La cara sud de Narieda amb la via nova.

I per acabar un bon dinar o per gaudir d'una bona escalada només quedava: "Cafè, copa i puro", així que dissabte amb en Gatsaule ens vem adreçar a aquesta nova via de la cara sud de Narieda, oberta feia poc (gener de 2008) pel Marcel Millet. Havíem vist la ressenya al llibre de piades de Coll de Nargó feia un parell de setmanes i, com que pintava bastant bé, vem posar dia i hora per retrobar-nos i anar a tastar les assolellades plaques d'aquest vessant de muntanya.

Després del corresponent esmorzar anem cap a l'aparcament, a la carretera de Canelles, on ens trobem amb la Lu i la Clara que van a fer la "Postres de Músic". La Lu ja hi havia fet un intent que va acabar en pluja i avui era el dia per tatxar aquesta via pendent.

La pujada es va fent xino-xano tot xerrant i en 45 minuts som a peu de paret. El Joan i jo tenim avantatge ja que la nostra via comença en una repisa a l'alçada de la segona reunió de la "Postres", és com sortir a la "pole position", però aquesta vegada en comptes de sortir des de més endevant va ser des de més amunt.

Vistes, des de baix i des de dalt, de la primera tirada.

La via no té pèrdua gràcies al generós equipament en forma d'espits, pitons i un nombre elevat de ponts de roca equipats. Vem dur els tascons i friends però gairebé només els vem passejar. No cal posar gran cosa ja que vas trobant poderosos ponts amb la baga posada (d'aquí un temps quan les bagues estiguin gastades potser si que s'hauran de reforçar), així que amb 10 cintes i algun esporàdic friend petit per reforçar algun passet o alguna reunió és suficient. Quin plaer obrir un itinerari així amb tants i tant bons punts de protecció naturals.

També esmentar que a la via s'ha fet bastant neteja de blocs i pedres soltes però encara li caldria unes bones pluges per acabar de treure el polsim que hi ha en molts trams de la paret (i a tots també ens aniria bé una mica més d'aigua, sinó aviat només sortirà aire de les aixetes!).

Disfrutant a les fissures del segon llarg i a la placa del sisè.

La temperatura va ser molt agradable per escalar. El març és una època ideal, potser en algun moment, fins i tot, una mica de calor. En 3 hores i mitja ja teniem la via "al sac", fent totes les reunions que marcava la ressenya original. Com que no sabiem els metres de les tirades vem muntar totes les reunions encara que molts llargs són curtets (20-25 metres) i pots enllaçar tirades.

Flanquejant per sota els sostres (tirada 7) i a la placa fina del penúltim llarg.

L'escalada, a diferència de les vies veïnes on predomina l'adherència, es desenvolupa sobre plaques amb fissures i forats molt bons per agafar-se. Només de tant en tant trobem alguna placa més tècnica on cal mirar-se una mica les preses per progressar. És en aquests punts on trobem els pocs espits de protecció que té la ruta.

En Gatsaule acabant la via i una vista aèria del recorregut des del magnífic mirador del Cogulló de Turp.

I a sota la ressenya amb una descripció aproximada de graus, metres i punts d'assegurança:

Paret de les Dues (Peramola)

2008-03-26T17:47:00.013+01:00

Ahir havíem quedat per sortir a escalar, sense cap projecte definit. Un cafè amb llet i una bona ensaïmada amb cabell d'àngel al Tahussà, amb els llibres de ressenyes al davant, sempre ajuda a inspirar-se. Mirem per anar al Roc del Galliner però unes boires una mica espesses ens fan desistir, allà dalt si engega a ploure és una mica compromès. Com que cap a Oliana fa més sol el Nacho treu una llista que té de vies pendents i busca que hi ha per allà. El Roc de les Dues? D'acord. Després d'un intent frustrat no hi havíem tornat i avui serà el dia per escalar-hi. Com que no portem gaires friends decidim anar a fer la via Ford Apache. La paret és molt visible des de la C-14 per sota d'Oliana. Jo sempre l'havia anomenat paret de Sant Marc perquè hi ha el cim del mateix nom a prop però el nom real és roc o paret de les Dues o paret de Peramola.

Mapa d'aproximació i caminant pel GR-1 cap a la paret.

L'altre via que hi ha a la paret és el diedre Anuk, netejat i amb alguns parabolts afegits darrerament per a ús i gaudi dels escaladors (gràcies Ignasi). Tot i així s'han de dur tascons i friends. Serà objectiu d'una propera visita. La Ford Apache es troba completament equipada amb parabolts de 8 i 10mm, tot i que algun friend petit pot ajudar en algun pas.

L'aproximació és bastant ràpida amb un darrer tram de corriol molt dret i netejat i fitat per no perdre's. S'ha de felicitar al Joan Vidal pel treball de deixar el camí d'aproximació molt decent (el terreny és bastant dolent amb molta vegetació). Des de l'aparcament, a la nova carretera que voreja l'embassament de Rialp, fins el peu de via comptar uns 30 tranquils minuts. La via és vertical i té molt ambient, amb molts trams d'Ae i també bons trossos en lliure. A sota unes fotos de la ruta:

A la primera tirada (6b) i al tram d'Ae de la segona.

A la magnífica placa coral·lina del tercer llarg (6b) i arribant a la R3 en un tram desplomat d'Ae.

Vista panoràmica des de la R3.

El descens de la via es fa en ràpel. A la topo original en marca 3 (40+30+50) però nosaltres vem baixar en només 2 ràpels (un de 60 just i el de 50). És més còmode doncs t'estalvies maniobres de pèndol per arribar a la R3 (molt penjada) i baixes directament del cim a la R2 (en una repisa). Va bé portar el shunt. Les reunions estan equipades per rapelar excepte la R1, on no cal. A sota la ressenya de la paret:

Tossal de la Feixa o pics de Coniller

2008-03-20T20:59:00.015+01:00

El Tossal de la Feixa des de la pista de Sallent.

Fa cosa d'un mes en Guillem em va enviar unes ressenyes detallades que podeu trobar a la pàgina d'Onaclimb (a l'apartat ressenyes de Catalunya-Coll de Nargó). Són d'una paret que més d'un ja s'havia guaitat però, mandra obliga, encara ningú s'hi havia enfilat (aproximació llarga i sense camí definit), excepte en Xavi Vidal que pel que tinc entès hi té alguna ruta oberta. És la perllongació a la dreta del Tossal de la Feixa, on hi ha la via "Jaume Caselles" oberta pels veterans manresans. En Guillem i amics hi van obrir camí i 3 vies equipades. La zona on hi ha les vies són unes puntes aïllades que ell anomena pics de Coniller.

Fa cosa d'un mes vaig quedar amb l'Alfons per anar a repetir-ne una. Vem escollir la "Directa de l'avatar". De fet voliem provar de fer-ne dues però vem quedar tard ja que l'Alfons havia de fer el seu entrenament matinal d'esquí de muntanya (2 pujades a la Tossa d'Alp des del pla de Masella, 1800 metres de desnivell positiu) per preparar la "Pierra Menta". Així que va quedar en una sola via per manca de temps i a l'Alfons li van sortir aquell dia 2500 metres acumulats de pujada entre esquís, aproximació i escalada, un bon entrenament.

L'Alfons al primer llarg de la "Directa Avatar"(6b o 4c i Ae) i a la R3.

Les vies es troben molt equipades amb parabolts de color groc. Només cal dur cintes, bastantes si ho volem xapar tot. Vem intentar apurar en lliure, però la presència de bastant liquen i terra en alguns trams ho va fer difícil. La ruta són 7 tirades amb una dificultat obligada màxima de 4c. Apurant va sortir el primer llarg 6b i el segon 6c (molt brut). En el tercer hi ha un tram molt vertical que no vem alliberar. Les tirades són d'uns 20 a 30 metres i algunes es poden enllaçar.

El cap de setmana passat hi vaig tornar amb el Joan i la Lu per fer la via "d'en Guillem". La via és de característiques semblants a l'anterior. Aquesta són 6 tirades amb algun tram ben finet on has de fer, almenys nosaltres, alguns A0. Ens ho vem passar prou bé tot i un bon ruixat que va amenaçar d'espatllar el dia quan estàvem a la R1. Per sort va passar depressa i vem poder acabar la via.

La Lu a la placa del segon llarg (6a i Ae) i començant el cinquè (5b i Ae).

Un dels principals problemes de la zona és la gran quantitat de processionària que trobes en el camí d'aproximació i a la baixada, així que jo recomano anar-hi amb pantalons llargs si no volem estar uns dies rascant.

Entre els dos dies que vem estar en aquesta paret el Miquel va aprofitar per obrir una via entre les dues que us he comentat. Es diu "Directa Playboy", sense expansions i que ell la descriu com "molt bonica escalada, eròtica i sensual amb algun pas una mica pornogràfic", curiosa descripció. Cal portar-hi 5 pitons variats, friends 1 i 2, aliens, algun tascó i bagues.

En Gatsaule al flanqueig del cinquè llarg (5b) i la Lu començant la fissura de la sisena tirada (4c) i última de la via "d'en Guillem".

A sota us deixo un croquis de l'aproximació i una ressenya amb les vies. No hi surt la via "Rostoll" que es troba més a l'esquerra i és, potser, la menys interessant del repertori.

Panoràmica de la serra de Sant Joan de Montanissell des del cim.

Serra de les Canals (Oliana)

2008-03-17T21:10:00.014+01:00

Serra de les Canals i de la Valldan

Ja havíem fet una temptativa fa un parell de setmanes a la paret de les Canals, també anomenada cinglera del Castell, un dia que va començar gris i va acabar plovent. El divendres 14 de març vaig tornar amb els Ignasis per escalar la nova via "Sol de Mitjanit" a aquesta extensa muralla conglomerada que s'aixeca des del Segre fins el coll del Portell i que després continua fins els cingles de la serra de la Valldan.

El Nacho assegurat per l'Ignasi començant el primer (5c) i segon (5b) llargs respectivament

La paret dóna la benvinguda a la comarca pel sud i, tot i tenir una aproximació relativament curta, no ha tingut mai gaires pretendents. La roca descomposta i amb bastanta "crosta", semblant a la del Rumbau, no ha captivat massa a les cordades. El Pere i el Llorenç amb la col·laboració d'alguns amics van posar tota la il·lusió per obrir un itinerari bastant equipat i arreglat per no haver de patir massa. La via en sí són sis tirades que et deixen a prop de la creu del cim, el roc de les Tres Creus de 830 metres.

La via es troba equipada amb espits, parabolts i algun clau. El grau màxim obligat és 5c. A l'inici del quart llarg hi ha un tram d'Ae apurable de 7a, però està bastant trencat. Al començament de la cinquena tirada també hi ha un tram de 6b (o potser 6b+) que també es pot fer en Ae. Les tirades s'han netejat bastant de pedra trencada i ara la roca és prou acceptable.

Començant la quarta tirada (Ae o 7a) i arribant al cim (6è llarg, 5b)

La primera via oberta a la paret va ser la "Sala-Baqués" del 4 d'abril de 1980, un itinerari sense gaires repeticions i de recorregut incert. No fa tants anys, el 97 i 98, en Remi Bresco i l'Ernest Noguera van obrir les vies "Karakòrum" i "Kalaveres". Desconec si hi ha cap altra via oberta.

Els Ignasis al cim i la ressenya de la via

L'aproximació a la via la fem agafant la carretera de les Ànoves i la Mora Condal, 1 km passat Oliana direcció Andorra cap a la dreta. Després d'un revolt tancat i uns 100 metres abans d'arribar a la vertical de la creu del cim aparquem en un replà a la dreta, just a 1'7 km del trencall de la carretera C-14. Enfilem un corriol amb fites no gaire definit que en 10 minuts ens deixa a peu de via (fletxa color verd pintada a l'asfalt). El descens el fem en ràpel (els 3 últims llargs es poden rapelar de cop amb cordes de 60, arriben just). Imprescindible portar casc.

El millor del lloc, escalada a part, les vistes cap arreu que té la serralada:

La cinglera d'Espluvins amb el pantà d'Oliana

Narieda Sud, escalades d'hivern

2008-01-16T23:32:00.000+01:00

El vessant sud del tossal del Balinyó (1206m) i els cims adjacents estan formats per un conjunt de parets més o menys continues que van des del riu Segre fins el coll de la Maçana, a prop de l'Alzina d'Alinyà. Seguint la carena trobem d'esquerra a dreta; la paret sud de Narieda, la Roca dels Collars, la paret dels Vinyals i l'extensa paret del roc del Galliner, aquesta última dins del paratge protegit de la muntanya d'Alinyà (de la Fundació Territori i Paisatge de Caixa de Catalunya). Enmig de les parets abans esmentades n'hi ha d'altres més petites no tant rellevants, amb alguna via oberta o amb molta roca encara per explotar.

La paret sud de Roca Narieda amb el Tossal del Balinyó a l'esquerra.

Si a simple vista, des de Canelles, la paret sembla una rampa amb bastant herba, quan ens hi enfilem anem descobrint bones plaques on gaudir de l'escalada sense tocar gaires elements vegetals.
La primera via oberta va ser la "Postres de Músic" (Joan Gràcia Coca, Marcel Lavaquiol, Raül Àlvarez i Jaume Canelles-7 de novembre 1998). És la via més recomanable i repetida de la paret, la clàssica i la que us ressenyo en aquest escrit. La va seguir la "Mel i mató" (Xavi Bonati i Marcel Millet-29 de setembre de 1999), a l'esquerra de l'anterior, via equipada amb alguns ferros casolans i algun pont de roca, sense expansions, poc repetida i amb algun tram herbós, costa de seguir en algun punt a causa del poc equipament (sembla ser que falta algun dels pitons que havien deixat els aperturistes per marcar la via), grau màxim 6a. La darrera creació fou la "Flam amb nata" (Miquel Blanco-29 de maig de 2002) una ràpida obertura al seu estil; un primer llarg més difícil amb alguna peça posada (6b+) i la resta desequipada (5c), buscant la lògica a la dreta de la paret i també amb trams herbosos.

El Sergi Villar a la primera i segona tirades respectivament (5c).

Arribat l'hivern, és una bona època per escalar a la sud de Narieda. Amb un dia d'anticicló estarem de fàbula pujant per les bones plaques de calcari adherent. L' Amadeu Pagès ja m'ho va dir un dia; "una ascensió hivernal a la Postres de Músic és un plaer que no s'ha de deixar perdre". I tenia raó, per això l'ha repetit més d'una vegada, igual que jo. A l'estiu o dies de calor la zona es converteix en una mena de forn on només són capaç de moure's les espècies més habituades a les altes temperatures, com els escurçons.

La Núria a la quarta tirada (5a) i en Sergi començant la cinquena (5b), magnifiques plaques a les dues.

Accés: Agafem la carretera L-401 d'Alinyà. Al quilòmetre 3'8 trenquem direcció Canelles. Al cap d'uns 300 metres aproximadament aparquem al costat de la carretera, a l'esquerra, en un replà. També cap a l'esquerra i just abans de l'aparcament surt una pista en baixada que passa per la dreta d'un hort (tanca metàlica) i baixa cap al riu. La prenem i baixem fins el riu de Canelles. Creuem el riu i anem a l'esquerra fins que arribem a un mas en runes. Davant del mas ens enfilem cap a la dreta per una carena, direcció la paret. En aquesta part no hi ha gaire camí definit. Arribem a uns prats que creuem amb tendència a la dreta (fites) fins a trobar una petita vall que anem remuntant. Anem pujant per la canal travessant antics bancals de pedra enrunats. Aquí és on es pot apreciar la duresa de la gent que conreava la terra antigament, aprofitant qualsevol racó per treure'n un petit rendiment. La canal ens porta directament a sota la paret i al peu de via.

Al tram finet del llarg 10 (5c) i les cabres al cim amb el poblet de Canelles al fons.

Descens: De la sortida de la via cal anar a la dreta fins un primer coll. El passem i anem a buscar un segon coll no tant marcat on iniciem el descens cap a la dreta per canals, tarteres i feixes fins arribar a la canal de l'aproximació, un centenar de metres per sota el peu de via. En aquesta baixada cal anar buscant els passos més lògics i fer alguna desgrimpadeta sense dificultat (1 hora del cim al cotxe).

Trobareu més descripcions de la paret i fotografies als blocs del Pere, d'en Gatsaule, d'en Ramon i de l'Ignasi. A onaclimb també hi trobareu una ressenya del Luichy.

Cascada de la Traba

2008-01-12T23:03:00.001+01:00

La cascada de la Traba des de la carretera de Tuixent

Enguany sembla ser que tampoc serà un any abundant en precipitacions. De moment hi ha poca aigua i poca neu. L'any passat tampoc va ser un bon any per les activitats hivernals com l'esquí de muntanya o l'ascensió de canals al Cadí.

Ara la cascada de la Traba està formada, però les temperatures d'aquests dies, si no baixen, fan preveure que la formació no durarà massa. Fa dos anys ja va ser una altra cosa: Molta neu i molt fred. La cascada va estar formada molts dies i van ser moltes jornades les que força gent van aprofitar per anar a "punxar" amb els piolets i grampons. La base i la columna inicial eren tant amples que permetien diverses variants per practicar l'escalada en gel.

Aquesta formació es troba a uns 20 minuts de la Seu, a prop de la carretera que va a Tuixent. Per veura-la cal prestar atenció perquè només es pot observar des d'un petit tram de la carretera, just al costat d'un petit turonet que també serveix de mirador. El seu ràpid accés fa que sigui un bon lloc per practicar l'escalada en gel sense haver d'esmerçar gaire temps. És una formació orientada al nord que comença per una rampa que ràpidament es converteix en una columna vertical d'uns 25 metres que és la part més difícil. Deu voltar el cinquè grau de gel, aproximadament i segons les condicions. Després s'ajeu i presenta diversos resalts més fàcils. Hi ha una reunió intermitja que permet muntar "top-ropes" i fer sèries a la part més vertical.

La cascada vista des de sota i el Raül Solís punxant (fotos: Raül Solís i Roger Angüés).

L'any passat hi vàrem anar un dia però baixava molta aigua. Vam fer una pujada i vam acabar ben xops. Al cap de poc va caure. Enguany no té gaire gel i corre també bastanta aigua, les temperatures no són prou baixes. Fa dos anys va estar molts dies en òptimes condicions i vam disfrutar anant-hi més d'un dia. Aquell any també es van glaçar alguns torrents com els de la vall de Cabó o el salt del Boter de Santa Maria a Valldarques (Coll de Nargó), també escalables. Les fotos són de fa uns dies. Si torna a fer fred la Traba potser aguantarà i agafarà més gruix. I sinó segur que caurà i haurem d'esperar un altre any.

Parets de l'Alt Urgell

2007-12-24T00:15:00.001+01:00

Aquí us deixo unes quantes fotos de diferents parets i zones de l'Alt Urgell.

Aresta del Rumbau

2007-12-19T23:36:00.000+01:00

El Roc del Rumbau (Peramola) és una paret conglomerada molt visible des d'Oliana. Es troba passat el poble, a ponent, just abans de l'embassament. És la perllongació de la serra de les Canals a l'esquerra del riu Segre. És una paret de grans dimensions on jo no hi he vist mai ningú enfilar's-hi. La mala qualitat de la roca fa que no sigui una paret gaire preuada a la llista d'objectius de la majoria d'escaladors. Només en Ferran Ullastre, gran rastrejador de parets perdudes, és l'únic que em va relatar no fa gaire la seva "precària" ascensió a la clàssica "Anglada-Cerdà-Roca" del Rumbau, una de les Anglades segurament menys repetides per la pèssima qualitat de la roca i rústic equipament.

A l'esquerra el roc del Rumbau i a la dreta la Serra de les Canals amb la carretera C-14 als seus peus.

L'any passat els companys de la Unió Excursionista Urgellenca van obrir tota l'aresta que puja per la dreta de la paret, per sobre la bonica ermita de Castell-llebre. Tot i que encara falta posar-hi alguna assegurança la via ja està gairebé acabada. Per això fa uns dies vam decidir anar a fer-hi una escalada matinal.

A la foto de l'esquerra podem veure dues èpoques: A la part superior de la foto veiem la fissura de l'Anglada de l'any 1968 i a sota l'impressionant zona d'esportiva del Rumbau amb les seves interminables i difícils "xorreres" de 40 metres, segons el Dani Andrada de les millors del Pirineu.

A la foto de la dreta l'ermita de Castell-llebre, la presa d'Oliana, la cinglera d'Esplovins i la serra de Turp.

La via de l'Aresta del Rumbau (l'anomeno així fins que li posin el nom definitiu) es va enfilant fent una marcada diagonal a l'esquerra. Tot i que recorre el perfil dret de la paret i l'anomeno com una aresta, l'escalada no es desenvolupa sobre un perfil afilat amb timba a banda i banda, sinó que va pujant generalment per plaques una mica rampades (excepte en els trams més difícils on l'escalada és més vertical). La roca és discreta i cal fer atenció a les preses on ens agafem, sobretot en els trams més fàcils on les assegurances allarguen una mica.

A les fotos de sobre en Nacho a la primera tirada i arribant a la quarta reunió.

Tota la via està equipada. Als llocs on allarguen més les assegurances és difícil protegir-se amb encastadors o friends, com a molt es pot posar esporàdicament alguna baga en algun arbret. Fins la R4 les reunions són rapelables, després es fa més difícil l'abandó i les reunions no tenen anelles. Els relleus estan equipats amb dos parabolts excepte la reunió 6 que es fa en un arbre i la 7 que és només d'un punt d'expansió.

Aproximació: Des de l'hostal de can Boix (Peramola) per la pista que va a l'ermita de la Mare de Déu de Castell-llebre. Aparquem a sota l'ermita i reculem per la pista uns cinc minuts a peu fins a cercar la primera assegurança uns 20 metres per sobre el camí, en una placa a l'esquerra de l'aresta.

Descens: Els aperturistes, un cop acabada la via, van descendir per una canal a la dreta, molt salvatge a causa de l'abundant vegetació. Nosaltres vam preferir fer tota l'aresta fins el cim: Finalitzada l'ascenció pugem un centenar de metres i evitem un ressalt rocós per la dreta (passos de segon grau). Continuem pel fil de la paret fins un primer cim, el passem. Seguim caminant fins a sota del cim principal on enfilem cap a la dreta fins un collet. Des d'aquest ja veiem la pista de Castell-llebre a sota. Es pot baixar directament a la pista o acabar de fer el cim pujant a l'esquerra per una zona sense massa camí definit i bastanta vegetació. Si baixem a la pista cal seguir-la sempre a la dreta i anar baixant en fort pendent fins l'aparcament. Hi ha una drecera senyalitzada que baixa per un corriol i talla un tram de la pista però actualment està una mica plena de vegetació.

I per acabar la corresponent ressenya:

L'esperó Xelo-Bam de Narieda

2007-11-20T22:58:00.000+01:00

La cara nord de roca Narieda amb el característic esperó de la via Xelo-Bam.

Aquesta via va ser oberta fa un bon grapat d'anys per en Marcel Lavaquiol i en Benjamí Audet, més concretament el setembre del 1986, fa ara 21 anys. S'enfila per tot l'esperó que separa la vertical cara nord de Narieda de la banda oest. Ja fa un temps que es va demanar una subvenció a la FEEC per tal de reequipar la via i deixar-la una mica arregladeta per pujar fins el capdemunt del tossal del Balinyó, cim culminant de la paret.

Primera tirada (5b) i inici de la tercera (5b).

Aquest any i després de vàries jornades de treball es va arreglar tot l'itinerari. Es van canviar els burins antics (respectant els pitons i ponts de roca) i es van afegir alguns claus més per tal de seguir l'itinerari sense problemes. Ara ha quedat tot equipat amb parabolts, pitons i reunions rapelables, segons el criteri de la FEEC. Tot i així cal dur el joc de tascons i de friends i també unes quantes bagues savineres per completar les assegurances de cada llarg. Val a dir que la via discorre per un terreny d'aventura, buscant sempre el camí més lògic. En alguns trams cal fer atenció a la roca i també trobarem alguns trossos herbosos, com en algun canvi de reunió o en zones de transició més fàcils on cal travessar alguna feixa per resseguir la ruta.

Al pas clau de la quarta tirada (5c) i començant la sisena (5b).

Jo vaig anar un dia a ajudar en el reeequipament. Aquell dia la intenció era acabar la via però la feina es va allargar i no vem poder sortir per dalt. Vem arreglar principalment el llarg d'artificial que és on hi ha més assegurances i se'ns va fer tard (aquest llarg apurat sortirà al voltant de 7a+, segons repeticions posteriors). Hem van faltar les tres darreres tirades que es van acabar d'arreglar un dia posterior. Per això fa un parell de mesos vaig aprofitar que ja estava acabada per anar a repetir-la integralment sense tota la ferralla de xapes, martells, trepant....i així vaig poder gaudir d'una bona jornada d'escalada clàssica. La vaig repetir amb en Jordi Latorre "Làtox", pocs dies abans que fos pare, un gran escalador de Terrassa ara afincat a Organyà, amb el qual ja ens coneixiem però no haviem escalat junts per la comarca.

En Josep Maria arribant a la R8 i el llarg d'artificial (o 7a+).

La intenció era començar una mica d'hora, ja que encara feia calor i aprofitar que pel matí la via es troba a l'ombra. Fins al cim no ens va tocar el sol, cosa que fou d'agrair. En total vem esmerçar unes 4 hores i mitja d'escalada tot anant tranquilament i fent fotos. Ara a l'hivern és una opció totalment desaconsellable donat que la via està molta part del dia a l'ombra.

Trobareu altres piades i ressenyes amb descripcions acurades als blocs del Ramon, de l'Ignasi i dels Kutrescaladors. En aquest últim està molt ben explicada l'aproximació i el descens, amb foto aèria inclosa de tot l'itinerari i accessos.

En Marcel acabant el tram d'artificial i el Jordi a la R9.

Accés: Per arribar a peu de via hem d'agafar la pista que surt a mig quilòmetre de Fígols direcció Alinyà i que puja cap a roca Narieda. Aquesta pista està tallada per una cadena, lloc on deixem el vehicle. A peu pugem per la pista uns 5 minuts fins un marcat revolt a l'esquerra d'on surt un corriol a la dreta que ens porta fins la base de l'esperó en uns 15 minuts (en total comptar uns 20 minuts des del vehicle). Aquest corriol també ens portaria al peu de la muralla nord si el deixéssim a la dreta i enfiléssim directament canal cap amunt.

Descens: A l'acabar la via cal pujar per una canal-tartera, hi ha algunes fites. Arribem a una zona més planera i oberta per on voregem la paret en direcció est. A la dreta podríem pujar fins el cim del Balinyó. Deixem un turonet a l'esquerra i baixem per un petit tàlveg. Al final deixem el torrent que va a l'esquerra i que queda penjat sobre les parets. Remuntem un tram més direcció est i després baixem una mica cap al nord fins trobar una gran fita que indica el bon camí. Anem baixant fent ziga-zagues per l'antic camí de Narieda (una mica brut) fins entrar al bosc. Aquí unes marques color taronja pintades als arbres ens indiquen el lloc més directe per arribar a un coll on trobem la pista de 4x4 de Narieda que seguim a l'esquerra fins el nostre vehicle. Calcular 1hora 15 minuts, sense perdre's, per la baixada.

Tresponts, últims dies

2007-10-20T09:30:00.000+02:00

Últims dies a Tresponts perquè aviat vindrà el fred i allà el congost no s'hi podrà escalar. Divendres vam aprofitar per anar-hi a fer les últimes tibades de l'any. Al matí havíem quedat a les 9'30 i feia bastanta fresca a la Seu, cosa que va provocar que previa visita de la zona anéssim a fer un bon esmorzar. A les 11 el sector i la roca ja estaven a la temperatura bona i vam aprofitar per escalar fins les 15 hores. Volíem provar algunes de les vies noves que havia equipat el Miquel al sector dret (dos 6b i un 6c), just a la dreta dels cables nous. Al final però ens vam quedar a les vies de sempre.

En Nacho a "Ska-què?" (6a) i en Ricard a la xorrera de "Pan de Puta" (7a)

Feia pocs dies en Franc i en Marcel havien anat a arreglar els cables que hi ha a la zona on el Camí dels Pontarrons està ensorrat. Havien canviat el cable antic, molt prim per agafar-se bé i amb trossos molt desgastats pel fregament. Al final també es van posar dues passarel·les amb troncs per facilitar l'accés.

Passarel·les i cables nous

A sota podeu veure una ressenya amb els recorreguts aproximats de les vies noves del sector dret i una altra del sector "Bon Combat", zona situada a sobre la carretera antiga, a 5 minuts del pàrquing, una cova amb vies d'alt nivell de 15 a 22 metres, gentilesa de la gent de Can Romu.