LA VIA AUGUSTA

RELLEU A LA PRESIDÈNCIA DEL CONSELL COMARCAL DEL MONTSIÀ

2009-07-14T09:50:00.006+02:00

A les 8 del vespre d’ahir dilluns, a la seu del Consell Comarcal del Montsià, s’hi va celebrar un ple extraordinari per canviar la presidència del mateix, segons s’havia acordat al pacte d’inici de legislatura signant per socialistes i republicans. Així, Alfons Montserrat (ERC), que havia estat 4 anys al capdavant del Consell (2 de la legislatura anterior i dos d’aquesta) donava pas al nou president Joan Castor Gonell (PSC) Alfons Montserrat també és alcalde d’Alcanar i Castor Gonell, a la vegada, de Sant Jaume d’Enveja.

No obstant, per a poder accedir a la presidència de l’ens comarcal, hi van caler dues votacions, ja que, per absència de dos consellers, en la primera votació, Castor Gonell no va obtenir la majoria absoluta necessària per a ser elegit. CiU també hi havia presentat candidatura. El resultat de les dues votacions va ser el mateix: 12 vots a favor de Castor Gonell, 8 al candidat de CiU i 3 vots en blanc. A la segona votació, com només calia majoria simple, Castor Gonell fou proclamat 5è president del Consell Comarcal del Montsià. Abans d’ell ho havien segur Joan Maria Roig, Daniel Rius, Miquel Alonso i Alfons Montserrat.

Després de donar la paraula a cada un dels grups que conformen el plenari del Consell, Castor, en el seu discurs, va començar agraint la presència del públic assistent (unes quaranta persones) i sobre tot als del seu poble (unes quinze) També agraí de forma especial la presencia de diversos exalcaldes de Sant Jaume d’Enveja, entre ells, el seu propi pare que fou el primer alcalde democràtic de la població del marge dret del Delta de l’Ebre l’any 1979, només uns 6 mesos després d’haver aconseguir la independència de Tortosa i també de Manolo Porres, l’alcalde que va encapçalar la lluita del poble contra el transvasament de l’Ebre.

També hi era present la cúpula del PSC de les terres de l’Ebre: el president Joan Sabaté, el primer secretari Antoni Sabaté, la secretaria d’organització Maria Beltran i altres membres de l’executiva com Manel de la Vega. I també altres càrrecs institucionals com la diputada al congrés Lluïsa Lizàrraga, la diputada al Parlament de Catalunya Núria Ventura, el director dels serveis territorials d’Agricultura Antoni Espanya, així com diversos alcaldes i regidors d’algunes poblacions del Montsià.

Del discurs del flamant president cal destacar “la voluntat de lluitar a favor de la Vegueria de l’Ebre, una eina indispensable per al desenvolupament de les nostres comarques”.

FINANÇAMENT

2009-07-13T17:07:00.002+02:00

Finalment, fumata blanca! Quan encara quedaven 3 dies per a ‘acabament del termini que va donar Rodríguez Zapatero, l’acord de finançament amb Catalunya pareix total. S’ha endarrerit 11 mesos, però pareix que ha valgut la pena esperar. Tothom hi esta d’acord. Els primers, els socialistes, però també els d’ICV-EUA. ERC s’hi va sumar ahir al obtenir, segons ells, 300 milions d’euros addicionals. Calia escenificar davant de la seva parròquia que no s’estava supeditat ni al govern d’Espanya ni al PSC i que la última paraula la van tenir ells, com si l’acord no hagués estat pactat i tancat amb els altres grups del govern d’Entesa i l’estratègia elaborada amb antelació. Però això conduirà als republicans a donar suport als pressupostos per a l’any vinent. O és que el govern les hi va “donar” 300 milions sense esperar res a canvi? S’ha de ser molt ingenu per a pensar que a l’Estat el pots tractar de tu a tu, tal com afirma Joan Puigcercós. Avui per avui, no i tampoc en el futur mentre “el pacte” entre Espanya i Catalunya sigui el que avui és...
També s’han mostrat d’acord amb el nou finançament els dos grans sindicats, la UGT i CC.OO. i, fins i tot la patronal catalana, Foment del Treball Nacional.
Tothom? Evidentment no! Ni el PP tant a nivell català com espanyol ni CiU estan conformes amb l’acord que s’ha arribat. En canvi Ciutadans, el grup més petit del Parlament de Catalunya, en aquest cas i “sense que serveixi de precedent”, també s’hi van mostrar favorables.
El PP augura “més impostos, més atur i més crisi”. Només li va fer falta criminalitzar el govern i demanar la dimissió del seu president! Evidentment el PP defensa “les garrofes” dels seus. Apujar els impostos ja es va “intentar” fa un parell de setmanes i, fins i tot, es va arribar a un principi d’acord amb CiU per apujar els impostos dels qui més guanyen. Finalment tot va quedar en un “no res”. Però d’aquí fins que es debatin els pressupostos per al 2010 encara es pot tornar aprovar. Quan parli el PP que ho digui bé, ja que la pujada no seria per a tots. No afectaria a la majoria de treballadors assalariats i petits empresaris. El PP diu que “L’acord beneficia a comunitats autònomes riques (en clara referència a Catalunya, per sobre d’altes més pobres”. En èpoques de crisi, també són aquestes comunitats “riques” les que es veuen més afectades. On hi ha més indústria i serveis, s’han fet moltes més ERO’s (Expedients de regulació d’ocupació) que allí on n’hi ha menys. Quants expedients d’aquest tipus s’han fet al sector primari (agricultura, ramaderia i mineria)? Caldria que el PP digués clar que “no hi està d’acord perquè beneficia a Catalunya”
La argumentació de CiU es molt diferent. Va des de dir que “aquest acord és il·legal i dinamita l’Estatut” perquè va més enllà del 2012. La excusa que posa CiU no importa. Si no hagués estat aquesta n’hauria estat una altra. CiU va posar “un llistó molt alt” i sabia que qualsevol pacte que s’acabaria tancant, no arribaria, ni de bon tros al sostre que ells mateixos havien fixat. L’excusa la tenien preparada des de feia temps.
Què amaga CiU? Que l’acord és molt millor que el que havia assolit el govern Pujol (com el proper acord que, mani qui mani, serà millor que aquest!) Què ara no hi tenen res a guanyar ni perdre. CiU ha d’acontentar a la seva parròquia (com ho fa el PP, com ho faria qualsevol partit que està a l’oposició) Quan Mas es pensava que Zapatero el recolzaria per a ser president de la Generalitat, a esquenes de tothom (govern i parlament de Catalunya) va acceptar un Estatut a la baixa i va consentir que es retallés de forma substancial. Ara diu que li han posat a “tocar” al Tribunal Constitucional.
És evident, per finalitzar, que “tothom ho veu del color segons el cristall en que s’ho miri”. Que l’acord és millor que el que teníem fins ara, segur! A l’igual que l’Estatut que tenim. Que no agradi ningú, també és un fet. Tothom voldria acords de màxims, però com en tota negociació, això és impossible!

LA PRESIDÈNCIA NO ESTÀ EN JOC

2009-07-12T11:56:00.002+02:00

El Parlament de Catalunya havia aprovat el nou estatut amb el vots favorables de CiU, PSC, ERC i ICV-EUA (30-09-2005). Als pocs mesos, Artur Mas s’entrevistava amb Rodríguez Zapatero al palau de la Moncloa (25-01-2006) Allí, tots dos, van pactar una rebaixa de l’Estatut. Mas, a canvi, acceptava la promesa de Zapatero de donar-li suport si CiU era la llista més votada a les properes eleccions autonòmiques catalanes (1-11-2006) Però a l’hora de la veritat, Montilla va aconseguir renovar el pacte tripartit (o d’Entesa) i les pretensions de Mas se’n van anar en orris. Ara, a la recta final del tancament de la negociació pel nou finançament, Mas anuncia que el declararà il•legal si l’acord va més enllà de 2012.
És què no era il•legal signar un Estatut rebaixat a esquenes del Parlament de Catalunya i el Govern de la Generalitat? Llavors Mas s’hi jugava la presidència. Ara no.

HOMENATGE D'AMPOSTA A "LO TEIXIDOR"

2009-07-11T11:13:00.006+02:00

Ahir a la tarda, a la plaça on des d’ara portarà el seu nom: Josep Guarch “lo Teixidor”, més de 300 persones es van congregar per a retre un merescut homenatge ha qui ha estat el darrer gran cantador de jota improvisada de l’Ebre.

Nascut a l’Aldea, lo Teixidor ha viscut quasi tota la seva vida a Amposta, on encara hi viuen els seus fills que, com no podia ser d’una altra manera, ahir també hi eren presentes i participant de forma activa. Un d’ells tocant en una de les rondalles que van convertir l’acte en tot un homenatge a la nostra jota. L’altre, el més gran, dedicant un versos al seu pare que, inquiet, li va dir: “Comences o què?”.

L’homenatge va comptar amb la presència de cantadors actuals com “Jandro”, Guardet, Sicco Bertomeu. Alguns d’ells acompanyats per les seves pròpies rondalles. També hi va ser present la rondalla de la Ràpita i el grup de jota d’Amposta Peracota. També es van unir a l’acte cantadors espontanis com Carlos Valldepérez, Dolors Espelta o Ester Baiges, entre altres persones que com Lluís Garcia, del restaurant l’Estany li van voler adreçar unes paraules de reconeixement a la seva tasca i a tota una vida dedicada a la jota.

No cal dir que l’acte també va comptar amb l’alcalde i la majoria dels regidors d’Amposta, així com també amb els Alcaldes de l’Aldea i de Sant Jaume d’Enveja.
Va tancar l’acte el mateix Teixidor amb una mostra de la seva jota, emocionat a un públic incondicional, ple d’amics que l’han acompanyat al llarg d’una vida cantant per molts de pobles de les Terres de l’Ebre i també més enllà del riu Sénia i del coll de Balaguer.

"DONDE DIJE DIGO, NO DIGO DIEGO"

2009-07-10T21:22:00.003+02:00

Evidentment la frase en qüestió és sense la conjunció de negació: “Donde dije digo, digo Diego”.
Avui el Periódico parla d’una d’aquelles situacions rocambolesques que passen de tant en tant i creen un greu problema a qui les pateix. No és una altra cosa que un error burocràtic sense ànim de voler-lo corregir per part de qui ha “ficat la pota”. Segons informa el diari, a una noia mexicana veu perillar el seu permís de residència per culpa del error d’un funcionari que va convertir el cognom de seu espòs (espanyol) de RAJA a RAFA. Segons continua dient el rotatiu, Maria Gabriela Gasca Rangel, que així és com es diu la ciutadana mexicana, s’exposa, fins i tot a ser expulsada del país.
Els errors a l’àmbit de l’administració son més freqüents que allò que seria desitjable. Només fa uns mesos us parlava de diverses errades produïdes dintre de l’àmbit de la sanitat. Però també se’n produeixen a la justícia, i a qualsevol tipus d’administració publica. Molts cognoms catalans estan mal escrits perquè, segurament, quan van començar a “ser necessaris” els papers (documentació), els funcionaris devien de ser espanyols i només sabien una mica més de lletra que els ciutadans (la majoria eren analfabets) Així, molts de cognoms catalans s’han escrit tradicionalment sense “erra” muda final, o amb la lletra “ñ” en lloc de la grafia “ny”, etc. Així tenim els cognoms d’ofici: Ferré, Fusté, Moliné, Sabaté, etc. Només al País Valencià van conservar la “r”, perquè allí es pronuncia. Exemples amb “ñ” son: Viña, Viñals, etc.
Cometre una errada és relativament fàcil. Corregir una errada davant l’administració és una de les coses més difícils que et puguis trobar. Un exemple el tenim amb la notícia que obria aquest comentari, però evidentment, en podria posar unes quantes més.
Sense anar més lluny, el meu cognom és un d’aquests d’ofici que hauria d’acabar amb “erra” i acaba amb “e” accentuada. Ja fa anys vaig iniciar un procés per ficar-me la lletra que mancava. El primer pas va ser fer un escrit a l’Institut d’Estudis Catalans”. No hi va haver cap problema per a que em fessin un petit informe on deia que, en català, calia posar la “r” final. Després vaig dirigir un escrit al Jutjat de primera instància d’Amposta. Allí van començar els problemes. Primer me’l van aturar sense que hi hagués cap notificació, fins que un dia, quan ja havien passat diversos mesos, vaig anar a interessar-m’hi. Llavors en van demanar una partida de naixement del meu iaio patern, per veure si ell ho tenia escrit amb “r”. Però resulta que el meu iaio va néixer a Barcelona el 1890. Per aquell temps, molts de barris de la ciutat eren pobles independents (Gràcia, Sants, Horta, etc.) Així que des del registre em van demanar més concreció i que els digués el carrer on va veure la llum per primer cop mon iaio. Dubto que ho sabés, però era igual, ja que feia uns anys que havia mort. Al final vaig desistir...
Però hi ha casos molt més graciosos. Una vegada al carnet d’identitat d’una dona d’ètnia gitana, li posava com a nom del carrer on vivia “Beatorio” de Amposta. Vaig arribar a la conclusió que es tractava del carrer Beat Oriol. Imagineu-vos a la senyora dient Beat Oriol amb accent calé. Segurament us sortirà la forma com ho va escriure el funcionari. Aquesta errada té poca transcendència, però es evident que n’hi ha que poden marcar una persona per sempre.
Altres errades que recordo son la de una senyora de la Galera que al DNI li posava una data de naixement cinc anys abans de la real o un noi que va treballar a la gasolinera dels Quatre Camins de Tortosa i que portava els dos cognoms diferents als dels seus pares. Tantes traves burocràtiques s’han trobat que, finalment, desistiren de solucionar el tema.

“L’ALIACRÀ” DEL NORD DELS PIRINEUS

2009-07-10T18:05:00.002+02:00

Ahir el Periódico de Catalunya ens va tornar a sorprendre amb una portada d’aquelles que “marquen estil”. Tota groga amb una sola frase: “Arriba el Tour”. Era el seu homenatge al Tour més català amb les etapes de Girona a Barcelona i la d’avui, de Barcelona fins el principat d’Andorra, concretament fins l’estació d’esquí d’Ordino-Arcalís.
Abans, els nostres iaios, quan algú es posava groc i tenia l’hepatitis, deien que tenia “l’aliacrà”. D’aquí el meu títol, també un tant sorprenent...
No cal dir que a dintre (entre les pàgines 2 a la 6) s’hi publica un extens reportatge. A una de les fotos retrospectives s’hi pot veure José Pérez Francés, un ciclista català que va guanyar l’etapa de Barcelona de l’any 65.
Catalunya no ha destacat gaire en ciclistes en ruta. En canvi amb pista no cap anar massa enrera per a recordar el gran Joan Llaneras, diverses vegades campió del món i olímpic.
Tornant enrera, a Pérez Francés el recordo remotament. L’any 65 jo vaig prendre la comunió (o me la van donar...) i tenia 7 anys. Però recordo prou bé els anys de glòria de l’equip ciclista Kas. Un club que portava el nom d’una marca de begudes refrescants, de la que avui encara podem veure el Bitter Kas.
Aquest equip ciclista va aconseguir els èxits més grans a la dècada dels anys 70 on, segurament, va ser el millor equip del món. Entre els seus corredors hi figuraven José Manuel Fuente (guanyador de la muntanya en diverses edicions i també d’etapes) Fuente era conegut com “el Tarangu”. També va guanyar el Giro d’Itàlia. Però un grup de grans corredors secundaven Fuente (un bon equip no es fa només d’un gran corredor. Així González Linares era el més “rodador”. Encari li recordo una contrarellotge del Tour que es va disputar a Belgica, el país del llavors “totpoderós” Eddy Merckx. També formaven part d’aquell equip Andrés Gandarias y Paco Galdos.
Heu de pensar que per aquell temps guanyar una gran prova que no fos la Volta Espanya era pràcticament missió impossible. El Tour només l’havia guanyat fins llavors Federico Martin Bahamontes, conegut amb l’apel•latiu del “Águila de Toledo”.
Amb Luis Ocaña, un espanyol que vivia a França i que corria per l’equip Bic, arribava el segon Tour.
Recordo els meus anys quan treballava a Vinaròs que havia un corredor d’aquella localitat dels Baix Maestrat que va córrer les grans proves. Es deia Fandos i sé que tenia altres germans que també s’havien dedicat al ciclisme
No voldria acabar aquest escrit sense mencionar a dos grans ciclistes ampostins, pioners d’aquest esport al nostre territori. Estic parlant de Serra (que va arribar a córrer Giro y Tour) i Miró, més conegut com Xurrut.

Per a saber més del cliclisme espanyol, pots "clicar" aquí.

D’ANXOVES, XORIÇOS, CAPELLANS I “ESCALONETS”

2009-07-08T18:07:00.003+02:00

El que està passant a la Comunitat Valenciana és més propi d’un “regne bananer” (si ho voleu suavitzar, d’un país en vies de desenvolupament) que no d’una comunitat autònoma d’un estat que porta a la UE des de 1986.
Encara que ben mirat podria fer-se extensió a tot l’estat espanyol i amb això, quasi que estaria d’acord amb el que va dir la primera edil de l’ajuntament de València, la capital d’aquell regne. Ahir, la Rita Barberà (no és que vulgui posar-me en la seva condició sexual, però què fa al PP? O potser millor què opina el PP d’ella?) va dir que si Francisco Camps (el rei de tots els valencians –va heretar el títol de Zaplana i aquell, directament de Jaume I-) havia de dimitir, ho haurien de fer “tots” els espanyols, començant pel seu president José Luis Rodríguez Zapatero. El motiu pel que hauria de dimitir, acceptar anxoves com a regal del president de Cantàbria, el també socialista Miguel Ángel Revilla (que suposo que no té res a veure amb la coneguda marca de xoriços, ja que, de tenir-la, al lot també n’hi podria incloure algun)
Tornant a les paraules de Dña. Rita (cal incidir molt amb aquest tractament, a al igual que amb Dña. Esperanza), quan diu “tots els espanyols”, exactament a qui es refereix? A tots? Fins i tot els més humil dels ciutadans? De ser així, potser Dña. Rita pensi que en aquests país “tots som un xoriços” i anem pel món acceptant regals a canvia d’alguna cosa...
Perquè a l’hora de buscar diferències entre les anxoves de Zapatero i els vestits (els tratges) de Camps, se me’n acudeixen unes quantes, però la més significativa és que qui va pagar els vestits al rei de València és que alguna cosa buscava a canvi: la concessió de contractes entre la Comunitat Valenciana i les seves empreses. No crec que aquesta fos la pretensió de Revilla, el president càntabre.
Ahir Camps i els seus van fer una espècie de passeig triomfant per diversos pobles del seu Regne, entre ells, Algemesí, municipi on governen els socialistes. El motiu celebrar la victòria a les passades europees. En qualsevol país “normal”, casos com aquest produirien una davallada de vots al partit que té casos de corrupció. Aquí, no! A València (com a Amposta, per quedar-nos a casa) qualsevol cosa que perjudiqui els qui governen, encara obtenen un millor resultat a les properes eleccions! (“manda huevos” que va dir Fedrico Trillo)
De totes formes, Camps va rebre mostres de rebuig per part de sectors opositors al seu govern. I és que a València, encara que la imatge que tenim és que és un país “blaver”, hi ha un sector important de la població (segurament la que menys soroll fa) que tenen uns sentiments molt diferents a la línia oficial de la “Cheneralitat”.
Camps, en unes declaracions fetes ahir va dir que “només li queden dos o tres ‘escalonets’ per a que s’acabi tot”. Mentre, Canal 9, com no podia ser d’una altra manera, res deia de la futura compareixença del seu rei davant el jutge (Visca la llibertat d’expressió)
Mentre, segons informava el diari electrònic el Plural, segueixen sortint proves que inculpen a Camps i a un parell més de dirigents del seu partit i govern. En una d’aquestes converses, gravades, Álvaro Pérez, el Bigotes parlava de Camps anomenant-lo “el capellanet”. Concretament la frase deia” Creo que me han hecho un putadón (...), con Pa... –a qui no acaba d’anomenar- con el curita".
La conclusió final és que de xoriços n’hi ha per tot arreu, però a alguns llocs més que en altres. Amb el permís d’Arturo Mas, es clar.

EL PREU DELS DIARIS

2009-07-07T17:07:00.001+02:00

Des de l’entrada del euro l’any 2002, el preu dels diaris va mantenir-se invariable fins l’any passat. Abans de l’entrada de la moneda única, els diaris tenien un cost al quiosc de 150 pessetes y amb l’euro es va arrodonir a la unitat (1 €).
A partir de 2008 l’increment de la majoria de diaris va ser de 10 cèntims. Així el diari (diari) costava 1,1 euros. L’increment del 2002 va ser prou significatiu per pensar que les principals editores de premsa van voler mantenir els preus per no crear cap greuge entre els seus compradors (no lectors, perquè hi ha qui llegeix cada dia el diari i no l’ha comprat mai)
Dissabte passat vaig comprar el Punt, com ho faig la majoria des dissabtes. Al comprar-lo ja em van advertir que s’havia pujat a 1,20. Ahir dilluns vaig comprar el País i també vaig veure que costava 1,20. O sigui que, al menys aquests dos diaris en un any aproximadament, han apujat el preu de venda dels seus rotatius vint cèntims (més de trenta dues pessetes de les d’abans) No sé si és una pujada excessiva o real i ajustada a l’increment de les despeses d’impressió, distribució i venda, a part de les altres com el cost del personal, de les matèries primeres, despeses generals (llum, telèfon, etc.)
Normalment, quan un diari apuja el preu, hi ha la creença que els altres diaris trigaran molt poc en igualar el preu de venda al públic.
Però jo em faig una pregunta: Hi ha un pacte de preus entre les principals editores de diaris?
Ahir mateix es va fer pública una sentència sobre un possible pacte de les empreses de telefonia. Al obligar-los l’estat, per llei, facturar per segons i no per minuts com ho anaven fent, es va incrementar el preu de “l’establiment de trucada”. Al fer-ho totes les empreses que operen a Espanya, les associacions de consumidors ho van denunciar acusant-les de pactar els preus, la qual cosa és il•legal. El Tribunal Suprem, va considerar que no hi va haver tal pacte.
És evident que la venda de diaris no té la repercussió que pot tenir l’ús de la telefonia, però, insisteixo: Hi va haver pacte?
Fa temps que crec que els diaris es podrien “sobreviure” de la publicitat que s’inserta a les seves pàgines. Si us hi fixeu, és estrany veure, una vegada passades les primeres pàgines on hi surten les principals notícies, una pàgina on no hi hagi algun anunci comercial i, de vegades, fins i tot, institucional. Si a això li afegim la gran quantitat de publicitat que porten els suplements dominicals u altres, cal pensar que els ingressos per aquest concepte són molt importants. Jo crec, amb tota sinceritat, que el que li costa el diari al lector, pot servir per pagar al venedor. No sé si és aquesta quantitat o no la comissió de venda del quiosquer, però bé podria ser-ho.
Una anècdota. Quan va sortir el diari Público, ara fa uns dos anys, el titular del lloc de venda on adquireixo habitualment el diari, els tenia amagat. El motiu? És que van sortir a la venda per 0,50 euros i, evidentment, la comissió del venedor era molt inferior, per la qual cosa preferia vendre els altres diaris i només si se li demanava expressament, te’l donava. Altres llibreries els tenien a la vista, però menys visibles que els que costaven a euro.

CENTRALS NUCLEARS: DILEMA SINDICAL

2009-07-06T17:08:00.001+02:00

El debat sobre un hipotètic tancament de els centrals nuclears, és un debat viu, sobre tot en aquelles zones com les Terres de l’Ebre on n’hi ha dues (Ascó I i II) i una altra a tocar, només passat el coll de Balaguer: Vandellòs II.
Però en les darreres setmanes s’ha avivat degut a la possibilitat que tenia el govern central d’allargar la vida útil de la de “Nuestra Señora de Garoña”, a la província de Burgos, també a la riba de l’Ebre.
El govern de José Luis Rodríguez Zapatero havia d’acordar si li prorrogava el permís d’activitat més enllà del 2011, any en que al complir 40 anys, hauria de tancar.
Mentre que els grups ecologistes i anti-nuclears demanaven el tancament immediat, els treballadors de la central demanaven una pròrroga fins 2019.
Mentre, el sindicat U.G.T. (al que estic afiliat), també demanava la prorroga per no perdre llocs de treball en una època de crisi com l’actual.
La meva opinió és que, la majoria de treballadors i treballadores estem en contra de l’energia nuclear, però per un altre costat està la defensa dels sous dels treballadors i del sustentament de les famílies. Crec que el que hi va haver (i també el hi ha respecte a les altres centrals en funcionament) una manca greu de previsió per part de les administracions competents. I parlo d’administracions en plural, perquè la Junta de Castella –Lleó en el cas de Garoña o la Generalitat de Catalunya respecte a les nostres, alguna cosa podrien haver fet (o caldria fer)
De totes maneres, el primer plantejament clar que caldria fer-se és si, finalment, a Espanya renunciem de forma definitiva a l’energia nuclear. Jo crec que s’hauria d’anar per aquest camí i apostar d’una manera ferma per les energies renovables; molt més ecològiques (eòlica i solar) que la nuclear que, d’ecològica no en té res!
L’energia nuclear, a més del perill que suposa, té un problema afegit: els residus que genera i els seu emmagatzemant.
Finalment, el govern de Zapatero ha acordat prorrogar en dos anys més (o sigui, fins 2013) l’activitat a Garoña. Una decisió que els mitjans de comunicació qualifiquen com “salomònica”. Aquesta mena de decisions no acaben agradant ningú: ni als defensors ni als detractors de l’energia nuclear. Segurament és el gran defecte de Zapatero: per no disgustar ningú, tampoc els acaba acontentant.
Vull acabar destacant l’enquesta que el Periódico publica avui sobre la conveniència o no de tancar els centrals nuclears. Encara que aquesta mena d’enquestes no són massa fiables, ja que només hi poden votar un determinat perfil de ciutadans (el que disposen de connexió a Internet), cal dir que, respecte els qui van votar, la “societat” està molt dividida. Mentre rebutgen la instal•lació de noves plantes nuclears és del 53 %, l’altre 47 segueix apostant pel manteniment d’aquest tipus d’energia.
Segurament perquè, una majoria, no tenen cap central nuclear prop de casa i no veuen el perill que suposa...
Si us pregunteu que vaig votar a l’enquesta del Periódico, us he de dir que en contra del manteniment de les centrals nuclears.

DESDE VALÈNCIA SEGUEIXENT DEMANANT EL TRANSVASAMENT DE L'EBRE

2009-07-05T13:43:00.004+02:00

El trasvase del Ebro en Cataluña pasa a 200 metros de Castellón según el Forum Solidari per l´Aigua i el Medi Ambient
DE DIARIO CRÍTICO
El portavoz del Forum Solidari per l´Aigua i el Medi Ambient de la Comunitat Valenciana (FoSAMA), Paco Cabrera, consideró que "es una vergüenza que el agua del Ebro se quede en el límite territorial de Cataluña y no llegue a la Comunitat Valenciana y a Murcia".

A su juicio, "es vergonzoso e insolidario que en la actualidad se estén ejecutando las obras del Canal Xerta-Sénia, por una empresa de la Generalitat Catalana, y que se quede justo en el límite entre Tarragona y Castellón". Cabrera realizó estas declaraciones durante su intervención en el acto que FoSAMA realizó en el Canal Xerta-Sénia, para reivindicar que las obras del actual trasvase del Ebro no sean sólo para Catalunya, sino que lleguen a la Comunitat Valenciana y al resto de autonomías que necesiten agua, según informaorn fuentes del colectivo en un comunicado.

Los integrantes de FoSAMA realizaron un acto simbólico, instalando una tubería que podría transportar agua, concretamente en la zona que linda la provincia de Castellón con Tarragona. Con pasaportes españoles, banderas valencianas y de España y pancartas bajo el lema ´Solidaridad = trasvase del Ebro´, la acción reivindicativa finalizó con la lectura de un manifiesto a favor de la solidaridad en materia de política hidríca. El portavoz de FoSAMA, Paco Cabrera subrayó que "los valencianos, al igual que el resto de ciudadanos españoles, reivindicamos que el agua del Ebro llegue a otros lugares de la geografía nacional, porque hay agua para todos". "Debemos tener los mismos derechos, consideramos que respetando el medio ambiente debemos fomentar la solidaridad y un reparto justo de agua para todos", añadió. "Hemos venido hasta el Xerta-Sénia e iremos a donde haga falta, para conseguir que la sociedad civil sepa que sin solidaridad hídrica el medio ambiente en la Comunitat Valenciana, Murcia y Almería, está en peligro de extinción. Algo que no debemos permitir", destacó Cabrera. El representante de FoSAMA pidió al Gobierno central que "deje de seguir cometiendo el error de permitir que el trasvase del Ebro este cesado sólo para unos", puesto que "todos tenemos los mismos derechos y no debería hacerse ninguna discriminación". LEÁLO COMPLETO EN DIARIO CRÍTICO.

Interessant entrevista a Pedro Arojo sobre els regadius al Periódico de Catalunya d'avui.

ELS “CULEBRONS” CONTINUEN

2009-07-05T11:00:00.003+02:00

(Aquest article d'opinió s'ha publicat avui a Vinaròs News dintre del Partenón)

Els mesos passen. Fins i tot els anys... I a Amposta hi ha temes que no s’acaben de tancar. Inoperància política? Amiguisme? O tot plegat?
Avui no tocarem cap tema nou del que no hagi parlat algun cop, però com passa els temps i segueixen sent actualitat a la capital del Montsià, penso que al lector li pot interessar que se’l mantingui informat.
El mes de gener de 2008 (ha passat quasi un any i mig) aquí mateix publicava un article amb el títol de “Irresponsabilitat política”. En dit article explicava el cas de l’escorxador municipal, de com l’anterior alcalde va avalar per mig d’un “il•legal” decret d’alcaldia (que va tenir que anul•lar-se i aprovar-se pel ple amb els únics vots de l’equip de govern) un préstec de 400.000 euros que va atorgar l’Institut Català de Crèdit Agrari (que depèn de la Generalitat de Catalunya) a l’empresa concessionària de l’explotació de l’escorxador. Y de com l’empresa que ostentava la concessió, Ganados y Carnes Martí SL, després “renomenada” Càrniques Tosses SL, va veure’s obligada a fer un concurs de creditors (abans suspensió de pagaments) per un import de 525.000 euros que, evidentment, haurà d’acabar pagant l’ajuntament com a avalador de l’operació. Es a dir, ho pagaran tots els ciutadans d’Amposta.
Finalment un jutjat mercantil de Tarragona en decretaria la fallida i obligava a l’empresa concessionària a cessar en l’activitat.
Però de fet, l’escorxador mai ha tancat. L’equip de govern municipal (recordo una vegada més que CiU governa amb majoria absoluta) va fer com que no se’n havia assabentat i, a preguntes del grup municipal del PSC, l’alcalde seguia dient que “no li constava que hi hagués activitat” (?).
Mentre, una societat inactiva des de 1992 (!) PC Golf SL (!!) entrava pel registre general de l’ajuntament un escrit demanant beneficiar-se de l’explotació de l’escorxador fins que l’ajuntament no el tragués a concurs; previsiblement duran la propera tardor. Però segons informació de l’Agència Catalana de Notícies, l’activitat la segueix desenvolupant Càrniques Tosses. I què diu l’alcalde? Que de les “relacions entre totes dues empreses no en sap res” i que “L’important és que vaguin pagant cada final de mes els 1.200 euros estipulats...”.
El passat mes de maig, PC Golf SL que tenia el domicili social a Barcelona, com activitat principal el manteniment de camps de golf i que el número de telèfon que figura a Internet, avui pertany a una clínica capil•lar, fa les corresponents modificacions estatutàries i registrals per adequar l’objecte social a les noves necessitats. La gran pregunta és: “Qui hi ha al darrera d’aquesta operació?”
També el passat mes de setembre us parlava d’un altre afer: el dels cinemes Amposta. Per aquell temps va sortir a la llum que havien estat oberts més de 7 anys amb una llicència provisional. D’aquí el títol de l’article, també publicat a Vinaròs News: “7 i mig”. A partir dels mes de setembre de l’any passat, obligats a tancar per adequar-se a la nova normativa i fer les modificacions adients, els cinemes Amposta van tornar a obrir al cap d’un mes aproximadament, un altre cop amb una llicència provisional de l’ajuntament per a 6 mesos. Passat el mig any, els propietaris dels cinemes, sabent que “la millor defensa és un bon atac”, surten a la premsa per denunciar que l’empresa encarregada de la inspecció (ECA Bureau Veritas) encara no havia passat a fer la revisió. No obstant, dita empresa, amb delegació a Tarragona, nega aquest fet i diu que en la darrera inspecció efectuada, encara hi va trobar irregularitats, d’aquí que no rebessin l’oportú informe favorable.
El tema, novament, arriba al ple municipal. A la pregunta, un altre cop per part del grup municipal del PSC, l’alcalde diu que, “efectivament, l’ajuntament els havia renovat la llicència provisional d’obertura per mig any més, tal i com li reconeix la normativa i que ordenarà el seu tancament si, en aquests 6 mesos no acaben de realitzar les oportunes millores”. En definitiva, els 7 anys i mig poden arribar-se convertint en 8 anys i mig. Un temps més que suficient per haver pogut passar qualsevol incident greu. Afortunadament no ha segut així pel bé dels espectadors i propietaris de l’establiment.
I per finalitzar una altra gran pregunta: “Hauria tolerat l’equip de govern aquesta perllongada situació si els cinemes no fossin de qui són?”

EL MAS DE CARLET

2009-07-04T12:15:00.007+02:00

El germà gran de la meva sogra, Ramón Urquizú Fatsini viu a Córdoba des de fa molts anys. L’amor el va portar fins allí. La seva dona, Anita, ja fa uns anys que ens va deixar. Sa filla Ana Maria, es dedica a l’ensenyament i, segurament, llegirà aquest escrit i li ensenyarà al seu pare.
En el concert que va fer la Lira Ampostina amb motiu del “Centenari de l’atorgament del títol de ciutat a Amposta”, només fa uns mesos, va sortir una foto antiga de la banda on Ramón estava encerclat. És el músic viu més gran de la Lira.
Però a Amposta li queden les arrels, la família i també algunes terres que li porta el germà més petit de la nissaga dels Urquizú, Pepe.

A la partida de Carlet, de camí cap a Sant Jaume, encara que una mica amagat, es pot trobar el mas que il•lustra aquest escrit. Digueu-li el mas de Carlet o el Mas de Ramón Urquizú, és igual. El fet és que és un dels masos més vells de tot el delta de l’Ebre. Sinó, fixeu-vos amb la data que hi ha a la pedra de damunt de la porta: 1694. Encara que pareix que aquesta data no és la de la construcció del mas, sinó d’una reforma que hi va haver. Mon fill gran, quan era petit l'anomenava "la caseta del 'miedo'".
Joan Salvadó Arrufat, més conegut per Galdiri, a Amposta és tot un personatge. Pertany a la vella guàrdia comunista juntament amb el difunt Joan Fusté (Calaix), Secundino Ferré, David Monllau, Juanito Bosch (Poldo) entre d’altres. És un personatge autodidacta, com ho demostra la quantitat de llibres que ha escrit al llarg de la seva dilatada vida: Diccionari de paraules en desús de les Terres de l’Ebre, Costums d’abans i fets ampostins o Reculls, les masies d’Amposta, topònims, malnoms, dites i cançons, entre d’altres.

Precisament en aquest darrer llibre, Reculls, a la pàgina 82 hi trobem una fotografia i un petit text dedicat al mas en qüestió. Així, hi podem llegir:

“Mas de Ramon Urquizú Fatgini (sic). Partida: Carlet. Extensió de jornals: 9 de cultiu d’horta i cultiu d’arròs. ‘La primera construcció del mas data d’abans del primer mil•leni de la era cristiana. L’any 1694 es va reconstruir i ampliar l’edifici. Va ser una casa de recaptació d’impostos: des de l’extracció de la sal , fruïts, animals domèstics... La segona ampliació posterior va ampliar també el servei: seguia recaptant, però també va servir com a casa de pescadors i després com a quarter de cavalleria’”.

IDEES IMAGINATIVES PER A SUPERAR LA CRISI (X)

2009-07-03T19:35:00.004+02:00

Avui continuaré una secció que tenia mig oblidada, ja que l’anterior entrada la vaig fer el 17 de maig o sigui, ja fa un mes i mig.
Encara que avui més que una “idea imaginativa”, pareix més bé una innocentada. Així, al Periódico hi podem llegir el següent titular. “Una aerolínia xinesa projecta que els passatgers volin drets”. Com se us ha quedat el cos? Us imagineu tot el passatge en peus? I si hi ha turbulències? Bé, això pareix que ho han tingut en compte ja que es veu que hi posaran “tamborets i cinturons de seguretat”. Tot sigui per estalviar costos!
El precedent espanyol el podríem trobar en aquell tren conegut popularment com “el borreguero” on la gent s’hi apinyava pels passadissos i als voltants de les portes.
Encara que la RENFE, molt fer propaganda dels seus trens estrella (com l’AVE), però avui que la meva dona a acompanyat a sa mare a Barcelona, a la tornada, el tren que han agafat, a l’estació de Gràcia ja estaven totes els seients ocupats. Imagineu-vos a Sants!

REVÀLIDA POLÍTICA

2009-07-03T17:34:00.002+02:00

Arran de l’absència a l’hora de votar una resolució a l’ajuntament de Madrid on es retirava tots els títols i honors al “Generalísimo”, el regidor en qüestió va dir que “si tenia que passar sempre una revàlida política”.
Efectivament, dilluns d’aquesta setmana, duran un ple, l’ajuntament de la capital d’Espanya, a proposta d’Esquerra Unida i Alternativa, va retirar els títols i honors a qui va governar amb ma de ferro des de 1939 a 1975 i que no són pocs. A saber: alcalde honorífic de la ciutat (1964), medalla d’or (1942) i medalla d’honor (1959)
Quan va arribar el punt de la votació, segurament que no el més important, però que, si el més mediàtic, dos regidors de l’equip de govern (PP) es van absentar per motius diversos (un va anar a prendre cafè i l’altre va dir que només es va tractar d’una coincidència) Per cert, i curiosament, els dos que van faltar dels seus escons eren “deixebles” de Dña. Esperanza Aguirre. I la Botella? No s’ha dit res, però cal pensar que va votar a favor de la proposta...
També sobre aquest tema cal recordar l’aparició del sogre de l’alcalde de Madrid Ruiz Gallardón criticant la decisió del seu gendre (que ho va fer “per imperatiu legal”, ja que l’obligava la llei de la Memòria Històrica”) La deferència de poder dir el que pensava ho va fer el canal Intereconomia que, com sabeu la majoria és “d’una rigorositat contrastada i d’una pluralitat espatarrant”. Entre les seves paraules va arribar a dir que “ell tenia una profunda admiració per Franco”.
Per altra banda, diumenge passat, Rajoy i els seus seguidors va fer un acte d’enaltiment a la seva figura tot just un any després d’haver estat reelegit com a president nacional a la pròpia ciutat de València, feu, on els hi hagi de la dreta espanyola més recalcitrant.
Les paraules de Rajoy no van ser un prodigi d’originalitat, ja que va dir que “cal mirar cap al futur i aprendre dels errors del passat”. Errors? Quin errors, Sr. Rajoy? Ja que no en va esmentar cap! De criticar a Zapatero ja en sap, ja, però a l’hora d’enumerar els casos de corrupció que han esquitxat el PP allí on precisament és més fort (Madrid i València), ni una sola paraula. I si no té paraules, menys prendrà mesures en contra dels “imputats”. Abans podia posar l’excusa de que només hi havia indicis i que se’ls havia cridat a declarar. Ara és evident que hi ha alguna cosa més i Rajoy segueix enrocat en la seva posició inicial. Però com tothom ens agrada que ens afalaguen, munta un espectacle mediàtic (es suposa que, aquesta vegada, sense l’assistència d’immigrants a qui se’ls va prometre feina a canvia de l’assistència com al míting de les europees)
I quan parlava d’errors del passat, també es referia Rajoy al pasta franquista de molts dels seus dirigents i bona part de la seva militància? No crec que li passés pel cap ni tan sols un instant, però també caldria que, una vegada per totes es revisés aquesta etapa de la dreta espanyola.
Potser més que una “revàlida política”, el que caldria per a molts dirigents del PP és fer “una prova d’ingrés” per a que se’ls ensenyessin les conductes més bàsiques per a ser demòcrates al segle XXI.

(La fotografia que il•lustra l’escrit el publica avui el Periódico de Catalunya. Podríeu reconèixer algú? Poseu una mica d’imaginació ja veureu com a cadascú de vosaltres us ve algú al cap que podrien ser perfectament els qui surten a la imatge)

LA LLEI D'EDUCACIÓ: AQUEST NO ÉS EL MEU MODEL

2009-07-02T17:53:00.002+02:00

Si ens atenem als titulars i comentaris quan van sortint als mitjans de comunicació, segurament arribarem a la conclusió de que la nova llei d’educació és una llei molt important. La “llei més important de la legislatura” (Catalunya Informació d’ahir)
En altres titulars de la premsa escrita podem llegir: “Catalunya inicia la gran reforma de l’escola” (el Periódico de Catalunya), “LEC un model propi i obert” (Avui), “Catalunya blinda con un amplio apoyo la ley educativa” (La Vanguardia) En canvi des de madrid es veu tot “molt diferent”: “La alianza de PSC i CiU destierra el castellano de las aulas en Cataluña” (ABC), “Cataluya consuma la secesión lingüística con su ley educativa” (El Mundo). En canvi altres diaris com El País, La Razón o Público, aquesta notícia no mereix ser de portada.
La majoria de comentaristes es fan ressò de l’acord assolit entre els dos grans partits de Catalunya (el PSC i CiU) i la fractura dintre del govern d’Entesa al quedar-se al marge ICV-EUA d’una bona part de l’articulat que contempla la llei. Els altres dos grups de la cambra catalana (PP i Ciutadans), com no podia ser d’una altra manera, hi van votar en contra.
Es diu que és una llei que podrà adaptar-se a les necessitats de cada moment, depenent del partit (o partits) que governi. Una llei que deixarà en mans de les escoles com aplicar la tercera hora de castellà i que segueix apostant tant per l’escola pública com per l’escola concertada.
Jo voldria un ensenyament “català, laic, de qualitat” i, per suposat, gratuït, fins i tot els llibres de text. Evidentment una llei que contempli l’escola concertada i molta part d’aquesta és religiosa, no és “el meu model d’ensenyament”.
Segurament que, en aquest sentit, estic molt més proper del model que es demana des d’Iniciativa. Per la meva manera de pensar sempre he considerat que estava a l’esquerra del meu partit.
Però és evident que partits tan diversos com els que van recolzar la llei tenen interessos molt diferents i els seu electorat, també és dispar. Així, si vols aprovar una llei i no disposes de majoria absoluta, el que cal és arribar a un ampli consens que pugui incorporar com més sensibilitats millor, encara que això pugui perjudicar certs aspectes de la pròpia llei. Si els tres partits més nombrosos del Parlament li donen suport serà, segurament, un argument per a defensar que la “llei no es tan dolenta”. A pesar que no acabi agradant als altres partits i, segurament ni als propis que l’han votat en un 100 %.
Però si d’alguna cosa en puc estar segur és que, una llei així, de governar CiU amb majoria absoluta com ho va fer en una bona part dels governs de Pujol, no hauria segut igual. No hi hauria hagut tant de consens. CiU hauria acabat imposant els seu model educatiu agradés o no.
Així caldria acabar sentenciant: “Ara per ara és la millor llei que podia fer-se”.
Però em reitero, “no és el meu model!”

PSC: CISMA A LA VISTA?

2009-07-01T18:21:00.004+02:00

A hores d’ara pareix que no sigui tan descabellat parlar d’una fractura entre el PSC i el PSOE.I, evidentment, si s’acabés produint, seria inevitable, també, una fractura dintre del si del propi partit català.
De fet, pareix que ja fa anys, des de Madrid es va sondejar la possibilitat de presentar a Catalunya una candidatura del PSOE que hauria encapçalat el avui Ministre de Treball Celestino Corbacho, per aquell temps alcalde d’Hospitalet de Llobregat, una de les ciutats catalanes on la immigració dels anys 60 va ser més gran.
Segons el Periódico de Catalunya d’avui, Ferran Mascarell, antic regidor de l’ajuntament de Barcelona i Conseller de Cultura en el darrer govern de Pascual Maragall i avui president del Ateneu Barcelonès, va publicar un article en aquest sentit al diari Avui.
Igual com va passar amb l’Estatut en l’era Maragall, el nou sistema de finançament de Catalunya està passant factura a totes les famílies socialistes. Les d’aquí, perquè un tema tant feixuc que, a sobre, no s’acaba de tancar i ja porta un any de retard (o quasi) i a les de més enllà dels rius Sénia, Algars i d’altres. Es a dir, a l’executiva federal del PSOE, però també a d’altres federacions socialistes que no veurien en bons ulls que es dones un tracte preferent a Catalunya.
El resultats de les passades europees ja van reflectir, el que jo entenc, com un desencís cap a les “famílies” socialistes. A Espanya, el PP va obtenir un major número de vots i, a Catalunya, tot i guanyar, la baixada va ser prou espectacular com per a tenir-se en compte i meditar el perquè i el com es va produir.
Dilluns passat vaig parlar amb un vell militant del PSC. Un lliure pensador que ha escrit centenars d’articles d’opinió, la majoria d’ells inèdits, ja que, per la seva edat (ara ja té 84 anys) el món de la informàtica i Internet ja l’ha agafat una mica gran i no va disposar de l’oportunitat de fer arribar el seu missatge al públic. Us estic parlant de Joan (Juanito) Fons, un pagès de Tivenys que, per a mi, en la seva bona època, va ser un dels millors oradors que he escoltat mai. Un dia ja us en parlaré. Aquest company també em va parlar de la possibilitat de fractura que us estava parlant. Es veritat que parlava d’un trencament entre els socialistes d’aquí i del PSOE, però d’alguna manera ja anunciava la fractura dintre del propi PSC, quan em deia: “En aquest cas, jo votaria PSOE; un PSC sense PSOE seria, com a molt, el tercer partit de Catalunya, mentre que el PSOE guanyaria molts fora d’aquí”. Evidentment, no seria l’únic cas, ni tant sols una excepció. Al cintura industrial, i, segurament, també per les rodalies de Tarragona, serien molts els que, donat el cas, votarien PSOE. Darrera quedarien 30 anys d’una unió aconseguida per Joan Raventós (q.e.p.r.) i que agrupar les diferents famílies socialistes que hi havia els anys 70 a Catalunya.
En aquest cas, quin futur li quedaria al PSC? Evidentment una refundació que marqués, primer diferències amb el PSOE i en aquest cas passaria per convertir-se en un partit més català i, en segon lloc, també caldria marcar diferències amb ERC, que les hi ha, el que passa és que, avui, no sempre es sap fer arribar bé aquest missatge.

CATALUNYA UN PAÍS DE CAIXES (*)

2009-06-30T18:03:00.002+02:00

(*) Caixes: entitats financeres amb funcionament similar al dels bancs però sense accionistes. La majoria pertanyen a alguna administració pública o entitat.
A Catalunya sempre han existit més entitats d’aquesta mena que no bancs comercials.
De la banca clàssica, recordo com a entitats pròpies de Catalunya el Banc de Sabadell, la Banca Mas Sardà, el Banc de Barcelona (desaparegut al menys en dues ocasions) la Banca Catalana (“la de Jordi Pujol”) També altres poblacions més petites, en el passat hi van tenir bancs que van ser absorbits, finalment, per altres de més grans com el Banc de Tortosa, la Banca Escrivà d’Amposta, etc.
En canvi de caixes n’hi ha un bon grapat: la Caixa d’Estalvis i Pensions de Barcelona (més coneguda per la Caixa i que ja va ser fruit de la fusió entre la Caixa d’Estalvis i Mont de Pietat de Catalunya i Balears i la Caixa d’Estalvis i Mont de Pietat de Barcelona), la Caixa de Catalunya (abans Caixa d’Estalvis de la Diputació de Tarragona), Caixa de Tarragona, Caixa de Girona (totes dues pertanyen a les seves respectives Diputacions provincials), Caixa Penedès, Caixa de Manlleu, Caixa Laietana, Caixa Sabadell, Caixa Terrassa, Caixa Manresa.
El que potser no tothom sap és que les caixes van sortir dels anomenats “monts de pietat”, per això algunes d’elles encara en portaven el nom. Els monts de pietat eren una espècie d’entitats benèfiques que et prestaven diners a canvi d’empenyorar alguna cosa. El referent europeu de les caixes el trobem a la Itàlia del segle XV.
Però és cert que en els darrers anys, degut al bum immobiliari hi ha hagut un aterratge d’aquestes entitats pels principals pobles i ciutats.
A Amposta per exemple, primer va ser Caixa de Terrassa, a l’avinguda de la Ràpita, al costat del Canal. També Caixa Manresa va obrir una oficina només fa uns mesos, a l’avinguda de Santa Bàrbara. I també altres entitats vingudes de fora com la Caixa Rural de València (la Caixa Rural de Reus es va acabar integrant entre Caixa de Tarragona i Caja Madrid –d’aquesta manera es va expandir pel nostre territori-) Bancaja (que va deixar enrera l’altra denominació més ‘valenciana’: Bancaixa) i Caixa de Sabadell.
Aquests darrers dies s’està parlant molt de fusions. Per un costat les caixes de Manlleu, Sabadell i Terrassa (potser finalment s’afegirà la de Manresa) i la darrera novetat, la que porta avui el Periódico a la portada: les de Catalunya, Tarragona i Girona (com he dit, les tres pertanyents a les respectives Diputacions) –No fa gaires dies pensava jo amb la possibilitat de la unió entre les de Tarragona i Girona; el que no pensava és que en l’operació també hi entrés la de Catalunya, la segona caixa catalana en importància-.
Com comentava abans, a principis dels anys 90 es fan fusionar “La Caixa” amb la Caixa d’Estalvis de Barcelona. Hi ha qui diu que més que una fusió va ser una absorció per part de la principal entitat financera del país i una de les primeres d’Espanya després dels grans bancs (BBVA, Central-Hispano, Banesto –la majoria també fruit de fusions entre bancs)
Una anècdota que potser molts de vosaltres desconeixereu. Als anys 80, la Caixa va emetre uns productes ‘d’assegurança’ anomenats primes úniques. Era un producte que tenia una bona rendibilitat sense retencions fiscals. Eren refugi de molts de capitals obtinguts de forma ‘opaca’ (per dir-ho d’alguna manera) El Ministeri d’Hisenda discrepava del criteri de la Caixa i pensava que si que en tenien que portar. Així va ser com la Hisenda d’aquella època (després Agència Tributària) permetia als dipositaris de les primes úniques, quan aquests rescataven el capital o part del mateix, fer una operació anomenada “elevació a l’íntegre” que consistia en l’aplicació d’una fórmula matemàtica que permetia posar-te unes retencions sense haver-te-les efectuat. Hisenda devia després “passar factura a la Caixa”. Però al final res de res. Després de diverses sentències desfavorables a la Caixa, hi ha que diu que Hisenda li va acabar condonant el deute com un dels beneficis obtinguts per la Caixa amb la fusió amb la de Barcelona.

INDICIS DE PREVARICACIÓ A AMPOSTA

2009-06-29T17:16:00.000+02:00

Potser la pregunta que caldria fer-se és: Perquè no ha passat abans?
Des de fa anys i panys, a Amposta s’hi veuen coses sospitoses, relacions “íntimes”, etc. Però hi faltava una cosa: O bé un testimoni que hi aportés proves fefaents sobre la “presumpta” relació d’interessos econòmics entre el senador i un determinat empresari de la nostra ciutat o bé una investigació per part de la fiscalia que fes sortir a la llum pública aquesta “presumpta” relació.
Però a Amposta ningú s’atreveix a parlar i si es fa, es fa en la més estricta intimitat. I si algú té proves que aportar en forma de documents o qualsevol d’altra que pugui servir davant d’un tribunal, evidentment, no les farà públiques. Segurament per por a possibles represàlies. De fet, coneixem a gent que sap “coses”, però segurament no les dirà mai.
Ha tingut que ser arran d’una denuncia feta per una empresa de fora de la nostra ciutat Proconsa SL que un fiscal de Tarragona hagi instat al Jutjat de Primera Instància núm. 1 d’Amposta a que investigui el cas dels cinemes d’Amposta que porten 8 anys sense arribar a obtenir la llicència municipal d’activitats (segons informava ahir el diari el Punt)
Durant la darrera legislatura de Roig com alcalde, el grup municipal socialista de l’ajuntament ja va denunciar presumptes irregularitats urbanístiques: el regidor d’Urbanisme feia de promotor immobiliari, el primer tinent d’alcalde (avui alcalde) es va construir una caseta i la va fer passar com a magatzem agrícola i també una empresa constructora va construir amb el vist i plau de l’ajuntament un “magatzem agrícola” de grans dimensions a la zona del delta i per a que no es digués, hi va posar davant mateix una sèrie d’estris agraris...
Aquesta denúncia li va portar al portaveu del PSC a rebre amenaces i insults i al propi partit li va “passar factura” en les darreres eleccions municipals amb la pèrdua de diversos centenars de vots i a dures penes va poder aconseguir mantenir el quart regidor.
Roig ja va ser imputat al principi del seu mandat per “ús d’informació privilegiada”. El seu entorn familiar va comprar diverses parcel•les a Valletes quan eren terreny rústic i abans de que l’ajuntament les acabés requalificat en sòl urbà. El jutge el va acabar absolen per prescripció dels fets, encara que el fiscal va sentenciar que la seva actitud era “reprovable”. L’exalcalde encara va treure pit d’aquella absolució i va encadenar diverses majories absolutes a l’ajuntament de la capital del Montsià.
Roig sempre ha mantingut que la seva acció al capdavant del govern de l’ajuntament ha estat “impecable”.
De la primera noticia jo me’n he assabentat minuts abans de començar el ple ordinari d’aquest mes de juny, encara que ningú m’ha nomenat a l’exalcalde (si al empresari) i m’havien dit que va estar publicada al diari Avui (?)
Duran el ple res m’ha fet pensar que hi hagués preocupació entre els membres de l’equip de govern.

REMEMORANT LA RECONQUESTA PER TERRES D’ARAGÓ

2009-06-28T22:28:00.007+02:00

I més concretament pel Nord de Saragossa, terres frontereres amb Navarra. Allí és on hem estat aquests darrers dies. Ens allotjàrem a Sos del Rey Católico, precisament perquè va ser allí on va néixer Ferran II d’Aragó, que es va casar amb Isabel I de Castella, unint així els dos grans regnes de la Península Ibèrica. Però tot això és història i aquesta pot trobar-se consultant un llibre que parli d’aquest tema i també per Internet.

La comarca on es situa Sos s’anomena de las Cinco Villas i és una de les més grans de l’Aragó. Les cinc viles “majors” són: Tauste, Sádaba, Uncastillo, Sos del Rey Católico y Ejea de los Caballeros que és la capital de la comarca. A la majoria d’aquest pobles s’hi poden trobar castells però també esglésies, sobre tot d’estil romànic. Hi ha llocs, com a l’església de San Martín de Tours, que va ser capella del Palau de Sada (on va néixer Ferran) i el castell d’Uncastillo on es projecten audiovisuals explicant històries de la reconquesta d’aquella zona, però també d’altres èpoques de la seva història. També hi ha projeccions als castell de Sádaba, el més impressionant que venguérem, però no estava obert malgrat que el cartell indicava que érem dintre del horari.

Una de les coses que més ens cridà l’atenció va ser quan es parlava de la convivència entre les distintes religions: moros, jueus i cristians. De fet és una cosa que ja coneixíem, ja que a Tortosa, per exemple, també passava. Però al palau gòtic de Pere IV, al costat mateix del castell d’Uncastillo s’hi podia llegir aquestes paraules: La sociedad de la Baja Edad Media era estamental y feudal. “En esta época se utilizaban varias lenguas en la península: castellano, leonés, galaico-portugués, catalán, árabe, etc. y todas ellas se hablaban en la corte”. Ni més ni menys que ara!

En molts d’aquest pobles s’hi poden veure les rajoles indicant on estava situat el barri jueu o call, en català.

A part de les nostres vivències i, sempre que arribàvem a l’habitació del hotel enceníem el televisor per escoltar les darreres notícies. També fullejàvem alguns exemplars de diaris, sobre tot el País, el Periódico de Aragón y la Vanguardia (que era el que parlava més de Catalunya)
Així va ser com ens vàrem assabentar de la mort de la Farrah Fawcett, tot una icona sexual dels anys 70, però sobre tot de Michael Jackson.
Però la notícia per a mi més sorprenent va ser el “relleu” al jutjat de Núles, el que hauria de jutjar a Carlos Fabra, el president de la Diputació de Castelló. Crec que és el 9è des de que es va incoar l’expedient. El nou jutge, Jacobo Pin Gódos, és fill d’un dirigent històric de l’antiga Alianza Popular. Un advocat que representava AP davant la junta electoral. D’arribar-lo a jutjar, algú creu que hi pot haver imparcialitat?

“L’EMPERADOR” SARKOZY, EL “CORTESÀ” BERLUSCONI I D'ALTRES ESPÈCIES

2009-06-23T16:58:00.002+02:00

Des del temps de l’Imperi francès, concretament des de 1848, mai cap rei o president de França s’havia adreçat a les cambres legislatives des del palau de Versalles. Sarkozy va trencar motlles com tantes altres vegades. És un president atípic. Malgrat ser de dretes, fins i tot les seves formes d’actuar, per molt progressistes que semblin alguns cops, són típiques de la dreta, de vegades pren mesures que “descol•loquen” als seus opositors, com per exemple que diversos membres del seu govern vinguin dels partits de l’esquerra tradicional de França.
No puc estar a favor de les seves formes, però si ho estic amb el contingut de la frase que va dir ahir (la frase que més ressò ha tingut del seu discurs”: “El burkha no és un símbol religiós, és un signe de submissió de la dona cap a l’home”.
Difícilment trobarem a l’islam societats obertes on els drets dels homes i les dones siguin iguals. Les revoltes actuals de l’Iran, son degudes, precisament a buscar aquesta igualtat. L’Iran és un país complex. Una revolució va derrotar el darrer xa de Pèrsia (que és com s’anomenava l’Iran) i va convertir un país “massa” occidentalitzat amb un país on l’integrisme islàmic va passar a ocupar tot el poder. Ara, les dones, però sobre tot la joventut des dos sexes volen més llibertat. I aquesta llibertat passa per treure's els mocadors i vestir com ho fa la joventut d’Europa. De fet, a la intimitat ja ho fan.
Mentre, a l’Itàlia de Berlusconi, la fiscalia investiga el seu primer ministre (o sigui, al propi Berlusconi) Recordo que davant les darreres eleccions italianes ja opinava sobre aquest personatge. Berlusconi ja havia ocupat el càrrec i com ara, tampoc llavors va passar desapercebut i d’escàndols també en va protagonitzar uns quant, encara que no recordo que ho fossin sexuals.
Ara sí. Les festes a les seves mansions s’han fet famoses. De fet potser caldria parlar més d’orgies que de festes pròpiament. Les noies que hi participaven eren molt joves i boniques. I com que la joventut i la bellesa es cotitzen alt, el primer ministre pagava bones quantitats de diners per poder gaudir dels seus serveis.
Ara la fiscalia investiga si a les “festes” hi va haver prostitució i cocaïna. Pot sonar estrany parlant d’un primer mandatari, però tractant-se de qui és, la cosa ja no estranya gens.
Berlusconi mai ha estat un personatge discret. Els seus escàndols amb les dones (“pròpies” i les altres) han estat un constant en la seva carrera política. Què passaria si Silvio no controlés la majoria dels grups de comunicació italians? Segurament encara haurien sortit a la llum molts més casos dels que s’han destapat.
A l’hora de la veritat, se’m fa difícil escollir quina mena de mandatari no desitjaria mai per al meu país.
Però a Espanya vàrem tenir un altre “primer” ministre a mig camí entre tots dos en alguns sentits. Encara que mentre va ser cap del govern espanyol no sé li van conèixer “aventures” extraconjugals. Però sí que anys després va sonar un cas, precisament amb una ministra de Sarkozy Rachida Dati que va quedar embarassada de no sé sap qui i alguns mitjans de comunicació la relacionaven amb Josemari. Ell ho nega tot i amenaça amb denunciar (si és que ja no ho ha fet) a qualsevol que ho vagi pregonant. Ara que ja fa 5 anys que no governa, encara treu pit del bé que anava Espanya quan ell n’era el president.
Pobra Europa...

PROPOSTA DE LLEI ELECTORAL I FINANÇAMENT

2009-06-22T17:36:00.003+02:00

Divendres passat, el conseller de Governació de la Generalitat i Administracions Públiques de Catalunya Jordi Ausàs (ERC) va remetre un document sobre el nou sistema electoral de Catalunya als diferents partits que conformen la cambra catalana. Quasi que immediatament va ser contestat per Arturo Mas i Duran i Lleida. Des de CiU entenen que Ausàs pretén desviar l’atenció i preparar el terreny de cara al tancament, segons CiU, d’un mal pacte de finançament, més enllà de la xifra final que es pugui acordar.
I ara és quan formulo les dues grans preguntes (quasi que existencials): Han fet els governs tripartits alguna cosa bé als ulls de CiU? I encara millor: Fa ver alguna cosa malament CiU duran els 23 anys de governs de Pujol?
Des del punt de vista convergent, sembla que no. Ni els governs de Maragall primer i Montilla segon amb els suports d’ICV-EUA i ERC han fet res bé (ni ho faran) Ni CiU va fer res malament en el període de 23 anys que va governar Catalunya en solitari. Al menys això és el que es desprèn si escoltes als convergents. Bé, si no recordo malament, Pujol va acabar acceptant que “provablement” amb el tema del seu suport al transvasament de l’Ebre es van equivocar. Però després de tot el que s’ha vist i la insistència dels seu successor en demanar el del riu francès Roine, crec que ho diu de boca cap a fora, ja que segueix pensant que va actuar bé!
Des del PSC tampoc no es que s’hagi rebut massa bé la iniciativa d’Ausàs. Ahir, el portaveu parlamentari Miquel Iceta, a l’entrevista de Catalunya Ràdio (entre les 12 i 2/4 d’1 del migdia) deia que el debat s’ha de començar a principis de legislatura, no quan manca 1 anys i mig per al final. I que diu ICV-EUA? Que si no es porta a terme des del Parlament, “pegaran ma” de la iniciativa legislativa popular (ILP) i ho portaran fins el parlament de Catalunya. Recordem que Ciutadans pel Canvi (integrats dintre del propi PSC, avalaven la ILP.
El que queda clar és que alguna vegada s’ha de començar. Sigui ara o sigui a l’inici de la novena legislatura. De manar CiU, l’abordarà? Tinc els meus dubtes.
Fixeu-vos bé que els dos grans temes de les dues darreres legislatures han estat l’Estatut amb Maragall i el finançament amb Montilla. I queda la llei electoral com a tercer sense saber qui serà el pròxim president.
Tots tres temes que CiU, en el seu moment, no va saber (o no va voler resoldre) Mai ho sabrem si va ser perquè sabia que eren temes que els podia desgastar electoralment (com els hi està passant ara i també li va passar factura a Maragall) o simplement va ser perquè ja els hi anava bé com estaven.
Al final de l’etapa de Pujol, CiU sabia que calia abordar una reforma de l’Estatut i no ho va fer. Si s’hagués tancat amb Madrid un sistema de transferències adequat, no estaríem parlant ara d’això ni discutint els tres socis de govern. Potser un sistema com el del País Basc o Navarra no podia ser (concert econòmic) però alguna cosa que s’hi assemblés. CiU mai va saber negociar amb Madrid un bon sistema de finançament. Cada vegada mirava de millorar una mica respecte l’anterior, però mai va arribar ni a un model ideal ni a res que s’hi assemblés.
La prova d’això ens la dóna avui el Periódico de Catalunya. A la pàgina 20 hi podem llegir: “Catalunya hauria de retornar diners a l’Estat l’any 2010”. I segueix: “Serà el primer cop que els avançaments de Madrid superen la recaptació real” i “La fórmula va aportar el 2008 un 2 % menys d’ingressos a les arques catalanes”.
Però ells ho feien tot bé i la resta no tenen ni idea de governar... Tantes vegades ho repetiran que al final la gent s’ho acabarà creient!

PERSONATGES SINISTRES DE L’AMPOSTA ACTUAL

2009-06-21T13:39:00.002+02:00

Avui vull començar una nova secció. El que encara no tinc clar és si tindrà o no continuïtat i, si la té, la freqüència de les publicacions. Evidentment, no em fixo terminis, sinó més bé anirà en funció de diverses circumstàncies.
Té l’honor d’inaugurar aquesta secció el “senyor” Ernest Gil Pech. Suposo que els més avispats ja us heu adonat que la paraula “senyor” l’he posat entre cometes, ja que, en principi i, per la meva part, no mereix cap tractament honorable.
Aquest “il•lustre” ha tingut durant molts d’anys un aparador a la Revista Amposta on, sovint, l’ha fet servir per a criticar els socialistes ampostins aprofitant la més mínima ocasió que ha trobat. Però no només els ha criticat (fins i tot seria és ben normal que ho facin els “palmeros” de CiU d’Amposta) sinó que arriba a la desconsideració i l’insult.
El “senyor” Ernest Gil Pech figura com a col•laborador de la Revista Amposta i disposa (sempre que ho cregui convenient) d’un espai anomenat “El dir a l’ull”.
Al final, el portaveu del PSC de l’ajuntament va adreçar un prec al ple per a que no “gaudís de la impunitat que té a l’hora de parlar de l’oposició a l’ajuntament” (majoritàriament del PSC) Des de llavors va estar un temps silenciat.
Però en aquest darrer número de la revista (no ho podreu llegir a Internet, perquè des de fa mesos i mesos, la pàgina està en “obres”) i en una columna amb el mateix nom (recordem-ho “El dit a l’ull), ara bé, sense signatura, es pot llegir el següent: “... En l’espai reservat al PSC local va aparèixer un article amb el títol De pons i passarel•les. Si no fos que l’autor o els autors de l’article menteixen a la descarada quan a l’autèntica història del nostre Pont Penjant...” i continua: “... I és aquella on s’afirma amb aquella barra que solament els imbècils fan servir...”.
Cal ressenyar una cosa important. L’article en cap moment volia ser un article de rigor històric, sinó que parlava dels incompliments dels equips de govern de CiU i com critiquen quan creuen que son les altres administracions les que s’han endarrerit en l’execució de les obres”.
L’article també parlava que des de la Guerra Civil fins als nostres dies no hi havia hagut reparacions importants i, tal i com es pot llegir a la revista La Veu de l’Ebre”, l’any 1957 (l’any que jo vaig néixer), en va haver una en profunditat, la qual cosa no em corregeix el “senyor” Ernest Gil. No crec que sigui per ignorància, ja que, pel que llegeixo d’ell, el considero un “erudit”, sinó per manca d’espai...
A la mateixa columna explica una història que em va fer recordar un escrit que, un altre Ernest, en aquest cas Hemingway, va escriure sobre el pas de la població civil a l’altre costat de l’Ebre. Llàstima que el “nostre” Ernest no hagi aprofitat la seva vida per escriure narracions sobre les seves vivències i anècdotes.
És cert que el pont penjant el van destruir dos avions alemanys que lluitaven al costa de Franco i també és cert que foren milicians ampostins afins a la II República els que cremaren l’església de Sant Llorenç de la Galera. I és que “d’imbècils” n’hi van haver a tots dos costats. Fins i tot en els temps que corren...

LA CULMINACIÓ DE LA FESTA DEL CENTENARI

2009-06-21T10:57:00.003+02:00

(Publicat avui a la revista digital Vinaròs News)
Tal i com ja us havia anunciat, l’acte final de la festa del centenari d’Amposta es va celebrar el cap de setmana del 23 i 24 de maig.
En arribar a la plaça de l’ajuntament moments abans de començar els actes, ja es podia veure la recreació de com era el mercat que es celebrava allí mateix tot just fa un segle. La documentació trobada fruit de un exhaustiu treball fet des del Museu del Montsià i altres entitats locals, feia que la reproducció fos prou fidedigna. Al seu voltant els artesans es disposaven a començar les demostracions dels vells oficis, alguns d’ells, desgraciadament desapareguts: llauner, terrissaire, fuster, ferrer... A alguns d’aquests oficis, fins i tot, els hi es difícil de posar un nom. Com per exemple els qui treballen la llata, una fibra vegetal treta de les fulles del margalló i que, en el passat tenia una gran utilitat, com per exemple per a fer cabassos, sàries per als muls, ventadors per atiar el foc, etc. D’això en son mestres a la veïna població de Mas de Barberans situada a les primeres elevacions dels massís del Port, entre la Sénia i Roquetes.
Si donaves un cop d’ull pel carrer major, podies observar un seguit de parades. Des de la recreació d’una taverna, que havia instal•lat la banda de música de la Unió Filharmònica, a una rellotgeria, passant per diferents botigues de roba i fruita i verdura o un altre artesà que venia l’esforç del seu treball: les gaites típiques de la nostra terra (també dita dolçaina) i com quasi tothom sap, un dels instruments bàsics per a tocar la jota.
Davant de la pastisseria, el mestre artesà feia una demostració d’elaboració del nostre dolç més tradicional: el pastisset.
Després, ja dintre de la seu consistorial, arribaren els actes més institucionals amb els parlaments de les autoritats i el lliurament d’obsequis. Mentre, a les escales que donen a la plaça d’Espanya, mirant cap a l’església arxiprestal de la Mare de Déu de l’Assumpció, les dues corals (Aquae de la Filha i el Cor de la Lira) esperaven la baixada de les autoritats i el públic assistent. També, la banda de música de la Unió Filharmònica, que estrenava un vestit blanc per a l’ocasió (la reproducció d’un dels primers uniformes que va lluir sobre la dècada dels anys 20) estaven preparats esperant que el seu mestre director Carles Royo els hi donés l’entrada.
Una vegada ja les autoritats van ocupar el seu lloc, els sons de la gaita i el tambor interpretaven una peça popular que donava inici a la celebració més popular. Després, els músics de la Filha interpretaven l’himne oficial de ciutat: “Oh Amposta”, composada pel mestre Joan Sunyer. Fou el moment més emotiu.
Arribada la nit, el mercat de la plaça va prendre vida. Els “placers” miraven de vendre els seus productes a les dones que s’hi havia apropat amb l’intenció d’omplir el seus cistells amb els millors productes que es podien trobar en aquell temps davant la dura setmana de treball que els esperava. Un grup de “nimfes de l’Ebre” acompanyaven al públic fins als diferents llocs on hi havia actuacions. El primer de tots tenia lloc a la plaça de l’Aube, també coneguda com de Fidel, on, tradicionalment, es feia el ball de la festa major. Després de pujar pel carrer Sant Pere, s’arribava a una petita plaça al costat del Carrer Corsini (més conegut com Cara-sol) Allí cinc dones recreaven el que podia ser un taller de confecció. Mentre cosien i feien punt de calça, anaven parlant de tafaneries i criticant a tothom. Una mica més amunt, al final del carrer, a la cantonada amb el carrer Felip II es revivia la terrassa d’una taverna, Els joves, mentre bevien l’aiguardent, tal vegada fet a la Galera, cantaven i ballaven les típiques jotes de rondalla.
Però la festa del centenari no va acabar aquí. L’acte de cloenda va tenir lloc el passat cap de setmana amb la inauguració de les obres de remodelació del pont penjant.
Com no podia ser d’una altra manera, les ampostines i ampostins van tornar a vestir-se d’època. L’acte culminant va ser l’escenificació de la prova de resistència que va tenir lloc l’any 1920, quan es va inaugurar el pont. Llavors hi van participar 44 carros que, en total, carregaven 66.000 quilos de sorra i grava. Ahir n’eren una trentena. Entre els participants, molts d’ells d’Amposta, també s’hi van poder veure d’altres poblacions de les Terres de l’Ebre com per exemple de Santa Bàrbara i Jesús.
Un altre cop es va tornar a entonar l’himne de la nostra ciutat, però les corals de la Lira y la Filha no estaven soles. Una multitud de nenes i nenes dels diferents col•legis van ajudar a que les notes de “Oh Amposta”, sonessin com mai!
Per a finalitzar l’acte i després dels parlaments de les autoritats, un castell de focs artificials i l’encesa de la nova il•luminació del pont.
Les ampostines i ampostins ja estan esperant l’any que ve per tornar a reviure la que va ser, segurament, l’època més representativa de la nostra ciutat. Il•lusió no en falta i ganes de festa i passar-ho bé, tampoc.

EL BARÇA I EL MADRID DELS ANYS 50 O KUBALA I DI STÉFANO

2009-06-20T19:05:00.004+02:00

Llegit al plural. Encara que l'escrit sigui en castellà, crec que val la pena llegir-lo:

La última de Losantos: el Barça respondió al fichaje de la Saeta Rubia con el de Kubala… ¡que llevaba tres años en el club blaugrana!

Franco obligó al fichaje de Di Stéfano para “impedir que un club periférico ganara la partida año tras año al Madrid”

MARISU MORENO

Federico Jiménez Losantos es un maestro de la manipulación y lo demuestra cada día en el púlpito matinal que la han facilitado los obispos (hasta el próximo 31 de agosto). Con su verborrea agresiva y facilidad para la metáfora, acusa de todo tipo de barbaridades a todos aquellos que no opinan como él. Sus opiniones parecen incontestables pero no siempre se corresponden con la verdad, tal y como quedó acreditado el pasado jueves, cuando lanzó toda su artillería contra Zapatero, el cardenal arzobispo de Barcelona, Lluís Martínez Sistach, y el presidente del Barça, Joan Laporta. ¿Su pecado? Haber criticado el multimillonario fichaje de Cristiano Ronaldo. Para argumentar sus ataques, el predicador copeliano no dudó en apoyarse en una mentira. “Cuando el Madrid fichó a Di Stéfano, mejor dicho, cuando se lo birló al Barcelona que lo quería fichar, ficharon a Kubala, ¿qué pasa, que era gratis, Kubala?”, subrayó con ira. Losantos, que presume de ser un gran entendido en fútbol, debería saber que Kubala llevaba tresa años en el Barça cuando el Madrid le "birló" (efectivamente, Federico, ahí tenía razón), por orden de Franco, a la llamada Saeta Rubia. Para ilustrar al célebre locutor hemos hablado con el periodista Jordi Finestres, colaborador de La Vanguardia y especialista en historia del deporte. Él y el también periodista del diario catalán, Xavier García Luque, son los autores del libro “El caso Di Stefano. Toda la verdad sobre el caso que marcó una época”.

-¿Hubo un complot para impedir que Di Stéfano jugara en el Barça? ¿Cómo se organizó?
Sí, se puede hablar del complot porque se producen una serie de situaciones y actuaciones que lo confirman. En primer lugar, hoy en día sería impensable el “conflicto” de intereses Barça-Madrid con el “caso Di Stéfano” porque la FIFA hubiera intervenido a favor del Barça ya que tenía firmado un contrato con el club propietario legítimo del jugador, River Plate, y contaba con el deseo, la voluntad y el compromiso del jugador, que se había comprometido con Samitier, secretario técnico del Barcelona. Además, con Di Stéfano ya en Barcelona, la Federación Española de Fútbol se sacó de la manga una ley que prohibía participar en el campeonato de Liga a los jugadores extranjeros. Bien, cuando fue fichado por el Madrid, se denegó dicha ley…Y, para el colmo, se amenazó al presidente del FC Barcelona, Enric Martí Carreto, industrial del textil con cortarle las alas a sus negocios amenazándole en el asunto de la importación de algodón. En aquellos momentos se requería la autorización del Instituto de la Moneda Extranjera para realizar transacciones con países extranjeros. Se vulneró cualquier ética y se penetró en lo personal y profesional del presidente del Barça para que aceptara un pacto ridículo: que Di Stéfano jugara alternativamente en el Barça y en el Madrid durante 4 temporadas (un caso sin precedentes en la historia del deporte profesional). Su sobrino nos admitió que en Madrid a Martí Carreto le dijeron: “Martí, sea sensato, que usted tiene familia…”

-¿Qué razones impulsaron al régimen franquista para intervenir en una cuestión como ésta?
El Barcelona era el auténtico dominador del fútbol español desde el inicio de la década de los cincuenta. Contaba con un formidable equipo, con Kubala como máxima estrella. Ganó la Copa 1951; Liga y Copa de la temporada 1951-52, y de nuevo Liga y Copa en la 1952-53. Era un equipo imparable. También ganó dos copas Latinas (precedente de la Copa de Europa) en 1949 y 1952. Toda Cataluña salió a la calle, el Barça era más que un club. Y el régimen franquista, con la dicha que el fútbol podía servir de conducto de distracción de la población ante los problemas reales del país (que eran muchos), vio que la balanza, el equilibrio del fútbol español, estaba completamente desnivelado hacia Barcelona. Aquél equipo de Kubala y Di Stéfano sería realmente imparable. Y fue entonces cuando Bernabeu entró en acción y halló todas las facilidades en el aparato del Estado para salir airoso con sus propósitos.

-¿Se podría decir que fue más bien un fichaje “político”? ¿Por qué?
Sí, para impedir que un club de una región “periférica” ganara la partida, año tras año, al gran club de la capital. En las juntas directivas de Bernabéu había militares, personas muy próximas a ministros de Franco, gente de negocios con influencias en el Pardo… Y aquella situación futbolística molestaba, humillaba. Bernabéu movio a su favor los hilos del Estado en el caso Di Stéfano. Consiguió que se presionara al presidente de Barça y al mismo jugador. Contaba con el apoyo de la Federación Española de Fútbol, formada mayoritariamente por socios del Real Madrid. Y convirtieron lo que era un fichaje “de facto” del Barcelona en un asunto de Estado. Se inventaron la estrategia de “un año para mí, otro para ti” cuando el Madrid -siendo muy generosos- sólo podía aspirar a los derechos de Di Stéfano para la temporada 1953-54 aunque saltándose la potestad que River Plate tenía sobre el jugador.

-¿Qué pesó más y por qué: desfavorecer al Barça o favorecer al Madrid?
Yo creo que favorecer al Madrid. Evidentemente, se privó al Barcelona de formar una pareja con el mejor jugador europeo del momento (Kubala) y el mejor suramericano (Di Stéfano) pero quién dio un gran salto de calidad fue el Madrid con la Saeta Rubia: hasta el momento el Madrid sólo había conseguido 2 ligas desde la puesta en marcha del campeonato (1929). En los 11 años de Di Stéfano en el Madrid (1953-1964) el Madrid conquistó 8 ligas y las 5 primeras Copas de Europa. Y el franquismo hizo bandera de los nuevos héroes de Flandes, la dictadura se aprovechó del Madrid. Bien, este binomio empezó con la incoporación de Di Stéfano en el club blanco. Y sin olvidar que el Madrid había inaugurado un fabuloso estadio (Chamartín) en 1947, tenía grandeza patrimonial pero no éxitos deportivos. Santiago Bernabéu, presidente del Madrid (y militar voluntario a los 43 años en la guerra civil al lado del bando faccioso), siempre dijo que ellos tenían que haber fichado a Kubala, que no fueron hábiles en su momento y prometió que jamás le volvería a ocurrir tal situación.

-Medio siglo después, la emisora de los obispos juega a la confusión en torno al fichaje del futbolista y todo con el objetivo de replicar a las críticas de Laporta al multimillonario fichaje de Cristiano Ronaldo… ¿qué le parece?
-El Barça fichó a Kubala en 1950, tres años antes del asunto Di Stéfano. En fin… nadie duda que pagar lo que ha pagado el Madrid por Cristiano Ronaldo es una exageración, una muestra de imperalismo económico, de comprar sin molestarse a negociar, al precio que sea para ganar al precio que sea. Laporta ha dicho una frase brillante: “El Barça fabrica jugadores FIFA World Player (Romario, Ronaldo, Ronaldinho, Stoichkov…) y el Madrid los compra cuando ya han recibido el premio (Kaká, Cristiano…). No sé para qué invierten tanto dinero en secretario técnicos, directores deportivos… cuando no hay política de cantera y los fichajes son a golpe de talonario con sueldos astronómicos. Como decía La Gazzetta dello Sport hace unos días ”’Cosi' non vale" (Así no vale). Pero esto ya no viene de ahora: cabe recordar que cuando el Madrid incorporó a Di Stéfano, había una normativa federativa que limitaba los sueldos de los futbolistas y que el Madrid superó ampliamente con Di Stéfano, sin el menor rubor.

(No us perdeu els comentaris dels lectors. No tenen desperdici)

VA ESTAR MAI FRANCO A ULLDECONA?

2009-06-19T22:37:00.004+02:00

De tant en tant, a part dels meus escrits diaris, poso alguna cosa que he rebut via correu electrònic o que he trobat navegant. Avui, des d’Ulldecona, el meu amic Paco Itarte m’ha enviat unes fotos que, pel seu interès he cregut convenient mostrar-vos-les. També l’escrit que les acompanyava explicant la situació.

Aquesta foto que ha penjat Manuel Raga Vericat al Facebook, està treta del llibre "Guerra Civil a Catalunya- El Camí Cap a França" Edicions Primera Plana, 2008- Pàg. 28. Pertany a la Col.lecció del Fons de la Jefatura Provincial de Propaganda de Tarragona . Actualment dipositada al Arxiu Històric de Tarragona (Fons Fotogràfic).
Aquesta sèrie de fotos, que es van fer mentre Josep Maria Fontana i Terrats estava a Ulldecona com a Jefe Provincial del Movimiento , com que Tarragona capital ( desprès del 15 d'abril de 1938 en que van arribar a Ulldecona els feixistes ) estava en mans republicanes, la Jefatura Provincial de Falange es va establir a la casa Ivars, a la Mera, a Ulldecona on avui està la floristeria, i alli va estar durant els nou mesos de la batalla de l'Ebre i fins que al gener de 1939 van "alliberar" entre cometes, Tarragona capital.
Aquesta foto es va fer a Ulldecona el 20 de Novembre de 1938 i correspon a la Inauguració de la placa Homenatge a José Antonio Primo de Rivera a la façana de l'Església de Sant Lluc d'Ulldecona. Les lletres aquelles que de menuts, nosaltres vam veure durant 40 anys i de les que encara queden els forats a la façana que deia. JOSE ANTONIO PRIMO DE RIVERA.
Sobre la pregunta de si és Francisco Franco el personatge "amb panxeta" que apareix a la foto i que molt si assembla,.... no ,.. no era Franco. No tenim constància de que Franco estigués a Ulldecona, i menys en un acte oficial. Hauria quedat constància escrita i també memòria oral al poble. Penseu que la vestimenta militar de la època, amb els pantalons per dintre les botes, era molt comú aquells anys, tenia molt a veure amb la simbologia feixista ( Mussolini també vestia molt similar), i penso que qualsevol oficial podia tenir instint de imitar al seu líder Franco, i fins i tot els bigots estil Franco també es van posar de moda.
Del mateix llibre que he citat més amunt còpio el seguent paràgraf : " El franquisme va reinvindicar nous màrtirs. El 20 de novembre de 1938 es van dur a terme els primers funerals oficials pel fundador de la Falange, José Antonio Primo de Rivera, afusellat pels republicans el 20 de novembre de 1936. ES VA CELEBRAR UNA ACTE CENTRAL A LA CATEDRAL DE BURGOS, AL QUAL VA ASSISTIR FRANCISCO FRANCO .Altres ciutats van organitzar el seu propi homenatge, com el que es veu en aquestes fotografies , celebrat a l'església gótica de Sant lluc d'Ulldecona".. ( pàg. 28 . obra citada).
Per tant, si Franco estava aquell dia a Burgos, no podia estar també el mateix dia a Ulldecona.
Perdoneu per la "Pallissa ". Espero haver respost a la vostra pregunta .