Com gotes a l'oceà

Pensament nº35: estar sobre tota cosa com si fos el cel d’ella

2009-07-13T20:02:00.007+02:00

Ara que estic llegint la traducció catalana de Terricabras de l’Ecce Homo de Nietzsche, m’ha vingut bé citar aquest petit fragment de la seva obra més coneguda, Així parlà Zarathustra. Són uns versos que per cert vam comentar l’últim dia del curs de no-dualitat asiàtica centrat en la figura de Nâgârjuna.

Més jo sóc un beneïdor, un que diu sí: i duc mon sí beneïdor per
damunt de tots els abismes.
He lluitat molt de temps i m’he tornat lluitador per tenir un dia
les mans lliures per a la benedicció.
Heu’s aquí ma benedicció: estar sobre tota cosa com si fos el
cel d’ella, el seu sostre esfèric, sa campana atzurada, la seva
seguretat eterna. I beneït sigui el que així beneeixi!
Perquè totes les coses són batejades en els confins de l’eternitat i
més enllà del bé i del mal...

Friedrich Nietzsche, “Així parlà Zarathustra” en versió de Joan Maragall.

La ressenya de l'Ecce Homo, properament.

Tortugues, termites i embussos de trànsit

2009-07-10T17:52:00.003+02:00

He estat llegint Tortugas, termitas y atascos de tráfico de Mitchel Resnick (Gedisa, 2001). El llibre es subtitula Exploraciones sobre micromundos masivamente paralelos, i precisament d’això tracta. Per si això us sona a xinès, us diré que Resnick (deixeble de Seymour Papert, de qui ja he comentat el llibre Mindstorms) descriu la seva feina d’intentar dissenyar eines computacionals innovadores per ajudar a adults i nens a explorar sistemes descentralitzats.

En el llibre, quan parla de sistemes descentralitzats, es refereix a sistemes com per exemple una colònia de termites, on sense cap mena de coordinació ni organització centralitzada, emergeixen comportaments i patrons veritablement sorprenents. Altres exemples són els embussos de trànsit, els sistemes immunitaris, o el mateix cervell.

És un llibre que requereix certs coneixements d’informàtica, perquè conté alguns petits algoritmes. Però no cal ser un programador expert ni molt menys. De fet és a nivell de divulgació.

Resnick, que treballa al MIT, pretén que les eines que ell dissenya ens ajudin a anar més enllà dels esquemes centralitzats que normalment utilitzem per intentar resoldre problemes.

És curiosa la paradoxa sobre les reaccions de les persones amb els sistemes descentralitzats. Per un costat ens sentim intrigats i inspirats per aquests sistemes. Sistemes organitzats sense un organitzador, coordinats sense un coordinador ens resulten fascinants. Qui no s’ha quedat mai mirant una estona com treballa una colònia de formigues?

Però per l’altre costat tenim la concepció centralitzadora. Quan veiem patrons suposem que han estat creats de manera centralitzada, i quan intentem dissenyar-los partim dels mateixos supòsits. Quan veiem una bandada d’ocells pensem equivocadament que hi ha un líder al qual els altres segueixen, o quan observem la colònia de formigues pensem també erròniament que la reina els dóna ordres a les altres.

Un llibre molt interessant, sobretot si us interessen temes com l’emergència, els sistemes complexes, la teoria de sistemes, la intel·ligència artificial, el construccionisme, etc.

s3xepkbumr

Vicenç Ferrer, personalisme i mitjans de comunicació

2009-07-08T17:42:00.006+02:00

Interessant l’article de CIComunica sobre el tractament que han fet els mitjans de comunicació sobre la mort de Vicenç Ferrer. Altres webs i blogs s’han fet ressó de l’article, com La broma o CanalSolidari.

La veritat és que el tractament que han fet alguns mitjans deixa bastant que desitjar. Titulars com “la cooperació ha quedat orfe”, o “Vicenç Ferrer ha deixat 135.000 nens orfes”, són força desafortunats. I quan llegies les notícies que hi havia al darrera, sovint s’explicava la cooperació al desenvolupament des de perspectives molt paternalistes o a través d’una caritat mal entesa. Tots els mitjans han tret fotos d’indis d’Anantapur, però ben pocs s’han preocupat de donar-los veu i de saber què pensen.

Sens dubte falta fer molta pedagogia sobre cooperació al desenvolupament. La majoria de la gent no té ni idea de què és ni de com funciona, i els periodistes no són cap excepció. Per això és interessant que apareguin iniciatives com Ekoos, portal que posa en contacte els periodistes amb altres fonts d’informació: ONGs, organitzacions socials, etc. En definitiva es tracta de posar en contacte els periodistes amb persones que poden aportar noves perspectives a la informació publicada habitualment en els mitjans.

Hi ha un altre debat paral·lel interessant, sobre el personalisme a les ONGs. Sens dubte la Fundació Vicenç Ferrer és una ONG que ha estat molt centrada en la figura del seu fundador (o aquesta és la perspectiva que es pot tenir des d’Espanya, que no té perquè ser la mateixa que des d’Anantapur), per això moltes persones patien al veure propera la mort del fundador, tot i que la continuitat estava i està cent per cent assegurada. Algunes ONGs opten pel personalisme, perquè molta gent es sent més còmoda col·laborant quan coneix “el benefactor”, la seva història personal, etc. Sense anar gaire lluny, un altre cas recent i proper és el de Jaume Sanllorente i Sonrisas de Bombay, que han fet servir amb molta intel·ligència la història d’en Jaume. Els personalismes es poden donar en els benefactors, però també ens els beneficiats, per exemple a través dels apadrinaments. D’alguna manera, un sector important de la població es sent més còmode col·laborant quan veu la cara del benefactor o del beneficiat. “Màrqueting” si voleu, i això no és ni bo ni dolent, però sospito que vol dir que queda molta feina per fer en temes d’educació pel desenvolupament a la societat en general.

Altres temes que toca l’article són si era necessari el Premi Vicente Ferrer a la Cooperació creat pel Ministerio de Asuntos Exteriores, o el recolzament a la candidatura del Nobel de la Pau per a la Fundació Vicenç Ferrer. A mi em semblen dues inciatives positives. Vicenç Ferrer ha estat un veritable pioner en aplicar polítiques de desenvolupament integral, i la FVF ha dedicat molts anys a tranformar (amb èxit) una regió desèrtica castigada amb l'extrema pobresa, demostrant que el seu model funciona. No es tracta de mitificar-lo, ni de convertir-lo en heroi, ni tampoc de beatificar-lo, simplement és que l’organització s’ho mereix. Aneu a Anantapur i ho veureu.

Com a curiositat us deixo una gràfica de visites rebudes perquè veieu com l’efecte Ferrer també es va notar en aquest blog. Suposo que això de parlar sovint de l’Índia va fer que molta gent acudís aquí per informar-se. Gràcies per la confiança!

Una energia sense futur

2009-07-06T11:38:00.005+02:00

La vinyeta d'Eneko m'ha semblat adient per aquests dies en que s'ha parlat tant de la central de Garoña. La meva postura respecte les nuclears, és que s'han d'anar tancant totes, i buscar un model energètic que ens proporcioni una veritable autonomia basada en les energies renovables.

A les persones que repeteixen com lloros que les nuclears són un mal necessari, els recomano que s'informin una mica i que es formin opinions pròpies si-us-plau. L'energia nuclear ni és econòmicament eficient, ni socialment justa, ni per suposat mediambientalment sostenible. Molt recomanable el document Una energía sin futuro (PDF) de Greenpeace.

Més informació de Garoña:

Gotes d'aigua.
Rebelión, Rebelión 2.

School of Angels

2009-06-30T16:55:00.007+02:00

Avui us recomano un article publicat a l’Outlook Business sobre Shanti Bhavan, l’escola on vaig treballar el meu primer cop a l’Índia.

Últimament el projecte de Shanti Bhavan, que tot i alguns problemes econòmics segueix endavant, ha aparegut a diferents mitjans degut a algunes bones notícies que ja he comentat en el blog (1,2). Però l’article de l’Outlook Business és especialment interessant perquè descriu força bé els trets que fan que aquest projecte educatiu es diferenciï dels enfocaments habituals.

Us deixo un petit fragment:

[...] It’s a residential school alright. But nothing about Shanti Bhavan gives away the fact that it caters to disadvantaged dalit children from below-poverty-line families. Here’s where over 200 students, 180 of them dalits, live, get educated and dream of a future unthinkable to their folks back home. Shanti Bhavan’s aim is to give world-class education to its students so that these children of sewer cleaners, bonded labourers and masons can become society leaders as lawyers, environmentalists and astronauts.

Students are only taken in at the age of four and they spend the best part of the next 13 years at Shanti Bhavan. They are charged no fees. Its first batch (begun in 1997) will pass out next year. Shanti Bhavan was in the news this year and the last because all its tenth-graders achieved first division in the Indian Certificate of Secondary Education (ICSE) exams. [...]

Llegir-lo complet.

Ubik

2009-06-27T20:43:00.004+02:00

He acabat Ubik (La Factoría de Ideas, 2009) de Philip K. Dick, un clàssic de la literatura contemporània. Per molts és la millor novel·la de Dick, però jo no m’atreveixo a afirmar-ho perquè ni he llegit gaires llibres de l’autor, ni sóc cap apassionat de la ciència ficció.

De fet diuen que Dick és l’escriptor de ciència ficció més apreciat pels lectors a qui no els sol agradar la ciència ficció.

A mi Ubik m’ha agradat, és divertida, sarcàstica i plena de plantejaments metafísics. Dick dibuixa un futur (està ambientada en el llavors encara llunyà 1992) ple de telèpates i persones amb capacitats psíquiques que les empreses utilitzen pel seu profit. Un futur on els morts es mantenen congelats en estat de semi-vida, des del que poden donar consells als vius fins que moren del tot. La novel·la planteja múltiples realitats una dins de l’altra, i els protagonistes estan perduts sense saber que és real i què no ho és, de fet ni tan sols saben si estan vius o ja estan morts.

Us la recomano per passar una estona entretinguts, amb una novel·la molt diferent de qualsevol altre que he llegit.

És curiós com a vegades és menysté una mica el gènere de la ciència ficció. Molta gent considera que són obres només per adolescents, però hi ha una ciència ficció molt sèria, i no cal anar a les grans obres com 1984 o Un món feliç que evidentment fan profundes reflexions sobre l’esdevenir humà. A Catalunya per cert, el gran best-seller de la nostra literatura contemporània és el Mecanoscrit del segon origen de Pedrolo, un clàssic de la ciència ficció.

Flames vives

2009-06-26T17:32:00.003+02:00

«Sigueu flames vives» solia dir Vicenç Ferrer a els padrins i visitants que passaven per Anantapur. Es referia a que quan tornessin a casa seva, comuniquessin el que havien pogut veure en primera persona, que fossin com llums que desvelessin a la família i als amics una realitat que no tothom coneix, o que no tothom té ganes d’encarar.

Per això he trobat encertada la iniciativa Mantengamos viva la luz, una web que han creat des de la Fundació Vicenç Ferrer, i que vol ser un espai on tothom que vulgui pot fer el gest simbòlic d’encendre un llum en memòria de Vicenç Ferrer.

La Fundació per cert ha anunciat que el dia 1 de juliol es farà un funeral públic a Barcelona, a la la basílica de Santa María del Mar a les 19:30. Hi assistirà l’Anne Perry, que no es podrà quedar gaires dies perquè les circumstàncies actuals fan que tingui molts assumptes urgents a Anantapur. A partir del proper octubre i ja amb més calma s’organitzaran altres actes d’homenatge per tal que tots els padrins i socis puguin participar-hi.

Música des d'Anantapur

2009-06-22T12:22:00.004+02:00

Avui ha tingut lloc el funeral de Vicenç Ferrer, una cerimònia cristiana on també s'han fet lectures del Bhagavad Gita (llibre que comentava fa pocs dies) i de l'Alcorà.

Però més que paraules, avui prefereixo posar-vos música. És una cançó amb música de Sudhaka, lletra de Nirmal Kumar, i interpretada per Nina, una bona amiga de la família Ferrer. És una cançó que em trasllada a Anantapur, al campus de la fundació, el primer lloc on la vaig escoltar. Avui segons el programa del funeral, l'haurà interpretat una coral de nens i nenes amb discapacitats dels projectes de la fundació. Una de les frases de la cançó diu: "encara que passin generacions i generacions, mai oblidarem el nom de Vicente".

Vicenç Ferrer. In Memoriam

2009-06-19T12:24:00.006+02:00

Actualització: Només amplio la informació d'abans dient-vos que aquesta nit a TV3 faran una programació especial dedicada a Vicenç Ferrer. Arran de la mort del cooperant català a l'Índia, TV3 reemet l'interessant entrevista que Núria Solé li va fer en el programa "(S)avis". I, tot seguit, el documental "Invisibles", que ofereix una mirada sobre les accions de les ONG a diferents punts del món de la mà dels directors Isabel Coixet, Mariano Barroso, Javier Corcuera, Fernando León de Aranoa, i Wim Wenders.

Aquesta matinada ha mort Vicenç Ferrer a Anantapur, envoltat de la seva família. Aquest matí a les 9 el meu blog ja tenia deu vegades més visites que l’habitual, la gran majoria provinents de la cerca “Vicenç Ferrer” al Google. I la pàgina web de la Fundació Vicenç Ferrer s’ha col·lapsat de l’allau de visites i a estones no funciona.

Quan hi pogueu entrar, veureu que han creat una secció especial amb un missatge de l’Anna, en Moncho, en Jordi i la resta de la família, on també es poden deixar notes de condol. Es pot llegir la biografia d’en Vicenç, veure fotos dels seus inicis i mirar un vídeo.

Personalment, vaig conèixer Vicenç Ferrer el 6 de gener del 2006. És una data difícil d’oblidar. Vaig entrar al seu despatx del campus d’Anantapur i em va espetar un «Tu qui ets? I què fas a la vida?». Era la seva manera de sorprendre a la gent, de cop et llançava una pregunta que et deixava totalment tallat, i immediatament es posava a riure amb ganes. Amb un riure d’aquests que s’encomana.

La seva feina a Anantapur és quelcom impressionant. Si mai teniu l’oportunitat de viatjar al sud de l’Índia, us recomano molt anar a veure-ho amb els vostres propis ulls. En aquest blog he parlat molts cops d’ell, però segurament l’entrada més completa és la que va obrir la secció “persones clau”.

Acabo amb unes quantes cites de pensaments indis al voltant de la mort.

Com un mar, entorn de l’assolellada illa de la vida, la mort canta nit i dia la seva cançó sense fi.
Rabindranath Tagore

La tristesa de la separació i de la mort és el més gran dels enganys.
Mahatma Gandhi

Jo no sóc el meu cos; sóc més. Jo no sóc la meva parla, els meus òrgans, l’oïda, l’olfacte; això no sóc jo. La ment que pensa, tampoc sóc jo. Si res d’això sóc, llavors, qui sóc? La consciència que roman, això sóc.
Ramana Maharshi

Per al que neix la mort és segura i per al que mor segur és el nèixer per això davant l’inevitable no ajuda lamentar-se sobre el que sempre ha estat
Bhagavad Gita

[…] no hi ha ignorància ni extinció de la ignorància, i així successivament fins que arribem al fet que: no hi ha decadència ni mort ni extinció de la decadència ni de la mort. No hi ha sofriment ni causes del sofriment ni camí ni etapes. No hi ha facultat de conèixer ni objectius ni no-objectius […]
Sūtra del cor

La consciència (vipashcit) mai no neix ni mai no mort. No ve de cap altre ésser, ni cap ésser en surt. No nascuda, eterna, constant, primordial. No mor quan mor el cos.
Katha Upanishad

Premis Blocs Catalunya i Premis C@ts

2009-06-18T12:16:00.008+02:00

Fa unes setmanes vaig avisar de que es convocaven per segon cop els Premis Blocs Catalunya, que aquest any tindran le cerimònia d’entrega a Vic a l’octubre.

Doncs bé, ja s’ha tancat el període d’inscripció (603 blogs inscrits) i comença el període de votacions, que durarà fins el 10 de setembre.

Aquest any les categories són: blogs corporatius, blogs personals, cultura, educació, formats audiovisuals, literatura, política i TIC. Com es fàcil d’endevinar, la categoria de blogs personals, que és on vaig presentar el meu, és la que té amb molta diferència més blogs candidats, ja que s’acaba convertint en el calaix on s’apunten tots els blogs que no encaixen amb les altres categories.

Així que si us ve de gust, ja podeu votar els blogs que més us agradin. Per votar cal donar un email, i només es pot fer un vot per categoria. Dintre de la categoria de blogs personals, a part del meu com no, vull destacar-ne alguns altres escrits per persones que solen passar-se sovint per aquí (he fet un cop d'ull ràpid així que potser em deixo algú).

Ara mateix - Roser
In Varietate Concordia - Ferran
La volta dels 25 - Marc
Una real utopia - Aina

Vull parlar d’una altra iniciativa que també arriba a la segona edició. Es tracta dels Premis C@ts, també per blogs, i que s’autodefineixen com “els premis populars de la Catosfera”. En aquest cas de l’1 al 30 de juny hi ha un període de proposta de blogs per les 12 categories, en que pot participar tothom, tingui blog o no. Després d’aquesta primera fase, hi haurà un període de votació dels nominats mitjançant un formulari. Els nominats seran els blogs que hagin estat proposats més vegades durant la primera fase. La fase de proposta de blogs és molt oberta i les normes donen molta llibertat, suposo que els organitzadors compten amb la bona fe dels participants, perquè el sistema dóna la sensació de permetre moltes trampes. M’agrada però que hi hagi una categoria com la de “blog compromès”, cosa que he trobat a faltar a les dues edicions dels Premis Blocs Catalunya, però evidentment no sóc parcial en aquest sentit ja que és la categoria on possiblement el meu blog s’adapta més bé.

Entre el llop i Arjuna

2009-06-15T13:50:00.006+02:00

Aquests dies he estat rellegint simultàniament El llop estepari de Hesse i el Bhagavad Gita. Tot i ser dos llibres completament diferents ―un és una de les grans obres clàssiques de la literatura del segle XX, i l’altre un capítol d’una història èpica índia escrita fa més de dos mil anys―, tenen alguns punt en comú.

Tot i que El llop estepari no és ni molt menys un llibre sobre l’Índia, es nota que Hesse ja havia visitat el país, per moltes referències que fa, i ja havia escrit cinc anys abans el Siddhartha. I de fet, en aquesta relectura he trobat alguns detalls que m’havien passat per alt, com per exemple quan el protagonista regira les butxaques d’un cadàver i troba una targeta personal que diu “Tat Tvam Asi”. En el llibre no s’explica, però en sànscrit vol dir “tu ets allò”, una fòrmula molt repetida en el Vedanta Advaita.

El llop estepari (Proa, 1999): ja en vaig fer la ressenya en el seu moment, així que em remeto a ella. La relectura m’ha impressionat tant o més que la primera vegada. M’encanta com escriu Hesse, i segueixo pensant que El llop estepari és la novel·la curta més intensa que he llegit.

Bhagavad Gita (Trotta, 2005): es tracta d’un text religiós (d’entre el segle V i segle II a. C.), que en realitat, tot i ser un llibre per si sol, també és un capítol de la gran obra èpica índia, el Mahabharata. És probablement el text més important per l’hinduisme, i tot el llibre és un diàleg entre Krishna i Arjuna, tot just abans de començar una batalla al camp de Kurukshetra. Es considera que els seus principis representen la culminació dels pensaments vèdic, del ioga, del vedanta i del tantrisme. Això fa que molts estudiosos el considerin una guia breu de la filosofia hindú, i també una pràctica autoguia de la vida. Un llibre molt interessant de llegir. Si no heu llegit abans sobre hinduisme o vedanta, us recomano llegir-ne alguna edició més planera, sense tants comentaris, perquè aquesta amb comentaris de Shankara que jo he llegit és bastant densa i pot espantar a més d’un.

Contra el Treball Infantil

2009-06-12T19:15:00.003+02:00

Avui 12 de juny és el dia contra l'explotació laboral infantil. Tot i que a Catalunya l’explotació laboral infantil és gairebé inexistent, la realitat és que a tot el món hi ha més de 100 milions de nens i nenes treballant en unes condicions deplorables.

Els països en vies de desenvolupament i els països en conflicte són els més afectats, i com sol passar, les nenes són les més perjudicades. Moltes són obligades a deixar l’escola per fer tasques domèstiques a casa (cuidar dels germans, cuina, neteja, transportar aigua..). Tasques que sovint han de combinar amb altres formes d’activitat econòmica fora de la llar. És una cosa que malauradament he vist molts cops a l’Índia.

Si algú hi està interessat us recomano mirar aquest informe sobre la implicació de les nenes al treball infantil: Give girls a chance - Tackling child labour, a key to the future.

I si algú treballa a escoles i vol material pedagògic sobre el tema, per tractar-lo a classe, aquí teniu un bon dossier.

300

2009-06-11T12:46:00.003+02:00

Aquest és l’article 300 d’aquest blog. El temps passa ràpid a la blogosfera, i el Com gotes a l’oceà ja té un any mig.

Curiosament, en un moment en que he baixat una mica el ritme de publicació, fet que també ha repercutit en les visites, m’ha arribat un PageRank 5.

Potser molts no sabreu què és el PageRank. Es tracta d’un índex que fa servir Google per mesurar la popularitat de les pàgines web (si teniu instal·lada la barra de Google al navegador ho podreu veure en una barreta verda). Un PageRank d’un valor de 5 ja és força difícil d’obtenir. Vol dir bàsicament que hi ha moltes pàgines que t’enllacen o, en cas que siguin poques, que aquestes són molt importants.

Així que moltes gràcies a tots els que m’enllaceu, als que algun cop heu referenciat el blog, i també als lectors habituals i esporàdics que passeu per aquí (ja sigui via blog, via feed, via facebook, …).

Continuarem camí dels 400 :)

Europa (em) decepciona

2009-06-08T18:23:00.003+02:00

Després d’una campanya per oblidar, i d’una participació ridícula, arriben els (esperats) lamentables resultats.

Crec que no descobriré res de nou a ningú que llegeixi aquest blog, si dic que a part de ser esquerrà, també sóc d’esquerres (que no d’Esquerra, a ningú més li molesta l’apropiació d’aquesta paraula per part d’ERC?), així que el fet que Europa encara giri més a la dreta és quelcom que em preocupa i bastant.

També em preocupa que algunes persones ―ahir vaig parlar amb vàries―, creguin que no anar a votar és un càstig als partits (o als polítics); “Abstenció Activa” són dues paraules que per mi no tenen sentit de costat, passa el mateix amb “Intel·ligència Militar” per posar un exemple. El problema d’aquesta suposada abstenció activa és que queda dil·luïda dins de l’immens menfotisme i la desídia de la resta, i per tant mai comptarà per res. Si algú vol exercir vots crítics o de càstig, hi ha l’opció del vot en blanc (he llegit a algun mitjà que s’ha multiplicat per cinc!); també hi ha l’opció del vot nul, que permet ser creatiu i sorprendre els/les pobres vocals de la mesa; i finalment, l’opció de votar a partits minoritaris (que n’hi ha de tots colors) i enriquir una mica el panorama electoral.

Meira Kumar

2009-06-05T17:02:00.003+02:00

Per primer vegada a la història, una dona dàlit (“intocable”) presidirà la cambra baixa del Parlament a l’Índia (Lok Sabha). Es tracta de Meira Kumar, que amb 64 anys, ha estat elegida per unanimitat pels congressistes després que Sonia Gandhi proposés la seva nominació.

És sens dubte una bona notícia. A l’Índia, “la democràcia més gran del món”, hi viuen uns 165 milions de dàlits, que tot i que el sistema de castes està oficialment abolit, segueixen tenint dificultats per aconseguir treball, vivendes o per accedir a l’educació i a la sanitat.

Per cert, que em sembla que encara no havia comentat que a les passades eleccions legislatives de l’abril i maig es va imposar el Partit del Congrés (centre-esquerra) del primer ministre indi Manmohan Singh.

La porta de Tannhäuser

2009-06-03T13:17:00.006+02:00

A punt d’acabar dues re-lectures (El llop estepari i Bhagavad Gita) ja tinc més a prop la lectura d’Ubik de Philip K. Dick (La Factoría de Ideas, 2009).

Com sempre en faré la ressenya en el seu degut moment. Avui simplement em passa que llegint la contraportada, on es fa referència a l’obra Sueñan los androides con ovejas eléctricas que va servir de base pel guió de la pel·licula Blade Runner, m’ha vingut al cap aquella fantàstica frase que ja s’ha convertit en una de les més famoses de la història del cinema:

És dur viure amb por, oi? En això consisteix ser esclau. Jo he vist coses que vosaltres no creuríeu. Naus d’atac en flames més enllà d'Orió. He vist Raigs-C brillar en la foscor prop de la Porta de Tannhäuser. Tots aquests moments es perdran en el temps, com llàgrimes a la pluja. És hora de morir.

Febre Rubik

2009-05-30T21:36:00.006+02:00

El post d’avui és un homenatge al joc més venut del món, el cub de Rubik. Els que em coneixeu ja sabreu que hi sóc aficionat, que en tinc uns quants, i que sol acompanyar-me de viatge.

El cub de Rubik és un trencaclosques mecànic inventat el 1974 per l'escultor i professor d'arquitectura hongarès Ernő Rubik. És considerat el joc més venut del món, amb més de 300.000.000 exemplars venuts el 2005.

La versió original és un cub de 3x3x3, amb cada cara d’un color. El joc, que podria semblar senzill a primera vista, és força complex, com sabran tots els que hi hagin jugat una estona. De fet, el cub té més de 43 trilions de posicions diferents (per ser més exactes: 43.252.003.274.489.856.000), de manera que encara que us passéssiu fent moviments a l’atzar cadascun dels segons de tota la vostra vida, no el resoldríeu.

Existeixen molts mètodes (algoritmes) diferents per resoldre’l, els més normals requereixen aproximadament uns 100 moviments de mitja, i amb molta pràctica i habilitat el pots resoldre en menys de 60 segons. Els mètodes més complexos, requereixen una super memòria, aprendre’s més de 50 algoritmes diferents, i et permeten resoldre el cub per sota dels 20 segons. L’algoritme més ràpid que es coneix és el Fridrich, que requereix una mitja de 56 girs per resoldre el cub. Jo fent servir un dels mètodes més normals puc resoldre’l en aproximadament un minut.

Sembla que el joc, després d’arrassar durants els 80, i hibernar durant els 90, ara viu una segona joventut. L’any passat es van vendre més de 15 milions d’unitats per tot el món, i d’aquestes, 180.000 es van vendre a Espanya.

Si algú en té un a casa abandonat, i mai l’ha pogut resoldre podeu buscar mètodes per Internet, ja veureu que n’està ple. Això sí, tots requereixen una mica de visió espaial, bona memòria i certa dosi de voluntat. La gent de Microsiervos van penjar un PDF amb una solució no molt complicada.

Pensament nº34: sobre el cervell

2009-05-26T14:12:00.005+02:00

El cervell no és un got que s’ha d’omplir, sinó un llum que s’ha d’encendre.
Plutarc

Vist fa uns dies al programa Ànima del 33.

Shanti Bhavan Makes Academic History in India

2009-05-21T13:10:00.006+02:00

Shanti Bhavan, l’escola de Tamil Nadu de la que tants cops he parlat, ha fet un altre important pas per demostrar que el seu model funciona. Tots els estudiants del 10è curs (10th grade) han aprovat els exàmens ICSE (Indian School Certificate Examinations). Són uns exàmens que cal passar per poder continuar els dos anys pre-universitaris (11è i 12è curs), el que allà en diuen college. Tots els estudiants han obtingut uns resultats dins la First Division, fet que els dóna punts i els facilita la possibilitat d’estudiar a les universitats més bones de l’Índia (com l’Indian Institute of Technology, IIT o l’Indian Institute of Management, IIM).

Shanti Bhavan va ser l’any passat la primera escola per dàlits en tota la història acadèmica de l’Índia que va aconseguir la First Division en els exàmens ICSE, i aquest any ha repetit l’èxit.

Quan comenci el nou curs acadèmic en unes poques setmanes (les escoles índies fan ara les vacances d’estiu) els primers nens i nenes que van arribar a Shanti Bhavan faran el 12è i últim curs. El 2010 serà doncs un any molt important per aquest projecte.

En el següent vídeo veureu que les noves generacions no és queden curtes en aspiracions!

Pels que no sapigueu anglès, la nena diu que quan sigui gran vol ser astronauta :)

ANEEM

2009-05-18T13:36:00.005+02:00

L’últim cop que vaig estar a l’escola Shanti Bhavan, la Shanti J. em va preguntar si coneixia un tal Ignasi Turró que feia projectes per ajudar a les comunitats de malalts de lepra de Bangalore. Li vaig contestar que no, no em sonava el nom.

Dies més tard, en el meu vol de tornada cap a Barcelona, vaig coincidir durant l’escala a Londres amb un altre voluntari. Era un noi de Madrid que havia estat treballant a la Fundació Vicenç Ferrer durant les seves vacances. Quan va saber que jo havia treballat a prop de Bangalore també em va preguntar si coneixia l’Ignasi Turró, i per segon cop vaig haver de dir que no.

Mesos més tard però, vaig anar a parar a la web de l’Associació Neem Bangalore (ANEEM) de casualitat, i finalment vaig saber qui és l’Ignasi Turró. La seva associació neix el 2006 amb l’objectiu d’intentar afavorir la qualitat de vida de les persones que viuen en comunitats de malalts de lepra i projectar la seva inclusió social. L’Ignasi porta més de 25 anys treballant a l’Índia. Va arribar-hi a finals dels anys 80 per treballar a la FVF, i després durant més de 22 anys va dirigir un “hostel” per nens i avis sense família a la ciutat de Dharmavaram. A partir del 2006 engega ANEEM a la ciutat de Bangalore. Us recomano visitar la seva web i conèixer els projectes.

No deixa de sorprendre’m la quantitat d’organitzacions catalanes que fan projectes de cooperació a l’Índia. Jo coneixo les que adjunto a continuació, però segur que n’hi deu haver més.

AASARA
ADA
Ajutsi
Amics del CCDT
Amics del Cope Trust
ANEEM
Associació Solidària Blanes amb Anantapur
Forkids – PVS
Fundació Laia Mendoza
Fundació Vicenç Ferrer – RDT
Haribala
Locos de la Colina
Sonrisas de Bombay

O organitzacions grans presents a la península que tot i no estar centrades en l’Índia tenen projectes al subcontinent indi:

Ayuda en Acción
Fundación Juan Bonal
Global Humanitaria
Intermon Oxfam
Intervida
…
…

Està bé que aquesta multitut de projectes neixin de forma independent, i no crec que sigui necessària ni indispensable una coordinació d’alt nivell entre ells, però un no pot deixar de preguntar-se si no seria interessant reunir-se periòdicament i conèixer-nos més els uns als altres. Segur que totes les parts podrien aprendre coses dels encerts i errors de les altres, es crearien sinèrgies positives i potser fins i tot projectes conjunts.

Kim. Rudyard Kipling

2009-05-13T18:05:00.005+02:00

Kim (Vicens Vives, 2007) està considerada l’obra mestra de Kipling (1865-1936) en narrativa. És una barreja de novel·la picaresca, d’espionatge, costumbrista, d’aventures i d’aprenentatge, ambientada al Nord de l’Índia a finals del segle XIX.

La novel·la narra la història de Kim, l’amic de tot el món, un nen del carrer orfe d’origen irlandès que viu del pillatge a Lahore, on coneix un lama tibetà i emprèn un viatge amb ell a través de l’Índia per buscar un riu sagrat. Durant el viatge Kim també es veurà immers en El Gran Joc d’espionatge que Anglaterra i Rússia mantenien a l’Àsia Central després de la Segona Guerra d’Afganistan.

Kipling va publicar aquesta novel·la el 1901, amb només trenta-sis anys. La va escriure ràpidament i gairebé sense documentar-se, fet que és sorprenent per la quantitat de detalls geogràfics i socio-culturals de l’Índia que l’autor va incorporar. Sens dubte es nota que Kipling va nèixer a l’Índia i hi va passar l’infància. Gràcies a la seva prodigiosa memòria i a la fantasia va escriure una gran novel·la.

Tot i que Kipling no va mostrar mai una identificació plena amb el procés de dominació i colonització britànic, a la novel·la sí que s’hi percep certa actitut paternalista i una visió tranquilitzadora del procés colonial, on els britànics eren els que aportaven lleis i ordre a una societat absolutament caòtica. S’ha d’entendre però que la novel·la va ser escrita en plena època victoriana.

Aquesta edició de Vicens Vives (de la col·lecció Aula de Literatura) és impecable, paper de bona qualitat, il·lustracions, una extensa introducció, notes aclaratòries i fins i tot una part final de propostes de treball que analitzen el llibre des de diferents perspectives: Literatura, Llengua, Història, Sociologia, Budisme, etc. Pel meu gust hi ha excessives notes a peu de pàgina, que a vegades dificulten la lectura; deu ser cosa de la col·lecció, suposo que pensada per estudiants joves, ja que moltes de les notes són de vocabulari.

Un llibre tendre, amb unes bones dosis d’ironia i humor, molt recomanable.

PS: Per cert que se n’han fet un parell de pel·lícules que jo no coneixia. La primera és del 1950, dirigida per Victor Saville i amb l’Errol Flynn fent de Mahbub Ali, un dels personatges més importants. La segona és del 1984, dirigida per John Howard Davies.

Rellegint el Tao

2009-05-11T19:50:00.003+02:00

Em quedava pendent la ressenya del Tao Te King. La majoria ja el coneixereu perquè és un text molt famós, atribuït a Lao Tse.

És un llibre petit que es pot trobar fàcilment online. Jo ja l’havia llegit fa temps i ara hi he tornat, amb una edició en català de la col·lecció Els petits llibres de la saviesa (J.J. de Olañeta Ed., 1997). La traducció al català, a partir de la versió anglesa, va a càrrec d’Esteve Serra. Si no recordo malament hi ha alguna traducció directament del xinès al català a Proa.

El llibre és el més important del pensament Taoista, i ha tingut una gran influència en la filosofia i religió xinesa. El títol del llibre es podria traduir com “El llibre del Camí i la seva Virtut”, però això és força qüestionat ja que les primeres versions es van escriure en xinès clàssic, on cada caràcter pot tenir un munt de significats diferents. Això fa que hi ha hagi traduccions completament diferents.

El text, de 81 capítols d’una sola pàgina, descriu una força anomenada Tao, que és l’ordre del món. Una força de contradicció que representa totes les coses de l’Univers. El llibre intenta transmetre la idea del Tao, de com haurien d’obrar els homes savis, i també conté consells per els governants.

És un llibre enigmàtic, senzill i ràpid de llegir, però extremadament complicat d’entendre. Val la pena llegir-lo, ni que sigui per intentar albirar una miqueta de l’essència de la saviesa oriental.

La figura de Lao Tse (“vell mestre”) per suposat està envoltada de mites i llegendes. Sembla ser que va viure al segle IV a.C, i que era contemporani de Confuci (hi ha qui diu que es van arribar a conèixer i tot). El Buda històric també és de la mateixa època. Curiós que en poquets anys de diferència l’Àsia generés a tres dels fundadors de les principals religions orientals. A Occident per la seva banda, Èsquil, Pitàgores o Sòfocles també feien de les seves…

Ètica periodística. Slumdog Millionaire

2009-05-07T18:07:00.005+02:00

Fa uns quants dies tots els mitjans de comunicació es van fer ressó de la història de Rubina Ali, la nena protagonista d’Slumdog millionaire, perquè es deia que el seu pare havia negociat la venda de la nena a un xec àrab.

Ahir llegia un article a Canalsolidari.org sobre aquest tema. Són interessants les preguntes que hi plantegen, i que molt pocs mitjans van abordar.

És ètic que un periodista tendeixi un parany, es faci passar per un xec àrab i negociï en anglès amb el pare de la nena una possible adopció i que amb aquestes dades construeixi una notícia en la qual el pare passa a ser la figura grotesca que posa en venda a la nena?

El pare pel que sembla a penes sap parlar anglès, i no hi ha dubte que no és el mateix que el pare posi a la venda la seva filla o que el pare contesti una trucada d’algú a qui no entén gaire bé i que s’ofereix a adoptar la seva filla.

Deixant de banda si el pare és un cabró o un pobre home enredat, sovint en aquest tipus de notícies sobre compra-venta de nens, els mitjans solen centrar les seves acusacions i denúncies cap al venedor, oblidant la figura del comprador, que és igual de culpable. Val la pena reflexionar-hi.

Sobre les altres reflexions que es fan a l’article de Canalsolidari.org al voltant de la superficialitat de la pel·lícula, el paternalisme, i la pobresa políticament correcta, jo ja vaig donar la meva opinió quan en vaig escriure la ressenya. Parlar de “pornografia de la pobresa” em sembla molt excessiu. Crec que la pel·lícula reflexa prou bé la realitat dels slums de Mumbai (a través d’una mirada occidental, la de Boyle), i això sí, ho fa dintre d’un conte de fades, ja que no hem d’oblidar que és una història de ficció.

Per cert, que ja s'està parlant de l’efecte Slumdog, que ha multiplicat el nombre d’apadrinaments a l’Índia. També és un tema que dóna molt per debatre…

Preetha i Hobbes

2009-05-05T12:23:00.005+02:00

Tot i que el Katalanischer Salon encara no ha penjat els relats guanyadors a la seva web, com que els premis ja estan entregats i tothom em demana que publiqui la història, us l’adjunto en aquest post.

Arraulit de costat en una llitera del Karnataka Express, mentre intentava sense cap èxit agafar el son, els meus pensaments anaven i venien a la seva voluntat; feien cabrioles intentant trobar el sentit d’aquell viatge que ja s’apropava lentament al seu final. Restaven poc més de vint-i-quatre hores pel meu vol de tornada a Barcelona, i suposo que resultava inevitable capbussar-se en els motius que m’havien empès a fer aquella ruta per l’Índia durant els últims cinc mesos. […]

Llegir el relat sencer.

Sobre pandèmies

2009-05-01T17:14:00.003+02:00

Al blog Lápices para la paz vaig veure ahir aquest acudit gràfic de Pinto&Chinto. Bastant apropiat pels dies que corren.

A propòsit d’aquest tema, a Entre los Simios hi vaig llegir un bon article sobre la relativització de la grip procina i la contextualització d’aquesta pandèmia amb altres enfermetats que afecten i maten a molta més gent, i que simplement ingnorem perquè no ens afecten a nosaltres (la malària per exemple mata cada any un milió de persones). Per reflexionar-hi...