La talaia de Peter Punk

“Li arranquen la crosta i la pell”

2008-06-28T13:16:00.004+01:00

Davant l'aberració dels fets, i la perplexitat que em produeix el silenci de massa gent, les paraules, avui les posa aquest senyor...

De Toni Cucarella, "Li arranquen la crosta i la pell".

El parlamentari del PSOE a Catalunya Joan (sic) Ferran va exigir que a les emissores de ràdio i televisió de la CCRTV sel’s arrancara la «crosta nacionalista». I val a dir que els hi arranquen la crosta i la pell. Han caigut programes i professionals sembla ser que per defecte de “crosta”: Solé, Basté, Clapés, i ara Bassas. I els que cauran, amb el beneplàcit o no de Mònica Terribas. En qualsevol cas, la resposta del PSOE és la que cal esperar: «Para ofrendar nuevas glorias a España!». La que no s’acaba d’entendre és la d’ERC. ¿Potser a l’espanyolització galopant de la ràdio i la televisió pública catalanes no li han posat línia vermella? No sé de què serveix ser al govern si en comptes d’avançar s’hi recula. Sembla ser que aquesta esquerra de govern no té altra aspiració que fer de funcionari públic de primer nivell: cotxe oficial i dinarots. No donen importància a la necessitat de construir un imaginari polític propi, i cultural i lingüístic. Construir aquest imaginari és més important que tota la gestió excel·lent que puguen fer tots els vicepresindents i els consellers d’ERC. Al meu entendre només es pot avançar cap a la independència si aquesta aspiració forma part de l’imaginari polític dels catalans. I aquesta aspiració, com l’imaginari que la referma, es construeix en bona mesura a través dels mitjans de comunicació. Això ho sap el nacionalisme espanyol, i actua en conseqüència: construeix l’imaginari nacional al qual ret devoció (l’espanyol) i afebleix el que considera enemic (el català). Per tant, en aquesta batalla, Joan (sic) Feran i el PSOE català actuen amb letal congruència. Esquerra, en canvi, fa el paper de “tonto útil”. Pa’ ser puta de cassoleta (del PSOE), més val tindre la figa queta...

Vampirs rostint-se sota sol d'estiu (o vents huracanats prometen tempesta).

2008-06-25T15:41:00.008+01:00

Aquesta indissimulable tendència a l’abisme un dia em matarà.

Ai déu meuet... sí, sí, molt interessants les vistes que hi ha des d’aquí dalt. Sí, sí, l’adrenalina em puja que te cagues, m’encanta aquesta sensació de com si tot s’acceleràs, però quan vas massa passada de voltes... ai déu... me mareig, me mareig i només vull un llit on caure, entre els braços de qualsevol sirena que me miri lascivament, però joder, no sé què passa que sempre trob l’asfalt. I el cop sempre fa mal. Carn contra l’asfalt. Sí, sí, sí... ja ho sé... reconec que el gust de la sang calenta, dolça, m’agradà, un dia m’agradà massa. Vampirs a l’ombra que es camuflen sota el sol –justament sota aquest sol-. Alerta, que quan menys t’ho esperes, a qualsevol carreró, qualsevol dia de festa major, no te n’has adonat i ja te tenen entre els seus braços amatents, amb aquest somriure encisador, no, no és possible resistir-se, dir que no... i a poc a poc, la vida els la hi regales, entre els seus braços, darrera del seu somriure torbador, i tan preciós, tan vermell, de vellut...

Emisari? Emisari! On ets emisari?! Fa anys que et crid i no em contestes ! Encara vull saber on és la fotuda porta ! I què hi ha darrera la porta… Però enlloc de contestar-me, desgraciat, t’amagues i t’endús la clau. Miserable i servil, acotes el cap i m’ensenyes que resar és la sortida més digna per resoldre aquest desgavell que tu i jo sabem que tenim sobrevolant-nos els caps... talment voltor a l’aguait. Però serà possible?! Deixa de córrer i vine aquí! Tot d’una! Seràs... si un dia t’agaf te jur que...

...Precioses sí, les vistes des d'aquí dalt... increïbles, inaudites, estupendes! Però, per favor... que me deixaríeu baixar d'una reguitzera vegada?!

També he de reconèixer que la sensació de tirar-se, d’estendre les ales i partir a volar, just després d’haver clavat les urpes de voltor en aquesta terra seca, terra que m’estira, que m’embruixa, que no em deixa enlairar-me, que em du a una passa del deliri, de l’abisme... em reconec presonera, d’un inescrutable misteri que només es desvetllaria obrint-me les venes i llegint-ne la sang. He de reconèixer doncs, que aquesta sensació, -bé, totes juntes, perquè som incapaç de destriar-les-, també m’agrada. Massa. Però som a una passa de botar, i a sota, ens esperen unes precioses ones que, caperrudes com elles totes soles, no deixen mai d’estimbar-se, una vegada i una altra, contra els penya-segats que les esguarden. Preciós. M’encanta. Però ara ja està bé. No vull ser més ona, ni voltor, ni penya-segat, ni paisatge, ni horitzó, ni infinit, ni ulls emmirallats, ni deliri, ni foc, ni misteri, ni derrota, ni segles dels segles, ni hòsties. Fins i tot avui podria deixar la capa de vampir al penjador, i sortir per la porta, amb un vestit ben arreglat, i trobar-te al ball, a mitjan horabaixa. I treure’t a ballar, i un cop d’aire aixeca les faldilles de les nines de la plaça. I jo som feliç. I res no és mesquí, que deia l’altre.

Cafè Lisboa.

2008-06-07T02:56:00.004+01:00

Sempre tornam al lloc del crim.

2008-06-04T03:29:00.006+01:00

I ens delatam, estúpids, una vegada i una altra.

Obr la porta. Pitj el play. N'Elvis es col·la de nou dins el menjador i em convida a ballar una cançó que ja ha sonat... en una altra ocasió... fa tan sols dos mesos... o una nit. Perquè sempre tornam al lloc del crim. I resseguim contents aquelles pistes que només nosaltres, que ens hem embrutat les mans -a plaer- sabem reconèixer. Imbècils i contents. Confiats que res esclata sense el nostre permís, concedit per indulgència i relegat al racó més allunyat de l'interior d'aquesta matèria gris que ens engana, la molt cabrona, una i mil vegades més, sense ni saber que lentament s'encén la trampa. I a poc a poc, ens esquerda la pell...

Un full. Lletres verdes. Una cançó. Silenci! Elvis, calla. Hi ha algú que pugui fer-te callar? Sí, hi és. I ara és el seu torn, i la música sona i tu restes mut i escoltes. Una nota d'un sopar. Restaurant xinès. Un llit. Desfet. Una càmara de fotos.Una bombeta de 40 watts que fa massa llum. Una càmara de fotos??! Amb fotos??! Anota: prova que s'ha de fer desaparèixer ràpidament. Seguim... Records. Recods que s'acumulen. Peces d'un trencaclosques que encaixen, una a una. Una telefonada. Una autopista. De nit. Una botella de vi. Una mirada que et voldria migpartir. I música. I cossos. I un cop de puny. I la tendresa. I un altre cop l'autopista. Amb el sol sortint, darrera a l'esquerra. Un cotxe a 150 kilòmetres per hora. Què guai! Som els protagonistes d'aquell llibre de quan teníem 14 anys! El noi de la moto. I Mai no serem estrelles del rock. Però no. La tendresa, un altre pic. Com un crit. Que ens xapa en dos enmig del cor tot allò que en aquestes alçades, crèiem ja domat.

He tornat.

Sempre tornam (al lloc del crim).

I totes les pistes em duen a tu. I avui, sóc jo l'assassí.

...

No puc creure'm que després de xuclar-ho tot sense filtre encara siguem...

tan terriblement...

fràgils.

Ser o no ser, aquesta és la qüestió...

2008-05-24T00:11:00.004+01:00

Peter Punk esnifa cola i creu que és Déu...

...mentrestant, a la seva esquena, passen coses...

qui sap...

QUiN
éS eL SEcREt
mÉS BEN aMAGAT

dE WENDY?

Sagrada Família.

2008-05-01T20:14:00.003+01:00

M'he tornat a seure al sofà. Amb massa fum entre els pulmons i el cervell. I m'encanta.

Seguesc veient les vuit creus de Gaudí. I la vida ens fa una broma, sí. Ara fins i tot ens podem casar. Tots i totes, vull dir.

...I n'hi ha que es pensen que ja hem conquerit la Llibertat.

The Clash de Joe Strummer.

2008-04-27T23:02:00.004+01:00

Barcelona té pel·lícules que Mallorca no té. Una llàstima. Un altre punt a la llista de coses que s'han de canviar. Mentrestant...

http://www.avalonproductions.es/joestrummer/

Des del sofà i per la finestra... (ha botat no sé què).

2008-04-01T23:05:00.010+01:00

Sempre tendim a la foscor o a la llum. L'estat de repòs, si és que existeix, és efímer. Els cossos i les ànimes tendeixen sempre al moviment. El repòs és el miratge. Tendim a la llum, o a la foscor. I quan som arribats a la llum, no hi ha descans, ens emplenam més encara de més i més llum. Quan som arribats a la foscor, de cada vegada ens hi abocam més... ens arrossega la llum del fons del pou... la lluna ens emmiralla, traïdora, i no sabem dir-li que no a la Dama que se'ns disfressa de Bellesa. Si la deixàssim, ens xuclaria la vida, pou avall. Però la llum i la foscor són estats, d'on en sortim i n'entram, com en una espiral, eternament.

Asseguda al sofà, amb el fum que me mareja i la tele encesa per no pensar, m'agrada, de tant en tant, rendir-me a l'obscur, que m'embolcalla, somrient maliciosament darrera la màscara, talment com sempre. Ja ens coneixem. I mantenim la nostra relació a la distància exacta, amb un cordial respecte, per no rompre el fràgil fil de seda que ens uneix i que hem tardat vint-i-quatre llargs anys a aconseguir teixir d'aquesta emocionant manera.

Mentrestant, la vida em fa una broma i em mostra això des del sofà estant, guaitant per la finestra...

P.S: de fons sona... Ahora que el barco se hunde/y sólo tú puedes salvarme/... /Nadé desnudo tu oleaje/... /Con el disfraz sin estrenar y el salto a lo fugaz/ la ficción es y será mi única realidad/.

Han passat els tres mesos...

2008-02-05T23:02:00.000Z

Estaven a punt de passar els tres mesos, i ja ho tenia tot decidit. De fet, només en vaig necesitar un, per a decidir-ho tot. Me’n sobraren dos. Tenia el bitllet mig comanat cap a Barcelona, la fogida planejada, tot ben lligat... I en aqueixos dos mesos que em sobraren... no sé... no ho sabria explicar...

Veniu a mirar-me els ulls i potser vos convidaré a un ball de màscares al menjador de casa meva. L'any que ve, clar. Si no vàreu venir enguany a la festa, ja heu fet tard.

Tota la resta que pugui contar-vos, avui, sobra.

Partesc a Barcelona després del concert de na Patti Smith. Però he de dir que Palma m’ha tornat a enamorar -si és que mai me n'havia oblidat-. L’Ombra toca dia 23 i 29. El futur, avui, el tenc més deslligat que mai (o no?) i no m’importa gens tenir-lo així. He entès, a la fi, què és important i què no. I sé que ho hauré de tornar a aprendre mil vegades més,tantes com em perdi, i alguna altra encara! Estic recomençant a aprendre-ho tot. Me’n vaig però tornaré. Déu ho sap, que tornaré. De fet, podeu pensar que ni tan sols me n’hauré anat. El temps i l’espai... torn a pensar que senzillament, no existeix el concepte de temps lineal i espai limitat que se suposa que aprenem a viure. Desfem-ho tot, desaprenem-ho tot. Que tots els altres camins... bé, qui els vulgui caminar, és lliure de fer-ho. A mi però, esperau-me en un altre lloc. O més bé, no m'espereu, ja apareixeré. Guardau l'esperar per una vida en què de veres ho necessiteu, si és que això es necessita...

Sant Canut 08

2008-01-25T10:53:00.000Z

UNA BRUTAL INTERVENCIÓ POLICIAL TANCA LA REVETLLA DE SANT CANUT2008

Les persones de Ciutat no tenim dret a gaudir de les festes municipals més enllà de la planificació administrativa. Un dispositiu mixt de policies locals i nacionals carrega amb grancontundència contra les assistents a la Revetlla alternativade Sant Canut a la plaça de Sa Feixina, justificant-se en lafeina dels encarregats de la neteja. Degut a l'actuaciótotalment desproporcionada, diverses persones resultaren ferides acausa dels cops de porra, de cascs i de l'ús de gasos lacrimògens.
Lespersones agredides volem demanar explicacions a les autoritatsmunicipals implicades en aquest assumpte. Per què les autoritats despleguen més de 80 agents antidisturbis amb l'excusa de la neteja només a la plaça de Sa Feixina? És necessari recórrer a la força brutacontra la ciutadania que gaudeix de les festes de Sant Sebastià?
Reivindicam la possibilitat de gaudir d'unes festes populars en espais públics sense la criminalització de les activitats no previstes per l'administració.

Per reforçar la comunicació d'aquesta actuació i ajudar a que arribi a quanta més gent millor, s'ha creat un compte de correu on dirigir versions dels fets, fotografies, vídeos o qualsevol altre material que pugui ser d'utilitat. El compte és santcanut08@gmail.com.

Crònicadels fets:

El 19 de gener, a Palma es celebra la revetlla de Sant Sebastià,patró de Ciutat. La festa s'organitza entorn a algunes placesdel centre de la ciutat, on hi ha foguerons i concerts. Unad'aquestes places, des de fa més de 10 anys, es dedica a larevetlla alternativa de Sant Canut. Aquesta és la únicaplaça que no organitza directament l'ajuntament, sinóque hi ha un grup divers de persones que s'hi dediquen, sol·licitant el permís a les autoritats competents. Aquesta any, Son Canut s'ha celebrat a Sa Feixina, a diferència de les darreresedicions que s'havien situat a Ses Voltes, per lo que ja havia unaintenció de treure-la del circuit de places del centre. Tot iaixí, la festa va ser un gran èxit amb la participacióde molts de grups i de joves que gaudiren de la música i els foguerons.

Presentem ara la crònica del trist final de la revetlla d'enguany: cap ales 4:00 de la matinada, el concert esva acabar i algunes persones van començar a marxar cap acasa... hi havia molt d'ambient a la plaça, la gent estavacontenta i comentaven la vetllada vora del foc. Encara sonaventambors i no eren pocs els que ballaven. Algú va advertir de la presència d'un important dispositiu policial a Via Argentina, però la gent seguia xerrant tranquil·la. De mica en mica, agents de la policia local de Palma van anar demanant a la gent que abandonés la plaça, que la festa ja haviaacabat i havien de netejar. En aquests moments encara s'estava desmuntant l'equip de l'escenari... i la gent va pujar cap al fogueróque hi havia a la part central. Allà restaven encara unes 150persones.

La policia va seguir fent pressió per fer-nos sortir, insistint que s'havia de netejar la plaça, però encara no havia arribat el servei deneteja i la gent s'ho prenia amb calma. Varen formar un doble cordó, el primer d'agents de la policia local i el segon amb policies nacionals... sumaven uns 80 agents (la policia anava amb proteccions d'antidisturbis, alguns amb el casc a la mà, però un segon grup duien tot l'equip sencer posat: casc, armadura, ...) que no convidava a la distensió de la situació. En un moment donat, un membre del cos de la policia local va perdre els nervis i va pegar un cop amb el seu casc a un al·lot que parlava amb ell, fent-li un trau a la cella. El policia no va voler identificar-se, ni cap dels seus companys va voler telefonar una ambulància tot i que aquell al·lot estava sagnant de valent.

Mentrestant, gran part de les persones no s'adonava encara del que estava passant. Els pocs que ho varen veure van seure's a terra per demanar,pacíficament, un canvi d'actitud dels agents i que ajudessin a la persona a qui havien agredit. La policia nacional va ser l'encarregada d'arrossegar els cossos de les assegudes, que deixarenel cos mort sense oposar resistència, fins a treure-les de la plaça. Ho feren amb violència, arrossegant el cos d'alguna companya per la plaça, insultant i pegant un cop debota al cap d'un altre company.

En aquest punt, el cordó policial d'antiavalots, equipat amb escuts, cascs i porres va començar a fer pressió sobre el grup de gent al voltantdel foc, tot empenyent-les violentament amb els escuts. Entre elles, es trobaven algunes persones de l'organització a les que se'ls va donar el mateix tracte que a les demés, tot i que encara estaven desmuntant. La situació era tensa i varen començaralguns cops de porra a les primeres files, amb lo que tot es vadisparar. El grup va haver de començar a córrer escales amunt, perseguits per una forta càrrega policial. Algunes persones van caure a terra, cegades per l'esprai antiagressions que usaven els municipals, i els agents les feren alçar-se a cops. Les persones que arribaven a la part de daltde la plaça es topaven amb unsegon cordó que impedia la sortidai que les ruixava amb esprai deixant-les cegues per una bona estona. Fins i tot fora de la plaça encara les van copejar i van fer córrer per Via Argentina i Passeig Mallorca amunt on el cordó va començar a retrocedir.

Moltes persones van resultar copejades o afectades pel líquid lacrimogen. Algunes ja han obtingut un part mèdic on s'informa del seu estat. Animem a totes aquelles persones que hagin quedat malmeses, acudeixin als centres hospitalaris per sol·licitar un part... Cal fer evident la brutalitat amb que va actuar el dispositiu policial.

Certamen de contes anarquistes en català

2008-01-08T22:14:00.001Z

Manifestació per un habitatge digne. Palma, 22 de desembre.

2007-12-22T21:33:00.000Z

Una gent m'ha fet arribar aquesta crònica, per publicar a Indymedia:

VOLEM UNA CASA, NO UNA HIPOTECA

Palma, 22 de desembre 2007.
Ciutat s’ha sumat a la convocatòria estatal per a la manifestació reclamant el dret a un HABITATGE DIGNE. Mallorca ha aprofitat aquesta convocatòria per evidenciar una situació que deixa a moltes persones sense opcions per accedir a un habitatge. Els darrers casos de corrupció i especulació urbanística que s’han destapat aquest darrer any a l’illa resten legitimitat als arguments dominants que defensen la llibertat de mercat com a regulador dels preus de l’habitatge.
Dia 22 de desembre aproximadament 100 persones ens reunírem a la Plaça de Cort a les 17h. de l’horabaixa. Varem recórrer els principals carrers comercials de la ciutat, per aprofitar que molta gent surt al carrer per exercir el consumisme que caracteritza aquestes dates; i fer visible la nostra protesta.
La manifestació va passar per les tres places centrals (Cort, Plaça Major i Plaça Espanya). A cada una d’elles es deixà marcada la superfície d’1m² amb els preus de venta dels habitatges a diferents zones de la ciutat.

Al pas de diferents lemes com “gent sense casa, cases sense gent” o “l’especulació és corrupció” vàrem arribar a la Plaça d’Espanya, on teníem intenció de tallar el tràfic a les Avingudes. Això va suposar un petit encontre amb la policia, suposant un replantejament del trajecte per, finalment, acabar tallant el trànsit. Vàrem poder resistir durant uns 3 minuts abans la policia no acabés desplaçant-nos a la illeta central de l’avinguda. En aquest moment, a les 18h. es va donar per dissolta la manifestació.

!

2007-11-28T12:03:00.000Z

La revolució no es fa una vegada i punt.
La revolució és un estat de l'ànima.

Independentisme llibertari o què?!

2007-11-21T20:21:00.000Z

La meua València

2007-11-15T11:51:00.000Z

“Així com cadascú té una Itaca per trobar i fer el viatge, cadascú pot tenir una València”. La meva, és aquesta:

"Avui t’escric des de la nit,
encerclat per l’enemic,
convocat per la memòria
i disposat a no morir".

Sona Obrint Pas a la meva habitació d'un pis de Barcelona, vora l'Hospital de Sant Pau. És de nit. I aquesta cançó té un no sé què que m'arriba al fons... N'hi ha que diuen que són pamfletaris, massa. Però hi ha un no sé què que m'és massa proper per a que siguen, només, pamfletaris.

Aquell dia jo no havia estat mai encara a València, ni en sabia pràcticament res.

...

El cap de setmana passat hi vaig tornar. Feia dos anys que no la trepitjava, i ho he de confessar: en el meu imaginari, València, és massa important per obviar-la. Tenia la necessitat de tornar-hi. Quan la vaig veure per primera vegada m’enlluernà la seva llum, perquè és la mateixa que la de Palma. Sí, fins i tot en això s’assemblen. Barcelona no la té aquesta llum que enlluerna, Barcelona és més grisa. València, antiga capital d’un regne acabat. Sempre he pensat que si aconseguíssim que València tornàs a ser la nostra capital, voldria dir que aquest país tan nostrat està salvat. Però la crua realitat és que València és una ciutat conquerida, i espanyolitzada fins a la medul·la. I quan la vaig veure, em va fer por pensar que Palma acabaria igual. Fa temps que sé que tot allò que passa al País Valencià, passa amb un parell d’anys de retard a les Illes. Però dins la desgràcia, em corprenia saber que allà dins, dins el cor de la ciutat hi ha un grapat de gent que fa militància catalanòfona, i de país. I sé que hi ha certes militàncies que corprenen, per tot el que implica, que de vegades, ningú sap veure. Al fons dels ulls hi ha gent que porta un patiment que moltes vegades no saps d’on ve, i que és un misteri. I són uns ulls tristos.

“I a València viuràs
I a València moriràs
Oh, València, ciutat, tu m’has condemnat!”

I no ho dubte tampoc, que cada valencià o valenciana val per deu mallorquins i per deu principatins. Supose que aquella valenciana que em va saber fer una radiografia de l’ànima en dos segons, de tornada de Brussel·les, dins un avió, em va marcar per sempre, i em va fer veure, en ella, moltes coses del que jo volia, i havia de ser, per a ser jo. Sí, tenies raó, no podem fugir de ser qui som.

“Pels carrers del Cabanyal,
pels carrers del nostre temps,
l'asfalt crema tots els moments
i amb ells la nostra realitat.

Ja no ens queda
ja no ens queda res,
ja no ens quedarà res mai, mai més”.

Em sap greu, però avui, aquesta història, és una història trista. La fotografia d’aquí dalt, El Polp. El meu padrí va anar de Conca a València per allistar-se a les milícies populars, l’estiu del 36. I va ser amb la Columna de Ferro que va lluitar. El Polp és el restaurant que hi ha avui a l’antic casino-ateneu on es fundà la FAI. La Rita, i els poders fàctics de la València més fatxa tenen al cap, i sobre les taules signat, l’esbucament no sols d’aquest lloc, sinó pràcticament tot el Cabanyal, si les plataformes de lluita dels veïns no ho aturen. Sempre David contra Goliat. Jo no havia estat mai en aqueix barri. I diumenge vaig entendre per què la FAI nasqué allà. I com és que el meu padrí i els seus germans disfrutaven quan baixaven a València ciutat a principis de segle XX. L’arquitectura de València encara parla. I avui, més que mai, entenc la frase de Marina Garcés “...la historia de una derrota silenciada, la del movimiento obrero como sujeto histórico y revolucionario, al término de la cual el capitalismo se ha hecho uno con la realidad...”

Dharma, La.

2007-11-06T00:11:00.001Z

Pell.

2007-11-05T20:59:00.000Z

Pell. Que et crema.

Mescla de punki -tirar una escopinada des de dalt de tot de la torre Eiffel-. Déu meu, cada vegada que ho pens ho trob més bo. Mentrestant jo besava dona. Blanca. Cerca. Rossa. Bona. Vomitiu de tan romàntic. Mescla de punki sense teoria i de beatnick. T'espera Jack Kerouac en el camí. Carretera amunt. Carretera avall. Ni tan sols sé quina gent t'interessa. Si és que t'interessa algú.

Maldecap. L'essència dels beats, sense utopia, ni futur, ni lligam.

Hi ha d'haver quelcom amagat... no pot ser tan fàcil.

Repte. Mai havia entès quina és la gràcia de viure sense destí. Sense horitzó. Sense exigència. Sense revolució. Sense llum. Enmig de tot com l'aire. Sense que t'esperi ningú. Sense esperar ningú. Però plena.

No te donaré les gràcies, perquè no te les mereixes.

Et duc al cap com una serp, com la bala que no es dispararà mai. Com una cosa nova que mai havia tastat. No, jo no sóc beat. Duc al fons dels ulls l'abisme de qui espera el fugaç moment de la salvació. Misèria. Però què n'és de bell el foc...

Jacobins dins la Cort

2007-11-04T01:42:00.000Z

M'ha caigut a les mans un llibre d'estil per als mitjans de comunicació. A la contracoberta hi du imprès això:

"El Consell de Mallorca s'ha marcat com a objectiu aconseguir la normalització de l'ús de la llengua pròpia en tots els àmbits socials, en tots els estaments i en totes les capes socials de Mallorca. Aquest llibre d'estil és una de les eines per aconseguir-ho".

El llibre en qüestió és de 2005.

Sobre l'Aventura...

2007-11-04T01:17:00.001Z

..."Pero, ¿por qué la aventura? ¿Por qué esta terca chiquillada, surgida de un romaticismo trasnochado?... Porque ahí está la vida que revienta pese al hormigonado y aspira a la prodigalidad, porque nadie renuncia a ella y todos la deseamos, sea cual sea la edad, clase o ambiente a que pertenezcamos; porque desconfiamos de una desesperación hecha a medida y demasiado confortable para ser realmente desesperada, y porque nuestro único saber es, de entrada, la incertidumbre... Más allá del optimismo y del pesimismo, más allá de los sistemas y de sus apriorismos, está el acontecimiento: la presunción, la espera de instantes turbadores, el ansia de ir al encuentro de todo, la prioridad dada a los impulsos ilógicos que nos trastornan... Hay que romper la apropiación de las grandes hazañas por un puñado de personajes... Debemos estrangular con ambas manos, apenas brota, la necia e innoble idea de que ya no queda nada por descubrir, nada por vivir...
...Decir que la aventura existía antes -como si solamente pudiéramos conservar unas cuantas letras de la palabra- o, lo que equivale a lo mismo, que surgirá como un maremoto en cuanto concluya la Revolución, es practicar un sutil terrorismo, intentar imponer una visión única del mundo social, es, irremediablemente, desalentar mediante el poder de un enunciado toda clase de experimentación"...

Extret de La aventura a la vuelta de la esquina, de Pascal Bruckner i Alain Finkielkraut.

Ploure. I xopar-se.

2007-10-28T23:41:00.000Z

Dematí. Gris. I Palma banyada. L'he travessada amb bici. Feia una olor diferent. Em recordava quan era petita i la passejava amb mon pare. I anàvem sempre fins un bar d'aquells guarros i amb fum, com d'hivern, on sempre hi havia en Gaspar. En Gaspar era republicà, per damunt de tot. I demanava fusells el dia que va esclatar la guerra. Aquells dos-cents fusells que no els van donar les forces republicanes, i que haurien servit, probablement, per aturar l'aixecament militar a Ciutat. I qui sap si a tot Mallorca llavors... Almenys als llocs on sí que les autoritats republicanes donaren fusells sense por als milicians, l'aixecament es va aturar. Això deia ell. I Palma tenia una història, els dematins, com a d'hivern, amb fum de bar.

Quan es banyen els carrers muda de pell, aquesta ciutat. I sembla una ciutat petitona i mona, de qualsevol indret del nord, d'Europa. I sembla com si poguessin passar coses que no t'esperes. És que no te l'imagines, aquesta ciutat tan mediterrània, d'estiu, de turistes... no te l'imagines banyada. I és per això que en aquests dies grisos que plovisqueja, et sorprèn. M'agraden els bars amb fum. I no ho sabia. Me n'acab d'adonar. Em transporten als llocs on es poden contar històries, pausadament. I tot deixa de semblar un decorat preconcebut, de pel·lícula de classe b, dolentíssima i sense cap puta gràcia, per de cop tot invertir-se i semblar real. Te banyes, joder, t'estàs banyant! I la pluja t'emprenya. La gent s'espanta de la pluja, sí. I tot sembla que deixa de ser fals, i monòton, i brut. I la pluja, com la vida, se t'enganxa a la roba -que fa olor del fum del bar on t'has refugiat- i a la pell.

Tres mesos

2007-10-23T11:51:00.000+01:00

Tres mesos poden canviar una vida. En menys temps vaig anar i tornar de l'altre costat de l'Atlàntic, pensant ser una cosa i tornant sense ser res, però lliure. En tres mesos pots anar al cel i tornar, diuen. I de l'infern, s'hi pot tornar en tres mesos? No ho sé, i en tenc els meus dubtes, però ara tampoc aquest és el cas. Pot començar una bella història, en tres mesos. I un grup pot gravar una maqueta o fondre's del tot dins l'ombra per no tornar-ne a sortir mai més. Ara sent l'aigua al coll i com m'estreny els pulmons... De Barcelona a París passant per València i Castelló. Sí, poden passar mil coses en tres mesos. O pot quedar-se tot exactament igual.

I en aquest cas, haurà arribat l'hora de deixar de pensar per començar a actuar. La motxilla la tenc dins un calaix. Però potser any i mig després, serà hora de comprar-se les botes noves que fa anys que se'm resisteixen, i tornar a caminar. Esper que ja m'hagin arreglat el genoll quan arribi el moment...

...Perquè no sé per què, un pressentiment em diu que arribarà... se suposava que no podia fer anar més de pressa la meva vida, que ja l'havia accelerada massa aquest estiu, que ara havia d'anar amb calma. Que a poc a poc és quan es construeixen els ciments més sòlids. Però estic començant a pensar que és precisament per aquesta accelerada, i aquesta posada a lloc i a to, que hi ha coses que passats vint-i-quatre anys de la meva vida, sé que ja no val la pena esperar. Hi ha vegades que has d'anar a cercar l'aventura, perquè aquesta vida moderna no la regala. I potser ara està començant a ser una d'aquestes vegades.

Tres mesos. Li don tres mesos a la meva vida i a tot. D'aquí tres mesos hauré de decidir.

I avui, no me fa ganes haver de prendre aqueixa decisió.

Assaig de càntic en el temple

2007-10-03T15:45:00.000+01:00

Oh, que cansat estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge terra,
i com m’agradaria allunyar-me’n,
nord enllà,
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!
Aleshores, a la congregació, els germans dirien
desaprovant: “Com l’ocell que deixa el niu,
així l’home que se’n va del seu indret”,
mentre jo, ja ben lluny, em riuria
de la llei i de l’antiga saviesa
d’aquest meu àrid poble.
Però no he de seguir mai el meu somni
i em quedaré aquí fins a la mort.

Car sóc també molt covard i salvatge
i estimo a més amb un
desesperat dolor
aquesta meva pobra, bruta, trista, dissortada pàtria.

SALVADOR ESPRIU

Homenatge a n'en Toni Roig

2007-10-03T00:05:00.000+01:00

Aquest és un dels moments de l'homenatge d'anit. Potser hauria d'haver gravat Al-Mayurqa sonant sense en Toni, i tothom contenint la respiració. Però volia posar aquest fragment, perquè és una representació impressionant -en un acte on cap dels que hi érem haguéssim volgut haver-hi de ser- del país pel qual en Toni ha lluitat sempre. De Salses a Guardamar i de Fraga a Maó. Visca la terra!!! I visca en Toni Roig!!! Toni, la lluita continua! El cel cap on s'alçaven, era el teu.

S'ha apagat la veu

2007-10-01T15:02:00.000+01:00

Ahir vaig tornar a ca meva, tard. Havia deixat la jaqueta que duia divendres tirada damunt el sofà. La vaig agafar i vaig buidar les butxaques. Una entrada negra, arruada: "Al-Mayurqa presentant el seu nou disc, Temps de Revoltes al teatre de Lloseta". I avui encara no m’he llevat la tristor de damunt. I mira que havia estat un cap de setmana màgic, per acabar l’estiu... Vaig posar la tele i vaig fer zàping durant molta estona. I a les notícies de la Tele de Mallorca per fi hi sortia: "S’ha apagat la veu d’Al-Mayurqa. Toni Roig mor sobtadament a l’hospital de Son Llàtzer". Supòs que necessitava que sortís per la tele per acabar-m’ho de creure. Jo ja ho sabia, i ja ho sabia tothom. A n’en Jaume de Nou Romancer li queien les llàgrimes quan li dedicava el concert. Però és quan les coses surten per la tele que sembla que entren a la realitat –coses del món modern aqueix que vivim-. I fins que no va sortir, no en vaig ser conscient del tot. Encara semblava que hi havia la possibilitat que tot hagués estat un error. Però no. Petitona, tu no ho saps –com tantes altres coses...-, però la teva telefonada dient-me que en Toni Roig era mort, i que em va esborrar el somriure dels llavis de cop, la recordaré tota la vida.

No sé exactament per què estic tan trista. Deu ser que això és una puta merda, i valoram les coses de veres quan les perdem. Deu ser que jo no ho sabia, però Al-Mayurqa era la banda sonora d’un tros immens de la meva vida. I no n’era conscient que fos tan immens aquest tros... La música té això, que va terriblement lligada a sentiments, i no te’n pots desfer. I fa un dia que em passen pel cap imatges i records, amb Al-Mayurqa de fons, que ni recordava que tenia. Des dels meus dotze anys, quan va sortir el primer disc seu, i jo jugava a tetris amb el també primer ordenador que mon pare va tenir, amb Projecte Roig sonant de fons; a les Diades de l’Obra, jugant per darrera l’escenari; i un vespre a Barcelona; una xerrada al bar de davall ca meva; i una altra enmig d’una plaça de bous; un dematí que jo enyorava la saladina i el gust de Mallorca i que per tenir-la més aprop, sonava de nou, i sempre, Al-Mayurqa... aquestes melodies tan especials que no sabia que ella també compartia... i tot el que ha representat Al-Mayurqa, i en Toni, que n’era l’ànima, i la veu, i el sentiment... No sabia que el fet de que es pogués reivindicar la llibertat, clar i català, amb la música popular de la meva illa esdevenint una arma de futur i no pur folklorisme, i que això em semblàs normalíssim, perquè des de que tenc records un poc conscients ho he vist i sentit fer, li devia, sobretot, a ell. No sé qui és el relleu. No sé ni si en té. No sé si entre tots seguirem la lluita que ell mai ha deixat, perquè és insubstituïble, però si fa poc dèiem que el millor homenatge a en Xirinacs era seguir lluitant per allò que estimam, en Toni no es mereix menys.

Divendres va ser, sobretot, injust. Injust perquè el teatre de Lloseta no estava ple. Un dia em varen dir que si vols omplir, has de fer el concert a un lloc gros, perquè quan més gros és el lloc, la gent sembla que millor creu que serà. I més s’hi apunta. Jo el que crec és que com Nou Romancer, Al-Mayurqa i en Toni es mereixien un Teatre Principal ple a vessar. Havien de tenir tot un Palau de la Música d’aquí a un mes. Què injust morir-se ara. I Lloseta, el teatre, en el que ara resulta que serà el seu darrer concert, no estava ple. Què injust...Ni va sonar gens bé. Problemes tècnics i sobretot, es veia que en Toni estava com a fora d’ell. Jo en aquell moment no ho entenia. Ara ho sé; crec que ja va fer tot el concert trobant-se malament. Gràcies, Toni, per aguntar-lo. Gràcies per aquell darrer concert, i per tot, per absolutament tot el que ens has ensenyat i ens has fet sentir.

Ses Coves

2007-09-23T01:11:00.001+01:00

Sí, bloc meu, feia massa temps que no t'obria... a poc a poc la vida canvia i me n'adon que sóc al mateix punt que quan tenia setze anys, però amb un xic més d'impaciència mal dissimulada i un poc menys de força, perquè a base de veure com es moren il·lusions, cada vegada costa més, mantenir la flama del fons dels ulls. Però bé, a part de la poesia aqueixa un pèl massa barata, si avui reprenc, després d'un estiu molt estrany, aquest bloc, és perquè he recuperat una engruna d'aquesta il·lusió en la senzillesa. En la senzillesa d'una gent que fa un any que va okupar una casa al centre d'Inca. I és en la senzillesa d'un dinar, d'una xerrada i d'un concertet, tot fet amb més bona voluntat que mitjans -com sempre i aquí és on hi resideix la grandesa-, que m'he retrobat un poc. Per uns instants, estar, només estar, i ser, i no pensar. Deixar de pensar en la puta feina que no trob, en les fotudes relacions de poder que impregnen allò a què li diuen cultura mallorquina i que no ho és, en el temps que segueix avançant massa ràpid i no sé com ho he de fer per a què es calmi... de cop tot tornava a importar només en la justa mesura d'allò que som, com deia una cançó que sonava: un accident, pols que tornarà a ser pols, però amb la fortuna de, a moments, ser-hi, només, aquí i ara. Perquè és quan hi som en l'aquí i en l'ara, quan la possibilitat de que tot pugui ser diferent només amb una mirada, es fa real.

Havia oblidat que hem d'obrir espais per a què neixin altres realitats, que aquesta que ens han fet creure no arriba ni tan sols a ser un cruel i brut miratge de tot allò que podria ser i no és encara.