nòmades del vent

'passejant' pels Pirineus ...

2009-07-12T21:15:00.001+02:00

12 juliol 2009
Coll de la Marrana.
L'I i la M estan pujant el Gra de Fajol. Jo hi he renunciat, no hauria pas pogut seguir-los.
Fa quatre hores, més o menys, que hem sortit de l'aparcament de Vallter2000.
Coll de Mantet - Pic de la Dona (2.704m.) - Coll de la Geganta o Regalèsia - Pic de Bastiments (2.883m.) - Coll de la Marrana.
No tinc la seva forma ni tampoc el seu ritme. De fet van més a poc a poc perquè jo els pugui seguir.
Estic asseguda contra una pila de roques que formen una paret baixa curvada, mig arrecerada del vent, amb el jersei posat. El paisatge és espectacular. Com tot el que he vist avui.

Porto tres pedretes a la butxaca. Una del Pic de la Dona, una de Bastiments i una altra que he recollit ara mateix, aquí al Coll de la Marrana.

Tinc ganes de tornar a trepitjar Ulldeter.

cap de setmana ...

2009-07-11T19:40:00.001+02:00

Avui relax.
Demà Pirineus.

Avui llegeixo Noah Gordon.
Demà llegiré paisatges.

jocs absurds ...

2009-07-09T12:38:00.003+02:00

Avui em noto cansada. Fa massa dies que dono voltes a la mateixa qüestió, que es redueix a una simple pregunta i al fet de si val la pena fer-la o cal deixar-ho córrer. I em pregunto si el fet de no haver-la formulada encara és significatiu o no. I tot són interrogants. I la majoria tan absurds que m'acabo somrient irònicament... a voltes fins i tot sarcàsticament.

Noto un rosec a la boca de l'estòmac i no és de gana. Sento un desassossec que fa massa dies que em ronda. Ja fa massa dies també que no veig ploure, massa núvols i massa poca pluja i massa masses.

I tot plegat per res. Perquè sé que no cal estar així. I de fet durant moltes estones al dia ni me'n recordo de la meitat del que em fa anar de cap.
Només hi ha una constant de cabells llargs i rinxolats plena de misteri.

Misteri que m'invento perquè m'agradaria que hi fos.
Saber-se inventora de realitats alternatives a vegades ajuda.

Si jo jugo però tu no ho saps, si em penso que jugues quan no ho fas, podem posar-nos d'acord per establir les regles del joc?

Si jugues i no ho sé i et penses que fujo quan també jugo, podríem trobar mai un camp on mostrar la tàctica del joc?

Si tot plegat no és cap joc perque ja ningú juga, però tothom sap que la vida no és més que un joc... quina pèrdua de temps més terrible!

Me'n vaig de l'olla... però és que avui em noto cansada i no m'abelleix de quedar-m'hi.

privilegis...

2009-07-05T20:56:00.002+02:00

Pujar al Taga, escoltar el silenci ple de sons, cants d'al·loses, brunzits d'insectes, el vent suau entre els cabells que s'escapen de la pinça...

Complicitat, somriures, confidències, preses de pèl, riures, celebracions ... entre germans.

Dormir en una masia, segurament anterior al s.XI, amb la finestra oberta... veure a través de la mosquitera la lluna quasi plena.
Ser conscient de que t'adormiràs banyada amb la seva llum... dibuixar un somriure i tancar els ulls.

Complicitat, somriures, confidències, preses de pèl, riures ... entre germans.

El color del mar quan la tarda comença a semblar vespre. L'olor de les onades. El cel amenaçador per un costat, dòcil i serè per l'altre... Paisatge dividit en dos.

Olorar terra humida tot tornant cap a casa.

l'ofec ...

2009-07-02T22:25:00.000+02:00

Qualsevol dia d'aquests
m'ofegaré amb totes les paraules
que se'm queden encallades
a la punta dels dits i enmig de la gola...

Pirineu ...

2009-06-29T10:15:00.003+02:00

Marmotes xafarderes i fugisseres.
Flors de tot tipus i colors.
Tants verds com herbes diferents.
Còlits cridaners i agosarats.
Tres voltors.
Isards xafarders i fugissers, també.
Ramats de vaques i de cavalls.
Mil papallones fugisseres i una de confiada.
Algun crit humà, d'algun pastor cap al seu ramat.
Avions dibuixant línies en un cel claríssim de bon matí.
Congestes de neu que formen rierols.
Rierols que formen solcs.
Solcs que dibuixen el paisatge.
Música d'aigua.

Solitud.
Angoixa.
Acceptació.
Alleugeriment.
Pau que, malgrat ser efímera, encara hi és...

... només cal recordar.

Espai immens i obert.

pau efímera ...

2009-06-28T15:45:00.005+02:00

A vegades la vida et sorprèn d'una manera totalment inesperada... i quan ho fa dues vegades, allò increïble, impensable, deixa de ser-ho...
Fa temps que vam rebre un regal més que curiós. Avui n'he rebut un altre, i aquesta vegada no l'he compartit amb ningú, estàvem ella i jo soles... Jo esperant als meus germans, ella buscant escalforeta i un recés, el vent bufava a estones insistentment i amb força fredor.
Al final l'he deixada sobre una flor groga...

Aquest ha sigut, probablement, l'únic moment de pau que he tingut darrerament... pau completa i efímera...

gronxador...

2009-06-27T21:15:00.002+02:00

Mentre escolto Leonard Cohen, sense fer gens d'esment en el que pugui dir, em gronxo cadenciosament amb la seva veu...

No tinc ganes de parlar, no tinc ganes de donar explicacions, d'explicar perquès...

M'agradaria que plogués i tenir una gabardina blava i passejar-me sota la pluja... alçant la cara amunt i notar l'aigua freda regalimant coll avall...

I si ara plogués segur que m'arrauliria amb el gat i només l'escoltaria i oloraria...

S'acaba Cohen... Sincerely, L.Cohen... i el gat ja s'ha arraulit a la falda i jo espero la següent per continuar-me gronxant cadenciosament...

temps de silenci autoimposat...

2009-06-26T18:49:00.000+02:00

El silenci també és un atzucac
i també es diu amb silenci.
Potser
cap gest no és tan clar i tan transparent
com tu pensaves, i ara sents l'ofec
de tants gestos sobrers.
Potser el costum
t'ha convertit en aquest personatge
hieràtic i solemne que malviu
entre la por terrible a veure's nu
i el terrible desig de despullar-se.

Temps d'interluni - Miquel Martí i Pol

l'olor dels trons ...

2009-06-24T20:19:00.002+02:00

Finestra oberta...
no sento ni veig ploure,
ho oloro.

.

màgia? quina màgia?

2009-06-24T10:59:00.003+02:00

Foto de Miquel Roman

Per enèssima vegada a la meva vida, m'oblido de que la nit de Sant Joan és màgica. O almenys això diuen. Mai he sentit res especial durant aquesta nit, tret d'una aversió, cada vegada més profunda, vers els petards.
Ni rituals, que n'hi ha un munt per triar i remenar, ni petards; de Sant Joan m'agrada la flama que baixa del nostre Canigó. I aquest any, que he saltat del llit amb ganes de Vivaldi.
Tan de bo el meu estiu fos de tan bon passar com el seu...

bocins de diumenge ...

2009-06-22T09:52:00.001+02:00

F5 ...

2009-06-20T22:41:00.003+02:00

repeteixo vídeo...

però val la pena refescar la memòria...

el guia ...

2009-06-19T09:26:00.004+02:00

Foto: Sibien

Continuarem caminant amb tu, Vicente...

Gràcies per ensenyar-nos el Camí.

la que observa ...

2009-06-17T09:56:00.004+02:00

Entra mig arrossegant els peus i s'asseu prop d'una porta d'on en surten veus. A simple vista semblaria enfadada o massa seriosa, però mirant amb atenció els seus ulls, s'hi endevina un somriure que contrasta amb l'expressió concentrada del seu rostre. Els cabells, força llargs, se li escapen de la pinça mal posada.
Poca estona després se li asseu al costat un home, se saluden, es coneixen. Ell li parla del temps, ella respon evasivament, es nota que no té ganes de parlar-hi.
De la porta d'on abans en sortien veus, ara en surt gent. Un noi, llarg i prim, marxa decidit fins que la veu, afluixa el pas, s'inclina una mica i fa un sorollet per cridar-li l'atenció. Ella alça el cap, el somriure dels ulls ara ocupa tot el rostre, i se saluden.
Quasi que us podria assegurar que ella estava esperant el sorollet o alguna senyal o alguna cosa. Doncs el somriure, se li comença a escampar al rostre, just quan comença a sortir gent de la porta d'on abans en sortien veus.
Ell se n'ha anat a fora. Ella no tarda a aixecar-se, fa el que ha de fer i també surt.
I se'l troba just per on ha de passar i es tornen a saludar i somriure. Ella marxa mandrosament, encara arrossegant una mica els peus. Ell es queda un moment allà mateix, mirant com se'n va...
I jo, que sóc la que observa, em pregunto què deuen estar pensant...

alimentant narcisos ...

2009-06-16T13:09:00.005+02:00

Sin duda, tienes un estilo muy marcado, señorita macroelur. De hojas flores y lluvia, de cercanía con la naturaleza, de rescatadora de colores entre colores, "aisladora" de belleza, compositora de partes de un todo, observadora que se acerca hasta llegar al corazón de las cosas. Dije cosas? rectifico, a los urbanitas que estamos acostumbrados a cosas artificiales, en un primer momento, no pensamos en la naturaleza como ser vivo, sino...cosas dispuestas caprichosamente. En tus fotos, casi se puede ver el latido de estos seres vivos, esa viveza que un urbanita puede no percibir por su paso atropellado por la vida... _ a.b.

funambulisme...

2009-06-14T23:12:00.004+02:00

a vegades de tant fer equilibris acabes mig caient...

present ...

2009-06-13T10:27:00.003+02:00

El hombre atraviesa el presente con los ojos vendados. Sólo puede intuir y adivinar lo que de verdad está viviendo. Y después. cuando le quitan la venda de los ojos, puede mirar al pasado y comprobar qué es lo que ha vivido y cuál era su sentido.

Milan Kundera _ El libro de los amores ridículos

apunts [13] ...

2009-06-10T16:39:00.005+02:00

Ahir vaig entrar a la llibreria només per pasturar una mica. Sense cap idea en concret. Era massa aviat per tancar-se a fer el cafè i guaitar llibres és millor que re-fullejar qualsevol diari. Vaig sortir carregada i encara no sé perquè em sorprèn, si ja em conec prou com per saber que podria haver estat pitjor.
El libro de los amores ridículos i La insoportable levedad del ser de Milan Kundera; La ciudad de los secretos de Patrice Chaplin i Descalç sobre la Terra Vermella, Vida del bisbe Pere Casaldàliga de Francesc Escribano.
Tot plegat tenint en compte que havia encarregat El quartet d'Alexandria de Lawrence Durrell i que m'arriba demà.
Aquest últim, quatre llibres en un, té tots els números per ser la lectura de les vacances.

Arribo disposada a parlar, a trencar amb tots aquests dies de mig silencis, de passes arrossegades, de cansament mental... però només rebo indiferència. A vegades m'oblido de que estic sola, llavors la realitat em posa a lloc i, al cap d'unes hores, em sento millor.

Estic llegint La ciudad de los secretos, al fons del bar, allà on l'aire condicionat no arriba. No m'acaba de fer el pes, però no puc deixar de llegir-lo. Potser perquè descriu Girona als anys cinquanta, potser perquè el paisatge urbà que descriu el conec prou bé, potser perquè els personatges no són creacions de l'escriptora, sinó persones reals, moltes d'elles encara vives. Potser és que no m'agrada sentirllegirviure Girona en castellà...

Jo, llegeixo. Tu, dines. A tot estirar deu passes que sé que no faré. No sé com apropar-me ni com trencar el gel. No sé com vèncer aquesta vergonya tan terrible i vergonyant que m'ha revingut últimament. Feia temps, anys!, que no em sentia tan petita i poca cosa.

la meva aura...

2009-06-09T10:10:00.004+02:00

Poca gent deu desconèixer que pateixo migranyes, bàsicament perquè sembla que m'agradi fer-ne publicitat. El cas és que, després d'estar amb mal de cap durant més d'una setmana, avui no puc enfocar la vista. Una part del meu camp visual està desenfocat, com aquell qui fa un bokeh per poder fardar de foto xula. I què voleu que us digui, fa molta nosa, sobretot perquè t'esforces a enfocar i no pots, portar les ulleres no serveix de res, treure-se-les tampoc. I mentrestant vas notant com el cap s'espesseix de mala manera, tot esperant l'efecte de l'analgèsic.

A mi no m'agrada gens tenir aura.

em crida el vent*

2009-06-08T16:38:00.003+02:00

A fora el vent bufa alegrement i el sol llueix, a estones tímidament i a estones amb força.
M'agrada veure com es gronxen les branques dels arbres i m'entristeix haver d'estar aquí dins sense poder notar-lo sense complexos.

Si m'hi esforço una mica, no gaire, em puc veure en algun prat guardat a la memòria o en algun camí o dalt d'alguna muntanya o quasi arran de mar... en molts llocs on he notat el vent fins al moll de l'os.

Si ara hi fos, en qualsevol d'aquests indrets, obriria els braços fins l'infinit i em deixaria endur...

Potser és que ja torna a tocar un canvi de rumb...

*"Però em crida, em crida el vent
i me'n vaig amb ell"

colors...

2009-06-07T14:16:00.002+02:00

privilegi ...

2009-06-05T23:33:00.001+02:00

... més o menys és el que estic sentint ara mateix ...

... trona ...

... plou ...

... i ho apagaré tot per poder veure els llamps ...

... i el meu cap reposarà ...

ni res, ni d'enlloc ...

2009-06-05T16:51:00.002+02:00

En Jaqme llença una pregunta al Twitter: "Si no fossis aquí on series?"
I em visualitzo a la muntanya. Concretament enmig dels paisatges viscuts aquest darrer cap de setmana. Veig prats verds immensos coberts de flors precioses i cants d'ocells. Veig clapes de neu i un cel de blau intens amb núvols gens amenaçadors. I em sento lleugera i alleugerida. Però només dura uns segons i tot seguit se'm planteja una paradoxa. Sóc aquí i sóc allà. Sóc allà i em penso que sóc aquí? o no sóc aquí ni tampoc sóc allà?
I responc a la seva pregunta amb un "no hi seria..." . Perquè si no sóc aquí, no sóc.
Sempre m'ha intrigat allò de saber que només som un conjunt d'àtoms en continu moviment, que els àtoms que em comformen ara mateix ja no hi seran ara mateix...
I és que fet i fotut no som res i som enlloc.

Elna ...

2009-06-04T09:49:00.004+02:00

Hi havia una mare que no tenia llet i el nen plorava de gana dia i nit. Quan es rendia de tant plorar, s'adormia i ella l'escalfava amb el seu cos. Les mantes que tenien encara estaven xopes d'aquells dies tan dolents de febrer. Quan sortia el sol, enterrava el nadó a la sorra fins a deixar-ne fora només el caparró. La sorra li feia de manta.
Però al cap d'uns dies el nen es va morir de fred i de gana.
Jo estava embarassada i només de pensar que el meu fill naixeria en aquell infern ja em desesperava.
Després d'unes setmanes, a la barraca d'infermeria del camp vaig trobar la senyoreta Elisabeth o, més ben dit, ella em va trobar a mi.
Em va proposar de parir en una maternitat situada a Elna, allà mateix, al Rosselló.
El dia que va néixer el meu fill a la sala de parts de la Maternitat, no em vaig poder reprimir les llàgrimes.
Tothom es pensava que plorava d'emoció, però només jo sabia que plorava per aquell nen enterrat a la sorra d'Argelers.

Mercè Domènech (Portbou, 2004)

La Maternitat d'Elna _ Assumpta Montellà