A la balitresca

Cultura pel Roser de Puigcerdà

2009-07-13T11:13:00.001+02:00

Continuant amb els actes de la Setmana Cultural del Roser de Puigcerdà, dijous vam poder gaudir d’una espectacular actuació del grup Ocumé, amb interpretacions de temes populars moderns a capela. Tres nois i tres noies que canten i fan tot tipus d’acopanyaments acústics amb la veu de manera que semblen una orquestra. Realment val molt la pena ser-hi en un espectacle així i fruir-ne.

Divendres, sessió de teatre, gairebé experimental. Es tractava de l’obra “Pels pèls” (Shear madness), de Paul Pörtner, una comèdia amb assassinat on el públic és interpel•lat per tal de resoldre el crim comès. També és el públic qui vota qui creu que és l’assassí i els actors, en conseqüència, interpreten el final escollit. Es tracta d’una obra difícil de realitzar per la seva naturalesa que els actors de Ja som aquí teatre van saber resoldre molt bé. El Casino Ceretà estava ple fins la bandera i no hi cabia ni una agulla.

Finalment, dissabte per la nit, en el lliurament dels premis Vila de Puigcerdà de literatura i de fotografia al Sopar Cultural, també es va fer lliurament del premi Roser de Puigcerdà a l’escriptor i investigador puigcerdanès Martí Solé Irla per la seva tasca en favor de la cultura.

Una setmana plena d’actes culturals que esperem que mantingui el bon nivell que té en properes edicions. Ara ens preparem per la setmana universitària a Puigcerdà, amb la Universitat d’Estiu Ramon Llull organitzada per l’AUCer, que conclourà amb l’inici dels actes de la Festa Major de Puigcerdà.

Tret de sortida a la setmana cultural

2009-07-07T18:22:00.001+02:00

Ja ha començat la Setmana Cultural del Roser de la Vila de Puigcerdà. Dilluns per la nit, al Museu Cerdà, va tenir lloc la brillant actuació del duet format pel cerdà Philippe Argenty al piano i per Julian Alvarez Chaia al saxofon, amb força assistència de públic.

A la primera part del concert, es van interpretar peces musicals de Denis Bédard i de Paule Maurice, mentre que a la segona, els compositors trïats van ser Darius Milhaud, Maurice Ravel i el conegut compositor de tangos Astor Piazzola.

Com a nota especial remarcable, la sentida interpretació de Piazzola, sobre tot de Historias del tango, de la qual ens van tocar la primera i la tercera part de l’obra.

Tot i la pluja i la tempesta, la Sala de Convencions del Museu Cerdà va registrar una bona acollida públic que van aplaudir tots i cadascun dels temes interpretats.

No és el primer cop que Argenty actua a Puigcerdà. Cal recordar que fa uns anys va oferir un concert, també al Museu, dins del cicle de joves intèrprets que promou Joventuts Musicals de Cerdanya. El pianista d’Osseja promou un cicle de diferents formacions, algunes de les quals podrem escoltar enguany a la comarca.

Pel que fa al jove Julian Alvarez Chaia, val a dir que és un virtuós del saxofon i que està especialment interessat en Piazzola, car és d’ascendència argentina. Aquest interès es tradueix en una apassionada interpretació de les peces d’aquest compositor que tots vàrem poder escoltar dilluns per la nit.

A voltes amb la frontera

2009-07-03T10:38:00.000+02:00

Darrerament es parla pertot arreu de transfronterisme i del Tractat dels Pirineus. L’AUCer convoca un curs al respecte, la Generalitat insisteix a fer un punt d’informació per parlar d’aquest tema, l’Institut d’Estudis Ceretans en fa una qüestió central de la seva activitat…

Jo em pregunto: no hem perdut una mica el nord? Vull dir, de la frontera fa gairebé una dècada que ningú no en parlava. Des que es va desmantellar la Duana i després de l’entrada del tractat de Schengen, la frontera no deixa de ser una línia imaginària, amb efectes reals, però molt i molt difosa.

Molts cerdans i segons residents s’han fer la casa a territori francès i allà hi viuen perquè els resulta més econòmic. La gent passa per la frontera sense adonar-se i hi ha una total i absoluta normalitat en el fet d’anar a comprar a França o a Espanya amb una moneda comuna.

Per què ens entestem a parlar de la frontera o del Tractat dels Pirineus? És que algú es pensa que França té la més mínima intenció de retornar-li a Catalunya (o a Espanya, strictu senso) el Roselló i l’Alta Cerdanya? És clar que no! Doncs, per què remenem i remenem aquest tema?

Sincerament, jo no ho entenc. Si realment som partidaris que la frontera acabi plenament difuminada, el millor que podem fer és allò que s’ha fet sempre: ignorar-la, no parlar-ne. Ja hi ha etudis i tesis que en parlen. Tampoc es tracta d’ignorar-la absolutament. Però l’hem d’integrar com un element més del paisatge, sense donar-li més importància que a una muntanya o a un riu.

A diferència de la frontera amb Andorra, que és activa, la frontera francoespanyola és molt passiva. Si no fos per determinades qüestions d’ordre públic, mai no sentiríem parlar d’aquesta frontera.

A fi de comptes, les fronteres són molt més artificials i arbitràries d’allò que pugui semblar a primera vista. Actualment, són límits entre administracions diferents que fan les coses de manera diferent però que tendeixen a una certa harmonització degut a les directives de Brusel•les.

Per tant, no hi donem tantes voltes. Fem circular un bus que dugui l’eslògan: “La frontera probablement no existeix. Relaxa’t i viu la vida”.

A bots i barrals

2009-07-02T13:53:00.000+02:00

Ahir Puigcerdà va rebre de valent un xàfec descomunal, d’aquells que es recorden durant molt de temps. En cosa de pocs minuts, va descarregar més de 50 litres per metre quadrat, cosa que va provocar inundacions en multitud de locals i garatges, ja que la xarxa de clavegueram no va poder absorbir aquesta quantitat d’aigua.

I ara parlem dels detalls que, com tothom sap, és on es troba el dimoni. A la plaça de Santa Maria –la nova plaça de Santa Maria- es va poder comprovar que hi ha certs problemes en l’evacuació d’aigua: la planta baixa de l’Hospital de Puigcerdà es va inundar i l’aigua baixava per les escales interiors. Tot un espectacle de veure en un hospital!

No va ser l’única instal•lació afectada: la residència de la tercera edat, l’escola de música i el museu també van patir inundacions. És clar que en aquests edificis és una cosa normal. Espero que algun dia es decideixin a arranjar-los i la normalitat esdevingui una altra.

Al carrer on visc, van haver de venir fins i tot els bombers, ja que molts garatges i baixos de locals es van inundar. Però és clar, amb unes clavegueres que donen pena, planes i que s’embussen cada dos per tres, no es podia esperar res més. Alguns veïns estan ben farts de treure l’aigua del garatge cada vegada que plou una mica més del compte. Això sí, la factura pel clavegueram la paguem tots sense cap descompte.

És evident que fenòmens com el d’ahir són esporàdics i no es poden preveure. Però els seus efectes sí. Una xarxa de clavegueram neta i eficient, unes instal•lacions públiques adaptades als aiguats i una mica més de preocupació de les autoritats pertinents per aquests problemes – i menys per facturar taxes i més taxes- els faria més simpàtics vers els ciutadans.

Com carregar-se la Vegueria

2009-06-30T13:52:00.001+02:00

Cada vegada veig amb més preocupació com s'està desenvolupant el desplegament de la Vegueria de l'Alt Pirineu i Aran. D'una banda, és menysté la importància demogràfica i històrica de la Cerdanya i d'altra s'ignora el fet diferencial del territori d'Aran, reconegut tant a l'anterior Estatut com a l'actual.

Pel que sembla, aquesta no serà "la vegueria dels pobres", com anunciava Joan Pous, president del Consell Comarcal de la Cerdanya, sinó la vegueria socialista, dels amics dels socialistes, que es reparteixen delegacions sense deixar res per a la resta. És aquest el model de Vegueria que volem?

Està clar, que ja sigui per qüestions polítiques o pel motiu que sigui, no ens volen donar cap protagonisme. Ens neguen la possibilitat de tenir una llei pròpia que unifiqui la Cerdanya, partida secularment entre Girona i Lleida; no ens deixen opinar sobre si volem o no volem formar part d'aquesta Vegueria de l'Alt Pirineu i Aran i a sobre no ens deixen ni les engrunes.

Així voleu convèncer la gent? Doncs aneu per molt mal camí! En una carta conjunta de Joan Planella, alcalde de Puigcerdà i Joan Pous, president del Consell Comarcal de la Cerdanya, s'expressa clarament el rebuig a com estan anant les coses.

Si hem de formar part d'aquesta Vegueria, es podria esperar una mica més de generositat. És una simple qüestió d'implicació. Actualment no tenim cap motiu per implicar-nos-hi, llevat d'una certa lògica territorial i econòmica, que també es podria aplicar a altres configuracions territorials.

Si el Govern de la Generalitat continua per aquest camí es pot trobar amb un rebuig frontal de tota la Cerdanya a formar-ne part d'aquesta Vegueria, que trobo tan necessària per defensar els interessos conjunts dels pirinencs. Però tal com s'estan portant les coses, és difícil fer-ho pitjor.

Revetlles tranquil•les

2009-06-30T11:58:00.000+02:00

Darrerament he sentit a força gent arreu del país queixant-se de l'excés de petards a les revetlles de l'estiu, especialment a la de sant Joan. Des que tinc ús de raó, els petards han format part de l'imaginari de la nit de sant Joan. Però d'un temps ençà, fins i tot em fa por sortir aquesta nit per temor a rebre mal.

Molta gent llança petards i coets sense mirar, de vegades des dels balcons al carrer i no controlen si a sota passa algú. Tanmateix, pots veure a nens molt petits llançant material pirotècnic que, a dreta llei, no poden manipular. Però els seus pares encara els inciten a fer-ho i s'ho miren embadalits.

Jo fa anys que no pujo a la revetlla de sant Joan que es fa al centre de la Vila perquè tinc por i estic fart de trons i de coets i petards descontrol•lats, alguns llançats amb mala bava, fins i tot.

Entenc, però, que la meva postura és minoritària possiblement i que la gent vol gresca i xerinola. Molt bé. Però tots hi cabem. Per què no organitzar en algun lloc apartat una revetlla tranquil•la per a aquelles persones a les quals no ens agraden els petards?

Hi hauria dues possibilitats: o bé prohibir totalment els petards explosius en aquesta revetlla tranquil•la, o bé no deixar-los llança pertot arreu, sinó crear un àrea exclusiva per a aquests. Crec que qualsevol de les dues possibilitats és força acceptable.

D'aquesta manera, molta gent, especialment parelles amb nens petits, la gent gran o aquells que no gaudim dels sorolls podríem tenir una revetlla tranquil•la, amb una bona foguera i una revetlla més plàcida. Llanço des d'aquí aquesta idea a les autoritats encarregades de planificar les festes a fi que en prenguin nota si ho consideren escaient.

Absències destacades

2009-06-26T09:55:00.001+02:00

Generalment parlo poc de política catalana al bloc. El motiu és que, en general, em fa força pena l'actual classe política del nostre país. Crec que no es troben a l'alçada de les circumstàncies i que, llevat d'alguna excepció, el millor per a tothom fóra que pleguessin i deixessin pas a persones menys sectàries i menys hipòcrites, preocupades realment pel bé del país i no només per la seva maleïda poltrona.

Però de vegades és impossible no dir res davant d'un fet que m'ha provocat vergonya aliena de la grossa. Em refereixo al fet que a l'enterrament del cooperant internacional Vicenç Ferrer, català de l'any, català internacional i prohom com pocs n'hi ha hagut en aquest segle, no hi va anar cap representació de primera línea de la classe política catalana. Tots vam veure a Bono i a la representant del PP a l'enterrament -amb honors d'estat, per cert- però, on eren Montilla, Carod, Saura, Mas o Duran?

Suposo que si es tracta d'anar a veure un partidet del Barça a Roma, tots s'hi apunten. Però això d'anar a retre homenatge a una bona persona està fora de les seves coordenades culturals. Permeteu-me que personalitzi la reflexió.

Sr. Montilla, President de la Generalitat de Catalunya, podeu anar a la final de la Champions a Roma com a representant de tot un país, però no sou capaç d'honorar una persona que ho va donar tot pels demés. Sort que sou socialista, que si no, em faríeu sospitar.

Sr. Carod-Rovira, Vicepresident del Govern català, podeu anar a l'Amazònia a repartir calerons entre els indis, però no podeu anar a l'Índia a defensar la imatge d'un català universal. Sí, home, d'aquests dels quals tant us agrada presumir perquè són catalans universals i cosmopolites i la sal de la terra.

Sr. Saura, massa enfeinat controlant la velocitat dels cotxes de l'àrea metropolitana o posant a parir els Mossos d'Esquadra que vos dirigiu? Si Vicenç Ferrer hagués estat comunista, possiblement l'hauríeu anat a despedir amb rams de flors (cultivades, això sí), però és clar, un exjesuïta no feia per vos, oi?

Sr. Mas, que voleu ocupar la més alta dignitat política de Catalunya, almenys vos podríeu haver-hi anat. Si els senyors del tripartit feien una cagada tan monumental, la vostra presència podria haver estat ben significativa i els hauria posat en evidència. Però això de fer 18 hores en un avió possiblement no feia per vos tampoc.

Sr. Duran, demòcrata cristià, defensor dels valors catòl•lics, sort que era un dels vostres, perquè si no, igual encara l'hauríeu criticat. Què passa, que no era prou catòl•lic? Que això de deixar el sacerdoci és pitjor que dedicar-se a fer una tasca tan enorme i humana com la que feia? O és que com que la Conferència Episcopal tampoc hi va anar vos vau tenir por de sortir-vos del guió?

Pobra Catalunya! Governada per gent tan ingrata i tan lleugera d'esperit...

Taula rodona sobre el mòbing rural

2009-06-24T10:48:00.002+02:00

Dissabte 20 de juny, a les 18 hores, va tenir lloc a la Sala de Plens del Consell Comarcal de la Cerdanya, a Puigcerdà, una Taula Rodona sobre el mòbing rural. Els ponents varen ser: Joan Pous, president del Consell Comarcal, Pere Rosell, pagès de Prats i Sansor, afectat recentment per un cas de mòbing rural, Àngel Maurell, director de l'Escola Vedruna de Puigcerdà, qui prové d'una familia de pagesos, Josep Bombardó, pagès i representant del JARC a la Cerdanya i Enric Quílez, president del Grup de Recerca de Cerdanya, que va actuar com a moderador.

A la Taula Rodona es van plantejar alguns casos recents de mòbing rural a la Cerdanya, encara que es va acceptar que es tractava de situacions puntuals i que no existia una sensació d'assetjament generalitzada. Tot i això, es van exposar algunes situacions, com casos de segons residents que es queixaven de les olors dels fems o bé del soroll que feien esquelles i campanes. En aquests casos, l'actitud més estesa va ser que si una cosa s'havia fet sempre així, no hi havia cap necessitat de canviar i que calia mantenir els costums.

Ara bé, també es va acordar que si es vol compatibilitzar l'activitat agropecuària amb les activitats turístiques, majoritàries actualment a la comarca, s'havia d'establir una doble actitud: d'una banda, procurar no molestar gratuïtament els turistes. Així, si en comptes de femar un cap de setmana o en ple agost es podia escollir un dia entre setmana o amb menys afluència de visitants, millor per a tothom.

D'altra banda, encara que la tasca dels pagesos no sigui aquesta, han esdevingut els "jardiners del paisatge". L'idíl•lic paisatge cerdà és en bona mesura obra de l'activitat agrícola i ramadera i si els pagesos deixen la seva activitat, la Cerdanya perdrà bona part del seu encant paisatgístic, per la qual cosa s'hauria d'ajudar molt més el sector primari de la comarca, pel propi interès del sector turístic, com es fa a llocs com Suïssa o Baviera.

La Taula Rodona va servir no només per veure possibles casos de mòbing rural, sinó també per veure la gran quantitat de problemes que pateix el sector primari a la comarca. De fet, el president del Consell Comarcal va dir que el principal mòbing als pagesos el feia l'administració, amb l'excés de normatives i de hiperregulacions sobre un sector que no té marge de maniobra econòmic per implementar totes les exigències que se li fan.

Radiografia del blogger adolescent cerdà

2009-06-24T10:45:00.000+02:00

De tant en tant em miro els blocs i els flogs de gent jove de la Cerdanya i he de dir que m'he acabat formant una imatge, potser estereotipada i amb prejudicis, del jovent que puja de les noves generacions. Parlo d'aquells nois i noies que avui tenen entre catorce i vint anys, més o menys.

La primera cosa que s'observa és que els seus blocs estan plens de fotografies d'ells mateixos o d'ells amb els seus amics. Són força narcisistes. Les noies mostrant pit i els nois marcant les abdominals.

La segona cosa que es veu és que per a ells la mort, l'enfermetat o la lletjor no existeix. Són una generació de nois guapos, saludables, gairebé perfectes, dignes d'una pel•lícula de Thea von Harbour.

La tercera cosa que domina en aquests blocs és la total i completa vanalitat. Es parla de coses completament intranscendents. Bé, si considerem com a intranscedents els volubles i multivariables sentiments d'una generació que sembla que si no té parella als deu anys ja són uns fracassats socials.

La quarta cosa que traspua de la visita als blocs és la urbanitat. Si bé alguns posen de tant en tant alguna fotografia d'una sortida al camp o d'algun paisatge natural bonic, es veuen clarament les seves fílies: la ciutat, especialment Barcelona, la qual idolatren i on volen anar a viure tant aviat com sigui possible.

Aquesta generació no coneix el món rural del qual prové. De fet... món rural, dius? Encara que visquin a Bolvir o a Prats, la seva cultura no té res a veure amb el camp. De fet, això ja fa anys que els puigcerdanesos ho tenen: són una petita ciutat, que els caps de setmana s'omple de gent d'una gran ciutat, cosa que incita a la imitació.

Avui dia és normal que un grup d'adolescents baixin un dia o tot un cap de setmana a Barcelona ells sols, a comprar i a sortir de marxa. Una cosa que fa un parell de dècades hauria estat impensable. I no perquè sigui immoral, sinó perquè les tendències eren unes altres.

Aquests nois i noies, que es passen mig dia connectats al Messenger, que s'envien sms en comptes de parlar cara a cara, que només saben anar als establiments típics de menjar ràpid, veure les pel•lícules de moda (baixades de la xarxa) i que desconnecten de la realitat que els envolta per entrar al seu món, són una generació d'autistes autoinduïts.

En general, no saben acceptar un "no" per resposta, cosa que limita moltíssim la seva futura capacitat d'adaptació i de superació de problemes. Sempre han tingut de tot i els seus pares els han sobreprotegit fins a la nàusea.

Tot això es pot veure als blocs. De fet, també es pot veure si els sents parlar entre ells, si et fixes en ells, a on van i què fan. I sobre tot, molt més indicatiu, a on no van ni que els amenacin de mort: a un acte polític, a un acte cultural, a un concert de música clàssica, al teatre, d'excursió per la muntanya, a un museu...

I és clar que hi ha excepcions! Fóra terrible que no n'hi hagués. Tots en coneixem alguna. Però són això: excepcions. I si no em creieu, pregunteu als seus professors i mestres. Als seus pares, no, que no són capaços de veure què tenen a casa seva, però sí a qualsevol altre que tracti amb ells o els hagi de suportar unes quantes hores al dia...

Andorra i la Vall del Querol

2009-06-22T13:41:00.002+02:00

La setmana passada vaig estar parlant amb una senyora que regenta un negoci a Portè, a la vall de Querol, sobre el tema de la connexió de l'estació d'esquí de Portè anb Andorra. La veritat és que abans de parlar-hi tenia una posició molt definida en contra de l'amplicació, però com en totes les històries humanes, sempre hi ha dues cares, com a mínim.

El cert és que aquesta connexió permetria de revitalitzar l'economia de la vall del Querol, que no és que sigui precisament per llançar-hi coets. D'altra banda, suposaria una certa destrossa a la part alta de la vall del Querol, una zona ecològicament molt sensible, amb abundant presència d'espècies botàniques d'alta muntanya, algunes d'elles en risc d'extinció.

Actualment, la zona es pot considerar un jardí d'alta muntanya. Però he pogut constatar que molt poca gent se n'adona. Com a molt, algun excursionista despistat. Els pocs establiments comercials de Portè es limiten a la restauració o l'hoteleria i poca cosa més i no se'ls veu molt pròspers.

L'estació d'esquí de Portè és petita, de caràcter municipal i necessita urgentment d'una inversió econòmica per renovar-ne les instal•lacions. Però el municipi no s'ho pot permetre i l'estat no hi ajuda en absolut, a diferència del cas de la Generalitat de Catalunya, amb estacions com La Molina, que són de la seva titularitat.

París cau massa lluny de Portè i es veu que l'administració francesa no té interès a invertir-hi ni un euro. D'altra banda, els andorrans són a tocar i volen i poder aportar diners. Però per desgràcia, també volen estendre el seu nefast model de fer les coses, gens respectuós amb el medi ambient.

La vall del Querol està doblement amenaçada: d'una banda, des del vessant econòmic, corre el risc de caure en l'oblit i la pobresa; d'una altra banda, el possible desdoblament de la carretera del túnel del Pimorent i la possible connexió de Portè amb Andorra poden malmetre totalment un paisatge idíl•lic.

No acabo d'entendre per què no s'han desenvolupat negocis que explotin de manera sostenible el medi ambient a la vall del Querol, tal i com s'ha fet en altres indrets de la Cerdanya o del sud de França. I és una llàstima, perquè el seu patrimoni natural i cultural és d'allò més notable.

Una altra de fems

2009-06-18T18:57:00.001+02:00

Recentment ha tornat a saltar la polèmica sobre el mòbing rural, aquest cop a Puigcerdà. Sembla ser -no ho he pogut verificar del tot- que hi hauria un acord verbal entre els pagesos puigcerdanesos i l'Ajuntament pel tal que els primers femessin els dilluns, per estalviar-los les olors desagradables als visitants de cap de setmana.

Bé, donat que nosaltres hi som tot l'any, tant se'ns en dóna si femen un dia o un altre i entenc que, en zona turística, si es pot estalviar un conflicte, millor que millor. Amb això vull dir que no estic de bones a primeres en contra de la mesura. La qüestió és: on posem el límit?

Femar en dissabte o en dilluns no beneficia a ningú però pot perjudicar a uns altres, per tant la solució és acceptable. Però d'altres mesures em semblen desafortunades. Per desgràcia, alguns -i dic alguns, perquè això no passa amb molts d'ells- segons residents i visitants ocasionals sembla que volen imposar-nos la cultura urbana al bell mig del camp, cosa que no té gaire sentit.

El cas sempre és similar. Algú important (o sigui, algun alt càrrec de l'administració o alguna persona amb molts diners) s'ha comprat una caseta a la Cerdanya i ara se n'adona que té per veïnes a unes "molestes" vaques que fan pudor, atrauen mosques i dringuen les esquelles. O bé un campanar que toca les hores també de nit. O un pagès que fema relativament a prop. O...

I naturalment, ells no s'hi poden adaptar, no. Vénen al camp, on aquestes coses són normals, legals i han esdevingut així tota la vida, però ara volen que tot esdevingui impolut, de cartó pedra, com una mena de pessebre, molt maco però que no emprenyi. Les vaques sí, però lluny de la seva caseta. Les campanes són molt artístiques i rústiques, però en un altre poble. I així successivament.

Imagineu-vos que uns quants puigcerdanesos ens comprem un pis a Barcelona i li anem a l'alcalde queixant-nos del soroll nocturn dels cotxes, de les pudors del tràfic o de les clavegueres o de la inseguretat ciutadana i li exigim que ens ho arrangi immediatament o si no, el denunciarem. Suposo que el més agradable que ens dirà és carellots.

Però en canvi, nosaltres, els de les colònies del Pirineu, hem de transigir. No tenen prou amb què molta gent els faci la pilota, sinó que ara ens volen a tots vestits d'indi. Ep! Però vestits amb roba de marca i ben dutxadets, no sigui que els ofenguem la seva sensible pituïtària...

ADDENDA: Aprofito l'ocasió per convidar-vos a tots dissabte, dia 20 de juny, a les 6 de la tarda al Consell Comarcal de la Cerdanya a una Taula Rodona sobre el Mòbing Rural a la Cerdanya.

Enveja

2009-06-16T11:05:00.000+02:00

Bellver acaba d'inaugurar un enorme centre cívic que podrà fer servir per diferents usos: teatre, conferències, cursos, etc. La infraestructura és més que notable, especialment per les seves dimensions.

Jo, cada vegada que veig una cosa d'aquestes tinc la sensació de viure i pagar els meus impostos en un municipi de segona categoria o pitjor. Al pas que anem, tots els municipis de més de 1.000 habitants (i alguns de menys) de la comarca tindran un museu, un centre cívic, teatre, etcètera, mentre que Puigcerdà, això sí, disposarà d'un magnífic hospital transfronterer on anar a practicar idiomes.

Per favor! Comprenc que a l'actual equip municipal no li interessi gaire la cultura. Cadascú és com és i tots ens coneixem. Però estem arribant a extrems patètics. Cada cop resulta més difícil representar una obra de teatre al Casino. Des d'aquesta entitat es posen tot tipus de problemes en aquest sentit i com que no disposem de cap sala de teatre públic, doncs a passar tots per l'adreçador.

Del Museu, millor no en parlo, perquè és sempre la mateixa cantinella. S'ha convertit en una vulgar sala d'exposicions de fotografies i quadres i ja està. Jo pensava que un Museu era una altra cosa, però deu ser que no hi toco gaire.

En fi, que enhorabona, bellverencs. Sigui cosa de l'actual govern, de l'anterior o de tots dos, tindreu un magnífic centre cívic on fer activitats de tot tipus. Nosaltres haurem d'agafar el cotxe si volem gaudir de la cultura, perquè a Puigcerdà cada cop és més difícil. Tinc enveja de vosaltres, ho reconec, perquè pel que sembla, al vostre municipi entenen que això de la cultura té una certa importància i que val la penar d'invertir-hi.

Ara fa trenta anys...

2009-06-15T17:44:00.000+02:00

Des de fa uns dies, el web de la Biblioteca Comtat de Cerdanya lluu completament remodelat. A part del nou disseny, molt més modern i atractiu, una de les novetats més sucoses que presenta, segons el meu parer, és la digitalització i accés públic d'una sèrie de documents antics de gran interès.

Potser el que més m'ha agradat, per la càrrega sentimental i divulgadora que té, ha estat poder accedir a tots els exemplars de la revista Rufaca, un dels pocs mitjans de comunicació estrictament ceretans de què, durant molts anys, vam poder gaudir i que molts cops es troba tant a faltar.

Repassant antics números, hom pot veure que les preocupacions que tenim avui dia no eren tan diferents fa trenta anys: la divisió de la comarca, l'estat del català a la Cerdanya, l'Hospital de Puigcerdà, el patrimoni, el Parc Natural del Cadí-Moixeró, l'ensenyament, l'estat de la pagesia, l'economia comarcal, la construcció, el túnel del Cadí...

No han canviat tant les coses com pugui semblar. És cert que tenim nous objectius i problemes, però llavors ja es parlava d'una vegueria per al Pirineu, dels efectes que comportaria l'obertura del túnel del Cadí, de la pèrdua de la identitat, del declivi del sector primari, dels problemes en les infraestructures bàsiques (carreteres, hospitals, centres educatius, aigua, electricitat) i de transfronterisme, així com moltes més coses que estan a l'ordre del dia.

Avui hem d'afegir a les infraestructures bàsiques, la TDT, internet o la telefonia mòbil. D'netre de les preocupacions de caràcter global, la contaminació, la recollida selectiva d'escombraries o el canvi climàtic que, entre altres coses, pot afectar molt severament la nostra comarca en el tema de l'esquí.

Tot i que una nova generació ha pres les regnes dels municipis i de la comarca, sembla com si existís una mena de gen ceretà que ens posa pals a les rodes i ens impedeix d'avançar en molts aspectes. Perquè parlar trenta anys després de les mateixes coses, no crec que sigui símptoma d'haver fet les coses prou bé. Potser que repassem les pàgines de Rufaca per cercar les claus d'on ens vam perdre i encara no ens hem sabut retrobar...

Qui ha guanyat aquestes eleccions?

2009-06-09T16:51:00.000+02:00

Ara que ja han passat un parell de dies després de les eleccions europees, m'agradaria donar la meva opinió sobre els resultats, perquè tinc la sensació que els partits polítics han perdut el nord i estan traient unes conclusions realment surrealistes.

A veure, a menys que estigui molt errat, hi ha un guanyador claríssim d'aquestes eleccions a Catalunya: l'abstenció. Dos de cada tres catalans no ha anat a votar i, d'entre els que hi han anat, un bon nombre han votat en blanc.

No entenc que cap partit polític que tingués una mínima vergonya aliena sortís a dir que està content per haver guanyat res. És que no han guanyat res! Si dues terceres parts de la població es queden a caseta i passen olímpicament de tu, em sembla un fracàs total del sistema de partits tal i com actualment el coneixem.

Però ells rai! Fan els seus números, treuen els seus percentatges i, evidentment, tots han guanyat: uns en escons, altres perquè no han rebut una clatellada tan gran com s'esperaven, altres perquè resisteixen, altres perquè... En fi, que tots ho celebren quan tots han perdut en major o menor grau.

Després els estranya que la professió de polític estigui totalment desacreditada, que tinguin una popularitat semblant a la dels taurons i que la gent digui pestes d'ells. Però és igual, perquè entre cocktail i dinar pagat a costa de la hisenda pública, entre viatge oficial i inauguració amb tallada de cinta, obliden en quin món viuen i es pensen que realment són els que manen.

Viuen en un núvol. Potser no tots són així, però de moment és l'hora que algú demostri que pertany a una altra "tribu". De moment, tots a brindar amb xampany per uns resultats que, des d'una òptica democràtica, són un veritable desastre.

Sant Tornem-hi!

2009-06-08T10:01:00.000+02:00

Llegeixo amb estupor a la premsa les noves declaracions-excuses del conseller Huguet en relació al fet que la Cerdanya no estigui inclosa a la ruta del Pirineu comtal. Després de dir-nos que no tenim "cap monument significatiu de l'època" (què deuen ser totes les construccions medievals de la comarca, com la majoria d'esglésies romàniques?) ara ens surt amb una de més bèstia: "el joc de la Cerdanya és l’originalitat de ser una comarca partida" i per això tindrà un Centre d’Acollida Turística (CAT) centrat en la Pau dels Pirineus.

Doncs mira que bé! Ara hem promocionar una de les coses que més odiem: la divisió de la comarca. Sincerament, ho trobo ridícul. L'altre dia, en la presentació del seu recent llibre, en Manel Figuera parlava d'aquest tema. Deia que la frontera sempre havia estat un fet arbitrari que els mateixos cerdans havien procurat de menystenir-la i que quant menys se'n parli, molt millor.

Crec sincerament que té raó. Quant més parlem de la frontera més fonda la fem. Actualment no hi ha controls fronterers (habitualment) i es pot passar lliurement per tota la frontera francoespanyola. Ha desaparegut la Carta Verda i els controls de mercaderies i molts puigcerdanesos tenen la seva residència en pobles de l'Alta Cerdanya amb tota tranquil•litat.

Promoure una cosa que ens ha dividit? Que bé! El parc temàtic de la frontera! Això només se li pot acudir a algú que no ha hagut de patir els problemes d'una frontera estatal plenament operativa com la que teníem en les nostres terres fa només unes poques dècades.

I què posaran al museu? Uns contrabandistes dissecats, amb trabucs i barretines? (perdoneu el sarcasme: ja m'imagino que no anaven vestits així pel mig de les muntanyes).

I després tenim aquesta expressió tan divertida: "La Pau dels Pirineus". Home, jo sempre havia sentit a parlar de "Tractat dels Pirineus". Ara resulta que formarà part de la cultura de la Pau haver-nos deixat perdre bona part del territori. És clar, que era català, no espanyol i no pagava la pena lluitar per ell. En canvi, els espanyols es tornen bojos quan suggereixes que deixin estar Gibraltar o Ceuta i Melilla. Llavors, aquestes minúscules extensions de terra esdevenen glòria de la pàtria.

Però en canvi, del Roselló i l'Alta Cerdanya no se'n recorda ningú de l'Ebre cap a baix. Allò va ser un petit tribut per la "Pau" amb França. Que ja vam veure com n'era d'efectiva quan Napoleó ens va envair "malgrait tout". En fi, senyor Huguet, la Geografia i la Història no són els seus forts...

Que no tenim què?

2009-06-04T16:10:00.002+02:00

Des del Consell Comarcal de la Cerdanya salten guspires d'indignació amb el Govern de la Generalitat. Fa unes setmanes, el Departament de Turisme va decidir crear una campanya de promoció turística per promocionar les comarques que antigament formaven els Comtats medievals catalans. Curiosament estan tots menys la Cerdanya.

Des del Consell Comarcal de la Cerdanya se'ls va fer notar l'absència i la resposta del govern ha estat que no s'ha inclòs la Cerdanya perquè -citem literalment- "la Cerdanya no té cap monument competitiu d'aquella època". Fantàstic! Com si això hagués estat mai cap problema i com si la resta de comarques en tinguessin totes, de monuments "competitius".

El President del Consell, el Sr. Joan Pous, ha afirmat que aquest projecte l'ha dissenyat un aprenent. Jo crec que més que un aprenent, hi ha algun tema polític al darrere. És evident que la Cerdanya és totalment ignorada per l'actual Govern de la Generalitat. Al Consell, governa Convergència i a l'Ajuntament de la capital comarcal -Puigcerdà- els afins a Carretero. No sé quina de les dues coses deuen considerar pitjor.

En tot cas, la comarca és qui surt perdent. No sé si hi ha rerefons polític o si, simplement, és un oblit fruit de la incompetència dels redactors del projecte, però alguna cosa hi deu haver quan en comptes de subsanar l'error se'ns contesta una ruqueria com aquesta.

El Comtat de Cerdanya va ser, juntament amb el d'Urgell, dels més importants de la Catalunya comtal i ningunejar-lo és una manca de respecte envers els cerdans i envers la història. És clar que la història és una d'aquelles coses que admeten tantes interpretacions com interesos hi ha.

Verd i blau

2009-06-02T09:54:00.000+02:00

Dissabte pel matí vam anar amb uns amics a un dels racons de Cerdanya que més em fascinen: Prat d'Aguiló, a Montellà. Sorprenentment, estàvem gairebé sols, cosa que no s'explica, ja que era cap de setmana i feia molt bon temps, almenys a primera hora del matí.

Potser perquè els accessos en cotxe són una mica complicats i hi ha uns precipicis de ca l'ample i hi ha poc espai disponible per estacionar els vehicles, això pugui frenar una mica els visitants, però a l'estiu sol estar força ple de cotxes.

Prat d'Aguiló es troba als peus del Cadí, prop del camí que porta al Pas dels Gosolans, a un costat de la vall de Bastanist i s'hi accedeix per una interessant pista forestal que travessa diferents estatges de vegatació i algunes estructures geològiques molt curioses.

A més a més, ofereix una vista espectacular del Baridà i, per descomptat, del Cadí, amb uns prats d'un verd intens, gemats de gencianes d'un blau fosc, amb un cel net i unes tarteres de fons d'allò més imponents.

És un lloc per badar-hi i passejar una estona, per desconnectar de tot i per reconciliar-se amb el món. Afortunadament, encara queden llocs a Cerdanya allunyats de la construcció, la contaminació i la massificació.

Per la tarda, vam visitar un altre indret molt especial: la ruta forestal d'Osseja, on vam dinar amb unes excel•lents vistes al Puigmal i el Pla de Salines, a la carena de la muntanya, frontera entre Espanya i França amb una vista imponent de tota la comarca.

Hi ha molts racons per gaudir de la comarca i alguns són relativament accessibles. Curiosament, tota la gent que solem trobar en aquests llocs és gent de fora de la comarca. Els "aborígens" sembla que no tenen cap interès per la comarca en la qual viuen.

La Toscana pirinenca

2009-06-01T17:02:00.001+02:00

He llegit amb força sopresa la columna del periodista Miquel Spa a Regió 7 "A tocar del nou Puigcercà" (suposo que vol dir Puigcerdà) elogiant la reforma urbanística de les places de la Vila i comparant els resultats amb la preciosa vila italiana de Lucca.

El Sr. Spa, periodista afí al règim (puigcerdanès) m'ha alegrat el dia, perquè m'ha fet riure moltíssim. Sense menystenir Puigcerdà, que té elements molt interessants i d'altres que no canviaria per res del món, però home, comparar-ho amb Lucca per la reforma de les places, s'han de tenir nassos! O tenir un concepte una mica estrany d'aquesta preciosa ciutat de la Toscana, la qual disposa d'una meravellosa plaça de l'Amfietatre, entre d'altres coses.

Per cert, que l'esmentada plaça de Lucca és això: una plaça circular amb una presència escassa de terrasses i molt espai lliure, cosa que no té res a veure amb allò que esdevindràn les places dels Herois i de Santa Maria, ocupades bàsicament per terrasses i per mobiliari urbà. Sembla ser que el buit terroritza l'actual equip municipal.

Deixant Lucca, li recomano al Sr. Spa que passegi una mica més per Puigcerdà i que escolti els comentaris que fan els seus vilatans sobre les places en qüestió. Dubto que n'escolti gaires de positius o de laudatoris.

Bàsicament, d'allò que es queixa la gent és de:

- S'han canviat els cotxes per terrasses i per mobiliaria urbà, per la qual cosa, les places acabaran més petites que abans. On es faran els actes festius? Per on passaran les carrosses de la Festa de l'Estany? Aquestes preguntes jo les sento sovint i no passejo gaire.

- Massa pedra i massa ciment. A l'hivern serà molt freda i a l'estiu -com deia una senyora- podrem baixar a fer el dinar directament al carrer, tot això que ens estalviarem de calefacció.

- On seran els arbres per la gent gran o per aquells que vulguin asseure-s'hi a passar l'estona? Perquè els arbres plantats en aquests engendres de formigó no creixeran gaire ni donaran gaire ombra.

En fi, que l'actual alcalde de Puigcerdà passarà a la història, certament. És clar que potser no serà per allò que ell es pensa. I mentrestant, alguns alcaldes de la comarca s'estan fregant les mans (en puc donar fe) perquè veuen com conforme la gent fuig de Puigcerdà, llurs municipis en sortiran beneficiats.

Deixeu de plorar

2009-05-28T12:29:00.000+02:00

Divendres, davant del Conseller Jordi Ausàs, l'Alcalde de Puigcerdà, Joan Planella, li va dir que la Cerdanya se sentia menystinguda al procés de creació de la vegueria de l'Alt Pirineu i Aran perquè cap seu territorial venia a Puigcerdà i perquè en tot el debat, la Cerdanya ha quedat completament arraconada.

Alhora, Joan Pous, president del Consell Comarcal de la Cerdanya es queixava pel fet que el Govern de la Generalitat ni s'ha molestat a llegir-se la proposta de llei específica per a la comarca que el Consell li va remetre fa poques setmanes i que tenia la intenció de tornar a remetre-li, aquest cop en persona, al President Montilla quan aquest visités Puigcerdà en ocasió de la col•locació de la primera pedra de l'Hospital Transfronterer.

Des de tots els fronts polítics de la comarca sembla haver-hi una certa unanimitat: a la Cerdanya hi ha desencís en com se l'està tractant en el tema de la Vegueria de l'Alt Pirineu. Sobre aquest fenomen, ja he parlat en altres ocasions.

En primer lloc, els principals responsables són els polítics, que no han promogut un debat serè i ampli sobre l'ordenació territorial a l'Alt Pirineu i, molt específicament, a la Cerdanya.

En segon lloc, del Govern de la Generalitat, que per qüestions de política partidista ha menystingut l'opinió dels representants electes cerdans, tant als membres del Consell Comarcal, com als Alcaldes de la Cerdanya.

I en tercer lloc, a tothom en general, perquè hi regna una certa desorientació, fins i tot diria que por, en aquest tema. Hi ha por a canviar. Hi ha por a perdre pes específic. Hi ha por a quedar absorbits per l'òrbita de la Seu d'Urgell. Hi ha por a no pintar res en la futura Vegueria i hi ha por a haver de desplaçar-se a poblacions allunyades per resoldre segons quins afers.

Perquè per molt que se'ns prometi que cada comarca tindrà una mena de finestreta única on es podran resoldre tots els tràmits, no cal anar gaire lluny per veure que no és així. Avui dia, segons quins afers administratius s'han s'anar a resoldre a Girona o a Lleida, així que no crec que la cosa variï tant i tant amb la nova Vegueria.

Tot i així, sóc optimista. Crec que tard o d'hora s'haurà d'encetar el debat, agradi o no agradi. No es pot imposar un canvi territorial d'aquesta magnitud per les bones. Espero que quan arribi el moment, tothom -especialment els polítics- demostrin tenir una certa magnanimitat i, sobre tot, una mica de sentit comú.

Cal pensar que les comarques de l'Alt Pirineu, tot i les seves especificitats, tenen totes elles problemàtiques comunes i les estratègies per resoldre-les haurien de ser també col•lectives. Això inclou la pagesia, la indústria, les comunicacions i el turisme, per exemple, però també l'habitatge o la producció i distribució d'energia.

És evident que des d'un àmbit unificat serà més fàcil resoldre totes aquestes qüestions. Però no es poden menystenir les pors dels ciutadans, molts dels quals veuen que la Vegueria de l'Alt Pirineu (i Aran) serà econòmicament deficitària segons com es plantegi. Això és un fet i no es pot negar. I sobre aquest fet ha posat llum molts cops en Joan Pous, president del Consell Comarcal, sense que ningú no li hagi respost coherentment com se solucionarà aquesta qüestió.

D'altra banda, la por de Puigcerdà -que actualment és la segona població de l'Alt Pirineu demogràficament, a perdre influència i atractiu econòmic no es pot eludir. Menys, amb una crisi econòmica tan forta com la que ens està afectant. Hi ha por en certs sectors de la Vila de quedar eclipsats per l'emergent Seu d'Urgell.

En aquest sentit voldria dir una cosa que potser no sigui gaire popular a la meva terra, però que és la meva opinió. Jo que sóc progressista i liberal penso que no podem demanar pegats proteccionistes "d'hortet i caseta". Crec que hem mirar més enllà del nostre entorn immediat i que cal tenir amplitud de mires i ambició.

Cal un projecte econòmic i de ciutat molt ben elaborat, amb implicació de tots els sectors productius i ciutadans de la comarca que avui dia, no cal dir-ho, ni existeix ni hi ha cap voluntat que existeixi. Sembla que els polítics, però també la ciutadania en general, estan com anestesiats i no se n'adonen que estan perdent un munt d'oportunitats cada dia que passa i amb aquesta actitud, no anem enlloc.

Podem restar amatents, queixosos que si Tremp, que si la Seu o que si Manresa o si Barcelona ens fan la competència o no ens tenen en compte. Però fóra molt millor per a tothom que tinguéssim un pla d'acció mínimament sòlid, al qual donés suport el teixit productiu de la comarca. Si no, només ens restarà el plor i la queixa estèril.

Animals abandonats

2009-05-25T19:15:00.001+02:00

Si hi ha una cosa que no suporto de debò és veure un animal abandonat. No ho entenc. De fet prefereixo no entendre-ho. No crec que hi hagi cap possible justificació per deixar abandonat un pobre animal al qual li hem rigut totes les gràcies quan era petit i ara que és gran, pel motiu que sigui, ens molesta i el deixem a la seva sort.

Va a tongades. Abans de l'estiu o després de festes sol ser habitual veure gats i gossos abandonats. Però és clar, si molts deixen abandonats els seus pares en una residència, què no faran amb un ser que els importa molt menys.

De totes maneres ho trobo repugnant. Almenys una persona té uns drets, pot reclamar, té unes lleis que el defensen. Sovint els animals no deixen de ser considerats com simples objectes. I és evident que no ho són. Gats i gossos, com a mamífers que són, tenen sentiments i pateixen alegria i dolor com nosaltres.

Però ja se sap. El nen vol una mascota i com n'és de cofoia quan és petitona. Però creix i esgarrapa els mobles. Ailàs! Els mobles. Aquesta gran creació de la natura que ha de ser protegida per sobre de tot! O bé arriba l'estiu, volem marxar de vacances i l'animal fa nosa.

És clar que hi ha gosseres, però això és massa complicació. S'agafa l'animal, se'l porta ben lluny perquè no pugui tornar i se'l deixa a la seva sort. I si és el Pirineu, millor, que d'allà segur que no torna, especialment si és hivern!

Ho trobo tan profundament repugnant que no tinc paraules. Ja sé que em direu que pitjor és quan es tracta de nens petits, no ho nego ni li trec la tragèdia del fet, però amb els animals indefensos no puc. És una traïció. La raça humana els va domesticar. Ells van perdre la llibertat i l'esperit de sobreviure lliures a canvi de fer-nos companyia i servei i ara molts de nosaltres els fem servir al nostre albir i després els traïm.

Paisatge urbà

2009-05-22T11:11:00.001+02:00

Els darrers dies he aprofitat la bonança meteorològica per voltar una mica per la Vila en sortir de la feina. He visitat el parc de l'estany del Torniquet que, a poc a poc, es va convertint en un lloc més o menys visitat per la gent, tant pels puigcerdanesos que s'hi acosten molts cops corrent i fent exercici, com pels francesos d'Ur, que el tenen a tocar.

Evidentment, ni rastre dels iaios que havien de fer servir els aparells gimnàstics externs que s'hi han instal•lat per tot el parc, que en canvi són utilitzats pels soferts corredors per fer estiraments o pels nens, per a jugar.

El sòl que envolta l'estany és massa dur i incòmode i els bancs són massa cantelluts, però suposo que l'indret anirà millorant amb el pas del temps. Els arbres aniran creixent i expero que algun dels disbarats que s'hi han fet s'acabaran corregint.

A fi de comptes, la vista és espectacular i l'indret és molt acollidor. L'única cosa que fa una mica malbé la vista són els enormes dipòsits de gas, però en fi, no es pot tenir tot i aquests ja hi eren abans de fer el parc.

L'estany ja ha estat descobert per les libèl•lules i per les papallones i s'hi ha establert un nou biòtop per aquests animalons com aquell qui no vol la cosa. Suposo que la majoria de la gent només veurà els mosquits, però de tot hi ha d'haver.

El trist és que per poder estar en un lloc agradable a la Vila, cada cop hem d'anar més lluny. El centre s'està tornant inhabitable. La plaça dels Herois sembla una mena de Lego gegant, ple de peces surrealistes -i caríssimes- que duraran el temps que duraran. I això que encara nohan posat les terrasses!

Les xurreries semblen el tub de ventilació d'un transatlàntic, els recipients on aniran els arbres, a part de costar un ull de la cara cadascun, són lletjos amb ganes i posar un àrea infantil al bell mig d'una plaça duríssima tampoc sembla cap bona idea.

I això només és el començament. Encara resta per desfigurar la plaça Cabrinetty, la plaça de l'Ajuntament i el passeig 10 d'Abril. Temps al temps, que tot arribarà.

La nostra natura (y II)

2009-05-21T10:52:00.001+02:00

Aprofitant el post anterior, vull fer una mica de publicitat d'algunes de les activitats naturalistes que es fan a la Cerdanya i el Capcir.

Comencem per la botànica. Des de l'any passat, el Grup de Recerca de Cerdanya organitza unes sortides florals alguns caps de setmana destinades a conèixer la flora de la comarca. Les sortides són gratuïtes i l'única cosa que demanem és respecte per la natura. De moment, han tingut molt bona resposta, tant entre la població local, com entre els visitants de cap de setmana. Tenim un blog on es van posant algunes de les fotografies que fem:

http://floracerdanya.blogspot.com/

El 23 i el 24 de maig se celebren al Museu Cerdà les Jornades Micològiques de primavera, on s'exposaran classificades diferents espècies micològiques trobades a la comarca.

Fins el 31 de maig, a la Sala d'Exposicions Temporals del Museu Cerdà podeu gaudir d'una exposició titulada: "La flora d'alta muntanya", amb fotografies de flors d'aquest medi de la Cerdanya.

El dia 6 de juny, coincidint amb una de les sortides que fem, tindrà lloc al Museu Cerdà de Puigcerdà una conferència a càrrec de Ferran Lloret -doctor en Botànica- qui ens parlarà de les orquídies del Pirineu.

El 27 de juny, l'Albert Garcia -biòleg- ens donarà una conferència sobre els rèptils i els amfibis de la Cerdanya. L'Albert té en projecte una guia sobre les aranyes de la comarca. Tanmateix, el Grup de Recerca ha començat la redacció d'una Guia de la Flora de la Cerdanya i el Capcir, que esperem poder editar properament, un cop estigui enllestit i que portem diversos anys preparant.

De l'1 al 16 d'octubre es realitzarà al Museu Cerdà una exposició sobre les papallones de la Cerdanya. En el futur, està en estudi la realització d'una guia de papallones diürnes de la comarca.

I també per l'octubre, tindran lloc les Jornades Micològiques de Tardor, anàlogues a les de primavera.

Tanmateix, a la revista electrònica del Grup de Recerca de Cerdanya que estem preparant, que es diu Ker hi haurà properament alguns articles sobre el medi natural: un sobre els rèptils i amfibis de la Cerdanya; un sobre els odonats amenaçats; un sobre les poblacions de Galanthus nivalis de la vall (lliris de neu) i un parell de resenyes sobre troballes botàniques recents a la comarca (Gentiana pneumonanthe i Lathraea squamaria).

Si voleu contactar amb nosaltres o voleu informació sobre les activitats que organitzem només ens heu d'enviar un correu electrònic a la següent adreça:

grup@recercacerdanya.org

Com podeu veure, interès sí que hi ha. El que ens falten sóm més mans, per dir-ho metafòricament. Tant de bo el nostre interès tingués efecte sobre l'interès de la resta de la gent de la comarca. Que més voldríem!

La nostra natura

2009-05-19T16:27:00.001+02:00

Aquest cap de setmana he pogut gaudir de la natura cerdana en tot el seu esplendor. Finalment, ha arribat la primavera i amb ella, una mica de caloreta, que ha fet fugir -al menys de moment- el fred del llarg hivern que hem patit enguany.

He pogut visitar diversos indrets de la comarca, per bé que no gaire amunt, perquè a partir de certa cota, encara trobem la neu acumulada amb facilitat. La flora ha començat ha esclatar, els ocells migratoris a tornar i les papallones a volar pels prats cerdans.

Avui volia parlar d'aquesta natura tan meravellosa que tenim però que amb tanta facilitat podem perdre. Per exemple, hi ha papallones que només mengen d'una planta. Si aquesta és escassa i ens la carreguem -per exemple, edificant al seu hàbitat o netejant excessivament un talús- correm el risc de perdre planta i papallona.

El mateix passa amb molts d'altres animals, com tritons i salamandres que viuen als rierols de l'alta muntanya i que són molt sensibles a la contaminació. La llista és molt gran.

Per desgràcia, tot i la creixent sensibilització envers el medi ambient i la biodiversitat, crec que els cerdans -en general- passen olímpicament d'aquests temes. Si cal fer una pista d'esquí, es fa. Si cal edificar uns terrenys, doncs vinga. Si hem d'aixamplar una carretera, vinga màquines i quitrà.

Gairebé mai no hi ha cap cura pel medi natural que es malmet. Perquè allò que per molta gent són simplement quatre herbots o quatre rocs, per a aquells que estimem la natura poden seri veritables meravelles, molts cops al llindar de l'extinció.

Es parla molt del llop o de l'ós, perquè són molt fotogènics i poblen el nostre imaginari col•lectiu, però no es parla gaire dels insectes, de les granotes o de les flors que, a poc a poc, van desapareixent sense que gairebé ningú no se n'adoni. I pel que sembla, sense que a poquíssims els importi un rave.

Trobar-nos

2009-05-15T13:01:00.000+02:00

Un dels problemes que ens trobem els que estimem el Pirineu i el voldríem conèixer millor és la manca de mitjans, diguem-ne, socials per tal de poder-nos comunicar amb una certa fluïdesa amb altres pirinencs interessats en qüestions culturals diverses.

Tinc una certa relació amb algunes persones de la Seu i rodalies, però aquí s'acaben les meves coneixences. No conec ningú dels Pallars, ni de l'Alta Riobagorça, ni de la Val d'Aran i si passem al Pirineu aragonès o al navarrès, el meu desconeixement és encara major.

Potser fora interessant dotar-nos d'algun tipus de mecanisme estable (convenció, trobada cultural, trobada informal) per conèixer-nos i descobrir nous amics amb aficions i interessos comuns. Estic segur que l'interès hi és, però costa de trobar l'ocasió.

Els pirinencs som força tancats. És cert que cadascú escombra cap a casa seva, però jo crec que hauríem de trencar aquest hermetisme secular almenys pel que fa al món cultural.

També és cert que hi ha gent que s'ha mogut molt i que té moltes coneixences dins de l'àmbit pirinenc, però no ens enganyem tampoc: són una escassa minoria. Entre el jovent o fins i tot dins del món associatiu, això és una excepció.

Llanço des d'aquí, doncs, la idea de promoure algun acte comú per anar-nos coneixent. Es podria organitzar una sèrie de trobades amb l'excusa d'algun acte festiu, lúdic o cultural i començar algun tipus de relació entre els pirinencs que tenim ganes de ser quelcom més que cerdans, alturgellencs, etc.

No tots són iguals

2009-05-14T11:36:00.001+02:00

Una de les crítiques que se m'han fet recentment és que tracto a tots els "foranis", especialment als de l'àrea metropolitana de Barcelona de la mateixa manera. De fet, ha estat una cosa involuntària.

És evident que no tots els barcelonins (i d'altres indrets allunyats del món rural) practiquen el mòbing rural, ni són maleducats, ni pretenen que la Cerdanya o el Pirineu en general siguin una espècie de decorat de cartó pedra, immaculat, inodor i insípid. Hi ha de tot.

Per ser just, he de dir que m'he trobat molts més foranis que coneixen molt bé la Cerdanya que no naturals de la terra, molts dels quals viuen d'esquenes al territori, especialment a les grans poblacions, com Puigcerdà.

Fa una certa vergonya, però s'ha de reconèixer que alguns segons residents es coneixen la comarca i tenen més respecte per ella que bona part dels cerdans de soca-rel. Suposo que molts d'ells s'han comprat una caseta a la Cerdanya no només com una possible inversió, sinó perquè els agrada el territori.

Així, m'he trobat grans coneixedors del món floral, de les papallones, de l'excursionisme, de la geologia, etc, que eren segons residents o simplement, visitants freqüents de la nostra comarca.

És de justícia, doncs, reconèixer-los i agrair-los el seu amor per la nostra terra. Amb ells s'hi pot comptar a l'hora de defensar els nostres interessos, perquè en bona mesura, també són els seus. També ells s'han indignat quan ens han volgut desviar l'aigua del Segre via túnel del Cadí cap al Llobregat o ploren quan hi ha algun incendi que malmet els nostres (seus) boscos.

Per tant, vull deixar clar que no tots són iguals. El que passa és que de vegades, per culpa d'una minoria sorollosa o maleducada, paguen justos per pecadors, però crec que s'han de valorar les coses a la seva justa mesura.

És més, potser sigui per allò de la fe dels conversos, molta gent que ha vingut de fora de la comarca, han esdevingut els principals defensors d'aquesta i, fins i tot, grans dinamitzadors culturals o esportius. No perdem de vista que al Pirineu som poquets i que sempre dependrem en certa mesura de les aportacions exteriors a fi d'evitar perilloses endogàmies.