anades i tornades

ARGÚCIES NO, GRÀCIES.

2009-07-20T17:25:00.010+02:00

Foto presa des d'un banc de la Rambla en una tarda mediterrània.

Hi ha certes "verificacions" que mentre es van dient denoten certa mala consciència. Acostumen a lluir, aquesta mena de proves, com a confirmacions que donen més la sensació d'encalmar cert mal estar (que mig sura sense acabar mai de treure el cap); denoten més això que no pas ser, les tals proves, la bastida gràcies a la qual és poden construir arguments lleugers i consistents com a aus (somio que poden existir).

Les tals afirmacions, que pretenen ser empíriques, són llocs comuns i normalment es troben al voltant de dos grans manats de fets: les guerres i les al·licinants fites humanes acomplides.

Normalment l'argument va poc més o menys així: de les guerres finalment se'n deriven grans beneficis per a la humanitat, tots aquells esforços tècnics, logístics, científics... desenvolupats per a finalitats bèl·liques, serveixen ara al benestar de la societat: ens posem morenets amb raigs lasser (bé, uva), tenim microones, ordinadors potents (hiperpotents), mòbils, gepeeses.... i molts.

Però vet aquí la gran patinada. Això ho tenim gràcies a aquelles missions de terror i mort; desolació i desesperació, odi, que com el marro en mig de la quietud d'entreguerres descendeix, llisca com quitrà vers el fons; i allí queda fins la pròxima remoguda.

Aquest dies s'han sentit "argumentacions" semblants al voltant de les petjades de l'home a la lluna. Grans beneficis per a la humanitat, al cap de quaranta anys, se'n deriven dels preparatius i realització d'aquella gesta; també, d'aplicació sanitària i mèdica, per exemple, clar.

Dit formalment: gràcies a A, llavors B. Sí, és allò de si A, llavors B. Si em llenço a l'aigua llavors em mullo. Només puc mullar-me si em llenço a l'aigua? No, pot ploure, em poso sota la pluja i també em mullaré; la veïna, fins el monyo de sentir la meva música de jazz, em tira una gerra plena d'aigua quan passo pel pati veïnal, quedo xop, etc, etc.

Si hi ha guerra i enormes despeses espacials, llavors hi haurà grans beneficis i progrés per a la humanitat. N'hi pot haver d'altra manera? Aprofitant que la Terra dona voltes, farem ingràvida la truita i la veurem girada sense moure'ns del lloc comú (la Terra).

Són els càlculs de Newton els que han permès l'allunatge, aquella nova -vinguda tímidament de lluny-concepció del sistema de forces que mantenen l'equilibri planetari; cosa que per a no pocs d'aquell moment resultava increïble. En la relativa pau del College, pati amunt pati avall, escales amunt, sota un exclamatiu i eufòric Eureka de tantes voltes que donà el cap i EN CERTA PAU, és que va ser possible el càlcul i la raó i el benefici futur no llunyà del desenvolupament de les mentalitats.

No sé si més, però en pau, un i tots, ens desenvolupem millor.
Caldria aprofondir-la per diliur al màxim possible el marro soterrat i que ens fa gravitar vers la merda.

SENDERISME PER UNA DE LES VESSANTS DE L'ÀNIMA (CARNAL, S'ENTÉN)

2009-07-15T09:05:00.022+02:00

Proposo un trajecte que descobreixi, una mica, l'abast expressiu i interpretatiu (en tot cas sentit i emocionant) d'aquest músic: Ricard Bona. Començaré per tres vídeos als que seguiran, sense imatge, els sons de diferents temes musicals. Temes que aniré penjant, si tot va bé, en aquest mateix post.

Voltants de les set. Tendre encara, el Sol. L'escullera no n'era pas, per a les aigües de la mar. Era per a la llum que recollia a la vora, molt a la vora, platejada. L'aigua, per a no renunciar-se és movia amb la seva certa i continguda llibertat, lleugerament mol·lecular, sense quasi gosar interrompre el silenci de les roques. Avui l'escullera ha perdut la seva raó, de ser, per transformar-se, per un instant, en un fragment d'aliança per a l'aigües de sal i el color blau polit de llum, per una banda; i el treball, potser una mica aturat dels portuaris i les seves màquines per una altra.

Voltants de les set. Al cel, complicitat d'un sol núvol i el sol. A la terra, per l'escullera feta sendera, un altre Sol, també en termes de complicitat: el d'una parella de joves, bells, que , ben segur, havien estirat al màxim les hores motllurant-les a cap servei, a cap producte útil. Descapitalitzats caminaven com qui porta un missatge verge. Un missatge nou, tot i ésser el de sempre. Un missatge d'entre ells mateixos. Segur que un missatge dels seus propis cossos. El del goig de sentir-se més aprofundits que les aigües onades d'on, amarats, havien sortit. Ho deien els seus rostres que de cap manera encertaven a considerar la matèria -com a tal- de les seves mirades, perquè s'interposaven en un vassal de goig, les seves mirades.

CONFLUÈNCIES

2009-07-14T16:15:00.007+02:00

Doneu-vos, un per un i cadascú a sí mateix ,
el permís,
cas que el necessiteu,
per a deixar-vos commoure
fins les entranyes.
Especialment a partir del tema 3,
fins el punt molt àlgid del tema 8.
Aquest, que canta i toca el baix i més, és
Richard Bona (origen Ghanès):

UNA PREGUNTA, UN DESIG I UNA ALTRA REALITAT (i3)

2009-07-13T22:51:00.011+02:00

EL REMEI DE QUALSEVOL COSA, ESTÀ EN UNA ALTRA COSA.
S'ha dit que la Història ha tocat la seva fi. Que la història ha acabat. Aquestes frases, malgrat l'aparença de ser estúpides, no en són tant com pot semblar a primera vista.

Predominança del pensament únic, superpotència d'una economia que privilegia i prioritza els beneficis en detriment de les més profundes -i en gran part de la terra de les més primàries i elementals- necessitats humanes; promoció, establiment i conformitat molt generalitzada que l'objectiu principal a la vida es enriquir-se; retenció i procés d'occidentalització (democratització?) i uniformisme global de la Terra. Si això és tot i únic, qualsevol cosa que succeeixi serà una repetició del mateix. I successió de repeticions no fan història.

No obstant tinc a les mans el número 322 -any 29è- de la revista Cooperació Catalana (primer exemplar tingut a les meves mans, per cert).

Giro la portada i llegeixo...

"Missatge de l'Aliança Cooperativa Internacional":

"Les cooperatives són més resistents a la crisi que altres tipus d'empresa, segons un estudi recent encarregat a l'ACI per l'Organització Internacional del Treball. Les cooperatives financeres han continuat estant financerament sanes; les cooperatives agràries han tingut excedents en moltes parts del món; les cooperatives de consumidors estant tenint un volum de vendes més gran; i les cooperatives de treball estan creixent. La gent tria cada vegada més el model cooperatiu d'empresa per a respondre a les noves realitats econòmiques.

Perquè les cooperatives són capaces, en temps de crisis, de sobreviure i inclús de prosperar? És el model. L'empresa cooperativa és un model empresarial alternatiu que, en comptes de centrar-se en el benefici, se centre en la gent, agregant l'energia de mercat de les persones, mentre dirigeix les seves operacions sobre la base dels valors i principis cooperatius. En molts països i en molts sectors arreu del món, l'empresa cooperativa està creixent en membres, capital i volum de vendes. Les cooperatives estan contribuint d'una manera significativa a mantenir i a crear nous llocs de treball i, així, a assegurar les rendes de les famílies..."

UNA PREGUNTA, UN DESIG I UNA ALTRA REALITAT (2)

2009-07-12T17:39:00.010+02:00

TOTHOM HA ESTAT ESTÚPID EN OCASIONS INNOMBRABLES.
És important partir de la pròpia estupidesa, de la manera que cadascú l'entengui per pròpia experiència , a fi i efecte de tenir-la ben identificada, de marcar-la amb una creu allí on aparegui i combatre-la oportunament el més i millor possible: per mi l'estupidesa és una desconsideració lamentablement eficaç al sentit afavoridor de la vida en sentit ampli. Per exemple, un extret de la meva experiència en el treball. El sentit de les sessions d'avaluació en els centres educatius és el de prendre, entre tots els implicats en la sessió, el pols a la realitat i al moment formatiu de l'alumne, un per un, i així poder intentar, provar o realitzar les modificacions que afavoreixin millores en el desenvolupament educatiu i particular de l'alumne. Doncs bé, són estúpides aquelles sessions avaluadores descriptives de les "bondats" o "defectes" dels alumnes o de com va de bé el nen amb un especialista i el malament que es porta amb un altre (sense intentar esbrinar allò que el nen, amb aquestes manifestacions vol donar a entendre); tot perquè tot continuí igual que sempre, sense les modificacions, possibles i necessàries, de les quals les avaluacions han de ser el motor dels canvis, canvis vers la reducció al màxim possible de les petites, que poden ser molt grans, estupideses.

LA GRAN ESTUPIDESA SEMBLA QUE NO TINGUI REMEI
Vet aquí, ara, un exemple paradigmàtic de Gran Estupidesa: a A i a B se'ls farà insuportable habitar la terra. B diu que ell no limitarà el que calgui les emissions de CO2, perquè han de tenir -diu B- les mateixes oportunitats de desenvolupament (econòmic, clar) que els països ja desenvolupats han tingut. A, el primer en arribar a la cursa en la contaminació i l'escalfament de la Terra, no ha dit nosaltres els més escalfadors del planeta emetrem, del que calgui per ara, encara menys que B, i així A i B progressarem en aquesta direcció, la de fer òptima la vida de tothom a la terra: coincidirem el més aviat possible en els índexs més baixos de les emissions perilloses per a la vida del globus. Ja es veu que A i B és igual a G8, els més desenvolupats de la Terra.

UNA PREGUNTA, UN DESIG I UNA ALTRA REALITAT (1)

2009-07-12T11:00:00.014+02:00

La pregunta és de la Zel: "vols dir que l'estupidesa té cura?" El desig és de la Marta: "no ens podem permetre quedar quiets davant una estupidesa que ens destrueix".

Posaria la mà al foc, i quedaria intacte, afirmant que aquella pregunta i aquest desig no són excloents, en les persones que escriuen una i altra cosa. És a dir que segurament que la pregunta de la Zel també la formularia la Marta; en aquest termes, posem per cas: l'estupidesa, vols dir que té cura, si s'hi segueix combregant? Pregunta retòrica, que potser també ho era la de la Zel. I, per altra banda, qui podria dir que la Zel no té, també, l'anhel clar de fugir el més possible de l'estupidesa?... que és una forma, la de girar cua i caminar altres camins, de no quedar quiets davant l'estupidesa; de fer bàsicament el possible per no combregar-hi.

Suggereixo considerar, primer, tres proposicions. Una: la Gran Estupidesa, sembla que no tingui remei. Dos: el remei de qualsevol cosa sempre n'és, en principi, una altra (una obvietat). Tres, Tothom (que aquí vol dir estrictament cadascú) ha estat i estarà estúpid en alguna o altra ocasió. Aquesta seria la petita estupidesa, que en termes relatius pot arribar a ser gran (aquelles grans fotudes de pota, que tots en tenim una col·lecció; alguna d'aquestes fotudes de pota, tenen el seu origen en l'estupidesa, altres pertanyen a la nostra entranyable humanitat). Aquesta, la petita estupidesa, podria tenir remei.

DEFENSES, DEL TOT PASSIVES, CONTRA L'ESTUPIDESA. ( i 6)

2009-07-09T11:38:00.009+02:00

Vet aquí que, com a l'Ésser d'Aristòtil, també a l'estupidesa es pot dir de moltes maneres. Però com a mi em tira més la caseta concreta pel costat de l'existència, faré notar que l'estupidesa és manifesta a dojo en un àmbit o en un altre. La cançoneta de l'estiu de cada estiu és gairebé res comparat amb el no-res estúpid del futbol, que per la sensació de guanyar es fan anar, amb declamacions grotesques d'aquí i d'allí, xifres astronòmiques.

Ai! punyeter sentimentalismes "descervellat"! Una altre negoci ruïnós aquest d'extirpar-li, el cervell als sentiments (o els sentiments al cervell, tant fa) i fer créixer els beneficis putrefactes del sentimentalisme purulent. I de la fabricació de mites? Què me'n dieu?

Com això podria arribar a ser interminable posaré aquí un ingredient final molt potent per compondre una certa fórmula imaginativa (imaginativa del tot, ja que no pot -i no ha- pas existir mai) que donaria com a resultat un antídot per a combatre l'estupidesa.

PROTECCIÓ PER A LA PELL QUE COBREIX L'ÀNIMA O DEFENSES PER PROTEGIR-NOS DE L'ESTUPIDESA. (5)

2009-07-08T11:00:00.012+02:00

Tema musical, el que seguirà, d'alta protecció per a la pell.
Si l'estupidesa ha triat el nefast negoci de deixar de banda les condicions del desenvolupament
(tal com el d'una rosa que es desplega pètal a pètal per a arribar a ser del tot)
per aferrar-se al progrés -fa temps erosionat-
de pinyó fix
(com anant per les vies del tren que només donen possibilitat en un sentit o en un altre, o progrés o regrés; però sempre en una mateixa i única direcció, la del guiatge que imposen les vies, les del progrés; no pas les del desenvolupament que la pressió del poder fa fins i tot l'impossible per a que sigui únicament econòmic).
Si tot això, llavors apliqui'm jo mesures extremes en correspondència a la meva necessitat individual,
la que sigui indubtablement personal
i pròpia de mi;
mesures que dilatin els porus de la pell
pel regalim d'uns sons que quedin,
per filtració,
totalment absorbits en l'únic receptacle possible: l'ànima sentida, de pell, carn i ossos.

PROTECCIÓ PER A LA PELL DE L'ÀNIMA. DEFENSES PER A L'ESTUPIDESA (4)

2009-07-07T21:23:00.009+02:00

Sota la pell, les emocions.
La pell mateixa és ànima que es deix emocionar.
Aquesta pell és delicada.
S'endureix, no pas pel pas del temps.
Es fa insensible amb petites dosis d'estupidesa volguda i buscada.
Preuada, fins i tot.
De plàstic dermoestètic ens queda deixada en mans d'experts de la sola matèria quàntica.

Cal cuidar-la com es mereix.

Sabent que la pell és simultàniament de tots el colors,
el so que sonarà seguidament és aplicable a les pells quan són setinades,
béllissimament negres on els raigs del sol
s'hi perden en certa mesura,
transpirant-los càlids de ritmes dansats.

PROTECCIÓ PER A LES ÀNIMES O A L'OMBRA DE L'ESTUPIDESA (3)

2009-07-06T13:55:00.021+02:00

Per a pells resseques pel sol de tota mena d'imperis, especialment d'aquells que mai s'hi pon. (Escolteu-la fins el final, no us en penedireu; notareu que hi ha molts sols, els que convinguin a tants colors) (Ah, us l'haureu de baixar, no ha estat possible inserir-lo al reproductor d'audio, no sé perquè; n.p.i. Cliqueu a l'enllaç de l'mp3, espero que funcioni)

PROTECCIÓ PER A L'ÀNIMA O A L'OMBRA DE L'ESTUPIDESA (2)

2009-07-06T10:00:00.008+02:00

Per a pells una mica més delicades, exposades ja algunes hores al sol.
(Lluny en tot moment, però, d'aquelles pells socarrimades pels raigs uva).

PROTECCIÓ PER L'ESTUPIDESA. PREVENCIONS PER A L'ÀNIMA (1)

2009-07-05T23:19:00.012+02:00

Estiu. Dos perills. Un per la pell. L'altre per l'ànima. Per la pell, ja se sap: protecció solar. El de l'ànima (la que s'emociona sota la pell i la posa de gallina), un dels atemptats de l'ànima: la cançó de l'estiu, l'estúpida cançó de l'estiu de cada estiu. També ens cal protecció. Suggereixo aquesta cremata suau que la pell, l'única pell que també ho és de l'ànima, absorbirà gustosament, sense faltar, en cap moment el respecte al ph de la qualitat:

VAN GOGH

2009-07-05T10:56:00.007+02:00

EXTRET DEL BLOG ARA MATEIX, ZEL

"En mi cuadro café por la noche, intenté expresar que el café es un sitio donde uno puede arruinarse, volverse loco, cometer crímenes. En resumén busque, mediante contraste de rosa tenue y rojo sangre y heces de vino, de verde suave Luis XV y Veronés en contraste con verdes amarillentos y verdes blanquecinos duros, todo junto en una atmósfera de horno infernal de azufre pàlido, expresar algo así como la potencia tenebrosa de una taberna.
"Y a pesar de todo eso asumiendo una apariencia de alegría japonesa unida a la candidez de un Tartarín...

"¿Qué quiere decir dibujar? ¿Cómo se llega a hacerlo? Es la acción de abrirse passo a través de un invisible muro de hierro que parece interponerse entre lo que se siente y lo que es posible realizar. Como hacer para atravesar este muro, pues de anada sirve golpear fuertemente sobre él; para lograrlo se lo debe corroer lenta y pacientemente con una lima, tal es mi opinión"

Citat per Antonin Artaud en Van Gogh el suicidado por la sociedad.

"Por tanto no describiré un cuadro de Van Gogh después de haberlo hecho él, pero diré que Vang Gogh es pintor porque recolectó la naturaleza, porque la retranspiró y la hizo sudar, porque salpicó en sus telas, en haces en monumentales gavillas de color la secular trituración de elementos, la terrible passión elemental de apóstrofes, estrías, vírgulas, barras que, después de él nadie puede discutir que forman parte del aspecto natural de las cosas".

Antonin Artaud, del mateix text abans esmentat.

QUAN ELS DÉUS ES DISTREUEN

2009-07-04T11:07:00.020+02:00

Serà que quan els déus abandonen les seves diferències llavors és que brollen les humanes coincidències. Clar està que la més gran i celebrada coincidència, entre humans i déus, fora que aquests, els déus, acabessin no existint. Però això queda no solament molt llunyà, sinó que per aquí no s'hi va pas, precisament.

Mentre tant i conseqüentment aprofitarem al màxim les seves distraccions.

Considereu quina meravellosa coincidència de factors purament humans: Vilafranca del Penedès, vi, cava, jazz, dones (les respectives, menys en un cas que marca una mena de punt zero de coordenades; capaç, per tant, l'amic al·ludit, de inscriure-hi qualsevol valor que ho sigui, és a dir que sigui mútuament vàlid) i, el gran denominador comú: amics llegendaris, d'allà quan feia poc que encara fregàvem l'adolescència. De fregar vam passar a puntejar i batre, guitarres i tambors, respectivament.

Això últim també resta ja molt llunyà. Però vet aquí, de sobte, la relativitat del temps. Del temps musical que pot retornar, intacte en sí mateix, però seduint novament, els cosos, i consegüentment, com de vida entre humans es tracte, emocionant les ànimes.

Descendim als elements concrets. Del temps musical, dels seus ritmes i compassos, s'encarregà de manera molt vitalista amb moments de gran intensitat el grup Spyro Gyra (adjunto document antiburocràtic, tot i que no del lloc però sí de la mateixa formació).

Els passatges musicals més intensos, jo els celebrava amb un glopet lent i estirat de cabernet souvigyon local i exquisit.

Dos sants -cabernet i souvignon- que en deixar les seves diferències s'uniren en temps pretèrits i ahir, encetada la nit, en uns quants actes de conciliació amb els humans, ompliren les copes, previ pagament del tiquet que incloïa tres consumicions. Copes que l'organització de l'esdeveniment va veure oportú que els assistents les pengéssim com si d'un escapulari es tractes (també adjunto document gràfic).

Molt pràctic l'invent. Les mans lliures podien moure's segons la voluntat dels seus propietaris (exclosa tota intervenció divina).

PRIMERA PENSADETA EN TEMPS DE VACANCES (i2)

2009-07-02T13:32:00.007+02:00

Recupero ara aquella parauleta, del post anterior, tan inherent a allò que ha de ser una carcassa, que és la part d'un tot capaç d'aguantar, del mateix tot, la resta de parts. La diferència, essencial, entre totes les parts és que la carcassa és interna, la resta de les parts o no ho són ho poden no ser-ho.

Amb aquesta paraula interior a la boca anem a considerar un seguit d'elements. Poc qüestionable em sembla que és dir que el prototipus per exel·lència d'institucions democràtiques haurien de ser els centres educatius i que una part, interior a les institucions democràtiques, que les diferencien d'aquelles que no ho són, està en la manera de ser governades. Doncs bé s'ha optat, per als centres educatius, pel model de govern empresarial i no pas per l'explícitament (i internament) democràtic.

Augmenta el poder de la direcció i disminueix el dels participants, diversos, en el procés educatiu. Això ja fa temps que va així. El temps per les consideracions grupals i d'interès pedagògic (d'aplicació pràctica a les aules fruit d'aportacions complementàries de l'experiència i de la novetat) és minso i tendirà, amb la nova llei a ser inexistent o a incrementar-se amb la mena de subterfugis per ara mostrats (o d'estil semblant). Més temps, més sou: establiment de diferències, molt a l'estil empresarial, tot i el mal estar que això pot arribar a propiciar entre els professionals d'un mateix centre educatiu.

Ordeno i mano, simpaties i antipaties, afinitats el·lectives a dit, centres formatats a la mida de requeriments empresarials que veuran en les escoles un motiu negociable amb finalitats econòmiques; incentius econòmics faran la promoció dels professionals i dels centres en ordre a no sé quina exel·lència; els centres, alguns, seran agències promocionals del sector econòmic vigent en la zona d'ubicació (les promotores de la constricció han passat, els tocarà el torn a altres, no patiu: ara sector turisme).

Els resultats finals seran els que més comptaran, observeu com ja no es parla tant del duet exel·lència/equidat. Agafa predomina el terme exel·lència (ens afalaga més i té més bona premsa). Crec que els més necessitats són els que més atencions necessiten en ordre a adquirir la seva possible i màxima autonomia. Prepara'ls-hi, als mes capacitats, un bon programa amb pàgines web i altres recursos; que facin feina! la faran: se'n sortiran (amb orientació); els més necessitats, no. El model empresarial no està per la cultura de la participació en ordre a les necessitats múltiples i diverses dels més necessitats: no són rentables.

Aquesta llei, la LEC, potser que tingui color democràtic, però la seva carcassa neix amb al·luminosi. És una estructura que pot arribar a ser esquelètica, però serà farcida amb capes i més d'esforçades aparences.

PRIMERA PENSADETA DE VANCANCES (1)

2009-07-01T12:32:00.007+02:00

Vet aquí una estructura. Què serà? Carcassa o esquelet mortuori? Està per decidir. Degut al furor religiós dels creients en el benefici i el consum infinit ara es veuen, pels carrers urbanístics, estructures, que si bé encare no son esquelets mortuoris tenen tota l'aparença de ser fantasmes: ningú hi treballa hi els seus habitants no hi són. I els fantasmes, de tota mena, no poden tenir altra cosa que aparença (tot i que poden arribar, els fantasmes humans, a ser molt eficients, fins el límit crític o crisi).

Hi ha alguna altra cosa la més significativa de totes, estructural i que estigui per decidir el seu futur? Resposta, inicialment hipotètica: per ara les decisions vers a aquesta cosa van en la direcció de l'esquelet mortuori. Passos previs: les aparences fantasmagòriques. Aquests són, ara per ara, els nostres passos preferits, els de les aparences fantasmagòriques. Hi estem caminat. Serà mostrat amb claredat en el següent post, però comencem a veure-ho ara.

Vaja'm. Vet aquí una estructura per decidir. La seva denominació: DEMOCRÀCIA.

Les seves constitucions, les seves organitzacions, els seus repartiments i permutes de responsabilitats, els seus càrrecs, els seus discursos, els seus debats, els sues mítings, les seves reflexions, les seves fonamentacions teòriques (amb protagonistes inclosos) , les seves urnes, les seves votacions, el seus recomptes de paperetes... Tot això (i més) no més que estructura. Ni carcassa, que segons la Enciclopèdia Català (eufòricament on line i liberalitzada, que ja no pertany a cap club de selectes... ni funcionaris, vull dir que estic molt content per això)... deia que segons l'Enciclopèdia, carcassa vol dir: part interna d'alguna cosa que aguanta altres partes. M'agradaria subratllar la parauleta "interna". Ho faig: interna.

Ni carcassa, ni esquelet mortuori per ara, és aquesta "DEMOCRÀCIA" a l'ús. No és, ni de lluny, una democràcia amb formes de participació directa (i mira que avui en dia hi ha possibilitats tècniques per a que ho fos, però res: ens falta la formació) ni, per tant, participativa de debò (això ja no és una forma, és "txitxa") . Tot queda força formalet.

És esquelètica, la democràcia nostra de cada dia-els-poders-econòmics-ens-la-doni-avui? No. La mort (sentit final de tot esquelet) de la democràcia és la dictadura en qualsevol de les seves mil (i més, perquè ni ha moltes d'amagades) cares. I no és el cas. Ni la qüestió.

Quina és la qüestió? La qüestió és, per on anem? Quina és la orientació? Cap a l'esquelet i el seu sentit, o cap el farcit de debò democràtic? Sóm més el farcit d'una carcassa o les restes càrniques d'un esquelet? Aquesta és una d'aquelles qüestions que es resolen segons l'esquema lògic de: "ha de ser o la Verge o San Josep".

Ah! No ens haurien de valer les respostes pilarraòliques tipus: vosaltres joves critiqueu la democràcia perquè no heu viscut la dictadura franquista.

Vet aquí, encare ara, la dictadura tapant boques.

OBLID

2009-06-27T19:29:00.008+02:00

Del llibre "Un encuentro" de Milan Kundera (Tusquets Editores, 2009), pàgines 182 i 183:

"¿Qué representaba el arte para ellos? La manera de mantener desplegado todo el abanico de sentimientos i reflexiones con el fin de que la vida no se redujera a la única dimensión del horror".

"Pienso en los últimos años del siglo pasado. La memoria, el deber de la memoria, el trabajo de la memoria, eran entonces las palabras-bandera. Consideràbamos un acto de honor perseguir los crímenes políticos del pasado hasta sus sombras, hasta las últimas manchas mugrientas. No obstante, esa memoria muy particular, incriminadora, presta siempre a un rápido castigo, no tenia nada en común con la que tan apasionadamente defendian aquellos judíos de Terezi, a quienes les importaba un pepino la inmortalidad de sus torturadores y hacían todo lo posible para conservar en la memoria a Mahler y a Schönberg.
Un dia, hablando de este asunto, le pregunté a un amigo: "...¿conoces Un superviviente de Varsovia?" "¿Un superviviente? ¿Cuál?" No sabia de que le hablaba. Sin embargo, un Superviviente de Varsovia ..., un oratorio de Arnold Schömberg, es el mayor monumento que la música haya dedicado al Holocausto. Toda la esencia existencial del drama de los judíos del siglo XX está concentrada en él. En toda su espantosa grandeza. En toda su horrenda belleza. Luchamos para que no se olvide a los asesinos. pero hemos olvidado a Schömberg".

En virtut d'un tot que és la vida i del fet que aquesta pot ser reduïda de tantes maneres, ben bé podem fer lliscar un bon manat de paraules i triar-ne una: en lloc d'horror, tota una dimensió a la que sabem es pot reduir la vida, també la vida és reductible a l'única dimensió econòmica. Gran diferència entre aquestes dues dimensions, en aparença; però furgant una mica les dues topen en un mateix fons: l'amnèsia d'una gran part del ventall que ordeix la vida.

GAUDIU, ÉS UNA ORDRE!!

2009-06-21T10:25:00.001+02:00

TEMPS FA. FINAL AMB BISOS INCLOSOS (i7).

2009-06-20T17:54:00.008+02:00

Aquesta peça és la més rica en continguts. La més complexa. L'orgull de les corones sense reis; bé, també sense corones; i ni ganes.

Rica, no caldria dir-ho, no pas en sentit d'un únic sentit, aquell que és colonitzador de la diversitat i riquesa humana; és a dir no pas rica en sentit econòmic.

Tema ric en el sentit de la diversitat -noto que em falla la modèstia-, en variacions sobre una base força ben consolidada (que per cert va costar suors posar-la sota el règim, sense consideracions, del metrònom).

El reflex del teu mirall, és el seu títol. Segurament que sense miralls tindríem força consciència de la nostra corporeïtat, el problema ha estat en haver perdut el cos sencer i viure de la imatge. Imatges vives? Més aviat, fantasmes.

Potser per sortir del mirall, si voleu un component de l'armari, no aniria malament del tot posar-li un mirall al mirall; qui sap, potser amb tanta repetició d'imatges, per sacietat i avorriment, ens donaria per agafar cos; una miqueta més de consistència, vaja.

(PARÈNTESI) HOMENATGE A VICENS FERRER

2009-06-20T16:48:00.007+02:00

QUE ARRIBI UN DIA EN QUÈ ALLÒ DEL TOT DESCONEGUT, PER EXPERIÈNCIA PRÒPIA DE TOTHOM I CADASCÚ, SIGUI TOTA MENA DE MILITÀNCIA, PROVOCADORA O EXECUTORA, D'ACTES GUERRERS (SENSE DISTINCIÓ DE BÀNDOLS). D'AQUELL MOMENT, PERSONES COM EN VICENS FERRER EN MOSTREN INDICIS. O SI MÉS NO UN S'HO POT IMAGINAR, MENTRE QUE ALTRES, AGRAÏTS, JA L'EXPERIMENTEN.

TEMPS FA. DESPRÉS DEL DESCANS, SEGONA PART DEL CONCERT (6)

2009-06-18T16:05:00.020+02:00

Molts i diversos poden ser els entrebancs que surten al pas de la vida. Uns seran salvables, altres es podran esquivar, alguns superables malgrat -o gràcies a- les seves dificultats. N'hi ha que són, però, estaques a la roda clavades al terra de l'immobilisme personal. Immòbils les rodes, es repeteixen una i altra vegada els sues raigs, sempre els mateixos. Quiet, un, no fa altra que donar voltes. Il·lusió, aquestes voltes, de canvi, de moviment. Il·lusió, miratge. Aquest terra és el que ha de morir a fi i efecte de poder viure. Morir de inanaició. Com l'aliment no és il·limitat, millor aprofitar-lo pels aspectes vitals o vitalitzadors.

I aquest és el títol d'aquest tema. Morir per viure:

TEMPS FA (4)

2009-06-17T23:25:00.008+02:00

Un joc als cinc anys, és el títol d'aquest tema. En aquesta peça l'edat no és altra que la dels cinc temps del compàs que la bressola.

I també, clar, com tota música és un joc. Però un joc als cinc anys pot i hauria de ser simbòlic de moltes coses, creatives totes elles.

És, tanmateix, un temps fronterer, que hauria de donar pas a la calma, a un cert tipus de repòs... difícil, sembla ser avui en dia, per bastants nens, el bressol del quals està entre la pulsació, absolutament descompassada, de les mancances i la de les sobreexcitacions, diverses, del mercat... per si la crisi fos poca cosa.

TEMPS FA. (UUN, DOOS,TREES; UN DOS TRES I..) (3)

2009-06-14T18:12:00.071+02:00

El títol d'aquest tema pot representar la manera que teníem de treballar, la forma de confegir les peces musicals. És un joc de paraules i de significats.

Més com un joc lúdic, no pas tant com un joc de falla mecànica (que també).

Sorgí de manera espontània i còmica. Potser com una manera de posar oli a les dificultats de l'elaboració pròpia.

Pèl a pèl, pel pròxim dia sorgí, segons recordo, al final d'un assaig (millor, per posar-hi punt i final), segurament que per acabar "per aquesta nit" el seguit d'entrebancs.

Deixem-ho pel pròxim dia; pel a pel: amb la qual cosa, rient, volíem dir poc a poc; rient, també dèiem, per tant: pèl a pèl, nuets o, el que és el mateix, fins les pilotes de tanta repetició.

Millor deixar, pel pròxim dia, que la continuïtat prengués el relleu

TEMPS FA (COMENÇA EL CONCERT) (2)

2009-06-13T23:15:00.013+02:00

Aquest era el primer tema d'aquell vinil: Papallones i elefants. Era el que donava títol a l'àlbum. Es veu que vam remenar pel regne animal; per no anar més enllà del nostre propi reialme, suposo.

Clar que no es tractava d'anar contra els magnífics exemplars d'aquestes dues espècies. Es tractava d'allò que podien representar. D'allò que vam voler veure que podien representar. La força, la brutalitat, la bestiesa i brutalitat que tot s'ho carrega, que aixafa tot el que troba pel seu davant, això per un costat; i per l'altre, la sensibilitat, la consideració, l'enteniment, la bellesa, el respecte i la manifestació del que és delicat i per tant necessari i imprescindible; el que és lleuger, ingràvid i expansiu en totes les direccions que fan el possible comprendre i no únicament judicar.

Pensàvem, però, en evitar la confusió del maniqueisme. No que uns fossin papallones i altres elefants. No. La composició, en cadascú, està servida, però en principi hi ha la possibilitat d'afavorir més uns aspectes, així com també la d'engreixar els altres.

Hi ha, per tant, la possibilitat d'anar destriant sobre el coneixement dels ingredients més perjudicials en la barreja.

TEMPS FA. (PROVANT SO) (1)

2009-06-13T18:34:00.007+02:00

El que m'ha anat passant, i tornant, pel cap, una i altra vegada des de fa molt de temps, és editar en forma de post una certa música que fa 27 anys el grup Metamorfosi vam gravar. Grup que com a una papallona vam deixar anar al 1985, em sembla.

Així que aturant la sínia de les anades i les tornades dedicaré, si la informàtica ho permet, un post per a cada tema musical.

Alguns comentaris acompanyaran i faran presents records, que procuraré fer-los, comentaris i records, al voltant de la gestació d'aquells sons ja llunyans en el temps.

El que pretenc amb aquests posts és posar content el meu Narcís, li convé; res, coses humanes; al mateix temps, clar, ho vull fer per compartir cinc instants fugisser i musicals amb vosaltres.

Bé, per començar els comptes ja no surten; això, per tant, promet: no seran cinc posts, ja que aquest i l'anterior també conten, total: set, per tant.