Oliva trencada

Bones festes

2009-12-14T16:59:00.003+01:00

Vaja!! feia un caramull de temps que no escrivia en aquest blog d’eternitat.
Els motius eren varis, el primer és que ja m’havia cansat de ser un periodista frustrat, per això vaig pensar que millor seria encarrilar les 24 hores del dia a la família, a les drogues i a la música.
Per cert, he esborrat el post de l’escriptor gallec perquè quedava poc elegant, (encara que segueix pensant el mateix) i volia celebrar el post número 200 amb més bon rotllo. Per això voldria comentar un parell de cosetes damunt la situació del grup i mutacions paral·leles.
Ja està a punt de finiquitar l’any i sa veritat és que hem tingut bastant de trull. Hem tocat a festivals com al Poparb a Girona, a la Fira d’espectacles literaris Litterarum a Mora de l’Ebre, al Festival Oh! Blong a Masquefa, a la X Fira al carrer de Vila-seca, al II Festival Pepe Sales a Girona, al festival BAM de Barcelona amb El Petit de cal Eril, al V Festival Pop al Carrer a Tavernes de Valldigna (València), també hi ha hagut dues minigires per País Valencià, i es clar, concerts per Mallorca.
Hem tingut una baixa important al grup, en Víctor, que sense cap mal rotllo va decidir de deixar el grup, de fet, va decidir canviar-se d’instrument i ara s’està convertint amb es nostre Johnny Cash. És una fera, i noltros van tenir un poc de pena quan va decidir embarcar-se amb altres móns. Però va venir la perleta d’en Toni Torres, un personatge que no mereix cap tipus de presentació, ja que es val per si mateix.
Ara per ara la banda està més solida que mai, (que Déu ho vulgui!!) i amb ganes de passar una altra temporada fent més trulls. Aviat començarem a enregistrar els nous temes (amb música i lletres nostres) a l’estudi Favela, situat a l’entranyable barri de La Soledat, així podrem dir que feim folk perifèric. Ja anirem mostrant cosetes.
Un altre dels trulls que hi ha en marxa és la segona part dels escriptors de l’Escola Mallorquina, li toca torn a Miquel Ferrà, poeta i amic de na Salvà. El projecte tindrà una vessant més orquestral. També anirem mostrant cosetes.
I finalment, el projecte que veurà la llum aviat serà El Saltamartí. En Març està previst que surt la edició en cd dels poemes musicats d’en Brossa baix una discogràfica valenciana “Música electrodomèstica”.
Aquestes són ses excuses per les que no he tingut temps per a escriure al blog, possiblement estigui un temps en escriure, o no, qui sap.
Bones festes.

HTML vs Offset

2009-10-08T13:14:00.002+02:00

Fa un temps que es comenta i cotillea la funció de la premsa escrita, el que ha aportat, el que està aportant ara i com hauria de canviar per no quedar-se obsoleta com un casette dels AC/DC enmig del Corte Inglés.
Crec que apart de la funció informativa de la clàssica revista de paper també té una funció contextual. Em refereix a les situacions on es solen llegir una revista, en el banyo fent el darrer procés de la digestió, en el metro, en el bus, a l’avió, a l’espera d’una consulta de qualsevol tipus de metge, a un parc, a un bar esperant una cita, etc... Crec que són aquestes situacions les que li donen glamour i honradesa a les publicacions de paper, molt més que els seus propis continguts.
Ara bé, si cercam i contrastam qui té millor continguts, si la premsa escrita o la premsa digital, me decantaria per la digital sense dubte, és més actual, hi ha més opinions, inclòs hi pots deixar sa teva opinió, és més neta, més barata i més comunicativa.

Aquestes paraules les escric perquè em sembla bastant fort el que he vist a una revista escrita aquest mes. La primera paradoxa és que la seva secció local estava més plena de grups estrangers que no pas de locals - hi ha més informació musical al Diari de Balears que no pas a una revista especialitzada, ja sé que el diari ho fan cada dia, però en refereixo contrastant només la edició d’un dia del diari amb l’edició mensual de la revista, pel que l’equació hauria de ser molt més favorable a la revista especialitzada que ha tingut quasi un mes per posar continguts que no pas un diari local que necessita omplir 8 pàgines de cultura cada dia- ; - també entenc que té més importància que venguin les grans figures de fora que no pas els 4, o 400, grups matats que hi ha aquí-. En definitiva, molt de suport your local scene, però tot això és una comèdia d’un dia.
La segona paradoxa és que a la secció de discos tengui la mateixa puntuació el disc de Pereza que el discos de Emilio José i Anímic. Em pareix més absurd que no pas criticable. Ja el gustos no es poden criticar però el que si es pot fer es no compartir. Per això m’agrada més la premsa digital, perquè pots escriure que no estàs a favor de la premsa escrita per uns.

La Història fins ara havia estat escrita pels vencedors, però ara amb Internet, serà modificada pels vençuts.

Apocalipsis ?01?

2009-10-06T09:18:00.004+02:00

Fa dies que somnio en una ciutat que està en ruïnes, pensava que era degut a la situació econòmica mundial i sobretot individual. Però avui he llegit això al diari i penso que passaria si fos vera. –Em refereixo a lo del 2012, no a lo de la màquina, que és bastant sensacionalista- .

La máquina que predice el futuro
Un programa informático pronostica un ciclo negativo hasta el 2011

George Ure asegura que los sutiles cambios en el lenguaje que tienen lugar en los foros de Internet ofrecen pistas suficientes para predecir acontecimientos.
Se jacta de haber vaticinado los atentados terroristas del 11S unos meses antes de que ocurrieran y de haber adelantado que en octubre del 2008 empezaría la crisis económica.
El cuarto banco de inversiones de Estados Unidos, Lehman Brothers, se declaró en quiebra el 15 de septiembre del 2008. Le siguió la aseguradora AIG. En octubre la situación era crítica. Un pronóstico lo suficientemente atinado como para que Ure venda su programa, que funciona rastreando las páginas de la red de la misma forma que lo hace un buscador, como un futurólogo infalible.
De hecho, desde que empezó a trabajar en lo que llama la tecnología Web Bot con un usuario-lector de su página web en el 2001, el hombre, especialista en marketing y ventas, no ha dejado de acudir a programas de radio y televisión para explicar las visiones futuristico-pesimistas de su criatura informática.
Confiesa que sus predicciones tienen que leerse como el I-Ching, el libro chino de los cambios, y que reflejan las "modificaciones que se producen en el discurso para expresar los procesos mentales que tienen lugar a causa de un evento."
El programa recoge los datos de varios foros y los interpreta con un patrón predictivo determinado por varias palabras clave. A partir de ahí, apocalipsis. El Bot prevé una serie de ciclos negativos que se concretan con un "super crash" económico en marzo-abril del 2010, bombas en Irán, la gripe A volviéndose letal, la administración Obama sumida en el caos y otras desgracias que no culminan hasta el 2011.
Lo malo es que, según la misma máquina, un año después, el 21 de diciembre del 2012, se acaba todo. Y no es la única que lo piensa. La fecha maldita tiene más de un millón de entradas en Google y se asocia al fin de mundo o, por lo menos, a un cambio de ciclo, según el calendario maya y personajes como Lawrence E. Joseph, autor del libro Apocalipsis 2012.
Mientras, Hollywood le ha encontrado un aspecto positivo a los vaticinios tremendistas y ya se ha agenciado unos cuantos guiones con un sinfín de efectos para conseguir taquilla. De hecho, en noviembre llega a las salas de cine 2012. El apocalipsis, de la mano del director Roland Emmerich.

Màgia borras o mgaià Brossa

2009-09-28T12:51:00.002+02:00

Taxinnnnn!!!:

Nova nova cançó

2009-09-14T11:00:00.002+02:00

Doncs així ho diu n'Alba Muñoz a la revista madrilenya 20 minutos.

P.D: Noltros no sortim a ses fotos no perquè siguem lletjos, sinó perquè sa màgia no es pot mostrar amb imatges. Bé!, de totes maneres surten els més macos i avui en dia sa imatge ven moltes coses, la màgia només serveix per a quan estàs a s'atur i no tens res dins sa gelera.
No va, no va...

Videoclips per passar l’estiu.

2009-07-22T22:23:00.003+02:00

El Petit de Cal Eril - Mandolines tralarí

Senior i el cor Brutal – El signe del temps
<

El Signe Dels Temps from senior on Vimeo.

Anímic - 1,2,3

El prehome indefinit – BCN Berlín

Delên - Crid

Marcel Cranc - Naufragi

Visca el carrer !!

2009-07-13T20:40:00.002+02:00

Folk de Luxe

2009-07-06T07:51:00.004+02:00

Dues cosetes abans de tot. La primera és què curiós aparèixer en el número on la portada és l’Alela Diane, la nova esperança blanca del Folk nord-americà. A més també hi podem trobar articles dels Anímic i del Petit de cal Eril. Supós que per aquesta raó els del Rock de Luxe podrien haver canviat el nom de la revista d'aquest mes pel de Folk de Luxe , però bono, sa segona cosa té més importància i transcendència que no pas un ximple joc de paraules. I és que el senyor Nando Cruz sap de que escriu i sap de que va. A la fi llegeixo un poc d’autocrítica al món dels festivals i als grups guiris. Es comença a notar un poc d’autoestima (al manco entre uns pocs) cap als grups i el públic nostre a nivell estatal. Ara només falta que tots nos lo creguem una miconeta més i apostem pels grups estatals, i quan dic tots en refereixo a públic, promotors, grups, crítics, etc...
La cosa està canviant, deixem que l’evolució faci el seu camí.

Doncs ara sí, aquí hi ha la crítica del disc Lluneta del Pagès apareguda a la revista Rock de Luxe del mes de Juliol.

P.D: Ahir vaig escoltar per primer cop una cançó sencera del Devendra. És vera, se pareix a noltros.

Solidaritat perifèrica

2009-06-29T14:35:00.002+02:00

No sabíem si triar entre en Miguel Ríos o en Luis Alberto (inicials de L.A.), la decisió va ser difícil, però vàrem decidir cridar abans al mestre que no pas al deixeble.
El senyor Ríos va dir que “na-nai”, que sinó hi havia pasta no hi venia. En canvi el seu deixeble ens va dir que si, que hi venia, emperò el seu representant va dir que “na-nai”, que això era un festival indie i que L.A. no era indie.
Finalment com a que cap d’ells varen voler estar en aquesta gran gala perifèrica el cartell queda configurat pels grups més mal pagats de la història de la música. Però, a noltros no nos importa gens això de no forrar-nos amb sa música. Total!!, per acabar com en Michael Jackson, que és el senyor que ha venut més discos dins la història i alahora és (o era) el músic que deu més dotbers als bancs.
El més important són els nens, els joves, els adults i els majors de la parròquia que aprendran a llegir i escriure si voltros veniu.

Barceló abans de Barceló (o l'art abans de l'art)

2009-06-22T08:35:00.006+02:00

Aquest dimecres de San Joan s’inaugura l’exposició Barceló abans de Barceló a la Fundació Pilar i Joan Miró de Palam a les 20:00 h.
L’exposició reuneix els primers treballs del felanitxer abans de ser mundial e institucionalment conegut. Segurament ens trobarem no sé si amb la millor obra, perquè jo d’aquestes coses de cada pic n’entenc menys, però ben de segur que hi serem davant la obra més fresca, més trencadora, en una paraula: més punky, que ha fet mai en Miquel Barceló.
Com a que l’única disciplina artística que no va treballar molt va ser la música, - crec que el no haver triat la música com un mètode d’expressió artística encara ho converteix més en un visionari, ja que possiblement no hagués fet tant de calaix-.
Doncs això, que ell no ha tocat molt la disciplina musical, però sempre s’ha rodejat de grans amics músics. Un d’ells és en Pere Pla, cantant i guitarrista dels mítics Furnish Time, i també conegut per ser germà d’en Toni Pla (és el primer i darrer pic que pos aquest nom en aquest blog, que em pagui el que em deu).
L’altre amic és el mestre Biel Majoral, que desperta passions i odis per igual. Ay Bielet!! que t’han donat de branca per a que en donis tu tanta.

Doncs així queda la configuració de la festa artistoide-asteroide-ameboide:

20:00 Obertura de portes.
20:30 Qui no s’hagi saludat ja no es saludarà a lo llarg de la nit.
21:00 Conclusions i alabances del mestre felanitxer.
21:30 Concert de Beta Splendens (Pere Pla amb Jordi i Puter Satelitos i Pep Olivetti)
22:15 Biel Majoral.
23:00 Sorteig del darrer canapè i copa de xampany entre els que han aguantat la gala.
23:30 A pixar i a dormir.
06:00 Somniar que saludaves a tothom i que tothom et saludava a tu i que el món era com una quadre d’en Barceló, hi sonava música d’un grup anglès que havia duit en Toni Pla, sonava bastant txungo, lis faltaven mitjos, el tècnic era en Paco des Chaplin. Durant un feedback sona el despertador.
08:00 Aixecar-se i demanar-se perquè cony et paguen 50 euros per anar a tocar a un txiringo on els quadres valen milions d’euros.
09:00 Llegeixes el diari, en el món hi gent molt més fotuda que tu, et reconforten els 50 euros i envies a la merda el món de l’art.

P.D: Els del myspace m'han retirat aquesta foto d'en Miquel Barceló, no me l'han deixada posar al blog del nostre myspace perquè diuen que denota violència.

Sossis, acudiu a l'estadi aka "Vaso leche galletas"

2009-06-15T21:24:00.003+02:00

El freak mallorquí ens ve a presentar "La música de la calma", un disc gravat amb un 4 pistes de casette i que recorda a un Barrio Sésamo mesclat amb na Maria del Mar Bonet i un poquet de Lou Barlisme de finals del segle passat.

Serà un concert especial, ja que hi ha haurà vermuts clàssics mallorquins, modernitzats amb exòtiques drogues, així ens trobarem amb les autèntiques olives trencades de la Serra de Tramuntana farcides amb 7 decilitres de àcid lisèrgic, desprès hi haurà galletes rústiques amb el paté més suculent de la galàxia mediterrània, el paté de Felanitx, que està fet de porcs negres que s'alimenten amb cristalitos. Finalment hi haurà el licor d'herbes del Pla de Sineu, que es allà on es troben les principals plantacions d'herba, diuen que és un elixir que allarga sa vida.

El tiberi vindrà acompanyat d'una actuació d'uns clicks de Famobil que dispararan sons gravats en casette per a que el freak mallorquí no es senti sol en aquest món. En Jordi, en Michael, en Fer i en Víctor s'han tranformat en uns clicks de Famobil per tal de sortir de l'illa sense que siguin capturats per la seva vinculació a una suposada xarxa que trafica amb drogues atòmiques i joguines de la Xina.

Al final del concert hi haurà un bingo on es sortejarà un cap de setmana a un hotel de Mallorca, concretament al "Hotel Liverpool Sin Swimming-pool", un hotel on els hooligans et faran sentir com si estiguessis a Anglaterra però amb el clima del Mediterrani.

Generation Folk

2009-06-15T00:10:00.004+02:00

Article aparegut al Periódico de Catalunya aquest diumenge del Corpus.
Ho firma Nando Cruz, nou seguidor dels Oliva.
És el primer periodista musical que ens ha comprat discos, de fet deu ser l’únic del món mundial que en deu comprar. Això ho dignifica com a persona i com a professional.
Doncs això, que és un article modest i que la modèstia no es falsa quan la promouen els perdedors amb ganes de perdre més batalles.

Menys és més. Menos es más. Less is more.

2009-06-10T21:26:00.001+02:00

Bono, sona bé amb els tres idiomes.
Mini-clip gravat amb una mini-càmara a un mini-televisor d’una mini-versió de Sa Ximbomba. Esper que el mestre Alexandre Ballester i els seus veïns em perdonin per la diferència de galateig amb la versió standard poblera.

Sa ximbomba ja no sona
ja no sona, ni sonarà,
perquè té sa pell de ca
i sa canya que no és bona.

Vaig passar per un canyar
i vaig collir una canyeta,
per sa meua ximbombeta
els darrers dies fer sonar.

Amb sa meua ximbombeta
puc anar davant el rei,
encara que sigui vell
tenc sa dona joveneta.

abcçdefghijkll·lmnyopqrstuvyz

2009-06-02T16:01:00.005+02:00

Després del deliris federalistes i altres qüestions nocturnes, entrem a un nou cap de setmana de toureo. El divendres 5 a l’Espai Mallorca de BCN i el dissabte 6 a la Fira Litterarum de Mora de l’Ebre.

Au, fes via, tapa’t bé
I vigila de no caure...
- Però, mare... Ja sóc gran...
- Què sabràs tu, de grandesa!

Miquel Bauçà, Els somnis.

València, eres una puta

2009-05-26T16:01:00.004+02:00

Fa temps que tenc un somni que es va repetint els dies senars de la setmana. En ell apareix una ciutat que lleu entre la terra i la mar. A damunt terra ferma s’alcen uns edificis amb parets de marès i que també tenen una teulada de teules de fang, són més alts que els hotels que es troben a Benidorm, els edificis també tenen unes persianes blaves gegants, d’on surt molta de gent que guaita per veure com els vaixells arriben a un immens port, on totes les estructures estan fetes de fusta fosca. La meitat de la ciutat està enfonsada dins la mar, amb el que els edificis gegants de marès surten per damunt del mar com si es tractessin de petits illots, n’hi ha milers. Davall l’aigua hi viu la gent, van unes caretes que lis proporcionen aire indefinidament i se lis veu que fan vida normal, sense molts de neoliberalismes.
Llavors jo surt de l’aigua i vaig aturar a un col·legi, allà es conserge em diu que ara València és la capital d’una Espanya Federalista. Jo li deman què ha passat. Ell em comenta que hi va haver un acord entre les Universitats de Valladolid, Salamanca, Bilbao i Vic, per fer una sèrie d’estudis del genoma humà. Es va comprovar empíricament que hi havia un gen que feia desenvolupar un determinat caràcter nacionalista, i que desprès, segons les circumstàncies ambientals les persones manifestaven un nacionalisme centralista o un nacionalisme perifèric.
Doncs bé! – deia el conserge- fa un parell d’anys va arribar un virus a la Península e Illes que suprimia els neurotransmissors de la proteïna que desenvolupa el gen del caràcter nacionalista, tothom va deixar de banda la idea de nació, tant a nivell espanyolista com a nivell dels anomenats nacionalismes perifèrics. I per tant, es va a arribar a un acord federalista entre tots el territoris de la Península e Illes, d’ençà es crea un Estat federalista integrat per 12 federacions, cada una d’elles autosuficient i respectuosa amb les demés, i la nova capital va ser València.
Per això de vegades per Madrid, a mitjanit, es sent dir: València, eres una puta.
Això és perquè encara recorden aquella b/vella tonada senioresca que diu:

Esta nit he eixit al carrer
i he vist com em miraves,
com demanant-me perdó
per les voreres i les cases.

I és que està trencant-me el cor
vore com t’humilien a poc a poc.
València, eres una puta.

I ara ja no és com abans
quan m’abraçaves i m’engrusanves,
estan deixant-te sense orgull
tractant d’europeïtzar-te.

Vull tornar a fer-te l’amor
amb sandàlies i sense tacons.
València, eres una puta.

Esta nit he eixit al carrer
i no et reconeixia.
Tens el cor de formigó,
he plorat fins que s’ha fet de dia.

Però demà mataré alguns dels teus proxenetes,
els altres se n’aniran corrent,
i València, ho celebrarem.
Ho celebrarem.

P.D: Europa eres una puta.

Get your own Box.net widget and share anywhere!

Exercicis

2009-05-19T09:58:00.002+02:00

5.- Ompli els buits amb els pronoms corresponents.

- Joan sempre ho trenca tot. No li deixaré res.
- Els metges em diuen que no fumi, però no pens fer ___ cas.
- Toni i Anna es casaran. Els seus pares ___ arreglaran el pis.
- Fes cas als al·lots i compra ___ unes llepolies.
- Digues a les teves amigues que no pateixin. ___ aconseguirem els llibres.
- Les dones estan impacients perquè ningú no vol ensenyar ___ els resultats.
- Les modistes ja treballen. Porta ___ la roba i te la cosiran.
- Silvia encara no camina bé. Dóna ___ la mà.

School of Folk

2009-05-15T11:00:00.013+02:00

Jordi Cosita Baby i Pep Toni Ferrer són dos músics fracassats de folk-rock mallorquí, que no tenen un gran talent i encara més a més no tenen gens d’actitud professional damunt l’escenari, de fet, varen ser expulsats de la seva pròpia banda Oliva trencada (banda que actualment es dedica a musicar bodes i baptismes jueus).
Els dos tarambanes aconsegueixen un treball a l’escola CP. Maria Antònia Salvà del Comtat de Son Sardina per poder seguir pagant ses factures. En un parell de dies descobreixen que els alumnes toquen els instruments com autèntics professionals i els presenten al concurs Art Jove, on el jurat està compost per tota la plantilla que fa feina a Blau.

Resulta que els School of Folk no tenen edat suficient per poder entrar a concurs, i els tarambanes s’inventen que els joves de Son Sardina tenen una malaltia terminal i que tal vegada el darrer que facin a les seves vides es tocar en tal prestigiós concurs. La persona que admet les subscripcions es desfà en un mar de plors i falsifica la documentació, així doncs els School of Folk aconsegueixen colar-se al concurs. Arriben a la final, però allà els espera un jurat que ja té un guanyador aparaulat, resulta que el que dur sa facturació a Blau toca sa bateria en el seu temps lliure, i és el qui gravarà ses bateries del grup aparaulat, ja que el bateria que tenen no té una gran destresa rítmica.

Però els School of Folk conten amb una versió de 12 min de la Ximbomba, que resulta ser una mescla entre Madò Antònia Buades, Sonic Youth, Flaming Lips, Maria del Mar Bonet i Godspeed you! black emperor... la toquen i l’auditori es queda mut durant 10 segons, desprès esclata en aplaudiments i xiulets. Al final, però, qui guanyen són els Si Fessin Sound (el grup aparaulat), que tres anys més tard són demandats per fer plagis de cançons dels Beatles i dels Doors, són condemnats a ser funcionaris la resta de les seves vides.

En quan als School of Folk es junten cada dues setmanes per anar a tocar per Masies i Cases Pageses. Li canten al camp i a les muntanyes, viuen feliços i sense prendre cap medicació legal.
El darrer que es sap dels tarambanes és que varen deixar dos currículums a l’oficina de Blau.

Mai millor dit

2009-05-13T10:47:00.001+02:00

Això ens conta n’Alba Muñoz, periodista del Principat, en referent al nou moviment de grups que canten en la seua llengua materna:
“Entorn a la qüestió de si aquest bon grapat de grups d'indie i pop independent que canten en català, ara que tot just fa 50 anys del sorgiment de La Nova Cançó catalana, es podrien considerar com a revitalitzadors del panorama musical al nostre país: El pop independent català i l'indie estan fent ressorgir la música en català com feia molt de temps no passava. Gent de tot l'estat i de l'estranger aprecïen aquests artistes, així com les seves particularitats creatives.
A més, la tendència és fugir de la producció per a les masses i fer una música espectacularment innovadora, poètica o sandunguera, però sempre molt lliure. Torna el lirisme, la producció íntima i introspectiva, al menys, torna la creació sense que el públic sigui el màxim déu dels cels, i a més en un mercat difícil pel tema lingüístic. Com si una nova generació d'autors catalans hagués trobat el moment de deixar-se anar, de crear sense barreres. El resultat és que aquests nous grups estan sorprenent a tothom per la seva qualitat i innovació, i que molta gent que s'havia cansat de la producció musical existent en català ha tornat a interessar-s'hi. Aquests artistes, a més, mai reneguen dels seus orígens, sinó que la cultura pròpia, encara que sigui de poble petit, s'exalta en contra de l'excessiu "barcelonisme" o centralisme cultural. Estem davant una possible "nova nova cançó"?”

P.D: Esteim d’acord?

Anem, anem.

2009-05-07T11:55:00.004+02:00

Públic, on sou?.
Ja vos podeu amagar,
perquè els Fameliars vos cerquen
i dins un Poal vos vol tirar.

Festival Oh! Blong 09

2009-05-05T12:39:00.002+02:00

No és el Malafama Festival, però els grups que hi toquen han assaijat molt més.

Ctrl.+C, Ctrl.+V

2009-04-26T14:01:00.002+02:00

Comença la primera sortida del tour “Farmer´s little moon”, serà el pròxim diumenge 3 de Maig (cosita’s birthday) a les 7 de s'horabaixa al Parc de la Formiga a Vila-seca, Tarragona.

Aquí vos deix un poc d'info de sa fira:

LA FIRA DE MÚSICA AL CARRER APOSTA PER LA MÚSICA DEL PAÍS I PER LES ARRELS
En aquest sentit, aquest any, més que mai, els concerts d’arrel tradicional que trobarem en la 10a edició de la Fira, creiem que sorprendran i agradaran al públic assistent. Cal destacar, per tant, als Tazzuff, un projecte que barreja tradició folk i l'ambient de diferents escoles musicals amb la música de ball; la proposta que revisa la música de les dones de la nova cançó (amb intèrprets de luxe d’altres formacions com Sol i Serena, La Carrau i De Calaix) de Marta Rius i les Noves Dones de la Bella Cançó; o el grup Estramp Jaç, que realitza una interessant exploració de la música d’arrel catalana incorporant-li una visió contemporània i jazzística. En l’estil ona laietana i amb intèrprets – compositors de luxe com Marcel Casellas o Quico Samsó.
D’altra banda, la presència del reconegut cantautor Roger Mas presentant per última vegada en concert el seu guardonat (“millor disc en català de l'any per la crítica musical dels premis Enderrock 2009”) i exquisit disc “Les cançons tel·lúriques” en directe, demostra que la Fira aposta per ajuntar la qualitat amb la innovació musical en el terreny de la música d’arrel. En aquest cas, Roger Mas farà que el públic de Vila-seca gaudeixi d’una vetllada realment especial en una, es perfila, màgica Plaça de Voltes.
Finalment, i també continuant amb la dinàmica de la innovació en el terreny folk, la Fira mostrarà algunes de les noves propostes catalanes i de les Illes Balears que porten més enllà la música tradicional i/o folk donant-li una volta més contemporània. Aquest és el cas, per exemple, dels Oliva Trencada o El Petit de Cal Eril, entre d’altres.
Si voleu fer-vos una idea de l’estil de propostes que vindran a la 10ª Fira escolteu el recopilatori de 10 anys de la Fira. Com sabeu, en motiu dels desè aniversari, Ritmes.cat ha editat dos recopilatoris amb una selecció de les millors cançons d’aquests 10 anys de Fira.

Anarem a San Joan

2009-04-17T15:42:00.004+02:00

Vive le folk.

Nostàlgia

2009-04-09T13:54:00.003+02:00

Avui me he aixecat i el dia ennigulat m’ha fet nostàlgic (encara més del que un pugui ser). Tot això també es deu a que ara fa dos anys de sa nostra estrena com a grup, va ser al Teatre de Muro al 2007, un lloc especial per a mi, ja que va ser el primer lloc on vaig tocar en directe. I mira per on, que també va ser el primer concert que havia muntat Fona, que varen dur els Sebadoh en ple apogeu de l’escena indie al nord de l’illa, baix l’estàndard del Pub Malafama i el bar pobler del Pobils, que començava a ser un referent de l’escena poblera rockera.
Bé, el fet era això, que avui fa dos anys del primer concert d’Oliva trencada band. Pareix que dos anys no són res, però han passat moltes coses des d’ençà, (ja comentava que me aixecat nostàlgic).

Un parell de discos i un parell de concerts han aportat ja un parell de històries, d’anècdotes i experiències per ses nostres vides. Avui desig joia per en Joan, na Floren, en Víctor, en Michael, en Jordi i en Fer.

Els pitjors alumnes

2009-03-27T14:10:00.002+01:00

A Cardedeu hi ha una escola on hi van els pitjors alumnes. És una escola en pla “Projecte Home” però amb vegetals. Duen ses olives que no han fet bondat durant l’any, allà són rehabilitades per a la vida social per part dels millors professors europeus.

Gimnàsia sincronitzada

2009-03-24T21:55:00.004+01:00

Arthur Caravan han fet un disc curiós, i sobretot molt bo.
En una primera ullada el disseny de la capsa és exquisit, molt atractiu al tacte i a la vista.
En una primera escolta les cançons sonen fresques i netes amb lletres nostàlgiques plenes d’esperança. A mesura que el vas escoltant més pics, les cançons segueixen sonant fresques i netes amb lletres de desesperança nostàlgica.
La versió Coheniana de Suzanne cantada en valencià no menysprea gens a la seva parenta anglosaxona, ni a nivell líric ni a nivell musical. Fan una molt bona adaptació d’un tema quasi, quasi universal.