El Bloc d'en Lluís Pérez

L'adolescent autonomisme

2009-08-21T18:18:00.004+02:00

Tothom qui tenim la sort d'haver nascut en un ambient de raonable benestar, sense guerres al voltant ni violència ni misèria a casa, recordem els nostres dies d'adolescents com una època en que el nostre ventall d'eleccions s'amplia considerablement respecte de la infantesa i en el que, tanmateix, no se'ns demana gaire més responsabilitat que quan som nens petits: poques eleccions semblen tenir un cost especialment alt quan un encara està a l'institut. Si em gasto la setmanada en ximpleries, el pitjor que em pot passar és que vagi amb l'aigua al coll fins la setmana següent. Si suspenc un examen, tot es reduirà a que hauré de passar-me unes quantes setmanes estudiant per recuperar-ho.

Però a mida que un avança pel serpentejant camí que és la vida, les facilitats es van acabant. Els exàmens son substituïts per entrevistes de feina, la setmanada per un sou i el "anar ofegat" per números vermells a un banc que sol ser força més estricte amb els nostres deutes que no pas els soferts pares que ens pagaven el viatge de final de curs sense demanar res a canvi. I, clar, això limita força el nostre ventall d'oportunitats: si volem anar de viatge hem de reduir les visites al cinema, si volem un pis no ens arriben els diners per un cotxe, si volem tenir fills hem de deixar de comprar al Caprabo per fer-ho al Dia, i així successivament.

Madurar, fer-se gran, equival per tant a aprendre que no tot és possible, que no es pot tenir tot a la vida, que les decisions impliquen sempre conseqüències indesitjables i que escollir vol dir assumir riscos, responsabilitats i costos. Sobretot costos. I no sempre és fàcil acostumar-s'hi: a aquells a qui els dies de l'institut tampoc no ens queden tan lluny encara ens costa, a voltes, adaptar-nos a la vida adulta, a la que hem arribat en un context tan simpàtic com és el d'una crisi econòmica mundial.

Tanmateix, no són poques les ocasions a la vida en que sembla que tenim l'oportunitat de tornar a exercir el paper, en el fons tan còmode, d'adolescent irresponsable. I el que és pitjor: sembla ser que tenim especial predilecció per fer d'adolescents en aquells àmbits de la vida que impliquen costos i responsabilitats per tothom, no només per nosaltres. Volem energies alternatives però anem en cotxe; demanem polítiques socials més generoses i mirem de fer trampa amb hisenda; volem ajuts pels més pobres fins que la plaça de l'escola bressol del nostre fill se la queda el fill d'un immigrant; defensem a capa i espasa la llengua catalana però canviem al castellà així que el taxista de torn sembla tenir la pell més morena que nosaltres o un accent lleugerament diferent al nostre.

No he pogut evitar fer-me totes aquestes reflexions en veure els arguments d'alguns destacats autonomistes, com Pasqual Maragall o Artur Mas, per oposar-se a una possible retallada de l'Estatut per part del Tribunal Constitucional espanyol. El seu gran argument és que és "antidemocràtic" que un tribunal decideixi sobre el que el poble (el català, en aquest cas) decideix en referèndum. De fet, que un tribunal estigui al càrrec de la vigilància de la constitucionalitat de les lleis és la cosa més normal a les democràcies més avançades i consolidades del món. A Estats Units, a Alemanya o a la República Francesa, per citar alguns casos, no han sigut poques les ocasions en que els seus respectius màxims tribunals an anul·lat o retallat lleis per jutjar-les inconstitucionals. És lògic: d'una altra manera, qualsevol (el govern, el parlament, o el propi poble) tindria les mans lliures per saltar-se una llei, la Constitució, de la que depèn tota l'estructura de l'Estat democràtic. I això no condemna pas una democràcia a l'immobilisme: si una llei és declarada inconstitucional per una cort suprema, sempre es pot reformar la Constitució. A EUA són experts en aquesta matèria.

Així doncs, dins la legalitat espanyola, el TC té absoluta legitimitat per tocar el que vulgui de l'Estatut. Evidentment que no és un òrgan imparcial, que en la seva estructura actual està polititzat en extrem, i que la seva decisió sobre l'Estatut ens deixarà una idea ben clara del que pensa el hardcore de l'Estat espanyol sobre l'Espanya plural que Zapatero ens venia fa no tants anys. Però el cas és que la decisió serà plenament democràtica i legítima, dins la legalitat espanyola. Si el sobirà és la nació espanyola en el seu conjunt, i aquesta vota una Constitució democràtica amb un mecanisme de revisió judicial de les lleis com el que hi ha arreu del món lliure, qualsevol qüestionament del caràcter "democràtic" de la decisió del TC estarà fora de lloc.

Tot això, clar, dins la legalitat espanyola. És a dir, dins la consideració que el sobirà és el poble espanyol, del qual els catalans formaríem part com a ciutadans amb dret a vot. Tanmateix, aquí els independentistes podem rebutjar còmodament la legitimitat de la sentència del TC des d'una premisa que està al nucli de tot el nostre discurs, a saber: que el sobirà de Catalunya és el poble de Catalunya. Que, per tant, no reconeixem el dret d'una institució espanyola a sancionar o revocar les decisions preses pel poble de Catalunya. Però això només ho podem dir els independentistes. Aquells qui encara defensen la via autonomista han de ser conscients que el que defensen com a objectiu últim, l'autogovern de Catalunya codificat en un Estatut d'autonomia, suposa l'acceptació de la legalitat espanyola. I que dins ella, el TC és l'interpret suprem de la Constitució de la qual emana aquest Estatut. Agradi o no. De fet, els propis autonomistes semblen ser conscients d'això, com ho demostra el fet que en el seu moment es recorregués al TC la LOAPA aprovada democràticament per les Corts Espanyoles.

Per tant, en la necessària resposta al carrer que una nova retallada de l'Estatut ha de rebre, l'últim que s'hauria de fer és anar-hi amb l'Estatut com a bandera, que és el que ha proposat Maragall i ningú, tret de les plataformes sobiranistes, ha discutit obertament. No es pot acceptar l'Estatut i rebutjar la sentència del TC al mateix temps, perquè l'Estatut forma part del mateix marc legal que el TC: acceptar el primer suposa reconèixer les potestats del segon. No es pot titllar de "antidemocràtica" la sentència del TC sense proclamar el poble de Catalunya com a subjecte de sobirania i, per tant, hàbil per exercir l'autodeterminació i eventualment proclamar la seva independència. Com deia més a dalt, no es pot tenir tot en aquesta vida. Entendre-ho forma part del pas de l'adolescència a la maduresa. Però, pel que sembla, l'autonomisme català segueix entestat a exercir d'adolescent irresponsable a una Espanya de la que no vol sortir però de qui no vol acceptar les regles del joc més que quan li interessa.

Per descomptat, deixar de reconèixer la legalitat espanyola suposa obrir un conflicte polític amb un dels Estats més durs i autoritaris de l'Europa occidental. Un merder ben desagradable per a gent massa acostumada a la bona vida que ofereix la connivència amb l'status quo. Però és que, ja s'ha dit, escollir implica això: assumir riscos, responsabilitats i costos. Si hi ha qui no està disposat a trencar amb la legalitat espanyola, si hi ha qui no està preparat per dir en veu alta que a Catalunya el poble espanyol no és el sobirà de res, aleshores que no qüestioni la legitimitat del TC per decidir quins articles de l'Estatut s'adeqüen a la Constitució espanyola i quins no. Com deia el president nord-americà Harry S. Truman, "if you can't stand the heat, get out of the kitchen." Si no pots aguantar la calor, surt de la cuina. És el que implica madurar. Està preparat l'autonomisme per fer-ho?

Una pedra a la sabata del nacionalisme espanyol

2009-07-31T21:30:00.001+02:00

Aquests dies hem pogut veure la caverna espanyolista traient escuma per la boca en motiu de la visita oficial del ministre espanyol Moratinos a Gibraltar. El penyal de Gibraltar és, i mai millor dit, una autèntica pedra a la sabata del nacionalisme espanyol. No ja pel fet que l'estatus del penyal posa dels nervis els espanyolistes més viscerals, sinó perquè el tractament que aquests donen a la qüestió del penyal condensa totes les inconsistències analítiques del seu discurs; en especial, del seu discurs referit als independentismes de la perifèria de l'Estat, com el gallec, el basc o el català. Segons les versions més elaborades del discurs espanyolista, la independència dels Països Catalans, del País Basc o de Galícia seria ilegítima fins i tot si comptés amb el suport d'una majoria de votants d'algun d'aquests territoris, per alguna d'aquestes raons o per diverses d'elles alhora:

1) Perquè l'important d'un Estat no és el projecte nacional que representa sinó, sobretot, que sigui un Estat de Dret i democràtic, que garanteixi els drets i les llibertats dels individus. La independència només estaria justificada en casos en que els drets democràtics elementals siguin violats de manera reiterada sobre un col·lectiu establert en un territori. Com d'entrada l'Estat espanyol és de Dret i democràtic, la independència d'algun dels seus territoris seria actualment il·legítima.

2) Lligada amb l'anterior: el dret internacional es basa, entre d'altres coses, en una forta presumpció a favor de la integritat territorial dels Estats. Només una forta i continuada violació dels drets elementals de la seva població, o d'una part de la seva població, podria servir a la comunitat internacional per revocar totalment o parcial aquesta integritat territorial, ja sigui per exemple envaint el territori de l'Estat, ja sigui autoritzant la secessió d'una part del mateix.

3) En el cas dels Països Catalans, qualsevol pretensió de basar les reivindicacions independentistes en referències a la situació de sobirania anterior a 1714 és infundada, per diverses raons: estaríem parlant del segle XVIII, i no és raonable considerar que fets esdevinguts fa 300 anys hagin d'influir sobre l'estatus polític d'un territori avui dia.

No crec que cap dels tres arguments sigui gaire sòlid, per raons que ja he exposat en altres ocasions, però el punt important a considerar aquí és que els espanyolistes no poden sostenir cap d'aquests tres arguments contra les reivindicacions independentistes que s'esdevenen al seu Estat sense, implícitament, reconèixer la legitimitat de la sobirania britànica sobre Gibraltar. Per un cantó, Gibraltar és un territori autònom del Regne Unit, amb el seu propi parlament escollit democràticament pels ciutadans del penyal, amb la qual cosa tot moviment de fronteres amb l'Estat espanyol seria injustificat si s'atén al primer i al segon argument que he exposat. D'altra banda, Gibraltar pertany al Regne Unit des del mateix moment que Catalunya va ser annexionada de facto a Castella, i com a fruit de la mateixa guerra, amb la qual cosa els "drets històrics" dels catalans sobre el seu territori no poden ser ni massa més ni massa menys fundats que els drets dels espanyols sobre el territori de Gibraltar.

Tal contradicció ha donat lloc a situacions ben divertides. Explica López Tena, en un genial article sobre la qüestió, que el govern espanyol va haver de retirar la demanda que el Tractat de Lisboa contemplés la inviolabilitat de les fronteres dels Estats de la UE, atès que els britànics van encarregar-se de recordar que això desautoritzava les reivindicacions espanyoles sobre el penyal. També aquests dies hem pogut veure el president del PP, Mariano Rajoy, mirant de fer-se el graciós tot dient que Moratinos havia aconseguit un hit diplomàtic en ser el primer ministre d'afers exteriors que fa una visita oficial "al seu propi país"; una broma que entra en contradicció amb el que tants i tants espanyolistes diuen quan un afirma que el seu país són els Països Catalans i no Espanya: "mira el teu DNI". Si l'estatus jurídic del territori, i no la voluntat, és el que defineix la pròpia nacionalitat i el propi país, aleshores o els catalans que no ens sentim espanyols no ho som pas, o bé el ministre Moratinos estava efectivament de visita a un altre país quan va trepitjar el penyal. Una de dues, senyor Rajoy. Tot i que no està de més recordar que la voluntat d'una abassegadora majoria de gibraltarenys és la de romandre sota la sobirania de la "pèrfida Albió".

Un homenaje republicano a la memoria de Tom Paine

2009-07-21T08:00:00.000+02:00

(Publicat a la revista SinPermiso)

Gerardo Pisarello

El pasado mes de junio se cumplió el bicentenario de la muerte del activista inglés Thomas Paine. Agudo polemista, inventor frustrado e infatigable impulsor del republicanismo democrático e internacionalista en el contexto de las grandes revoluciones del siglo XVIII, su figura ha concitado pasiones encontradas. Celebrado por asociaciones populares y organizaciones de trabajadores, ha sido denostado y minimizado por conservadores de toda laya. Este año, la prestigiosa editorial británica de izquierdas, Verso, ha reeditado dos de sus escritos más célebres: Sentido Común (Common Sense) y Derechos del Hombre (Rights of Man), posiblemente el primer alegato moderno a favor de la consagración de derechos humanos civiles, políticos y sociales universales. Al mismo tiempo, un comentarista de Oxford no ha dudado en sostener, al reseñar una reciente biografía escrita por John Keane, que era “amargo y egoísta”, y que “el mundo moderno sería un sitio mejor” si Paine “hubiera permanecido tranquilo en su casa de Thetford”. Hasta Barack Obama ha contribuido a extender la ambigua leyenda que rodea su figura, al citar palabras suyas en su discurso inaugural, pero sin mencionarlo de manera explícita.

A pesar de su deliberada marginación de la historia oficial, la adhesión y el encono suscitados por Paine no son nuevos. A lo largo de los dos últimos siglos, ha sido rescatado, una y otra vez, por librepensadores, socialistas, comunistas y demócratas radicales, en diferentes épocas y lugares. Ha inspirado a escritores como Walt Withman, Herman Melville o Mark Twain, a líderes populares como Thomas Jefferson o el uruguayo José Gervasio Artigas, a activistas como la anarquista Emma Goldman o el preso negro Mumia Abu Jamal, a historiadores como Edward P. Thompson o Eric Hobsbawm, e incluso a cineastas como R. Attenborough o a músicos como Dick Gaughan, quien llegó a dedicarle una balada. Para el pensamiento reaccionario y para no pocos voceros de las clases dominantes, Paine ha sido en cambio la encarnación de todo aquello que detestan y temen. Por eso han intentado presentarlo como un “borracho”, un “arribista”, un “alborotador” o, en palabras del presidente Theodore Roosevelt, inspirador de la “política del garrote” en América Latina en la primera década del siglo XX, un “inmundo ateo”. Claro que no todos han sido igual de toscos. Ronald Reagan, por ejemplo, invocó a Paine en un discurso y, consciente de su prestigio como revolucionario, lo utilizó para justificar su propia “revolución conservadora”.

¿Pero quién es este personaje, que ni siquiera fue un pensador sistemático o un dirigente de primera línea, pero cuya voz sigue resonando en las generaciones actuales? ¿Cómo explicar este recurrente retorno de Paine por encima del olvido y la tergiversación deliberados? Para responder a estos interrogantes, quizás haya que comenzar por mencionar los modestos orígenes del activista inglés. Su padre era un viejo cuáquero, fabricante de corsés, y él mismo realizó varias incursiones frustradas en pequeños negocios para acabar con un puesto de oficial de aduanas. Su formación política no tuvo lugar en altos círculos intelectuales, sino que se forjó a través de lecturas privadas, de una corta experiencia como maestro de escuela y de la asistencia a clubes de debate. Sus orígenes cuáqueros y su propia experiencia vital contribuyeron a que arraigara en Paine un talante racionalista con fuertes implicaciones igualitarias y una espontánea simpatía por la gente de abajo. Uno de los primeros artículos que se le conocen, precisamente, se dirigía a denunciar el aumento del coste de la vida y su impacto en los sectores de menos recursos. “Los ricos, cómodos y prósperos –dejó escrito- pueden pensar que he pintado un escenario inverosímil, pero si descendieran a las regiones de la necesidad, al círculo polar de la pobreza, se encontrarían con que sus opiniones cambian con el clima”.

De haber permanecido en su pueblo natal, es muy probable que Paine, como ha apuntado Hobsbawm, sólo hubiese sido recordado en una alguna extraña tesis doctoral. Una mezcla de causas y azares quiso en cambio que conociera a Benjamin Franklin, cuyos experimentos con la electricidad despertaron su interés y a quien impresionó por la agudeza de sus comentarios. Franklin lo entusiasmó para que emigrara a Norteamérica. A resultas de ello, Paine desembarcó en Filadelfia en 1774, con treinta y siete años. Allí, gracias a las recomendaciones de Franklin, llegó a ser editor de la Pennsylvania Magazine. Desde sus páginas, defendió con audacia una serie de posiciones totalmente minoritarias en aquella época: la condena de la esclavitud, el rechazo de la política británica en la India, la defensa de los derechos de la mujer o la crítica de prácticas aceptadas como el duelo o la crueldad con los animales. A medida que la situación social y política de las colonias fue derivando hacia un creciente enfrentamiento con Inglaterra, el nombre de Paine fue ganando protagonismo. Frente a una mayoría de posiciones críticas pero no rupturistas, como la del propio G. Washington, Paine publicó en 1776 Sentido Común, una encendida y eficaz defensa del derecho a la rebelión y a la independencia. Inmediatamente, el ensayo se convirtió en un impresionante éxito de difusión (precisamente, las palabras citadas por Obama en su discurso inaugural provienen de este escrito).

Tras su fulgurante participación en la lucha contra el imperio británico, Paine pasó de ser un pobre artesano inglés a convertirse en un intelectual ampliamente reconocido. Trabó amistad con Thomas Jefferson, por ejemplo, lo que le permitió contribuir a la redacción de la Declaración de la Independencia de 1776. Paine era un decidido partidario de incorporar una cláusula contra la esclavitud, pero la propuesta fue retirada tras las objeciones de algunos Estados traficantes de esclavos. También participó en la redacción de la Constitución de Pennsylvania del mismo año, considerada uno de los textos más avanzados de la época desde un punto de vista democrático. Cuando la revolución, sin embargo, comenzó a adoptar un giro conservador a resultas de la presión de las nuevas oligarquías agrarias, industriales y financieras que gestionaron la posguerra, Paine comenzó a distanciarse de la arena pública y a refugiarse en algunos de sus proyectos personales favoritos: el diseño de un puente de hierro de un solo arco y la experimentación con un tipo de velas que no echaban humo.

Con el objeto de promocionar sus inventos y la propia revolución, viajó a Inglaterra y Francia. Pero su destino estaba lejos de la ciencia o la diplomacia. A los disparos de Lexington sucedieron los estruendos de la Bastilla, que lo impresionaron vivamente. En respuesta, precisamente, a las diatribas de E. Burke contra la “violencia plebeya” de la revolución francesa y contra los supuestos racionalistas y universalistas que inspiraban los hechos de París, Paine escribió Derechos del Hombre. Allí, valiéndose de su estilo claro y punzante, embestía contra la monarquía y contra los fundamentos aristocráticos del sistema político británico, al tiempo que defendía la superioridad del constitucionalismo republicano y democrático. Pero abogaba, además, por un programa de derechos sociales que asegurara a todos disfrutar de las condiciones materiales para el ejercicio de las libertades públicas. El nuevo escrito tuvo un fuerte impacto en diferentes organizaciones republicanas democráticas inglesas, que lo tomaron como bandera. Al igual que con Sentido Común, Paine les cedió los derechos de autor. La reacción gubernamental, sin embargo, no se hizo esperar: una proclamación real lo declaró culpable del delito de sedición.

Cuando la Inglaterra monárquica se abalanzó sobre Paine, éste encontró cobijo en la Francia revolucionaria. Su desconocimiento del francés y los contactos hechos desde América contribuyeron a que se vinculara con el círculo de los moderados girondinos. Junto a Condorcet, fundó una sociedad republicana, ya en 1791. “En razón de mi ansia de honor y dignidad para la especie humana –escribió a Sieyès- del disgusto que profeso al ver a hombres maduros dirigidos como niños; en atención al horror que me inspiran todos los males que la monarquía ha sembrado sobre la tierra: la miseria, las exacciones, las guerras, las masacres con las que ha aplastado a la humanidad; a todo ese infierno, en fin, de la monarquía, yo le he declarado la guerra”. Su relación con el ala jacobina fue controvertida. A pesar de su abierto compromiso con la profundización de la república democrática, receló de una supuesta “razón de estado revolucionaria” construida sobre la justificación de las “manos sucias” y del uso oportunista de la legalidad. Su percepción de que los límites ético-políticos del proceso revolucionario se relajaban le llevó a escribir a G. Danton, en 1793: “He perdido la esperanza de ver cumplido el gran proyecto de la libertad europea. La causa de mi desesperación no reside en la coalición de potencias extranjeras, ni en las intrigas de aristócratas y sacerdotes, sino más bien en el descuido con el que se han llevado los asuntos de la revolución”. Estas diferencias se consolidarían con el juicio a Luis XVI. Contra la opinión de prestigiosos dirigentes republicanos, Paine se opuso a la ejecución del rey y propuso en su lugar que se lo encarcelara para luego desterrarlo a Estados Unidos. Esta posición lo acabaría de enfrentar con los jacobinos, que lo confinaron en la prisión de Luxemburgo, donde permanecería durante casi un año. Al igual que importante figuras como M. Robespierre o J.P. Marat, Paine era un enérgico adversario de la pena de muerte y de la crueldad del sistema penal. Pero pensaba que una actitud así debía informar con igual escrúpulo la actuación revolucionaria. “Una avidez por castigar –razonaría- es siempre peligrosa para la libertad. Ello conduce a los hombres a violentar, malinterpretar y abusar incluso de la mejor de las leyes. Aquel que asegura su propia libertad, debe proteger incluso a su enemigo de la opresión, porque si viola ese deber, establece un precedente que a él mismo llegará”.

A pesar de su encarcelamiento, Paine no renunció a sus convicciones revolucionarias. Con la caída de Robespierre y la reacción termidoriana, fue liberado y readmitido en la Convención. En uno de sus primeros discursos, denunció de modo inapelable el proyecto de Constitución redactado por Danou y Boissy d’Anglas, en el que, entre otras cuestiones, se preveía el voto censitario. “Un país gobernado por los propietarios –dijo en aquella ocasión, ratificando sus convicciones igualitarias- corresponde al orden social; aquel donde gobiernan los no propietarios, al estado natural”. En la línea del republicanismo avanzado de su tiempo, Paine advirtió pronto la tensión existente entre la generalización del acceso a la propiedad y una concepción excluyente de la misma que sólo podía engendrar lujos inadmisibles, violencia y corrupción. “El que utiliza su propiedad económica –escribió- o abusa de la influencia que ésta le confiere para desposeer o robar a otros su propiedad, usa su propiedad pecuniaria como el que emplea armas de fuego, y merece que se la quiten”. Su ideal, en este punto, no era el de un igualitarista radical. Más bien se acercaba al de Rousseau y otros republicanos democráticos: una sociedad sin opulencia ni miseria, libre de desigualdades extremas e integrada por pequeños propietarios independientes, capaces de vivir sin el permiso de otros.

Para concretar estos objetivos, y recuperando las banderas enarboladas por los partidarios de Robespierre, Paine publicó en 1797 un breve panfleto titulado Justicia Agraria (Agrarian Justice). En él retomaba el programa social defendido en Derechos del hombre y le añadía la creación de un fondo nacional que permitiera pagar un ingreso incondicional a toda persona que hubiera cumplido los veintiún años, así como un ingreso extra, anual y permanente, a todas las personas a partir de los cincuenta años. Este ingreso, un temprano antecedente de la actual propuesta de una renta básica de ciudadanía, se justificaba, según Paine, como una compensación a la posibilidad de apropiación privada de un bien común como era la tierra. Y si en Derechos del hombre se defendía la financiación de los derechos sociales a través de un impuesto progresivo a la renta, en Justicia Agraria se proponía sufragar el derecho a un ingreso incondicional a través de un impuesto a la herencia “que permitiera sustraer de la propiedad una parte igual al valor de la herencia natural que ha sido absorbida”.

Rodeado de enemigos entre los partidarios de la monarquía y entre las clases propietarias en general, Paine había abierto otro frente de batalla al publicar, también hacia 1795, La edad de la razón (The Age of Reason) un ácido alegato contra el fundamentalismo religioso y las iglesias institucionalizadas. Desde premisas anticlericales aunque no antirreligiosas, Paine intentaba refutar en palabras sencillas la difundida idea de que la Biblia fuese la palabra de Dios. Asimismo, denunciaba en duros términos la frecuente connivencia entre poder temporal y religioso. “Todas las instituciones nacionales de las iglesias –sostenía- no me parecen otra cosa que invenciones humanas establecidas para aterrorizar y esclavizar a la humanidad y para monopolizar el poder y el dinero […] Yo no creo en el credo profesado por la Iglesia Judía, por la Iglesia Romana, por la Iglesia Turca, por la Iglesia Protestante, ni por ninguna Iglesia que conozca. Mi mente es mi propia Iglesia”. A pesar de los múltiples ataques y de las acusaciones de ateísmo que le granjearon este tipo de afirmaciones, Paine fue un deísta convencido. Su crítica no provenía del sarcasmo penetrante e individualista que el pensamiento burgués había utilizado para socavar el andamiaje de irracionalidad sobre el que se sostenía el antiguo régimen. Más bien obedecía a un sentido igualitario y fraterno de la religiosidad, libre, eso sí, de supersticiones, y compatible con los avances de la razón y de la ciencia en general. Su actitud no era, en otras palabras, la de un Voltaire, de cuyo espíritu aristocrático por otro lado carecía. Por el contrario, sus ataques nacían de una concepción profundamente humanista y horizontal de la religión, que con las debidas distancias, recuerda en más de un punto a Spinoza.

La extinción de las viejas energías revolucionarias, en cualquier caso, fue erosionando la esperanza inicial de Paine de una expansión de la causa republicano democrática en Europa. Animado por la elección de su amigo Jefferson, emprendió su regreso a Estados Unidos en 1802. Poco tiempo le llevó constatar el sello oligárquico que el desarrollo capitalista había imprimido a la vida política del país a cuya independencia tanto había contribuido. Su obra, vinculada sobre todo a su posición sobre temas religiosos, constituía ahora el caballo de batalla de los sectores federalistas, convertidos en partido político, en sus ataques contra Jefferson. La fama y la gloria de antaño cedieron entonces al progresivo aislamiento político y al empobrecimiento económico. A pesar de ello, Paine no cejó en utilizar el periodismo como trinchera contra los embates conservadores. En 1803, escribió una serie de artículos en los que atacaba a los federalistas y los acusaba de haber favorecido un peligroso proceso de concentración de poder en manos del ejecutivo. Para apuntalar sus argumentos, no dudaba en calificar al último gobierno de Washington y al de J. Adams como auténticos “reinos del terror”.

Su irreverente crítica de los “padres fundadores” acabó por acentuar su marginación social y política. Relegado, hostigado y censurado en los tres países por cuya libertad había luchado, Paine murió una mañana de junio de 1809. Hasta el último momento de su agonía, un grupo de clérigos lo persiguió e intentó sin éxito arrancarle una frase de arrepentimiento o de conversión religiosa. Contra su última voluntad, le fue negado el entierro en campo cuáquero. A su funeral, que transcurrió en su granja de New Rochelle, sólo asistieron, significativamente, una asistenta con su hijo y una dispersa procesión de irlandeses y de afroamericanos que mostraban así su reconocimiento por quien tanto había defendido sus derechos.

El desafortunado final de Paine, en todo caso, no impediría que su vida y sus ideas continuaran recogiendo encendidas adhesiones y enconada oposición en las generaciones subsiguientes. Aunque no fue un pensador erudito ni un gran líder, fue uno de los más geniales cultivadores del panfleto activista y uno de los más grandes periodistas políticos de la historia. Su sarcasmo y su estilo directo e ingenioso fueron dardos hirientes para sus adversarios y fuente de entusiasmo entre su vasto espectro de lectores. La sencillez de sus orígenes y su temperamento cuáquero, su concepción igualitaria de los hombres, el hecho de formar parte de aquéllos para los que escribía, le permitieron llegar allí donde otros pensadores, acaso más finos y originales, no pudieron hacerlo. Con sorprendente precocidad para su tiempo, Paine defendió derechos que tardarían siglos en consolidarse y que todavía hoy son reiteradamente vulnerados: la libertad de expresión, de conciencia y de culto; las garantías procesales y penales justas; el derecho de asociación y participación política; los derechos sociales; los derechos de colectivos en situación de vulnerabilidad como las mujeres, los pueblos indios o la población afroamericana; el derecho a la autodeterminación de los pueblos; el derecho a la paz e incluso el derecho de los animales a no recibir tratos crueles innecesarios.

Su permanente condición de desclasado, de outsider forzado a cargar con su condición de extranjero allí donde le tocó actuar, lo convirtió además en uno de los primeros teóricos y activistas del cosmopolitismo moderno. En su obsesión por completar lo que llamaba “el círculo de la civilización”, impulsó la libertad republicana en los rincones más distantes del planeta. Censuró enérgicamente el colonialismo en Asia, África y América. Abogó a favor de que Inglaterra, “por su felicidad doméstica” y “por la paz en el mundo”, no poseyera “ni un pie cuadrado de tierra fuera de su propia isla”. Apoyó a los revolucionarios irlandeses y protegió a Francisco Miranda, ideólogo de la independencia en América del Sur. En el proyecto de Constitución que redactó junto a Condorcet, incluyó una cláusula que concedía la ciudadanía francesa a todo hombre que hubiera residido un año en la república.

No fue, desde luego, un pacifista en sentido estricto. Frente a las tiranías de distinto signo, justificó la resistencia armada, y él mismo se alistó en el ejército norteamericano para hacer frente a las tropas reales inglesas. Sin embargo, tuvo perfecta consciencia de que las guerras entre naciones sólo se realizaban en beneficio de las distintas Cortes y sus aliados, y sólo podían propagarse, como le recordó al ministro inglés Shelburne, a expensas de “los campesinos, los pequeños comerciantes y los pobres necesitados de Inglaterra”. Su defensa de un horizonte cosmopolita y de una confederación de repúblicas similar a la propuesta por Kant venía, en todo caso, informada por un agudo sentido del realismo: “Si los hombres se permitieran pensar –dejó escrito en Derechos del Hombre- como deben hacerlo los seres racionales, nada podría parecerles más ridículo y absurdo […] que el estar derrochando para construir navíos, llenarlos de hombres y arrastrarlos por el océano con el fin de comprobar cuál de ellos puede hundir al otro más rápidamente. La paz, que no cuesta nada, puede sostenerse con muchas más ventajas que las que reporta cualquier victoria con todos sus gastos. Pero esto, aunque responde al mejor interés de las naciones, no lo hace al de los gobiernos cortesanos, cuya política habitual es maniobrar para conseguir impuestos, cargos y destinos”.

Tom Paine fue un demócrata radical, y por eso, un revolucionario. Hizo suyas, sin hesitar, las indignadas reacciones de quienes, in extremis, recurrían al derecho de resistencia frente a gobiernos despóticos, a los que en último término reputaba responsables de la irrupción de la violencia social. Nada de ello lo llevó a descuidar la relación entre medios y fines. Por el contrario, siempre entendió que el derecho a la revolución no incluía el derecho a prolongar la crueldad ejercida por sus predecesores. Esa convicción de que la lucha por la propia causa no podía convertirse en represalia de facción, le llevó a cuestionar lo que entendió como una deriva represiva de la revolución francesa. Las frustraciones, empero, nunca le hicieron traicionar la causa a la que entregó su vida. Cuando Franklin dijo “donde está la libertad, allí está mi país”, y Paine le respondió “donde no hay libertad, allí está el mío”, distaba mucho de haber improvisado una respuesta ingeniosa. Con una coherencia inquebrantable, este inquieto vástago de un humilde comerciante, que fue sucesivamente corsetero, maestro, empleado subalterno, tabaquero, periodista e inventor, acabaría conquistando, a la vuelta de los siglos, un lugar emblemático en la historia de los forjadores de los derechos humanos. En esa travesía, renunció a aquellos privilegios que lo hubieran alejado de los sectores en cuyo nombre pretendía hablar. Sus éxitos editoriales le podrían haber procurado una vida sin sobresaltos, que le permitiera desarrollar su afición a la física y la mecánica. Sin embargo, fiel a la austeridad republicana que predicó con tanto ardor, lo donó todo a las gestas que la tea de la revolución encendía en distintos recodos del mundo.

A doscientos años de su muerte, muchas de las injusticias y privilegios que rebelaron a Paine persisten, y otros nuevos, posiblemente más feroces, han hecho su entrada en la historia. Tal vez sea ese espectro de recaída en la barbarie, precisamente, lo que hace que su voz siga interpelándonos tanto tiempo después. En ocasión de una reunión celebrada en Londres para celebrar el aniversario de la revolución inglesa de 1688, Paine propuso un memorable brindis “a la salud de la revolución mundial”, convirtiéndose así en una de las voces pioneras del internacionalismo solidario. En un momento en que la crisis económica, social y ecológica que sacude al planeta vuelve a ese internacionalismo más necesario que nunca, rendir un homenaje republicano a la memoria de Tom Paine es acaso una manera de mantener vivo su legado para las generaciones actuales, salvándolo del olvido o de la burda deformación.

Gerardo Pisarello es profesor de Derecho Constitucional de la Universidad de Barcelona y miembro del Consejo de Redacción de SinPermiso.

De te fabula narratur

2009-07-14T10:51:00.002+02:00

Heu vist la cara que se'ls hi ha quedat als líders convergents amb tot això del finançament? Han sortit a fer el paper que se suposava que havien de representar, dient “no” al nou model, afirmant que incompleix l'Estatut, dient que és una entabanada... I tanmateix, alguna cosa fallava en el seu discurs. Justament, la seva cara. No se'ls ha vist convençuts, les seves crítiques no han tingut gaire força. A què es deu? A que el nou model és tan bo com diuen els seus promotors i, realment, els arguments en la seva contra no tenen força? I ara, si és una entabanada. No, el que passa, més aviat, és que en sentir l'Artur Mas aquests dies tothom s'ha fet la mateixa pregunta: per què ara està malament pactar amb el govern espanyol uns quants milionets a tres anys vista i en canvi al 2001, quan manava ell, era “un gran èxit pel país”? Tothom, començant segurament per ell mateix.

Sempre afirmo que en aquest país la gent te la memòria molt curta. De peix. Però tot té un límit. I aquest límit es diu “credibilitat”. No sempre és tot tan fàcil com canviar de discurs quan un està a l'oposició, si més no quan estem parlant de la mateixa cara. Si un dirigent, o una direcció política, aposta pel “peix al cove”, la seva cara queda lligada al “peix al cove” durant una llarga pila d'anys. I no n'hi ha prou amb passar a l'oposició per començar a reclamar a tort i a dret coses com el concert econòmic. La gent, davant coses així, es fa preguntes tan senzilles com “i per què quan manaves feies exactament el contrari del que dius ara?”. Doncs això, companys i companyes. Mireu la cara de l'Artur Mas aquests dies. Mutato nomine, de te fabula narratur. En cristià: canvia el nom, i serà la teva mateixa història. Si no ara, d'aquí a un temps. No massa temps, em temo. Les alegries artificials és el que tenen: que són efímeres.

La transversalitat, l'eix dreta / esquerra i l'Scottish National Party

2009-07-08T08:00:00.005+02:00

La idea que cal prioritzar l'eix nacional sobre el social, o viceversa, és fruït d'una manera equivocada d'entendre les relacions entre ambdós. Un i altre són independents i és un error contraposar-los. És cert, però, que en molts casos acaben interrelacionant-se, però la conseqüència d'això no és que un hagi de predominar sobre l'altre sinó que, molt al contrari, el posicionament en un dels eixos acaba sovint per forçar el discurs en l'altre, i viceversa. Contra el que molts sobiranistes catalans pensen, l'Scottish National Party és justament un exemple d'això, de com un determinat discurs social (d'esquerres, en el seu cas) pot trobar el millor aliat en un determinat discurs nacional (l'independentisme, sempre en el cas de l'SNP), i viceversa, sense pretensions de contraposar l'un a l'altre ni de regatejar amb cap dels dos.

Fa uns dies llegia al diari Crònica un article d'en Víctor Terradellas, militant de Convergència i un dels rostres públics de les bases sobiranistes del partit. L'article parlava sobre la "falsa dicotomia" entre els avenços socials i nacionals que es preconitza des de certa esquerra (de vegades amb "E" majúscula). De bat a bat, l'article traspua la clàssica asserció que més enllà de les dretes i les esquerres, i fins i tot més enllà de si s'és independentista o no, el que importa és si un està a favor o en contra de "l'emancipació" de la nació catalana. Vaja, que el que importa és allò que se sol anomenar "eix nacional", que "l'eix social" és secundari, i que dins l'"eix nacional" hi caben independentistes i "nacionalistes" en un sentit ampli.

En una cosa estic mitjanament d'acord: la dicotomia entre els avenços socials i els nacionals és relativament falsa. Dic "relativament", perquè no sempre és cert que els avenços nacionals i els socials vagin "en paral·lel", com afirma Terradellas. Que un dia la selecció catalana de futbol arribi a jugar a un campionat mundial de la FIFA serà un gran avenç nacional, però no tindrà cap traducció en el nivell de les polítiques socials; i si un dia d'aquests les escoles d'elit dels Països Catalans deixen de rebre diners del contribuent que haurien d'anar a parar a la pública estarem davant un gran avenç social, però que no tindrà cap correlat immediat en l'avenç de l'emancipació nacional.

Si que és cert, però, que determinats avenços nacionals requereixen d'avenços socials, i viceversa. És difícil d'imaginar que la gent, i més en un país tan pragmàtic com el català, aposti per un projecte d'alliberament nacional que no percebin com a beneficiós en termes immediatament quotidians com el cost de la benzina o la qualitat dels serveis sanitaris. Així mateix, no cal dir que serà difícil reactivar la nostra indústria i fer una inversió forta en educació pública mentre continuem vivint en un Estat que anualment xucla prop d'un 10% del nostre PIB. I doncs, en què quedem? L'eix nacional és prioritari sobre el social? O viceversa? O l'un i l'altre no tenen res a veure? La resposta és que ni sí, ni no, ni tot el contrari.

L'eix nacional i l'eix social són termes genèrics en els que, d'una manera un tant arbitrària, situem dos tipus de debats diferents. Per un cantó, tenim els debats en que la resposta final és o "Països Catalans" o "Espanya"; per un altre, tenim els debats en que la resposta final és "més igualtat" o "més desigualtat" (és a dir, el clàssic debat entre les esquerres i les dretes). Es tracta de debats que, a nivell teòric, són plenament independents: es pot estar a favor de la independència dels Països Catalans i contra la redistribució de la riquesa, i viceversa; o a favor de la oficialitat única del català arreu del país i contra la discriminació de la dona al lloc de feina, i viceversa. Les combinacions són infinites.

Tanmateix, quan baixem de la teoria a la realitat ens trobem amb que alguns (repeteixo: alguns) d'aquests debats s'interrelacionen. Per exemple, és difícil deslligar el debat sobre el dèficit fiscal català del debat sobre la despesa pública. Si una persona de conviccions profundament progressistes, que creu que als Països Catalans cal invertir molts més diners en educació pública, arriba a la conclusió que el dèficit fiscal català és abusiu i frena aquest augment de la despesa en educació; si això s'esdevé, dic, és difícil que aquesta persona no es vegi obligada a lluitar contra el dèficit fiscal per tal de ser coherent amb la seva defensa de l'augment de la despesa pública en educació. I aquest viatge de les conviccions socials a les nacionals es pot recórrer també a la inversa.

Hi ha una altra qüestió amb la que no estic d'acord, i és amb aquesta relació que Terradellas traça implícitament entre independentistes i "nacionalistes", en sentit ampli. Francament, un servidor està cansat de veure "nacionalistes" que a la pràctica tenen pels catalans el mateix horitzó a llarg termini que tenen els suposats "no-nacionalistes" del PSC: una major autonomia, però sempre dins Espanya.

Respecte d'un i altre tema, no puc més que comentar la visió que Víctor Terradellas ofereix de l'Scottish National Party, l'actual partit al govern a Escòcia. Cito textualment:

Efectivament, la capacitat aglutinadora del nacionalisme escocès al si del SNP (Scottish National Party) té la clau en la capacitat de superar diferències polítiques -majors o menors- i situar l'eix central comú en la voluntat d'emancipació de la nació escocesa. Un fet que va defensar i lluitar amb èxit la mítica Winnie Ewing –com explicava en l’entrevista que li va fer l’any 1998 el meu bon amic Francesc de Dalmases-, fundadora del partit i anomenada afectuosament 'mare Escòcia'. Aquest fet va bloquejar qualsevol divisió entre nacionalistes i independentistes fins a l'actualitat i manté encara una línia divisòria clara entre ells i les forces unionistes angleses.

És a dir, que segons Terradellas: 1) l'SNP ha aconseguit bloquejar qualsevol divisió entre "nacionalistes" en sentit ampli i independentistes; i 2) les diferències polítiques (per exemple, s'entén, les que tenen a veure amb la distinció entre esquerres i dretes) s'han superat al si de l'SNP. Es tracta d'una idea que es troba molt estesa entre els nostres paisans, i que visualitza l'SNP com una mena de Front Patriòtic, preocupat únicament per la qüestió nacional i mancat d'un discurs social sigui d'esquerres o de dretes. Res més lluny de la realitat.

Per començar, una simple dada històrica: Winnie Ewing no va fundar l'SNP (quan aquest es va fundar, Ewing tenia uns 5 anyets), i de fet no va fer cap esforç especial per unir independentistes i "nacionalistes", sinó que sempre es va posicionar de manera clara i taxativa a favor de la independència d'Escòcia i de la defensa que de la mateixa havia de fer, sense mitges tintes, l'SNP. I en segon lloc, i més important: des del moment de la seva fundació l'SNP ha anat patint nombroses divisions, escissions i expulsions justament degut a disputes a l'entorn del caràcter independentista del partit, d'una banda, i del seu discurs social, d'una altra.

Pel que fa al seu caràcter nacional, l'SNP va néixer, efectivament, com la fusió entre un partit independentista, el National Party of Scotland, i un d'autonomista, l'Scottish Party. Tot i que d'entrada, per facilitar la fusió d'ambdues famílies, es va obviar en el primer programa del partit el dilema entre independence i devolution, el fet és que l'SNP adoptà aviat un discurs desacomplexadament independentista, que va ser el que va empènyer la independentista Winnie Ewing, en ésser escollida diputada de l'SNP pel districte de Hamilton, a proclamar davant els seus seguidors: "Pareu el món, Escòcia vol pujar-s'hi!". Tanmateix, aquest viratge cap a l'independentisme no es produí sense divisions: el propi fundador de l'SNP, John McCormick, abandonà el partit en constatar el seu fracàs a l'hora de convèncer els membres del partit que donessin suport a una agenda devolucionista en comptes d'independentista.

Tampoc no han sigut menors, al llarg de la història del partit, les disputes a l'entorn del seu caràcter social. El National Party of Scotland, a més d'independentista, era de centre-esquerra; l'Scottish Party, a més d'autonomista, era de centre-dreta. El partit romangué dins una certa ambigüitat ideològica en aquest sentit, no exempta de problemes, fins que a la dècada dels 60 va començar a sortir de l'extraparlamentarisme, moment en el qual va començar a adoptar un posicionament moderadament progressista. Això va disgustar tant els qui preferien que l'SNP fos únicament un partit independentista, ni de dretes ni d'esquerres, que s'agruparen dins la Campanya pel Nacionalisme a Escòcia (CNE); com els qui demanaven un posicionament més decididament d'esquerres, que lligués el discurs independentista amb un projecte de reforma social en favor de les classes populars. Aquests últims es van agrupar dins l'anomenat Grup del 79. També va aparèixer sobre les mateixes dates un altre corrent intern, anomenat Siol nan Gaidheal, que apuntava a les mateixes tesis que la CNE però amb un matís: SnG demanava que es deixés d'atorgar prioritat als arguments econòmics en favor de la independència, tot justificant aquesta darrera en una reivindicació essencialista de la identitat escocesa, associada especialment amb la cultura gaèlica.

Avui dia, l'SNP ha superat amb èxit tots aquests debats i, efectivament, està governant Escòcia. Però, al contrari del que assumeix Terradellas, la superació d'aquests debats no ha vingut donada per una unió entre independentistes i "nacionalistes" en un sentit ampli, ni per una pretesa indefinició del partit quant al seu horitzó social. L'SNP és per un cantó un partit obertament independentista, que té per lema "Alba heatha snein o reo"(en gaèlic: "Independència i futur d'Escòcia"); i, per un altre, un partit decididament d'esquerra socialdemòcrata, que s'ha passat les darreres dues dècades denunciant el viratge dels laboristes a la dreta, i que justament els hi ha guanyat el decisiu electorat obrer a Escòcia a base de fe'ls-hi la competència per l'esquerra. L'SNP ha promès i segueix prometent que la independència significarà més ajuts socials, més despesa en educació i sanitat públiques, més igualtat entre homes i dones, més drets pels i les immigrants, i més possibilitats d'emancipació pel jovent. L'èxit de l'SNP ha estat justament demostrar al poble escocès que allò que la majoria del mateix vol a nivell social (a saber: un Estat del Benestar tan potent com el dels seus veïns noruecs) requereix de l'Estat propi com a condició no suficient però sí necessària.

Ah! Per cert. M'oblidava d'explicar un detall sobre com van acabar els i les joves del Grup del 79, aquells qui volien que l'SNP virés definitivament cap a l'esquerra independentista. Resumint molt, la cosa és que se'ls va expulsar al cap d'un parell d'anys de constituir-se en corrent intern de l'SNP. Tanmateix, poc després de l'expulsió van ser readmesos, i a la pràctica (i amb una certa moderació) el partit va acabar adoptant els seus postul·lats. Molts dels joves líders d'aquest Grup van acabar esdevenint dirigents de l'SNP. Un d'ells es deia Alex Salmond. I a partir d'aquí, la resta de la història segur que, si fa no fa, ja us la sabeu.

Perquè sóc jove, treballador, català, d'esquerres i independentista

2009-06-05T13:14:00.002+02:00

No m'agrada que espoliïn fiscalment el meu país. No m'agrada que neguin el nostre dret de decidir, sigui sobre la independència o sobre un minso Estatut retallat. No m'agrada que cada cop que m'arriba una notícia sobre la UE sigui per dir-me que ara tinc menys drets socials. No m'agrada l'avenç de l'integrisme religiós, islàmic o cristià, arreu d'Europa. No m'agrada que als parlaments europeus, com a tantes altres institucions del Vell Continent, les dones estiguin tan evidentment infrarepresentades. No m'agrada que en nom de Déu o de la Tradició es discrimini o es persegueixi els homosexuals. No m'agrada que es consideri els immigrants una amenaça; tampoc no m'agrada allò de "papers per tothom". No m'agrada que en nom de la unitat del continent es pretengui exterminar la seva diversitat; tampoc no m'agrada que en nom d'un multiculturalisme mal entès es pretengui saltar per sobre dels drets civils, polítics i socials que als europeus ens han costat segles de lluites que encara no han acabat. M'agrada el projecte europeista, però no m'agrada gens la UE en la seva forma i contingut actuals.

I doncs, què vull? Vull uns Països Catalans lliures i socialment justos en una Europa que ha de ser dels Estats, però també dels pobles i dels ciutadans i ciutadanes. En aquestes eleccions europees Oriol Junqueras, cap de llista d'Esquerra i de l'Europa dels Pobles, és qui a casa nostra posa rostre i paraula a aquest ideal. No reformarà el continent ell solet, però anirà a parar a les files de l'únic grup polític que té la intenció real de fer-ho, l'Aliança Lliure Europea. I hi anirà en representació de l'esquerra independentista del meu país, a parlar del nostre dret a decidir, de l'espoli fiscal al que se'ns sotmet, del menyspreu de França i Espanya a la nostra llengua comuna, dels drets de les dones, del jovent, dels i les treballadores.

Perquè sóc jove, treballador, català, d'esquerres i independentista: per això aquest diumenge votaré el candidat del poble. Per això aquest diumenge votaré Oriol Junqueras.

Cinc projectes per un país i un continent

2009-06-02T18:30:00.004+02:00

Aquest 7 de juny la ciutadania catalana està convocada a les urnes per escollir els seus representants al Parlament Europeu. A banda de l'opció que es preveu amplament guanyadora, i que lamentablement no és una altra que l'abstenció; i a banda també de les opcions extraparlamentàries, els i les catalanes haurem d'escollir entre cinc grans projectes. Cinc grans maneres d'entendre el nostre país, d'entendre les nostres relacions amb l'Estat espanyol i d'entendre la pròpia Europa.

Per un cantó tenim el model de la dreta nacionalista representada pel Partit Popular, i que té el seu correlat europeu en el partit del mateix nom que opera al Parlament d'Estrasburg. Una dreta que és liberal quant a drets socials i intervencionista quan es tracta de salvar la pell dels especuladors i dels alts executius, que abomina de l'Estat quan del que es parla és d'apujar per llei el salari mínim però que demana la intervenció activa d'aquell per prohibir els matrimonis homosexuals, que es posa les mans al cap quan es parla de polítiques de gènere però que mira cap a un altre cantó quan els estudis mostren la persistent desigualtat entre homes i dones en l'accès als llocs de direcció de l'economia i la societat, que afirma que el problema és l'Estat i la solució l'individu però que entra en un atac d'histèria quan uns quants individus proclamen que volen separar-se de l'Estat que els hi ha tocat en sort i fundar-ne un de nou. Una dreta que vol una Europa més dels Estats que dels pobles, de les grans empreses més que de les grans idees, del dogma religiós més que del lliurepensament, i dels euros més que de les persones.

D'altra banda tenim un projecte que va del centre cap a l'esquerra i que està representat pel PSOE als Països Catalans (en les seves diferents versions sucursals) i pel PSE a nivell europeu. Un projecte que està majoritàriament integrat per partits que, amb les honroses excepcions de la socialdemocràcia escandinava, han vingut participant generosament de totes i cadascuna de les polítiques econòmiques i socials que han conduït a la crisi que ara volen imputar exclusivament a la dreta. No està de més recordar que el PSOE que ara va de gran defensor dels drets dels treballadors i adversari dels privilegis dels rics és el mateix que es va resistir fins el final a parlar de la crisi i de la bombolla immobiliària i que l'any 2004 va aprovar una reforma fiscal regressiva. Per no parlar d'altres partners europeus dels socialistes com Blair o Schröder, promotors de la Tercera Via, aquella socialdemocràcia que durant els anys 90 ens va intentar convèncer que les receptes econòmiques neoliberals eren les bones i que l'únic que calia fer era ajudar els individus més absolutament derrotats pel combat econòmic a recuperar-se i tornar a la càrrega. No cal dir que aquesta esquerra és tan al·lèrgica a tot el que soni a autodeterminació com ho és la dreta del PPE.

També podem escollir votar, per descomptat, les dretes autonomistes de les nacions perifèriques de l'Estat, agrupades en una efímera Coalició per Europa que deixarà de tenir efecte l'endemà de les eleccions europees, ja que alguns dels seus diputats aniran a parar a l'eurogrup liberal i uns altres al popular. Votant això, els catalans estaran votant bàsicament el pujolisme: una abrandada retòrica nacionalista que acaba traduint-se en una política social conservadora i en una discreta política de peix al cove, on tot el que tingui a veure amb la sobirania del poble català és eternament postposat sota la filosofia del "això no toca". Tant és així, que fins i tot el seu candidat, un conegut sobiranista afí a CiU com Ramon Tremosa, va començar la pre-campanya dient que a Europa no es va a parlar de sobirania. Com si hi hagués una instància internacional més important que la UE on parlar d'aquest tema. I millor que no ens preguntem què pensa aquesta dreta dels salaris mínims, de l'educació i la sanitat públiques o de les polítiques de gènere.

Per descomptat tenim també a l'horitzó el projecte de l'autoanomenada esquerra transformadora. Sens dubte que tenen un bon candidat al capdavant, com és en Raül Romeva. Sens dubte, també, que aquest bon candidat porta al darrere dos llasts: el de que la cúpula del seu propi partit no comparteix el seu entusiasme pels Països Catalans i per la seva sobirania, i el de que al cap i a la fi els seus socis de coalició son Izquierda Unida, un partit espanyol de conviccions federalistes però que de normal ha tendit a considerar la qüestió nacional com un problema secundari. D'aquesta esquerra podrem esperar bel·ligerància contra les polítiques socials conservadores que populars i socialistes impulsaran amb l'excusa de la crisi econòmica, però no pretenguem veure en ells el vehicle ideal per afrontar un dels grans reptes que la UE tindrà durant els propers anys: les lluites d'emancipació nacional que tindran lloc a llocs com Escòcia, Flandes o el nostre propi país. A més de que tampoc no podem esperar que siguin capaços d'afrontar amb maduresa els reptes mediambientals, on més d'una vegada i més de dues els veurem defensant posicionaments més basats en el tòpic que en la veritat científicament establerta.

I finalment, last but not least, tenim el projecte que al nostre país i arreu de l'Estat encapçala Oriol Junqueras i que al Parlament d'Estrasburg estarà representat pel grup de l'Aliança Lliure Europea - Els Verds. Un projecte que a l'Estat espanyol porta el nom de Europa dels Pobles i que integra les esquerres nacionals dels Països Catalans, el País Basc i Galícia, a més del partit Els Verds. Tant Europa dels Pobles com l'Aliança Lliure Europea representen el millor de la tradició progressista europea: la defensa de la llibertat del ciutadà contra el despotisme vingui de l'Estat, de l'Església o del Capital; dels drets dels pobles contra el nacionalisme obligatori dels Estats; de la igualtat contra la desigualtat; de la laïcitat contra la teocràcia; del progrés contra la reacció; i de la sostenibilitat contra la destrucció del medi ambient. En definitiva, la defensa del que podríem anomenar "el somni europeu", el mateix que proclamen els versos de l'Himne a l'Alegria. I el que és millor: comptant com a rostre visible d'aquests valors un candidat com Oriol Junqueras, un home tan valent com reflexiu que sap no només com dirigir-se al poble (que en sap, Deu n'hi do!), sinó que sap com dirigir-se també als que pretenen trepitjar el poble: mirant als ulls, amb el cap ben alt i amb les idees clares. Amb esperit d'entesa, però sense la més mínima voluntat de renúncia.

Així doncs, si el que vols són més drets civils, polític i socials per la ciutadania europea, més educació i sanitat públiques, més protecció del medi ambient i més llibertat per les nacions sense Estat del Vell Continent, no ho dubtis: vota l'Europa dels Pobles. Vota Oriol Junqueras!

Decideix-te!

2009-05-22T14:23:00.000+02:00

Sóc ateu perquè tinc raons

2009-05-21T09:25:00.003+02:00

(Aquest post és una contestació, des del respecte, a aquest altre de la Maria Vila)

Sóc ateu perquè estimant apassionadament la vida sóc conscient que ha sorgit per un fascinant procés espontani de selecció funcional, sóc ateu perquè crec que l'origen de les coses boniques que m'omplen de joia es troba en les pròpies lleis que han regit l'evolució de la matèria i això m'omple d'admiració, i perquè els misteris de l'Univers m'empenyen cada dia a preguntar-me amb més insistència sobre la seva explicació, que la Raó va abastant dia rere dia tal i com ha abastat enigmes pretèrits que semblaven irresolubles. Sóc ateu perquè sempre vull saber més i creure menys, i no em canso de preguntar i qüestionar i mirar de respondre des de l'argument i no des del desig, i sóc constant si les llums de la Raó m'il·luminen, si sempre hi ha aquesta esperança de coneixement darrere de tots els llocs on poso els peus, empés per la bellesa i les ganes d'entendre-la a més de gaudir-la i les ànsies i el desig de moments bonics. A vegades, gairebé semblant un enamorat sense remei, sospiro i mirant el cel estrellat, i baixant després la vista i contemplant les pedres, els éssers vius i les creacions de la Humanitat i només exclamo "que bé!". Sóc ateu perquè no tinc temor a mirar la realitat tal com és ni a cercar la felicitat sense remordiment. I sóc ateu perquè sempre em sembla un regal del moment el poder tornar a casa, i perquè malgrat les filigranes em consola saber que, quan no tingui un lloc on tornar, sempre el podré bastir amb les meves mans com a home lliure que sóc. Sóc ateu perquè em fascina sentir el pes de milions d'anys d'evolució còsmica a les parets d'un monestir, que és obra d'individus de carn i ós i no de l'inexistent Déu a qui va consagrat, i perquè sé molt bé com fer-ho mirant al meu voltant i pensant “tot això, i jo mateix, som el fruit de la història més meravellosa mai esdevinguda”, mentre la memòria em va portant passat, i present, i tot el que estimo i tot el que he d'estimar encara. Sóc ateu perquè sé que sóc lliure, perquè sé que no hi ha ningú allà dalt que vetlli per mi quan vaig a dormir, ni quan em desperto, de manera que la responsabilitat dels meus actes recau exactament en mi mateix. Sóc ateu perquè tinc raons per ser-ho i no tinc, per tant, cap problema en justificar-me. I no em crea cap ansietat saber que no sóc el producte de cap dissenyador intel·ligent, sinó d'aquest majestuós Arquitecte Cec que és el propi Cosmos, l'Univers antic i immens del que forma part tota vida, tot pensament, tot ésser, tota cosa que ha sigut i tota cosa que serà

Manifest: Una renda bàsica en la situació actual de crisi econòmica

2009-05-13T08:00:00.000+02:00

(Publicat a la web de la Xarxa Renda Bàsica)

La crisi econòmica afecta d’una manera molt més gran que no es pensava només fa uns mesos. Actualment tothom mínimament informat comparteix el parer que som davant una situació de crisi sense precedents des del crack de 1929. Però fa poc més d’un any encara eren molts els qui consideraven que érem en una situació econòmica dolenta, però de durada molt curta. D’acord amb aquesta visió, es tractava d’una més de les diverses crisis que hi ha hagut des de mitjan segle passat. Tot indica que això no és així.

Les conseqüències socials d’aquesta crisi són greus. Tot i que és impossible dir si a mitjan 2009 som al començament o a l’equador de la crisi (al final, és segur que no), algunes de les conseqüències ja en són catastròfiques. Especialment per als sectors de la població que han perdut la feina. L’increment de l’atur s’esdevé a una velocitat i magnituds desconegudes durant moltíssims anys. Totes les previsions fan curt en saber-se les dades reals. Cap previsió no va dir que la taxa d’atur arribaria al 17,3 % el primer trimestre de 2009, com ara sabem. Hi ha previsions d’alguns investigadors que xifren en fins al 30 % l’atur cap al final de 2010. En qualsevol cas, a mitjan 2009 el nombre d’aturats al Regne d’Espanya depassa oficialment els quatre milions. Agreuja el futur el fet de saber que la recuperació econòmica, quan finalment tingui lloc, no podrà absorbir en poc temps aquests nivells d’atur. En el millor dels casos, caldrien molts anys de creixement sostingut per a absorbir els cinc milions d’aturats a què estarem a punt d’arribar, o que fins i tot haurem ultrapassat, en el moment culminant de destrucció d’ocupació.

El percentatge de pobres de l’economia espanyola ha romàs molt estable durant les últimes dècades. La crisi econòmica comporta un augment molt ràpid de la pobresa. Han calgut taxes de creixement econòmic substancial durant els últims lustres per a mantenir la proporció de pobres propera al 20 %, mentre que la situació actual farà augmentar la proporció de persones sota el llindar de la pobresa.

L’impacte generalitzat de la crisi també ha palesat les evidents febleses d’una xarxa de protecció social deficient, fragmentada i contradictòria. El govern ha quedat obligat a activar precipitadament nombroses mesures d’urgència davant la crisi, les quals agreugen, si és possible, l’arbitrarietat i els biaixos del nostre sistema de protecció social.

Davant una situació com l’actual, creiem que la proposta de la renda bàsica, una assignació monetària incondicional per a tota la ciutadania i persones amb residència acreditada, podria suposar molts beneficis per als sectors de la població més durament afectats per la crisi. Tot i que és obvi que la renda bàsica, per importants que siguin els efectes que pogués comportar, no és cap mesura que per si mateixa pugui acabar amb la crisi, no tenim cap dubte que podria esmorteir-ne les conseqüències més dures per a aquests sectors de la població. I diguem també que el fet de defensar la renda bàsica en una situació de crisi econòmica no significa que no considerem que no hi hagi bones raons per a defensar-la també en èpoques de prosperitat econòmica. El que volem només és indicar que algunes de les qualitats de la renda bàsica que poden tenir efectes beneficiosos en situacions econòmiques estables, guanyen encara més força en una situació de crisi econòmica greu com l’actual. Per què?

En cas de perdre la feina, el fet de disposar d’una renda bàsica indefinida suposaria afrontar el futur de manera menys preocupant. Tot i que aquesta és una característica de la renda bàsica per a qualsevol conjuntura econòmica, en una situació de crisi, en què les xifres d’atur són molt més grans i les pèrdues constants de llocs de feina creixen de manera accelerada, la característica esmentada de la renda bàsica ateny més importància social. El fet de disposar d’una renda bàsica, quan el volum de l’atur és creixent i, per tant, les promeses de reinserció laboral o de trobar feina sonen a mentides pietoses, permetria assegurar, encara que fos de manera austera, el futur més immediat.

La pobresa no és només privació dels mitjans materials d’existència. La pobresa es tradueix també en dependència de l’arbitri o de la cobdícia d’altri, trencament de l’autoestima, aïllament i compartimentació social de qui la pateix. En una situació de depressió econòmica en què, com hem dit, els percentatges de pobresa augmentaran de manera significativa i aviat podrien arribar a una proporció d’un pobre per cada quatre habitants, la renda bàsica suposaria un bon dic de contenció d’aquesta onada de pobresa.

Una renda bàsica constituiria, així mateix, un poderós incentiu per a la recerca de feina per a tothom qui l’ha perduda, atès que, a diferència de les prestacions condicionades que hi ha ara, no desapareixeria com a tal quan hom comencés a cobrar un salari. La renda bàsica eliminaria l’anomenat parany de l’atur, la qual cosa permetria afrontar la recerca de feina amb més eficàcia i menys pressions coercitives per als treballadors, les quals acostumen a redundar en la proliferació de feines mal pagades, escassament qualificades i de poca productivitat, i obriria perspectives interessants per al creixement de l’ocupació a temps parcial triada voluntàriament.

El fet de percebre una renda bàsica suposaria reduir el risc en el moment d’endegar determinades activitats d’autoocupació. A grans trets, hi ha dos tipus d’emprenedors: els qui tenen un suport (familiar, la major part dels cops) que els permet plantejar-se un petit projecte empresarial de manera raonablement segura, i aquells per als qui l’autoocupació és l’única sortida laboral. En el segon cas, el risc en què hom incorre no és només perdre la inversió, sinó també els mitjans de subsistència, la qual cosa fa que qualsevol decisió d’inversió acostumi a resultar molt més atzarosa. Però el risc no acaba aquí: sovint, la manca de capital inicial retreu emprenedors potencials. La renda bàsica, en canvi, permetria als emprenedors del segon tipus capitalitzar el petit projecte empresarial i, alhora, no dependre tant de l’èxit per a sobreviure. En una situació depressiva, la renda bàsica, a més de ser un incentiu sempre més gran per a emprendre projectes d’autoocupació que si no hi és, suposaria una garantia més gran per a poder afrontar, encara que fos parcialment, les eventualitats d’un possible fracàs en una iniciativa d’aquest tipus, com també la possibilitat d’emprendre’n una altra amb més possibilitats que l’anterior.

En una situació de crisi econòmica, els atacs als llocs de treball i als salaris són freqüents: el Fons Monetari Internacional, el Banc d’Espanya, el Banco Bilbao Vizcaya-Argentaria o la patronal CEOE, entre altres organismes, s’han manifestat sense miraments partidaris de la moderació salarial, l’acomiadament procedent, l’abaratiment del “factor treball” i la retallada de les pensions i de la protecció social. Assistim a un anunci permanent i renovat de presentacions d’expedients de liquidació o de regulació de plantilla, a banda de les innumerables petites empreses que tanquen directament les portes. Les lluites de resistència de més o menys intensitat per a intentar evitar els acomiadaments i el deteriorament de les condicions de treball són freqüents. D’entrada, la renda bàsica podria jugar un paper de caixa de resistència en les lluites dels treballadors per a defensar els llocs de treball. La crisi econòmica pot desembocar en un gran retrocés de conquestes socials durament assolides.

La renda bàsica podria ser un instrument eficaç per als treballadors per a resistir a aquest retrocés, com també una idea imaginativa per al reforçament i la redefinició d’aquestes conquestes socials, incorporant-hi els principis de més individualització, integració en el sistema fiscal, progressivitat, redistribució, lluita contra l’estigmatització i universalitat de la protecció.

La crisi actual ha palesat que, quan interessa i es considera necessari, s’utilitzen quantitats de fons públics enormes per a intentar salvar una situació provocada pels qui van apostar sense el més petit fre per la màxima rendibilitat de l’especulació financera. El volum dels recursos a mobilitzar o la complexitat política i administrativa no són, per si mateixes, raons per a oposar-se a considerar propostes importants i d’envergadura com ara la renda bàsica.

Aquestes són algunes de les reflexions que ens animen a presentar a organitzacions socials, partits polítics, sindicats, moviments socials i a la ciutadania en general aquesta proposta social, la renda bàsica, perquè sigui considerada seriosament com a instrument per a evitar les conseqüències de la crisi als sectors socials que, a més de ser els més perjudicats, no són en absolut els responsables que s’hagi desencadenat.

S’acaba de crear una subcomissió al Parlament espanyol per a estudiar la conveniència d’una renda bàsica. És un bon moment per a explicar les possibilitats d’aquesta proposta social. A la bibliografia acadèmica especialitzada fa temps que aquesta idea es discuteix amb rigor científic i que es presenten i consideren alternatives diverses referents a com finançar-la, com també a com concretar-la políticament. Creiem que ha arribat l’hora d’afegir al rigor acadèmic i científic la voluntat política per a avançar pel camí de la renda bàsica.

La precarietat i la inseguretat econòmica s’estenen a tort i a dret, fins al punt d’afectar sectors socials que, en un passat gens llunyà, gaudien de graus considerables de seguretat socioeconòmica. En aquest context la renda bàsica, com a xarxa material garantida universalment mitjançant una reforma del sistema impositiu, apareix com una via per a reforçar i millorar la seguretat material del conjunt de la població, condició necessària per a exercir la ciutadania.

T'agafo la paraula, mare d'en Jordi

2009-05-11T08:00:00.001+02:00

En Jordi Casals és un bon tio. No sempre estem d'acord en tot, però aprecio molt la seva capacitat de dialogar i raonar amb qui no pensa com ell. I el fet és que, més enllà d'algunes qüestions polítiques immediatísimes, en Jordi i jo volem quasi mil·limètricament el mateix pel nostre país. Sovint té grans idees i millors paraules per expressar-les. Però avui cedeixo la paraula a la seva mare, que segons el propi Jordi informa, ha parit la següent i lapidària sentència:

"En aquest país no es necessiten més partits independentistes, sinó més votants independentistes"

Estic 100% d'acord amb aquesta frase. Segurament per això estic com estic, militant a l'únic partit independentista parlamentari i sorprenent-me per igual de que uns marxin del partit, de que uns altres els convidin a marxar i de que s'insisteixi en mantenir una estratègia que fa dos anys que ens està fent perdre votants a mansalva. Li agafo, doncs la paraula a la mare d'en Jordi: definitivament, necessitem més votants independentistes. I com que fa anys que l'únic partit independentista del Parlament de Catalunya perd vots i escons, potser que ens replantegem què estem fent. Hi haurà qui pensi que tot és culpa de les divisions internes. Arribats aquí, convido simplement a mirar la cronologia dels fets.

El republicanisme europeu (i mundial, si m'apures) que ve

2009-05-07T08:00:00.003+02:00

L'actual centreesquerra europeu està bàsicament articulat a l'entorn del Partit dels Socialistes Europeus, reflex del que s'esdevé al món, on el centreesquerra està majoritàriament integrat a l'Internacional Socialista. Tanmateix, les estructures i el discurs de l'espai socialdemòcrata resulten incòmodes per determinats i importants partits de centreesquerra, i són també refractàries a l'entrada al seu si de partits progressistes partidaris de l'alliberament de les nacions sense Estat d'Europa i del món. Aquestes forces estàn objectivament interessades en recuperar la identitat del republicanisme d'esquerres, avui diluït dins la socialdemocràcia però que als inicis de la Contemporaneïtat va estar al capdavant de les esquerres europees i occidentals i que pot proporcionar el discurs necessari per construir un bloc de centreesquerra alternatiu primer, i superador més tard, a la socialdemocràcia mundial, tot presentant tres aspectes que aquesta només pot integrar incòmodament: els drets dels pobles, la radicalitat democràtica i la pluralitat ideològica interna.

Al número 154 de l'Esquerra Nacional va aparèixer un interessant article de l'amic Jordi-Eduard Perales. En Jordi-Eduard, secretari de la sectorial de política internacional d'Esquerra i ex-coodirector de l'Aliança Lliure Europea (l'europartit al que està adscrit ERC), hi reflexionava sobre el futur d'aquesta última formació. L'article comença explicant que, fins fa relativament poc, els partits polítics europeus amb prou feines tenien entitat pròpia, esdevenint bàsicament les marques europees de cadascun dels seus socis nacionals, regionals o estatals. La progressiva importància que ha anat guanyant el Parlament Europeu ha fet, però, que els europartits es vegin cada cop més necessitats d'adquirir una plataforma estructural i ideològica pròpia que solidifiqui les aportacions dels diferents membres i doni al partit en qüestió una visió clara de l'Europa que es vol construir.

Un cas típic d'aquest procés és el de l'ALE. Nascuda com a vaga aliança entre les esquerres nacionals de diferents nacions sense Estat de la UE, l'ALE ha anat construint amb el temps un discurs propi referit ja no només a com han de ser les parts integrants de la UE, sinó a com ha de ser la UE mateixa: progressista, federalitzant i respectuosa amb els drets de les nacions sense Estat. El projecte de l'ALE, però, té un llast paradoxal que implícitament Jordi-Eduard reconeix, i és que es tracta d'un projecte destinat a morir a mida que vagi aconseguint els èxits que es proposa. Al cap i a la fi, si se suposa que l'ALE aixopluga els nacionalistes d'esquerres de les nacions sense Estat de la UE, és d'esperar que un cop aquestes nacions passin a tenir Estat els seus partits de centreesquerra abandonin l'ALE per passar a formar part d'algun altre partit polític amb més volada, format per partits d'abast estatal. I això, resumint, significa que per exemple quan l'SNP aconsegueixi l'Estat escocès que pretén construir, tindrà pocs incentius per quedar-se a l'ALE en comptes de passar-se al Partit dels Socialistes Europeus amb tota la resta del centreesquerra de la UE.

Cal, doncs, que l'ALE es doti d'una identitat ideològica pròpia que li permeti deixar de ser la versió independentista-federalista del Partit dels Socialistes Europeus per passar a ser un partit que pugui ser també atractiu per a partits de centreesquerra estatals. I en Jordi Eduard apunta cap a un bon objectiu: el de que l'ALE esdevingui l'embrió de la recuperació del republicanisme federal europeu. Un espai polític que abans de la Segona Guerra Mundial tenia entitat pròpia arreu d'Europa, expressada per exemple en l'Izquierda Republicana d'Azaña, el Parti Radical et Radical-Socialiste francès, el garibaldisme italià, el galleguisme d'esquerres de Castelao, l'Acció Nacionalista Basca d'abans de la Guerra Civil espanyola o, per descomptat, la nostra Esquerra Republicana de Catalunya.

Les diferències entre l'espai republicà i el socialdemòcrata eren, en aquells temps, diferències d'enfocament i de matís, més que de programa immediat. Ambdós espais tendien a defensar el sufragi universal, l'expansió dels drets socials, civils i polítics i la socialització de la riquesa. De fet, la socialdemocràcia va ser fundada per republicans d'esquerres (com Marx o Engels) que, recollint l'herència de les revolucions republicanes dels segles XVIII i XIX, van renunciar al vell programa republicano-democràtic d'universalitzar la propietat privada (el programa, per exemple, d'un Jefferson) i van identificar en la mateixa propietat privada i en el capitalisme l'origen, a la societat moderna, de la dependència econòmica que els clàssics del republicanisme han denunciat sempre com a origen d'una dependència civil que fa impossible la llibertat republicana. Per tant, no és estrany que en els programes electorals (que, lògicament, fins i tot els socialdemòcrates volien aplicar abans que arribés la Gran Revolució Proletària, i que per tant es referien a qüestions molt immediates) republicans d'esquerres i socialdemòcrates presentessin propostes sovint idèntiques.

Tanmateix, la socialdemocràcia feia una aposta econòmica a llarg termini molt clara (la nacionalització dels mitjans de producció) i estava arrelada sobretot entre el proletariat industrial, en tant que l'esquerra republicana europea tendia a ser interclassista i dirigida per la petita i mitjana burgesia, cosa que de retruc feia que al seu sí convisquessin tant partidaris del socialisme (entés, com dic, com a nacionalització dels mitjans de producció) com de formes de socialització de la riquesa que no aspiraven a l'abolició del capitalisme. Degut a aquesta heterogeneïtat, a la coincidència pràctica amb els programes mínims dels socialdemòcrates i a la major clientela electoral obrera d'aquests últims, aquest espai republicà de centreesquerra acabà absorbit arreu d'Europa un cop acabada la Segona Guerra Mundial, quan els socialdemòcrates van acabar de descafeinar la seva aposta per la revolució socialista, tot postposant-la per un etern demà. Així mateix, els republicans democràtics sempre van posar un major èmfasi en la lluita pels drets civils i polítics que no pas els socialdemòcrates, pels quals aquells esdevenien eines per arribar a allò que realment es perseguia: els drets socials i, a la llarga, el socialisme.

Tanmateix, actualment la construcció d'un espai de centreesquerra superador (que no ben bé alternatiu) de la socialdemocràcia esdevé, cada cop més, una necessitat per moltes forces polítiques europees. D'una banda ens trobem partits de centreesquerra de nacions sense Estat que no son ben rebuts a la família socialdemòcrata europea, formada per partits estatals poc amics d'això de l'autodeterminació dins la UE. D'altra banda ens trobem també grans partits de centreesquerra sorgits recentment que, pel motiu que sigui, no semblen simpatitzar amb la idea d'integrar-se al PSE; és el cas, assenyaladament, del Partito Democratico italià, fruit d'una fusió entre un partit membre del centrista Partit Demòcrata Europeu i un d'afiliat al Partit dels Socialistes Europeus; naturalment, els dos sectors rebutgen per igual anar a parar al partit de l'altre.

En tots aquests casos, la pertinença a un partit de centreesquerra que recuperi els vells valors republicans que van presidir el naixement de la pròpia socialdemocràcia (i que aquesta ha oblidat amb el temps), com són la llibertat, la igualtat i la fraternitat, pot esdevenir un bon punt de trobada per a totes aquestes forces de centreesquerra que estan faltes d'un referent europeu estable i sòlid. L'ALE pot esdevenir, si s'ho proposa, el pal de paller de la construcció d'aquest nou espai de centreesquerra europeu. Igual com el centredreta del Vell Continent disposa de tres grans grups europeus on trobar-se (el Partit Popular, d'una dreta més clàssica, el Partit Demòcrata, més centrista, i el Partit Liberal-Demòcrata, més liberal), així mateix el centreesquerra europeu pot contemplar com un signe de riquesa l'existència de dos grans partits de centreesquerra, un arrelat a la tradició socialdemòcrata i una altra a la republicana federal.

Tenint en compte que no estem parlant de dues tradicions contraposades sinó que s'han entrecreuat al llarg de la seva història, la formació d'aquest segon bloc de centreesquerra hauria de servir per dues coses. La primera, a curt termini: formar majories parlamentàries conjuntament amb la socialdemocràcia europea per tal d'imprimir un rumb progressista a la UE i, al mateix temps, per forçar aquella a acceptar i defensar tota una sèrie de punts on no sol sentir-se còmoda (defensa dels drets lingüístics de les minories, del dret a l'autodeterminació dels pobles i de l'aprofundiment de la democràcia participativa). La segona, a llarg termini: servir de revulsiu per a que els propis partits socialdemòcrates renovin el seu llenguatge, projecte, discurs i fins i tot estètica, tot allunyant-los tant de la famosa Tercera Via (que, en el fons, no és sinó l'adopció d'un discurs econòmic neoliberal combinat amb fòrmules progressistes en matèria de drets civils i polítics) com de les fórmules més escleròtiques de la socialdemocràcia clàssica. Aquest nou republicanisme hauria de dur a terme, pel centreesquerra, la mateixa tasca que el neoliberalisme va dur a terme pel centredreta: revigoritzar i afirmar sense complexes els valors més vells i clàssics de l'esquerra més primigènia i, alhora, traduir-los en propostes atractives per l'electorat del segle XXI.

Tenint en compte el moment en que ens trobem sens dubte és una tasca titànica. Tenint en compte que l'ALE és quarta força (coaligada amb Els Verds) al Parlament Europeu, sens dubte és possible somiar amb dur-la a terme amb èxit i, el que és més important, posar-se a treballar per aconseguir-ho. Si l'ALE adopta aquesta perspectiva i se'n surt, pot esdevenir l'inici de la construcció d'una estructura internacional que, sota el signe dels valors del republicanisme democràtic, aplegui el centreesquerra a nivell internacional, d'una manera similar a com ho ha fet la Internacional Socialista durant tots aquests anys però esdevenint atractiva, també, per formacions de centreesquerra a les qui l'etiqueta "socialista" pot resultar incòmoda, com ara (assenyaladament) el Partit Demòcrata dels Estats Units. Només aleshores el centreesquerra mundial estarà en condicions de donar respostes globals als reptes globals. I el que és més important: amb els valors clars i el programa adaptat als temps que corren.

En un moment en que la crisi econòmica creada per uns pocs afecta a tants, i en que s'han demostrat per tant les limitacions del sistema democràtic i de l'economia de mercat tal i com esta organitzades avui dia, cal que algú alci la veu no per defensar propostes antisistema de dubtosa viabilitat, ni per acceptar acríticament els postulats econòmics del neoliberalisme (tal i com ha vingut fent la Tercera Via), sinó per recordar que els grans valors de la tradició republicana (Llibertat, Igualtat i Fraternitat) només són concebibles en un món on els hospitals i les escoles són públics i gratuits; on les persones no són discriminades en raó del seu sexe, ètnia o orientació sexual; on el naixement a una familia treballadora no coarta el dret del nen o nena a formar-se i pujar en l'escala social sobre la base del seu esforç; on ningú no ha de demanar permís a ningú per subsistir; on els governants són permanentment controlables (i controlats) pel poble; on el poder religiós està obligat a mantenir-se lluny de l'espai públic; i on els pobles són els únics amb dret a fer i desfer Estats i a traçar i esborrar fronteres. No m'invento res de nou, ni demano a ningú que ho faci. Amb recuperar els ideals dels revolucionaris republicans dels segles XVIII i XIX, de gent com Paine, Mazzini, Wollestonecraft, Jefferson, Robespierre o (per dir algú de casa nostra) Almirall, n'hi ha prou. El que deia: els valors de l'esquerra de sempre aplicats a l'Europa (i al món, si m'apures) d'avui.

Espoli fiscal, sive crisi econòmica

2009-05-01T08:00:00.002+02:00

Abans d'ahir vaig tenir ocasió de deixar-me caure per Badalona per anar a un sopar organitzat per la secció local d'Esquerra on hi havia, com a convidat d'excepció, l'historiador i eurocandidat republicà Oriol Junqueras. Com és de rebut, va amanir el seu discurs amb diverses anècdotes històriques que a tots i a totes ens van divertir, o entristir, o posar els pels de punta. Però més enllà de les anècdotes, el discurs de Junqueras va ser formidablement sòlid i enriquidor En particular, va aportar imatges ben suggerents a l'hora de difondre la causa (per exemple, que xifres en mà Espanya costa anualment, a cada català, gairebé 1000 euros més que el que costarà a cada nord-americà el Pla Obama). I va fer una crida a tota la militància d'ERC a que fem quants més militants millor, afirmant que en falten molts si el que volem és arribar a la independència. Una afirmació ben refrescant en un moment que sembla que no tothom té clara aquesta obvietat.

Però de tot el seu discurs, em quedo en especial amb una idea, i és que els i les catalanes patim, no una crisi econòmica, sinó tres. Patim la crisi financera mundial, la que afecta tot el globus des de Washington fins a Tokio passant si cal per Kinshasha. Patim, també, la crisi específica de l'estat espanyol, la que va associada a la bombolla immobiliària alimentada i consentida per PP i PSOE (i CiU, caldria dir, en el cas del Principat). I patim, finalment, el que deia més a dalt: l'espoli fiscal mil vegades denunciat i mai resolt. Un espoli fiscal els efectes del qual els pateixen principalment els membres de les classes populars, animin la selecció que animin quan arriba una Eurocopa.

Per tant, quan aquest Primer de Maig recordem (com és de rebut) que ha sigut el neoliberalisme i la desregulació els que han portat el món a l'abisme econòmic en que es troba, no serà inconvenient recordar que als Països Catalans les classes populars tenen l'ajut inestimable d'Espanya a l'hora de passar-les encara més magres. Quan recordem, com és de rebut, que la crisi no hem de pagar-la els de sempre; quan recordem que la crisi no pot ser una excusa per retallar prestacions socials sinó, tot el contrari, un motiu més per acabar amb el subdesenvolupament de l'Estat del Benestar als Països Catalans; quan recordem totes aquestes coses, dic, caldrà recordar també que els diners per fer tot això es destinen a salvar entitats bancàries espanyoles, engrandir el Madrid pseudoimperial nou de trinca i finançar un Ministeri d'Indústria que perd la vida per assegurar-se que no es tanquin fàbriques a Extremadura però que roman indiferent davant la catàstrofe industrial que cau sobre el nostre país.

Aquest Primer de Maig, en que la crisi econòmica i l'espoli fiscal van de la mà a l'hora d'empitjorar la prosperitat i els drets socials dels i les catalanes, cal que recordem que la lluita per la justícia social al nostre país, si vol ser realista, ha d'anar forçosament de la mà de la lluita per un Estat català independent. Que, a casa nostra, els ideals republicans de llibertat, igualtat i fraternitat només seran plenament assolibles en una República Catalana.

L'escissionisme i l'expulsionisme, malalties infantils de l'independentisme

2009-04-24T18:18:00.010+02:00

Sembla una llei de la història (si tal cosa existís) que l'independentisme català està condemnat a un etern cicle de creixement-escissió-creixement-escissió. Fa 20 anys l'MDT, havent assolit un creixement important en poc temps, s'escindia en dues faccions que en reivindicaven les sigles i lluitaven entre si al més pur estil de La vida de Brian. Uns anys després, bona part dels dos sectors es retrobaven al si de l'ERC dirigida per Àngel Colom i renovada vers l'independentisme; una ERC que també va experimentar un important creixement abans de viure l'escissió liderada pel propi Àngel Colom, que acabà en un estrepitós fracàs. Anys després, ERC tornava a créixer fins els espectaculars resultats electorals dels anys 2003 i 2004. Ara, només sis anys després, ja tenim de nou un partit on uns insinuen escissions i uns altres expulsions.

Cert és que el polèmic article de Joan Carretero juga amb una ambigüitat calculada que, per cert, trenca amb el mite de que el de Puigcerdà és home de paraules directes i clares. Ja fa temps que dins RCat es viu un fort debat intern a propòsit de la possibilitat de marxar del partit, i segurament l'ex-conseller ha volgut llençar un globus sonda a veure què passava. Una opció, al meu parer, poc assenyada: als llocs, o s'hi està o no s'hi està. I no trobo de rebut l'excusa de que “els mitjans han interpretat el que han volgut”: si Carretero volgués desmentir que marxa d'ERC ja ho hauria fet.

Però si l'actitud de Carretero em sembla incorrecta, encara m'ho sembla més la de la direcció del partit. En comptes de fer el que se suposa que han de fer (cridar a la calma, dir que Carretero s'equivoca si marxa, recordar que ERC és el pal de paller de l'independentisme), s'han felicitat públicament per la possible marxa de l'ex-conseller i pràcticament l'han convidat a que plegui com més aviat millor. Ho han fet ni més ni menys que el president del partit, el màxim representant a les institucions i el portaveu. El gran argument per justificar aquesta irresponsable actitud és que Carretero no és d'esquerres. Deixant de banda les consideracions que em pot merèixer el pretès progressisme de més d'un dirigent del partit, i deixant de banda també que aquest argument l'esgrimeixen els mateixos que van fer Carretero conseller de Governació, el fet és que al líder de Reagrupament.cat sens dubte li pesa més la “C” que la “E” de les sigles del partit. Com, per cert, li passa a una part important de la nostra militància i del nostre electorat (no a un servidor, per cert).

Algú dirà que, de ser així, millor que marxi també aquest electorat i aquesta militància. Com si anéssim sobrats de militants i de votants, o com si a gent com en Pere Esteve, ex-secretari general de Convergència, se li hagués demanat un certificat de puresa ideològica abans d'entrar a ERC. Partint de la base que ERC és un partit que se suposa que ha d'abastar l'espai que va del centre cap a l'esquerra, i de que té una declaració ideològica molt clara amb uns objectius ben definitis (la independència, la justícia social i la república), qui ho subscrigui hauria de ser ben rebut independentment del seu ordre de prioritats o de que pugui no combregar amb un punt concret de l'ideari del partit.

Jo, que sóc més que pesat insistint en la idea que Esquerra és i ha de ser independentista i d'esquerres (sense prioritzar ni una cosa ni la altra), estic encantat que hi hagi independentistes no-tan-d'esquerres o progressistes no-tan-independentistes que s'apropin a votar-nos i a militar-hi. Mentre respectin la declaració ideològica del partit (i els que prioritzen la “E” sobre la “C” o viceversa ho segueixen fent), benvinguts siguin. Els partits grans i de govern, com el PP, el PSOE o CiU, juguen justament a tocar tots els pals possibles de l'espectre electoral mentre la fidelitat a un nucli dur d'idees i valors comuns es manté més o menys clara. Sens dubte, mai no veurem Artur Mas defensant el comunisme, però si que el veurem en companyia tant de gent que es considera a si mateixa socialdemòcrata com d'ideòlegs neoliberals à là Sala i Martin.

Sigui com sigui, el que no és possible és pretendre que aquest país s'alliberi a base d'estar cada dos per tres agafant la principal força independentista del moment i separant-la en capelletes mútuament enfrontades i convençudes que la del costat està formada per traïdors. Per molt crític que un pugui ser amb el rumb de la direcció del partit, la única via realista per esmenar-ho és des de dins, no des de fora: cada cop que ERC ha patit una escissió aquesta ha acabat arxivada al calaix dels fracassos històrics del catalanisme. Això hauria de fer reflexionar aquells qui puguin estar temptats de promoure-la, per molta bona voluntat que tinguin, per molta frustració que els generi l'actual estat de coses a Esquerra o per molta confiança que tinguin en la figura de Joan Carretero. Així mateix, el fet que Esquerra porti ja uns anyets de derrota electoral en derrota electoral hauria de fer reflexionar els entusiastes de les expulsions en si el partit va sobrat d'efectius com per anar-se'n treient de sobre.

Calma i bons aliments, doncs, i tothom a treballar per fer que l'únic partit independentista parlamentari del nostre país deixi de desagnar-se electoralment i torni a remuntar el vol. Sigui des de la defensa del continuisme, sigui des de la del canvi, la feina de qualsevol independentista d'esquerres està dins d'Esquerra, no fora. I ens hem de felicitar de que hi entri gent, no de que marxi. El que és increïble és que aquest missatge, que és el que qualsevol direcció de partit ofereix en públic com a posicionament oficial en moments com els que està vivint ERC, hagi sigut únicament defensada per un sector crític com és Esquerra Independentista.

Esquerra Independentista: Sí podem

Uriel Bertran: Fem-ho des d'ERC

Jordi Casals: La insinuació d'un nou partit

Visca la República!

2009-04-14T08:00:00.000+02:00

Música a la sala d'espera

2009-04-09T12:31:00.003+02:00

Ja, ja sé que estan passant moooooooltes coses molt interessants i que no estic parlant de res, però és que porto unes setmanes (i en general uns mesos) absolutament de bòlit. Passades les vacances tornaré a la càrrega, I promise. De moment deixo als meus lectors més fidels (aproximadament tres) una mica de música per amenitzar l'espera. Què tal Tete Montoliu?

Amnèsia, donuts i un tal Xavi

2009-03-31T13:08:00.004+02:00

Hi ha un secret que mai no he explicat: sóc membre de l'Associació Catalana d'Amics dels Donuts. Som una societat discreta però molt estesa; tenim uns 10.000 socis. La història d'aquesta associació és un pel erràtica en quant a lideratges. Primer ens dirigia un tal Joan, però se'l considerava poc independent respecte de Amigos de los Donuts (els nostres veïns espanyols), i un grup de joves renovadors el van descavalcar. Entre ells, un tal Xavi. S'hi va posar un tal Palomino al capdavant de tot, però al Xavi no li acabava d'agradar i, juntament amb un altre Joan i un tal JL, es van dedicar a segar-li l'herba sota els peus. Segurament calia fer-ho, però el que sorprenia era la virulència i la publicitat de tot plegat. En Palomino va acabar per marxar i fundar una efímera Associació d'Amics dels Croissants.

I així, en Xavi i en Joan II van recolzar el lideratge d'en JL. Que, certament, tampoc no els va acabar d'agradar. I tot i que en JL va aconseguir grans triomfs per l'Associació, en Xavi i en Joan II el van anar acorralant d'una manera tan pública que fins i tot cridava l'atenció dels humoristes, que no van trigar a fer-ne una caricatura. Finalment, en JL, després d'unes quantes relliscades, va haver de plegar. Contra el que en Xavi esperava, aquest cop no ho va tenir tan fàcil per fer que el seu candidat (en Joan II, of course) s'alcés amb la victòria: fins a tres rostres més aspiraven a dirigir la cosa. Malgrat això, en Joan II va aconseguir la victòria en minoria, que per cert a en Xavi li va costar, pel desgast rebut, el seu lloc de Responsable del Sucre Glacejat.

El més curiós de tot plegat és una anècdota que va passar fa poc. Resulta que un grup d'associats, encapçalats per un tal Oriol (crec que es deia Oriol o alguna cosa semblant), van decidir recollir signatures per reclamar una consulta als associats i associades sobre un tema que els afectava a tots i totes. En Joan II va respondre a la demanda llençant pilotes fora i dient que l'Oriol només ho estava fent per desgastar-lo. I en aquestes que en Xavi, que en el fons no és mal noi però que no té massa bones maneres, va sortir amb que "si no us agrada la direcció de l'Associació, podeu marxar".

Sent un dels signants, jo em vaig quedar de pedra per dues raons. Primer, perquè entre demanar una consulta sobre un tema i demanar la dimissió de la direcció donutaire hi ha un forat de donut (un abisme, pels profans); i segon, perquè em sorprenia l'amnèsia d'en Xavi. Que jo recordi, ell no va marxar quan no li agradava en Joan I, ni quan no li agradava el Palomino, ni quan desconfiava d'en JL i el criticava a banda i banda de l'Associació. No només no va marxar en cap d'aquests casos sinó que es va preocupar d'aconseguir que els esmentats acabessin per plegar.

Després, clar, hi ha l'anècdota de quan el Joan II i els seus (entre ells el Xavi) van dir que no acceptarien les signatures. Però això ja és una altra història; i em disculpareu, però ara he d'anar a menjar-me un donut. Al cap i a la fi, jo no sóc dels que marxen.

Ser jove no és cap delicte

2009-03-23T05:22:00.003+01:00

El títol d'aquest post pot semblar un tòpic, però crec que cal repetir-ho fort com feia temps que no. Les càrregues policials de la setmana passada, on els assistents a les manifestacions crítiques amb el Procés de Bolonya (entre ells, diversos amics i companys meus) van ser agredits pels Mossos d'Esquadra, demostren fins a quin punt ser jove, avui dia, equival a estar instantàniament sota sospita. I ho dic per diversos fets que em criden l'atenció, tant de les càrregues policials com de les reaccions que van suscitar:

1) La delirant simetria establerta pels opinadors d'aquest país entre Mossos i estudiants manifestants. Segons diuen cal condemnar per igual la brutalitat policial i la “violència estudiantil”. Una simple ullada a les imatges revela que l'estudiant més violent amb prou feines intentava defensar-se. No va ser un “enfrontament”, va ser una agressió en tota regla d'uns (els Mossos) contra els altres (els estudiants). Però clar, veure quatre joves al carrer manifestant-se i rebent atonyiades per part de la policia suscita ràpidament, entre la gent benpensant d'aquest país, la miserable consigna “alguna cosa hauran fet” que serveix per justificar les violències injustificables.

2) La doble moral a l'hora de jutjar les agressions segons qui les rebi. Com que a la manifestació del vespre de dimecres van rebre també uns quants periodistes, l'endemà la càrrega era criticada durament per tots els mitjans advertint (això sí) que la "violència" estudiantil (inexistent i imaginada, naturalment) també era condemnable.

3) La pèssima excusa presentada pels Mossos per justificar les càrregues. Atès que cap imatge registrava cap provocació violenta contra la policia, la justificació esgrimida va ser que els i les manifestants "estaven bloquejant el transit". Curiosament, quan el trànsit el bloqueja una manifestació contra la guerra d'Iraq o una protesta pagesa amb tractors inclosos, no hi ha càrregues que valguin. Com és que, finalment, els únics que reben són sempre els joves?

Que ningú s'enganyi: l'únic delicte que van cometre els manifestants de dimecres va ser el de ser joves i atrevir-se a protestar al carrer en un país on la policia, també l'autonòmica, encara arrossega molts tics d'una època no tan passada en que no havia de donar compte a ningú quan atonyinava algú. Només amb això, ja n'hi ha per demanar la dimissió del conseller Joan Saura, com correctament han fet diverses seccions barcelonines de les JERC. I, també, per preguntar-li d'una vegada al conseller Huguet on carai s'ha ficat en tot aquest afer, perquè tant les protestes com les càrregues han sigut conseqüència directa de la seva deixadesa a l'hora de buscar i aconseguir el diàleg amb la comunitat estudiantil.

I entre la brutalitat dels Mossos, la misèria moral dels opinadors i la deixadesa dels nostres governants se suposa que els que "alguna cosa hem fet" som els joves. Doncs no: ser jove no és cap delicte. Per més que sembla que a alguns ja els hi agradaria.

Viure per la política, viure de la política

2009-03-09T08:00:00.000+01:00

Ni un refugi de ganduls ni una ganga de feina: la política professional és un ofici esforçat, dur i no sempre gratificant, de manera que no resulta en absolut apropiat qualificar el polític professional de “vividor”. A més, la professionalització de la política és el que permet que no només s'hi puguin dedicar els rics. Evidentment, la política professional comporta el perill constant que el polític acabi més preocupat per progressar en la seva carrera professional com a tal polític que no pas en governar i representar el poble i el seu partit com li dicten els valors que se suposa que defensa; però es tracta d'un risc que converteix la política professional en un mal que, no obstant, no deixa de ser menor i necessari. Avui dia, només es pot viure per la política si en alguna mesura es viu de la política. El problema no ve quan una persona viu de la política; el problema real i quasi insalvable ve quan la persona només pot viure de la política perquè mai ha fet mèrits en cap altre camp on pugui desenvolupar una carrera professional. És aleshores quan el viure per la política deixa d'estar en plànol d'igualtat amb el viure de la política per passar, inevitablement, a quedar darrere seu. I és aquí quan el polític professional deixa de tenir criteri polític propi i passa a adoptar incondicionalment el de l'aparell de partit del que depèn la seva estabilitat econòmica i laboral, sota l'amenaça latent que aquesta dependència comporta.

El polític professional és un espècimen amb molta mala premsa avui dia. Tant és així, que els propis polítics professionals solen negar, a la que poden, que ho són. Quan un es dedica a la cosa pública, sempre vesteix bé exhibir currículum a l'empresa privada, al món acadèmic o en general a qualsevol àmbit més o menys aliè a la política. La pregunta és per què es produeix aquest fenomen; per què la figura del polític professional cau tan antipàtica? Ve al cap, sens dubte, ha una primera crítica que se li dedica al polític professional; segurament la més estesa i, com sol passar en aquests casos, la més equivocada i infantil. Consisteix a afirmar que una persona que viu exclusivament de la política és, en algun sentit, un “vividor”; que, d'alguna manera, ser un polític professional és una ganga, una feina que en realitat no és tal, un refugi per trepes i ganduls (em deixo els frikis, que em disculpi aquell).

Dic que aquesta crítica és equivocada i infantil perquè, amb poques excepcions, la gent que viu de la política fa més hores que un rellotge i viu sotmesa a unes pressions i a un ritme que moltes vegades no es contemplen al món de l'empresa privada. Un diputat, un director d'agència o un funcionari de partit no només han de preocupar-se de fer una jornada laboral com qualsevol treballador (full-time en no pocs casos), i no només s'han de preocupar de batre's contra enemics ferotges que volen eliminar-los del mapa com li passa a qualsevol empresari o directiu, sinó que a més han de portar amb cura la gestió de la seva imatge pública i tenir clar que, si cauen, el seu fracàs no serà privat sinó que es produirà a ulls de la opinió pública, amb l'escarni que això comporta. Per descomptat que el polític professional rep grans recompenses per sobreviure als horaris absurds, als enfrontaments politiqueros i a la part pública de la seva feina; rep influències, un bon sou, poder, un lloc entre els alts estaments socials. Però el cas és que la recompensa no és gratuïta i, per més que el tòpic ens faci pensar en la política com un ofici paradisíac, poca gent pot aguantar el ritme i la pressió que comporta la política professional.

Una segona crítica és la que ens diu que la gent que portés els assumptes de la cosa pública hauria de viure per la política i no de la política. Una crítica aquesta que té el seu punt de sensatesa, però que des d'una motivació idealista i un pel ingènua acaba, paradoxalment, recalant en aigües profundament reaccionàries. El punt de sensatesa es troba en el fet que, efectivament, els servidors públics no haurien de tenir un interès privat en servir al públic, i que pagar-lis un sou (sovint generós) per fer-ho esperona l'arribada a l'arena pública de personatges disposats a mirar-se la política com un simple camp laboral més. El punt d'ingenuïtat es troba en en el fet que aquesta visió ignora que per l'esclafadora majoria de la població esdevé impossible dedicar a la mitja i alta política les hores que requereixen sense cobrar un sou a canvi, ja que difícilment un pot portar el ritme de feina d'un diputat (o d'un regidor a més d'un municipi) sense cobrar ni un cèntim i alhora tenir una feina per guanyar-se la vida. I la conseqüència reaccionària és que, degut a això, si la política deixés de ser una activitat remunerada només s'hi podrien dedicar els qui tenen un coixí econòmic suficient com per estar-se uns anys de la seva vida sense cobrar un sou; és a dir, els rics. No en va, Aristòtil, teòric del republicanisme antidemocràtic a l'antiga Grècia, insistia en la necessitat d'eliminar el misthón (el sou que cobraven els ciutadans que assistien a l'Assemblea d'Atenes) per tal de restaurar el poder de l'aristocràcia grega a les polis que havien evolucionat cap a la democràcia.

Però hi ha una tercera i última crítica que té, al meu entendre, una importància demolidora. No és una crítica que vagi dirigida al polític professional com a tal, sinó a una mena molt particular de polític professional: el que viu de la política però, a més, no té cap possibilitat raonable de viure de res més que de la política. No estic pensant pas en (per exemple) un Joan Puigcercós, que efectivament ha tingut una trajectòria professional centrada exclusivament en la política però que té una posició laboral mitjanament assegurada; la gent que arriba al nivell de poder i influència d'un Puigcercós poc han de patir pel seu futur professional, ja que per molt que perdin el seu càrrec sempre seran valors ben rebuts a àmbits adjacents als de la política (com els mitjans, les fundacions sociopolítiques o la societat civil), per no parlar de que els propis partits tendeixen a “recol·locar-los” en llocs on es pot aprofitar la seva vasta experiència i les seves demostrades (per la pràctica de l'èxit) dots de lideratge.

No: jo estic pensant més aviat en un home o dona d'entre 35 i 40 anys, que va entrar a militar de molt jove al partit X, que no ha arribat a un lloc d'alta direcció (des d'on, com dic, és més fàcil “recol·locar-se” a un mateix davant una derrota política) i que mai ha fet res més que treballar pel partit; com a molt, estudiar una carrera universitària deliberadament orientada a treballar pel partit. La crítica que es pot dirigir a aquesta mena de polítics (i tècnics polítics) professionals és que arriba un moment en que deixen de ser políticament de fiar en raó de la seva falta de llibertat. Em refereixo a que, si més no a la nostra societat, un posa els primers basaments de la seva carrera professional quan té entre 16 i 25 anys, i es va establint conforme va arribant a la trentena. Passat aquest temps, les oportunitats per emprendre una carrera professional pròpia van escassejant. I si un només exhibeix al seu currículum que ha sigut alliberat de les joventuts del partit X durant l'adolescència, tècnic de l'ajuntament de Matafulga de Valls durant la vintena i regidor a partir de la trentena, a part d'un breu període estiuenc treballant de dependent a una botiga de queviures o de cambrer a un bar, les possibilitats de remuntar el vol laboral un cop perdut el càrrec són escasses; i escasses sent generós.

I, clar, en un partit modern, en major o menor mesura, la distribució de càrrecs depèn de la voluntat de l'aparell. És aquí on es troba el motiu pel qual aquest càrrec intermig de 35 i 40 anys sense ofici ni benefici fora de la política professional acaba, finalment, per no ser de fiar: perquè arribada una certa edat es troba amb que dir “no” a la direcció del seu partit pot comportar-li, no ja perdre una batalla política, sinó també trobar-se abocat a la misèria. A la misèria econòmica però, sobretot, a la personal: a ningú no li agrada ser un petit poderós i passar, de cop i volta, a veure's en terra de ningú professionalment parlant. La única sortida per aquest polític professional de baixa i mitjana categoria és la d'alienar el seu criteri propi i adoptar el de la gent de la que depèn. A partir d'aquí, aquest noi o noia de 16 anys que va entrar al partit X perquè lluitava pels seus ideals acaba als 35 anys, sense renegar d'aquests ideals, posant-los tanmateix a un segon plànol (per darrera de la seva estabilitat professional) just al lloc on se suposa que està per defensar-los: al partit. I quan són molts els que es troben en aquesta situació, el clientelisme i les pressions (“vota aquesta esmena a tal o qual congrés o te'n vas al carrer”) esdevenen una eina sucosa per decantar congressos i eleccions. És el que algú, amb poca consciència de la desgràcia personal que això comporta, qualifica de fenomen dels “estomacs agraïts”.

Què fer, doncs? Resulta fàcil proclamar la bona intenció d'acabar amb aquesta mena de política professional i la disposició a reclutar pels càrrecs públics i de partit només a gent que hagi fet prèviament alguna cosa més que viure de la política. El fet, però, és que costa posar-ho en pràctica. Costa, primer de tot, perquè per a l'aparell d'un partit resulta extremadament temptador col·locar a llocs estratègics gent que depengui d'ell no només políticament sinó també econòmica i laboral. I costa, en segon lloc, perquè no sempre hi ha on triar: si a la secció local del partit X a Matafulga de Valls resulta que l'únic militant vàlid per encapçalar una candidatura municipal és un noi jove que no arriba a la trentena i que encara no ha tingut temps de fer un parell d'anys de currículum professional independent, amb total probabilitat se li oferirà el lloc, i el noi es veurà en el complicat dilema entre arriscar la seva independència personal o fallar al seu compromís amb el partit.

Per això, perquè per vici o per necessitat els partits poden començar a crear militants dependents laboralment de les directrius de l'aparell, és pel que es fa necessari la previsió de tota una sèrie de mecanismes que limitin les possibilitats de caure en aquest error. Per exemple, la tan parlada limitació de mandats; o, per parlar dels joves, la regulació de sota quines condicions es pot i no es pot contractar la militància jove del partit per a tasques tant tècniques com polítiques. Per exemple, jo trobo de calaix que per feines indefinides de jornada completa no s'hauria de contractar cap menor de 30 anys que no tingués una carrera universitària, una titulació professional o un negoci propi. Així s'evita que, per ambició o per vocació de servei al partit, un noi jove acabi deixant de banda els estudis o una incipient carrera professional per centrar-se a la seva feina al partit.

La política professional és un mal menor i és necessària. És un mal menor perquè tot i els riscos que comporta per a la integritat de la política, que no són pocs, permet que aquesta no sigui un luxe de rics; i és necessària perquè la política moderna és una tasca tan especialitzada i absorbent que difícilment obtindrà èxit en ella qui no s'hi dediqui en cos i ànima mentre s'hi dedica. Un partit modern sempre es trobarà en desavantatge respecte dels seus competidors si no disposa d'una plantilla de tècnics ben preparada i duradora al llarg dels anys i d'un conjunt de polítics professionals que mantinguin el ritme del partit durant llargs períodes de temps amb independència dels possibles canvis de lideratge. Però constatar que la figura del polític professional és necessària no significa ignorar que és un mal menor, i que cal prevenir-se contra els mals majors que pot ocasionar. Entre ells, que acabi resultant que un polític professional determinat només pot aspirar a ser un polític professional, i que per tant es veu obligat a deixar de banda els seus principis i el seu criteri propi per evitar-se la misèria. Arribat a aquest punt, el polític professional, enlloc de viure només per la política (com seria l'ideal) o de i per la política (com és el mal menor), acaba vivint de la política i, després i només després, per la política.

Continuar a Espanya... és crisi econòmica

2009-03-04T08:00:00.000+01:00

Només apte per frikis de The West Wing

2009-02-25T08:00:00.002+01:00

A que mola? :D

Prou de joc brut

2009-02-23T08:00:00.000+01:00

Ja n'hi ha prou de joc brut

per Uriel Bertran

Vagi per endavant que si d’alguna cosa m’agradaria que servís aquest post és, sobretot, per animar a tothom a lluitar per les causes justes, val la pena, i, a qui li interessi la política, l’animo a entrar a militar a ERC, l’històric partit de Macià i Companys, l’únic partit al Parlament de Catalunya que és independentista. La força de la voluntat és una arma poderosíssima, capaç de moure muntanyes, i amb aquesta força és amb la que farem tornar l’ERC més autèntica i compromesa.

Malauradament, però, el present encara ens depara moments molt agres i ja comença a ser penosament habitual que quan a ERC es debat sobre la necessitat de vertebrar una alternativa per tornar a connectar de nou amb l’electorat independentista i créixer (com la proposta que hem fet de donar la veu a la militància per fixar la posició d’ERC en el finançament), alguns (no diré noms per no ser acusat del mateix) es posen molt nerviosos i es dediquen a filtrar mentides i difamacions als mitjans de comunicació.

L’objectiu que persegueix aquesta lamentable pràctica és la d’estendre la valoració pejorativa sobre la part –la valoració sobre una persona o un col·lectiu- al tot –de manera que es faci una analogia i es menyspreï una idea o una proposta política pel fet de relacionar-se amb algú prèviament anatemitzat, matxucat. D’aquesta manera, desacreditant a l’individu o al col·lectiu que fa una proposta legítima, es pretén desacreditar i neutralitzar el contingut de la proposta, que és el veritable objecte de preocupació per part d’aquells que tenen a perdre amb el regnat de la coherència.

Relliscades com afirmar en públic que Esquerra està plena de freakis, trepes i ganduls no ens han d’estranyar en aquest context. Són afirmacions que faciliten que es desqualifiqui gratuïtament. Si els de dalt no es tallen, llavors altres (que acusant s’acusen) no tindran cap problema a sentenciar tothom, indiscriminadament, amb els mateixos qualificatius insultants. Però el més preocupant d’aquesta dinàmica destructiva és la pregunta: això qui ho atura? En aquest context és ben fàcil passar de la crítica política al company de partit amb el que no estàs d’acord, a filtrar a la premsa la ignomínia que reprodueix l’adoctrinament rebut. I jo angoixat em pregunto, el país té cabuda en aquests cervells?

Seguint el procediment habitual, ahir, quan només havien passat 24 hores des que Esquerra independentista havia fet pública la seva voluntat d’exigir el compliment de les resolucions del Congrés Nacional i dels Estatuts d’ERC, i, per tant, havia exigit que es convoqués un referèndum intern per decidir la posició d’ERC sobre el model de finançament que proposa el PSOE, ja van aparèixer les primeres mentides i intoxicacions a diferents planes web on es denunciava que tot plegat era part d’un pla conspirador ordit amb dirigents de CiU per desestabilitzar el tripartit. Déu n’hi do. Potser el que es pretén amb això és que s’oblidi la proposta de referèndum?

Suposo que a ningú li sorprèn que jo denunciï, finalment, aquestes filtracions, perquè durant tot el procés congressual es va fer córrer sense escrúpols la teoria que Esquerra Independentista era el submarí d’extrema esquerra de la direcció i que Reagrupament, en canvi, era el submarí de dretes de CiU per fer mal a ERC. Ara, pel que sembla, han canviat les tornes i la teoria dels que res no volen que canviï, és que Esquerra independentista ha canviat de patró i ara s’ha convertit en l’últim model de submarí de dretes de CiU. Segur que en breu, per la poca originalitat que demostren les filtracions –producte suposo de la precipitació en haver d’improvisar alguna teoria de la conspiració en 24 hores- apareixerà per alguna banda que Reagrupament ha passat de ser el submarí de CiU, a ser el submarí trotskista de la direcció. Que cadascú n’extregui les seves conclusions.

Vull confessar que durant tot el procés congressual no em vaig atrevir a escriure i a denunciar tota la calúmnia que es difonia sobre mi i sobre Esquerra Independentista. Vaig pensar, ingènuament, que fer-ho era donar-li carta de naturalesa a la mentida i que amb el temps els qui les difonien es cansarien i que la veritat emergiria . No va ser així i la mentida va quallar. Em vaig equivocar. Però ara estic decidit a no deixar-ne passar ni una i qui tingui alguna cosa a dir que ho digui com ho fan els valents: donant la cara. És el que jo faig ara.

Per acabar ja amb aquest tema anguniós: com ja ha fet l’Alfons López Tena nego rotundament totes les mentides que s’han filtrat a aquests mitjans. Sí, però, reconec tertúlies sovintejades amb l’Alfons, amb qui tinc la sort de compartir una bonica amistat. Amb l’Alfons, certament, conspiro conspícuament i amb passió desbordant, en favor de la independència de Catalunya. Sovint fins tard, molt tard. Oi Alfons?. Per això us demano, si us plau, a tota la bona gent d’ERC que sigueu rotundament bel·ligerants amb aquelles persones que difonguin mentides i vulguin fer mal. Feu-los la prova del nou: que no s’amaguin, i si tenen alguna cosa a dir que donin la cara. I sinó, que callin.

I ja per acabar només vull afegir una cosa més: espero, de tot cor, no haver d’escriure mai més un post com aquest. Bàsicament perquè tenim un munt de feina pel davant!

Visca la terra!

En veu alta

2009-02-20T08:00:00.000+01:00

(Publicat al nou web d'Esquerra Independentista)

A l'origen d'aquest moviment de base que és Esquerra Independentista hi ha un supòsit de fons que, de tan assumit que es té, mai s'ha explicitat: la convicció que la militància d'ERC és una militància, més que bona, excel·lent. La millor militància de partit de tot el país. El militant estàndard d'ERC és una persona compromesa i activa, disciplinada però amb sentit crític, que sap seguir els dirigents quan aquests fan el que han de fer i discutir-los de manera responsable però decidida quan no reconeixen a la militància de base el paper que li pertoca dins el partit. Sense suposar això, sense creure que els militants d'ERC són gent disposada a pensar, opinar i discutir amb sentit crític, mai ens haguéssim proposat canviar el partit des de la base.

Aquest supòsit, aquesta confiança en la militància del nostre partit, es va tornar a fer evident la setmana passada quan des d'EI vam reivindicar a la direcció d'ERC i al president del partit, Joan Puigcercós, via carta, que impulsessin la celebració d'un referèndum intern per fixar el posicionament d'Esquerra sobre l'acord pel finançament autonòmic català així que aquest es tanqui. I quan, així mateix, ens vam comprometre a recollir signatures, si era necessari, per aconseguir que aquest referèndum intern es convoqués. Impulsar la mateixa iniciativa dins (posem per cas) el PSC, amb una militància acostumada a a obeir ordres sense qüestionar-ne ni una coma, hagués sigut impensable. En canvi, dins Esquerra, l'únic que és impensable és que una reivindicació com aquesta no cali entre la militància, i més encara quan simplement demana el compliment d'allò que fixen els Estatuts del partit i la ponència aprovada per l'últim Congrés Nacional del partit al juny de l'any passat.

Naturalment, no tothom confia d'aquesta manera en la militància d'ERC, i és per això que ja la setmana passada es va poder veure que hi ha qui està disposat a qualsevol cosa per tal que el militant republicà no parli i ni molt menys voti sobre el posicionament del partit en un tema tan crucial com és el finançament autonòmic de Catalunya. A tall d'exemple, la setmana passada el nostre portaveu, el diputat Uriel Bertran, va haver d'escriure al seu bloc un contundent post denunciant la difusió de rumors falsos (i, cal dir-ho, molt matussers; hi ha qui ni tan sols difonent rumors té traça) sobre una conspiració entre Convergència i EI (sic) per destruir el partit des de dins (sic!).

Que ningú no s'enganyi: no són els referèndums interns ni el moviment de canvi que és EI els qui debiliten ERC, sinó l'immobilisme respecte d'una línia estratègica que fa tres anys que ens desagna electoralment. L'activitat i el sentit crític de la militància d'ERC, per contra, és la nostra millor garantia de futur. Ja davant el fracàs de la reforma de l'Estatut del Principat van haver de ser les bases les que reconduisin el partit de la desorientació cap el camí correcte. Davant l'última rèmora d'aquell procés, la qüestió del finançament, no hi ha dubte que la militància d'ERC tornarà a parlar. En veu (molt) alta.

Jo, Junqueras

2009-02-18T04:19:00.002+01:00

Jo ja he signat. I tu?

---

Manifest de la campanya Nosaltres, Junqueras

A Catalunya i a la resta de Països Catalans cal restaurar la confiança en la política i en la noció mateixa del compromís públic. I més en temps de crisi. Ara ens calen gestos de coratge ciutadà que ajudin a reforçar la il·lusió col·lectiva. Per això és una molt bona notícia que l’Oriol Junqueras hagi decidit fer un pas endavant i opti a esdevenir, en les properes eleccions del 7 de juny, diputat del Parlament Europeu. La seva trajectòria com a historiador, professor universitari, divulgador cultural i periodista, caracteritzat de sempre per una insubornable visió social i nacional, són una carta de presentació excel·lent davant l’opinió pública.

Avui ja som una colla de generacions que, després de la transició, hem crescut amb les promeses incomplertes de caminar cap a la sobirania i el benestar. La realització com a nació plena passa per una altra forma de fer política, que miri als ulls dels problemes de la gent i que els sàpiga dir no pas allò que volen sentir sinó, sobretot, allò que han de saber. El dret a decidir i les reformes estructurals que hem d’encarar ens han de conduir cap a un altre escenari en què els catalans puguem recuperar la confiança en nosaltres mateixos. Hem de recuperar el control del nostre destí, tal com ho vam començar a fer després d’una llarga dictadura i tal com ja ho havíem fet el primer terç del segle XX. Malgrat les adversitats, el poble català ha sobreviscut com a nació, perquè la seva gent ha treballat de valent per encapçalar grans moviments transformadors, com la revolució industrial o la superació de la crisi i la inserció en el mercat europeu a finals del segle passat.

El futur que ja ha començat passa per la globalització i per treballar amb les eines necessàries per aprofitar les oportunitats de mirar-nos el món sense por, amb el convenciment que el nostre autogovern, les nostres empreses i la nostra cultura, d’arreu dels Països Catalans, tenen moltes coses a dir i a compartir amb els altres pobles i nacions d’arreu.

Europa és la gran oportunitat per mostrar-nos tal com som. Cal que la nostra veu s’hi expressi amb claredat, amb l’orgull de representar de manera desacomplexada una nació gran, amb una llengua que és la vuitena amb més parlants de la Unió Europea. Des de Ramon Llull fins a Gaudí, Dalí, Miró, Tàpies o Barceló, hem contribuït a escriure les pàgines de la història cultural d’Europa i volem reivindicar el nostre dret a construir Europa al costat dels Estats.

Europa, en la dinàmica de crisi actual, es juga tant la possibilitat d’encapçalar la societat del coneixement, per liderar la transformació i la sostenibilitat dels sistemes de producció del nou ordre internacional, com la pervivència d’un model social que garanteixi la cohesió, el benestar i la igualtat d’oportunitats per a tothom.

Per superar els reptes ens cal el suport de la gent. I només amb l’aprofundiment de les llibertats democràtiques de pobles i ciutadans ens podrem identificar de veritat amb el projecte europeu. Perquè Catalunya i els Països Catalans també es construeixen des d’Europa. La tasca és certament difícil i no podrem resoldre tots els problemes, però podrem avançar si som capaços de superar l’estadi de la queixa i de la disputa partidista que ens ha dividit els darrers trenta anys, i que ha impedit assolir moltes fites que encara tenim pendents.

Avui, al poble català li calen idees clares, esforç i un esperit constructiu per unir totes les capacitats vers un projecte que desperti l’entusiasme col·lectiu. Nosaltres ens fiem de l’honestedat i la preparació de l’Oriol Junqueras. Sabem que ell reuneix les qualitats i les virtuts per encapçalar un moviment que, pas a pas, redreci la confiança i la il·lusió de tots plegats en l’anhel de ser cada cop més lliures.

Nosaltres, Junqueras.

L'esquerra dels valors, els valors de l'esquerra

2009-02-12T10:28:00.003+01:00

Tenia pensat escriure aquesta entrada des del mateix dia que vaig veure aquest post de l'amic Narcís Sastre, ja fa mesos. En ell, per resumir, Sastre afirma que el discurs dels valors està “tornant” a la política i que això està suposant la tantes vegades predita fi de les ideologies. L'exemple més actual d'aquest “discurs dels valors” seria, per Sastre, el triomf de Barack Obama. Entre línies, es pot llegir l'autor atacant la diferenciació entre les esquerres i les dretes, tot afirmant que el món s'ha tornat massa complex com per ser analitzat des d'aquest prisma, i que afrontar els reptes del futur requereix de l'abandonament del mateix i la tornada al discurs dels valors. No tant entre línies, Sastre afirma que “només cal llegir els discursos de molts polítics europeus, els quals sembla que hagin descobert que darrera dels vells dogmes ideològics, ja siguin de dreta o d'esquerra, la raó no hi té cabuda”. I afegeix: “Tony Blair ho va saber veure”.

Que Sastre invoqui Blair com a exemple de polític preocupat per la qüestió dels valors és un bon indicador de fins a quin punt l'autor va desencaminat en les seves apreciacions sobre les relacions entre l'eix esquerra-dreta i els valors polítics. Blair, com pocs polítics europeus, ha contribuït a buidar de contingut moral el discurs del centreesquerra, a allunyar-lo de la preocupació pels principis per centrar-lo exclusivament en la preocupació pels resultats electorals a curt termini; perspectiva on l'apel·lació als valors, quan hi és, té un valor purament estètic, amb la qual cosa se sol fer de la manera més matussera possible. Félix Ovejero (Proceso abierto. El socialismo después del socialismo, 2005, Tusquets, Barcelona) ho explica millor que jo:

“Que els judicis (...) sobre el canvi de perspectiva normativa de la Tercera Vía no són fum de palla ho mostren afirmacions com la següent: 'El balanç entre allò individual i allò col·lectiu ha sigut distorsionat. Valors que són importants pels ciutadans, com la realització personal i l'èxit, l'esperit empresarial, la responsabilitat individual i l'esperit comunitari, han sigut subordinats a les garanties socials universals', procedent d'una declaració conjunta de Blair i Schröder. (...) D'entrada, sembla que els valors (que són importants pels ciutadans) són importants perquè els ciutadans els consideren importants. De manera que si, volàtils, demà els ciutadans s'aixequessin racistes, s'haurien de repensar les pròpies conviccions per aproximar les identitats a l'ideari del partit nazi. Després, l'amalgama. Amalgama, en primer lloc, perquè de passada, entre valors genuïns, es colen 'l'èxit' o 'l'esperit empresarial'. Valors, el que diríem valors, ho són la igualtat o la llibertat. Serveixen, per exemple, per condemnar una societat esclavista o una dictadura militar. (...) Sobre finalitats, sobre el que hem d'aconseguir o rebutjar, les frases citades no diuen res. Amb 'èxit' i 'eficàcia' es pot dirigir un camp de concentració o una comuna hippy. Amb 'esperit empresarial' funcionen els narcotraficants colombians, els casinos de Las Vegas i els negocis del Vaticà. (...) Per descomptat, no es tracta de prohibir 'l'esperit', però això no vol dir que s'hagi d'incloure a un ideari”.

En realitat, prendre consciència de la importància dels valors no significa ni abandonar ni estovar la divisió entre les dretes i les esquerres. De fet, la importància d'aquesta divisió prové precisament de la diferent interpretació que ambdós espais polítics fan d'un valor central del món modern: la igualtat. I es prengui la posició que es prengui en aquest aspecte, no és de rebut qualificar-la de “dogmàtica” com si res. El dogmatisme no es detecta en l'adhesió, ni tan sols en l'adhesió entusiasta i ferma, a un valor o a uns valors, sinó en la negativa a revisar-los a la llum de les contradiccions morals que puguin suscitar a qui els diu sostenir. És, per exemple, el dogmatisme que es revela en aquells que denuncien tota apujada d'impostos com un “atemptat contra la llibertat” al temps que celebren o disculpen les tones de diners del contribuent regalades als bancs en premi per la seva irresponsabilitat.

Tampoc és “dogmàtic” el fet d'adherir-se a allò que Sastre anomena “ideologia” i que jo prefereixo anomenar ideari. Atès que els problemes socials són diversos i multidimensionals, els jutgem i en fem diagnòstic a partir de diferents valors. Situats davant, per exemple, del sistema de castes hindú, podem condemnar-lo tant apel·lant a la defensa de la llibertat com a la de la igualtat. Aquesta necessitat de mirar la societat des de diversos valors porta, sovint, a que la realització d'aquests diversos valors entri en contradiccions. Per posar un exemple absurd: la meva adhesió al valor de la igualtat d'oportunitats em diu que d'entrada un cec hauria de ser contractat per qualsevol feina sense tenir en compte la seva deficiència; però la meva adhesió al valor de la defensa de la vida humana em porta a pensar que segurament no seria una bona idea oferir-li la feina de conductor d'autobús. A nivells més complexos i menys evidents, els humans intenten jerarquitzar els seus valors i determinar quines relacions (d'oposició o de suport mutu) existeixen entre els valors que sostenen. I és aquesta jerarquització i precisió de les relacions entre valors el que pren el nom de “ideari”.

Al món modern, quan un ideari (una jerarquització de valors) pren cos a l'entorn de la disputa “més igualtat o menys igualtat”, diem que aquest ideari se situa “més a l'esquerra” o “més a la dreta”, respectivament. I tot i que dins els idearis “de dretes” i “d'esquerres” poden haver-hi moltísimes i profundísimes diferències, la classificació segueix sent útil. Permet capturar d'una manera molt visual la divisió existent a tota societat moderna entre els qui volen (en alguna mesura) anar cap a una societat més igualitària i els que consideren que la seva societat ja és prou igualitària o, fins i tot, massa igualitària. I això ni és dogmatisme, ni daltonisme, ni res d'això: simplement és una classificació útil per diferenciar els idearis polítics pel que fa a la seva relació amb el valor més polèmic dels que conformen la triada de la Revolució Francesa. Una classificació que, per cert, i amb altra terminologia (liberals o progressives en comptes d'esquerranistes, conservatives enlloc de dretans) també és present, i molt, als EUA.

El “discurs dels valors” ni té gaire a veure amb Blair, ni és una invenció d'Obama. El discurs dels valors és una constant al món polític nord-americà; i val a dir que més enllà del tòpic que afirma que a EUA la divisió entre esquerra i dreta no existeix amb la mateixa importància que a Europa, en realitat a la gran república atlàntica existeix des de fa dècades una virulenta guerra política, cultural i social entre liberals i conservatives que fa que les diatribes entre el centredreta i el centreesquerra europeus passin per baralles de pati de col·legi. I és que al món d'avui dia la qüestió de la igualtat, que és la issue axiològica que divideix les esquerres i les dretes, continua sent “la” qüestió. Avui, doncs, i més que mai, parlar de valors polítics segueix significant parlar de dretes i esquerres.