tag:blogger.com,1999:blog-24139549.post-1160572064307832882006-10-11T15:06:00.000+02:002006-10-11T15:07:44.320+02:00La veu és important. És l'expressió de l'ànima, l'angle més recòndit de profunditat. Denota por, solidesa. Una serp que fibla i un martell que repica amb força. Un o altre símbol anímic. No enganya i l'única manera de protestar és l'afonia. Es queixa quan a pesar de voler dir quelcom un no pot i ha de resignar-se a conviure amb una sensació opressora. Quin càsting, aquesta manera d'empresonar-se. La pitjor pena és tenir llibertat i no poder-la exercir per un temor, per un tarrabastal de brots de bogeria...<br />Des de petita que no em quedava sense veu, amb angines. Vaig fer cas al de l'herboristeria: “tens alguna cosa a dir, i te la quedes a dins”. Les paraules m'han brollat aquests mesos i ara se m'enfosqueixen. L'altre, quan va marxar, em va dir: “Perquè omplis amb paraules tots els teus silencis”. El buid sonor és absurd, no té sentit, quan és obligat i és símptoma de resignació. Així que algun dia tornaré a parlar. Quan torni a ser jo, suposo.<div class="blogger-post-footer">xxx</div>SOM UN FORATnoreply@blogger.com