CAMINS DE FERRO

Queda inaugurada la dècada de l'accés

2010-01-02T21:19:00.008Z

Comprem música a iTunes i llegim el diari a través de la xarxa, com també escoltem la ràdio i veiem la televisió sense els tradicionals aparells receptors i a l l'hora que ens plagui (i no quan ho decideixi el programador de l'emissora). Fins ara maldàvem per mantenir-nos actualitzats en els aparells i suports físics de cada moment; que sí vinil o CD, que sí VHS, DVD o Blu-Ray, que sí.... Però aquestes preocupacions que tant ens han angoixat les darreres dècades arriben a la seva fi.

El consum de béns culturals s'allunya cada vegada més del suport físic per a centrar-se en el contingut. El continent, els continents, van perdent qualsevol significació. L'usuari ja decideix, posteriorment a l'adquisició, quin suport o suports li convé per a cada ús en concret. És una decisió que li correspon estrictament a ell. Personalment, per exemple, de tant en tant enregistro algunes de les cançons que guardo al disc dur de l'ordinador a un CD d'àudio, imprimint si convé la portada i el llistat de temes. En d'altres ocasions les passo al reproductor portàtil o al telèfon mòbil, sense excloure que de tant en tant, les copio a un llapis de memòria per a traslladar-les a d'altres unitats d'emmagatzement (com ara discs durs d'altres ordinadors o de reproductors multimèdia). I l'exemple pot servir per pel·licules, programes de ràdio o obres literàries.

Deia Jeremy Rifkin a The Age of Access (publicat ja fa deu anys!) que a l'economia hipercapitalista, comprar coses als mercats i disposar de propietats serà una cosa obsoleta, doncs el que s'imposa com a norma és l'accés "puntual" a gairebé tota classe de serveis a través de les immenses xarxes comercials que operen al ciberespai. Ha arribat un moment en què paguem més per a l'experiència d'utilitzar coses que per les coses en elles mateixes.

Rifkin en dedueix conclusions certament pessimistes, tot afirmant que la cultura acabarà a les mans de les xarxes comercials i ja només els llaços econòmics relligaran la nostra societat. Sense negar-ho, personalment veig també en aquest procés diversos elements positius. No ho són el clar reforç de la capacitat de tria del consumidor?. O la major igualtat en l'accés, l'abaratiment de molts productes, la proximitat entre artista i públic...?

En qualsevol cas, una cosa és segura; quan acabi la dècada que acabem de començar, el flamant reproductor de Blu-Ray que dimecres ens portaran els Reis dormirà, polsós, els somni dels justos. Al costat de tota la col·lecció de CD's de música que fa pocs dies encara el tió ens engreixava...

Bon any i bona dècada a tots i a totes.

Bones festes a tots i a totes

2009-12-22T16:18:00.000Z

Aristocràcia 2.0

2009-12-12T14:29:00.006Z

Sense anar més lluny, divendres 4 de desembre:

“A quarts de nou del matí prenc un cafè a una cafeteria al davant de la nova seu de la Generalitat a Girona. Tot fullejant la premsa saludo en Gil de TV Girona, veí del barri. A les nou entro a l’edifici de l’antic Santa Caterina on he quedat amb dirigents sindicals i patronals gironins, amb els quals hem volgut tenir la deferència de mostrar-los les noves dependències abans no entrin en funcionament.

Tot seguit, a les deu, comencem una reunió a la Sala Carles Rahola per preparar la vialitat hivernal a les carreteres de les nostres comarques. Ens hi trobem tots els titulars de la xarxa viària gironina, Diputació, Estat, els responsables de PTOP i Interior, juntament amb Mossos, Bombers i col•laboradors de la Delegació del Govern.

A les dotze, cap al Parc Cienfíic de la UDG, a presentar l’important Acord de Mesures per a l’Ocupació Juvenil de Catalunya, amb l’Eugeni Villalbí, la Núria Arnay i la Maria Puig. Tot seguit, cap a casa ràpid, mentre la Mònica va al metge a demanar l’alta, jo dono el dinar al petit.

A les quatre de la tarda, a la Delegació del Govern, ens visita el nou Cònsul dels Estats Units a Barcelona. Reunió interessant. Tot seguit a signar coses pendents i rebre les habituals trucades de Mossos, Bombers i d’altres, per, més tard, tancar la paradeta, que comença un cap de setmana tranquil•let…”

Cada activitat hagués pogut ésser objecte de la corresponent entrada al facebook, o d’un tweet, adjuntant-hi potser alguna fotografia. Fins i tot, mitjançant recursos materials i humans de la feina, la cosa podria arrodonir-se amb esmerats comentaris, oportuns videos i altres filigranes. I així cada hora de cada dia de cada setmana...

Potser això és el que s’espera dels polítics i representants institucionals presents al facebook, twitter i d’altres plataformes virtuals. Segurament aquesta és també una manifestació dels principis de transparència i proximitat. Potser sí. Potser ben aviat en seré un entusiasta usuari!

Però sincerament, aquesta pràctica, sobretot en les seves formes més intensives, ara per ara em genera molts dubtes. I els comparteixo amb vosaltres en les reflexions d’aquest post. Què en penseu? Realment ens toca fer això als qui tenim responsabilitats polítiques?. No estem ja prou presents a l’escena pública?.

Segueixo amb fruïció aquells posts de polítics que, lluny de voler-nos demostrar que treballen molt, prefereixen compartir amb nosaltres les impressions d'un concert de jazz o d'una recepta gastronòmica (i això no va només pels amics Camil i Àlex). També admiro aquells que volen compartir, pensaments, preocupacions, dubtes, crítiques o opinions que no sempre coincideixen amb allò políticament correcte o amb la disciplina de partit. I és que bona part de les nostres agendes ja es pot localitzar ràpidament als nostres webs institucionals, i el rastre del que fem es pot seguir fàcilment gràcies a la feina dels mitjans de comunicació… En canvi, hi ha tasques interessantíssimes que desenvolupen molts ciutadans sense la presència mediàtica que tenim nosaltres, i ni tan ells gosen insistir amb els seus posts o tweets… o directament no tenen prou temps ni recursos (ni assessors amb nòmina) per a fer-ho.

No ho tinc clar, insisteixo. És cert que jo també utilitzo aquestes plataformes, però sovint, degut als dubtes que aquí comparteixo amb vosaltres, tendeixo a frenar-me, a actuar amb una certa prevenció… i és que em temo que aquesta sobrerepresentació política facebookera o twittera acabi creant una aristocràcia 2.0.

Amb aquestes reflexions també vull donar resposta a alguns lectors que sovint m'han preguntat la raó que no traslladi al blog o al facebook bona part de les actuacions que porto a terme a la feina.

L'aeroport de Girona i el seu futur

2009-12-08T17:36:00.001Z

Les darreres informacions sobre una imminent presència de la companyia Ryanair a l'aeroport del Prat han aixecat senyals de preocupació dels sectors socials i econòmics gironins sobre el futur de l'aeroport de Vilobí. En aquest sentit, potser cal recordar tres qüestions bàsiques: qui gestiona l'aeroport de Girona, qui el promociona i quines oportunitats de futur hi tenim. Sobre el primer punt, és una infraestructura de l'Estat, que AENA gestiona en xarxa i que ha estat objecte de nombroses peticions territorials de traspàs a la Generalitat; pel que fa a la promoció, fins l'any 2002 l'aeroport va restar abandonat a la seva sort, amb 550.000 passatgers i una davallada interanual del 10%. Davant d'aquesta infrautilització, a finals de 2002, Generalitat de Catalunya, Diputació de Girona i Cambra de Comerç van engegar un projecte de promoció i cooperació econòmica, per aprofitar unes bones instal·lacions i uns bons professionals. Tot sumat ha generat una expansió sense precedents a Europa, que ha situat Girona en la novena posició de l'Estat espanyol i que acabarà aquest 2009 havent transportat a l'entorn de 5,3 milions de passatgers.

Es critica que Girona ha esdevingut el segon aeroport de Barcelona, que el model de baix cost no és l'adequat o que hi ha un «monocultiu». Ben curiosament aquests aspectes són l'essència de l'èxit de la infraestructura: un aeroport viable no ho ha de ser d'una sola ciutat o d'unes comarques, sinó d'una gran àrea d'influència capaç de sumar sinergies. Avui aquesta àrea econòmica la formen les comarques de Girona, però arriba també a Granollers, al Maresme, Vic, Perpinyà, fins i tot a Montpeller. I la demanda de transport aeri d'aquesta àrea continuarà existint, ja que no canviarà la geografia, ni les necessitats dels nostres ciutadans ni la centralitat o les bones comunicacions d'un aeroport que, amb l'arribada del TGV i el parc aeroportuari que la Generalitat promou, encara milloraran més. D'altra banda, no és que Girona hagi triat low cost, és que el mercat va en aquesta direcció. El model de viatges ha evolucionat cap a estades curtes i de turisme de ciutats. Tot i així, no hem deixat de treballar per una necessària diversificació: al seu moment es va apostar per Spanair, ara tenim confirmades noves operacions de Transavia i ben aviat presentarem nous projectes, com ara els de la companyia Andalus.

Cap a on pot evolucionar la situació? Ara per ara el present és marcat per una crisi molt important al sector aeri, amb companyies amb greus problemes econòmics i aeroports amb números vermells. Girona, per contra, continua funcionant molt bé. En cas que fets negatius perjudiquin el nostre aeroport haurem de continuar treballant en les solucions, com ja s'ha fet fins ara. Ryanair ha assegurat que vol continuar creixent a Girona i tenim acords de futur fins al 2013. Tot i així, si la companyia finalment opera des de Barcelona, és evident que hi haurà una adaptació, però només la demanda pot garantir la viabilitat. A favor tenim set anys d'avantatge competitiu i el fet que s'hagi obert un mercat, com ho demostren els 22,3 milions de passatgers que han passat per Girona en aquest període.

El cert és que l'aeroport de Girona és útil perquè s'ha vinculat al seu territori, disposa de modernes instal·lacions, les institucions del territori tenen una estratègia definida, sòlida i coherent i existeix un mercat potencial en una àrea econòmica que el fa sostenible i necessari per Catalunya.

Publicat a El Punt, 6 de desembre de 2010

Joan Mató, el millor professor català d'Història

2009-11-21T21:21:00.009Z

Tots recordem aquells moments de les nostres trajectòries que conformen els principals canvis vitals. Per exemple, el pas de la infància -la veritable pàtria de l'home, que deia Rilke, la única per la qual val la pena lluitar-, a l'adultesa o, si voleu, a la joventut. Per unes quantes generacions de torroellencs aquest canvi s'iniciava quan, un bon dia, acabat l'ensenyament bàsic, ens plantaven a Palafrugell per a estudiar el batxillerat. Durant aquells anys, entre anades i vingudes amb la Sarfa, s'esmunyí la nostra infància o adolescència i comencàrem a descobrir allò que té de bó i de dolent l'edat adulta. I és que a l'Institut de Palafrugell, el Frederic Martí i Carreras, tinguérem la sort de comptar amb excel·lents docents que ja no ens tractaven com a nens.

En aquest sentit, recordo un bon dia d'inici de curs, possiblement el 1983-1984, quan el professor Joan Mató, el Senyor Mató, entrà a la classe i ens digué que li tocava impartir-nos Història d'Espanya, des de la prehistòria fins a l'època comtemporània. Que li tocava, però que no ho pensava fer. Ens seria més profitós, mantenia, centrar-nos exclusivament al segle XIX espanyol. I quanta raó tenia; tots sabem que el dinou espanyol, més aviat per desgràcia que no pas per sort, encara ara aporta moltes claus interpretatives de la nostra actualitat. Tampoc ens recomanà el llibre de text, el típic manual escolar, que corresponia. Ens remeté a un assaig d'Història, dels que es poden trobar a qualsevol llibreria especialitzada i no a les escolars: "Historia de España contemporánea, de 1808 hasta nuestros días", de Témime, Broder i Chastagnaret. Amb les explicacions del Senyor Mató, veritables conferències, i amb les seves recomanacions bibliogràfiques, començarem a sentir-nos tractats, doncs, com a persones madures. No recordo mai problemes de disciplina a les seves classes.

L'any següent vam tornar a tenir al Senyor Mató de professor, aquesta vegada d'Història de l'Art. I a partir d'aquell moment, quan he viatjat i he vist la cupula de Santa Maria del Fiore, o la pedra Rossetta, o alguna de les més importants mostres del romànic català, ja no he pogut deixar d'associar l'obra d'art a la diapositiva que ens projectava el professor Mató. Diapositives, sovint sorgides dels seus propis viatges, acompanyades sempre del comentari precís per a entendre-les i contextualitzar-les.

Qui digui que la Història o la Història de l'Art no serveixen per la vida personal i professional de les persones, és que no ha tingut de professor el Senyor Mató.

Per això voldria felicitar a la Fundació Estrella Casas i a l'Institut de Ciències de l'Educació de la Universitat Autònoma de Barcelona per la iniciativa d'atorgar el premi al millor professor d'Història de Catalunya al professor Joan Mató (a la foto, un moment de l'acte de lliurament, aquest divendres a la Fontana d'Or de Girona). També agrair l'excel·lent organització d'aquest acte rodó i emotiu a la Montserrat Llovera, actual i incansable directora de l'IES de Palafrugell on, des de fa més de trenta-cinc anys, en Joan Mató segueix donant classes.

En uns moments en què sovint ens trobem amb professionals de l'educació que manifesten una certa fatiga i una visió negativa de tot allò que envolta la docència, és reconfortant comptar amb l'exemple de professors com el Senyor Mató, que acudeix a classe dia a dia (ningú li recorda cap absència per malaltia en les seves tres dècades i mitja d'exercici) amb la mateixa energia, positivitat i il·lusió del primer dia.

Gràcies Joan i Montse per permetre'm participar a un acte tan emotiu.

La defensa de la bandera

2009-11-17T11:47:00.009Z

Tal com ja vaig comentar en aquest post anterior, continua havent-hi gent al nostre país que pretén desplegar la senyera per defensar als imputats en les actuacions policials i judicials conegudes com casos Millet i Pretòria. Primer hi hagué qui parlà de profanació a les essències referint-se a la investigació policial en el cas Palau, i ara hi ha qui titlla d'atac a Catalunya l'operació Pretòria. He sentit aquest argument, entre d'altres ocasions, en boca de Joan Laporta defensant, des de la seu de la Fundació Catalunya Oberta, a Prenafeta i Alavedra. Segurament la interlocutòria del jutge Garzón que envià a la presó als dos polítics és atacable jurídicament des de molts punts de vista. Però les estratègies de defensa fonamentades en el greuge nacional fan literalment pena. I posats a dir-la grossa, si hem d'alçar alguna bandera en defensa de segons què, proposo que alcem aquesta.

Un bon consell...

2009-11-12T19:17:00.000Z

Al damunt dels nostres cants... la cartera.

2009-10-05T14:19:00.002Z

A l'Avui (un diari que es publica a la província de Barcelona) vaig llegir aquest article, "La profanació del temple" fa un parell de mesos. La professional i lloable operació dels Mossos en relació a l'espoli del Palau de la Música perpetrat per Millet es titllava de sacrilegi i de traició a les essències pàtries. Val la pena recordar-ho ara, uns mesos més més tard. Delinqüència de guant quadribarrat.

La profanació del temple (Avui, 25 de juliol de 2009)

L'estat de la llengua, motius per a l'optimisme

2009-09-17T12:06:00.007Z

Presentàvem ahir a Girona amb en Bernat Joan, Secretari de Política Lingüística, l’enquesta d’usos lingüístics de la població de les comarques de Girona. Es tracta d’una eina que ens possibilita una bona fotografia dels hàbits lingüístics dels ciutadans residents a la nostra demarcació. L'enquesta s’ha elaborat amb una metodologia millorada respecte d’anteriors edicions, i partint d'una bona mostra: 746 persones de les comarques de Girona amb un marge d’error del 3,67 %.

Una ràpida conclusió dels resultats de l’enquesta ens porta a valorar negativament que a Girona disminueixi el coneixament del català, en relació a la darrera enquesta de 2003, amb una proporció que ronda un punt percentual en el cas de la comprensió de la llengua i deu punts percentuals en el cas de saber-la llegir.

Tot i així voldria destacar diversos elements que apunta l’enquesta i que en una lectura precipitada dels seus resultats podrien passar desapercebuts, malgrat la seva extrema importància. Ahir els va destacar molt bé en Bernat Joan i aquí m'agradaria resumir-los:

-Les comarques de Girona han tingut un increment de població importantíssim durant aquests anys, basat especialment en la immigració. Efectivament, el nombre de residents a la demarcació nascuts a l'estranger ha passat d'un 12 % fa cinc anys al 20 % actual. És a dir, pràcticament hem doblat el nombre de nouvinguts. Es tracta d'un fenòmen inèdit a la nostra història recent i sense massa referents a d'altres regions de l'entorn. Doncs bé, malgrat haver-se gairebé doblat el nombre de persones nouvingudes, el coneixament de la llengua catalana només ha disminuït, com a màxim, deu punts percentuals. Això vol dir que desenes de milers de persones vingudes de fora (la majoria) han integrat i fet seva la nostra llengua.

-L'enquesta també recull que més de 250.000 persones de les nostres comarques tenen interès a aprendre el català o millorar-ne els coneixaments. D'aquestes, més de 80.000 són persones nascudes a l'estranger, i representen el 64,2% del total d'estrangers de casa nostra. Això vol dir que el català és percebut per part de la majoria d'immigrants com a llengua útil i de futur.

-Pel que fa als usos lingüístics a la família, un 46% dels enquestats manifesta parlar en català amb els seus pares, mentre un que 57,3 % manifesta parlar en català amb els seus fills. No sé si us adoneu de l'extrema positivitat d'aquesta dada: El català disposa a Girona d'un procés de transmissió intergeneracional molt favorable. És a dir, en general parlem més en català amb els fills que amb els pares, i això és propi de les llengües potents. A la inversa, que una llengua es parli més amb els pares que no pas amb els fills (com ha passat en la nostra història recent amb el català a la Catalunya Nord, per exemple) vol dir que no és percebuda com a llengua de futur.

-L'anterior dada, juntament amb el fet que l'àmbit interpersonal on s'usa més la nostra llengua és l'educatiu (per damunt del laboral, d'amistats o de veïnatge) ens mostra novament la importància del nostre model d'immersió lingüística a l'escola, i la vital necessitat de preservar-lo.

Segur que molts hi seguiran veient el got mig buit i expressaran visions apocalíptiques sobre el futur de la nostra llengua. Però poques llengües al món, fins i tot llengües amb estat propi que les defensen i promouen, haguéssin resistit el repte de la incorporació de tants nouvinguts al seu territori com tan bé ho ha fet el català a les comarques de Girona els darrers cinc anys. Sense abaixar la guàrdia, podem estar-ne contents.

I una darrera dada de la qual l'espècie en vies d'extinció que som els francòfils n'hem d'estar orgullosos: la llengua francesa és molt més entesa, parlada, escrita i coneguda a les nostres comarques que no pas a cap altre territori del país, en percentatges que superen els cinc punts.

Decido ergo sum

2009-09-05T13:45:00.002Z

Doncs això, decidir com a condició per a l'existir. Decidir autònomament per a existir en llibertat. No decidir és no ser, a Arenys o a Estocolm. Amb el permís d'en Descartes i d'en Miquel Sitjar, que m'ha aconsellat la traducció al llatí més precisa de decideixo, el Decido ergo sum podria ser un bon lema per a totes les plataformes, entitats, partits, escissions dels anteriors, escissions de les escissions, corrents crítics..., independentistes. A veure si llegim, doncs, un Decido ergo sum pancarteril en alguna de les diverses manifestacions que prepara el catalanisme properament, sempre, evidentment, en hores que no facin res d'interessant a Telecinco, el canal de TV líder d'audiència a Catalunya.

La tardor dels canvis

2009-08-30T14:09:00.002Z

Ens apropem al vintè aniversari dels fets de la tardor de 1989 que culminaren aquell novembre amb la caiguda del mur de Berlin (¿és una impressió meva o realment els anys acabats en 9 solen deparar canvis de fons?, vegeu per exemple 1929 i la seva crisi, o el nostre 1939 amb la derrota republicana i l'inici de la segona guerra mundial). Els analistes i opinadors ja tenen afilades les seves plomes. Preparem-nos per una allau de comentaris, articles i monogràfics sobre aquells fets, i del context de la guerra freda en general. No faltaran els qui ens parlaran d'ideologies caducades, o els qui ens evocaran paradisos que mai existiren.

Sempre que recordo els fets d'aquells dies de 1989 em vé el cap el tema Wind Of Change, dels Scorpions. Deixo l'enllaç aquí per si la balada ajuda a agafar-nos amb serenitat i rigor aquesta oportunitat de revisitar el nostre passat, individual i col·lectiu. No són temps d'impartir lliçons de cap tipus, que la història ja està prou magrejada.

Infraestructures per a després de la crisi

2009-08-16T21:54:00.000+01:00

Fa poques setmanes els governs català i estatal van acordar la reforma del sistema de finançament de la Generalitat. És una bona notícia que a partir d'ara Catalunya deixi de rebre menys diners que la mitjana de totes les comunitats. Però el més destacable és que per fi s'alleugereixi la injustícia estructural que significaven els anteriors models de finançament. Tot i que no hem de renunciar a disposar al màxim dels recursos que el nostre país genera, el cert és que per primera vegada un model de finançament redueix de manera important el dèficit fiscal català. I en tot cas, disposarem de més recursos per atendre les necessitats socials i econòmiques del país.

I és que en un context de recessió que està comportant molts problemes a les famílies i al teixit empresarial, el govern té fixada la prioritat en l'atenció a les persones (formació per a la requalificació dels aturats, desplegament de la llei de serveis socials) i a les empreses (facilitació dels tràmits a l'activitat econòmica, ajuts a la innovació, avals per fer front a la restricció de liquiditat). Entenem que ara més que mai convé atendre les famílies i el teixit productiu. Però, i en especial a les comarques de Girona, tenim una altra prioritat: ens hem proposat estendre i posar al dia les nostres infraestructures, ja sigui per garantir una mobilitat més ràpida i segura o per dotar els usuaris dels serveis públics d'equipaments dignes i de qualitat. També reforcem la inversió compartida entre la Generalitat i els ens locals gironins per tal de recuperar els barris i nuclis històrics més degradats, amb l'objectiu de contribuir a la cohesió social i a l'arrelament de la població.

Efectivament, en aquests moments l'esforç inversor en matèria d'infraestructures a Girona és més notable que mai: obres a la xarxa viària, com ara el desdoblament de la C-31 entre Platja d'Aro i Palamós (103 milions d'euros), o el condicionament de la C-31 entre la Tallada d'Empordà i Torroella de Fluvià (75,9 milions d'euros); actuacions en centres educatius, com ara la pròxima construcció d'un institut escola a Lloret de Mar (8,2 milions d'euros); o centres sanitaris, com ara el nou hospital comarcal de la Garrotxa (obra adjudicada per 32,4 milions d'euros); o –en l'àmbit de la justícia– la construcció del centre penitenciari Puig de les Basses (109 milions d'euros), o l'edifici de la nova Audiència Provincial. Tampoc no podem oblidar la importància d'actuar com mai no s'havia fet en la millora de catorze nuclis i barris de la nostra demarcació, amb una inversió pública històrica que supera els 112 milions d'euros, o el recent programa Viure al Poble, que beneficiarà cinc petits municipis amb un ajut de més de 3 milions d'euros.

La llista d'actuacions és força més llarga. I ben segur que el nou finançament impulsarà projectes la viabilitat pressupostària dels quals fins ara perillava.

Per tot plegat, estem prop de l'horitzó de superació dels dèficits històrics en infraestructures a les comarques de Girona, la qual cosa ha de coincidir amb l'assumpció, per part del nostre govern i del territori, de la titularitat i de la gestió de l'aeroport de Girona i de la xarxa ferroviària de proximitat, tradicionalment gestionades lluny dels interessos dels gironins. Tot plegat ha de contribuir a dinamitzar l'economia i, sobretot, a assolir l'alt nivell de qualitat dels serveis públics que es mereixen els ciutadans.

Jordi Martinoy
(article publicat a El Punt, de 16 d'agost de 2009)

Reflexió d'agost a l'entorn de la manifestació en contra la futura sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut

2009-08-12T08:56:00.015+01:00

Diu que es prepara una manifestació de protesta davant la sentència del Tribunal Constitucional espanyol mitjançant la qual, previsiblement, l’Estatut d’autonomia català de 2006 pot sofrir alguna revisió.

De nou el poble català és cridat a caminar. De nou “Fuenteovejuna… ¡Todos a una!” que deia aquell, desempolsarem l’estelada i farem autocars i entrepans. Suarem i descobrirem noves consignes. Els organitzadors intentaran que l’acte no coincideixi amb un partit del Barça, o potser sí. I l’endemà tots a treballar… una mica més cansats. Físicament. Però també pel nostre mal de país…

Una manifestació en defensa de l’Estatut, diu que es prepara. Un Estatut que, en cap moment, qüestiona la legalitat espanyola. Un Estatut, el retallat de 2006 que, de fet, és una Llei Orgànica estatal que atorga a Catalunya el mateix rang que qualsevol comunitat autònoma espanyola, definint un esquema de relacions multilateral amb l’estat central (defugint, doncs, el tracte de tu a tu). En definitiva, un Estatut que, sobretot després del pacte Mas-Zapatero de gener de 2006, no vol anar més enllà de la Constitució espanyola; ans el contrari, s’hi vol adaptar plenament. Per això, alguns hi vam votar en contra.

Si acceptem aquesta realitat, és a dir, que vam aprovar un Estatut que és bàsicament una llei espanyola, i que vam renunciar (legítima i democràticament) a superar el marc polític i institucional de la Constitució de 1978, no acabo de veure clar perquè ara hem de plorar tots plegats, amb algunes patums i pares de la pàtria al capdavant, pel fet que el mateix sistema jurídico institucional espanyol que ha fet possible aquest Estatut ens pot alterar el text aprovat per referéndum. Cap llei espanyola, malgrat que el seu procés de tramitació contempli un referéndum, està exempta de l’anàlisi del Tribunal Constitucional. Aquestes són les regles del joc, i les sabíem abans d’iniciar la partida.

Diu que ens tocarà anar a mani a defensar l'Estatut. Hi aniré, si puc, però amb una mica d'incomoditat. No només perquè ja fa temps George Brassens m'encomanà una certa mandra pels aquelarres de patriotisme col·lectiu, sinò pel convenciment que potser estem malmenant energies. Energies que seria bo de reservar per l'ingent treball que és la superació de l’actual marc constitucional espanyol, i l'assoliment d'una relació de bilateralitat amb l’estat com a pas cap a la plena sobirania. Sincerament, i ja em perdonareu, ara per ara no veig massar clara la necessitat d'un nou atrinxerament a la defensiva a favor d’aquesta llei orgànica espanyola que és l’Estatut de Catalunya.

De vegades, ens en sortim

2009-08-06T16:40:00.001+01:00

Temps lliure

2009-08-05T19:07:00.002+01:00

Encara em queden uns dies per fer vacances, però amb l'arribada de l'agost la majoria disposem de més temps lliure. Per començar, aquestes seran les meves primeres dedicacions:

Ganes de llengua, ganes de país.

2009-07-01T16:22:00.003+01:00

L'autor reflexiona entorn de les actituds pessimistes o optimistes amb relació a la llengua catalana, després de l'acte de reconeixement als participants del programa Voluntariat per la llengua a les comarques gironines.

Sovint al nostre país, l'actualitat sembla conformar un cert pessimisme ambiental, especialment palpable en temes de cultura, llengua i identitat. No falten motius per a aquest pessimisme, però les actituds negatives tendeixen a consumir energies de manera estèril, sense aportar-hi solucions. Per contra, hi ha la possibilitat de tenir una actitud més positiva, que generi confiança envers el futur, actitud que permet cercar solucions als problemes i, el que és més important, esperança de progrés. Molt sovint no som conscients del petit poder d'aquest optimisme, si voleu metòdic, que es pot reflectir en decisions individuals de cadascú de nosaltres. Crec fermament que el nostre país només progressarà amb actituds constructives, les úniques que contenen un poder innat per seduir i sumar complicitats, elements imprescindibles per construir una societat lliure i cohesionada.

En el cas de la nostra llengua, el català, també poden apreciar-se aquests dos enfocaments. Una certa actitud pessimista del catalanoparlant malmet moltes energies en el lament i acaba generant frustració. També incorre sovint en falsos tòpics com ara el de culpar les persones nouvingudes de la situació de la nostra llengua. L'actitud positiva del catalanoparlant, per contra, el porta a interrogar-se sobre com es poden ajudar les persones que no saben el català per tal que l'aprenguin; s'hi compromet personalment, fet que enforteix d'aquesta manera la cohesió social.

Divendres de la setmana passada vaig poder comprovar que a les comarques gironines hi ha molta positivitat amb relació a la defensa de la nostra llengua, tant per part dels catalanoparlants com per part dels qui encara no ho són. La Generalitat de Catalunya i la Diputació de Girona, mitjançant el Consorci per la Normalització Lingüística, vam organitzar un acte de reconeixement als participants del programa Voluntariat per la llengua, en agraïment a la seva dedicació voluntària a ensenyar/aprendre el català. L'èxit va ser rotund, tant en termes d'assistència (van venir prop de mig miler de participants), com per les bones vibracions que s'hi van respirar. Hi havia moltes ganes de llengua i de país per part de tots els assistents. Un èxit que es correspon amb els mateixos resultats del programa del Voluntariat a les nostres comarques: només cal recordar que mentre l'any 2006 teníem 400 parelles lingüístiques a Girona, vam tancar el 2008 amb més de 1.300; és a dir, en dos anys s'han triplicat els participants!

A Salt va resultar molt satisfactori comprovar com hi ha moltes persones amb actituds positives que han fet el pas de treballar de manera constructiva per a l'enfortiment de la nostra llengua i cohesió social. Malgrat això també vaig constatar que molts aprenents admeten que després de participar al Voluntariat per la llengua -de dedicar-hi temps, esforços i il·lusió-, al carrer, a la feina o a la botiga de la cantonada alguns catalans d'origen se'ls adrecen en castellà. Tant de bo algun dia a Catalunya deixem de discriminar els nostres interlocutors en funció del seu origen. No és només una necessitat per a la nostra llengua, és sobretot una qüestió de respecte, d'educació i de consideració cap als altres.

Els voluntaris per la llengua fa temps que ho tenen clar; ara només cal que tothom s'encomani del seu exemple.

(Publicat a Diari de Girona, dimarts 30 de juny de 2009)

Voluntariat per la Llengua.

2009-06-20T22:13:00.005+01:00

En un entorn mediàtic d'un cert pessimisme ambiental, també en relació a temes de cultura, identitat i país, costa que les bones notícies trascendeixin. I una de les coses que funcionen excel·lentment bé al nostre país, sobretot a les comarques de Girona, és el programa de Voluntariat per la Llengua. Només recordar que mentre l'any 2006, teníem 400 parelles lingüístiques a Girona, vam tancar el 2008 amb més de 1.300; és a dir, en dos anys s'han triplicat els participants!

Ahir a la Coma Cros de Salt vam voler retre homenatge a tots els voluntaris, aprenents i col·laboradors del programa a les nostres comarques, amb un acte lúdic en què hi participà gent vinguda amb autocars d'arreu de la nostra demarcació. L'èxit fou rotund, tant en termes d'assistència (van venir prop de mig miler de participants), com per les bones vibracions que s'hi respiraren. Al bon resultat de la vetllada hi contribuiren els Mazoni, amb un concert que primà les versions acústiques, les Cuineres de Salt, amb el seu menjar preparat amb la il·lusió de sempre, i sobretot moltes ganes de llengua i de país per part de tots els assistents.

I una constatació recorrent per part de la majoria dels aprenents que vinguéren a la festa: Després de realitzar el voluntariat per la llengua, de dedicar-hi temps, esforços i il·lusió, és una llàstima -coincideixen tots- que al carrer, a la feina o a la botiga de la cantonada, molts catalans d'orígen se'ls adrecen en castellà!. Tan de bó algún dia a Catalunya, deixem de discriminar els nostres interlocutors en funció de llur orígen. No és només una necessitat per la nostra llengua, és sobretot una qüestió de respecte, educació i consideració cap als altres.

Aquesta és la notícia a El Punt.

Catalunya i l'euroescepticisme

2009-06-16T22:38:00.012+01:00

Arran del resultat de les passades eleccions al Parlament Europeu (sic), em sorprèn que molts analistes expressin una suposada contradicció entre l'elevada abstenció al nostre país i el tradicional europeisme dels catalans. Deixo de banda avui el tema de l'abstenció per centrar-me en això de què els catalans hagim de ser necessàriament europeistes.

Potser, com feu Flaubert, resta per escriure al nostre país un diccionari d’”Idées Reçues” del catalanisme. Estaria bé recollir tants llocs comuns, tòpics o, en definitiva, idees rebudes, que amb caràcter gairebé de dogma, la ideologia central del nostre país no gosa mai questionar.

Un d’aquests llocs comuns és la idea que el catalanisme ha de ser europeista. I és que mentre a la vida política de països seriosos com Gran Bretanya, França, Noruega, Irlanda, Dinamarca… s’expressen tranquil·lament assenyats posicionaments euroescèptics, de vegades força majoritaris, al nostre país això és vist com quelcom marginal, extremista, que en cap cas podria anar de bracet amb el catalanisme. Només cal recordar els pronunciaments desfavorables en referendums convocats a països com els esmentats, en relació a diferents etapes de la construcció europea. En aquestes democràcies madures no hi ha hagut cap problema en aturar l'actual procés de construcció comunitària quan ho han percebut contrari als seus interessos. Aquí això, ara per ara, seria impensable.

Sovint trobo a faltar a Catalunya, enfront d'un cert papanatisme europeista dominant, la reivindicació del dret a ser euroescèptic. I encara més; tal com ens va als catalans en aquesta Europa apropiada pels Estats, no només en tenim el dret sinò potser també el deure.

Per a la participació a les eleccions europees

2009-06-03T19:34:00.000+01:00

Carles Rahola i Pere Sureda, vides creuades

2009-05-26T20:51:00.005Z

En Pere Joan Sureda i Canals tingué l'amabilitat, fa unes setmanes, de regalar-me el llibre que ha escrit sobre el seu pare, el saltenc Pere Sureda Corominas, Del bressol a la cuneta, editat per CCG Edicions. Juntament amb el llibre em lliurà una còpia d'un altre preciós document: el nomenament oficial del Sr. Pere Sureda Corominas com a delineant de la Comissaria Delegada de la Generalitat a Girona. A peu de pàgina del títol de funcionari, datat al juny de 1932, la signatura de Josep Irla com a responsable a Girona de la Generalitat de Macià.

Pere Sureda nasqué en el sí d'una família obrera de fortes conviccions cristianes. Al llarg de la seva vida milità activament en organitzacions catòliques. Bona persona i altruista, li esperava però un tràgic destí: La sagnant deriva anticlerical de 1936 acabà amb la seva vida, assassinat pel comitè d'Orriols.

En llegir la trista història de Pere Sureda he pensat immediatament en Carles Rahola. També un home bó, sense enemics aparents, i que com sabem fou executat vilment pels feixistes vencedors de 1939 al mur del cementiri de Girona. I l'estremidora coincidència: Carles Rahola també fou funcionari de la Comissaria de la Generalitat de Josep Irla.

Imaginem-nos els encontres a la Comissaria delegada de la Generalitat a Girona entre Rahola i Sureda. Treballant a les ordres del Comissari Irla, una altra bona persona. Quin valuós símbol d'una República jove, lliure, respectuosa i culta! Ben aviat però Sureda i Rahola engruixien el llarg nombre de víctimes inocents de la bogeria dels sectarismes ideològics dels anys trenta. I la seva fou també la derrota dels valors republicans que representava Josep Irla.

En qualsevol cas, i tot esperant que algun historiador s'animi a explorar els punts de contacte entre els dos personatges, us recomano la lectura del llibre de Sureda.

Ibarretxe, jubilat anticipadament per la Llei de Partits

2009-05-07T20:20:00.004Z

De l'etapa política que s'enceta al País Basc amb el nou president López, allò que em resulta menys qüestionable és el pacte PP-PSE. Pacte ben legítim i d'allò més natural. És més, tinc la impressió personal que el nou Lehendakari sorprendrà a més d'un i no ho farà tan malament...

El que trobo realment greu no és, doncs, el pacte de govern, sinò el dèficit democràtic derivat de l'absència al Parlament de l'esquerra abertzale. I és que un segment significatiu de l'electorat no és present al principal òrgan representatiu basc. Una representació silenciada i que hagués estat decisiva, no cal dir-ho, a l'hora de formar govern.

Aquest dèficit representatiu es deriva d'una actuació externa. En concret, d'una decisió judicial en aplicació de la Llei de Partits Polítics. Una llei qüestionada per diverses institucions internacionals de defensa dels drets humans, però votada afirmativament, cal recordar-ho, per PSOE, PP i CiU. Ho dic perquè la memòria és fugissera i molts dels que ara, des del nacionalisme català, es planyen de l'actual escenari polític basc, no han d'ignorar que el vot favorable a la Llei de Partits fou el primer i decisiu pas cap a la jubilació anticipada d'Ibarretxe.

Proclames figuerenques

2009-04-25T17:50:00.007Z

A l'Empordà, de la mateixa manera que podem agafar una canya del riu Manol i posar-nos a dirigir la tramuntana com ho feia el sabater d'Ordis, tenim l'acreditada mania de pujar al balcó de l'ajuntament de Figueres, un parell o tres de cops al segle, i proclamar la república. Ja feia massa anys que cap proclama era cridada solemnement des de la capital que inventà tant el submarí com el republicanisme a Catalunya, i ahir ho féu el mestre i company Carles Coll. Des del mateix escenari que Abdó Terrades proclamà, per primera vegada, la república a Figueres l'any 1843, ahir en Carles volgué deixar constància del seu somni d'una república catalana independent, i el poble de Figueres, amb la plaça plena a vessar, el correspongué amb grans aplaudiments.

Per molts anys, Carles! Gràcies per donar banda sonora als imaginaris col·lectius empordanesos. Gràcies per assenyalar el camí, batuta a la mà, de nous horitzons de llibertat. Gràcies per la teva creació musical, pel teu compromís i, sobretot, per la teva vitalitat i bonhomia.

Vull agrair també l'encert de l'ajuntament de Figueres i del seu alcalde per haver escollit Carles Coll de pregoner per les fires.

Finalment, bones fires i festes de la Santa Creu als qui, republicans o no, feu militància de Figueres i de l'Empordà!

Notícia a El Punt

Notícia al Diari de Girona

La Policia de Catalunya

2009-04-20T10:37:00.006Z

Fa dies que tenia ganes d'escriure sobre el cos de Mossos d'Esquadra. Ho faig avui i aquí recuperant la meva intervenció, com a Delegat del Govern a Girona, en l'acte del Dia de les Esquadres de les comarques de Girona de divendres passat a Salt.

"Vull començar adreçant una salutació especial als representants del municipi de Salt, que avui ens acull. És un honor celebrar aquí l’acte central a la Regió de Girona del Dia de les Esquadres (que per primera vegada surt de la ciutat de Girona) signe inequívoc de la voluntat del cos de ser a tots els municipis, d’actuar des de la proximitat i de ser una policia integral i renovadora.

Com a ningú se li escapa, en els darrers mesos els Mossos han estat objecte de molta atenció, molts focus s’han encarat cap a aquest cos policial (“ha estat mirat amb lupa”). Evidentment qualsevol servei públic és criticable, també el policial, però com també s’ha dit aquests dies, no es pot caure en l’error de desacreditar globalment un cos tan professional i vinculat al nostre autogovern com ho és la Policia de Catalunya.

Cal tenir en compte a més que en la nostra societat, oberta i complexa, les variables que conformen la seguretat pública, a part de la feina estrictament policial enconamada als Mossos, tenen a veure també amb polítiques públiques per a la inclusió social, educatives i amb la lluita contra qualsevol tipus de precarietat.... És evident doncs que no es pot delegar a la Policia l’abordatge exclusiu de tot tipus de conflicte a la nostra societat.

En qualsevol cas, sí que és cert que el dia a dia i la voràgine informativa no ens ha d’impedir constatar la importància de la tasca que desenvolupa la Policia de la Generalitat. L'escola de Mollet imparteix una formació de qualitat reconeguda arreu. Els Mossos d’Esquadra participen amb les mateixes condicions que altres cossos policials (que aprofito també per felicitar avui aquí) de polítiques de seguretat transfronterera (com ara en el centre de coordinació de El Portús), sense deixar de banda el treball de proximitat, com es demostra a Girona amb les intervencions de les unitats de relacions amb la comunitat o amb la decisiva participació dels Mossos a la comissió de violència domèstica de les comarques de Girona, intervenció que vull agrair. També vull destacar l’elevat índex de resolució de fets delictius així com l’important paper dels Mossos en la substancial reducció de les víctimes mortals a les carreteres gironines els darrers anys.

Que la tasca que ha desenvolupat el cos a les comarques gironines i a tot Catalunya ha estat encomiable i positiva, ho constato també dia a dia parlant amb ciutadans, entitats i representants del món local de les nostres comarques. Només remarcar que en aquest temps que he tingut la responsabilitat a la Delegació del Govern només he rebut un tipus de demanda en relació als Mossos: que si pot ser n’hi hagin més. Mai el contrari!. Un bon indicador de la valoració del cos per part de ciutadans, actors socials i institucions. Una valoració que vé avalada per una trajectòria llarga, vinculada al territori, i que ha configurat una estructura de policia sòlida. Us en felicito.

Però sortosament, ara ja no estem en temps de congratular-nos pel fet de tenir policia pròpia, sinó en el moment de treballar intensament per millorar-la any a any i dia dia. Millorar-la per donar millor servei als ciutadans i per fer possible un marc de convivència òptim. Aquest és el nostre principal repte de futur.

I precisament de cares a un futur, aquest més immediat, disposarem durant el 2009 i 2010 de major nombre d’agents a les nostres comarques producte de la finalització del desplegament a tot Catalunya, i gaudirem també al nou edifici de la Generalitat a Girona d’una moderna oficina d’Atenció al Ciutadà dels Mossos d’Esquadra, oberta les 24 hores del dia i que permetrà una major proximitat i comoditat a la ciutadania. Aquestes són dues realitats palpables i imminents.

I acabo, no sense felicitar-vos a tots i a totes pel dia de les Esquadres i encoratjar-vos a seguir treballant amb la mateixa professionalitat, i ho dic amb tot l’orgull que com a representant del Govern i sobretot com a ciutadà d’aquesta nació, sento per disposar d’una policia catalana professional i consolidada. Felicitats a tots els guardonats i moltes gràcies a tots i a totes".

A algú li sóna aquesta melodia?

2009-04-17T20:57:00.001Z

Assenyalem-los amb el dit

2009-04-05T18:38:00.008Z

Aquests dies hem vist com els líders del món occidental han certificat el fracàs del model econòmic i social capitalista basat en el dogma de l'autorregulació del mercat. Ho recordava ahir Castells a La Vanguardia. Mentre, el cor d'intel·lectuals, tertulians i setciències neoliberals que hem hagut de suportar els darrers anys en aquestes terres, ha fet silenci. És curiós, però ara ja ningú et titlla de marxista quan defenses més regulació pública de l'economia, ja ningú t'insulta quan proclames la necessitat de control estatal dels fluxes financers, ja ningú t'alliçona despectivament quan dius que cal limitar determinats beneficis i retribucions d'alts executius de les empreses... Perquè resulta que tot això ho proclamen ara els governants del G20, que han entès que la superació dels principals reptes globals passa per reforçar el control públic del mercat.

Els ho haurem de recordar sempre, el que han arribat a dir els darrers anys tota aquesta gent. No pas per demostrar-los quant d'equivocat era el seu dogma neoliberal (d'això ja se n'ha encarregat la realitat dels darrers mesos), sinò per recriminar-los el mal que ha fet la pràctica del capitalisme desregulat que defensaven amb la seva verborrea sectària. Els hem d'assenyar amb el dit, en nom de tants ciutadans i empreses damnificats.