Castells de cartes

Vinyoli assajant cercles

2009-11-30T10:46:00.009+01:00

Avui que fa 25 anys que Joan Vinyoli és mort, torno a llegir a poc a poc els seus versos. La seva poesia em guanya una altra vegada i comprovo com els seus poemes creixen més i més cada dia que passa. Per això, tot i l'homenatge que aquest vespre es farà a l'Ars Santa Mònica, organitzat per aquesta institució i la ILC, des d'aquí també us convido a retre homenatge a la seva poesia escoltant el poema CERCLES recitat per Feliu Formosa, o llegint-lo:

CERCLES

Un altre cop vols agitar les aigües
del llac.
Està bé, però pensa
que no serveix de res tirar una sola pedra,
que has d'estar aquí des de la matinada
fins a la posta, des que neix la nit
fins al llevant
-tindràs la companyia
de les estrelles, podràs veure l'ocellassa
de la nit negra covant l'ou de la llum
del dia nou-,
assajant sempre cercles,
per si al cap de molts anys, tota una vida, et sembla
-i mai potser no n'estaràs segur-
que has assolit el cercle convincent.

[Joan Vinyoli: Obra poètica completa, Ed. 62/Diputació de Barcelona, Col. Clàssics Catalans, Barcelona, 2001]

'Londres nevat' de Jordi Llavina

2009-11-20T22:40:00.007+01:00

Aquest apunt també s’hauria pogut titular ‘Més que literatura’, perquè si després d’haver llegit Ningú ha escombrat les fulles vaig dir que allà es parlava de la vida oculta o “de la zona fosca del viure”, ara a Londres nevat hi trobem un narrador molt peculiar –sabem que es diu Jordi- que ens parla d’alguna cosa més que de literatura, que no només es limita a explicar-nos els fets que passen en cada un dels sis contes que componen el llibre, sinó que sobretot ajuda el lector a fer un exercici d’immersió en la vida dels personatges i del mateix narrador.

Al capdavall, tot allò que passa en els contes de Londres nevat només és un suport per transportar el lector a l’ànima dels personatges. I en això Llavina és un mestre, perquè és capaç d’enriquir molt i molt la narració gràcies a un ús precís i incisiu del lèxic i a la seva formidable capacitat per descriure els objectes, les olors i els gustos i també, aquesta vegada, els sons i les músiques que sonen i ressonen a la ment dels personatges. Feu la prova de llegir els contes escoltant alguna de les cançons que hi apareixen.

Però Llavina encara utilitza un altre recurs molt interessant a l’hora de dur el lector a la intimitat més fonda dels personatges per explorar-la plegats. Aquest recurs ha consistit en trencar les cotilles pròpies del narrador tradicional i deixar que aquest es confongui amb l’autor, de manera que s’estableix una complicitat molt forta amb qui llegeix, com quan s’atura la narració per reflexionar sobre el fet literari. A mi m’ha agradat i interessat el joc d’anar i venir del narrador i el joc que estableix amb el lector sobre què és realitat i què és ficció, que d’alguna manera es conclou a El branquilló de til·ler quan s’afirma que tot el que s’escriu acaba sent veritat. La recerca sobre l’espai en el qual es dissol la frontera entre veritat i ficció és un dels grans temes d’aquest llibre, i cal no menystenir-lo, perquè és justament en aquest espai indefinit on habiten les emocions que la literatura ens pot proporcionar.

La literatura no m’interessa si no és viscuda, i si no ho és, difícilment emociona, però els contes de Londres nevat traspuen emocions més enllà de les paraules. Ho dic perquè l’àmbit dels silencis i dels oblits és l’altre tema del llibre. En els cinc primers contes és compartit l’interès per tot allò que, tot i que els altres no ho poden veure, és al moll de l’os de les nostres vides i les configura de tal manera que som allò que s’amaga, a vegades a les golfes dels records i a vegades a les de l’oblit. I així ho diu el narrador a Hand&Racquet: “El record va sorgir del no-res amb una força insospitada.[...] irrompia des del que jo mateix, en un dels meus pensaments sofisticats, alguna vegada havia anomenat ‘el sepulcre dels records’. I del cor de la memòria –sepulcre curull-, d’aquesta tomba de la qual tant sovint s’alcen focs follets que ens deixen l’ànim abaltit, va expandir-se centrífugament i va anar seduint la meva consciència extensa amb fragments de dies que jo feia molts anys que havia oblidat.” Als personatges de Londres nevat els espeteguen els records al davant per retreure’ls vivències que sembla que tornin del més enllà com passa a Un tal Amat i a El cosinet andalús o, ben bé al revés, construeixen records –com ho fa la Laura de Nosaltres també esperem- per ocultar l’absència: “La dona havia parlat durant els dos últims anys i mig a un esperit. Havia fet créixer una animeta amb les seves paraules.”

Si bé els cinc primers relats són contes hivernals, en tots l’acció transcorre pels volts de Nadal i tots ells són poblats de fantasmes, el cas del sisè és ben diferent. El branquilló de til·ler és ple de llum i l’autor, que fa ben explícita la seva presència, hi explica una peculiar història d’amor. En contrast amb els personatges ombrívols dels altres relats, les dones i els nens d’aquest són ben vius i tenen una consistència que es projecta amb força cap al futur. Aquest és un relat ple d’optimisme en el qual es parla de la necessitat de fixar la memòria (la besàvia que transmet el saber als besnéts), de construir la realitat amb paraules, de la fortalesa de les dones, del pas del temps que deixa senyals en la natura sense dramatisme i de l’assumpció de la mort com una part del curs de la vida, mitjançant la imatge extraordinària d’una guineu ofegada en un rec que sempre flueix: “El que hi havia dins el rec, de través com una precària passera enfonsada, era el cos d’una guineu que hi devia haver caigut feia unes quantes setmanes, potser mesos i tot.[...] en va palpar el cos descarnat, que havia quedat com enrampat, i que amb prou feines oposava resistència a l’aigua que corria per sobre i que el confonia. El corrent s’havia endut la fetor de la putrescència, havia rentat el cos execrable i malmès.”

A Londres nevat Jordi Llavina ens ensenya a dirigir la mirada no només als fets, sinó també a cada una de les petites coses que sovint ens passen desapercebudes, però que són les que expliquen la condició humana de cada individu, les seves ombres o les seves il·lusions. I ho fa no només trencant barreres entre realitat i ficció, sinó bastint els seus relats amb un llenguatge propi moltes vegades de la poesia. Aquest llenguatge és el que dota aquests contes de diverses capes de lectura, des de la mera acció de la superfície fins als pensaments més ocults de cada personatge. Penso que això és el que fa diferent i atractiva la seva obra narrativa que, amb aquest llibre, ha fet una gran passa endavant. Si fa un any i mig us recomanava la lectura de l’anterior llibre de relats de Jordi Llavina, ara us dic que heu de llegir Londres nevat, i no només perquè gaudireu la bellesa intrínseca del text, sinó perquè aquest és un llibre ple de veritat.

Teresa Pascual. Sense por de la veritat.

2009-11-18T19:22:00.007+01:00

Gràcies a l'empenta de l'Àngels Gregori, d'aquí a ben poca estona, començarà al Casal Jaume I de Gandia una festa d'homenatge a la poeta Teresa Pascual. Primer es farà una taula rodona sobre la seva poesia, en la qual hi han d'intervenir Lluïsa Julià, Jaume Pérez Montaner, Antònia Cabanilles, Rosa Ardid i l'autora. Després hi haurà una lectura poètica del llibre Rebel·lions que ha estat expressament editat per a l'ocasió. Aquesta lectura anirà a càrrec de Ramon Guillem, Josep Piera, Lluís Roda, Isabel Robles, Josep Lluís Roig i Maria Josep Escrivà.

Tant per la seva obra, com pel que representa per a mi la figura de la Teresa Pascual, m'hauria agradat molt poder ser aquest vespre a Gandia. Però tot i que no m'ha estat possible anar-hi, he tingut l'alegria i el gust de poder participar a Rebel·lions, el llibre d'homenatge. Temps enrere m'hi va convidar l'Àngels Gregori, ànima de la iniciativa, i llavors vaig escriure aquest text que vaig titular Teresa Pascual. Una poesia sense por de la veritat. Avui, coincidint amb l'homenatge el faig públic; diu així:

Jo vaig arribar a la teva obra, Teresa, a través d’El temps en ordre, i les grans afinitats que en aquesta primera lectura vaig descobrir, van ser les que van propiciar aquell recital conjunt a la Kinzena Poetika -el 2003, jo encara inèdit- que vam titular 'Els contorns del temps' i que es va fer després d’una rocambolesca “cita a cegues” en la qual hi van intervenir diverses persones. La Maria -que em coneix prou- després d’haver-te sentit recitar poemes d’El temps en ordre a la ràdio amb en Jordi Llavina, me’n va regalar un exemplar. Poc després que jo l’hagués llegit, el Jordi Boldú em van oferir que fes una lectura dels meus poemes a la Kinzena Poetika de Vilafranca del Penedès amb qui jo volgués. I jo, que en aquells moments em trobava profundament immers en els versos que tu havies escrit, vaig demanar sense ni tan sols conèixer-nos, que em deixessin fer el recital amb tu. Els organitzadors de la Kinzena tampoc no et coneixien, però es van moure amb tanta agilitat que la nit del mateix dia que vaig fer la proposta ja havien contactat amb tu. Vas estar molt generosa perquè tot i que ni sabies qui jo era ni m’havies llegit mai, vas acceptar acompanyar-me en el recital.

No va ser fins uns dies més tard que vam posar rostre a les nostres veus i que, en dues sessions maratonianes i agradabilíssimes, vam preparar el recital seguint un mètode molt interessant: cadascú va triar els poemes que volia que llegís l’altre. És probable que tot això pugui semblar purament anecdòtic, però per a mi va ser providencial, ja que fins llavors ni jo mateix havia donat massa valor als meus versos ni gairebé ningú no en sabia res del que jo escrivia. Però tu, Teresa, de qui jo admirava la poesia que acabava de descobrir, et vas esforçar a fer-me adonar que sí que en tenien de valor els meus poemes. I aquest fet, que una poeta de la teva vàlua em digués que li agradava el que jo escrivia, em va donar una força que llavors no tenia. Mai no t’agrairé prou que aquell 14 d’octubre ens poguéssim presentar junts davant del públic, perquè en aquells moments van començar moltes de les coses que després he viscut.

Va ser després de tot això que vaig poder llegir els llibres anteriors a El temps en ordre i, finalment, Rebel·lió de la sal. Quan ara fa un any vaig llegir aquest últim llibre, primer ho vaig fer ràpidament, però de seguida van venir noves lectures molt més pausades en adonar-me que havies fet una passa important amb aquesta nova obra, ja que tot i la cruesa del tema els poemes estan esculpits des de la quietud i el silenci.

Em sembla que ens posaríem fàcilment d’acord –alguna vegada t’ho he dit- si afirmés que la teva manera de construir la poesia és molt semblant a la manera de l’escultor Chillida de buidar la pedra, ja que aconsegueix que no sigui tan important el bloc de mineral com ho són, en canvi, la llum i l'aire que l’envolten i el travessen. Els teus versos són -per a mi- com aquests blocs de pedra que en la seva quietud es converteixen en testimonis de la veritat.

Crec que tu, Teresa, esculpeixes la poesia, perquè llegint-te tinc la sensació que hi ha hagut una feina meticulosa que ha consistit en anar eliminant pacientment de cada vers, com l'escultor ho fa de la pedra, tot allò que no sigui estrictament necessari, tot allò que no contingui veritat, fins arribar a l’estrany equilibri que converteix en emoció poètica la fragilitat de les paraules. Molt probablement sigui això el que fa que la teva poesia tingui, a l’hora, la densitat i la fluïdesa tan característiques que té. Despulles el vers fins que ja no sobra res, però tampoc no hi falta perquè cada paraula que has emprat ha adquirit una solidesa extraordinària al desprendre’s de qualsevol nosa supèrflua. No sé si m’equivoco, però em sembla que és d’aquesta manera que la teva poesia adquireix la capacitat de donar cos i forma a tot allò que ens resulta inexplicable i la capacitat, també, de fer-nos sentir el tacte del silenci i el so de la quietud.

Per a mi, com a lector, la teva és una poesia sense por de la veritat que em permet recórrer espais fronteres que sovint són difícils de concretar. I així, sense por, cal que la llegim, mastegant i paladejant cada vers per reconèixer tot el gust de les poques veritats que ens són comunes i indiscutibles. I perquè entenc, finalment, que una de les coses que amb força ens ha unit des del primer dia és l’interès per la poesia que cerca la grandesa de viure en els detalls més petits del món, per a tu aquests dos poemes brevíssims:

En la desolació de l’hivern,

com l’anunci d’un fill

es desclouen els ametllers

i la vida flota impúdica.

El present s’alimenta de veritat

i toques amb la veu les coses

perquè tornin a tu com sagetes.

La sang flueix càlida i espessa

i els versos resten equidistants

mentre observes esglaiat el futur.

A les ferides del temps hi copulen les paraules.

[De Els contorns del xiprer, 2007]

INSTANT

La llum que pot contenir una mirada,

l’instant de felicitat que ens recorda un sabor,

l’olor d’ametlles d’un cos net,

la carnositat dels silencis i els secrets que contenen

les paraules que els emmarquen,

una mà que ens acull les ferides,

la companyia que ens fem...

Tota la resta és mentida.

[De De secreta vida, 2008]

El cos de les dones

2009-11-15T20:00:00.005+01:00

Pier Paolo Passolini ja va avançar que "la televisió era a punt de destruir la poètica potencialment expressada pel rostre humà", i ara, 34 anys després de la seva mort aquesta afirmació és una evidència aclaparadora. Cada dia que passa em miro menys programes de televisió, els informatius, algun 30 minuts i poca cosa més. I si accidentalment entro a Tele5 o Antena3, en torno a sortir a tota pastilla fugint dels espectacles vomitius que aquestes televisions ofereixen a totes hores i dels quals sembla que s'encomanin, de tant en tant, també les cadenes públiques.

A banda de l'exposició i subhasta públiques de les vísceres d'un grapat de personatges que no aporten res de res i que només embruteixen els espectadors, cada vegada més la televisió només presenta la cara més degradada i degradant de cada un de nosaltres, però sobretot de les dones. En el seu cas, el cos s'ha convertit en mercaderia que s'exposa públicament i fins i tot ja es considera normal la seva alteració, amb tantes intervencions quirúrgiques i patiment com calgui, perquè compleixi uns estàndards uniformitzadors.

És clar que hi ha algú, potser els productors i distribuïdors de productes de gran consum, a qui surt més a compte que canviem i adulterem el nostre cos -sobretot les dones- que no pas haver de satisfer les demandes personalitzades de cada un i cada una de nosaltres. Es veu que no els convé la diferència perquè s'encariria el sistema de producció, perquè si ens declarem diferents potser ja no els comprarem l'uniforme i, sobretot, perquè si ens podem desprendre de la necessitat d'imitar els models que se'ns imposen des dels programes televisius, potser decidirem per nosaltres mateixos i això -ja se sap- posaria en perill l'actual sistema de consum.

El que vull dir ho explica, millor que no pas jo, el blog italià Il corpo della donne . Allà és on he descobert el reportatge de 25 minuts que us convido a veure, cliqueu aquí i no us faci mandra perquè no us decebrà. També es titula El cos de les dones, i parla de l'ús que se'n fa a la tele. Es constata que les dones reals estan desapareixent de les pantalles i són canviades per una imatge vulgar i humiliant de la figura femenina. Es tracta de prendre la identitat a les dones fent, fins i tot, que siguin elles mateixes que hi participin activament a partir de l'engany de creure que per ser vistes i tenir èxit han de complir uns estàndards de bellesa que les fa totes idèntiques, amb un mateix nas i rostre sense arrugues, uns llavis inflats i uns pits turgents fins al paroxisme.

El cas és amagar allò que a cada una la fa diferent i important per ella mateixa, ocultar les seves cicatrius vitals, les marques del temps viscut, la història personal i els sentiments. Així, quan totes les dones siguin una sola dona, s'haurà imposat el pensament únic o, sense subterfugis, s'haurà extingit la seva capacitat de decidir sobre la pròpia vida. Arribats aquí, només resta que ens preguntem a qui és que fan tanta por les dones?

'De secreta vida' a Nebuloses

2009-11-11T19:29:00.005+01:00

[Nebulosa d'Orió. Fotografia de la URV]

Ja fa uns quants dies que estic una mica allunyat del bloc, la feina mana. Fa una estona, però, hi he tornat i he tingut una sorpresa molt agradable quan he descobert que la Núria parla de 'De secreta vida' a Nebuloses, el seu bloc. És curiós i estrany, perquè tot i que treballem plegats la Núria no me n'havia dit res i ara he descobert aquest post que li agraeixo molt i molt.

Tot i els anys que fa que coincidim a la feina, em fa l'efecte que la Núria de Nebuloses l'he coneguda sobretot quan em va convidar al Club de lectura de Sant Sadurní o quan vam estar plegats en un taller de blocs en el qual va néixer el seu, és a dir, fora dels espais que compartim diàriament, com si les hores de feina fossin només un parèntesi en el flux de la vida.

Avui he estat amb els morts

2009-11-01T20:02:00.004+01:00

L'octubre de 1981, Miquel Peris i Segarra va escriure dotze bellíssimes proses poètiques en les quals dialoga amb un jove grumet a qui ell anomenà Gerard. En elles, el contrast entre l'edat del jove Gerard i la del poeta serví a Miquel Peris per reflexionar sobre un dels seus temes predilectes, la confluència d'Eros i Tànatos. Miquel Peris encara viuria sis anys més, però sembla que aquella tardor sentia a prop seu la presència de la mort, i aquest pressentiment va fer que les seves paraules busquessin refugi en el jove Gerard que l'escoltava en silenci sota un emotiu adagi d'Albinoni o que, més tard, llegiria des de l'andorrana vall les Cartes a Gerard.

Avui, mentre passejava amb els meus morts i recordàvem com ens hem estimat, he tornat a pensar en allò que el Miquel va escriure pocs dies abans de Tots Sants. Per això us convido a llegir la cinquena de les cartes, que diu:

"Avui he estat amb els morts. M'he passejat els marges i voreres on el xiprer enlaira sa verticalitat. Quatre magres i barrasecs caronts de cara groga cremen un cigarret mentre els fossaires comboien un taüt. Marbres colpits i títols esperpèntics guarneixen malmenats. Un capellà fotut de pressa eixarma tirallongant uns precs. Després, quan tots se n'han anat, a un capollet vermell, guaita d'un roserar, li he mormolat un vers a cau d'orella. Amor i mort, Gerard, junyits al mateix jou, renovellant la vida.

M'ha soplujat la pau i solitud d'un tardorenc capvespre al vell casal dels morts."

[Miquel Peris i Segarra: Obra completa (addenda), Societat Castellonenca de Cultura - Biblioteca de contemporanis XXXVIII, Castelló de la Plana, 1984]

Una besada per tu, Miquel, i també per tots els altres!

La vinya plora

2009-10-30T17:39:00.005+01:00

[Fotografia d'Albet i Noya]

Quan s'ha viscut la infància a pagès i en tens el record una mica rovellat, trobar-te de cop i volta amb tot un seguit d'objectes i fets mítics d'aquell tram de la teva vida et provoca emocions que emergeixen de racons ben fondos de la memòria. Encara que a vegades ens sembli que el passat és passat i res més, mentre diumenge recorria les sales del Museu de la Vida Rural de l'Espluga de Francolí, em refermava en la idea que estem fets de memòria i que depreciar el record del món on ens hem criat ens aboca a una certa misèria moral. Potser és per això que la renovació del Museu que ha fet la Fundació Carulla em sembla no només interessant, sinó molt important. Massa sovint oblidem el veritable valor de les coses empesos per una necessitat de consumir cada vegada més i més de pressa.

Els murs del Museu de la Vida Rural, abans d'entrar-hi, ja et fan adonar de la necessitat de no oblidar el valor d'elements de la nostra vida, tan volàtils però tan sòlids a l'hora, com els noms de les coses. En contrast amb un món en el qual cada vegada es parla amb un lèxic més empobrit i més trist, els murs del Museu contenen en forma de relleu o de baix relleu un munt de paraules del món agrícola que no hauríem d'oblidar. Mentre les llegia, recordava les veus dels pagesos de Sant Llorenç anomenant amb precisió no només les eines sinó també els processos de la natura. Ells sabien, perquè ho havien après dels avis i dels pares, que anomenar les plantes i els animals, els minerals, cada estri o cada moment de l'any és una forma de coneixement que els ajudava a obtenir de la natura tot el que els calia per viure.

Al Museu també s'hi explica la mesura del temps, perquè sense necessitat d'explicitar-ho massa es descriuen les feines que cal fer en cada moment de l'any. I es veu la molta feina que cal fer a pagès, però també es veu que potser no s'hi viu tan atropelladament com a ciutat. La meteorologia marca els ritmes vitals de les persones, que viuen amb la llum del sol i segueixen els cicles vitals de les plantes i els animals. Ells saben millor que ningú, els pagesos i les pageses, que no es pot anar contra la natura i que el traçat de torrents i rieres el dibuixen les aigües i no pas la nostra supèrbia, potser per això tenen un caràcter més estoic i seré que no pas els urbanites.

M'ho vaig passar molt i molt bé recordant tantes i tantes coses que tenia mig oblidades, els noms de les eines i dels oficis, i també els sons de fa molts anys com el clic-cloc de les premses que els homes empenyien a força de braços per extreure el most del raïm, o el martelleig a l'enclusa del Domènec, el ferrer que hi havia al costat de casa. Però el que més em va agradar va ser la projecció audiovisual que, basada en els tres cultius bàsics del blat, la vinya i l'olivera, s'ofereix en la sala on també s'hi exposen els molins i premses que antigament s'empraven per obtenir la farina, el most i l'oli. En aquesta projecció s'hi pot veure un moment màgic que tothom hauria de conèixer per entendre que la terra és un ésser viu. És el moment en el qual els ceps senten -passats ja els freds hivernals- la força de la saba nova que empeny amb força els brots nous. Aquesta saba duu les sals de la terra pels vasos del cep fins a les gemmes que aviat es convertiran en nous sarments i fulles, i arriba també als talls de la poda amb tanta força que durant uns dies la planta regalima saba. Quan això passa, conjugant llenguatge i natura els pagesos diuen, amb una expressió sàvia i carregada de bellesa poètica, que la vinya plora.

Fóra una vergonya que oblidéssim els miracles que -com el que abans he descrit- es produeixen a la terra que ens alimenta, i ho fóra també que ignoréssim els noms de cada planta i de cada arbre, de cada ocell, de cada eina... Per això és tan lloable aquest refet Museu de la Vida Rural que us convido a visitar. Passejar per les seves sales no només ajuda a reconèixer la bona feina de la gent que han viscut i viuen encara a pagès, sinó que també permet -ara que vivim una vida cada cop més desnaturalitzada- entendre quina és la mesura de viure.

Amb la Montserrat Abelló a Olèrdola, 2

2009-10-22T18:14:00.007+02:00

La veritat és que quan vam arribar al parc d'Olèrdola feia fred i que els micròfons ens van fer una mica la guitza. Però aviat, la petita era que hi ha després de l'entrada al parc es va anar omplint de públic. Hi havia des d'amics fidelíssims fins a algunes persones que van ensopegar casualment amb el recital i que van decidir passar el migdia amb nosaltres. Poc a poc va anar sortint un sol més aviat tímid, però suficient per aportar una mica de caliu, i va començar el recital després que la Paula Carrillo fes una introducció musical amb el saxo.

Vàrem fer dues rondes de lectura, de manera que em va tocar començar a mi llegint alguns poemes de Els contorns del xiprer i de De secreta vida. Va seguir la Montserrat llegint diversos poemes del volum Al cor de les paraules, la seva obra poètica des de 1963 a 2002. En la segona ronda jo vaig aprofitar per llegir un manat de poemes inèdits i la Montserrat va recitar poesies de Memòria de tu i de mi i del seu últim llibre, El fred íntim del silenci. La Paula, acompanyada ara per l'Ester Xargay, va tancar el recital. Tot plegat ja eren quarts de dues i havíem fet gana.

Si la gent s'ho va passar bé, imagineu-vos com m'ho vaig passar jo que gairebé la tenia tota per mi, la Montserrat. Compartir unes hores amb aquesta dona carregada de tantes raons de viure, i sobretot escoltar-la parlar de les coneixences, dels viatges, de les coses senzilles de cada dia, de tanta vida i poesia viscudes, va ser un luxe difícil d'explicar. Amb una alegria i una sinceritat envejables escampa carretades d'energia i encomana les ganes de viure. Després d'haver-la conegut entenc encara més la poesia neta i clara , gairebé despullada, que escriu amb "paraules poderoses. Certes com la pedra i vives", tan certes com les del poema que tanca el seu darrer llibre i que ens va llegir per acabar el recital:

Serà potser només
en el darrer moment
en què tanquis
els ulls per sempre

que et serà donat
conèixer aquest únic
secret per força
tan senzill

com quan
al bat del sol
es desclou
una flor.

[Montserrat Abelló: El fred íntim del silenci. Edit. Denes, Col. de Poesia Edicions de la Guerra, 73. Paiporta, 2008]

Amb la Montserrat Abelló a Olèrdola

2009-10-14T19:22:00.005+02:00

El Carles Hac Mor em va convidar, ara fa uns mesos, a participar una altra vegada al Cicle de Poesia als Parcs de la Diputació de Barcelona. Em va demanar si volia recitar amb la Montserrat Abelló, i jo que més que no pas una proposta vaig entendre que el Carles em feia un regal, vaig dir que sí de seguida. Per tant aquest diumenge 18 d'octubre, a les 12 del migdia, la Montserrat Abelló i jo serem al Conjunt monumental d'Olèrdola per llegir-vos un grapat dels nostres poemes mirant de seguir el lema del cicle, que enguany és Les veus de la natura.

És evident que poder compartir un migdia de diumenge llegint poesia amb la Montserrat Abelló em fa una il·lusió especial, però també m'agradaria compartir-ho amb vosaltres i per això hi sou convidats. Si us ve de gust i podeu, fins diumenge!

Algú em fa una oferta?

2009-10-08T18:40:00.006+02:00

He rebut, com altres autors de blocs a la xarxa, un correu d’una coneguda editorial que m’oferia enviar-me, abans no fos a les llibreries un exemplar d’una nova novel·la que eren a punt de treure. El tracte que em proposaven venia a ser aquest: ells m’enviaven un exemplar del llibre, jo en parlava i després me n’enviaven dos més perquè els regalés a qui jo volgués.

Tot plegat em fa pensar que sí, que les opinions del blocaires deuen tenir algun pes i poc o molt deuen influir perquè alguns lectors es decideixin a comprar o no un llibre. Si no fos d’aquesta manera no crec pas que cap grup editorial es preocupés de procurar la difusió dels seus productes d’aquesta forma. Però, és clar, aquesta manera de fer lliga ben poc amb l’esperit de la majoria d’autors de blocs. Pel que jo he experimentat i pel que m’han dit altres blocaires, una de les coses més interessants dels blocs és l’absoluta llibertat que permeten, ja que ningú no et dicta que has de dir i que has de callar ni com ho has de fer, sinó que els lectors et llegeixen o no, i llestos.

No sé si els responsables comercials i de publicitat de les editorials això ho han entès, però el què sí és segur que han entès és que aconseguir que en una colla de blocs es parli dels seus productes és molt més barat que els sistemes tradicionals de promoció. Tothom té dret a mirar de millorar els seus guanys i sembla que a algú se li ha acudit fer servir això dels blocs per millorar les vendes, però voler-hi guanyar més aprofitant-se de la feina gratuïta d’algú altre fa lleig, molt lleig.

D’altra banda també he de dir que si a mi hi ha alguna cosa que em molesta és que em prenguin per babau, perquè al capdavall les hores que hauria d’invertir en llegir un llibre que probablement no m’interessi ni gens ni mica, i després redactar un apunt que no em faci quedar com un estúpid no es paguen pas amb el que val un exemplar del llibre en qüestió. Altra cosa seria que de manera clara i oberta m’oferissin feina, i ja en parlaríem si m’hi avindria a fer de lector i redactor de ressenyes, ja en parlaríem del preu de la meva feina. Però em fa l’efecte que ni això passarà pas, ni era de bon tros el que em proposaven.

Per tant, seguiré parlant sense cap mena de condicionant d’allò que de debò m’interessi i, com sempre fins ara, quan surti alguna referència a algun llibre en aquest bloc serà perquè m’ho he passat bé llegint-lo. Ah, i si algú em fa una oferta substanciosa i difícil de rebutjar, també us ho explicaré, però em sembla que...

PS: Llegiu, si no ho heu fet ja, Desfent el nus del mocador del Ramon Erra. Feia temps que ho volia dir i ara m’hi ha fet pensar el David que en parla al seu bloc. Desconeixia del tot la narrativa d’aquest autor i després que me’l recomanés la Núria hi vaig quedar enganxat. Llegint-lo he passat algunes de les millors estones d’aquest estiu. Per cert, aquesta recomanació és de franc.

No barro ni en mi casa...

2009-10-07T19:12:00.006+02:00

[Rafael: L'escola d'Atenes, 1509-1510]

Encara que després hi passi el personal encarregat de la neteja, a l'escola on des de ja fa molts anys treballo tenim el bon costum que cada dia, en acabar les classes i per ordre de llista, dos alumnes s'encarreguen d'esborrar la pissarra, escombrar l'aula i apagar els llums. L'alumnat nou s'hi acostuma de seguida i el que no és nou ho fa sense haver-hi d'insistir massa, però de tant en tant salta alguna espurna, com avui. El cas és que quan hem acabat la darrera classe amb un grup de 3r d'ESO i he demanat a qui tocava endreçar, una de les dues noies que avui se n'encarregaven va i m'engalta: "¿Y entonces para qué pagáis a los de la limpieza?". I encara ha afegit remugant amb l'escombra a les mans: "Anda que..., no barro ni en mi casa y encima tendré que hacerlo aquí".

Mentre esperava que les dues alumnes acabessin la feina ho he entès. I és que aquesta mossa, més que no pas queixar-se per haver d'escombrar, estava fent un diagnòstic molt i molt acurat d'algun dels problemes que afecten l'ensenyament a casa nostra:
1. Si podem pagar perquè ens facin la feina, per què ens hem d'esforçar a fer-la nosaltres?
i 2. Què s'ha cregut l'escola que em vol fer fer allò que ni els meus pares s'atreveixen a demanar-me?

I el més greu és que el que deia aquesta noia es pot extrapolar a molts altres àmbits (socials, econòmics, polítics, acadèmics, etc.), i que si no ens espavilem i rectifiquem abans no sigui massa tard, acabarem ofegats de tant mirar-nos el melic i per aquesta manera de fer de nous rics que tant ens fa presumir i que, per contra, tant fa riure els nostres veïns que sí s'hi esforcen perquè saben que per sortir del forat només valen el coneixement i la feina ben feta.

Plena d'espases

2009-10-04T22:24:00.003+02:00

Charles Paul Landon: Dèdal i Ícar, (1799).

Abans no es dilueixin
les bromes de la nit
ajusten la posició del cos
sobre un fil de llum.

Amb delicades passes
recorren els horitzons
mentre el vent pentina
la carena dels dies.

Quan ja és plena d'espases
la caiguda en el buit,
sobre un fil de temps
ballen els funàmbuls.

El pèndol de petites oscil·lacions

2009-10-01T18:25:00.004+02:00

[Fotografia de Christophe Eyquem]

Si dos apunts enrere us vaig demanar que escoltéssiu Anna Roig i L'ombre de ton chien i els votéssiu pel Premi Cerverí 2009, avui us faig una nova proposta. M'he assabentat que un dels blocs que més m'estimo ha estat proposat pel Premi Web 2010 que BalearWeb organitza per blocs en català de les Illes Balears. Em refereixo al bloc El pèndol de petites oscil·lacions que ja fa una mica més de tres anys que corre per la xarxa i que des de sempre és present als enllaços d'aquest Castells de cartes i també a Cupressus sempervirens, el meu bloc a MésVilaWeb.

No conec personalment l'autora de El pèndol..., però des del primer dia que hi vaig tenir contacte que la sento molt propera tant pel que escriu com per com ho fa. A mi m'agrada dir, perquè és així com ho sento, que El pèndol... fa molta i bona companyia, i suposo que això és així perquè la seva autora té la virtut de desenvolupar un discurs capaç d'ajudar-nos a escapar de les misèries i banalitats que ens distreuen de les coses que de debò importen i, per contra, ens ensenya a valorar les criatures i els actes senzills que cada dia poden fer que la vida ens sigui més amable.

Si no el coneixeu, el bloc de la Victòria, us en recomano la lectura i us demano que si us agrada el voteu pel Premi Web 2010. De tota manera, estic convençut que el millor premi ens l'emportem els seus lectors cada vegada que ella hi penja un nou apunt.

De Girona a Vilanova

2009-09-29T19:07:00.005+02:00

Aquesta setmana l'agenda és més atapeïda que de costum. A més de la feina de cada dia hi tinc anotades dues cites prou interessants. La primera diu que demà a les 8 del vespre seré a la Casa de Cultura de Girona per llegir poesia amb en Jordi Llavina. Ja fa un cert temps que en Roger Costa-Pau em va proposar de participar en un dels actes d'AraPoesia - XIV Festival de Poesia de Girona, i a mi -ja us ho podeu imaginar- em va faltar temps per dir que sí.

La segona serà divendres a Vilanova i la Geltrú després que la Cesca Mestres, de l'editorial El Cep i la Nansa, em convidés a participar en un dels actes de l'A09_ESPLET - Tardor de llibres. En aquest cas no es tracta d'un recital, sinó que som convidats en Llavina i jo -a partir de les 5 de la tarda al Foment Vilanoví- a dialogar en públic sobre les nostres darreres creacions poètiques, tot i que segur que algun poema nou també caurà.

Ja ho veieu doncs que aquesta és una setmana atrafegada, però encara sort que m'ha tocat una bona parella de ball. Si sou a prop, tant d'un acte com de l'altre, no dubteu que hi sou convidats.

Corro sota la pluja

2009-09-26T20:05:00.003+02:00

Del grup Anna Roig i L'ombre de ton chien ja n'he parlat en dues ocasions anteriors, aquí i aquí. Ara, però, m'he assabentat que una de les seves cançons ha estat nominada pel Premi Cerverí 2009 a la millor lletra de cançó. Aquest premi, tot i que un jurat s'ha encarregat de triar les cançons que hi poden optar, es concedeix per votació popular. A més d'Anna Roig i L'ombre... també han estat nominades cançons de Joan Miquel Oliver, El petit de Cal Eril, Mazoni, Elena, Manel, Remigi Palmero i Estanislau Verdet, i n'hi ha més d'una que m'agrada prou, però jo em decanto per Corro sota la pluja. M'agrada molt sentir cantar l'Anna -sobretot en directe- i la música d'aquesta colla de bons músics que l'acompanyen, per això els he donat el meu vot i us proposo que els escolteu i, si també en quedeu convençuts, els voteu abans del dimecres 30.

La terra oberta i molla

2009-09-20T21:29:00.005+02:00

[Fotografia d'Albet i Noya]

Tot i ser maldestres, les pluges d'aquest final d'estiu han omplert l'aire d'una olor que tenia mig oblidada: l'olor que fa la terra l'endemà de la pluja. Quan surto de casa de bon matí i tot ho omple, em reconcilia amb les ganes de viure, llavors respiro fondo i els perfums barrejats d'aigua, terra i fonoll em duen a una infància de carrers sense paviment, de vinyes acabades de collir i de camps llaurats i prestos a rebre les pluges de tardor.

No la sé explicar la sensació de plaer que em proporciona la terra molla de pluja, però he recordat com ho explica el poeta José Antonio Muñoz Rojas en un magnífic llibre, molt ben editat per Pre-Textos, que es titula Las cosas del campo. Allà s'explica el que vull dir. És en un text titulat El primer soplo del otoño, que transcric:

"Todavía en agosto, a pesar de la chicharra y de que apenas hay algún braván en los rastrojos, de que siguen las tórtolas y de que aún no han comenzado a acordonarse las golondrinas en los alambres. A pesar de todo, algo indefinible en el tacto del aire, algo en su olor, como un primer soplo del otoño.

Se abren las granadas, y en la frondosidad de los melonares, entre el fruto monstruoso, alguna tardía flor amarilla y diminuta. La mazorca grana, la aceituna engorda. La gente del campo no tema más que al solano. En cuanto la sierra cubre su cresta con un filillo algodonoso, tiemblan. Porque al doblar el día, todo manazas y calentones, hurtando donde puede, el solano de agosto.

A los días se les nota el cansancio. En las últimas eras hay que dormir arropados, porque las noches, al alargarse, se enfrían. Va siendo la hora del braván, de que los membrillos colmen el aire con su aroma y de que caiga el primer fruto de los nogales.

Pronto -el corazón lo anticipa todo- el otoño irá sacando sus tintas suaves y volverá a ser grato pasear por los senderos, entre tierras olientes a recién abiertas y mojadas."

És això, l'olor que desprèn la terra acabada de llaurar i molla. Si també la dueu a la memòria, aquesta olor, enteneu que és el què vull dir.

Meditació de Vil·la Joana

2009-09-17T15:44:00.007+02:00

[Joan Margarit, l'11 de Setembre de 2009]

El franquisme només el vaig viure d'esquitllada, sóc del 62, però aquell mestre que vaig tenir fins als 12 anys no havia perdut les maneres de l'oficial de l'exèrcit que havia estat i ens feia tastar amb una violència cruel -dia sí, dia també- la contundència del regle i d'unes mans grosses i plenes d'ira i de ressentiment. Els matins hissàvem les banderes -la de l'Espanya franquista amb l'àguila, la vermella i negra de Falange amb el jou i les fletxes i la tradicionalista dels Requetès- i cada tarda les arriàvem, tot plegat en formació i amanit amb uns càntics del Cara al sol que amb aquelles veuetes infantils devien resultar més ridículs que no pas marcials.

Jo no recordo aquella olor de corral que diu Margarit, però si l'aspror de les banderes, el fred i la humitat, la por del mestre i dels càstigs que aquest ens infligia. I l'olor de pixum, perquè a més d'un se'ns entelaven de llàgrimes els ulls o fins i tot se'ns havien escapat unes gotes de pipí només de sentir el nostre nom pronunciat per ell. Només més tard, quan ja vaig ser una mica més gran, vaig entendre que aquell home no era res més que l'adreçador que el règim feixista ens tenia destinat.

Per això deia, al post anterior, que aplaudeixo les paraules fetes poesia que Joan Margarit va pronunciar al Parc de la Ciutadella durant la celebració de la Diada de l'11 de Setembre. Vaig escoltar el poema a través del televisor i tot seguit vaig mirar de trobar-lo reproduït en format de vídeo o de text. No vaig trobar els versos de Margarit enlloc, però avui un correu del Rafa m'avisa que es poden llegir a El blog de Jordi Cervera. He corregut a llegir-los per corroborar el record que em va quedar després d'escoltar-los, i sí, el poema té la força i la rotunditat dels murs de pedra, aixecats carreu a carreu per vèncer el temps, sobretot el cronològic, i per mantenir ben viva la memòria. I ja que veritat i memòria són un bon remei davant de l'amenaça d'aquests ocellots malastrucs que sovint ens sobrevolen, us convido, si no el poguéreu sentir, a clicar i llegir Meditació de Vil·la Joana.

Poesia i Jazz a Llavaneres

2009-09-11T13:36:00.003+02:00

Mai no he sentit la Laia Noguera recitant els seus poemes i ja fa temps que en tinc ganes. El Jordi Llavina sí que l'he sentit i m'agrada la seva poesia. Per sentir-los, a tots dos i el SongBook Trio, i gràcies a l'empenta del Joan Calsapeu, aquest vespre a les 9 seré al Casal de Llavaneres. Si sou a prop i us hi acosteu, penso que no us decebrà pas.

PS: Acabo de sentir el poema que el Joan Margarit ha llegit al Parc de la Ciutadella i l'aplaudeixo. És bo i convenient que algú amb el do de la paraula com ell i més enllà d'interessos partidistes, digui les coses com són quan les ombres del feixisme ens enterboleixen la vida.

Arròs amb conill

2009-09-06T12:31:00.004+02:00

Quan he sortit al pati a collir figues -de l'hort dels avis en queda una magnífica figuera de coll de dama- m'ha sorprès la sentor de les que ja començaven a agrejar al terra. Lluny de repel·lir-me, aquest punt d'agre que hi havia en l'aire m'ha resultat tant proper que m'ha agradat. De cop i volta, també he recuperat el record de les olors del setembre quan era un nen de poble: l'aire espesseït pel most quan passaven els carros amb portadores de raïm camí de les premses, la barreja de pols i suor dels matxos, l'aroma del moscatell quan rebentava ple de sol i sucre a la boca.

I ara, a mida que em vaig fent gran, cada nou setembre és més ferma la creença que si n'hi ha cap de paradís, aquest s'amaga en les olors i els gustos de quan vam ser petits. Per això no m'estranya que avui, que la M. està cuinant un arròs amb conill com el feia la iaia Leonor, el meu fill i el meu sogre estiguin esverats com ho estan. Sentir les olors del món on hem nascut i crescut, tornar-lo a degustar és un acte ple de màgia. Sobretot com quan -com passa avui- a les mans de la M. s'hi poden percebre també les de la iaia Leonor.

El vent a les venes

2009-08-31T18:23:00.003+02:00

Llegit a De les criatures més belles de Vicenç Llorca:

Visc tanta vida en calma
com llum conté aquest port.
M'aturo per sentir
en la vela adormida
el murmuri suau
de generacions
que esperen el moment
dels ulls i la memòria.
Què serè no resulta
més deutor del misteri
que tot allò que he estat.
Sento el vent a les venes
i una pau que em respon
en el límit del buit
i el ple de l'horitzó.

[Vicenç Llorca: De les critures més belles. Ed. Proa, Col. Els llibres de l'Ossa Menor, 278. Barcelona, 2006]

Existir menys

2009-08-15T19:03:00.004+02:00

Llegit a Illa Flaubert de Miquel Àngel Riera:

"Deixà de respirar i ordenà a les seves artèries que alentissin el curs de la sang, en un esforç per existir menys. I es sentí encara millor."

PS: Ara sí, uns dies d'observar només la cadència de la llum en totes les coses del món que abasta la mirada, de sentir els vents i la sal a la pell, d'omplir-se de mar i alleugerir la raó. Uns dies de no fer, d'existir menys, de no ser.

Un home distint

2009-08-13T12:16:00.011+02:00

[Fotografia de Joan Fuxà]

Sí, sí que hi sóc, encara no he fugit. El que passa és que hi ha feines que no volen soroll i per això fa dies que no em sentiu piular. He passat un grapat d'hores de l'estiu garbellant paraules damunt l'escriptori, mirant d'enfilar-les una rere l'altra a puntades de llapis i cops de teclat. I encara que no acabo de saber què en sortirà d'aquest teixir i desteixir una mica obsessiu que m'ha atrapat, quan passi el temps ja es veurà si se'n pot treure algun profit.

Mentrestant, quan se m'encalla algun nus, alço el cap i me'n recordo d'Ell que deu ser a l'hort fent una feina prou semblant, teixint arrels i terra a cops d'aixada o d'arpiots. Però a diferència del que a mi em passa, Ell sí que sap que vol i cap a on va i fa els gestos precisos i exactes que -si el temps hi ajuda- el duran a collir el profit nodridor del seu esforç. Sovint em pregunto si hi ha res més savi que aquest saber fer fruir la terra i l'aigua.

Als vespres, mentre Ell rega, jo llegeixo. Entre tot el que darrerament he llegit, m'he entretingut especialment en una novel·la que tenia pendent de feia temps. Potser ja l'heu llegit, però si no ho heu fet us recomano vivament que llegiu Illa Flaubert de Miquel Àngel Riera. Sempre he defensat la seva poesia, però ara és la seva narrativa que m'ha entusiasmat. Llegint Illa Flaubert he passat algunes de les millors estones d'aquest estiu. I de mostra, un fragment:

"El que més li plaïa, després d'aquells anys de ja no viure al poble entre la gent de sempre, era aquella sensació meravellosa d'haver-se esvanit en ell el concepte d'edat. Ja durant els primers en què vivia al port, havia constatat que era aquell un tema del qual allà ningú no parlava, connivent que devia estar la marineria de no ser els aniversaris la referència més adient per a mesurar unes vides que depenien més de la mar que d'uns procesos de decadència. D'edat, al port, només se'n tenia a partir dels cent anys i, des de l'altre extrem, a partir del néixer i només fins que amb la primera comunió es deixava de ser infant. La inexistència d'aquella pauta atorgava al temps una dimensió nova molt dins la línia oberta que ell perseguia, i s'hi sentia inserit, lliure, sense punts de referència, com es sentiria un peix habitant totes les mars del món. Aquella eliminació de fites, assumida per la gent del port d'una forma tan natural, reconvertia aquell antic concepte de cadència del temps, al qual havia estat acostumat, en una amplària que ho vinculava tot a la idea de paradís. De part seva, ja sobirà de l'illa des de feia moltes tempestes i encara més calmes, es sentia desempallegat del vell hàbit de mesurar la vida, que ara trobava mesquí, i havia assumit aquell més distret sentir del transcórrer amb la mateixa naturalitat amb què la gent del port el portava a la sang. Avesat a no tenir miralls a la caseta del far, la seva imatge només existia per als altres, i, en pensar en ell mateix, havia de recórrer, per a imaginar-se, a les faccions sobreviscudes en una memòria antiga a les quals ni posava esment a fer uns retocs. Tot i això, tot i seguir creient-se de cara tal com fou en la seva primera vida de fill consentit de família benestant, constatava que el seu aspecte havia canviat tant que, pensava, pocs coneguts d'aquella prehistòria seva haurien estat prou perspicaços per identificar-lo. La seva pell, ara feta un regruix, colrada pel sol, l'aigua de mar i l'aire iodat, res no tenia a veure amb la d'abans, esblanqueïda i quasi transparent. Tenia ara, li agradava pensar, el mateix color de 'bronze antic' del qual s'havia vanat Flaubert arran del seu llarg viatge per l'Orient. Quant a la veu, que amb el tabac i la ginebra consumits a dolls havia esdevengut un poc ronca, més baronívola, en res no recordava aquella altra més neta i alta de to amb la qual l'home esvelt que havia estat aconseguia subratllar matisos que, des de la passió que posava a ensenyar literatura, considerava imprescindibles per a fer entrar els vailets dins la medul·la d'una bella frase. Quant a l'aspecte físic, es trobava un poc més baix d'estatura del que era abans, i era conscient de tenir ara una forma de caminar, remodelada per l'avés de fer-ho damunt les roques, que distava d'aquella altra, tan elegant, fins al punt de poder ser considerada, en rigor, la d'un home distint."

[Miquel Àngel Riera: Illa Flaubert, Ed. Destino, col. l'Àncora, 25; Barcelona, 1990]

PS: I després d'acabar la novel·la, m'he adonat que el seu rellotge i el meu no avancen al mateix ritme, que Ell encara alça la mirada i sap dir sense por d'equivocar-se quina és l'hora del dia, no la dels homes que vivim pendents de tantes i tantes coses que a Ell li són supèrflues. Potser sí que Ell és també, sense necessitat de saber-ho, un home distint.

Norai

2009-07-23T19:45:00.004+02:00

[Fotografia de Biel Pons]

Potser perquè les travessies nocturnes ja feia anys que s'havien convertit en una maniobra plena d'incerteses; no ho sap, però ja fa temps que sense adonar-se'n ha agafat el costum cada matinada, quan encara només és mig despert, de tombar-se sobre el seu costat esquerre i enllaçar amb el braç dret la cintura de la dona que dorm al seu costat.

Han passat els anys i els cossos de tots dos ja no són, és clar, aquells cossos joves que eren, però en algun racó de la seva memòria encara crema la promesa d'aquella cintura que podia gairebé circumdar amb les mans com si s'agafés al món. No l'entenia llavors la fascinació que li produïa aquella cintura de la qual s'havia enamorat, però des del dia que la va saber prenyada ja no n'hi va caldre cap d'explicació.

De fill ja no en tindran cap altre, però quan torna havent esquivat els esculls d'una nit tortuosa, s'hi agafa a la cintura d'ella com si fos l'únic norai on amarrar a recer dels naufragis que, mentre la quilla de la barca obria la negror de les aigües, l'amenaçaven. Hi ha matins que aquest és l'únic consol que li queda, que un gest ho és tot. Per això, abans de llevar-se encara fa el ronso uns minuts abraçat a ella i deixa que les primeres llums el gronxin al moll mentre es fa de dia.

Ser o no un país normal?

2009-07-01T21:02:00.006+02:00

Poques vegades podem escoltar algú parlar amb autoritat i amb un discurs net i clar d'alló que coneix. Avui el Dr. Joan Solà ho ha fet al Parlament de Catalunya, ja que ha estat convidat a intervenir davant del ple del Parlament.

Entre altres consideracions que ha fet, el Dr. Solà ha demanat als diputats i diputades que es preguntin si volen o no que siguem un país normal. També ha parlat de la diferència d'ús del català a les aules i als patis de les escoles i de la degradació de les estructures lingüístiques als mitjans de comunicació quan s'ha referit a la salut de la llengua. I ha afegit que només si tingués la consideració social de llengua útil i necessària, el català milloraria la seva mala salut.

El discurs del Dr. Solà conté tota una lliçó de sociolingüística amb diagnòstic i pronòstic inclosos sobre la llengua catalana. Ara toca els polítics, però sobretot a la societat catalana decidir què i com volem parlar. Si no ho fem nosaltres, seran els espanyols en primera instància i els anglesos en segona que decidiran com ho hem de fer, com s'anomenen les nostres coses i fins i tot com ens hem de dir.

Us convido que escolteu el discurs del Dr. Joan Solà en aquest vídeo de VilawebTV. Penso que no us en penedireu, perquè durant els vint minuts que dura no hi ha ni una sola pellofa, tot és gra.

Trens de nit

2009-06-21T21:01:00.003+02:00

Com tantes altres vegades deixes passar els minuts escoltant. Del llit estant sents l'incipient moviment d'un tren, el ferro que gruny als eixos, el xerricar de les rodes que freguen les vies, els cops secs entre els vagons com pedres rodolant per una tartera, la quietud freda d'una altra matinada...

I després, l'esbufec escanyat d'una locomotora com si volgués arrencar les arrels del seu trajecte, els vidres que trontollen lleugerament, el sotragueig compassat del primer tren que emmudeix els silencis durant uns segons. Rectangles de vidrada llum recorren el llenç de les parets i el sostre com una corrua de fantasmes. No són encara les cinc que la nit s'esqueixa.