Bloc polític de Genís Boadella i Esteve

Repassada a l'actualitat abans del Congrés

2008-07-11T12:03:00.005+02:00

Dues setmanes frenètiques d'esmenes, trobades precongressuals i, el mes important, feina que ha retardat aquesta important entrada al bloc. Mirant enrera han passat esdeveniments molt impactants en només 15 dies: Nebrera, Laporta, el “manifiesto”, la tercera hora del castellà... Aquest juliol no sembla el típic juliol pre-vacances.

El tema de la llengua, sens dubte, ha estat el més greu. L’aparició del “manifiesto” és una autèntica agressió cap a Catalunya, la seva llengua i, fins i tot, la seva gent. Però què s’han cregut aquests indocumentats? Si alguna llengua està en perill a Catalunya és el català. Convido a tothom a fer l’exercici d’intentar viure un dia només parlant en català; és impossible! Et posaran un cafè amb llet quan demanis un cafè amb gel, quan vulguis fer un tràmit, comprar alguna cosa, etc., et posaran aquella cara de pòquer que enlloc de "ajuda'm parla'm en català" vol dir “o m’ho dius en castellà i ho entenc o, tu mateix, ets tu l'interessat i a mi me la bufa el que em demanes”. Per rematar-ho, aquesta setmana Telemadrid va emetre un reportatge on es queixava que la “Panadería” aquí està retolada com a “Forn” i això és un greuge pels turistes. Punyetes!, i a Londres es diu “Bakery” i no posem el crit al cel quan anem allà de vacances, oi?

Hem tingut reacció contundent del President Pujol, del retrobat Àngel Colom, del Conseller Maragall, de la major part d’opinadors i diaris.. però, sigui per les dates o per l’esgotament, he trobat a faltar una reacció contundent de la societat catalana. I, evidentment, reacció del Govern català no calia ni esperar-la ja.. només dir que amb la resolució del Tribunal Superior de Justícia i l’aplicació de la tercera hora en castellà han decidit no presentar recurs.. Déu n’hi do!

Però l’actualitat ens ha portat notícies més dramàtiques encara. Per una banda, el resultat de la moció de censura contra Joan Laporta. Vaig trobar del tot desmesurada la moció de censura contra el President. Malauradament, encara ha esdevingut més desmesurat el linxament mediàtic posterior. Algú en aquest país s’hauria de plantejar que les mocions de censura gratuïtes, sense aportar res, sense aportar cap solució i només produint la inestabilitat i el buit de poder no porten a enlloc. Més que res perquè és molt fàcil trobar molta gent disposada a votar en contra d’un projecte. No ho és tant que tots els que hi estan en contra es posin d’acord cap a on s’ha d’anar. Per tant, o es plantegen propostes en constructiu, o més val que les mocions i els vots en contra s’estalviïn de fer-los.

I, finalment, el cap de setmana passat també ens deixava dos congressos: el dels socialistes i el del PP català. Sorprenent, valenta i digna d’homenatge la tasca de Montserrat Nebrera. Va plantar cara. Va plantar cara oferint una solució i no un vot en contra (heus aquí una aplicació pràctica del que comentava abans). No va guanyar en vots, però, sens dubte, va ser la guanyadora moral del congrés.

Ho deixo aquí i encara queden coses al tinter.. les relaciono als següents enllaços i ja n’anirem parlant perquè encara donaran de sí: els primers números del dèficit fiscal de Catalunya (deficit asfixiant!); la doble línia del govern del PSOE i Zapatero: moltes paraules que seguim avançant i, en canvi, els fets demostren el contrari; etc.

Tot i això, però, a partir d’aquesta tarda, comença el 15è Congrés de CDC: “Convergència a punt. Torna la il·lusió”. M’agrada el nom! Es preveu un cap de setmana intens i, de ben segur, serà profitós. Ja us explicaré com ha anat tot plegat.

Crisi? Sí. Temps d’estar alerta? També!

2008-06-26T12:54:00.002+02:00

Comencen a sortir les grans mesures i recomanacions per afrontar la crisi i, ara més que mai, caldrà estar alerta per plantar cara a segons quins arguments i atacs al sistema que hem aconseguit entre tots.

Primer hem tingut la regressió al passat amb l’acord de la Unió Europea per donar cobertura legal a l’ampliació de la jornada laboral a 60 hores. És insultant. Sincerament, si hem de fer canvis en la jornada laboral i es tracta de posar-hi un sis, em quedo amb la bona iniciativa d’UGT i la campanya “a les 6, a casa!”, per conciliar millor la vida familiar i laboral.

Per rematar-ho, però, el Banc d’Espanya no s’ha quedat curt tampoc: l’altre dia ens deien, un cop més, que cal revisar el sistema de pensions. El Banc d’Espanya s’hauria d’abstenir de fer aquest tipus declaracions. Jo això ho vull sentir, si és el cas, del Ministre de torn; que m’expliqui si tenim un problema o no i com el pensa solucionar. Però, la veritat, del Banc d’Espanya m’interessaria més saber què fa per controlar el seu sector i els abusos en comissions o empreses de refinançament de crèdits i hipoteques, que no pas titulars d’aquest tipus.

No puc estar-me de comentar una ironia que sempre s’esdevé quan surt el tema de la crisi del sistema de pensions: tots els estudis sobre la inviabilitat del sistema, necessitats i plans de futur, etc. surten d’entitats financeres que, a la vegada, són les que comercialitzen plans de pensions. I això per no parlar que, en la majoria de casos, a la lletra petita, diuen que les conclusions només parteixen d’aproximacions i hipòtesis que fa l’estudi en qüestió.

Heus aquí dos exemples que ens han de fer posar en alerta i obligar-nos a tenir els ulls ben oberts. Sembla que per fi ja s’ha acabat el tabú i tothom comença a anomenar la famosa desacceleració econòmica pel seu nom: crisi; Déu n’hi do la comèdia que s’ha fet amb això. Fins i tot, el Govern ja dóna dades d’inflació i previsions d’atur i comença a reconèixer la situació.

La qüestió a partir d’ara serà exigir responsabilitat i decisions valentes per afrontar la crisi. Però, sobretot, a partir d’ara, caldrà estar alerta per oposar-se frontalment a les rebaixes gratuïtes del sistema que, en la línia dels exemples que he posat i a l'empara de la crisi, algú ens pretengui fer empassar.

Petit repàs a la relació entre les motos i l’Ajuntament de Barcelona

2008-06-20T13:04:00.004+02:00

Hi ha una secció molt bona del Món a RAC1 que és el “m’agrada – no m’agrada”. Anem a jugar-hi una estona.

M’agrada el nou espai per motoristes que l’Ajuntament ha implantat com a prova pilot. L’espai situa les motos entre els cotxes i els vianants quan el semàfor està vermell, millora la visibilitat dels agents implicats (per dir-ho ràpid) i, en teoria, ha de ser una nova mesura per evitar els expedients. Hi estic d’acord. És més: fa un parell de setmanes vaig trobar-me el Regidor del PSC Francesc Narvàez (Regidor de Mobilitat i del Districte de Sant Martí) i el vaig felicitar explícitament per la iniciativa.

No m’agrada que l’Ajuntament es plantegi fer pagar les motos per aparcar al centre de Barcelona. S’ha dit més d’un cop i crec que ja tothom ho té claríssim: les motos, a Barcelona, són més una solució que no pas un problema. El problema és, en tot cas, aparcar a llocs com la Via Laietana i el casc antic (on es barregen les voreres estretes, la manca d’aparcaments per motos i les múltiples zones només de vianants). Si es vol, hi ha lloc. Els cotxes oficials de l'Ajuntament sí que poden accedir a la plaça Sant Miquel i fins i tot aparcar-hi. Les motos, tot i l'espai immens que hi ha a la plaça, no; ni tant sols, en una zona que, perfectament, podria estar delimitada.

M’agraden les noves zones d’aparcament de motos als xamfrans de les cruïlles. Eren un espai mort on no hi cabia un cotxe i, avui, són un espai triangular ben aprofitat i que baixa la moto de la vorera a la calçada.

No m’agrada que l’Ajuntament de Barcelona no segueixi l'exemple de Madrid i Sant Sebastià i continuem sense la modificació de les ordenances perquè les motos puguin circular pel carril bus. Que, fins i tot, no faci cas al que en aquesta línia s'aprova en comissió. Això a Barcelona es tolera, però tècnicament està prohibit. A la pràctica, és un tema que queda a l’arbitri de si hi ha un control absurd sancionant o no; dic que és absurd perquè si hi ha control específic et sancionen, però, si no n’hi ha, per més que et vegi la Guàrdia Urbana (que pot anar en cotxe, en moto –pel carril bus, és clar- o a peu), no et sancionen.

M’agrada que la nova ordenança de circulació prohibeixi l’aparcament de les motos a voreres de menys de tres metres. Totalment d’acord. Hem de potenciar la moto, però no a costa dels vianants que, sovint, han de fer autèntics malabarismes per passejar sense topar amb els manillars o les rodes del darrera o la maleta portaequipatges d’una moto.

No m’agrada que per pujar a la vorera a aparcar s’hagi d’apagar el motor i baixar de la moto. Primer, perquè la Guàrdia Urbana motoritzada és la primera a no complir-ho. Segon, perquè això només és possible amb les motos petites i no amb les que pesen 200 Kg amb el dipòsit buit. I, tercer, perquè si cal pujar amb el motor apagat, has d’anar a buscar la rampa d’accés del pas de vianants. La rampa, no ens enganyem, està plena de gent esperant que es posi verd el semàfor per creuar; gent a la que has d’esquivar mentre els cotxes del darrera tenen pressa per passar (perquè si el semàfor de vianants està vermell, el dels cotxes està verd!). Sens dubte, és molt millor pujar per mitja vorera, lluny del pas de vianants i, sobretot, aprofitant la força del motor engegat per superar l’obstacle de la vorada.

Heus aquí un repàs al tema amb uns quants exemples ben quotidians. Crec que ja ha arribat l'hora de posar-nos les piles i posar aquest debat sobre la taula.

Quan els mitjans no justifiquen el fi

2008-06-11T00:28:00.002+02:00

La veritat és que ahir, que vaig anar a posar benzina a la moto, vaig tenir la sensació d’estar enmig de “Mad Max 2” i la guerra per aconseguir combustible. Es confirma que la vaga de transportistes té efectes de vaga salvatge i, malgrat compartir la reivindicació, les formes estan fent perdre adeptes a la causa.

Si la sensació de “Mad Max 2” ja va ser dura, avui el Telenotícies ens ha deixat unes imatges terribles: els piquets informatius assetjant conductors i llençant la mercaderia carretera avall; us passo l’enllaç del vídeo aquí perquè això cal veure-ho.

La vaga dels transportistes s’està convertint en salvatge. Aquest país té un problema molt seriós amb els piquets informatius: uns personatges que, malauradament, informen poc i intimiden molt; fins i tot, recorrent a l’agressió física o als danys materials.

Em considero socialdemòcrata. Defensaré com el que més els drets socials i col·lectius. Avui mateix, mostrant-me amb desacord amb el que es pretén aprovar a la Unió Europea per donar cobertura legal a la jornada laboral de 60 hores setmanals.

Però, fins i tot des d’aquestes posicions, hi ha un bé molt més preuat encara i que no podem oblidar mai: la llibertat i les regles de joc.

La llei de vaga està pendent des de l’aprovació de la Constitució. Caldria abordar aquest tema amb caràcter urgent. I, especialment, el debat de com fer compatibles el dret de manifestar-se i el dret a no fer-ho; i, fins i tot, la gestió de l’ordre públic quan hi ha manifestació. En definitiva, qüestions tant o més importants que el dret de manifestació que pretenem defensar.

La reflexió és molt fàcil: o comencem a definir aquests temes o, sinó, s’esdevenen aquests episodis en els que, al final, tot i existir una raó de fons totalment convincent i que fàcilment podem recolzar, les formes i la manca de respecte als altres fan que es perdi tota la raó que es pugui tenir.

Valgui això també per la política i el respecte a les institucions democràtiques.

Carburants i despeses del dia a dia

2008-06-08T23:47:00.003+02:00

Aquesta setmana serà la de la vaga dels transportistes, el preu del petroli i, en última instància, la confirmació de la situació de crisi econòmica. Sí, es diu crisi quan l’Euribor puja a màxims pràcticament desconeguts, l’atur està pels núvols, les previsions de creixement no es compleixen, els bancs no deixen diners en préstec i no es venen ni la meitat dels pisos que es venien fa quatre dies.

Avui més que mai el Govern s’hauria de plantejar la retirada del cèntim sanitari. Primer perquè ni de broma és la solució als problemes de finançament d’aquest país. Però, sobretot, perquè seria una solució més per baixar el preu dels carburants. Una solució petita, totalment d’acord; però una solució més.

I, com aquesta mesura, moltes altres que afecten directament a la butxaca dels ciutadans. Perquè, no ens enganyem, tenim clar que els famosos 400 euros són la xocolata del lloro, no? També són una petita mesura i benvinguda sigui, però si l’acció significativa de govern per afrontar la crisi és aquesta, ja podem començar a apretar-nos el cinturó de debò.

Al programa de CiU a les últimes eleccions espanyoles portàvem una iniciativa molt significativa: la rebaixa dels tipus de l’IVA als subministraments. No hi ha cap necessitat de pagar un 16% d’IVA sobre aigua, llum i gas; pràcticament són un producte de necessitat, també.

Però, no.. els governs d’aquí i d’allà, més que voler afrontar la crisi, sembla que vulguin amagar-la. D’una banda, amb la terminologia aquesta de la desacceleració econòmica (no estem complint amb l’objectiu de ser valents i dir les coses clares). D’altra, amb les mesures irrisòries i, fins i tot, contradictòries: la pujada d’entre un 5 i un 6 per cent de la factura de la llum.

Per llogar-hi cadires, vaja.

Això no és política

2008-05-29T13:38:00.002+02:00

Tinc tres fets anecdòtics per afrontar un tema que crec important: l’actitud que ens ha de guiar en política.

Fa un parell o tres de dies que s’ha complert un any des de les últimes eleccions municipals. En clau barcelonina, podria fer les conclusions i el balanç de rigor, però, no ens enganyem, tant les premisses com les conclusions són força previsibles. Tirant del reduccionisme, deixem-ho en un sense novetats que il·lusionin i amb els problemes de sempre, però agreujats. És a dir, quin és el projecte de futur de la ciutat? I, d’altra banda, algú pensa solucionar les queixes del bicing, l’augment injustificat d’àrees verdes, els serveis deficients i saturats, etc.

D’altra banda, hi ha tota la història de la sequera, el transvasament i la canonada. Des de l’episodi de les estaques aparegudes per generació espontània, fins a la controvertida canonada, l’arribada dels vaixells amb aigua, la Generalitat desmentida pel Govern espanyol i els propis Consellers del Govern enfrontats i desmentint-se entre ells. Esperpèntic.

I, finalment, el tercer fet anecdòtic. De fet, més que un fet, una frase. Ahir, en una conversa informal, comentant alguns moviments que hi ha pel Congrés de CDC i allò del si aquest ha dit això o aquest és aliat de l’altre, es va produir una frase sentenciadora (i resignada): això és política.

Doncs, bé, tal i com titulava, això no és política; o millor dit, tot això no és política. No penso recorre ara al típic recurs de copiar la definició del diccionari, però la política és utilitat, servei i dedicació als altres, prendre decisions i arriscar, dibuixar horitzons de futur.

Sens dubte, el sistema de partits no ajuda gens. La gent se n’ha adonat i comença allunyar-se’n. Però que el sistema tingui mals endèmics no pot condemnar-nos a haver-ne de defugir. És més, que haguem de suportar els mals endèmics del sistema, tampoc vol dir que haguem de caure en la trampa de fer-los servir i oblidar l’objectiu que ens ha portat a aquest sistema.

Hi ha d’haver lloc per l’èpica, la paraula, els arguments, la convicció, la voluntat d'afrontar els reptes i la imaginació per dissenyar noves oportunitats.

Aquesta és la política que entenc. Aplicada a un partit polític o a la vida personal i professional. Tot és política! O partim d’aquesta premissa o, sinó, ens serà molt difícil respondre a la pregunta de perquè dedicar-hi tantes hores a canvi de res.

Avui la regeneració democràtica passa per tornar a donar prestigi a les institucions tant amb els seus gestos, com en els seus plantejaments. Avui la regeneració democràtica passa per, també, demanar a tothom que apliqui allò “del pensa globalment, actua localment”; portat a la ironia i la conya, el famós “els petits canvis són poderosos”.

Sigui com sigui, l’aposta de futur i els nous horitzons passen per retrobar els orígens i allunyar-nos molt de les tres anècdotes que comentava al començament: ni sensació de no avançar i apoltronament, ni frivolitats gratuïtes i defugida dels problemes, ni, sobretot, que hi hagi més polítiqueig de passadís que política de servei als altres.

Posada al dia

2008-05-23T19:26:00.003+02:00

Avui fa un mes que no actualitzava el bloc.. toca posar-se les piles i no serà fácil! A més, tampoc ens enganyem, l’última entrada era més un brindis que no pas una reflexió. Vaig per feina, doncs!

Repassar tot el que ha passat serà complicat. La pregunta és: val la pena? Ara em ve al cap aquella frase de "les notícies que omplen els diaris d'avui, són les que omplen la paperera de demà..", però, tot i això, hi ha coses que val la pena no passar per alt. Posant l’enllaç del que m'aturaria a comentar, podem fer un repàs ràpid i resituar-nos.

A nivell espanyol, PP i PSOE han començat a parlar dels grans temes d’Estat i això, sens dubte, pot anar a més amb la recent mort d'un magistrat del Tribunal Constitucional; a Catalunya s’esdevé un dels espectacles més patètics amb la gestió de la sequera (els vaixells amb aigua a Barcelona, la pugna territorial i el mite de les piscines, etc); i, a Barcelona, l’Ajuntament demostra el seu tarannà tant amb la tala d’arbres del Tibidabo, com amb la gestió dels seguidors del Manchester i la festa que, a costa de tots, els hi organitzem a la mida.

Però, més enllà de la queixa, vull destacar algunes bones notícies i esdeveniments que m’han impactat i són més importants. En primer lloc, celebrar que Cuba comença a canviar de criteri amb la pena de mort. No és la millor notícia, però compleix allò del “progressa adequadament”.

En segon lloc, les dues magnífiques entrevistes que va fer la Mònica Terribas a José Manuel Lara i Manuel Marin. No us les perdeu ! La primera per la visió, experiència i reivindicacions que planteja i, la segona, molt millor encara!, per l’apel·lació que fa d’un altre model de fer política. Per cert, una bona notícia el nomenament de Terribas com a nova directora de TV3 !

I, finalment, en tercer lloc, la reacció d’Ibarretxe als atemptats d’ETA. El video que he enllaçat aquí correspon al primer atemptat. Malauradament, n’hem tingut un altre no fa massa. I, amb ells, una demostració de força de l’Estat espanyol amb les detencions de Bordeus. Sens dubte, però, aplicant la retòrica d’aquell vell anunci, les coses es poden dir més altes, però no més clares; tant sensacional és la intervenció del Lehendakari que us comentava, com la d’avui d’Arzalluz demanant menys bombo i plateret en les detencions etarres.

Queden molts temes en el tinter: congressos del PP, ERC i CDC; reforma del finançament; ETA; la hipocresia del Tripartit II (a part del tema de l’aigua, a títol d’exemple, cal afegir els nous episodis amb la investigació de Fiscalia per suposada malversació de fons amb l’encàrrec d’informes superflus i la supressió, per part del supergovern d’esquerres, del batxillerat nocturn); etc. Toca, doncs, fer un compromís personal de futur: mai més sense, com a mínim, una reflexió setmanal al bloc.

Sant Jordi

2008-04-23T10:35:00.007+02:00

Ja hi haurà temps per a les reflexions polítiques més endavant !

Avui l'entrada és ben curta: que passeu un bon dia de Sant Jordi !

I, pels que vulgueu, aquí teniu un parell d'enllaços: la felicitació de la Generalitat i la informació de la viquipèdia.

Un ràpid apunt sobre les carteres ministerials

2008-04-16T11:00:00.002+02:00

Sens dubte hi ha una foto per la història: sigui Chacón o sigui qualsevol altra dona, afortunadament Espanya ha canviat perquè pot col·locar una dona al capdavant de les forces armades. Això és bo. No cal recular massa per recordar el 23-F o les reticències que hi va haver amb Narcís Serra com a Ministre de Defensa pel sol fet de ser català.

Per tant, cal dir-ho ben alt i clar: que una dona assumeixi el Ministeri de Defensa és una primera i bona notícia a celebrar des del punt de vista de la igualtat de gènere i la normalitat democràtica.

Ara bé, no ens enganyem, més enllà d’aquest fet històric que celebro per Espanya com celebraria per França, Itàlia o on sigui, en clau catalana, el nou Govern Zapatero no suposa cap bona notícia, ni cap mala notícia. No ja pel “Viva Espanya i viva el Rei” que la mateixa Chacón pronuncia amb cara de pomes agres (només cal veure el vídeo), sinó perquè es confirma que la influència del PSC a Madrid tendeix a zero i, en canvi, la del PSOE d’Andalusia tendeix a augmentar (malgrat les crítiques, han aconseguit mantenir Magdalena Àlvarez a Foment).

Sense allargar-me massa més, el repte en els propers dies serà memoritzar tant els nous noms, com les noves carteres. Si ja és difícil amb els noms que van canviant fins i tot al llarg de la legislatura, només falta que, a sobre, vagin canviant els noms de gairebé totes les carteres ministerials. És poc seriós, la veritat. Com a exercici pràctic, intenteu fer memòria sobre els noms dels ministres i les seves carteres a l’anterior Govern. Et quedes amb menys de la meitat: Solbes a economia, De la Vega vicepresidenta, Maleni a Foment, Bermejo a Justícia, Chacón a Habitatge i Clos a Indústria. I la resta?

I, per poc seriós, la constatació definitiva que els Ministres es reparteixen fent equilibris territorials i de partit. En la majoria de casos, ni esforç, ni talent, ni carrera política en un mateix sector; la que avui serveix per Habitatge, demà serveix per Defensa, i així anar fent fins a pràcticament completar la llista. Que Déu ens agafi confessats !

Peti qui peti, avui Zapatero serà President

2008-04-11T11:15:00.000+02:00

No ens enganyem, sabem que José Luis Rodríguez Zapatero serà investit de nou com a President del Govern des de l’endemà de les eleccions espanyoles; o, fins i tot, des de la proclamació dels resultats la mateixa nit electoral.

A partir d’aquí, iniciat el debat d’investidura el tràmit de com arribarà a President pot ser diferent: l’altre dia si hagués tingut majoria absoluta ja hagués estat fet el tràmit, però com que no va ser així, les regles preveuen que avui, i només amb majoria simple, el tràmit es farà igual.

En aquest marc, doncs, el debat d’investidura de l’altre dia i el sentit dels vots de l’altre dia o d’avui són pura gesticulació política. Val la pena entrar-hi per descobrir algunes claus interessants.

La primera i que no és cap secret: els 25 diputats del PSC estan desapareguts en aquest debat. Per no tenir, no tenen ni veu pròpia en el debat i accepten (o acaten) la intervenció i el sentit de vot del PSOE.

La segona: tornant al PSC, tots recordem l’exitós lema del “si tu no vas ells tornen”, oi? Doncs, sorpresa! L’oferiment de Zapatero a Rajoy per fer de mutu acord els grans pactes d’Estat (terrorisme, reforma del poder judicial, fins i tot llei electoral, etc.) no és ben bé una manera de barrar el pas al PP diria.

La tercera i que més m’afecta: Convergència i Unió, al final, ens vam abstenir. No negaré que aquest tipus de decisions produeixen una certa contradicció interna quan les veus tant consumades. És a dir, realment feia falta canviar el sentit de vot del no a l’abstenció?

La veritat és que en un primer moment penses que no; ens haguéssim hagut de mantenir amb el no. Després, hi reflexiones cinc minuts i penses: bé, les demandes excel·lentment exposades per en Duran al debat d’investidura van ser ateses; en síntesi, balances fiscals, ajuts a les famílies i transvasament del Roine. Potser val la pena donar un marge de confiança.

No deixa de ser irònic donar un marge de confiança a en Zapatero.. Ens vam passar la campanya dient que no era creïble.. Però és igual.. crec que vam fer bé.

La campanya es plantejava en clau de poder influir a Madrid i collar al futur President del Govern. És evident que amb els resultats trets som decisius, però no necessaris. A partir d’aquí, val la pena donar un cop a la porta? Doncs, segurament no. Zapatero ha assumit tres compromisos claus per Catalunya. Per nosaltres no ha de ser que, quan ell fa aquest gest (fins i tot en contra del PSC en el tema del transvasament), nosaltres li girem l’esquena.

Com deia al començament, al final, en Zapatero serà President igual. I, home, entre la submissió i desaparició del PSC votant a favor, el dret a pataleta amb un no a la investidura que tampoc serveix per res perquè serà President igual i l’opció per l’abstenció (i, per dir-ho d’alguna manera, el “parlem-ne”), la contradicció interna es pot salvar.

Al final, també, Zapatero és el que els catalans van decidir que volien per a Espanya el 9 de març, no?

Repàs als últims dies

2008-04-03T19:09:00.006+02:00

Malauradament no només han passat molts dies des de l’última entrada, sinó moltes coses de les que parlar amb calma i comentar.

És una constant que, com més coses passen, més complicat és trobar cinc minuts per reflexionar-hi per escrit i, al final, n’acabes parlant en viu amb tothom, però et quedes amb les ganes de fer-ne un anàlisi a fons.

A títol d’exemple i repassant la setmana passada, l’absurditat i contradicció internacional sobre l’eutanasia (mentre Hugo Claus mor pacífica i dignament a bèlgica després de practicar-li l’eutanasia, Chantal Siberie es va haver de suïcidar amb barbitúrics perquè França li negava aquest dret), el premi Pritzker a l’arquitecte Jean Nouvel (sóc un fan de la Torre Agbar!), el primer aniversari i els 100.000 abonats del bicing (jo entre ells tal i com us explicava a l’entrada anterior) i, fins i tot, tant els actes i el ressò virtual del vuitè centenari del naixement de Jaume I, com l’encara minça reacció internacional de boicot als jocs de Pequin (no puc entendre com aquí hi va haver tant de soroll demanant el boicot a Madrid i, tot i la barbàrie al Tibet, ningú encara ha piulat demanant el boicot a Pequin!)

I tot això per no parlar de l’aigua i la sequera ! N’hem parlat als comentaris d'entrades anteriors, però, tot i passar-hi per sobre, crec que val la pena destacar un parell o tres d’apunts: la solució estructural i de futur ja he dit molts cops que és el transvasament del Roine, però els episodis d’aquests últims dies són d’escàndol: des d’un Conseller agnòstic demanant que plogui a la Moreneta, fins a l’engany sistemàtic tant amb el show de les estaques, com amb el pacte de silenci entre el govern català i l’espanyol per no parlar del transvasament abans de les eleccions generals. Això és valentia, coratge i lideratge polític? Quina vergonya; això és més propi d’aquells que volen aguantar-se al poder, que no pas dels qui tenen il·lusió, apostes i grans projectes de futur (per cert, sensacional article del Quim Monzó en aquest sentit l’altre dia a La Vanguardia)

Però encara queden un parell de temes al tinter: el primer, el suport incondicional i sense protestar dels diputats del PSC a José Bono com a President del Congrés dels Diputats. Evidentment, del tot previsible. Però, evidentment, també, del tot clarificador en relació al pes polític del PSC a Madrid. Això és greu.

Però, més greu encara, i en segon lloc, la imminent crisi econòmica a la que entrem: a principis d’any, l’amic Joaquim Vivas feia una sensacional entrada al seu bloc relacionant-nos els augments d’aigua, gas, llum, telèfon, billets de transport, etc.. amb l’entrada del nou any, aquests dies veiem que l’IPC es dispara al 4,6% (la inflació més alta des de 1997), l’Euribor toca la segona cota de l’any al 4,71% i la compra de cotxes baixa estrepitosament.. I això per no parlar que a EE.UU anuncien que prendran les mesures pròpies dels anys 30 que van prendre per superar el “crack del 29”.

La reflexió final a tot plegat? Apretem-nos el cinturó! No només pel drama econòmic (que per cert, ara no es diu “crisi”.. es veu que hem de parlar de “desaccelaració econòmica”), sinó perquè, políticament, un té dubtes raonables sobre la solvència en aigua, economia i projectes de futur dels nostres governants (d’aquí i d’allà). Però, a més a més, s’evidencia que la crisi ja no és només econòmica, sinó també del propi sistema institucional i els seus valors.

Ja n'hi ha prou ! (i, sí, cal fer un esforç per detectar els problemes de la gent)

2008-03-20T13:14:00.004+01:00

Avui hi torna haver jornada de vaga dels autobusos a Barcelona. Això és insostenible ja.

Segurament avui no es notarà massa perquè estem en una setmana de baixa intensitat laboral amb gairebé tothom de vacances, però el fet és que ja portem set aturades del servei. No sé en quin grau els treballadors perjudiquen a l’empresa i la faran reaccionar, però estic convençut que fastiguegen (i molt) als usuaris.

Aquí he d’entonar un mea culpa i vull aprofitar per fer una reflexió. He de reconèixer que m’ha afectat molt poc aquest conflicte. Vaig en moto a tot arreu i, com a molt, he trobat algun dia la Via Laietana tallada per una manifestació; això té fàcil solució: canvies de ruta i llestos.

La setmana passada, però, vaig decidir anar a fer uns encàrrecs amb transport públic i em vaig trobar, de ple, afectat per la vaga. Vaig agafar el metro, em vaig plantar al centre i, volen anar cap a la zona de Plaça Francesc Macià, no hi havia ni metro que arribi allà, ni autobús que m’hi portés. Solució? A peu.

Aquest exemple particular és anecdòtic. Insignificant en comparació amb més d’un, dos, tres i múltiples casos de necessitat d’anar a un hospital, haver d’estar a un lloc a una determinada hora, etc.. Però és un exemple més del que no pot passar.

Si aspirem a tenir una ciutat de primera, autèntic referent del mediterrani i tot això del que ens omplim la boca, no podem quedar-nos sense un servei bàsic com és el transport. Fins i tot, crec que comença a ser hora que siguin els mateixos usuaris que no tolerin aquestes situacions i optin per reaccionar. La nostra societat està tant malalta en aquests àmbits que la resignació ha guanyat tot el terreny a la mínima reacció; la reacció que hauríem de tenir davant d’aquesta vaga, el caos de rodalies de RENFE, el més simple tràmit davant d’una administració pública i pel que perds una hora de cua o, fins i tot, el gairebé maltracte i menyspreu en l’atenció al client del 900 de torn (i això només per posar quatre exemples).

Perquè, a més i tornant a la vaga, tots aquests conflictes s’esdevenen en èpoques de plena activitat de la ciutat. No només la normal i quotidiana, sinó també enmig de grans esdeveniments com la vaga durant els dies del saló de telefonia mòbil, ara fa quatre dies.

Em sembla que, igual que m’ha passat a mi que al fer servir la moto cada dia no he estat conscient del problema, n’hi ha més d’un que de tant fer servir el cotxe oficial, tampoc se n’ha adonat ! Des d’aquí, però, celebro que l’amic i company Gerard Ardanuy, regidor de Convergència i Unió a l’Ajuntament de Barcelona, es fés ressò l’altre dia al seu bloc de la necessitat d’encarar aquest problema.

El fenomen Carretero

2008-03-19T11:17:00.002+01:00

Sincerament, a hores d’ara no em veig capaç de pronosticar l’èxit o no de Joan Carretero en el proper Congrés d’Esquerra. També, crec, però, que això són coses d’Esquerra i no m’hi he de posar excessivament.

No obstant, sí que hi ha dues notes que vull senyalar: en primer lloc, la recomanació de Carretero a Puigcercós i Carod per deixar la política, donar entrada a gent nova i guanyar-se la vida fora. Si la política vol recuperar el seu prestigi, ha de començar a reformular-se (i amb caràcter urgent) en aquesta línia. Un cop més, apel·lo a la limitació de mandats, les prestacions d’atur per excàrrecs institucionals i la regeneració institucional per llei i no en funció de la voluntat dels partits.

En segon lloc, el reconeixement tant de l’error del segon tripartit, com del malaurat nivell d’enfrontament entre les actuals direccions de CiU i ERC. Tant o més necessari i urgent que reformular la política, hi ha la recuperació de l’eix nacional a la política catalana.

Molta sort, Sr. Carretero. En aquests dos punts estem molt d’acord !

Estaques, aigua, informes ocults i despotisme il·lustrat

2008-03-19T10:20:00.002+01:00

El cert és que la primera reacció en sentir el tema de l’aparició d’estaques prop del Segre va ser riure. Riure perquè ho vaig sentir en un tall de veu de l’Alguna Pregunta Més que, per abonar-s’hi, posaven música de fons i notícies d’extraterrestres quan ho explicaven.

Però quan estires el fil, de riure pots passar directament a plorar. Efectivament, van aparèixer unes estaques clavades, entre d’altres llocs, al municipi de Prats. Ni els pagesos de la zona, ni el mateix Alcalde en sabien res perquè ningú els havia informat. La Conselleria de Medi Ambient ni confirmava, ni desmentia.. però què vol dir això? No saben donar resposta o no volen donar la resposta que tenen. És una vergonya.

I, finalment, el temor era cert. Tot i haver-ho negat en un principi, ahir el Govern, amb un exemple de retòrica més pròpia del Conseller Nadal del Polònia que del de debò, confirmava que es va en la línia dels transvassaments.

I des d’aquí no vull criticar la mesura, sinó, les formes. Ja hi haurà temps per entrar en la mesura; fins i tot, algun dia, entraré a valorar que mentre a Girona i Perpinyà no vulguin la línia d’alta tensió, a Horta de Sant Joan no vulguin parcs eòlics i continuïn les manifestacions contra el Quart Cinturó, no sé ben bé com ens en sortirem.

Però, entrant en les formes, com deia, un Govern no pot encarregar informes ocults que no només és que no els comuniqui als afectats i als alcaldes, sinó que no és capaç ni de respondre si els està fent ell o no. Ja no només és que fins i tot podria ser delictiva la intervenció en terreny aliè, sinó que, el més trist, és aquest despotisme i que, directament, s’ho passin tot pel forro.

Apunt post-electoral i valoració de la setmana

2008-03-14T18:42:00.003+01:00

Volia fer un balanç més a fons dels resultats electorals, però, un cop passada la setmana, no sé si val la pena, ja.. Com en són d’efímeres les coses, oi? De fet, d’aquí 10 anys (un cop ja haguem passat per unes altres eleccions espanyoles), pràcticament ni ens en recordarem d’aquestes.. sabrem que el Zapatero va ser President dos mandats (bé, com a mínim.. potser hi ha un tercer mandat i tot) i ja està.. A vegades en esclavitzem més del compte amb això que en diuen la “rabiosa actualitat”.

Però, bé, més enllà de l’aritmètica parlamentària que de ben segur donarà per parlar, en clau catalana hi ha una conclusió a tenir en compte: a jutjar per aquests resultats, Catalunya és més Espanya cada dia. Trobarem més d’una causa per determinar el perquè d’això, però, o corregim aquesta tendència, o venen temps magres per la projecció de país, l’autoestima col·lectiva i, el més important, el benestar i la qualitat de vida de la nostra gent.

Resultats electorals i conclusions a part, no vull deixar de comentar algunes notícies d’aquesta setmana que crec importants.

Esquerra ha tornat a obrir una guerra interna. Vaig començar la meva militància política al recent fundat Partit per la Independència; el partit sorgit de l’última escissió d’Esquerra i dirigit per una persona fascinant: l’Àngel Colom. En aquella ocasió a Esquerra es va desfermar una la lluita del poder en la que Carod i Puigcercós van aconseguir imposar la tesi del partit d’esquerres, per sobre de la tesi del partit nacionalista transversal que els escindits van fundar amb el PI. Malauradament pel PI, els resultats electorals a les primeres municipals amb la Pilar Rahola al capdavant, no van ser els esperats. D’aquestes dues lluites de poder i estratègia política, l’Esquerra de Carod i Puigcercós va acabar triomfant amb el primer tripartit i el seu suposat nacionalisme d’esquerres.

Avui sembla que a Esquerra es repeteix aquell pugna pel poder. El rera fons ideològic (si n’hi ha), és entre l’Esquerra partit de govern (Carod) o l’Esquerra partit d’oposició immaculat (Puigcercós). Em temo que, al final i com aquella vegada, s’acabarà tornant a perdre un llençol de la bugada. El temps dirà, però el catalanisme tornarà a restar enlloc de sumar.

Però a part d’Esquerra, hi haurà moviments a tot arreu. A Convergència tenim Congrés al juliol, el PP avançarà el seu i Zaplana diu que plega i Gallardón que es queda. Iniciativa també s’ho haurà de fer mirar; de fet, la Mayol ha anunciat que ja cedeix el lideratge (per cert, de nou la vella tècnica socialista de cedir el càrrec a mig mandat.. d’això se’n diu governar per les persones i no aprofitar-se dels càrrecs, oi?). I, pel que fa als socialistes, em temo que encara estan de ressaca electoral..

En qualsevol cas, jo penso centrar-me en “casa meva” i estic convençut que a Convergència, sota les bases de la casa gran del catalanisme, aconseguirem eixamplar el nacionalisme i recuperar la tesi del Catalunya – Espanya per sobre la tesi de les dretes i esquerres que nacionalment tant enrera ens ha fet recular. En definitiva, les tesis del nacionalisme de vocació majoritària, del motor de país i de la plena projecció de Catalunya al món.

Però, a part de la política, hi ha dos temes més d’aquesta setmana a destacar. El primer, la malaguanyada mort de l’Abad emèrit de Montserrat, Cassià Maria Just. Sens dubte, un referent de catalanitat i de desacomplexament en la perfecta compatibilització entre el culte religiós i el respecte a les noves realitats socials. Tant de bo que siguin més els que segueixin el seu exemple.

El segon, l’anul·lació del judici de l’Audiència Nacional en el que el magistrat, prescindit total i absolutament dels drets dels inculpats i les garanties del procediment penal, no va permetre als acusats de cremar fotografies del Rei declarar en català. Tant de bo que amb aquesta anul·lació el Consell General del Poder Judicial es replantegi, i amb efectes immediats, que cal imposar una sanció al jutge.

Balanç ràpid dels resultats

2008-03-10T02:07:00.003+01:00

Són quarts de tres de la matinada i, malgrat l'hora, una mínima reflexió sobre els resultats electorals és més que necessària. En primer lloc, però, heus aquí l'enllaç cap als resultats.

En síntesi, clara victòria socialista i, de nou, Zapatero President. El titular és, més enllà de la notable pujada del PP, la consolidació del bipartidisme a Espanya.

En clau catalana, però, el titular, a part de la victòria del PSC en correlació amb la victòria del PSOE, és la resistència i capacitat de decisió de Convergència i Unió. Encara amb el dubte de si ens mantenim en els 10 diputats o en guanyem un, Convergència esdevé, un cop més, decisiva a Madrid. Qui necessiti aquests vots, ja sap les principals condicions: balances fiscals, desenvolupament lleial de l'Estatut, millor finançament i, en defintiva, respecte a Catalunya.

Finalment, a destacar la davallada (d'escàndol!) d'Esquerra i Iniciativa. Ho he dit més d'un cop: el PSC augmenta el seu poder, però són els seus socis de govern els que paguen el desgast. Sincerament, tant per ells com per el país, que s'ho comencin a fer mirar. És evident que aquest no és el camí cap a la plena sobirania que amb tants discursos es proclama; aquí sí que hi ha més paraules, que no pas fets.

Però, bé, amb el cap més clar i amb més calma, tindrem temps per comentar aquesta jornada electoral. Abans d'acabar, però, moltes gràcies a tots els votants de Convergència i Unió.

Un crim i un mal tancament de la campanya

2008-03-07T17:27:00.005+01:00

Avui volia fer un escrit per tancar la campanya i demanar el vot per Convergència i Unió. No m'allargaré perquè els esdeveniments han capgirat aquest final de campanya i és evident que segueixo demanant el vot per la meva formació política.

A partir d'aquí, només puc expressar el meu rebuig. Rebuig a l'atemptat terrorista. Rebuig a ETA. Rebuig a que aquest atemptat frusti el final de campanya. Rebuig a que algú cregui que ha de canviar el vot per aquesta vilesa. Rebuig a que sigui ETA qui marca l'agenda política.

No hi ha d'haver cap lectura política; aquest migdia hi ha hagut un assassinat que, a més, ha estat el més traïdor i cruel dels que malauradament hem vist. Passat el dol i les eleccions, ja tindrem temps per valorar les reaccions i l'immediat ús que, a favor de la bipolarització, ja n'han fet el PP i el PSOE.

El cara a cara i els últims apunts de la campanya

2008-03-06T10:51:00.003+01:00

Encara tenia pendent escriure quatre línies del debat cara a cara de l’altre dia i, em temo que, al final, seran més de quatre perquè va donar molt de sí.

En primer lloc, el més greu: tant acusar al PP de fer servir les víctimes del terrorisme i el primer que va tenir la barra de treure el tema a la palestra va ser el mateix Zapatero amb la interpel·lació a Rajoy sobre si preferia el número de víctimes de la legislatura passada o el d’aquesta. Però quina barra! I és clar que els centenars de morts de la legislatura passada són molt més que la desena d’ara, però és que aquells són del terrorisme islàmic i no d’ETA, Sr. Zapatero; sembla mentida que sigui vostè qui no té clar això.

Però Rajoy no es va quedar curt, tampoc. Catalunya va ser present al debat de la seva mà i, malauradament, de quina manera. Un articulista de l’Avui d'ahir feia una metàfora molt gràfica per descriure-ho: Catalunya va ser el cendrer brut que el macarra et tira a la cara abans de començar l'autèntica baralla. Rajoy va utilitzar la llengua i la política lingüística per arrencar quatre vots més a Espanya. I, el més trist de tot plegat, tant dir que Zapatero es trenca la cara per Catalunya i ni de broma! Va recorre a la frase d’Aznar sobre el català en la intimitat i va que t’estrelles. No fos cas que perdés algun llençol pel camí.

En definitiva, un debat polític més propi del "Cronicas Marcianas" que no pas de dos presidenciables d’un Estat (cal recordar quants cops va sortir, per banda i banda, el "Usted miente"?). S’evidencia que Espanya ho té molt magre amb aquest PP i aquest PSOE. Ho té magre perquè, d’altra banda, cadascú interpel·la als seus votants per votar contra l’altre. On és el vot de la il·lusió? D’un projecte de futur? És trist, però, per descomptat, ja s'ho faran.

Abans d'acabar, però, dos apunts importants. El primer, que ahir el Tribunal Suprem va resoldre prou correctament en relació a la controvèrsia dels cares a cares i el menyspreu que es té per les altres forces polítiques amb representació parlamentària. Davant del recurs presentat per anul·lar l’emissió del cara i cara, el Tribunal li va faltar un punt de valentia; m'explico: no val considerar justes les al·legacions presentades, però no aturar l’emissió perquè el que show ja estava pràcticament en marxa. No obstant, cal celebrar que va imposar una solució alternativa com l’emissió, en horari de màxima audiència i no a les dotze de la nit com estava previst, del programa "59 segundos" amb el debat de tots els partits.

L’altra, dues lectures recomanades: us derivo amb aquest link cap a l’article del Jaume Ciurana i, amb aquest altre, cap a l'article de l'Agustí Colomines; els dos fan la millor valoració possible sobre la candidatura al Senat d’Esquerra, PSC i Iniciativa. Ahir l’Artur Mas ho deia al míting de Lleida: així Esquerra no pot aspirar a defensar Catalunya; és impossible tenir les mans lliures quan un va del bracet del PSOE al Govern de la Generalitat, al Senat i, com aquests últims quatre anys i em temo que també els propers, al Congrés dels Diputats.

Seguim en campanya.. útlima setmana!

2008-03-03T23:33:00.002+01:00

Ara mateix estan fent el debat cara a cara entre el Rajoy i el Zapatero. De fet, podria repetir l’última entrada d’aquest bloc, però tinc algunes coses en cartera que m’agradaria comentar. Si convé, ja hi haurà temps de fer les reflexions i cròniques a aquest cara a cara (realment, avui, la cosa està molt més crispada que l’última vegada).

La primera reflexió en cartera és sobre el debat electoral a TV3. En primer lloc, per més plural, però, sobretot, perquè va evidenciar que les eleccions espanyoles cal analitzar-les des del prisma català. Com a mínim, per situar al PP com a quarta força política a Catalunya, però també per veure, de prop, la talla política i solvència dels candidats. No és que la Ministra Chacón no se’n surti amb en Duran, que és obvi. És que no se’n surt ni amb la Dolors Nadal, ni el Joan Herrera!

En qualsevol cas, però, des d’aquí, vull tirar una llança en favor del model d’entrevistes personals al candidat o, fins i tot, quatre o cinc periodistes posant a prova el candidat. Només amb exàmens d’aquest tipus defugirem que els debats es converteixin en un espai on cadascú exposi la seva tesi i no hi hagi confrontació real d’idees i arguments.

Però, sobretot, avui (i des de fa dies), vull denunciar la qüestió de l’aigua. Resulta que portem mesos que el Govern ens diu que cal estalviar aigua i hem sabut que hi ha un canyeria a Badalona que perd barbaritats insultants d’aigua dia rera dia. Però la versió oficial és que explicar això és fer demagògia, que s’arreglarà en el termini de no sé quants anys, etc.. és d’escàndol !

Algun cop ja he dit que amb el tema de l’aigua l’aposta des de temps immemorials és que cal mirar amunt; però quan dic amunt, és cap al Nord i el transvasament del Roine, i no cap al cel. Bàsicament, perquè, d’una banda, les dessaladores tampoc són una solució ni pel consum d’energia que suposen, ni per la salinització del mar que es produeix i, d’altra, perquè, encara menys, que ens portin l'aigua en vaixell des d'Almeria és una solució eficaç i solvent.

Però l'endemà hi ha vida

2008-02-26T13:14:00.005+01:00

Ahir va ser el gran dia! Amb preparatius televisius propis d’una final de Champions League (tertúlies abans i després, retransmissió per més de tres canals de televisió alhora, l’arribada dels “jugadors” degudament preparada, primeres planes als diaris d’avui...), però, sembla que, malgrat tot, som on érem.

Primer perquè tothom coincideix a dir que en Zapatero va sortir-ne més ben parat, tot i que en Rajoy li va trepitjar els talons. És a dir, el pronòstic que ja teníem: en Zapatero guanyarà les eleccions, però per poc.

I, després, perquè tampoc ens van aportar res de nou. Avui es nota una certa decepció de després del gran matx i que es constata amb la reflexió següent: ni un ni l’altre van donar la talla.

Jo n'afegiria una altra: ni un ni l’altre aporten res per Catalunya; es compleix allò que, per Espanya, potser sí que PP i PSOE són dues opcions diferents. Per Catalunya i els interessos dels catalans, és evident que no.

Primeres sensacions

2008-02-23T17:55:00.003+01:00

Sembla mentida, però només portem dos dies de campanya. Ja he comentat algun cop que la precampanya d’aquesta vegada ha estat de les més desacomplexades (per dir-ho d’alguna manera).

Intentaré fer un primer balanç de tot plegat amb algunes idees que em ronden pel cap.

En primer lloc, la reiterada queixa dels periodistes pels blocs electorals. Doncs, bé, o existeixen blocs, o la bipolarització de la campanya seria d’escàndol. Ja ho hem vist (i veurem) amb els debats televisius; aquestes eleccions, fins i tot, per àrees temàtiques (l’últim, el d’economia entre en Solbes i en Pizarro). Hem d’explicar a la gent que, a Catalunya, hi ha una opció més vàlida que la pugna entre PP i PSOE.

En segon lloc, un reconeixement explícit a en Duran. La nit de dijous a divendres vam fer l’acte inici de campanya al Poliesportiu Nova Icària de Barcelona. Primer míting de campanya i en Duran va demostrar un cop més el seu potencial polític i la seva capacitat d’oratòria; com aquell qui diu, acaba de sortir del quiròfan, però continua passant la mà per la cara a tots els altres ! En Duran, sens dubte, és un bon actiu tant per Catalunya, com per Convergència i Unió; no en tinc cap dubte !

En tercer lloc, un apunt respecte el PSC-PSOE. Procuraré estar molt atent a les seves propostes. Encara no en conec cap en ferm de la mà del PSC (en Zapatero ja sabem que pot prometre el que vulgui). I, a més, de moment, l’únic que veig és que hem passat de la Catalunya optimista a la Catalunya de la por i el “si tu no vas, ells tornen” (en referència al PP). Molt bé. Però, a part de dir-nos que ve el llop i que cal ser moderns i “pseudoprogres”, què pensen fer vostès?

I, finalment, dos apunts a criticar. D’una banda (feia dies que volia fer-ho), la condemna als actes dels quatre brètols que van impedir una conferència de la Dolors Nadal a la Universitat Pompeu Fabra. Estimats galifardeus: no es pot anar reclamant la llibertat col·lectiva d’un poble, quan no sabeu ni respectar la llibertat individual d’una posició política que ens és contrària. D’altra, l’aparició d’ETA en campanya. Afortunadament, cap víctima. Malauradament, una acció del tot innecessària i que donarà ales al PP.

Trista sessió d’ahir al Parlament

2008-02-21T18:25:00.002+01:00

El President Tarradellas deia que en política es pot fer tot menys el ridícul. Ahir, malauradament, Joan Ridao va fer el ridícul al Parlament quan, a la sessió de control al President de la Generalitat, va esmerçar tot el temps de la seva intervenció buscant l’enfrontament amb l’Artur Mas enlloc de fer la pregunta al President. Qui vulgui veure l’episodi, des d’aquí pot anar al 3cat24 per veure el vídeo de l’escena.

Sens dubte, és tant greu l’evidència de la mala relació entre ERC i CiU, com el somriure cínic amb el que la bancada del PSC es mirava l’episodi; un episodi que, com no, li és d’allò més favorable.

Però més enllà que aquest fet puntual (no ens ve de nou el drama de manca d’entesa nacional), ahir Joan Ridao no va estar a l’alçada.

No va estar a l’alçada perquè, pràcticament a la vigília d’una campanya electoral (i, quina casualitat!, ell és cap de llista d’Esquerra), va utilitzar el Parlament i la sessió de control al President de la Generalitat per fer-se autobombo buscant l’enfrontament amb Mas i apel·lant a l’orgull nacionalista.

Sempre dic el mateix: tant de mal va fer el pacte CiU-PP a Convergència, com el pacte Tripartit fa Esquerra. I, al final, fent-nos mal tots, fem mal al país i a la dignitat de la política.

Doncs, bé, la prova de l’error de Ridao d’ahir, és que avui el President del Parlament es planteja obrir una reflexió sobre les sessions de control al President.

I és que, en definitiva (i això clama al cel), no pot ser que la sessió de control al President sigui per buscar el cos a cos amb el cap de l’oposició. O és que Esquerra no té res a preguntar al President Montilla? Deu ser això.. al cap i a la fi, tothom coincideix a dir que Ridao necessita un miracle per desmarcar-se del tripartit i el paper totalment diluït que juga Esquerra dins del govern socialista.

Un apunt final: sé que direu que és malaltia de partit, però, sincerament, la resposta de l’Artur va ser genial ! Afortunadament, pel que he llegit als diaris d’avui, les columnes d’opinió totes ho veuen així.

Quatre bones notícies a destacar

2008-02-19T20:42:00.002+01:00

1) Fidel Castro plega. Esperem que, amb ell, el règim dictatorial de Cuba. Per molt que alguns vulguin anar de “progres” i superturistes per la vida, segons quins discursos que neguen l’evidència del què passa a Cuba em fan sentir vergonya aliena.

2) El .CAT compleix dos anys i ja compta amb 27.500 registres. La vella fita de situar Catalunya al món avança. Al món virtual, a més, a molt bon ritme !

3) El Col·legi d’Enginyers a favor dels transvasaments. Afortunadament, els que hi entenen, es pronuncien i aposten per la connexió amb el Roine i no per les dessaladores.

4) La Gran Enciclopèdia Catalana a Internet i amb lliure accés. Un autèntic pas de gegant i una decisió valenta. Avui a la viquipèdia li sortit un competidor de qualitat !

Kosovo

2008-02-18T23:43:00.004+01:00

Kosovo ha aconseguit el que la majoria dels seus ciutadans volien: un Estat propi. I, a més, més enllà de la independència, va pel camí d’aconseguir el més important: el reconeixement d’aquest Estat per part de la comunitat internacional.

Aquests dies es parla i es parlarà molt de Kosovo. A més, se’n parla des de dues posicions ideològiques ben extremes: des de l’independentisme indocumentat equiparant Kosovo i Catalunya, fins a l’espanyolisme més ranci que no vol reconèixer aquest nou Estat.

En aquest marc, no puc estar-me de fer alguns comentaris al respecte.

Kosovo no és Catalunya, ni Catalunya és Kosovo. Està molt bé celebrar que un poble aconsegueixi fer realitat la seva voluntat. Està molt bé celebrar que és possible l’aparició de nous Estats i, per tant, la figura del precedent. No obstant, Catalunya ha de buscar referents d’alliberament nacional a Txecoslovàquia, el Quebec o qualsevol altre model que no surti d’una guerra ferotge com la viscuda als Balcans els últims 20 anys.

Que Rússia s’oposi al reconeixement internacional, ho entenc. Que els Estats Units facin presió perquè hi hagi un reconeixement, també ho entenc. En ambdós casos hi ha molts interessos en joc i, evidentment, del tot contraposats.

Què fa l’espanyolisme més ranci no reconeixent aquesta obvietat? Tot i la campanya electoral, aquí PP i PSOE s’han posat d'acord ràpid. La situació política i els antecedents històrics dels Balcans no tenen res a veure amb la realitat de la península ibèrica. De fet, Espanya pocs interessos estratègics té en relació a aquesta història a diferència d’Estats Units o Rússia. Ara bé, des del minut 0, els dos partits espanyols han entès a la primera que, malgrat les diferències, aquest acte polític de plena sobirania no pot importar-se cap aquí.

I, finalment, un últim apunt: Kosovo celebra la seva independència amb banderes nord-americanes i rebutjant Sèrbia. Kosovo neix amb crisi econòmica, amb atur i amb dubtes sobre el seu futur. Veient les imatges, tinc la sensació que Kosovo, malgrat haver aconseguit posar els pilars d’un Estat, malauradament, també neix amb una crisi d’identitat.

Doble entrada: el TGV i l'hospitalització d'en Josep Antoni Duran i Lleida

2008-02-14T11:35:00.005+01:00

Aquests dies es veu que toca estar content per l'arribada de l'AVE a Barcelona. Crec, però, que cal recordar tres punts claus en relació a aquesta història:

- El malaurat canvi de denominació, ja històric, de "Tren de Gran Velocitat (TGV)" per això de la "Alta Velocidad Española (AVE)"; tota una declaració de voluntat i concepte.

- El TGV fa gairebé 20 anys que es reclamava des de Catalunya. Jocs Olímpics, Expo de Sevilla i, al final, l'AVE Madrid - Sevilla el van tenir l'any 1992 i aquí arriba el 2008.

- La reclamació, a més, tenia com a principal preocupació i voluntat la connexió amb França i l'ample de via europeu. 2008 i el que tenim és una xarxa radial espanyola on Barcelona és l'estació final de trajecte. No ens enganyem, a Madrid ja hi anàvem per carretera o Pont Aeri.

I, al final, com no, impossible oblidar l'escàndol amb la suspensió del servei de Rodalies de RENFE per l'arribada de l'AVE, la xuleria i prepotència de la Ministra Magdalena Àlvarez en tot aquest afer i, per acabar-ho d'adobar, que el President Zapatero no faci inauguració formal, però pretengui arribar dalt de l'AVE a fer un parell de mítings del PSC. Va, home, va.. que es pensen que som idiotes, o què?

Benvingut l'AVE, i tant que sí ! Però encara queda molta feina a fer ! Canvi del traçat pel centre de la ciutat de Barcelona, urgent interconnexió amb França i l'ample de via europeu i, sobretot, una mica més d'humilitat per moltes eleccions que vinguin, si us plau.

Per cert, el Duran està hospitalitzat!

Sembla que no ha estat res, però s'haurà d'agafar uns dies de descans. Des d'aquí, els millors desitjos perquè es recuperi aviat !

Mentrestant, però, avui més que mai, Convergència i Unió és un sol equip i la precampanya segueix. Amb l'Artur al davant o no, en Macias, per descomptat, agafant el relleu i, en definitiva, tots junts, cal que expliquem a tothom que el nostre és un projecte sòlid i compartit.

Un projecte polític per Catalunya més enllà de les persones que donin la cara a primera línia i l'afinitat que ens puguin produir. No ho oblidem, mentre hi hagi llistes tancades i bloquejades, votem projectes polítics i no persones.