Platxèria

Mònica Terribas, directora de TV3

2008-05-09T11:01:00.005+02:00

Desprès de mesos i mesos d'un culebrot impresentable per nomenar la directora de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió, Rosa Cullell, hem començat a saber l'equip que conduirà la Corpo, i l'estrella dels nomenaments és Mònica Terribas, fins ara directora del programa La Nit al dia, que serà la directora de TV3.

Els càrrecs són importants, i alguns són emblemàtics, com el de TV3.
La Nostra ha estat l'eina fonamental que tots els partits i el Govern de la Generalitat han utilitzat per ells mateixos primer, i desprès per normalitzar la llengua i la cultura catalanes, i sobretot, com ella va dir ahir nit en el seu comiat del programa nocturn, per a fer país.

Sabem que la feina que fa una televisió va més enllà de la pura informació o de la diversió, i especialment a Catalunya, una nació sense estat, que reivindica la seva raó de ser arreu. De fet, amb les eines que ens proporcionen Internet o els mitjans àudiovisuals la presència del català en el món és molt més gran que la que que li correspòn per nombre de parlants. El càrrec de la Terribas doncs comporta un plus de responsabilitat que no tenen els que dirigeixen canals generalistes a d'altres llocs.

El perfil de la Mònica Terribas és complet, formada a l' UAB, professora de l' UPF, i estrella de les entrevistes polítiques, se la visualitza a vegades com massa impulsiva i un punt dominant, la qual cosa li ha comportat no poques crítiques, la darrera de fa pocs dies del diputat Manel Mas per l'entrevista al president Montilla. Però penso que aquestes crítiques tenen una velada pauta de masclisme afegit, com quan se l'ha criticat pels vestits que treu en pantalla. No en va, el nomenament de Rosa Cullell va ser acordat in extremis per Puigcercòs, Iceta i Felip Puig, a un hotel de Barcelona, quan Saez tirava la tovallola de l'acord entre partits. Quan siguin tres dones les que es reuneixin a un hotel per decidir el nomenament d'algú tan important com el cap de la Corpo, perquè als llocs de poder visibles no han estat capaços de fer-ho, llavors potser podrem estalviar-nos comentaris sobre la roba o la capacitat de qui es nomena, per ser dona.

Li desitjo molta sort a la Mònica Terribas, crec que té capacitat per a fer la feina que se li ha encomanat, si la deixen. El fuet a vegades cal a algunes i no és gratuït.

LLibre: La noia dels seus somnis de Donna Leon
Pel·lícula: Lost in the fire de Susanne Bier
Música: 4 minuts de Madonna (amb Justin Timberlake)

Premis Blocs Catalunya 2008

2008-05-08T19:44:00.004+02:00

Ha començat el període d’inscripcions per a la primera edició dels Premis Blocs Catalunya, una iniciativa pionera impulsada per l’organització STIC.CAT. El termini de presentació de candidatures acabarà el 15 de setembre.

A més, STIC.CAT ha obert el web http://www.premisblocs.cat/ en el qual pot fer-se les inscripcions seguint la normativa de les bases. D’aquestes, en destaquem que el Premis Blocs Catalunya 2008 són oberts a tothom que tingui un o més blocs en llengua catalana, independentment del lloc de residència física. Això sí, no s’acceptaran els blocs anònims.

Tot visitant el web hi trobareu els primers inscrits en alguna de les onze categories definides en els Premis Blocs Catalunya: Cinema, Literatura, Economia, Educació, Esports, Periodisme, Personals, Política, Gastronomia i TIC, mentre que l’onzè premi serà pel bloc de l’any.

Més enllà del lliurament dels guardons, l’organització STIC.CAT vol aprofitar les sinergies generades per difondre i per promocionar l’ús de les TIC en tots els àmbits de la societat. És per això que els Premis Blocs Catalunya són la punta de llança de tot un seguit d’activitats orientades a aquestes finalitats.

El lliurament dels Premis Blocs Catalunya 2008 tindrà lloc el divendres 10 d’octubre d’enguany, a l’Auditori-Palau de Congressos de Girona.

Ses Illes, Cala Formentor

2008-05-06T15:21:00.007+02:00

Tornant del viatge en vaixell de vela a ses Illes, alguns racons especialment impactants, avui Cala Formentor on paisatge i literatura es donen la ma.

El Pi de Formentor

Electus ut cedri

Mon cor estima un arbre! Més vell que l’olivera,
més poderós que el roure, més verd que el taronger,
conserva de ses fulles l’eterna primavera,
i lluita amb les ventades que atupen la ribera,
que cruixen lo terrer.

No guaita per ses fulles la flor enamorada;
no va la fontanella ses ombres a besar;
mes Déu ungí d’aroma sa testa consagrada
i li donà per terra l’esquerpa serralada,
per font la immensa mar.

Quan lluny, damunt les ones, renaix la llum divina,
no canta per ses branques l’aucell que encativam;
lo crit sublim escolta de l’àguila marina,
o del voltor que puja sent l’ala gegantina
remoure son fullam.

Del llim d’aquesta terra sa vida no sustenta;
revincla per les roques sa poderosa rel,
té pluges i rosades i vents i llum ardenta;
i, com un vell profeta, rep vida i s’alimenta
de les amors del cel.

Arbre sublim! Del geni n’és ell la viva imatge:
domina les muntanyes i aguaita l’infinit;
per ell la terra és dura, mes besa son ramatge
lo cel que l’enamora i té el llamp i l’oratge
per glòria i per delit.

Oh! sí: que quan a lloure bramulen les ventades
i sembla entre l’escuma que tombi lo penyal,
llavors ell riu i canta més fort que les onades,
i triomfador espolsa damunt les nuvolades
sa cabellera real.

Arbre, mon cor t’enveja. Sobre la terra impura,
com una prenda santa duré jo el teu record.
Lluitar constant i vèncer, reinar sobre l’altura
i alimentar-se i viure de cel i de llum pura...
Oh vida... noble sort!

Amunt, ànima forta! Traspassa la boirada
i arrela dins l’altura com l’arbre dels penyals.
Veuràs caure a tes plantes la mar del món irada,
i tes cançons valentes ’niran per la ventada
com l’au dels temporals.

1875
~
Miquel Costa i Llobera
(Pollença, 1854 – Ciutat de Mallorca, 1922)

Música: el Pi de Formentor de Maria del Mar Bonet

Llei Catalana d'Educació, una oportunitat

2008-04-29T15:24:00.008+02:00

El Conseller Maragall acaba de presentar l'avantprojecte de la Llei Catalana d'Educació en roda de premsa. Tot un repte i una novetat històrica, mai hem tingut una llei exclusivament catalana d'educació.
En una primera lectura em suggereix algunes consideracions:

- el vocabulari és innovador, es parla de Servei públic d'educació com a principi general; es parla d'Institut Escola per a centres públics que facin de 3 a 18 anys d'escolarització, recuperant el nom dels centres que la República més avançats i amb una idea de laïcitat i escola activa molt recomanables.

- les novetats són engrescadores, l'obligatorietat des dels 3 anys, quasi de facto en aquest moment o la idea d'autonomia de centres i de la gestió dels directors es absolutament necessària pe adequar els centres a la realitat social.

- la creació de zones educatives que ordenin el territori i adeqüin l'oferta de tots els centres públics i concertats a la demanda dels alumnes és interessant, tenint en compte que s'ha de vetllar per un veritable servei a l'alumne i als docents que no supediti l'acció educativa a l'administrativa.

- la modificació de la formació inicial i continuada per donar valor a la professió docent i a la importància dels incentius personals i professionals per als professionals que fomentin la innovació és clau per aconseguir els objectius amb els alumnes.

- la relació escola i empresa com a motor de la investigació i el desenvolupament del propi sistema educatiu, relacionat amb els objectius educatius és clau, seguint models europeus i americans.

- l'avaluació del sistema al qual se li demanen resultats en funció de la pròpia dinàmica d'autonomia i gestió.

En el plateret dels dèbits d'aquesta llei, a primer cop d'ull:

- no s'ha fet una bona política de comunicació i informació de la gestació de la llei, que ha comportat una primera vaga dels sindicats d'ensenyants.

- no s'ha presentat una memòria econòmica al costat de la llei per garantir la posada en marxa de tots els objectius establerts.

- els terminis de tramitació de la llei són curts i la relació amb d'altres mesures legislatives no està clara, com tampoc no sembla que s'hagin acordat prèviament accions amb els altres partits del Parlament, amb els agents sindicals o amb els pares i mares, que també són protagonistes del fet educatiu.

El que sí està clar és que la Llei és necessària, els diversos informes que darrerament s'han presentat demostren que Catalunya en educació no està a l'alçada del que el país necessita. L'escola que tenim ara s'assembla més a la del segle XIX que a la del segle XXI, com en d'altres àmbits de la nostra societat siguin les infraestructures o la pròpia societat de forma global. Per això calen solucions globals que integrin l'escola a l'entorn, a la nova societat de la informació, als reptes que tenim com a societat que són els mateixos que els de la l'escola.

Llibre: Les veus del Pamano de Jaume Cabré
Pel·lícula: Reencarnación de Salomón Shang
Música: Violet Hill de Coldplay

Dídac Lee, un emprenedor

2008-04-25T19:42:00.002+02:00

Quan parlem d'emprenedors jo sempre he pensat en seriosos personatges en grans despatxos que corbata al coll maneguen i desmaneguen com volen, però en Dídac Lee és un cas especial. Va ser el primer estranger d'una altra raça nascut a Catalunya, explica ell, i amb 21 anys va muntar la seva primera empresa amb 18000 euros d'un préstec personal, malgrat que la seva família esperava que acabés la carrera a la universitat que no va acabar. Ahir nit en un sopar del Cercle del Coneixement ho va explicitar clarament.
És divertit i clar en les seves opinions, segur i honest en la contundència de les respostes, i entenedor en els conceptes. Tres afirmacions seves per a ser un bon emprenedor (copiades d'en David Rodríguez que hi era al sopar també):

1.- Cal ser emprenedor, encara que es fracassi: "El pitjor fracàs és que, al final de la teva vida, vegis que t'has quedat amb les ganes de fer quelcom".

2.- Davant d'una adversitat, assumir les responsabilitats i mirar el got mig ple. Molts cops tendim a donar les culpes als altres o al "sistema", quan és culpa nostra.

3.- Deixar que els investigadors investiguin, i no forçar-los a què siguin emprenedors. Cal que els investigadors col·laborin amb els emprenedors, però no se'ls pot demanar que siguin una cosa que potser no són.

A mi em va interessar especialment com veu ell el sistema educatiu i els seus reptes, enmig d'un grup d'empresaris i economistes, amb algun enginyer i alguna filòloga, calia saber de la seva opinió sobre educació; ell va comentar que el repte del sistema educatiu és donar a l'alumne el que necessita, com en el cas de les empreses i les necessitats del mercat. Saber analitzar i detectar les necessitats dels estudiants i dona'ls-hi la possibilitat d'aprendre el que realment han de fer servir desprès.
I un punt important, el sistema ha de tenir la capacitat de modificar-se, de fer-se de nou davant dels reptes de la societat, de transformar-se i aquesta és una crítica que ell va fer molt seriosa a la vana situació encarcarada que de fora es percep del món educatiu, especialment l'universitari, que no facilita la tasca dels emprenedors. De la necessària relació entre empresa i universitat que a Catalunya i Espanya no està desenvolupada com a d'altres països europeus o a EEUU.
Caldrà escoltar-lo i seguir-lo amb atenció, és un exemple de bones pràctiques en l'empresa que revoluciona el concepte de fer riquesa i a més afegeix un plus de riquesa cultural i meelting pot immillorable per a Catalunya.

Llibre: La lladre de llibres de Markus Zusak
Pel·lícula: Cobardes de Jose Corbacho i Juan Cruz
Música: Let's get it on de Maceo Parker en homenatge a Marvin Gaye

Sant Jordi 08

2008-04-23T17:25:00.003+02:00

Passejant el Sant Jordi he trobat els amics,
tornen a ser fora del cau, als bars i les terrasses,
a les rambles i les places, alliberats.
Bookcrossing de primavera que punxa els dits
i descarrega pètals de roses de mil colors.

M'ha cridat en Mankell, sense Wallander
i Brunetti en vaporetto; m'ha espantat Ken Follet
i les seves mil pàgines de pedra.
Darrera un piló de contes m'esperava Quim Monzó
i Ferran Torrent m'esquitxa, sense Butxana,
un altre novel·lot.
Philip Roth, sense Coixet, estava al costat de Mcormick
i Mariolina Venezia encara tenia mil anys per explicar.
Amarat de tinta xinesa, Manara epatava el burgés
i un Corto Maltés astorat mirava sota el barret cap al sud.

Tots els amics, i molts més, m'esperaven
udolant lletres i flors,
Sant Jordi, com sempre, i com mai,
es fonia pels carrers...

Música: Umbrella de Rihanna

L'oracle de Delfos i Mafalda

2008-04-18T19:15:00.009+02:00

El món educatiu està en efervescència, quasi com sempre, però ara més perquè hi ha en perspectiva la primera Llei Catalana d'Educació que, si tot va bé, s'aprovarà a finals de 2008.
He assistit a III Simposi de l'Educació a Catalunya, organitzat per la Fundació Bofill, on compto amb bons amics, al MACBA de Barcelona. Moltes cares conegudes en el públic i en els ponents, em detindré en alguns que m'han suggerit i recordat idees essencials.

Ferran Ferrer ha explicat l'estudi sobre l'Estat de l'Educació a Catalunya publicat fa uns mesos. Idees fonamentals: els resultats dels nostres alumnes són vergonyosos respecte al que correspondria a un país com Catalunya, amb el seu nivell de renda i de desenvolupament cultural i social. Raons, la manca d'inversió pública, els desequilibris en el propi sistema, la formació inicial i continuada, l'avaluació i el rendiment de comptes.
Francisco Longo, que ha parlat sobre el lideratge a l'educació. La necessitat de tenir equips i sobretot persones que liderin un projecte de centre perquè aquest fet assegura els resultats dels alumnes i la bona trajectòria dels centres.
Però el que m'ha agradat especialment, i com sempre, ha estat Francesc Pedró al qual conec de fa temps, i amb el que he col·laborat en recerca sobre TIC i Educació en un projecte europeu. El seu estudi sobre El professorat a Catalunya, fet per encàrrec de la Fundació Bofill posa de relleu les mancances d'un sistema que no considera els seus professionals com els protagonistes del fet educatiu juntament amb els alumnes. Ni les formes d'accés a la funció educativa, ni la preparació inicial i permanent dels professionals, ni l'estatus econòmic no són equilibrats. Sobta però que no hi hagi més estudis en matèria de dades professionals dels docents, i aquest és un fet remarcable, si, com molt bé sabem, l'educació és sempre notícia i motiu de parlament social. D'altra banda, el punt de vista economicista que el professor Pedró imprimeix a l'estudi, sempre troba reticències dels contraculturals professors; es renega massa fàcilment d'aquesta opció metodològica per a analitzar el rendiment professional quan tots sabem que la vessant econòmica i d'organització sistèmica està en el rerefons de totes les mancances de l'escola.
Idees clau: la manca de directors ben pagats i formats especialment és fonamental per a portar a terme un bon projecte educatiu de centre; la promoció laboral dels mestres i professors ha d'ésser continuada i assegurada per a fomentar el rendiment, educatiu, no només en sous sinó també en incentius investigadors, personals o de reconeixement social; l'accés al lloc de treball és obsolet, les oposicions i tota l'estructura funcionarial no es correspon a les necessitats del sistema en el segle XXI i l'autonomia de centres, com a eix vertebrador de la pròpia organització sistèmica és clau juntament amb el rendiment de comptes o avaluació externa.

Tot plegat, res que no sigui conegut, però refrescant respecte dels mites que corren, tan pels nivells de grans responsabilitats d'un sistema mastodòntic que adoleix de formes reals de transformació com per part dels professionals docents, reticents també a mesures que no perceben com a generadores de major possibilitat real de treballar en les condicions que esperen.

En Francesc Pedró que és un gran comunicador, va fer servir l'oracle de Delfos i Mafalda per conjurar les reticències que sabia que sortirien sobre el seu diagnòstic. L'oracle per a dir que sempre és molt difícil canviar un sistema, i que ni els mateixos deus saben si això serà possible, i la gran Mafalda, amb l'acudit que veieu damunt..De tota manera va tenir la pregunta crítica assegurada, mentre molts, tots, aplaudíem una visió acurada i moderna de com l'escola ha d'ésser autònoma, independent econòmicament, amb líders que agafin la corda i tirin del grup i incentius per a tots els professionals, això sí, amb torna, amb avaluació de tots, externa i independent. A veure si d'una vegada, ens fem tots grans.

Llibre: Mil cretins de Quim Monzó
Pel·lícula: Elegy d'Isabel Coixet
Música: Money de Pink Floyd

grècia IV

2008-04-14T22:28:00.004+02:00

Grècia és país de sabers i cultura que s'oculta darrera una màscara de lleugeresa i indiferència en la seva gent. Tots estan disposats a portar-te aigua, tots et pregunten, són amables i atents; avui per dues vegades m'han dit que som germans mediterranis i és veritat, pràcticament ens separa només aquest mar antic i saberut que es mou allà a l'horitzó mentre a les platges i caletes de la vora és suau i amatent als nostre peus.

És ben cert que els manca connexió amn l'Europa central, que estan envoltats de territoris hostils i empobrits amb més problemes dels que els grecs voldrien, però ells, savis antics, s'escuden en la seguretat de les escarpades roques i les restes d'un imperi que va saber aculturar sense violentar, emporiums arreu ho testimonien.

Avui comentàven els resultats dels veïns italians, dient que no han estat capaços de prendre la decissió de negar la televisió com a màxima manaire de la vida d'un país, i tenen raó, massa relativisme en els veïns i potser massa terrenalitat en aquest país amable i especial que es mostra tal i com és als visitants, obert i senzill, esperant la seva oportunitat, una mica massa ofegats en la seva pròpia història.

El canal de Corint ha estat avui la sorpresa inesperada d'un matí d'història i escola, amb companys professionalss intercanviant opinió i projectes europeus.

Però la gran sorpresa ha estat el cap d'Heraió, veritable diamant amagat on he trobat per fi les nítides aigües de l'Egeu llepant les roques antigues d'un temple, un dels tants temples d'Atenea...

Grècia III

2008-04-13T22:02:00.003+02:00

So, we'll go no more a roving,

so late into the night,

though the heart be still as loving,

and the moon be still as bright.

For the sword outwears its sheath,

and the soul wears out the breast,

and the hearth must pause to breathe,

and love itself have rest.

Though the nigth was made for loving,

and the days return too soon,

yet we'll go no more a roving

by the light of the moon.

Lord Byron, 1824

Així és, no tornarem a vagarejar

tan tard en la nit

encara que el cor segueixi estimant,

i la lluna conservi la seva lluïsor.

Perquè l'espasa té la seva beina,

i l'ànima es desgasta al pit,

i el cor ha d'aturar-se a respirar

i l'amor ha d'aturar-se a descansar.

Encara que la nit va ser feta per estimar,

massa aviat tornen els dies

però així i tot, no tornarem a vagarejar

a la llum de la lluna

Grècia II

2008-04-12T19:06:00.005+02:00

La penetració de la cultura nordamericana és una de les deficiències que es constata a tots els països europeus, especialment a aquells com Grècia, que són bressol de civilització i que compten amb un bagatge cultural més complet; però aquest no és capaç en aquest moment de sobreposar-se a la Coca-Cola.

I en canvi tothom hi ve a Grècia, d'arreu, del món sencer, onades i onades de visitants que omplen els carrers i places, que cerquen aquells vestigis de l'antiga esplendor, però no em sembla que sigui real tot plegat...vull dir que tots volen visitar el Partenó però desprès tots van al Hard Rock Cafè a dinar; és aquesta la nova meelting poot?

Hi ha però una connexió especial entre mediterranis, els grecs són com els catalans, com els italians, com tots els que convivim a la vora del mar interior que és la Mediterrània, i mengem olivada, amb asbergínies i carn de be, mentre bevem vi negre i prenem café al final. Parlem de tot i res mentre somriem i mirem els "altres", els nordamericans, els japonesos, amb ulls condescendents. La cultura és la nostra.

Grècia I

2008-04-11T20:30:00.007+02:00

Grecia és alguna cosa més que un país turístic, és un sac d'història a cada pas.

Però també és un cúmul de contradiccions i de mancances que s'evidencien a cada pas. No hi ha diners a Grècia per a mantenir tanta història, tanta pedra que s'ha de conservar, ni els més grans projectes europeus aconseguixen mantenir el mínim que necessita el país.

Tot plegat és molt caòtic, Atenes és una enorme ciutat, contaminada, desordenada i molt bella en molts dels seus racons, li manquen expectatives, li manquen inversions, li sobren prepotències i cotxes de gran luxe al costat de pobres de solemnitat que conviuen als carrers.

Les pedres i la cultura conmouen, la gent llegeix mentre camina, xerren i sembla que parlin català, ens assemblem molt, però percebo empreses nostres que estan guanyant la batalla aquí: Telefónica, ENDESA, Repsol o ZARA; capdavanteres en inversions i negoci; es percep que nosaltres estem guanyant alguna batalla en aquesta vorera sud d'Europa i això és d'agraïr desprès de tanta emprenyada a casa nostra. Viatjar obre els ulls a moltes coses.

Només dos apunts, una llibreria genial davant de la Biblioteca Nacional on he comprat Le Petit Prince de Saint Exupèry (el colecciono en tots els idiomes i em faltava el grec) i el café restaurant Plaka on he sopat aquesta nit, al bell mig del barri més bonic d'Atenes...continuarà, demà Acròpolis...

I he promès una foto d'una escala a Vilapou, és l'escala de sortida del metro de Monasterion:

La segona oportunitat

2008-04-08T22:33:00.004+02:00

El discurs d'investidura de José Luis Rodríguez Zapatero ha estat molt aplaudit pels seus, mentre els del PP començàven tímidament a esbroncar-se des de les banquetes amb la primera admonició de José Bono com a president del Congrés. Potser riurem i tot amb alguna de les frases lapidàries de l'insigne pròcer.
Ningú en les valoracions ha dit que li ha agradat el discurs, excepte el seu propi partit, que ja és el que toca, però no hi ha hagut aquella vibració invisible que es va sentir en el primer discurs d'investidura que va pronunciar ZP ara fa quatre anys.
Ell s'ha fet gran com a president i ja no li cal ni tenir la presidència en primera volta; és més, quasi la prefereix en segona per fer-se valdre i dir que ell defensa el que va prometre en campanya.

Mirat des de la nostra òptica de catalans la sensació és que anem a perdre, perquè no he sentit per enlloc la frase de l'Espanya plural del primer mandat; encara que hagin sortit les balances fiscals i l'aigua, en respostes a les demandes dels nostres representants. Però vull anar més enllà en l'anàlisi.

El fons de la qüestió és que la situació econòmica és feble, molt feble, que la problemàtica del País Basc és molt complicada; i que la qualitat de les propostes que es fan les trobo mancades de visió de futur, de qualitat política.
És la mateixa sensació que varem comentar twittejant les dues nits dels debats electorals. Trobàvem a faltar el veritable intercanvi d'idees que s'està produint en les primàries nord-americanes. Així doncs em queda un regust agredolç desprès del debat d'avui.

Perquè l'altre tema és que si mirem la situació política que està vivint per exemple Itàlia, no podem estar més contents. Hi viatjo sovint, tinc molts amics, i la decadència que està patint em preocupa extraordinàriament, sobretot perquè és un país amb una cultura i una història incomparable que els hauria de permetre tirar endavant molt millor del que ho estan fent, especialment en polítiques socials, econòmiques i jurídiques. Així doncs, què passa? estem pitjor que alguns dels països de referència mundial i millor que alguns dels nostres veïns. Cal estar tranquils amb aquesta equidistància? No en tinc prou. Ens mereixem més, tots, i especialment els que paguem més i tirem del carro de la innovació, ni que sigui a batzegades.

Haurem d'estar amatents a la resolució dels nostres problemes diaris: aigua, carreteres, tren, però també als de mig termini, educació, economia, cultura.
Els ciutadans hem de tornar a prendre consciència del nostre paper d'avaluadors amb dret a rèplica que ens proporciona el vot, fer-ho de forma conscient i aplicar-ho en la pràctica diària, a veure si aconseguim un bri d'aquell somni que tenim...

Llibre: Voi non sapete d'Andrea Camilleri
Pel·lícula: Todos estamos invitados de Manuel Gutiérrez Aragón
Música: Imbranato de Tiziano Ferro

I have a dream...You can!

2008-04-04T18:22:00.006+02:00

Desprès de 40 anys d'esperar el somni potser està aprop.
Martin Luther King va morir assassinat el 4 d'abril de 1968, un any amb massa connotacions com per oblidar-lo: Paris, moviment hippie, Primavera de Praga, els grans concerts de rock, això diuen els que ho varen viure en directe.
Però queden les persones, els documents, les fotografies, les cançons i l'alè de llibertat que es vivia en aquell moment, trencat per la violència en molts casos com en el de Luther King.

Hi ha però una figura que sembla haver recollit el testimoni de King, és Barack Obama, el candidat demòcrata que lluita amb Clinton per ser el seleccionat per a optar a la Casa Blanca a finals d'any.
De fa temps que és el meu favorit. No només per la causa de les minories, sinó perquè crec que Obama ha fet un salt qualitatiu en la seva proposta.
Ja no només demana la millora de la situació dels negres, o dels hispans a EEUU, demana l'equitat, la justícia, la cultura i la innovació per a tothom. I això és el que m'interessa d'ell, que el paradigma que proposa inclou a tothom. Incloure és la paraula i apel·la a qualsevol que s'hi vulgui afegir.
Ell utilitza una altre eslògan que lliga perfectament amb el de King: I have a dream...You can (Tinc un somni...tu pots)

La gent necessita estímuls emocionals per sentir-se a prop d'aquells que han de liderar la societat; no només és una qüestió de gestionar l'administració o de saber els comptes, és una qüestió de saber connectar amb la gent i de tenir clares idees i valors que responguin a les necessitats de la majoria. A vegades s'ha titllat als "joves del 68" de somiatruites, i molts d'ells han estat reconvertits polítics que ens han portat a desastres econòmics o socials; però vull creure que alguna cosa preval sobre la pura gestió del mercat lliure i de l'economicitat en la vida diària, alguna cosa de l'esperit de llibertat que es respirava aquell any. El mur de Berlín va caure, les dictadures a Europa estan a punt d'acabar-se, la pena de mort disminueix arreu...Vull creure que algun dels nostres somnis és possible, i crec realment que nosaltres, molts, podem...

Llibre: Los guardianes de la libertad de Noam Chomsky
Pel·lícula: 2001 A space odissey d'Stanley Kubrick
Música:Blowin'In the wind de Joan Baez i Bob Dylan

De la Xarxa i la política i...

2008-04-02T19:59:00.007+02:00

Fa dies que li dec un post a la? el? Siono, i entre un grip malgirbat i una feinada de por que fins avui no he pogut posar-m'hi amb calma. I m'ha posat a to una notícia que he vist a twitter i a La Vanguardia, el nomenament de Mister i Miss Parlament mitjançant un bloc El Saló Rosa que ha començat a caminar pels bits de la 2.0 fa poc, i que sembla que és el tema dels passadissos del casalot del Parc de la Ciutadella.

Perquè el tema era, com intervé la xarxa, la 2.0 en la vida ordinària? tot venia ran de l'elecció de Chikilikuatre per al Festival d'Eurovisió. Jo criticava en un altre post meu que aquest fos un tema de notícies, diaris i webs al mateix nivell que les eleccions al Congrés de diputats. Penso que el tema Eurovisió no el tenien controlat, tot i que tinc els meus dubtes de que un producte de la factoria Buenafuente no ho estigui, ell ho controlat tot, 2.0 inclòs, i com deia l'Eduard Díaz, hi ha formes, per IP o d'altres, de tenir a la ma el resultat d'un procediment utilitzant Myspace.

De tot plegat penso que estem reinventant el present. Les eines de la 2.0, facebook, twitter, blogs, webs, youtube i totes les que surten a cada minut són possibilitats exponencialment utilitzables i molts les fem servir, fent assaig/error constantment, com ha de ser. Però les grans empreses, els grans mitjans de comunicació, la gent en general, no està al mateix ritme. Ho sé perquè hi treballo en part ensenyant aquestes coses a gent d'empresa i al·lucinen en colors quan els ensenyo coses de blogs o què és el facebook. Estan molt més al dia els estudiants d'un institut. I aixó em fa pensar dues coses fonamentalment:
Una, que en el segle XXI les eines de la comunicació i la informació les coneixen abans aquells als que s'ha d'ensenyar que els propis profes i això no havia passat mai fins ara; i dos, que la comunicació en majúscules va més ràpida que la modificació de les estratègies i les organitzacions d'empresa. Tot plegat per tant cal modificar les formes d'ensenyar i les formes d'organitzar-se, tant a nivell polític com empresarial o econòmic, perquè sinó, ni els resultats dels qui esperen ser formats amb qualitat ni dels que esperen ser servits com a usuaris, no ho seran com cal, i això sí que és un gran error.
Encara que mentre construïm el segle XXI a cops de blog, el que sembla que no canvia és el frikisme. Alguns hi guanyen diners, com en Buenafuente i d'altres no ajuden precissament a pujar el nivell del nostre estimat parlament...ai las! que dit el que he dit, el que cal canviar són els continguts, perquè les eines van soles....

Llibre: Les flors del mal de Charles Baudelaire
Pel·lícula: Caos calmo d'Antonio Grimaldi
Música: Walk with me de Lizz Wright

Bono, el campeador

2008-03-31T12:59:00.004+02:00

Amb la nova legislatura comença la presidència de José Bono al Congrés dels Diputats. Potser és el president del Congrés que fa més temps que sap que ho serà i en canvi el que menys suports de grups tindrà. Paradoxa que només s'explica sabent qui és el personatge.
Bon predica amb l'exemple quan parla de que és fill de falangista i hereu del catolicisme rampant de finals de la dictadura que va combregar amb determinades rodes de molí per aconseguir el que volia; fent-se valdre d'aquella escola cristiana de dretes que no va ser capaç d'enfrontar-se al dictador però que ell valora com a garant de les virtuts més altes. És a dir, es vanagloria de ser un socialista que no li té por a dir que ell podria ser del PP i no ho ha volgut.
Per tot plegat i després de perdre el Congrés socialista que va guanyar ZP, ell sempre ha cregut que alguns li deuen molt, entre ells el mateix Zp que ha sabut, amb el seu talant navegador, utilitzar el perfil de Bono per a fer-se bo entre el sociograma de la Castella profunda i desfer-se'n quan li va anar bé.

Ara els que no han tingut sort i saben que han de pactar molt per a tenir el que tenien, com CiU, tenen davant la doble disjuntiva d'haver de renegar de molt per a poder fer-se un nom en el nou circ parlamentari, però votar Bono per a president del Congrés és un plat massa dur per digerir i no serà precissament així com volen començar. Tot i que no són els únics, perquè els 25 diputats del PSC encara ho tenen pitjor, com combreguen amb un company de partit que els nega el pa i la sal? No es parlarà en català al Congrés i no tindrem aigua del Segre, quin mal començar.

Duran Lleida, savi analista dels passadissos de la casa dels lleons, no votarà la presidència de Bono però donarà a canvi l'abstenció a la candidatura de ZP i els diputats socialistes del PSC faran la vista grossa davant el Campeador Bono que governarà amb ma de ferro la banqueta pepera i això sí que és important.
Altra volta ZP li ha guanyat la partida al fill de falangistes, que no se n'ha adonat que els temps estan canviant, i que la llargada de les banderes no és important, l'important és amb qui prens la copa al bar dels periodistes del Palace.

Llibre: Vida y destino de Vassili Grossman
Pel·lícula: Ese oscuro objeto del deseo de Luis Buñuel
Música: Tango x 2 de Gabriel Missé i Guillermina Wilson

Pedro Almodovar i els blogs

2008-03-28T20:40:00.006+01:00

Pedro Almodòvar és un geni de la cultura. I ara s'ha deixat caure en el món dels blogs amb el seu nou Blog de Pedro Almodóvar on ha començat a fer el seguiment del procés de creació de la seva pròxima pel·lícula Los abrazos rotos.
Almodòvar fa el que li passa pel monyo, i mai millor dir, i crea com un boig apostes impensables que després són un èxit rotund, i sinó mireu la foto que correspon a la proposta creativa que ha fet per al Ball de la Rosa de Mònaco, la festa més kitsch que es fa arreu del món. El millor escenari per a una creació almodovariana.

No faltaran a la festa les seves dones muses, Bibiana Fernández, Alaska, o Rossy de Palma posaran el to de la "movida" redissenyat pel propi director especialment per a la ocasió (veure foto superior)i d'altra banda, tot el Cor de Clavé de la cort monegasca que sembla un circ en si mateixa: Carolina, el marit Ernest de Hannover (si s'aguanta dret), la germana díscola i el germà dubtós...Tot plegat per a fer una de les trobades més impossibles i més inversemblants que es puguin imaginar.

És la bipolaritat dels excelsos, Almodóvar és capaç de fer una pel·lícula com Todo sobre mi madre i acte seguit vestir-se de reinona i anar-se'n al Ball de la Rosa de Mònaco, és el que tenen els genis que no se'ls pot comprendre sempre.
Potser amb el blog ja farem i el podrem posar al blogroll per fer patxoca tot esperant la propera peli que segur ens farà oblidar els balls i les disfresses.

Llibre: Marcas indelebles de Pedro Almodóvar
Pel·lícula: Què he hecho yo para merecer ésto? de Pedro Almodóvar
Música: Piensa en mi de Luz Casal para Tacones Lejanos de Pedro Almódovar

Meme

2008-03-27T22:57:00.004+01:00

Marta Puig em fa arribar un meme. Jo no en sóc gaire partidària però ella és amiga i li vaig dir que el faria...no crec que en faci més, espero que els amics no em facin arribar altres i m'obliguin a ser coherent..
Per fer-ho més suportable, la Diana Krall ens canta una cançó del Billy Joel, Just the way you are...

meme:

Veu en off> Quantes hores al dia passes connectat/da a Internet?

Enjut@> no puc comptar-les, no ho sé, moltes o no, poques, o potser les que són..

Veu en Off> Quants comptes de correu tens?

Enjut@> El de la feina, el de la universitat on dono classes, dos de hotmail, el de gmail, un altre de la feina, el de movistar, el de la black, el de..uuiii no ho sé..

Veu en off> De quantes xarxes social ets?

Enjut@> Facebook, internet a l'aula, twitter, Jisko, uoc,...

Veu en off> Quin mitjà t’agrada més per expressar-te el bloc, el wiki, flickr o twitter?

Enjut@> tots, em tenen encantada els de micromissatges...ara..després no sé..

Veu en off> A quantes dones blocaires conneixes personalment?

Enjut@> no sé, algunes, no m'interessen els blocs pel sexe de l'autor..

Veu en off> A quantes dones blocaires llegeixes habitualment?

Enjut@> a les que he dit abans...

Veu en off afegida per mi > Mac o pc?

Enjut@> pc per feina, mac per devoció..

Li passo el meme a Eduard i a l'Albert Disculpeu amics ;-))

La nuesa del poder

2008-03-25T16:49:00.007+01:00

Fotografia de Michel Comte de la Col·lecció Gert Elfering

Si a Carla Bruni se li pot fer una fotografia nua i es considera art i Christie's ho posa a subhasta, és que el poder té una vessant anàrquica que no controlem. No prejutjo si és o no acceptable, només dic que em sobta. No m'imagino una fotografia de Beckham, divorciat de la spyce pija i casat amb la propera primera ministra britànica, subhastat a Sotheby's. O sí?

Potser no hauríem de sorprendre'ns. Res no és innovador en la relació entre el poder i els sexes, i si no, mireu quin ministeri de campanetes li reserven a la Chacón, gran triomfadora de les darreres eleccions a Catalunya. Per pujar un graó li donaran el Ministeri d'Afers Socials. Oh! quina canya, una dona en el ministeri dels nens i els vellets, cuidant la prole, que no hem d'oblidar que tindrà el seu fill ben aviat, què millor?

Ara que si ens fixem en com s'ho fan alguns homes als partits que han perdut el combat electoral, diguem-n'he ERC per exemple, potser millor pensar en passis de models. Que Carod surt amb vestit d'Antonio Miró, Puigcercòs surt amb Mango, i Portabella, trencador amb Etxart &Panno, quin nivell! o era una altra cosa? Ah sí: Carod amb en Bassas mentre a en Basté li agafa l'atac de banyes i fa fora el traïdor; Bertran i Carretero es conformen amb l'ACN i Puigcercós s'apunta al fuet de la Terribes. Ostres, altra vegada nivellàs! El que dèiem, la nuesa ben nua del poder. Compro la Bruni!

Llibre: El Príncep de Maquiavel
Pel·lícula: Paris, je t'aime d'autors diversos
Música: L'amour, non de Carla Bruni

De Bollywood a Bieito

2008-03-24T20:29:00.006+01:00

En dos dies he vist Bollywood que el fan al Teatre Tivoli de Barcelona i Els Perses de Calixto Bieito, que el fan al Teatre Romea. Ha estat passar de la nit al dia.

Un grup d'amics varem dir d'anar al Tívoli per veure de més aprop allò de l'anunci de la CocaCola: Del pita pita del.. i era ben bé això, un anunci continuat de com a la Índia s'ho han muntat per fer pelis a dojo sense control i guanyant diners a cabassos, amb la única pretensió de fer passar l'estona i prou. Bé, van ballar al final però hauria estat millor començar a ballar des del primer moment, que nosaltres no som hindús i no ens posem tendres només de veure Shiva.

En canvi, Bieito, ens dóna de ple allò que anem a buscar: provocació, un punt d'ironia, fàcils diàlegs per no esgotar ningú, poc Esquilo i molt de rock.
Te'l creus al final, t'ho creus que el que fan els soldats a Afganistan, o a Iraq o a Bòsnia-Herzegovina és ben bé un desastre continu que no té aturador i que no controla ningú. El millor, els actors i la posada en escena, amb una música original especialíssima, versió del Cry baby de Janis Joplin inclosa, en la veu de Gurutze Beitia, un descobriment de veu, que posa els pels de punta.
Molt de Bieito, molta bandera espanyola, i una crítica ferotge al belicisme. Aquí a Barcelona és fàcil veure aquesta obra, potser no ho és tant a d'altres llocs d'Espanya, especialment perquè veure els "nuvis de la mort" com se la pelen cantant l'himne de la legió és brutal, però això és Bieito, pura provocació.
A mi em va faltar una mica més d'Esquil, uns diàlegs més construïts en base al fons de la qüestió, de com els humans ens matem a la guerra per no res mentre insuflem valors a allò que no els té. Ell, que va ser un heroi de la batalla de Marató, ho sabia bé. Avui, les batalles no són tan heroiques o porten cap a escenaris més prosaics, com els que proposa Bieito. Certament, malgrat tot, molt recomanable, i és clar, sense haver de veure primer Bollywood.

LLibre: Els Perses d'Esquil
Pel·lícula: 300 de Zack Snyder
Música: Cry baby de Janis Joplin

Vacances V: retorn

2008-03-23T19:18:00.004+01:00

L'aire és nítid,
el vent no deixa treva als arbres,
núvols passen a tot drap
i un cel blau elèctric omple l'horitzó.
Les ones furioses remouen les pedres
i amb soroll de maraques fa ballar la gent,
vent de garbí, vent terral,
els núvols no se'n saben avenir,
i allà dalt, a les muntanyes, flocs preciosos de neu
embolcallen l'espai.

Llibre: El Celler de Noah Gordon
Pel·lícula: Las hermanas Bolena de Justin Chadwick
Música: I don't know de Noa

Vacances IV: Platges del Perelló

2008-03-22T19:37:00.003+01:00

Camins que porten cap a la bellesa,
senzills trams de fusta que obliguen a mirar
el mar blau d'acer d'una tarda grisa i verda.
Davant del Morro de Gos s'esvaeixen els neguits,
i les onades suggerents ens acompanyen.
No hi ha més fresa que la de la sorra clara,
les pedres s'enriolen i un bri de llum de lluna
ens mira des del cel.

Llibre: Llibre de les meravelles de Vicent Andrés Estellés
Pel·lícula: Els Borgia d'Antonio Hernández
Música: I crided for you de Katie Melua

Vacances III: Morella

2008-03-21T18:25:00.003+01:00

Hi ha pedres que parlen,
com les que formen els Ports de Beseit;
runes de llargs segles d'oblit
que s'esvaeixen a les carreteres immenses.
Allà s'aixeca ufanosa Morella,
lloc sagrat de sarracens i cristians,
capital de lo Rei Jaume I,
espill de cultures;
avui plena de gent que no veu el que hi ha.

Llibre: Obres completes d'Ausiàs March
Pel·lícula: Tirant lo Blanch de Vicente Aranda
Música: L'orfeo - Monteverdi - Jordi Savall

Vacances II: El Delta de l'Ebre

2008-03-20T18:38:00.004+01:00

La Platja del Trabucador és llarga i brillant,
el mar és a tocar després de travessar dunes de sorra calenta,
petxines amagades i un cranc que corre ennuegat de sal,
ens reben en la tarda ventosa i freda.
Els estels volen sota el cel blau fort
i ens acomboien,
onades blanques suren
i uns ocells africans ens envolten.

Llibre: La tercera virgen de Fred Vargas
Pel·lícula: 2001, a space odyssey d'Stanley Kubrick
Música: I want you de Bob Dylan

Vacances I : La Vall de Boí

2008-03-17T16:55:00.002+01:00

La Vall s'estén verda i freda
al llarg de kilòmetres de pedra i neu.
Salpebrats els poblets d'erectes torres
de planta quadrada,
que vigilen els camins de fa milers d'anys.
Sonen campanes que criden a oració.
Els estornells volten, amb àligues i falcons,
mentre els ulls abraonats a tanta bellesa,
s'ennueguen i traspuen veritat.

Llibre: Poemes en ondes hertzianes de Joan Salvat Papasseit
Pel·lícula: Ficció de Cesc Gay
Música: Canon in C de George Winston

Festivals

2008-03-12T20:05:00.005+01:00

Amb el permís del Jordi Martinoy, li prenc prestat el títol del post...Aquesta setmana no em se avenir del que s'està veient per la tele: unes eleccions sota la boira negra d'un atemptat altra vegada, una victòria dels socialistes a Madrid que fa trontollar el govern tripartit a Catalunya i per acabar-ho d'adobar un representant a Eurovisió que és una boutade d'en Buenafuente...i en dos dies desapareix del prime time qualsevol notícia seriosa per dedicar-se a parlar d'un festival obsolet....algú dona més?

Estem en un país de frikis? o pitjor, estem en un país on els millors són polítics que parlen de nenes, polítics que surten nus als pòsters, pseudopolítics que no condemnen un atemptat perquè això no serveix per al seus objectius...?
Que dolentes són les dictadures, què dolent és no tenir cultura, educació, respecte..tot allò que és normal en qualsevol altre país europeu, occidental. Les dades de lectura a casa nostra són deplorables, i en canvi tenim més mòbils per persona que cap altre país...només ens dediquem a xerrar de foteses.

No m'importa si en Buenafuente ha aconseguit fer la més gran mentida televisiva perquè ell ho fa per guanyar diners, i ho fa bé. M'importa que això sigui objecte de discussió en programes televisius que van de seriosos, o en diaris que li dediquen entrevistes senceres sense explicar que és mentida, sinó fent una entrevista al personatge, perquè és lògic que la gent balli i canti amb una proposta d'humor; el
que ja no ho és tant és que no hi hagi el mateix interès per allò que realment importa. Un xarampió d'informació sobre el no res i un forat sobre el que ens hi juguem cada dia en la vida real. La vida no és un festival però a vegades ho sembla.

Música: Mamma mia d'ABBA