CRÒNIQUES MATARONINES

ORQUESTRA DE CAMBRA TERRASSA-48 : UN CONCERT EXTRAORDINARI (2a. PART)

2009-07-09T14:14:00.000-07:00

Desprès del descans de rigor, novament Vives va adreçar-se a l'escàs auditori per tal de donar breus anotacions sobre la resta del concert, amb obres de F.I. Beck, la Simfonia op.10 núm. 2 i la Simfonia núm.7 de Fèlix Mendelssohn.

Evidentment el nom de F.I. Beck era totalment desconegut, si ho comparem amb els noms emblemàtics que configuraren la 1a. Part del programa, però tal com va dir Vives, no hi vol dir res, doncs actualment, gràcies a les noves formes de reproducció discogràfica com son els CD o DVD, es possible fer gravacions de forma més acurada, a costos més raonables, la qual cosa permet que musics i investigadors musicals puguin dedicar-se a la recerca d'autors que a principis del segle XXI ens són desconeguts, però que en el seu moment, si van tenir un prestigi, o si més no, van dur a terme una tasca de certa importància, com és el cas de Beck.

Nascut a Manheim al 1740, va formar part de l'orquestra de l'elector Karl Theodor de Sajonia, home aficionat a la música, però no amb les mateixes possibilitats econòmiques que la família Esterhazy, disposava d'una petita orquestra formada per músics procedents de l'estat de Bohèmia, actualment a Xequia. Cal recordar que Bohèmia es coneguda pel cristall, per la cervesa i per la vida bohèmia, que no significa tan sols vida dissipada, sinó que especialment els músics d'aquesta contrada eren grans professionals, que es traslladaven d'orquestra en orquestra.

De tal forma que Beck es va traslladar a Venècia, anys més tard a Marsella i posteriorment a Burdeus on va morir un 31 de desembre de 1809 – d'aquí la coincidència de l'aniversari.

En referència a Mendelssohn, Vives va posar en antecedents al públic de la procedència del compositor. Nascut en el si d'una família de banquers jueus a Hamburg, que es van traslladar a Berlín a causa de certs pronunciaments antisemites, que en res beneficiaven al negoci bancari. A Berlín es varen establir amb l'estatus que el seu negoci requeria, fins i tot renunciant a la seva religió i convertint-se al cristianisme, i es relacionaren amb lo bo i millor de la societat berlinesa, a base de convits, festes i negocis.

Fèlix quan va composar aquesta simfonia tenia entre 12 i 14 anys, i en aquell moment era tot un figura amb molts aspectes de l'art, especialment en el dibuix, i el coneixement. Ja amb grans dots musicals, composava obres per a esdeveniments familiars, com el cas de la simfonia que ens ocupa, estrenada per un aniversari. Vives va insistir al públic en que valorés la gran qualitat d'aquesta simfonia, composada a edat tan jove.

I com és lògic, l'orquestra Terrassa-48 no va decebre en absolut, ben al contrari, malgrat el desconeixement de F.I. Beck, la interpretació va a donar a conèixer un autor de gran correcció musical, no exempte de sensibilitat i de bon gust, demostrada en cada u dels quatre moviments de l'obra. Una obra de qualitat i d'interès, amb alguns moments de brillantor que mantenien perfecte equilibri amb d'altres de dolçor i tranquil·litat.

El colofó final amb la interpretació de la Simfonia núm. 7 de Mendelssohn on efectivament ja des del primer moviment s'observa que estem escoltant una obra estèticament molt acurada, essent un reflex de la disciplina que va imperar sempre en la vida del compositor. A destacar els pizzicato d'aquest moviment que entren en un joc en una composició de formes musicals clàssiques, plenes de lirisme i llenguatge musical harmònic, fent especial incidència en un incipient romanticisme que ja es comença a valorar a través del color orquestral.

És una peça on dominen l'espontaneïtat, delicadesa i mesura, amb moments plens de dinamisme i energia.

En resum, un agradable vetllada musical on l'entès i l'aficionat varen gaudir d'un excel·lent programa i d'una magnífica interpretació.

ORQUESTRA DE CAMBRA TERRASSA-48 : UN CONCERT EXTRAORDINARI (1a. PART)

2009-07-01T12:11:00.000-07:00

La coincidència dels aniversaris de les defuncions d'una sèrie de compositors com G.F. Haendel, F.J. Haydn, H. Purcell o F. Mendelssohn va ser motiu de sobres perquè dins la programació del VII cicle de concerts corresponent a la temporada 2009, organitzada pel Foment Mataroní, l'orquestra de cambra Terrassa-48, auspiciada per l'obra social de Caixa Terrassa, fes les dèl·licies del sempre escàs i envellit public present – a veure, ON SÓN ELS ESTUDIANTS DE MÚSICA de la ciutat? On és la “gent de la cultura” que només va a on se'ls veu? - gaudís d'un molt ben triat programa d'aniversari, no se sí feliç o no, doncs les defuncions no ho solen ser-ho gaire, de música barroca i romàntica.

Joan Vives, habitual encarregat de la presentació de l'esdeveniment, va fer esment a les dates concretes i rodones que tenen confluència a l'any 2009: 200 aniversari de la mort de Haydn, 250 de la de Händel, 350 del neixment de H. Purcell i no oblidem el centenari de la mort d'Isaac Albèniz o el 200 de la de F.Mendelssohn.

L'ordre del programa va ser: Concerto Grosso op. 6 núm. 4 de Händel, Simfonia núm. 39 de Haydn, Simfonia op. 10. núm. 2 de F.I. Beck i per finalitzar al Simfonia núm. 7 de F. Mendelssohn.

En referència al Concerto Grosso núm. 6 de Heandel, Vives va fer esment de l'origen d'aquest tipus de modalitat de concert, que procedia d'Itàlia, essent el seu autor més representatiu Arcangelo Corelli i els seus 12 Concerto Grosso, que el compositor alemany va conèixer de primera mà, i al seu país d'origen.

Fent un retorn a la història, el conegut musicòleg i locutor de Catalunya Música, va situar al públic a conèixer a un Händel que passava moments magres, degut a la crisi de l'opera on formes i temes ja no eren rebuts de bon grat pel públic anglès. El director de la Royal Academy of Music va estar des del 1720 fins al 1742, vivint una etapa de decadència, que es va resoldre amb el seu oratori més conegut El Messies on novament el triomf el va somriure, tot i que els seus Concerti Grossi, entre els que s'inclou el número 4, també varen tenir un èxit aclaparador.

Durant aquesta època, no va deixar de composar i són precisament aquests Concerti Grossi (plural de totes les composicions) fruit del període esmentant, doncs “va tenir que recorre a l'enginy per tal de sortir de la crisi”. Molt semblants en estructura als de Corelli, els de Händel són més pomposos, més “al gust britànic”, amb utilització de més instruments, i amb la particularitat del diàleg dels primers faristols de cada secció dialogant. “És una formula que cau en l'oblid, però que en Heandel esdevé tot un referent del panorama musical a Europa”.

Pel que fa a la Simfonia 39 de F.J.Haydn, enquadrada dins el moviment Sturm un Drang, (tempesta i acció), al igual que la núm.44 Fúnebre, que l'orquestra de cambra de Granollers va interpretar la temporada passada.

És aquesta simfonia, la 39, d'una estètica on l'equilibri entre la contundència i la tranquil·litat es posa de manifest. Recordem novament la relació de F.J. Haydn i la família dels Esterhazy, que passava temporades al seu castell de Eisenstadt, i d'altres a la seva propietat prop de l'actual frontera hongaresa, Esterháza, fet que implicava el trasllat de tot el personal, inclòs el mestre de capella, Haydn, i els músics.

Esterháza era un lloc força solitari i allunyat del món, però la família Esterhazy era prou noble i poderosa com perquè fins i tot l'emperadriu Maria Teresa hi fes alguna estada a la localitat. No obstant, l'allunyament de l'indret va ser prou propici per a la genialitat del compositor austríac que bo i allunyat de les corrents musicals, “la solitud dels paratges generés les seves composicions “sturm und drung. Aquesta composició consta de quatre temps, poc habitual per l'època, doncs en solien ser tres, i es de destacar els silencis, uns instants de temps on els músics no toquen. Heandel no els utilitzava, però Haydn sí. La música evoluciona i amb Haydn entrem en el Romanticisme”.

El públic, ja situat dins el context barroc – encara que la cortina de l'escenari del Foment és negre com el carbó i els membres de l'orquestra acompanyen amb el vestit el dol de l'espai – Quim Térmens al capdavant de l'orquestra i des del seu lloc de concertino va dirigir al conjunt de músics de manera precisa, amb una excel·lent coordinació, entre tots els membres de l'orquestra, sense gaire bé cordes que desafinessin, fet que va permetre apreciar les observacions de Vives amb molta cura i exactitud.

Tot i que el programa de mà no ho indicava, el Concerto Grosso op.6 núm 4 de Händel consta de 5 moviments: Larghetto, Andande, Allegro, Polonaise i Allegro ma non troppo.

L'orquestra Terrassa-48 va fer una interpretació brillant, exquisida, executant els diferents Tempi de forma equilibrada, destacant brillantor, pompositat, però també lirisme i l'encís del mestratge d'un compositor que va saber combinar perfectament una confrontació entre lent i ràpid, potencia i dolçor, la plenitud d'un gran cor i la tenuitat d'un trio... les llums i les ombres del barroc.

Pel que fa a la simfonia núm.39 de Haydn, no és una de les més conegudes. Consta de quatre moviments, amb simetria en el primer i el quart pel que fa a la rotunditat de l'execució musical. Enquadrada perfectament dins el Sturm und Drang, aquesta composició mostra una nova i profunda expressió en comparació amb el que s'estava fent a l'època. Musicalment, es pot copsar una una madura individualitat, emanada tant d'una actitud introspectiva – recordem la solitud d'Esterháza – com una escalada emocional.

L'orquestra Terrassa-48 va interpretar la peça amb dinamisme, amb un perfecte coneixement de la partitura, destacant la forta tensió harmònica, l'aspror del contrapunt, en molts cops del neobarroc amb algunes forçades tessitures dels instruments de vent. És una peça on s'observen clarament tant una expressió apassionada com una ensimiasmada melancolia. L'angoixa i inquietud es manifesten en alguns dels passatges modulatoris i en la insistència en els motius rítmics.

BASES PER LA SANT LLUC-20009

2009-06-30T12:05:00.000-07:00

L'Associació Sant LLuc per l'Art m'ha fet arribar les bases per la convocatòria d'enguany, les quals paso a exposar per a informació dels lectors, tot agraint la deferència d'aquesta entitat envers aquestes Cròniques com a mitjà de comunicació.

COL·LECTIVA SANT LLUC 2009
Ateneu Caixa Laietana, c/ Bonaire 3-5, MATARÓ
Del 17 de setembre al 18 d’octubre de 2009

PARTICIPANTS
Podran participar-hi tots els socis de l'Associació Sant Lluc per l'Art.
Tots els artistes maresmencs, siguin o no socis de l’Associació.

OBRA
Una sola obra, de tema lliure i original, per participant.
dimensions de l’obra

DIBUIX, PINTURA, GRAVAT i ESMALT (Amb el suport suficientment rígid)
Amplada: màxima, 118 cm i mínima, 40 cm (marc inclòs).
Alçada: lliure (en funció de la paret de la sala).

ESCULTURA
Màximes: 170 (alçada) x 60 x 60 cm.

INSTAL·LACIONS i D’ALTRES PROPOSTES PLÀSTIQUES
Segons espai disponible i en les condicions que estipuli la Propietat de la Sala.
Recepció de l’obra
Ateneu Caixa Laietana, c/Bonaire 3-5 - Mataró
Dimarts 1, dimecres 2 i dijous 3 de setembre, de 17 a 20:15h.

INSCRIPCIÓ
15 € per als no socis de l’Associació Sant Lluc per l’Art
Gratuïta per als socis que hagin satisfet la quota anual.
Presentar la butlleta d'inscripció complimentada a l’entrega de l'obra.
En dipositar l’obra, es lliurarà el rebut corresponent.

SELECCIÓ DE LES OBRES
S’exposaran 90 obres, que el Jurat seleccionarà d’entre totes les presentades. Les obres dels artistes homenatjats estan incloses en aquest nombre, però no passaran cap selecció prèvia.
La relació d’artistes seleccionats quedarà exposada des de dimarts 8 a les cartelleres de l’Associació al Casal i a La Presó, a la plana web de l’Associació: www.santlluc.org i al blog: www.associaciosantlluc.blogspot.com/
No s’informarà personalment als artistes no seleccionats.
Recollida de les obres
Les obres no seleccionades s’han de recollir el dimecres 9 o el dijous 10 de setembre, de 18 a 20:15h, a l’Ateneu Caixa Laietana.
Les obres seleccionades (exposades) s’han de retirar el dilluns 19 i el dimarts 20 d’octubre de 18 a 20:15h, a l’Ateneu Caixa Laietana.
Per recollir-les caldrà presentar el rebut que es lliuri a l'entrega de l'obra.
Les obres no retirades en els terminis assenyalats passaran a disposició de l’organització, que en podrà disposar lliurement.

CONDICIONS
L’Organització tindrà la major cura per garantir el bon estat de les obres, però declina tota responsabilitat per qualsevol perjudici aliè a la seva voluntat que es pugui produir durant el seu transport, dipòsit o exposició.
La presentació de l’obra significa l’acceptació de les Bases per part del participant. El seu incompliment suposarà la no acceptació de l’obra.

PROMOCIÓ Artistes Joves
(fins a 30 anys)
A fi d’estimular la participació i promocionar l'obra d’artistes joves (fins a 30 anys),
El Jurat farà una selecció (si s’escau) de les millors obres presentades, d’artistes que no hagin estat seleccionats més de 2 vegades anteriorment.
La selecció feta pel Jurat es donarà a conèixer durant la inauguració de la Col·lectiva Sant Lluc 2009.
Aquestes obres seleccionades seran destacades, a l’Exposició, evidenciant el reconeixement de l'Organització de la mostra.
Durant l'any 2010 es farà una Mostra Col.lectiva dels artistes seleccionats, en un espai encara per determinar.

EXPOSICIONS

2009-06-28T12:00:00.000-07:00

La pintora mataronina Imma Benet, exposarà a la mostra col·lectiva que la galeria Global Art del carrer Sant Eusebi, 57 de Barcelona, organitza des del proper 2 de juliol fins al 15 de setembre d'enguany.

Tal com es va esmentar en aquest mateix blog el juliol del 2008: Imma Benet és una dona dinàmica i activa, que pinta paisatge urbà o natural, amb traça ferma i curta, amb energia i valor. Sap crear un cromatisme molt particular; no és ni exquisid ni elegant. Però es profund, treballat molt intens... imaginatiu, qualitat que també aplica a la perspectiva i a l’espai. La Imma no s’està per subtileses. Te massa potencia com per entretenir-se en minuciositats. Pinta amb la grandesa de persona que traspassa a la tela el que veu, el que sent el que li transmet l’ànima del paisatge, amb tons d’impressionisme però que denoten un inici d’evolució cap a l’abstracció, on la “rauxa” pictòrica d’Imma Banet, pot trobar un camp per abonar, molt adequat al seu tarannà.

Des d'aquestes Cròniques li desitgem èxit en aquesta mostra, com també hem rebut notícies de l'excel·lent acollida que la mostra que el pintor madrileny afincat a Mataró, i en aquests moments resident a Dubai, Antonio Gutiérrez Rodríguez – De Antonio – ha tingut a la capital de Bahrein.

L'exposició va tenir lloc a la Galeria 76 de l'International Art Center de Dubai, fins el passat 26 de juny. En la seva inauguració, va comptar amb la presència de l'ambaixador espanyol al Emirats Àrabs i va consistir en una sèrie de dibuixos de la nova fornada de l'artista, dels quals en mostrem un tast.

De Antonio continua amb la seva força expressiva, però difuminant formes, quasi abandonant el figuratiu per anar-se introduint mica en mica en l'abstracció. El traç continua ple de fermesa i el cromatisme és més auster.

TXEMA GARCÍA DOMÍNGUEZ – LA COMPLEXITAT EN LA PINTURA

2009-06-23T12:17:00.000-07:00

El Popular, un bar restaurant del carrer Sant Joaquín número 2 de Mataró, i on també si pot anar a fer una copa, acull l'exposició de Txema García Domínguez, un pintor molt jove, que mostra una obra absolutament heterodoxa, dispar, difícil de qualificar, però per les raons que s'acaben d'exposar, atrau l'atenció de l'espectador.

Veritablement hi ha una potencia expressiva única, un estrany magnetisme que envolta a un artista complex, apassionat, vibrant, que té molt que dir, però també molt de camí per recorre.
Tot i així, a primer cop de vista, a l'espectador li resulta familiar l'obra. I es que en molts dels treballs recorda l'animació de George Dunning i el film de The Beatles “El submarí groc”. Però evidentment, la diferència es nota en les formes, continguts i missatges, tot plegat envoltat d'una singular adoració per Arcimboldo.

García Domínguez utilitza tota mena de materials, oli, colage, llapis, etc. I aboca en la seva obra, les seves obsessions, els seus desitjos, les seves il·lusions i molta crítica i frustració envers l'ésser humà i la seva evolució.

Algunes obres com Archivaldo, Adelante, la Mujer y su carisma i fins i tot un molt particular autoretrat, mostren a un artista en plena fase d'experimentació, a la recerca de si mateix, mostrant un món interior a vegades esquinçant, a vegades tendre, a vegades optimista, a vegades enfonsat.

Hi ho fa amb la virulència d'un cromatisme bàsic, amb traç impulsiu, sense seguir acadamicismes, dur i contundent. Tarde de toros podria ser la unificació d'aquests conceptes. Una obra plena de simbolisme, doncs no es el que expressa a primer cop de vista, sinó la impassibilitat de la societat actual.

Txema García Domínguez té molt que dir i expressar. Sense dubte, aporta la ventada que anuncia la tempesta, i per tant, resulta innovador. Però la rauxa no pot ser permanent. Tot en la vida té un procés, fins i tot la descarga de trons i llamps, i es necessari el temps, per trobar l'equilibri, la tècnica i la màgia del ser de l'artista.

CAPGROS i COL·LLEGI D'APARALLADORS: LLUMINOSITAT I ENCÍS EN DUES SALES D'EXPOSICIONS

2009-06-16T13:53:00.000-07:00

Que sí, que més enllà del Torres Garcia hi ha vida, afortunadament, tot i que la crítica oficial i unipersonal de la ciutat s'hagi dedicat a destacar al seu blog el “pedigree” dels membres del Jurat, com a única opció a la seva pèrdua de credibilitat en quan a l'ús de criteris objectius en la selecció de l'obra guardonada aquest any. A Mataró, som i serem Capsgrossos, però ens és molt emprenyador que pagant el que deu haver cobrat aquest jurat, els seus membres ens tinguin per “pringats i pardillos”.

I la vida existeix, naturalment, amb treball constant, a la recerca tant de tècnica com d'expressió espiritual de l'art. L'Albert Romero i la Marisa Blasco ens ho demostren.

ESPAI CAP GROS: EL DOLÇ i ROMÀNTIC ENCÍS DE MARISA BLASCO: ( i II EXPOSICIÓ)

2009-06-16T13:40:00.000-07:00

Marisa Blasco, alumna de Marta Duran i d'Albert Alìs, presenta una obra tendra, càlida, sense pretensions, que acompanya i tal com va destacar M. Ros, tranquil·litza, que es contempla sense fixacions però que relaxa la vista i l'ànima agraeix.

Marines, interiors i bodegons, tècnica oli s/tela, format entre mig i petit. Una obra acadèmica, clàssica però en les pinzellades es demostra un gran sensibilitat en la tria de cromatismes, els seus degradats, i en els entorns triats.

No hi ha cap mena d'agressivitat, però si certes concessions a l'impressionisme, al color pel color, tot i que, en la tria dels paisatges no deixa de recordarnos certes tonalitats del barroc.

Els que coneixem a l'autora i la seva obra, observem una clara evolució de les primeres marines a la pintura actual, molt més professional, i on hi ha abocats tota mena de dolços sentiments.

No ens hi trencarem les banyes amb la seva obra, ni falta que fa, i de ben segur la crítica més aferrissada i contundent la menysprearia, perquè la sensibilitat es precisament una de les mancances de la crítica. Marisa Blasco no guanyarà mai el Torres García, ni tan sols la nominaran per l'exposició, però amb la seva obra, qualsevol persona d'esperit delicat i romàntic s'identificarà, qualsevol paret de qualsevol casa brillarà amb llum pròpia, i qualsevol entorn tindrà amb l'obra de la Marisa, unes taques de brillantor, unes notes de color i moltes espurnes de serenor i tendresa.

L'exposició romandrà oberta fins al proper 25 de juny d'enguany.

ESPAI CAP GROS: EL DOLÇ i ROMÀNTIC ENCÍS DE MARISA BLASCO: (I) PRESENTACIÓ

2009-06-16T12:35:00.000-07:00

El passat 29 de maig va tenir lloc a la recepció del setmanari Capgros, la inauguració de la mostra: Marisa Blasco – Blau íntim. Un espai ple de gom a gom d'amics i artistes que van gaudir d'un acte on la música i la poesia varen envoltar romànticament l'obra de Blasco.

Mateu Ros, director de la publicació va iniciar el torn d'intervencions donant la benvinguda i tot comentant que coneixia poc a l'artista, però “la mostra ha tingut una gran convocatòria. La Marisa és una dona que dóna força i tranquil·litza. És una persona que se l'estimen”.

Tot felicitant a l'artista i desitjant-li que continués creixent i evolucionat, va passar el torn a Carlos Soriano, marit de la Marisa, qui ja se sentia emocionada i agraïda.

Soriano, respecte a la mostra de la seva esposa va expressar “Marisa no quería convocar a la crítica oficial, pero no podía faltar (en referència a Pere Pascual) “és la dona que més pensa en mi” - Pere Pascual sabe que le queremos". Soriano va llegir tot seguit les paraules de Pascual publicades al seu blog “Transport Públic”, on elogiava i encoratjava a Blasco en el camí de l'art.

Carlos Soriano també va tenir paraules per Nico del Rio, recentment traspassat, qui amb la seva galeria Tertre va donar oportunitat a molts artistes durant els anys setanta. “La casa de Nico és el arte que vino i se estuvo por mucho tiempo” I finalment, fent esment a l'admiració pel pintor Niebla, seguidament va passar a la lectura musicada de dos poemes, un de Pablo Neruda “Tu risa” i a un altre de Miguel Hernández, de gran influència en la vida de Marisa Blasco, doncs els seus pares hi tenien una gran amistat.

L'acte va acabar amb el amb la sorpresa d'un poema musicat “Será Marisa tu costado”, cantat per Carlos Soriano pare i fill, i el poema que Manuel Patricio va dedicar a Marisa Blasco en motiu de la seva primera exposició al Museu de la Marina de Vilassar de Mar fa més de deu anys.

Un acte emotiu, tant per l'artista – qui desconeixia la sorpresa final – i pels presents que varem poder gaudir de l'esforç i l'estima d'una família per la seva mare i esposa.

ALBERTO ROMERO GIL:LA DIVERSITAT DE LA LLUM I LA PRECISIÓ DEL DETALL (i II)

2009-06-16T12:24:00.000-07:00

Amb aproximadament una vintena de peces presentades, la nota predominant en aquesta mostra és la Llum, d'una nitidesa i pulcritud extraordinària, una blancor i puresa infinites.

La seva obra aparenta senzillesa, és quotidiana sense pretensions ni grandiloqüències. Objectes humils que habiten amb nosaltres en qualsevol llar, es converteixen a través de la precisa única pinzellada de Romero en obres d'art.

A través de la mirada de l'artista, una peça de roba, uns ous a l'ouera, un clavell, un pot d'olives, uns branques de pastanaga, dos pots, etc., produeixen en l'espectador admiració i sorpresa, doncs si bé la idea no es nova – recordem la reivindicació de Joan Brossa d'aquesta quotidianitat, però de forma més vulgar – contemplar-ho en una mostra d'adoració al realisme no deixa de sobtar.

Romero acostuma a treballar amb format petit, bé amb oli s/tela o s/taula, aprofitant fins i tot la pròpia base d'aquesta, no tan sols com a material, sinó com a color. Així es pot veure amb Dos coliflores. L'únic format gran el veiem en Perfiles topográficos, on l'especial tractament de llum i del color en el cel, els terrosos d'un paisatge urbà, desolat, una magnífica perspectiva mostren una obra plena d'encís no por lo bonic sinó per la singularitat d'un entorn.

L'obra presentada oscil·la entre els anys 2007 i 2008, però hi ha un treball absolutament curiós de l'any 2002 fet a llapis s/paper: Camino a la victoria de Samotracia. Sense dubte, va ser un dels seus primers treballs, però és d'agrair que l'hagi exposat perquè dins la tècnica del realisme, entra dins l'entorn del surrealisme, amb unes connotaciones que en res s'avenen a l'obra actual.

Una exposició no exempta d'interès per sortir de l'excessiu avantguardisme pel que estem pressionats. No obstant, la joventut de l'artista també es fa notar en aquesta mostra, i evidentment és d'esperar una evolució d'Alberto Romero, doncs si bé transmet una imatge serena i assossegada, amb una molt bona base tècnica, val a dir que també es fa notar certa fredor en la mateixa. A diferència del parer del president de la Sant Lluc, el misticisme sempre emet certa calidesa, i en aquesta mostra se'n troba a faltar.

ALBERTO ROMERO GIL: LA DIVERSITAT DE LA LLUM I LA PRECISIÓ DEL DETALL (I) DISCURSOS

2009-06-16T12:09:00.000-07:00

Des del passat 29 de maig i fins al 3 de juliol d'enguany, la Sala del Col·legi d'Aparalladors acull la mostra d'Alberto Romero Gil, La Luz revelada, organitzada per l'Associació Sant Lluc per l'Art, i a càrrec de Teresa Roig com a responsable de la seva estructura.

En l'acte d'inauguració, i davant d'una vintena de persones on predominava gent de l'ofici, Antoni Floriach, vocal territorial i delegat de l'esmentat Col·legi d'Aparelladors, va adreçar unes breus paraules d'agraïment a l'entitat artística , tot cedint immediatament la paraula a Antoni Luís, President de la mateixa, qui encetà igualment el seu parlament amb mots adreçats a Teresa Roig per la tasca duta a terme.

De la personalitat d'Alberto Romero en va destacar la seva fidelitat a les diverses convocatòries de la Col·lectiva de tardor, la timidesa de l'artista a qui no li agrada que se'n parli d'ell, però va fer especial incidència en el mestratge rebut per Romero: el gran Antonio López ha estat qui ha guiat la seva tècnica i la seva direcció en l'art. “Té clar el tarannà que ha de seguir per anar creixent. La seva sensibilitat i formació li predisposa a escometre un gran repte”.

A nivell tècnic, Luis va posar èmfasi en la mística i la realitat de la llum que utilitza Romero. Finalment, va acabar la seva intervenció destacant la fidelitat del pintor a ell mateix, la seva “fusta” en el seu sentit més artístic, i com aquesta va anar fluint des de les bassaroles fins al moment d'aquesta exposició, mostrant tot el seu potencial.

I com que el polític de torn no podia faltar, i en aquest cas, ves per on, l'alcalde hi era present, no se'n va estar de fer el seu petit discurs, afortunadament no massa llarg, qualificant la mostra de magnífica, tot destacant la intensitat de la setmana a nivell pictòric: inauguració de la mostre de Joves de la Sant Lluc, el Torres García i ara aquesta exposició: “Moltes coses que van passant en els espais i en el temps. La feina incansable per la Sant Lluc per l'Art ha fet el triplet aquesta setmana, que s'ha de sumar en els esforços amb totes les polèmiques, controvèrsies a superar quan les coses no van bé (...) i també la implicació de l'administració (...)

EL SWING AL FOMENT MATARONÍ

2009-06-03T14:19:00.000-07:00

Dins la temporada del VII cicle de concerts, el passat divendres, 22 de maig quasi mitja platea del Foment Mataroní es va omplir per sentir a la Big Band Jazz Maresme, que va interpretar peces de jazz compostes per Olivier, Nelson, Bob Mintzer, Sammy Nestico, Miche Abene entre molts d'altres.

I val a dir que veritablement va resultar una excel·lent vetllada, on el public present - per descomptat com “d'habitude”, sense polítics ni gent destacada de la món de la cultura, si és que ni ha – va gaudir de peces que si bé no son conegudes pel gran públic, i es poden considerar molt especialitzades dins el context jazzistic, no ens em vam estar de seguir el ritme amb el cap o amb els peus, un bon ritme d'una banda ben coordinada, professional i sobre tot amb un profund sentiment del “swing”, que no va deixar de sorprendre, doncs ja se sap que els originals són molt difícils d'igualar, però la Big Band Maresme no es va quedar gaire enrera.

Si bé aquesta cronista accidental no està molt avesada dins el món del jazz, si disposa d'alguns coneixements dels clàssics de la Big Band com Benny Goodman, Arty Shaw, Henry James, Glenn Miller, Count Bassie, Duke Ellington, Louis Ambstrong i un munt de noms que configuren tota una enciclopèdia del JAZZ, en tots els seus sub-gèneres: Bop. Swing, Big Band, Free Jazz, ragtime, Dixieland, etc., etc., i per tant no se n'està d'esmentar que el nivell de la Big Band del Maresme es considerable, i que el sue director, Gerad Nieto – que en unes paraules adreçades al públic va mostrar-se molt content d'estar al Foment “Els principis de la Big Band Maresme varen ser al Foment” - va una excel·lent tasca tant en la direcció musical, com en l'adaptació de les peces, sabent extreure de cada músic, tot el seu potencial.

El conjunt format per trompetes, trombons, saxos alts, saxos tenors, saxo bariton guitarra, contrabaix i bateria, va comptar amb Marian Barahona, la cantant-solista, va demostrar gran professionalitat, una veu acurada per l'entorn jazzistic, experiència i saber estar a l'escenari, tot i que en les peces més blues o de sentiments més profunds (Come Rain or Come Shine, Angel Eyes, This can't be love), li faltava el to de veu trencada, esquinçada de les que tantes reminiscències tenim en les veus d'Ella Fitzerald o Billie Holiday.

En canvi, va resultar totalment sensacional en les peces més rítmiques com A tisket a tasket, Almost like being in love, etc.

Cada membre de la banda va tenir l'oportunitat del seu solo, i en absolut varen defraudar, ben al contrari, varen saber entusiasmar amb tots els instruments, inclòs el director, Gerard Nieto, que tocava el piano, i també va fer un solo de trompeta.

Cançons com Miss Fine de Oliver Nelson, A beautiful friendship de Stanley Styne & Donald Kah amb arranjaments de Sammy Nestico, Knarf de Michel Abene amb un magnific Piero Cozi com a saxo bariton i un final de festa de tots els components amb els seus instruments amb la peça Mr. Better de James Morrison amb arranjaments del mateix Gerad Nieto varen constituir juntament amb els interpretades per Barahona un bon programa jazzistic, que va fer les delícies de tothom.

Ivo Oller, Albert Cruz, Leandre López, Ignasi Franco com a Trompetes, Xavi Anglada, Joan Massats, Pere Bono i Pep Moliner com a Trombons, Saxos alts: Nil Villà i Albert Comaleras. Saxos tenors: Jaume Maristany, Joan Moragas. Piero Cozi com a Saxo baríton i Lluís Murillas, Pep Rius i March Buch a la Guitarra, Contrabaix i Bateria respectivament configuren un conjunt molt meritori i perfectament exportable musicalment parlant, tant fora de les contrades catalanes com de les estatals.

Els aplaudiments del públic varen propiciar un bis. Concretament Makin' Whoopee.

És d'agrair aquest tipus de concerts que dins una programació musical essencialment de música clàssica, doncs el Jazz ja fa anys que ha entrat dins aquesta categoria i és molt positiu que se li dediquin espais dins les programacions de teatres i sales de concert.

3a. BIENAL TORRES GARCÍA- CIUTAT DE MATARÓ: MÉS QUE DISCUTIBLE (i II)

2009-05-29T16:02:00.000-07:00

Tal com ja s'ha informat pels mitjans locals de comunicació, el jurat de la 3a edició del Premi de Pintura Torres García – Ciutat de Mataró, format per:

Daniel Giralt Miracle – Arnau Puig – Francesc Rodón – Julio Vaquero i Pilar Vélez, proclama com a guanyador a l'artista Marc Llacuna Muyor, per l'obra CAT/122-09, concedint quatre Guardons a: Isabel Ferrer Tàpia, Ma. Carmen Molina Cantabella, Klaus Peter Ohnsmann i Ma. Dolores Rusiñol Masramón.

El jurat, per unanimitat, decideix concedir una Menció a Paulo Antonio Escobar Elorza.

Bé, com podran comprovar els amics lectors, aquí m'he limitat a copiar descaradament el que diu l'acte del veredicte, publicada en el catàleg, simplement per complir amb el deure informatiu.

Si més no, però, en aquest segon àmbit me n'estaré de fer una crítica més precisa de les obres. Pot ser ho faré en un tercer.

La meva afició per la recerca històrica i per l'arxivística, fa que obsessivament no em quedi em la superficialitat dels fets. Per tant, deixant-me emportar pel meu desig de furgar i conèixer, m'he endinsat dins la història pública de la biennal – els tres catàlegs – passant tot seguit a exposar els següents fets, deixant a la intel·ligència del lector – que se que n'és molta – tregui les seves pròpies conclusions.

Els pintors mataronins Josep Ma. Codina, Marc Llacuna i Marta Duran i la barcelonina Assumpta Vilalta són els únics en les 3 edicions que han estat seleccionats, essent Codina i Llacuna Guardonats en la primera edició.

D'altres artistes procedents de diversos indrets d'Espanya, han repetit en dues edicions:

Christophe Chaumet – seleccionat al 2005 i 2009.
Javier Soria Ortega – Guardonat al 2007 i seleccionat al 2009.
Mercè Sebastià Noguera – seleccionada al 2007 i 2009.
Massimo Cova – seleccionat al 2005 i 2007.
Monika Grygier – seleccionada al 2007 i 2009.
Antonio Llanas -2005 i 2007.
Elena Martí Romera – Elena Martí Zaro – seleccionades al 2007 i 2009.
Tomàs Martínez Suñol – seleccionat al 2005 i 2007.
Carlos Soriano – seleccionat al 2005 i 2007.
José A. Torregrosa – seleccionat al 2007 i 2009.
Salvador Valente - seleccionat al 2007 i 2009.

No tan sols hi ha aquesta repetició de participants. Convido al lector a observar l'obra presentada de diferents autors, inclòs el guanyador.

MARC LLACUNA -2005-2007 i 2009

2009-05-29T15:54:00.000-07:00

Per odre, foto inferior - en color - edició 2005 - foto de la dreta - edició 2007 i la foto d'enguany amb l'autor al costat del quadre, edició 2009

JAVIER SORIA i JOSÉ ANTONIO TORREGROSA - 2007 -2009

2009-05-29T15:42:00.000-07:00

Per ordre:

Javier Soria Ortega - foto esquerra edició 2007 - foto dreta edició 2009

José Antonio Torregrosa - foto esquerra edició 2007 i foto dreta edició 2009

JOSEP Ma. CODINA - 2005, 2007 i 2009

2009-05-29T15:36:00.000-07:00

Per ordre, edició 2005 (foto inferior) - edició 2007 (foto de la dreta) i al centre l'edició d'enguany 2009

CHRISTOPHE CHAUMET - 2005 (foto esquerra) - 2009 (dreta)

2009-05-29T15:24:00.001-07:00

CONCLUSIÓ:

El que se'n pot treure de la documentació presentada - i se'n podrien posar més de fotografies - és en primer lloc una més que discutible selecció d'obra - en aquesta 3a edició els comentaris senyalaven la baixada de qualitat - on a través de la fotografia – prego disculpes sinó és molt nítida, però les he extret escanejant els diversos catàlegs – es pot veure una escassa per no dir nul·la evolució de tècnica i de temes, que fan que sigui incomprensible la poca memòria i poc criteri del Jurat.

Un Jurat, de “campanillas”, però que està passat de moda, que encara viu a les reminiscències del maig del 68, d'avantguardes que no han deixat empremtes, massa apoltronat al poder de les institucions governamentals. Un jurat envellit i carca, poc objectiu i absolutament parcial, entronitzat com vaques sagrades a la Índia, però que en res respon a la realitat de l'art contemporani actual, en total recessió no tan sols per la crisi econòmica, sinó la crisi d'imaginació i de recerca.

Poden ser “gloriosos” noms de l'estudi de la història de l'art, de reconegut prestigi, però a excepció del “mundillo” no els coneix ni Déu. Si més no, però, disposen de poder i de capacitat de decisió suficient com per influir i imposar criteris i artistes segons convingui.

Un Jurat que en amb la tria de l'obra guardonada ha donat pas a tota mena d'especulacions dins l'àmbit artístic mataroní, la qual cosa hauria de fer reflexionar a la gent de la Sant Lluc, doncs el seu esforç per donar sortida a aquest premi, s'està veient minvat per aquest factor.

La tria d'obres a través de fotografia també és un fet qüestionat pels artistes, però en aquest punt, el fet d'evitar costos prima sobre l'obra, en detriment d'una visualització seriosa i profunda del material i tècnica emprats.

La biennal Torres García no atrau al mataroní de peu, al ciutadà gris, ni a la gent corrent que passa pel carrer i vol visitar exposicions, per més esforços que l'Ajuntament, la Sant Lluc i els mitjans de comunicació hi facin.

De cara a una futura edició – que es d'esperar que es celebri, si el mecenes que “apujina” - doncs els patrocinadors també han anat de baixa. On és la Hartmann?, per exemple - els diners no se'n cansa – cal que la Sant Lluc analitzi i faci un estudi seriós de què és el que vol obtenir del premi i que cal canviar o eliminar per assolir els objectius que es proposin.

És una meravellosa idea, i aquesta entitat creu en ella, però depèn massa d'estaments i d'elements oficials, la qual cosa pot provocar que el Torrés García es quedi tan sols en un premi local.

3a. BIENAL TORRES GARCÍA- CIUTAT DE MATARÓ: MÉS QUE DISCUTIBLE - (I)

2009-05-28T16:14:00.000-07:00

L'esforç encomiable, titànic, entusiàstic, d'autèntica fe en la creença d'un projecte que fa l'Associació Sant Lluc per l'Art, no ha està obtenint amb el premi de Pintura Torres García la recompensa que talment mereix, ni el suport popular – de la gent del carrer de Mataró – que caldría.

Y aquesta cronista ho acaba de comprovar avui, 28 de maig de 2009 amb l'assistència a l'acte de lliurament de guardons, on majoritàriament el públic era de l'ofici, pintors, vinculats estretament amb la Sant Lluc, guardonats, i familiars. Afortunadament, la sala d'actes de Caixa Laietana no hi han quedat cadires buides, i el conjunt dels presents formava una bona “bohèmia pictòrica”, juntament amb alguns dels patrocinadors i algun regidor no se si despistat o no. El cas es que CAP MEMBRE DEL PATRONAT DE CULTURA - IMAC - HI ERA PRESENT, fet aquest força habitual, tant que ni falta que fa que hi siguin. La llàstima és que els hi hem de pagar el sou.

En primer lloc, el protocol de l'esdeveniment ha resultat antiquat i feixuc, excessivament casolà i previsible. Un premi com el Torres García que es convoca en el “mundo mundial”, amb una dotació de 9000 €, mereix un ordre i disciplina, en un acte com l'anunci dels guardonats. No s'ha de donar joc a la improvisació, ni ha segons quines errades de presentació, tot i que evidentment, ha estat del tot imprevisible el retard dels diferents membres del jurat, i convidats, per culpa del transit.

És lògic que els diferents elements que participen en el premi: organització, col·laboradors, sala d'exposicions, etc., hi vulguin dir la seva, però massa gent a parlar cansa i demès per fer el mateix cada vegada: donar les gràcies, glosar la figura de Torres García, informar dels guanyadors i del tarannà del premi, donar suport a l'esdeveniment, i no ens deixem a l'alcalde que ha de sortir a la foto.

Boter de Palau, President de Caixa Laietana, tot donant la benvinguda als presents, i els agraïments de rigor, ha mostrat el seu goig per donar acollida a la mostra i a l'esdeveniment, destacant la consolidació del premi, gràcies a la idea de la Sant Lluc, implicant al mateix temps el nom de la ciutat de Mataró. “Torres García es una figura clau en el noucentisme català per la seva idea entusiàstica i evolució pictòrica”. Ciutats com Mataró, Montevideo, Paris, Nova York, etc. Varen acollir la seva obra, d'influències cubistes, símbols gramaticals, arquifactes i joguines. Tot fent referència a la idea de posar el món al revés per part de Torres García “El sud és el nord”, i amb unes paraules de Mario Benedetti també expressant aquesta idea. Boter de Palau ha acabat el seu parlament indicant que “sense l'art no entendríem res. El Torres García és un projecte de modernitat que vol nodrir-se del corrents contemporanis (...) Hi ha tres punts a transmetre: Creativitat, Innovació i viure el món amb les exigències actuals”.

Seguidament, Antoni Luis, president de l'ADLL també ha seguit el protocol en quan a esment de les personalitats assistents, els agraïments, etc., tot indicant que han estat 239 les obres presentades, la qual cosa ha suposat una gran tasca en la tria per part del jurat. A fi de donar preferència a alguns dels presents vinguts de fora de Catalunya, ha adreçat unes paraules en castellà. Tot seguit, ha informat de l'ampliació de la dotació del premi – de 6000 a 9000 € - i ha finalitzat la seva intervenció tot manifestat que continuaran essent tossuts i cabarruts per tal de donat continuïtat a la biennal.

Seguidament, la conferència, que més aviat sobrava, i més la d'avui, a càrrec del guanyador de l'edició 2007, director del Tecla Sala de l'Hospitalet de Llobregat, que no acabava d'endegar l'ordinador ni a trets – això també ha endarrerit el començament l'acte – i no s'ha n'estat de fer-se l'interessant parlant pel mòbil abans de seure a la cadira.

Antoni Perna, que segons ha glosat el president de l'Associació Sant Lluc per l'Art Antoni Luis, és llicenciat en Belles Arts, ha participat en un munt d'exposicions tenint obra repartida per molts museus, i premis de sobra, sota el títol de “Rafael Barradas – Torres García Itineraris comuns” a donat una conferència de nivell baix, ratllant la simplicitat, confirmant que qualsevol cretí si sap tocar bé les tecles de la política pot ocupar llocs de responsabilitat i ser reconegut per arreu, tot i que en el cas de Perna la seva biografia no surt ni a Internet.

En la seva xerrada, ha exposat els diferents moviments pictòrics de principis de segle XX que influenciaren a Barradas i Torres García (Fauvisme, impressionisme, futurisme, etc), i a partir d'aqui s'ha limitat a llegir les biografies del Joaquín Torres García i Rafael Barrades, que es poden trobar tranquil·lament clicant a Internet, acabant la xerrada – il·lustrada amb material informàtic de pèssima visió – amb la lectura de les dues darreres cartes que es van escriure els personatges citats, on es mostrava el gran respecte que es tenien.

I seguidament, en dos minuts i escaig, s'han donat els guardons. Als guardonats no se'ls hi ha sentit la veu, ni han mostrat el premi, ni “foto de família”.

I novament, discursos. La del Director de Serveis Territorials del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya (mira que es llarg, això), Jordi Roca, que també ha donat per enèsima vegada les gràcies a tothom, especialment a la Sant Lluc per la tasca duta a terme, fent esment de la coincidència de temps entre Torres García i Issac Albèniz, de qui se celebra enguany el centenari de la seva mort, i ha mostrat el seu entusiasme de funcionari pel dinamisme i la vitalitat del país, especialment en l'organització de premis d'aquest tipus, als quals la Generalitat dona el seu suport (només faltaria que no ho fes!!!).

Tot seguit (oh, que es llarg això!!), el consul general de l'Uruguay, Sr. Joaquín Piriz, amb un discurs certament curiós. “En una época como la actual, donde todo el mundo habla de crisis económica, el Torres García es creado como una pequeña utopía para ayudar a mantener los valores de la sociedad". Fent esment a la importància del Premi i del mateix Torres García, “todos los pintores posteriores a Torres García tienen sus genes pictòricos”, Piriz ha finalitzat la seva intervenció, acomiadant-se de l'auditori i de Catalunya. A l'estiu tornarà a Montevideo, amb motiu d'haver finalitzat la seva tasca com a Consul, emportant-se un gran record de les nostres contrades, però també desitjant tornar al seu país, al igual que Rafael Barradas i Joaquín Torres García.

I finalment, l'alcalde J.A Barón, qui ha destacat el “microcosmos de la pintura és una fita important per la ciutat de Mataró. Amb 3 edicions, aquest premi s'ha convertit en un referent en el calendari. Entre Torres i Torres, per suposat passen coses” I entre les coses que passen, la mort de Nicolás del Rio, promotor de la sala d'exposicions Tertre, a mitjans dels anys setanta.

Per a Barón, el Torres García és una magnifica oportunitat per Mataró d'obrir-se al món, tot i la crisi econòmica que es viu en aquests moments, la intenció del consistori es donar suport a l'art i als artistes mataronins (això ja no se les vegades que ho ha dit).

Tot fent incís de la nova obertura de la Sala del col·legi d'Aparalladors com espai expositiu, i de les gestions dutes a terme per aconseguir la col·lecció de Lluís Bassat, ha acabat el seu torn, tot felicitant als guanyadors, demanant al Consul de l'Uruguay que a partir d'ara sigui ambaixador al seu país dels artistes de Mataró, i felicitant a la Sant Lluc per la seva tasca.

I un cop acabat el protocol, tots en peregrinació, escales amunt i cap a la sala d'exposicions de la Plaça Santa Anna, que mereix un segon apartat.

NOTA DE DATA 29 DE MAIG: - Correcció. Aquesta cronista accidental no va tenir en compte que el mateix dia de lliurament d'aquest premi, a la mateixa hora, els funcionaris/ies del PMC (ara IMAC) feien la presentació del catàleg de l'exposició permanent que durant tot l'any ha estat el primer pis de Ca l'Arenas. No hi ha res que pasi per casualitat.

LES TERTÚLIES DE CAL'ARENAS: RETRATS D'UNA ÉPOCA

2009-05-25T14:27:00.000-07:00

Benvolguts lectors,

Finalment, el meu ordinador ha tornat de la cura de SPA obligada al País Basc i això vol dir que.... La Llum s'ha fet!!! Per tant, torno a la tasca, tenint pendent tota una sèrie de Cròniques que s'aniran itercal·lant amb l'actualitat latent.

Serveixi, doncs aquesta Crònica de retrobament, que de casualitat havia preparat un dia abans que la foscor regnés implacable dins el meu portatil.

El centre d'art Ca l'Arenas presenta fins al proper 5 de juliol d'enguany, com a part del Fons Arenas, Les tertúlies, un conjunt d'esbossos i dibuixos – també s'exposa una quadre amb les figures del mestres Joan Tutto i Enric Torra d'una sèrie de personalitats tant artístiques com intel·lectuals del Mataró de la postguerra, que freqüentaven la llar dels Arenas, a manera de saló literari del segle XIX, amb concerts, lectures poètiques, etc.

Eren conegudes com “Gremi de les Belles Arts”, i el mestre Arenas, sempre inquiet, realitzava a través de les seves anotacions artístiques, una crònica social del seu entorn, alhora que ple d'iniciatives culturals, dissenyava els programes dels diferents actes que a Ca l'Arenas es celebraven.

Evidentment, tot i essent simples anotacions a llapis, Jordi Arenas demostrava una sensibilitat exquisida, tant que alguns d'aquests dibuixos poden considerar-se també, petites obres d'art, especialment en els programes de mà, senzilles, ben cert. Tot i ser unes quantes línies i formes, els conceptes que en el món clàssic defineixen l'art: harmonia, canon, geni, llum i sublimitat, queden perfectament reflectits en aquests dibuixos. Plens de calidesa i un encís perduts ja en l'oblit dels temps.

Com oblidat pels mataronins és el Centre Ca l'Arenas, on la solitud i és contínuament present, tan sols trencada pel “bona tarda”, al personal present o per la veu en off del vídeo que contínuament s'emet.

Els alumnes, els artistes, els homes de lletres que varen omplir les sales i el taller de Ca l'Arenas durant hores i hores, no poden atapeir una casa on fins i tot els mateixos germans Arenas sentirien la tristor i la buidor d'un entorn desaparegut.

Molts dels coetanis dels Arenas ja no estan entre nosaltres, i les noves generacions, tan sols visiten el Centre, perquè ho mana l'escola, per fer-hi tallers de dibuix, o perquè els boys and gilrs de Can Xalant, sempre adictes, mai divergents, hi exposen mostres d'art emergent, o tal com va escriure no fa gaire Jean Baudrillard en la seva obra El complot del arte : “la major part de l'art contemporani es dedica a apropiar-se de la banalitat, de la despulla i de la mediocritat com valor i ideologia”.

L'esplendor, com a manifestació de la bellesa espiritual, d'un habitatge que per qüestions tant arquitectòniques com de criteris polítics, freds, distants, insensibles al bell sentit artístic i estètic dels Arenas, reposa el somni etern dins el cementiri de l'oblid.

CRÒNIQUES - PARADA TÈCNICA

2009-04-29T06:10:00.000-07:00

Que sí, que tal com deia Don Hilarion a la sarsuela "La verbena de la paloma", "las ciencias adelantan que es una barbaridad", però quan una averia es presenta, perquè mai avisa, doncs no hi ha "adelanto" que valgui, i només resta que esperar.

I és el que m'ha passat a mi. A la pantalla del meu ordinador se li ha fos la bombeta que la il·lumina, i a reparar toquen. I mira si m'ho reparen lluny. Ves per on, el portatil ha traspassat fronteres i en aquests moments fa una cura de repòs - reparació al País Basc.

I jo tota ufanosa em pensava que amb màxim quinze dies ja estaria enllastit el tema, i pel que sembla, la durada anirà per a les tres setmanes... i esperem que no sigui més.

Total benvolguts lectors, les meves sinceres disculpes per no posar al dia Cròniques, però com es deia abans quan només hi havia dos canals de TV, "averia motivada per causes alienes a la meva voluntat" (ho deien en castellà, és clar).

Tinc pendents la meva darrera visita a Ca l'Arenas, el concert dels Madrigalistes, l'exposició de punts de llibre de la Sant Lluc, la presentació del llibre del Sr. Llobet "Les cartes del Capità Moreu", i el que s'afageixi, que gaire bé formarà part de Cròniques endarreridas com l'any passat.

Espero que no passi de tres setmanes, i que ben aviat em pugui posar al dia.

Reitero les meves disculpes, tot agraint als amics lectors la seva fidelitat.

MISCEL·LÀNIA CONTEMPORÀNIA A L'ÀMBIT ZERO

2009-04-15T10:19:00.000-07:00

La planta baixa de l'Ateneu Caixa Laietana presenta fins al proper 10 de maig Heterogenis i Singulars, una molt atractiva mostra d'art contemporani, que ompla les parets de l'àmbit zero, com una mena de “continuïtat” de Qu4tre; són sis els artistes que hi exposen.

Les portes de la sala es varen obrir el passat 8 d'abril, dimecres sant, fet que va propiciar la inexistència de l'habitual acte d'inauguració. La copa de cava, però, no va faltar, la qual cosa va ser molt d'agrair pels quatre gats presents, a destacar alguns dels artistes que hi exposaven (Uve Geest, Yolanda Martín. Gabriel Rigo, etc.), demès de Marta Duran, Josep Serra, la que subscriu aquest comentari, i Pere Pascual o “Sua Eminenza reverendissima”, la crítica oficial única, indivisible personal e intransferible de la ciutat de Mataró, (Ei, amb carinyo, eh Pere, però és que avui estic inspirada). És a dir, els esmentats en darrer lloc, afortunadament força habituals en les inauguracions.

Així doncs, sense discursos però amb la gola mullada gràcies al Parxet, l'escàs públic present a part “d'arreclar el país”, varem poder contemplar una mostra on la diversitat seria el nexe d'unió de la mateixa, destacant que el títol donat a la mostra és del tot encertat.

Una mostra contrastat, rica en matitzos, no exempte d'impacte visual, especialment en l'obra de Yolanda Martín (Barcelona 1968), on a base de taques de color, realitza una composició quasi barroca, i es ben curiós que la mostra hi impera cert “barroquisme”, tant en la temàtica com en el tractament cromàtic.

L'obra presentada dels sis autors és ben recent (2006-2008), i el format és gran (a partir de 90 x 60 cms).

Com s'acaba d'esmentar Martín ens mostra una obra coral, de potencia cromàtica – domina el vermell – de formes molt esponjoses, sinuoses... heteres que atrauen immediatament l'atenció de l'espectador (Sinergia I, II o III – acrílic s/fusta).

Lluís Pericó (Barcelona 1958) ens transporta a paisatges nòrdics, a boscs frondosos, plens de la fusta dels arbres. És una obra densa, aparentment senzilla en la contemplació, però veritablement plena d'una subtil complexitat psicològica, Liquen – oli i tinta/tablex - i fregant el misticisme amb Estiueig (oli i tinta s/fusta)

La singularitat de la mostra – domina l'abstracció – és el figuració de Gabriel Rigo (Barcelona 1947), una barreja del barroquisme de Rubens, amb “goyisme” de Francisco de Goya amb al seva sèrie Caprichos, tot plegat adovat amb uns quants tocs molt mediterranis. Una obra costumbrista, plena d'ironia, un cert sarcasme, de moviment i amb reminiscències oníriques (El sueño de Platón oli s/tela). No obstant, la seva obra es pot resumir amb el títol d'un dels seus quadres: En el umbral de l'Arcadia

Núria Guinovart (Barcelona 1961) ens presenta l'estructura de l'abstracte. Una obra aparentment de visió freda, distant, uniformada, on el més interessant és el tècnica emprada: ciment asismic, la qual cosa configura un treball novedós en quan a material, permetent a l'artista expressar les debilitats de la condició humana (Fràgil), o preguntar-se el sentit real de la nostra existència (Nosaltres, com qualsevol destí).

Natxo Arteta (Euskadi 1965), presenta una obra lineal, dinàmica, activa, desordenadament ordenada, jugant amb línies, formes i colors. És una obra amb certs tocs de les avantguardes de principis del segle XX – molt llunyans – però en absolut és desconeguda per l'espectador. Els títols també tenen a veure, doncs si be estem davant d'elements de dibuix lineal, (La nit de Sant Joan va caure una pluja d'estels – oli s/tela) o Quan s'ha acabat el ball, on va la gent? - acrílic s/fusta), configuren a l'obra un toc de poètica quotidianitat.

La mostra es completa amb el treball d'Uwe Geest (Hamburg, 1941), on mirant a la llunyania, i amb la utilització de dolces tonalitats pastels, presenta sedimentacions en diferents perspectives, amb presència de petites taques i formes de color (Pen ar bed mixta s/tela) contrastant abruptament amb certa sobre-posició de plànols amb domini de l'obscuritat (Barcelona estava sola- mixta s/tela).

En conjunt una exposició original per ella mateixa, pel seu plantejament i per la combinació d'estils, tant que podria donar lloc a una sèrie anual de “Heterogenis i singulars”, apta tant per la contemporaneïtat com pel classicisme; el públic en general, interessant en l'art, o simplement aficionat a visitar exposicions, que no està massa endinsat en les avantguardes, agraeix més sovint del que ens pensem, mostres d'art de formes clàssiques, que il·lustrin temps passats.

LA DENSITAT PICTÒRICA D'ANTONI LLEONART

2009-04-07T11:40:00.000-07:00

Les parets de la sala d'exposicions de Caixa Laietana, de la plaça Santa Anna de Mataró, es varen omplir de prop d'una cinquantena d'obres de l'artista mataroní Antoni Lleonart.

Aprofitant l'espai al màxim i sense que cap paret quedi buida, l'artista mataroní, que des del febrer del 2002 no havia exposat a la nostra ciutat, ens presenta una obra paisatgista i també intimista sense una gran variació tècnica, però sí cromàtica i d'enfocament de l'obra.

El passat dijous, 2 d'abril va tenir lloc la inauguració, que va comptar amb l'habitual presència de Jaume Boter de Palau, aquest cop igualment encarregat de fer la presentació de la mostra, i que també ha tingut cura del text del programa de mà.

Sense discurs preparat, el president de l'entitat d'estalvi va fer esment de les tres vegades que Lleonart havia mostrat la seva obra en els espais de Laietana, i de que en poques setmanes, feia la presentació de dues mostres, (l'anterior va ser la de Joaquim Bartra), que artísticament no tenien res a veure, però que sí tenien un nexe comú: tots dos eren amics seus - “L'un és advocat i fa ninots i l'altre el conec des de fa molts anys com a pintor. Lleonart està per damunt de les modes i els “Ismes” i estils, amb una personalitat molt acusada”.

Boter de Palau va fer referència a la gran cultura de Lleonart, i a les moltes de les seves fases artístiques. “Home tenaç i dur, però culte i ens fa pensar en aquell segle de les llums, i del descobriment del paisatge”.

Recordant als artistes anglesos del Barroc, que varen saber donar a la llum pictòrica unes tonalitats úniques (William Turner, J. Constable, etc., ), per a Boter de Palau l'obra de Lleonart té connotacions molt properes a la mateixes, i fins i tot poèticament semblants a l'obra de Lord Byron: “Lleonart té un sentit profund per donar a conèixer a on va. Ell n'és testimoni i fa servir la pintura per demostrar l'existència d'aquests llocs i aquestes coses tan fantàstiques”.

No va deixar de destacar, però, la tècnica pictòrica de Lleonart, basada en els pintors del Segle d'Or espanyol, com Velázquez, etc., “Treballa amb teles dures i amb pintura no massa gruixuda”.

Fent esment a la seva presentació de l'exposició El Casament, on es podia parlar d'una escola mataronina de pintors, i reconeixent que Lleonart és l'excepció “Toni Lleonart és Toni Lleonart”, el president de Caixa Laietana va acabar el seu parlament, referenciant novament la personalitat pictòrica del pintor, al igual que la tenien Alcoi o Rovira Brull, “que pertanyien a aquell realisme fantàstic”, a la descripció de la seva pintura: “home d'una pintura forta, defensant els seus criteris fins a les últimes conseqüències”, i al fet que esperava que ara que Lleonart ha deixat la seva activitat laboral, podrà dedicar més temps a la pictòrica.

L'acte de presentació va acabar amb paraules d'agraïment d'Antoni Lleonart, especialment a la seva esposa Rosa, a Iago Vilamanyà pels seus consells i a l'juda rebuda per emmarcar l'obra.

Visitar l'exposició d'Antoni Lleonart és com endinsar-se en mig d'un bosc fantàstic, quasi oníric de conte del segle XIX, no exempt de cert misteri i curiositat.

La necessitat de Naturalesa que té l'home, l'artista ens la transmet per mitjà de la visió i la pinzellada àgil i nítida, amb una potent força expressiva, sense detall, lluminosa, però -i aquí no coincidim amb Boter de Palau – sense l'encís del Barroc; ben al contrari, ens trobem davant una llum molt i molt contemporània.

Lleonart domina amb plenitud tots els formats, i si bé es recrea molt més en els paisatges, sap donar a la solitud i intimisme del bodegó, una sobrietat plena de tonalitats clares – les peces que componen el bodegó – com fosques – els fons i l'entorn de la figura pintada – de visió amb tocs i cromatisme plens de romanticisme.

L'obra principalment abraça els anys 2007 i 2008 i denota en algunes peces certa celeritat, excessiva pressa per acabar-les, especialment en el paisatge. No obstant i això, frapen a l'espectador els treballs dedicats a Libia i Grècia, especialment, per les tonalitats pastels.

Sí bé a l'any 2002, la pintura de Lleonart es caracteritzava per una austeritat implacable, i una visió planera del paisatge en aquesta mostra, veritablement hi ha un desig d'introspecció en quan a profunditats de boscos, i llunyania panoràmica, doncs és una obra que cal mirar de lluny – el format gros – i de ben a prop el format petit.

En conjunt una obra densa, per la quantitat de treballs exposats, equilibrada en la basant tècnica, no exempt de certa monotonia.

L'exposició romandrà oberta fins al proper 10 de maig d'enguany.

DIVERSITAT

2009-03-27T14:19:00.000-07:00

MERCEDES RODRÍGUEZ – MERCERÒ A PARÍS

Que una artista de les nostres contrades exposi fora de les mateixes, sempre és tot un esdeveniment. I així ha estat per part de Mercedes Rodríguez, amb la seva obra “Sombrero”, va exposar els passats dies 25 i 26 de març a l'Hotel Regine per part de galeries Fivars de Paris.

Tal com vaig manifestar amb la meva crònica del mes d'abril del 2008, la personalitat inquieta i bellugadissa de Mercerò, amb l'energia a flor de pell, i amb en gran raig de potencia expressiva, també té tocs de sensibilitat i feminitat, sense abandonar en cap moment aquesta meravellosa “rauxa”.

Felicitem des de Cròniques Mataronines a aquesta artista, tot esperant que hagi estat un èxit la seva obra.

2009-03-27T14:13:00.000-07:00

LA NAU GAUDÍ – SALA D'EXPOSICIONS

En commemoració del Dia Internacional de la Dona, la Nau Gaudí acull fins al proper 2 d'abril la mostra La Mediterrània que ens uneix, on un grup de 12 dones, 6 de mataronines i 6 d'algerines exposen conjuntament una obra, certament desigual, però que es de desitjar que sigui l'inici d'un cicle de exposicions que permetin que Mataró s'obri culturalment a altres contrades.

Maria Pretel, Marisa Blasco, Eugènia Mugnani, Marga Riera, Nefer Rovira i Marta Duran per part de Mataró i Yasmina Saadoun, Valentina Pavloskaia Ghanem, Farida Sellal, Yamina Gouichiche, Djahida Houadef i Djezia Cherrih per part d'Algèria mostren una obra diversa, òbviament no tan sols per ser de contrades diferents, sinó per la situació social i política que viuen. Les mataronines expressen imaginació, sensibilitat, feminitat, i una solidesa en la tècnica, no exemptes de reivindicacions. Pinten i viuen en llibertat. Els cromatismes són càlids, i en les seves diverses tècniques i missatges, expressen connotacions molt mediterrànies.

Las algerines es basen en les seves tradicions, i un entorn tancat a l'expressió lliure de temes. Se senten atrapades per l'entorn, per les costums, per la incomprensió. Estan àvides de llibertat que no saben si tindran mai. D'aquí que la basant tècnica no és tan depurada en tots els conceptes.
Sí bé s'insisteix en la desigual qualitat de l'obra, tant per mataronines com per algerines, sí és innovador e interessant aquest intercanvi, que permet copsar com es viu i treballa artísticament en altres països.

També un fet que cal remarcar: La nau Gaudí es perfectament adequada per fer-hi exposicions. Només caldria fer-hi algunes adaptacions, que amb els mitjans actuals poden ser perfectament plausibles. L'emplaçament i el nom de l'espai són únics, i pot ser una aposta interessant.

2009-03-27T14:03:00.000-07:00

CA L'ARENAS – ESTANCES PÚBLIQUES I CAMBRES PRIVADES

Fins al proper 3 de maig, la Sala 1 de Ca l'Arenas acull una particular, i quasi curiosa exposició: mobles d'estil isabelí procedents de la Casa Turull, seu de l'actual Museu d'Art de Sabadell.

No és una exposició qualsevol; és entrar dins l'encís d'una època desapareguda i a la pràctica, ignorada en l'actualitat pel corrent de la gent, i que de ben segur hagués fet les delícies de Jordi Arenas, doncs bo i temps amb anys de diferència, l'elegància de l'estança presentada no deixa de ser una mostra de bon gust, de solidesa econòmica i de la llibertat que disposaven les classes benestants, únic privilegi del que en realitat se'n podia gaudir, segons diria Francçois René de Chateaubriand en les seves conegudes Memòries d'ultratomba.

El conjunt és molt encertat i si bé la tapisseria de les cadires isabelines denota prestància, l'exquisidesa del pintant de la taula rodona, i la seva manufactura, deixa absolutament bocabadat, conjuntament amb el rellotge de marbre i porcellana. Un brodat emarcat de la filla de Can Turull és una bona mostra tant d'artesania com del respecte que la família representava.

Les pintures exhibides, retrats molt professionals que denoten l'estil burgés del Sr. Turull, - una forma de posar pràctica, seriosa, sense floritures per demostrar exclusivament poder econòmic, i ja ni havia prou – són una visió perfecte d'una Catalunya que s'anava aposentant a tots els nivells i que es preparava per tenir molt més pes específic a la resta de l'estat.

Una mostra absolutament recomanable pel que s'acaba d'esmentar, i per ser una exposició de mobles, elements aquests poc donats a ser mostrats per les nostres contrades – jo no en recordo cap – i més aviat exhibits en exposicions de brocanters.

JOAQUIM BARTRA – SENTIT DE L'HUMOR AMB NITIDESA CÀUSTICA – EXPOSICIÓ (i II)

2009-03-20T12:57:00.000-07:00

“L'humor més audaç per l'espectador més intel·ligent”. Amb permís del lema de la famosa revista satírica La Codorniz d'entre els anys 40 i 80 del segle passat (La revista más audaz para el lector más inteligente), l'humor dels dibuixos de Bartra és d'un sarcasme i causticitat absoluts, i podria perfectament enquadrar-se amb el tarannà de l'esmentada publicació.

Ple de detalls únics que fa que l'espectador hagi de fer l'esforç de parar atenció a cada una de les obres - en algunes, fins i tot si pot mirar amb lupa - perquè a totes no tan sols hi ha minuciositat, sinó humor de tots els estils, amb una bona dosi de “mala llet” generalitzada.

Bartra no se n'està de fer una crítica a la societat; masses misèries de la mateixa ha pogut copsar a través de la seva professió. La seva mirada d'advocat, el seu traç, àgil i dinàmic, la idea de moviment constant dels seus dibuixos, que en alguns cassos recorden al Submarí groc dels Beatles, i les batalles entre els blaus i els vermells, fa que l'obra de Bartra pugui i sigui encabida com una branca més de l'art.

Però si el dibuix és acre i corrosiu, els títols no tenen pèrdua, doncs arrodoneixen la provocació i la mordacitat de l'obra Bartriana. Aixi podem trobar la “Neteja”, on una imatge grotesca ens mostra com es tractada en molts cops la música. “Delicatessen o assajant un do de pit”, on un penjat intenta llegir un discurs. La lascívia de “Caça Papallones” o l'enrenou quasi teatral de “Paisatge portuari” són, entre d'altres, un bon exemple de l'aguda crítica de Bartra al món que li ha tocat viure, i del que n'ha sabut extreure un excel·lent sentit de l'humor per a gaudi de parroquians i nous coneixedors de la seva obra.