Bloc de Pep Canício

Política ebrenca

2008-02-06T22:21:00.000+01:00

Ha nascut un nou bloc, impulsat per l'incansable Manel Zaera, que pretén ser un espai obert a la participació dels polítics del territori. Es diu Política ebrenca. Fins ara hi han penjat escrits el diputat Francesc Sancho (CiU), el periodista Gustau Moreno i el deltebrenc Robert Bellaubí, també de CiU. Per referències hi apareix també Xavier Sabaté, Delegat del Govern a Tarragona (PSC). Ningú més tot i que suposo que se n'aniran afegint d'altres.

En una entrada anterior jo em preguntava retòricament si és possible un gran acord per l'Ebre. Òbviament penso que sí, tot i que ara no es el millor moment, quan les eleccions estan a un mes vista i el que interessa és buscar els punts febles de l'adversari per a colpejar amb contundència i, en tot cas, diferenciar al màxim les ofertes polítiques. Per això -entre d'altres coses- no he escrit res des del 13 de gener (data per cert de referència per al debat a Tortosa).

Sóm un territori menut on acabes coneixent a tothom i tens amics de tots els colors. És tan difícil posar-se d'acord en els temes fonamentals que ens afecten com a ebrencs? És evident que no hi ha forces polítiques de disciplina exclusivament ebrenca. Aquí tots els partits són sucursalistes, tinguin on tinguin la casa mare, i no dic que pugui ser d'una altra manera, però en temes que tenen un evident component territorial, on cadascú defensa els interessos de casa seva, es fa imprescindible defensar els nostres.

Hem assistit al llarg dels darrers anys a diversos episodis on el nexe disciplinari amb la direcció dels partits ha fet acatar amb més o menys entusiasme postures de difícil acceptació per la seva militància ebrenca. Algún polític de les Terres de l'Ebre ha entonat el mea culpa, i això ho valoro positivament. Errare humanum est, i jo erro molt sovint. Hem d'agafar tots consciència de que en certes matèries no trobarem amics en els que potser són correligionaris (de l'Aragó, del País Valencià o d'on siguin), perquè ells actuaran amb una òptica de territori -del seu- i haurem d'establir llaços de consens fins on sigui possible amb els altres ebrencs, amb els què, pel que fa a la resta de l'oferta política, podrem discrepar tot el que calgui.

Els grans temes territorials són "qüestions d'estat" que no haurien de ser arma electoral al menys pel que fa als seus aspectes bàsics. La força de les Terres de l'Ebre rau en la fermesa amb què es defensin per part dels seus ciutadans.

Ingenuïtat? Molts diran que sí. Jo encara no em desanimo.

És possible un gran acord per l'Ebre?

2008-01-13T22:23:00.000+01:00

La lectura dels blocs ebrencs evidencia profunds desacords i desqualificacions a tort i a dret. Hom fa trinxera i s'hi llança a l'atac o es defensa amb virulència, segons com vagi la cosa. Tota proposta genera automàticament una oposició i ens queda sempre pendent el gran debat territorial que senti les bases del que volem o necessitem: hi ha ferides obertes, recents, i poca cosa es fa que ajudi a tancar-les.

La primera pregunta és: podem continuar així? podem permetre'ns el luxe d'un territori dividit pel que fa a un aspecte tan important com és la preservació dels recursos propis? Jo penso que no.

La segona pregunta seria: entenen els ciutadans de les Terres de l'Ebre que els que tenen la possibilitat de fer-ho no es posin d'acord sobre les qüestions importants? Crec que no ho entenen.

La tercera pregunta és la que dóna títol a aquest post: és possible un gran acord per l'Ebre?

Un dels aspectes més rellevants pel que fa al tram inferior de l'Ebre és la determinació d'un règim de cabals que garanteixi el bon estat del riu. Sense perjudici de que hagi de ser després el Pla de Conca el que el fixi en el marc de tota la demarcació hidrogràfica, és bàsic que des del territori es faci una proposta única. Doncs bé: això s'aconseguí amb l'acord de totes les administracions, organismes i entitats integrades a la Comissió per a la Sostenibilitat de les Terres de l'Ebre i s'aprovà el 8 de març de 2007, i s'aconseguí de l'única manera en què es pot avançar: parlant-ne, escoltant-nos mútuament, debatent amb estudis científics damunt la taula.

Si s'aconseguí aprovar una proposta sobre cabals, es poden aconseguir moltes més coses. Cal treballar per un acord que arribi a establir el màxim consens possible i cal fer-ho des d'aquí, amb la clara voluntat -que no nego a ningú- de preservar el que tenim per a nosaltres i per als nostres fills.

Aquest és el gran repte. Aquesta és la gran responsabilitat que tenim tots els que hi estem implicats. Més enllà de les circumstàncies político-electorals, canviants per la seva pròpia naturalesa, hi ha el compromís amb les Terres de l'Ebre i la seva gent. El camí no és fàcil, però s'ha de fer: defensant el present i mirant al futur.

Publicitat institucional

2008-01-13T10:33:00.000+01:00

Havia sentit que Canal 9 emetia sovint un espai publicitari de la Generalitat valenciana on es demanava agua para todos i s'insistia en com malgastem l'aigua de l'Ebre, que es perd a la mar mentre a d'altres llocs la necessiten imperiosament, però no havia vist l'anunci en qüestió. Anit, però, enganxat a una pel·lícula que feien a la primera, amb unes pauses publicitàries llarguíssimes que explotaven el fet de trobar-nos en ellò que es coneix com a prime time em va sorprendre de sobte l'espai publicitari referit.

La veu en off exposa el contrasentit de que la Comunitat que més s'esforça en el consum responsable i la gestió racional de l'aigua (la Comunitat valenciana) veu com l'aigua de l'Ebre, tan necessària, es perd abocant-se a la mar, salinitzant-se per a després haver de ser dessalada. Qualsevol expectador pot deduir sense gaire dificultat que uns que tenen una extraordinària cura en no malbaratar els recursos hídrics (els bons de la pel·lícula) assisteixen a la dilapidació de l'aigua per part d'uns altres (els roïns de la història) que, ans que permetre que la puguin aprofitar, la llancen a la mar per a no res, i després els bons han de recuperar l'aigua dessalant-la.

No pretenc aquí posar de manifest la fal·làcia de l'argumentari dels bons, que està extraordinàriament documentada, ni tampoc referir-me a la preocupant gestió dels recursos hídrics al País Valencià (constatada per la Unió Europea), tema en el què també resulta més que preocupant el que es fa o pensa fer en latituds més properes, però en abstracte el que em sembla enormement perillós és utilitzar les tècniques publicitàries per a convèncer a l'audiència televisiva de que hi ha uns roïns, els veïns del nord, que simplement per a fotre neguen l'aigua a qui té set.

Segurament el que fan és legal, però dubto que sigui lícit. Anit, el televident de la primera se'n deuria anar a dormir convençut de que si compra la colònia A... no es treurà les dones del damunt, si adquireix el cotxe F... tots l'envejaran, si s'aplica al muscle adolorit un raig de R... correrà com Carl Lewis, i que els catalans del Principat xalem com a feres fent patir set a tot un poble. Allà cadascú amb les colònies, els cotxes i demés béns de consum, però atiar el foc de la confrontació entre comunitats és d'una gravíssima irresponsabilitat i constitueix una manipulació inadmissible, més encara quan es fa utilitzant un mitjà de comunicació públic, en teoria de tots.

L'advocacia i els Drets Humans

2007-12-16T19:18:00.000+01:00

Divendres passat el Consell General de l'Advocacia va fer lliurament dels premis Drets Humans d'enguany. Els premiats foren el director d'orquestra Daniel Barenboim, el Monastir Mater Dei, de Nampula, a Moçambic, els periodistes Nicolás Castellano i José Naranjo, el programa de TVE “Con todos los Acentos" i la senegalesa Khady Koita (a la foto).

L'òrgan màxim de l'advocacia de l'Estat premiava així la lluita contra les mutilacions sexuals practicades amb les xiquetes africanes (Khady Koita), la integració en una mateixa orquestra de músics israelians i palestins (projecte West Eastern Divan, de Barenboim), la lluita contra els assassinats de xiquets i adolescents per a traficar amb els seus òrgans (monjes de Nampula), el treball periodístic honest i rigorós sobre la immigració dels caiucos i les pasteres (els periodistes canaris Nicolás Castellano i José Naranjo) i l'esforç que per la integració dels immigrants fa el programa de la 2 que dirigeix José Morillas.

Molts cops s'oblida la dedicació de l'advocacia en general a la lluita pels Drets Humans allà on no existeixen o es troben en perill, però aquesta lluita existeix arreu del món. En els darrers temps hem vist la persecució contra els advocats pakistanesos, el treball d'advocats xilens i argentins per a fer justícia amb les terribles dictadures que van sacsejar els seus països, la presència d'advocats espanyols als processos seguits contra saharauis, i tants d'altres.

L'advocacia transcendeix i ha de transcendir sempre la simple defensa d'interessos particulars i ha d'estar vigilant per tal de garantir, en general, que els més elementals drets de les persones es respecten. Divendres passat, a la sala dels passos perduts del monumental edifici de la Borsa de Madrid, a més d'un els assistents se li humitejaven els ulls escoltant Khady Koita i els demés premiats. El compromís amb llurs lluites en defensa dels Drets Humans és i serà ferm i decidit.

Chapeau!

2007-12-09T00:53:00.000+01:00

Llegia l'altre dia a La Marfanta que ICV aprovava amb un 6 els primers sis mesos del govern de Ferran Bel a l'Ajuntament de Tortosa i Jaume Forcadell explicava el per què d'aquesta puntuació.

No parlaré aquí dels diversos aspectes de la gestió de l'equip de govern municipal que Forcadell avaluava en un sentit o altre, sinó que em limitaré a treure'm el barret pel gest que representa el que ha dit el regidor ecosocialista: un polític de l'oposició aprovant la gestió del govern municipal!

Els ciutadans estem massa acostumats a veure desqualificacions automàtiques de la gestió o les propostes d'uns i altres pel simple fet de formar part de forces polítiques diferents, i a la immensa majoria de ciutadans que no militem a cap partit això no ens agrada, perquè sabem que no és cert. Els polítics de l'oposició suspenen la gestió dels governs respectius i els polítics del govern suspenen les propostes dels seus opositors. Com si el ciutadà fos tan estúpid com per a no poder considerar en cada moment les bondats o maldats de qualsevol política.

No hi ha res absolut: ni els nostres són tan bons ni els altres tant dolents. Uns i altres l'encerten o l'empastren. Va com va.

En una època en que la desqualificació de l'adversari és tan previsible, es podrà coincidir més o menys en la puntuació que dóna Jaume Forcadell al govern municipal de Tortosa, però s'ha de reconèixer que el seu gest dignifica la política. Que l'exemple s'escampi.

El tren a les Terres de l'Ebre

2007-12-05T08:31:00.000+01:00

Llegeixo a l'Ebredigital que l'Ajuntament de Tortosa ha aprovat una moció d'ICV que, entre d'altres coses, reclama que el Pla d'Infraestructures del Transport de Catalunya prevegi la creació d'un sistema ferroviari de les Terres de l'Ebre que uneixi les quatre capitals de comarca i el port dels Alfacs, en un horitzó de vint anys, així com l'aturada dels trens ràpids a l'estació de l'Aldea. Llegeixo també que el portaveu de l'únic grup que s'hi oposà, el PSC, va dir que era una proposta "insomniable".

Remenant pels calaixos i els armaris de casa he trobat diversos documents de quan els nostres avantpassats, mon iaio entre ells, estaven il·lusionats amb un somni semblant: el ferrocarril de Val de Zafan. Amb la tenacitat de molts, aquell somni tirà endavant tot el que li permetè l'empenta que li havien donat, fins a estavellar-se contra el mur de la inviabilitat econòmica. A resultes de la reversió de l'expropiació que s'havia fet, l'últim tram de la via oberta entre Amposta i La Ràpita, deixà fins i tot de ser el camí tranquil de les bicicletes, els carros i les mobylettes per a tornar a integrar-se a les finques de les què s'havia segregat.

D'aleshores ençà han passat moltes coses i una d'elles és que el transport de viatgers i mercaderies per carretera cada cop és més problemàtic: les carreteres i autopistes se saturen i la contaminació atmosfèrica i la sinistralitat són preocupants i hom lamenta no disposar d'una xarxa ferroviària en condicions (no parlaré aquí del caos de rodalies a Barcelona) i que s'estengui per tot el país. Un cop d'ull al mapa de Catalunya evidencia les mancances que tenim en aquest sentit.

Per això, quant tant es parla de l'eix de l'Ebre, bo és somniar amb un eix ferroviari al llarg del riu i treballar per a que el somni, més tard o més aviat, es faci realitat, tal com van fer fins on van poder els nostres iaios. Mentrestant, bo seria que l'estació principal del nostre Territori fos parada dels trens ràpids i tingués una freqüència de pas de trens que assegurés una efectiva comunicació amb els destins de tants i tants ebrencs que treballen o estudien fora. Seria una estació realment útil a la què s'hauria de poder accedir des de les diverses poblacions amb un servei d'autobusos pensat per a enllaçar amb les sortides dels convois.

Tot això val diners i segurament el servei que es doni no tingui una rendibilitat econòmica directa, però tampoc la té la sanitat o la justícia, per exemple. Els serveis públics ja ho solen tenir això: són deficitaris, però serveixen a la col·lectivitat dels ciutadans, en aquest cas assegurant una mobilitat que ens és bàsica per a dinamitzar el país i reduint el nombre de vehicles privats que circulen per les carreteres.

Els nostres tribunals i el món musulmà

2007-11-30T16:30:00.000+01:00

Des del passat dimecres dia 28 s'han celebrat al Parador de Tortosa unes jornades organitzades pel Centre d'Estudis Jurídics i Formació Especialitzada del Departament de Justícia de la Generalitat i el Consejo General del Poder Judicial amb el títol de Cultura i religió islàmica. Les jornades anaven adreçades a jutges i magistrats, amb l'objectiu d'assimilar tota una sèrie de fets culturals i religiosos propis de la població musulmana que viu a casa nostra, que poden tenir una gran transcendència jurídica.

Transcric els títols de les ponències més significatives: "Islam i món islàmic: conceptes per al debat", "El dret matrimonial islàmic: institucions previstes i conseqüències pràctiques", "La dona dins de l'Islam", "Islam, religió i llei: coincidències i divergències" i "Una perspectiva de futur: el jutge en una societat multicultural".

No cal dir que la iniciativa em sembla més que interessant: durant molts anys tot el sistema legal nacional i de l'estat i els tribunals que apliquen les lleis només han hagut de contemplar una societat homogènia però ara la situació ha canviat radicalment. En molts casos (europeus de l'est, sudamericans...) els aspectes diferencials són poc significatius, però en d'altres, com és el cas dels immigrants magrebins per exemple, el xoc religiós i cultural és important. Cal per tant que es tingui plena consciència d'aquest fenòmen i de com, molt possiblement, les determinacions judicials que aquí s'adoptin no seran compatibles amb les que s'haurien adoptat o s'adoptin en el futur als països de procedència dels justiciables, amb les conseqüències que això pugui portar.

Des de la ferma defensa dels drets que sentim ben nostres i que tant ens ha costat aconseguir, sense permetre que es vulnerin, la justícia ha d'estar sempre atenta als canvis que es produeixen en la realitat social i ha de saber donar una resposta ràpida. Es bo que els que l'han d'aplicar coneguin els determinants culturals i religiosos dels qui acudeixen als tribunals i els aspectes més substancials del dret que s'aplica a llurs països d'origen.

La popularitat del jutge

2007-11-27T08:48:00.000+01:00

Crec que ahir es va presentar el llibre "La soledad del juzgador" de la periodista Elisa Beni, esposa del magistrat que presidí el tribunal de l'11-M, Javier Gómez Bermúdez. No cal ser gaire espabilat per a comprendre que un llibre que es refereix al jutge Gómez Bermúdez, escrit a més per la seva dona, té un èxit comercial assegurat.

Sembla ser que el magistrat Alfonso Guevara, que també formava part del tribunal, ha expressat la seva queixa per quant considera que algun dels passatges del llibre constitueixen una deslleialtat personal i professional. La presidenta de l'Associació de Víctimes de l'11-M, Pilar Manjón, també ha expressat el seu malestar i sembla que, fins i tot, acudirà a la Fiscalia de l'Audiència Nacional.

Fa uns dies sentia a algú que deia que envejava del sistema judicial anglosaxó la discreció amb que es comportava, cosa que feia que als ciutadans els fos difícil recordar el nom d'algun jutge. Això evidentment no passa aquí, on més d'un jutge s'ha convertit en personatge mediàtic, la majoria de les vegades amb plena consciència d'aquest protagonisme.

El jutge Gómez Bermúdez no pot evitar que terceres persones escriguin sobre ell però la veritat és que a mi em deixa molt mal gust de boca que després d'un procés que s'ha qualificat de modèlic i en el què ell ha presidit el tribunal que l'ha dirigit i sentenciat, ara es publiqui un llibre desvetllant més o menys interioritats, escrit, precisament, per la persona que comparteix sentimentalment la seva vida.

No és només l'evident oportunisme comercial -que és freqüent, d'altra banda, a la societat de consum on vivim- sinó que aquest oportunisme es produeixi amb relació a una activitat que ha de comptar amb la discreció com un dels seus pilars bàsics.

Quan l'estat de Dret confereix a un dels seus tres poders, el judicial, l'alta funció que li encomana, carrega als qui la exerceixen amb la llosa de la imparcialitat i la independència. La discreció, això és, el fet que als jutges només se'ls conegui pel que escriuen quan dicten una resolució i no pel que diuen o deixen que es digui sobre ells, és essencial.

El magistrat i el català

2007-11-21T11:09:00.000+01:00

No vull entrar a fer per ara cap mena de consideració sobre els fets que es jutjaven ahir al Jutjat Central Penal, ni sobre la banalització de la circumstància que els acusats s'expressessin en català que vaig veure a les imatges de la televisió. Vull parlar, simplement, del dret a la tutela judicial efectiva i a que no es produeixi indefensió que reconeix als ciutadans la constitució espanyola.

Hom pot ser bilingüe, trilingüe o multilingüe, però sempre hi ha una de les llengües que és la que ens permet expressar-nos millor, en general o en un determinat àmbit. Es comprendrà que quan es jutja penalment una persona és important que aquesta persona entengui perfectament, sense dubtes, les preguntes que se li formulin -més encara tenint en compte el molts cops críptic vocabulari jurídic- i que pugui contestar-les utilitzant la llengua que li permeti expressar millor el que vol dir. Jaume Roura i Enric Stern tenien i tenen tot el dret a voler parlar en català si són jutjats a Catalunya o d'altres territoris on la llengua catalana és oficial i a qualsevol tribunal de fora de l'estat, però el magistrat ahir entenia que trobant-se el Jutjat Central Penal a Madrid, aquest dret ja no existia i això, tal com jo ho veig, no és cert.

En primer lloc perquè, en tot cas, la jurisdicció del Jutjat Central Penal abarca tot el territori de l'Estat. En segon lloc perquè és absurd que una persona de parla catalana pugui emprar el català en els judicis on sigui acusat que es celebrin a Girona, a Montpeller o a Berlín i no pugui fer-ho a Madrid.

Per tal de superar el problema de comunicació que es planteja quan tribunal i acusats no s'entenen perquè parlen llengües diferents, hi ha els intèrprets, que poden ser nomenats pel jutge sense cap altre requisit que el de conèixer les dues llengües a traduir. Si l'acusat no entén al jutge o al fiscal o als advocats, malament, perquè entra en crisi el dret constitucional de què parlava al principi, però si és el jutge qui no entén l'acusat i malgrat això no nomena un intèrpret, també malament a rai perquè no podrà impartir justícia, ja que el que resolgui vulnerarà aquell dret fonamental esmentat.

A més, no és el jutge qui ha de determinar la suficiència de coneixements de la llengua del tribunal per part de l'acusat, sinó que és l'acusat qui té el dret d'emprar la llengua en què millor es defensi. Quan el Conveni Europeu per a la protecció dels Drets Humans i de les Llibertats Fonamentals i la Carta Europea de les Llengües Regionals i Minoritàries (aplicables tots dos a l'estat espanyol) estableixen la necessitat d'intèrpret si el justiciable no parla la llengua del tribunal, no es refereixen a una avaluació de la competència en aquella llengua, sinó al fet objectiu de que no la parla, fruit del dret de decisió del ciutadà d'utilitzar l'idioma en què millor s'expressi.

La politització de la justícia

2007-11-18T23:48:00.001+01:00

És un tema que omple planes als diaris. Els lamentables episodis que es produeixen al Tribunal Constitucional (TC) i al Consejo General del Poder Judicial (CGPJ) han creat una inquietud realment detectable. Està polititzada la justícia? Jo crec que no. Ara està polititzat el TC i ho està també el CGPJ, però aquest fenòmen acaba en aquests dos organismes, que a més no tenen el caràcter d'òrgans jurisdiccionals.

Òbviament, cadascú pensa com pensa i tots som humans, però no he conegut cap cas en que s'hagi pogut dictar una sentència des d'un punt de vista polític. El poder judicial, una de les tres potes sobre les què s'assenta l'estat de dret, és en moltes ocasions l'última esperança dels ciutadans. En aquest context, la independència dels jutges esdevé bàsica.

A la justícia se la representa amb els ulls embenats per tal de donar a entendre que res l'ha de desviar de la imparcialitat que li ha de ser pròpia, de manera que a la vista dels fets i en aplicació estricta dels drets, es pronuncïi sense cap altra mena d'interferència.

De tota manera resulta enormement preocupant, fetes les salvetats anteriors, que a l'òrgan que interpreta la Constitució les decisions a adoptar puguin arribar a dependre de la correlació de forces al seu si.

Euskadi

2007-08-08T22:47:00.001+02:00

Avui he tornat del País Basc on he estat una setmana de vacances, repetint l'estada a la casa rural on ja vaig ser-hi l'any passat. L'estiu del 2006 es respirava la situació creada per l'alto el foc d'ETA i enguany moltes de les persones amb qui he parlat coincidien en que percebien un cert fre pel que fa a l'afluència de visitants, sobre tot dels provinents de la resta de l'estat, Catalunya a banda.

Els catalans representem una part molt important del turisme a Euskadi, amb treva o sense. Em deien a la Casa de Juntas de Gernika que som aproximadament la meitat del total. Cerquem òbviament el paisatge però també el veure com es viu el dia a dia des d'una altra realitat nacional de les existents a l'estat espanyol.

La vida a Euskadi aquest agost del 2007 es desenvolupa amb una aparent absoluta normalitat. La presència policial és pràcticament insignificant i el despreocupat trafegar dels estiuejants conviu amb els recordatoris als balcons i les fatxades de l'existència de presos que es demana que tornin a casa. Un aprèn ben aviat què vol dir presoak etxera. A Euskadi hi ha el que s'ha anomenat el conflicte però hi ha també un cúmul de drames personals: des dels que han patit directament els atemptats als qui tenen algun familiar a la presó.

A Euskadi, tot i tenir un paisatge magnífic, és molt difícil abstreure's de la realitat social i del conflicte i es té en tot moment consciència de trobar-se en una realitat diferent, sense possibilitat de confondre's amb altres paisatges també remarcables. En successives entrades en parlarem.

Terres de Salabror

2007-08-01T20:48:00.000+02:00

Confesso que quan el llibre va sortir em va passar per malla, que diem a La Ràpita. Com vaig explicar a l'anterior entrada d'aquest bloc, va ser el dia 5 de juliol que vaig comprar el llibre al de Llorenç, davant del mercat del meu poble i aleshores vaig tenir la confirmació de que l'encertava, perquè la senyora que me'l va vendre em va dir que l'havia llegit i que m'agradaria molt, mentre li espurnejaven els ulls.

Terres de Salabror és una història, però és també la història humana dels anys més durs de la nostra Ribera i de la nostra mar, una història de lluita constant contra totes les adversitats, en què es forjà el caràcter de la gent del Delta. Teresa Bertran, a qui no conec -o hauria de precisar "personalment" perquè el llibre ens mostra molt com és- mereix el meu agraïment per haver-me submergit en tot un món que estimo de manera especial. El seu llibre m'ha fet retrobar amb una gent i un paisatge que s'arrossega des del fons del temps i amb moltes expressions que són patrimoni nostre i que el lèxic globalitzat d'avui en dia arracona progressivament.

Des que vaig passar la darrera plana, que volia escriure al bloc parlant de Teresa Bertran i Terres de Salabror. No podia deixar passar aquesta primera tarda de vacances, a un Delta que s'ha mostrat grisós gairebé tot el dia, sense retre el meu petit homenatge a la feina de Teresa Bertran i a l'amor per les nostres terres i la nostra gent que regalima de cada pàgina del seu llibre.

Tal com dèiem ahir

2007-07-06T09:03:00.000+02:00

Sembla ser que una expressió semblant a la que encapçala aquesta entrada del meu bloc va ser dita per Fra Luís de León als seus alumnes de la Universitat de Salamanca en tornar a la càtedra després d'estar un temps a la presó. Jo, per sort, no he estat empresonat, però el llarg parèntesi sense publicar res al bloc dóna peu a començar així aquest text. Ja em vaig definir una vegada com a blocaire inconstant, fins al punt que he hagut de seguir totes les instruccions que apareixien en pantalla per a poder recuperar la clau d'accés que havia oblidat completament i trencar el blindatge per a poder escriure aquestes ratlles.

Per què tant de temps sense publicar al bloc? Jo crec que la raó bàsica és la socorreguda manca de temps que ens porta a tants "ja parlarem", "a veure si ens veiem", "quedem un dia", "a veure si m'hi poso". Ara, però, hi torno perquè en tenia i en tinc ganes i perquè dues empentes recents m'han acabat de decidir: una la d'Amadeus, blocaire rapitenc com jo, -a qui crec que no conec-, i l'altra la de Teresa Bertran, autora de "Terres de Salabror", a qui no conec personalment, però coneixeré literàriament tal com vagi llegint el seu llibre que vaig comprar ahir mateix.

Aquesta tarda, de cop, la imatge que impedeix la intemporalitat dels paisatges del Delta: l'espantaocells de l'era digital. Desenes de cd onejant al garbí de la ribera, en una dansa silenciosa i lluent. Que hi ha gravat a cada cd? Podem imaginar qui són els que comparteixen trinxera en la lluita de protegir el sembrat, un exèrcit heterogeni on, ves a saber, Manolo Escobar, la Caballé, els Stones i Lluís Llach estan muscle contra muscle defensant el tros.

Una mostra més d'inconstància: vaig començar aquesta entrada del bloc el dia 6 de juliol i l'acabo avui, 1 d'agost, dia en què començo les vacances.

El Dragon Khan, Llach i Ràdio Tele Taxi.

2007-03-26T08:56:00.000+02:00

L'oferiment per part d'ERC a CiU de la presidència de la Generalitat a canvi de convocar un referèndum sobre l'autodeterminació, ens porta de nou els records de l'agitada vida política del govern Maragall. S'ha d'agrair que la notícia hagi fet desaparèixer del lloc preferent de les portades la croada del PP, però aporta en aquests moments una dosi de superficialitat política que crec que no interessa a ningú.

Diuen els que n'entenen que ERC tracta d'evitar que CIU se li mengi terreny a les properes municipals. Jo no ho veig clar, perquè les eleccions municipals solen moure's en altres coordenades, però potser sí que hi pot tenir a veure, tot i que m'inclino més a pensar que és un toc d'atenció al PSC i al PSOE.

En tot cas, mirant-ho des de l'òptica d'ERC i més enllà de la manca de seriositat que es percep des de fora, la proposta els hi va bé per diferents raons:

1.- Perquè és inacceptable -tal com està formulada- per CiU, i això permet fer-la sabent que no hi ha risc d'ésser tinguda en compte.
2.- Perquè, en tot cas, ara per ara el referèndum en qüestió no és factible.
3.- Perquè els ajuda a recuperar, de cara a l'electorat, la pàtina de catalanisme sobiranista que s'havia diluït en el si del Govern d'Entesa.
4.- Perquè treu força a l'alternativa Carretero.
5.- Perquè pressiona als socis de govern i a Zapatero i el PSOE.

Aquest cap de setmana s'han produït dos esdeveniments musicals: el comiat de Lluís Llach a Verges i el concert otganitzat per Ràdio Tele Taxi a Can Zam. D'haver pogut jo hauria optat per viure in situ la darrera actuació del gran cantautor, però he de reconèixer que m'impressionà la gentada que es va concentrar seguint la convocatòria d'en Molinero.

Avui per avui -i no deixa de ser una sensació meva, sense més dades que l'avalin- tinc dubtes més que seriosos de que la gent del recital de Verges i la gent del concert de Can Zam comparteixin transversalment posicionaments comuns davant una eventual proposta d'autodeterminació i penso que com ja he dit en alguna altra ocasió, el frontisme nacionalistes-espanyolistes no ajudaria gens a assolir una majoria disposada a avançar en l'autogovern.

Penso que això ERC també ho deu veure així i si torna a intentar posar en marxa el Dragon Khan deu ser perquè sap que finalment no arrencarà. I és que hi ha una norma d'obligat compliment a l'hora de convocar un referèndum si un no és un suïcida polític: estar convençut de que es pot guanyar.

Les bienveillantes

2007-03-25T22:59:00.000+02:00

El dia 11 de desembre vaig comprar a Sète un exemplar de l'obra guanyadora del premi Goncourt 2006: "Les Bienveillantes", de l'escriptor americà Jonathan Littell (Nova York, 1967), que visqué a França quan era jove i resideix actualment a Barcelona, editada per Gallimard. És un llibre escrit en francès, amb nou-centes pàgines d'una lletra atapeïda, que he acabat de llegir fa una setmana. Em van dir que la traducció al català o al castellà no sortiria fins al 2008 (suposo que l'avançaran).

Al llibre, un antic alt oficial de les SS alemanyes explica el paper que va jugar, com tants d'altres, a la tragèdia de la guerra i diu: "No em penedeixo de res. Vaig fer la meva feina." Això ja ens dona una lleugera idea de la duresa del text, que fa que t'hagis d'aturar més d'una vegada i agafar aire, alternar-lo amb una lectura més amable o, simplement, quedar-te reflexionant sobre la condició humana.

El doctor en Dret Maximillian Aue, que és qui explica els fets en primera persona, et porta a capbussar-te no només en la barbàrie, sinó en quelcom pitjor: el fet que la barbàrie no era pròpia només dels assassins nats sinó inherent a tothom: cadascú feia la seva feina, en molts casos aïlladament innòcua, contribuint al resultat final. Al costat dels qui ordenaven l'extermini hi havia els que no s'hi oposaven, els que callaven, els treballadors ferroviaris que desviaven els trens cap a les estacions sense retorn, els funcionaris que prenien les filiacions, els metges que dictaminaven qui estava en condicions de treballar i qui no, el personal que netejava els vagons de bestiar d'excrements humans i retirava els cossos dels que no havien resistit el fred del viatge sense menjar ni aigua, els que se'n beneficiaven de les escasses propietats dels deportats, els directors d'empresa que rebutjaven com a mà d'obra els presoners massa febles, els que fabricaven el gas, els que mantenien les instal·lacions, els funcionaris que feien estadístiques de tot el procés, etc. etc. i les famílies de tots ells, que disfrutaven del confort que donava un sou segur.

Tret d'un nombre ínfim de monstres sàdics, la resta eren persones normals, que feien la seva feina i jugaven amb els seus fills amb una tendresa fora de tota crítica. El que et colpeix especialment és això: haver de reconèixer que l'extermini massiu dels jueus no va ser obra de quatre jerarques nazis i una colla de botxins sanguinaris, sinó que acabà sent la suma de moltes feines eficaçment desempenyades.

Seguim anant malament

2007-03-12T23:46:00.000+01:00

Fa més d'un mes i mig de la darrera vegada que vaig escriure al bloc (Vaig començar a escriure aquest text el dia 12 de març, però l'acabo avui, dia 25 del mateix mes). Ja he comentat en altres ocasions que, de vegades, l'economia del temps disponible que intento administrar entre totes aquelles activitats que vull fer -o que he de fer- em porta a aquesta situació guadianesca: llargs espais de paràlisi blocaire seguits de períodes més o menys prolífics. De tota manera, aquelles coses sobre les que m'agrada parlar no han canviat tant en aquest mes llarg i algunes han canviat a pitjor i això em feia restar en una inactivitat blocaire total.

Val la pena continuar parlant del trist espectacle de la manipulació de la bona fe de molts ciutadans? d'unes manifestacions a les què es convoca a la gent amb una única finalitat electoral sense cap escrúpol pel que fa a l'escalada creixent de la crispació que es genera? Aquelles ocasions en què m'he assegut davant del teclat robant hores a la son he pensat que no volia fer el joc als que aboquen amb una total inconsciència -o amb una consciència total- el carro pel pedregal, que no volia haver de parlar només del que ells volen que sigui l'actualitat.

No sé si ho resistiré, però acabo de decidir que no penso entrar al drap de la caverna, al menys com a monotema. Seguim anant malament, però que siguin ells els que es passin el dia parlant de De Juana Chaos, d'Otegui, de les traicions de Zapatero, de la Navarra suposadament en perill i del grup PRISA. No vull deixar que em recloguin en aquesta falsa actualitat que els interessa crear.

Superat el dilema entre replicar les seves falsedats o abstenir-me d'escriure, per cansament, per no fer-los el joc, torno al teclat per a parlar del que vulgui, del que realment m'interessa, tot i que sé que em costarà retenir, més d'una vegada, les ganes de contestar.

Anem malament

2007-02-09T09:02:00.000+01:00

Estem assistint a l'espectacle de l'aritmètica judicial: el que importa és saber quants magistrats progres i quants de conservadors composen cada òrgan judicial. Segons quina sigui la majoria, resulta bastant previsible saber si a De Juana Chaos el deixaran en presó atenuada o no, si es processarà a Juan José Ibarretxe, o si l'Estatut català tindrà o no el vist i plau del Tribunal Constitucional. La mostra més evident del que dic ha estat la recusació per sis vots contra cinc del magistrat del Tribunal Constitucional Pablo Pérez Tremps, que ha seguit en el temps a d'altres fets similars, com per exemple la substitució de la Sala sentenciadora pel Ple de la Sala penal de l'Audiència Nacional en el cas De Juana Chaos.

Anem malament quan la justícia s'imparteix d'una o altra manera depenent de les fílies o fòbies polítiques dels jutges, ja siguin "dels nostres" o no. Seria desitjable que el que ens preocupés dels jutges fos únicament la seva preparació jurídica, la seva capacitat de treball, la capacitat -vinculada al sentit comú- de contemplar les lleis en el context de la realitat social i altres qualitats semblants. El cas Pérez Tremps evidencia que això no és així i que més enllà de com es resolgui la situació creada al Tribunal Constitucional pel que fa a l'Estatut, cal un procés serè i profund de reflexió per a treure el més mínim dubte sobre aquest pilar fonamental de l'estat de dret que és el Poder Judicial.

L'Ebrebloc

2007-02-05T19:48:00.000+01:00

Dissabte no vaig poder participar a la trobada de blocaires. Sé que ha estat un èxit i felicito sincerament els organitzadors.

Fa una estona llegia el que Manel Zaera escrivia sobre la trobada i comparteixo les reflexions que fa sobre els blocs en general i els blocs polítics en particular, entre els quals esmenta el meu, definint-los com a "un lloc on una persona que té una dedicació específica, la política, s'expressi sobre allò que vulgui, i que sigui capaç de comentar les coses positives i negatives dels seus afins i dels seus contraris polítics" si bé hi introdueix també el dubte, que comparteixo, de si el meu bloc es pot qualificar com a polític.

M'agrada tafanejar als blocs ebrencs i molts d'ells els llegeixo amb plaer i interès. Als meus enllaços hi tinc -sense pretendre ser exhaustiu ni molt menys- els blocs de les persones que conec més i els blocs que, sense conèixer personalment l'autor, m'interessen d'una manera especial. Certament cadascú té una determinada ideologia i encara que no es vulgui, sol traspuar quan escrius encara que sigui sobre temes no estrictament polítics, però hi ha també els blocs "de partit" amb una línia expositiva bastant previsible, cosa que evidentment no critico perquè cadascú és lliure d'escriure com desitgi.

Jo diria que bloc polític és aquell que tracta exclusivament de política i dintre d'aquesta categoria hi hauria els blocs de partit i la resta de blocs polítics, sense que això vulgui dir que els autors d'aquesta resta de blocs no puguin ser considerats amb una o altra orientació política més o menys determinada. Jo penso que, com molts altres blocaires, faig un bloc de reflexió personal sobre els diversos temes que m'interessen o m'afecten en un moment donat, sense excloure la política.

Darrerament voldria escriure més sobre llibres i música, i em comprometo a fer-ho, però a vegades resulta enormement difícil evitar parlar sobre els que han estat els temes de les meves últimes entrades al bloc. Per a vèncer aquesta tendència que a cops m'arrossega, avui he procurat no parlar de la manipulació que interessadament es fa dels sentiments de molta gent envers el terrorisme -com es va veure el dissabte per la tarda a Madrid- i m'he limitat a fer aquesta modesta aportació a l'Ebrebloc al què no vaig poder assistir.

Ibarretxe i el Tribunal

2007-01-31T19:08:00.000+01:00

Avui el lehendakari Juan José Ibarretxe ha anat a declarar al Tribunal Superior de Justícia del País Basc. El fet que se li imputa és haver-se reunit amb els líders de la il·legalitzada Batasuna -Otegi entre ells-, l'abril de l'any passat, en el curs de l'anomenat procés de pau derivat de l'alto el foc d'ETA. El lehendakari és la màxima autoritat política d'Euskadi i molts ciutadans se senten perplexos pel fet que el reunir-se amb els que, com sap tothom, són portaveus de l'esquerra abertzale que és una part important de la població basca, per a avançar cap a la solució del conflicte, pugui ser objecte de l'acció dels tribunals. Òbviament fins i tot un president autonòmic pot delinquir i haver de respondre davant dels jutges, però es té la sensació de que el que s'està criminalitzant no és més que una lícita actuació política desenvolupada pel lehendakari en el marc de les funcions que li són pròpies.

Les posicions de recolzament a Ibarretxe han merescut una rèplica del Consejo General del Poder Judicial en defensa de la independència dels jutges i tribunals. Res a dir: aquesta independència ha de ser un pilar fonamental de l'estat de dret, però com ha dit avui mateix el vocal de l'esmentat consell, Fèlix Pantoja, el cas és bàsicament polític i vivim uns temps en que les pressions político-mediàtiques poden donar lloc a determinades dinàmiques respecte a les quals és molt difícil restar al marge.

La meva opinió personal és que el diàleg no hauria d'estar penalitzat: si el lehendakari va emprendre converses amb els interlocutors polítics per a cercar solucions al problema d'Euskadi, assumpte en el què no se li pot negar el dret i el deure d'actuar, és evident que no podia deixar fora cap d'aquests interlocutors, sobre tot si -il·legalitzats o no- representen l'opció política de milers de ciutadans del país que governa.

De tota manera, convè no oblidar, com també assenyala Fèlix Pantoja, que els tribunals es limiten a aplicar les lleis que no han fet ells, sinó els polítics, i que moltes vegades són tan obertes o indeterminades que poden permetre -i aquests dies ho veiem- tota classe d'interpretacions. Penso, però, que seria desitjable que, en interpretar les lleis, no es perdés mai de vista la realitat social del moment en què es produeixen els fets als què s'han d'aplicar.

Atocha 55 i De Juana Chaos

2007-01-25T14:12:00.000+01:00

Ahir dia 24 va fer trenta anys dels assassinats comesos al despatx d'advocats laboralistes, vinculats al PCE, del número 55 del carrer d'Atocha de Madrid. Aquell 24 de gener de 1977 jo estava fent la mili a Cartagena i no recordo com em vaig assabentar dels fets, però sí que recordo l'impacte que em van produir: fins al mes de desembre havia estat fent pràctiques a un despatx laboralista a Barcelona i Manresa, relacionant-me amb molts companys i companyes que des del dia a dia feien tot el que podien per a assolir una defensa efectiva dels drets dels treballadors i dels sectors més febles de la societat. Els que volien que tot continués igual no estaven disposats a acceptar-ho.

Faltaven encara tres mesos per a la legalització del PCE el dissabte de Pasqua, però l'enterrament dels cinc assassinats va ser una multitudinària demostració d'indignació, amb milers de persones al carrer. Sovint, quan vaig a Madrid, passo per davant d'Atocha 55, on una discreta placa recorda els fets.

D'altra banda, avui l'Audiència Nacional ha resolt que l'etarra De Juana Chaos segueixi empresonat a resultes d'una controvertida sentència encara no ferma que el condemnava a 12 anys per amenaces, malgrat continuar una vaga de fam que l'ha col·locat en una situació d'evident risc per a la seva vida, segons diuen els metges. Arguments jurídics n'hi han a favor i en contra de la decissió; de fet quatre dels magistrats han expressat la seva opinió contrària a la majoritària dels seus companys. Ara bé, a part de les estrictament jurídiques hi ha altres consideracions a fer.

Des del punt de vista polític, la decissió de l'Audiència Nacional -produïda evidentment en el marc de l'Estat de Dret- és un element més que dificulta l'avanç cap a una solució del conflicte. En aquesta matèria aquesta resolució judicial no és l'única produïda en els darrers temps que no ajuda, ans al contrari, en el difícil camí de la pau (casos Otegi, Ibarretxe, Jarrai...) i en temes com el que ens ocupa és molt difícil que el criteri jurídic a aplicar només pugui ser un: bona prova d'això és la manca d'unanimitat entre els membres dels tribunals, encara que la postura majoritària sigui la que aplaudeixen els que defensen les tesis més dures contra el que, abans del salvatge i incomprensible atemptat de Barajas, s'anomenava procés de pau.

Però al fet que les resolucions judicials referides puguin ser políticament incorrectes, amb relació al sentir majoritari de les forces parlamentàries de no descartar altres vies de solució més enllà de les policials, s'hi afegeix una consideració de caràcter humanitari respecte a l'evident risc de mort del pres, i a mi no em val l'argument de que ha estat De Juana Chaos qui "s'ho ha buscat". Aplicant el que demanava el Fiscal no es cedia a cap xantatge: s'actuava humanitàriament fins i tot amb aquell que, pel seu historial delictiu, pot semblar que no s'ho mereix en absolut.

L'execució de Sadam Hussein

2007-01-02T16:26:00.000+01:00

Hem començat l'any amb dues notícies impactants: l'atemptat d'ETA i l'execució de Sadam Hussein. De l'atemptat i el que representa en el procès de pau ja en parlaré en un altre moment, perquè és massa recent i ara no cap més que condemnar-lo i fer-se partícep del dolor de les famílies dels dos nois equatorians desapareguts.

A la meva habitació d'adolescent jo tenia penjat a la paret un poster que reproduïa un quadre d'Antoni Tàpies contra la pena de mort. A la Universitat, en aquells anys setanta de finals de la dictadura em vaig mobilitzar diverses vegades contra les execucions del franquisme: les de Salvador Puig Antich i Heinz Chez del 2 de març de 1974, les de Txiki, Otaegui i els tres del FRAP del 30 de setembre de 1975...

Estic contra la pena de mort per més raons que la que principalment es planteja als Estats Units, això és, la irreversibilitat de la pena en cas d'error. Estic contra la pena de mort perquè la societat ha d'exemplaritzar, ha de demostrar un civisme que superi el dels individuus. Entenc l'ànim de revenja de l'ésser humà, entenc fins i tot la crueltat humana, però no puc entendre la revenja o la crueltat socials. Conseqüentment entenc la reacció de qui cerca l'ull per ull quan es veu agredit, ell o algú proper a ell, per un criminal, però no entenc la mort planificada fredament pels honorables rectors de la societat.

El crim ha d'ésser castigat, pero la societat -les societats- tenen el deure de donar exemple d'humanitat amb el càstig i una societat que executa perd tota la força moral per a lluitar contra els que maten.

Sadam Hussein era un dictador que causà moltes morts i patiment en el seu poble, però ni el pitjor dels assassins mereix ser executat, no només perquè el seu judici presentés dubtes quant a les garanties processals exigibles ni tampoc per les repercussions que la seva mort a la forca pugui portar a la situació que es viu a l'Iraq. Sadam no hauria d'haver estat executat perquè ningú té la legitimitat de disposar de la vida d'un altre.

Bons Nadals

2006-12-26T12:30:00.000+01:00

He arribat a la conclusió de que sóc un blocaire típic: com deia mon iaio, faig arrencades de cavall andalús i aturades de burro manxec. Podria cercar excuses per a la meva inactivitat al bloc des del 9 de novembre, però us les estalvio. Són coses que passen i prou.

Després de la llarga precampanya, la campanya pròpiament dita i el període postelectoral de configuració del govern, sembla que tot comença a rutllar de nou, en tots els àmbits i sense Dragon Khan. Hi ha per davant una etapa de quatre anys que entre tots hem de procurar que representi un avanç important en moltes coses, a Catalunya en general i a les Terres de l'Ebre en particular: ens hem de treure la son de les orelles.

Ara us vull parlar d'alguns llibres i del seu autor. El passat 15 de desembre vaig tenir la fortuna de conèixer l'escriptor nordamericà Jon Lee Anderson (Califòrnia, 1957), a qui vaig recollir a l'aeroport del Prat per a dur-lo a Girona, on rebria el premi Liberpress. Jon Lee Anderson és col·laborador del New Yorker i ha estat un observador privilegiat dels darrers conflictes que han sacsejat i sacsegen el món. D'ell jo havia llegit "La caída de Bagdad" (Anagrama, 2005), una crònica personal directa i implicada en el sentir dels iraquians que em va semblar extraordinària. Ara estic llegint el seu darrer llibre publicat en castellà: "Che Guevara: una vida revolucionaria" (Anagrama, 2006), una biografia del Che minuciosament elaborada a partir de l'accés als arxius del govern cubà, l'obtenció de diaris personals d'Ernesto Guevara i la col·laboració de la vídua del líder guerriller, Aleida March. Per a escriure el llibre, Anderson i la seva família s'instal·làren a La Habana, on hi van viure tres anys.

Vaig poder parlar bastant amb Jon Lee Anderson sobre Cuba i Fidel, sobre Irak, on acabava de passar dos mesos, sobre la immigració, sobre la pena de mort. S

Bet Khanun

2006-11-09T08:34:00.000+01:00

No vull fer demagògia. En aquest nostre món rebem cada dia un munt d'informació i és normal que la nostra atenció es centri en els fets que ens toquen de més prop. Jo mateix he estat parlant els darrers dies en aquest bloc de les eleccions al parlament i dels pactes que han dut al futur govern d'entesa i això no vol dir que no m'amoïnin i em facin patir altres fets que passen arreu.

Bet Khanun és una població de la franja de Gaza que ha estat el darrer escenari de la barbàrie militarment organitzada contra la població civil. Ahir, per exemple, dinou palestins d'una mateixa família, molts d'ells xiquets, van morir a conseqüència dels míssils llançats per l'exèrcit israelià. Des de començament d'any ja han mort pels atacs israelians 96 xiquets, segons informava ahir el president de l'Autoritat Nacional Palestina (ANP), Mahmud Abbàs (Abu-Mazin).

Repeteixo que no vull fer demagògia, però s'ha de dir que ben poc o res es fa des de la resta del món per a aturar aquesta bogeria i la nostra passivitat genera el sentiment d'impotència i abandó de tants i tants que acaben veient només les accions terroristes com a única resposta, alimentant així el cercle diabòlic que durà més i més morts, la majoria, com els 96 xiquets i tants d'altres, aliens a qualsevol responsabilitat.

La mateixa globalitat informativa que ens fa saber -si hi ha espai als mitjans de comunicació i el tema és de rabiosa actualitat- el que passa a la resta del món, hauria de permetre la ràpida i eficaç resposta de la comunitat internacional davant els atemptats contra els més elementals drets humans a Palestina, a l'Irak, on sigui.

No hauríem d'oblidar, tampoc, les altres grans tragèdies col·lectives que desapareixen dels mitjans de comunicació quan baixen en el rànking de l'interès informatiu, i que continuen existint malgrat ja no siguin notícia.

Però, com deia Serrat, "mentrestant Europa va fent d'esma" i sembla que ens limitéssim a comptar els morts i a moure el cap en senyal de desaprovació o fins i tot dolor, -que no nego-, per a tornar a cercar a les planes del diari o esperar als informatius de la ràdio o la televisió les notícies que ens són realment properes.

És la tercera vegada que dic que no vull fer demagògia i sóc el primer que m'incloc dins la passivitat i l'allunyament que critico, però no ens podem quedar així davant la barbàrie.

Encara més sobre els pactes

2006-11-08T19:39:00.000+01:00

Els blocs, la premsa, les ràdios, recullen una corrent d'opinió que manifesta la seva indignació pel pacte anti natura signat per ERC amb el PSC, partit al què es considera espanyolista, per contraposició al pacte amb CiU, coalició a la què es qualifica de nacionalista. Fins i tot s'han convocat actes de protesta contra el pacte en qüestió.

Jo no sóc d'ERC i al si d'aquesta formació política hi ha gent molt més capacitada que jo per a argumentar en defensa de la seva opció, però penso que cal reflexionar tranquil·lament, procurant que els arbres no ens impedeixin veure el bosc, i cercant més enllà dels adjectius.

1.- Ja vaig dir ahir en aquest bloc que "si hi havia algú que no volia saber res d'un nou tripartit, la possibilitat del qual no era en absolut negada per ERC, tenia d'altres opcions per a votar. Que hi hagi votants d'ERC que se sentin traïts no s'acaba de comprendre. Altra cosa és que, tot i sabent que les opcions eren dues, a alguns els hi hagués fet més gràcia un acord amb CiU, però ningú els va enganyar presentant aquesta possibilitat com a única desitjada." Ho continuo mantenint, respectant la plena llibertat de cadascú de preferir una fórmula o una altra.

2.- ERC propugnà el no al referèndum de l'Estatut i per contra el PSC va ser un ferm partidari del sí. ERC criticava, i no faltava a la veritat, que l'Estatut que es va sotmetre a referèndum no era el que havia aprovat el Parlament de Catalunya. No es pot oblidar, però, que CiU va defensar el text sotmès al poble de Catalunya amb la mateixa fermesa que el PSC, o a l'inversa. Això vol dir que el PSC i CiU van mantenir la mateixa postura a l'hora de votar en referèndum.

3.- Certament el text estatutari sortit del Parlament va ser recolzat per quatre dels cinc grups parlamentaris: CiU, PSC, ERC i ICV-EUiA. Això vol dir que el PSC i CiU van mantenir la mateixa postura a l'hora d'aprovar l'Estatut al Parlament.

4.- ERC planteja -i no se n'amaga- l'objectiu d'aconseguir un estat propi per a Catalunya. CiU i el PSC no, sinó que parlen, ben lícitament també, de sentit d'estat (referint-se a l'espanyol, que s'accepta plenament) o d'estat federal, també referint-se, òbviament a l'estat espanyol. Això vol dir, per a entendre'ns per comparació amb ERC, que el PSC i CiU coincideixen en no ser independentistes.

És a dir: des d'una òptica catalanista que analitzi la voluntat d'autogovern de cadascuna de les dues formacions, CiU i PSC, l'experiència dels darrers mesos no estableix gaires diferències. Precisament per això a vegades es parla d'un cert touch of class (i disculpeu l'esnobisme de l'expressió en anglès) que conferiria a CiU, més enllà del que ha fet darrerament, una patent catalanista que el PSC no tindria. Fins i tot pot aparèixer la qualificació de sucursalista referida al Partit dels Socialistes de Catalunya per la seva vinculació al PSOE, però no es poden menystenir dos fets a banda de la sintonia haguda en més d'una ocasió entre CiU i el president Rodríguez Zapatero:

1.- Que el PSC era l'opció preferida per a pactar per part de CiU i del propi PSOE.
2.- Que, pel que acabo de recordar a l'apartat anterior, ningú pot dir que el PSC hagi estat sucursalista, ans al contrari, a l'hora de pactar amb ERC i ICV-EUiA.

I tot això que he dit fins ara és analitzant els fets pel que fa a la catalanitat del pacte, òptica absolutament legítima i important -o fins i tot única- per a molta gent a l'hora de valorar una aliança. Però la primera sigla d'ERC significa esquerra i també és legítim pensar que els acords de govern s'han de configurar des de la coincidència o confluència dels diversos projectes polítics en tot el que afecta a les polítiques socials i sostenibles i en aquest sentit el pacte del PSC, ERC i ICV-EUiA era més que previsible.

Els pactes i les traïcions

2006-11-07T09:31:00.000+01:00

Molt s'està parlant aquests dies de pactes no desitjats pels electors i molts d'aquests es manifesten traïts pels partits o coalicions als que van votar. S'ha repetit contínuament que en un sistema com el nostre, en que no es vota President de la Generalitat sinó diputats, és lícit que l'aritmètica entri en joc per tal de configurar majories de govern, però malgrat això hi ha qui creu que el seu vot no ha servit per a allò que desitjava en dipositar-lo a l'urna.

Amb les limitacions pròpies d'aquest espai, bo serà analitzar l'oferta que feia cadascuna de les principals llistes que concorrien a les eleccions:

ICV-EUiA manifestava clarament que volia un govern d'esquerres, i això s'havia d'entendre com a voluntat de pacte amb el PSC i amb ERC. Cap dels seus electors s'haurà sentit traït.

El PP s'oposava frontalment al tripartit i feia el paper de núvia rebutjada per la poderosa CiU amb qui desitjava formar una eventual majoria amb totes les variants que vulgueu. Conseqüentment, pel que fa a possibles pactes, el PP era també suficientment clar.

ERC no badava boca, però defensava l'acció de govern del tripartit, al menys la feta mentre ells hi van ser. Cert és que quedaven obertes dues possibilitats: o reeditar el tripartit o formar el que s'ha anomenat el front nacionalista, en la línia de l'equidistància de què van fer gala a les eleccions del 2003. Els seus votants tindrien tot el dret a sentir-se traïts si ERC pactés amb el PP, però no -per no rebutjades o si ho preferiu per expressament contemplades- en qualsevol de les dues hipòtesis abans esmentades. Si hi havia algú que no volia saber res d'un nou tripartit, la possibilitat del qual no era en absolut negada per ERC, tenia d'altres opcions per a votar. Que hi hagi votants d'ERC que se sentin traïts no s'acaba de comprendre. Altra cosa és que, tot i sabent que les opcions eren dues, a alguns els hi hagués fet més gràcia un acord amb CiU, però ningú els va enganyar presentant aquesta possibilitat com a única desitjada.

El PSC tampoc badava boca. Els més optimistes dels socialistes potser somniaven amb un govern PSC més o menys recolzat en eventuals croses, però davant la necessitat d'haver d'acudir a pactes estables, l'electorat socialista sabia que només podien ser amb els socis de l'anterior tripartit o amb CiU, plasmant l'anomenada sociovergència. De tota manera, més enllà del descontent per la pèrdua de vots i escons, no he sentit cap votant socialista decebut pel pacte amb ERC i ICV-EUiA.

I, per fi, CiU, que mantenia una lògica oposició frontal a la reedició del tripartit i al mateix temps rebutjava el pacte amb el PP. L'oferta electoral de CiU era la de governar sols, però per eliminació del PP i d'ICV-EUiA (que s'havia manifestat en contra d'estar en un govern amb Convergència i Unió) les alternatives de pacte eren dues: o la sociovergència amb el PSC o el front nacionalista amb ERC, i això ho havien de saber també els seus votants, amb la qual cosa acceptaven -ja es decantessin preferentment per una o altra opció de pacte- que les dues eren possibles.

Conseqüentment, qui pot sentir-se traït? o millor, qui té dret a sentir-se traït? la traïció naix de l'incompliment d'un acord. Cap, pel que sembla, s'ha incomplit. Una altra cosa és que els votants de CiU haurien volgut que el festeig -tempestuós per cert- amb ERC o fins i tot amb el PSC hagués arribat a l'altar de la Plaça de Sant Jaume, o que, des del seu punt de vista la coherència nacionalista d'ERC hauria d'haver conduït al desitjat front, però això no és traïció. La traïció existeix quan el teu soci s'ajunta amb la competència, no quan la competència no vol associar-se amb tu tot i que tu creguis que l'associació seria bona.

I per a acabar: partint de la base que cap força de les que van presentar-se a les eleccions podia governar per ella sola, la necessitat de pactes resulta òbvia i a més és totalment lícita en el joc polític parlamentari. Que agradin o no ja és una altra cosa, totalment respectable per cert.