El bloc de Jordi Xuclà

Pedro Solbes a l'hora del pati

2009-06-29T01:40:00.001+02:00

Dijous poca estona abans de l’última votació de l’últim Ple del mes de juny. Pati de l’entrada del Congrés. Conversa amb l’exvicepresident Pedro Solbes. Parlem en català. Està més relaxat i rejovenit. Compleix estrictament amb les seves obligacions de parlamentari i assisteix d’oient a les Comissions d’Exteriors i de la Unió Europea. No falla mai a les votacions. I em recorda que és servidor públic de forma ininterrompuda des que va ser nomenat director general el 1982. Després secretari d’Estat, ministre d’Agricultura i d’Economia, Comissari europeu i un altre cop vicepresident econòmic durant cinc anys. “No sé si m’han cessat o m’he fet cessar”. Solbes va guanyar el debat televisiu al seu oponent del PP Manuel Pizarro a les eleccions de març de 2008. Però Solbes és un home prou lúcid i de llarg recorregut com per tenir uns límits de pudor intel·lectual que són els que l’han fet “dimitir-se” i donar pas a una nova administració econòmica més disposada a les ocurrències d’aquesta gran improvisació que és la política econòmica d’avui. Dimarts en sis hores el PSOE es va desdir del pacte amb ICV per pujar els impostos. Fa unes setmanes en menys d’un dia es va desdir del pacte firmat amb CiU per reformar el mercat laboral. Així no es pot governar!!

Segueu a ran que la palla va cara

2009-06-29T01:37:00.001+02:00

El Govern de la Generalitat ha decidit retallar 900 milions el seu pressupost per enguany. Dues terceres parts de la reducció afecten al Departament de Política Territorial. Hi havia una època que les receptes socialdemòcrates deien que en època de crisi s’havia d’augmentar l’obra pública com a motor d’arrossegament d’altres sectors productius. Però ara menys obra pública – l’autovia Besalú-Banyoles ajornada un altre cop- per posar la vena abans de la ferida imminent. M’explico: l’endeutament de la Generalitat està molt per sobre de les previsions d’aquest any -300 milions- i se situarà en els 8.000 milions. Una manera de reduir l’endeutament és retallar el pressupost a mig any. No és una mesura d’estalvi estricte sinó una mesura d’amortir un endeutament disparat. Un maquillatge a temps per un rostre perjudicat. Pous secs de petroli, finançament necessari com l'aire que respirem.

Benzina i tabac

2009-06-29T01:36:00.000+02:00

En el primer consell de ministres després de les eleccions europees el govern va pujar els impostos sobre la benzina i el tabac. Motiu: fer calaix per plantejar algunes xifres de cares a la negociació del finançament autonòmic. Pujar la benzina ara que torna a pujar el seu preu en els mercats internacionals és una inoportuna decisió per ajudar els sectors econòmics.

Menys impostos o més ajudes

2009-06-29T01:35:00.001+02:00

En aquests moments de poca bonança econòmica es planteja clarament el dilema de “més impostos o menys ajudes”. És evident que els poders públics han d’estar allí on els nostres conciutadans tenen necessitats bàsiques no cobertes – sanitat, educació, cobertura per desocupació...-. També és evident que hi ha sectors que han hagut de rebre ajudes públiques no per ideologia sinó per pur pragmatisme – tres grans bancs americans han estat nacionalitzats amb una forma de fer molt poc americana. Però a vegades alguns sectors quan demanen ajudes quasi aixequen una pancarta demanant una pujada d’impostos. Ara, en època de crisi econòmica, es veu molt més clar per on esporgar unes administracions plenes de despeses supèrflues. Molts empresaris demanen unes normes més senzilles –tenim un bosc normatiu- i una presumpció de bona fe en la seva activitat.

Reformes de la llei electoral

2009-06-29T01:33:00.001+02:00

Dimecres a dos quarts de cinc de la tarda. Comença una sessió de dues hores de la reduïda comissió en la qual estudiem la reforma de la llei electoral. Sense taquígrafs ni periodistes, es parla amb total llibertat i profunditat. Un debat de gran nivell enmig del brogit parlamentari de final de curs. Acordem que durant els períodes electorals les administracions, totes, no podran fer campanyes ni inauguracions. Ni en unes municipals podrà desembarcar el conseller de torn a fer propaganda tangencial ni en unes eleccions catalanes podrà venir el ministre a inaugurar un tram de la N-II – ja ens agradaria prou que passes!- Una política una mica més seriosa i menys d’esprint final. En aquest mateix sentit, he argumentat i he guanyat la batalla, des d’una posició de partida en solitari, per no ampliar el plaç per publicar enquestes. Necessitem un final de campanya focalitzat en els missatges dels candidats i en la reflexió sobre el vot útil i no pas en aquesta guerra de trinxeres dels mitjans madrilenys per veure qui fa més onatge en la recta final de la campanya. S’han arribat a publicar grans portades amb assignació d’escons per províncies en unes eleccions generals amb només 800 enquestes telefòniques. Millor que aquestes frivolitats no impactin l’últim dia de campanya. I sempre quedarà Internet. S’ha dit que l’enquesta més fiable és la que el CIS fa pública abans de començar la campanya. Però ales últimes eleccions es va equivocar per tres punts i mig. Un altre acord quasi tancat: a partir de les properes eleccions generals, els candidats al Senat no seran ordenats per ordre alfabètic sinó pel proposat per cada partit. En teoria els ciutadans fem una elecció ben lliure a es llistes obertes al Senat, però tothom sap que fins ara era més fàcil recollir vots amb una A al cognom que amb una X al cognom. Veurem que farà ara l’elector en la seva decisió independent.

Una d'espíes

2009-06-29T01:32:00.000+02:00

El Director General del Centro Nacional de Inteligencia, el cap dels espies, el director del CNI, Alberto Sáiz està immers en un malson de filtracions periodístiques que provenen dels seus propis subordinats. El cap dels serveis secrets vigilat i delatat pels seus propis espies! Ha comparegut dos cops al Congrés i ha resultat només mig convincent. Un cop ens va dir a la Comissió de Defensa: “Mai a la meva vida he practicat la caça a Senegal”. Al cap d’uns dies sortien unes fotos no refutades practicant “la pesca” al Senegal. Un director d’uns serveis tan nuclears en un Estat com són els serveis secrets ha d’estar resguardat de la política espectacle. Però no crec que sigui el Parlament qui enderroqui el director general sinó les tensions que hi ha dintre del propi govern. La Ministra de Defensa encarrega unes investigacions “extenses i reservades” i el president del Govern afirma des de l’Àfrica: “El director del CNI tindrà la meva confiança mentre romangui en el càrrec”. Zapaterisme líquid en estat pur!

Un pragmatisme que ens fa veurer-hi més clar

2009-06-22T10:11:00.000+02:00

Temes gruixuts- En la placidesa de les nostres comarques, succeeixen fets que en grans capitals o en entorns polítics més oberts i menys beatífics en les relacions humanes – “ai no fos cas que ofenguéssim”- serien matèria de gran controvèrsia. N’apunto dos que crec que han passat amb un perfil més baix del que seria apropiat. En primer lloc: 14 anys després del tancament de la Base Loran de l’Estartit, el Ministeri de Defensa retira residus contaminants, concretament dipòsits de gasoil i oli. Retirada pendent de la intervenció de la Junta de Residus. Poca broma. Segon cas: la mala gestió política i jurídica del xalet Tarrús –gustos a part, edifici classificat- costarà a l’ajuntament de Girona una assumpció de responsabilitats per un cost entre 2’2 i 2’6 milions d’euros. Poca broma. Més que els pressupostos d’inversió anuals. Insisteixo, en un entorn polític més ventilat, aquests haurien estat dos motius de major controvèrsia.

Lluny dels grans acords- Conversa amb Antonio Garrigues Walker fent temps per agafar un pont aeri amb molt de retard: “És època de grans acords, de pactes. No es tracta de reproduir els Pactes de la Moncloa perquè vivim uns altres temps. Però s’ha de reconèixer que la situació que vivim actualment és molt més greu i perillosa que la d’aquells anys. És, de fet, la pitjor crisi de la nostra història econòmica. Una crisi de la que ningú, absolutament ningú, coneix ni la seva profunditat, ni el seu abast, ni la seva duració. Tots els països van a cegues buscant solucions que sens dubte apareixeran però que no estan gens clares”. Són les opinions de l’advocat més important de l’Estat, amb una visió panoràmica de la situació econòmica des dels raig x d’un despatx que veu l’economia empresarial en “strip-teases”. No són paraules apocalíptiques, sinó mesurades. Què feu els polítics? Em pregunten. Desgraciadament en la política espanyola els grans acords ja fa anys que van quedar lluny. Perquè avui qui ens governa no té mentalitat de gran abast sinó de regateig curt, de tactisme.

Pragmatisme econòmic- Les llibretes de les ideologies diuen una cosa però la realitat dura del moment ha obligat a l’administració nord-americana a adoptar unes mesures molt poc americanes: control públic de la majoria del sector financer, de les dues grans entitats hipotecàries i de la major empresa industrial. I a reforçar el poder d’intervenció de la Reserva Federal. D’aquesta crisi n’hem de sortir més lúcids i responsables i no pas més deprimits. Menys serà més.

Afganistan- El govern ha vingut al Congrés dels Diputats per demanar l’autorització parlamentària per l’enviament de 450 nous efectius de l’exèrcit en la missió de Nacions Unides a Afganistan. Concretament aquest increment de tropes ha de servir per assegurar l’estabilitat en les eleccions del 20 d’agost. Hem votat que sí, com quasi tothom. Però Afganistan pot ser l‘Iraq del president Obama, com recorda molt bé el diplomàtic català Francesc Vendrell –ex-enviat de Nacions Unides a Afganistan. Dient les coses pel seu nom: el president Karzai ha governat un país amb notables índexs de corrupció, la producció de cocaïna s’ha incrementat moltíssim els últims anys i el poder talibà ha saltat a Pakistan. La defensa de l’estratègia nova d’Afganistan diu que només és possible la intervenció quirúrgica amb bisturí afilat i molts més efectius – 65.000 soldats nord-americans, 10.000 d’altres Estats aliats de la OTAN. Potser sí, així ho hem avalat. Però també han començat els contactes amb els “talibans moderats” (contradicció en els seus termes?) i l’ombra de l’ensopegada soviètica encara plana per les altes muntanyes del nord d’Afganistan. Pakistan es troba en guerra civil encoberta i en menys de deu anys tindrà més població que Rússia. Els que creien que el president Obama era un pacifista – això havia passat a Europa- patiran un gran disgust.

14 minuts- A la televisió, el temps és or. Una imatge de segons, uns pocs minuts d’unes declaracions...i l’efecte multiplicador és riquíssim sobre el conjunt de la opinió pública. Ara hem sabut que durant les poc divulgades eleccions europees els periodistes de TV3 van dedicar una suma de 14 minuts a dir que no estaven d’acord amb els blocs electorals que defineix la Junta Electoral i que garanteixen equitat en la informació dels diferents partits amb representació parlamentària. Si és discutible el criteri dels blocs electorals, també es discutible gastar 14 minuts de televisió per dir moltes vegades el mateix.

Una sortida per Irlanda- El Consell Europeu d’aquesta setmana ha donat tots els ingredients excepcionals perquè els irlandesos siguin cridats a les urnes el 4 d’octubre amb la il·lusió que a la segona – i última oportunitat- el Tractat de Lisboa sigui ratificat per Irlanda i definitivament encarat per la seva entrada en vigor. Per això el Consell de caps de Govern i Estat de la Unió Europea ha garantit explícitament a Irlanda que l’entrada en vigor del Tractat no afectarà ni la seva fiscalitat ni la seva neutralitat militar ni la posició tradicional del país contrària a l’avortament. De fet, cap dels tres assumptes són matèria del Tractat europeu. Però a vegades la mentida es fa tan gran que no hi ha més remei que seguir la mentida i donar-li carta de naturalesa com ha succeït en aquesta cimera europea. Tot sigui per el sí d’Irlanda.

Vot nou a les municipals- El govern ha incorporat 1 milió 100 mil nous votants en el cens de les eleccions municipals de 2011. Dades oficials del ministre d’Afers Exteriors a pregunta de qui escriu. Suposa un increment del 42% de la població immigrant extracomunitària. S’ha dit sovint que la participació a les eleccions locals és una gran forma d’integració. I així pot ser. Però el criteri adoptat és arbitrari i pervers: els països que permeten votar ciutadans espanyols a les seves eleccions municipals seran els que faran que els seus ciutadans immigrats a Espanya puguin votar, si compten amb amb cinc anys de residència. Criteri arbitrari. Perquè un nord-americà o un neozelandès amb vint anys de residència aquí no pot votar? El criteri ha de ser el d’acreditació de l’arrelament i la integració i no pas el del pas del temps i només per a nacionals de 15 països. Compte amb aquesta dada a l’hora de calibrar les previsions de les properes municipals.

Tres anys de Nou Estatut- El 16 de juny de 2006 els ciutadans de Catalunya que vam anar a votar vam ratificar per referèndum el nou Estatut d’Autonomia. Tres anys després, el desplegament de l’Estatut és molt minso. El problema no és el nou Estatut sinó la poca seriositat amb la que han entomat l’assumpte la majoria governamental que el va votar. Dimecres interpel·laré al vicepresident Chaves: “Como valora el Gobierno el grado de cumplimiento del Estatut de Catalunya que fue ratificado hace tres años?”. Que ningú dispari contra el pianista, que ningú dispari contra l’Estatut. Que es miri amb detall el poder econòmic i polític que s’hauria d’haver traspassat i ha retingut el govern central. Que dimecres Chaves respongui. Al vicepresident Chaves se’l nota com un peix sense peixera. Desprès de tants anys de poder omnímode a Andalusia, ara es fa càrrec que l’han prejubilat en el blanc blau.

Els avions oficials i la demagògia

2009-06-01T01:08:00.000+02:00

Quin debat més provincià, corrosiu i autodestructiu. El Partit Popular ha fet bandera electoral de l’ús d’avions de l’estat pels desplaçaments del president del Govern en els dies de campanya. Si preguntem a un nord-americà, a un francès o a un alemany en aquest assumpte, es farien un tip de riure. Un president del Govern ho és les 24 hores del dia. Per institucionalitat i per seguretat. Potser aquesta aventura dóna alguns vots populistes però és un mal camí encetat pel Partit Popular. Estic en contra d’aquesta demagògia.

Vot immigrant i integració

2009-06-01T01:06:00.003+02:00

He interpel·lat al ministre d’Afers Exteriors i Cooperació sobre els acords internacionals per permetre votar els immigrants de 15 països en les properes eleccions municipals. La majoria països sud-americans. És possible en base a l’article 13.2 de la Constitució que reconeix la reciprocitat: si un espanyol pot votar allí, un d’allí pot votar aquí. La veritat és que bàsicament suposa la injecció d’1 milió 100 mil immigrants en el cens de les properes eleccions municipals. Política d’integració i cohesió? Potser sí, i en aquest sentit ens hem posicionat a favor del fons de l’assumpte. Però el criteri ha de ser la reciprocitat o l’arrelament? M’explico: ¿perquè un tercer país permet el vot dels immigrants els seus nacionals han de poder votar en les municipals de l'Estat espanyol i, en canvi, algú que acrediti molt més arrelament en el país però que en el seu país no es permeti el vot a estrangers no podrà votar? Finalment, els convenis permeten el doble vot: votar aquí i en el país d’origen a les eleccions municipals. Això els arrelament?

Grip A i cintura política

2009-06-01T01:06:00.001+02:00

Compareixença conjunta de les ministres Trinidad Jiménez i Carme Chacón per informar al parlament de la pandèmia de la Grip A i la seva penetració en un col·lectiu d’alt contacte com és l’exèrcit. Decididament la ministra Jiménez, que no és precisament metgessa, es mostra molt més subtil i exhibeix molta més cintura. La ministra Chacón es manté en la posició de no reconèixer cap error ni un. Ni l’error d’haver tardat quatre dies a informar a Sanitat des dels primers símptomes fonamentats ni haver autoritzat la visita d’un grup d’escolars el dimecres 20 al quarter de Hoyos de Manzanares quan els primers símptomes van aparèixer el dia 17 de maig. Cap flexibilitat. El mateix patró d’errors i conducta que amb la retirada de la tropes de Kosovo. Tanta inflexibilitat algun dia pot conduir-la a un error irreversible.

Celebrant la Champions a la Cibeles

2009-06-01T01:03:00.002+02:00

Dimecres 27 de maig. Ha acabat la sessió conjunta de les comissions de Defensa i Sanitat al Congrés per discutir la crisi de la Grip A en els quarters militars. En menys d’una hora comença el partit de la final de la Champions. Una part de la colònia catalana a Madrid ens hem convocat al Cafè Galdós del carrer dels Madrazo de Madrid, a un minut del Parlament. Un gran apilonament: periodistes, parlamentaris i també el director general Ignasi Guardans. Ens saludem tots i de cap a la passió. Temperatura alta. Al final del partit, emoció i trucades. Sortint del carrer dels germans Madrazo, com qui no vol, hom es troba al carrer d’Alcalà i des d’allí es veu perfectament la plaça de la Cibeles, lloc emblemàtic de celebració de les victòries del Reial Madrid. L’eufòria és incontinguda i veiem desenes de seguidors del Barça celebrant el triplet. Ens hi acostem. Acabem essent més de quatre-cents. Sota l’atenta mirada d’uns quants policies nacionals. Uns quants diputats al Congrés: en Pere Macias, la Montse Surroca però també un nombre significatiu de diputats socialistes. I molta varietat. És digne d’observar els sud-americans que van sumant-se a la celebració, segurament atrets pels jugadors sud-americans de l’equip de Pep Guardiola. Retirada a quarts d’una. La festa continua. El dia següent la manera de començar una conversa a Madrid era comentant educadament el partit i felicitant el català. I, els que tenen més confiança, preguntant: ¿Per què diuen només Visca el Barça i visca Catalunya? Ah! amic, aquesta és una bona pregunta que diu moltes coses. La seva resposta també diu moltes coses. Metapolítica per entendre coses de la Catalunya d’ara.

Dos exvicepresidents econòmics

2009-06-01T01:01:00.000+02:00

26 de maig. Dia de celebracions. També del 60è aniversari del company de grup Josep Sánchez-Llibre. Festa sorpresa amb un dinar fred. Apareixen els protagonistes de la política econòmica que va des de 1993 fins a 2009: Pedro Solbes, Rodrigo Rato, Juan Costa, Fernández-Marugán...també els ministres Miguel Sebastián i Celestino Corbacho. A Rodrigo Rato se’l veu amb el cuc de la política ben viu, i dolgut amb els que ara manen en el seu partit. Recordem els pactes del 1996, tots, també els més discrets que van beneficiar clarament les comarques gironines (A-26, l’inici de l’A-2 avui aturada...). Ha estat el cap de setmana preparant el debat amb el cap de llista popular a les europees. De retirat de la política, res de res. Conversa plàcida amb un relaxat Pedro Solbes, que parla un valencià dolcíssim d’Alacant. Ens emplacem per continuar la conversa. Contingudament crític, pot ser que deixi l’escó a bans d’acabar l’any: “Votar els propers pressupostos podria arribar a ser un exercici d’impudor intel·lectual massa alt”.

El maig lleuger de Madrid

2009-05-16T15:47:00.002+02:00

El ritme del maig- El mes de maig a Madrid és una temporada de treball al ralentí. Comença amb la festa autonòmica del 2 de maig. Algun dia els afrancesats avergonyits hauran de començar a recordar que el 2 de maig madrileny de 1808 va ser un aixecament sanguinari i desbocat contra els elements ocupants més il·lustrats i l’aristocràcia local. I avui, precisament és una aristòcrata, Esperanza Aguirre, qui millor ha reinventat i reinterpretat el furor patriòtic local del 2 de maig.

Els toros de maig- Després comença la temporada de toros. La llarga temporada de toros de Las Ventas. Toros a les cinc de la tarda o toros a les set de la tarda... Puros, gomina, afició, aparença, figurar...tot això durant un mes llarg de toros. Feria de San Isidro i Feria de la Beneficencia. I per anar a toros a les cinc, ja no cal anar a treballar a la tarda. Els que hi van. És clar.

El tennis de maig- Però ara el maig a Madrid també és temporada de tennis. La Caja Màgica és una joia arquitectònica que s’ha inaugurat fa dues setmanes amb un concert i ara amb l’Open de Madrid de tennis. Un projecte del Gran Madrid de quan les vaques encara eren grasses. Un projecte del conseller sortint d’Esports, Santiago Fises, un burgès català de vella matriu que en una vida anterior – Fises té moltes vides - havia impulsat el camp de Golf Empordà, entre Torroella de Montgrí i Pals. La Caja Màgica té un sostre que s’obre i es tanca segons piqui el sol. És un local polivalent al sud d’Atocha on el concert o el partit de tennis són el pretext pel sopar posterior i, un altre cop, el figurar, el ser vist, la gomina, els puros i la seca llotja de contractació d’un Madrid que ha parat en sec el negoci del totxo. En 10 anys, el preu de l’habitatge a Espanya ha pujat un 100%. Fot-li fort, que tot aguanta! deien els experts en la gran pilota immobiliària. I no tot ha aguantat. Els preus baixen i el rictus dels nous rics amb el puro a la boca i el gintònic a la mà, a la clàssica Las Ventas o la pija Caja Màgica han quedat amb el somriure congelat.

El debat del maig- Però al mes de maig, a Madrid, també sol arribar el torn del debat de política general, dit en terminologia de la convocatòria de l’ordre del dia del Congrés dels Diputats, el “debate del estado de la nación”. Aquesta setmana l’hem viscut: 12 i 13 de maig. El debat va ser instaurat – i inventat- per Felipe González com una oportunitat de debatre, un cop a l’any, sobre els grans assumptes de la política general, sobre les línies mestres del perquè de les coses en l’acció política. Això era en aquells temps que es parlava d’idees grans que inspiraven l’acció concreta. Però, espero que sigui transitòriament, la política ha canviat molt en aquest quinquenni del president Zapatero. Dimarts no vam sentir idees de fons d’un debat de política general. Portem un any de debats de “paquets econòmics estructurals” que cada un ha de ser el definitiu i que cada un resulta insuficient. I dimarts vam sentir un nou llistat d’ofertes a la menuda per acontentar (aparentment) a diferents sectors de la societat. Les enquestes diàries manen en la visió tàctica de la política que es practica avui en dia per part del govern. I de la Caixa Màgica del món Zapatero van sortir ofertes polítiques d’estètica Ikea –barates, boniques i confortables, encara que no gaire duradores ni consistents- per tenir distret el personal. Com que Zapatero creu els 400 euros – paga extra- d’abans de les eleccions generals li van ajudar a guanyar els comicis, ha aprofundit per la via de la timba. Creu que li pot donar bons resultats. Aquesta és la clau del debat: saber desllorigar si el llistat Ikea de propostes va calar i causar una positiva impressió en l’opinió pública o sin va relliscar per la pendent del descrèdit d’un govern que, convé insistir, ven a la menuda. Només cada un del lectors podrà respondre si les mesures li semblen una resposta “estructural” a la crisi o una tocada de violí en un moment de notable gravetat.

Ofertes Ikea de maig- El 12 de maig complia anys la vicepresidenta Elena Salgado i la vaig anar a felicitar. Ella, que té bona memòria, va recordar que jo feia anys el dia següent: “Dos Tauros tozudos, que ya nos conocemos!” i em va explicar que el 13 de maig també fa anys el ministre Miguel Sebastián. I la conversa es va encadenar amb l’arribada del ministre d’Indústria que vaig felicitar per l’aniversari i que va començar a desplegar la satisfacció per la paternitat a penes dissimulada, de les propostes del catàleg Ikea-Zapatero. Certament són propostes de la factoria Sebastián. Algunes molt improvisades, com el finançament de la compra d’un nou cotxe, co-finançat per les empreses i les Comunitats Autònomes, tot i que les comunitats autònomes no havien estat consultades. Després hi ha una altra mesura, bonica, bona i barata: la baixada de cinc punts en l’impost de societats de les empreses de 25 treballadors que hagin mantingut o incrementat la plantilla i que no hagin facturat més d’un topall molt baix. Succeeix que la tònica general indica que les empreses han acomiadat algun treballador, que solen tenir una facturació superior al topall i que com que en aquesta època de vaques flaques no tenen beneficis, difícilment se’ls pot rebaixar un 5% l’impost de Societats. Però a primer cop d’ull té el seu efecte.

Rebaixes de maig- La mesura més camaleònica és la de la supressió de la deducció per vivenda en l’IRPF a partir de l’1 de gener de 2011 per famílies amb ingressos superiors als 24.000 euros. Anem per pams. La mesura pretén, en un primer moment, estimular molt la compra d’habitatge (abans que s’acabi la deducció!!). Però on és la liquiditat dels bancs per finançar la compra? El finançament dels bancs i caixes no raja! I, ¿compraran joves amb dificultats per accedir a l’habitatge o grans carteres d’inversió que aprofiten la baixada de preus per capitalitzar-se amb immobles? Una mesura aliada amb el capital immobiliari per alleugerir el parc de pisos en estoc. Però una mesura que a partir del 2011 es converteix en una reforma profundament ideològica del sistema de deduccions. Està calculat: un 26% dels que deduïm la hipoteca en la declaració de la Renta ho deixarem de fer en qualsevol compra d’immoble a partir de 2011. És molt un 26%? Suficient per emprenyar una part de l’electoral socialista. Electorat que, a més, ha entès que la mesura tenia caràcter imminent. Confusió. Però aquesta mesura s’ha de votar el proper dimarts i s’ha de tramitar com a projecte de llei. I mira com són les coses, Izquierda Unida –dos diputats- defensa pujar el topall de 24.000 euros a una xifra superior. En termes ideològics clàssics, IU aquí es posa a la dreta de la mesura del PSOE. Altres pensem que un “model productiu” no es canvia de la nit al dia a cop de lleis i que aquesta mesura trastoca el sistema de capitalització de les classes mitges. Però el sol anunci d’una futura “llei de sostenibilitat econòmica” ja ens transporta a unes connotacions conductivistes que fan feredat. Però és que Zapatero no és ben bé un socialdemòcrata reformista del segle XXI sinó més aviat un radical francès del segle XIX. I Rajoy està de mal humor, amb Mayor Oreja de cap de llista (i el seu besavi conductivista castellanòfil que va prohibir parlar basc a casa) ...que aquestes eleccions europees presenten un panorama on poden jugar un bon paper els tercers espais. I Madrid es va quedant una mica més seca i perplexa entre els puros de Las Ventas, els gintònics de la Caja Màgica i el realisme màgic del socialisme governant.

Recordant Ramon Sala des de Santa Bàrbara de Pruneres

2009-05-11T01:55:00.001+02:00

Dissabte 9 de març. Els amics de l’Alta Garrotxa han organitzat un homenatge a Ramon Sala i Canadell que ens va deixar el 13 de juliol de l’any passat. Uns quants centenars d’amics d’en Ramon hem pujat a Santa Bàrbara de Pruneres, que va ser la primera ermita restaurada per l’embrió del que havia de ser els Amics de l’Alta Garrotxa. Ramon Sala va anar a buscar els “efectius humans” en l’important moviment escolta dels anys 70 a la Garrotxa que va desembocar en moviments cívics i en la fundació de dos partits: CDC i PSC, la resta no hi eren en aquell moment d’exaltació cívica. I això explica l’arrelament dels dos partits a la comarca. Després van venir moltes altres esglésies romàniques restaurades i el pas a la política: en Ramon va ser diputat a Corts en les constituents del 1977, en les del 1979. Va voler deixar Madrid per ser diputat en el primer Parlament de Catalunya elegit després de la dictadura i va ser elegit el 1982 senador i va ser reelegit tres cops més. En Ramon Sala és una de les persones que em va empeltar bona part de la visió que en la primera joventut em va acostar fins a la política. Juntament amb alguna altra gent, començant per casa. I per això sempre li estaré agraït. I per això en aquest retrobament de Sant Bàrbara, el punt preferit per veure l’espectacular paisatge de l’Alta Garrotxa, ens hi hem concentrat tanta gent i tantes generacions que donen continuïtat a una idea de país i de societat que sembla que torna en aquest moment de cruïlla.

Rússia i la carn de porc

2009-05-11T01:51:00.001+02:00

Ja se sap que en totes les crisi i en tots els conflictes hi ha uns quants espavilats que hi fan negoci. La Federació Russa va prohibir la setmana passada la importació de carn de porc provinent d’Estats Units, Canadà, Mèxic i Espanya. L’organització Mundial de la Salut ha dit per activa i per passiva que el contagi de la Nova Grip no es pot fer amb carn morta i congelada de pors. La decisió de Rússia és contrària a qualsevol criteri científic. Però Rússia ha tancat les portes per aprofitar uns dies o setmanes per fer negoci. He parlat amb Jaume Blancafort, president de la Federació Catalana d’Indústries Càrnies. Algunes dades: Espanya és el tercer importador mundial de carn de porc a Rússia. De tota la carn que surt de l’Estat espanyol cap a Rússia, el 70% surt d’empreses càrnies de les comarques gironines, Osona i Lleida. La prohibició és un cop molt dur a aquest sector. En parlo amb el ministeri d’Afers Exteriors, que comença la “guerra de la carn” (que hauria estat conflicte diplomàtic i portada de diaris no tan centrats en la “política polititzada” de contes d’espies i guerres internes de partits). Dijous s’aixeca la prohibició a “les províncies que no tenen casos de la nova grip”. Quina decisió més absurda! A la pràctica Girona i Barcelona (Osona) continuen sense poder exportar carn a Rússia. Parlo amb un fabricant gironí. A les comarques gironines divendres hi havia 12 tones de carn bloquejada amb destí a Rússia. El mateix fabricant del ram de la carn em diu que els russos els hi ha ofert comprar la carn de forma immediata si la deixen a meitat de preu i la fan passar per un port holandès. Màfia russa? Sí però també màfia d’algun comerciant de l’elegant Holanda europea disposat a fer un negoci rodó i ràpid en temps de crisi.

El català, material d'inflamació electoral

2009-05-11T01:49:00.001+02:00

Partit Popular ve fent, des del Congrés del mes de juliol de l’any passat, un esforç de reorientació del seu missatge per no quedar aïllat en el panorama polític i parlamentari. Un viatge cap al centre que tenia escrit en el guió deixar de dir mentides i fer entrar la por en els assumptes de desenvolupament autonòmic. Però arriben les eleccions europees amb Jaime Mayor Oreja de cap de llista – un home monotemàtic i amb l’obsessió d’acabar amb el nacionalisme democràtic com a monodiscurs- i aquest fet coincideix amb el pacte en el Parlament de Catalunya de la Llei Catalana d’Educació que consagra el català com a llengua vehicular de l’educació. Els diaris de Madrid amb els que esmorzen els dirigents del PP han començat una altra creuada contra el nostre model de convivència lingüística avalat per una sentència definitiva del Tribunal Constitucional de 1996. I ja hi tornem a ser. El PP no descarta presentar recurs d’inconstitucionalitat contra un model que la pròpia AP va avalar el 1983 i durant els 80 i 90 i que és fruit del pacte Jordi Pujol-Marta Mata en nom del PSC que es va acordar el 1983. No seria gens estrany que la nostra convivència lingüística torni a ser combustible per la inflamació de la propera campanya electoral. Ara que ja han colpejat amb gust el nacionalisme democràtic basc no seria gens estrany que girin la mirada cap a Catalunya com a recurs escènic d’una mentida que ni ells mateixos es creuen però que els hi dóna un bon “relat” en l’Espanya marejada i reseca després de quinze anys de vida accelerada pròpia d’un nou ric.

L'era de l'austeritat

2009-05-11T01:48:00.001+02:00

Conversa amb F.V. un dels sociòlegs més lúcids i racionals de tot l’Estat. Em confirma amb dades el que intuïa la meva curiositat empírica: a molts llocs d’Espanya – especialment en el Gran Madrid- encara es viu una època de negació de la magnitud de la crisi econòmica. Especialment per part dels sectors joves i de mitja edat, que no havien viscut mai una crisi en els últims quinze anys. La negació de la crisi ve acompanyada d’un “entrempament” hipotecari colossal i unes ganes de viure just però al dia que no conviden per res a l’estalvi i a la previsió. El que convenen són líders de primera línea que comencin a dir que res serà igual, que viurem amb menys i que amb menys també podem ser afortunats, que sortirem de la crisi amb una societat més serena i no pas més passota. Convenen líders de tots els camps que comencin a dir això i no pas que diguin que “el pitjor ja ha passat” mentre presenten “paquets de mesures” que no són ni profilaxis ni remeis sinó sortides endavant.

Carl Honoré

2009-05-11T01:46:00.001+02:00

Ahir la contraportada d’un diari de Girona hi havia una entrevista digna de la primera divisió de la premsa internacional: Carl Honoré entrevistat per Albet Soler. Honoré, autor reconegut arreu del món global occidental, ha escrit la seva teoria sobre l’elogi de la lentitud i les bondats de menjar poc i pair bé. El gaudi de la vida simple. Reflexions especialment oportunes per a l’era de l’austeritat que comencem. Afirma Honoré: “Segons recents estudis, un 20% de la gent està disposada a interrompre el sexe per contestar un sms. Hem arribat a un punt absurd”. La satisfacció de les coses segures: aigua calenta, calefacció, cases confortables, medicaments, una certa idea de continuïtat contra el fast food vital i l’hipervincle de la xarxa.

L'eix ferroviari del Mediterrani

2009-05-03T01:24:00.002+02:00

La visita del President de la República francesa, Nicolas Sarkozy, a Madrid ha obert diferents fronts de cooperació entre els dos Estats. Un sembla ser que és l’acceleració de la connexió de les xarxes d’alta velocitat. Dimarts al matí el president francès ho va anunciar en el Ple del Congrés dels Diputats i els teletips – ai la rapidesa dels teletips- van col·locar en circulació un anunci que només ho és a mitges. Aquest mateix diari titulava el dia següent que en el tram Perpinyà-Montpeller el tren circularà a velocitat convencional, a uns 160 km per hora. Certament en quatre hores i quart es podrà fer el trajecte Barcelona Lió. I com que des de l’òptica gironina qui té els treballs més endarrerits és el govern francès s’ha dit que aquest era un anunci en trampes i, a sobre, amb el president Sarkozy penjant-se les medalles. Això és cert, però mirant el mapa més gran, per la part ibèrica també hi ha deures pendents. Eixamplant l’angular, veure’m que el gran forat negre del corredor mediterrani – alta velocitat des de Almería fins a Dinamarca- és la connexió València-Barcelona, quin projecte de tren de gran velocitat no està ni definit. Per primer cop en molts anys, València no mira a Madrid amb la fruïció de ser la platja de la capital i l’escenari de negocis ràpids en el camp immobiliari. Tot això ha fet un catacrac espectacular. I el socialisme valencià és tant anèmic i faltat de tan lideratge que si els nacionalistes valencians –el meu amic Enric Morera- ho fan bé, poden fer forat i restablir un diàleg útil i sincer, de tu a tu, entre València i Catalunya. I els conservadors de Francisco Camps després de la purga d’humilitat del final del creixement ràpid i la distància que posa la direcció del PP cap a ells, també miren al nord buscant aliances de creixement. Alta velocitat amb deures francesos: Perpinyà-Montpeller i amb deures pel nou ministre de Foment, José Blanco: València-Barcelona. No és gens casual que durant decennis els alts funcionaris de Foment hagin negligit aquest connexió que trenca amb l’Espanya ferroviària radial. Però els Estats ja no són el que eren...

Ports del Mediterrani

2009-05-03T01:22:00.002+02:00

Deu fer un mes, quan vaig estar al parlament d’Holanda, una colla de diputats holandesos van mostrar gran interès pel creixement del Port de Barcelona. No els hi és gens desconegut el creixement dels ports de Barcelona, Tarragona i València coma bases logístiques cap al pròxim i el mitjà orient. Els ports del Mediterrani fent competència als grans ports holandesos. No els hi és gens desconegut que un cop Barcelona i Holanda estiguin connectats per via de gran velocitat, l’entrada i sortida de productes cap al centre d’Europa pot ser la nostra costa. Per això hem de veure els ports de Barcelona, Palamós, Tarragona i València com a cooperadors i no pas competidors. Una autoritat portuària única per Barcelona i Tarragona seria una bona manera d’assajar aquesta cooperació. I Palamós es podria convertir molt més en port de creuers pel Mediterrani. És qüestió de buscar el lloc en el mercat. Els Estats ja no són el que eren...I permetre que Palamós sigui frontera internacional, amb els efectius del nou punt fronterer internacional de l’aeroport Girona-Costa Brava. El candidat al parlament europeu Ramon Tremosa en sap un munt d’aquest tema. La candidat al parlament europeu Magdalena Álvarez en sap un munt de boicotejar l’eix mediterrani de trens d’alta velocitat i ports internacionals.

La respectable economia italiana...

2009-05-03T01:20:00.002+02:00

Els diaris porten la notícia que l’empresa italiana Fiat després de comprar la marca nord-americana Chrysler ha posat els ulls i la intenció en l’empresa alemanya Opel. Vol comprar Opel. Fa anys Fiat va ser una empresa pública italiana fortament subvencionada per l’Estat. Fa pocs mesos el president del Govern espanyol treia pit dient que l’economia espanyola estava a un pas imminent de passar l’economia italiana. I també va dir que per això Sílvio Berlusconi estava deprimit. De fet, Berlusconi continuava amb les seves velinas i els seus càlculs de la política que tan agrada i es vota a Itàlia. El que succeeix és que els Estats ja no són el que eren i que una empresa sanejada i ben portada des d’Itàlia pot engolir una empresa americana i una d’alemanya. Itàlia sobreviu més bé a aquesta crisi que Espanya. La Itàlia que treballa està plena d’unes empreses familiars semblants a les catalanes de quan aquí encara no ens havia entrar la febre del totxo i l’acomplexament sense motiu cap al diner fàcil que es feia en el Gran Madrid. Més bé que ens aniria si miréssim més enfora.

Dos per un

2009-05-03T01:19:00.001+02:00

Dimecres al matí. La nova ministra de cultura, Ángeles González-Sinde, ha vingut per primer cop al parlament, del que ha fugit durant tres setmanes, per respondre a una interpel·lació en el Ple. Em fan notar que a la tribuna d’invitats hi ha el director general Ignasi Guardans, militant de Convergència i exeurodiputat. Un diputat socialista català flegmàtic em diu: “Aquesta ministra de cultura encara no s’ha fet la idea que ella mateixa ha nomenat un altre ministre de cultura. Temps al temps...”.

Doble vara de medir?

2009-05-03T01:18:00.000+02:00

El president del Govern espanyol ha vingut a l’Assemblea parlamentària del Consell d’Europa i ens ha dit literalment: “Las mujeres en política en general dan buen resultado”. Com qui parla del resultat d’un cotxe o d’una nevera...alguns diaris han criticat la frase però penso el que s’hauria arribat a escriure i caricaturitzar si aquesta frase l’hagués dit algun altre dirigent polític. Certament Zapatero, que aquesta setmana ha perdut la seva primera votació parlamentària, ha fet el primer govern amb més dones que homes. En el primer govern de Felipe González hi havia zero dones. Els temps han canviat, per fortuna.

L'era de l'austeritat

2009-05-03T01:16:00.001+02:00

El líder dels Torys britànics ho té tot de cara per ser el nou primer ministre del 10 de Downing Street. Gordon Brown no aixeca cap. El diumenge passat David Cameron va fer un discurs de fons parlant que si ell governa ho farà sense enganyar els ciutadans: prometent una era d’austeritat pública i de més eficàcia més que no pas de més despesa pública. I el discurs ha estat ben acceptat per la opinió pública. Vull dir que enlloc està escrit que per mantenir-se al poder s’hagin de prometre 400 euros per cap – per Emílo Botín i el jardiner d’Emílio Botín- ni prometre més despesa pública. Els liberals-demòcrates britànics i alemanys, els socis europeus, també prometen austeritat i racionalitat en l’administració pública i les enquestes els somriuen. El 12 i 13 de maig en el debat de política general en el Congrés dels Diputats veurem si encara es practica aquesta política zen de negar l’evidència i relaxar amb mesures-pedaç o es fa pedagogia explicant que el futur serà diferent i que en l’era de l’austeritat també podem aspirar a viure raonablement bé amb menys.

Canvi de govern. 34 ministres en cinc anys.

2009-04-12T02:29:00.001+02:00

34 ministres en cinc anys pelats de Govern de José-Luís Rodríguez—Zapatero. Jordi Pujol en va tenir 50 i llargs en 23 anys de govern. Rosa Domènech diu: “Zapatero s’abriga” i és una bona manera d’explicar aquest nou govern més ple que cap altre del “ferro” del socialisme d’avui i d’ahir. Del d’avui perquè el president i el vice-secretari general del PSOE estan al govern. Del d’ahir perquè el felipisme torna a seure al Consell de Ministres. Amb gran preocupació de la nova “banqueta” del socialisme que no ha arribat al govern. Ni un (Antonio Hernando, David Vegara...). El felipisme s’expressa així al govern d’avui: Fernández de la Vega era secretaria d’Estat amb Felipe González, Elena Salgado ho va ser tot en el sottogoverno del felipisme i està molt ben embolcallada pels màxims factòtums del socialisme d’aleshores. Manuel Chaves era ministre quan jo tenia 13 anys i era estudiant de setè d’Educació General Bàsica. I Alfredo Pérez Rubalcava continua allí, com ahir, abans d’ahir i demà passat...si segueix les passes del seu inconfessablement seguit Fouché. Recordo avui les paraules d’un històric del socialisme espanyol, encara avui en actiu i en posició influent: “Este chico no tiene columna vertebral”. Em venen al cap aquestes paraules perquè només així es pot explicar aquesta política basada en la sortida endavant i el xut a corner. Zapatero ha guanyat dues eleccions per l’aliança dels descontents amb el Partit Popular, han estat dues sindicacions de vots de la contra. I en el vot sumat dels descontents, s’han de satisfer els extrems més antagònics: Iraq, negociació amb ETA, estatuts, memòria històrica, anticlericalisme, 400 euros antisocialdemòcrates, l’Espanya plural i l’Espanya del final de les “reivindicacions autonòmiques”...No sé perquè ha fet un canvi de govern abans d’unes eleccions europees que es presenten difícils pel govern. Perquè si els socialistes no les guanyen, el diferencial de la novetat governamental salta. Però ja renuncio a entendre més coses perquè tampoc he entès en termes de racional estabilitat política el pacte PSE-PP. Regatejar tan a curt no es fer política ni establir un horitzó de modernització, com van fer Jordi Pujol i Felipe González, com faran nous governants.