Melcior Comes

article dBalears, divendres 3 de juliol de 2009

2009-07-05T12:05:00.002+02:00

Perquè desapareixes

Baltasar Porcel és una actitud. I les actituds no moren. Els homes passen —com deia Píndar en uns versos que l’entusiasmaven—, però els dies són immortals. I això ens llega amb les seves obres, hores absortes, dies sencers, immortals perquè estaran sempre farcits de la seva literatura punyent i transformadora. No em puc pensar a mi mateix sense Porcel. Per mi, i potser per alguns altres escriptors, Porcel és més important, ha estat més definidor i més exemplar que tot el conjunt del sistema educatiu. A Andratx hi ha un institut de secundària amb el seu nom: jo encara no n’he sortit —ni vull sortir-ne—, fa anys que hi acudeixo cada matí a través de la seva columna periodística, vertadera lliçó diària d’història, moral, literatura. Va publicar, l’any 2000, El cor del senglar, i aquesta obra va fer més per nosaltres que no totes les universitats, on ens adreçàvem amb recança perquè tanmateix volíem ésser ell, i no advocats o tristos filòlegs. Jo li envejava tot, també el tall de cabell. Volíem viatjar, escriure, llegir i publicar, volíem seguir la seva estela vastíssima. Era ‘el príncep del món’, un dels apel·latius del diable, de Baal, el senyor del sol i de la mar, en aquella etimologia increïble —però no falsa— que a vegades feia amb el propi nom, emparentant-lo amb el sol d’Andratx, que ell portava sempre esculpit en or a la solapa de l’americana. I aquell rostre de tigre reposat, de mandarí oriental o de guerrer tàrtar, que ell sabia lluir amb un somriure burleta, com si entengués que tampoc no n’hi havia per tant. Perquè en ell hi covava quelcom de mefistofèlic, només així s’explica tot el que va escriure, tots els països, cultures i paisatges que va abraçar, tots els grans homes que va conèixer, des de Woody Allen al rei de Siam, des de Harold Bloom a Rostropovitx. Vivia en el món, entenia el nervi de les societats, allò que ens mou i ens sotraga; era un gran intuïtiu —un savi, un amic de les fondàries—, i res li era aliè, només la covardia, la poquesa, la manca de llibertat a l’hora de viure i de pensar. Tots els homenetxos l’odiaven, els que s’ofeguen quan no topen amb una opinió que els reconforta o reafirma, tots el que no entenien que Porcel —aquest gran particularista— tanmateix era dels seus, dels que s’assumeixen a si mateixos, dels que s’accepten, somien i treballen. A tots aquests acoquinats els menyspreava, i en això també va ser un mestre, en menysprear als qui no feien l’esforç comprometre’s amb si mateixos i restar fidels a una estàtua interior que vol créixer i perfeccionar-se… L’últim cop que el vaig veure vaig passar gairebé tot el dia amb ell; un any abans, quan s’estava a l’hospital, recuperant-se amb un tractament de cèl·lules mare, m’havia telefonat, i m’havia explicat fil per randa tot el que li havien fet, cada una de les meravelles mèdiques que el tornarien al món, als viatges i a enllestir la seva última novel·la. Jo, emocionat, fins i tot agafava notes del que m’anava dient; després, a Barcelona, li van donar la medalla d’or de la ciutat, i mentre ho celebràvem sopant ens deia: ‘Ja ho veieu, al·lots, el món és vostre. Ara només l’heu de conquerir’. Perquè estava pletòric, semblava que havia vençut tota la malura i que ara només s’acararia a la vella lluita, la de l’home contra el temps, contra una senectut que remuntaria a cops d’obra mestra… Aquell darrer dia vam dinar amb Pere A. Serra i vam sopar amb el poeta Fiol: i parlàrem de tot —o només d’ell mateix—, política, poesia, periodisme, i de la novel·la que escrivia, parlava d’un xueta mallorquí, d’un crim, de l’Ulisses de Joyce, que rellegia. Bevíem vi, menjàvem pernil i pa amb tomàquet. Rèiem, dèiem versos sublims, blasfèmies, impertinències sense mala fe. Ningú no s’havia de morir. En una vella entrevista, li van demanar: “Et fa por la mort, Baltasar?”. “Sí”, va respondre. “¿Per què?”. I va dir: “cony: perquè desapareixes”. D’aquest món només ens emportem allò que donem als altres.

L'Espira, Diari de Balears, 28 de juny de 2009

2009-06-28T11:30:00.000+02:00

Poesia, ‘consciliència’ i veritat

na de les frases que més repeteix el professor Sebastià Serrano a les seves classes és la següent: ‘en el futur, la facultat de lletres, aquesta facultat —talment la d’història, filosofia, antropologia o sociologia— seran departaments de la facultat de biologia’. És la seva manera de dir que durant les pròximes dècades s’obrirà una nova manera de pensar les ciències humanes, les quals hauran de començar a ser plantejades a la llum d’un llenguatge comú amb les ciències naturals. L’esplendor i la força dels descobriments efectuats en els últims dos segles en camps com la bioquímica, la teoria de l’evolució, el funcionament del cervell humà o la psicologia evolutiva —molts dels quals tenen una traducció immediata en la nostra salut i benestar— haurien de començar a modificar —se’ns proposa— els termes a partir dels quals ens plantegem les qüestions literàries, polítiques, religioses o morals. ¿Potser que les ciències socials i les humanitats hagin caigut en un abisme i que només puguin refer-se a partir d’una recerca d’unitat de coneixement amb les ciències naturals, les vertaderes ‘reines’ de l’univers científic? Aquest programa d’unificació és el que s’ha anomenat ‘consciliència’, és a dir, un ‘salt conjunt’ del coneixement mitjançat la connexió de successos i teories basades en fets des de diverses disciplines per a crear així un terreny comú d’explicació —així el va encunyar William Whewell (1794-1866). La formulació més elaborada d’aquest afany, encara incipient, d’unificació del coneixement —també anomenat, sense connotacions negatives, reduccionisme—, tal vegada és deu al cèlebre sociobiòleg i filòsof de la ciència Edward O. Wilson (1929) en la seva obra així titulada: ‘Conscilience: la unitat del coneixement’ (1998). Wilson —reconegut amb el Premi Internacional Catalunya l’any 2007, un dels científics més influents de la història— afirma que aquesta empresa (rere la qual hi batega, ni més ni menys, que el projecte d’arribar al coneixement objectiu) és la més gran que pot emprendre el coneixement humà; en l’obra citada comença a apuntar les bases a partir de les quals poden començar a pensar-se alguns àmbits humanístics, així l’economia, la sociologia, l’antropologia i la ciència política, a més de la justícia i els drets humans, l’ètica i la religió. Però també ens apunta de quina manera es pot acarar el repte més gran: el trànsit des de la ciència a les arts. ¿Podrem parlar mai d’una biopoesia? ¿Podrem mai formular una crítica literària que formi part de la ciència? Wilson ens proposa una aliança a partir d’una nova forma d’interpretació: ‘La inspiració artística sorgeix dels pous artesians de la naturalesa humana. Les obres de valor perdurable són les més fidels als nostres orígens. D’aquí que fins i tot les més grans obres d’art puguin ser enteses fonamentalment amb el coneixement de les regles epigenètiques, evolucionades biològicament, que les van guiar’.

El paleontòleg Stephen Jay Gould (1941-2002), també un científic brillantíssim, va polemitzar en un bell llibre sobre la concepció que Wilson proposava de la consciliència (The Hedgehog, the fox, and the Magister´s Pox, 2003); Gould també desitja que les ciències i les humanitats es facin ben amigues —que reconeguin el seu parentiu profund, i una connexió necessària en la recerca de la decència i de fites humanes—, però mantenint separats els seus objectius i les seves lògiques: ‘Deixem que siguin dos mosqueters (ambdós per un i un per ambdós) però no les etapes graduals d’una única i gran unitat conscilient’. Gould afirma que la consciliència reduccionista de Wilson aplicada a les arts ens portaria, com a molt, a una ‘psicologia de l’estètica’: l’art és quelcom completament distint de la simple comprensió de la base objectiva de les preferències i dels sentits estètics, irreductible, per tant, a la més completa anàlisi neurològica. Ens adverteix que és fal·laç el pas des d’una teoria científica sobre l’origen de les preferències estètiques cap a la validació de criteris de veritat i bellesa de les formes artístiques.

En el fons d’aquest debat hi ha una vella querella poètica: la dels clàssics, a qui la raó els descobria la veritat de la poesia, i la dels romàntics, que deien que aquesta no existeix si no és creada per una llibertat sense límits.

Nova traducció

2008-12-18T11:35:00.006+01:00

Presentem en aquest volum la millor part de l’obra Shakespeare, que Victor Hugo va escriure l’any 1864, en el tretzè any del seu exili. Havia de ser simplement una presentació per a la nova traducció que el seu fill, François-Victor Hugo, havia fet de les obres del dramaturg isabelí, però el poeta va anar més enllà de l’objectiu i va elevar una vertader manifest a favor del geni anglès, vituperat en aquells moments per la crítica i el sentir neoclàssics. Per això aquesta obra constitueix un vertader manifest del moviment romàntic, amb tota la voluntat de rompre les motllures formals que llavors imperaven en la creació literària. Hi trobem la vastitud d’Hugo en tota la seva integritat, amb la grandesa de mires i l’ambició més desaforada: “Shakespeare és la fertilitat, la força, l’exuberància, la mamella inflada, la copa escumosa, la bóta a punt de rebentar, la saba en excés, el torrent de lava, el remolí de gèrmens, la vasta pluja de vida, tot a milers, tot a milions, sense reticències, sense lligams, sense estalvi, la prodigalitat excessiva i tranquil·la del creador”.

Editorial Ensiola, 96 pàgines, 10 euros.

ressenyes a L'Espira

2008-12-18T11:32:00.002+01:00

Cues i escata

L’excel·lència de Vida privada (1932) ha eclipsat les altres novel·les de Josep Maria de Sagarra (1894-1961). Autor teatral d’èxit, traductor eminent, memorialista i un dels articulistes més genials que puguem llegir en qualsevol llengua, Segarra va deixar escrites dues novel·les a més de la citada, Paulina Buxareu (1919) i la que avui comentem All i salobre (1929). Tot i que Paulina Buxareu va ser traduïda en el seu temps a l’italià, i que All i salobre va tenir un èxit remarcable, les dues han trobat molt poques reedicions posteriors —no com Vida privada, un dels nostres escassos clàssics perennes.

Ja a All i salobre trobem el millor del Segarra madur, el que pocs anys després ens donaria la seva gran obra i que per la mateixa època oferia els seus articles superbs a La veu de Catalunya i a La publicitat (el lector d’avui els pot trobar recollits en dos bells volums a Quaderns Crema; L’ànima de les coses i El perfum dels dies). La novel·la centra la seva atenció en el món dels pescadors de la Costa Brava de principis del segle xx; ens trobem en un ambient dur, mesquí i deplorable, poblat per homes i dones acostumats a patir i a dependre de les marees per a poder viure de la pesca, tot retratat amb un verisme abrivat, colorista i pietós, centrat en la història de la passió sexual que uneix i separa una jove i impetuosa cosidora ben pobra, la Marí, i un seminarista sense vocació i d’idèntica misèria, en Quimet. Segarra ens fa entrar en aquells desgraciats casulls de pescadors, en les tavernes atrotinades, seguim fil per randa converses entre mariners, en les quals Segarra llueix la seva orella esmoladíssima a l’hora de captar les inflexions, deformacions i vocabulari: ‘Tothom ha vist sardina, poca o molta… Au, aparia les caixes i la sal’.

Segarra es mostra extraordinari en pintar el paisatge on els personatges es mouen: la costa del cap de Creus el porta a escriure unes quantes pàgines portentoses, pot ser de les millors que hagin sorgit de la seva ploma. Talment com hi són explicats els plats que es mengen, o els rituals de pesca, perfectament descrits, amb tota la cruesa d’una èpica esqueixada: ‘aquella dispèpsia del mar que feia tornar agra la sang dels pirates’. Així també les ciutats de Girona i Figueres, allà on Quimet intenta encaminar-se en la vida eclesiàstica, i on la Marí és arrossegada a una forma ben deplorable de prostitució. Però és en la interioritat dels personatges on es rabeja l’autor, en pintar-nos amb tots els matisos els vicis i les escassíssimes virtuts que nien dins l’ànima de les seves criatures. És així com la novel·la s’apropa a aquella visió pascaliana que trobem implícita en les novel·les de Zola, tot i que Segarra dibuixa la seva història amb una gracilitat moderada per un to esfumat d’elegia, i amb un alè sorneguer que el separen de la sòlida i grisa factura del geni naturalista.

La pressió de la misèria material i moral és la que fa tal com són els personatges, avars, mesquins i viciosos, i és sobretot en allò que fa referència al sexe —tal com faria després a Vida privada— on la repressió juga males passades, destarotant-los i convertint-los en putxinel·lis grotescs. Just Cabot, el director de la revista Mirador —un dels noms més injustament oblidats del periodisme català dels anys trenta—, va ressenyar aquesta novel·la i li va retreure que fallés en donar veritat a la vida interior dels personatges, simple reflex de l’exterior d’un món ‘sistemàticament enlletgit’.

Però jo crec que té més raó JV Foix quan, en el pròleg, afirma: ‘Era de debò que cap allà l’any divuit el viure, la misèria humana i el paisatge per reflex, eren talment com, amb gruixos de mangra i engruts de quitrà, evoca en Segarra’.

....

El sexe sagrat de Lady Chatterley

La primera edició de L’amant de Lady Chatterley va haver d’imprimir-se a Florència. DH Lawrence (1885-1930) hi vivia amb la seva dona, buscant un recer per a les seves afeccions pulmonars. Corria l’any 1928 quan ell mateix ha haver de pagar-se la primera impressió; fa vuitanta anys, doncs, que va començar la història d’aquesta novel·la fenomenal, que durant més d’un quart de segle va ser censurada i prohibida per obscena a moltes contrades: per descomptat a l’Anglaterra natal de l’autor (i on situa la trama), i també als Estats Units, a Austràlia, a la Índia… No va ser fins l’any 1960 quan els tribunals anglesos van donar la raó a l’editorial Penguin, que havia començat a editar-la i a vendre-la sense el permís governatiu. Deia el fiscal, intentant convèncer a un jurat escèptic: ‘¿Voleu que un llibre com aquest sigui llegit per les vostres dones i els vostres criats?’. EM Foster va haver de participar com a testimoni, donant el seu parer, juntament amb el crític i iniciador dels Cultural Studies Raymond Williams. Aixecada la veda, en una setmana se’n van vendre un milió d’exemplars. El judici va ser un episodi més de la immensa barroeria moral dels temorosos i dels miserables, que té els seus punts culminants en les censures que van patir Baudelaire, Flaubert, Joyce i Nabokov, tots per raons més o menys equiparables.

L’amant de… és la història de Constance, una jove dona casada amb Clifford Chatterley, un propietari rural paralític i impotent per culpa de la seva participació en la Primera Gran Guerra. La vida avorrida al camp —vora una sòrdida conca minera—, el marit insípid, pedant i indiferent, aboquen la seva frustració sexual a establir relacions amb Oliver Mellors, el masover que té cura de la finca. Va ser precisament els termes directes i crus amb els quals es relata aquesta relació apassionada i tempestuosa els que van intranquil·litzar les estretes mentalitats benpensants. DH Lawrence ens descriu els meandres del desig de Constance, sense enganys ni reserves. La cupiditat carnal en tota la seva veritat biològica, el sentir femení durant l’acte sexual expressat amb poesia i fidelitat visceral: ‘Que n’eren de mentiders els poetes i la gent! Ens fan creure que tenim necessitat de sentiment, quan el que necessitem d’una manera suprema és aquesta sensualitat punyent, consumidora, més aviat espantosa’. Així es tombaven molts tòpics sobre el plaer femení i el rol de la dona en la contesa eròtica.

A més de tot això, el llibre s’esforça en contrastar personatges oposats: Constance i el marit, representant de totes les repressions victorianes, fent xocar el vitalisme amb l’eixorc esperit que es pretén purament intel·lectual. Lawrence tenia les seves pròpies teories sobre la ment i el cos i d’alguna manera aquestes es fan presents al llarg de la novel·la: la degradació de la corporeïtat pels filòsofs grecs (Plató i Aristòtil), continuada després pel cristianisme, per Jesús i també per Buda a Orient, que són titllats de ‘grans separadors del cos i la ment’: ells són els qui ens han fet creure, erròniament, que la única felicitat recau en abstreure’s de la vida, del naixement i la mort, tan sols per aspirar a estar en contacte en les essències de l’esperit immutable.

Contra això, Lady Chatterley reivindica el cos, que la ment atrapa després durant la còpula més desinhibida. Contra el matrimoni de personalitats, DH Lawrence proposa la iniciació gairebé mística de la protagonista al descobriment del seu jo a través del sexe. Per tot això l’autor va dir que ens trobàvem davant d’una novel·la ‘tendra i fàl·lica’, que va caracteritzar sense manies ‘de massa bona per al públic’.

........

Passions ambigües

Juntament amb Un altre pas de rosca, Washington Square deu tractar-se d’una de les novel·les més accessibles de Henry James (1843-1916). De fet, aquesta obra va sortir en fascicles a la revista Harper’s durant l’any 1880, sent publicada en forma de llibre el 1881, el mateix any que va veure la llum Retrat d’una dama, tal vegada la seva obra més ambiciosa i complexa.

James és un estilista escrupolós, un formalisme inimitable, les seves novel·les són peces minucioses i precises, pròpies d’un artista que es va bolcar de manera absoluta en el seu ofici, i que ens ha donat vint-i-tres novel·les extenses, a més d’un nombre similar de nouvelles. James pràcticament no va fer altra cosa a la vida que escriure i observar, intentant envoltar-se de gent rica o noble. Va recórrer les capitals europees (Londres, París, Venècia…) per assabentar-se de xafardeigs que després, degudament elaborats, li donarien un punt de partida per al seguit de novel·les i contes que situen el seu nom en els cims de l’art de la novel·la (és un dels cent genis literaris en la llista de Harold Bloom). El seu estil ha estat imitat fins a la paròdia, i les seves trames aparentment senzilles, encara que farcides de terbolesa moral i de misteri inconsútil, han motivat, a hores d’ara, més de cinquanta adaptacions cinematogràfiques. Cólm Tóibin (The master) i David Lodge (The author, the author!) l’han fet protagonista de les seves novel·les. Philip Roth o Javier Marías no s’entendrien sense Henry James, i tothom que vulgui entendre de què parlem quan parlem de literatura hauria de llegir els prefacis que ell mateix va elaborar per a l’edició americana de les seves novel·les.

Washington Square situa la seva acció a Amèrica, concretament a la ciutat de Nova York (l’autor va néixer molt a prop d’aquesta plaça de barri noble). Allà hi trobem el doctor Sloper, un vidu sagaç, un metge de prestigi, enriquit gràcies a molts anys de bona feina, a més de pare d’una joveneta d’una simplicitat i d’un candor que la poden fer passar per beneita (tampoc li sobren els encants). Els vincles entre el pare i la filla estan plens d’amor i de respecte, fins que un pretendent ambigu i sense fortuna, Morris Townsend, entrarà en la seva vida, aspirant a fer-la seva en matrimoni. La jove s’enamora bojament de Morris. El doctor Sloper, però, s’oposarà a la unió, imaginant que tot el que pretén el jove és caçar una dot substanciosa. Morris tanmateix comptarà amb un aliat, la germana del metge, la senyora Penniman, que intervindrà en l’afer per pur afany de melodrama. El doctor decidirà emportar-se la jove a Europa, tot per evitar raptes i matrimonis extemporanis, i mirarà de fer-la renunciar a la seva passió.

El prodigi del llibre recau en el seu tempo, en la dinàmica interna dels personatges, en els meandres del que es decideix en la seva oposició. James construeix escenes plenes d’ironia i sobreentesos, de diàlegs plens de subtilesa i de dobles propòsits; l’entrada en el sentir d’una joveneta enamoradissa i ximple emparenta la seva sensibilitat amb la de Jane Austen, encara que Balzac —a qui James idolatrava— i la seva Eugénie Grandet també són un referent poderós; en frases com aquesta, dedicada al doctor Sloper (‘El món, que, com he dit, l’apreciava, el compadí massa per ser irònic; la seva desgràcia el va fer encara més interessant, i fins i tot contribuí a convertir-lo en un metge de moda’) hi trobem tota la saba del novel·lista francès.

Washington Square és un dels llibres més adorables de James, una ocasió més de recordar-nos del talent d’aquest excepcional narrador.

...........

L’orgull i la ràbia

A la ja mítica entrevista que li va fer la París Review, Faulkner confessava que El soroll i la fúria era l’obra que a l’hora d’escriure-la més li havia provocat angoixa i dolor. La va refer cinc cops, intentant desempallegar-se del somni que continuava inquietant-lo si no era capaç de donar forma a la història: ‘tot va començar amb una imatge mental. En aquell moment no em vaig adonar que era simbòlica. Era la visió del cul tacat en unes calcetes d’una nena enfilada a un perera, des d’on, a través d’una finestra, podia veure el lloc on s’estava celebrant el funeral de la seva àvia i contar què estava passant als seus germans que hi estaven a sota’. Trobem aquesta imatge a la pàgina 54: ‘Es va apropar i va empènyer la Caddy fins que abastà la primera branca. Vam veure que tenia el cul de les calcetes tot ple de fang. Després ja no vam poder veure més. Sentíem que l’arbre es gronxava.’ El soroll i la fúria és una de les obres mestres d’un escriptor que ha estat fecund i imitat, que amb el seu art polifònic i esqueixat ha sabut ampliar els horitzons de la novel·la moderna. A partir d’una cita de Shakespeare (Macbeth, acte V: ‘ ‘La vida és un conte ple de soroll i fúria, contat per un idiota, que no significa res’), Faulkner va saber elevar el relat de la decadència d’una família rural de Yoknapatawpha, el seu territori mític del sud dels Estats Units. Els Compson veuen com el seu prestigi i poder, derivat de la propietat de la terra, va perdent el sentit en el món nou que es perfila, amb les lleis del mercat i l’abolició de l’esclavatge després de la Guerra de Secessió. Ells mateixos són descendents d’un general heroic en aquesta contesa. Durant les quatre parts de la novel·la —a través dels ulls dels fills de la família, (Benjy, l’idiota; Quentin i Jason), i de Dilsey, la criada negra, acompanyada per la pròpia veu de l’autor— assistim a la seva degradació inexorable. Faulkner ens narra, a través d’escenes colpidores, com l’egoisme, la rapacitat, el racisme, l’orgull mal entès, i la manca d’iniciativa han portat els Compson a la ruïna, com també a la pèrdua de la fe i del bon nom que tenien a la ciutat de Jefferson. Aquesta sensació de despossessió permanent, de no trobar per enlloc agafada, els porta a una fúria forassenyada, que els fa confondre la realitat amb els seus propis desigs i els impossibilita de fer res que pugui portar a la felicitat o a la gràcia. La ràbia i l’odi els tenallen, els impedeixen pensar amb rectitud, i és així com les seves paraules ja no responen a la consciència sinó al renou, al caos, a un desordre excitat pel descobriment de l’anul·lació de les estructures que abans els acollien i els donaven un sentit. La terra ja no els pertany, sinó que l’han de compartir amb els que fins no fa gaire eren criats, negres a qui tractaven com animals de càrrega. La resposta davant aquest desarrelament serà diferent segons el personatge, des de l’aniquilació fins a l’hostilitat, omplint de soroll i de ferotgia l’enteniment familiar i les relacions amb els altres homes, a qui només sabran percebre com elements detonants de la seva desgràcia. El soroll i la fúria va ser elegit fa uns anys com el sisè més gran llibre escrit en anglès durant el passat segle (el primer era l’Ulisses de Joyce, obra que Faulkner deia que havíem d’abordar com el baptista ignorant aborda l’Antic Testament). I aquí tenim en Benjy, el fill autista dels Compson, rugint i bramant mentre se l’emporten a casa, sostenint un narcís trencat, ara amb els ulls blaus i serens.

Avirams, diari de Balears

2008-12-18T11:25:00.003+01:00

Glass i la pols

“Aquest és el sistema que el Michael Kelly va portar del New Yorker: en primer lloc, una prova de resistència de tres dies. Si l’article és bo, el procés el millorarà. Si és dèbil, li hauràs de dedicar una setmana. Quan arriba una història, aquesta va a l’editor sènior, que l’editarà amb el processador de texts; llavors, la portarà al redactor, que en farà les revisions. L’article passa a un altre editor i al redactor el repassa de nou. Llavors es lliura al control de dades, on cada fet citat, cada data, títol, cada lloc es comprova i verifica. Llavors, va a un corrector que el reexamina una altra vegada. I als advocats, que en fan el seu propi escrutini. La producció, finalment, li dona format i estil, i torna a imprimir-se, retorna al redactor, al corrector, de tornada al primer editor, al segon, a comprovar les dades, als advocats… Quan estan satisfets, tot comença una altra vegada”. Aquest és el procés per a la publicació d’un article en una revista americana com The New Republic. El fragment citat pertany a la veu de l’actor Hayden Christensen, qui a la pel·lícula Shattered Glass va encarnar al jove periodista Stephen Glass. Aquest es va fer cèlebre perquè, sent un dels redactors més prometedors d’aquesta publicació tan prestigiosa, va inventar-se, de cap a peus, més d’una quarantena de reportatges. Glass no permetia que la realitat li espatllés una bona història; en el film citat veiem com s’ho va manegar per continuar sostenint enlaire les seves boles meravelloses. A pesar del procés tan conscienciós que segueixen aquest tipus de publicacions, un fet no podia ser controlat: el que el Glass afirmava que havia vist amb els seus propis ulls. Inventava empreses, directius, restaurants, simposis, el que calgués per a sostenir una bona crònica. Va haver de ser la competència, en concret la revista Forbes, la que descobrís la martingala, tot perquè llegint els reportatges de Glass no s’explicaven com era possible que ells no estiguessin informats dels fets que s’hi detallaven. La competitivitat entre publicacions força l’aparició de l’excel·lència i evidencia els farsants. A Glass el van desemmascarar, però això no ha impedit que tornés, uns anys després, al periodisme de primera línia, publicant algun reportatge a Rolling Stone. Ha escrit una novel·la, curiosament titulada The Fabulist (en tenim traducció castellana), on narra les desventures d’un jove periodista excessivament inventiu. En aquest país nostre d’articulistes mandrosos i sense saba, de ressenyadors que presumeixen d’enllestir les seves recensions en mitja hora veloç, i de poetes verbosos i inútilment complicats, fins i tot el nom de Stephen Glass esdevé estranyament apreciable.

La pell de Malaparte

Ningú llegeix ja Curzio Malaparte. Jo el vaig descobrir estant per Sicília, on vaig passar-hi sis mesos entretingudament desvagat. Malaparte em va ensenyar l’italià, almenys l’italià com a llengua literària en uns quants llibres tràgics i truculents, estampes corprenedores de la Itàlia de postguerra. Cap de les seves obres està traduïda al català, i en castellà les edicions són introbables: fa uns anys, un diari espanyol pretesament progressista va treure un dels seus títols més emblemàtics, La pelle, en una col·lecció de clàssics de quiosc, amb una negligència tan del país que es va permetre no revisar el text, el qual va imprimir-se mutilat en les passatges més espantosos, rastre encara present de la tisora franquista. Malaparte va ser soldat a les dues guerres mundials, i periodista (va dirigir La Stampa de Torí), i va entrar amb Mussolini a Roma l’any 1922, amb les camises negres. Va ser un dels inventors del feixisme italià, però se’n va desencantar i va publicar a França Tecnica del colpo di stato, el qual el va fer caure en desgràcia. El llibret és una mena de manual ambigu, no sé sap si adreçat als colpistes o als representants de l’Estat, tot perquè sàpiguen fer front (o fer triomfar) les subversions polítiques d’arrel totalitària. Se’n va haver d’anar confinat a l’illa de Lipari, on s’hi va construir una casa monumental al caire dels espadats. A Kaputt ens descriu l’Europa de la Segona Guerra Mundial, tot el daltabaix horrorós dels nazis, les batalles, el gueto de Varsòvia, aplega escenes de banquets sota les bombes, amb personatges (militars, diplomàtics i nobles) parlant amb grandiloqüència i cruesa de xacals; Kaputt és una novel·la assagística, on hi surten molts personatges reals, com per exemple l’escriptor i noble espanyol falangista Agustín de Foxà. Durant els últims mesos de la guerra va unir-se a l’exèrcit aliat a Nàpols com a corresponsal entre les tropes, experiència que li va permetre després oferir-nos un fresc horripilant, pintat amb una ironia tristament fascinadora: La pelle. En aquesta obra tot és vergonya: la d’un poble vençut i miserable, arrossegant-se famèlic pels carrerons napolitans, als peus eufòrics dels soldats americans alliberadors. Malaparte dóna veu a tot aquest patiment, però tirant-hi la sal de l’humor negre i rebolcant-s’hi ambiguament complagut, amb un tremendisme que ens pot recordar la visió de les coses que tenia Cela. En un assaig famós, Adorno polvoritza la seva literatura, contraposant-la amb la de Beckett, l’expressió de l’horror a Fi de partida. Ja ningú llegeix Malaparte, qui els últims anys de la seva vida va fer-se maoista, abans que un càncer se l’emportés cap a l’última trinxera.

Bond contra Bourne

No pot ser casualitat que els dos espies més cèlebres del cinema actual tinguin les mateixes inicials. L’un és el ja mític James Bond, i l’altre és Jason Bourne, tots dos sorgits d’un plegat de novel·les. El primer és sobradament conegut —a l’espera de l’estrena fílmica de la seva vint-i-dosena aventura—: refinat, culte, valerós, seductor i abrivat, un agent britànic servidor d’una forma de bé (la Corona anglesa) que mai posaria en qüestió. Hi ha un ordre superior que li exigeix que arrisqui la vida, i Bond ho fa, amb la despreocupació satisfeta i elegant de qui sap que la seva vida tanmateix és ben poca cosa. Bond és un bastard de Baudelaire i la reina Victòria. Així, acata les ordres i les executa, sap que obeeix una causa superior i que només hi ha un objectiu: esborrar, a qualsevol preu, temeràriament, els enemics de l’ordre a què serveix, el qual li atorga llicencia per a matar-los. Bourne era com Bond: una arma humana valorada en trenta milions de dòlars. Però un accident li va fer obrir els ulls: va perdre els records. ‘I si perdo la memòria: quina puresa!’, uns versos de Gimferrer que Bourne podria mussitar. Bourne no és elegant: vesteix sempre igual (de negre estricte), no es loquaç, no beu, no menja, i no s’apropa a les dones ni davant de les més explícites insinuacions. Si Bond maneja un Aston Martin, Bourne s’encoloma al primer cotxe que troba: un mini Cooper, un taxi rus atrotinat. Cau en una amnèsia que li atorga una forma de clarividència superior, que el porta a adonar-se de la brutor dels interessos que servia. Talment com Èdip, Bourne s’adona gradualment de qui és en veritat. Perd el record de les seves antigues missions, però no les destreses (la força, la perspicàcia) de l’espia. Antic terrorista d’estat, assassí a les ordres dels interessos més sòrdids de l’espionatge dels EUA, Bourne ara es rebel·la i posa en dubte la legitimitat de la institució a la qual obeïa, tot dirigint les seves accions contra els seus antics caps. La justícia de Bourne es fa contra qui ocupa el càrrec de jutge. Bourne és l’heroi de l’època en que l’estat no és la solució sinó el principal problema, a més d’encarnar les ganes de sanar les ferides del passat (d’aquest temps nostre en què s’obren les velles fosses comunes). Per això Bourne també demana disculpes, busca els descendents de les persones que s’assabenta amb dolor que va eliminar i suplica perdó, tot buscant una nova identitat, un renaixement, vida nova lluny de les velles injustícies i arbitrarietats de l’espionatge. En James Bond i en Jason Bourne hi ha alguna cosa més que corredisses i cops de puny distingits: encarnen ideologies del poder totalment antagòniques.

ressenya a Presència, 14 de desembre de 2008

2008-12-18T11:21:00.000+01:00

Salomó de Viena

Des que l’any 1998 li van donar el premi Nobel de Literatura que José Saramago no publicava una gran obra. Ell mateix va arribar a qualificar el guardó de ‘verí’, tòxic que va fer de ‘La caverna’, ‘L’home duplicat’, ‘Assaig sobre la lucidesa’ o ‘Les intermitències de la mort’ novel·les molt inferiors a les més eminents de la seva bibliografia: ‘Assaig sobre la ceguesa’, ‘Memorial del Convent’, ‘L’any de la mort de Ricardo Reis’ o ‘Tots els noms’. Celebrem, doncs, que ‘El viatge de l’elefant’ ens retorni al millor Saramago, el moralista irònic i pietós capaç d’emocionar-nos amb qualsevol contarella. Ens trobem en el segle XVI, Joan III de Portugal va oferir a l’arxiduc Maximilià d’Àustria un elefant com a regal de casament, aprofitant que el tenia a prop, a Valladolid, abans que tornés a ocupar el seu tron a Viena. Un cop l’obsequi és acceptat, Salomó, el paquiderm, nascut a Goa, emprendrà el seu viatge acompanyat d’un seguici i del seu cornac, des de Lisboa fins Valladolid, per embarcar a Roses, travessar els Alps i arribar finalment a Viena. L’excusa d’aquest viatge li serveix a l’autor per aixecar un bell apòleg sobre la vida i la mort, el trànsit que anem fent d’una banda a l’altra topant amb personatges, històries, aventures i perills, i per posar en dansa moltes de les idees que tant li agrada palesar a les seves obres de ficció: la naturalesa arbitrària del poder i la capacitat de l’amor per transfigurar la realitat. Saramago torna als seus diàlegs llargs i plens de subtileses i a jugar a posar distància entre la veu narrativa i la història que relata. ‘El viatge de l’elefant’ constitueix un conte llarg de vertadera envergadura.

ressenya a Presència 7 de desembre de 2008

2008-12-18T11:18:00.001+01:00

Memòria a la deriva

En una de les millors obres de Pirandello, Uno, nessuno e centomila, el seu protagonista, Vitangelo Moscarda, a partir de la constatació banal que el seu nas és diferent al que percep la seva dona, emprèn un viatge dins i fora de si mateix que el condueix a una reflexió sobre la pròpia existència, i, des d’ella, a la follia. Moscarda s’adonava que no existia un ‘jo’ objectiu, una entitat unívoca i ferma, sinó que tenia tantes identitats com persones el coneixien. ¿Qui era ell, en veritat? Trobem al protagonista de Ulisses II, de Víctor Mora, en una tessitura similar, tot i que en una altra línia. L’argument ens presenta un home que es desperta en un vaixell havent perdut la memòria de la pròpia personalitat; ‘Es mira a l’espill de l’armari, però no s’hi reconeix.’, ens diu l’autor en la primera frase. Després d’un inaugural tempteig ple de desconcert, pacta amb l’oblit i decideix passar-hi per sobre, construir-se una nova memòria des de zero. Potser que el tema de la identitat sigui un dels punts forts de reflexió de la novel·la contemporània, la qual —juntament amb algunes bones pel·lícules—, intenta donar una contesta a aquest ‘grapat de problemes més que una cosa única i singular’ que, segons Bauman, defineix, a dia d’avui, el concepte identitari. Mora aposta per encarar-se a aquestes incògnites amb sentit de l’humor: el seu protagonista es mou sense rumb però animós, festiu, temptejant-se a si mateix sense aturador. A partir d’un pacte d’inici, comença el seu ball de disfresses, l’aventura d’aquest Fermí Martí a qui seguirem minut a minut, dins aquest vaixell ple de personatges esbojarrats i tortuosos. El sorprendrem afirmant: ‘El present i el futur no són com gossos lligats a la cadira del passat, estan vius i expectants a qualsevol passa que la vida intente. No tindre memòria personal em fa lliure’. L’autor ha triat deixar-se emportar per l’irracional, per l’acudit i per la ironia més desenfadada, especulant tothora amb les idees i el destí del seu protagonista. Més que en el monòleg interior, Mora ha confiat en el diàleg, en posar en solfa la intimitat i la consciència del personatges mitjançant el col·loqui desfermat i irreverent, gairebé una paròdia dels que Diderot inseria en les seves obres de ficció. I també en la correspondència, els breus correus electrònics que els personatges intercanvien tot per avaluar-se i per entendre’s. És així com es parla de racisme, del nostre món violent, de les relacions entre sexes, de menjar, i de múltiples petites històries que es van inserint enmig de la trama amb una finalitat purament lúdica. A més, Ulisses II, inclou moltes escenes d’un erotisme descordat, minucioses i irònicament tenses, que reivindica la sexualitat com una forma de coneixement, l’amor com a ‘font d’alegries fora del passat’. Els al·licients d’aquest llibre no són pocs ni menors: ficció pura, tocs de reflexió desenfadada, meditació sobre el sentit del temps i la seva capacitat per transmutar-nos, joc irònic amb els personatges i amb la identitat… Potser, però, que Mora no hagi tingut prou cura de la prosa, enlletgida per algunes repeticions i cursileries, o en la poca naturalitat en els diàlegs, un punt massa obvis i d’un humorisme poc imaginatiu. Sigui com sigui, crec que l’obra ofereix prou interès perquè en puguem parlar amb aprovació.

ressenya a Presència, 23 de novembre de 2008

2008-12-18T11:14:00.002+01:00

El planeta del senyor Mira

El professor d’història Manuel Salom es jubila. Després d’una caiguda (provocada per la contemplació d’un bes lèsbic entre dues estudiants) mentre es dirigia a fer la primera classe del segon semestre a la Universitat de València, Salom decideix que ja basta, que ha arribat el moment de posar punt i final. Joan F. Mira agafa el personatge justament quan es comença a replantejar el sentit de tot plegat: el per què de la seva vida, de la seva vocació d’home de coneixement —ha llegit cinc mil llibres—, i, tal com ell mateix expressa, mig estabornit a la seva última lliçó, està adelerat per trobar-li un sentit a la nostra història, a més d’esfereït davant l’evidència ‘que les coses més greus poden encara arribar per camins estrictament casuals, irracionals i difícils de predir’. Mira, doncs, ens donarà una novel·la sobre el coneixement i la seva impotència davant l’obscuritat de tot: inerme en front de la història de l’Univers i dels secrets de les seves partícules, davant els enigmes biològics del nostre cos condemnat a la desaparició, tot i que desafiant amb la raó la dinàmica incorregible de la nostra història, massa sangonosa i ferotge perquè puguem concebre esperances pel nostre propi esdevenidor. El to d’aquesta última classe marcarà tota l’energia del text: acompanyarem Salom durant dotze mesos, durant els quals es canviarà de casa, s’emportarà la seva dona malalta a un nou barri i a un pis amb ascensor, i adquirirà un cotxe i un gos, a més de contractar els serveis d’una jove i bella assistenta, la immigrant Margot. Alhora que se’ns narra l’entrada en aquesta nova vida, resseguim les seves tribulacions, entrem dins la seva ment i, des del coneixement o el records, usant el monòleg i l’estil indirecte, reflexionem amb ell sobre multitud de temes primordials per entendre la situació del món d’avui dia. El París del 68, els Camps de Concentració, Àfrica, les universitats d’Amèrica i Anglaterra, Roma… viatges que Salom recorda juntament amb la multitud de les seves lectures —Swift, Defoe, Fuster…— les quals s’interposen sempre il·luminadores entre ell i la realitat, encara que també s’apropa, amb estupor creixent, a les ciències físiques i bioquímiques. I tot enmig de la València dels nostres dies, la qual és vista amb desconcert i enuig: la puixança de la Xina, present en els multiplicats restaurant i basars que transfiguren carrers i avingudes, i les passejades per la monumentalitat ridícula i aparatosa de la Ciutat de les Arts i de les Ciències, li donen a Mira l’oportunitat de despatxar-se àmpliament contra la classe política del país, alhora que va descobrint, més enllà dels suburbis i dels polígons industrials, la cara de la prostitució més virolada i estrident, l’excrescència del vici i la misèria. ‘El professor d’història’ manté una relació irònica amb el mite de Faust, amb aclucades d’ull a El mestre i Margarita de Bulgàkov i al Saul Bellow de Mr. Sammler’s Planet, un novel·la també itinerant i sobre el temor a un apocalipsi, on el protagonista de la qual era capaç d’exclamar, tal com podria fer el Salom de Mira: ‘Tots necessitem els nostres records. Allunyen de la nostra porta el llop de la insignificança’. Escrita amb llargues cadències, rica en meandres il·lustrats —pot ser a vegades massa foscos i repetits—, ‘El professor d’història’ és una obra dolorosament reveladora.

ressenya a Presència, 16 de novembre de 2008

2008-12-18T11:12:00.000+01:00

Contra la modernitat

The looming Tower és el títol original d’aquesta obra de Lawrence Wright, guanyadora, entre d’altres molts guardons d’envergadura, del premi Pulitzer. Hi ha uns versos de l’Alcorà que resen: ‘A on sigui que estiguis, la mort et trobarà, fins i tot a la torre amenaçadora’. El títol anglès s’avé amb aquesta al·lusió, encara que en català s’hagi preferit ‘L’amenaça de la torre’, i s’hagi prescindit de la cita. Pel que fa a la resta, començarem dient que ens trobem davant d’una obra extraordinària, servida, a més, en una magnífica traducció. L’autor s’ha abocat escrupolosament en la reconstrucció de l’entramat ideològic que va portar al naixement d’Al-Qaida, en les sospites i coneixences d’un possible gran atemptat que tenien els serveis d’espionatge americà i en l’atac final al World Trade Center, l’onze de setembre de 2001. Wright (que com a guionista de cinema ja havia imaginat un daltabaix equiparable a The Siege, film conegut entre nosaltres com Estado de sitio) ha fet més de cinc-centes entrevistes i ha viatjat arreu del món per a poder-nos donar aquesta exacte reproducció dels fet que, encara que els puguem conèixer en les seves grans línies, ell ens il·lustra amb una immediatesa fascinadora, que aconsegueix que arribem a tenir la impressió que estem llegint una esfereïdora (i molt demencial) novel·la política. A través de més de cinc dècades, coneixent desenes de personatges (ideòlegs, màrtirs, polítics, terroristes i policies) és com acabem fer-nos una idea de la magnitud de l’error, la bogeria i l’estupidesa que van acabar amb el més gran atemptat terrorista de la història americana. Un reportatge memorable.

ressenya a Presència, 9 de novembre de 2008

2008-12-18T11:10:00.000+01:00

Filosofia contra caníbals

La tesi d’aquest assaig memorable del doctor Sáez Mateu tal vegada es podria resumir en una sola frase: les utopies polítiques modernes estaven abocades a fracassar perquè tenien en ment un subjecte totalment fictici, un ésser inversemblant, inventat per a projectar en ell les nostres frustracions davant les enormes dificultats que ens planteja la vida moderna: “els bons salvatges”. Aquests són els humans anteriors a l’aparició de l’Estat, els homes i dones que vivien d’acord amb la natura, aliens a l’egoisme, l’opressió i la injustícia que caracteritza la vida en les actuals societats. I el pretenien les filosofies de la redempció política que han sotragat el segle XX era fer retornar l’home a aquest estat anterior de puresa perduda: el futur era una projecció d’un passat inventat, la resurrecció d’un idil·li que mai no es va viure. Des del moment que aquestes ideologies es basen en aquesta fantasmagoria estan, doncs, condemnades (inevitablement, segons el subtítol del llibre) a fracassar. La filiació d’aquesta obra amb Montaigne és doble: en primer lloc, l’assagista francès va proposar visions molt més fidedignes i enriquidores de l’home en l’estat en què van trobar les indígenes a l’Amèrica del segle XVI (l’assaig Els caníbals) que les que van portar fins a Rousseau, i perquè la forma d’argumentar de Sáez és purament assagística, un tempteig a través de la seva tesi, però sempre explicada amb exemples, cites i dades concretes. “Els bons salvatges’’ és un assaig clar i rigorós, escrit amb gran dinamisme, que desfà tòpics i quimeres i ens fa entendre que la modernitat consisteix en abandonar totes les grans solucions.

ressenya a Presència, 26 d'octubre de 2008

2008-12-18T11:08:00.001+01:00

El sol entre les ombres

No comptem amb un escriptor més en forma. Baltasar Porcel, amb aquesta darrera novel·la, reafirma la seva presència entre la nòmina dels nostres més grans literats, exhibint una vastitud de talent i una capacitat d’expressar tota una completa visió del món que el situen directament entre les plomes més poderoses de l’actual panorama. Va ser Harold Bloom qui en una entrevista va posar el seu nom a l’alçada de dos dels més grans escriptors nord-americans, Don DeLillo i Philip Roth, però, sense voler desmerèixer les obres d’aquests autors insignes, diria, sense ni mica de temor a equivocar-me, que cap d’ells ens ha donat una novel·la amb la riquesa, profunditat, emoció i veritat de Cada castell i totes les ombres. Porcel aixeca —a partir del seguiment de la quotidianitat de dos personatges absolutament contraposats— un fresc escruixidor de l’espectacle sociopolític que mou la Barcelona dels nostres dies. L’un és Pelai Puig Alosa, un socialista temorós, professor de secundària d’orígens humils, infeliç en tot, poca-solta a força de curtesa de mires, a més de tothora adelerat en pescar un lloc a les llistes parlamentàries; l’altre és Ginés Jordi Martigalà, un ric empresari astut, portador de la llum de la innovació i de l’empenta, amant de l’art, imaginatiu i enamorat. Als dos els sorprenem viatjant, Puig i Alosa en metro, anant cap al barri de Rei Conqueridor, suburbi embrutit i fictici, i Martigalà en primera classe d’un avió de Lufthansa, tornat de Grècia amb la seva amant Simona. Els seguirem durant tres jornades, durant les quals Porcel posarà en marxa tots els artificis necessaris perquè puguem percebre el món segons la seva perspectiva; la importància de l’esforç i l’ambició contrastarà amb les inèrcies del prejudici i l’ofuscació alarmada, com si Porcel també volgués fer-nos participar d’aquell dictamen demolidor que Balzac posava en boca d’un dels seus personatges: ‘avui en dia, tots els homes són ximples o bergants’. Però Porcel amplifica i fa ressonar la tumultuosa complexitat de les coses dins l’ànima de les seves criatures, de tal manera que res és mai simple ni mancat de relleu: un home pot ser commovedor enfrontat a les seves sordideses, i inquietant i inaccessible quan pren les més elevades decisions. Una novel·la emparentada amb Balzac, amb Zola, però amb la càustica desimboltura dels Simpsons. I és que Porcel s’atreveix a tot i dona veu a incomptables personatges, als més insignificants i als més savis, als barroers i als sublims, sempre amb magnanimitat, sempre amb alegria. La història de la fortuna familiar de Martigalà a través d’unes pàgines inèdites de Josep Pla: Porcel les engendra. Riem i ens commovem amb aquesta novel·la, que és política i moral, poètica i filosòfica, sociològica i mística. Perquè Porcel, ja des de la cita de Darwin en què l’obra s’enceta, ens diu que la veritat és un tempteig, una recerca continuada i intuïtiva d’horitzons més amplis, de noves possibilitats de vida, la que han fet les criatures per evolucionar i guanyar riquesa i puixança al llarg dels segles, en un impuls que hem d’adoptar en l’empresa, en la vida, en les idees i en la moral. Cada castell… ens deixa un rastre interior, aquella alteració a l’ànima que només encomana la més gran literatura.

ressneya a Presència, 19 d'octubre de 2008

2008-12-18T11:06:00.000+01:00

Revolucions biomèdiques

Després del desencís davant les grans utopies socials, potser que l’horitzó humà només estigui acolorit per la ciència. Tan sols els beneficis i les possibilitats que permetrà la recerca biomèdica fan sospitar que el futur no serà una gran batussa sinó un lloc bellament habitable, alliberat d’algunes de les tortures que ara amarguen la nostra condició. ¿És possible somiar amb la curació pròxima del càncer? ¿I amb la clonació d’home i dones (aquestes s’ho mereixen més)? ¿Té algun sentit el mite de la joventut eterna o mai no podrem vèncer l’envelliment natural? Salvador Macip, investigador de les cèl·lules i les seves contingències, actualment al Regne Unit, intenta posar-nos al dia del sentit d’aquestes preguntes, i apuntar el camí cap a una possible (i consoladora) resposta. L’autor divideix el llibre en quatre blocs, les quatre grans avingudes que els científics intenten obrir des que Claude Bernard va parlar de la ‘ciència de la vida’: l’estat actual de la genètica en l’era postgenòmica; el futur de la recerca en els camps de la clonació i les cèl·lules mare; la lluita contra el càncer; i els sabers entorn de l’envelliment, a més de les estratègies possibles per alentir-lo o fins i tot aturar-lo. Macip comença des de baix, ja que sap que els seus lectors desconeixen els assumptes de què tracta, per això ens descriu què és l’ADN, els cromosomes, la hiperplàsia o el límit de Hayflick amb un gran talent de divulgador (l’obra inclou un glossari molt útil). L’esperit engrescador d’aquesta obra resideix en la cordialitat i fascinació de l’autor sap donar als temes que tracta, tot fent entrar els neòfits en uns àmbits fins llavors hermèticament vedats. Gràcies a Macip tenim la impressió que desxifrem les disjuntives i possibilitats que ens permet l’estat actual de la recerca biomèdica, ja que el llibre també té un gran valor com a història del coneixement, fent-nos resseguir quins han estat els avanços i fracassos que han centrat les investigacions en les últimes dècades. ‘Immortals…’ ens assabenta que en aquest camí no tot són sempre bones intencions i rigor científic, ja que també trobem impostors, estafadors, manipuladors de proves i xarlatans, encara que alguna de les seves intuïcions puguin després ser totalment vàlides. ¿Arribarem mai a ser immortals, sans i perfectes? Macip, sense aparentment vendre fum ni esperances vanes, ens diu que la comunitat científica treballa en aquest sentit. I hom acaba en la convicció que el problema no és haver-se de morir sinó, simplement, haver nascut massa d’hora.

ressneya a Presència, 12 d'octubre de 2008

2008-12-18T11:04:00.000+01:00

Ciutat abandonada

Aquesta obra inèdita de Calders, que ara veu la llum per primera vegada, no deixa de ser un enorme joc, una proposta lúdica i irreverent de trastocar els estereotips sobre els quals s’assentava la societat catalana dels anys trenta. Ja des de la primera frase que topem amb una paràbola grandiloqüent, amb un guinyol tendre i desenfadat que posa en solfa el poder establert i la moral consuetudinària: ‘Cant mil persones s’han reunit a la plaça Occidental, la més gran d’una enorme ciutat catalana difícil de localitzar en les mapes’. Amb l’excusa de mostrar-nos com un regidor municipal i un propietari volen desnonar un edifici de veïns per ampliar una fàbrica, es produeix una revolta ciutadana que anirà creixent, esperonada per motius més o menys ideològics, fins a convertir-se en ‘una gran caravana’. Certament hi ha entre aquesta novel·la i les altres obres de Calders una lligam estret: la tensió entre el que volem creure i la veritat oculta, amagada rere les falsedats que adoptem per mandra, malentès, inèrcia o simples ganes de consol. Un dels punts forts de l’entramat del llibre és a propòsit de les Sis Tradicions, sobre les quals se suposa que s’assenta l’existència de la ciutat, donant motius per a l’orgull dels pobladors, pràctiques com el treball, l’honor, l’honradesa i el valor, que tanmateix s’acaben mostrant com il·lusòries, talment el caràcter públic que volen tenir molts dels personatges, tanmateix obsedits per passions descordades i contradictòries. L’autor sembla aixecar un petit teatre de titelles, tot i que la dinàmica narrativa del llibre assembla també al del cinema mut, amb els seus gestos emfàtics i les seves ganyotes. Tot emportat per una afany moral manifest, el de posar en evidència que en el nostre món els bons no solen obtenir recompensa, i que el tedi, la volubilitat i la ximpleria defineixen l’home amb més veritat que l’encert i la gràcia. Tot i que se li poden retreure alguns defectes propis d’un llibre inacabat, La ciutat cansada conté passatges antològics i personatges memorables, en un tapís col·lectiu esplèndid, cridaner i veritable, encara que un punt desfilat. Calders ens segueix mostrant el seu geni pietós i burleta, i ens acompanya ara amb aquesta novel·la, que adquireix en les nostres actuals circumstàncies històriques i polítiques una curiosa (i ben ombriva) actualitat. Rescatada del fons d’un arxiu de biblioteca després de seixanta anys, aquesta obra de Calders ens mostra com una comunitat va escapant de si mateixa, incapaç d’acceptar les seves més llastimoses veritats.

ressenya a Presència, 5 d'octubre de 2008

2008-12-18T11:01:00.003+01:00

Concert barroc

Novel·la lírica, expressió espectral, intensament acolorida, d’un tumult interior, recorregut aventurer per la història de la Mediterrània, història d’amor, passió i desgavell, ruta quimèrica però bastida amb elements veritables… Costa definir la natura multiforme d’aquesta obra, una de les més fascinadores i complexes de l’obra de Baltasar Porcel. Les pomes d’or, centrada sobre el nervi de la història personal d’un narrador encastat a Vallvidrera, aconsegueix emportar-nos, amb l’excusa d’aclarir les aventures del seu llinatge i els meandres de la història d’amor amb una jove anomenada Carla, des de les grans ciutats europees a les colònies africanes, des de Ghana fins Istanbul. La força creadora de Porcel sempre s’ha sentit a gust treballant amb aquests tipus de materials narratius: la presència de la història i de l’aventura en el mar, de la recerca apassionada d’un lloc mític o d’un objecte revelador (donador “de llibertat i domini”), la varietat d’ambients, la violència creativa, la truculència, la profusió de personatges que amplifiquin, tot esmenant-la, la nostra perspectiva acostumada sobre el món. Aquí l’autor se sent lliure, encomanant-nos la seva vitalitat, enquimerat en expressar-nos l’enigmàtica tensió d’aquesta peripècia, sempre fent-nos palpar, veure, sentir i sofrir el mateix estremiment que els seus personatges: ‘la braolant adversitat de què som fills’. Per això el llenguatge de Les pomes d’or transmet el mateix vertigen lluminós que el conjunt de l’aventura; un estil avalotat però pulcre, abarrocat i líric, visual i voluptuós, emparentat tant amb Alejo Carpentier com amb Isak Dinesen. Les pàgines d’aquest llibre ens remeten a la pintura: a les figures aèries de Chagall, als paisatges densos de Corot, als fantasmes grotescs de Goya. L’autor ens mostra el tràfic d’esclaus, l’Àfrica negra i colonial, Baviera, Venècia, el Carib, emportat per una fantasia romàntica, esqueixada i fructífera en implicacions: un fresc sobre la volubilitat humana, sobre la història i les seves turbulències, que tant ens podem arrossegar com emportar-nos a dalt de tot, però només si entenem o pactem amb les potències que l’agiten. La novel·la té un dimensió antropològica, ja que el narrador interroga el quefer de l’home en les diverses contrades en què es mou, sempre agraint i il·luminant la diversitat, intentant trobar una pauta simbòlica i fèrtil per a l’apropament entre cultures. Les pomes d’or s’adscriu a un dibuix filosòfic o de gest intencional, sempre present en les obres de Porcel, que ens diu que l’home és un subjecte que actua, un ésser mogut per objectius conscients i per lleis fatídiques, capaç de pensaments imprevisibles i imaginatius, forjador de cultura com a ànsia de fer-se i de conèixer-se, delerós de controlar les forces materials de la naturalesa, que tal vegada pot utilitzar en benefici propi però mai defugir. I d’aquí la rellevància del mite (el Sant Graal), d’un nucli primigeni de sentit que adopta múltiples formes en diversos marcs (el baix continu d’aquest concert barroc), però que sempre vehicula l’afany pel viatge, pel creixement creatiu i sense aturador. Novel·la de novel·les, narració que es deté per incloure múltiples narracions, digressions i jocs insospitats de perspectives, Les pomes d’or és una obra que s’inscriu en la línia de Cavalls cap a la fosca, amb la qual la lliguen alguns punt de concomitància, tot i que aquesta és molt més lluminosa, lúbrica i sensorial. Una creació magnifica, que arravata i embriaga, tota una reivindicació del nomadisme com actitud vital.

ressenya a Presència, 28 de setembre de 2008

2008-12-18T10:58:00.000+01:00

Motí al Bounty

Possiblement no hi hagi una història del mar més emblemàtica. Juntament amb l’aventura de Moby Dick o la de L’illa del tresor, els incidents del Bounty són sobradament coneguts, des d’aquell mes d’abril de 1789, quan Fletcher Christian es va apoderar del vaixell, deixant a la deriva al seu capità William Bligh, que les representacions del que va poder passar en aquell viatge no han deixat de presentar-se; hi ha poemes (‘The Island’, de Lord Byron), llibres d’història i de memòries, quadres i algunes novel·les: els autors americans Nordhoff i Hall popularitzaren l’any 1932 aquests esdeveniments, fins al punt que motivaren diverses versions cinematogràfiques. Ara, John Boyne, després de vendre uns quants milions del seu El noi del pijama a ratlles, s’apropa a aquesta intriga i ens dóna la seva particular versió del motí. La traça de Boyne és molt remarcable: teixeix una intriga de primera categoria, fent-nos entrar en el vaixell de la mà d’un noiet de catorze anys, John Jacob Turnstile, carterista i escapat d’un prostíbul d’homes, la veu del qual, punyent i desvergonyida, serà la que ens conduirà a través de les implicacions més inesperades de la història. Entre passar un any a la presó o viatjar a Tahití, Turnstile tria embarcar-se, la qual cosa li suposarà tot un repte, al principi molt difícil d’assumir. Els primers dies se’ls passarà emmalaltit, abocat al mareig i al vòmit, però el capità sabrà tractar-lo amb deferència. Especialment remarcables són les pàgines dedicades al ritus de passar l’Equador, les quals són pura antropologia, emparentades amb els relats més feridors de William Golding. Boyne maneja molt bé el tempo i l’ambientació, ens fa entrar en la quotidianitat del vaixell, amb els seus enigmes i les seves tensions innumerables. I la descripció de Tahití, on s’hi anava a buscar l’arbre del pa, és prou acurada per fer-nos entendre l’enamorament del narrador d’una jove nadiua. Però el que més atractiu del llibre és veure com Boyne dóna la volta al tòpic, a la versió més coneguda del relat: aquí, Christian és el malvat, mentre que el capità Bligh és el bo de l’embolic, i a favor d’ell prendrà part el protagonista, quedant a la deriva en una barcassa durant quaranta-vuit dies. Sense ser una gran obra, Motí al Bounty aconsegueix el que pretén: apropar-nos de nou a una aventura icònica i plantejar-nos uns dilemes morals que ens facin entendre les decisions dels seus personatges. Encara que té alguns elements tenyits d’ingenuïtat, és un llibre prou entretingut i lloable.

ressenyes breus, Presència, 14 de setembre 2008

2008-12-18T10:55:00.001+01:00

Què és el Què

Dave Eggers ha novel·lat una experiència terrible. Amb l’excusa que el protagonista del relat li ha contat la seva vida, l’autor ens desgrana l’evolució de Valentino Achak Deng, un refugiat africà real que, des del sud del Sudan, i passant per Etiòpia i Kènia, acaba arribant a Atlanta, als Estats Units, després de presenciar les més sangonoses i terribles estampes de mort i destrucció. Què és el Què és la crònica novel·lada, la ficció real o faction d’aquest periple, una manera d’acostar-nos amb tota la immediatesa i veritat que permet el gènere novel·lístic als daltabaixos polítics i vitals que ha de patir un innocent. L’obra s’inicia amb Valentino ja treballant als USA, recordant, després de ser víctima d’un robatori, com va ser segrestat per un noi no molt més gran que ell, entre la tribu dels Dinka, en el poblet de Marial Bal: l’entrada de l’exèrcit rebel en el poble, l’aniquilació i la ruïna i la primera escapada. Així serà com aquest adolescent d’expressió pura i desimbolta anirà trobant en la seva fugida totes les varietats possibles de la crueltat: els camps de mines, les matances, la soledat, la por, els animals salvatges, però també les mostres més insospitades de bondat i d’amor. Aquest és un llibre sobre la caiguda de l’home, sobre la seva condemna i escissió del mite primigeni, quan, segons el relat fundacional de la tribu del protagonista, Déu li va permetre triar entre la riquesa material o ‘el Què’. Així, ‘què és el què?’ serà la interrogació fonamental, la incògnita decisiva que perseguirà Achak durant tot el seu viatge des del cor de les tenebres fins l’àmbit més lliure però tampoc mancat de dilemes i violències dels Estats Units. Què és el què també és un assaig sobre les causes sociopolítiques de la situació del Sudan, una guerra civil que ha fet més de dos milions i mig de morts sense que des del Nord ric ens haguem adonat del per què de tant de terror. Perquè ‘vivim en un temps en què fins i tot els fets més terrorífics podrien passar, i de fet van passar gairebé tots’. Eggers ens facilita l’entrada en el coneixement en aquest conflicte gràcies a la novel·la, expressió contundent d’una aventura singular i comunitària, la de tots els ‘Nens perduts’ o milers de joves refugiats escapats de la mort, molts d’ells ara assentats en els USA. El tema de l’escapada és potser un dels grans nuclis de sentit de la literatura universal; és així com una obra com aquesta, escrita amb rigor, convicció i veritat, ens vincula amb el patiment de les víctimes. I el resultat és tan dolorós com emotiu i irrebatible.

Nostàlgies llibresques

George Steiner s’ha guanyat la fama de ser ‘el darrer gran savi europeu’. La seva és l’obra d’un pensador eminent, d’un assagista que transcendeix amb el conjunt dels seus llibres la reflexió purament literària. Va néixer a París l’any 1929, però l’any 1940 la seva família (és jueu) va haver d’escapar cap els Estats Units. Els seus orígens, doncs, van afavorir que es manegés des de ben petit en tres llengües: el francès, l’alemany i l’anglès. És difícil exposar en unes poques línies el nucli bàsic del seu pensament, tot perquè dins l’obra de Steiner hi ha sempre uns quants temes recurrents (la tradició jueva o ‘judaisme errant’, Déu i l’acte creador, el llenguatge de la música, la poesia i l’horror, la decadència imparable de la cultura culta a Occident…). Ara Steiner ens ofereix un aplec d’assaigs sota el títol de Els llibres que no he escrit, amb l’excusa d’explicar-nos altres línies de pensament que ha volgut seguir durant algun període de la seva vida, però que, per un o altre motiu, no ha pogut completar amb la magnitud i rigor que mereixien. L’obra conté set assaigs: “Chinoiserie’’ ens descobreix la figura de l’historiador de la cultura xinesa Joseph Needham, a partir del qual Steiner volia estudiar els diferents paradigmes de la relació entre home i natura que hi ha a les cultures d’Orient i Occident; a “Invidia” recorre els meandres de l’enveja del poeta Cecco d’Ascoli al Dant, a “Les llengües d’Eros” analitza el llenguatge que usem en l’àmbit amorós; “Sió” explica el què originari de la condició jueva; “Períodes lectius” fa un diagnòstic demolidor dels sistemes universitaris d’Amèrica del Nord i Europa; “De l’home i la bèstia’’ tracta del naixement de la consciència humana; i finalment “Fer la pregunta”, on Steiner s’apropa a les seves idees polítiques, i on confessa que no ha votat mai. Sorprèn al lector habitual de Steiner llegir un llibre que es diu Els llibres que no he escrit però que tanmateix és afí a la resta de les seves obres; en aquest assaig Steiner modula els seus temes predilectes i els apropa a implicacions noves, tot per confessar-nos que li hagués agradat explotar-los en llibres de més envergadura. Aquesta recança és la forma de nostàlgia que habitualment trobem en els seus llibres; amb Steiner sempre assaborim algunes raons per a la ‘tristesa del pensament’: la seva limitació, la inherència de la seva parcialitat i el seu enyor d’absolut. Una cita: ‘un jueu és aquell que llegeix amb un llapis a la mà; tot per mirar de fer un llibre millor’.

ressenya a Presència, 7 de setembre de 2008

2008-12-18T10:49:00.001+01:00

La Xina de Mao

Baltasar Porcel afirma en el pròleg de 'Viatge a la Xina, 1974' que Pere A. Serra és la personalitat periodística mallorquina més important de la segona meitat del segle xx: la seva és una 'figura impetuosa i efectiva, il·lustrada i tenaç', i aquest llibre, publicat ara per primer cop en català, dóna bona mesura del seu talent com a observador i periodista. Serra va ser un dels primers turistes occidentals que van entrar a la Xina de Mao (alguns mesos abans hi havia arribat el propi Porcel, que va proveir-se de materials per a engendrar el seu assaig 'China, una revolución pendiente', també del 74) just dos anys després que Nixon, aleshores president dels Estats Units, reprengués les relacions diplomàtiques amb el país asiàtic; aquest s'obria així a les relacions amb l'exterior i ens permetia a tots avaluar la qualitat i abast de la seva 'Revolució Popular'. El llibre de Serra és un aplec de cròniques sobre aquella estada, publicades a la premsa illenca i a una cinquantena de diaris espanyols. Hi trobem un conjunt de petites vinyetes, plenes de detallisme i d'interès; la vida quotidiana de les famílies urbanes, el funcionament dels diaris, l'assistència a unes operacions d'acupuntura, la visita a una llibreria, a una escola, a la Gran Muralla, al Palau del Cel, la vastitud del paisatge… Serra descriu com s'ordena tot, busca l'anècdota més il·luminadora, més divertida o curiosa, sempre amb la intenció de trobar el vertader pols de la vida del país. La Xina de Mao buscava ser una obra compacta, sense fissures per on entrés un virus desintegrador, anivelladora de les mentalitats i de les diferents economies, sense crims aparents ni prostitució; l'imperi del Gran Salt Endavant i de la Revolució Cultural, amb totes les seves misèries, grandeses i paradoxes inassolibles. Ara en podem fer un balanç que inclina el nostre sentir de la part de l'horror, però en el temps del viatge de Serra les coses no eren tan evidents, i menys encara per un viatger que anava en tot moment escortat pels guies del règim, fins al punt que alguna de les pàgines d'aquest llibre poden respondre a allò que els americans anomenen un 'dog and pony show', és a dir, a un itinerari marcat i cenyit als interessos del que en tot moment vol mostrar-se. Tot i així, Pere Serra és prou sagaç per a llegir entre línies. Sap veure què hi ha rere els aplaudiments espontanis amb els quals eren rebuts els estrangers tot passejant-se pels carrers, què s'hi nia rere la vèrbola dels alts funcionaris, rere la feina incansable dels camperols, de tot el que feia que apropar-se a aquell país fos com anar, literalment, 'a un altre planeta'. El to de Serra és amè, àgil i sempre entretingut, com el d'un viatger estupefacte i animós, que narra en una sobretaula entre amics, un cop ja tornat a casa, amb oralitat felicíssima i bon humor, però sense negligir mai l'ofici i el rigor, el compromís amb la veritat de la mirada. Ara que la Xina ha centrat l'atenció del món amb el seu nou esplendor, podem tastar amb aquestes cròniques com era l'imperi d'abans, quan no hi havia empresaris riquíssims ni minifaldilles, drogues i especulació, abans que la modernitat capitalista vingués a sucar el seu pa pletòric i esborrés en unes dècades el treball demencial de l'autor del Llibre Roig. Serra diu en el pròleg que deixa al lector d'ara jutjar si aquell passat és millor o pitjor que el present; qui s'apropi avui a aquestes cròniques, trenta quatre anys després de la seva primera publicació, no n'hi quedarà cap dubte.

ressenyes a Presència, 17, 24 i 31 d'agost de 2008

2008-12-18T10:38:00.001+01:00

Les virtuts i les febleses

‘Hom no és mai tan feliç ni tan infeliç com es pensa’: no se m’acudeix millor manera de recomanar la lectura d’aquest llibre que donant la paraula al seu autor, que sigui la seva pròpia veu qui ens persuadeixi de la grandesa, vigència i veritat dels seus pensaments. Ens trobem davant una d’aquelles obres singulars, servida per primer cop en català per iniciativa de l’editorial Ensiola, gràcies a la perícia i bon gust del traductor i antòleg, Gabriel de la ST Sampol: tots plegats ens donen una edició acurada i molt engrescadora de les màximes de François de la Rochefoucauld. Tal com ens recorda l’utilíssim prefaci del professor Grimalt, els aforismes i les formes breus eren particularment adequades en l’ambient dels salons francesos del segle XVII en què l’autor es movia, en un món populós, indiscret, abocat a mostrar-nos, en converses i enraonies, les debilitats humanes, i curar-nos així de moltes simplificacions i ingenuïtats a l’hora de descriure la veritat moral dels individus. Els salons eren el laboratori on La Rochefoucauld posava a prova les seves idees sobre els homes, i les màximes que formen aquest volum tan convincent poden ser el resum més perspicaç de les seves conclusions: ‘La durada de les nostres passions no depèn més de nosaltres que la durada de la nostra vida’. ¿Què en pensa La Rochefoucauld de nosaltres? A través dels seus pensaments perfilem un crític de les nostres virtuts, rere les quals sempre hi veu una forma de cobdícia. A més, ens diu que l’home ignora el per què de les seves motivacions més íntimes, i quan sembla que les coneix no fa sinó enganyar-se. La raó és fal·lible i mentidera, així que rere de tot no hi ha sinó hipocresia, simulació, vanitat i orgull: ‘patim més poc per ser feliços que per fer veure que ho som’. L’autor s’emparenta amb la perspectiva que tenia Pascal de la condició humana, tal com ens recorda el pròleg: ‘L’home no és més que un subjecte ple d’error, natural i inesborrable sense la gràcia’. I s’anticipa a molts pensadors posteriors, mestres de l’escola de la decepció més pregona; pensem en Schopenhauer, Nietzsche, Cioran o fins i tot en Pessoa: ‘en l’adversitat dels nostres millors amics sempre hi trobem quelcom que no ens desplau’. L’edició que ens proposa l’editorial ve acompanyada, a més, d’algunes ‘Reflexions diverses’, d’uns fragments d’una carta del cavaller de Méré on reporta un diàleg amb l’autor, d’un autoretrat literari i de les notes que va fer a les Màximes la reina Cristina de Suècia. Tot això en poc més de 100 pàgines: un festí de clarividència i de saber.

Amor prostàtic

Daniel O’Hara es va donar a conèixer en el panorama literari català amb El dia del client, la crònica deseixida de la vida homosexual barcelonina. Ara retorna a les seves obsessions amb una novel·la breu titulada La cançó de l’estiu, on torna a endinsar-se en la quotidianitat i ocupacions sentimentals d’una sèrie de protagonistes enquimerats, adelerats en trobar un incert equilibri en la seva vida afectiva. La seva homosexualitat és viscuda d’una manera desenfrenada, amb un folgança sense aturador. En aquesta ocasió agafa un protagonista, en Patatín, i se l’emporta al Marroc, en unes vacances desaforades, plenes de vistoses incidències. Ell és un home que ja voreja la quarantena, depressiu i voluble, rabiós a moments, sempre un xic desesperat, que viatja acompanyat del seu germà i el marit d’aquest cap els ambients més tèrbols del nord d’Àfrica. El llibre s’apropia amb gràcia d’un estil de vida basat en el consum, la frivolitat i els referents més estridents de la cultura pop. Tot podria vorejar la tragèdia, el buit existencial, però l’actitud de l’autor envers els seus protagonistes aconsegueix, mitjançant la ironia, que no s’agafin res massa a la valenta. O’Hara narra sense manies, amb una gràcia encomanadissa, a moments plenament voltairiana, que tampoc no defuig cap apunt escatològic o costumista, en la línia d’un cert realisme brut, però acolorit per les banderes virolades de la llibertat sexual; així, trobem títols de cançons, de pel·lícules (Madonna, tot un mite), d’electrodomèstics de moda, marques de roba, diaris i revistes, tot farcit de referents familiars en la vida de qualsevol habitant de la metròpolis barcelonina, sobretot si les seves inclinacions sexuals es mouen en la línia del protagonista. L’autor vol ser una mena de cronista del procedir dels homosexuals en aquests inicis de segle, i vertaderament aconsegueix interessar-nos amb les seves cabòries; no es talla ni un pèl amb les descripcions, i hom acaba sabent tota mena de coses d’una realitat que, un cop feta visible, no pot deixar de sorprendre als neòfits: ‘Amb llengua metòdica i dits traçuts, Patatín desembossaria de prejudicis l’eixorc anus del cunyat, potser una caixa de Pandora’. Potser que un aire excessivament complaent o folklòric li faci perdre dimensió, amb les seves aproximacions a un l’estrèpit propi del cinema d’Almodóvar, però el conjunt és prou entretingut, vivaç i engrescador. La cançó de l’estiu és una petita mostra de la traça d’O’Hara com a narrador i comentarista minuciós dels daltabaixos morals d’una generació alliberada.

El sagrat narcisisme

No entenc per què Carme Riera, en el pròleg a la reedició d’aquesta novel·la, vol recordar-se de la fredor de perdonavides desmenjats d’alguns membres del jurat del Premi Prudenci Bertrana que se’n va emportar, ara fa trenta anys, aquesta obra excel·lent. Cap dels nous lectors que pugui tenir aquest llibre recorda res de tota aquella vella polèmica. ¿Per què hauria de fer-ho? Si el llibre mereix perdurar, doncs aguanta, diguin el que diguin els esperits errats o mesquins que el van veure néixer, i si ha de decaure, doncs bon vent se l’emporti, que a l’oblit tot hi és en incomptable mesura. Certament el llibre de Riera comportava els seus riscs, tot i que durant aquells anys els autors de finals dels setantes es delectaven en cabrioles experimentals més o menys gimnàstiques, a vegades purament injustificades, en nom d’unes ànsies capritxoses de semblar narrativament virtuosos. I Carme Riera ho va ser, i hi continua exercint en les darreres obres, i ja a Una primavera per a Domenico Guarini donava bones mostres del seu talent de narradora desimbolta. La novel·la planteja el seguiment periodístic del cas Guarini, un home enamorat que atempta a Florència contra el quadre immortal de Botticelli La consagració de la primavera. Una periodista catalana d’orígens mallorquins, Clara Alabern, cobreix la notícia per a la premsa barcelonina, alhora que intenta posar ordre en el seu interior turbulent i cercar una sortida al seu embaràs. El llibre té un plantejament ambiciós, molt ric en textures narratives: la dissertació erudita entorn de l’obra de Botticelli, el monòleg interior amb onirisme, el reportatge periodístic, l’apunt quotidià i vidriòlic sobre Florència i la descripció bulliciosa i nebulosa de la interioritat del personatge, que s’aconsegueix gràcies a una prosa d’empremta poètica, plena d’imatges i de paràfrasis enumeratives. Com a novel·la, a més, té intriga i veritat, i el lector assisteix fascinat a la seva meravella. A més hi ha un fons culturalista d’importància, amb Petrarca com a cita obligada per entendre alguns desordres amorosos. Aquesta és una novel·la sobre la capacitat de l’amor per capgirar les ordenances del món, i sobre aquesta aspiració de revolta, basada en la passió, en la devoció pel deseiximent (el vessant feminista del llibre és remarcable), i en la capacitat de fundar sobre el culte a la bellesa quelcom de perdurable. Més enllà de certes fugisseres primaveres que no porten enlloc, hi ha l’estiu, amb el seu estupor i expectació infinites, i amb tant bona literatura possible a l’abast de la mà.

ressenya a Presència, 10 agost 2008

2008-12-18T10:33:00.002+01:00

El nen 44

Les intrigues policíaques emmarcades dins un entorn històric interessant i tèrbol sempre han tingut acceptació lectora. Per això no ens ha de sorprendre que el debut literari d’aquest jove anglès, Tom Rob Smith, nascut l’any 1979, es situï a la Rússia stalinista; Smith s’ha servit del clima asfixiant, de la podridura orweliana del règim comunista, per situar en aquell àmbit una història d’assassins en sèrie i policies polítics. Tot són sospites, delacions, desaparicions, qualsevol pot incriminar un veí i moure els fils per a fer caure el pes de la sospita sobre un opositor, algú a qui s’enveja o amb qui es rivalitza. A més de la fam, feroç i omnipresent, i del malson burocràtic que envolta qualsevol gestió, a l’antiga URSS tot era impossible (i tot el que no era obligatori estava prohibit): tan sols existia i es concebia el que dictava el Partit, convertint-se d’immediat en llei inapel·lable: ‘és millor fer patir deu homes innocents que deixar escapar un espia’. Una de les coses que no podien passar, perquè anaven contra l’ordre ideal, és que els crims no fossin polítics: a l’edèn socialista no hi podia haver homicides, ja que la seva existència esdevenia un delicte contra la seguretat de l’estat. Leo Demídov és un fidel i intrèpid servidor de la llei, un ‘membre prometedor de l’MGB’, un patriota convençut que en nom del ‘bé comú’ empeny els seus compatriotes a la mentida, l’espionatge, la manipulació de proves, i fins i tot la tortura i l’assassinat, tot per assegurar l’ordre en el ‘paradís dels obrers’. Està casat amb una dona preciosa, Raïssa, que esdevé víctima del sistema del qual el seu marit n’és el més lleial servidor. Negant-se a denunciar-la com a traïdora, Leo s’aboca a ell i als seus pares a la desgràcia de la deportació, però serà en aquest exili ominós quan trobarà el rastre de l’assassí en sèrie que té avalotada tota Rússia. ¿Com pot un home políticament perseguit, caigut en desgràcia, provar que hi ha un criminal solt? Smith s’ha servit d’un cas real, el d’Andrei Txikatilo, el carnisser de Rostov, per moure els fils d’una trama engrescadora, que immergeix el lector en la quotidianitat civil i política de la Rússia rural i urbana de Stalin. El llibre està concebut més com un mecanisme d’entreteniment i d’acció que no com un artefacte estètic, ja que l’estil que usa Smith és purament utilitari, clar i de lectura fàcil, molt efectiu, sense concessions a la floritura retòrica ni al deteniment decoratiu. Divideix la trama en diverses escenes, moltes d’elles separades per anys, complint amb tots els requisits que solen tenir els best-sellers: personatges sense molta complexitat, varietat d’ambients i cops d’efecte inesperats. És molt notori que Smith té més de guionista que de novel·lista, i que l’escriptura d’aquest llibre és el pas previ perquè la trama i els personatges concebuts arribin, després de trobar un públic arreu del món, a la gran pantalla sota la batuta d’un director d’eficiència contrastada: en aquest cas, Ridley Scott ja ha confirmat que en dirigirà la versió filmada. És per això que ‘El nen 44’ és més un guió novel·lat que no una novel·la en tot el sentit estètic que exigeix aquest gènere literari; Smith maneja bé l’el·lipsi, suggereix molt bé quan es tracta d’escenes violentes, però el tempo de la novel·la no té prou nervi i en alguns casos es fa carregós. ‘El nen 44’ és un llibre prou entretingut, enigmàtic, que s’apropia d’una època amb prou verisme i truculència, però que, degut a les seves mancances, no pot aspirar a ser res més que literatura d’esbarjo.

ressenya a Presència, 3 agost de 2008

2008-12-18T10:30:00.002+01:00

La jove Austen

Pocs escriptors han sabut apropiar-se de la ironia punyet i desenfadada de Jane Austen. Els seus lectors continuen sent molt nombrosos arreu del món; tal vegada, amb Dickens, sigui el seu nom un dels més venerats de tota la tradició: la seva figura és biografiada i portada al cinema de continu, i les seves novel·les (Emma, Orgull i prejudici, Seny i sentiment) no paren de ser també adaptades, demostrar-nos la total perdurabilitat del seu món moral. ‘Amor i amistat’ i ‘Les tres germanes’ són dos escrits de joventut d’aquesta autora, a la qual ens hem acostumat a imaginar com a paradigma de correcció i placidesa, portadora d’una saviesa mundana, administrada als seus lectors amb dosis refinades d’ironia intel·ligent. Tot i que aquestes dues novel·letes, la segona de les qual roman incomplerta, trastoquen el tòpic i ens presenten una autora més extremada, moguda per apassionaments exaltats i per frenesís hedonistes. Austen, com tot autor jove, cau en aquetes obres incipients en excessos i inversemblances, en embolics exagerats i en canvis sobtats d’escenaris, però sense que això faci perdre gens de gràcia a les seves ficcions; gràcies a aquests atributs de renúncia a les expectatives convencionals i en la caiguda en el terreny anàrquic de la ficció desbocada aconsegueix fascinar-nos, donant-nos una mostra majestàtica del seu talent primerenc. ‘Les tres germanes’ ja delata l’apropament a unes tècniques més versemblants, realistes i més acurades, que indiquen el camí de la seva posterior evolució creativa. Les dues obres que conté aquest petit volum, traduït amb excel·lència per Dolors Udina, són epistolars. Gràcies a un plegat de cartes anem entrant en una trama de relacions sentimentals fugaces però tempestuosament apassionades, en insubordinacions filials, en girs del destí tan inesperats que freguen la creació surrealista, tot abocant-nos cap a un final estrepitós. Com ja hem remarcat, ‘Les tres germanes’ té més capacitat realista, i la trama resultarà familiar als lectors devots de l’autora: un senyor lleig demana la mà a qualsevol de les tres germanes Stanhope, sigui quina sigui la que vulgui acceptar-lo. L’aplec d’aquestes dues obres és un esdeveniment literari feliç, sobretot perquè només comptem amb sis novel·les de maduresa d’una autora tan excepcional. Poder ara llegir aquestes altres creacions, encara que no siguin totalment reeixides ni a l’alçada de les novel·les de maduresa, és un plaer impagable. Ens demostren com evoluciona el geni des d’unes primeres provatures tan divertides, fins a la grandiositat de les seves obres mestres posteriors.

ressenya a Presència, 27 de juliol de 2008

2008-10-29T17:24:00.004+01:00

L’amor i les espases

Hi ha en l’Antic Testament prou material dramàtic per alimentar segles i segles de tradició literària. Diu Harold Bloom que Job i el seu llibre són el més gran triomf estètic de la Bíblia hebrea, però en aquest populós cabàs de mites hi ha lloc per històries tan poderoses com la que Miro Gavran —un escriptor croat fins ara inèdit entre nosaltres, descobert per iniciativa de l’editorial Ensiola—, s’ha apoderat en aquesta novel·la excel·lent. ‘Judit’ és la interpretació novel·lada de la història d’aquesta bella vídua d’Israel, portadora d’una sensibilitat i d’una intel·ligència extraordinàries, sotmesa a la condició subalterna de les dones en l’antic poble jueu, i casada sense amor amb tan sols quinze anys amb un jove lleig a qui no estimava, Manassès. Gavran rescata la vida i la quotidianitat d’una jove de l’època, alhora que ens explica els ritus religiosos, els preceptes de la llei talmúdica (‘dubtar de la Llei és dubtar de la vida i de l’únic Déu nostre’), i assistim a lapidacions, a ordalies, a l’explicació de la ‘impuresa’ natural de les dones. Judit, però, quedarà vídua després de no haver conegut l’amor ni la plenitud sexual, fins que les tropes del rei Nabucodonosor, encapçalades pel gran militar i estrateg Holofernes, vindran a posar setge a la ciutat de Betúlia. Si aconsegueixen arrasar la comunitat jueva serà massacrada i perdrà la Llei de Jahvè, ja que el nou poder implantarà la convicció que el rei és déu a la terra i destruirà tots els temples. Judit s’oferirà per intentar alliberar el poble d’Israel del seu opressor, tot enamorant amb els seus encants de jove vídua el general dels assiris, Holofernes. El que no pot preveure és la història d’amor que sorgirà entre ells dos, entre la salvadora i el senyor de la guerra, que li farà tastar durant dues nits seguides tot el poder del sexe descobert amb la més alta desinhibició. El llibre segueix seqüències cinematogràfiques, vint capítols breus d’unes quantes escenes, tot i que el llenguatge amb que Gavran vesteix la narració s’amara de ressons bíblics, bellament aconseguits. Judit és la història de la redemptora obligada a assassinar l’home que més ha estimat i que més l’ha estimada, l’únic que ha comprès el secret del seu esperit superior. Holofernes el gran, el rude i el sublim: ‘Seràs la meva muller o bé el meu botxí. En qualsevol cas, el teu destí quedarà marcat per la meva persona’. Gavran ha escrit un bell apòleg sobre l’amor, el poder de la intolerància enfrontada a si mateixa, sobre Judit de Betúlia amb les mans ensangonades: ‘Jo li vaig tornar els petons amb una espasa’.

Aviram, 19 de juliol de 2008

2008-10-29T17:20:00.000+01:00

La obediència humana

Després de la lectura de Les benignes, on el personatge hi té un paper rellevant, o del reportatge filosòfic Eichmann a Jerusalem, de Hannah Arendt, ningú pot deixar de sentir-se incomodat per l’absoluta falta d’anormalitat en un home, Adolf Eichmann, executor declarat de tantes vileses. Fins i tot Max Aue, l’aberració il·luminadora de Littell, se sent aclaparat per aquest fet: l’absoluta capacitat per fer desastres que tenen les persones normals en circumstàncies anòmales. Stanley Milgram, un psicòleg de la Universitat de Yale, també va sentir-se astorat davant aquest fet i va concebre un experiment l’any 1963. Va captar voluntaris (que rebrien una paga) per a participar en una prova relativa ‘a la memòria i a l’aprenentatge’: homes i dones, entre 20 i 50 anys, amb tot tipus de formació. El voluntari entra en contacte amb un investigador i amb un altre voluntari, encara que aquest és un col·laborador de l’investigador (cosa que ignora el voluntari). Després d’un sorteig amanyat, al voluntari vertader se li assigna el paper d’examinador, mentre que a l’altre se li dóna el rol d’alumne. El fals alumne s’asseu en una cadira electrificada, amb elèctrodes al pit i a les cames, rere una mampara de vidre. Per fer-li veure que pels cables corre electricitat de veritat, se li dóna al voluntari examinador una descàrrega de 45 volts. Acte seguit, comença l’examen: el voluntari llegirà una llista de paraules ordenades per parelles, que l’alumne haurà de memoritzar. Després, només se li recitarà a l’alumne la primera paraula, donant-li per triar quatre possibilitats. Davant l’error de memòria, l’alumne rebrà, accionada pel voluntari, una descàrrega elèctrica, la força de la qual anirà augmentant a mesura que avancem en la prova, des dels 15 volts inicials fins arribar a l’aberració dels 450 volts, quan als 270 la mort arriba (el fals alumne, juntament amb gravacions de xiscles, simulava dolors indescriptibles i el síncope terminal). Doncs bé: els voluntaris accionaven descàrregues sense immutar-se fins arribar als 75 volts, després ja començaven a incomodar-se, però davant les ordres de l’investigador seguien accionant l’electroxoc. Abans de continuar deien: ‘Bé, vostè sabrà, jo no me’n faig responsable’. Tanmateix l’investigador insistia i ells seguien, i si demanaven per parar, l’investigador els deia impassible: ‘l’experiment requereix que vostè continuï. Vostè ha de continuar’. Fins a un total d’un 65% dels voluntaris van arribar a accionar els 450 volts, i tots, tots, van accionar els 300 sense immutar-se! Els resultats van ser publicats en un article ja mític: Estudi del comportament de la obediència. Milgram va fer variacions, comprovant que la submissió era més forta si no es veia al suposat alumne, tot i que decreixia si abans de la prova s’establia entre el voluntari i l’alumne algun tipus de vincle. La condició humana és electritzant.

Ressenya a Presència, 13 de juliol de 2008

2008-10-29T17:18:00.000+01:00

La casa desolada

El casalot constitueix una de les novel·les més madures de Charles Dickens. Ens trobem davant d’uns d’aquells clàssics perennes, engendrat per una de les ànimes amb més geni que hagi donat mai la història de les lletres. Els lectors dickensians estan tots d’acord en afirmar que, entre el plegat d’obres mestres que ens va deixar aquesta ànima gegantina, El casalot ocupa un lloc de preeminència. Cherterton, un dels crítics més perspicaços d’aquesta obra, va deixar dit que l’autor voldria que la llegíssim com la seva protesta contra la vacuïtat i l’arrogància de la llei, contra la bogeria i l’orgull dels jutges. Però nosaltres ja ens mirem El casalot a través dels efectes tragicòmics que va crear Kafka en els seus apòlegs cruels: un conte sinistre sobre la burocràcia i la ceguesa moral de la llei, sobre els tribunals i la seva inextricable mecànica, entre la qual els innocents esdevenen culpables simplement perquè han caigut sobre la fèrula jurídica. Qualsevol que hagi contractat mai un advocat sentirà la veritat d’aquestes pàgines, plenes d’una munió de sangoneres que viuen tan sols d’allargar una acció legal a base de recursos, peticions de prova, lectures sense sentit i mil altres argúcies, tot per anar dessagnant les parts en litigi fins a l’extenuació. Una boira espessa envolta cada una de les pàgines d’aquest llibre, la bromassa londinenca i la que circumda el procés, inextricable i sorgida de la mala fe d’una societat podrida. Però El casalot és això i moltes coses més: és un plegat de personatges entranyables, dels que fan forat en la sensibilitat dels lectors. En primer lloc Esther Summerson, heroïna i narradora de part de la història, òrfena i amb una sensibilitat i bon cor entendridors (aconsegueix que plorem sobre la seva espatlla), un dels personatges més intel·ligents de la història de la novel·la i retrat fidedigne dels elements essencials de l’esperit dickensià; Richard Carstone, orfe i embolicat en el plet de Jarndyce contra Jarndyce; Ada Clare, enamorada de Richard, cosí seu; John Jarndyce, l’amo del casalot, sempre defugint la gratitud; la senyora Jellyby, lliurada completament a la salvació dels pobres de l’Àfrica mentre pateixen gana i fred els que té a la vora… I així fins a una trentena de personatges palpitants pel seu verisme, falsos, hipòcrites, còmics, truculents i sempre humaníssims, molts dels quals basats en persones d’existència real. La novel·la té dos narradors, Esther i una veu omniscient, que descriu amb una mordacitat feridora, fustigadora i tanmateix plena de pietat. L’assumpte legal testamentari és un dels fils principals d’aquesta trama novel·lesca, encara que en les seves més de mil pàgines hi ha temps per obrir i tancar multitud de petites aventures, totes encabides de manera admirable dins l’entramat principal. El vertader origen d’Esther Summerson és un dels altres temes centrals d’aquest llibre, una personalitat pacient i bondadosa, lluitadora que vol sobreviure i enfrontar-se a una societat de mires estretes, que atribueix una culpa innata a la seva il·legitimitat. Un personatge dins el qual ens endinsem amb una profunditat que iguala les altres heroïnes de la voluntat protestant: Clarissa Harlowe, les dones enamorades de Lawrence, i les criatures femenines de Virginia Woolf… Aquest és un llibre ple d’invenció, d’evolució moral i aprenentatge, de petites aventures domèstiques en les quals es debat la saviesa primigènia de l’amor, de l’abnegació i la bona voluntat. El casalot és una creació vertaderament grandiosa: una obra mestra amb tota l’evidència de tan ampul·losa afirmació.

Ressenya a Presència, 6 de juliol de 2008

2008-10-29T17:14:00.002+01:00

Rapsòdies sordes

Hi ha escriptors que creuen en l’estil. Confien sobretot en el seu poder d’expressar, en poder exprimir el llenguatge, mitjançant la locució més subtilitzada, per a fer-lo capaç d’arribar a les quotes més altes de clarividència. Sebastià Perelló és un d’aquests creadors, i basta obrir Pèls i senyals per qualsevol pàgina per adonar-se’n: hi trobem frases llargues, sinuoses i expressives, plenes de meandres singulars, amb una apropiació del lèxic inusual, amb ziga-zagues de dicció que proven d’endinsar-se fins al racó més inexpressable de la interioritat del seu narrador: ‘puc arribar a pensar que la felicitat és aquest no arribar a trobar la paraula’. Perelló treballa el llenguatge com un adobador, amb una delicadesa que arrossega i fascina. Per a poder vehicular la seva visió del món ha usat també un personatge misteriós, Felip Trobat, un home taciturn que treballa de falconer a l’aeroport de Palma de Mallorca. El seu ofici consisteix en possibilitar el vol dels avions mitjançant l’art de la falconeria, tot espantant ‘les gavines hipotètiques’. És un home callat, sec, d’una taciturnitat tumultuosa, capaç d’encabir dintre seu multitud de petits mons. La seva és una ment agitada, mòrbida, que percep la quotidianitat no a través de la causalitat sinó mitjançant la simultaneïtat i la trobada impensada de pautes. Davant un món desordenat, impossible de concebre, el de la Mallorca del nostre temps (suburbial, i plena ‘d’arxius grisos i cotxeres, supermercats i camells i escorxadors’), Perelló proposa una sensibilitat que atura el món i el rebenta, que el desfà i l’analitza buscant sincronies i paral·lelismes impensats. Però això no significa que l’autor s’allunyi de la realitat que tots coneixem en un nom d’una prolixitat gratuïta i potser excessivament espessa, sinó que usa la seva poètica per apoderar-se d’alguns temes decisius, com són l’amor, l’amistat, la família o la relació amb les drogues i les malalties mentals. Perelló escriu tota el signe de Beckett, i d’altres autors nostrats que han volgut regirar-se en els miratges d’aquell poeta esquàlid, penso en Blai Bonet, Miquel Bauçà o Biel Mesquida. Perelló sens dubte pertany a aquest club. Sobretot es patent la pauta que Bauçà va obrir amb Carrer Marsala, tot i que Perelló no posseeix la ironia ni el sentit de l’humor del misantrop de l’Eixample. Pèls i senyals és una obra prolixa, de prosa viscosa, sensitiva potser fins a la redundància, un intent d’agermanar-se amb la complexitat del món per a donar-ne un relat extravagant i emmirallat en la sonoritat de les paraules.

Ressenya a Presència, 29 de juny de 2008

2008-10-29T17:12:00.000+01:00

Economia novel·lada

Una estratègia per apropar-nos amb agilitat a la nostra història consisteix en novel·lar-la. Francesc Cabana porta una desena d’anys enfeinat en construir un particular univers novel·lesc capaç d’il·lustrar-nos, a través de l’esdevenir d’una sèrie de personatges, els anys decisius de la transformació industrial i social de Catalunya, entre la meitat dels segles xix i xx. ‘Les catedrals del cotó’ conformaria la tercera part d’aquest mural, tot centrant-se en el moment culminant de la transformació de Catalunya en un país exemplar en modernitat i capacitat d’adaptació. La força del sector cotoner, les bombes anarquistes, la crisi de la fil·loxera, l’Exposició Universal, la pèrdua de Cuba… multitud d’episodis claus de la història del país servits a través d’un format molt engrescador, que beu tant de la ficció com del documental o del llibre d’història. Perquè ‘Les catedrals del cotó’ no és ben bé una novel·la en el sentit acostumat (tot i que els lectors de novel·la ja estan habituals a moltes audàcies): es tracta més aviat d’una narració fictícia sobre fets reals, un documental servit amb alguna de les dolçors que facilita la novel·la. El narrador és Marc Bosom, ‘un de tants nois procedents de les comarques rurals catalanes que feien camí cap a la ciutat’, i que, anys després d’esforços i perseverances, és empresari, propietari d’una casa editora on hi treballen una seixantena de persones. La seva veu i la del seu sogre, empresari cotoner, ens arrossegaran per la història econòmica i social de la Catalunya d’aquells anys tumultuosos. La destresa de Cabana com a narrador i divulgador és absolutament admirable. Des de la primera pàgina que aconsegueix engrapar-nos per la veritat del personatge i per la seva probitat i bona fe, vertader model empresarial de tota una classe econòmica que l’autor també vol reivindicar com a motor moral del país. L’encant que sap donar Cabana a tot l’entramat de materials, i la curiositat que empeny el relat, són encomanadissos i fan de molt bon llegir, convertint-se en una mostra molt apreciable de literatura pedagògica. Tots els esdeveniments d’envergadura que van marcar aquells anys troben en aquest llibre una manera de fer-se presents, però també les menudeses il·luminadores, les que el relat historiogràfic en sentit estricte sol obviar, com per exemple uns ‘Consells per als homes de negocis’, patidors de ‘dispèpsia, base de totes les malalties’, homes que ‘no saben viure’. ‘Les catedrals del cotó’ és un llibre molt recomanable, una manera aclaridora i incitadora d’entrar en l’entramat històric d’una economia que era de primer nivell.