ENTRELLUM

FREEDOM FOR CATALONIA

2009-11-04T16:33:00.005+01:00

Benvolguts,

Segur que recordareu la iniciativa ‘Deu Mil en xarxa per l’Autodeterminació’ que va fer possible que el dia 7 de març de 2009 se celebrés a Brussel·les sota el lema ‘Volem l’Estat propi’, la manifestació més important de catalans fora de les seves fronteres reivindicant el dret de Catalunya a la seva independència.

El proper 11 de novembre de 2009, a les onze i onze del matí, farà 91 anys que aquesta data i hora ja era vigent l’armistici que va donar per acabada la primera Guerra Mundial i que reestructurava Europa amb el naixement de desenes de nous estats.

Per aquest motiu els catalans en un dia i en una hora tan assenyalada serem presents altre cop a Brussel·les, al Parlament Europeu, per fer sentir la nostra veu i explicar a la comunitat internacional el cas irresolt català. Entregarem a tots els eurodiputats presents un llibre amb imatges de la manifestació del març de 2009 que va esdevenir un punt d’inflexió en la reivindicació catalana del seu dret a l’Estat propi.

En aquest acte tant especial ens acompanyaran diverses personalitats catalanes i europees.

La celebració serà l'inici d'una campanya que tindrà continuïtat fins al final de la presidència espanyola de la Unió Europea. Volem que la veu de Catalunya s'escolti al món.

Treballarem perquè Catalunya sigui el proper estat d’Europa. Com bé sabeu, més d’un centenar de poblacions catalanes consultaran el proper 13 de desembre als seus ciutadans si volen la independència. Molts d’altres ho faran en els propers mesos.

Catalunya està començant a decidir el seu futur.

Voldríem demanar-vos el vostre suport en aquesta iniciativa:

-Adherint-vos a la campanya.

-Penjant en el vostre web, blog... algun dels bànners que us adjuntem.

-Col·laborant en l’edició d’escrits que aniríem fent arribar a ambaixades, consolats, organitzacions internacionals... explicant què és Catalunya i què volem.

Estem oberts a totes les col·laboracions.

Gràcies per avançat pel vostre suport. Estem al vostre servei, podeu contactar-nos a través de:

Oriol Falguera, en nom de la campanya

I’m Catalan I love freedom

00 34 637 73 38 49

contacte@freedom.cat

L'ermita de Sant Jaume de la Granja d'Escarp

2009-11-03T19:54:00.000+01:00

Ahir, fent el post sobre el Montmeneu, vaig recordar que aquesta muntanya apareix en un dels meus llibres, concretament en El Camí de la Tau (1999). El protagonista, Lluís Cotonat, hi passa ben a prop i, abans de travessar l'Ebre, pernocta a l'ermita de Sant Jaume de La Granja d'Escarp. Quan vaig escriure la novel·la, per a mi aquesta ermita només era un nom en un mapa. Ara que l'he pogut visitar, m'he quedat molt sorprès, perquè és exactament com me l'havia imaginada... (No és la primera vegada que em passa quelcom similar: somio o imagino una cosa, i després me la trobo a la realitat...) L'ermita està situada justament sobre l'indret on es produeix l'aiguabarreig entre el Segre i el Cinca, ran de la carretera que va de La Granja a Mequinensa, en una posició elevada, com si fos un balcó sobre el riu. El seu estat és ruïnós. Té el sostre ensorrat, però conserva encara algunes pintures entre les quals he pogut identificar la figura d'un Sant Antoni amb el porquet als peus. El sant de la Tau. Us deixo el fragment corresponent (aviso que aquesta obra ve ser escrita sense signes de puntuació) i unes quantes fotos...

EL CAMÍ DE LA TAU (Trobada amb Priscil·lià)

Lo Montmeneu

2009-11-02T14:47:00.005+01:00

El vent ha esbandit la boira. Des de la terrassa torno a veure el Montmeneu, la muntanya més alta del Segrià. Fa gairebé 500 m. Es troba uns 40 km. al sud.

Les fulles seques s'arremoren giravoltant sobre si mateixes. El cel és un tapís de núvols inquiets. Fa més fred que ahir. La llum és molt nítida.

Més a prop o més lluny, sempre trobaràs un cim on enfilar-te per a poder veure-ho tot de dalt estant, per a poder sentir-te per damunt de tu mateix i del món. És una necessitat. És un consell.

Lo Montmeneu...

Des de Maials

Des de l'ermita de Sant Joan de Carratalà (Aitona)

Des del Monestir d'Avinganya (Seròs)

NB: Totes les fotos són meves

Contra l'orgasme

2009-11-01T12:16:00.000+01:00

En realidad, la sumisión de la mujer a los orgasmos —únicos, plurales, sucesivos— es una sumisión a las formas de placer masculinas. Es ahí donde ha nacido toda esa noción de la frigidez que domina entre nosotros. El orgasmo se convierte, como muchas veces para los hombres, en algo que hay que perseguir, como un fin, como un premio, como una paga. Entonces, el placer está perdido; el placer desconocido, imprevisto, está perdido; aquello se convierte en un trabajo ("hacer" el amor): la imposición de lo teleológico anula cualquiera de las posibilidades que el sexo por excelencia, el femenino, podía tener en sí.

Se plantea ahora la curiosa cuestión de por qué, diciendo esto que digo del coño, o más bien diciendo el coño esto que está diciendo por mi boca, si es que acierto, se da, sin embargo, que la mayoría de las mujeres, no sólo es que sean más o menos frígidas y que, como decía honestamente en su canción Georges Brassens, «el 95% de las veces la mujer se aburre follando», con un cómputo probablemente bastante razonable, no sólo que sean frígidas (y lo son por lo que antes he dicho, por la razón teleológica, por el establecimiento del placer como un fin, como algo que hay que perseguir; la sumisión, por tanto, a la ley del trabajo), no sólo que sean más o menos frígidas, en contra de todo lo que vengo diciendo del infinito sexo femenino, sino que además sean, en general, también bastante gilipollas, tanto más o menos como los hombres, y con frecuencia superando la cuota; no tal vez, en general, tan pedantes ni brutales como puedan ser los tipos de este sexo, pero gilipollas sí.

Aquí teniu el text sencer: El sexo y lo sagrado (Agustín García Calvo)

Contra la parella

NEBELZONE

2009-10-31T14:21:00.009+01:00

Fa dies que la boira s'ha instal·lat a Lleida. No és una boira gaire espessa, ni tampoc fa fred, però ho embolcalla tot amb una aura fantasmagòrica que us confesso que m'està començant a agradar. M'hi estic habituant. Hi ha moments del dia en què el sol apareix fugaçment i, al cap d'una estona, torna a marxar. Aquest escenari boirós m'inspira... Per això avui he decidit obrir un blog nou: NEBELZONE, que en realitat és un sub-blog d'ENTRELLUM el qual necessitava retornar una mica a les ombres... Fixeu-vos en el contrast: fons blanc versus fons fosc. Els continguts també seran diferents. NEBELZONE (que vol dir "zona de boira" en alemany) serà un blog més intimista i minimalista. Hi podeu accedir mitjançant l'enllaç que hi ha sota la capçalera.

Petites corrupcions

2009-10-30T10:20:00.011+01:00

Estic a l'oficina de correus. Davant meu un home gran demana un sobre a la noia perquè vol enviar una cartera que s'ha trobat al carrer. Diu que conté documents, que per això es pren la molèstia de retornar-la al seu propietari. La noia elogia el gest. L'home, avergonyit, li confessa que la cartera també contenia diners i que se'ls ha quedat. La noia i servidor (que no em perdo cap detall de la conversa) no podem evitar de somriure. Ella fa: tranquil, home, no calia que ho digués, això. Ell, encara més sincer, revela que a la cartera hi havia 50 euros. Déu n'hi do, fa la noia, sense deixar de somriure. Aleshores jo li pregunto quina edat té. Ell em diu que 89 anys. El cost de l'enviament de la cartera és de 2,5 euros. La noia li diu que ha sortit guanyant 47,5 euros. No està gens malament. La dona que espera torn al meu darrere creu que havia d'haver portat la cartera als Mossos. Jo li dic que l'home ruc no és. Contemplo com marxa cap cot... Me l'imagino perfectament entrant en una església per a confessar el seu pecat: Ave Maria Puríssima, he robat 50 euros que no eren meus... Comento la jugada amb la noia de correus. Ella sosté que els diners no tenen amo, que si te'ls trobes són per a tu. Jo li dic que si aquesta cartera se l'hagués trobada un noi de 15 anys probablement no hagués fet el mateix. ¿No s'hagués quedat els diners? Pregunta ella. No, no, dic jo, el jove no s'hagués pres la molèstia de venir a correus ... La dona del darrere té pressa. Abans d'acomiadar-me amollo aquesta última frase: la corrupció (a petita o gran escala) forma part de la naturalesa humana. I em quedo tan ample. La noia ja no somriu. Passi-ho bé, noi, passiu-be... (Gràcies per lo de noi, li dic amb un darrer somriure)

Sala de premsa

2009-10-29T14:56:00.005+01:00

Los blogs serán pronto clásicos de la literatura

Nota de premsa

Visites i rànquings

2009-10-29T10:26:00.010+01:00

Aquest blog va estar molt temps sense comptador fins que el vaig tornar a instal·lar farà cosa d'un mes. Miro les xifres i descobreixo que durant aquest mes he rebut 5.000 visites. Avui anem camí de batre el rècord amb més de 300 en un sol dia. Repasso també els principals rànquings i comprovo que ENTRELLUM segueix ben posicionat... Gràcies, doncs, a vosaltres, que sou els que doneu vida a aquest espai virtual.

Hem de ser humils

Crònica valenciana

2009-10-28T09:59:00.020+01:00

10:00 Ja sóc a la sala on se celebrarà la segona jornada del XXI Encontre d'Escriptors dins els Premis Octubre d'enguany. El tema de l'Encontre és la Literatura Digital. M'han convidat a participar a la taula rodona que tindrà lloc a les 12:00. Anit vaig avançar el text de la meva intervenció, però ja aviso que he variat algunes coses... A les 10:30 Raffaele Pinto farà una conferència titulada Els blogs i la literatura. Aniré postejant el que digui.

Vaig arribar a València ahir al vespre, després de quatre hores de tren. El pitjor de tot va ser el desplaçament des de l'estació de Tarragona Camp a l'estació de Tarragona Centre. El bus em va deixar a l'estació d'autobusos i vaig haver d'agafar un taxi per a no perdre el Talgo. ¿Tan difícil seria establir una bona connexió de busos entre aquestes dues estacions de tren? L'hotel molt bé, elegant i cèntric. Vaig sopar a la placeta Rodrigo Botet, que es troba davant mateix. Un racó molt agradable, amb un parell de terrasses i una font. Aquest matí, esmorzant a la novena planta de l'hotel, amb unes vistes magnífiques de la ciutat, he coincidit amb Joan Elies Adell. Hem comentat la situació del país... Aquesta corruptocràcia que ja passa de mida...

10:30 Comença a arribar públic, sobretot noies joves... fan fila d'universitàries. Puntuals no començarem. L'edifici Octubre es troba en un carrer petit i té una singularitat que el fa molt atractiu. M'agrada el celobert al mig, les baranes de ferro, l'ascensor antic... Una barreja de classicisme i modernitat. Em fa l'efecte que aquest públic netament juvenil sintonitzarà bastant amb el meu discurs heterodox (vid. els dos paràgrafs finals del text). Ara el número de nois i noies s'ha igualat. Crec que la sala s'omplirà.

10:38 Parla la Laura Borràs, la coordinadora de l'Encontre. Diu que Biel Mesquida no podrà participar a la nostra taula rodona. Diu que Damià Gallardo és de la Llibreria Laie. Carles Lindín presenta a Raffaele Pinto. Relació entre la tradició filològica i la novetat digital. Pinto parla en castellà. Interactivitat. L'obra perd els seus propis límits. Ell publica els seus poemes a través del Facebook. El lector determina l'escriptor mitjançant la interactivitat. La literatura, abans que "obra", és escriptura. Cita un article d'Umberto Eco el qual critica l'ús de l'ordinador a l'escola primària. Segons Eco, l'escriptura és el mitjà a través del qual el cos humà s'estructura entre el cervell, l'ull i la mà... Exemple d'aprendre a conduir un cotxe. Coordinació dels diferents òrgans. L'escriptura implica un procés d'ensinistrament similar que es produeix durant els primers anys de vida. Si en comptes de la ploma o la pàgina hi posem un teclat, aleshores trastoquem aquesta coordinació... Hi ha una nena (Uma) entre el públic i Pinto la posa com a exemple perquè està escrivint en un paper amb un bolígraf.

10:58 La imatge del mirall segons Lacan. El nen forma el seu jo davant del mirall. La pàgina escrita (i un blog dic jo) ens reflecteix la nostra identitat (digital dic jo). M'emmirallo i m'hi identifico. Don Quixot està boig perquè ha assumit com a exemple i model de la seva vida un ésser literari. Torna a citar Lacan. El jo es contrueix en una línia de ficció, en una falsedat, és a dir, el jo és quelcom literari. Per a Lacan tot és fictici. La literatura és construcció de ficcions. Tots estem bojos. Llegeix un fragment del Quixot on es veu que ell ha assolit ser el que volia ser. Pinto diu que Eco s'equivoca. La pantalla reforça el sentit fictici de la identificació personal. La xarxa potencia l'element fictici de l'escriptura. No és un problema anatòmic. La pantalla apropa la ficció a la nostra percepció. La imatge vista (més que imaginada) inclou més persuasió. És més potent la imatge que ens arriba de la pantalla que la de la novel·la. A les xarxes socials (blogs i FB) la ficció pren protagonisme, he de fer-me visible i real. L'ús minimal de FB (dir "bon dia") és una manera de legitimar l'existència virtual, és literatura. ¿"Bon dia" és literatura o no? Sóc algú per als altres i per a mi mateix. Implosió de la literatura. Ha envaït tot, la literatura ha penetrat les nostres vides...

Pregunta del públic. Un professor universitari de literatura diu que si "bon dia" al FB és literatura, aleshores ja podem plegar. Literatura = Bellesa. Jo considero que Pinto cau en una confusió conceptual entre ficció i virtualitat. Ara li ho assenyalaré. No para d'esmentar referències psicoanalítiques. Intervinc. També la Laura. Acabem parlant de la diferenciació aristotèlica entre energeia i entelejeia. ¿Què és la realitat? ¿Què és la literatura? ¿Què és la bellesa?

11:30 Una noieta parla de la "capacitat succionadora" (sic) del FB i dels blogs. Que això ens pot fer perdre la realitat real que som. Pinto diu que no som res tret de les nostres ficcions. Tu vius sempre en una tensió de desig entre el que ets i el que vols ser. Rebeca, informàtica, tampoc està d'acord amb Eco. Diu que un avatar de Second Life és literatura.

(intervenció meva)

13:08 Em fa l'efecte que l'auditori s'ha quedat mut amb la traca final que he llençat. M'interrompien cada dues frases. Això és bon senyal. A veure com va el debat...

Ningú no em pregunta res. Els dec fer por...

17:52 Al final el debat s'ha animat. He rebut alguna crítica. No estic segur d'haver parlat el mateix llenguatge que els altres ponents els quals es portaven un bon rotllet que pudia. Pinto a penes ha parlat dels blogs. Xúlio i Margarida entenen el blog com un calaix ("maleta" ha dit ella) on guardar els escrits que han fet en altres llocs... Per a mi el blog és un espai de creació en si mateix i requereix un estil específic. He trobat a faltar en Biel. Ell hagués elevat el nivell de la taula.

Me'n torno cap al nord un xic decebut. El sol es pon per la dreta del tren mentre albiro el mar per l'esquerra. València em deixa un regust agredolç. Sóc un romàntic, sí. Em costa molt dir T'ESTIMO, però quan ho dic és de debò.

PREMSA

Taula rodona Blogs & Literatura

2009-10-28T00:01:00.000+01:00

Com vaig prometre, us anticipo el text de la meva intervenció a la taula rodona dels Premis Octubre de València:

TAULA RODONA BLOGS & LITERATURA

NB: Em podeu seguir al Twitter i al Facebook. Espero els vostres comentaris per tal d'animar el debat...

Per cert, l'organització excel·lent i l'hotel chapeau!

Xuclets al clatell

2009-10-27T00:01:00.002+01:00

No és el reguitzell d'hores que sobrevolem, absents de qualsevol deure, la terra des del nostre cel, el miracle dels cossos que s'acoblen, paraules i silencis amatents al caire de la tendresa més intangible. No és la rialla del vent que, per atzar, ens enlaira i ens empeny devers noves dimensions. No, no és res d'això, ni tan sols la complicitat dels déus que ens besen el front i ens regalen aquest camí ple de flors enmig de la tardor. És el teu bes, el teu lliurament, la teva infinita generositat. És el que em deixes quan te'n vas, aquesta ressaca de mel als llavis, xuclets al clatell, l'enyor del que som. És tot això que no sé aparaular: la certesa dels batecs, el perfum a la pell, la mirada... I saber que no puc fugir dels teus braços.

CIBERPOESIA

Whatever works

2009-10-26T00:01:00.004+01:00

Feia temps que no reia tant. Rere l'humor s'amaga molta filosofia. Els diàlegs de Woody Allen freguen la perfecció. Els personatges estan d'allò més reeixits. Boris Yellnikoff acaba sent entranyable. La lucidesa no porta necessàriament a la desesperació. La felicitat encara és possible malgrat tots els malgrats. El múltiple happy end és, per descomptat, irònic...

Blogs & Literatura

2009-10-23T18:30:00.001+02:00

El proper dimecres 28 d'octubre participaré a València en una taula rodona sobre els blogs i la literatura. L'acte s'inclou dins els XXXVIII Premis Octubre en el XXI Encontre d'Escriptors que enguany tracta de la literatura digital:

12.00-13.30h. Taula rodona: Els blocs i la literatura. Amb Xulio Ricardo Trigo (escriptor), Toni Ibañez (filòsof i escriptor), Margarida Aritzeta (URV). Modera: Raffaele Pinto (UB).

Estic preparant la meva intervenció i prometo postejar-la pròximament.

Aquí teniu el prolegomen: LITERATURA 2.0

Calidoscopi

2009-10-22T18:30:00.000+02:00

Plou. Que plogui no seria un problema si no fos que la pluja desvetlla l'ànima de les pedres. Hi ha un cel carregat de nimbus que avancen cap al sud. No tinc pressa per arribar enlloc. Espero assegut el veredicte. L'oblit no és voluntari com tampoc no és voluntari el record. Plou. Demà vindràs i tornarà a sortir el sol. Ara m'entretinc amb les tecles: ajunto lletres i faig paraules, ajunto paraules i faig frases, ajunto frases i faig un post... El cel és un calidoscopi de grisos que gira sense aturador. Plou. Que plogui no seria un problema si no fos que la pluja m'estova el cor.

Sense putes no hi ha burgesia

Contra la Parella

2009-10-21T15:08:00.005+02:00

Cal ser conscient del que deixem enrere i per què ho deixem. El globus que llença el llast és el que més s'enlaira...

Rellegeixo Contra la Pareja (Ed. Lucina, 1995) d'Agustín García Calvo. La primera lectura la vaig fer l'any 1998. Reconec que fa 11 anys no estava en condicions de comprendre el seu contingut. Ara sí. De vegades passa amb alguns llibres, que quan els llegeixes per primera vegada no estàs preparat per entomar-los. García Calvo és un lliurepensador molt interessant. D'aquests cada cop en queden menys. La idea central del llibre és que la Parella (sí, en majúscules) és una institució al servei de la Dominació. He rigut molt amb alguns fragments. Us en copio un de genial (p. 98):

Y, ciertamente, para hacernos una pareja como Dios manda, nos hemos tenido que machacar a conciencia el uno al otro (porque, ¿cómo va a ser, si no?: si tenías demasiadas esquinas, he tenido que alisarte; si parecías demasiado pequeño para mi, he tenido que hincharte todo lo posible; si demasiado grande, he tenido que empequeñecerte, hasta conseguir volverte tan idiota como armoniza con mi idiocia propia; si tenías tendencia a salirte de madre, he tenido que cuidar de que vuelvas a tu cauce; y, en una palabra, si algo en ti amenazaba con rebosar del ser, si andabas tan indefinido, vago y fluctuante, que no había Dios que se pudiera fiar de tí, he tenido que cumplir con la función de definirte y delimitarte, pues a ver quién te creías que eras tú; pagando, desde luego, con análogas delimitaciones y sacrificios por mi parte), hasta lograr una razonable igualdad en nuestra mútua valoración, que garantice la posesión mútua y la estabilidad de la Pareja.

Cal ser conscient del que deixem enrere perquè d'això depèn el nostre futur. No hi ha res més descoratjador que un futur cert, segur, previsible...

Contra l'orgasme

DUI

2009-10-19T16:26:00.001+02:00

El tema del programa? Que el bombin! N’hem de tenir, però que no sigui raó d’enfrontaments per res del món. Tothom sap que el nostre programa és a) Declaració Unilateral d’Independència (DUI) i b) Regeneració Democràtica (RD). Vacunem-nos, doncs, contra la discrepància estripadora que tant de mal ha fet al catalanisme i que tan bé li va a Espanya. (Toni Strubell)

Això de les sigles DUI m'ha arribat al cor (no puc dir úter perquè sóc mascle). Compte, perquè si canviem l'ordre de les vocals surt DIU (dispositiu intrauterí), un estri que s'usa per tal d'evitar la concepció. Compte, dic, perquè tot plegat no resulti estèril. Jo desitjo i somio que aquesta unitat que demanes sigui efectiva i fructífera. No un DIU (que també rima amb CiU), sinó un DUI. Endavant!

PSOE i ERC contra RCat

No sé si sóc o si sé

2009-10-18T19:59:00.001+02:00

Som el que som gràcies a tot allò que hem viscut. En el post d'abans d'ahir suposava que "som", que existeix un "ésser", un "jo", una "identitat personal"... En els comentaris he aclarit una mica més la qüestió. Efectivament, tinc els meus dubtes sobre la noció metafísica de "jo". Comparteixo la crítica que en fa Hume. També estic d'acord amb Nietzsche: tota la metafísica occidental des de Parmènides i Plató em resulta d'allò més sospitosa. "Arribar a ser un mateix" és una frase confusa perquè suposa que encara no sóc jo, i si encara no sóc jo, qui collons sóc? Ho podríem explicar aplicant els conceptes aristotèlics de potència i acte... De totes maneres, segueixo dubtant. El que vull dir és que hi ha una acumulació de vivències que em conformen com a ésser humà. Experiències, aprenentatges, encerts, errors, victòries, fracassos, plaers, dolors... No sé si sóc o no sóc, però sé que estic ara mateix aquí, que hi he arribat després de moltes peripècies (tota existència és una odissea, tots som Ulisses), que el meu periple ha estat només meu, plenament individual, i que el resultat és el que teniu davant, ni més ni menys. Em sento agraït amb el meu passat. Estic amb deute no solament amb els meus pares, la meva família, els meus professors, sinó amb totes i cadascuna de les persones que, per bé o per mal (del mal se n'extreuen millors lliçons que del bé) s'han creuat a la meva vida i m'han ajudat a aprendre el que sé. No sé si sóc o si sé, però em sento a gust amb mi mateix. La maduresa deu ser això. Miro enrere i ric i ploro i oblido i enyoro i penso que tot plegat ha servit per a dur-me fins aquí, fins aquest matí assolellat de diumenge, fins aquesta paraula que escric, fins al petó que t'acabo de fer... Tot plegat una vida, la meva, quaranta-cinc anys, perquè em miri al mirall dels teus ulls i em senti orgullós de mi mateix. És l'amor, que ens fa millors. És l'amor, que ens salva del naufragi. És l'amor, res més que l'amor, el que dóna sentit a la vida... No sé si sóc o si sé, tant se val... En tinc prou si m'abraces.

Mai no em podré allunyar de tu

2009-10-17T19:30:00.002+02:00

Oh Vida, no et canses mai de bategar, si cal sota les pedres, en la més fosca penombra, sempre endavant, incansable, delerosa, apassionada, febril... Malgrat els nostres errors i les mentides que omplen el món, t'obres pas com un riu que travessa muntanyes i valls, sempre sorprenent-nos, sempre decidida... Som els teus instruments, recipients, vehicles... Imperfectes i efímers... Tu la flama, el caliu, la llum que ens inspira... Tu la força i l'estímul que ens empeny cap al cim... Tu imprudent, esbojarrada, generosa, altiva... Ens fas bullir la sang i ens esgarrifes... Femella havies de ser... No temo el tall de la teva espasa esmolada... T'abraçaria moribund... Sona la guitarra, deixeu-la sonar... Oh Vida, què puta, com t'obres de cames... Mireu-la, què demana? Amorreu-vos-hi... Som seus... Quan ja no ens necessiti ens decapitarà... Mentrestant, feu-me cas, amorreu-vos-hi sense por... Aprofiteu-vos-en... Ella estarà contenta i nosaltres tastarem un besllum del paradís... T'estimo, t'adoro... Mai no em voldria allunyar de tu... Mai no em podré allunyar de tu... Mai...

La clau de la felicitat

2009-10-16T19:17:00.002+02:00

La clau de la felicitat és que el teu estar estigui d'acord amb el teu ésser. Dit en termes orteguians: que les teves circumstàncies no contradiguin ni perjudiquin el teu jo. Això sembla simple, però no ho és. En primer lloc, cal saber qui ets ("nosce te ipsum"). Aquest autoconeixement només te'l dóna l'experiència. En segon lloc, cal cercar la millor manera de viure ("modus vivendi") segons les exigències del que ets. Si el context en el que et trobes és advers al creixement del teu ésser, patiràs i faràs patir, no seràs feliç i faràs infeliços als que t'envolten. És com calçar unes sabates que no són del teu número o portar una camisa dues talles més petita. Les costures s'estripen, tot grinyola, la vida es desgavella. Fins que no trobis el context adient per a poder escriure el text de la teva existència, sobreviuràs amb prou feines, naufragaràs sense remei. Les flors més belles no floreixen en qualsevol indret. No plantis un edelweis al balcó de casa. Hi ha ocells que no canten dins una gàbia i alguns es moren de pena o de fàstic. Cadascú ha de trobar el seu espai i el seu temps per a poder desenvolupar les seves millors possibilitats. T'has d'adaptar al medi, sí, però també has de fer que el medi s'adapti a tu. Moltes persones són desgraciades perquè no saben que en una situació diferent els seus problemes desapareixerien. Si no la canvien és per ignorància, per rutina, per por... Malviuen dia rere dia, s'hi resignen, s'acostumen a la grisor i a la mediocritat perquè pensen que aquest és el seu destí. Només la lluita per arribar a ser un mateix justifica qualsevol intent de trobar el nostre lloc en el món, aquella situació òptima en la qual podrem florir i podrem fruitar com a éssers humans realitzats. Renunciar a això és renunciar a l'impuls fonamental que ens diferencia dels animals. Per això felicitat i llibertat són indestriables, cares d'una mateixa moneda sense la qual la vida humana no mereix ser viscuda. Sovint l'estar ens limita, ens estreny, ens coarta... Però, si ens ho proposem, podem crear un estar a la mesura del nostre ésser on puguem fluir sense entrebancs i ser nosaltres mateixos d'una puta vegada. ¿Impossible? No pas...

El meus llibres de paper

2009-10-15T12:17:00.008+02:00

Sóc un escriptor del segle XXI. No perquè porti 6 anys bloguejant (que també), sinó perquè el meu primer llibre de paper va sortit publicat per Sant Jordi de l'any 2000. Està descatalogat. El segon llibre que vaig publicar també està descatalogat. La resta, amb una mica de sort, encara els podeu trobar a les llibreries... ¿Què fas amb un llibre descatalogat? Doncs penjar-lo a la xarxa. Hi ha diferents maneres de fer-ho. Aquí teniu la llista de tots els meus llibres analògics (alguns ara digitalitzats) i la manera d'aconseguir-los:

* Darrer poema (2000), premi Òmnium Cultural de Granollers. LULU ISSUU
* Tros de quòniam. Vademècum de sàtires (2003), premi Jaume Maspons d'Humor i Sàtira. WEB ISSUU
* Una certa penombra (2005), premi Gabriel Ferrater de Poesia de Sant Cugat. LA CENTRAL
* L'oracle imminent (2006), premi de Literatura Eròtica de la Vall d'Albaida. EDI.CAT
* Catosfera. Ciberdietaris 04-05-06 (2008), premi d'Assaig i Creació sobre Tecnologies de la Informació Nadal Batle i Nicolau. UIB
* Entrellum. 49 poemes i una elegia (2009), premi Internacional de Literatura Antonio Machado. LA CENTRAL

A més a més, hi puc afegir algun inèdit de regal, un bonus track com ara:

* El Camí de la Tau (2001), premi Òmnium Cultural de Granollers. LULU ISSUU

Més llibres a la meva botiga LULU

OPERA OMNIA CIBERPOESIA LITERATURA 2.0

Vora el riu

2009-10-14T18:37:00.000+02:00

L'aigua corre lleugera vestida de plata pel sol
Escumeja entre les pedres, fa saltirons i revolts
Els ànecs la sobrevolen amb poca traça
Els peixos s'amaguen sota l'ombra dels xops

Vora el riu penso en tu
El riu que tot s'ho emporta
Riu avall el passat que destorba
Riu amunt un futur de petons

Vora el riu penso en tu
Assegut sobre l'herba deixo que el temps s'escoli
No hi ha pressa
No hi ha por

L'aigua corre lleugera cap al mar que l'espera
La contemplo amb tendresa
Jo també t'espero a tu

CIBERPOESIA

Ressaca de tu

2009-10-13T18:38:00.005+02:00

Del dia resta una flama ran d'horitzó, un taronja molt viu que s'allargassa sobre els turons la silueta dels quals és fosca, negra com gola de llop. Estrelles primerenques. De nou la solitud. Ressaca de tu, dits incansables, llavis insadollables, doll que m'amares, bàlsam guaridor. Ressaca de tu, cada matís que brolla, cada batec, sense rellotge, sense roba, sense cap definició. Ressaca de tu, dolça mel que t'emportes, n'assaboreixo el record, l'absència impossible, la flaire dels llençols. Ressaca de tu, bruixa adorable, m'adormo com un nen que somia postes de sol. Les cigonyes tornen. Tu també tornaràs. Tornarem a volar. Tornarem a fondre'ns.

CIBERPOESIA

Agraïment

Agora d'Amenabar

2009-10-12T19:23:00.007+02:00

Si voleu entendre l'abisme que separa la filosofia de la religió, la racionalitat del fanatisme, no us perdeu per res del món aquesta pel·lícula. Hipàtia va ser una de les dones més importants de l'Antiguitat. El seu malaguanyat destí personifica el destí de la civilització occidental: la ruïna del paganisme i el triomf del cristianisme...

NB: El clatell de Raquel Weisz és una cosa extraordinària...

Web de la pel·lícula
Hipàtia d'Alexandria (Viquipèdia)
Filosofia per a joves
Hipatia profanada
Mails per a Hipàtia

Com els ocells

2009-10-10T18:00:00.001+02:00

Se escribe porque se vive, por la misma razón que vuela el ave

Alejandro Lavquén (blog), A buen paso atraviesa la noche

Els escriptors ens replantegem constantment l'acte d'escriure. ¿Val la pena? ¿No seria millor viure i prou? ¿Què afegeixen les paraules a la vida? La immensa majoria d'humans viuen sense escriure ni un borrall, i tanmateix són (o semblen) feliços. ¿D'on ens surt aquesta necessitat de paraules? ¿On ens porta aquesta acumulació de posts i de llibres?

Ara que he retornat a la perifèria, les meves lletres seran encara més petites, més minúscules... Escrivim perquè vivim, com volen els ocells... I així serà fins al final.

Camí de l'escola

2009-10-09T19:10:00.002+02:00

M'he dedicat a recórrer els carrers on vaig viure la infantesa... Ha estat un exercici nostàlgic. Moltes coses han canviat i altres continuen igual com les vaig deixar fa 30 anys enrere.

Em vaig criar al número 4 del carrer Saturn, entre Gardeny i la Plaça dels Pagesos, un carrer que fa baixada en direcció al Passeig de Ronda...

L'edifici segueix al seu lloc. Només han arreglat l'entrada...

Després ens vam mudar al bloc de davant, en un pis més nou i més ampli (tenia pàrquing i tot), perquè els sis germans que érem ja no hi cabíem...

A sota mateix d'aquest bloc, hi havia el repàs de la senyoreta Mercè. Allí vaig a aprendre a llegir i a escriure. Ella em va ensenyar les primeres lletres...

Aquí em podeu veure amb 3 anys i mig...

I aquí amb 4 i mig, al costat de ma germana Montse...

Vaig entrar al col·legi Episcopal als 4 anys (1968) i m'hi vaig estar fins als 18 (1982). Avui he tornat a fer el mateix camí que vaig fer milers de vegades... Travessava el Passeig de Ronda (jo el vaig arribar a conèixer sense asfaltar), pujava per la costereta (que no "serreta", mai se li ha dit així), deixant el matadero (ara "escorxador") a mà dreta, fins arribar al carrer Doctor Combelles...

D'aquest recorregut recordo sobretot els esgüells dels porcs al matadero... Els descarregaven del camió i els degollaven de viu en viu... Aquells crits em van traumatitzar... Hi ha dies que encara els escolto... Ara han reconvertit l'edifici en un teatre molt modern... Per a mi sempre serà un lloc de mort... Jo crec que d'aquí em ve la inclinació al vegetarianisme...

Col·legi Espiscopal

Més tard he baixat cap a la Rambla d'Aragó. L'antic Seminari ara és la Facultat de Lletres. L'antiga Maternitat ara és la Biblioteca Pública. Hi he entrat... La sorpresa ha estat descomunal. Però d'això en parlaré en un altre post.