CRÒNIQUES MATARONINES

CRÒNIQUES DE DESEMBRE (I)

2009-12-27T14:01:00.000-08:00

MINI ART A LA SALA CASAL ALIANCA
i
CARME PERIS A SALA-TALLER DE LA PRESÓ

Com sol ser habitual, el darrer mes de l'any aporta un munt d'exposicions, fet que permet a la capital de la comarca del Maresme oferir un ampli ventall de possibilitats per triar la mostra a contemplar, tot i que amb temps, es poden veure totes amb tranquil·litat, doncs els dies d'exposició en són forces.

I de forma calmosa, Cròniques Mataronines anirà fent-se reso de cada una d'elles, sense seguir un ordre concret, doncs és temps de Nadal, i també cal gaudir de les dates.

L'Associació Sant Lluc per l'Art presenta en les seves sales del Casal Aliança i de la Presó, obra pictòrica no exempta de curiositat i d'un cert grau de qualitat. A la primera, i fins al proper 24 de gener, l'exposició Col·lectiva Mini Art, on un bon grapat d'artistes mataronins, exhibeix en un molt interessant i pràctic format (aproximadament de 30 x 30 cms) la seva obra. A la segona els Dissabtes lliures de la Carme Peris.

Tot i que Col·lectiva Mini Art podria semblar una Sant Lluc en format mini - els participants són socis de l'entitat i alguns d'ells, habituals de la mostra de tardor , no és aquest el sentit de l'exposició – d' aqui que no fem esment de cap nom - sinó posar a l'abast del visitant i /o comprador, la possibilitat de tenir art mataroní a un cost raonable.

La temàtica és absolutament diversa, per a tots els gustos; si pot trobar bodegó, paisatge urbà, figuratiu, abstracció, surrealisme, impressionisme... tot un ventall i més que l'art pot oferir. La tècnica, principalment oli s/tela i dibuix.

També és digne d'esment la seva col·locació: les prop de vuitanta obres exposades ens poden recordar els frisos que podem trobar en monuments arquitectònics de l'antiga Grècia o Roma, però en aquest cas, el joc visual de temàtiques, cromatismes, formes i expressions espais i volums (tot i ser petit format) permeten que el conjunt de l'exposició sigui una obra en si mateixa., fet que no deixa de ser interessant: la manera d'exposar també dona prestància a l'obra.

No es tracte, doncs, de fer la crítica habitual, perquè si així es fos, caldria ser massa estricte; la qualitat de l'obra presentada és desigual, i si bé podem trobar algunes peces molt dignes, d'altres “acompleixen l'expedient”, d'altres conviden a la reflexió i algunes a la recerca de significats, i d'altres l'autor/a no si ha esforçat gaire; el que sí es tracte és de felicitar a l'organitzadora d'aquesta mostra, Teresa Roig, per la idea en la presentació i l'ASLL per disposar d'un equip humà ple de voluntat, capaç d'endegar qualsevol projecte que es proposi, fet absolutament encomiable i més en els temps actuals, on treballar per la ciutat i de forma voluntària es com buscar una agulla en un paller.

Una mostra amb la idea d'estar enfocada cap una fira d'art - el fet decoratiu també té importància en el món artístic – i que és d'esperar que tingui una continuïtat.

2009-12-27T13:53:00.000-08:00

Els Dissabtes Lliures de la Carme Peris, mostra situada a la Sala-Taller de La Presó, i que romandrà oberta fins el proper 10 de gener, són un conjunt de prop d'una vintena de peces, d'estructura simple, de cromatisme viu i jovial, de format petit i mig, que denoten molt clarament que l'artista és il·lustradora, i per tant habituada a cenyir-se a un format molt marcat. D'aquí que algunes de les obres presentades puguin semblar “vinyetes” d'un llibre, però no per això deixa de tenir un encís i una màgia.

Parlant amb Carme Peris, va manifestar que al llarg de la seva trajectòria professional s'ha sentit molt satisfeta d'il·lustrar llibres infantils, destacant El Canigó de Mn.Cinto Verdaguer, El Cyrano de Bergerac de E. Rostand per editorial Proa.

No obstant, també ha il·lustrat per editorials espanyoles i per descomptat, ha exposat a ciutats de l'Europa de l'Est com Bratislava o Praga i fins i tot a països tan llunyans com el Japó.

L'artista va declarar que els dissabtes que pinta és feliç, i aquest fet es nota en tota la seva obra: traç ampla, colors naturals, perspectiva en llunyania, deixant-se absorbir pel que l'envolta en el moment de pintar la seva obra. Més lliure en el paisatge que quan pinta una casa o població – aquí massa lineal i estructurada, poc natural i molt “emmarcada”, en el paisatge natural es nota frescor i vitalitat, una energia innata que queda reflectida en l'obra i que fàcilment atrapa a l'espectador, proporcionant una sensació de tranquil·litat i apaivagament.

De les obres presentades, destaquem Colors, que dona títol a dues peces: una d'elles que demès ha servir de cartell i targetó per a les invitacions, esta plena de sensibilitat i tocs romàntics. L'altre. una energia vital impregna l'obra, reforçada per els suggeriments que pot fer el món vegetal. Sant Quim, és un altre exemple a destacar. Favarixit, un paisatge marí suggerent i misteriós, al igual que la seva especial visió de Montserrat.

L'obra de Peris no és ni profunda ni reflexiva. No mostra grans missatges, no és ni revolucionaria ni innovadora. És l'obra d'una artista que se sent feliç pintant i ho mostra al públic per demostrar que quan s'és sensible, l'art fa felices a les persones.

XVI SETMANA DE MÚSICA ANTIGA - VITA CHRISTI L'ESPLENDOR DE LA MÚSICA POLICORAL: AMB MÉS PENA QUE GLÒRIA

2009-12-03T13:00:00.000-08:00

Tot i que les inclemències meteorològiques varen impedir a aquesta cronista accidental, assistir al darrer dels concerts programats en la Setmana – o Quinzena - de Música Antiga d'enguany, on actuava el recentment creat Cor Ciutat de Mataró, si hi va haver ocasió d'asseure's davant l'esplendor barroc de l'altar del Roser, per escoltar que ens havia preparat l'artífex i responsable de la Setmana, el musicòleg, intèrpret de flauta de bec, o més ben dit el conegut locutor de Catalunya Música, Joan Vives.

Veritablement, és encomiable la seva tasca envers la Setmana, i val a dir que deu fer autèntics jocs malabars perquè amb poc pressupost, tiri endavant l'esdeveniment un any més (ningú ha fet esment que l'any passat no ni va haver-hi). Tampoc ell se n'està de dir-ho a la inefable premsa local.

Però es clar, la qualitat se'n ressent. I si bé el concert de Musica Reservata de Barcelona va ser un èxit en tots els aspectes, al igual que segons m'han dit el del Quartet Meridien, no es pot dir el mateix de Coral Amethysta, Els Ministrils, quintet de bec i percussió.

En general, el públic mataroní no és expert i per tant, tampoc exigent en gustos musicals, per la qual cosa, es conformen amb l'embolcall i la llaçada de la mona de Pasqua, tot i que desprès l'ou estigui vuit o la xocolata estigui passada.

Conseqüentment amb el que s'exposa, el concert del passat dissabte, 28 de novembre: Vita Christi L'esplendor de la música policoral, no va arribar a les expectatives iniciades a mitjans de mes.

Davant d'un públic que va omplir l'altar del Roser, format per amics, parents, familiars, coneguts dels músics, i oh miracle, el polític/cs de torn, i fins i tot el rector de Santa Maria (no si podia faltar, és en Vives, calia fer acte de presència), el responsable de la Setmana va adreçar unes paraules al respectable, tot explicant que per “arte de birli birloque” en lloc de quintet, eren sextet, i que el programa a interpretar posaria de manifest com tant l'entorn i la situació dels cantants i músics, - que canviava segons la peça - els sons que es produïen, donaven efectes i sensacions musicals d'una gran variació cromàtica. I per ser més explicit, va posar l'exemple de la sonorització que actualment es dona en els cinemes.

“Aquesta forma d'interpretar va començar a mitjans del segle XVI i va acabar a finals del XVIII” .

En referència al programa “Vita Christi segueix l'estructura de la vida de Jesús, del naixement fins a la mort i resurrecció (...) Són obres amb petites estereoformes que mostren l'homogeneïtat del concert”

El que no va dir el conegut locutor de Catalunya Música és que el programa estava composat per música sacra i profana, i per tant la Vita Christi era una excusa per tocar obres d'altres repertoris, i que no es notés tant la faltar de preparació, d'harmonia, especialment en el conjunt musical, on més d'una desafinat es va sentir.

Dotze eren, afortunadament, les peces a interpretar. I això volia dir una hora de concert. La primera de totes, Canzona Seconda a 4 de Giovanni Gabrieli (1557-1612), es fa notar una gran falta de preparació, i ja es varen deixar sentir els primers desafinats, especialment pels instruments de vent.

La segona Rorando caeli defluant de Jan Kampanus Vodnansky (1572-1622), ja va entrar el cor, que es va situar a la dreta del públic, fet que va motivar que els veus es dispersessin per la basílica. No obstant, es va constatar una bona direcció, i una harmonització de veus.
L'obra número tres Ave Maria gratia plena era de Jacobus Gallus (1550-1591). I val a dir que tot i la correcte actuació del cor en tot moment, va ser interpretada amb una lentitud exasperant, amb una gran falta de profunditat – avui en dia, masses “professionals” i pocs músics o cantants – amb una tonalitat sense brillantor ni intensitat.

I la número quatre tot seguit O Magnum Mysterium també de Giovanni Gabrielli. És ben sabut que l'acústica de Santa Maria no ajuda massa, però si les veus estaven ajustades, els músics semblaven de tercera regional (i agafo la llicència per fer un simil futbolístic).
I la cinquena que va ser la sisena i viceversa (errada del programa) Dulce collo pendens de Joan Verdalet (1632-1691). I val a dir que si va ser una peça ben treballada, on músics i cor varen transmetre una calidesa cromàtica i un lirisme de gran brillantor.

La Canzona “La Luisignola” a 4 de Tarquino Merula (1594 - 1665) era la següent peça. Al igual que la número 1, es tractava de música profana, i va permetre a Vives lluir-se en tot el seu esplendor, imitant amb la seva flauta de bec el cant d'un ocellet. No tenia res a veure amb la Vita Christi, però va quedar mooooolt bé.

Ave Maris Stella de Claudio Monteverdi (1567 – 1643) (afortunadament un autor conegut, gràcies especialment pel seu Orfeo, i que va ser qui millor va exemplificar la transició en l'àmbit de la música, entre l'estètica renaixentista i la nova expressivitat barroca), el cor va estar molt més brillant que els músics, que semblaven una mena d'orgue de gats, cada u pel seu cantó. En canvi, el cor, que variava la posició dels tenors o mezzos, sopranos etc., segons la peça a interpretar, va estar perfectament homogeni en tots els registres,

La número vuit, Crucifixus, d'Antonio Lotti (1667-1740), va ser una de les peces on cor i músics varen resoldre perfectament la seva interpretació, amb cura i solemnitat, com la peça requeria, amb domini de l'estil i del frasseig.

I ja només en quedaven quatre, que per no ser pesats resumirem amb:

Número 9 Herr, wenn ich nur dic habe de Heinrich Schütz (1585-1672) una altra peça on els músics desafinaven (inclòs Vives) però el cor va salvar la situació.

Número 10 Ave Maria de Tomás Luis de Victoria (1548-1611). Fou aquest compositor i mestre de capella, un dels més rellevants del Renaixement espanyol, i la seva influència pràcticament va arribar fins al segle XX. I flac favor se li va fer a la memòria de Victòria, doncs com a la majoria, se li va donar una excessiva lentitud, i tot i que la tasca vocal va ser encomiable.

La número 11 Gallarda de Batalla a 4 de Samuel Scheidt (1587-1653), va ser una obra posada en calçador, per “salvar” la pèssima actuació musical. No és la primera vegada que es interpretada, i per tant també va que dar mooooolt bé, però res a veure amb la Vita Christi.

I finalment la número 12 Alleluia in resurrectione de Jakob Handl Gallus (1550-1591) I Alleluia, va ser un bon final. Excel·lent harmonització entre músics i veus, brillant entonació, els colors sonors brillant amb màxima intensitat.

I va haver-hi bis, perquè el públic no deixava d'aplaudir i tot i que no es va dir, creu aquesta cronista accidental que es tracte de la número quatre.

Tal com haurà pogut comprovar l'amable i pacient lector, en la majoria d'autors, s'ha fet esment del seu nom i data sense altres dades. Aquests compositors són absolutament desconeguts pel gran públic, la qual cosa propicia que es “fardi” d'intel·lectualitat, per part de la Setmana, i que el respectable es quedi amb un pam de nas, per tal que només digui “que maco, que bé que ha quedat”, però en realitat, només esperava que s'acabés, per deixar de badallar i anar a un lloc més calent, doncs a Santa Maria hi feia fred.

Un concert força fallit, salvat per una digne actuació del cor, i algunes peces amb conjunt amb els músics. És llàstima que musicalment se'ns prengui tant per capsgrossos.

VIATJANT PEL SEGLE XX, A TRAVÉS DE LES POSTALS

2009-11-22T11:28:00.000-08:00

L'estatge del Museu Arxiu de Santa Maria exposa fins al proper 19 de gener de 2010 prop de 1.000 postals, que formen part de l'exposició Els fons del Museu Arxiu: Col·leccions de postals.

La mostra, que es va inaugurar el passat 19 de novembre, i davant com sempre de poc públic present - els habituals de la casa i la presència de Carles Marfà, director del Museu de Mataró, i la visita del regidor de Cultura, Sergi Penedès - ha anat a càrrec d'Andrés del Castillo, autèntica ànima mater de l'arxiu de prop de 40.000 postals que custodia l'entitat. Durant anys, ha estat la persona que ha valorat, comprovat, estudiat, classificat i arxivat cada una de les postals. Es també l'autor del text del programa de mà, i lògicament, també ha participat activament en la selecció de l'exposició.

Lluís Adan, Joan Castellà i Josep Rovira, s'han encarregat de la part tècnica, muntatge i realització de la mostra. Gràcies a la seva tasca, l'actual sala d'exposicions del Museu Arxiu, exhibeix un aspecte lluminós, modern i dinàmic, que reforça la potencia del color del conjunt de l'exposició.

I sí, aquesta cronista accidental, que aviat farà 12 anys que és membre de l'equip d'investigació del Museu Arxiu, també ha tingut participació activa en aquesta exposició, organitzant, dissenyant la mateixa, seleccionant i col·locant les postals tant en els plafons com en les vitrines, tenint en compte criteris estètics, per tal de fer la mostra lo més visualment atractiva pel visitant.

Aquesta exhibició, pot ser per primera vegada en les exposicions de l'entitat, no té un eix o fil conductor concret. L'abast de la temàtica de les col·leccions de postals és tan extensa, que ha estat impossible trobar un eix central per determinar una sola mostra. Davant d'aquesta situació, es va decidir seleccionar les postals seguint l'ordre alfabètic i col·locar-les en els més de vint plafons expositors de la sala.

No ha d'estranyar, doncs, al visitant que Gats i gossos estiguin al costat de Paradors Nacionals, que Jugadors de Fútbol convisquin amb vestits regionals de la Bretanya francesa o que postals del Congrés Eucarístic del 1948 formin part d'un plafó conjuntament amb Entitats bancàries o Quadres mèdics. Però també hi ha: Uniformes militars, Publicitat i Propaganda, Fires i Exposicions, Plats típics, i un llarg etc.

Tampoc s'ha trobat convenient datar les postals, doncs moltes d'elles no porten data. D'altres si, i és per aquest motiu que hi ha postals del 1905 fins l'actualitat.

La sala conté quatre vitrines on hi ha exposades el que se'n podria dir “les joies de la corona”. Les dos primeres contenen una selecció de la col·lecció particular de postals de Lluís Adán, que gentilment va cedir per aquesta mostra. Destaquem entre moltes, les postals dedicades al Paper de fumar Roca, a Personatges i Personalitats de la vida catalana de principis de segle XX, o la col·lecció Forjadores del Imperio, on es poden veure diversos militars pertanyents al bàndol dels nacionals durant la Guerra Civil espanyola. També té la seva importància, una selecció de postals de músics, especialment les que fan referència a Richard Wagner i escenes de les seves òperes. Totes elles aproximadament d'entre 1920 i 1930.

Les altres dues pertanyen a les col·leccions del Museu Arxiu i corresponen a una sèrie de postals amb mantons o vestits brodats a mà, d'entre 1910 i 1920. En perfecte estat de conservació, es poden apreciar la qualitat del brodat, o del cabell natural de dues d'elles. Totes tenen l'encís d'un món ja desaparegut. Com a contrast d'èpoques i de tècniques – es pot comprovar el tipus de coloració dels anys 20, a falta de la quatricomia- postals de l'any 1972 dedicades a l'Alhambra de Granada o al tramvia o trolebús.

L'origen de la tarja postal es remunta al 1873, amb motiu de la guerra francoprusiana, com a forma de comunicació econòmica. Son els francesos els que s'atribueixen la creació de la mateixa, tot i que no i van donar massa importància. Pensaven que només servia per escriure quatre xafarderies. Foren els suïssos i alemanys els que varen veure la possibilitat d'un negoci lucratiu mitjançant la coloració i la fotografia dels seus indrets, per donar-ho a conèixer al món.

L'any 1875, la postal va arribar a Espanya, i el seu autor va ser l'artista Joaquim Pi i Maragall. La “Fabrica de Moneda y Timbre”, li va encarregar unes proves de color, que va presentar al “Gobierno de la Nación”. Si més no, però, l'estampació final no es va avenir amb les proves, i es varen destruir les 72.000 postals. L'any 1876, s'en va fer una edició de 2.000.000, de diversos preus i la història a continuat fins al dia d'avui. El programa de mà facilita més informació i detalls al respecte.

Dins l'àmbit de la sala, no tan sols es pot comprovar una evolució temàtica, tècnica, de disseny i d'imatge del món de la postal, sinó que és tota una crònica social i cultural del segle XX. Fins i tot, la postal també va tenir el seu paper rellevant en la història. Quan el rei Alfons XIII d'Espanya va anar a Anglaterra a buscar esposa, va conèixer a la Maria Eugènia de Battenberg. Li va preguntar si col·leccionava postals. Ella li va dir que sí i que les guardava per matèries. Aleshores, el rei li va proposar de cartejar-se, enviant-li postals d'Espanya i ella d'Anglaterra. Fou així com va néixer una història d'amor que va concloure amb el casament de la familiarment coneguda Ena amb Alfons XIII, i que Ma. Eugènia de Battenberg fos reina d'Espanya.

El Museu Arxiu de Santa Maria presenta una mostra única. Mai la ciutat de Mataró havia exposat una exhibició de postals d'aquestes característiques. Totes les postals procedeixen de donacions, com la resta dels fons del Museu Arxiu. I des d'aquestes Cròniques, es va una crida perquè qualsevol document antic, perdut en algun racó d'algun armari o calaixera, no és llenci, sinó que es porti al Museu Arxiu de Santa Maria per a la seva custodia, i pel futur de la història.

CRITICA MUSICAL

2009-11-17T15:28:00.000-08:00

L'inici de la Setmana de Música Antiga, i la segona part del concert ofert per el conjunt Tutti Bassi el passat 23 d'octubre, configuren dos àmbits diferenciats en quan a temàtica musical, però que permeten altes valoracions tant per la qualitat interpretativa, com per la riquesa del programa ofert per ambdues formacions.

La Capella dels Dolors va acollir el divendres, 13 de novembre el primer dels concerts programats dins la 28ena. Setmana de Música Antiga, que com sol ser habitual, abraça principalment els segles XV al XVIII.

El conjunt vocal Musica Reservata de Barcelona, dins el seu programa: De la Cort dels Reis Catòlics a la de Carles V, va interpretar obres de tres autors andalusos: Francisco de Peñalolsa, Cristobal de Morales i Juan Vásques, cada un d'ells especialitzat en una temàtica concreta: Pregària per Crist, Pregària pels difunts i Pregària per l'Amor respectivament.

Els diferents membres de la formació varen adreçar-se al públic donant alguns detalls sobre la vida i obra dels tres compositors: Francisco de Peñalosa (1470-1528) va treballar a la cort dels Reis Catòlics, fins a la mort del rei Ferran. Fou autor de gran anomenada, i de qui es conserven gran quantitat de partitures dels músics de la seva època.

La seva Pregaria per Crist, va inclore: Ave verum corpus natus, Inter vestibulum, Ne reminiscaris, Domine i Versa est in luctum.

La interpretació d'aquesta obra per part de Musica Reservata va ser absolutament aclaparadora, amb profusió d'intensitat de sentiments, demostrant la formació una gran qualitat tècnica, una preparació i estudi exhaustius, un frasseig constant, sense dalts i baixos, una perfecta harmonia i sincronització de veus, destacant especialment la de Jordi Abelló, contratenor, de claredat diàfana, que en absolut va sobresortir de la resta dels seus companys, però el públic si va saber apreciar l'esforç de veu emprat.

Pregaria pels Difunts de Cristobal de Morales (1500-1553) va ser el següent obra a interpretar. Tal com va dir Jordi Abelló “Tots tenim raons per homenatjar i recordar als nostres morts. Aquesta és una de les formes més sentides”.

I va ser aquesta una magnifica composició polifònica de Morales, successor de Peñalosa, que va ser mestre de capella a la catedral d'Àvila el 1529, notable cantant i també va pertànyer al cor del papa Pau III del 1535 al 1545.

Val a dir que la profunditat d'aquesta pregaria, dins l'entorn de la Capella dels Dolors, permetia el recolliment i el preg per les ànimes que ja no estan entre nosaltres. Veritablement, Musica Reservata amb expressió de veus absolutament homogènia, va saber donar sobrietat i musicalitat en la seva interpretació, especialment a destacar el Kyrie i el Sanctus amb un gran domini dels baixos.

La tercera obra, Pregaria per l'Amor, de Juan Vásques (1500-1560), va ser la peça profana del concert. Un tipus d'obra molt difós en els seus temps, que fins i tot ha arribat als nostres dies.

Les peces: Por vida de mis ojos, No puedo apartarme, Si no os uviera mirado, Por una vez que mis ojos alcé i De los álamos vengo són les que composen aquesta pregaria, que al ser profana defuig del sentiment intens de tristesa de les dues primeres, per convertir-se gràcies a una polifonia rica en matisats i diversitat de contrastos, en una obra plena de l'alegria per la il·lusió dels enamorats.

Volem destacar per el magnífic duet interpretatiu la peça Si no os uviera mirado, entre tenor i contralt, en perfecta sincronia, equilibri de veus i brillantor en els dos timbres de veu.

Un excel·lent principi de programa i d'inici de la Setmana. Es va agrair que el concert fos d'una hora, la qual cosa no va ser impediment perquè l'escàs però entusiasta públic assistent, amb forts aplaudiments demanés un bis, que va ser la repetició d'una de les peces cristològiques de Prencisco de Peñalosa.

2009-11-17T15:03:00.000-08:00

LES AUDITIVES CURIOSITATS DELS CONCERTS

DEL FOMENT MATARONÍ (i II)

Un programa ben diferent del que acabem de descriure, va ser el protagonitzat pel conjunt Tutti Bassi, que si més no, el seu concert va tenir un comú denominador amb el de Musica Reservata: l'escàs públic. Em ambdós cassos, la minsa presència de “personalitats” de la cultura mataronina va ser fet destacat, com tampoc es veuen mai ni estudiants de música, ni gent relacionada amb l'art de la mussa Melpómene.

Per descomptat, Mataró fa temps que ha perdut la burgesia, i els quatre noms de quatre famílies que encara disposen de cert benestar i referència social, prefereixen fer el “pavero” a Barcelona, que donar recolzament a la cultura de la nostra ciutat, doncs els intèrprets que actuen en els cicles organitzats pel Foment Mataroní, també han passat per Barcelona, i la seva categoria es reconeguda.

Però bé, aquest comentari defuig de la crítica musical pròpiament dita, i ara és el que compte.

Un repertori molt variat de tendències musicals, encapçalat per l'Andantino de Rosamunde de F. Schubert, interpretat amb un tempo i una cadència excessivament lents. El to era baix, i es va notar una escassa preparació de l'obra, que va fer pensar a aquesta cronista accidental que la vetllada no seria gaire afortunada.

No obstant, em vaig equivocar, doncs la següent peça: 4 bagatelles de Joana Garcia, va permetre començar a mostrar les habilitats de tots els components del conjunt, que ens va presentar una obra molt curiosa, plena de lirisme i d'enginy.

El Kol Nidrei de Max Bruch, va ser veritablement captivador, i si bé és una obra per a més orquestració, especialment instruments de vent, violoncels i contrabaix varen suplir a la perfecció la mancança del vent, adaptant la partitura a les particulars sonoritats dels instruments de corda. Una obra molt ben elaborada, assajada amb moments de gran color musical, que va donar pas al Souvenir de Carmen. L'escassa mitja platea del Foment va gaudir al màxim d'una magnífica selecció de l'obra de Bizet. I si bé la veu humana dona sensualitat a l'Havanera de Carmen, la corda es va mostrar igual de seductora i provocativa. El tema del torero, va ser interpretat amb dinamisme i potencia sonora, sense desmerèixer en absolut la versió operística, i donant a conèixer una modalitat musical on l'exclusivitat de la corda va mantenir viva l'atenció de l'espectador. També volem destacar l'obertura que ja va fer preveure tot el que hem descrit.

La primera part del programa va acabar amb la sardana composta per Pau Casals Sant Martí del Canigó. Una bona adaptació, però si en el Souvenir de Carmen la substitució instrumental va ser brillant i encertada, no va arribar al mateix grau de brillantor aquesta sardana, a la que si es va trobar a faltar la instrumentació de vent. No obstant, el conjunt va coordinar al uníson, sense cap errada tècnica i cal reconèixer que els violoncels varen saber imitar la veu de la tenora.

La segona meitat del programa va començar amb Asturias et Sevilla d'Isaac Albèniz, i val a dir que la interpretació va ser magnífica, pot ser perquè la partitura original va ser escrita per guitarra, per la qual cosa, fàcil va ser adaptar-la al conjunt instrumental. Una execució vital, amb un cromatisme musical ple de tonalitats i matisacions.

L'Ària de la Chiesa de Stradella, va ser també un interessant experiment per corda, doncs al tractar-se d'una obra litúrgica, sembla que el sentit polifònic o coral sigui l'adient. Però Tutti Bassi va saber resoldre la situació, a la que en capa moment va faltar l'harmonia del conjunt i un perfecte domini del so.

Finalment Chiquilin de Bachin i Adiós Nonino de Piazolla, dos tangos on el conjunt instrumental va donar un especial sentit a la nostàlgia i la tristesa, reemplaçant contrabaix i violoncels el lament de l'acordeó argentí, amb intensitat i emoció.

PREMI ILURO-2009

2009-11-06T14:56:00.000-08:00

MONTILLA “NOS VISITA” o LA SOLIDESA FINANCERA DE LAIETANA

PER PARTS - CAPÍTOL I

Benvolguts i pacients lectors,

Els que són habituals d'aquest blog hauran pogut observar un canvi de tarannà en algunes cròniques, defugint pròpiament de l'estil periodístic, - la “premsa” local ja se'n fa càrrec de la informació amb la deguda assèpsia, emparada amb la limitació d'espai, però en realitat en el compliment estricte, professional i gens vocacional de plumifers – per donar-hi un to més crític i analític, que difícilment permet l'objectivitat.

Però com que el blog pertany en exclusiva a aquesta cronista accidental, que no està al servei de ningú, i no cobra un euro per la seva tasca, totalment “gratis et amore”, la llibertat és absoluta, i de la qual en gaudeixo amb total plenitud.

Per tant, amb respecte i amb educació, heus ací, estimats i desconeguts lectors, la seva particular visió per capítols, per no cansar-los – que no té per que ser compartida, of course - d'un esdeveniment que va néixer de l'interès, no tan sols per la història local o comarcal, sinó per la cultura, el coneixement, la difusió... LES HUMANITATS.

De ben segur que mai s'haguessin imaginat Albert Mayol i Roca, director general de la Caixa l'any 1959, primera convocatòria del premi, ni el primer jurat presidit per l'insigne historiador Ramon d'Abadal i Vinyals, que l'edició de l'any 2009 serviria com a acte de reivindicació de estatus financer de l'actual Caixa Laietana, i que un president de la Generalitat presidiria el lliurament del guardó, acompanyat pel conseller de cultura Joan Manuel Tresserras.

L'acte acadèmic conclusiu del Premi Iluro d'enguany, a través de la forma d'esdeveniment social que representa, ha estat aprofitat per posar de manifest les estratègies a nivell econòmic de l'entitat d'estalvi versus la Generalitat, davant els canvis dins el món financer català, a través de diverses fusions entre caixes d'estalvi.

Sense dubte, l'Ateneu Caixa Laietana, el dia 30 d'octubre de 2009 – divendres, per qüestions d'agenda de l'actual president de la Generalitat José Montilla (com és sabut, el guardó és lliure el darrer dijous del més d'octubre a la sala d'actes de la mateixa Laietana) – es va viure un fet històric, perquè de les quasi 500 persones presents, 300 – i vull ser generosa – no hi tornaran mai més. Uns, per ser impositors, és a dir grans i bons clients de Caixa Laietana, que se'ls hi enfotia, perdó, vull dir, que no havien estat mai convidats ni mai presents, perquè en són totalment desconeixedors de la història de Mataró, i en el fons del fons, només entenen de qüestions crematístiques. Que no els hi parlin de prohoms ni de mecenatge. D'humanitats, no saben ni el que significa la paraula. Només entenen un sol mot: MONEY, MONEY, MONEY (Diners).

I d'altres, perquè com a càrrecs directius de l'entitat de crèdit, no els hi va tocar més remei que ser-hi, tot i que al final els hi va compensar doncs encara varen trobar restes del “lunch” preparat per Pastisseria Uñó.

Va ser un acte històric, perquè els organitzadors, amb la idea europea de donar un cert “glamour” i prestància a l'esdeveniment, varen oferir un petit concert d'arpa, a càrrec Anna Quiroga, amb obres de M. Grandjany, B.Andrés, E. Hasselmann i P. Chertok, (ho deia el tarjetó que hi havia a cada cadira), al que ningú en va fer cas, ni amb prou feines se'n varen donar compte de que existia la concertista. El garbuix era tan intens i ensordidor, - per més que ens diguin europeus, SOM MEDITERRANIS !!!, que ni tan sols es va apreciar que la noia va deixar de tocar. Ni les gràcies va rebre per part de la taula presidencial.

Va ser un acte històric que va comptar amb l'assistència de senadors i diputats (Consol Prados-PSC i Salvador Milà- IC-Verds/ o com viure a l'esquena dels catalans), que en altres convocatòries no se'ls veia ni en pintura, però aquí tenien que fer acte de presència, com també ho va fer l'ex-alcalde de Mataró Manuel Mas, ara feliç diputat cobrant també dels nostres impostos, sense saber del tot quina tasca fa.

Va ser un acte històric perquè algunes entitats culturals hi eren presents – i no venen mai – i en canvi, el món de la història tenia una representació més aviat minsa.

Alguns regidors del consistori local no hi van faltar-hi; i és més, s'apunten sempre, com en Pau Mojedano del PPC o Joan Mora, CiU, etc.,

Però la gran sorpresa varen ser el regidor de cultura, Sergi Penedès – QUE NO HI ÉS MAI – o Francesc Teixidó, que també va ser tot un descobriment. Naturalment tot té una explicació: la política obliga i la foto no es pot perdre. Per cert, de l'IMAC, ningú més.

PER PARTS - CAPÍTOL II

Va ser un acte històric perquè per primer cop el parlament de Jaume Boter de Palau, sempre tranquil, planer i casolà, va agafar un to just de solemnitat, - tot i que desprès va fer broma amb en Montilla per si obria o no el sobre amb la plica del guanyador - tant per agraïments de rigor com per dir-nos que: “la perspectiva del temps ens ensenya moltes coses”, tot recordar-nos els orígens expansius de Caja Laietana per Argentona i Sant Andreu de Llavaneres, la realitat econòmica que va suposar la immigració dels anys seixanta, que va obligar a la obra social a canvis de plantejament, tan a nivell immobiliari – habitatges socials – com educatiu.

Boter de Palau no se'n va estar, mitjançant el text que li havien escrit, de fer referencia al amples braços dels estaments públics, i en to de lleugera crítica, de com “les administracions públiques, cada vegada amb més poder” han suplantat el paper de l'obra social de les caixes d'estalvi. “Tot ha canviat: les monedes, el sistema polític (...) Però hi ha quelcom que persisteix; la important escomesa de la Caixa”

El president de Caixa Laietana, per descomptat, va tenir paraules per recordar la gran efemèride que va ser el dia que Pierre Vilar, vint anys enrrera, com a conferenciant convidat, va explicar com els americans es sorprenien del lligam que teníem amb la història, prehistòria i pel nostre passat.

Tot fent esment del número de treballs presentats, 12 en total, la qual cosa estimula a la entitat a continuar amb la tasca del Premi Iluro, “que per acabar-ho d'arrodonir se li ha concedit la Creu de Sant Jordi”, va acabar el seu parlament novament amb els agraïments de rigor, Montilla inclòs, tot donant pas al conferencia de la 50 ena convocatòria, a càrrec de l'historiador, guanyador del Premi Iluro 2000 Joan Giménez Blasco, qui juntament amb Pere Tió i Casas, secretari de Caixa Laietana i també historiador, han escrit el llibre Premi Iluro, 50 anys d'història. Un volum d'acurada presentació, i de magnífica redacció, amena i didàctica, realitzat amb precisió i rigor històric, a excepció d'alguns peus de foto, i que va ser lliurat als assistents a l'acte.

Giménez Blasco també va donar un to instructiu, gens farragòs, àgil i dinàmic a la xerrada, que va començar amb els inicis romans de Mataró, fins a l'actualitat, com a base per a moltes investigacions guardonades amb el Premi Iluro, que per al historiador és un punt d'arribada, i també de partença. Noms com els de Francesc Pellicer i la seva visió romàntica de la història, o Francesc Carreras Candi i el seu esperit investigador en la història i en la ciència, de com el Renaixement va arribar tard a les nostres contrades, però va començar a plantejar el qui som?, d'on som?, etc., etc.,

Curiós va ser conèixer com als anys setanta el llavors Ministerio de Educación y Ciencia es va interessar pel Premi Iluro, proposant la seva traducció i divulgació a l'Estat Espanyol, la qual cosa va propiciar que uns historiadors de Rosario (Argentina), l'any 1972 es presentessin al premi d'aquella edició. (Es continua traduint el Premi Iluro al castellà ?????). Sembla que tots sabem la resposta.

Giménez Blasco també va destacar com el Maresme és el territori català amb més investigació historiogràfica, segons el buscador Yahoo, amb més de 24.800 entrades. Per més dades sobre la conferència, consultar la premsa local.

PER PARTS - CAPÍTOL III

I acabada la conferència, amb forts aplaudiments, se'ls mereixia, la tradició: lectura de l'acte, a càrrec del secretari del Jurat i cap de l'obra social Ricard Navarro. En guany, el jurat era el mateix de l'any passat - Jordi Nadal Oller, president, Pilar González Agápito, Manuel Salicrú Puig, Joan Sanmartí Grego, Antoni Pladevall Font, que per unanimitat, varen concedir a Ramon Reixach i la seva obra: Els orígens del catolicisme social contemporani a Mataró. Dels inicis de la Revolució Industrial a la primera Guerra Mundial el premi Iluro 2009, dotat amb 9.000 € i la publicació de l'obra. Amb aquest fet, Reixach fa el triplet dins aquest guardó de monografia històrica.

Com és sabut, el Jurat va concedir un accèssit a Frances Forn pel seu treball: Viure i sobreviure al segle XVI a la Marina de la Selva (castell de Montpalau i castell de Palafolls). La defensa, l’atac i el rescat davant de les incursions dels corsaris turcs i algerians.

Els dos guardonats, al igual que succeí al 2008, varen adreçar unes paraules al públic. Reixach agraint a Caixa Laietana, i efusivament a la seva família i al Museu Arxiu de Santa Maria el seu recolzament, crítica i alhora encomiant-lo a l'esforç, tot recordant també a la família Mayol, especialment a Ignasi Mayol i la seva vinculació al Cercle Catòlic, per a la creació d'aquest guardó. Fent una petita sinopsis sobre la temàtica del llibre: el paper del Centre catòlic i dels 125 anys, i de com una sèrie de persones catòliques varen recollir les idees d'Europa de tarannà lliberal, per impulsar-les dins el món obrer, per tal de fer arribar la cultura i l'educació en aquest àmbit. (Per a més informació, consultar la premsa local, que també ha fet història: NI TAN SOLS DEDICAR LA PORTADA A L'ESDEVENIMENT. 50 anys de premi de monografia històrica, d'esforç intel·lectual i de recerca, tenen menys valor pels plumifers que el 6 de 9 o el 9 de 6 dels Capsgrossos, que hem vist fins a atipar-nos)

Francesc Forn també va tenir paraules d'agraïment, especialment per el ja desaparegut arxiver i historiador Josep Pons Guri, de qui va aprendre el mètode científic per a l'arxiu i la investigació.
Novament em repeteixo: va ser un fet històric, perquè el Dr. Nadal no hi va poder ser-hi present, per trobar-se indisposat, la qual cosa li va impedir gaudir del número final amb la seva intervenció, a la que estàvem acostumats, però que resultava de lo més feixuc per les seves excessives ànsies de protagonisme.

En substitució del Dr. Nadal, Mossèn. Pladevall, de forma distesa, breu, clara i concisa, va fer l'oportuna crítica als treballs presentats, comparant-los a pes amb el del guanyador: “Un treball de 801 pàgines ja comportava un pes”.

Tot insistint en l'extraordinària resposta a la convocatòria del premi, i la celebració dels 50 anys, va fer un petit comentari a les obres presentades, seguint el tarannà del Dr. Nadal, i de memòria, doncs no comptava amb la malaltia de l'il·lustre i ja ex-president del jurat. Mn. Pladevall va anar classificant els treballs en diferents “piles virtuals”: Timbals i altres coses: “Treball molt interessant, però es tracte de la recollida de material, que cal classificar”. Un conte d’en Querol. “Un relat molt bonic, molt ben escrit, però és un conte, no un treball d'història.. Va anar a la pila”. Mataró als anys 50: “Descriu el tramvia, el seu entorn, descriu el que veu, explica com es Mataró, però es va deixar a una altra pila”. Viure i sobreviure al segle XVI a la Marina de la Selva (castell de Montpalau i castell de Palafolls). La defensa, l’atac i el rescat davant de les incursions dels corsaris turcs i algerians (Accèssit 2009): “Descriu com és el Maresme, explica fets reals, estudia les torres de vigilància, les masies, etc. Molt interessant”. L’arquitecte Jordi Capell (1925-1970): “Em toca de prop, doncs ell era de Vic. Va morir molt jove. Una vida estudiada. Però el llibre és un extens llistat de les seves obres. A la pila”.

Can Serra de Lladó. Apunts sobre la història d’una casa i d’una família. “Estudia molt bé la família. El llibre s'aguanta bé” El deixem a l'altra pila”. Els orígens del catolicisme social contemporani a Mataró. Dels inicis de la Revolució Industrial a la primera Guerra Mundial. “Un llibre de pes enorme, molt ben treballat. Comença amb Mayol i acaba amb el Cercle Catòlic. Un treball estudiat. Molt bé el Mataró del segle XIX”. Sant Mateu de Premià de Dalt. Una ermita mil·lenària. “Està bé. Es tracte d'una ermita medieval. Una llarga bibliografia. És un treball bonic i exhaustiu sobre una ermita”.

Memòria de la llengua. Una aproximació a la integració lingüística dels immigrants dels anys 50-70: “És aquest un treball de sociologia, que no d'història. Una tesina doctoral. Un gran treball”. Una història de vidriers de la Marina. “És un estudi de tots els vidriers que hi ha. Interessant. Es podria editar. Treball ben fet, però gens pesat” (Aquesta cronista es permet recordar a Mn. Pladevall que l'obra guanyadora del Premi Iluro 2008: Els viatges del capità Moreu 1808-1815 de Joaquim Llovet, té 239 pàgines i tampoc és gens pesada).

Estratègies d’emancipació al Maresme. Anàlisi i propostes: “Qui no es vol emancipar avui en dia?. Es tracte d'un treball bàsic, un estudi sobre l'habitatge. A la pila”. Oda al Fanatisme (1816-1834, C.) d’Antoni Puigblanch. Estudi i edició crítica de l’obra poètica en català, d’un mataroní del segle XIX. “Parla de les relacions de Milà i Fontanals amb Menéndez y Pelayo”.

Mossèn Pladevall, medalla d'or de la Generalitat de Catalunya, va acabar la seva intervenció tot manifestant la seva sorpresa per parlar a l'auditori, i un gust. Fent esment a la intensitat amb que el Dr. Nadal vivia el Premi Iluro, va felicitar als premiats, tot indicant que els cinquanta anys d'aquest guardó formen ja tota una amplia bibliografia de Mataró i del Maresme. “Mataró és conegut perquè aquests llibres són difosos”. (Aquesta cronista suposa, pensa, creu que ja no deuen quedar gaires exemplars del Premi Iluro de tots els 50 anys, als magatzems de Caixa Laietana, per la gran difusió i nivell de vendes que tenen)

PER PARTS - CAPÍTOL IV

I no benvolguts lectors, no es varen acabar aquí les intervencions. Boter de Palau va tornar a adreçar-se als presents, per dedicar unes paraules al ja ex-president del jurat, Jordi Nadal. Ara sí, amb el seu to planer habitual, va manifestar que va tenir certa feina perquè el Dr. Nadal fos aquí, però la seva migranya li va impedir ser-hi. Va tenir paraules d'agraïment i de reconeixement a la tasca realitzada durant deu anys, i per aquest motiu el Consell d'Administració de Caixa Laietana li ha atorgat la medalla d'or de l'entitat.

Boter de Palau no se'n va estar de dir que malgrat els 80 anys del Dr. Nadal, està molt ocupat, “aquest cop en la basant científica, doncs està treballant en una important obra: la història de la Hispano Suiza (coneguda fàbrica de cotxes de principis del segle XX) i també està abocat en el centenari i traspàs de Jaume Vicenç Vives (50 anys de la seva mort – 100 del seu naixement). Nadal pertany a l'escola historiogràfica de Vicenç Vives. També va ser guanyador del Premi Iluro (any 1963).

Finalment, el president de Caixa Laietana va agrair els anys de dedicació a la casa per part del Dr. Nadal, al igual que també ho va fer-ho amb Manel Salicrú, membre del jurat i director del Museu Arxiu de Santa Maria, de qui Boter de Palau també va glosar la seva figura, i que ha causat baixa per haver acabat el període de sis anys establert. Amb les felicitacions de rigor als guanyadors, va cedir la paraula a l'alcalde de Mataró, Joan A. Baron

Un altre fet històric, amb repetició, doncs si bé l'acte acadèmic-conclusiu del Premi Iluro, l'alcalde només feia acte de presència, per segon cop va parlar:

“50 anys no és quelcom que es celebri cada dia. Aquest 50 anys han suposat molt pels 50 guanyadors i les persones que hi han participat. Al darrera d'aquestes persones ha quedat un feix de treball impressionant”.

Baron també va felicitar a Caixa Laietana, la consolidació del premi i el fet d'estimular la investigació futura “es patrimoni de la ciutat (...) es tenen els elements per investigar i els nous historiadors ens puguin aportar nous coneixements. Som una ciutat que no ens agraden els focs artificials, sinó el treball que es fa poc a poc”.

L'alcalde va concloure el seu discurs agafant la idea d'una de les frases del conferenciant, Dr. Giménez Blasco: “El premi Iluro és un punt cap al futur i un punt cap el passat”

PER PARTS - CAPÍTOL V

Les darrera referència al “gran fet històric” viscut el 30 d'octubre de 2009 correspon a José Montilla, i la MAGNA sorpresa que vam tenir tots els presents de lo bé que parla el català. Mereix tot un reconeixement l'esforç de l'actual president de la Generalitat, que mentre escoltava, no se'n va estar d'escrutar amb la mirada, l'auditori fil per randa, talment com si fos Robocop i la seva visió d'enginyeria.

Per començar, Montilla va agrair el convit a l'esdeveniment, i a participar en aquest acte: “Quan va néixer aquest premi poques persones haguessin pensat que duraria tota una vida. Per tant un premi que tingui tanta vida juga al nostre favor. És una iniciativa compromesa amb el país. Un guardó dels més prestigiosos. Només cal revisar la nòmina dels historiadors. (...) la societat catalana sempre ha propiciat bones idees que han proporcionat un gran substrat cultural”

El president de la Generalitat va comentar el resó que solen tenir els esdeveniments culturals, si aquests es promouen des de Barcelona, i reconeix que quan es produeixen des de llocs més petits, la repercussió és molt diferent. Tot i així:

“No és per casualitat que se celebrin els 161 anys del tren. No és per atzar que la tercera caixa de Catalunya fos d'aquesta ciutat. Caixa Laietana ha fet una contribució important pel seu paper integrador i dinamitzador (...) malgrat que estem vivint una conjuntura econòmica difícil, els animo a continuar. Saben com s'està gestionant el nou ordre financer català, i em mostro respectuós amb les decisions que prenguin. L'obra social de la caixa ho ha de ser per separat de l'ordre financer. El Premi Iluro és una realitat de l'obra cultural”.

José Montilla va concloure el seu discurs, tot felicitant a l'entitat d'estalvi i als guardonats.

PER PARTS - ÉPILEG

I els parlaments es varen acabar , i tots plegats amb ganes de gaudir del tradicional ressopó ofert per pastisseria Uño, especialment dels exquisits bombons gelats farcits de vainilla, quina no va ser la nostra sorpresa, quan ens vam trobar amb un “lunch” de disseny amb brendada, guacamole o vichisoise, i altres exquisideses (inclosos els sabres que havien sobrat del dia de Sant Simó) curosament presentat i servit, però que ens va deixar totalment decebuts als habituals d'aquest esdeveniment.

Això si, varem fer petar la xerrada d'allò més, tan mediterranis com sempre, amb “taula presidencial” inclosa.

Se'ns va lliurar el llibre – a les digníssimes autoritats embolicat amb paper de l'entitat d'estalvi, per quedar més bé, i a la plebe segellat amb plàstic, però que molts varen desembolicar per tal que els insignes autors Joan Giménez Blasco i Pere Tió i Casas estampessin la seva firma.

I així va acabar el “gaudium magnum esdeveniment” de l'acte acadèmic commemoratiu dels 50 anys del PREMI ILURO de monografia històrica, celebrat a l'Ateneu Caixa Laietana el 30 d'octubre de 2009. (Text extret del tarjetó on també s'informava del concert d'arpa. Aquesta cronista accidental de tant en tant descansa les neurones).

PREMI ILURO-2009 - MONTILLA "NOS VISITA" o LA SOLIDESA FINANCER DE LAIETANA - FOTOS DE L'ESDEVENIMENT

2009-11-06T14:14:00.000-08:00

LA FASCINACIÓ PELS TRENS EN MINIATURA

2009-11-01T13:17:00.000-08:00

Fins a la data d'avui 1 de novembre, la sala d'exposicions Caixa Laietana presenta des del passat 23 d'octubre, coincidint amb els actes en commemoració del 161è aniversari del primer tren d'Espanya, Barcelona – Mataró, any 1848 - Maqueta Modular de Trens, un muntatge realitzat pel Grup Ferroviari Mataró, on mitjançant mòduls individuals, el visitant pot gaudir del fet de sentir-se Gullivert a la illa de Lilliput, i contemplar en versió a escala reduïda, una reproducció del túnel de Montgat, una estació de tren, concretament d'Hamburg (Alemanya), un paratge natural, que recorda molt a Suïssa o fins i tot la xemeneia de Can Fabregas de Queralt fumant.

Francesc Parera, president del Ferrocarril Parc de Catalunya de Sabadell, i també membre del Centre Modelisme Ferroviari de la mateixa població, fa de “guia turístic” a aquesta cronista accidental i explica com li va sorgir l'afició a tren:

- Des de que vaig néixer.

La seva família, resident a Banyoles, tenia necessitat del tren per desplaçar-se a les diferents poblacions , i de ben petit ja se sentia fascinat pel món ferroviari.

- Els meus pares em deien que m'hi passava hores i hores veient sortides i arribades de tren a l'estació.

Parera ha presentat dos mòduls – d'ell és la ja esmentada xemeneia de Can Fabregas – i tot que que cal polir-en alguns detalls, que l'espectador neòfit amb prou feines aprecia- s'observa les estones passades en cada detall, l'enginy i plantejament dels mòduls, i en el conjunt del muntatge, la meticulositat, l'excel·lent presentació, la imitació acurada dels indrets i sobre tot, l'essència de la perfecció.

Un altre fet que ens comenta Francesc Parera són els diners esmerçats en aquesta afició, que tot i que a Espanya es produeixen maquetes, cal adreçar-se a l'estranger per adquirir-ne.

- Principalment a Alemanya és on podem trobar materials per a les nostres creacions. També Suïssa. Ambdós països fabriquen amb gran qualitat. A Espanya la firma Ibertren es qui proporciona elements, especialment trens i vagons, però no estan fabricats aquí, per la qual cosa la qualitat és diferent.

I el president del Ferrocarril Parc de Catalunya de Sabadell em mostra el sota d'un vagó on es pot llegir “Made in China”

La replica d'una estació d'Hamburg, que segons Parera, podria considerar-se una estació de tren per un barri com el de Cerdanyola de la capital del Maresme, permet comentar aspectes del tren en general, com per exemple, que si Mataró fos una ciutat d'Alemanya, no hi hauria dues vies, ni haurien quatre, per permetre més trens, amb menys temps i alguns sense parades.

L'exposició l'han visitat prop de 4.000 persones – tot un rècord en una setmana, si tenim en compte que algunes de les mostres d'art que s'organitzen, aquesta xifra de visitants la aconsegueixen en un o dos mesos – i sobre tot és la mainada que sortint de l'escola, queda embadalida contemplant el recorregut de les miniatures ferroviàries.

El Grup Ferroviari Mataró, sorgit a l'octubre de l'any 2008, en el marc de la quarta Fira Ferroviària de la ciutat, és una jove associació amb voluntat de continuïtat i que vol aglutinar a tots aquells que tinguin interès en fomentar el coneixement del ferrocarril, i més en una ciutat com la nostra, pionera del tema.

Segons comenta Francesc Parera, s'està buscant local, Caixa Laietana no descarta en absolut fer alguna aportació econòmica, i:

- L'Ajuntament no ens ha dit que no. Dins l'associació, però, tots hi han de posar de la seva part. Hi pot haver-hi un filtratge i acoplament inicial degut a les diferents personalitats, però tothom hi ha de treballar-hi amb el mateix esforç.

El tren, com a mitjà de desplaçament de persones i mercaderies, és un element intrínsec en la vida de qualsevol ciutadà. Permet viatjar i això molts cops significa somiar, conèixer altres persones, altre països, altres ciutats o poblacions, d'una forma tranquil·la i assossegada, que facilita la conversa i la contemplació del paisatge.

El modelisme de trens, és una recreació de la realitat, i pot ser més d'una vegada, la creació d'un paratge, on passió i coneixement són cabdals per dur a terme tasca tan precisa. I per aquest fet, pot resultar incomprensible per aquelles persones que senzillament no estiguin “posseïdes” pel cuquet de la fascinació, l'encís i la màgia del món en petit.

Des de Cròniques... desitgem èxit a aquesta associació. Mataró, ciutat pionera del tren a l'estat espanyol, mereix el reconeixement del significat històric, i d'evolució social i econòmica que a mitjans del segle XIX va suposar el ferrocarril de Stevenson.

NOTA: Queda pendent la crítica musical del concert Tutti Bassi del Foment, i per descomptat el “magnum” esdeveniment del Premi Iluro 2009 o Montilla nos visita. Tot arribarà, però Maqueta Modular de Trens, degut al poc temps d'exposició, mereix aquest “punt i seguit”.

LES AUDITIVES CURIOSITATS DELS CONCERTS DEL FOMENT MATARONÍ (I) - PRESENTACIÓ

2009-10-29T13:50:00.000-07:00

Doncs si, gràcies a aquesta entitat cultural, disposem d'una molt acurada programació musical, que permet descobrir formes interpretatives suggerents i de gran qualitat, adaptant en petit format formes orquestrals, que en absolut desmereixen la peça, sinó que permeten diversitat auditiva.

El passat divendres, 23 d'octubre, el Foment Mataroní va acollir al conjunt instrumental Tutti Bassi, format per 7 violoncels i 1 contrabaix, tal com molt bé va aclarir en la presentació del concert Joan Vives, qui va destacar el fet popular “i gens avorrit” d'aquella audició.

El programa va estar format per obres de Schubert, J. Garcia, M.Bruch, G.Bizet, Pau Casals, I.Albeniz, A. Stradella i Astor Piazzolla

El violoncel, que sempre s'associa amb Pau Casals, és la base d'aquesta formació, la Tutti Bassi (Tots baixos), que evidentment es referia als instruments, no a l'alçada dels seus intèrprets, com va aclarar Vives.

“No és la primera vegada que es fan aquest tipus de combinacions. Moltes vegades, els intèrprets d'instruments de diverses orquestres internacionals, s'uneixen i munten un concert amb els instruments. És una proposta a mig camí entre el rigor de la qualitat dels intèrprets i el somriure".

Tot seguit, Vives va a passar a comentar el programa. La primera obra, l'Andantino de Rosamunde de F. Schubert. Amb un text de Helmina von Chezy, una autora teatral de folletins amb no excessiva qualitat, va trobar en el compositor austríac, el fons musical a la seva obra, davant la necessitat d'aquest de donar-se a conèixer i guanyar uns diners. En l'actualitat, el nom d'aquesta obra s'associa a Schubert, no a la autora teatral.

“Una peça amb un gran sentit melòdic, delicat i molt cuidat, on el violoncel fa el paper de la veu humana”

La segona obra era 4 Bagatelles, de Joana Garcia, una compositora que no té perfil conegut. Vives va confessar que es fa passar dos dies buscant i ni per Internet va obtenir resposta. Al final va consultar als membres de la formació, qui el varen informar que no és una autora coneguda, i que actualment resideix a Alemanya.

La tercera peça del programa va ser Kol Nidrei de Max Bruch. Basada en el floklore hebreu. Tot i que Bruch no ho era, si tenia una amic d'aquesta procedència, qui el va introduir en la música jueva. És la part inicial de la música que s'interpreta en la litúrgia de l'anomenat Iom Kipur, el dia més sagrat de la religió jueva. Bruch va realitzar diverses investigacions en referència a la música tradicional hebrea.

El Souvernir de Carmen era la següent obra a interpretar. Composta per una selecció d'aquesta opera de Bizet, (el preludi, l'havanera, les coples del “toreador”, etc.)de la que, segons va informar Vives, “el compositor no va poder gaudir de l'èxit que actualment té aquesta òpera, perquè en el moment de l'estrena va ser un fracàs rotund i va morir al cap de poc temps”.

La primera part del programa va acabar amb la sardana Sant Martí del Canigó, una de les dues sardanes de Pau Casals. Composta l'any 1942, en ple exili del músic a Prada de Conflent, on també hi feia estada Pompeu Fabra. Inspirada en els magnífics paratges que es divisen des d'aquesta població, era pel músic un record d'aquells temps tan difícils.

La segona part del programa va començar amb Asturias et Sevilla d'Isaac Albéniz. “Són uns reculls de caràcter molt costumbrista”. Vives va afegir a més a més que eren obres que li permetien viure, “Eren peces ben escrites i rodones” fins que no va anar a Anglaterra i, desprès de treballar per Henry Lowenfiedl, va conèixer a Francis Burdett Money Coutts, un aristòcrata, interessat en escriure llibrets d'òperes, les quals Albéniz musicava, la qual cosa li permetia viure confortablement. Albéniz va revisar la temàtica costumbrista, ja gran amb la creació de la seva suite Ibèria.

Seguidament, una obra d'Alessandro Stradella Aria de la Chiesa, una peça de caire litúrgic, molt semblant a les composicions de A.Corelli, escrita per un personatge de vida absolutament tumultuosa. Vives fins i tot, va recomanar al públic que llegís la seva vida per Internet.

Finalment, tancava el programa dues peces d'Astor Piazzolla: Chiquilin de Bachin i Adiós Nonino.

“Pels argentins es pot canviar tot menys el tango. Els argentins continuen pensant que els tangos, els de Gardel”.

Piazzolla tocava l'acordeó argentí, anomenat “Bondorino”, i els dos tangos varen ser dedicats a un personatge que es dedicava a vendre flors pels restaurants per guanyar-se la vida, i al seu pare, Nonino. És aquest un dels tangos més coneguts de Piazzolla, a qui va trasbalsar moltíssim la mort del seu pare.

CA L'ARENAS – UN ANY MÉS, UNA TEMPORADA MÉS - EXPOSICIONS TEMPORALS -PERECOLL – Markale-Sarajevo

2009-10-25T14:07:00.000-07:00

La sala 1 del Centre Ca l'Arenas presenta com a inici de temporada l'obra de Perecoll Markale-Sarajevo. Un quadre de grans dimensions que fa referència al bombardeig que aquest mercat va patir el 5 de febrer de 1994, i on utilitzant el seu habitual color negre, amb amples i àgils pinzellades, de forma obliqua i amb diferents enfocaments de lluminositat, sap captar de l'espectador el sentiment de duresa i alhora d'impotència que pot produir un conflicte bèl·lic.

Una obra plantejada de forma molt escultural i amb un gran sentit del barroc, doncs la primera i fugaç visió que té el visitant és l'obscurantisme de l'obra de Rembrant, i especialment la famosa Lliçó d'anatomia.

Formes irregulars dins un univers de volums, perspectives i profunditats, faciliten a l'espectador la presa de consciència del que representa la crueltat de la guerra, en especial de les víctimes innocents – mirant fixament l'obra no deixa de sentir el visitant en sentiment d'opressió, de trobar-se quasi aixafat, esclafat per Home per ser ésser humà.

Markale-Sarajevo és una protesta implícita i explícita en contra del bel·licisme de l'Home, mostrant implacablement, a través de l'obscurantisme i la intensitat del color negre, l'horror que el mateix ésser humà és capaç de crear.

Una obra que de gran qualitat tècnica, que és necessari contemplar de prop i de lluny, per tal d'apreciar la gran quantitat de detalls que conté, a través del color negre.

Perecoll també fa un homenatge a Jordi Arenas, en la mateixa sala que ara exposa, i que era on donava classes. Tal com ens va comentar el mateix artista, el retrat que d'ell s'exhibeix, li va fer Jordi Arenas mentre li feia escoltar la Cinquena simfonia de Beethoven. A partir de les hores, Perecoll que en aquell moment com qualsevol jove de l'època, preferia el rock & roll, va començar a entendre i apreciar la música clàssica.

JORDI I JAUME ARENAS – IMPRESSIONS DE GUERRA

2009-10-25T13:55:00.000-07:00

L'espai del Menjador, reservat exclusivament a l'obra dels germans Arenas, mostra una sèrie de dibuixos, aquarel·les i olis, molt representatius de com uns joves adolescents, dedicats a l'estudi de les belles arts, varen viure la guerra civil espanyola.

Una crònica a través de l'art, de l'impacte que va causar, especialment a en Jordi, veure les cues de la població civil per obtenir menjar, els militars i les escenes de guerra dins la ciutat de Mataró.

Es tracte d'una obra a la que evidentment li falta la veterania i els coneixements que proporciona l'experiència artística amb el pas dels anys. Però sense cap mena de dubte, sap mostrar un alt sentit de l'estètica, de les perspectives i del document gràfic. Una obra de gran valor històric, pel que representa la guerra a través de l'art, d'una forma de concebre una visió bèl·lica, que no deixa de produir en l'espectador sensible, certa angoixa, malgrat els anys que han passat, tant per la utilització de materials, per la presa d'apunts de les distintes obres, amb un traç precís però molt lleuger i un tractament del color sense extremismes, quasi fotogràfic.

CA L'ARENAS – UN ANY MÉS, UNA TEMPORADA MÉS - DISCURSOS DE RIGOR (I)

2009-10-22T15:59:00.000-07:00

Doncs sí, benvolguts i venerables lectors/es, Ca l'Arenas el passat dijous 8 d'octubre – normalment el centre d'art fa la celebració inaugural els dissabtes, però aquest cop, entre el pont i els actes institucionals amb Isla Cristina (Huelva), es va avançar al dijous - va inaugurar la temporada amb un nou eix central expositiu Art i Guerra.

I com que d'inauguració es tractava, cap al pati toquen amb els maleïts picons - que mira que arriben a ser incòmodes ! - però com que el que es porta és el disseny, fote't si se't claven a la sabata – i pacientment – quin remei toca – ha escoltar discursos.

Abans, però pantalla, música de fons – ignoro quina banda sonora era - i filmació sobre les desastres de la guerra, que tantes vegades em vist als noticiaris o a les pel·lícules, i que ja no ens fan ni fred ni calor, i tot seguit el Gran Penedès – vull dir el regidor de cultura, no un vi amb aquesta denominació d'origen – va introduir als presents dins la nova temporada, aquest cop amb quatre apunts a la mà, per no despistar-se. “La proposta estètica és un treball de recerca i de documentació. És una proposta valenta, que també ha comptat amb la col·laboració del Museu”.

Penedès va destacar el fet que es mostri en exposició les visicituts per a la salvaguarda durant la guerra civil espanyola, del patrimoni religiós i cultural de la ciutat. “En l'exposició del primer pis cal llegir”. Va agrair especialment al Sr. Santiago Estrany i a la família de Marià Ribas – presents entre el públic assistent a la inauguració – nombrós però sense exageració - amb pocs artistes, alguns membres d'entitats – ASLL, Museu Arxiu de Santa Maria, entre d'altres – la seva valuosa aportació de dos diaris que relaten fets relacionats amb la salvaguarda patrimonial abans esmentada.

“Eix temàtic art i guerra, però mantenint l'estructura de centre d'art, els tallers pedagògics que en el darrer curs varen comptar amb 13.000 alumnes (...)

Com en altres ocasions, es va esmentar de les quatre exposicions temporals de la planta baixa, fent una petita sinopsi del que si mostra: Sala 1 Perecoll, Menjador: Jordi Arenas, Impressions de la guerra, i en la Sala 2 i Galeria: Para bellum 12mm” amb Yal Bartana, Lamaia Joreige i Domènec (aquest ja te lloc a perpetuïtat, doncs l'any passat ja hi era)/Sàgar Malé.

Penedès també va informar que continuaran les col·laboracions amb altres museus de Catalunya, i que dins la sala 1, no tan sols hi exposaran artistes locals, sinó de nivell internacional (?)

Penedès, abans d'acabar la seva intervenció amb el ritual d'agraïments al personal que cobra de l'IMAC, per fer la seva feina, i que cada vegada hem de sentir, va fent esment de altres activitats que tindran lloc en el centre com conferències, teatre, música, etc., que comptaran amb la participació algunes d'elles d'alumnes d'instituts de secundària, amb projectes sobre la guerra i l'exili (i on és l'art aquí?), i fins i tot un projecte musical “Cantaire” que amb textos de Rosa Regàs. Naturalment, el regidor de cultura, dins el torn de gràcies, també va tenir la deferència de recordar al Srs. Estrany i família Ribas, i altres entitats que han cedit material per la mostra per la primera planta.

CA L'ARENAS – UN ANY MÉS, UNA TEMPORADA MÉS
DISCURSOS DE RIGOR (II)

Doncs sí, desconeguts lectors, sí; els discursos s'han de dividir en tres àmbits perquè tot quisqui vol el seus 15 minuts de glòria, i si convé se n'agafa trenta - i no ens en podem estar. I com que de cròniques es tracte – tot i que ja vaig advertir que començaria a passar del tema, perquè sempre és el mateix i la buidor es permanent – doncs reflectim en aquest blog el que certes ments insulses diuen.

La comissària de la mostra, més que un discurs, va donar una petita classe d'història, que bo i ser llarga, va ser instructiva – s'ha de reconèixer que dins el món cultural de tres al quarto que ara ens governa, es pot trobar alguna persona capacitada i que pensa. La Sra. Montellà n'és un exemple.

Fent esment que li va suposar un gran goig rebre la trucada de Ma. Àngels Soler per preparar aquesta exposició - doncs es coneixien d'anys - va reconèixer que la mateixa li ha permès treballar a Mataró, confessant a continuació que de seguida es va contagiar de l'esperit d'un tema que l'apassionava, com és el d'aquesta mostra.

El primer que va fer, va ser una petita enquesta a 10 persones del carrer sobre el que coneixien en referència al salvament del patrimoni cultural de la ciutat durant la guerra:

“Sap per què la Plaça de les Tereses es diu així?” - “Sap que era el mercat de la Llibertat? - Sap que alguns quadres d'en Velázquez varen passar per Mataró?

Les respostes de la gent varen demostrar a Montellà el desconeixement que d'aquest capítol de la història local en tenien els mataronins, i per tant va voler enfocar l'exposició de forma molt pedagògica, a fi a efecte de donar a entendre al visitant el que significa el patrimoni històric i artístic d'una ciutat o població.

Tot llegint uns fragments del diari personal de Manuel de Arpe, conservador del Museu del Prado durant la Guerra Civil, on parla del gest de l'esposa d'Arpe en salvar els quadres abans que ella i el seu fill es reunissin amb el marit a l'exili -era el patrimoni de la nació - Montellà va explicar les peripècies de dos famosos quadres de Velázquez, com són la Rendición de Breda, i un quadre de Felip IV a cavall, passant pels carrers de la nostra ciutat.

Al igual que Penedès, també va fer esment dels dietaris de Rafael Estrany i de Marià Ribas, i de les diferències entre tots dos: “Estrany fa una crònica apassionada del dia a dia i la de Ribas és una crònica més rigorosa i discreta”. No obstant, ambdós es complementen, perquè permeten “seguir les petjades per entendre la nostra història, doncs hi ha escenes de la guerra que els varen colpir”.

Finalment, Montellà va explicar que la mostra permanent comptarà amb mostres temporals procedents dels Museus d'Olot, de Reus, amb obra de Marià Fortuny, i també del mataroní Rovira Brull.

“La cultura l'hem de salvaguardar perquè la cultura ens farà lliures per sobre de les guerres”.

CA L'ARENAS – UN ANY MÉS, UNA TEMPORADA MÉS
DISCURSOS DE RIGOR (III)

I el tercer i últim discurs, el de Martí Perán, que primer de tot va començant dient que seria breu I EL TIO ES VA TIRAR QUASI 20 MINUTS DE RELLOTGE !!!, per explicar en que consistia Para bellum 12mm.

Per descomptant, amb els agraïments de rigor al personal “habido y por haber”, i tot fent esment de la presència de Carmina Benito que a mitjans dels anys 90 del segle passat (perquè ara s'ha de dir així, del segle passat), li va donar l'ocasió de portar la temporada artística de la ciutat – amb la generació de més d'una polèmica, tot s'ha de dir, encara que segons ell “la tasca amb ventures i entrebancs va complir la funció d'adobar el territori pel que s'està desenvolupant ara a Mataró”) , va partir de la base de “Si vis pacem, para bellum” (si vols la pau, prepara't per la guerra), fent esment als 12mm, que son en realitat els 12 artistes que durant l'any ompliran en torns corresponents les sala 2 i la galeria de Ca l'Arenas.

Aquest eix de munició armamentística – tot i que es tracte del conegut nom d'una pistola semi-automàtica, para bellum 12 mm, recorda massa als 9mm, que eren la mesura dels casquets de bala trobats desgraciadament en més d'un atemptat de la banda terrorista ETA (des de Cròniques es troba totalment desencertat el nom de la mostra pels desagradables records que comporta) – vol recollir treballs que tinguin a veure amb les situacions bèl·liques (Això és d'una evidencia total. Sinó, per què la mostra es diu Art i Guerra?)

“Para bellum suggereix conflictes bèl·lics massa freqüents”.

I desprès d'aquest pensament tan profund, Martí Peran es va dedicar a sintetitzar – és a dir a fotre'ns un rollo patatero impressionant, només superat en feixugor pels condemnats picons del pati de Ca l'Arenas – sobre les diferents exposicions que ara es mostren sota l'eix Para bellum, i que aquí no reproduirem per no avorrir a l'amable i pacient lector, però en una frase direm que tracten en diferents visions del patiment del poble palestí en lluita constant amb l'opressió jueva – com si els palestins provinguessin del convent de les Ursulines – Martí Peran va acabar la seva intervenció, queixant-se una mica de les mides de l'espai, i de la participació dins aquesta mostra d'artistes internacionals.

L'acte de presentació va acabar amb l'anunci de la interpretació d'uns fragments d'una obra de teatre, que ara no recordo, però que tampoc aquesta cronista accidental tenia el més mínm interès en veure, doncs volia anar a xafardejar les exposicions. Però això, com sempre, mereix capítol apart.

JOSEP PUNSOLA: FER PAÍS DES DE L'HUMANISME

2009-10-12T12:58:00.000-07:00

Organitzada per l'Obra Social de Caixa Laietana, fins al proper 18 d'octubre es pot veure a la Sala d'Exposicions d'aquesta entitat, la mostra L'home i el poeta, en record Josep Punsola poeta i excursionista de gran personalitat, en el seixantè aniversari del seu traspàs.

Aquesta exposició complementa la sèrie d'actes - rutes excursionistes, tertúlies, passejades, recitals, etc., - que la Comissió Ciutadana d'Homenatge al poeta – integrada per la Unió Excursionista de Catalunya, els Amics de la Ciutat de Mataró, l'Associació d'Amics de Ca l'Arenas, el Centre Atlètic Laietània, Foment Mataroní , Omnium Cultural i el Grup d'Història del Casal - ha anat realitzant al llarg de l'any 2009, i que malauradament, en un Mataró de més de 120.000 habitants, la repercussió informativa i de reso popular ha estat més aviat escassa.

Veient l'exposició, no es pot deixar de sentir certa “nostàlgia” per uns temps – que aquesta cronista accidental no ha viscut, però dels que si ha tingut clares referències – on es feia i sentia el país, Catalunya, a base de fer excursions, de llegir, d'aprendre, de conèixer, de realitzar tota mena d'activitats culturals o esportives en equip, o de forma individual, aportant alguns personatges creativitat i personalitat molt definida, i on els mataronins amb inquietuds de caire humanístic, participaven en vetllades literàries, conferencies, obres de teatre... tot el que signifiqués un enriquiment cultural, que per descomptat no vol dir que més d'un no tingués afany de protagonisme, però sense manipulacions per part de polítics ni nacionalismes de cap classe, sinó que el fet cultural ajudava a reivindicar i a fer “oposició” el que era Catalunya, envers la resta d'Espanya.

L'exposició, ben estructurada a base de plafons de tela impresa, permet de forma amena i didàctica, conèixer la personalitat del poeta, a base tant de fotografies com d'objectes i llibres personals, I comentaris i petits escrits d'amics i col·legues que l'havien conegut com Francesc Masriera, Jaume Boter de Palau, Josep Reniu, Joaquím Casas, i un llarg etc. En especial, cal destacar a Maria Mercè Bruguera, qui va fer una estudi de la vida i obra del poeta, publicat en la sèrie Caps de Bou de l'abans PMC.

Llegint els diversos fragments que es troben en la mostra, podem veure el contrast d'uns versos marcats per l' amarga i trasbalsadora experiència, com va ser la guerra civil, amb la pèrdua d'alguns amics, i corprès per la duresa dels temps i dels fets que va viure, (Jo he vist – 1938 - Amistat, bandera blanca – 1945, i un lirisme brillant i encisador, exultant, no exempt de certes dosi d'optimisme (Montcabrer-1943 – Presoners de la mar – 1943).

Una exposició aquesta de caire històric, per donar a conèixer i a recordar al poeta Josep Punsola, que no és un carrer del barri de Rocafonda, sinó que va ser una personalitat extraordinària, somniadora amb una vida intel·lectual cultivada, - cal recordar que també va fer cinema amateur participant al film Porta Closa d'Enric Fité - però que la mort va tallar en sec, de forma indiscriminada com més d'un cop succeïx.

Com a cloenda de la mostra, el proper diumenge, 18 d'octubre, a les 12 del migdia, tindrà lloc a la sala d'actes de Caixa Laietana, un recital poètic dedicat a Punsola.

ARQUEOLOGÍA AMB ARRELS i SENSE MITES

2009-10-06T12:44:00.000-07:00

En l'albada del segle XXI, l'arqueologia es contempla a nivell popular, sota el prisma de l'Indiana Jones a la recerca de mil i una aventures, o de les mítiques expedicions de molts arqueòlegs a l'antic Egipte, per descobrir els tresors enterrats dels faraons.

Però la veritable essència de l'arqueologia és llegir, buscar, recorre mil i un indrets i gratar, moltes vegades sense obtenir els resultats volguts, i d'altres descobrint elements culturals i identitaris que no deixen de ser sorprenents.

És aquesta darrera visió la que el Museu de Mataró, conjuntament amb l'Obra Social de la Fundació “La Caixa” ens proposa fins a mitjans d'aquest mes, a través de la mostra La missió arqueològica del 1907 als Pirineus, amb un total de 71 fotografies, seleccionades entre més de 200 clixés.

Com sol ser habitual en aquest tipus de mostres, dedicades més a l'aficionat, a l'encuriosit o a qui té veritable interès, però no al gran públic – la qual cosa no deixa de provocar certa tristesa per la falta de desig de coneixement que es demostra – a base de plafons s'exposa un seguit de fotografies de diferents indrets pertanyents a la Vall Luishon, la Vall d'Aran, la Vall de Bohí, la Noguera i la Vall d'Isàvena, emplaçaments tots ells amb el nexe comú de trobar-se als Pirineus, i que varen servir d'estudi a l'expedició que tal com diu el programa de mà: el 30 d'agost de l907 va sortir en missió científica de l'Institut d'Estudis Catalans, formada pels arquitectes Josep Puig i Cadafalch i Josep Goday, l'historiador del dret Guillem M. De Brocà, el conservador del Museu Episcopal de Vic, Josep Gudiol i el fotògraf Adolf Mas. ...

Aquesta exposició convida al visitant a reflexionar sobre el que significa el patrimoni històric i artístic català. Com l'entrega de cinc persones, procedents de diversos àmbits però amb l'esperit crític d'investigar i de descobrir, va permetre donar a conèixer bona part de les arrels del que avui és Catalunya en la seva basant històrica i artística, i que malauradament, la manipulació política oblida, com si la grandesa que un cop va constituir la Corona d'Aragó juntament amb els comtats de Catalunya no hagués existit mai, i tot es remuntés al 1714.

A través del reportatge fotogràfic – i també d'una filmació que complementa de forma molt adient la mostra – es pot veure la duresa de les condicions de l'expedició, perfectament assumida per l'entusiasme dels expedicionaris, i de com aquesta i d'altres posteriors varen constituir la salvaguarda del patrimoni català, a través de la descoberta de frescos en petites esglésies com la de Santa Maria Taüll o Sant Vicens, o les figures de dos davallaments, i que avui en dia formen part del MNAC.

El programa de mà també informa, que aquesta exposició ha estat possible gràcies a la col·laboració entre l'Institut Amatller d'Art Hispànic i la Fundació “La Caixa”. No serà aquesta una mostra aïllada, sinó que forma part d'un conjunt de iniciatives que tenen com a objectiu mostrar els fons fotogràfics del patrimoni d'aquest Institut.

A part de les fotografies, també es recullen documents de l'època com una carta de recomanació del Bisbe de Vic o l'autorització del Bisbe de l'Urgell (gentilesa de l'Arxiu i Biblioteca episcopal de Vic), pàgines de les notes a mà, realitzades en diversos quaderns, on si poden trobar dibuixos de Josep Puig i Cadafalch, amb gran quantitat de plantes, seccions i detalls dels edificis, o el llibret Nocions de l'Arqueologia Sagrada de Catalunya de Josep Gudiol, escrit al 1907 i dedicat al fotògraf Adolf Mas. Del mateix Mn. Gudiol es poden trobar uns interessants apunts sobre la memòria dels objectes artístics trobats.

Una exposició molt il·lustrativa de les reminiscències del'esperit d'una època – La Renaixença (1833 - 1859) – i que és d'esperar que els alumnes i professorat de les nostres escoles visitin, en ares de conèixer les arrels de l'autèntica arqueologia.

CONTRASTANT ELEMENTS ARTÍSTICS

2009-10-01T11:44:00.000-07:00

L'àmbit Zero de l'Ateneu Caixa Laietana presenta fins al proper 29 d'octubre l'obra de Diego Guirao més recent: Asimetrías Telúricas – Anatomías Urbanas, una mostra que si bé no obeeix a l'harmonia, al cosmos, al canon geni i sublimitat, presenta un conjunt de peces de visió senzilla, però d'estructura complexe pel que fa a la seva comprensió.

El artista, que va néixer a Mataró l'any 1956, va ser alumne de Pablo Mañé entre el 1971 y el 1975. Posteriorment va estudiar a l'Escola d'Estudis Artístics de l'Hospitalet de Llobregat (1976-1977), Facultad de Bellas Artes de Santa Cruz de Tenerife (1977-1978) y Escola de les Arts del Llibre, Departament de Gravat , Barcelona entre els anys 1978 i 1983). A nivell expositiu, ha realitzat mostres individuals a galeries com la d' Antonio de Barnola (Barcelona), Túrculo (Madrid), Estol (Barcelona) o Galeria Picasso – Centro Cultural Español (Nova York), en un període que va del 1980 al 1991.

Formes i volums sèptics, distants i freds. Pura geometria en la seva concepció i, exposició. Un univers quasi matemàtic, reforçat per la matèria emprada: ferro, pedra, sorra o altres metalls, donant al conjunt del treball duresa i distanciament.

Una obra urbana, estructurada, amb reminiscències arquitectòniques. Volums i espais uniformats dins un context majoritàriament rectilini, sobtat, implacable e incòmode.

No és aquesta una mostra pel gran públic de la Sant Lluc, que de ben segur aprofitarà l'avinentesa per visitar-la, fet que afavorirà a l'artista, que en altres circumstàncies, no ho tindria tan pla.

SANT LLUC-2009 -TREBALL A CONSCIÈNCIA – EXPOSICIÓ ( II)

2009-09-24T13:17:00.000-07:00

A diferència del que va dir l'alcalde en el seu discurs: I per què hi ha d'haver-hi polèmica?. Doncs, no aquest any no ni pot haver-hi perquè senzillament la qualitat dels treballs presentats és molt alta. Evidentment, el domini del figuratiu és absolut, i també val a dir que algunes obres poden ser discutibles de figurar-hi, però no és el que més ressalta, no és la norma la mediocritat, sinó l'excepció. En quan a l'abstracció, de cap de les maneres està decantada, sinó perfectament harmonitzada dins el conjunt de l'obra presentada.

Per primer cop en molts anys, aquest és un Sant Lluc per a tots, artistes i visitants. Malauradament, les noves tendències artístiques, avantguardes o el que se'n diu molt eufemísticament “art emergent”, han allunyat al gran public de l'art, i de la definició del seu autentic significat en conceptes com: harmonia (equilibri on les parts queden sublimades al tot); cosmos (ordre i bellesa), canon (la recerca de les lleis de l'art per tal que l'obra sigui reconeguda socialment); geni (pel que fa referència a l'artesà (dominador d'una tècnica); llum i esplendor (o la manifestació d'una bellesa espiritual) i finalment sublimitat (representació material de la bellesa).

Un altre fet a constatar és l'absència d'alguns artistes clàssics, i curiosament la presència de Perecoll, que feia algunes edicions que no si presentava. Bé, una oportunitat que s'ha donat a nous artistes, i d'altres que ja fa unes quantes edicions que hi tenen presència, sense ser noms del tot reconeguts.

En quan a la mostra, si domina el figuratiu, és d'entendre que el jurat format per Ramon Bassas, Tomàs Claus, Josep Puig, Sara Pajares i Llum Torrents i Àlvar Sàez – tot i que he buscat informació, no hi trobat la composició del Jurat 2009, per tant aquestes dades son susceptibles de correccions – ha triat dins el que se li ha presentat, una selecció d'obres on imaginació, tècnica, idea, expressió, presentació, ... o més ben dit, harmonia, cosmos, canon, geni i sublimitat, son components on en major o menor grau son base de cada un dels treballs exposats.

RECTIFICACIÓ

L'Associació Sant Lluc per l'art informa, que la composició del jurat d'enguany NO ÉS LA QUE S'ESMENTA en aquesta crítica, a excepció del Sr. Àlvar Sáez. La mateixa no s'ha fet pública a fi a efecte de preservar la intimitat i la independencia dels membres del jurat. Cròniques deixa constància d'aquest fet, rectificant oportunament les dades, en favor de la verecitat i la correcta informació.

SANT LLUC-2009 -TREBALL A CONSCIÈNCIA – EXPOSICIÓ (III)

2009-09-24T13:05:00.000-07:00

Per tant, Anna Garcia, diploma d'enguany, ens mostra amb un oli - Vespres d'estiu II - el seu realisme milimètric, tècnic i academicista, una obra perfecta, pot ser es pot trobar freda, fotogràfica, però acurada i ben acabada... perfecte. En Maima Sala Cuevas veiem una universitalitat de taques de color, amb predomini del vermell, dins una escena costumbrista, - La Rambla (Collage) plena de vitalitat.

Jorge Arias presenta una obra hiper-realista, absolutament frapant i complexe, de detalls infinits, d'esforç i de fermesa de pinzell. Imma Banet, - Espigol (oli s/tela) amb el seu potencial i vitalisme que la caracteritza, mostra un paisatge amb interessant desenvolupament cap a l'abstracció, amb un marcat cromatisme, visualment molt atractiu, expressat a través d'una pinzellada ferma i treballada.

El sarcasme, la imaginació, la crítica social, la causticitat més absoluta tenen un nom únic en aquesta Sant Lluc: Pep Domingo i el seu particularissím Pantocràtor, realitzat en tècnica mixta. L'art, és bellesa, però si se'n sap treure l'entrellat, aporta ironia en base a una portentosa imaginació, a la par que un profund estudi i coneixement de l'obra base a l'original i al coneixement de la pintura plana. No és aquest un treball senzill, sinó ben al contrari, un treball sòlid i un esforç encomiable.

Josefina Enrich és sorprenent. El raconet Una magnífica aquarel·lista, amb un domini profund de la tècnica, un traç ferm i precís, i una obra elaborada, excel·lentment ben plantejada, plena de tocs romàntics, i d'acabat exquisit.

En Ma. Carme Bufi Planas presenta una obra - Ferotge – (oli)on l'espectador veu quelcom misteriós que fa que s'aturi per tal d'esbrinar significats, sense que pugui fer res per evitar deixar-se atrapar per l'obra, per la perfecció i seducció d'una mirada penetrant.

SANT LLUC-2009 -TREBALL A CONSCIÈNCIA – EXPOSICIÓ (IV)

2009-09-24T12:49:00.000-07:00

En Carme Fageda i les seves Sabates, obra realitzada en tècnica mixta, s'observa un curiós i absorbent món: un munt de sabates, que sense deixar de perdre cert simbolisme, envoltades d'objectes i de calaixos, sense perdre la seva quotidianitat, es converteixen en art, sense complexes ni complexitats, i també, respectant el mínim detall.

I que no s'ha de dir de Manuel Contreras i el seu homenatge a polse i reverencia al seu bon amic Pepe Novellas, - Retrat (grafit) In memoriam?. Un magnífic dibuix ple de sentiment. En Marta Cuixart i Calma (Oli s/tela) veiem calma i harmonia. La seva obra, bàsica, de senzillesa de línies, mostra simplement un paisatge marí, ple de tendresa. D'Emilia de Torres, no cal dir-ho, tradició en la participació, mestratge i l'experiència de tota una vida dedicada a l'art. Gladiols (oli s/tela)

Nieves G. Nau és senzillament la perfecció feta art. Una obra d'una complexitat absoluta, quasi d'estudi psicològic, que fascina per aquest concepte. Fins i tot el títol és frapant: Transición (Oli s/tela). Un treball únic d'estructura i volums equilibrats i cromatisme absolutament real.

Trini Gómez amb la seva Estructura de ferro/pont (Oli), projecte cap al public la seva particular visió del poder de l'home, - l'espectador se sent petit al contemplar l'obra - de la seva capacitat de realització, sota el prisma del realisme, i permetent contemplar com una estructura de ferro, també pot tenir connotacions artístiques, si el tractament és l'adequat com en aquest cas.

Carme López presenta la seva particular Dafne, sensual i seductora, mentre seguint el mite grec, es transforma en llorer per esquivar a Apolo, alhora que el representa. Evidentment, Lopez deixa una mica al marge la llegenda per presentar-nos una imatge evocadora, amb suaus connotacions eròtiques, en la pose d'una figura plena de simbologia.

Jordi Jubany i la seva Barcelona (oli s/tela) gòtica, és un treball que defuig de la visió agradable de la fotografia, per mostrar a l'espectador un cert encís que ens pot recordar a la realitat dels temps del segle XIV, al palau de la Generalitat i el pont que hi comunica. Un cromatisme dolç, nítid, una pinzellada àgil, quasi al primera, donen a l'obra una harmonia poc convencional i molt atractiva.

Anna Guerrero i la seva obra Port de Mataró (acrílic), presenta una escena bucòlica, molt ben treballada, on s'entreveu les dificultats en l'estructura i volum de l'obra, presentant una magnífica perspectiva sota l'encís de pinzellades petites i precises de l'obra.

Antonio Gutierrez – De Antonio present un Sense Títol fort i punyent, sense formes definides com les que va presentar fa dos anys, i amb una clara tendència a l'abstracció, però amb connotacions on la duresa mostra la seva cara sense disfresses.

Ma. Dolores Llobet i la seva aquarel·la El bote de aguarrás, fan un petit homenatge a la pintura i als seus estris. Una obra simple i senzilla, visualment parlant, i que sap atrapar a l'espectador precisament per aquesta senzillesa, en aparença, doncs conjugà tonalitats i efectes no es gaire fàcil.

SANT LLUC-2009 -TREBALL A CONSCIÈNCIA – EXPOSICIÓ (i V)

2009-09-24T12:39:00.000-07:00

Antoni Luis, artista homenatjat, com sempre es decanta per la ironia i el seu treball Quatre caixes i una guardiola, mostra al visitant, amb la seva acostumada forma de treballar piramidal, la seva crítica l'actual crisi financera, on tot es vuit, ni les guardioles son plenes, i on tots plegats estem empresonats en la garjola de les hipoteques. L'art també es una forma de crítica i de protesta, i serveixi l'obra de Luis per reivindicar aquest concepte.

Altres artistes que també mereixen especial atenció son Catherine Lorton i la seva Atenea – Mixta s/tela, un treball suggerent i surrealista on presenta la seva idea de la cultura i el coneixement. Antoni Martí Julià, amb una obra d'interessant plantejament amb el color com a protagonista: Espectres (Acrílic s/tela). Eduard Novellas i Assegut – mixta s/tela, una peça que recorda als antics retrats de famílies benestants, però amb un cromatisme, estructura, traç i realització d'avantguarda, i ple de solidesa, Mercedes Rodríguez – Merceró – i el seu Vuelo de las aves amb una abstracció potent i impactant, plena de fermesa en el traç i en el color, al igual que Josep Serra i el seu 286, un mixta s/fusta, també ple d'energia, frapant, molt identitari i reivindicatiu. Sense dubte “Made in Josep Serra”.

També cal fer esment de Sandro Soriano i el seu La más grande, un homenatge a un món circense desaparegut, grotesc i impossible, on per l'espectacle valia tot, fins arribar a humiliació, tot i que Soriano no deixa de mostrar respecte per aquests personatges tan outsiders, i pels que se sent atret. Domingo T. Beltran i la seva Barca de la vida, realitzat amb tècnica mixta, un treball molt acurat, de plantejament modern i agosarat, poc habitual en general, de resultat novedós i molt atractiu i a Mariona Lizana Pérez, que amb Riu Ebre (oli), proposa una obra delicada, subtil, dolça, sense pretensions, molt decorativa – aquesta també és una funció de l'art – i que es contempla amb tranquil·litat, gràcies a l'us de colors suaus, quasi pastels, amb reminiscències del romanticisme.

Com sempre, a destacar el perfeccionisme i l'increible detall de la ploma de Pau Viader, - Santa Maria de l'Estany - un intersantissím també Jordi Torrent i el seu Esmolet, on visualment ha sabut expressar tant la remor com les petites guspires d'una mola mentre s'esmolen eines, mitjançant el negre i les formes, a través d'un traç ampla i ferm, o Margarida March Farràs i Constel·lació, un gravat gofrat i esmalt al foc. Obra veritablement original, tant de plantejament com de realització, i que no deixa indiferent.

Marta Serra -L'estació perduda - (oli-mixta) o Jordi Santamaria -Ambient a "La Galana"-Xixon (oli) presenten també obres molt realistes en quan a tècnica, diversitat en la proposta, quasi complementaries, doncs tot són temes urbans, ben executats, que no passen desapercebuts per l'espectador. Ben al contrari, s'atura per observar.

Finalment, en quan a les escultures Ramon Reyes Pérez i la seva Llibertat, veritablement capta el millor símbol de tots els significats de la paraula, Pepita Herrero (In Memoriam) i l' Albalda, una encisadora obra, ben proporcionada i al·legòrica del renaixement diari. Veritablement una magnífica obra.

I no ens podem deixar a l'artista convidat, Llucià Gonzàlez que presenta obres ondulants, de forma indefinida, plenes de suggeriments dúctils a la vista, que conviden al deteniment i a la imaginació.

SANT LLUC-2009 -TREBALL A CONSCIÈNCIA – DISCURSOS (I)

2009-09-23T08:40:00.000-07:00

La 63ena. Edició de la Col·lectiva Sant Lluc d'enguany, es va inaugurar el passat dijous, 17 de setembre, amb la habitual gran afluència de públic – 90 obres exposades donen joc a com a mínim la presència de 90 persones i acompanyants – en una mostra que generalment és l'inici real de la temporada – tot i que l'entitat s'avança en petites exposicions a diferents sales – però, pel gran públic, menys aficionat al món de l'art, sol tenir per tradició visita la mostra.

Naturalment, no hi podien faltar autoritats; l'alcalde, ja és habitual, per alguna cosa li paguem el sou. Però la novetat ha estat el president de l'IMAC (i per què em continua sonant a Fira de Mostres aquest nom?) Sergi Penedès. Oh Miracle!!!. Nooooooooo!!!!. És que feia “doblete”, perquè a les vuit del vespre, el Museu de Mataró inaugurava l'exposició “La missió arqueològica del 1907 als Pirineus” presentada per l'entitat d'estalvi número 1 La Caixa - quina casualitat, no hi havia més dies!. (Competència deslleial o pot ser hem de tenir bons tractes, no fos cas que s'hagi de negociar préstecs? (És broma, eh))

I ara, la part seriosa. El torn de discursos va anar a càrrec en primer lloc de Jordi Betran, vice-president de Caixa Laietana, en substitució de Jaume Boter, donant la benvinguda als presents, remarcant el suport de l'entitat d'estalvi a la mostra, per recordar tot seguit els inicis de la mateixa – any 1946, el seu desenvolupament fins arribar a l'actualitat, on de 120 artistes presentats, se n'han triat 90, i del fet que any rera any any no varia: “l'expectació dels artistes que cada anys s'enfronten a nous reptes i al públic, doncs és una de les mostres més visitades”. Per a Bertran, “la gràcia de l'exposició està en la diversitat: pintura, escultura, gravat, esmalt, etc.” Destacant que la mostra “és un territori a descobrir” i el fet que la col·lectiva ens permet trobar artistes que ja no hi són i descobrir nous talents, Bertran va acabar el seu discurs remarcant l'inici de la temporada artística amb la Sant Lluc.

I seguidament, Parés de Mataró, que no se'n va estar de gaudir dels famosos quinze minuts de glòria de Warhol, això si, amb tarannà casolà, adreçant-se als presents, com “antic santlluquero se m'ha convidat a fer el parlament”, agraint tot seguit a la presència del públic, l'organització i suport de les entitats, i atenció, senyores i senyors, no s'ho perdin “de funcionaris municipals” (afortunadament aquesta mostra els esmentats funcionaris no hi posen la grapa, perquè el més segur és que l'espifiarien. Ja em tenim prou amb Can Palauet i Ca l'Arenas).

Parés va recordar com abans l'Ateneu era l'antic teatre Borràs “on fa anys si feia cinema, teatre, revista, circ... i l'espectacle continua”. No se'n va estar el pintor d'esmentar la tasca d'Antoni Luis com a president de l'entitat, i de fer un repàs per la trajectòria i diferents activitats fins “ara, al Col·legi d'Aparelladors, on des dels seus finestrals es veuen les runes de Can Xammar, on es va trobar la Venus de Mataró”

Recordant antigues dites com “el foc té aturador que l'aigua no”, (...) “qui vulgui engabiar la creativitat en sortirà ben escaldat”. tot donant voltes a la tasca de l'artista i les seves dificultats, va posar molt d'emfàsi en la llibertat “La llibertat dels artistes és la nostra eina de treball” . També va agrair a la seva àvia que el portés a la primera Sant Lluc, on era tan menut que tan sols recorda el terra polsós, com també va fer referència a les diferents tertúlies de la ciutat Can Mas Conchello, Can Fité, Ca l'Arenas, etc.,

Finalment, Parés de Mataró, tot agafant el programa de mà de la Sant Lluc del 1983, va llegir alguns dels seus paràgrafs, entre ells el que feia esment a la mostra “55 PINTORS PER UN RECORD”, a la memòria de Jaume Arenas, artista pintor i de Pere Pascual, escriptor i crític d'art. En el mateix programa Pere Pascual i Martí, fill de l'homenatjat, en va escriure “Sant Lluc és patró dels artistes i alhora dels pallassos” (...)

Parés de Mataró va acabar la seva intervenció llegint precisament el final de la d'en Pascual (... Que mai més hàgim de pensar en un Sant Lluc patró dels pallassos. Dels artistes SEMPRE)

L'acte va continuar amb el lliurament de paletes i diplomes acreditatius. La paleta de plata, aquest any ha estat per Antoni Luis, per haver estat participant de la Col·lectiva Sant Lluc durant vint i cinc anys, com a altres artistes abans que ell se'ls hi ha reconegut. No pel fet de ser president de l'entitat.

Els diplomes acreditatius varen ser per Anna Garcia i Marc Sala, els dos joves seleccionats d'enguany, menors de trenta anys.

I els discursos no es podien acabar sense el de l'alcalde – el del president de l'Entitat, per motius obvis, no hi va constar – I Baron va engegar la verborrea informant-nos que “aquesta és la setmana de tornar a la normalitat, la mainada a l'escola, de començar el curs artístic i la fita imprescindible és la de la Sant Lluc”. I va fer esment del que ja havia dit el vice-president de Laietana, Jordi Betran, dels 90 triats dels 120 presentats. I tampoc se'n va estar de recordar la polèmica de cada any, sobre la tria i exposició de les obres. “Si la Sant Lluc passa sense pena ni glòria, la mostra no durarà masses anys. Si genera polèmica i creativitat, aleshores hi haurà Sant Lluc per anys”.

L'alcalde també va manifestar la seva satisfacció per la joventut que exposa en la mostra. “I d'això es tracte, de la vida, la substitució”. I tot glosant als joves que “aporten el seu talent. D'això es tracte”, (sort que tot “es tracte”), i de que “any rera any es repeteix el ritual”, passant tot seguit a mostrar-se igualment satisfet per l'any 2008 a nivell artístic: “l'any 2008 va ser un bon any per l'art. Esperem que aquest també ho sigui” (i aquestes paraules las va dir Baron tot girant-se cap al regidor de cultura Sergi Penedès), va acabar el seu discurs, elogiant la tasca i l'entrega dels membres de la Sant Lluc, i en referència a Caixa Laietana “... que sàpiga estar a l'alçada de les circumstàncies, que segur que ho estarà” (Però aquest home s'entera de que va la pel·lícula?).

EL DIBUIX, L'ART EN ESTAT PUR –EXPOSICIÓ (i II)

2009-09-16T08:33:00.000-07:00

El diccionari defineix com passió: un sentiment violent que pertorba l'ànim. En absolut hi ha violència en Passió pel dibuix, però sí una inusitada força creativa de cinc dones. Tres d'elles, curiosament han triat per exposar, obres relacionades amb el món vegetal. Resulta absolutament encisador contemplar les diferents universos exposats, tenint tan sols com a nexe d'unió el fet de ser dones.

Catherine Lorton és la sofisticació d'aquesta mostra. Elegant, exquisida, minuciosa i precisa. Atrau la seva obra tant per la dificultat tècnica com per l'excel·lent desenvolupament que li ha sabut donar. L'obra presentada es podria qualificar de “rococó”, per la complexitat emprada, però en absolut és recarregada. Senzillament té un toc de distinció, poc habitual dins el relativisme imperant en el món de l'art.

Laura Sánchez presenta un interessant contrast d'obra: la base tècnica – mesurada i equilibrada – i l'artística, com a resultat final de l'estudi realitzat. És una presentació original que permet apreciar la dificultat del dibuix, de traspassar a paper un objecte, o una planta. Un admirable treball, que cal valorar davant l'abstracció, en molts cops en base tècnica, però de desenvolupament marcadament anàrquic, més basat en l'impacte visual, el color o les deformades formes, que no l'equilibri i el detall. S'ha d'agrair a Laura Sánchez aquesta presentació formativa e informativa.

Violeta Camaño surt del nexe del món vegetal de la mostra i es dedica al retrat, en aquest cas, de dones de procedència llunyana, probablement indígenes de Sud-amèrica, convidant-nos a la introspecció que implica un rostre o figura humana. La seva tècnica és més simple, més fotogràfica, utilitzant la sanguina com a color únic, lo que li permet augmentar la sensació dramàtica dels retrats, presentant una obra amb traces reivindicatives de dones infravalorades.

Laia Arnau mostra un treball ple d'encís, de màgia, de mons onírics, de somnis i de desitjos. És un treball que sota la imatge d'agradable visió, quasi d'entorn infantil, exhibeix particularitats psicològiques, des de la perspectiva de l'estudi de la ment, en base al sentit de la curiositat. També cal afegir que el seu tarannà en algun dibuix recorda l'entorn del segle XVIII, amb la creació de l'enciclopèdia. Alguns dels seus treballs, sembla que expliquin les característiques de les plantes, de forma il·lustrativa i didàctica. Una forma molt original, per cert.

Finalment, Anna García, és pot ser, la més academicista de totes. Les seves natures mortes, senzilles, de línies marcades, amb traç ferm i simplicitat d'expressió, contrasten amb dos dibuixos de paisatge urbà, fred i distant, on abunden rectitud de línies, i on la distància i la planor van aparellats. Quasi semblen plànols d'aparellador, però mostren a una artista a la recerca d'un desenvolupament i d'un estil propis, i que assoleix dignament els reptes que se li plantegen.
En conjunt, contrastos molt definits entre totes cinc dibuixants, la qual cosa permet a l'espectador aprofundir en el significat, la creativitat i la percepció tècnica del dibuix.

L'exposició romandrà oberta fins al proper 4 d'octubre.

EL DIBUIX, L'ART EN ESTAT PUR – PRESENTACIÓ (I)

2009-09-16T08:18:00.000-07:00

Cròniques Mataronines es posa finalment al dia de l'actualitat artística, i ho fa amb una mostra de magnífica brillantor, que recorda algunes ja llunyanes biennals entre els germans Arenas, Manuel Emilia de Torres, Salvador Esquerra, etc.

Passió pel Dibuix de cinc dones: LAIA ARNAU, VIOLETA CAMAÑO, ANA GARCÍA, CATHERINE LORTON i LAURA SÁNCHEZ que sense cap mena de dubte, atrapa a l'espectador sensible, amant de la intimitat del dibuix.

La mostra, organitzada per l'Associació Sant Lluc per l'Art a la sala del Col·legi d'Aparelladors, es va inaugurar el passat 4 de setembre, i va comptar amb la presència de les cinc dibuixants, i amb bona part del col·lectiu artístic de la ciutat, com a public present, a part de familiars i amics, com sol ser lògic. (I fora d'aquest entorn, em prou feines els mataronins s'acosten a l'art).

El torn de presentacions va anar com sempre, a càrrec d' Antoni Floriach, vocal territorial i delegat del Col·legi, que, com sol ser habitual en ell, va fer una breu intervenció, donant la benvinguda als presents i satisfet d'acollir dins aquesta sala, la cinquena mostra organitzada per l'ASLL. Tot i mostrar-se força neòfit respecte al camp artístic, va reconèixer que “el dibuix ens és molt més proper en la nostra feina. Sempre que es va a una obra, es fa un dibuix".

Seguidament, Antoni Luis, president de l'ASLL va iniciar el seu parlament, tot indicant que en aquesta estrena de temporada, algunes de les mostres ja van força atapeïdes, imperant la qualitat sobre la quantitat “que és del 100%”.

Luís va reiterar l'agraïment al col·legi d'aparelladors per la seva col·laboració en el projecte artístic de la Sant Lluc, i a Teresa Roig, la seva entrega i organització en aquesta mostra i en totes – frase aquesta que va motivar els aplaudiments dells presents.

Passant a comentar la mostra es va preguntar: “Per què cinc dones”? No hi ha cap misteri. Coses de l'alquímia de la coordinadora”

En principi el projecte era de 10 dibuixants al 50%, però les dimensions de la sala no ho permeten. Per tant, primer uns i desprès els altres. “Per més endavant i hauran cinc dibuixants, homes també amb passió pel dibuix”.

Luis també va fer referència al paper fonamental del dibuix en la base acadèmica. per a qualsevol pintor, i va recordar quan era alumne d'en Jordi Arenas, es començava la temporada dibuixant i fins als voltants de Nadal no es decidia a pintar. “El valor del dibuix en la seva senzillesa pot transmetre moltíssim”.

Tot recordant els noms de Boticcelli, Leonardo da Vinci, Miquel Àngel, Fortuny, Casas, Picasso... Rovira Brull, Jordi Arenas o Eduard Novellas, tots ells magnífics dibuixants abans que extraordinaris pintors, Luis va acabar la seva intervenció tot recordat una dita de Sant Agustí “Estima i fes el que vulguis”, que ell va transformar en “Dibuixa i fes el que vulguis”, sense deixar de reivindicar el de dibuixar a qualsevol lloc.

En nom de les artistes, Laia Arnau va donar les gràcies a l'ASLL per l'organització de la mostra, i a Teresa Roig per l'entusiasme en la mateixa.

ÚLTIMES CRÒNIQUES ENDARRERIDES

2009-09-13T10:11:00.000-07:00

EMÍLIA DE TORRES, VITALITAT, SENSIBILITAT I POTENCIA EXPRESSIVA– EXPOSICIÓ (i II)

Doncs sí, benvolguts lectors, tot té un principi i un fi i aquesta secció d'endarreriments té el seu final, tot just acabant de començar la temporada. I ho vol fer amb la grandesa d'Emília de Torres, a qui des d'aquestes Cròniques es vol retre homenatge a la seva intensa i llarga trajectòria, veritablement exemplificant per a qualsevol artista.

De Torres és una amalgama d'estils, i en cada un d'ells sobresurt “Cum Laude” pel seu agosarament, per la seva pròpia identitat, per la seva creativitat en cascada. Del paisatge en fa figuració i de la figuració en fa paisatge.

Els seus retrats no tan sols exhibeixen la persona retratada, sinó que es pot entreveure un particular anàlisi que l'artista fa de la mateixa o model. Ens mostra particularitats, amb tocs expressionistes, que la seva sensibilitat ha captat. No tan sols és qüestió de pinzellada, d'un cromatisme ple de diversitats, que ha aplicat segons la naturalesa de la persona retratada.

Ella mateixa n'és una bona mostra tan d'evolució personal com pictòrica, fins i tot de modes i de formes de vestir.

Els seus nus són reals, sense buscar la sublimitat ni l'encís de belles formes femenines. Ella retrata a la dona al natural, sinuosa de formes, sensual, sense entorns sofisticats, ni Venus imperials. Retrata a la dona urbana o de camp, idealitzant-la en voluptuosos embolcalls d'aigua, enfocant l'element aquàtic com l'element d'atracció i creació de vida.

El seu paisatgisme, és ple d'encís, amb una bona base impressionista. La naturalesa imita l'art, va dir Oscar Wilde, i Emília de Torres s'impregna d'un entorn i el transmet a la tela, amb el virtuosisme innat de combinar intensitats de color i paisatge, espai i perspectiva.

Els seus bodegons, són de senzillesa extremada, però de lluminositat exquisida. Plens de vida malgrat ser “natures mortes”. Son obres simples, sense complexes, i alhora experimentant en colors i sensacions visuals.

També va cultivar el dibuix. Fermesa, equilibri, curiositat per l'experimentació amb ull d'artista queden reflectits en carbonets, retoladors s/paper o ceres. Estudis plens de vigor, de mà destre, i fins i tot de crítica a un entorn.

Veritablement una mostra única, sense límits d'una artista cultivada, exquisida, vital, positiva, de gran sensibilitat i fermesa en les seves conviccions artístiques, lliure de corses academicistes, però amb la solidesa de l'estudi, la imaginació i la sensibilitat.

ÚLTIMES CRÒNIQUES ENDARRERIDES

2009-09-13T10:02:00.000-07:00

EMÍLIA DE TORRES, VITALITAT, SENSIBILITAT I POTENCIA EXPRESSIVA– PRESENTACIÓ (I)

Des del 9 de maig fins al 28 de juny d'enguany el Museu de Mataró va presentar l'exposició d'aquesta sensacional pintora: Emília de Torres, la força amagada, omplint totes les sales del Museu, inclosa les del primer pis.

Aquest cop el discurs de rigor va anar a càrrec de Francesc Teixidó, 3r. tinent d'alcalde, tot excusant l'absència de l'alcalde Joan A. Barón i del regidor de cultura, Sergi Penedès per motius d'agenda, fet que va agrair, doncs així li va ser possible fer la presentació, davant un auditori que omplia de gom a gom la salda d'actes de Can Palauet.

Les paraules inicials de Teixidó dedicades a l'artista, varen ser d'agraïment per haver pintat el retrat d'Antoni Puigblanch, que mercès a la seu càrrec consistorial contempla amb assiduïtat a l'Ajuntament.

Va destacar la seva col·laboració incondicional amb la Sant Lluc, i la seva gran amistat amb la família Arenas, i en referència al tarannà artístic de de Torres, no se'n va estar Teixidó de remarcar el seu concepte engrescador i innovador de la figuració, i la intensitat dels colors en que treballa.

Tot seguit, Raquel Medina, comissaria de la mostra va prendre la paraula, tot informant que Emília de Torres en els camps de la figuració, el paisatge i els retrats de Mataró li era totalment desconeguda.

“Ha tractat aquestes especialitats des de diferents prismes”. I en va destacar els seus retrats realitzats en diferents edats. També va tenir especial rellevància per a Medina els nus i els figuratius. “Emília treballava amb la mateixa força un oli sobre tela, fusta o cartró...”.

Medina no va voler de deixar de fer esment de la intensitat de la seva feina, “treballant sense parar obres i més obres, fent mils d'apunts amb model, sense data ni signatura, resultant una obra molt íntima".

Raquel Medina també va explicar a grans trets el plantejament de la mostra, destacant el seu treball en format gran, i “les obres petites no són menors. Són delicioses i espontànies...” També va ressenyar les diverses tècniques de Emília de Torres, com per exemple la cera, o els dibuixos a tinta xinesa “Són obres més experimentals i agosarades”.

Finalment, la comissaria de la mostra va elogiar la gran qualitat de la mostra, especialment en els autoretrats, el seu potencial creatiu “un camí totalment aliè de l'acadamicisme i a tota mena de conviccions”, la serenor d'algunes obres versus d'altres de brillants, amb tendències de Cezanne, Loutrec, etc. “El que podem veure és un llegat extraordinari, que ens farà descobrir la seva força amagada i el seu autèntic esperit.

Tot agraint a la família i a la mateixa Emília de Torres les facilitats per la mostra, se li va donar l'oportunitat a l'artista de prendre la paraula, però degut a la seva natural timidesa, Teixidó, va donar per conclosa la presentació, mostrant novament la seva satisfacció per l'exposició, “amb vocació d'antològica”.