E M P R E M T E S

L'administrador (2)

2008-07-09T01:36:00.002+02:00

Pues sí, claro que tenemos algo. Mira, ¿qué te parece esto: 25 metros cuadrados, exterior, con ascensor, reformado, para entrar a vivir, por sólo 625 euros al mes? Ah, ¿que lo encuentras exagerado? [Per dir alguna cosa abans que insultant, lamentable, vergonyós, irrisori o demolidor.]

L'administrador (1)

2008-07-07T10:28:00.002+02:00

Hola, ets tu qui ve a veure el pis? Molt bé, som-hi, doncs. Està força bé.

[Soroll de reparacions.]

No, no fan obres al bloc, és aquí al davant. Té una cuina menjador i és exterior.

[Més soroll de reparacions.]

Obres? Sí, bé, aquí al costat, sembla que sí, bé, però deu ser momentani. La pressió de l'aigua? No, haig d'obrir la clau de pas, ja va. Però funciona. I, la caldera [atrotinada, fa tot l'especte d'estar a prop de la jubilació], també. Ah, no, no hi ha gas, tot va amb bombones de butà, però això no és problema [ho diu l'administrador que és qui no hi ha de viure].

[A l'armariet de la cambra de bany hi ha un tub de pomada regalimós i llardós, que fa fàstic.]

Quanta gent hi ha de viure? Ah, doncs, ja n'hi ha prou, no? No cal demanar més! [cras error, el de jutjar, quan el que ha de fer és vendre].

Nit de cultura i ratpenats

2008-07-06T02:43:00.002+02:00

La nit de la cultura a Barcelona ha estat un èxit. Només calia veure les riuades de gent d'una banda a l'altra de la muntanya de Montjuïc, els autobusos llençadora plens a vessar i nombrosos usuaris del bicing exasperats davant la manca d'aparcaments, sense saber què fer amb el vehicle de l'Ajuntament. És un aspecte a millorar, però no tinc cap mena de dubte que una nit com aquesta cal repetir-la. Si els museus públics no poden ser gratuïts com a Londres, o "a la voluntat" com a Nova York, si més no (sobretot quan ens escanya la crisi econòmica) que tinguem una nit cultural al mes.

Cultura a banda, també ha estat la nit de la rata-pinyada. Bacardi ha organitzat una festassa sense escatimar-hi gens. La sala gegant era l'Estadi Lluís Companys; els showmans, Comediants i Fura; la beguda, mojitos (tot i que no han encertat la fórmula) i la música, discjòqueis diversos. De fet, cap a la mitjanit, després que el ratpenat de la Fura ha desplegat les ales (per una vegada, l'han encertat), ha començat a sonar aquest tumba-tumba que tan agrada a la majoria.

Aleshores, he pensat que l'Ajuntament de Barcelona no ha de gastar-se els diners en nous parcs zoològics (ara que estem en crisi, en vol fer un de marítim) ni molt menys en muntanyes russes (salvem les alzines centenàries de Collserola!), quan disposa d'una fauna tan embogida a les nits. Des d'una Paulina rossa poca-cosa amb acompanyant VIP mira-aquí-estic-jo, fins als reductes humans que ha deixat el festival de la moda urbana "Pa i Mantega". Ulleres de sol per quan no hi ha sol, faldilles tipus cinturó i talons altíssims per acabar amb lumbàlgia (és el sacrifici que fan algunes).

Ahir m'explicaven que en aquests esdeveniments les veritables festes es munten a la cambra de bany, però quan he descobert les desenes de cabines polyclean, he arribat a la conclusió que de festa secundària, avui, ben poca. Així que aquest capítol queda per a futures ocasions.

Avui, ja es pot!

2008-06-13T00:30:00.002+02:00

Probablement, ningú més que jo i algú del meu entorn familiar podrà entendre el títol de l'escrit. Deixem-ho en què fa molts anys que quatre temes dels Electric Light Orchestra formen part de la meva discografia predilecta i "Livin' thing" n'és el primer. I que molts anys després de escoltar-los (i taral·lejar-los) al radiocasset d'un Renault 5, primer, un Citröen LNA, després, un Citröen Saxo, de curta vida, i un Volkwagen Polo, finalment (que consti que cap dels cotxes m'ha pertangut), després de tot això, va i se'm presenta l'oportunitat de conèixer-los. Bé, de conèixer la banda regenerada amb només tres integrants de l'ELO original. És un dels avantatges del periodisme, que, si et deixen, et fiques per arreu.

De totes maneres, la idea que m'havia fet inicialment va anar amotllant-se a les exigències del guió dels representants, que no dels representats: no hi haurà entrevista i només et deixem gravar els dos primers temes. D'acord. Com a persona, m'està bé; almenys, tastaré l'aire d'una nit dels 70. Però, com a periodista, ho trobo nefast, encara que, no et queixes, fas la teva feina, tan bé com saps, amb el material del qual disposes i llestos (perquè, de material, ni informació de la banda actual ni del repertori, amb els noms escrits a la invitació se suposa que m'havia de conformar).

Això fins que algú digui "fins aquí hem arribat", com ja comença a passar. Internet és una eina excel·lent per a l'opinió, la denúncia, la lloança o la reflexió. Hi descobreixo cròniques cada cop més personalitzades, que ratllen el diari personal, i m'està bé, perquè són planeres i pròximes. Però no només la veritat subtil i respectuosa salta als webs; els mitjans tradicionals també canten. Un exemple, amb els Radiohead. Primer, van dir que no deixaven enregistrar res del concert de Barcelona, l'únic de l'Estat espanyol, i avui, de cop i volta, diuen que sí, però que només dos temes. Sinnead O'Connor, una de les "únicas" del Palau de la Música, va fer el mateix, va limitar els temes, però com a mínim va fer una roda de premsa.

Però, aquesta dona, què s'ha pres?

2008-06-12T21:54:00.000+02:00

El dia dels feliços

2008-06-07T23:33:00.000+02:00

En contra de tot pronòstic, el sol peta de ple i projecta les ombres del grapat d'homes i nens, majoritàriament pakistanesos, que s'agombolen entorn el temple. Els brilla la curiositat als ulls. Ara plouen pètals de flors i arròs, però ells ja no fan esclatar coets i petards. Fa una estona, sí que en feien petar, tot i que encara no és Sant Joan, i encara falta per la revetlla.

Si paressin mitja hora més... Els ho he dit però no n'han fet cas, encara s'envalentonaven, així que he trucat a la Guàrdia Urbana, i dubto que faci res en aquests casos. El Raval ha canviat de mans i sembla vedat a la llei i a l'ordre. Les putes, els proxenetes, la droga i els pocs vells genuïns del barri hi campen com si res, entre locutoris i botiguetes. La imatge supera amb escreix l'exotisme perseguit pels parcs temàtics.

Els petards ressonen a dins de l'església, però la veu de la soprano, delicada i límpida, no s'esquerda. Els cors s'han desbocat de joia i les dents suren com barques blanques en forma de mitja lluna per la penombra de la nau central. El mossèn sermoneja la parella davant l'assistència (ara que en té, ho aprofita) i s'allarga, es repeteix i s'escolta. El missatge em fa pensar en una escola antiga, del franquisme, una escola de monges; està ple de negacions i de "hauríeu de fer això i allò altre" i, evidentment, Déu és la raó de ser de tot plegat, no la condició humana.

A mi tant m'és què digui l'home. En tinc prou amb la felicitat de la parella, del projecte d'expansió d'aquella altra i d'aquell doble batec dins d'un mateix cos. Aquí hi ha molta vida!

Anares i tornares (viva)

2008-06-06T13:30:00.004+02:00

Abans d'emprendre el viatge, no les tenies totes i de papallones a la panxa, en canvi, en tenies un munt. "És un repte, una experiència, val la pena provar-ho", vaig encoratjar-te. Només va ser un dia. Has anat i has tornat; sana i estàlvia, com se sol dir.

Els de Madrid no tenen mala jeia, però són com són. Vas demanar-los sisplau que t'enviessin els bitllets del TGV amb prou antelació perquè, com a mi, t'agrada tenir-ho tot ben lligat i relligat, per tranquil·litat teva. Doncs, a un dels individus de l'editorial no li van faltar ocasions per recordar, sempre davant d'altres, allò de "la catalana, que no suporta els retards". Una manera descortès d'exagerar un fet, portar-lo a la repel·lència per amagar un defecte nacional: la impuntualitat.

Després, vas coincidir amb aquella dona, també madrilenya, també de l'editorial, que amb veu d'amoïnada et va dir que "cal fer alguna cosa amb els nens de Madrid, perquè no creixin amb aquest odi contra Catalunya, que això del Barça i del Madrid fa molt mal". Tallant una possible disputa de falsos contraris, vas i li dius que l'esport només és un joc i que justament els nens són els primers en entendre-ho.

La dona de Madrid i riure imposat (galtes tibades i dents serrades, a l'estil Renée Zellweger) prossegueix pel mateix camí. Uix, i els valencians són pitjors que els catalans, fa i s'explica: "El meu marit i jo, tenim una casa a València, on estiuejem, et pots creure que valencians i madrilenys hem de viure separats, que ni ens barregem per evitar la discòrdia?" Era per tallar-la amb un "esto no viene a cuento" (tot i que de contes no n'hi faltaven a la sala). Però tu, educada i reflexiva de mena, li vas fer veure que les diferències no són motiu per sembrar l'odi, que al teu bloc viviu gent d'arreu de l'Estat, de nord a sud, i hi ha una excel·lent entesa.

Qüestions de protocol, comentes. Potser sí. Avui he vist imatges d'en Montilla en un parc de bombers i feia aquella cara d'incomoditat, de saber que has de ser-hi sense tenir-ne ganes i de parlar perquè toca. Tot i això, hi ha qui sap defugir convencionalismes, que no s'està de ser un mateix, d'equivocar-se i riure-se'n, de dir el què pensa amb respecte, de saber dir no o "no vindré a dinar, prefereixo visitar el Reina Sofia, abans que surti el tren", mentre altres continuen amb la farsa: "Ay, nos hubiera encantado invitarte a comer".

Verd perdut, verd somiat

2008-06-05T15:25:00.002+02:00

Sempre que surto del país no puc evitar fer comparacions i com més viatjo més m'adono que Catalunya ha castigat la flora i la fauna a favor de l'urbanisme descontrolat, sobretot a l'Àrea Metropolitana de Barcelona.

La Ciutat Comtal pràcticament no deixa espais amb els municipis que l'envolten i això em fa pensar que l'Àrea Metropolitana només és un eufemisme per no iniciar cap debat entorn l'annexió d'aquests municipis enganxats que bé podrien ser nous barris d'una gran ciutat. Hospitalet, Cornellà, Sant Just o Esplugues, a l'oest; Sant Adrià, Badalona o Santa Coloma, a l'est. Són exemples que la grisor cimentada s'estén des de l'antiga Barcino romana fins tan enllà com el terreny ha permès construir.

La verdor, gairebé inexistent, la trobem al parc de la Ciutadella, a Montjuïc i al parc de Collserola, tot i que algunes obres anunciades la posen de nou en perill. Per exemple, la futura ampliació del Parlament, que envairà les dependències del Zoo, o la construcció d'una muntanya russa per a l'oci humà al Tibidabo que l'Ajuntament considera imparable i que suposa arrencar alzines centenàries. Podríem seguir amb el litoral català, una llarga línia continua de carreteres, autopistes, eixos i blocs d'edificis, urbanitzacions i polígons industrials tan lletjots que fan avergonyir.

Aleshores, et preguntes què hem fet malament o com hem estat tan enzes o cecs o vanitosos. Per què, més enllà, a Cantàbria, al País Basc o Navarra, o, encara més enllà, al nord de França, als Països Baixos o al Regne Unit han sabut respectar mínimament la natura i nosaltres no.

Bury St. Edmunds

2008-05-24T16:16:00.001+02:00

Avui no hi ha despertadors que valguin. Darrere de la cortina i dels dos peixos de vidre tintat descobreixo un dia més assolellat que l'anterior. És hora d'esmorzar. Agraeixo el te (que n'és de bo) i els cereals amb iogurt, i les torrades amb mel de Bury, però m'estic de prendre més làctics (aquí en prenen molts de làctics!).

Em meravella la pau del "countryside" anglès, aquesta tranquil·litat, aquesta parsimònia, l'absència de motos, la presència de tantes bicicletes, l'absència de gent fumant al carrer i als locals, la presència de gestos gràcils i educats... aquí la gent sembla tan cívica, respectuosa i considerada!

De l'antiga abadia de Bury Saint Edmunds, en queda ben poc. Algunes pedres donen fe que va existir i recorden les grans dimensions que tenia. Ara és un parc, un parc anglès, i això vol dir que cada dos per tres, expliquen els d'aquí, canvia de color. La cura que els anglesos tenen per la vegetació, ornamental o boscosa, és digne d'admirar. La catedral de Bury fa una olor inusual en comparació a d'altres interiors d'església. És una olor seca i no humida, amarada d'essència de glicina, la planta que recobreix els murs i la façana de la part del darrere. També és més lluminosa i en pengen banderes vàries que recorden els caiguts en guerra.

Malgrat que ja és l'una de la tarda, l'hora de dinar d'aquí, nosaltres ens acomodem a la Harriet's Café Tearooms, el lloc predilecte de la S, d'ambient molt "anglès" amb personatges molt "anglesos", com les dues dones de la taula del costat. Grosses, tocades i posades, les dues fèmines han demanat l'Afternoon Tea que és com un "brunch" americà, igual de calòric, però més dolç: sandwich, scones, pastís i te.

Nosaltres som més prudents. Em deixo assessorar per en P. i trio el Harriets Special Tea ("the most popular tea, a specially selected blend of high grown teas from East Africa and Assam, a bright, colorful and full-bodied tea, best served with milk at anytime of the day") i l'acompanyo amb un Harriets Large Scone with Sultana "served with butter and marmalade". També tasto les torrades d'en P., fragants de clau i... bergamota? Tot plegat mentres un pianista molt "anglès", sec i engalanat, ens condimenta amb notes suaus.

Londres

2008-05-23T21:00:00.000+02:00

Harry Potter. Poesia. Magnificència. Tub. Majestuositat. Modernitat. Columna vertebral. Skyline. Absència d'esquerdes. Woody Allen. Alice in Wonderland. Postal. Poder. Reialesa. Verd. Un altre cop, verd. Més verdor. Cançó japonesa. Esquirol. Molts memorials. Flashback. Tub, de nou. Picada anglesa. La plaça de la confusió. Xina. Circ al mercat. Això és un resum.

El trajecte passa bé, perquè les vistes s'ho valen i la conversa també. Passem per Newmarket, terra de cavalls i de l'arbre-logotip d'una companyia d'assegurançes, el nom de la qual no ens ve al cap. El tren ens porta a Cambridge i allà n'agafem un altre cap a la capital. Ens hi estem una hora llarga perquè la interconnexió no és immediata i, com a Catalunya, també hi ha retards (la puntualitat anglesa trontolla en l'àmbit ferroviari).

A l'estació de King's Cross estem a un trist d'entrar a l'andana 9 i tres quarts per agafar el Hogwart's Express, però a l'últim segon saltem cap a l'estació de Sant Pancraç, una meravella arquitectònica que un poeta londinenc va aconseguir que salvessin. El metro en forma tub, d'aquí que se'l conegui com a "tube", ens porta fins a la catedral de Sant Paul, on comença el nostre passeig de quilòmetres i més quilòmetres per una ciutat que no te l'acabes, encara que no hi viuria. Sort que el verd dels parcs, el color de les jardineres, les xemeneies retallades i edificis emblemàtics del passat i del futur trenquen la monotonia gris.

Han passat deu anys, però els museus londinencs segueixen sent gratuïts! A la Tate Modern ja no hi ha la famosa esquerda amb què més d'un despistat havia arribat a ensopegar, que d'altres van creure que era un defecte de fàbrica i que no es va lliurar dels retrats. Digne de fotografia és la vista que ens ofereixen els darrers pisos de la Tate: l'skyline més modern de la capital britànica.

Deixant enrere el Queen's Walk, on Woody Allen va rodar l'escena clau de la pel·lícula "Match Point", sorgeix el debat de si el London Eye, aquella nòria gegantina és completament vertical o no, ja que només se sosté per una banda, a l'altra hi deixa l'aire i les aigües calmades del Tàmesi.

A la cantonada de Parliament Square, un grup d'escola fa el pícnic en plena vorera, fora d'hores (són les tres i els anglesos dinen de migdia a una de la tarda). Una nena s'embruta les morrandes de tomàquet quan engoleix amb desfici els macarrons de la carmanyola. La bandera britànica oneja al palau de Buckingham i dos homes, que es fan passar per profetes, intercanvien el torn de paraula al speaker's corner de Marble Arch. Els envolten quatre persones més, carregades de falsa curiositat perquè, com passa amb els "trileros" a la Rambla de Barcelona, tots formen part de la mateixa troupe.

Davant l'estany de Hyde Park, mentre degusto un suc lleugerament gasificat d'alguna berry anglesa (blackberry, blueberry, strawberry...), penso en l'obsessió reial de posar a tort i a dret memorials als caiguts en guerra. N'hi ha a tots els parcs i a diferents punts de la ciutat. Tot és tan verd i relaxant, si no fos pels càntics inesperats de la japonesa de la taula del costat...

Una hora menys

2008-05-23T08:00:00.004+02:00

A les set sona l'alarma del mòbil. Faig una mica el ronso al llit.

Una mica més.

Encara una estona més.

Bé, ja deu passar un quart de les set, potser que em llevi, no?

M'alço. Pujo la cortina i obro la finestra. Inflo els pulmons de natura fresca. Davant meu, el bosc desperta. No els veig, però els ocells refilen. Ahir, a fora, hi havia merles i un pit-roig. Feia anys que no dormia a prop d'un bosc, bressolat pel brogit dolç de la nit salvatge. Un record em porta fins a Llinars del Vallès, però ara, amb l'autopista, el polígon industrial i l'escola, ja no és el mateix. Res tornarà a ser el que era. Tampoc hi són els qui solien ser-hi. Ja no tornaran.

Un quart d'hora més tard, sento el despertador d'en P. Entenc que m'he confós. No havia endarrerit l'hora i això vol dir que només són dos quarts de set. Torno al llit, però no aconsegueixo conciliar de nou el son.

De camí cap a l'estació, la S. i en P. em fa veure (sic) les olors de Bury St. Edmunds. Segons com bufa el vent, l'aire porta l'aroma de la fàbrica de cervesa Greene King, o bé la fragància dolça de l'extracció de sucre (una fàbrica pròxima a l'A14 duu a terme el procés a partir d'una planta similar a la remolatxa).

Gallega al telèfon

2008-05-22T20:00:00.000+02:00

Sí, estoy bien.

En Cambridge.

¡En una calle!

Voy hacia la casa. Me ha dejado las llaves por ahí, tiradas.

Sí, estoy comiendo.

Un bocadillo.

De atún.

Sí, tambien bebo.

¿¡Pues qué va a ser, mamá?! ¡Agua!

En un parque, sentada en un banco.

No, sola.

Cambridge

2008-05-22T19:30:00.002+02:00

Tot surt com estava previst. L'avió aterra, agafo el vagó llençadora, arribo a la terminal, la meva maleta surt la primera (això no estava previst), baixo dos pisos, compro el bitllet de tren i surto a l'andana exterior. L'aire és fresc, eixut, cristal·lí. Sota el sol, començo a treure'm capes: l'abric, el jersei, fins que em quedo amb mànigues de camisa (arromangades).

Més enllà, una noia d'uns vint-i-cinc anys m'observa. Jo també l'observo a ella. Diria que tots dos estem pensant el mateix, que som dos forasters, que probablement parlem la mateixa llengua i que estaria bé assegurar si el proper tren para a Cambridge. No ho fem.

Ara, arriben dos homes i una dona, que passen de la cinquantena. Miren la pantalla i es pregunten en veu alta alguna frase que inclou "Cambridge". Parlen amb la noia. Tots quatre es pregunten si el tren va a la ciutat dels "colleges" i jo, que dono per fet que venen de la meva terra, els faig la pregunta en català.

Tret errat. Els granadets són de València i la noia és de Santiago de Compostela i tots anem al mateix lloc. Els primers, per veure la filla/neboda, que viu a Cambridge. La gallega, per trobar-se amb una amiga que, després de llicenciar-se en filologia anglesa i fer-hi les pràctiques, va decidir que s'hi quedava a viure. Com que l'amiga treballa fins les deu de la nit i no es veuran fins aleshores, li ha deixat les claus sota l'estora. La gallega vol estar-se uns dies amb ella i després visitarà una altra amiga a Londres. No tornarà a Santiago fins l'altre diumenge.

Tot això m'ho explica més tard, un cop som a Cambridge, arrossegant les respectives maletes amb rodes (quin gran invent!) i mossegant un entrepà que hem comprat en un paquistanès de Regent Street. Abans, hem viatjat en tren, en silenci, valencians, gallega i català, cadascú per la seva banda. A l'estació, els valencians ens han presentat la filla i el nét, que té sis mesos (o eren vuit?). La noia ens indica com arribar al centre: "Tombeu a l'esquerre fins a la Station Road i quan trobeu la Hills Road seguiu fins el final".

Abans, però, hem fet l'entrepà. Decidim menjar-nos-el en un banc solitari enmig de la verdor del Downing College. Descobrim les edats, els estudis, el propòsit del viatge, fem alguna trucada, enviem algun SMS, tot sense haver-nos dit els noms. Això serà més tard, abans de trepitjar el King's College, d'escoltar una trucada mare-filla i de desitjar-nos bon viatge. "¡Que vaya bien, Marta!", profereixo.

Pels aires

2008-05-22T14:20:00.000+02:00

El cel i la terra semblen, avui, més a prop l'un de l'altre, darrere d'una cortina de grisos. Les pistes, arrossars inundats de finals d'hivern, amb avions suspesos, com de paper.

Un anglès no gaire gros, amb més cabells blancs que anys a l'esquena, se m'asseu al davant. Per més estrany que sembli, calça sandàlies sense mitjons. També engoleix sense parar fruits secs i magdalenes, que fa baixar amb un glop de llet. La dona bressola la criatura al cotxet d'una banda a l'altra mentre l'altre fill recorre neguitós les fileres de seients, mentre exclama sons eixordadors que se'm fan difícils d'entendre. Entenc, però, el neguit de l'espera que, crec, compartim tots els viatgers.

Més enllà, un noi d'entre vint-i-cinc a trenta anys, abandona l'avió que l'havia de dur a Berlín. Travessa les portes d'embarcament en sentit contrari, mentre una hostessa li crida que no passi. Ell no en fa cas. Parla pel mòbil. Tot d'una, apareix una altra hostessa i un home també uniformat. La primera dona parla amb el jove prim, d'aspecte estudiantil i esportiu. Gesticula molt. S'allunya el telèfon de l'orella i fa que no amb el cap. Ara, començo a entendre la conversa: "Segur que no vol pujar? Va, intenti-ho!". Té una crisi de pànic. Li demanen si ha facturat alguna maleta i fa que sí amb el cap, sense deixar l'interlocutor telefònic. Cinc minuts més tard, les hostesses el convencen de volar amb l'incentiu de seure davant de tot. Al cap de ben poc, torna a sortir; diu que no pot. S'asseu compungit i amaga el cap entre els braços.

El meu vol no es retarda més que el de Berlín. Sobre les illes britàniques hi ha un mar de núvols que s'esvaeix sobre el comptat de Suffolk. L'ombra de l'avió enfila el camp anglès, que brilla amb intensitat.

Parèntesi

2008-05-22T02:12:00.003+02:00

Després de gairebé dos anys sense parar, ha arribat l'hora de fer una pausa. Deixar enrere la feina, els companys de cada dia, la família, la ciutat, els cotxes, el soroll, el metro atapeït amb la música d'aquell qui la vol compartir amb tu i el fum d'aquell qui fuma a l'andana (també per excés de generositat), deixar tot allò a què estic tan avesat, les coses que gairebé faig sense pensar, tot. Una setmana.

Una setmana, en llocs nous, on s'hi parlen llengües diferents, on s'hi menja d'una altra manera. Requerirà un esforç, sí, però també serà un plaer poder deixar de pensar en feina, deixar de veure les mateixes cares de l'endemà i desconnectar-me de les tecnologies. ;-)

Empremtes Travel Agency

2008-05-18T20:46:00.003+02:00

Es per pensar-s'ho. Després de buscar i rebuscar vols i hotels per internet, un es converteix en tot un expert. La clau per evitar ensarronades i sortir-te amb el millor producte és obrir múltiples finestres al navegador i comparar força estona (hores, si s'escau). I aquí van les conclusions.

1. Les agències virtuals, més cares. És més barat el bitllet comprat al web de l'operadora de vol que a les famoses pàgines Atrapalo, LastMinute, Rumbo, MuchoViaje o eDreams.

2. El fals preu d'entrada. No et pots fiar del preu d'entrada, perquè cada companyia hi afegeix les taxes a mesura que avances en el procediment de compra. Així que, segueix endavant amb les opcions triades, sense arribar a pagar, i compara el preu final.

3. Triar la targeta. De totes maneres, el preu final només se sap quan fas el pagament. Si ho fas amb targeta de dèbit no hi ha taxes de més, a crèdit sí: 7,5 euros o més.

4. Taxes evitables. Hi ha un munt de taxes que encareixen el preu inicial, que sovint venen preseleccionades i podem rebutjar, però cal fixar-s'hi. Per exemple, l'assegurança del viatge, la facturació de maletes o l'equipatge especial (esquis, armament, etc.).

5. Taxes inevitables. Hi ha taxes que no es poden rebutjar, així que... Compte amb les despeses de gestió (tu fas els tràmits i un altre els cobra) i les despeses d'emissió (encara que siguis tu qui paga la connexió a internet, la llum i l'equip informàtic).

En mans de la policia

2008-05-16T01:39:00.002+02:00

M'han tingut dues hores a les dependències policials. En espera, mentre veia com el policia uniformat de l'entrada arreglava un bolígraf, dos atansaven la mà a la sortida de l'aire condicionat i es deien que no funciona bé, un altre premia el botó dels torns cada quart d'hora i quatre treballaven. Sí. Almenys quatre, que ja és molt demanar, treballaven! Havia de renovar-me el DNI, que finalment no he renovat. En dues hores no han transcorregut ni deu números i jo tenia més coses a fer.

Reclamacions a Renfe

2008-05-15T13:47:00.007+02:00

Encara no en sé res d'aquella gent i sé que tinc un mes de marge per a reclamar, per a denunciar-los, si cal, així que la setmana que ve, ja veig que em tocarà anar fins a l'estació de Sants i posar-los una taca al llibre de reclamacions.

Transcric aquí el paperet que em van donar per si a algú li pot fer cap servei, però ja us dic ara que són lents o no en saben més.

Reclamaciones Venta Por Internet
venta-internet@renfe.es
902 15 75 07 (de 7 a 23 horas)

Reclamaciones Cercanías
clientebarcelona@renfe.es

Reclamaciones Media Distancia
cprbarcelona@renfe.es

Reclamaciones Alta Velocidad
postventa@renfe.es

Reclamaciones Larga Distancia
avldposventa@renfe.es

5 hores segrestats al tren

2008-05-10T18:49:00.001+02:00

M’imagino que la gran bèstia ferroviària s’ha volgut venjar de la nostra incursió informativa d’ahir a les seves tripes, perquè avui Renfe torna a fer de les seves. Quan passen cinc minuts de les onze, un Catalunya Exprés deixa enrere l’Estació de Sants. Tres quarts d’hora més tard redueix considerablement el ritme de la marxa per aturar-se definitivament, això sembla, al nus ferroviari de Sant Vicenç de Calders. Passen molts minuts fins que la companyia, amb tota la ironia del món, informa els passatgers: “Señores pasajeros, les informamos que estamos parados por una caída de tensión entre Sant Vicenç y Torredembarra. Próximamente les daremos más información.”

Aquesta és la megafonia d’en Víctor Morlán i d’aquell CECOF que dirigia? Perquè, clar, el sistema ja el tenim, però cal que a darrere hi hagi professionals capaços de tranquil·litzar els viatgers i anar més enllà de l'evidència.

Molt bé, és hora d’avisar els mitjans. Truco els companys de redacció de cap de setmana per si volen esbrinar que coi ha passat. Més tard, ells mateixos m’expliquen més coses que no pas Renfe als viatgers. Resulta que no hi ha electricitat en el tram afectat pel temporal de vent (en aquest país les coses són així: només cal una mica de vent, neu o pluja per alterar l’ordre de les coses); la companyia ha decidit desviar els trens i enviar autocars.

Una noia que sent la conversa no té vergonya a preguntar-me què m’han dit. Li ho explico i la veu corre de boca en boca. És trist i ridícul que el vagó s’hagi d’assabentar de tot plegat per una trucada.

El revisor passa i no es lliura d’una bona escridassada i, fins i tot, d’una amenaça d’arribar a les mans. Ja se sap, de gallets fatxendes amb ganes de sarau el món n’és ple.

A la una tocada, el tren segueix al mateix lloc però l’empipamenta col·lectiva discorre per vies i catenàries; almenys ara sabem que els qui van a Torredembarra ho faran en autocar i la resta en tren, si arrenca, per Valls, Picamoixons, Reus i Tarragona.

La porta automàtica s’obre i entren dos homes amb americanes grises, corbata i camisa clara. Una noia rossa els pregunta per la ruta a seguir, abans de llegir la filigrana “evangelista” a la butxaca de la jaqueta. Un dels homes respon amb calma el que ja sabíem i continua avançant. Quan desapareix, no només la noia rossa esclafeix a riure, ho fa mig vagó!

A quarts de quatre el tren, que ja ha deixat enrere Roda de Barà i Valls, s’atura en una cingladura frondosa i humida a l’altura de Picamoixons. Tot d’una entren dos revisors i no un. Com sempre, cridòria i protestes. El de rang superior exclama: “això és el que passa quan algú estira l’anella de l’alarma”. Unànimement: “el que faltava!”

El periple acaba a les quatre a Tarragona, cinc hores després de deixar Barcelona i tres hores més tard de l’hora prevista d’arribada a Tortosa. Però a la capital del Baix Ebre me n’hi vaig en cotxe, perquè tinc aquesta sort, que em venen a buscar, perquè tinc gana i Renfe no s’ha dignat ni a convidar el passatge a entrepans (ni tant sols han preguntat si algú s’havia trobat malament) i perquè ja en tinc prou de txu-cu-txu. La setmana vinent, ja reclamarem i denunciarem el que toca.

Per què costa tant parlar amb Renfe?

2008-05-09T22:27:00.001+02:00

De nou, el personal de Renfe no s'està de posar pals a les rodes de l’engranatge informatiu. Els guardes de seguretat semblen divertir-se d’allò més quan toquen el xiulet i ens ordenen que deixem de gravar, fins que veuen el permís signat per la companyia, és clar.

Però per fatxenda, el tros de quòniam de revisor que no vol que parlem amb cap treballador. Insisteix que no podem fer-ho, malgrat llegir-li diverses vegades què diu el permís de rodatge: podem entrevistar passatgers i personal sempre que s'hi adiguin. Per tant, ell no és qui per coartar la llibertat de paraula dels companys.

El que m'exespera de debó és un tercer individu, també revisor, que es queixa de què l'hàgim gravat, tot i ser un més de l’escenari (estació amb gent i rètols lluminosos) i estar d’esquena. La nostra paraula li serveix de ben poc; més aviat, busca brega. No li'n donem el gust. Per professionalitat, no per ganes. No vull malmetre la imatge de la professió, a banda de què mai no sobra el temps quan et dediques a això.

Com els de Valldaura

2008-05-09T15:23:00.000+02:00

Plou. És una delícia quan plou. Sempre m’ho ha semblat. Deu ser que va amb el caràcter; a mi la pluja sol posar-me de bon humor, per la nostalgia a la qual ens aboca i la poesia que comporta. L’escena plujosa és d’una bellesa subtil i delicada que cal saber trobar. Darrera l’aparent grisor del paisatge s’hi amaga una gamma cromàtica d’una tonalitat accentuada i d’una brillantor pròpia dels cabarets. L’escena emmiralla objectes i en desdibuixa els traços que els definien. El moviment es torna lent, mentre que la immobilitat sembla que s’accelera.

L’ascensor s’atura, de baixada, al segon pis i hi puja una veïna i el gos. No para de ploure, murmura, la pluja ens esguerrarà el cap de setmana. Dona, li dic, ja tocava. Però ella torna a insistir amb el paper de víctima. M’explica que el cap de setmana havien organitzat un campionat amb els nens de l’escola i que l’hauran de suspendre a causa de la pluja per segona vegada. Aleshores, proposa que plogui a les nits i de dilluns a divendres. Està clar que mai no plou al gust de tothom, faig, però, per a mi, ja pot seguir-ho fent. A veure si ens hauran de donar una lliçó els de Valldaura que, com fa la dita, sempre la deixen caure.

Renovar-se o morir

2008-05-01T13:05:00.000+02:00

Sap greu trencar una relació de gairebé quinze anys i deixar al calaix de l'oblit una inseparable companya de viatge. Però el temps no es detura i el canvi ens revoluciona gairebé de forma exponencial. La prenc entre les meves mans i me la miro bé. És tan perfecta i es manté tan bé! Perquè l'hem de relegar a les vitrines de museu? Doncs perquè ara gairebé tothom treballa en formats digitals i els preus els donen la raó. És així.

La vaig estrenar a les Terres de l'Ebre i, al cap de ben poc, va fer el gran salt cap Atenes i el Peloponès. Tots dos, la réflex Canon EOS 1000FN i jo, fosos en un de sol, vam rendir-nos als peus de l'Oracle, vam captar l'essència de milers d'anys d'Olimpíada, les roselles esdevenien el contrapunt d'un temple desfet i al mar que envoltava les illes Aegina, Idra i Poros s'hi perfilaven diamants.

Vam seguir cap a la Madrid desconeguda, ciutat renovada i d'història adolescent, al costat de la vetusta Toledo. La va seguir Londres i, uns estius més enllà, hi tornàvem. A més, vam transportar-nos a temps remots, a la prehistòria a Stonhenge i a l'auge de l'Imperi Romà a Bath. Gal·les, Oxford, Cambridge... Un nou salt, aquest cop cap al renaixement italià des de Venècia fins a Capri i Pompeia, després de torçar-nos a Pissa, torrar-nos de Siena, caure en l'embruix de Florència i perdre'ns a Roma. El 1999, vam arribar at the Top of the World, dues torres que dos anys més tard deixarien de ser-hi.

Potser Nova York va ser el darrer viatge d'una càmera a qui ja pesen els anys, tot i que es manté intacta. La seva germana compacta digital Powershot-no-sé-què-més li va robar l'oportunitat d'estar-se a l'Alhambra, recórrer els carrers de Santa Cruz a Sevilla i abeurar-se a la tasseta platejada. Tampoc va grimpar fins a l'Aguille du Midi, a tocar del Montblanc, ni va seguir les marees cícliques a la Concha donostiarra. Arriba l'hora de tornar al món reflex, aquest cop digital, i debatre'm en el dubte hamletià de si Nikon o Canon?. El que tinc molt clar és que, megapíxels a banda, vull un factor de conversió d'un 1,6 com a màxim i com més a prop de l'1 estigui millor. El debat està obert.

Una nit a l'imperi Roures

2008-04-26T02:13:00.004+02:00

M'agraden els dies que no saps com acabaran, aquells en què algú et sorprèn i canvia la teva rutina, sempre que el final, la sorpresa i el canvi siguin del meu agrat, és clar. I el dia d'avui ha acabat en un dels nous gratacels de la ciutat: el nou edifici de la factoria Imagina, que lidera Jaume Roures.

La sala de festes, que tenia tota la pinta de ser un magatzem, era un bullici de gent amb més tirada a la cinquantena que a generacions posteriors. Mentre la vocal d'El sueño de Morfeo feia mans i mànigues perquè el públic català bellugués l'esquelet (ho aconseguiria amb prou feines amb el darrer), una autoritat ha fet la passejada protocolària, ha saludat a qui havia de saludar i ha marxat per on havia entrat, seguit de l'escorta i, una mica més enllà, la dona, de morros.

Ara, la vocal del grup de música arrencava algun esgarip prescindible de més d'un gallet del públic que s'ha animat a pujar a l'escenari (per allò de "porque yo lo valgo") i als seus peus, una colla de postissos i postisses, cridant i rient, amb una copa a la mà, fent contactes per interès i falses amistats. Si hagués hagut de trucar algú, tenia molt clar a qui: els Caçafantasmes.

Però a la terrassa de la quinzena planta, la fauna no tenia res a envejar als de baix. Cinc lloques de la quinta de mons pares, totes repintades i repentinades, tocades i posades, escatainaven perquè ningú ocupés la meitat nord de la terrassa, que s'anaven a fer una foto amb les lletres de "mediapro" a darrera seu. I abans que s'obrís l'obturador, les cinc alhora han cantat amb afinació mediocre un "condeciiiiito" que volia passar per un "lluís" o un "patata" d'allò més "fashion".

Tot seguit, han vist en Roures que passava per allà com qui no vol la cosa i li han cridat: "Jaume, vine!". I ell, amb un posat falsament modest, ha fet: "No, no, que a mi se'm té per un home seriós i perdria la meva reputació". Al final, s'hi ha acabat posant i elles, sense cap mena d'afinació, han acabat per donar la nota.

Fugint d'aquell vodevil, he deixat que els meus ulls es perdessin entre milers de pampallugues. Les vistes s'ho mereixen. Això i els mojitos ha estat el millor de la vetllada. No he trigat a marxar. Després de fotografiar mentalment quatre postals nocturnes per a cada punt cardinal, he agafat la bicicleta i he recorregut mitja ciutat, mentre deixava enrere les prostitutes de l'estació del Nord, persones amb la mona sobre, parcs franquejats per intrèpids i aromes de mimosa.

Un dia de llibres!

2008-04-23T23:59:00.000+02:00

Sant Jordi hauria de ser un dia festiu. Cada any arribo a la mateixa conclusió i, per més que ho comento amb els del voltant, tot segueix igual. M'atreveixo a dir que és més festiva la Diada de Sant Jordi que la mateixa Diada. I, ara, que ningú se m'ofengui, les coses com siguin. Per començar, l'11 de setembre no tothom sap per què se celebra, en canvi, la majoria sap que avui és el dia dels enamorats a Catalunya i que per això es regalen roses i que també és el dia del llibre i que per això es regalen llibres. Així que, si els qui trien el calendari festiu dels catalans em llegeixen, sisplau, pensin-s'ho una altra vegada de cara a l'any vinent i pemetin que tots gaudim del mateix privilegi que alguns oficinistes que avui disposaven de la tarda lliure.

No compraré cap més llibre al quiosc. Perquè quan m'han regalat El niño del pijama a rayas, m'he dit, demanaré que me'l canviïn en català, però no el tenien perquè són així, són un quiosc i un negoci petit i familiar com el seu no es pot permetre la despesa d'aquirir els exemplars en dues llengües (i també perquè són més del castellà que del català). No m'han ofert canviar-lo per algun altre ni molt menys retornar-me l'import o fer-me un val com es fa a les grans llibreries. Dissabte i diumenge que ve hauré de buscar un altre quiosc on comprar el diari.

Compraré en aquella llibreria. Una vegada al centre, he anat a buscar La néta del senyor Linh de Phillippe Claudel, L'últim patriarca de Najat El Hachmi i La lladre de llibres de Markus Zusak. A més, coneixent la història del noi del pijama de ratlles del quiosc, me l'han canviat per l'edició catalana. Encara queden persones al món!

S'hauria de tallar el passeig de Gràcia al trànsit rodat. No es fa per la Mercè, quan organitzen el passeig de les persones? I, doncs, que no és Sant Jordi un dia perquè les persones passegin? Vist l'eixam que brunzia pels laterals de l'esmentat passeig, he optat pel del costat. La Rambla Catalunya sí que gaudia d'un dia sense cotxes. Malgrat l'aglomeració, tots disposàvem de més espai per tafanejar parades. Però entre les parades de llibres...

Poca presència del llibre infantil. Està clar que els editors van a la venda segura. Tots els mediàtics estaven estratègicament col·locats, ben a la vista, incitant al consum fàcil. Hi vaig caure un cop, amb un llibre del Saramago que ha acabat florint-se a la lleixa, i des d'aleshores que no he ensopegat més amb aquella pedra. Ara, em faig la meva llista durant tot l'any, a partir de les recomanacions d'amics i companys, i quan arriben les dates senyalades, sé el que vull.

Najat, encantadora. Poc em pensava que cap al final del dia, a quarts d'onze, coneixeria la Najat El Hachmi, entre bambolines per entendre'ns. Com havia fet durant tot el dia, l'escriptora sortia d'un lloc per anar cap un altra banda on ja l'esperaven. No tenia gaire temps, però sí un parell de minuts per signar-me el llibre i intercanviar algunes paraules (ets d'Olot?, no, el teu parlar m'ho recorda, tu sí?, sí, hi he viscut molts anys de la meva vida, com ha anat el dia, aquest primer Sant Jordi?, molt bé, i això de signar llibres?, em sorprèn veure que hi ha gent que s'espera i fa cua perquè li signi...).

Íncipits

2008-03-23T20:15:00.001+01:00

Hi ha molts tipus d'esquer. Tants com peixos al mar.

«Les plantes, per exemple, no veuen cafè amb llet. No els agrada el cafè amb llet, a les plantes, o a les flors, o als arbres. Als ocells tampoc. A mi sí. Jo de vegades em prenc el cafè amb llet sense respirar. Tota la tassa. Aquest és un rècord que jo tinc. Potser sóc l'únic al món que té aquest rècord.» (Vredaman, d'Unai Elorriaga.)

M'encanta aquest íncipit, per la simplicitat i l'aire de confiança. M'imagino el nen protagonista explicant-me les seves impressions amb un to de confidència. Al cantó oposat, dos començaments sorpresius, que no volen deixar-nos indiferents.

«No us ho creureu, ningú que tingui dos dits de front no s'ho podria creure, però és ben cert, absolutament cert! Aquest matí, quan m'he despertat, m'he trobat que m'havia convertit en ma mare.» (Quin dia tan bèstia!, de Mary Rodgers.)

«Als contes de fades, les bruixes sempre duen uns barrets negres ridículs i capes negres, i van muntades sobre el pal d'una escombra. Però aquest no és un conte de fades. Aquest tracta de bruixes de veritat.» (Les bruixes, de Roal Dahl.)

També Salinger es dirigeix directament al lector, a un possible lector que llegeix les anotacions del protagonista, un personatge que d'entrada percebem rebel.

«Si de veritat els interessa el que em disposo a explicar-los, el primer que voldran saber és on vaig néixer, com va discórrer la meva infància, què feien mons pares abans de tenir-me a mi, i altres punyetes de l'estil David Copperfield, però no tinc ganes d'explicar-los res d'això.» (El guardià dels camps de sègol, de J. D. Salinger.)

Hi ha qui prefereix situar el receptor al lloc dels fets. Descriure el moment i les persones. Un cop presentada l'escena, és el torn de l'acció.

«Als límits d'un remot i apartadíssim poble del sud-oest de Missouri vivia un pagès que es deia John Gray. El nom del poble era Deer Lick. Era un llogarret escampat, ensopit, de sis o set-cents habitants. Aquesta gent sabia, vagament, que al món exterior hi havia coses anomenades ferrocarrils, vaixells de vapor, telègrafs i diaris, però no en tenien coneixença directa, i tot plegat els interessava tan poc com el que fes o deixés de fer la lluna.» (Un assassinat, un misteri i un casament, de Mark Twain.)

«L'avinguda Cours-la-Reine estava deserta. El silenci profund dels dies d'estiu impregnava les verdes ribes del Sena, els vells faigs podats que començaven a allargar les ombres cap a orient, i el blau encalmat d'un cel sense núvols, sense un alè d'aire, sense amenaces ni somriures. Un vianant que venia de les Tulleries dirigia lentament els seus passos cap als turonets de Chaillot.» (Els altars de la por, d'Anatole France.)

«Mai no se sap quan caurà el cop. Quan vaig veure per primera vegada en Rollo Martins vaig escriure aquesta nota per als meus arxius policials de seguretat: "En circumstàncies normals, un beneit jovial. Beu massa i pot causar conflictes. Quan passa una dona pel seu costat, alça la vista i fa algun comentari, però em fa la impressió que l'assumpte no li interessa".» (El tercer home, de Graham Greene.)

«Era un dia d'abril fred i lluminós i els rellotges estaven tocant les tretze. Winston Smith, amb la barbeta clavada al pit en un esforç per resguardar-se del vent molest, va travessar a corre-cuita les portes de vidre de les Mansions Victòria. Amb tot, no va ser prou ràpid per evitar que una ràfega de pols sorrenca també hi entrés amb ell.» (1984, de George Orwell.)

«Un nen molt petit, dret sobre una pila de grava, defensava l'honor de Rum Alley. Tirava pedres contre tot de marrecs cridaners de Devil's Row, que corrien embogits al voltant del piló i l'apedregaven. La seva corona infantil estava lívida per la ràbia. El seu cosset es contorsionava quan proferia gruixuts i sanguinaris renecs.» (Maggie, una noia del carrer, de Stephen Crane.)

«En temps remots, remots, quan els homes parlaven encara moltes altres llengües, ja hi havia, als països, ciutats grans i sumptuoses. S'hi alçaven els palaus de reis i emperadors, hi havia carrers amples, carrers estrets i carrerons intricats, temples magnífics amb estàtues d'or i marbre dedicades als déus...» (Momo, de Michael Ende.)