Muntanyenc

Regulació de l'escalada a Montserrat

2008-07-21T13:07:00.005+02:00

Sabeu quantes vies hi ha a Montserrat ? Doncs segons el document "Acord sobre la regulació de l'escalada, de les vies ferrades i de les canals equipades al Parc natural de la muntanya de Montserrat" n'hi ha 3.645.

Ahir, en roda de premsa, es va presentar el document definitiu sobre la regulació de l'escalada a Montserrat. Es tracta d'un document detallat, llarg i ambiciós, perquè a part d'assenyalar diverses zones a la muntanya, ben delimitades sobre el terreny, amb diversos graus de prohibició, també defineix les diverses tipologies d'escalada que es practiquen i determina de quina manera s'han de reequipar les vies i quins criteris s'han de seguir per obrir noves vies.

Ja us podeu imaginar que ara no reproduiré un text de 19 pàgines que podreu trobar ben aviat aquí (també me'l podeu demanar), però si que m'agradaria explicar-ne una mica els trets bàsics. També podeu llegir la notícia a la premsa.

El document és d'aplicació legal a partir del proper ú de gener de 2009, així que més val que ens anem posant les piles. En resum:

Pel que fa a l'escalada, aquest acord:

- Permet mantenir la pràctica de l’escalada durant tot l'any en el 90,2% de les 3645 vies d'escalada inventariades inicialment (dades del 2007).

- Regula temporalment l'escalada en el 8,65% de les vies inventariades. Les regulacions temporals s’han ajustat a la fenologia de les espècies implicades, descartant la fixació d’un període estàndard més ampli que perjudicaria innecessàriament als escaladors.

- Impossibilita l’escalada en l'1,15% de les vies inventariades.

- Es regula l'obertura de noves vies d'escalada, impossibilitant-les en les zones de màxim interès ambiental i sotmetent-les a autorització de l’òrgan gestor del Parc Natural en les altres àrees .

Pel que fa a la ferrades i a les canals, permet l'ús de les que surten grafiades al mapa de sobre, i sotmet a autorització prèvia la possibilitat de noves obertures.

El document divideix Montserrat en 5 zones.

- Zones de màxim interès ambiental (A), on no es permet l’escalada en tot l’any.

A-1 Serrat de la Vinya Nova - Sajolida
A-2 Cap de les Canals
A-3 Serrat del Cabrit - Canal de Cirers
A-4 Recinte del Monestir

- Zones d’interès per a la conservació d’aus rapinyaires de nidificació primerenca (B), on es prohibeix l’escalada des de l’1 de gener fins al 31 de juny:

B-1 Pollegons
B-2 Clot del Tambor. Aquesta zona serà objecte de seguiment per si pot ser oberta a partir de 31 de març.
B-3 Les Feixades i Cova del Duc

- Zones d’interès per a la conservació d’aus rapinyaires de nidificació tardana (C), on es prohibeix l’escalada del 15 de febrer al 31 de maig, amb possibilitat d’avançar la data de reobertura en alguns sectors depenent del punt de nidificació definitiu.

C-1 Plecs del Llibre i Montgròs
C-2 Roca Roja. S’exclou l’agulla del Senglar.
C-3 Frares i cova Roja
C-4 Mullapans
C-5 Santa Cova
C-6 Salnitre i Garrigoses
C-7 Degotalls
C-8 Monestir de Sant Benet

En les següents zones, tot i no delimitar-se una àrea, des del 15 de febrer fins al 31 de maig quedarà limitat l’accés a les vies d’escalada que afectin els nius ocupats i que prèviament s’hauran identificat en els camins d’accés i a peu de via:

- Paret de Sant Jeroni i cara est del Serrat del Moro.

- Paret de Diables.

- Sector Sant Benet nord.

- Zones d’interès específic per a aus rupícoles no rapinyaires (D), on es prohibeix l’escalada des de l’1 de març fins el 31 de juliol.

- Camí de les Feixades

- Zones sense regulació específica, on es permet l’escalada en tot l’any. La resta del massís.

Pel que fa a l'obertura de noves vies d'escalada:

- No és permesa dins de les zones qualificades com a A.

- Cal informe de la Comissió tècnica i autorització de l’òrgan gestor del Parc Natural en les zones B, C i D.

- Cal autorització de l'Òrgan gestor del Parc Natural quan es vulguin obrir o equipar noves zones d'escalada, l'autorització també es fa extensible per a l'obertura o equipament d'una via i que impliqui una extensió de les actuals zones d'escalada segons l’inventari elaborat per la FEEC i el Patronat de la Muntanya de Montserrat.

- Cal comunicar l'obertura a l’Òrgan gestor del Parc Natural quan es realitzi dins de zones d'escalada ja existents segons l’inventari elaborat per la FEEC i l’Òrgan gestor del Parc Natural i no s'incrementi l'extensió de la zona d'escalada.

Com a curiositat, no es permet la utilització de resines sintètiques i productes químics en tot l'àmbit del Parc Natural. Els ancoratges fixos per a l’escalada seran per expansió mecànica (tipus parabolt) i es procurarà la reversibilitat en cas necessari. Només s’acceptaran els ancoratges químics en alguns casos molt concrets.

També es determinen uns criteris per a la restauració de les vies d’escalada del Parc Natural de la Muntanya de Montserrat:

- Es comunicarà als aperturistes, si s’escau, la conveniència i els criteris consensuats per a la seva restauració.

- Es determinarà amb els membres especialistes en la matèria de la Comissió tècnica, la quantitat d’assegurances mòbils i fixes que hi ha i hi haurà per llarg de corda, abans i després de la restauració.

- En els llocs on en el traçat de la via hi hagi alguna fissura i la pròpia tècnica d’escalada permeti deixar-ho net s’haurà d’assegurar amb material mòbil (“friends”, tascons o similars).

- En el lloc on la fisura no ho permeti i/o s’hagi de clavar poc, es posaran escarpes com peces mòbils amb caràcter fix o tacs de fibra -mimetitzats- si és molt ample.

- A les vies d’artificial d’Ae que ho permetin, es deixaran peces diferenciades per poder fer-se amb lliure. Es poden considerar variacions horitzontals per raons d’optimitzar l’assegurament (mosquetonatge), respectant l’artificial i solament les peces que estiguin malmeses, substituir-les per equivalents.

- Es permetrà la variació de les reunions per qüestions d’obvietat o de comoditat, sempre i quan no variï l’esperit d’obertura de la via.

Tot i això, i més coses que em deixo, el document no és tan dolent per a nosaltres com podria semblar, l'han elaborat amb un criteri de respecte cap als escaladors (cosa força insòlita) i incorpora elements de flexibilitat que fan que no sigui un document totalment rígid.

Personalment prefereixo poder escalar sense normes, però també és cert que a la muntanya hi hem de cabre tots, escaladors i rapinyaires.

1995: Mont Blanc, esperó de la Brenva

2008-07-17T20:26:00.005+02:00

El vessant de la Brenva del Mont Blanc (a sobre), és gran i salvatge, està allunyat dels telefèrics i, quan t'hi endinses, tens la sensació d'entrar en un món oblidat, on més val que el temps sigui prou bo com per poder sortir per dalt.

De totes les grans vies d'aquest vessant, l'esperó de la Brenva és clarament la més senzilla. Tot i això, combina dificultats de roca i gel, un desnivell de 1.400 m, una retirada complicada, i el fet d'arribar al sostre dels Alps, des d'on després s'ha de baixar....

Però l'any 95, amb l'Albert, vam aprofitar unes circumstàncies favorables per anar-hi en un cap de setmana.

Ja l'arribada al refugi-bivac de la Fourche és divertida. Des del refugi Torino cal anar a buscar el circ du Maudit fins el peu de la Fourche (a sobre, 1), on s'ha de pujar un curt però dret couloir glaçat, per arribar fins al refugi (a sobre, 2, R).

Quan estàvem al peu del pendent (a sota), ens ho vam haver de pensar dues vegades per no haver de treure les cordes per pujar al refugi.

Dins del refugi (a sobre), poca comoditat i un gran ambient, i la sensació a la pell d'estar en un lloc molt especial.

Del refugi en sortim cap a les 2 del matí. Baixem a buscar la gelera de la Brenva, i la travessem fins al coll Moore (3.479 m), al peu de l'esperó. Després d'un primer tram senzill, ens encordem encara de fosc per passar una aresta amb passos de fins a IV+.

Quan tornem a la neu, ens desencordem altre cop mentre clareja, i pugem un corredor (a sota) que ens porta a l'esperó.

El sol surt darrera de la Dent du Geant (a sobre) i il·lumina tot el vessant est del Mont Blanc (a sota). Encara ens queda un bon tros.

Ara toca pujar el propi esperó, que comença esmolat i es va difuminant a mesura que pugem. Amb una inclinació que augmenta progressivament a mesura que ens acostem al peu de la barrera de sèracs.

L'indret és força impressionant, però preferim pujar desencordats tot i trobar trams amb la neu molt dura. Ens autoassegurem al piolet i així guanyem velocitat i seguretat.

A la barrera de sèracs fem un parell de tirades per travessar-la. El dia es manté molt bò.

Dalt del coll de la Brenva (a sobre), ens queden els darrers 500 m de pujada, que es fan pesats però són molt senzills. I així arribem a dalt de tot (a sota), que per l'Albert és la primera vegada, sempre deia que hi volia pujar d'una manera elegant, i avui ho ha aconseguit !

Tornem-hi, que no ha estat res !

2008-07-13T17:48:00.002+02:00

Diuen que com que no podem controlar el nostre destí, hem de saber controlar les nostres reaccions davant dels imprevistos.

També diuen que hem de saber veure les oportunitats que s'amaguen darrera de cada desgràcia.

Jo ho estic intentant amb totes les forces, però reconec que ara m'està costant una mica. Costa trobar oportunitats que estiguin a l'alçada de tant de desastre.

Dimarts passat em van revisar la fractura i, com podeu veure a la radiografia del mig, la tenia igual que després de la primera operació (a l'esquerra). Per tant tocava tornar a passar per quiròfan.

Seria una operació senzilla, només apretar els cargols per fixar millor el braç, que encara es movia i això impedia la soldadura de la fractura.

Però al darrer moment el traumatòleg es va repensar i va decidir canviar-ho tot, posar-hi una varilla més gruixuda, un cargol més gran a l'espatlla i dos a la zona distal (a dalt, a la dreta). Resultat: 4 hores d'operació i tornar a començar !

Almenys sembla que ara si que ha quedat tot ben collat i que l'evolució serà ràpida, però de moment és força dolorós i em fa molt mal l'espatlla.

A veure si ben aviat podem tornar-hi !

Vignemale, paret nord

2008-07-10T16:44:00.005+02:00

A la paret nord del Vignemale no hi he anat moltes vegades, tan sols tres. I tot i que aquest estiu volia repetir, em sembla que ho haurem de deixar per l'estiu vinent.

El primer cop va ser l'any 84. Sortia de recuperar-me d'un accident força greu d'escalada, en que vaig rebre a la pelvis, a les costelles i al cap, vam agafar el 127 de l'Albert (a sobre) i ens en vam anar cap a l'esperó nord del Petit Vignemale (a sota).

Va ser una bona sortida per tornar a agafar el ritme.

Aquest esperó no és una via tècnicament molt difícil (IV+ màxim) ni tampoc no és molt llarga en comparació amb les seves veïnes (340 m), però l'ambient és genial amb la gelera sempre a sota, i circula per plaques que no són massa fàcils de protegir. És un bon tast per veure de què va la roca d'aquesta cara nord.

Dalt del cim (a sota), es nota que estem en un dels tres mils més baixos del circ, damunt la gelera del Vignemale.

El segon cop que em vaig acostar al peu d'aquesta gran muralla va ser l'any 89, aquella vegada no hi havia hagut cap desgràcia prèvia i anava acompanyat, a més de l'Albert, pel Toni i el Lluís. Ens vam repartir en dues cordades per enfilar-nos per la nord clàssica de la Pique Longue (a sobre, buscant el peu de la via).

Teòricament es tracta d'una via evident, comença pujant per un filó d'ofita (una mena de pseudogranit de color verdós) per continuar per una aresta intermèdia ben visible des de lluny (a sota, damunt del cim de l'aresta). El problema vé quan estàs a dins, que arriba un punt en que no saps massa ni on estàs ni cap a on has d'anar. L'absència total de cap mena d'equipament (en aquella època) tampoc ens va ajudar molt.

Després de l'aresta intermèdia, l'itinerari ja no és tan perdedor, només cal pujar pel lloc més senzill i flanquejar a la dreta cap al peu de l'aresta de Gaube (a sobre).

Els 850 metres de desnivell de la via, el fet d'anar amb botes i amb cordes de 40 m, i les discussions entre les dues cordades sobre quin era el millor lloc per on anar, ens van obligar a fer un bivac a l'aresta (a sota) que és un dels més freds que recordo !

La darrera visita la vaig fer l'any 95. Aquell any preparava la meva primera expedició a l'Himàlaia, i a la primavera vaig enredar a l'Albert per anar al couloir de Gaube.

Aquest conegut corredor queda ben encaixonat entre les parets de la Pique Longue i el Piton Carré (a sobre), té un desnivell de 600 m i la dificultat és creixent. Com més amunt, més difícil.

Tot i que ens vam encordar per passar la rimaia (a sota), les cordes ja no les vam utilitzar més fins al tram final, quan el corredor s'estreny i arriba als 65º d'inclinació, rematat per una cascada.

Amb nosaltres va coincidir una altra cordada, que va optar per pujar encordada tot el corredor (a sobre), amb el risc afegit de la lentitud i de no poder muntar reunions prou segures. En aquests casos cadascú és lliure de pujar com prefereixi, però personalment crec que en aquestes condicions la corda té molt poca utilitat.

D'aquesta manera vam tenir el privilegi de pujar els primers per la cascada, que estava immaculada (a sobre), i gaudir-la en unes condicions més que bones (a sota).

1983, la Dent du Geant

2008-07-03T23:15:00.005+02:00

Ara fa 25 anys acabava de tornar de la mili, el cap em bullia de projectes i em moria de ganes de sortir a muntanya, així que amb el Ramon vam decidir de marxar dues setmanes als Alps. Concretament al massís del Mont Blanc.

L'altre dia hi pensava llegint el blog de l'Ozzy, perquè un dels cims interesants que vam fer va ser la Dent du Geant (4.013 m).

Aquest queixal s'aixeca damunt de Courmayeur i és omnipresent des de tot el massís, veure'l és un desafiament permanent. Aixi que hi havíem d'anar.

A més, té una vista excepcional sobre el vessant sud-est del Mont Blanc (a sobre), la Brenva, l'aresta Kuffner al Mont Maudit, el Gran Capucin, els esperons del Mont Blanc de Tacul.... A l'aresta, no podem evitar de fer-nos algunes fotos a l'estil Rebuffat (a sota).

L'aproximació es fa des del refugi Torino, fàcilment accessible des de l'estació del telefèric de la Punta Helbronner, en un parell d'hores. Com que a nosaltres ens semblava una ascensió curta (180 m), vam fer cas als consells del Gaston Rebuffat i vam combinar-la amb l'ascensió prèvia a l'Aiguille de Rochefort (4.001 m, a sobre).

Aquest recorregut d'arestes nevades és bonic i poc complicat, però llarg. Així que entre anar i tornar no vam començar l'escalada de la Dent fins ben bé les 12 del migdia (a sota, a la tornada). I és que mai he aconseguit d'entendre els horaris de l'amic Rebuffat !

La via normal d'aquest quatre mil és molt divertida, 5 llargs que no depassen mai el Vº i un itinerari sense pèrdua: tota la via està recorreguda per una corda fixa enorme. Nosaltres vam utilitzar la corda tan sols per tenir alguna assegurança extra en algun punt, però realment es fa difícil de no tocar-la.

A tot arreu la roca és un granit molt bo, o almenys ho recordo així, clar.... I malgrat la poca alçada de la via l'ambient està assegurat, el primer llarg és un flanqueig que et deixa damunt de la gelera de Leschaux, mil metres més avall.

La via arriba a un avant-cim (a sobre), i llavors ja tan sols cal desgrimpar i pujar al punt més alt (a sota) en un darrer llarg.Que n'han passat d'històries des d'aquesta foto del cim !

Però els somnis són els mateixos, tossuts i persistents. Llavors ja em mirava la integral de Peuterey (a sota).

Cingle de la To, via Dau de brou: la ressenya

2008-06-29T18:56:00.002+02:00

En Trepetxu m'a fet arribar la ressenya de la darrera via oberta al Cingle, Dau de brou. Aquí la teniu pels que podeu anar-la a provar, a mi encara em falten algunes setmanes.....

Furgoneta en venda

2008-06-25T17:29:00.002+02:00

La primavera del 2006, ens va anar de conya per anar als Alps (a sobre, a l'aparcament baixant del Mont Rosa), ràpida còmode, espaiosa i sobretot pràctica.

Ara, el Salvador i la Teresa, dos bons amics de Navàs, se la venen. Tot i que hi he donat moltes voltes, és evident que no estic en el millor moment per emprendre una aventura com aquesta. Perquè estic convençut que disposar d'una furgoneta equipada com aquesta és com entrar en un món nou que se t'obre, i un canvi important.

Així que us deixo la informació per si algú que passi per aquí pot estar-hi interessat.

Us deixo les dades que m'han passat:

VOLKSWAGEN T4 CALIFORNIA 2.5Tdi 102 CV
Any matriculació novembre 2001
Quilometratge 130.000 Km
Homologat 4 places
Import (inclòs el canvi de papers) 23.000 €
Equipament:
4 llits, ABS, Direcció assistida, Aire condicionat, Calefacció independent aigua, Porta bicicletes per 4 places. Corretja de distribució canviada a 124.000 Km, un joc de pneumàtics d’hivern extra. Nevera i cuina. Cortines, Catifes conductor i acompanyant noves.
Llibre de revisions al dia
ITV fins desembre 2008

Qui hi estigui interessat pot parlar directament amb ells als telèfons:

Telf.: 93 820 47 07

Mòvil: 687 99 84 91

O escriure'm a mi. Ja em sap greu, ja, perquè està en molt bon estat !

Cingle de la To, nova via: Dau de brou

2008-06-22T10:29:00.004+02:00

Sembla que hi ha notícies de noves obertures al Cingle, ara ja no es pot dir que ho vaig ocupar tot sense deixar lloc pels altres !

En Ricard Darder i en Trepetxu, la setmana passada van trobar una línia atractiva a l'esquerra de l'Esperó, sota d'un dau característic: Dau de brou (a sobre, itinerari aproximat).

De moment no hi ha ressenya, però sabem que els hi va costar 12 hores de feina i que són 120 metres de 6b/A2. També que cal portar 5 o 6 claus, tascons, friends i aliens, i que la roca és molt compacte.

A veure si ben aviat em fan arribar la ressenya i la puc penjar. Enhorabona als aperturistes !

Parada obligatòria

2008-06-14T19:22:00.003+02:00

Aquest és el títol d'un llibre d'en Joan Barril que em va agradar molt quan el vaig llegir. Tracta de les reflexions d'un home que es troba a la meitat de la vida (quaranta i tants), i pateix un accident greu. Quan estava a l'hospital estirat al llit i aguantant el dolor pel braç trencat, hi pensava.

Però mai hagués cregut que jo em podria trobar en una situació semblant.

I és que aquest dilluns, al començament de la baixada per la canal del Cavall, una relliscada tonta pel fang em va fer caure sobre el braç dret. Resultat: trencament de l'húmer (a sobre).

Després de tota una pel·lícula de metges, bombers i hospitals, finalment el dimecres a la nit em van operar (a sota). Ara ja puc dir que tinc el braç de titani !

I això que veníem amb el Pep (gràcies per tot !) de pujar tranquilament la Punsola-Reniu del Cavall, amb tota la muntanya per nosaltres i un clima ideal per escalar.

En tenia un record difús perquè ja feia més de 25 anys que l'havia fet, i reconec que em va agradar molt. Ben assegurada, amb ambient, llarga i amb prou bona roca que permet apurar bastant el lliure fins i tot als que tenim poc nivell. A sobre, al cinquè llarg i, a sota, el sisè.

Fins i tot al setè llarg (a sobre, quan encara tenia el braç bo) es poden fer trams en lliure tot i el desplom. A sota, arribant a la reunió.

I la sortida en flanqueig cap al cim (a sobre), acaba d'arrodonir-la. En resum, una via per gaudir molt i patir ben poc.

Finalment, un record i un agraïment pels bombers que em van haver d'aguantar durant el rescat (a sota).

Cingle de la To, Esperó Delator

2008-06-08T18:04:00.006+02:00

Al Cingle de la To l'hi faltava una perla, una via que fos alhora maca i difícil, per anar bé que també fos espectacular. L'esperó que es dibuixava a l'esquerra del pany central semblava que podria sumar tots aquests adjectius, i amb la intenció d'obrir-hi una via directa el dissabte 19 d'abril amb el Jortx i el Mohawk ens hi vam posar.

Tot i que la definició de l'enciclopèdia diu de Delator: Dit de la persona que delata per motius baixos o menyspreables, en aquest cas el nom és un joc evident de paraules i va dedicat a l'esperó, tan evident, que ell tot sol es delata.

Aquell primer dia, vam començar pujant per sota fins un primer replà evident on vam fer la primera reunió (2 parabolts), i vam continuar pel mateix fil (a sobre, el Mohawk posant l'únic parabolt del segon llarg).

Amb un flanqueig vam arribar fins el lloc que semblava més còmode per fer una segona reunió, per sota de la barrera de sostres (a sota).

D'allà, vam sortir altra cop cap a l'esperó (a sota), però després de posar un parabolt, la continuació no quedava massa clara, sobretot perquè la fissura en què comptàvem assegurar-nos estava molt descomposta. Així que vam tirar avall.

Però un parell de setmanes més tard, vaig anar-hi a mirar-m'ho des de dalt i vaig trobar un recorregut molt atractiu pel darrer llarg, completament en lliure, encara que costava de creure.

I aquest dissabte hem vingut a fer la primera ascensió, per confirmar els graus i validar la ruta. El Jortx no ha pogut venir, però ens hem reunit dues cordades, amb el Mohawk (a les fotos, encetant el primer llarg), el Toni i l'Ozzy.

A les reunions hi havia trobada de cordades (a sobre, a la primera i més còmode), i ens anàvem animant.

La via l'hem trobat molt diferent del dia que vam venir a obrir, i el segon llarg l'hem fet ràpidament (a sobre, el Toni al pas de V), i ben aviat tornàvem a estar reunits (a sota, segona reunió).

Després ha vingut el millor de la via, un tercer llarg genial que travessa directament els sostres immensos que tenim damunt. Un flanqueig per una bona placa (a sobre) ens torna a l'esperó que seguim fins un petit replà sobre d'un sostre (a sota).

D'aquest minúscul replà (a sobre hi veiem al Toni mirant-se detingudament la continuació), continua per una fissura atlètica i desplomada (6a), una diagonal molt aèria i un diedre delicat (6a+) que et deixa a l'esperó de sortida.

A sota podem veure una seqüència del darrer tram d'aquesta via, i dóna una idea de com és. Per alguna cosa hi ha 6 expansions en els 45 metres d'aquest llarg, un récord per aquesta paret !

Llàstima que el dia no ens va acompanyar massa (a sobre, el Mohawk fent de fotògraf damunt de la paret principal i entre la boira). I fins les papallones estaven mig gelades a les branques de les sabines (a sota).

Torrent del Llop i el plaer de l'escalada

2008-06-06T09:23:00.004+02:00

El llibre "El plaer de l'escalada", d'en Ramon Majó, va ser tota una descoberta quan el vaig descobrir ja fa uns quants anys. Tan pel recull de vies que inclou, com pels detalls en les descripcions com, sobretot, per la filosofia que destil·la.

A més, és un llibre pràctic i molt barat pel que solen ser els llibres d'escalada.

Mica a mica he anat podent fer la majoria de vies que proposa, però sempre m'havia sorprès la inclusió al llibre d'unes agulletes secundàries anomenades genèricament roques del torrent del Llop.

Aquest dijous a la tarda, mentre comentàvem amb el Marc què fer amb el cel carregat de pluja que véiem, vam tenir l'oportunitat d'anar-les a provar. I, la veritat, no ens van decebre gens, tot i els errors en les longituds dels llargs, sempre força més curts del que surt al llibre.

Situades molt a prop de cotxe, queden just al damunt de la pista que baixa de coll de Guirló cap al Bruc i a uns 15' de can Massana. Vam començar per la primera, la Roca de la Montse (a sobre), on proposa dues vies.

L'aresta Brucs (a sobre, V/A0), te una roca discreta, i un començament en artificial que es pot forçar en lliure i, segons el Marc, surt cap a 6b. No fa 30 metres d'alt, sinó tan sols 18 o 19 i, com totes les altres, està molt ben equipada amb una barreja de claus, espits de diverses menes i parabolts.

La via Montse de la mateixa roca (a sota, V) puja per una placa compacta que és fa molt curta, uns 10 m.

La que ens va agradar més va ser la via Ernest Lamarca a la Roca dels Veterans, amb un començament ple de sorpreses agradables en forma de forats amagats que t'ajuden quan més els necessites (a sobre, 6a).

Aquesta via està plantejada en dues tirades de 20 i 30 m teòrics, però en realitat les dues juntes fan 35 metres i amb la corda de 70 m no vam tenir cap problema per fer-la tots dos de primer, com les altres. Totes les reunions de totes les vies són rapelables.

El dia s'anava tapant, però encara vam poder provar la darrera via, la Lagun a la Roca Majó. El primer llarg és tot d'artificial equipat i desplomat i no fa els 40 metres de la guia, sinó una vintena.

Va començar a ploure i no vam poder enllestir-la, però ja vam veure que el segon llarg continuava del mateix pal.

Arribats al cotxe encara només plovisquejava, però va ser travessar can Massana en direcció nord i ja no va parar de ploure. A veure si la cosa millora, que la sequera ja és història !

Cavall Bernat, via Anglada-Guillamón

2008-06-01T13:23:00.006+02:00

Aquest dissabte, a les 7 del matí estava plovent a Berga. Una ullada al radar, una trucada al Joan per veure com ho veia, i ens anem a provar-ho !

A 1/4 de 9 ja ens estàvem preparant a Santa Cecília, tot i el dia gris i dubtós que feia. No érem gaires, i semblava que tothom anés al Cavall, perquè arribats al peu de la paret hi havia 4 cordades fent cua a la Punsola, una a la Gran il·lusió, una altre a la Puigmal,....

De fet, en realitat volíem anar a la Puigmal, però ens va fer mandra esperar-nos. Canvi ràpid de pla i cap a l'Anglada-Guillamón.

El començament és una canal arbrada i fàciul, que fa que tinguis dubtes d'on encordar-te. Al primer replà còmode ho fem i el Joan comença, que el veig molt frisós d'escalar.

El segon llarg ja és més interessant (a sobre), un diedre obert amb alguns arbres a baix, més vertical del que semblava des de sota, que com més per fora vas, millor. La reunió es fa en un pseudo-replà que hi ha a l'esquerra (a sota).

Finalment aquí veiem els primers espits, havíem llegit que la via era reequipada però fins aquí tan sols trobes burils vells.

El tercer llarg (a sobre) ja comença molt vertical, alternant passos en lliure i A0, amb una barreja de burils i espits a la placa de la dreta. Segueix una fissura que s'aprofita molt bé, tant per progressar com per si es vol equipar, tot i que nosaltres no vam posar-hi res.

El quart és molt curt, però gairebé tot en artificial d'A0 (a sota) tret de l'inici i d'algun pas intermedi. La reunió es fa en un forat molt còmode que veiem a la dreta, on es pot assegurar ben assegut !

Semblava que el temps s'anava mantenint i, al cinquè llarg ens van arribar algunes ullades de sol. Sort, perquè és un llarg més aviat desplomat (a sobre), i bastant llarg. Nosaltres el vam dividir en dos aprofitant una instal·lació intermèdia que hi trobem entre els dos desploms més marcats.

D'aquesta manera no cal pujar-hi tan material i amb unes 15 cintes es fa la via.

El segon tram d'aquest llarg te uns quants passos molt llargs, que deu ser on la ressenya marca A2. Aquí si que vaig fer servir els estreps. De fet, en aquests passos cal aprofitar bé les preses de mà per pujar fins al darrer graó de l'estrep i així arribar al següent espit ben justet !

La reunió també es fa a la dreta (a sota, el Joan arribant-hi), en un enorme forat molt agradable.

Per anar al darrer llarg cal travessar la bauma i sortir-ne per l'altre extrem, seguint una línia d'espits (a sobre). Aquí la muntanya s'estreny i les vies s'acosten. Per l'esquerra puja l'Edelweiss i, a la dreta, veiem la darrera reunió de la Desirée i el fil de l'esperó de la Puigmal.

Aquest darrer llarg també té alguns espits que allunyen, però la paret ja no desploma i es nota la diferència.

Quan pujo, comencen a caure gotes. Arribem a dalt i baixem pitant amb un sol ràppel de 60 m, però després ens en penedim, les cordes costen de recuperar i triguem més temps que fent els dos rappels de l'altre dia.

Sort que hi ha una colla al sostre de la Pérez-Vergés que ens distreuen mentre tibem les cordes ! (a sota)

Prop de Santa Cecília ens sorprèn aquest escurçó amb la panxa ben inflada (a sota), no sé si perquè s'acabava de menjar a algun altre animaló o perquè hi portava escurçonets...

Del Mal Pas de Taravil al bon pa de casa

2008-05-30T20:29:00.008+02:00

Al Mal Pas de Taravil no hi havia estat mai, i el Toni tampoc. Feia temps que deiem d'anar-hi i en època de temps insegur és quan es poden fer coses d'aquestes, com anar a fer esportiva. Aquest dijous a la tarda ho vam anar a veure, i també vam veure la cascada que surt del torrent (a sobre), habitualment sec.

Del lloc poca cosa puc dir que no hagin explicat el Terrible o el Passarell, potser explicar que enlloc surt la totalitat de les vies actuals, així que la cosa pot portar una certa confusió pels que hi vagin per primera vegada. Nosaltres vam estar de sort, i el Ricard ens va ajudar una mica.

En total vam fer quatre vies, començant per la més senzilla, 2 Tandem 2 (a sobre), que a la guia marca V però no deu depassar massa el IV+ o el V-.

Seguint els consells del Ricard, vam continuar pel diedre dels Ossitos (a sota), que tampoc ens va semblar V+, V si, i sostingut també. Més interessant i sostinguda que l'altra.

La tercera va ser la perla, l'esperó del Petitó (a sobre, jo mateix patint per treure-la). Una via molt maca, totalment d'acord amb el grau (6a+) i amb el que diu el Terrible: la millor del seu grau en un bon radi. Roca excel·lent, divertida i sorprenent. Res a dir-hi.

Però no volíem marxar sense fer la Noi del pijama de ratlles, oberta per l'Òskar, crec. Em feia especialment gràcia de fer una via oberta per ell (a sota, el Toni començant-la). I reconec que la vaig trobar dura, l'esperó ens va passar factura....

A part d'això, vaig trobar curiosa la imatge de la placa que fa referència als esforços que van fer els veïns per obrir el pas de la pista per sota de la paret.

Però com que això de l'esportiva no dóna per gaire, us explicaré una mica el procés que faig servir normalment per elaborar el pa, almenys el més senzill i habitual, que he vist que hi ha gent interessada en el tema.

D'entrada 4 ingredients i prou: farina de força de qualitat (300 grs.), aigua (200 cc.), llevat sec (7 grs.) i sal (7 grs.).

Posar-ho tot a la panificadora al programa d'amassar i, quan ha acabat, abocar-ho sobre una superfície lleugerament enfarinada i treballar-ho una mica (a sota).

Després donar-li la forma que a cadascú l'hi agradi. A mi particularment m'agrada fer fougasses (a sobre), queda un pa molt ben cuit i amb molta crosta ben cruixent, però sobre gustos....

I cap al forn (a sota), ben calent (250ºC) i amb humitat. Jo hi poso un recipient metàl·lic ple d'aigua que va bullint mentre el pa es cou. En total ha de coure uns 20', els primers 5 a 250ºC, després es baixa a 220ºC i els darrers 6' a 200ºC, més o menys. Això depen de la forma del pa, com més gruixut, més temperatura.

I després ve la part més bona: gaudir-lo sense comparar-lo amb els pans que comprem normalment, que llavors ens venen preguntes al cap que no porten enlloc !

Cingle de la To, totes les vies.

2008-05-28T22:55:00.005+02:00

Darrerament costa sortir, no para de ploure i tots estem si fa o no fa igual: recordant vells temps, parlant d'anècdotes o d'entrenaments rancis sota cobert. I és que avui fa una setmana que no escalo......

Així que aprofito per penjar la ressenya de totes les vies que s'han obert fins ara al Cingle de la To. De fet ara mateix en faltaria almenys una: l'Esperonet utopia, però és que queda just a fora massa a l'esquerra de la foto !

També em falta muntar una segona reunió a la via del Llop solitari, resulta que el segon llarg no fa 60 metres, en fa 65 llargs....., i anant en solitari no ho semblava. Serà la primera cosa, o la segona, que faré al Cingle quan hi pugui tornar. I és que allà la pluja hi ha caigut amb ganes.

Almenys ara ja teniu una ressenya completa i actualitzada, pels qui tingueu interès en anar-hi algun dia, amb el detall de les assegurances existents.

Sempre hi falten detalls en aquestes ressenyes, perquè m'he assabentat fa poc que una cordada va pujar directament a la primera reunió de la Sapastres, però no m'han fet arribar els detalls. Tan sols sé que la roca era més aviat discreta i que resultava més exposada que la mitjana de la paret.

A sobre podeu veure l'aspecte inmillorable de les plaques superiors de la paret, i s'aprecien les franges hortizontals que permeten una escalada còmode i una bona autoprotecció, tot i la seva verticalitat.

En articles anteriors hi ha la descripció detallada de cada via, i aquí la situació, aproximació i descens.

Imagino que tothom té les seves neures quan no es pot sortir a muntanya, per la meva part m'he entretingut a millorar la tècnica de fer pa, que és d'aquelles coses per les que sempre falta temps !

I mirar com plou des del balcó de casa, clar.