Tinta xinesa

Rosa Fabregat. Eròtiques i despentinades.

2008-07-21T20:57:00.000+02:00

La meva pell
cerca el teu tacte.
Càlida gespa
és el teu pit.
Les nostres ànimes
folles s’enllacen
en espirals
d’amor-desig.

Entre Cavorques i Albió. Un dietari. Bartomeu Fiol. Editorial Moll. 2007.

2008-07-14T12:44:00.003+02:00

Work in progress, quadern de feina, d’esborranys, on el poeta mallorquí va anotant durant un any i mig els seus interessos, els llibres que ha de llegir, els somnis, primeres versions de poesies i el material que necessita per preparar un viatge a Anglaterra.
Fiol reescriu el text que finalment dóna a impremta tot afegint-hi algunes notes a peu de pàgina, tot i que deixa el text obert, mantenint l’efecte trencaclosques que el caracteritza.

“La literatura seria necessària per a endreçar una mica l’escenari? ¿Cal una certa habilitat d’escriptura fins i tot per agafar al vol els somnis o els malsons, fins i tot per a enregistrar-los amb un mínim d’eficàcia? Tots els que he apuntat han pretès de ser ben fidedignes però, prou curiosament, suara molts d’ells m’han semblat gairebé com si fossin inventats, una cosa estranya -del tot aliena- de la qual no recordo, en bastants de casos, l’ambient o l’atmosfera. Perquè segurament el que més ens arriba d’un somni és justament l’ambient. És clar, en tot cas, que els somnis no estan fets per a quedar-se. I ara que m’ha sortit el qualificatiu d’aliè, aliena, tal vegada el més honest és demanar-me si bona part d’aquest recull no és matèria alienada a bastament. En tot cas, maldo per aprendre, no per quedar bé.”

Aquest volum de dues-centes quaranta-cinc pàgines quedarà amorrat al piló de “dietaris-que-s'allunyen-del-què-la-pesadíssima-ortodoxia-entén-com-a-dietari”.

Iehuda Amikhai. Primers poemes. Parada d’autobús.

2008-07-07T11:53:00.000+02:00

Traducció de Manuel Forcano

L’autobús que m’ha de portar a casa
se m’endurà de tu.
Mai més no ens tornarem a veure.
El rètol de llauna on hi ha gravat
el número
grinyolarà al vent
com el meu cor.

Divina Comèdia. Infern. Dante Alighieri. Editorial Proa. 2000.

2008-06-30T12:47:00.005+02:00

Primer dels tres llibres que formen aquest poema narratiu, clàssic de les lletres italianes i universals, farcit d’imatges espectaculars i d’una desbordant imaginació.
L’autor, acompanyat per Virgili, visita durant vint-i-quatre hores els cercles de l’infern on va trobant tota mena de condemnats, circumstància que aprofita per criticar sense miraments persones i col·lectius del seu temps.
La traducció de Joan F. Mira modernitza i millora la de Josep Maria de Sagarra i manté l’estructura rítmica sense necessitat d’una rima obligada, fent prevaldre la comprensió per sobre de la forma.

“Nel mezzo del cammin di nostra vita
mi ritrovai per una selva oscura,
ché la diritta via era smarrita.
Ahi quanto a dir qual era è cosa dura
esta selva selvaggia e aspra e forte
che nel pensier rinova la paura!
Tant’ è amara che poco è più morte;
ma per trattar del ben ch’i’ vi trovai,
dirò de l’altre cose ch’i’ v’ho scorte.
Io non so ben ridir com’ i’ v’intrai,
tant’ era pien di sonno a quel punto
che la verace via abbandonai.
Ma poi ch’i’ fui al piè d’un colle giunto,
là dove terminava quella valle
che m’avea di paura il cor compunto,
guardai in alto e vidi le sue spalle
vestite già de’ raggi del pianeta
che mena dritto altrui per ogne calle.
Allor fu la paura un poco queta,
che nel lago del cor m’era durata
la notte ch’i’ passai con tanta pieta.
E come quei che con lena affannata,
uscito fuor del pelago a la riva,
si volge a l’acqua perigliosa e guata,
così l’animo mio, ch’ancor fuggiva,
si volse a retro a rimirar lo passo
che non lasciò già mai persona viva.
Poi ch’èi posato un poco il corpo lasso,
ripresi via per la piaggia diserta,
sì che ‘l piè fermo sempre era ‘l più basso.

Traduccció de Joan F. Mira

A la meitat del camí de la vida
em vaig trobar dins d’una selva obscura,
perquè havia deixat la recta via.
Quina cosa tan dura és dir com era
aquesta selva salvatge, aspra i forta,
que em renova la por només pensar-hi!:
és tan amarga, que és poc menys que mort.
I per parlar del bé que hi vaig trobar,
diré també altres coses que hi vaig veure.
No sé explicar bé com hi vaig entrar:
tan ple de son estava en aquell punt
en què em vaig apartar del bon camí!
En arribar, però, al peu d’un puig,
allà on ja s’acabava aquella vall
que havia omplert el meu pit de temor,
mirant amunt li vag veure l’esquena
vestida ja amb els raigs d’aquell planeta
que a tots ens mena drets per la sendera.
S’aquietà un poc, llavors, aquell espant
que dins l’estany del cor m’havia durat
tots la nit passada amb tanta pena.
I com aquell, quasi sense alè,
eixint de l’ampla mar a la ribera
es gira a l’aigua perillosa i mira,
així el meu esperit, fugint encara,
es girava i tornà a mirar el pas
que mai deixà escapar persona viva.
Després de reposar el cos cansat
vaig reprendre el cami pel rost desert,
el peu més baix sempre més ferm que l’altre.”

Aquest primer llibre de quatre-centes vint-i-tres pàgines quedarà amorrat al piló de “clàssics per llegir a l’estiu i a l’hivern, a la platja i a la muntanya”.

Manuel Forcano. Llei d’estrangeria. Desfici.

2008-06-23T19:41:00.000+02:00

Ja hem sopat.
Però ha hagut d’anar-se’n.

Què és el desig
que m’ha fet rosegar els pinyols de les olives
del seu plat?

L’home manuscrit. Manuel Baixauli. Proa. 2008.

2008-06-16T14:57:00.001+02:00

Metaliteratura, collage de narracions i dietaris reescrits, llibre de llibres sobre la dèria per l’escriptura i el dietari com a font inesgotable de pràctica literària.
La novel·la, d’estructura complexa, m’ha resultat interessant i demana més d’una lectura. Durant la primera m’ha recordat molt la d’Italo Calvino, Se una notte d’inverno un viaggiatore, en el bon sentit de la paraula.

“Visc sol, lliure de compromisos. Ningú no em limita, no limite ningú. No sempre faig el que vull, però mai no faig el que no vull. La meua concupiscència s’alimenta d’eventualitats, d’imaginació, de records. No estic sotmès als perills dels casats, amb criatures al llom, amb una ocupació prestigiosa!, amb respectabilitat!, amb un nom!... No sóc director de res, no sóc president d’escala, no sóc membre d’honor de cap confraria ni participe en cap cenacle. No tragine aquesta ferralla. No obstant això, hi ha sempre el risc de la química, i d’esdevenir titella de l’instint. No fuig, però, de les dones.
De fugir, n’he tingut ganes sovint, i no parle ara de dones, ni de fugides d’infantesa, amb l’alè de llauros colèrics al bescoll. Fugir de pressions ambientals, vull dir, psicològiques, sociològiques, morals, polítiques... Passada la Tercera Intervenció, pocs anys després, vaig viure un temps d’angoixa local. M’asfixiava l’aire corromput del meu poble, el menyspreu permanent a la intel·ligència i a la cultura, la barbàrie normalitzada, la destrucció sistemàtica de patrimoni, la vulgaritat com a prestigi, el parlar a crits, els gargalls llançats al bell mig de la vorera... Tot això havia existit abans, però fou aleshores que en vaig percebre la monstruositat. Volia fugir. On? A la civilització. Acabats els estudis de l’institut, havia començat Filologia a València, i ho havia deixat córrer a mitjan curs convençut que perdia el temps, aprendria millor, i més ràpid, pel meu compte. Treballí en diversos oficis; alguns tenien a veure, tangencialment, amb la literatura, d’altres no. Saltava d’un lloc a un altre com si tot cremara; l’entorn se’m feia massís, irrespirable.”

Aquest volum de dues-centes nou pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres per rellegir que han estat MOLT comentats a la catosfera literària”.

Roger Mas. Les cançons tel·lúriques.

2008-06-09T15:11:00.002+02:00

Caminant

Melior est mors quam vita amara
Eccl., 30, 17

Mig segle fa que pel món
vaig, camina que camina,
per escabrós viarany
vora el gran riu de la vida.
Veig anar i veig venir
les ones rodoladisses:
les que vénen duen flors
i alguna fulla marcida,
mes les ones que se’n van
totes s’enduen ruïnes.
De les que em vénen damunt
quina vindrà per les mies?

Una barca va pel riu
d’una riba a l’altra riba;
fa cara de segador
la barquera que la guia.
Qui es deixa embarcar, mai més
torna a sa terra nadiua,
i es desperta a l’altre món
quan ha feta una dormida.
Barquereta del bon Déu,
no em faces la cara trista:
si tanmateix vens per mi,
embarca’m tot de seguida;
lo desterro se’m fa llarg,
cuita a dur-me a l’altra riba,
que mos ullets tenen son
i el caminar m’afadiga.

Jacint Verdaguer
Al cel

La catosfera literària 08. Primera antologia de blogs en català. Cossetània Edicions. 2008.

2008-06-02T21:25:00.003+02:00

Fotografia prou representativa que mostra què s’està cuinant ara mateix als blogs en català que escriuen sobre temes relacionats amb el món del llibre, fan ficció literària o senzillament estan ben escrits.
Cada bloguista ha triat la seva pròpia presentació i l’entrada publicada. Dels cent trenta-set blogs rebuts es va arrodonir a cent. I cent són molts, per tant, la lectura del llibre és irregular i n’hi ha per a tots els gustos i colors. Dit això, el nivell està molt per sobre de la mitjana nacional i universal en expressió escrita.
Un últim paràgraf de felicitació per l’editorial vallenca que l’ha editat: per apostar pels blogs però, sobretot, per la gran tasca que des del 1996 realitza per propagar i normalitzar la nostra llengua en format paper.

“Allò era un prodigi. Un full on podia pintar quadres de paraules amarades de fragilitats, de provisionalitats, que, per les meravelles de la tecnologia (dels sabers contemporanis), podien ser llegides tot seguit per tot el món i per tot el planeta. I per afegitó els lectors eren lliures per escriure comentaris, dir la seva, criticar-me, insultar-me, estimular-me, deprimir-me, tocar-me amb els seus mots, menjar-me, perbocar-me, etc. És bell i dur. Escriptura provisional en llibertat i que produeix llibertats de lectura i de resposta. Sempre havia sabut que l’escriptor ver és un creador de llibertats. En el blog ho és doblement: per l’escriptura en llibertat que practica i per la llibertat que dóna als lectors per dir la seva. Aquest gran teler públic que és el blog és també una disciplina quasi quotidiana. I això, per a una persona tan anàrquica com jo, esdevenia una altra i alta font d’escriguera.
(...)
La catosfera és una part dels fonaments vius de la reconstrucció nacional de la llengua i cultura catalanes, d’aquests fragmentats i minoritzats Països Catalans units per la Xarxa, d’aquest País Català futur d’ara mateix!”

Aquest volum de dues-centes vint-i-sis pàgines quedarà amorrat al meu piló de “llibres sobre blogs i que vés-a-saber-si-potser-exigirà-una-antologia-cada-any.”

Czeslaw Milosz. Travessant fronteres. Allà on surt el sol i allà on es pon. Regal.

2008-05-26T11:46:00.000+02:00

Traducció de Xavier Farré

Quin dia tan feliç.
La boira s’ha esvaït aviat, treballava al jardí.
Els picaflors es detenien als xuclamels.
No hi havia res a la terra que volgués tenir.
No coneixia ningú que valgués la pena envejar.
Vaig oblidar tot el mal que havia passat.
No m’avergonyia pensar que era qui sóc.
No sentia al cos cap dolor.
Redreçant-me vaig veure el mar blau i veles.

Berkeley, 1971

L’obra i la por. Perejaume. Galàxia Gutenberg. 2007.

2008-05-20T14:59:00.001+02:00

En Perejaume, homenot de la nostra època, no hi ha dogmatisme, hi ha un circuit d’idees sobre la creació, el paisatge i el públic que resulten estimulants.
El text del de Sant Pol de Mar, molt ben editat, s’acompanya d’una sèrie d’il·lustracions i fotografies que complementen les idees que ens va descabdellant al llarg de l’assaig.
Costa de creure que a la xarxa encara ara no disposi d’una web on mostrar la seva diversificada obra.

“Ara com ara, a la velocitat d’acumulació del mercat, l’enquitranada textura d’obres és tan densa, tan grassa, saturada i extenuant, que fins les obres més excepcionals hauran d’aprendre a passar i a prendre oblit i a comportar-se a la manera de les efímeres obres mestres climàtiques. Perquè, molt més que no pas pretendre la posteritat, a un nombre tan elevat d’obres li és assignat de viure una vertiginosa fugacitat. Potser, així, com més gran sigui l’obra, com més àgil i generosa hagi estat en passar i prendre fortament oblit, més essencial i reparador serà el silenci que deixi. És, però, imaginable un art de l’oblit, una elaboració de l’oblit, una disciplina de l’oblit?”

Aquest volum de cent vint-i-vuit pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres sobre art per regalar i rellegir”.

Lluís Calvo & Jordi Valls. Última oda a Barcelona. La Garúa Llibres. 2008.

2008-05-12T10:50:00.002+02:00

UNA VIDA MODÈLICA

Sense innocència i sense càrrecs,
tot alhora i a deshora, hem vingut
a llegir poemes a la presó.
La perfecció, brama algú.
La veritat, diem.
Som a la Model -a la pressió model-
i, per tant, el laconisme imposa un ganxo vertical
que ens impel·leix a travessar el tercer reixat.
Es tanquen les portes darrere nostre,
automàticament,
deixant el vell món enllà. I n’entrem a un altre:
observa el Panòptic i el Centre Totpoderós
amb les pantalles de control,
del qual sorgeixen les sis galeries
i el record, funest, de los Vencedores.
Pensa, doncs, el que vulguis:
Dant o la capsa d’esca d’Andersen.
Condorcet o El Vaquilla.
Vine, soldadet, sóc la bruixa indefensa.
Quina opció triaràs?
Cada porta obre un món dins un món,
un nou argot, un aire irrespirable,
un pati amb mirades esquinçades
que es claven com ferros oxidats
mentre els traficants de la quarta galeria
ens saluden amb desgana i fum hostil.
I n’hi ha molts més, de presos,
però no els hem vist.
A la barana, repenjats, senten l’estigma
de repetir el mateix dia
i la mateixa hora del pati, inacabable i buida.
I t’ha tocat. I pares tu.
Sí, t’ha tocat i t’has de fotre.
Has jugat a la ruleta, a la taula dels russos:
apostares a la segona i la roda ha girat
sobre el seu eix.
A poc a poc es va alentint l’ull:
ni tercera, ni cinquena, ni segona...
T’ha tocat la quarta i no pots entrar a cap altra,
així són les regles del joc.
I pares tu.
Sí, t’ha ben tocat i t’has de fotre:
aquesta és l’escola dels nens dolents,
dels repetidors que s’han de corregir.
Quina assignatura vas suspendre?
A fora hi ha els qui van copiar l’examen
i van passar desapercebuts.
(...)

Ébano. Ryszard Kapuscinski. Editorial Anagrama. 2004.

2008-05-05T13:19:00.004+02:00

Excel·lents cròniques dels viatges que aquest reconegut periodista polonès va fer al llarg de quaranta anys per diferents països del continent africà. La seva prosa, sempre eficaç, és molt difícil de trobar d’entre els mitjans de desinformació habituals.
De la crua realitat de les guerres civils al lirisme del paisatge, de l’article periodístic al full de dietari, aquest és un necessari testimoni per saber qui i com es viu en el nostre sud més ignorat.

“Otra consecuencia de aquel monopolio de los contactos con África, ostentado por la mencionada clase de ignorantes, radica en el hecho de que las lenguas europeas no han desarrollado un vocabulario que permita describir adecuadamente mundos diferentes, no europeos. Grandes cuestiones de la vida africana quedan inescrutadas, o ni siquiera planteadas, a causa de una cierta pobreza de las lenguas europeas. ¿Cómo describir el interior de la selva, tenebroso, verde, asfixiante? Y esos cientos de árboles y arbustos, ¿qué nombres tienen? Conozco nombres como palmera, baobab o euforbio, pero precisamente estos árboles no crecen en la selva. Y esos árboles immensos, de diez pisos, que vi en Ubangi y en Ituri, ¿cómo se llaman? ¿Cómo llamar a los más diversos insectos con que nos topamos por todas partes y que no paran de atacar y de picarnos? A veces se puede encontrar un nombre en latín, pero ¿qué les aclarará éste a un lector medio? Y eso que no son más que problemas con la botánica y la zoología. ¿Y qué pasa con toda la enorme esfera de lo psíquico, con las creencias y la mentalidad de esa gente?

Cada una de las lenguas europeas es rica, sólo que su riqueza no se manifiesta sino en la descripción de su propia cultura, en la representación de su propio mundo. Si embargo, cuando se intenta entrar en territorio de otra cultura, y describirla, la lengua desvela sus límites, su subdesarrollo, su impotencia semántica”.

Aquest llibre de tres-centes quaranta pàgines quedarà amorrat, per sempre més, al piló de “llibres que et va regalar la Pilar i que et van agradar gairebé tant com a ella”.

Gabriel Ferrater. Les dones i els dies. Caragol.

2008-04-29T08:32:00.001+02:00

Declina el diumenge. Una minyona,
i les deu de la nit que estan per tocar-li.
Els seus darrers instants de portal. La mà,
sense carícia ni esma, s’arrapa
a la galta del xicot. Consternat,
un caragol al mig d’un mur eixut.

Diccionari de la llengua catalana. Institut d’Estudis Catalans. Edicions 62 - Enciclopèdia Catalana. 2007.

2008-04-23T06:42:00.005+02:00

A la típica pregunta quin llibre t’emportaries a una illa deserta la meva resposta és l’última edició del diccionari de la meva llengua. Bíblia, llibre de llibres, que els conté tots i a partir del qual tots es poden escriure. Els diccionaris són una font inesgotable de coneixement i de plaer, eines de consulta imprescindibles no només mentre es llegeix o s’escriu sinó també quan es pensa.

Així com el llibre electrònic crec que no té res a fer davant el de paper sí que penso que els llibres de consulta acabaran essent només digitals -tal i com el tinc als meus enllaços-.

“ tinta

1 1 f. [CO] [AF] Substància fluida o viscosa, de diferents colors, usada per a escriure, dibuixar o imprimir. Una ampolla de tinta.
1 2 f. [LC] [AF] Substància sòlida que, deixatada, forneix tinta. Una barreta de tinta xinesa.
1 3 [AF] tinta bitò Tinta especial que en una sola impressió produeix el mateix efecte que dos tiratges successius.
1 4 [FL] [AF] tinta d’impremta Tinta emprada en les arts gràfiques.
1 5 [AF] tinta electrònica Conjunt de partícules que per mitjà d’impulsos elèctrics permet d’escriure o de dibuixar en un suport de paper electrònic.
1 6 [LC] tinta simpàtica Tinta que fa un traç invisible, però que es pot fer després visible per l’acció d’un reactiu.
1 7 [LC] tinta xinesa Tinta feta amb fum d’estampa o negre de vori barrejat amb una matèria glutinosa.
2 f. [LC] [ZOA] Secreció protectora negra d’un cefalòpode.
3 1 f. [LC] Color estès sobre un fons, del qual modifica el to, el matís.
3 2 f. pl. [LC] Colors dominants d’una pintura i llurs gradacions.
3 3 [LC] [AF] mitja tinta To intermediari entre el clar i l’obscur, la llum i l’ombra.
3 4 [LC] mitges tintes Paraules o accions no gens precises dictades per una cautela excessiva.
4 f. [AGF] [BOB] [AGA] tinta del castanyer Malura del castanyer, produïda pel fong Phytophthora cambivora, que es manifesta pel podriment de les arrels i per l’enfosquiment de la fusta i el clivellament de l’escorça a la base del tronc."

Aquestes mil set-centes seixanta-dues pàgines quedaran amorrades al piló de “llibres de consulta gairebé diària”.

eloqüències. Toni Prat. Tabelaria Edicions. 2008.

2008-04-16T15:01:00.002+02:00

L’últim patriarca. Najat El Hachmi. Editorial Planeta. 2008.

2008-04-10T00:07:00.002+02:00

Aquesta és una novel·la valenta. Valenta per les coses que s’hi diuen i pels temes que s’hi tracten. Valenta perquè descriu una dura realitat com és la de viure amb un monstre. Monstre que resulta ser el pare.
L’autora lliga molt bé tots els diàlegs amb la narració, no li calen ni punts i a part ni guionets, ni cometes ni lletres cursives. Tot flueix i vessa professionalitat.

“Escrivia molt en aquelles planes que m’havia regalat la mestra que era amiga i que no vaig veure durant anys, hi escrivia cent vegades em vull morir, em vull morir, em vull morir... però no era cert. Sort en vaig tenir, de Mirall trencat, de l’Adriana al laberint grotesc, de les memòries del Tísner, de Faulkner, de Goethe, de totes aquelles lectures que passaven per les meves mans. Que el diccionari ja se m’acabava i jo havia de créixer del tot, però em resistia i pensava que tot era una frase, que aquella obsessió que tenia per mi aviat li passaria.”

Aquest volum de tres-centes trenta-dues pàgines quedarà amorrat, per sempre més, al piló de “llibres-de-l’amaziga-i-catalana-que-recitarà-poesies-aquest-divendres-a-la-jazz-cava-de-Vic”.

W. H. Auden. 1929.

2008-03-31T08:02:00.001+02:00

I

It was Easter as I walked in the public gardens
Hearing the frogs exhaling from the pond,
Watching traffic of magnificent cloud
Moving without anxiety on open sky–
Season when lovers and writers find
An altering speech for altering things,
An emphasis on new names, on the arm
A fresh hand with fresh power.
But thinking so I came at once
Where solitary man sad weeping on a bench,
Hanging his head down, with his mouth distorted
Helpless and ugly as an embryo chicken.

So I remember all of those whose death
Is necessary condition of the season’s setting forth,
Who sorry in this time look only back
To Christmas intimacy, a winter dialogue
Fading in silence, leaving them in tears.
And recent particulars come to mind:
The death by cancer of a once hated master,
A friend’s analysis of his own failure,
Listened to at intervals throughout the winter
At different ours and in different rooms.
But always with success of others for comparison,
The happiness, for instance, of my friend Kurt Groote,
Absence of fear in Gerhart Meyer
From the sea, the truly strong man.

A bus ran home then, on the public ground
Lay fallen bicycles like huddled corpses:
No chattering valves of laugther emphasised
Nor the swept gown ends of a gesture stirred
The sessile hush; until a sudden shower
Fell willing into grass and closed the day,
Making choice seem a necessary error.

Traducció de Josep Marco

Era Pasqua i jo anava pels jardins públics
sentint les granotes exhalar dins l’estany,
sotjant el trànsit de magnífic núvol
movent-se sens neguit pel cel obert:
estació en què amants i escriptors troben
una parla que muda per coses que muden,
un èmfasi en noms nous, damunt del braç
una mà nova amb nou poder.
Però pensant això vinguí a topar-me
un home solitari que plorava en un banc,
amb el cap cot, la boca torta,
indefens i lleig com embrió de pollastre.

Així recorde tots aquells que han de morir
perquè l’estació es pose en marxa,
que ara afligits només enyoren
el caliu de Nadal, un diàleg d’hivern
que esvaint-se en silenci els deixa plorant.
I certs detalls recents vénen a esment:
la mort de càncer d’un mestre abans odiat,
un amic que analitza el seu propi fracàs,
escoltat a intervals tot al llarg de l’hivern
a diferents hores i en cambres diferents.
Mes sempre amb el contrast de l’èxit d’altres,
la joia, per exemple, del meu amic Kurt Groote,
manca de por d’en Gerhart Meyer
del mar, l’home verament fort.

Un òmnibus llavors tornava a casa, al parc
jeien les bicicletes com acimats cadàvers:
cap vàlvula del riure xisclant no emfasitzava
ni cap gest no trencava, amb el frec del vestit,
la sèssil calma; fins que un xàfec sobtat
caigué de grat dins l’herba i clogué el dia,
fent que elegir semblés un error necessari.

El quadern gris. Josep Pla. Edicions Destino. 1992.

2008-03-24T17:18:00.000+01:00

Primer dels volums de les Obres Completes editades per Destino. Dietari íntim dels seus vint-i-pocs anys i reescrit quan en tenia vora setanta. A El primer quadern gris, facsímil a cura de Xavier Pla, poden llegir-se les llibretes originals que serviren de base per a la redacció del llibre.
Des d’aquest blog hi ha l’opció de rebre al vostre correu electrònic les entrades de El quadern gris exactament noranta anys després que fossin escrites.

“22 d’abril.- Retorn a Barcelona. A Flaçà, agafem l’exprés. El meu germà mira el paisatge per la finestreta. Al fons del vagó de tercera, llegeixo una novel·la francesa. La tarda va caient. Ja tot fosc, s’encén una llumeta al sostre del vagó. La llum trontolla i m’és impossible continuar llegint. Faig un cigarret, pregunto l’hora... Penso: aquest anar i venir de Barcelona per tenir una carrera que en definitiva no exerciré mai, ni utilitzaré mai per a res, potser és una comèdia que ja passa de mida. Quan considero fredament que els meus pares creuen, encara, en mi, quedo esborronat de pensar la força que en aquest món pot tenir la fe.”

Aquestes cinc-centes cinquanta pàgines quedaran amorrades al piló de “llibres que vas llegir dues vegades, durant l’adolescència i la joventut i que algun dia voldràs rellegir de nou”.

Josep Palau i Fabre. Atzucac. Comiat.

2008-03-18T22:05:00.001+01:00

Ja no escriuré, ja no sé escriure més.
La tinta m’empastifa els dits, les venes...
-He deixat al paper tota la sang.

¿On podré dir, on podré deixar dit, on podré inscriure
la polpa del fruit d’or sinó en el fruit,
la tempesta en la sang sinó en la sang,
l’arbre i el vent sinó en el vent d’un arbre?
¿On podré dir la mort sinó en la meva mort,
morint-me?

La resta són paraules...
Res no sabré escriure de millor.
Massa a prop de la vida visc.
Els mots se’m moren a dins
i jo visc en les coses.

Primeres paraules. Com aprenen a parlar els nostres fills. Mireia Llinàs i Grau. Editorial Empúries. 2006.

2008-03-11T21:28:00.003+01:00

Breu assaig, carregat d’exemples, sobre el procés d’aprenentatge de la llengua dels nens catalanoparlants d’un a tres anys: l’ús dels singulars i plurals, dels sufixos i prefixos, de les terminacions verbals, del gènere, de l’ordre de l’oració, del significat de les paraules, de la confusió entre lletres, del bilingüisme i del contacte entre dues llengües.
Gabriel Ferrater deia, citant el lingüista nord-americà Edward Sapir, que li agradaria tornar a tenir dos anys ja que és l’època de la vida que més paraules aprenem per dia i més capacitat tenim per copsar el funcionament de la llengua a partir de la parla, sempre imperfecta, degradada, amb frases a mig fer, elements sobreentesos, errors gramaticals i poca precisió en la tria del vocabulari.

“En aquest procés creatiu que va de pronunciar sons a crear paraules, combinar-les, descobrir-ne els significats, un dia els nens són capaços d’observar la llengua des de fora. Són petits lingüistes que observen la llengua com un químic observa al laboratori els seus elements. Així, quan descobreixen que les lletres que veuen escrites corresponen a sons, ja poden començar a aprendre a llegir i a escriure”.

Aquestes noranta-cinc pàgines quedaran amorrades al piló de “llibres per regalar als amics i germans que ja comencen a tenir fills”.

Marta Pessarrodona. A favor meu, nostre.

2008-03-05T21:11:00.000+01:00

PER MARIA ANTÒNIA, CATERINA I CLEMENTINA I TANTES -NO MOLTES-D’ALTRES.

Sabia que vosaltres podíeu,
malgrat moltes coses,
explicar-nos sempre
fragments d’allò que volíem.

Sabia que vosaltres sabíeu
molt més del que vau escriure;
que vau ser més agosarades
que la valentia que us calia.

Sabia que hi havia,
rere tants frens, tantes traves,
tantes portes doctes i tancades,
una deu on apaivagar set i gana.

Sabia que teníeu bocins del tot
(ho he sabut gairebé sempre,
més enllà de silencis burletes)
que m’estalviaven mots de massa.

Sabia que calia cercar-vos
(furgar per edicions no gens assequibles)
llegir-vos, fidel i atenta, a vosaltres,
precedents de la nostra mala vida.

Mi autobiografía. Charles Chaplin. Editorial Debate. 1995.

2008-02-25T11:35:00.004+01:00

Interessant autoretrat d’un dels personatges més populars de la història del cinema. La seva infantesa, al llindar de la pobresa, fou difícil. Hagué de viure en diversos asils ja que la mare embogí i el seu pare els abandonà. A partir del teatre passà a la gran pantalla on va protagonitzar, escriure, dirigir i produir desenes de pel·lícules que li van fer guanyar diners a cabassos.
Va ser convidat i rebut, amb tots els honors, arreu del món on anava tot i que la Comissió d’Activitats Antiamericanes, acusant-lo de comunista, va prohibir-li l’entrada als EEUU.
Ni la Comissió d’Activitats Antiamericanes ni l’aparició del so a les sales de cinema va poder aturar la seva trepidant carrera professional.

“No encuentro la pobreza ni atractiva ni edificante. No me enseñó nada, a no ser una distorsión de los valores, una supervaloración de las virtudes y las gracias de los ricos y de la llamadas clases privilegiadas.
Por el cotrario, la riqueza y la celebridad me han enseñado a ver el mundo con la perspectiva adecuada; a descubrir que los hombres eminentes, cuando me acercaba a ellos, tenían tantos defectos como el resto de nosotros. La riqueza y la celebridad me han enseñado también a no considerar la espada, el bastón de paseo o la fusta de montar como sinónimos de esnobismo; a conocer el error que se puede cometer estimando por su acento universitario el mérito y la inteligencia de un hombre, y la paralizadora influencia que este mito ha forjado en la mente de la clase media inglesa, a conocer que la inteligencia no es necesariamente el resultado de la educación y el conocimiento de los clásicos”.

Aquest volum de cinc-centes cinquanta-vuit pàgines quedarà amorrat al piló de “un dels centenars de llibres de la Marga del Poble Sec sobre el món del cinema i que pot complementar-se amb l’exposició Chaplin en imatges que hi ha al Caixa Fòrum Barcelona fins el 27 d’abril d’enguany”.

Antònia Font. Taxi. Astronauta rimador.

2008-02-20T07:45:00.005+01:00

Cafeïna, droga dura, droga fina, control, bumetres de colors,
pressions, nivells d'oli, benzina, èter, combustible irascible.
Crema un sol diòxid dins un cel monòxid,
i no descanses astre incombustible? Déu de s'univers
no me diguis que me deixes aquí tirat i aquí tirat.
De vacances pagades, anar a fer feina a sa galàxia cinc
d'un sistema podrit d'agències de viatges, de putes i fulanes,
te cagues, de guarres? Me mor de ganes.
Som s'estronauta rimador que rima i se caga si fallen es motors,
som s'astronauta noranta i tenc un paper mate i un rotllo de paper de vàter.
Un dia assoleiat partim estacions espacials, monitors, cronòmetres,
compte enrera fins a nou qui marca sa marca
qui dóna el sus i partint com un coet.
Camins que se tanquen i parets, bistecs, cordon blues, pitreres de pollastre, i una merda, puré de proteïna i cafeïna,
què és un droga dura i què és un droga fina, 9876543210 ignició!
Controla! Que un LED vermell s'encén.
Controla! Que un LED vermell s'encén.
I preparant es viatge a Saturn he trobat una revista
que duia una entrevista amb fotos de sa lluna:
jo i en Simó científics astronautes dedicàvem ses paraules
a una reportera veterana, bloc i gravadora.
I què passa! Sa pena ma deixat fet una puta braga i ma costa partir
i dir adéu a germans i germanes, adéu a tots.
LEDs vermells m'enrevolten controlen cada peça
d'un transbordador fil·ligrana i no falla o gairebé no falla
ses màquines perfectes Macintosh.
Sa finestra, estrelles que se precipiten. Iogurts de merda seca,
s'univers desconegut és una cadena d'esdeveniments
que ens afecta més o menys.
I es xòfer d'es vehicle lunar discuteix amb un turista que no sap
que realment és un artista assegut a un volant
que esquivar tots es cràters no és fàcil a tal velocitat.
Sa cuina se posa a mil i el menjador se peta i es cheff que se queixa
que no hi ha carn, ni peix, ni olles netes:
peroles militars rovellades i es mosso de sa cuina és nou,
ningú li ha explicat ni què ha de fer i ses bosses de fems són allà
i ningú les tirarà o què? Que això pareix un niu de rates
i no una cuina, que si ve un inspector de sanitat
fotrà una multa i xaparà es negoci... Que m'és igual que jo només ho dic, senyora, com sa pot imaginar tot això a jo ma sua soberanament sa polla.
I què anava a dir:
Som s'astronauta rimador que rima i se caga si fallen es motors,
som s'astronauta noranta i tenc un paper mate i un rotllo de paper de vàter.
Sinapsi, lliure pensament, drogodependència, farmàcia, creu roja,
creu verda, semàfor no t'assustis company de carretera amic per sempre més.

Diccionari de la novel·la negra nord-americana. Xavier Coma. Edicions 62. 1985.

2008-02-14T07:44:00.003+01:00

Llibre de consulta on s’hi troben autors, novel·les, personatges i temes relacionats tots amb aquest gènere literari menystingut per la cultureta acadèmica predominant al nostre rodal.
Em fa especial il·lusió inaugurar aquesta nova lleixa, on aniré endreçant tots els llibres que, de la mítica col·lecció de La Cua de Palla, he llegit o aniré llegint. Col·lecció fundada pel també mític i massa oblidat Manuel de Pedrolo.
Però si voleu iniciar-vos o descobrir joies sobre aquest tema heu de fer una visita al Paco Camarasa de la Llibreria Negra y Criminal de la Barceloneta, valencià d’una gran simpatia i erudició.

“Ja no hi ha, afortunadament, tipificacions abusives de la dona en les autèntiques esferes literàries del gènere negre, sinó tan sols el reflex oportú del multiforme univers femení. Allò que continua és la incidència de la dona en el distanciament d’un ordre burgès on les estructures i les relacions familiars constitueixen una referència bàsica per al Sistema. Més que l’home de la novel·la negra, és la dona del gènere la qui sovint palesa la representació corrosiva d’una arquitectura social fonamentada en la submissió d’un sexe a l’altre”.

Aquest volum de cent noranta pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres de consulta que devia menester el Víctor Alba, gran amant dels llibres de lladres i serenos, que deia ell”.

William Shakespeare. Sonnet. CXXX.

2008-02-04T10:32:00.000+01:00

My mistress eyes are nothing like the sun;
Coral is far more red than her lips’ red.
If snow be white, why then her breasts are dun;
If hairs be wires, black wires grow on her head.
I have seen roses damasked, red and white,
But no such roses see eye in her cheeks;
And in some perfumes is there more delight
Than in the breath that from my mistress reeks.
I love to heard her speak, yet well I know
That music hath a far more pleasing sound.
I grant I never saw a goddess go:
My mistress when she walks treads on the ground.
And yet, by heaven, I think my love as rare
As any she belied with false compare.

Traducció de Josep M. Jaumà

Els seus dos ulls no semblen pas dos sols,
ni els seus llavis són roigs com el corall.
Si és la neu blanca, ella té els pits foscos
i uns negres filferrots damunt del cap.
He vist roses brodades, roges, blanques,
però a les galtes d’ella no les veig;
i certs perfums em són més agradables
que la fetor que exhala el seu alè.
Sentir-la parlar em plau, però prou sé
que la música sona amb més bellesa.
Admeto que cap dea he vist passar:
l’estimada trepitja ben bé el terra.
Però, per déu, m’és més extraordinària
que d’altres enganyades amb metàfores.