Facta et verba

Valoració de les eleccions espanyoles

2008-03-11T18:07:00.000+01:00

Les últimes eleccions espanyoles han tornat a constatar per desena vegada els immensos buits democràtics del règim que nasqué després de Franco. L'anomenada “jove democràcia” espanyola se'ns presenta als ciutadans com un sistema que tendeix indefectiblement al bipartidisme. Els medis de comunicació han beneït sense pensar-s'ho aquella aberració periodística que han anomenat cara a cara, titllant-la fins i tot de “debat que passarà als annals de la història periodística”. Per si fora poc el sistema electoral consagra una espècie de “dictadura dels partits”, on els diputats han de votar el que diu el partit de manera monolítica. Fins i tot hi ha lleis que penalitzen aquells diputats que tenen la gosadia de votar diferent a la del seu partit, reforçant així les estructures burocràtiques i viciades dels partits polítics.

Perquè una democràcia funcioni hi ha d'haver un escupulós respecte a les formes. En aquest sentit, i malgrat el sistema, els medis de comunicació haurien d'haver presentat en Rajoy i en Zapatero com a simples caps de llista per Madrid i no pas com a candidats a la presidència del govern. No respectar aquest principi elemental d'una democràcia parlamentària és el mateix que violar l'essència de la mateixa. Que quedi clar: els ciutadans no decideixen qui serà el president del govern sinó que escullen a una sèrie de persones que decidexen per ells. Com que aquests diputats obeeixen a les directrius d'uns partits polítics i no pas a les seves idees personals ni als interessos dels seus respectius territoris és previsible saber què votaran abans que ho facin. A l'estat espanyol no existeix una clara separació entre el poder executiu i el legislatiu. Per acabar-ho d'adobar, la idea de modificar la llei electoral per a penalitzar i limitar el poder i influència dels partits anomenats nacionalistes està guanyant adeptes entre els espanyols.

Però el més decepcionant de tot han estat els resultats a Catalunya. El PSOE treu uns resultats històrics assolint vint-i-cinc diputats i essent la primera força a les quatre províncies amb diferència. Els analistes diuen que el vot útil contra el PP ha estat la clau de la victòria del PSOE a Catalunya. No deixa de ser sorprenent que després d'una legislatura farcida d'estafes, mentides i despropòsits es tingui més en compte les actuacions del PP a l'oposició que no pas la pèssima gestió del PSOE al govern de l'estat. Aquest fenomen, sumat al fet que a les eleccions espanyoles la participació a Catalunya es dispara un 20%, em condueix a la conclusió que el nostre país es troba en una fase d'espanyolització molt avançada. La majoria de catalans continuen veient la política en termes espanyols i a l'hora d'anar a votar no els importa que Espanya robi gairebé 2000 euros l'any a cada català, que la ministra de foment ens insulti i es burli de nosaltres, que s'incompleixin promeses i acords amb la Generalitat o que es violi sistemàticament la nostra sobirania.

Si les coses no canvien és molt possible que el segle XXI sigui l'última etapa del trist, injust i malaurat viatge que començà l'onze de setembre de l'any 1714 i que ens està conduint directament a la ruïna.

Joan Mas i Morral
11-03-2008

Una democràcia indecent

2008-02-12T17:57:00.000+01:00

Aquests dies de pre-campanya per a les eleccions espanyoles del 9 de març s'està constatant la poca o nul·la cultura democràtica de l'estat espanyol i dels seus polítics. Apart de tenir un sistema hermètic, on els ciutadans només pinten quelcom cada quatre anys, tenim la mala sort (o no) de disposar d'un dels Poder Judicials més tendenciosos del món. L'altre dia llegia que la justícia espanyola és la número 46 del món en imparcialitat i la 64a en independència, per sota de països com Botswana i Uganda. Aquesta baixa qualitat de les insititucions i del sistema s'està veient amb nitidesa aquests dies de pre-campanya, on la justícia està essent utilitzada pel govern del PSOE (el de l'alegria i el talante) per a il·legalitzar partits polítics, tancar diaris i empresonar a líders sindicals i representants de l'esquerra nacionalista basca. Aquest procés, farcit de manifestes irregularitats, persegueix l'objectiu de dinamitar el País Basc i el procés sobiranista engegat per Ibarretxe així com de demostrar que el PSOE és igual de dur que el PP en la lluita contra ETA. Tot plegat un espectacle dantesc i esperpèntic de com es poden violar drets fonamentals com a la llibertat d'expressió, el dret de reunió i l'essència mateixa de la democràcia per interessos electorals. I és que la classe política espanyola, la d'ahir, la d'avui i la de demà situa Espanya com un valor superior al de la llibertat i és capaç de fer el que faci falta per imposar la “sagrada unitat”. En aquest sentit és igual qui governi, uns ho faran amb “alegria” i “talante” i els altres no; però el fet és que tots dos partits han utilitzat, utilitzen i continuaran utilitzant aquesta democràcia de pa sucat amb oli per a la uniformització de l'estat.

És decebedor constatar com “l'Espanya plural” de Zapatero continua utilitzant la tortura i la persecució policial i judicial contra tots aquells que no combreguen amb ells. Segurament amb el PP seria pitjor, però això només certifica que la indecència d'aquesta democràcia no té límits.

Joan Mas i Morral
12-02-2008

[Cinema] Persona

2007-09-14T16:56:00.000+02:00

Títol Original: "Persona"
Director: Ingmar Bergman
Gènere: Drama
Duració: 81 min.
Actors: Bibi Andersson, Liv Ullmann, Jörgen Lindström,...

Deu fer cinc anys que el meu pare i jo vam anar al Teatre Principal d'Olot a veure Persona un dimarts per la nit. La Filmoteca de Catalunya organitzava un cicle de Bergman i vam decidir veure aquesta pel·lícula. Erem poca gent a la platea del teatre, però recordo perfectament la impressió que causà aquesta obra mestra entre el públic. Quan acabà la pel·lícula el meu pare em digué, mig atordit, que necessitava veure-la una altra vegada per poder entendre les subtileses que amagava el film. I és cert. Ara que la tinc en DVD i després de tornar-la a veure amb calma la sensació que tinc és que Persona és un pou sense fons. És una obra mestra del cinema i, com a tal, pot ser interpretada i reinterpretada al llarg dels anys i els segles com una novel·la de Dostoievky o Stendhal.

Persona (1966) narra la història d'una actriu (Bibi Andersson) que deixa de parlar de sobte i sense motiu aparent. Sembla que físicament i psíquica està sana, però a l'hospital decideixen traslladar-la a una casa vora el mar juntament amb una infermera (Liv Ullmann). A poc a poc es crearà una amistat entre les dues noies que arribarà a la confusió i la suplantació de personalitats. Bergman explora en Persona els racons més obscurs de la condició humana i la por al buit; al no-res. Tanmateix el film se'ns mostra, ja des de bona començament, com una obra manipulada pel director en un joc d'imatges i conceptes que ens trasllada novament en la fina frontera entre realitat i fantasia.

Des del meu punt de vista Persona representa un dels cims de la història del cinema. És un poema que incentiva tots els sentits i recrea la imaginació. Viatjar amb Bergman és el mateix que viatjar dins d'un mateix i explorar els racons més foscos de la condició humana. És una pel·lícula indispensable, única i gairebé obligatòria per a tots aquells que els hi agrada el cinema.

Joan Mas i Morral

14-09-2007

Rèquiem per Xirinacs

2007-08-12T15:57:00.000+02:00

Aquesta terra meva és rocallosa,
esquerpa i amb olor de romaní,
aigües ocultes, gredes mil·lenàries,
records de foc i gespes de setí.

Aquesta terra, que jo estimo, és ampla,
prenyada d'ombres blaves que es gronxen pel camí,
arbres que ensumen fredes primaveres,
cabdells de boira a l'alfa del matí.

És un recull d'indrets fets de silenci
on el temps llisca i passa clandestí
deixant un rastre d'hores perfumades,
mentre els records floreixen prop de mi.

Aquesta terra, amics, que ara trepitjo,
la sento a dintre meu; és most d'un vi
que encén els sentiments i el cor eixampla,
i vull que sigui ella el meu darrer coixí!

Joan Mercader

Lluís Maria Xirinacs és un referent, és la màxim expressió del compromís i la constància. Xirinacs és sinònim de fermesa, valentia, lluita, sinceritat i llibertat. Que la seva vida sigui el mirall de la nostra consciència.

Sempre et recordarem!

La passivitat de l'abstenció

2007-06-22T07:07:00.000+02:00

L’abstenció és un fenomen misteriós i obscur. Ja fa uns anys que se’n parla, de l’abstenció. Normalment tothom que l’esmenta acaba dient que els polítics haurien de fer autocrítica i, per la seva banda, els polítics practiquen el mea culpa i garantitzen l’autocrítica. Però la realitat és que l’abstenció és la que és i de moment només ha fet que augmentar. És clar que som davant d’un problema que afecta a tota la societat, no només a les classes dirigents. No escric aquestes ratlles per analitzar l’abstenció, car no soc sociòleg ni politòleg. Però si que m’agradaria ressaltar certs aspectes que m’han fet pensar.

Sempre he defensat els abstencionistes. Penso que no anar a votar té el mateix valor que fer-ho i no necessàriament significa passotisme i indiferència. No obstant l’abstenció al nostre país és passiva. Que el 50% de la població no vagi a votar és prou significatiu com perquè ens fem aquesta pregunta: què proposen els abstencionistes? Qui son? Què pensen? A la II República els teníem més o menys localitzats ja que era la immensa massa social de la CNT-FAI que no votava seguint uns postulats amb els que perseguien uns objectius concrets. Però avui això ja no existeix, o existeix en un grau infinitament més petit. A la Catalunya d’avui els sindicats (fins i tot els històricament grans) han perdut influència i militants fins a ser gairebé anecdòtics. La majoria s’han pervertit convertint-se en apèndix de partits polítics, renunciant a l’essència de la seva existencia i la seva raó de ser. A la Catalunya d’avui el món associatiu també ha perdut força i no crec que hi hagi cap partit polític amb més de 100.000 militants. Què passa, doncs?

Si arribem a la conclusió que l’abstencionista mig és crític amb els polítics i en com estant anant les coses; per què no fa res per canviar-les? Em sembla correcte que no vagi a votar, però no puc entendre l’abstenció com un fenomen passiu, car sinó el que s’està fent és donar corda als polítics i estrènyer el cercle viciós en el que es mouen. L’abstenció (i la no-abstenció també) ha d’anar acompanyada sempre d’una posició militant; d’un activisme polític i uns objectius concrets com la CNT-FAI dels anys trenta. No m’agrada generalitzar, però dóna la sensació que la meitat dels catalans no saben el què volen. Llavors s’exigeix als polítics que posin solucions, que facin quelcom, quan qui hauria de posar solucions és la societat civil i concretament els abstencionistes. Des del meu punt de vista aquesta és una posició de molt poca maduresa democràtica, talment com si estiguéssim acostumats a que ens tutelin, a no intervenir en la vida política. Crec no estar equivocat a l’afirmar que és una reminiscència del franquisme.

Potser m’equivoco, però la sensació que em dóna és aquesta. Passivitat i contradicció. Poca definició de les idees i molta, molta mandra de canviar les coses.

Joan Mas i Morral
22-06-2007

Sobre els corrents interns a ERC

2007-06-15T12:35:00.000+02:00

A l’anterior artícle vaig dir que parlaria dels famosos “corrents interns d’ERC”. Dic famosos perquè els medis de comunicació catalans, especialment TV3, no paren de parlar del tema. Ja sé que un medi de comunicació té el deure d’informar sobre el que passa al nostre entorn, i més si és pública i fa referència a la política i l’actualitat del nostre país. Tanmateix, l’interès malaltís d’alguns medis a examinar els budells d’Esquerra, encara que sigui a tall informatiu, fa olor a socarrim. Ara sembla que ERC sigui l’únic partit amb “corrents internes” i opinions crítiques. L’execució pública i política de Maragall no tigué la dimensió mediàtica que té avui dia els “corrents interns” d’Esquerra. I els problemes de protagonisme entre Duran i Lleida i Artur Mas, on en alguns municipis s’ha traduït amb baralles físiques entre CDC i UDC (recordem Banyoles al 2003 o Girona fa uns mesos) són de menor trascendència informativa que el debat intern a ERC. Com és obvi, això alimenta l’argument anti-ERC per excel·lència: la poca seriositat del partit, la seva inestabilitat i la seva infantilització. No crec que això sigui casualitat. És més, crec seriosament que alguns periodistes segueixen consignes ben clares i directes. ERC és un partit incòmode: amb corrents interns o sense.

Dit això, i ja que hi estem ficats, donaré la meva opinió sobre el tema. Sembla com si tots els militants haguéssim de prendre una posició: Puigcerconians. Carodistes, Reagrupamentistes i els nous, mig encapçalats per Uriel Bertran, els d’Esquerra Independentista. Res més lluny de la veritat! Jo vaig donar suport a Joan Carretero en el seu primer manifest, que avui continua essent vàlid; però encara (i dic encara perquè no sé pas què faré) no m’he adherit a Reagrupament. I ho vaig fer perquè aquella era l’única veu crítica que sonava a ERC en aquell moment. Segueixo pensant que la convocatòria d’un Congrés Nacional és important i necessària, i continuo pensant, i els arguments se m’acumulen a mesura que passa el temps, que s’ha de repensar la línia estratègica del partit. D’altra banda no sé si el canvi radical de l’Executiva sigui la millor solució; però si que penso que alguns n’haurien de saltar. Arribats a aquest punt em sembla natural que les coses hagin de canviar, també en aquest punt. Puigcercós va dir un dia que els partits estan formats per persones. És tant obvi que, seguint el mateix argument, les persones que s’han equivocat i s’equivoquen en la direcció del partit han de deixar de dirigir-lo.

Deia que els arguments se m’acumulen. És cert. La reedició del tripartit a l’any passat no em va entusiasmar. Potser no aniria tant lluny com Reagrupament en afirmar que Esquerra s’està satel·litzant, però estem arreglats si ens creiem que algun dia convertirem en Montilla i el PSC en independentistes, tal i com va afirmar ahir en Xavier Vendrell al programa els Matins. Si estem al govern és per projectar el nostre ideari i les nostres idees. Fer-les realitat. Si som un partit independentista s’ha de notar en la gestió, en les declaracions públiques dels nostres consellers i diputats i en els tractes i condicions amb els socis. I això avui no es nota. No dic que s’hagi de trencar amb el PSC; dic que s’ha de marcar perfil i no només de cara a la galeria. La gestió no és neutra, com ens vol fer creure en José Montilla i els buròcrates socialistes. La gestió pública consisteix en prendre decisions. I això sense parlar de la pallassada de la direcció en el debat sobre el nou estatut ara fa un any, la proposta avortada de l’Executiva de canviar els estatuts del partit per a suprimir l’assamblearisme (que no és res més que l’intent de blindar-se de cara la militància), la votació sistemàtica i gairebé sense condicions dels pressupostos de l’estat durant les primeres legislatures del primer tripartit... Tot això, com deia, s’acumula i s’acumula i lògicament acaba derivant en veus crítiques dins del partit i fins en moviments consolidats com Reagrupament.

D’altra banda tampoc acabo d’entendre el posicionament de la Direcció Executiva enfront d’aquestes veu crítiques. Primer de tot es neguen a convocar un Congrés Nacional per a parlar-ne, per a fer balanç de tots aquests anys, moguts i intensos, amb tots els militants. Que potser tenen por d’alguna cosa? Totes les declaracions públiques dels dirigents van enfocades a la satanització de Carretero i les veus crítiques, i fins se les ha titllat públicament de deslleials. En tot això hi ha quelcom de visceral que em preocupa i em neguiteja; talment com si s’avergonyíssin de que ERC és un partit assambleari, on tothom hi pot dir la seva quan hauria de ser un motiu d’orgull i fins un reclam electoral i de propaganda de cara els electors i la ciutadania. Amb aquest panorama no m’extranya que hi hagi sectors de la militància que demanin el cap de l’Executiva...

Sempre he estat a favor del sistema electoral per llistes obertes, a l’estil anglès o fins i tot nord-americà. Aquesta és l’única manera de separar el poder executiu del legislatiu i acabar d’una vegada per totes amb la xacra de l’estructura dels partits polítics. Els representants del poble han de passar compte amb el seu electorat, no pas a l’estructura, sempre jerarquica i profundament burocratitzada d’un partit polític. Als EUA és natural i normal que un diputat o senador republicà voti negativament a una proposta que prové de membres del seu propi partit. En comptes aquí fins hi ha lleis que penalitzen els malanomenats “trànsfugues” i s’imposen multes a diputats que voten diferent a com diu la direcció del seu partit. Això és el que crea situacions surrealistes i ridícules com les que viu ERC avui.

Des del meu punt de vista és clar que Esquerra necessita fer una reflexió en profunditat, on tothom hi pugui dir la seva i s’arribi a un concens. I això només és possible convocant un Congrés Nacional extraordinari perquè sinó el que estarem fent és allargar sine die aquesta situació absurda que només fa que desgastar la imatge pública del partit i donar carronya als mitjans de comunicació. Així doncs, dóno suport a la convocatòria d’una assamblea general de cara la tardor, a la reconstrucció d’una línia estratègica que abarqui no només la vessant electoral i electoralista del partit sinó també la seva projecció ideològica i la renovació de l’Executiva. Potser no total però si parcial.

Joan Mas i Morral
15-06-2007

Posant oli al Bloc

2007-06-08T04:54:00.000+02:00

Fa dies que no escric en el bloc. Unes setmanes enrrera era a Colòmbia de viatge amb el meu germà gran i el meu pare i, ara, estic en època d’exàmens. Demano disculpes a totes aquelles persones que seguien el meu bloc per l’abandó al qual l’he abocat aquestes últimes setmanes. No és que m’hagi oblidat d’ell, és que tinc altres coses al cap i no se m’acudia què dir. He deixat molts escrits a mig fer perquè no sabia exactament què dir ni com dir-ho. És ara, justament enmig les setmanes d’exàmens, quan la meva musa particular m’ha picat el crostó... Jo soc així: quan tothom em pressiona perquè faci alguna cosa (en aquest cas estudiar i, creieu-me, la meva família és molt pesada) tinc tendència a fer qualsevol cosa menys la que s’espera o es desitja de mi. I és ara, a quarts de quatre de la matinada, quan em disposo a actualitzar el bloc. Soc foll!

Hi ha tants motius per a crear un bloc personal com blocs personals hi ha. Quan vaig decidir fer el meu tenia clar que, bàsicament, hi parlaria de política i actualitat. Tanmateix, com podeu comprovar a l’arxiu, he parlat també d’una de les meves grans passions: el cinema. Sembla que la rigurosa actualitat provoqui a parlar del trencament de l’alto el foc d’ETA o, anant un xic endarrera, de les eleccions municipals. Però no vull forçar la màquina. Més endavant potser donaré la meva opinió sobre l’abstenció, els corrents interns d’ERC i algunes cosetes més. Amb aquest escrit vull renovar les energies i engrescar-me a mi mateix a continuar escrivint en aquest bloc que, per cert, ja té més d’un any.

Tothom, sigui un infant o un vell, pobre o ric, de dretes o d’esquerres, té alguna cosa a dir. Quan algú obre un bloc és que sap que com a mínim les coses que hi penjarà li interessarant a ell mateix. Es parli de política, futbol, llibres o coses personals, un bloc és sempre un exercici excel·lent per a ordenar i pensar. Si després el llegeix algú o no no té importància. L’important és que durant una estona hom està tot sol, davant l’ordinador, escrivint, pensant, ordenant, processant, materalitzant els seus pensaments, vivències, opinions, observacions... Personalment aquest bloc m’ha ajudat a processar la informació d’una manera diferent, és a dir, quan llegeixo una notícia, escolto una tertúlia, llegeixo un llibre o miro una pel·lícula que m’interessa penso en com ho escriuré en el bloc. En alguns artícles he hagut de contrastar notícies i buscar informació complementària per tal de completar-lo o, senzillament, tenir una visió més panoràmica del tema en qüestió. Aquest és un exercici saludable que m’enriqueix i del que n’estic orgullós. Ara el que m’agradaria és ser més constant i escrupulós a l’hora de fer-lo.

Quan escric, sigui un artícle d’opinió o una història, m’ho passo malament. No sé si era Marcel Proust que deia “Escriure és l’acte més dolorós i a la vegada plaent que he fet mai”. M’identifico plenament amb aquesta frase. A mi em costa escriure, em fa mandra, em produeix desànim, frustració i algunes vegades desesperació; però m’agrada. M’agrada fins al punt que ara fa un any i uns mesos vaig obrir aquest bloc per tal de forçar-me a mi mateix a continuar escrivint, a utilitzar l’escriptura com a excusa i expiació. No menteixo quan dic que la meitat dels artícles que hi he escrit no m’agraden, no pas pel contingut, sinó per la manera en com els he escrit. I és que a mi no m’agrada com escric! Però un no sé què m’empeny a continuar escrivint, a fer-ho cada vegada sense menys miraments, a lliscar pel paper com un vaixell a alta mar i com el mariner més ferèstec, lluitar contra les inclemències del temporal per a recollir un fruit que se’m presenta cada vegada més obscur i llunyà.

Ara són tres quarts de cinc de la matinada. Porto exactament una hora escrivint això i la raó per la qual ho faig encara m’és desconeguda. Com deia al començament, estic d’exàmens. El dimarts tinc el primer i jo aquí actualitzant el bloc. Quan he començat a escriure tenia tres alternatives: dormir, estudiar o fer qualsevol altra cosa. Com que no tinc son, la primera l’he descartada i la segona perquè era massa tard. Soc conscient que si era massa tard per estudiar també ho era per actualitzar el bloc; vist una hora després he arribat a la conclusió que si hagués escollit la segona opció ja portaria una hora estudiant. Tècnicament he llançat el temps per la borda. Però m’és igual. Al meu costat hi ha un cendrer amb tretze cigarretes consumides i la que fa catorze la tinc a la boca. Fumo perquè no m’importa la meva salut. Actualitzo el bloc perquè no m’importa el meu futur acadèmic. Carpe diem, que diuen els bohemis abans d’empassar-se un got d’absenta. Al cap i a la fi els problemes de salut se solucionen amb la mort i els exàmens suspenent. O aprovant al setembre... Veieu! El meu subconscient em juga males passades. Millor que vagi a dormir.

Joan Mas i Morral
08-06-2007

Hem de triar: la independència o la mort

2007-03-23T21:46:00.000+01:00

La Generalitat valenciana, governada pel PP més corrupte i ultradretà, està disposada a tancar les emissions dels canals de la CCRTV al País Valencià. Això és que després de dues dècades d’emissió TV3, C33, 3/24 i C300 es deixaran d’emetre al País Valencià. Tot plegat representa un nou atac a la unitat cultural i lingüística de la nostra nació. Llegeixo a Vilaweb que el ministeri d’Indústria, encapçalat per l’ex-alcalde de Barcelona Joan Clos i de qui depenen les freqüències, està fent orelles sordes. No em cansaré de repetir mai que el problema no és el PP sinó que és Espanya sencera, la que se sent hereva de la II República i la que recull els fruits del franquisme. Som davant de l’enèssim atac contra el nostre futur.

Són tants els problemes derivats de l’opressió espanyola que es fa difícil enumerar-los. Començant per la RENFE i acabant per la destrucció de la unitat de la llengua; passant per l’aeroport del Prat, la persecució política del català a la UE i les retallades de l’estatut. Em provoca una profunda indignació que a més de negar-nos els nostres drets nacionals l’estat espanyol estigui disposat, fins i tot en temps de democràcia, a acabar definitivament amb nosaltres. Ens volen esborrar del mapa per sempre més, volen que passem de ser una colònia a ser un apèndix de la gran Castella que Felip V començà a construir al segle XVIII.

Però l’actitud dels ciutadans de Catalunya em deixa perplex. Davant d’aquests atacs barroers i sinistres no ens sabem defensar. Serà veritat la teoria de la desnacionalització de Catalunya o tan sols estem adormits? Ja va essent hora que el país es desperti per combatre de manera radical els atacs que rep per part de la Metròpoli. Personalment no estic disposat a deixar-me trepitjar més per aquesta gentussa; tinc una obligació envers als meus avantpassats, el meu país i, sobretot, cap a mi mateix. El nostre país no té cap futur si no aconseguim la independència i ens separem del parasitari estat espanyol. El que estan fent al País Valencià no és res més que la darrera pàgina del Decret de Nova Planta. La disjuntiva, induïda per Espanya, és clara i rotunda: o la independència o la mort

Joan Mas i Morral
23-03-2007

L'Espanya cañí

2007-03-11T13:52:00.000+01:00

Estic francament preocupat per la crispació que es respira a l’estat espanyol. No és que m’interessi la política espanyola, però per molt independentista que sigui sé que tot el que passa a Madrid ens afecta d’una manera o altra. Som una colònia d’Espanya i el nostre escàs autogovern depèn íntegrament de la voluntat de la societat espanyola i els aires que corren per la Metròpoli.

La manifestació d’ahir a la capital de l’estat referma la meva preocupació fins al punt, ja veieu! de dedicar-hi un artícle al meu, per cert, bastant abandonat bloc. La movilització per part del PP de centenars de milers de persones contra el govern d’en Zapatero i a favor de la homogeneïtzació de l’estat espanyol és un fet preocupant, i més preocupant si tenim en compte que aquesta no és la primera manifestació d’aquestes característiques que corre pels carrers de Madrid aquesta legislatura. Jordi Barbeta defensa avui a La Vanguardia que pràcticament no hi havia banderes feixistes i que la majoria del assistents, ens agradi o no, no eren d’ultradreta ni nostàlgics de Franco. Que hi havia gent de totes les edats. Me’l crec, i tal i com diu ell en el mateix artícle, no ens podem enganyar en l’anàlisi per no equivocar-nos en les conclusions. Altra cosa seria que volguéssim fer creure que la majoria dels assistents a la manifestació eren nostàlgics per una estratègia purament tendenciosa per desprestigiar el moviment social que representa el PP i les organitzacions afins com l’AVT, Forum Ermua, etc... Però un servidor prefereix ser sincer, com a mínim amb ell mateix, abans que dedicar-me a treure conclusions fàcils per fer creure no sé què. I menys en aquest bloc, que és estrictament de caràcter personal i de res serviria mentir. És per això que estic preocupat: la manifestació d’ahir no pot ser de nostàlgics perquè la majoria dels assistents, ras i curt, no havien nascut o bé eren molt petits quan va morir el dictador.

Ens trobem davant d’un moviment que indubtablement enfonsa les seves arrels en la profunditat de l’Espanya “cañí”, la que protagonitzà el cop d’estat del 36; però n’és un reformulació moderna i actualitzada. No podem veure la dreta espanyola com un ens estàtic que no es mou en l’espai temps; s’ha mogut i ha evolucionat. Ha canviat l’emboltori dels seus discursos i han actualitzat la seva ideologia. Han renovat la sang, els dirigents, el format de les seves actuacions i afronten el segle XXI preparats per donar tanta guerra com al XX. No podem veure aquest moviment com una anècdota a l’Espanya post-franquista, és la continuació de la intransigència d’un Imperi que es nega a morir, que intenta trobar l’essència dels emperadors Carles I i Felip II per recuperar la plenitud nacional. Podem dir-ne d’ultradreta, però no pas nostàlgics. Aquesta gent mira més cap al futur que cap al passat perquè tenen espectatives reals de fer-se amb el poder tard o d’hora.

La poca qualitat democràtica de l’estat espanyol no la podem evaluar en el funcionament de les seves institucions i mecanismes, com el Tribunal Constitucional, el sistema partidista o fins i tot la Constitució. La qualitat d’aquest estat la podem evaluar a través de la seva societat, de la gent del carrer que en forma part i en participa de manera activa o passiva. I la manifestació d’ahir és la prova de la baixa qualitat democràtica d’aquest país i la impossibilitat de millorar-lo sense ruptures.

Tot i que sabia que d’Espanya no en treuriem mai res de bo, ahir vaig veure clarament que Espanya és, a més a més, perillosa. És, tota a ella, un atemptat contra la democràcia i la llibertat. No em val l’argument que a Espanya hi ha de tot, perquè el que estic veient és un govern mentider que navega enmig de la seves pròpies contradiccions, poc compromès amb les causes justes; i una oposició intransigent, casposa, desacomplexada i capaç de treure a centenars de milers de persones al carrer. Per contra no veig a ningú, apart d’oasis com Euskadi i Catalunya, que plantegi terceres vies. Algú creu encara que podem canviar Espanya? Algú creu encara que el nostre futur passa per Madrid?

Joan Mas i Morral

11—03-2007

[Cinema] Novecento

2007-03-02T10:04:00.000+01:00

Títol original: Novecento

Director: Bernardo Bertolucci
Gènere: Drama / Política
Duració: 315 min.
Actors: Burt Lancaster, Robert de Niro, Donald Sutherland, Gérard Depardieu

Novecento és filla del corrent cinematogràfic dit neorrealista que encetaren Rossellini i Visconti durant la postguerra italiana. Amb tot, Bernardo Bertolucci, director de l’Últim tango a Paris, no és tant perfeccionista com Visconti o Bertolucci pel que fa a l’apartat tècnic. Per Bertolucci l’essència de Novecento és retratar l’evolució del camp italià i la conseqüent evolució social i política. I ho aconsegueix. En una pel•lícula maratoniana però dividida en dos parts Bertolucci segueix la vida de dos persones: Alfredo Berlinghieri (Robert de Niro), fill d’una família de terratinents i Olmo Dalco (Gérard Depardieu), pagès. Durant la seva infància els dos juguen com dos nens normals, però poc a poc les seves diferències socials i polítiques els distanciaran.

La història recórrer tres estadis: l’antic règim, representat per quan l’avi d’Alfredo (Burt Lancaster) encara és viu i s’ocupa de la gestió de les propietats. La seva manera de funcionar és típicament feudal, basada en el paternalisme i la proximitat entre ell i els treballados. Amb tot, l’arribada del segle XX comporta l’arribada de les primeres mecanitzacions al camp i la lluita salvatge de la competivitat. El sistema capitalista s’importa a les propietats dels Berlinghieri, ara gestionats pel pare d’Alfredo, i la relació entre els Berlinghieri i els seus pagesos s’entervoleix. Apareixen els primers moviments socialistes i els pagesos s’organitzen dins les seves cabanyes de palla. Finalment, el feixisme es fa amb el control d’Itàlia i el control, l’extorció, la massacre i el caos s’apoderen dels camps dels Berlinghieri amb la passivitat de la burgesia i els propietaris.

Amb un repartiment de luxe, cal destacar l’increïble paper de Donald Sutherland interpretant al cap local dels feixistes; Attila. Penso que Sutherland no ha pogut deslliurar-se d’aquest paper, que l’ha perseguit en tota la seva carrera.

Novecento és ja un clàssic del cinema polític i una pel•lícula indispensables per a tots els cinèfils.

Joan Mas i Morral
2-03-2007

Que el retallin de nou!

2007-02-06T14:59:00.000+01:00

Aquestes últimes setmanes estem constantant la feblesa de la democràcia espanyola i la indigència intel•lectual dels seus agents polítics sense excepció. L’última notícia ens ve des del Tribunal Constitucional, que ha recusat un dels seus membres, el Sr. Pablo P. Tremps, per una suposada implicació en la redacció de l’estatut. El TC ha fallat a favor de la recusació que ha presentat el PP per neutralitzar la facció “progressista” del Tribunal Constitucional amb l’argument que fa anys, quan encara no era membre del tribunal, va redactar un informe acadèmic per la llavors Generalitat convergent que ha estat recollida en part pel text del nou estatut d’autonomia de Catalunya. Segons el PP i el TC això invalida al Sr. Tremps a poder debatre i valorar els recursos d’inconstitucionalitat que s’han presentat contra el text estatutari.

Resulta evident el caràcter antidemocràtic d’Espanya i aquest tipus de notícies ens ho confirmen d’una manera descarada. Si en temps de majories absolutes es constatà la inexistència entre el poder legislatiu i el poder executiu, aquests dies estem constant que la justícia no se salva del partidisme i la baixesa moral de la política espanyola. La criatura que nasqué el setembre del 2005 fou violada i esparracada pel pacte Mas-Zapatero quatre mesos després, provocant des del meu punt de vista un dels episodis més escandalosos dels últims 25 anys; avui es veu de nou amenaçada de mort per les urpes d’un TC disposat a lluitar contra dissidència política, cultural, lingüística i nacional.

Però amb els quatre parracs que ens deixà el PSOE a les mans, penosa destrossa d’una criatura que semblava que neixia forta i sana, penso amb desànim que el millor que ens podria passar és que el TC l’acabés de fer miques per sempre més. Potser ens ajudarà a veure d’una vegada per totes que Espanya avortarà tot el que vingui dels catalans i catalanes i que la millor solució és el divorci. Potser serà la millor manera d’adonar-nos que Espanya, governi qui governi, és la nostra enemiga i com a tal se l’ha de combatre i no ficar-nos al llit amb ella.

Joan Mas i Morral
06-02-2007

Espanya és antidemocràtica

2007-01-27T01:45:00.000+01:00

Espanya és, sense cap mena de dubte, l’estat més antidemocràtic d’Europa Occidental. La poca cultura democràtica de la societat espanyola sumat al sentiment profundament totalitari de gran part de la mateixa ha creat una vertadera botifarra burocràtica que a hores d’ara només serveix per oprimir i reprimir les ànsies de llibertat de les persones i les nacions que en formem part per la força. I això no es deu a la seva incompetència i/o ignorància; senzillament són un cúmul d’actes i accions premeditades amb plena conciència anihiladora i destructiva. Darrera del sistema polític espanyol i de tot el que se’n deriva hi ha malícia i la pèrfida voluntat d’acabar amb la diferència.

Recentment Iñaki de Juana Chaos, que compleix pena només per fer ús de la seva llibertat d’expressió, ha estat condemnat a mort després que l’Audiència Nacional, un tribunal polític amb tints franquistes, li denegués la llibertat condicional a causa del seu precari estat de salut per la vaga de fam que està duent a terme. De Juana Chaos pesa menys de 55 quilos i malviu en una presó espanyola pel sol fet de publicar dos artícles que, segons aquest òrgan repressor de l’estat, representen una exaltació al terrorisme.

L’estat espanyol utilitza mètodes antidemocràtics per lluitar contra la dissidència política, és a dir, el sobiranisme i/o independentisme de les nacions que en formen part per la força de les armes. En el cas de Catalunya s’han pogut permetre una lluita més tranquil·la, basada en enganys i mentides; però per Euskadi pensen que tenen la “força moral” d’utilitzar la tortura, la repressió física i l’opressió social per a combatre la diferència. L’existència d’ETA ha permès al PSOE i al PP retallar la llibertat d’expressió i il·legalitzar moviments polítics sencers amb el vist-i-plau de la majoria d’espanyols, còmplices de la tirania. Espanya es veu a ella mateixa com atemporal, és a dir, s’autopercep sense límits en l’espai-temps i és per aquesta raó que tant l’esquerra com la dreta espanyoles es troben en la mateixa banda del camp de batalla quan es tracta de la defensa de la seva integritat territorial. No hi ha fisures entre l’esquerra i la dreta a l’hora de reprimir l’independentisme basc i català.

Joan Mas i Morral
27-01-2007

La construcció de la col·lectivitat

2007-01-11T06:44:00.000+01:00

S’escolen els anys com l’aigua en un colador. Ja som al 2007 i encara recordo aquell comentari que vaig fer fa molts anys, quan corria pels carrers del Pla de Dalt d’Olot amb els meus amics i veiem com sortien els alumnes de l’IES la Garrotxa amb moto mentre fumàven i reien; llavors jo els admirava, els veia molt grans i pensava que algún dia seria com ells. “Quan tinguem 11 anys –vaig dir- sortirem de l’institut fumant i rient; aparcarem la moto aquí i, enlloc de jugar a futbol, parlarem.”

Potser semblo més vell del que realment soc quan dic això, però no puc deixar de pensar en que algún dia em llegiré aquestes ratlles i diré que semblava que era ahir que ho escrivia, com avui em sembla que era ahir que posava al límit la meva bicicleta pels tranquils carrers del Pla de Dalt. El temps s’escola com l’aigua en un colador i ningú pot fer-hi res; però resulta curiós que avui estudii al mateix lloc que fa catorze anys, quan vivia a Cerdanyola i no sabia ni que existís Olot. L’altra dia vaig anar a l’Escoleta de Bellaterra, a dos passos de la meva Facultat, i me la vaig mirar amb nostàlgia i admiració a la vegada. Certament la recordava més gran, però era indubtablement l’escola de la qual vaig marxar fa catorze anys, deixant a molts amics que no he tornat a veure mai més. Qui seria jo si no hagués marxat de Cerdanyola per anar a Olot? És impossible saber-ho, però estic segur que seria completament diferent.

Per bé o per mal (jo crec que per bé) vaig anar a viure a Olot, on hi clavaria les meves arrels d’infant i d’adolescent, creant de bell nou una xarxa d’amistats i relacions i relacionant-me en un entorn diferent al que m’era familiar en aquell moment. Això orientà la meva vida cap a uns camins impensables si hagués viscut a Cerdanyola i, per tant, condicionà el meu futur per sempre més. No som res més que l’acumulació de records, experiències i vivències que ens condicionen i ens han condicionat; han estats aquestes les que ens han configurat com les persones que som. Només l’absència d’un detall que considerem ínfim i que ni tan sols recordem podria haver trastocat el caòtic ordre del calaix de sastre que és la nostra vida. Parlo de l’olor d’una flor, de la picada d’un mosquit i d’una estossegada. La influència que excercim en el nostre entorn, ja sigui pel sol fet que ocupem un espai físic en el món, és absolutament indispensable per explicar el que succeeix i ha succeït.

I és aquest el vertader esperit de la història de la humanitat i del planeta. Resulta impossible estudiar la història, qualsevol història, sense tenir en compte la consciència, sempre tant conscient com inconscient, de les milions de persones que ens han precedit i que amb els seus actes han transformat la realitat. I de la mateixa manera que aquella realitat de l’Olot del 1993 em canvià a mi per sempre més, jo també vaig posar el meu granet de sorra perquè Olot també canviés. I tot plegat em porta a la conclusió que la col·lectivitat, aquell concepte abstracte i díficil de definir més enllà dels límits de la pròpia paraula, no és res més que la nostra consciència. Tots som la col·lectivitat que ens ha dissenyat a cada un de nosaltres.

Joan Mas i Morral
11-01-2007

[Cinema] Dersu Uzala

2006-12-23T23:08:00.000+01:00

Títol Original: “Dersu Uzala”
Director: Akira Kurosawa
Gènere: Aventures / Drama
Duració: 141 min.
Actors: Maksim Munzuk, Yuri Solomin, Dmitri Korshikov, Svetlana Danilchenko…

Des del meu punt de vista, ens trobem davant d’un obra mestra del cinema oriental. No puc evitar que se’m posin els pèls de punta quan sento pronunciar el nom d’Akira Kurosawa, un nom que m’aboca als racons més recòndits de la condició humana i a un món on la màgia i la crua realitat entren en una simbiosi perfecte. No puc deixar de pensar, en definitiva, en Dersu Uzala i en els increïbles paisatges de la tant desconeguda Sibèria oriental.

Akira Kurosawa va portar a la gran pantalla la història verídica de l’explorador rus Vladimir Arseniev (Yuro Solomin), que a principis del segle XX va empendre una sèrie de viatges al cor de la indomable Sibèria per a fer uns treballs topogràfics. Tanmateix, al mig d’aquells boscos immensos, l’expedició es troba amb Dersu Uzala (Maksim Munzuk), un caçador de la tribu Hezhen que viu en estat semi-salvatge. A partir d’aquell moment, V.Arseniev entaularà una preciosa amistat amb aquest personatge increïble amb la Sibèria com a teló de fons. La naturalesa com a creadora i assassina, com l’alfa i la omega de la vida.

Dersu Uzala, guanyadora d’un Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa, es una oda a la amistat, al poder de la naturalesa i un retrat deliciós del xoc de dues realitats que entren en contacte irremeiablement.

Joan Mas i Morral
23-12-2006

La destrucció del País Valencià

2006-11-24T19:22:00.000+01:00

Si algú utilitza la paraula destrucció conscientment ho està fent acceptant totes les cares del seu significat. En cap cas la destrucció d’alguna cosa implica canvis a millor, evolució natural i lògica, tranformació en positiu. La destrucció és l’eliminació total i absoluta, l’anihilació del 100% de tot el vertader contingut del significat d’un nom. És per aquest motiu que titulo aquest artícle “La destrucció del País Valencià, fent referència a la progressiva descomposició i degradació conscient i planificada que aquest territori està patint des de tots els àmbits.

A principis de setembre vaig viatjar amb els meus amics al sud del País Valencià i a l’est d’Andalusia. De fet fou un viatge improvitzat i bastant curt, però suficient per il·lustrar el que ja sabia sobre el País Valencià. La desaparició de l’idioma, la degradació de la costa i la utilització barroera de València com a moneda de canvi per part de l’imperialisme espanyol, tot plegat les eines que ha utilitzat i segueix utilitzant la Metròpoli espanyola per a assimilar tots aquells territoris conquerits per la força de les armes i la convicció del genocidi. I és aquí on ens trobem amb una València desarrelada del seu passat, enemiga de si mateixa i amb una capacitat d’autodetrucció sense precedents a la història de la Península Ibèrica. Parlem del territori dels Països Catalans més fortament espanyolitzat i més emocionalment depenent d’Espanya. S’ha arribat a l’extrem de modificar la bandera nacional introduint una franja blava o fins i tot de canviar el nom de “País Valencià” al nom regionalista de “Comunitat Valenciana”. Alguns, seguint aquesta línia, han promogut la segregació lingüística de l’idioma defensant unes suposades diferències lingüístiques entre el català i el valencià que conformarien aquest últim en un idioma completament diferent al primer. Tot plegat són els passos que ha anat fent la política colonitzadora d’Espanya sobre aquest territori. Polítiques que en última instància han afavorit l’odi contra tot allò que fa olor a català.

Per si fora poc, el País Valencià s’ha anat convertint a poc a poc amb el pati del darrera de Madrid. La mal anomenada “Costa del levante español” s’ha vist sotmesa a una pressió urbanística bestial per a poder fer front a les onades d’estuejants provinents d’Espanya. Se suposa que la destrucció del territori valencià per a cobrir les necessitats estiuenques de la resta de l’estat forma part de la peculiar concepció que es té des de Madrid de la solidaritat. Amb tot, tenim la província d’Alacant té el 50% de la costa urbanitzada, Castelló un 23,5% i València un 29%. Així doncs, tenim un país eminentment marítim la costa de la qual és, en un 33% del seu total, ciment. Per si fora poc, la proliferació de camps de golf i grans centres d’oci (Marina d’Or, Mundo Ilusión Costa Azahar...) està convertint València en un centre turístic de mala qualitat, basat en el tradicional i tan espanyol “sol y playa” de sangría, cervesa barata i motos d’aigua; essent Benidorm el paradigma d’aquest model destructiu i vexatori per la salut econòmica, social i medio-ambiental del País Valencià.

Per si fora poc, la construcció de gran centres residencials d’alta qualitat, on els seus inquilins només hi viuen 3 mesos a l’any, està destruint també l’interior valencià. Hi ha pobles i viles on la seva població s’ha triplicat en els últims deu anys per la construcció de desenes de milers de vivendes la majoria d’elles deficitàries per l’economia local al ser segones residències.

Però arribarà un dia en que tot això s’acabarà, i el cost social, polític, econòmic i medio-ambiental d’aquests abusos passarà factura als valencians. Sense anar més lluny, la destrucció del riu Xúquer i l’intent de fer el PHN són la conseqüència d’un model de creixement insostenible i sense cap guany pel territori i la gent que hi viu.

Joan Mas i Morral
24-11-2006

Preu per preu sabates grosses

2006-11-06T18:34:00.000+01:00

En un artícle anterior vaig esbossar una mica els arguments que m’inclinaven a apostar a que Esquerra es quedés a l’oposició. Pensava que era la millor solució de cara a enfortir els lligams entre independentistes i poder construir una alternativa forta i digna a l’anomenat “establishment” Sociovergent. Crec sincerament que l’independentisme ha de recórrer molt camí i que aquest camí existeix; només cal trobar-lo i seguir-lo amb pas ferm i decidit. Tanmateix, al final s’han decidit per reeditar una nova versió del Tripartit, aquesta vegada encapçalat per José Montilla. L’origen i l’idioma matern d’aquest personatge són dos aspectes que ni em treuen el son ni em molesten; però si que m’inquieta el perfil polític i personal del que serà el 128è President de la Generalitat. I és quan l’observo detingudament, parant esment en els petits detalls de la seva gesticulació i la seva manera de parlar quan m’adono de l’obscurantisme i el misteri que rodeja la figura d’aquest polític. La imatge de buròcrata i de fredor em mostren a un home sense escrúpols i incapaç de percebre l’escalfor i complicitat que transmet una col·lectivitat d’un país com Catalunya. Llavors és quan em ve al cap la pregunta: S’ha equivocat Esquerra pactant amb el residu metropolità del PSC?

Vicent Partal interpreta la decisió d’ERC com una fugida endavant al dilema, talment com si s’haguéssin tapat els ulls per escollir aleatòriament. Alea iacta est, ens diu Partal al seu artícle. D’altra banda, el periodista Saül Gordillo ens il·lustra, tot reproduïnt una conversa de cafè, la divisió que pateix el nacionalisme/catalanisme. Victor Alexandre considera “d’error històric” el nou pacte Tripartit, i es lamenta que un partit independentista hagi col·locat al Govern un partit espanyolista que “malda per imposar l’espanyol com a llengua pròpia”. Tot plegat tres mostres de la desesperació d’alguns i de la parsimònia d’altres; una situació que em desorienta i m’acomplexa profundament.

Però donaré la meva opinió sense por a veurem obligat a rectificar-la en el futur. Tot i que Vicent Partal afirma que Esquerra està dissenyant un Govern on el PSC incrementaria la seva influència i poder de decisió, jo ho poso en dubte. Que s’elimini la Conselleria en Cap no significa que Esquerra perdi influència dins del Consell Executiu, i que José Montilla afirmés que el nou Govern no tindria discrepàncies públiques no significa que ERC ho accepti. De moment no sabem el resultat final de les negociacions, i com que m’agrada ser prudent (potser per allò de que l’esperança és l’últim que es perd) prefereixo esperar a veure a quins acords s’arriben i com es desenvolupa el nou Govern. Però no deixa de ser sorprenent la repetició del mateix debat tres anys després del pacte del Tinell; en aquells dies tothom va criticar Esquerra per pactar amb el PSC i no amb CIU tot pronosticant l’espanyolització total i definitiva de Catalunya. No ha passat, i penso que en certs aspectes el balanç del Tripartit és positiu. I és això el que m’inclina a esperar a veure el que passa.

Però tot i la imatge obscura i llefiscosa de José Montilla i el perfil inequívocament espanyolista del PSC, no puc acceptar l’anàlisi de Victor Alexandre al voltant del nou tripartit. Em sorprèn que V.Alexandre caigui en el típic catastrofisme del convergent emprenyat. Em sorpèn que V.Alexandre defensi un pacte CIU-ERC tenint en compte el sorprenent gir neoliberal de la federació i el comprovat regionalisme dels seus dirigents. Com diu aquella dita, preu per preu sabates grosses. I és aquesta la qüestió: CIU ha hipotecat el seu futur com a formació sobiranista i ha demostrat, una vegada més, que poc l’importa la sobirania de Catalunya. O és que algú es pensa que amb Artur Mas a la presidència aconseguiríem l’autodeterminació? Què hagués guanyat Catalunya amb un govern CIU-ERC? Doncs tot el que pugui guanyar amb el tripartit en aquesta legislatura. Amb això vull dir que la diferència entre CIU i PSC és gairebé inexistent i que el pacte amb el PSC aportarà tant poc per Catalunya com l’alternativa. A més a més dissenteixo radicalment dels que, estant a favor d’un pacte CIU-ERC, carreguen tota la culpa i responsabilitat de la la seva frustració a la formació independentista. CIU és en gran part responsable de la impossibilitat de crear un projecte comú entre els dos partits, i la prova són els 8 anys de govern amb el PP, el pacte Zapatero-Mas, els atacs en el DVD i la preferència per pactar amb el PSC abans que amb Esquerra. Tampoc és veritat que ERC hagi prioritzat el partidisme en aquest pacte, ja que CIU va oferir, en el seu últim intent per pactar, la meitat de les conselleries.

Amb tot, el nou tripartit pot tenir elements positius de cara al futur. Situar CIU a l’oposició significa un cop molt dur per la federació, que podria començar a tenir problemes econòmics i també interns. Això significa crisi de lideratge i d’objectius, el que podria afavorir una autocrítica de la formació nacionalista i una radicalització de les seves bases. Penso que a CIU li convé estar a l’oposició per a purgar, a poc a poc, velles maneres de pensar i de fer. D’altra banda, un Partit Socialista al Govern, entre el foc de l’independentisme i el de l’espanyolisme de C’s pot significar l’increment de les contradiccions amb el seu electorat.

Tot depèn que Esquerra sàpiga jugar bé les seves cartes. Ara si que si la direcció d’Esquerra fracassa de nou i prositueix els objectius reals de la formació els militants ens veurem obligats a replantejar-nos de dalt a baix l’estructura del partit i els seus representants. Aquesta és, des del meu punt de vista, l’última oportunitat a l’Executiva del partit. El fracàs d'aquest tripartit significaria el fracàs del projecte encapçalat per Carod-Rovira & Company.

Joan Mas i Morral
6-10-2006

Aires de transició

2006-11-02T23:19:00.000+01:00

Sembla mentida com, després d’unes eleccions, tothom diu que ha guanyat. Tots els polítics, siguin quins siguin els resultats, són capaços de veure el costat positiu. Suposo que no és res més que un acte de reafirmació de cara al seu electorat, una picada d’ull a l’optimisme i al seguir lluitant pels respectius objectius, però no deixa de ser grotesc veure que a on uns veuen una victòria els altres veure una derrota i viceversa. Tanmateix podem saber, de manera més o menys objectiva, a quins partits els hi ha anat bé i a quins els hi ha anat malament els resultats i, per això, m’agradaria dedicar unes línies en el meu blog per fer un petit comentari dels resultats de les eleccions.

En primer lloc haig de dir que els resultats em van impressionar molt. De les meves previsions només s’ha complert la pujada d’ICV i la poca devallada d’ERC. No m’esperava que la patacada del PSC fos tan forta ni que CIU incrementés la seva representació en només dos escons. Menys encara em podia imaginar que un partit com C’s conquerís tres escons del Parlament. Han estat, almenys per a mi, uns resultats sorprenents. No obstant haig de dir que hi ha aspectes que em satisfan com és la fi del bipartidisme, la crisi del Partit Socialista i l’estancament de Convergència; però hi ha altres aspectes que desconcerten.

Des del meu punt de vista el gran derrotat en aquestes eleccions és el PSC. El partit que porta lluitant contra CIU desde fa 26 anys ha tornat a fracassar en el que significava la seva aposta més novedosa: José Montilla. La decapitació política de Pasqual Maragall i la ingerència del PSOE espanyol en el si del PSC perseguia l’objectiu de mobilitzar l’electorat abstencionista de l’àrea metropolitana tradicionalment considerat socialista. L’espectacular pèrdua de vots i d’escons, així com l’increïble derrota a la ciutat de Barcelona en favor de CIU, deixa el PSC en un gran compromís. Si tenim en compte la divisió interna que pateix aquest partit desde fa uns anys puc afirmar, sense por a equivocar-me, que la crisi interna està servida. L’irrupció del Partit de la Ciutadania (C’s) ha perjudicat els resultats del PSC i la seva presència al Parlament els podria condicionar. Avui el PSC es troba entre l’espasa i la paret per culpa del seu doble joc i la seva incompetència com a partit de govern. D’altra banda, CIU també ha estat derrotada. Encara que hagi pujat dos diputats i s’hagi convertit en la primera força del Principat en vots i escons, la seva estratègia ha fracassat. Ja vaig advertir en un altre artícle que el DVD i la retirada de l’esmena a la totalitat dels pressupostos de l’estat els acabaria passant factura. David Madí va deixar molt clar que la campanya de CIU era molt ambiciosa per a assolir uns objectius ambiciosos. És evident que aquests objectius “ambiciosos” passaven perquè el Tripartit no sumés majoria absoluta, cosa que no han aconseguit. S’han quedat lluny de la majoria absoluta i corren el risc real de quedar-se una altra legislatura a l’oposició amb tot el que això significa pel partit: crisi de lideratge, d’objectius, econòmica, etc... Cal destacar que Convergència, tot i guanyar, ha perdut 100.000 vots.

Els resultats d’Esquerra són més bons que dolents. Tot i perdre més de 100.000 vots i baixar dos diputats a Barcelona, ERC es continua mantenint per sobre dels vint diputats i continua essent clau en la governabilitat de Catalunya. Excepte, és clar, si acaba governant la Sociovergència. Això els donarà un paper important tant si decideixen entrar en un govern com si es queden a l’oposició. Paper que ICV no tindrà tot i els seus bons resultats. És un mèrit que un partit com ICV hagi crescut tenint en compte la seva invisibilitat en el Govern tripartit, però em resulta paradoxal que un partit que s’alimenta directament de socialistes descontents exerceixi de mainadera del PSC i els hi serà molt difícil de consolidar-se i augmentar aquests resultats en el futur si continuen essent-ne la marca blanca.

Sobre el PPC hi ha poca cosa a dir. Han baixat un diputat i 80.000 vots, però es mantenen. Els ha fet mal, igual que al PSC, la irrupció de C’s a l’escena política catalana. L’espanyolisme exacerbat i l’anti-catalanisme desacomplexat que representa C’s els obligarà a evolucionar, i és per això que no pronostico un futur brillant a la carrera política de Josep Piqué.

En resum: un escenari molt obert que dóna molt joc. El post-pujolisme està portant aires de canvi a Catalunya, però de moment aquests canvis només es perfilen a l’horitzó. Ens situem en un moment complex on molts ciutadans estan desorientats i/o decebuts. És per això que l’abstenció ha jugat un paper tant important a les eleccions d’ahir, i també és per això que que ha aparegut el partit de C’s. Veurem el que passa, però no puc deixar de pensar que estem vivint aires de transició; de canvis profunds a nivell polític i social. El temps ens dirà si aquests canvis ens acostaran o ens allunyaran de l’autodeterminació. De moment estem igual de lluny (o igual d’aprop) que el dia 31 d’octubre.

Joan Mas i Morral
2-11-2006

Es pot viure en aquest país sense vomitar?

2006-10-26T20:22:00.000+02:00

Durant tota la meva curta vida he sentit i mamat les historietes d’aquells que diuen haver lluitat contra el franquisme i en favor de la llibertat i la democràcia. Històries que rallen el romanticisme passat de rosca. Hom s’arriba a creure que el règim feixista del General Franco va caure gràcies al col·lapse que la lluita antifranquista va crear al sistema. Talment com si Franco hagués estat derrotat en una gran batalla final per aconseguir aquesta magnífica i flamant nova pseudo-democràcia en que vivim avui. La veritat, però, és que el General va morir al llit amb la tranquil·litat de la feina feta. O és que en quaranta anys de totalitarisme es va oblidar de fer alguna cosa?

Les llegendes sobre la fi de la dictadura i la creació d’aquesta democràcia no són més que això: llegendes. La meva, segurament, és una visió freda del que va ser la transició, però com a membre de la meva generació gaudeixo de l’avantatge de no estar contaminat de l’acomplexament i la por dels que van protagonitzar aquella transició. Vist des de la llunyania i amb l’escalfor entrenyable de l’argument possibilista és fàcil arribar a la conclusió que es va fer el que bonament es va poder, lluitant contra les estructures del poder franquista i logrant una sortida més que digne; però gratant una mica sobre l’assumpte s’arribar, també fàcilment, a percebre que tot allò va ser un fiasco les conseqüències del qual acabarem pagant tard o d’hora. Els resultats que de moment podem constatar són la consolidació d’una pseudo-democràcia que ilegalitza partits polítics tot perseguint idees, ilegalitza i expolia nacions i tolera la presència de genocides i feixistes a les seves institucions. Parlem d’un sistema construït sobre la base de l’oblit i la tolerància sobre els intolerants. Parlem, en definitiva, d’un sistema (auto-anomenat democràtic) que ha estat possible per la claudicació de l’esquerra i la moderació del feixisme. Amb la tutela de l’exèrcit inclosa...

No m’agrada especular sobre el que passarà o el que hauria pogut passar si les coses s’haguéssin fet d’una altra manera; però sí que tinc el dret a criticar el sistema democràtic que uns quants ens van imposar als anys setanta. I si, uso la paraula “imposar” conscientment, car la sensació d’aquell moment (fonamentada o no) era que l’alternativa a aquell procés era més dictadura i/o una altra guerra civil. I fou per això que a les primeres eleccions guanyà UCD i al 1979 s’aprovà la nova constitució en referèndum. La ciutadania es va menjar el primer que li van servir, sense pensar-s’ho dues vegades. No negaré que entenc aquesta actitud i ningú sap com hagués actuat jo en aquelles circumstàncies; tanmateix és intolerable i patètic que avui dia no ens atrevim a fer els avenços que van quedar pendents i que òbviament són molts.

Després de trenta anys ningú ha estat capaç de fer una reformulació de l’estat de les autonomies, tot respectant el dret a l’autodeterminació de les nacions actualment dins de l’estat. Se segueix optant per l’oblit de la història tot presentant aquesta democràcia com el fruit de la concòrdia entre les “dues Espanyes”, fet que que ha provocat el revifament de l’ultradreta espanyolista (PP) i la consolidació i desacomplexament del nacionalcatolicisme que tant mal ha fet en aquest país. Durant trenta anys s’ha hagut de viure amb la vergonya i la humiliació que suposa veure als feixistes, assassins i genocides de l’antic règim passejant-se pels carrers i places de les nostres ciutats i, fins i tot, ocupant càrrecs importants a les administracions públiques. No pot ser que en ple segle XXI encara hi hagin carrers, places, estàtues i monuments dedicats a aquesta gent! No pot ser que a l’any 2006 encara hi hagin desenes de fosses comunes amb els cadàvers dels qui van lluitar contra el totalitarisme! No pot ser que a ple segle XXI a Espanya es facin manifestacions multitudinàries contra els drets de Catalunya i Euskadi! La conclusió és que actualment estem atrapats dins d’una democràcia que, per por a ella mateixa, és incapaç de reformar-se en profunditat. Vivim en un parèntesi involutiu en forma de pròrroga. Prou que hem patit en la nostra història com perquè ara, que posseïm els anys de l’experiència, ens tornem a deixar enganyar pels valedors de la gran estafa.

Com a independentista no puc acceptar un sistema, per democràtic que sigui, fruit d’una sobirania forastera. Com que, a més, soc d’esquerres i demòcrata, no puc acceptar un sistema que es fonamenta en la mentida i la falsedat, en l’oblit i en l’extorsió. És per aquest motiu que m’irrita la poca dignitat dels nostres polítics i la poca valentia de la nostra societat. Que després de trenta anys les úniques coses que hagin canviat en aquest país hagin estat les cares dels polítics resulta indigne per un país que presumeix ser modern i avançat. I és per tot plegat que cada vegada que miro una sessió del Congrés dels Diputats noto com, des de l’estòmac, em puja quelcom repugnant i vil amb ganes de sortir amb força per la meva boca. Tal vegada serà vòmit, però em temo el pitjor...

Joan Mas i Morral
26-10-2006

La originalitat d’ERC, la virulència de CIU i la demagògia del PSC

2006-10-18T18:52:00.000+02:00

La campanya s’anima per moments. La publicació del DVD de CIU “ConfidencialCAT” ha estat una bomba de rellotgeria de conseqüències encara incertes per la Federació. La pèssima actitud de Montilla a l’entrevista de Xavier Sala-i-Martin ha revelat una faceta desconeguda del candidat socialista i, per acabar-ho d’adobar, CIU ha retirat gratuïtament l’esmena a la totalitat als pressupostos de l’Estat escenificant la enèssima baixada de pantalons del partit d’Artur Mas. La Sociovergència es dibuixa a l’horitzó amb l’encaixada de mans entre Duran i Solbes al Congrés dels Diputats de Madrid. La campanya s’anima i ningú pot predir amb exactitud què passarà el dia 1 de novembre.

Fa poc vaig llegir un artícle que parlava sobre el poc interés que desperten aquestes eleccions entre la ciutadania. Fins i tot, deia l’artícle l’autor del qual no recordo, els sectors de la societat més polititzats veuen aquestes eleccions amb desgana. Amb tot, la cosa s’anima gràcies a la virulència de Convergència i la demagògia barata del PSC. Algú s’ha atrevit a mirar l’anunci televisiu del PSC? Jo si, i la veritat és que fa venir ganes de cagar. Sempre ho he dit: el PSC tracta el seu electorat com si fossin nens petits o subnormals. CIU, per contra, s’està americanitzant per moments amb una campanya dura i gairebé ofensiva. El nen de papà David Madí, que feliçment va estudiar als EUA, ha convertit Convergència en una màquina de matar. Mirant el DVD es fa difícil pensar en l’obsessió dels convergents a governar i en la seva manera de veure la Generalitat com casa seva.

D’altra banda, ERC està fent una campanya molt humil però que (i hi poso la mà al foc) donarà resultats positius. Els cartells electorals, on apareixen diferents dirigents d’ERC practicant hobbies o fent tasques domèstiques, denoten una originalitat increïble. Alimenten aquella percepció, que tan em va ajudar a fer-me militant, que Esquerra és un partit diferent als altres: no només en les formes, sinó també en el fons. Aquesta és possiblement la virtut més evident d’Esquerra però també la seva creu, car el fet de ser diferent ha provocat que moltes vegades els medis de comunicació ataquéssin a la formació republicana de manera exagerada i gratuïta. Tenint en compte aquesta caça de bruixes que ha patit ERC, que a l’1 de novembre continuii estant per sobre dels 20 diputats serà la prova de la salut del partit i la fortalesa del seu projecte.

ERC no pot caure a les mateixes trampes que la passada legislatura. Penso que seria un error que entréssin en un govern format o bé pels socialistes o bés pels convergents. Seria una equivocació molt gran que la formació independentista pensés que la cosa està entre Artur Mas i José Montilla. Hi ha un tercera via, que de fet és la via d’Esquerra i la que defensem molts militants i simpatitzants, i que es diu oposició. L’experiència de govern ha fracassat per culpa del PSC-PSOE i els objectius d’Esquerra per la legislatura s’han vist estroncats. Per tant, ara toca denunciar les mancances d’aquest estatut i les mentides dels dos partits grans. Es pot fer un paper molt digne aquesta legislatura; un paper que doni a l’independentisme ànims i forces noves per a continuar avançant.

Joan Mas i Morral
18-10-2006

[Cinema] Casablanca

2006-10-02T04:28:00.000+02:00

Títol original: “Everybody comes to Rick’s”

Director: Michael Curtiz
Gènere: Drama / Romàntica
Duració: 102 min.
Actors: Ingrid Bergman, Humphrey Bogart, Paul Henreid, Claude Rains...

És un clàssic tan clàssic que mai m’he dignat a veure-la... excepte fa quatre dies. Quan un perd la mania al cine en blanc i negre (i avui dia aquesta mania s’ha convertit en una epidèmia generalitzada) se t’obre un món increïble on l’únic efecte especial és la qualitat dels actors i actrius, aspecte immillorable de Casablanca. Humphrey Bogart interpretant el típic alcohòlic prepotent de passat obscur i Ingrid Bergman de jove atractiva enamorada de dos homes a la vegada. Dos papers fets a mida i arxiconeguts, però explotats fins a les màximes possibilitats. Però el que més sorprèn de Casablanca és el seu argument innovador i complex, ple de plecs i replecs, capaç de ser interpretat i reinterpretat fins a l’infinit. L’argument de Casablanca és un pou sense fons capaç de sorpendre’ns cada vegada que la veiem.

Casablanca està ambientada a la ciutat marroquina amb el mateix nom on, a principis dels anys 40, es refugiaven fugitius de moltes nacionalitats diferents que fugien del nazisme. El seu objectiu és viatjar fins a Lisboa per fer el salt a Amèrica. Amb tot, Rick Blane (Humphrey Bogart) és el propietari d’un cafè molt popular de la ciutat que, sense ell voler-ho, aconsegueix una sèrie de visats per viatjar a Lisboa. El somni de qualsevol exiliat és aconseguir aquests visats, però Rick Blane és un home que no li interessa res més que el seu bar i l’alcohol. Tanmateix, aviat apareixerà a la ciutat Ilsa Lund (Ingrid Bergman) i el seu marit Victor Lazlo (Paul Henreid), buscats per la Gestapo. Rick Blane, que en el passat tingué un desengany amorós amb Ilsa que el marcà profundament, tindrà a les mans el futur d’aquests dos personatges mentre la Gestapo i el Prefecte francès els trepitjen els talons.

Casablanca, pel·lícula de frases tan memorables com “Sempre ens quedarà París”, “Toca-la, Sam” o “Jo soc borratxo” es perfila com una de les gran pel·lícules de la història del cinema. Un dels temples del cinema nord-americà i l’època d’or de Hollywood. El refugi de qualsevol cinèfil empedreït i addicte al bon cinema. Com diria aquell: Sempre ens quedarà Casablanca...

Joan Mas i Morral
1-10-2006

La plaga socialista

2006-08-31T12:12:00.000+02:00

El PSC-PSOE està esdevenint un problema, no només per la salut democràtica de les nostres institucions, sinó també per a ells mateixos. La OPA hostil que el PSOE està consumant sobre el PSC ha arribat a l’extrem grotesc de revolucionar la segona institució més important del país: l’Ajuntament de Barcelona. L’aparell socialista espanyol no n’ha tingut prou en eliminar vilment el President de la Generalitat i imposar un candidat-titella als interessos de Ferraz, sinó que a més ha ensarronat a Joan Clos perquè canviï Barcelona per un Ministeri. Suposem que per Joan Clos el canvi deu ser una ganga: la seva cara sortirà per totes les cadenes d’àmbit estatal i el seu nom serà objecte de les burles i les crítiques dels medis afins al PP, cosa que sempre queda bé al currículum d’un bon “socialista”. Amb tot, es fa difícil no pensar en l’intent del PSOE de substituir la Vella Guàrdia del socialisme català per gestors partidistes que confonen les institucions públiques per empreses privades. Davant d’aquesta purga, en Maragall només es va atrevir a insinuar la necessitat de que el PSC tingui grup parlamentari propi al Congrés: proposta que va ser insultantment contrarrestada per José Montilla i Carme Chacón. Només faltaria que el President de la Generalitat i President del PSC s’atreveixi a pensar diferent a l’aparell!! On s’és vist!!

Dic que el PSC-PSOE està esdevenint un problema per la salut democràtica de les nostres institucions per l’interès partidista que s’està evidenciant dia si i dia també. Ja no importen les propostes, les idees i les solucions als problemes; només interessa la perpetuació en el poder. Tractar els ciutadans de simples ovelles és una pràctica molt comú entre el PSC-PSOE, i la mostra la tenim en les declaracions de Jordi Hereu: “El meu repte és donar-me a conèixer a la ciutadania abans de les eleccions”. I mentrestant l’Ajuntament de Barcelona continuarà essent una probeta on el PSC i el PSOE experimentaran al seu gust.

Aquesta és la Catalunya socialista: exempta de personalitat i de projectes de futur; formada per homes de pell groga de fluorescents d’oficina i amb línia directa al Carrer Ferraz de Madrid.

Joan Mas i Morral
31-08-2006

Uff!!

2006-08-25T13:30:00.000+02:00

Uff! Feia dies que no em connectava. He estat de viatge i en prou feines m'he pogut connectar. Això apart dels problemes que he tingut amb la merda Telefonica i els seus sequaços, que m'han tingut entretingut durant setmanes amb un trenca-closques de contrasenyes, noms d'usuari, enviaments de mòdems i un tal bucle que no apareixia... Us ho dic per experiència: donar-se de baixa d'una companyia d'internet és una autèntica odissea!

En fi, ja aniré actualitzant el blog regularment, perquè aquest estiu l'he descuidat bastant. Ens espera un curs molt interessant i de ben segur que hi hauran coses a comentar. En tot cas, ens anem veient.

Salut!
25-8-206

Per què he signat el Manifest?

2006-07-02T09:52:00.000+02:00

Esquerra viu un moment delicat; ple d’incertesa i preocupació interna. Aquest és un fet innegable en el que tothom hi està d’acord. Dins del partit es comparteix gairebé amb unanimitat aquest diagnòstic; fins i tot l’Executiva Nacional s’està veient amb la necessitat de fer una tímida autocrítica i replantejar-se el full de ruta que els ha guiat durant els últims dos anys i mig. Com a prova hi ha l’aposta pel tàndem Carod-Puigcercós per les properes eleccions autonòmiques; un gest que persegueix la cohesió interna amb el tancament de files dels dos sectors forts del partit i donar senyals d’un cert canvi d’imatge i de fortalesa. Tanmateix, el partit segueix vivint un moment delicat: les enquestes no pronostiquen bons resultats i l’optimisme que tant ha caracteritzat la militància republicana comença a decaure.

Avui llegia un artícle al setmanari El Temps on Salvador Cot justificava l’existència del Manifest que circula per internet. En l’anomenat “Manifest Carretero” es posa en qüestió l’estratègia seguida per la direcció del partit i es demana la celebració d’un Congrés extraordinari per parlar de la situació actual del partit, fer autocrítica i plantejar-se una nova estratègia de cara el futur. En aquest manifest s’acusa la direcció d’haver seguit una “línia política erràtica” i de “claudicar davant les tesis socialistes“ i que, per tant, té l’obligació de donar explicacions davant la militància en un Congrés que se celebraria el setembre. Amb tot, Salvador Cot no s’estranya de l’aparició d’aquest manifest, ja que el suport incondicional d’Esquerra al socialisme espanyol ha fracassat estrepitosament: “No crec que els votants d’ERC hagin vist gaire més que un fracàs sonat en l’intent d’aplicació del vell peix al cove. És a dir, un cove buit.”

Com a votant d’ERC i militant de les JERC no puc més que subscriure l’artícle d’en Salvador Cot. Penso que Esquerra ha comès greus errors; començant per la dimissió de Carod-Rovira a l’hivern del 2004 i acabant pel debat intern sobre el vot nul polític. La direcció del partit ha estat navegant des de la signatura del Pacte del Tinell i ha portat el partit a la situació delicada d’avui dia. La seva política ha distat molt del que s’espera d’un partit independentista, jugant a ser més convergents que Convergència. En part han estat corresponsables de l’indigne mercadeig que han patit les nostres institucions i el futur del nostre país i, tot i que han acabat rebutjant la criatura mutilada nascuda de la traïció i la mentida; no poden negar la seva paternitat, segurament passiva, d’aquesta estafa monumental. La direcció d’ERC és la principal responsable de la inquietud i preocupació de la militància i, per tant, és la vertadera culpable del malestar intern que ha provocat la creació d’aquest manifest.

Són massa les vegades que aquesta direcció ha estat desautoritzada per la militància. És lògic que molts ens preguntem com podem confiar en una direcció que no creu en l’assamblearisme del partit i ha conduit el partit en un mar de contradiccions i problemes. És per aquest motiu que considero imprescindible la celebració d’un Congrés abans de les eleccions de la tardor, on la direcció passaria comptes amb la militància. Considero imprescindible que, davant de tots aquests problemes i davant d’una Executiva que no em mereix la confiança que m’hauria de merèixer, la militància parli ja sigui per fer una estirada d’orelles a la direcció o per donar suport incondicional a l’Executiva. És igual el que passi en aquest suposat Congrés: però és importantíssim que s’obri la porta al debat i al diàleg en el si d’Esquerra. Un debat i un diàleg que, contràriament a l’opinió dels detractors d’aquest Congrés, afavorirà la cohesió interna i reforçarà l’optimisme de la militància i, de retruc, dels votants.

No celebrar aquest Congrés pot significar l’agreujament de la divisió interna i l’obertura de més ferides que provocarien tensions i discòrdies que fàcilment podrien acabar en drama. L’actitud gregària d’alguns militants pot significar l’aïllament i el malestar dels sectors més crítics; tendència que només pot corregir la celebració d’aquest Congrés on tots ens veuriem les cares amb un sol objectiu: la recerca d’una solució que ens porti de nou a la cohesió i la concòrdia i, per tant, ens permeti afrontar un nou cicle electoral amb garanties de que si la tornem a cagar l’haurem cagat tots.

Joan Mas i Morral
02-07-2006

Fa calor

2006-06-29T12:33:00.000+02:00

Fa calor. Moltíssima calor. Són gairebé les dotze del matí d’un dia que anuncia la agonia del juny. El cel és d’un blau intens i brillant i els quatre núvols que floten a l’aire enlluernen per la seva blancor. La calor impregna tots els racons de l’existència. La xafogor fa que la roba se t’enganxi al cos, humida per la suor, com una segona pell; una pell viscosa que s’arrapa i t’ofega, deixant-te sense alè.

Resto davant de l’ordinador, respirant aquest ambient càlid i gairebé asfixiant sense saber què fer. Com gairebé cada dia, m’he llegit el diari el Punt, Vilaweb, Libertad Digital, Tribuna Catalana, el blog d’en Saül Gordillo, i encara m’he pres la llibertat de navegar per la blogosfera i passejar-me pels fòrums del Racó Català. No sé què fer del meu temps i espero que les hores es fonin com el quitrà d’una carretera sota el sol. Estic avorrit i no paro d’escoltar la mateixa cançó una vegada i una altra. Com que tinc la necessitat de fer alguna cosa, m’he posat a escriure aquestes línies absurdes, de moment mancades d’interès i de creativitat, només per passar l’estona. Escric el primer que em passa pel cap i no tinc cap intenció de repassar-ho: ho publicaré al blog tal qual, sense miraments i escrúpols...

Jo soc dels que prefereix la calor al fred. M’agrada l’olor de suor, m’agrada anar en pilotes per casa i m’agraden aquells cops d’aire fresc que et pentinen els cabells. No trobo a faltar gens els jerseis de llana, la neu i les botes. Només pensar en els gorgs del Sant Aniol em cau la baba: aquella aigua cristal·lina i sana que llisca per entre el paisatge indomable de l’Alta Garrotxa. Les ermites centenàries que s’amaguen als boscos i les ruïnes de masos abandonats són perles que hom es troba tot seguint el curs d’aquest riu. Com l’he enyorat tots aquests mesos! Com l’enyoro ara mateix!

Si una cosa tinc clara és que aquest estiu hi aniré més d’una vegada, al Sant Aniol. Tinc pensat d’anar-hi demà, però ho faré sempre que pugui. No hi ha res que destigi més que capbussar-me en les seves aigües i passar un dia sencer per entre els seus paratges... És quan estic en llocs així quan me n’adono del privilegi de viure a la Garrotxa; de la seva gran bellesa i de la seva virginitat. No puc expressar en paraules l’agraïment i el respecte que sento pels avantpassats que ens han llegat aquesta terra. Quan respiro la ferum de fems a la Vall d’en Bas o escolto el brunzit del Fluvià és quan prenc esment de la responsabilitat que tinc, en qualitat d’inquilí, envers la terra que m’envolta. La comarca de la Garrotxa mereix el compromís dels seus habitants i necessita de la nostra admiració i respecte per tal de poder-la cuidar i conservar tal i com els nostres pares i avis ens la van deixar...

La calor augmenta a mesura que avança el dia, i el sol s’enfila amenaçadorament. Ens vol fondre a tots... I tan de bo ho faci!

Joan Mas i Morral
29-06-2006