Diàlegs.

En la última fila de la clase.

2009-06-30T13:11:00.001+02:00

Miki tenía quince años y estaba harto del profesor de inglés. Era un gordo cabrón. Miraba el culo de las tías siempre que podía y cuando hablaba no se le entendía una puta mierda. Seguro que le volvería a suspender, pero ya le daba igual. Todo le importaba una puta mierda y estaba hasta los cojones. Empezó a hablar con Susana. Oh, Susana.
- Oh, Susana, no llores más por mí…
- Tu madre sí que se parece a una baca.
- No te enfades, anda, que no lo digo porque estés gorda. Sabes que estás buenísima. Lo digo porque tus pechos darían mejor leche que cualquier baca del campo.
- Tu puta madre.
- In the street, me pones el nabo grande como Madrid –dijo Miki gritando. Y el profesor se molestó.
- ¿Tú desayunas cocacola o coca sola?
- Coca y cola.
- Anda, lárgate antes que te dé una patada en el culo.
- Tú, ¿y cuántos más?
El profesor de inglés tragó saliva y se tuvo que comer sus palabras. Le faltó valor para cumplir su promesa. Fuera, Miki vio un sol muy amarillo y la calle desolada y arrasada por el calor.
Se fue a fumar porros con los de tercero, que estaban detrás de la pista de baloncesto. Estaban los hermano Martínez y Vicky.
- ¿Qué hacéis?
- ¿Estás ciego? – y Vicky le acercó un porro y una cerveza fría. Tenían un bidón con hielo. La lata tenía pequeñas gotas refrescantes. Miki la chupó con ganas.
- ¿Por qué no estás en clase?
- Me han expulsado.
- ¿Por masturbarte en clase?
- ¿Qué dices? ¡Gilipollas!
- Le gusta tocarse y meterse la mano dentro del pantalón –anunciaba el mayor de los Martínez.
- Fumas demasiados porros –le recriminó el menor.
- Te metes heroína, imbécil –dijo Miki para hacerlo callar.
- Es cierto, le gusta tocarse –continuó insistiendo el mayor de los Martínez–. Le mola ponerse en la última fila y dale con la zambomba. Dale, dale, dale, zambomba, sí, zambomba, sí, dale y dale. –gritaba como un loco.
Vicky estaba muerta de risa y se meó encima. Se fue a casa a cambiarse con la moto. Los hermanos Martínez y Miki se descojonaron. Mejor que no volviese hasta que se les hubiese olvidado el episodio amarillo.
Llegó la hora del recreo y salieron todos al patio. Robin, musculado y grande, se acercó a Miky y le dio un puñetazo. «No te vuelvas a meter con Su», le advirtió. «Tú y tu madre en biquini», contestó Miki. Robin le volvió a dar, esta vez un puntapié. Miki sintió mucho dolor y se compadeció. Lloró y las lágrimas eran frías.
Estaba harto de todo y hasta los cojones del profesor de inglés. Puto gordo cabrón. Fue al coche negro del profesor y le rompió los espejos laterales. Luego, se alejó del instituto con la camisa llena de sangre y los ojos hinchados de llorar. Hacía mucho calor. A lo lejos, vio a Susana y Robin sentados encima de un muro. Estaban muy juntos. Miki se imaginó que Su le daba de comer de sus pezones y salía un líquido blanco y espeso y prodigioso.
Se largó, porqué le dio rabia, y se durmió debajo de un árbol. Soñó que era él quien podía beber de Su. Y, entonces, su leche le volvía más fuerte y ágil. Podía correr como Bolt y saltar edificios medianos. Era un líquido especial como el de la marmita de los galos.
Se despertó. Era tarde y decidió regresar a clase. Ya no había casi nadie en el aula. Todo el mundo se largaba la tarde del viernes. Se sentó en la última fila y, triste, empezó a tocarse, pensando en Su. Al terminar, se sintió satisfecho de la vida en general.

Sonia en el despacho de la codicia I.

2009-06-29T16:18:00.005+02:00

Cuando se despertó, aquel primer día de trabajo entre los peces gordos, cogió del viejo armario un pantalón beige, que le había ayudado a elegir su madre la tarde anterior. Estaba nerviosa y casi no había dormido nada. Por fin, su suerte había cambiado.
Oyó como padre dormía en la otra habitación. Se acercó y lo besó suavemente. Él sonrió y le susurro: «suerte». Eran las seis de la mañana y ninguno no pudo dormir nada más ese día.
Dentro del edificio de la compañía, todo el mundo iba con trajes y vestidos caros, olía bien. Los jóvenes se invitaban a cigarrillos, cafés y copas, a veces. Sonia, nada más llegar, habló de nuevo con su jefe. Había superado dos entrevistas antes. Miró el reloj, eran las nueve, y pensó que su padre estaría comenzando a dar de mamar a los lechones y se sintió triste e insegura.
Al verlo en el despacho de las ventanas, tuvo la misma sensación, que le volvió a sacudir las entrañas, de los últimos encuentros. Era un tipo asqueroso sin necesidad de hacer nada. Pero cuando abría la boca tan seguro de sí mismo casi lo disimulaba. Casi… Si no hubiese sido por sus manos extrañamente blancas y peludas, por sus hombros torcidos y desiguales, por sus ojos de rata, por el pitido de la garganta al hablar.
No se puede tener todo en esta vida y él ya tenía un sueldo de narices, pero era asqueroso y feo de cojones. Con el tiempo, a Sonia ese tono rimbombante y grave, casi femenino, pero solemne y florido, le pareció entre cómico y repugnante, como una mala broma de la vida. Sin embargo ya era tarde y ya no podía olvidarlo.
Una vez le susurró que había ganado un concurso de poesías. Sonia miró a lo lejos y su estómago se retorció. Su jefe tenía un despacho con ventanas enormes. Se ponía de pie, abriendo las piernas y tocándose los cojones cuando los trabajadores se manifestaban delante de la compañía. Parecía Hugo Sánchez. Le gustaba hacerlo, tocarse.
A Sonia, en algunas otras ocasiones, le aparecía en la mente su padre con un arado, sudando, tal y como lo veía de pequeña desde el patio de casa. Y las gotas frías y puras caían al suelo. Ella, entonces, miraba el pantalón desgastado, que un día compró con su madre, sintiendo nostalgia de los días de verano y de la pureza. Padeciendo extrañeza del espacio ingenuo y alejado del mal y la hipocresía. Pero durante los primeros días sonrió y eso jamás se lo perdonó.

La llibertat, escut dels totalitarismes.

2009-06-12T10:33:00.003+02:00

Article publicat a El Punt.

Les condicions per a un nou horror –l'ou de la serp– s'han de prevenir per evitar el mal Henri de Man sostenia que el socialisme és una voluntat ètica d'aposta per la llibertat. Creia que, per això, la igualtat d'oportunitats era essencial. Per contra, com és conegut, el nazis i els feixistes trepitjaren els principis de la igualtat i de la llibertat a l'Europa d'abans de la Segona Guerra Mundial. Ralf Dahrendorf ha escrit un llibre, La libertad a prueba, on explica com alguns intel·lectuals liberals amb una intensa preocupació social –Raymond Aron, Karl Popper i Isaiah Berlin– van saber mantenir-se allunyats de l'amenaça totalitària. La temptació dels règims dictatorials mai no aconseguí atrapar-los, perquè estaven convençuts d'haver d'estar del costat de la llibertat. L'autor utilitzà el terme temptació en considerar que els totalitarismes presentaven ofertes enganyoses i atractives per amagar l'horrible foscor que engendraven a les entranyes.

Potser el feixisme no tornarà. Però les condicions per a un nou horror –l'ou de la serp– s'han de prevenir per evitar el mal. Aquest és un deure ciutadà de tothom. I les problemàtiques socials, econòmiques i culturals ens han de fer estar més alerta que mai davant la temptació totalitària. Algunes de les idees que van obrir el camí dels camps de la mort i que feren possible el feixisme i el nazisme foren: considerar el territori de la comunitat imaginada dels morts, dels vius i dels no nascuts com a cosa pròpia, utilitzant el terme propi en sentit destructor i excloent; racisme; mentir vilment per derrocar els representants polítics democràtics; definir la situació política com a catastròfica constantment; presentar-se com a salvadors de l'apoteosi que anteriorment havien anunciat; més racisme; o brutalitat dialèctica.

En 1933, tanmateix, molts tingueren valor per mantenir-se al costat de la democràcia i de la llibertat. Van encertar, perquè després arribaren els temps de corrupció, repressió, dels crits i terror, dels camps de la mort, dels exterminis i de la guerra mundial. Avui, l'experiència d'aquells dies ens obliga a apartar i marginar les ombres feixistes, perquè els fantasmes del passat només serien capaços de portar dies de desconsol. No només per als altres i prou, sinó per a tots i per a totes. Qui quedaria per defensar-nos quan vinguessin a buscar-nos? El camí d'horror, a vegades, és un llop disfressat de xai, una temptació enganyosa plena de vomitiu àcid sulfúric per aniquilar la democràcia i la llibertat. A tots els llocs, a Salt o a Europa.

(*) Primer secretari Agrupació del PSC de Salt

Notícia d'un llibre: El otoño de un ideal, d'Àngel Duarte.

2009-05-20T13:04:00.006+02:00

Avui que tantes persones es declaren republicanes i que tants partits utilitzen la memòria de la Segona República, podria ser tan bon moment com qualsevol altre per aprendre’n més d’aquest corrent polític ric i complex, liberal i llunyà. El llibre El otoño de un ideal del professor (i estimat mestre meu) Àngel Duarte és la millor opció per tots els que vulguin aprofundir en aquesta ideologia, de la qual no hauria de ser necessari advertir que va molt més enllà de viure sense Rei. Ho és, perquè és un llibre molt ben escrit i esplèndidament documentat, construït des de l’anàlisi crític, però humanament pròxim.
El republicanisme és un ideal, un tipus de liberalisme amb una forta i marcada preocupació social i democràtica. Un ideal plural i poderós, tot i els breus períodes republicans, perquè «la potencia del plural ideal republicano contrastó, en España, (...) con el caràcter esporádico, fugaz y frenétido de los episodios institicionales que vinieron a concretarlo». Fou una ideologia basada en la convicció que la raó farà més lliures les persones, en la confiança en la pedagogia, la cultura i l’educació, en el somni de la República com un espai per a la participació activa i compromesa del poble, de la ciutadania, en la gestió de la cosa pública.
El llibre de l’historiador Àngel Duarte és un viatge pel temps i l’espai, per la contemporaneïtat, per reflexionar sobre aquest corrent polític, majoritàriament liberal i d’esquerres. Utilitzant, a vegades, la mirada pròxima per il•lustrar amb exemples i vides concretes –en algunes ocasions anònimes– les vicissituds del republicanisme al llarg de més d'un segle d'existència. Parlant-nos tant d'episodis hostòrics (la Primera i la Segona República, entre d'altres), com d'intel·lectuals i de republicans (Pi i Margall, Castelar, Azaña, Pere Cormines, Lluís Companys, Josep Tarradellas, Niceto Alcalá Zamora, Ortega y Gasset, Macià ...)
Entre les pàgines hom hi trobarà una sensació melancòlica, perquè, tot i l’emergència de les paraules, dels rituals amb símbols i banderes republicanes dels últims temps, l’autor creu (tem?) que les velles idees de llibertat i de compromís polític i social republicanes no van resistir la batuda de la Guerra Civil, del franquisme i del llarg exili.
Això no obstant, potser la Segona República en convertir-se en mite i record, hagi guardat dins dels seu si quelcom de tota aquella rica ideologia i, d’aquesta manera, en la memòria col•lectiva encara hi hagi lloc per a l’esperança en el progrés i en la millora de l’ésser humà. Si no fos així, els déus ens ho evitin!, només hi hauria futur per als cínics i els assessors polítics.

Xiulets i corrupció.

2009-05-14T16:11:00.008+02:00

En un context de crisi econòmica global, el comportament polític modèlic i exemplar és tan important com sempre, com a mínim. La fortalesa del sistema democràtic depèn del manteniment de la moral i de la rectitud dels que ostenten càrrecs institucionals. El sistema ha d'expulsar els llestos. Però succeeix tot el contrari: a Anglaterra, els parlamentaris han aprofitat la posició per lucrar-se; a Guatemala, Álvaro Colom ha rebut la torbadora visita d’un mort; i el Partit Popular va destrossant lentament Mariano Rajoy.
Titular del diari El Mundo de 13 de maig de 2009: «Zapatero sale vivo del debate de los 4 miliones de parados». Conclusió: Rajoy és inútil. Ni tan sols pot guanyar un president amb 4 milions d'aturats.
Després del debat sobre l’estat de la nació, el màxim suport de Rajoy i l’home que va possibilitar-li superar el passat congrés de València, Francisco Camps, és imputat per suborn. «Cohecho» vol dir suborn. Camps va apostar tan fort per Rajoy que, fins i tot, Ricardo Costa –un dels col•laboradors més pròxims de Camps– va haver de donar suport a l’actual líder en contra del seu germà, Juan Costa.
Com que la corrupció s’està convertint en el pa de cada dia del Partit Popular, han vingut regulant un protocol per lladres i estafadors: fins ara, quan eren imputats per corrupció pel jutge, se’ls suspenia de militància i havien d’abandonar el seu càrrec institucional. Així ha passat amb diferents amics i coneguts d’Esperanza Aguirre. Així va succeir amb Alberto López Viejo: suspensió de militància i va cessar com a conseller a la comunitat de Madrid. Però algú podrà aplicar el protocol a Camps? Cap dels implicats en negocis bruts, tanmateix, no han perdut la condició de parlamentaris, perquè deixarien de ser aforats i, això, els portaria a la boca del llop: Garzón.
Aquest comportament és radical, perquè podrirà les arrels del sistema democràtic.
Però El Mundo està més preocupat per la xiulada que uns quants milers d’individus van dedicar a l’himne espanyol. Resulta paradoxal que els apassionats dels símbols i de les cançonetes, xiulin les dels altres... No em deixa de sorprendre contemplar la castració mental que suposa negar problemes complexos per veure només territoris enfrontats (o falsament agermanats).
Mentrestant, les comunitats del PP continuen rebel•lant-se contra lleis estatals. Ara li toca a Gallardón amb la pastilla del dia després. Diu que vol una recepta per dispensar-la. De nou, si algú vol que Espanya es trenqui, això últim em sembla més eficaç i ràpid. Però, abans, arribaria la foscor i el dolor. Els apassionats de les cançonetes (o de les xiulades) de tots els bàndols possibles actuarien.

El riu i la visió esparpèntica. Herman Hesse.

2009-05-06T13:02:00.004+02:00

L’any en què va publicar-se Ulisses de Jaymes Joyce, Crimea s’independitzava de la Unió Soviètica i Benito Mussolini es feia amb el poder a Roma, era 1922 i Hermann Hesse escrivia un llibret petit sobre la vida d’un hindú, Siddhartha.
Siddharta vol dir «aquell que aconsegueix la plenitud». Hesse va néixer a Alemanya en 1877 i va morir a Suïssa l’any 1962. El llibre és una breu història sobre una biografia amb algunes hipòtesis sobre la vida: que la unitat només es pot aconseguir amb la diferència; que no es pot fer gaire res ni abocant-se a les sensacions ni aprofundint només en el jo i prescindint del món; que el veritable coneixement està en saber-se quelcom particular dins d’un global i totalitzador comú.
Fa una bonica metàfora de la resurrecció budista: succeeix en vida, quan ens equivoquem, caiem, morim i resucitem, ¡beneïda palingenèsia!, com si ja fossim algú completament diferent, ja sigui després de l'última dosi, desengany o del darrer petó. Una vegada vaig trobar-me un ésser vomitiu. Després d’albirar-li els ulls de rata, havia de convertir-me en quelcom diferent, perquè la visió esperpèntica, m’hi obligava.
Però el barquer, el veritable sant més enllà de Gotama, de nou ens recorda que l’aigua passa... Però el riu és permanent i estable. Hi ha quelcom essencial que dóna unitat a la biografia de Siddhartha. La resurrecció, doncs, és una metamorfosi a causa de diferents substrats experimentats.
Milers de gotes diferents, cada una de les quals essent particular, formen part de la unitat, de la globalitat d’un riu en un paisatge.

Primeres 10 conclusions de la porca grip.

2009-04-30T07:59:00.002+02:00

1. Estic acollonit.
2. Vaig mirant pel carrer que ningú no porti màscara, perquè serà el xiulet de sortida per a la compra indiscriminada d’escuts contra el desconegut.
3. El ministeri de sanitat serveix per alguna cosa. Ridao ho negava fa pocs dies...
4. Tinc molt clar que es pot menjar carn de porc, perquè ho han repetit mil vegades, però el ministre de sanitat d’Egipte ha fet matar tots els porcs del país...
5. Em faig reconeixements obsessius i tinc tos, miro per la finestra, però a fora sembla tot normal. El vent fa moure les fulles dels arbres.
6. Em diuen que és una malaltia que no mata, però hi ha morts a Mèxic i als EEUU.
7. Si afecta el turisme del país, es confirmarà que és la segona plaga, el segon genet de l’apocalipsi, aquest estiu a les dades econòmiques i de treball.
8. Em sobren les reflexions sobre la globalització: el ràpid contagi només ha demostrat que vivim en un món tan mundialitzat com en 1918.
9. Gran oportunitat per a les teories de les conspiracions, per l’esoterisme i pels conservadors ecologistes. Tots han desenvolupat explicacions d’allò més estranyes i intrigants. I convincents! Estic començant a perdre el seny...
10. Em crispen els guanys de les farmacèutiques.

Espanya negra. Els corcs i en Ridao.

2009-04-22T11:24:00.004+02:00

L’Església a Espanya porta una càrrega feixuga i grisa a l’esquena que no sap llançar ni escopir. Des dels cardenals Goma i Segura fins a Rouco Varela no ha canviat res: la mateixa jerarquia fosca i totalitària, partidista i sectària, que mai no ha recordat que la Bíblia diu que tots els homes i les dones són fills de Déu.
Formen part d’una Espanya negra que, abans, abocava l’imperi i la conquesta per obligar a anar a missa de dotze o haver de parlar castellà i, ara, no es resigna a què es pugui fer o dir quelcom que no li sigui plaent.
Existeix una Espanya negra: són els que utilitzen la moral o les creences, el nacionalisme o els valors, per establir què puc fer jo a casa meva.
La mateixa sensació de rebel·lia em va envair en dues situacions ben diferents: quan en Rouco va acusar el govern de manca de democràcia i quan alguns ciutadans van manifestar a Joan Ridao que no entenien perquè a Catalunya es parlava català.
Els corcs escampen ombres negres. Però el bo d’en Ridao, que anà a «Tengo una pregunta para usted», tot i que no li agradin els braus, és un torero. Acostuma i sembla reconfortar-li dir que és independentista, tot i que ningú no li ho hagi preguntat. És curiosa aquesta costum. Haurà d’estudiar molt en Ridao, perquè a cada pregunta que no va saber contestar, va dir que ja l’estudiaria. Va deixar clar, a més, que abans caurà la Sagrada Família que el govern d’Entesa i va defensar-se com va poder, més malament que bé, del continu assetjament dels corcs espanyolistes. Com deia, em va colpir que hi hagués persones que els molestés la meva llengua, el català. Jo això no ho vaig poder triar.

Voy, lo mato y vuelvo.

2009-04-17T10:50:00.005+02:00

Enèssima entrega de les misèries de la política (des que vaig caure en aquesta bona crisi existencial, tal com va definir-la un bon amic).

En Toni, James Gandolfini, de la sèrie Los Soprano, acaba essent tot allò que no hauria volgut, perquè volia ser com en Gary Grant, un tipus fort i silenciós, però consumeix prozac, es queixa contínuament de la seva sort, es deprimeix i es desmaia en situacions complicades.
Quan el líder dels Soprano adduïa a un tipus fort i silenciós, jo pensava –potser perquè sóc d’una generació diferent– en Dirty Harry (Callahan), Clint Eastwood. Hi ha una pel•lícula de 1967 d’Enzo G. Castellari titulada Voy, le mato y vuelvo. Les diferents entregues de Dirty Harry, més o menys, tenen aquest mateix argument: hi ha un pèssim (més dolent que un dolent qualsevol) que en fa alguna de grossa i, aleshores, en Harry agafa el Magnum 44 va, el mata i s’acaba el film.
A Harry, the Enforcer, una de les entregues del mític policia de San Francisco, apareix de nou el personatge del polític, definit com una persona que viu per al públic, per a les masses. En certa mesura, és un mort de gana, perquè perd tota dignitat, quan vol ser fotografiat, quan ha de donar notícia dels avanços de la investigació criminal, quan vol sortir sempre a primera fila a tot arreu. En definitiva actua permanentment amb una màscara i és un cínic de cap a peus.
Si al Tercer Món hi ha cops de colze per abastar una mica de pa quan arriba el camió de l’ajuda internacional, entre les elits hi ha les mateixes disputes per assistir a un acte, ocupar una concreta cadira o per una fotografia a qualsevol diari local. Ser un mort de gana no té res dolent moralment a condició que passis gana.
De tot això es parla a Harry, The Enforcer. Al final, l’alcalde li promet ser recompensat amb una condecoració, però Harry somriu misericordiós i irònic i se’n va sol. Mentre, al fons de l’escena, la silueta de San Francisco continua present, sense enfonsar-se, perquè existeixen els que no es deixen comprar. En fi, fort i silenciós. P.D. Argument de la pel•lícula: fue, lo mató y volvió.

Vendaval pretèrit. O tot torna a estar per fer.

2009-03-31T17:15:00.004+02:00

Un vendaval gèlid i depressiu ens retorna al pretèrit. Apaguem la llum i obrim la persiana. Hem perdut l’amistat amb les multinacionals que cobren, sense dir-nos res, des del compte corrent bancari. Les portes i les finestres són closes, perquè la primavera ha començat hivernal. Tanquem-les! Ràpid! Que no s’escapi el gat!
Ni plays ni x-box, aquest pròxim Nadal, els reis portaran el vent agrest d’orient. Recuperarem, doncs, les reunions clandestines de la mainada, les bicicletes del carrer, els infants saltant al voltant de dibuixos pintats al terra, amb guix o pintura. Les pedres recuperaran el ball a les aigües putrefactes dels rius.
L’Estat –ai, las! Tornen a estimar-te, obviant el ferment corrupte, ineficaç i totalitari que sempre has tingut– ja no pagarà els psicòlegs de les escoles. Els grassos deixaran de ser obesos i tornaran a ser boles de greix; els trastorns disminuiran per acceptar, de nou, que hi ha canalla canalla; i quants pretesos autistes podran respirar tranquil•litat! El pare, la mare o el germà evitaran ésser acusats –perquè ja no visitaran el metge del cervell– si algun membre de la família sent algun instant de defalliment.
El gimnàs quedarà en silenci com una biblioteca. Hi ha qui descobrirà que també es podia córrer pel carrer, per les places i barris plenes de nens insultants i arrogants. La misèria s’emportarà els cartells suplicadors: aire condicionat a vint graus! I obrirem les finestres i, així, entrarà un aire estrany i fresc, nou i antic.
Ahir com avui: excursions a la platja amb truita de patates i llom arrebossat; obrers de cigaló i senyoreta (cigarreta) amb cotxes de menys de quatre milions; multimilionaris odiats i explotadors, queixant-se perquè cobren més els camarades europeus; joves estomacats per la policia (autonòmica); capellans i ultradretans defensant la fi de l’avortament; tothom parlant de Guerra Civil; joves marxistes amb el puny enlairat i el braç erèctil i irracional.
El somni d’una dècada d’estiu anuncia l’arribada de l’hivern i un vent gèlid i decadent començar a agitar els ànims de nous éssers col•lectius.
Semblarà com un ¿feliç? retorn a trenta anys enrere: efervescència política, truita de patates a les excursions, obesos i trastornats medicalitzats que recuperen la condició humana, nens al carrer, ¿classes?, pares severs i austers...
És el final del somni erm i àrid dels feliços anys passats. No serà necessari tocar cap fotografia! La generació de la transició podrà continuar governant totes les institucions, perquè serà com si no hagués transcorregut el temps, com si de nou encara tot estigués per fer.

Els negociadors.

2009-03-25T10:04:00.006+01:00

Enmig de la depressió econòmica i política, els negociadors ens diuen que la clau de volta, la qüestió essencial, la pedra de toc de qualsevol cosa, és el resultat d’un tira i afluixa en algun despatx més enllà de les fronteres nacionals. El bon negociador ens vol fer creure que té tota la raó i que les argumentacions de la part contrària són falses, són injustes i estan basades en mentides. Els constructors del relat polític ho amaneixen amb bones dosis d’historicisme, de mites edificats sobre antics presidents i patriotes. Quan tot va malament, la culpa és de l’altre, en singular. L’artefacte funciona, perquè no hi ha una veritable oposició fora del marc explicatiu. Els que estan asseguts a l’altre cantó de la sala sempre havien defensat això mateix. Però qui serà més ferm i bel•ligerant? Qui repetirà més episodis d’antuvi? Qui...? Els constructors de relats no han creat res i continuen asseguts per anar dient els mateixos mots de sempre, dels vuitanta, dels noranta, del nou i antic mil•lenni. Què podran explicar els historiadors sobre els últims anys?... Mentrestant, el treball, la gestió, el gest per les persones, els fets, queden amagats sota els repetits i trillats mites nacionals de final de segle, de nou formulats. Quin soroll estrident, quina fressa devastadora... de silenci i de buidor.

La porta.

2009-02-25T09:11:00.000+01:00

Des de que va tenir el seu primer fill, en Lluís va començar a somiar amb els seus companys de classe, amb la Laura que convidava a casa quan la Marta havia marxat, però no volia anar-hi, i amb en Tino el qual li manava coses que no volia fer. Mai no havia anat tan calent com quan veia el cul de la Laura, ni havia odiat tant a ningú com al líder de la classe. Quan es despertava s’anava corrent a l’habitació de l’infant i l’abraçava fort, protegint-lo del fred, tot i que sabia que un dia hauria de creuar la porta sol.

El finançament

2009-02-16T15:40:00.001+01:00

Com que no tinc gaire imaginació i no sabia que escriure avui, se m’ha acudit que, com que ningú no en parla i és una qüestió poc comentada, podria fer una breu i senzilla reflexió sobre el tema del finançament.
El cert és que no, que escric sobre finançament, perquè estic cansat d’aquest afer, perquè la unitat em sembla una operació purament estètica, perquè la premsa de Catalunya ja no sap què dir-ne i es repeteix, perquè la indiferència de Madrid ha estat una humiliació pel govern de Catalunya, perquè a CiU només li ha importat poder continuar insistint en la falsa acusació de “sucursalisme” en contra del PSC, perquè em pregunto a on ens ha portat i ens encaminarà tot aquest enfocament, perquè crec que des de la peculiaritat arrogant no anem enlloc, perquè el federalisme només es pot construir des de la generositat mútua, perquè el context de dificultats econòmiques exigeix centrar-se en la crisi, perquè estimar Catalunya o Zapatero no és la qüestió, perquè alguns només volen el trencament i demostrar que és impossible el diàleg, perquè els altres no escolten, perquè ningú no pot pensar que té la veritat absoluta, perquè els diaris conservadors de Madrid n’han fet sang contra Catalunya, perquè em sembla que aquesta qüestió no és de vida o mort, perquè l’atur creix, la misèria s’expandeix, el malestar arriba a més famílies, i potser la qüestió més urgent, ara, no és tant el centre de distribució de recursos, sinó pròpiament la distribució urgent d’ajudes, de justícia social.
Demà, de nou, els diaris titularan que aquest partit o l’altre ha demanat que tots els demés respectin la unitat, el President tornarà reclamar silenci als conseller i diputats, els opinadors insistiran a especular sobre la resposta dels diferents grups parlamentaris, el PP i Ciutadans seguiran estàtics sense tenir discurs sobre l’única actualitat política d’aquest país. I ja no sé què és pitjor, si anar dient el mateix un dia i un altre, o no dir res. Tots parlaran, discutiran, reflexionaran, de nou!, com tancats i alienats, mentre el món on viuen els xucla més i més, entrellaçats, atrapats, encallats, en arguments, respostes i reaccions estèrils. En efecte, tan críticament considero tota aquesta cançó enfadosa del finançament.

La trampa de Wyoming i els cabrons.

2009-02-03T11:06:00.001+01:00

El programa El Intermedio del Gran Wyoming de La Sexta, ahir, va descobrir haver preparat un vídeo trampa d’una agressió verbal contra una becària. Quan acabà el joc, Wyoming va treure un cartell, on es podia llegir: “Soy cabrón, pero no tanto”. Més enllà de l’experiment poc productiu intel•lectualment de La Sexta, tot i que va demostrar la poca professionalitat d’algun programa d’Intereconomía, més d’un cabró de ben segur que va pensar que ell mai no hauria pogut escriure “pero no tanto”.

Tu cielo infinito

2009-01-29T10:53:00.003+01:00

Cuando la conocí fue como si la hubiese sentido antes en algún lugar. Recordaba que, quizás, un amigo me habló de ella. Pero, de igual modo, me sorprendió la extensión y profundidad de sus cielos. Las calles eran hieráticas e inamovibles, estaban enraizadas en el tiempo y los siglos. Pensé que no había viajado atrapando quilómetros, sino retrocediendo segundos, días y años. En uno de sus pueblos, ni un alma y el silencio era el señor de sus aceras y esquinas. Grité, pero nadie escuchó, ¿me habría vuelto mudo? Y entonces vi una luz al final del camino. Era una taberna cálida. Todos estaban allí. Fuera hacía frío y viento.

La pintura

2009-01-22T12:23:00.001+01:00

En Pol Cruanyes pensava que a l’església de Santa Paciència hi havia la verge Maria més preciosa de tota Catalunya i del món sencer. El capellà del poble, en Pere Bonafè, l’havia pintada amb gran enginy i destresa un abril d’una altra vida, feia una colla d’anys.
El dia que morí la mare d’en Pol, tornà a coincidir amb en Bonafè al peu de la pintura. Embadalits per la verge, van recordar que havien passat quaranta anys des que el religiós l’havia col•locada sobre l’altar de la casa de Déu.
En Pol encara podia veure’l en un racó de la memòria amb la pintura a les mans. Mirant-la amb passió i melangia. Havia estat un jove ben plantat i rialler, que sempre li donava consells pesats i es preocupava pel seu futur. Quan va atrapar-lo per primer cop bocabadat davant de la verge, li preguntà per on havia entrat a l’església. Com que en Pol era un nen molt petit i menut, aconseguia escapolir-se entre els barrots gruixuts de la porta. Però no el va renyar, li va somriure i acaronà el rostre.
La verge tenia els llavis vermells com les roses a la primavera, el gest amable i suau, les mans delicades com la pluja d’una tarda d’agost, els ulls del color dolç de la mel. En Pol pensava que tenia un perfum dolç a fruites i a llet, a roba neta i sabó, a taronges i menta. De nou, quaranta anys més tard, tornà a haver d’amagar-se una llàgrima de melangia, perquè una representació no pot besar-se ni es pot abraçar.
Tot era estrany, perquè havia mort la mare i en Pol plorava davant d’un quadre. Va recuperar el seny i es passà un mocador pels ulls. Pensà que no sentia res per aquella desaparició sobtada. Com que la mare va caure en una depressió constant des que ell era un nen, mai no havia tingut temps per dedicar-li. Li havia caigut una ombra obscura sobre la mirada.
Sense esma ni predisposició, s’acostà al taüt obert. Va caure de cul a terra, tot sorprès. La mort l’havia alliberada dels ulls ombrívols i tenia un somriure als llavis. I encara que era velleta, en Pol hi trobà la verge. El mateix gest i esguard.

Un pas mes.

2009-01-20T10:36:00.001+01:00

Quan la petita Martina travessà el pont de pedra sobre la ciutat de cendra, girà els ulls marrons i grans i descobrí l’enorme porta de ferro. Aleshores, sabé que mai més no podria tornar enrere. Va sentir-se aterrida, diminuta i sola. Però mirà endavant i descobrí que si donava un pas i un altre i un altre, avançava.

Doctor?

2009-01-17T11:03:00.001+01:00

- Doctor, no tinc pulmons ni intestins ni cor. Sento un immens buit des que vaig perdre el mòbil.
- I el buit, el no res, és dolorós? –preguntà el doctor afectat per una malaltia terminal.
- No. Una vegada vaig sentir a dir que un soldat de la Segona Guerra Mundial, que havia perdut un braç, encara li picava molts anys després...
- El què li picava?
- El braç. Però jo no m’ho crec. A mi, el mòbil no em pica. És com un buit. Ja li he dit. No hi ha dolor físic. Però sí que tinc un patiment psíquic. No em truquen.
- I no parla, doncs?
- No, ni escric. I estic oblidant llegir. En una ocasió era amb un amic. Tenia un mòbil com el meu. Crec que era el meu. Van trucar-lo. I el meu cervell va enviar-me la mà a la butxaca, com qui vol atrapar el cor. Era buida.

Israel, de nou.

2008-12-31T12:53:00.000+01:00

Si estàs a casa amb la teva família, imagina per un moment que arrenquen la porta, maten els teus pares o la teva dona o el teu fill petit. O a tots. I només sents foc, sang, crits i insults. Davant de tot això, no pots fer res. Potser ho voldries fer, però no tens prou força. I enfront del dolor, t’orines als pantalons. Líquid groc de terror i d’espines. I això succeeix a casa i a la del veí. El teu poble o ciutat és destruït. Allà on has viscut sempre. I ho fa un país democràtic, com Israel. Amb una història terriblement tràgica, com Israel. En un context difícil, com Israel. I saps que és així. Però també saps que tot això, mai no pot justificar la barbàrie ni l’horror. I la democràcia interna es desfà per la repugnant i totalitària política exterior.

El gran CGPJ.

2008-12-23T21:10:00.000+01:00

El Consell General del Poder Judicial està decidint si el jutge de l’Audiència de Castelló, que ha de jutjar el cas Fabra, és un magistrat amic de Fabra o no. És interessant que en aquest país, el presumpte delinqüent pugui ser jutjat per algú que coneix. De què cony el coneix? El que sí que ha decidit el CGPJ és que l’error del jutge Tirado, que va tenir una conseqüència fatal i terrible en el cas Mariluz, sigui castigat amb 1.500 Euros de multa. Per dictar una multa així, valdria més que no hi hagués multa, perquè això és un insult a la dignitat i la veritable justícia. Una mostra més, doncs, del corporativisme i de la corrupció moral i ètica d’aquest país.

Narcotràfic i terrorisme.

2008-10-03T08:52:00.000+02:00

En primer lloc, possibles i invisibles lectors: disculpeu tanta absència.

He tornat perquè de nou he tingut l'impuls d'escriure en el bloc. Volia anotar una reflexió enmig d'aquesta decadència o crisi o enorme turbulència, enmid d'aquest crash occidental atordidor.
Es preguntava el meu pare: "¿ningú parla de la veritable crisi? Aquella crisi que no és nova ni desperta tantes reflexions. Però, ¿África continua morint-se de gana, oi?". Sí, pare.
Que a ningú no li faltin els aliments. Dic com a desig. Però això sembla ser que no és Hollywood. La vida no és la recerca de sensacions plaents. I, mentrestant, els conservadors segueixen tement la immediatesa de l'hecatombe, del triomf del totalitarisme, de les dictadures i del terrorisme.
Per cert, el terrorisme es llança a les mans del cultiu de l'opi. També a l'Afganistan, informen avui els diaris. ¿A veure si el terror s'alimentarà del plaer dels occidentals? ¿o es nutrirà de les nostres festes del vi, de la cervesa, dels cossos joves i de la cocaïna, per fer-nos explotar en mil bocins dalt de qualsevol avió? James Dean, potser, no ha mort. La velocitat segueix conduint-nos cap a les roques afilades. No sé què fer. Faig com quan vaig en avió. Tanco els ulls. M'agafo fort. Però no reacciono.

La nova Convergència.

2008-07-22T14:52:00.001+02:00

Felip Puig, i m'estranya o em sorprèn, no s'ha disculpat per les declaracions superbes i ètniques adreçades al president de la Generalitat de Catalunya. Convergència comença un camí radical que no sabem on els portarà.
Els amics David Madí i Salvador Sostres potser en tenen o en són la resposta. La nova Convergència –no voldria pas incloure tothom, sinó les directrius de la direcció– camina en direcció a la supèrbia de Madí o a la impostura ètica de Sostres. El segon n’ha dit de tan grosses que, per mèrits propis, es pot considerar el Federico Jiménez Losantos català. El de Madrid es queda –com allò que és– davant d’aquest exponent català: un nan.
Miquel Roca continua adreçant brillants articles en la direcció que acostumava: llibertat i democràcia. Però els joves lleons, avui ja grans i desgastats, volen acostar-se a Sostres. Han fet un pas més. L’Avui publica columnes d’aquest terrorista de la paraula. Ofenen pel to arrogant i racialment despectiu. Com si això encara, avui, fos possible.
Què faran tants liberals de Convergència quan l’ídol ideològic de CDC sembla que sigui el Federico Jiménez Losantos català?

Bronislaw Geremek

2008-07-14T09:58:00.000+02:00

Ha mort Bronislaw Geremek. Descansi en pau. 76 anys. Ha deixat la vida a la carretera. Estic segur que ningú no pensa que morirà cinc minuts abans de morir. És com una mala broma, que ja no es pot arreglar mai més. Geremek ha estat un liberal autèntic. Autèntic vull dir que va lluitar per les llibertats a Polònia des del sindicat Solidarnosc, i en contra del totalitarisme soviètic.

Els bessons i el queixal.

2008-06-15T13:41:00.004+02:00

Havia observat amb atenció la fotografia. Va trobar-lo en un bar de la diagonal. L'havia localitzat a partir d'informes. Sabia que prenia un cafè negre, carregat, a dos quarts de quatre de la tarda. Era dilluns. El cel era d’un blau intens. Li agradava l’olor dels primers dies d’estiu. A les cinc havia de recollir l’Anna a l’aeroport. La seva filla arribava a Barcelona per visitar-lo durant una setmana. Estava emocionat. Volia fer la feina i sortir d’allà.
Va entrar en el bar. L’home de la fotografia bevia una tònica, amb dos glaçons i un tall de llimona. Va acostar-s’hi pel costat sigil·losament. Li va clavar l’Smith & Wesson entre la segona i la tercera costella.
L'havia obligat a seguir-lo al servei. Allà va fer-lo agenollar davant del lavabo i a posar el cap dins de la tassa. Plorava. No li va dir res. Va col•locar el silenciador a la pistola i li va clavar un tret a la nuca. El mort havia sentit -abans de morir li ho va poder albirar en la mirada- un fred terrible a tota l’espinada, i, així, va conèixer el més enllà. Ja estava fet. Ara volia dutxar-se i anar a l’aeroport. Va tancar la porta i en marxar del bar de la diagonal, va adonar-se que l’home de la foto era (o continuava estant) a la barra i prenia un cafè negre, i es mirava el rellotge i a la porta com si esperés algú.
O havia mort a qui no tocava, o allò era una mala broma. Però ni Crist havia ressuscitat dues vegades.
L’assassí va apretar fort les dents. I va executar la mateixa operació per segona vegada: viatge al lavabo i tret al clatell. Abans de morir la víctima havia cridat germà quan havia entrat al servei.
Mentre esperava la filla, de tornada de Nova York, a l'aeroport. Va pensar amb el seu pare. Feia molt temps que no li havia dedicat ni un minut de pensaments. Però, aleshores, va pensar en aquella ocasió que havia anat al dentista i li havien tret el queixal equivocat. Va haver-hi de tornar i s'havia quedat amb un queixal de menys.

dilluns de pluja.

2008-06-14T20:37:00.000+02:00

En un tren express de mitja tarda, de tornada a Girona, vaig sentir-me el malestar inicial d’un refredat d’estiu. Aleshores, va entrar. No tenia més de divuit anys. Cabells curts. Gras. Terriblement vestit. Cara de fàstic, llavis retorçats. Va sonar-li el mòbil.
A fora començava a ploure. La tarda era grisa, freda i humida. Una evanescent boirina s’expandia lentament per les velles vies de ferro i de fusta.
Va contestar. Era la seva mare. Va dir alguns mots de mala gana. Finalment, vaig sentir: que estic fins als ous! Que me’n vaig! I l’adéu va sonar a interrogant. Moments després va trucar-lo el germà. Va explicar-li, aleshores, que l’empresa on treballava havia acomiadat cinquanta treballadors. Era dilluns de pluja.
A Europa aprovaven les 65 hores. Les autopistes col•lapsades per camions convertits en monstres. Era evident que el somriure del govern s’havia de congelar, ja. A Roma, les Nacions Unides havien obtingut un nou fracàs, i la gana s’expandeix a la mateixa velocitat que els biocarborants.
Vaig mirar el viatger un segon. L’havia considerat malament en un primer moment, i en la mirada perduda ara jo podia albirar i sentir-li tota la càlida i llunyana humanitat. Feia fred a fora. Era un juny estranyament gris. En l’horitzó alguns cotxes, paraigües, petites cases, camins de sorra, i jo vaig pensar en el meu fill.