THÉOGONIE

La casa dels teletubbies...

2008-02-19T10:09:00.005Z

En el nou pis visc amb una mascota, un conill... És una estança de caracter temporal, a finals de mes será traslladat a unes instal·lacions més humanitaries. És petit, blanc i bufó. Corre, salta, és i és de color blanc... però... la mala béstia es caga per tots els racons i s'ha pixat un parell de cops a l'edredón del meu company de pis. Però, que s'hi pot fer, si el tanques a la gàbia sembla un d'aquells presos de Guantànamo i fa molta pena, però si el deixes lliure... fa de les seves. Ara, la nova casa sembla la dels teletubbies.

Quin pal la campanya electoral...

2008-01-29T11:49:00.000Z

Bufff... avui de bon matí mentres esmorzava he fet zapping... a un canal entrevista a en Rajoy i a l'altre en ZP (tots dos intentant desprendre falsa simpatia i més repentitnats que el Kent de la Barbie)... a l'altre anunciaven que avui es farien les primaries a l'estat de Florida i després han passat a parlar de les polémiques promeses electorals d'en ZP, he canviat per trobar-me un anunci inacabable d'un estrafolari objecte per fer gimnástica i finalment a l'altre feien uns dibuixos bomitius...

He posat música. Perqué ja no es poden fer els desayunos con alegria mirant un programa per nens presentat per una buenorra més tonta que el cagar? Aiii els vells (bells) temps...

Zum... Zum... ¿A que huelen las mariposas?

2008-01-25T11:52:00.000Z

Fa un ratet el meu company de taula m’ha dit:
-Alex, ¿vienes a hacer un café?-i al veure’m dubtant m’ha dit- Ven, ven.
Al arribar a la máquina m’ha dit:
- Has notado el olor de la tía que está con J.
- No, es que tengo la nariz supertapada, con mocos muy espesos. ¿Que pasa? ¿Huele mal?
- No…Es que soy muy sensible a eso. Huele a feromonas…desprende aroma sexual.
- Como los monos y los caniches?
- Si, si…
Quan hem tornat he mirat a la mossa que seia junt amb el J. (l’altre company de sala). Estaven els dos repassant els comptes d’un congrés. Era una noia grasoneta de trenta i llargs. No he notat res. Potser realment la noia estava en zel però jo sóc poc mascle o no estic per la labor. Potser el meu company té una imaginació desbordant. Potser és ell el que està en zel. O realment el que passa és que tinc una mucositat realment densa que m’aïlla de les senyals més primàries (el meu esput es pot descriure com un col·loide d’alta viscositat, gairebé és una substància sòlida, quin fàstic!!!).

Zum zum…

Mandra

2008-01-06T16:55:00.000Z

Quina mandra que fa posar-se a treballar... uffffff...

Nou any... noves visions

2008-01-03T15:50:00.000Z

Acceptar tal com estan les coses i confiar les nostres decisions als polítics i als buròcrates. Dormir plàcidament, acceptar les regles del joc i escudar-nos amb els conceptes de la justícia de la nostra nació. Això és el que fa avui la classe mitjana-baixa que forma la majoria de la població dels països occidentals… Som nosaltres, i això ens fa partícips dels grans holocausts que ha patit la humanitat durant el segle XX, i que seguiran durant el XXI. No som tant diferents que aquells soldats alemanys dels anys 40 que exterminaven a jueus, gitanos, eslaus, comunistes, etc, sense cap mena de pietat. Desprès de tant alliçonament apocalíptic doneu una ullada a l’entrevista de Jonathan Littell.

Bon any i que la força...

2007-12-30T20:13:00.000Z

Bon any a totes i a tots... i espero que la mirada d'aquest noi tant "eixerit" us transmeti força i energia per seguir lluitant! Un petonàs!

Nadal

2007-12-28T00:15:00.000Z

Encara que estigui un xic amargat i sigui una mica anticlerical, no odio el Nadal. M'agrada i el disfruto. Menjo com un porc, rebo regals, en faig... retrobo amistats, bec més del compte, teballo poc... i ric, ric molt amb la família. Total, que m'ho passo molt bé. Bon Nadal a tothom i espero que ho passeu tant bé com jo!

Dibuix d'en Masamune Shirow.

Mals sons

2007-12-27T15:17:00.000Z

Encara que alguns mals sons no paren de perseguir-nos i apareixen sempre quan menys ens els esperem... la vida segueix... en el fons la única cosa que podem fer és aprendre a conviure amb ells.

Alexandre el Gran!!!!!!!

2007-12-24T13:42:00.000Z

Hi ha dies que hom es lleva amb ganes de conquerir el món, amb projectes apocalíptics i envoltat d'una aura de campió llegendari. No hi ha barreres... tot és possible.

Ser valent o actuar sense pensar-s'ho

2007-12-19T17:48:00.000Z

De vegades un s'hi ha de llençar... no sempre cal ser prudent (encara que ser-ho fa savi), hi ha cops en què surt a compte arriescar-se. I si la cagues... n'aprens molt més.

Diari de baratillo, però bo

2007-12-18T09:25:00.000Z

L’únic diari de baratillo (diaris que donen de gratix a l'entrada del metro) que trobo acceptable és l’adn. És agradable de llegir, no és gaire sensacionalista, té un parell de columnes interessants i crítiques i un apartat de cultura petit però acceptable. Un dia d’aquests (que estigui avorrit) m’agradaria recopilar tots els diaris de baratillo d’un mateix dia i fer un post amb la comparació.

La fotografia correspon a la portada del diari adn d'avui. És la guanyadora del premi Unicef. Correspon a un casament afganés entre una nena de 11 anys i un avi de 40 anys. Què dimonis li deu estar passant pel cap a la nena? Jo crec que amb la cara paga.

Lilith, la pèl-roja impertinent...

2007-12-17T10:22:00.000Z

Al ser un ignorant en cultura sacra em pensava que el personatge de Lilith era una invenció dels llibres de vampirs… però sembla que no, que surt a la Bíblia. Era pèl-roja, rabiosa i independent i aviat es va aburrir sexualment Adam… (i això que va tenir 100 fills amb ell) i va deixar-lo perquè ell es negava a cambiar de posició follatil (Adam era fanàtic del misionero). I finalment, atenció, Déu la va castigar per voler ser independent.
Si doneu una ullada a la Petite Claudine podreu llegir un resum cínic de la història d’aquesta noia.

PD. És casualitat que la replicant Zhora sigui pèl-roja, jugui amb serps i sigui la única que ensenyi carn en tota la pel·lícula?

Els records de somriure trist

2007-12-06T14:37:00.000Z

Els records de somriure trist són uns angelets foscos que de tant en tant ens rememoren a cau d’orella les vivències que tenim més amagades...

Misèria

2007-12-06T13:14:00.000Z

Quant vaig entrar per primera vegada a la Pl. de Toros “Las Arenas” tot era ple d’escombraries i cagades. Només arribar a l’entrada vem descobrir que la plaça tenia habitants, uns yonkis i un vell, que vivien en unes barraques muntades a la porta de l’edifici. Tot plegat feia una pudor inaguantable… era fastigós, era una pudor tant penetrant que s’impregnava a la roba i no t’abandonava fins que te la treies i et dutxaves. Va haver de venir una excavadora per poder apartar les deixalles que hi havien acumulades.
Els yonkis eren una parella que estaven molt demacrada, el xicot era més o menys extrovertit i la tia no s’anadonava de res… anava amb un xute permanent. Un matí mentre jo estava inspeccionant una capsa de testimonis prop de les barraques, de repent va sortir el xicot de la cabana de matalassos, va fer tres passes i sense adonar-se que jo estava a parell metres de distància, es va baixar els pantalons i va començar a cagar… en aquell moment vaig entendre que la gran quantitat de merda que hi havia a l’entrada no era de gos, sinó humana. Vaig fer-me venir tos… i el noi va girar-se i va dir… “ostia perdona no te havia visto” i va pujar-se els pantalons i va marxar cap a un racó més allunyat, fora de la vista.
Aquella pobra gent cagaven i pixaven a un parell de metres d’on dormien, no els hi importava la brutícia, la pudor... estaven més enllà de tot això; aquesta és la diferència entre misèria i pobresa.

Visions de futur...

2007-12-01T09:52:00.000Z

Fa tres anys vaig deixar una feina sense plantejar-me quin seria el meu futur inmediat, mentres que ara, fa mesoso i mesos que em plantejo quin serà el meu futur d'aquí a un any, quan hagi acabat totalment la tesi... és quelcom que em tortura, per què? La veritat és que m'agradaria ser molt més aventurer que el que sóc... és dificil abandonar un bon recer on estem ben fondejats per tal de navegar mar enfora, a través de l'oceà incògnit.

Periodes de retorn

2007-11-27T20:00:00.000Z

París 1789

París 1830

París 1871

París 1968

París 2007

De tant en tant els francesos aixequen barricades contra l'estat per tal de defensar els drets bàsics de l'home: la llibertat, la igualtat i la fraternitat. Aquí fa molt i molt de temps que no passa. Potser és el què ens diferencia dels francesos és la falta de collons. Es va acceptar una transició indignant i la imposició d'un rei Borbó a finals del s. XX (surrealista... la mateixa família que els francesos els van fotre fora fa més de 170 anys!!!!!!). Realment crec que som uns pringats i una colla de mesells. Ni memòria històrica ni gilipollades... ja ni ha prou d'abaixar el cap i dir que no hi ha ni bons ni dolents!.

Embrujado...

2007-11-27T18:46:00.001Z

M’he quedat enganxat a un serial televisiu anomenat “Embrujadas”. No és pas aquella sèrie del ninot en forma de gat que parla, és una que té un xic més de qualitat i no fa tanta ràbia. El format d’aquesta és del tipus “House”, cada episodi és independent, però existeixen algunes trames de baixa freqüència dedicades als “freaks” incondicionals. Majoritàriament, aquestes sèries estan dissenyades per a un públic relativament jove no disposat a aguantar un culebrón bananero que impliqui aguantar tot un seguit de trames dia a dia, aquesta, però tampoc es una sèrie al estil “usar i tirar” dels anys 80 en què en el fons eren tot un seguit d’aventurilles cutres d’uns personatges que abocaven irremediablement al avorriment (al pur estil “Equipo A”). Malgrat tot, el què em preocupa, és que aquesta sèrie no està destinat al mateix tipus de públic que “House” sinó és destinada a noies d’adolescència poncellenca... on l’argument consisteix en que quatre petardes que estan com un tren es dediquen a eliminar dimonis amb una fisonomia tipus Kent. Estic fatal.

Canvis de parer...

2007-11-26T21:13:00.000Z

El perfil físic de la dona ideal m’ha anat canviant amb l’edat. De ben jovenet (èpoques de EGB) la meva noia havia de ser primeta, rosseta i sense pit (més o menys com les gimnastes), més tard van passar a agradar-me les noies primes i altes amb atributs femenins, però no excessivament marcats (noies tipus model, si, si), però a mida que va anant passant el temps aquesta noia andrògina va anar guanyant en corbes, fins a convertir el cul i les mamelles en els objectius del meu deliri... Si, si... ara aprecio molt més els “manillares”... i em perden els escots voluminosos. Suposo que quests canvis estan directament relacionats en l’arribada a l’esplendor de l’edat reproductiva... l’objectiu inconscient d’un mascle és trobar una femella que pugui parir amb facilitat i alimentar els seus fills, es a dir, caderes amples i pits grossos.

Esbós de Paolo Eleuteri-Serpieri.

El consol d'un rolero

2007-11-25T20:23:00.000Z

Què fer perquè una noia es tregui les calcetes? Això no és pas una fórmula magistral que passi de generació en generació, i pel que fa a mi mai he rebut cap consell o pista per part dels progenitors. Crec que això depèn directament de la selecció natural, però no d’un garbellat a la lleugera, sinó d’un complexa procés amb capacitat de decisió pròpia. Aquesta selecció té un sentit contrari al què nosaltres creiem. És a dir, en realitat aquella que hom vol atraure i no reacciona favorablement, no és perquè no l’atraguem, sinó perquè la mare naturalesa pensa que és molt més sa pel nostre futur (i el de l’espècie) que no creuem els nostres gens amb la primera petarda de torn. D’aquesta manera, s’entén que en les meves èpoques de joventut no m’hagués embolicat mai amb cap yoli de tanga subio i cintura de avispa… (i mira que n’hi havia a l’escola, i mira que hi somiava).

Dones bel·ligerants...

2007-11-17T12:43:00.000Z

A mi m'agraden les dones lluitadores i geniudes... Al principi em semblaven distants però, a la llarga, he descobert que són molt més pròximes i obertes que les altres, encara que de tant en tant, hom hagi de vestir un arnès ben forjat per sobreviure a la lliça.

Navegant cap a Madrid

2007-11-16T12:40:00.000Z

Quina tardor més extranya... no he pogut centrar-me ni fer-me un lloc... suposo que en el què passa és que en el fons estic navegant cap a un destí... i simplement m'he de mentalitzar a ser una mica mariner i prescindir de la terra ferma.

Sexe i violència

2007-11-15T19:18:00.000Z

Perquè s'associen les paraules sexe i violència. Una indica una de les accions més agradables que es poden fer en la naturalesa i l'altra una de les més desagradables. Ja sé que molta gent pensa que són els instints més bàsics i que moltes vegades van junts però... perquè no relacionen altres instints com... la gana i la violència, i el sexe i la por... o... el sexe i l'alegria (molt més usual potser)...
Quadre d'un tal Pascal Mohlmann.

I d'entre la boira...

2007-11-15T11:46:00.000Z

Quan s'entreveu el final del destí a la llunyania és quan la misió fa més respecte... Primer som inconscients del perill, a mig camí estem avorrits i al final estem inmersos en la batalla i no tenim temps per a meditar, però el terror arriba just abans de la fi.

Fumar...

2007-11-13T15:56:00.000Z

De vegades envejo aquells que fumen... tenen una escusa per fer un descanset, fumar i baixar al carrer. Encara que sigui una tonteria, crec que això és molt més sa que fer els maratons que faig sense descansar.

Inflexions vitals 1

2007-11-12T22:43:00.000Z

El descobriment de l'obra "Akira" de Katsuhiro Otomo van ser un gran canvi... corria cap a l'any 92, jo estava fart del món que em rodejava (el cole d'EGB, la família, els còmics de la Marvel, els amiguets) i un de les primeres novetats al arribar a l'institud va ser aquesta descoberta. M'ho va encomanar un nou coleguilla (crec que es deia Gepo), i per mi va representar un glop d'aigua fresca en un sopar mexicà... uns esquemes diferents d'historieta, uns personatges pròxims i alhora llunyans molt ben definits... i una reafirmació de la meva sensibilitat per la ciència ficció dura i la primera sensació que el què el còmic podia ser considerat art. Ho vaig disfrutar de valent... tant... que no he tingut collons de tornar a llegir aquesta col·lecció, no sé si per por a experimentar decepció, o per mandra (són uns 50 números tipus Asterix). Això sí, la considero un del meus tresors de més vàlua.