Estratega

No és perplexitat, és decadència

2008-09-03T23:26:00.000-07:00

L'Associació Catalana de Sociologia va publicar ahir un estudi on descrivia l'estat d'ànim de la societat catalana. La conclusió de l'estudi és que la societat catalana està "perplexa" davant els canvis que està sofrint. La meva conclusió és més dura, la societat catalana està en decadència.
Tenim dos dels senyals de les societats decadents:

- Declivi demogràfic clar. Tenim una crisi demogràfica de primer nivell. Sort en tenim dels fills provinents de la immigració que ens fan aixecar una mica els números, per què sinó seríem una de les societats europees menys natalistes. Aquest fet que preocupa a molts països d'Europa amb una natalitat més alta que la nostra i prenen mesures per revertir-ho, a nosaltres ens sembla el més normal del món. Senyal de modernitat i en realitat és senyal de decadència.

- L'abandonament dels nostres valors. Deixeu-me citar a Rafael Alberto Pérez
" Per veure i interpretar el món necessitem adoptar un angle de visió, una certa perspectiva i aquesta perspectiva ens la donen els valors en els que ens sostenem. Aquesta visió és important per què la conducta ètica és, per força, conducta conscient. Si desconeixem què és el que ens motiva, és probable que no tinguem mai una conducta constant. Si no prenem consciència de quina òptica en particular estem utilitzant per a mirar el món i valorar-lo, no tindrem cap opció de preveure el que farem ni quina serà la nostra manaera de reaccionar. La falta de valors ens faria aparèixer davant els altres com erràtics, carents d'una línea d'actuació i fins i tot, d'una consistència lògica. Una persona que cada vegada que prenés una decisisó estigués canviant els criteris i l'escala de valors des d'el que l'adopta, actuaria de forma "aparentment irracional"
La societat catalana s'ha tornat relativista en tots els sentits i ha abandonat els seus valors tradicionals. Si sempre ens havia caracteritzat l'iniciativa, l'esforç, l'emprenadoria, ara tots els joves catalans volen ser funcionaris o treballar a La Caixa, que vé a ser el mateix.

Un signe clar de l'abandonament dels valors a Catalunya, és l'aposta de l'independentisme català per fer un independentisme que fugi dels valors i es centri en en l' interés, és a dir en interés econòmic. Perquè a la gent l'interessa econòmicament ser independent. Però, què què passarà si no ens arriba a interessar? Si Espanya solucionés el dèficit fiscal. Ens interessaria ser espanyols, no?. Més espanyols que ningú.

Potser sí que és perplexitat, és perplexitat davnt la decadència.

Claus de les eleccions nordamericanes: el vot llatí

2008-09-02T01:24:00.000-07:00

No és cap novetat dir que el vot "latino" serà un dels factors decisius de les eleccions nordamericanes de novembre, però si que ho és afirmar que en aquestes eleccions està en joc cap on s'acaba decantant aquest vot en els propers anys i per dir-ho clar, està en joc la configuració de les majories electorals de les properes dècades.

El vot llatinoamericà és un factor clau per qüestions demogràfiques, representen la primera minoria dels EEUU i són el vots decisiu en molts estats decisius, el més clar Florida.

Fins a dia d'avui, el vots llatí com el de la majoria de minories, és demòcrata, però des que George W. Bush va ser elegit candidat presidencial, hi ha un esforç republicà en aconseguir aquest vot, i cal dir, que l'esforç ha estat terriblement eficaç.

A les eleccions del 2000, George W. Bush, va aconseguir sumar el 30% del vot llatí i a les eleccions del 2004, va arribar al 40%, aquest resultat en part, explica la distància que va aconseguir respecte John Kerry.

Tal com va comentar el consultor Gary Norlinger quan va venir a Barcelona no s'entén com és que els republicans no volen el vot llatí. Són més religiosos que els republicans blancs, són més conservadors i defensen més a la família. A més, un 30% dels llatins són evangelistes. Són republicans i no ho saben.
El que els distancia dels republicans és la seva política migratòria.

Però no tots els republicans són així, John Mc Cain és dels que treballen per el vot llatí i de fet, l'ha aconseguit. Com a senador per Arizona va aconseguir el 70% del vots llatí.
A més, va presentar la proposta conjuntament amb Ted Kennedy per tal que els 8 milions il·legals residents als EEUU poguéssin ser legalitzats, que va ser molt valorada per els "latinos".
El problema de John Mc Cain és el seu partit -i no precisament Bush, en aquest tema- que a les eleccions del 2006, van baixar a un 30% del vot llatí. Els llatinoamericans dels EEUU veuen al partit republicà com a un partit antiimmigrant i fins i tot, racista.

De totes maneres, els demòcrates tampoc ho tenen tant clar. En primer lloc per què el candidat Brack Obama és percebut com a un candidat que pertany a l'altra gran minoria, els afroamericans i a més, perquè la majoria de llatins que van votar a les primàries demòcrates ho van fer per Hillary Clinton.

El partit republicà necessita entre un 35 i un 40% del vot llatí per a gunayra les eleccions, i Obama necessita trencar la desconfiança que genera en aquesta comunitat.
Hi ha una segona batalla dins les eleccions nord-americanes: la batalla pel vot llatí.
Si els demòcrates aconsegueixen frenar l'avenç republicà en aquest camp, hauran aconseguit un objectiu estratègic de cara el futur, si en canvi són els republicans que avancen l'hegemonia es mantindria.

S'està lluitant la batalla dels propers anys davant dels nostres nassos.

Claus per entendre les eleccions nordamericanes

2008-08-31T11:08:00.000-07:00

Boníssima la informació que dona l'amic Xavier Batalla en el seu article dominical de La Vanguardia.

Transcric una part del seu article:

" En cuarenta años de dominio republicano, los dos únicos demócratas en llegar a la Casa Blanca, Carter y Clinton, procedieron del sur. Mc Govern, Mondale, Dukakis y Kerry, todos liberales del norte, como Obama, fueron derrotados. Por eso un exconsejero de Bill Clinton, William Galston, ha dicho ahora que habría sido mejor elegir como vicepresidente a alguien de un estado decisivo, indeciso y poblado. En 1960, un senador inexperto llamado John Kennedy se inclinó por Johnson pese a detestarlo.
¿Por qué lo hizo? Porque Johnson, texano, podía ganar en Texas, y así fué. Delaware es el sexto estado menos poblado, y Biden sólo sumó 638 votos en las primarias de New Hampshire el pasado mes de enero"

No cal dir que no podria estar més d'acord amb ell.

El contratac de Mc Cain

2008-08-29T10:32:00.000-07:00

Ja ho va dir l'altre dia Dick Morris a la FOX, "Si Mc Cain presenta de vicepresidenta a una dona, tindrà la victòria més a prop, si a més és de mitjana edat i amb experiència gestora, millor"

Touché. Per aquí han anat els tres. Mc Cain ha presentat al seu ticket electoral:

Sarah Palin, governadora d'Alaska, 44 anys, 5 fills.

Un OPA hostil a l'electorat de Hillary Clinton. A per les "soccer mum"

Els grans guanyadors de la convenció de Denver: Els CLINTON

2008-08-29T03:41:00.000-07:00

Més concretament, Hillary Rodham Clinton, que durant aquests dies ha donat una classe magistral d'estratègia electoral.
Una classe sobèrbia sobre posicionament.
El cor li deia una cosa i el cap una altra, Clinton com sempre, ha fet cas al cap.

El gran guanyador obviament ha estat Barack Obama, però Hillary Clinton surt reforçadíssima de la convenció de Denver. Amb la seva actuació durant dos dies -i la del seu marit- ha pogut trencar algun dels clixés, dels atributs negatius que li havíen adjudicat.

Analitzem el fruits que ha recollit la senadora per Nova York de la convenció demòcrata:

- Ningú podrà acusar-la d'haver contribuïta que Obama fracassi si finalment aquest, no arriba a la presidència dels EEUU.

- Tothom dins el partit ha vist la seva predisposició total a recolzar a Barack Obama per tal que arribi a la Casa Blanca, tot i que no forma part del tícket. Ningú del partit podrà negar-li tot el suport si mai es presenta a les eleccions (el 2012?) fins i tot Obama.

- Ha mostrat davant l'opinió pública nordamericana que sap perdre, que té fair play i que no és aquella dona prepotent i rencorosa que havíen pintat els mitjans de comunicació. Els americans han vist a una dona forta que sap lluitar, que sap formar part d'un equip i que no li cauen els anells si ha d'ajudar al seu rival de partit a guanyar les eleccions.

En definitiva, tenim una dona que s'ha posicionat de maravella per si Barack Obama cau davant Mc Cain el proper 4 de novembre. I més, tenint en compte que si guanyés Mc Cain, al 2012 tindria 76 anys.

La campanya de Hillary és una campanya que mai s'acaba. I no oblidem una cosa, tal com diuen Dick Morris i Thierry Sausez, la presidencialitat s'ha de guanyar. L'elector vol veure com pateixes, com reacciones a les adversitats, com fas el teu recorregut iniciàtic. Hillary, els Clinton continuen la travessa.

P.D: sublim la seva actuació quan ella mateixa rebutja fer votació per elegir el candidat demòcrata i demana als delegats elegir a Obama per aclamació. Mai havia vist un gest de tanta generosiat. O d'egoïsme?

Claus de les eleccions nord-americanes (1): L'escenari

2008-08-26T04:34:00.000-07:00

El principal handicap de Barack Obama per arribar a la presidència dels EEUU no és la seva raça, ni el seu discurs, ni Hillary Clinton, ni John Mc Cain.
El principal problema és que l'escenari electoral dels EEUU és el que és. El país gira a la dreta, darrerament s'ha accentuat, però és un procés ininterrumput des de fa anys. El centre dels EEUU es troba a la dreta.
És una situació similar a la de França.

Si vols guanyar unes eleccions als EEUU, no has d'anar al centre, has d'anar a la dreta. Ja sé que això és difícil d'entendre des d'Europa -on el cas és invers- però la realitat és aquesta.

El principal problema de Barack Obama és que es presenta per el Partit Demòcrata.
Als USA un govern demòcrata és l'excepció. És molt difícil guanyar unes eleccions sota el signe de l'ase.

Tal com avui comentava Antonio Caño a El País, des de la II Guerra Mundial, només quatre presidents han estat demòcrates.
En més de 60 anys, quatre presidents: El més estimat, John F. Kennedy, el van assassinar; el seu successor -sense passar per eleccions- Lyndon Johnson, va pendre possessió en un avió i no va optar a la reelecció; el tercer, Jimmy Carter, va ser un fracàs i va ser derrotat severament, i l'últim Bill Clinton, va guanyar per què el vot republicà es va dividir al presentar-se un candidat a la dreta del Partit Republicà, Ross Perot, a més de George Bush. Si només hi hagués hagut un candidat de dretes, aquest hagués guanyat, ja que la dreta va obtenir més vots.

En definitiva, en més de 60 anys, només dos candidats han guanyat en una elecció enfront un candidat Republicà: Kennedy i Carter.

I això no és per què els republicans presentin candidats més brillants, sinó per què estan més ben posicionats en un país que està escorat a la dreta.

La FOX espanyola

2008-08-25T05:37:00.000-07:00

Sempre havia pensat que el model dinformatius de la nord-americana FOX News era impossible que es realitzés a Europa, i menys aprop de casa nostra.
A nivell radiofònic hi havia la COPE, però em semblava inversemblant que sorgís una televisió amb vocació de tenir gran audiència prancticant aquest tipus d'informatiu.

Estava equivocat. L'he trobat. És la Sexta.

Aquests dies d'estiu, després de veure el programa sobre "crims imperfectes" que fan a la Sexta d'una a 2/4 de dues, sense voler seguia les notícies a través d'aquest canal de televisió impulsat pel govern de Zapatero.

Els informatius de la Sexta notícias tenen tot allò que un informatiu digne no ha de tenir i que sí que té FOX News:

- Sectarisme. Tot el que fan els uns és fantàstic i els altres horrible
- Demagògia. Allò important és allò versemblant, no allò real.
- Populisme. Utilitzen l'imaginari popular més primitiu per buscar audiència
- Espectacle. Si no et diuen que és un informatiu et pensaríes que és un reality show.
- Sensacionalisme. Prima l'interés per allò morbós i escabrós
- Holliganisme. No cal informar, som els més forofos de tots, amb Espanya,amb l'esquerra, amb Obama, contra els EEUU, etc.

Sort que aquesta és el braç mediàtic del nou socialisme!

Vist lo vist, espero que PRISA aguanti l'embit!

Saber comunicar

2008-08-22T10:43:00.000-07:00

Les nostres institucions no saben comunicar. Fa temps que ho penso, però és que cada dia em donen més arguments per continuar pensant-ho.
Primer va ser la crisi de la sequera i el "mini-trasvassament"- s'hauria de fer un manual com a exemple de mala comunicació- després la campanya del "som-hi" que tot i els esforços esmentats, només ens n'hem assabentat els quatre malalts de la cosa.

Però és que fa quatre dies hem assistit a un exemple de manual sobre el que no s'ha de fer en comunicació.

A principis de setmana el conseller d'Innovació, Universitats i Empresa, Josep Huguet, responsable del turisme de Catalunya, va presentar la gran aposta del seu departament en matèria de turisme "Mapa Nacional de Recursos Turístics Intangibles de Catalunya, que està dins del Pla Estratègic de Catalunya 2005-2010".

Aquest pla pretén emular la tradició dels països anglosaxons d'aprofitar els mites, les llegendes i les històries autòctones com a reclam pel turisme. Huguet ha fet referència a l'heroi escocès William Wallace o al monstre del llac Ness per explicar que personatges com el bandoler Serrallonga permetrien renovar l'oferta turística i adequar-la a les necessitats dels segle XXI.

Al cap d'uns dies, el Ministeri d'Indústria presenta les dades d'ocupació turística estrangera del mes de juliol d'aquest any: Catalunya ha perdut un 12% de turisme estranger respecte el juliol de l'any passat.

És inevitable que tots mentalment associem les dues notícies. I el nostre cervell defineixi una com a problema i l'altra com a solució.
Sembla com si el conseller proposés el "Mapa Nacional de Recursos Turístics Intangibles" com una mesura per intentar redreçar les males dades turístiques.
Tant l'oposició, com sobretot el sector turístic estan que trinen: Una de les principals indústries del país, que suposa l'11% del PIB de Catalunya està fluixejant i el conseller ens proposa el bandoler Serrallonga com a solució"

El conseller no ha aconseguit cap dels objectius comunicatius del seu projecte: ha quedat tapat per les males dades de l'ocupació estrangera, ha donat arguments a l'oposició i sobretot, ha donat la sensació de viure fora de la realitat.

Estic convençut -espero- que una cosa i l'altra no van lligades. I també estic convençut que el conseller tenia dades sobre la baixada de l'ocupació estrangera del juliol. Com és doncs, que ha comés aquest error? Per què no ho ha fet abans de l'estiu? o a la tardor?

El problema és la planificació en comunicació. No es pot programar la comunicació sense tenir en compte el tempo i el context.
Menys planificació i més estratègia

El dilema del PSC

2008-08-16T04:04:00.000-07:00

El PSC té un dilema. Un dilema complexa i amb una solució molt complicada.
Quin és el dilema?
Com defensar els interessos de Catalunya sense fer trontollar al partit germà, el PSOE.
Aquest dilema té una versió més actualitzada des de que governa la Generalitat de Catalunya:
Com ser percebuts pels catalans com a defensors dels interessos de Catalunya sense que la relació amb el PSOE s'en resenti

Les escenes d'enfrontament entre el PSC i el PSOE que hem viscut aquests darrers dies són intents de resoldre aquest dilema. Però el problema que té el PSC és de molt difícil solució.

Quan estava a l'oposició, el PSC tenia molt clar que la defensa dels interessos de Catalunya no passava per el que anomenàven victimisme, per el nacionalisme de Jordi Pujol sinó per el federalisme. Si l'estat espanyol s'encaminava cap a una espanya federal, l'encaix de Catalunya a Espanya es resoldria amb tranquilitat i harmonia.
De fet, era defensar els interessos de Catalunya amb tanta eficàcia com el PSOE andalús defensava els d'Andalusia.

L'any 2003 es van donar totes les condicions per a portar a terme el projecte de l'Espanya Federal, era la gran ocasió pel PSC i pel PSOE. A Catalunya hi governava el tripartit encapçalat per Pasqual Maragall i a Espanya, hi governava el federal José Luís Rodríguez Zapatero.
Però el que semblava una gran oportunitat, no es va saber aprofitar -per mil motius: l'Estatut, el PP, ETA, etc.-, i es va tornar al model clàssic, al model de Pujol, al peix al cove, al "victimisme".

I en aquest escenari ens trobem, en l'escenari clàssic de negociació entre el govern espanyol i la Generalitat, però amb una diferència: A la Generalitat governa el PSC i al Govern central, hi ha el PSOE.

Fins on pot arribar el PSC per forçar un acord positiu? Pot arribar a votar en contra dels pressupostos?

Segons el meu humil punt de vista no. El PSC ha fet el que podia fer, ni més, ni menys.

Per què? Per què no fan un pas més?

Doncs, per què tant el PSC com el PSOE hi sortiríen perdent.
El PSC no es pot permetre votar en contra del PSOE, ja que la força del PSC es basa en concentrar el vot socialista a Catalunya, sigui del PSC com del PSOE.
Si mai el PSC fés una acció dura contra el PSOE, aquest estaria temptat de presentar la Federació Catalana del PSOE a unes eleccions. Els resultats que tindria no seríen espectaculars, però seríen els suficients per impedir que el PSC tornés a governar la Generalitat. El mateix passaria a l'inversa, el PSOE no es pot arriscar a dividir el seu vot a Catalunya en unes eleccions generals.

No es faran mal, per què tenen molt més a perdre que a guanyar. És com l'acudit del malalt que arriba al dentista i l'agafa fort pels testicles "Oi, que no ens farem mal, doctor?" Hi ha massa coses a perdre com per jugar amb foc.

Un cas similar té Convergència Democràtica de Catalunya amb Unió. És l'estira i arronsa fins al límit, però la corda mai es trenca. Per què tots dos i tenen més a perdre que a guanyar.

L'únic partit que va arribar a creuar la línia vermella tot i que les dues parts i perdíen va ser IC-IU. La seva divisó va ser letal. De seguida es van tornar a unir i presentar-se junt sota les sigles de ICV-EUIA. És l'exempole més recent dels avantatges de jugar amb foc.

El PSC continuarà buscant la solució al seu dilema, un dilema difícil de resoldre, però del que de moment, no en veurem la solució.

La importància del diagnòstic

2008-08-14T00:01:00.000-07:00

En la construcció de qualsevol estratègia política, el factor clau és el diagnòstic.
No hi ha estratègia exitosa sense un diagnòstic encertat. Si el diagnòstic és errat, no hi ha estratègia que sobrevisqui, per més elavorada que estigui.

El diagnòstic és la descripció de la situació política després d'analitza-la. A partir d'el diagnòstic es comença a construïr l'estratègia que afavoreixi els nostres interessos i que faci que culminem els nostres objectius polítics.

Tal com ha expressat José Bono, les relacions actuals entre el PSC i el PSOEtenen el seu orígen en el diferent diagnòstic que vafer cadascú de les eleccions generals del març del 2008.

El diagnòstic del PSC és que Zapatero és president del govern espanyol gràcies als vots del PSC, gràcies als 25 diputats del PSC. A més, consideren que la victòria es fonamenta en la diferència d'escons que hi ha entre el PSC i el PP de Catalunya.

En canvi el diagnòstic del PSOE és que Zapatero va guanyar les eleccions a pesar de Catalunya. És a dir, que el tripartit català li va fer perdre molts vots al PSOE a Espanya, i que aquest és justament el motiu de que victòria socialista no fós més contundent. Pel que fa als vots socialistes a Catalunya, el PSOE considera que són gràcies a Zapatero i el PSOE, però no al PSC, ja que quan el PSC es presenta sense Zapatero - a les eleccions catalanes- el PSC treu la meitat dels vots i queda segon darrera CIU.

Estem doncs, davant dos diagnòstics diferents. Un dels dos s'equivoquen. Un dels dos construeix una estratègia sobre un fonament equivocat, i per tant, no resultarà exitosa.
Jo tinc molt clar qui s'equivoca, però per ser sincers, tant el PSC com el PSOE hauríen de tenir clar a l'hora de fer el diagnòstic que qui més va fer per els 25 diputats catalans del PSC-PSOE, va ser el PP.

Quatre apunts sobre la nova guerra del Caucas

2008-08-12T00:05:00.000-07:00

Sense voluntat d'aprofundir massa en el tema, m'agradaria apuntar quatre reflexions sobre l'agressió russa a Geòrgia:

- Des de la caiguda del mur de Berlín, hem menystingut a Rússia. Occident no ha respectat a Rússia com a la potència militar, poblacional, geogràfica i energètica que és. D'ençà fa uns anys, Rússia està volent recuperar el seu paper en el món i gràcies sobretot a la seva importància energètica, ho aconseguirà. Tots parlem de la importància de Xina en el futur, però qui relament tornarà a jugar un paper cabdal en la política mundial serà Rússia: té una geografia que li obliga, té el segon exèrcit més gran delmón, una economia que creix molt, gran fonts energètiques i el seu punt dèbil, la població, tornarà a reanimar-se d'aquí a uns anys.
Si tot això ho unim a una història imperial i a un característic lideratge autoritari, entendrem que no podem anar proposant entrar a la OTAN o a la UE a totes les repúbliques de l'exURSS sense que el gegant rus reaccioni.

- El precedent de Kosovo. La manera com Occident va reconèixer la independència de Kosovo, obre la porta a multitut de proclamacions unilaterlas d'independència en zones com el Càucas que són un mosaic ètnic. Si el que va fer Kosovo era legítim perquè si ho fa Osetia del Sud no? Moscow ha vist una manera per desestabilitzar els governs pro-occidentals que se l'hi envan de les mans.

- Una reflexió sobre estratègia. Pel que fa a la primera reacció militar de Geòrgia a la rebelió d'Osètia del Sud, hi ha hagut una nula capacitat estratègica per part de Geòrgia. La primera llei de l'estratègia és que sempre que realitzis un moviment, tinguis en compte les possibles conseqüències. Sempre has de tenir una sortida digna quan et poses en un conflicte. Mai et posis en un conflicte si no saps com sortir-ne. Com deia Sun Tsu: "Conèixe't a tu mateix i coneix a l'enemic"
Està clar que Geòrgia va menystenir la voluntat de Rússia i va sobrevalorar la capacitat del seu exèrcit i el paper dels seus aliats.

- Finalment, m'agradarà veure la reconeguda capacitat de la població europea per manifestar-se contra la guerra, sobretot la catalana, quan hi ha una guerra que no és justa. O només ens manifestem en contra dels EEUU?

La complexitat nordamericana

2008-08-05T02:29:00.000-07:00

L'altre dia estava a casa morint-me de calor i em vaig enganxar a el quart programa sobre la història del rock que ha fet la BBC i que donava el Canal 33. Aquest capítol anava sobre el Heavy Metal, i em va portar records sobre la meva adolescència a l'institut, just abans de veure la llum i descobrir el maravellós ritme sincopat.

Per què explico això? Doncs, per què un dels episodis més destacats de la història del heavy metal segons el documental de la BBC, va ser la persecució a la que va ser sotmés aquest estil musical i que té el seu punt més àlgid amb el judici l'any 1990 contra Judas Priest per incitació al suicidi. En concret s'els acusava de trasnmetre missatges d'incitació al suicidi i l'assassinat a través de la tècnica de passar les cançons al revés.
Judas Priest van quedar finalment absolts, però l'onada religiosa i moral que va portar a terme la campanya per portar a judici a Judas Priest, va avisar que no pararia en l'intent de protegir a la joventut de les veus de Satanás.

I què hi té a veure això amb la política americana?

Doncs, que la presidenta i fundadora del Parents Music Resource Center o Centre de Recursos Musicals de Pares, l'entidad volcada a la persecució de determinades temàtiques o actituts que consideraven perniciosas en el món del Rock era ni més ni menys que Tipper Gore, dona del després vicepresident dels Estats Units, Al Gore , veritable icona del progressisme mundial -i especialment europeu- fins a l'aparició de Barack Obama.

El fet que Tipper Gore, la dona i ma dreta d'Albert Gore, el profeta del canvi climàtic, premi Nobel de la Pau? i exemple mundial per els governs progressistes, sigui una radical conservadora moral que és capaç de portar a judici a grups que creu que són el mateix diable i que envien missatgse subliminals a la joventut a través d'escoltar els vinils al revés, és una imatge boníssima que exemplifica com fins a quin punt, des d'Europa no tenim consciència de la complexitat de la política nordamericana, i per extensió de la seva societat.

Apliquem els nostres esquemes europeus a la política americana i no tenim en compte la seva complexitat, i així ens va, de sorpresa en sorpresa.

Els "Fans" d'Obama

2008-07-31T02:59:00.000-07:00

Els "fans" d'Obama. Boníssima la definició que segons informa La Vanguardia ha creat Rick Davis un dels assessors de Mc Cain per referir-se als seguidors de Barack Obama, sobretot als que van rebre'l a berlín com si fós una estrella del rock, però també per referir-se a la legió de joves americans que a qualsevol pregunta responen: "Yes, we can!"

Davis, ha descrit al candidat demòcrata com algú que té fans incondicionals arreu del món que l'adoren i ha comparat el nivell de seguidors que té com el de qualsevol estrella juvenil com Paris Hilton o Britney Spears.

L'equip de Mc Cain està perfilant la seva estratègia i aquesta estarà en funció de la d'Obama. Serà una estratègia defensiva, de desgast de la figura de Barack Obama.

És la tècnica del judo, aprofitar la força del rival a favor teu.
La il·lusió que desperta el candidat demòcrata als EEUU i arreu del món eren font de preocupació per a l'equip de Mc Cain, i més tenint en compte el seguiment que li fan els mitjans de comunicació, però han vist que l'Obabamania, sobretot després de la demostració de Berlín, dóna moltes oportunitats a la candidatura republicana.

Crec que el discurs a Berlín va ser un error i les enquestes així ho confirmen. Tanta il·lusió europea per un candidat desperta desconfiança en l'americà mitjà. Cavall de Troia?

L'objectiu és la figura d'Obama i la primera pregunta que Mc Cain llança en aquest campanya és:
A qui voleu com a president dels EEUU? A un líder, un comandant en cap o a una estrella amb una legió de fans?

La càrrega simbòlica que porta implícit el terme fans és brutal i més, acompanyant-lo de noms com Briteny Spears o Hilton, personatges egocèntrics, egoïstes, i frívols. La idea és perfilar el contrast entre un comandant en cap que només pensa en protegir els seus, la tropa i una estrella del món de l'espectacle amb multitut de fans.
La idea d'una estrella del món de l'espectacle de seguida desperta en la ment de la gent, el prototip d'algú frívol capritxós que no pensa en els altres, sinó en ell i en la seva carrera.
Cap aquí van els tiros.

Claus de les eleccions als EEUU: La política exterior

2008-07-27T02:37:00.000-07:00

A les eleccions a la presidència dels Estats Units d'Amèrica, la política exterior esdevé un factor de primer ordre, una de les claus per a l'elecció. No per què els interessi més que a altres països, sinó que degut a que són la primera potència mundial, tenen molts més interessos a l'exterior que la resta de països.

Els EEUU són "l'imperi" actual i com a tal, han de vetllar per l'statu quo de la política mundial. Un statu quo que els afavoreix. Per tal de protegir els seus interessos, tenen l'exèrcit més gran i potent del món, un deplegament de bases militars arreu del planeta molt important, així com una la xarxa diplomàtica més potent que hi ha.

Tot això, per què els interessos nordamericans no s'acaven al seu continent sinó que s'extenen fins al lloc més recòndit del planeta. I tot amb un únic objectiu: continuar amb la supremacia nordamericana. Continuar amb l'imperi.

Aquesta visió de la política exterior, i la importància que prén en la campanya electoral, és molt diferent a la que pugui tenir en unes eleccions a Itàlia o Mèxic. La importància és fruït de la magnitut dels interessos que tens a l'exterior.

Així doncs, la política exterior sempre ha estat un factor clau en les eleccions nordamericanes i en aquesta ocasió ho continuarà essent.

No crec que el tema de la guerra d'Iraq tingui una influència tant determinant com ho va tenir en la guerra de Vietnam per l'elecció de Richard Nixon, tot i que dramàtica, no ha arribat al nivell d'esgotament i frustació que va suposar en aquella ocasió al poble nordamericà.

En el que es fixaran els electors americans conscient o inconscientment, i que hem pogut veure aquests dies en la gira internacional que ha fet Barack Obama, és en quin dels dos candidats, vetllarà més eficaçment per els interessos nordamericans al món, és a dir per qui mantindrà o si és possible incrementarà l'hegemonia nordamericana, qui garantiràl'imperi.

És per això que el paper de "comandant en cap" és tant valorat a l'hora d'elegir un candidat, ja que amb tants interessos a l'exterior, és probable que s'hagi d'anar a una confrontació per defensar-los. Tots els presidents nordamericans han tingut un enfrontament militar sota la seva presidència, així que forma part de l'imaginari col·lectiu, pensar en el perfil del "comandant en cap" a l'hora d'anar a votar.

Qui representi millor el paper de líder militar que sap protegir el interessos del país arreu del món, més opcions té per arribar a la Casa Blanca.

Això no vol dir que serà president el que més d'adequï a aquest perfil de "comandant en cap" sinó que sense tenir aquest perfil, no es pot ser president -sobretot després de Carter- . És en aquest sentit on cal situar la gira d'Obama i part de la campanya que realitzarà fins al novembre, ja que Obama sap que Mc Cain és aquest sentit està més ben posicionat i sap, que els principals atacs que rebrà seran per aquest tema.

Karadzic

2008-07-25T03:36:00.001-07:00

Em fascina la imatge del nou Radovan Karadzic.
La seva imatge era l'antítesi de la del líder dels serbis de Bòsnia, el dur entre els durs.
La nova pell de Karadzic no era una disfressa, era molt més que una disfressa, era una nova identitat. Crec que va acabar creient-se el seu propi personatge, i realment es va acabar convertint en l'afable metge alternatiu que ben bé podria ser el líder espiritual d'un corrent naturista de California dels anys 70.

Diuen que a la presó ja s'ha afaitat, s'ha tallat els cavells i és exactament igual com era fa 17 anys. Ha tornat l'autèntic Karadzic, ha tornat el monstre. Adéu Dragan Dabic.

La importància de l'escenografia

2008-07-23T12:30:00.000-07:00

Israel és potser el país que sap treure més rendiment de les eines de les que disposa.
En aquesta ocasió, ha donat una lliçó magistral de comunicació, d'escenificació de la comunicació, de l'ús de la imatge.
Mireu la foto de la visita de Barack Obama a Sderot, una petita ciutat d'Israel situada molt a prop de Gaza i que s'ha fet cèlebre per rebre l'impacte dels míssils Kassam llançats per Hamas.

Conscients de que la imatge que transmet el conflicte àrabo-israelià és el d'un enfrontament entre un dels exèrcits més potents del món que utilitza les armes més sofisticades i un grup de "milicians" que responen amb "cohets casolans", l'estat d'Israel ha organitzat una acurada escenografía per a trencar la imatge d'inofensius dels cohets Kassam.

Si ja és un èxit aconseguir que Barack Obama visiti aquesta ciutat on hi plouen míssils aconseguint que s'estableixi un vincle emotiu amb els ciutadans de Sderot, molt més exitosa és l'escenografia.

Que Barack Obama ofereixi una roda de premsa rodejat de míssils Kassam -que poden ser casolans, però no són cohets- és un gran èxit de comunicació amb dos objectius molt concrets:
- Visualitzar la magnitut de l'armament que utilitza Hamas, molt lluny del cohet cassolà que ens imaginàvem

- Fer arribar el missatge d'un Israel com a víctima als sectors més progressites dels EEUU que veuen a Obama com al seu líder. Vinculant la imatge d'Obama amb la imatge dels míssils explotats, fa que en la ment de molts espectadors, els israelians esdevinguin més víctimes.

Fixeu-vos en el logo de la ciutat de Sderot que l'alcalde li entrega a Obama: el cor en comptes d'estar atravessat per una fletxa està atravessat per un míssil.
Això sí que és imatge de marca. Això sí que és citybranding

Espero que el publicista no cobrés

2008-07-23T11:44:00.000-07:00

Encara que sembli mentida, aquest va ser un dels spots electorals del partit que ha governat Mèxic durant gairebé un segle, el PRI.
El candidat a president de la República Mexicana pel PRI a l'any 2006, Roberto Madrazo, segurament es va deixar aconsellar per algún "brillant" assessor o per algun publicista "innovador". No cal dir, que no va guanyar.
I és que la mala fama de la comunicació política, a vegades, és merescuda.

La realitat sempre supera a la ficció...

Marketing polític

2008-07-17T08:08:00.000-07:00

Karl Marx deia "El capitalisme no és crear un producte per al consumidor sinó crear un consumidor per al producte"

És una molt bona definició del màrketing.
Canvieu capitalisme per política, producte per partit i consumidor per votant i tindreu la definició del Marketing Polític.

Eleccions als USA: I el missatge?

2008-07-17T03:53:00.000-07:00

Estem a punt d'iniciar la recta final de les eleccions nord-americanes. D'aquí a tres setmanes, faltaran tres mesos per a l'election day. I som molts els que ens preguntem: I el missatge?

El missatge és el factor guanyador d'una campanya electoral. Bé, de fet, com tots sabeu és l'estratègia ( i el candidat). Però el missatge és la sintesi de l'estratègia. És l'estratègia resumida en una frase, en un concepte que sigui fàcil de comunicar, comprensible i que desperti sentiments en l'elector.
Un bon missatge, si l'estratègia és bona, és una garantia d'èxit. Tota l'estratègia ha d'estar en el missatge, per això, quant més sentit i més concreció tingui el missatge, més guanyador és.

Els dos candidats a la Casa Blanca, tenen més o menys marcat el terreny per on han de guiar la seva estratègia. Sabem més o menys, quins seran els terrenys de joc on cada candidat és més fort i per tant, on intentaran portar la batalla, però encara no tenim clar els missatges de cada candidat.

En el cas d'Obama, el seu missatge és claríssim: CANVI. I ell el representa a laperfecció: jove, negre, allunyat de Washington, 2.0, metrosexual, etc. però a l'haver de lluitar tant ferotgement per la candidatura democràta amb Clinton, el missatge del canvi per sí sol, ja no és suficient, està una mica desgastat. Necessita un reforç i encara no l'intuïm. Amb el temps que queda, si Obama no reforça el seu missatge introduïnt-li un complement, corre el perill, que el dia de les eleccions, el missatge ja estigui de baixada. És a dir, que no arribi al dia D, en el moment més alt.

El cas de Mc Cain. és el contrari. Sabem quin és el complement del missatge, el que vé reforçat per la seva trajectòria: el d'un veritable comandant en cap. Un heroi de guerra dicidit a liderar el país, però ens falta el seu missatge principal.
Quins EEUU proposa Mc Cain? Podem intuïr els d'Obama - tot el contrari de Bush, multilateralisme, etc.- però, i Mc Cain? Quin és el missatge de Mc Cain? Mc Cain no té missatge i Obama corre el perill de tenir-lo massa usat.

És clau que el missatge tingui el temps suficient per a ser interioritzat per als electors. Falten pocs mesos per les eleccions i com diria aquell: "Lo más caliente está...No sé dónde"

Comença l'ofensiva contra Obama

2008-07-15T08:35:00.000-07:00

La darrera portada del New Yorker és duríssima, però té la virtut de mostrar-nos cruament cap on es dirigiran els atacs que rebrà Barack Obama en la campanya electoral.
La idea és mostrar la imatge d'un Obama com un antipatriota o pitjor, com el cavall de Troia dels enemics dels EEUU.

Els estrategues d'Obama ja deuen tenir resposta a cada un dels possibles atacs, però és complicadíssim desactivar tants missatges negatius. Per contra, és difícil fer campanya negativa contra John Mc Cain, per l'edat i pel seu heroic passat.

Aquesta portada m'ha fet tornar la pregunta que em feia durant les primàries democràtes:
A qui preferiríen els artistes de les campanyes negatives republicanes -Karl Rove, FOX, etc.- com a candidat demòcrata? Amb qui pot donar més resultat una campanya negativa?

La inexperiència, frivolitat i passat d'Obama o l'excessiva popularitat, la fredor i el passat de Clinton?

No ho sé, ho intueixo, però no n'estic segur.

Sense energia, no hi ha lideratge

2008-07-14T03:04:00.002-07:00

Aquest cap de setmana l'he passat a l'Escala amb alguns dels 15 que anirem a Washington el proper mes de novembre a seguir les eleccions nordamericanes.
El notre amfitrió, en Marc Teixidor, ens va preparar una sorpresa molt agradable: la presentació del llibre POLÍTICAS d'Antoni Gutiérrez-Rubí al Si Us Plau de Roses.

A més de que sempre és un plaer escoltar un gran assessor en comunicació com l'Antoni, l'acte va ser molt interessant i voldria compartir una reflexió que em va provocar.

La brillant presentació del llibre va anar a càrrec de l'exdelegada del Govern a Girona , diputada i blocaire, Pía Bosch i de l'Alcaldessa de Roses, Magda Casamitjana.

El llibre de l'Antoni, POLÍTICAS, parla sobre les dones polítiques, més concretament sobre les dones que són líders polítics. Tots els que estàvem al Si Us Plau vam veure que la flamant alcaldessa de Roses, n'era una.

La Magda Casamitjana, poseeix una de les condicions indispensables per a qualsevol lideratge: l'energia. Té tanta energia que és impossible no notar-la.

Un líder, s'ha de caracteritzar per tenir una energia inesgotable, i ha de saber transmetre-la. Ha de tenir energia, força, per a portar a terme el seu trajecte polític -moltes vegades una travessia pel desert que curteix el lideratge- i ha de saber comunicar que té aquesta energia.
És imprescindible que la ciutadania vegi que el líder té força, té energia, té fé i moral de victòria.
L'elector sempre busca - encara que sigui inconscientment- que la persona que ha de liderar la societat -el candidat, el governant- no defalleixi quan la situació sigui difícil, que tingui fé i esperança en un millor futur, i obviament, que tingui la força necessària, l'energia per a portar a terme aquesta empresa tant difícil.

Sense energia, no hi ha lideratge.

Més sobre el Barça

2008-07-11T01:00:00.000-07:00

Jan Laporta ho hauria de tenir sempre present:

"Res resulta tant sorprenent als qui observen els assumptes humans amb mirada filosòfica, com la facilitat amb la que uns pocs governen a molts. I la docilitat implícita amb la que els homes sotmeten els seus propis sentiments i les seves passions a la dels seus governants.
Si indaguem sobre com es produeix aquest miracle, descubrirem que els governants no tenen res que els sostingui excepte l'opinió.
El govern, doncs, es fonamenta només en l'opinió. I aquesta màxima s'aplica tant en els governs més despòtics i militars com als més lliures i populars"

David Hume

Dues imatges del cap de setmana

2008-07-07T10:15:00.000-07:00

Aquests són els dos fets que més m'han cridat l'atenció d'un cap de setmana atapeït de comunicació política: la moció de censura del Barça i el congrés del PP de Catalunya.

Si bé no sóc gens partidari de parlar tant del Barça ja que crec que com a país ens fa més petits - tot i que jo sóc del Barça- considero adient fer una reflexió sobre la moció de censura que es va votar ahir contra la directiva de Joan Laporta.
Sobretot, perquè la campanya electoral de Joan Laporta de l'any 2003 va ser boníssima. En aquella campanya hi van participar destacats professionals com Xavier Roig i Toni Aira.
El que més m'ha sobtat d'aquesta moció, ha estat justament la campanya en contra la moció de censura que ha portat a terme la directiva de Laporta.

Ha estat totalment diferent a la de l'any 2003. I no serà perquè no hagin aplicat el manual de comunicació en campanya: multiplicació de comunicació a través dels directius, utilització de la por com a eina - el club quedaria paralitzat- , actes amb intel·lectuals i famosos que donen suport al president, acusacions, presentació de fitxatges, i fins i tot l'utilització de l'emoció al final de la campanya (humanització del candidat), etc.
Però hi havia alguna cosa que no acabava de funcionar i segons el meu punt de vista, era la força, l'esperança, el positivisme. Semblava que fós un mer tràmit, una cosa que s'havia de fer, que tocava. De fet, semblava com si no s'ho plantegéssin com si fós una veritable campanya electoral. I ho era.

Una campanya electoral, per tenir èxit, has de volcar-t'hi. Has de creure-t'ho, anar a per totes i transmetre l'energia, el missatge, l'esperança, etc.
Una campanya és acció en estat pur i em temo que això és el que ha fet que el resultat no hagi estat positiu per Laporta.
Laporta, s'hauria d'haver prés aquesta moció com una veritable campanya electoral, com el que veritablement era: un plesbicit sobre la seva persona.
Si ho hagués fet i s'hagués arramangat, el resultat no hauria estat el que es va donar ahir.

L'altre imatge que em va sobtar aquest cap de setmana, va ser la de Montserrat Nebrera sortint a hombros de la sala on es realitzava el congrés del PP de Catalunya, amb l'actual cúpula del partit de fons mirant l'espectacle.

El que va fer Nebrera té molt de mèrit, i realment va ser molt interessant el debat amb Sánchez Camacho i la valentia que va demostrar, però la imatge d'ella sortint a coll dels seus companys després de perdre una elecció- tot i que el resultat té molt de mèrit- era patètia.
Mai tant d'esforç s'ha desfet tant ràpid. Segurament ni ella ni cap dels seus seguidors ho va veure així, però vist des de fora era surrealista.
I despré,s encara hi ha qui es qüestiona per a què serveixen els assessors...

Tècniques de seducció

2008-07-05T15:39:00.001-07:00

No són els 100 consells de Joseph Napolitan, ni les 5 estratègies de Dick Morris, ni els 13 articles de Sunzi, però poden ser molt útils a aquells que vulguin intentar aprofitar l'estiu.

L'estratègia, el pensament estratègic sempre ha d'estar present en tota acció que busqui l'èxit i on hi hagi altres competidors. Això és el que vaig pensar quan els meus conciutadans de Venim del Nord van penjar aquest post de la valenciana Lucrecia Borja: Les 30 regles de la seducció. Ja em direu si us ha servit d'alguna cosa.

1.- Parla, no et talles. No escatimes parlar, és el més important per a qualsevol seductor. Al principi no parles de coses profundes, ni difícils, excepte si comproves que l'altra persona és una intel·lectual sense remei. No parles de tu, o fes-ho amb molta moderació i sentit de l'humor.
Però no te'n passes tampoc, que també és molt important saber escoltar, o fer com que escoltes. El millor es fer cara d'interesant mentre ella t'explica les seues batalletes. Es de les coses que més apreciem les dones: un home que sapiga escoltar i siga bon conversador.
2.- Originalitat. No sigues un borinot i innova les teues costums. No faces que la relació es converteisca en un monòton suplici o una avorrida rutina i sorpren-la fent coses noves. Talment, quan et llences cap a l'èsser al que estimes, no se t'ocurreisca dir "Estudies o treballes?” Sigues un poc més original.
3.- Autoconfiança. Mantingues un aire de seguretat i autosuficiència, com si controlasses el món. T'has de mentalitzar que ets el tio més interesant i simpatic del món, encara que tu i jo ho sabem, no ets l'home ideal ni de lluny. Repeteix amb mi: “Soc el millor i aconseguiré el que vulga”. Intenta enganyar-la perquè s'ho crega ella també.
4.- Vestuari. Alerta amb la roba que et poses, que t'estic veient. No, eixa samarreta a ratlles taronges ni és bonica ni està de moda. El millor és buscar alguna cosa que et faça semblar elegant, però informal.
5.- Autocontrol. Es IMPORTANTÍSSIM que mantingues el cap fred (encara que tota la resta se t'escalfe).
6.- Fer ofertes que no es puguen rebutjar. Mai li dones l'oportunitat de dir no (perquè no s'acostume malament), ves fent les propostes a poc a poc, de manera que no les puga rebutjar.
7.- Ocultar el joc. No ensenyes totes les carta de la teua baralla d'una sola vegada. Ves a poc a poc, però segur.
8.- Suspens. Mostra al principi un poc d'indiferència, però fes-te notar (ningú estima el que ignora).
9.- Fer-se indispensable. Fes-te indispensable i després lleva de cop tot l'interès, sense que s'ho espere. Després d'això, aplica a poc a poc la regla anterior. Es que en el fons som un poc masoques, i quan ho tenim massa fàcil i veiem que a "ell" el tenim segur... perdem un poc l'interés.
10.- Trencar el ritme. Utilitza la tècnica de l'estímul intermitent: un dia dóna-li entenimentada i tota l'atenció del món i al següent cap, així en forma alterna: atenció-indiferència. No dugues ritme en res d'això."No obrar sempre igual. Així es confon als altres, especialment si són competidors. No cal obrar sempre de primera intenció, doncs ens captaran la rutina i s'anticiparan i frustraran les accions"
11.- Ser impredictible. Mai tingues un comportament predictible i sempre amable, has de ser canviant."Confondre als contrincants significa actuar de tal manera que els impedisca mantindre la ment en calma. Intenta diverses maniobres segons l'oportunitat del moment, fent pensar al contrincant que ara vas a fer això, després allò altre, i a continuació fes-ho tot distint, fins que veges que comença a estar desconcertat, i així guanyar a voluntat".
12.- Misteri. Empra cert misteri (però no et faces el misteriós). A tots ens atreu el misteri.
13.- Simula una retirada. Quan veges que comença a mostrar interès simula una retirada i fingeix indiferència.
14.- Paciència. Sigues pacient, aprèn a esperar i recollir la collita al seu temps. Precipitar-se pot dur-nos al fracàs. Cal seguir els ritmes i els temps de l'amor. La seducció requereix temps i espera. Qui sedueix està a l'aguait i observa, coneix al seu oponent. A poc a poc va mostrant els senyals que cautiven a l'altre. Ací està l'encant de la seducció, en la fascinació que produeix el plaer d'erotitzar a l'altre fins quedar presoner del seu propi desig.
15.- Alerta amb el que dius. No cal parlar-li de les teues ex. Es molt incòmode que t'expliquen com de meravellosa i perfecta és la seua ex. No ho faces. "Ella" és a la que vols ara, i ella és la més meravellosa i perfecta per a tu ara. Si et pregunta per elles, respon, però parla d'elles com a passat que ja no t'influeix.
16.- Ser positiu. A ningú li agrada estar amb gent depressiva i que només et parlen dels seus problemes i ho vegen tot fosc. Està bé que li expliques les coses que et preocupen (així veurà que confies en ella i valores la seua opinió), però no només les dolentes. Explica-li també alegries, projectes,...
17.- Ser detallista. Hi ha unanimitat al sector femení en que una de les coses que més sedueixen és un home detallista, que es fixe en nosaltres, que s'enrecorde de les dates importants, que ens regale flors per sorpresa... Però tampoc te'n passes, que tot cansa. Has de trobar un terme mig.
18.- Sinceritat. Malgrat tot allò que he dit, oblida les apariències. Intenta ser sincer. Es difícil, però intenta-ho. Si no li agrades com ets en realitat, la frivolitat i els consells d'abans poden servir de ben poc. De tota manera, ja saps que el mar està plé de peixos.
19.- Al final; qui la segueix, l'aconsegueix. Encara que de primer pugues pensar que no està interessada per tu, no et desanimes. Potser no siga del tot cert i sí ho estiga. Som així. De vegades justament al home que més ens agrada és al que li fem menys cas. Per què? nervis, pors... mil coses!
20.- Atreviment. Sigues atrevit: si ho has pensat, fes-ho. No li digues: "et puc besar?" Besa-la! Millor penedir-se d'haver-ho intentat que mai haver-se atrevit!
21.- Amant i bandit. És millor tindre cert punt de pocavergonya o murri que passar per un ximple.En relació amb les dones, he de dir-te que no existeix cap de nosaltres que no s'estime més un poc de tracte aspre a una excessiva consideració.
22.- Retirada. Quan res no et resulte, aprèn a perdre i a retirar-te a temps substituint aquest contacte amb algun nou projecte."Si pots guanyar la batalla, lluita; si no, retira't". Mao Tse Tung
23.- Buscar el punt feble. Tota persona té una debilitat, troba-la i explota-la. La majoria de les dones només busquem el reconeixement i l'afecte com a persones. Exactament com tu, benvolgut lector.
24.- Per a casats. Si ets un seductor casat, no caigues al parany del vell truc de que et duus malament amb la teua dona. El seductor declara que és tot un èxit i el seu matrimoni perfecte, però que ella té alguna cosa especial que cap altra té. Mai li amagues que estàs casat!!
25.- Un poc d'ètica. Recorda que el seductor té la seua ètica i nosaltres podem ser molt pudoroses: mai parles malament d'una dona amb la que has estat. Pot pensar que també faràs el mateix amb ella, donat el cas.
26.- Sorpresa. Tingues detalls inesperats però no l'atabales amb obsequis. No volem un "home perfecte" com a l'anterior post.
27.- Ser humil. IMPORTANT: No presumeisques de conquistador.
28.- Romanticisme. Aparenta ser moderadament romàntic, però mai estúpidament romàntic. Les poesies de Bècquer o de Juan Ramón Jiménez són el perfecte exemple de com buscar el fracás. Fes vore que ets sensible (que quede creible) i dolç. El més important es deixar a un costat la testosterona i fer-se amb un grapat d'estrògens.
29.- Gelosia. Dóna-li gelets de tant en tant, però no te'n passes.
30.- Educació. Relacionat amb la sensibilitat, hi ha certs detalls que no se't deuen passar, com anar amb compte amb el llenguatge (a no ser que siga ella la que parle com un camioner), amb els mecanismes fisiològics de l'èsser humà, etc.: convé que t'oblides de qualsevol demostració pública de expulsió de gassos corporals, per exemple.

Uribe

2008-07-04T01:57:00.001-07:00

Magistral la posada en escena de l'alliberament d'Ingrid Betauncourt, per part del govern colombià.
En un moment en el que el president Uribe es troba immers en un procés judicial, l'escenificació de l'alliberament de la candidata a la presidència ha estat un gran cop d'efecte del president Uribe.

Álvaro Uribe és segurament, el governant més valorat per els seus conciutadans que hi ha avui en dia. Els seus índex de popularitat són espectaculars i les seves victòries electorals aclaparadores.

A més del seu èxit en la lluita contra les FARC, és evident que controla molt bé la comunicació i la imatge. L'alliberament d'Ingrid Betancourt així ho certifica.

Ha deixat tot el protagonisme de la imatge per la candidata alliberada i per la seva família -la seva mare i els seus fills- i per els militars que van portar a terme l'operació. Ell s'ha mantingut en un segon terme que l'ha reforçat molt a ulls dels seus conciutadans, però també als ulls de l'exterior.
Ha jugat un paper molt diferent del que hauríen jugat altres presidents de la regió o fins i tot europeus com Sarkozy -de fet, Sarko ja va fer una roda de premsa a l'Elisi amb els fills de Betancourt tant bon punt va saber-se la notícia-.
I únicament, va tenir una breu trobada amb la Sra. Betancourt, on aquesta va mostrar-li el seu agraïment i ell, en una escenificació de la modèstia, semblava que defugia d'aquells moments tant esperats. Però en aquest mateix encontre, va tornar a donar un cop d'efecte destinat a reconstruïr la seva imatge de dur: va dir que es van deixar escapar als guerrillers de les FARC - que no s'els van matar- que havíen segrestat a l'Ingrid Betancourt, per no posar en risc el final feliç.

Tot això, alhora que donava molt de paper als altres alliberats i a les seves famílies i ben segur, també donarà molt de paper a Sarkozy.

Els corresponsals dels mitjans, comentàven que tot aquest procés s'ha celebrat a Colòmbia tant com si haguéssin guanyat un mundial de futbol, i que cada vegada veuen més aprop el final de la violència.

Una classe magistral de comunicació política. I és que Uribe, no només pensa i actua en clau interna, sinó que actua pensant en clau regional. I és que el debat a Amèrica Llatina es lluita entre dos models, el que representa Chavez i el que representa Uribe. I tots dos lliuràven aquesta guerra en l'operació Betancourt.
De moment, comunicativament parlant, Uribe 1, Chavez 0