O-TeArai

Dare ga Aquil·les-sama desu ka (II)

2009-07-16T12:02:00.002+02:00

- No em vulguis consolar de la mort, Ulisses esplèndid!
Preferiria servir de llogat a la gleva d'un altre,
d'un senyor sense herència, que a penes tingués per a viure,
que no pas ésse' el rei de tots els morts que finaren.

¿I si l'Odissea no fos més que l'epíleg de la Ilíada, allà on se'ns dóna notícia de com acaba tot el sarau al voltant de Troia, i on Aquil·les, ja hostatjat a l'Hades per sempre més, reconeix l'equivocat dels seus anhels? Per què, sinó, havia de devellar Ulisses a l'Hades? Per demanar consell a Tirèsies? I ara! Ulisses va on va per donar veu al Pelida, el protagonista de tot plegat, doncs la Ilíada no ens explica pas el setge de Troia, sinó la colera d'Aquil·les, el seu coratge i la seva fortitud en front de la dissort, el seu orgull i la seva pietat. O, si ho volen enunciar a l'inrevés, i si la Ilíada no fos més que el preàmbul de l'Odissea? La notícia necessària per donar sentit a la confessió d'Aquil·les, el millor de tots, que bé podria ser la confessió d'Homer, o també la confessió de qualsevol de nosaltres, els més sobrers dels mortals, precisament per això tan semblants, en tot, al brau fill de Peleu.

Dare ga Aquil·les-sama desu ka

2009-07-11T09:50:00.004+02:00

Qui així parla és Aquil·les de peus lleugers, el brau fill de Peleu, senyor dels Mirmídons, el més gran heroi de tots els temps, a qui Zeus, a ell sí, ha reservat la glòria per sempre més. Però Aquil·les és mort, occit al vulnerable taló per una sageta destrament guiada pel deu Apol·lo. Aquil·les és, doncs, a l'Hades, el reialme subterrani, en companyia de tots aquells que moriren abans que ell, i a l'espera dels que moriran després. I ja ho poden llegir, al cant onzé de l'Odissea, tot ho donaria per tornar a viure, ni que fos de la manera més miserable. Ell, que només visqué per fer el seu nom immortal, i que massa tard descobreix que ell no és el seu nom, doncs el seu nom ja és un Altre, aquell que nasqué amb la seva mort per manllevar-li la preuada immortalitat.

Hitsuji

2009-07-10T00:21:00.001+02:00

Avui al migdia, camí de casa, m'he vist sorprès per l'envestida d'un ramat de xais que s'ha creuat al meu pas. Els xais, arrenglerats en compactes files, talment disciplinats hoplites de belles gamberes, m'han arrossegat amb la força de la seva escomesa, i sense voler-ho, violentada la meva voluntat, m'he vist empés cap a no sé on enmig de bels i bramuls. Impotent davant la força del ramat, enfrontat al perill de veure'm esclafat per les quatre vegades innúmers peülles dels innúmers xais, no he tingut més remei que donar-me, i amb grans esforços he anat seguint l'apressat pas del ramat, gatejant maldestre de quatre grapes i rebent no pas pocs cops. Amb els xais he anat d'aquí cap allà, he pasturat l'humitosa herba amarada de la pluja que queia sobre la ciutat, i he trepitjat als dissortats que defallien, fins que, ja cap al tard, en marxar cada ovella al seu corral, he pogut, jo també, tornar cap a casa.

Kono kujira wa shiroi desu (IV)

2009-07-07T18:57:00.001+02:00

Ara tocava narrar els dies passats al banc, en tant que seient estret i llarg on caben dues o més persones, i com la meva companya em portava una carmanyola amb menjar calent cada matí, fins que, decebut de nou, engegava a rodar a la gran balena blanca i reprenia el meu dia a dia habitual, anant apressat d'aquí cap allà i d'allà cap aquí. Seria aleshores, en ja no desitjar trobar a la gran balena, que finalment la trobaria en algun lloc inversemblant, com ara un ascensor, per allò de trobar quelcom de molt gran en un lloc molt petit. Potser, en pujar amb un desconegut a un tretzè pis d'un edifici d'oficines, s'obririen les portes en el tercer i entraria el gran cetaci. Discrets, ens estrenyeríem per fer-li lloc, i un cop ja hagués baixat, potser al sisè, el desconegut faria algun comentari faceciós sobre el que hom es pot arribar a trobar en un ascensor, i jo deixaria anar alguna obvietat sobre allò que tothom ja sap, que només es pot assolir allò que hom ja no desitja.

Però ja fa uns dies que només tinc al cap la trobada entre Ulisses i Aquil·les a l'Hades, quan Ulisses davallà als inferns per consultar a Tirèsies, segons el cant onzé de l'Odissea, i he perdut tot interès per les balenes. Així que, donant per bo el que he escrit al paràgraf anterior, tinguin per acabada la sèrie dedicada a la Gran Balena Blanca.

Kono kujira wa shiroi desu (III)

2009-07-04T10:20:00.002+02:00

Però, com no pot ser altrament, rere la cantonada no hi havia cap balena, ni blanca ni grisa, ni gran ni petita. Només una alta columna d'aigua que sortia a gran pressió d'un esvoranc del paviment, on sembla que s'havia rebentat una important canonada de distribució. A l'espera de l'arribada dels equips d'emergència que havien de restablir la dita normalitat, els badocs s'ho miraven amb interès, bocabadats els més petits, amoïnats els veïns, crítics amb la gestió de l'ajuntament els més grans. Jo, però, que ja m'havia fet a la idea de trobar a la gran balena blanca, doncs en acostar-me a la cantonada el so del broll d'aigua se'm feia inequívoc i per res imaginava una fuita, vaig restar ben decebut, tant, que sense esme de res em vaig asseure en un banc proper i vaig decidir que seria la balena la que em trobaria a mi, i, fins que això no passes, allà m'hi quedaria, esperant-la.

Kono kujira wa shiroi desu (II)

2009-07-02T09:01:00.003+02:00

A l'endemà, sense possibilitats de fer-me a la mar però encara frisós per trobar la gran balena blanca, vaig sortir a buscar-la al carrer, aprofitant que havia d'anar d'aquí cap allà primer, d'allà cap aquí després. I amatent a qualsevol indici preguntava als vianants que trobava al meu pas, no fos cas que algú em pogués donar notícia. Però els més s'excusaven dient que no sabien res de balenes, d'altres feien mofa del meu desig, i no pas pocs fugien apressats del meu davant. Alguns, això sí, em donaven dades exactes d'on trobar-la, però un cop arribat allà a on em deien descobria que tot plegat no havia estat més que una facècia. Fins que tornant cap a casa, ja en hora fosca, vaig ensopegar amb un conegut a qui també vaig preguntar per la gran balena blanca. Ell, però, mirà de fer-me entendre la insensatesa de la meva recerca, buscar una gran balena blanca a la ciutat és de bojos, insistia. Però la gran balena blanca no és del tot blanca, ni gaire grossa, i, ben mirat, ni tan sols és una balena, vaig respondre-li, abans d'apressar-me carrer enllà, doncs rere la cantonada em va semblar sentir el so característic dels brolls de les balenes.

Kono kujira wa shiroi desu

2009-06-30T00:10:00.005+02:00

Acompanyat per una tripulació de braus mariners, i aprofitant el bon dia que feia, diumenge passat em vaig fer a la mar per encalçar a la gran balena blanca. Eixirem de bon matí, amb el sol encara ixent, empesos per un suau oreig de ponent que ens omplia les veles i el cor. A dalt del pal major un nin d'agudíssima vista guaitava l'horitzó, i a coberta es repassaven les gruixudes cordes que havien de subjectar al cetaci, i s'esmolaven els punxeguts arpons. Jo m'estava al pont de comandament, neguitós pel desig, passejant amunt i avall amb les mans al darrere tot cridant les ordres necessàries pel bon govern del vaixell. Les hores, però, passaven, i cap crit ens alertava de la presència de la gran balena. Fins que en hora fosca, perduda tota esperança, vaig manar de girar cua per tornar a port, doncs qui més qui menys, dels l'arponers als grumets, tots havíem de matinar a l'endemà, els uns per anar a treballar, a escola els altres.

Amatō desu ka

2009-06-25T22:28:00.001+02:00

Avui voldria precisar quelcom que vaig escriure aquí fa més d'un any, quan, parlant per no callar, deia que l'èxit no és més que el més amargant dels caramels, aquell que rebem a canvi de fer allò que de nosaltres s'espera. Avui, però, em plauria acotar aquella afirmació tot afegint un adverbi i canviant un temps verbal, i dir que l'èxit no és més que el més amargant dels caramels, aquell que, potser, rebrem a canvi de fer allò que de nosaltres s'espera, doncs com es pot llegir a Mateu, capítol vint-i-dos versicle catorze, molts són els cridats, però no tants els escollits, essent cosa sabuda que hom acostuma a fer el que d'ell s'espera a canvi de res, que tampoc no és poca cosa, si un no és gaire llaminer.

Achira wa futoi desu

2009-06-22T13:44:00.003+02:00

Avui, en fer un cop més drecera a través del parc zoològic, he vist un sac ple de greix que es desplaçava sobre dues cames. El receptacle que contenia el greix era fet de pell roja rostida pel sol, recoberta per tot d'apèndixs filiformes de matèria còrnia i esquitxada de no poques agregacions d'exsudat patològic de consistència líquida. Més amunt, sobre un apèndix de secció circular, hi descansava una testa de notables dimensions, però que semblava esquifida i poca cosa al damunt de la imponent muntanya de triglicèrids que la suportava. Al davant una boca endrapava saborosos greixos saturats i escopia sons incomprensibles que no recordaven a cap parla coneguda. Al pas del sac, que bressolava innúmers sacsons al ritme cansí de les cames que el traginaven amunt i avall, els visitants del parc s'apartaven, el paviment asfàltic s'esquerdava, i les feres fugien espaordides. I sí, exagero, i no pas poc, però ho faig mogut per la lloable intenció de descriure amb exactitud allò que he vist aquest matí, quan, un cop més, feia drecera a través del parc zoològic.

Kochira wa Pentesilea-chan desu

2009-06-19T10:00:00.003+02:00

Pentesilea, reina de la amazones, anà a Troia a fer-se matar, farta com estava de la vida per raons que ara no venen al cas. Però tanta era la seva ardidesa en el combat, que resistí una, dues i fins a tres vegades l'escomesa dels aqueus, més a la quarta fou el diví Aquil·les qui li travessà el pit amb la punxeguda pica. Orfe de vida, el cos de Pentesilea caigué sobre el polsos terrer a peus del Pelida, que restà corprès per la seva bellesa, admirat també de tanta valentia, doncs qualsevol altre hagués fugit del seu davant, cames ajudeu-me. Però al costat d'Aquil·les hi havia Tersites, ja saben, l'odiós Tersites, sancallós, pota-ranc, geperut, cabellesclarit i de punxeguda clepsa, que tingué la lletja pensada de fer escarni de la caiguda, a qui buida les conques dels ulls amb la llarga pica, per així privar-la de la vista un cop fos hostatjada a l'Hades. Aquil·les, indignat, l'emprengué a cops de puny amb Tersites, que no trigà a caure als seus peus, privat ell també de l'alè de la vida. Doncs prou havia aprés ja Aquil·les que calia respectar als morts, això és, respectar-se a un mateix, essent aquesta, potser, tota la moral que ens llegaren els aqueus de belles gamberes.

Omocha o shimasu

2009-06-14T11:44:00.007+02:00

- Cap aquí!
- Com pots estar tan segur?
- Sóc Buzz Lighyear, sempre estic segur!

Gran resposta, malgrat (o gràcies a) la sorprenent relació de causalitat entre ambdues parts de l'afirmació, perquè més enllà de l'encert que pugui haver en una tria o una altra, cap aquí o cap allà, amunt o avall, endavant o endarrere... és en la decisió ferma i immediata, sense dubtes ni dilacions, allà on rau l'encert, doncs, convindran amb mi, tant és si anem cap aquí o cap allà, amunt o avall, endavant o enrere... la qüestió és anar-hi, on sigui, però amb decisió. Sempre i quan, és clar, hom sigui l'heroi de la pel·lícula, ni que aquesta sigui un llargmetratge de dibuixos animats protagonitzat per joguines, i gaudeixi de la indispensable simpatia dels guionistes.

Shūjigaku

2009-06-11T00:42:00.002+02:00

La sinestèsia moral és una figura retòrica de nova creació, pròpia del llenguatge políticament correcte, que a diferència de la sinestèsia de tota la vida, aquella que barreja percepcions fisiològicament impossibles per fer-nos ensumar cançons, guaitar olors o tastar colors, atribueix suposades propietats morals a diverses activitats econòmiques. Exemples paradigmàtics de sinestèsia moral serien comerç just, agricultura ecològica o banca ètica.

I cada cop que em trobo amb alguna d'aquestes noves sinestèsies, potser estampada en la bossa de llavors de girasol que acabo de comprar per un preu abusiu, no puc deixar de pensar que la retòrica no sempre és l'art de l'eloqüència, ans no pas pocs cops, i perdonin l'anagrama, no és més que una manera de parlar o d'escriure ampul·losa i buida, que només té en compte els efectes exteriors, sense un sentiment seriós, convicció artística o moral. Sí, moral, doncs, tot plegat, no és més que un gran sarcasme.

Owari

2009-06-08T21:02:00.004+02:00

L'apocalíptic, en qualsevol de les seves múltiples línies argumentals, és un dels gèneres literaris que sempre ha gaudit de més bona salut. A més dels darrerament habituals autors d'inspiració ecologista (entenent per ecologista al seguidor d'una certa fe, i no pas a aquell que estudia les relacions entre els éssers vius i el seu entorn, l'ecòleg), i un cop ja oblidats els apologetes del segon mil·lenni, cal celebrar l'arribada de nous autors d'argumentació econòmica, que aprofitant que som en anys de vaques magres, aquells que segueixen i precedeixen als anys de vaques grasses, aprofiten per intimidar-nos amb els flagells propis del seu ram (estagflació, deflació, hiper-inflació..), que d'aquí quatre dies ens empobriran i ens abocaran a la fi dels temps. Jo, és clar, els llegeixo amb delit, amb la certesa que el dia que l'encertin l'espectacle serà apoteòsic, digne de la millor pirotècnia. Però tots ells m'hauran d'excusar si encara avui prefereixo un clàssic, De Triomf van de Dood, de Pieter Brueghel, dit el vell, doncs ni presumptes escalfaments ni depressions econòmiques poden res al davant d'allò que tots sabem, malgrat que sovint oblidem.

Bunpō

2009-06-05T23:31:00.001+02:00

Si jo no fos aquí potser seria allà, de no escriure així podria escriure aixà, enlloc d'això podria creuria allò, i de no ser qui sóc seria qui no sóc. Aleshores, en ser qui ara no sóc, potser seria allà enlloc d'aquí, escriuria aixà enlloc d'així, creuria allò enfront d'això, i de no ser qui no sóc potser seria qui sóc, i torna a començar. Però si en ser qui sóc podria ser allà enlloc d'aquí, escriure aixà enlloc d'així, i creure allò enlloc d'això, també podria ser que en ser qui no sóc fos aquí enlloc d'allà, escrigués així enlloc d'aixà, cregués això enlloc d'allò i, de ser qui no sóc, no fos qui sóc. I no sé vostès, però jo ja m'he perdut.

Fidelio o mimashita

2009-06-03T16:49:00.003+02:00

L'espai escènic del primer acte apunta una imatge contundent amb els reixats de les cel·les, però es perd en mil anècdotes que destorben els encerts sense aportar res. Al seu torn, el segon acte s'obre amb un espai que torna a quedar-se a mig camí, malbaratat de nou per l'anecdotari de torn. Però l'ensulsiada arriba amb la conclusió, amb una lamentable imatge de fons i una torre plantada al bell mig de l'escenari, talment no haguessin sabut que posar i algú, potser el lampista que havia vingut a adobar una aixeta que gotejava, hagués dit, perquè no posen una torre? Sí, sí, i que els membres del cor facin saltirons! li devia respondre algú que passava per allà. I per què no sigui dit tots a fer saltirons, alhora que en una acció que en tot contradiu al text, els bons atonyinen al dolent, talment el director d'escena, Jürgen Flimm, ens volgués fer entendre que tota diferència entre una víctima i el seu botxí és circumstancial, dues cares d'una mateixa moneda. Però m'estranyaria tanta subtilesa en qui ha demostrat no pas poca turpitud.

Sort de la resta, la música, que per a molts, però no pas per a mi, és l'únic que importa quan parlem d'òpera, Fidelio en aquest cas.

Sore wa ikemasen ne

2009-06-02T13:47:00.001+02:00

El Bon Rei era un home afortunat, doncs senyorejava una terra pròspera i pacífica, i era pare de dues nenes i un noi, l'hereu, que creixia amb força i salud. Fins que un dia de mal fat el cavall del seu fill s'encabrità en veure un escurçó, i el futur rei caigué amb tanta dissort que patí una lletja lesió medul·lar. El Bon Rei feu cridar metges d'arreu, des de la llunyana Còrdova a l'assetjada Andelkrag, i tots coincidiren a afirmar que el príncep no tornaria a caminar mai més. Aclaparat pel dolor, el Bon Rei promulgà un edicte on s'ordenava que a tots els seus vassalls els fossin esbocinades les cames en atènyer l'edat que tenia el príncep en caure del cavall, i a qui ja l'hagués superat, les hi trenquessin d'immediat. Si el príncep no caminava, ningú no caminaria. I per donar exemple, ell, el Bon Rei, fou el primer a complir la llei en una emotiva cerimònia al davant de tota la cort, on dos soldats de la guàrdia li matxucaren les cames a bastonades. Un cop recuperats de l'ensurt, i commoguts per la valentia del monarca, que afrontà els cops amb un somriure als llavis, bona part dels membres de la cort seguiren el seu exemple. D'altres, en canvi, incapaços de cap sacrifici i avergonyits per la seva manca de voluntat, abandonaren el país deixant enrere honra i propietats. Entre la plebs molts es resistiren a complir amb la llei, i foren els soldats els qui, més per la força que de grat, esbocinaren incomptables cames.

Un cop acomplert l'edicte els regnes veïns declararen la guerra al Bon Rei. En pocs dies les hosts enemigues feren un gran carnatge aprofitant l'avantatge que suposa lluitar contra un exèrcit d'impedits, rapinyaren riqueses i passaren per l'espasa als supervivents, que ni per l'esclavatge servien. L'últim a morir fou el Bon Rei, a qui martiritzaren segons el costum de l'època, i qui, enmig dels turments, encara tingué esma de lamentar els seus errors, sobretot, el de no haver sabut triar bé el cavall del seu fill.

Dōbutsuen ni ikimashita

2009-05-28T17:04:00.001+02:00

Fent un cop més drecera a través del parc zoològic em barrejo amb els components d'un nombrós grup de persones amb diferents graus de discapacitat psíquica, si em perdonen la hipocresia, que segueixen el meu mateix camí. Junts passem pel costat dels pelicans, dels admirables flamencs i també de les girafes, fins que en superar el lloc assignat a les daines jo tombo a la dreta i ells segueixen cap a l'esquerra. És aleshores que una de les cuidadores que acompanya al grup fa un crit d'alerta i surt corrents rere meu. En aconseguir-me em pren amb força per l'avantbraç esquerre i m'estira amb la intenció de portar-me amb ells. Jo, és clar, miro de fer-li entendre que s'equivoca, que la meva psique no té cap tipus de discapacitat remarcable, i que faci el favor de deixar-me en pau. Ella, però, persevera en el seu error i jo no tinc més remei que donar-me, sabent com sé que l'error sempre triomfa. Encara sort que en unir-me de nou al grup una altra cuidadora em mira amb desconfiança i em rebutja, no, aquest no és nostre, diu, tot empenyent-me. I lliure de nou m'apresso a tornar cap a casa, doncs no per res, avui per dinar, hi ha filet.

Mauritania ni imasu (VII)

2009-05-26T09:09:00.003+02:00

Però l'evacuació russa no ha estat més que un parany. Agents de l'FBS m'esperen a la frontera amb el Kazakhstan, i aprofitant un descuit em disparen un tret al clatell. El Kremlin, però, anuncia que he estat mort per insurgents kirguesos, i aprofita la meva mort com a excusa per a intervenir al país. De passada, i com a corredor necessari per arribar al Kirguizistan, també ocupa bona part del Kazakhstan. A Pekín, però, veuen amb preocupació l'expansió russa i s'apressen a intervenir al Kirguizistan pel sud, doncs el consideren un coixí de seguretat vers el gegant rus. Iran, que com tothom ja sospitava ha desenvolupat l'arma nuclear, intervé en defensa dels musulmans del Kirguizistan, i Corea del Nord aprofita per llençar un míssil balístic sobre el Japó. En represàlia els Estats Units bombardegen Pyongyang, i al seu torn la Xina, tradicional aliada dels coreans, desferma el seu arsenal nuclear contra els Estats Units, que repliquen tot seguit amb l'ajut de Rússia, que té comptes fronterers pendents amb els xinesos de fa temps. De passada, i per no restar en fora de joc, l'Índia i el Pakistan es bombardegen mútuament, de manera que la confrontació nuclear s'estén i la humanitat resta anihilada, alhora que el planeta esclata en milions de bocins, doncs només faltaria que el món em sobrevisqués.

Mauritania ni imasu (VI)

2009-05-24T00:02:00.002+02:00

Com sóc una persona llegida i conec la història de Daniel Dravot, decideixo romandre solter i fer-me sodomita, doncs ben mirat tant és menjar peix o carn, si el cuiner és bo. I com essent rei puc triar als millors cuiners, faig venir Fermí Puig a Bixkek tot seguit, alhora que em faig portar les millors tòfones blanques del Piamont. Sabent, també, que tota glòria és efímera, que tot és efímer, carpe diem quam minimum credula postero, no miro de perpetuar-me en la poltrona i poso al servei del meu plaer immediat tot l'aparell de l'estat. Llegeixo Sade i recupero Pasolini, i sense pensar en el demà, que per força ha de ser pitjor que l'avui, em recreo en l'instant i el meu caprici esdevé llei, de manera que al Kirguizistan totes les dones han de dur el cap rapat, restableixo el culte als Olímpics, i em reservo els adolescents més llaminers pel meu ús personal. Tanta arbitrarietat, és clar, acaba en revolta, i el meu palau alt de sostre és assaltat per la xusma. Jo, però, ja he estat evacuat per militars russos cap el Kazakhstan i salvo la pell, doncs no per res he fet concessió de tots els recursos miners del país a companyies de capital rus a canvi de pràcticament res, favors personals a banda.

Mauritania ni imasu (V)

2009-05-22T09:34:00.003+02:00

Però ja a mar obert som interceptats pels dos helicòpters sud-coreans que responen a l'SOS d'un dels petroliers que encalcem. Afortunadament un dels nostres captors parla japonès, i gràcies a ell puc explicar la meva història al seu comandant. L'oficial, però, no sembla gaire convençut que jo sigui un turista occidental segrestat pels beduïns i venut com a esclau als pirates, i em lliura amb la resta dels meus companys al comandament nord-americà, que tot seguit ens trasllada al camp Delta de Guantànamo, a Cuba, acusats de terrorisme. Allà els dies es fan eterns i m'interesso de nou per l'obra de Rorty, no sé si atret pel seu pragmatisme o per la seva ironia. Sigui com sigui, arribo a un acord amb un agent de la CIA per mirar d'infiltrar-me entre els talibans que la campen per la zona fronterera entre l'Afganistan i el Pakistan, on sembla que tornen a esbatussar-se de valent. Però un cop al Pakistan aprofito l'avinentesa per fugir al Kirguizistan en companyia d'un oficial de l'MI6 britànic, un utilitarista convençut, que em parla de les moltes possibilitats que ofereix el país. Allà, gràcies a un malentès amb la xapa identificativa que em posaren a Guantànamo, em proclamen rei.

Mauritania ni imasu (IV)

2009-05-20T12:37:00.005+02:00

Un cop arribem al Darfur restem ben decebuts, doncs tota la regió és ocupada per una força multinacional de l'ONU, la UNAMID, que dificulta el normal desenvolupament de les nostres activitats. Fart de tanta mala sort m'oblido de Nietzsche i marxo tot sol cap a Somàlia, on segons em diuen hi ha moltes oportunitats pels emprenedors. Però allà la situació és massa caòtica, la capital és en poder de l'ARPCT, l'Aliança per la Restauració de la Pau i contra el Terrorisme promoguda pels governs occidentals, els líders tribals dominen com a taifes diverses parts del nord i del centre del país, i al sud les Corts Islàmiques Supremes de Somàlia lluiten contra l'exèrcit etíop. Enmig d'aquest galimaties decideixo continuar fins a la costa i dedicar-me a la pirateria, una honorable professió que ben portada pot donar grans beneficis. És així que a bord d'un esquifit bot, amb les obres completes de Salgari al sarró, i acompanyat d'uns xicots excel·lents, em llenço a la persecució dels grans petroliers.

Mauritania ni imasu (III)

2009-05-18T20:52:00.001+02:00

Malauradament estic poc avesat al desert i no trigo a extraviar-me, de manera que els dies es converteixen en un penós vagarejar cap enlloc per les dunes, fins que sóc auxiliat per una caravana de gent armada que es dirigeix al Sudan. Són yanyauid, nòmades àrabs que amb el suport del govern lluiten contra les milícies del MAS, Moviment d'Alliberació del Sudan. Per sort, al camp d'ensinistrament vaig prendre una dutxa i torno a tenir la pell blanca, altrament hagués tingut problemes, doncs els yanyauid simpatitzen poc amb els negres; tan poc, que s'han fet famosos per la neteja ètnica que practiquen al Darfur, on maten als homes i violen a les dones de manera sistemàtica. Vine amb nosaltres, que et divertiràs, em proposen, i tindràs tantes dones com voldràs, afegeixen burletes. Jo tinc els meus dubtes, però m'enllamineixo pensant que per una vegada seré al costat dels més forts. Així que em deixo de romanços i canvio Jaspers per Nietzsche, potser un autor més adient a les noves circumstàncies, i dalt d'un camell enfilo cap el Darfur.

Mauritania ni imasu (II)

2009-05-15T10:05:00.009+02:00

Però a Mauritània van mal dades i fujo al Sàhara occidental, antiga colònia espanyola actualment ocupada pel Marroc, on ofereixo els meus serveis als caps del Front Popular per a l'Alliberament de Sakia-e-Hamra i Río de Oro, més conegut com a Front Polisari. Un cop convinguda la paga em traslladen a Argèlia, on al mig del desert torno a fer una estada en un camp d'ensinistrament, aquest cop sota les ordres de militars libis. Al camp faig amistat amb un xicot algerià que parla un català ben estrany, i que segons em diu és descendent d'emigrants menorquins. Això em recorda a Camus, de besàvia menorquina, nascut a Mondovi, l'actual Dréan, quan els francesos senyorejaven el país, i pres per l'enyorança decideixo fer-me existencialista. I aprofitant l'avinentesa que al camp hi ha una bona biblioteca, passo les hores de lleure llegint Kierkegaard, Jaspers i Heidegger, fins que pres pel pessimisme decideixo desertar i fujo aprofitant la fosca de la nit, amb el propòsit de fer-me eremita i viure sobre el capitell d'una columna.

Mauritania ni imasu

2009-05-13T10:12:00.003+02:00

Atret pel desig d'un guany fàcil sóc a Mauritània, integrat en un escamot de les FLAM, les Forces d'Alliberament Africanes de Mauritània. Ja fa uns dies que Provinents del Senegal creuàrem la frontera per anar a la capital, Nouakchott, on tenim la intenció de prendre el poder per la força de les armes. L'actual junta militar que governa el país sota la presidència de Mohamed Ould Abdel Aziz no plau als meus companys, que consideren que el govern d'inspiració islàmica oprimeix a la població negre. Ells, és clar, són negres, com jo, que m'he embetumat la cara i les mans. Mercenaris francesos ens han proporcionat tot el parament militar necessari, i al llarg d'un parell de mesos ens han ensinistrat en un campament perdut a la selva. Tots els meus companys creuen que França és una nació excel·lent, i desitgen de tot cor que la seva sel·lecció guanyi el proper mundial de futbol. Alguns, fins i tot, parlen una mica de francès, i en els moments de lleure juguen a futbol fent-se seu el nom de jugadors francesos, com ara Anelka o Henry. Aprofitant el seu entusiasme he mirat de fer-los llegir Flaubert, però ha estat endebades. Això sí, en cas de victòria, han promés fer-me ministre de cultura.

Kochira wa Pum-san desu

2009-05-11T17:50:00.002+02:00

A les pàgines de Die Rebellion, de Joseph Roth, retrobo sota el nom d'Andreas Pum al bon Job, protagonista d'un dels llibres més bellament escrits de la Bíblia, l'homònim llibre de Job. Andreas és un amatent súbdit de l'imperi de la llei, una persona d'ordre, devota i respectuosa amb l'autoritat, que fins i tot ha donat una de les seves extremitats pel seu país, doncs el bon Andreas també és un heroi de guerra, o si més no, ha sacrificat una cama per la pàtria. I com a recompensa, l'estat totpoderós li manlleva el seu mitjà de subsistència, l'empresona, i li impedeix donar menjar als ocells, única il·lusió que li resta al bon Andreas. Un cop més el tema de Job, no tant el patiment de l'innocent, com la sofrença del virtuós víctima de la injustícia. Hi ha, és clar, qui fa una lectura interessada, presentant al bon Andreas com un conservador que massa tard descobreix la hipocresia de l'estat burgés, davant el qual no hi ha més sortida que la revolució. Santa innocència... Andreas, el bon Job, un revolucionari, i la revolució un acte de justícia. Però el mite del bon Job va molt més enllà d'apropiacions indegudes, i el seu tema ja l'han tractat, endebades, els savis i els ignorants de tots els temps. A mi, és clar, només em resta fer la lectura d'una altra novel·la de Roth, la que precisament porta el títol de Job, i desitjar que si algun editor s'anima a publicar-la en bell llemosí, tingui més cura per la seva feina que no pas els editors d'Ensiola.