Cuaderno del Zorzal [POESÍA DE ANDRÉ CRUCHAGA]

A l’aguait del dia- poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

2009-07-17T04:53:00.003-06:00

Nikolay Nikolayevich Gay, Voronezh, Rusia, 1831-1894.

A l’aguait del dia
poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

Abandoné las sombras,

para salir volando,

desesperadamente.
OLIVERIO GIRONDO

Ull i ala al suc dels campanaris.
Nu el rellotge i el foc crepitant a l’ànima.
Abrace el sospir pregon del mar.
Davant de les paraules s’obri el dia, ocells
A l’aguait de la meua gola i les meues sabates.
A la vorera de la pluja s’obri el guix de l’orfenesa,
La memoria esparsa a la boira, el pou
De tants dies passats, els quaderns oberts
Pel vent en el seu crit de mig vivent.
Ja no sé si és la nit o el dia els que arrosseguen
Ossos, ebrieses que l’eco mateix extravia.
La veu al vas dels grisos. L’arcà.
La llum naix junt a l’ombra de les parets.
—Ara mateix fendeix les temples, petrifica
La seua boca en la meua ombra, dobla la mirada
Cap a les cornises de la seua mateixa metamorfosi.
Com explique l’espill que beu les meues temples?
Ocells estranys dansen en la respiració.
—La foguera formica amb el seu mateix funeral.
Lluny els dies amb les seues petites baldes de cendra.
lluny la gerga pulveritzada de les nines,
Front a las mosques que moren de nostàlgia.
Entre les pedres l’espill de la llum es torna
Prohibit, trista mordassa que no devoren
Els felins en el seu bram de teulats.
I, tanmateix, gose tindre set: —un rostre
Que sovint desvetla el somriure entre llavis
Esgotats per la sal. Els vaixells apareixen
A les venes: aqueixos vaixells d’abrasada llum.
Totes les gesticulacions del món tinc
Anotades al meu quadern: els trens morts
De la meua infantesa, les gàbies de la vigília que ventí
A les estovalles de l’horitzó. Els ossos mai
No foren ploma font per a escriure els meus poemes,
Sinó una ombra callada, escapulari devastat
De la nit. De la meua infantesa resta el temps:
—Aqueix olorar el somni amb les nines fixes
Cap als estreps de la nit en el desig.
De tant invocar, la soledat, es tornà mà recòndita.
De tant rostre amb mocadors, quedí amb la meua barba
A la intempèrie, amb la meua nit de riures gregorians.
Avall, al subsòl del llenguatge, queda tot:
L’animal que he segut. L’animal que el temps
Ha mort. L’esbalaïment del carrer: els sonambulismes.
Tot el dia camine damunt del fil de la pluja
Com un ocell que se sustenta amb l’aigua.
I encara que l’aigua esborra el foc, alguna cosa en queda
Després a les fulles trèmules de les meues costelles.
Alguna cosa en queda en aquesta harmonia que busque:
La mateixa llum que gemesca al vas dels meus ulls.
Baratària, 12.VII.2009

A la espera del día

Abandoné las sombras,

para salir volando,

desesperadamente.
OLIVERIO GIRONDO

Ojo y ala en el zumo de los campanarios.
Desnudo el reloj y el fuego crepitante en el alma.
Abrazo el suspiro hondo del mar.
Frente a las palabras se abre el día, pájaros
A la espera de mi garganta y mis zapatos.
Al borde de la lluvia se abre la tiza de la orfandad,
La memoria dispersa en la niebla, el pozo
De tantos días pasados, los cuadernos abiertos
Por el viento en su grito de semoviviente.
Ya no sé si es la noche o el día los que arrastran
Huesos, ebriedades que el eco mismo extravía.
La voz en el vaso de los grises. El arcano.
La luz nace junto a la sombra de las paredes.
—Ahora mismo hiende las sienes, petrifica
Su boca en mi sombra, dobla la mirada hacia
Las cornisas de su propia metamorfosis.
¿Cómo explico el espejo que bebe mis sienes?
Pájaros extraños danzan en la respiración.
—La hoguera formica con su propio funeral.
Allá los días con sus pequeñas aldabas de ceniza.
Allá la jerigonza pulverizada de las pupilas,
Frente a las moscas que mueren de nostalgia.
Entre las piedras el espejo de la luz se torna
Prohibido, triste mordaza que no devoran
Los felinos en su brama de tejados.
Y sin embargo me atrevo a tener sed: —un rostro
Que a menudo desvela la sonrisa entre labios
Agotados por la sal. Los barcos aparecen
En las venas: esos barcos de abrasada luz.
Todas las gesticulaciones del mundo tengo
Anotadas en mi cuaderno: los trenes muertos
De mi infancia, las jaulas de la vigilia que aventé
A los manteles del horizonte. Los huesos nunca
Fueron pluma fuente para escribir mis poemas,
Sino una sombra callada, escapulario devastado
De la noche. De mi infancia queda el tiempo:
—Ese oler el sueño con las pupilas fijas
Hacia las estribaciones de la noche en el deseo.
De tanto invocar, la soledad, se volvió mano recóndita.
De tanto rostro con pañuelos, quedé con mi barba
A la intemperie, con mi noche de risas gregorianas.
Abajo, en el subsuelo del lenguaje, queda todo:
El animal que he sido. El animal que el tiempo
Ha matado. El pasmo de la calle: los sonambulismos.
Todo el día camino sobre el hilo de la lluvia
Como un pájaro que se sustenta con el agua.
Y si bien el agua borra el fuego, algo queda
Después en las hojas trémulas de mis costillas.
Algo queda en esta armonía que busco:
La propia luz que gima en el vaso de mis ojos.
Barataria, 12.VII.2009

La terra entre les mans- poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

2009-07-15T04:22:00.004-06:00

Carlos de Haes, Bélgica, 1826-1898.

La terra entre les mans
poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

La terra entre les mans amb túnica d’hores.
Res visible davant dels ulls, llevat de les palpebres
Pesades de la humitat, les dents a soles
Mastegant murs i cortines i vòmits de vençuts
Espills. En la meu demència hi ha sines cobertes
De tròpic, atris de pastós clímax, també
Portes i goles com llampecs. Lleis
Petrificades on naixen estacions de mort.
Sovint les peüngles es tornen paraules
Torrencials. Serradores d’obediència, falus
Propers al pantaix de les sines, al café a la taula.
(Durant l’aguait no es perceben honoraris;
La sorpresa mai no pot ser por; els fracassos
Sovint tenen guants de marbre,
La desesperança és un refugi amb reixes: un dia
És el mateix dia sense telegrames, vigília de vocals
Caduques on no existeixen els rumbs).
Tot és inhòspita sintaxi a les nines.
El planeta em torna fang líquid de cap a peus.
Davant del crit, no he pogut dormir en ovaris
De somni, ni en presència de la taula sense estovalles
I menja. —No puc explicar-me el foc:
Els dies vinents sense ocells a les nines.
Els noms successius de la sal en l’estiu
De persianes adustes. Al ferro nocturn
De les paraules que neguen guitarres.
Hi ha llibres mentre persisteix el desig? —Sempre
L’espera curullada de paraigües, somnis i escales.
Sempre un piano amb partitures de nosa.
Sempre la por amb gemecs arquejats.
Sempre l’angúnia amb un ocell malastruc.
Confonc els dies de la setmana amb la fusta:
Els braços guarden cavernes de molsa,
I filoses marees al pit. La boira com un insecte
En la sang, els ulls cegats de parlar
A l’horitzó, a aqueixos horaris contradictoris
De l’esbufec, a aqueix atzar que subtilment conspira
Contra la respiració, a colp de fulles de mascara.
Entre escarabats de sorra, el sol cremant
D’espills, el dia dels signes que no aplega,
Els diumenges sense trens, sense mans, sense ulls.
(Ara comence a perdre tots els matins;
Preferesc, aleshores, una persiana entre gàbies gelades,
A aquest ull sense somni agranant la nit).
Les campanes giren al voltant d’hores abstractes:
—En la foscor habiten illes seques, interminables.
La nit amb el seu seguici de cards coixeja davant
Del brocal de les entranyes. El vol mossega les begònies
En un ritu d’embriagues llavors: l’ull tremola
Fins a asclar la llum, el nòmada camí del trànsit
Que de sobte és la darrera collita…
Baratària, 08.VII.2009

La tierra entre las manos

La tierra entre las manos con túnica de horas.
Nada visible ante los ojos, salvo los párpados
Pesados de la humedad, los dientes a solas
Masticando muros y cortinas y vómitos de vencidos
Espejos. En mi demencia hay senos cubiertos
De trópico, atrios de pastoso clímax, también
Puertas y gargantas como relámpagos. Leyes
Petrificadas donde nacen estaciones de muerte.
A menudo las pezuñas se vuelven palabras
Torrenciales. Aserraderos de obediencia, falos
Próximos al jadeo de los senos, al café en la mesa.
(Durante la espera no se perciben honorarios;
El asombro jamás puede ser miedo; los fracasos
A menudo tienen guantes de mármol,
La desesperanza es un refugio con rejas: un día
Es el mismo día sin telegramas, vigilia de vocales
Caducas donde no existen los derroteros).
Todo es inhóspita sintaxis en las pupilas.
El planeta me vuelve barro líquido de pies a cabeza.
Ante el grito, no he podido dormir en ovarios
De sueño, ni en presencia de la mesa sin manteles
Y comida. —No puedo explicarme el fuego:
Los días venideros sin pájaros en las pupilas.
Los nombres sucesivos de la sal en el verano
De persianas adustas. En el hierro nocturno
De las palabras que niegan guitarras.
¿Hay libros mientras persiste el deseo? —Siempre
La espera atestada de paraguas, sueños y escaleras.
Siempre un piano con partituras de asco.
Siempre el miedo con gemidos arqueados.
Siempre la angustia como un pájaro agorero.
Confundo los días de la semana con la madera:
Los brazos guardan cavernas de musgo,
Y filosas mareas en el pecho. La niebla como un insecto
En la sangre, los ojos cegados de hablarle
Al horizonte, a esos horarios contradictorios
Del resuello, a ese azar que sutilmente conspira
Contra la respiración, a golpe de hojas de tizne.
Entre escarabajos de arena, el sol quemando
De espejos, el día de los signos que no llega,
Los domingos sin trenes, sin manos, sin ojos.
(Ahora empiezo a perder todas las mañanas;
Prefiero, entonces, una persiana entre jaulas heladas,
A este ojo sin sueño barriendo la noche).
Las campanas giran alrededor de horas abstractas:
—En la oscuridad habitan islas secas, interminables.
La noche con su séquito de cardos cojea frente
Al brocal de las entrañas. El vuelo muerde las begonias
En un rito de ebrias semillas: el ojo tiembla
Hasta astillar la luz, el nómado camino del tránsito
Que de pronto es la última cosecha…
Barataria, 08.VII.2009

Aventura del pols- poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

2009-07-12T16:23:00.004-06:00

Mariano José María Bernardo Fortuny y Marsal, Reus, Cataluña, España, 1838-1874.

Aventura del pols
poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

A :E L B

Necessite ser la claredat, no bèstia immunda i nocturna.
Necessite el gall dels periòdics sense por
A la cal·ligrafia, al dia que habite entre tants malbarats;
Necessite dessagnar en tots els impossibles,
En cada aniversari festejar els diumenges de la infantesa;
Necessite dècades de pulcritud per a llevar-me les mosques,
Obrir la llum amb el seus rosegons d’alba,
Escantellar el fil de la boira, obligar-me al gest de les aigües
Vives i no al corrent on les aixetes s’arnen.
En els dies de pluja les cortines i finestres es descorren,
Els ocells m’acompanyen sobre les bigues o les branques
Dels muscles —Açò és així sempre, sempre la complicitat
De la companyia, la fam per a lliurar-me a les paraules.
Hui és un dia com qualsevol formiguer.
Vull la música de l’aire i la desraó dels vestits.
Vull una llàntia sencera als papers i a les meues mans.
Despullar els atris inefables de l’impossible: cremar als carrers,
Prémer el niu del cos fins a atrapar les abelles
Del sospir, i obrir els ulls per a explicar-me el minut
De l’aire al pit. Aqueixa broma que aixopluga l’alé.
Necessite tornar a la infantesa i reposar en els joguets.
Necessite parlar sense cicatrius i ignorar totes les banderes.
Necessite els primers auxilis del matí amb el cerç
A punt d’encendre les violes de la vida.
Necessite dispersar els teulats en l’aire: esborrar tots els carrers
Del record, eixir de la violència seca de l’orfendat,
Endinsar-me en la voracitat dels volcans,
Aprehendre la pròpia nuesa de l’horitzó, amb el seu pols
De llum i creu, amb el seu vast cos temerari…
Abans de l’aspiració final, la conquesta humida del sopar,
El gorg tebi dels devantals, la gaubança de la fusta,
El doll dolç del sol en ràfegues. Un altre món subtil
D’ulls, unes altres mans sense insomni. Unes altres aigües límpides.
L’avidesa del pols té vertigens de llum: llum de fervorós
Aire, tratges de madur riure. Raig de secrets.
El signe dels somnis, té subterranis dolls,
Que els cabells no sostenen. Hi ha possessos diluvis als ulls:
Captiva joia i cor de campanes, movent la memòria.
En la llengua s’estableix l’alba. L’entrecella del cel
Al rostre, els decrets de la mirada com peixos.
Quants camins hi ha per a arribar a les Gràcies? —Camins
D’anyell emmudit, gosat temps dels ulls.
Quanta veu calla a la branca dels vaixells o l’arbre?
El sucre primer del dia rellisca a les mans: lletra del vol,
Llum on la transparència és real, tal volta harmonia de la sang.
Ai, aquest pols del dia, intacta impaciència.
Ai, aquesta llum de l’hàlit somrient a les finestres.
Ai, les sabates sense ocells damunt d’esmunyedisses fronteres…
Baratària, 28.VI.2009

Recapitulació, ara, en hivern-poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

2009-07-10T18:57:00.003-06:00

Benjamin Williams Leader, Worcester, Inglaterra, 1831-1923

Recapitulació, ara, en hivern
poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

Ara l’hivern i les portes de la nit ací als muscles;
Abans fou el palpebreig de l’ocell a la branca dels llençols,
el temps contrari a les llums de desembre. La pell mustigada
Per l’escalfred; —D’esquenes el paladar i les ombres.
(Abans et veia tots els dies a l’escullera de les finestres):
Hi havia aqueixa complicitat amb la pluja, i un desig
De llum per a llegir
La remor de l’aigua al somni. Ara tot judici em desvetla,
Àdhuc les immunitats. Les empremtes incandescents al meu interior
Polsen el fred: Gemega la pedra de la paciència en la multitud de destins,
—La ignorància dessagna la respiració, —terra desvetlada—,
En el repart dels ulls, en el somni de certes floracions d’escuma.
Sovint la vida es perd a les vísceres dels jocs domèstics.
On trobar la dolçor quan la carícia és solitària,
I les paraules s’obrin com simples joncs entre la brossa espessa
Dels segles. —Qui és l’arca per a nàixer de nou als ulls,
Nàixer sense la malesa de la paüra. Nàixer al suc verge del zodíac.
Hui les falències són majors malgrat tindre un món amb més sabates.
—L’energia nuclear es vol repartir com condons
Entre rostres d’obstinat cansanci, entre guerrers de fosc alé.
El món cada vegada és pòstum als espills, el pòl-·len es trafega
En grans xarxes de misèria. Però la vida es resisteix als discursos.
(Mentres tant tu i jo, amor, què fem amb aquest cofre d’òxid viu;
Què fem amb aquestes mans desvetlades al costat, amb aquesta
Brasa del nostre desvari a punt de beure la hipnosi de l’anhel
I la imminència en el teu mullat respir?)…
Cada volta la balança no serveix per a salvar les igualtats, ni cobrir
Als caçadors furtius de la nit, ni unir els punts equidistants
Dels colps a les masmorres de l’esperit. —la nit del món
Acoquina amb el seu fals estupor de sibarita, amb el seu fal·lus de besllums
Pudibunds. La boira és major que el buf que transita en les temples.
La tempesta acreix, voraç, pels quatre costats de l’abisme.
(Un dia ja no serem herètic foc, ni boca famolenca en aqueixa
Ferida de la foguera teua, ham de la meua sang polsant).
L’abundor només es veu rodant als grans casinos; els bitllets
Tapissen les mans, però fan falta supermercats a la gola,
I escoles menys patètiques que els ponts penjants, i farmàcies
Per a la felicitat, i ciutats amb sucre i vainilla i dies amb llums
Domèstiques en tots els carrers i avingudes…
Les respiracions de Magritte em tornen el pensament. L’ofec
Dels gossos després de la boira, les finestres munyint ric-rics,
La falta de liquidesa a les butxaques, la llet dels rat-penats
En les cortines, la cobdícia amb les seues urpes com un alesiat indemne.
En acabant la sobretaula de la usura amb el seu tòrrid fil. Els cines amb armes
Virulentes, pixats al cel·luloide de múltiples burilles.
Com que nasquí sense semáfors, deteste la seua intermitència. Deteste les escales
De la sotsobra que produeixen els grans conclaves,
Certes imatges penjades de gratacels; i, en canvi, preferesc,
L’epidèmia de la utopia i la sang bessona dels cresols
Damunt dels meus llibres…
Baratària, 05.VII.2009

Recapitulación, ahora, en invierno

Ahora el invierno y las puertas de la noche aquí en los hombros;
Antes fue el parpadeo del pájaro en la rama de las sábanas,
El tiempo contrario a las luces de diciembre. La piel ajada
Por el escalofrío; —De espaldas el paladar y las sombras.
(Antes te veía todos los días en el rompeolas de las ventanas):
Había esa complicidad con la lluvia, y un deseo de luz para leer
El murmullo del agua en el sueño. Ahora todo juicio me desvela,
Incluso las inmunidades. Las huellas incandescentes en mi interior
Pulsan el frío: Gime la piedra de la paciencia en la multitud de destinos,
—La ignorancia desangra la respiración, —tierra desvelada—,
En el reparto de los ojos, en el sueño de ciertas floraciones de espuma.
A menudo la vida se pierde en las vísceras de los juegos domésticos.
Dónde hallar la dulzura cuando la caricia es íngrima,
Y las palabras se abren como simples chamizas entre la broza espesa
De los siglos. —Quién es el arca para nacer de nuevo en los ojos,
Nacer sin la maleza del pavor. Nacer en el zumo virgen del zodíaco.
Hoy las falencias son mayores pese a tener un mundo con más zapatos.
—La energía nuclear se quiere repartir como condones
Entre rostros de obstinado cansancio, entre guerreros de oscuro aliento.
El mundo cada vez es póstumo en los espejos, el polen se trasiega
En grandes redes de miseria. Pero la vida se resiste a los discursos.
(Mientras tú y yo, amor, qué hacemos con este cofre de óxido vivo;
¿Qué hacemos con estas manos desveladas en el costado, con esta
Ascua de nuestro desvarío a punto de beber la hipnosis del anhelo
Y la inminencia en tu mojado respiro?)…
Cada vez la balanza no sirve para salvar las igualdades, ni permear
A los cazadores furtivos de la noche, ni unir los puntos equidistantes
De los golpes en las mazmorras del espíritu. —la noche del mundo
Amedrenta con su falso estupor de sibarita, con su falo de destellos
Pudibundos. La niebla es mayor que el soplo que transita en las sienes.
La tormenta arrecia, voraz, por los cuatro costados del abismo.
(Un día ya no seremos herético fuego, ni boca hambrienta en esa
Herida de la hoguera tuya, anzuelo de mi sangre pulsante).
La abundancia sólo se ve rodando en los grandes casinos; los billetes
Tapizan las manos, pero hacen falta supermercados en la garganta,
Y escuelas menos patéticas que los puentes colgantes, y farmacias
Para la felicidad, y ciudades con azúcar y vainilla y días con luces
Domésticas en todas las calles y avenidas…
Las respiraciones de Magritte me devuelven el pensamiento. El ahogo
De los perros después de la niebla, las ventanas ordeñando grillos,
La falta de liquidez en los bolsillos, la leche de los murciélagos
En las cortinas, la codicia con sus garras como un lisiado indemne.
Luego la sobremesa de la usura con su tórrido filo. Los cines con armas
Virulentas, orinados en el celuloide de múltiples colillas.
Como nací sin semáforos, detesto su intermitencia. Detesto las escaleras
De la zozobra que producen los grandes Cónclaves,
Ciertas imágenes colgadas de rascacielos; y en cambio, prefiero,
La epidemia de la utopía y la sangre gemela de los candiles
Sobre mis libros…
Barataria, 05.VII.2009

Hora de trens- poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

2009-07-08T06:40:00.003-06:00

Pintor Philips Koninck, nacido en Amsterdam, Holanda, 1619 1688.

Hora de trens
poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

Ple de vaixells trenca l’alba. Plenes de trens se’n van
Les hores. Als ulls el tropell de les cicatrius: le traces
Del vent en la veu del sanglot. Les tempestes
Perennes de la tristesa amb el seu holocaust de cristos trencats.
Abelles com ulls graven les creus del portent.
Al cel fals giren les pestanyes del món. Les finestres
Es desprenen de la gola —Aqueixa nit de cavalls
Moribunds on la rosada perd els seus encaixos.
Els braços invoquen pastors en la terra i no al cel.
Els brancatges del pols s’han tornat ferèstega tempesta:
Sorolls enllà dels llavis i el terra. Àspers campanaris
En la callositat de les mans, als ulls del cec
Que busca llunes remotes alos grisos de la seua mateixa ombra.
Sembla que arribem als límits que sostenen el dia:
La nuesa del crit lliura la seua cabellera negra, on
és l’ungüent per a aplacar aquesta plaga de sinistra fatiga?
Nafra la tristesa a les pestanyes. nafra la mecànica
Furtiva del rellotge penjat de parets fosques.
La monotonia besa la pell sense alternàncies. Ací trossos
De somriure metàl•lic, murs gastats de la tendresa
trencant l’abisme del rostre als ulls.
Els dies són menys certs que la gallina dels ous d’or;
O que la salpada on la foguera es menja l’horitzó.
O que els canelobres atordits al foc propi,
O que el lletreig de les fulles en una teranyina,
O que la nit als braços dels tossals,
O que els deliris negres a la boca del crepuscule,
O que el somni nugat amb les corretges famolenques dels trens,
O que el sonambulisme no mesure el seu mateix trànsit,
O que la pluja sense brida deslliure les aigües,
O que els ossos ballen sense vacil•lació en la nit.
Hi ha deu famolencs penjats del fil de la maldestresa: dies
Com túnels espaordits, —dies on el rail de la llengua
L’envaeix el fred, paraules aïllades enfilant sols en la set.
Hores confuses com els rat-penats, mullades tisores
En la distracció de les fotografies, pestanyes seques
Al filferro de l’horitzó, ocells morint en el viatge
De les meues mans maldestres, espill de mi mateix a la proa de les finestres.
De metall són la tempesta i les bigues de ma casa.
Anys de rellotges mirant els quaderns; pètals d’ombres
Esperant el trànsit: habilitar els peixos al meu llit,
Fins a espaventar els cavalls de la set, el bosc de les lluernes.
Hui és temps d’estalonar l’arc del cel, malgrat la boira.
Hui és temps de despartir la closca de les sabates.
Hui és temps de sacsar la saliva de les lletres de l’alfabet.
Hui és temps de ser equilibrista i hissar els estendarts
Dels violins com pescadors entusiastes…
Hui paregut als rails al fullatge verd. —Hui com els ports
En el designi, sense murs. Només ona i marinada.
Només com el vent als braços, llepant d’altres pedres,
D’altres ferides, d’altres aigües al pou de les temples…
Baratària, 03.VII.2009

Hora de trenes

Lleno de barcos amanece el día. Llenas de trenes van
Las horas. En los ojos el tropel de las cicatrices: los rastros
Del viento en la voz del sollozo. Las tormentas
Perennes de la tristeza con su holocausto de cristos quebrados.
Abejas como ojos graban las cruces del portento.
En el cielo falso giran las pestañas del mundo. Las ventanas
Se desprenden de la garganta —Esa noche de caballos
Moribundos donde el rocío pierde sus encajes.
Los brazos invocan pastores en la tierra y no en el cielo.
Los ramajes del pulso se han vuelto fiera tormenta:
Ruidos más allá de los labios y el suelo. Ásperos campanarios
En la callosidad de las manos, en los ojos del ciego
Que busca lunas remotas en los grises de su propia sombra.
Al parecer llegamos a los límites que sostienen al día:
La desnudez del grito suelta su cabellera negra, ¿dónde
Está el ungüento para aplacar esta llaga de siniestra fatiga?
Lacera la tristeza en las pestañas. Lacera la mecánica
Furtiva del reloj colgado de paredes oscuras.
La monotonía besa la piel sin alternancias. Aquí pedazos
De sonrisa metálica, muros gastados de la ternura
Rompiendo el abismo del rostro en los ojos.
Los días son menos ciertos que la gallina de los huevos de oro;
O que el zarpazo donde la hoguera se come el horizonte.
O que los candelabros aturdidos en el fuego propio,
O que el deletreo de las hojas en una telaraña,
O que la noche en los brazos de los cerros,
Oque los delirios negros en la boca del crepúsculo,
O que el sueño atado con las correas hambrientas de los trenes,
O que el sonambulismo no mida su propio tránsito,
O que la lluvia sin brida le dé rienda suelta a las aguas,
O que los huesos bailen sin vacilación en la noche.
Hay días hambrientos colgados del hilo de la torpeza: días
Como túneles sobresaltados, —días donde el riel de la lengua
La invade el frío, palabras aisladas trepando solas en la sed.
Horas confusas como los murciélagos, mojadas tijeras
En la distracción de las fotografías, pestañas secas
En el alambre del horizonte, pájaros muriendo en el viaje
De mis manos torpes, espejo de mí mismo en la proa de las ventanas.
De metal están hechas la tempestad y las vigas de mi casa.
Años de relojes mirando los cuadernos; pétalos de sombras
Esperando el tránsito: habilitar los peces en mi cama,
Hasta sobresaltar los caballos de la sed, el bosque de las luciérnagas.
Hoy es tiempo de apuntalar el arco iris, pese a la niebla.
Hoy es tiempo de apartar la cáscara de los zapatos.
Hoy es tiempo de sacudir la saliva de las letras del alfabeto.
Hoy es tiempo de ser equilibrista e izar los estandartes
De los violines como pescadores entusiastas…
Hoy igual que los rieles en el follaje verde. —Hoy como los puertos
En el designio, sin muros. Sólo ola y marea.
Sólo como el viento en los brazos, lamiendo otras piedras,
Otras heridas, otras aguas en el pozo de las sienes…
Barataria, 03.VII.2009

Al bell mig del sutge, els rellotges- poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

2009-07-07T06:35:00.003-06:00

Pintor John Atkinson Grimshaw, nacido en Leeds, Inglaterra, 1836-1893.

Al bell mig del sutge, els rellotges
poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

Al bell mig del sutge, els rellotges caient com cerç.
La tinta dels espills a l’escala del vent.
L’estrèpit dels ocells florint en la rosada:
Fósfors com somnis cremen les gavetes dels armaris;
Estàtues sense pompa transformen el seré.
La tempesta de mosques sona a guitarra.
A les voravies es tornen solemnes els coltells.
—Algú es juga la vida en les màquines menjadiners;
D’altres venent bijuteries en un bosc de forrellats.
—i d’altres, taquen sines amb fum de cigars.
Ara els camins absorbeixen estranyes llunyanies:
Dolen els peus penjats de cellers, els ulls com una llança,
La vesprada que es perd entre ràfagues desfigurades.
Mai no foren domèstics els pits assotats pel vent:
—Mai els joguets penjats de la vigília,
O aqueixos porus de colibrís muntats en les meues nines,
Quasi reals com la transpiració dels dilemes.
Ara deixe caretes i ports i molls per a la posteritat.
Ací, supose, que els transeünts manquen de memòria,
O n’és tanta que es torna una tempesta en la nit.
Les mans, insegures, toquen l’últim cantó de les ombres,
La vorera dels contraris que conquereix l’enruna.
—Absort m’afone al desfici de la llunyania,
I a voltes conspire darrere del teló del sacrament.
Cec estic en la clarividència del respir: —no deixa de ser
Tortura la brossa que damunt de la pedra s’alça.
És com si els Molins de vent vessaren els seus sofismes.
O premeren la meua sang fins a rebentar l’alé
En l’atapeït badall de les campanes. Vola, potser,
La carn del patetisme? Els braços del sonambulisme?
El caos de sobte li posa sal al meu mutisme, contagia,
Depreda fins als límits d’una llengua exorcitzada.
El foc dels mapes em fa un estat d’emergència,
La respiració que deixa de ser rierol i es torna
Fonda glopada de la nit. Desvetlada indigència.
Al bell mig del sutge dels rellotges, la poca llum del paisatge,
Les abelles ocultes de la set, les futures nostàlgies sense vocals.
—A les terrasses grises de les temples, habita la vigília:
Aqueix abric de sal que rovella el melic i els engonals.
Aqueix auxili del coixí: els somnis, el pubis sedós
De les aigües, i el diamant de l’espessor a la cendra.
La agonía és imminent com el bategar d’una llavor,
Incendis, ossos intransitius, taules sense espavent
De goles, vitralls obscurs i vaixells elegíacs.
La veu al meu cor ja no gosa ser diàleg: Sinó
Una simple balda incorporada a l’udolament de la consciència.
Quants dies i anys sense inventar els xiprers!
Quins carrers, de sobte se solleven a les reixes?
Quins cabells passen volant per damunt de la finestra de l’instint?
Deixe de ser tot, llevat d’aqueix cimbell per a sentir el vol
Al tafetà cremat dels ocells…
Baratària, 25.VI.2009

Entre el hollín, los relojes

Entre el hollín, los relojes cayendo como cierzo.
La tinta de los espejos en la escalera del viento.
El estruendo de los pájaros floreciendo en el rocío:
Fósforos como sueños queman las gavetas de los armarios;
Estatuas sin pompa transforman el sereno.
La tempestad de moscas suena a guitarra.
En las aceras se vuelven solemnes los cuchillos.
—Alguien se juega la vida en las máquinas tragaperras;
Otros vendiendo bisuterías en un bosque de candados.
—y otros, manchan senos con humo de cigarros.
Ahora los caminos absorben extrañas lejanías:
Duelen los pies colgados de tabancos, los ojos como una lanza,
La tarde que se pierde entre ráfagas desfiguradas.
Nunca fueron domésticos los pechos azotados por el viento:
—Nunca los juguetes colgados de la vigilia,
O esos poros de colibríes montados en mis pupilas,
Casi reales como la transpiración de los dilemas.
Ahora dejo máscaras y puertos y muelles para la posteridad.
Ahí, supongo, que los transeúntes carecen de memoria,
O es tanta que se vuelve una tormenta en la noche.
Las manos, inseguras, tocan la última esquina de las sombras,
El borde de los contrarios que conquista el escombro.
—Absorto me hundo en la desazón de la lejanía,
Y a veces conspiro tras el telón del sacramento.
Ciego estoy en la clarividencia del respiro: —no deja de ser
Tortura la maleza que sobre la piedra se yergue.
Es como si los Molinos de viento derramaran sus sofismas.
O apretaran mi sangre hasta reventar el aliento
En el apretujado badajo de las campanas. ¿Vuela, acaso,
La carne del patetismo? ¿Los brazos del sonambulismo?
El caos de repente le pone sal a mi mutismo, contagia,
Depreda hasta los límites de una lengua exorcizada.
El fuego de los mapas me vuelve un estado de emergencia,
La respiración que deja de ser arroyo y se torna
Honda bocanada de la noche. Desvelada indigencia.
Entre el hollín de los relojes, la poca luz del paisaje,
Las abejas ocultas de la sed, las futuras nostalgias sin vocales.
—En las azoteas grises de las sienes, habita la vigilia:
Ese abrigo de sal que corroe el ombligo y las ingles.
Ese auxilio de la almohada: los sueños, el pubis sedoso
De las aguas, y el diamante de la espesura en la ceniza.
La agonía es inminente como el pálpito de una semilla,
Incendios, huesos intransitivos, mesas sin asombro
De gargantas, vitrales oscuros y barcos elegíacos.
La voz en mi corazón ya no se atreve a ser diálogo: Sino
Una simple aldaba incorporada al aullido de la conciencia.
¡Qué días y años sin inventar los cipreses!
¿Qué calles, de pronto se sublevan a las rejas?
¿Qué cabellos pasan volando sobre la ventana del instinto?
Dejé de ser todo, menos ese señuelo para sentir el vuelo
En el tafetán ardido de los pájaros…
Barataria, 25.VI.2009

Paraules per a un recompte- poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

2009-07-05T04:16:00.004-06:00

Pintor Delphin Enjolras, Courcouron in the Ardech, Francia, 1847-1945.

Paraules per a un recompte
poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

…en la lluvia de tinta que me atraviesa con espejos

tus ojos mágicos como un árbol degollado…
BENJAMÍN PÉRET

Fondàries immenses les agulles de sobte a les genives.
El cos gelat com una pau sense braços —El rostre ferit
Per l’aguait dels anys, la boira ardent, al pit.
El vent cau: —és un xiuxiueig d’ales trencades, d’ales
Sense cos, espill detenint-se, ara als ulls.
En les conques cau la molsa del cos —l’armadura
Dels morts —la teua armadura amb mans de mitjanit.
(Ja no et reconec quan esquinces el dia)…
Ara expiren els bastons de sal de les galtes: les diademes
De l’arc del cel, el llençol a fosques de la cambra.
Hui vivim dies grotescos on s’enderroquen els jardins:
Cruixen les teranyines dels mocadors en finestres seques.
Quina fe farà la vida menys miserable, quina força
Per a no mirar ja l’última agonia, els cavalls abrusats
De la por o el dubte o l’infinit soroll que fas en la plaga.
(Hi ha desigs de convertir les ombres en cendra)
No pensar en allò viscut, buidar cada daltabaix de les nines,
Saltar a l’altra banda sense repetir les mateixes paraules:
—Aqueixes paraules que masteguen els xiquets incomprensiblement,
Aqueixes confuses carrosses de sang als ulls,
Aqueixes sines de tomba que pergueren el so repetit
De la llum, ara cruels elefants encallats en el passat.
Es delera d’alguna manera el perfum dels anys bisextos.
Es desperta de bon matí amb una set absurda.
Creuen els carrers els escalons ofegats del somni:
Línies sense pàgines l’almoina dels braços, les escales
De la meua idiotesa, l’allau de records en la ventúria
Dels meus quaderns, la fam o la mort matant el dia.
Bufa la llum al rostre —bufa aqueixa mateixa demència
Dels espills: la cara dels noms que mai no tinguí,
La nit com un sol camí, els carrers com una sola nit.
(Els ulls envelleixen com el dia)
No hi ha oracions que lleven aquesta paüra —s’intenta;
Però darrere quedaren les darreres carasses del desig.
Ara ja no tornes. Ací hi ha una ciutat de follia.
Ací el fred es tornà una espasa amb exèrcit. I ningú no pot
Entrar-hi llevat dels ossos dels penya-segats, o els ganivets
Del no-res resolts irremeiablement.
(El temps, sòrdid, crema el llit i el vas que ens conté).
L’eco és només això: l’eco dels passos que no es niuaren,
Els rat-penats que floriren en el sossec, la realitat
A compta de la conspiració, el sucre sense campanes de l’asfíxia,
Els solcs decapitats de les sabates.
Els meus dimonis caminen damunt de parets ferides.
L’última pluja està per caure a les mans: —No hi ha àngels,
Sinó un crucifix, única evidència, d’aquest pelegrinatge
Llepant l’espavent de la nit i l’obscenitat
Repetint-se com una cerimònia en la llengua, com un crani
Al cendrer de les temples…
Baratària, 26.VI.2009

Palabras para un recuento

…en la lluvia de tinta que me atraviesa con espejos

tus ojos mágicos como un árbol degollado…
BENJAMÍN PÉRET

Profundidades inmensas las agujas de pronto en las encías.
El cuerpo helado como una paz sin brazos —El rostro herido
Por la espera de los años, la niebla ardiente, en el pecho.
El viento cae: —es un susurro de alas quebradas, de alas
Sin cuerpo, espejo deteniéndose, ahora en los ojos.
En las cuencas cae el musgo del cuerpo —la armadura
De los muertos —tu armadura con manos de medianoche.
(Ya no te reconozco cuando rasgas el día)…
Ahora expiran los bastones de sal de las mejillas: las diademas
Del arco iris, la sábana a oscuras de la habitación.
Hoy vivimos días grotescos donde se derrumban los jardines:
Crujen las telarañas de los pañuelos en ventanas secas.
Qué fe hará la vida menos miserable, qué fuerza
Para ya no mirar la última agonía, los caballos abrasados
Del miedo o la duda o el infinito ruido que haces en la llaga.
(Hay deseos de convertir las sombras en ceniza)
No pensar en lo vivido, vaciar cada subibaja de las pupilas,
Saltar al otro lado sin repetir las mismas palabras:
—Esas palabras que mastican los niños incomprensiblemente,
Esas confusas carrozas de sangre en los ojos,
Esos senos de tumba que perdieron el sonido repetido
De la luz, ahora crueles elefantes encallados en el pasado.
Uno anhela en cierto modo el perfume de los años bisiestos.
Uno despierta en la mañana con una sed absurda.
Cruzan las calles los peldaños ahogados del sueño:
Líneas sin páginas la limosna de los brazos, las escaleras
De mi idiotez, el alud de recuerdos en el ventarrón
De mis cuadernos, el hambre o la muerte matando el día.
Sopla la luz en el rostro —sopla esa misma demencia
De los espejos: la cara de los nombres que nunca tuve,
La noche como un solo camino, las calles como una sóla noche.
(Los ojos envejecen al igual que el día)
No hay oraciones que quiten este pavor —uno lo intenta;
Pero atrás quedaron los últimos gestos del deseo.
Ahora ya no regreses. Aquí hay una ciudad de locura.
Aquí el frío se tornó una espada con ejército. Y nadie puede
Entrar salvo los huesos de los acantilados, y los cuchillos
De la nada resueltos irremediablemente.
(El tiempo, sórdido, quema el lecho y el vaso que nos contiene).
El eco, sólo es eso: el eco de los pasos que no se anidaron,
Los murciélagos que florecieron en el sosiego, la realidad
A expensas de la conspiración, el azúcar sin campanas de la asfixia,
Los surcos decapitados de los zapatos.
Mis demonios caminan sobre paredes heridas.
La última lluvia está por caer en las manos: —No hay ángeles,
Sino un crucifijo, única evidencia, de este peregrinar
Lamiendo el asombro de la noche y la obscenidad
Repitiéndose como una ceremonia en la lengua, como un cráneo
En el cenicero de las sienes…
Barataria, 26.VI.2009

Damunt del paper tots els noms-poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

2009-07-01T04:23:00.004-06:00

Fotografía: Marais Poitevin

Damunt del paper tots els noms
poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

Damunt del paper tots els noms: l’aigua i el foc
i el vent. Tots els noms: la set i la fam.
La saliva, la gola, aquesta follia del vol, la Pau
Als devantals afirmatius de la rosada, el respir de la briva,
Amb xiprers d’evaporada sang, les temples caçades
Com ocells, les parpelles fosques de la violència.
D’un a un altre la lluna morta del cel, els cabells blancs
De la por. Dia rere dia, ací, la mort assetja amb con ullals
De llum cega: —No sé si és el signe dels temps,
(la transició, diran els politòlegs amb deix de saviesa).
Qui la viu la consumeix. Sí perquè puja tots els matins
A les andanes. Sí perquè és real quan travessa a deshores
El bes roig dels dies per a tornar-lo ostensible sal.
Sí perquè combrega amb nosaltres en l’atri o la trona.
Sí perquè el seu puny no pateix de fatiga,
Si perquè desvetla de bestreta els somnis,
Sí perquè trota com un crit en el silenci,
Sí perquè es tornà caos l’infinit dels sexes,
Si perquè el blau passà a ser una zona d’abissals grisos,
Sí perquè ens ha fet perdre les claus del món,
Sí perquè els seus esquelets ja ens feren indulgents,
Amb aqueixa violència que creix absorta i sense fatiga.
La pedra ha tornat a ser l’arma tossuda d’altres dies.
No és combat el que es lliura mà a mà, sinó assalt
I colp i sufocament. Semblant a murs, creix tomba i crim.
Semblant a caverna la fossa del mal amor despert,
Semblant a resquills els fragments humans en els abrulls,
Semblant a ahir l’ull de la tempesta creix,
Semblant a sense cames el dibuix de l’horitzó,
Semblant a una llengua tallada la rotació de la terra.
Semblant a la hipnosi el somieig sense genitals.
Semblant a la pústula en la pell els cadàvers a les zones
ermes, als excusats públics, als antres consumits
Per la sal corrosiva del pixum…
Abans el fusell o les armes d’assalt, ara el coltell,
I la seua tempesta de sang i la seua nit de martells.
Abans l’aguait clandestí, cec bosc d’empremtes,
Ara és com el confetti entre milions d’aquaris.
Abans era tan llunyana que semblava una ombra artificial,
Ara és ací, com un galló de llàgrimes penitents.
Damunt del paper o la taula les paraules esberlades:
—aqueixa diàspora de mosques i moscots sense perits,
Aqueixa nuesa del cervell com una tempesta sense treva.
La violència entumeix els genolls. No deixa dempeus
Els punts cardinals, ni descansen al capdavall
Els cementeris, ni el somni reposa en els aniversaris.
És necessari dir-ho sense convidats a la taula:
Hi ha voltors i gossos darrere de la carronya, rajant sang:
El regne d’aquest món no es bada amb esternuts,
Ni els àngels canvien el cel per l’oceà:
Tal volta pertoque mastegar tabac i posar-lo damunt de la ferida.
Baratària, 20.VI.2009

Sobre el papel todos los nombres

Sobre el papel todos los nombres: el agua y el fuego
y el viento. Todos los nombres: la sed y el hambre.
La saliva, la garganta, esta locura del vuelo, la Paz
En los delantales afirmativos del rocío, el respiro del hampa,
Con cipreses de evaporada sangre, las sienes cazadas
Como pájaros, los párpados oscuros de la violencia.
De un día a otro la luna muerta del cielo, los cabellos blancos
Del miedo. Día a día, aquí, la muerte asedia con colmillos
De luz ciega: —No sé si es el signo de los tiempos,
(la transición, dirán los politólogos con dejo de sapiencia).
Quien la vive la consume. Sí porque sube todas las mañanas
A los andenes. Sí porque es real cuando atraviesa a deshoras
El beso rojo de los días para tornarlo en ostensible sal.
Sí porque comulga con nosotros en el atrio o el púlpito.
Sí porque su puño no padece de fatiga,
Si porque desvela anticipadamente los sueños,
Sí porque trota como un grito en el silencio,
Sí porque se volvió caos el infinito de los sexos,
Si porque el azul pasó a ser una zona de abisales grises,
Sí porque nos ha hecho perder las llaves del mundo,
Sí porque sus esqueletos ya nos volvieron indulgentes,
Con esa violencia que arrecia ensimismada y sin fatiga.
La piedra ha vuelto a ser el arma terca de otros días.
No es combate el que se libra mano a mano, sino asalto
Y golpe y sofoco. Igual que muros, crece tumba y crimen.
Igual que caverna la fosa del mal amor despierto,
Igual que esquirlas los fragmento humanos en los abrojos,
Igual que ayer el ojo de la tormenta arrecia,
Igual que sin piernas el dibujo del horizonte,
Igual que una alengua cortada la rotación de la tierra.
Igual que la hipnosis la ensoñación sin genitales.
Igual que la pústula en la piel los cadáveres en las zonas
Baldías, en los retretes públicos, en los antros consumidos
Por la sal corrosiva de la orina…
Antes el fusil o las armas de asalto, ahora el cuchillo,
Y su tormenta de sangre y su noche de martillos.
Antes la acechanza clandestina, ciego bosque de huellas,
Ahora es como el confetti entre millones de acuarios.
Antes era tan lejana que parecía una sombra artificial,
Ahora está ahí, como un gajo de lágrimas penitentes.
Sobre el papel o la mesa las palabras quebradas:
—esa diáspora de moscas y moscardones sin peritos,
Esa desnudez de los sesos como una tormenta sin tregua.
La violencia entumece las rodillas. No deja en pie
Los puntos cardinales, ni descansan a fin de cuentas
Los cementerios, ni el sueño reposa en los cumpleaños.
Es necesario decirlo sin invitados a la mesa:
Hay buitres y perros tras la carroña, chorreando sangre:
El reino de este mundo no se quiebra con estornudos,
Ni los ángeles cambian el cielo por el océano:
Quizá sea necesario masticar tabaco y ponerle sobre la herida.
Barataria, 20.VI.2009

Ara sóc oblit-poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

2009-06-26T21:01:00.003-06:00

André Cruchaga

Ara sóc oblit
poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

Ara sóc oblit. Em consumeix l’aire dels ports.
El galop del vent mossega les portes. Els ossos
Del món agiten parcel·les de frontera, els racons
De penes consumats de la demència, la febre que
No té límits per al turment, la follia sense distància
A la fullaraca —Falsos dies sense bons auguris,
Malgrat les grans esglésies i els seus predicadors, malgrat
Llavar els dies amb lavatoris d’aigua cristal·lina.
Res no és tot i haver sigut alegria: —llunes, sols, campanes.
Els ulls gotegen dies de ferides. Alguna part d’un
Es perd al camí. Tampoc no serveixen els usos horaris
Dels cometes o les gavines menjant-se el mar
A bequerades, la quantitat de llum monòtona als colors.
Delira la nit de l’oblit, les cortines agitades de l’altre
Vessant de les aigües quan aquestes han escindit la terra.
Entre psalms i proverbis, ovelles a les mans, artificis,
Zopilotes acostumats a la carn, antres per a afonar
El rostre a la broma més enllà de la memòria.
A la fi cadascú professa el seu mateix abrivament:
Els dies comptats en l’espessor, galló de grutes o buits.
Els dies anats repicats de rovell o senzillament anats.
Els dies no conquistats i quedaren als ràfecs
De les temples sense pena ni glòria, simple pell de finestrals
En la nit. Ací cap vertigen i sossec, els paisatges
En clau de l’hivern, —potser, també, la taula compartida,
Potser la set al migdia de l’aprenentatge,
La gasa del coixí en secret, sense fer-se visible,
Sense revetlar-se a les atrocitats que el eco llepa als carrers.
En quin costat l’arcà diu el contrari?
En quina altra càrcer puc afonar les meues mans, fins a
Despertar les brúixoles de les artèries, sense que gotegen
Meridians funestos, sense que deixen de ser pacients?
Després de tutelar tant alé en el desvetlament i restar
Nu, només resta seguir captiu en l’esquerda
On els deu somorgollen la seua mateixa essència.
El foc sovint és fràgil a les mans, quan
El subconscient trafega el fum del present.
La llum es torna feresta en la unitat dels meus porus.
Carrer rere carrer, a quin evangeli atindre’m, a quin pa,
Si el vol obrí dejuns i oblits, hui, irrespirables.
El refilet enfosquí qualsevol viatge. Despulle perplexitats.
L’algeps dels núvols, ceguesa oberta. Vaixells, la boirina.
La llengua com un veler sense alardó. Els mocadors
Com una illa sense somriures, la raó més fràgil que els vitralls.
Al cap i a la fi, a l’oblit pertoca fer-li una honrosa
Salutació: — posar-li una flassada de silenci,
Sense que les ansietats badallen, sense que l’hivern l’erosione.
A la fi jo dic que és necessari l’oblit: Al seu rober,
Es guarden totes les fantasmagories del planeta.
Ací queden, fossa comuna, la salmorra torturada dels dies.
Baratària, 18.VI-2009

Ahora soy olvido

Ahora soy olvido. Me consume el aire de los puertos.
El galope del viento muerde las puertas. Los huesos
Del mundo agitan parcelas de frontera, los rincones
Apenas consumados de la demencia, la fiebre que
No tiene límites para el tormento, la locura sin distancia
A la hojarasca —Falsos días sin buenos augurios,
Pese a las grandes iglesias y sus predicadores, pese
A lavar los días con lavatorios de agua cristalina.
Nada es aunque haya sido alegría: —lunas, soles, campanas.
Los ojos gotean días de heridas. Alguna parte de uno
Se pierde en el camino. Tampoco sirven los usos horarios
De los cometas o las gaviotas comiéndose el mar
A picotazos, la cantidad de luz monótona en los colores.
Delira la noche del olvido, las cortinas agitadas del otro
Lado de las aguas cuando éstas han escindido la tierra.
Entre salmos y proverbios, ovejas en las manos, artificios,
Zopilotes acostumbrados a la carne, antros para hundir
El rostro en la bruma más allá de la memoria.
Al final cada quien profesa su propio ardimiento:
Los días contados en la espesura, gajo de grutas o vacíos.
Los días idos tañidos de herrumbre o simplemente idos.
Los días no conquistados y quedaron en los aleros
De las sienes sin pena ni gloria, simple piel de ventanales
En la noche. Aquí cabe vértigo y sosiego, los paisajes
En clave del invierno, —quizá, también, la mesa compartida,
Quizá la sed en el mediodía del aprendizaje,
La gasa de la almohada en sigilo, sin hacerse visible,
Sin revelarse a las atrocidades que el eco lame en las calles.
¿En cuál costado el arcano dice lo contrario?
¿En qué otra cárcel puedo hundir mis manos, hasta
Despertar las brújulas de las arterias, sin que goteen
Meridianos funestos, sin que dejen de ser pacientes?
Después de tutelar tanto aliento en el desvelo y quedar
Desnudo, nada queda sino seguir cautivo en la rendija
Donde los días sumergen su propia esencia.
El fuego a menudo es frágil en las manos, cuando
El subconsciente trasiega el humo del presente.
La luz se torna huraña en la unidad de mis poros.
Calle tras calle, a qué evangelio atenerme, a qué pan,
Si el vuelo abrió ayunos y olvidos, hoy, irrespirables.
El trino volvió oscuro cualquier viaje. Desnudo perplejidades.
El yeso de las nubes, ceguera abierta. Barcos, la neblina.
La lengua como un velero sin alarde. Los pañuelos
Como una isla sin sonrisas, la razón más frágil que los vitrales.
Después de todo, al olvido hay que hacerle una honrosa
Salutación: — ponerle una frazada de silencio,
Sin que las ansiedades bostecen, sin que el invierno la erosione.
Al final yo digo que es necesario el olvido: En su ropero,
Se guardan todas las fantasmagorías del planeta.
Ahí quedan, fosa común, la salmuera torturada de los días.
Barataria, 18.VI-2009

Torne al vent-poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

2009-06-22T07:12:00.003-06:00

Río Apuzunga, El Salvador

Torne al vent
poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

Retrocede el olvido, retrocede engañada
La muerte…
RUBÉN DARÍO

I deserte el llit en despertar després del combat.
Quant un somni, un ànsia de formigues en la sang.
Divaguem en les fulles, en la corfa, en les idees:
—En el braçalet de l’aurora endevinem les aigües,
O el mar com un infant estrany a la taula.
O l’espill afonat al fons dels ulls.
A voltes retrocedeix tot davant del desfici dels gestos,
—Amate i lluernes el record,
La dansa de les llavors, el presagi,
Els focs creuats de l’ardor,
Els gravats del dolor a les llàgrimes, el proper
Costum del somni davant de tot l’efímer.
Incessant el metabolisme del dia a despit de l’abominable:
Ser estranya menja de les toves, estranya maleta
De l’inversemblant, besllum una volta; en acabant, enganyada
Vida, tapisseria de la mort, sort que nega l’ànima.
Torne al vent de les meues mateixes teranyines. A la plaga viva
Sense deixar de caminar pel vertigen del desvetlament, sense deixar
Carrers, cementeris, i certes respiracions que em dóna
La intempèrie. En els colors de la mort imagine
Els colors: fumeja el gris en la becada de les lluernes,
Arden els usos horaris de les pàgines
Quan l’alfabet llepa les banderes.
—Repte el fum de les setmanes, la vela del migdia
Amb el seu mirall, l’encens de les platges en el seu tràngol
De motel, a la timidesa que sovint convoca la angúnia.
El misteri no deixa de ser un armari patètic del temps:
Qui els vol a hores d’ara, quan els vitralls
Ens persuadeixen? Innocents o còmplices en els coloquis.
En la discòrdia de l’onatge és preferible l’oblit amb tots
Els gestos de l’engany. —És preferible oblidar per a tindre
Accés a certes fantasies, al mateix pa del riure,
A la nit absolta dels cigars, als gossos que capturen
L’udol quan crepiten els ocells de la somnolència.
Cada dia es trenca la tinta damunt del paper. —Ràfegues de llet
Irreparable la fatalitat, el no ser anyell al vent
Que passa revelant un ramat de núvols. O una travessia
Sinuosa per als ulls. De sobte em resistesc a les sabates:
Peixos de pols bracegen als corredors de les temples.
L’aroma de la mort ja ha visitat vàries voltes ma casa:
Se n’endu tot allò que pot; malgrat això li done l’esquena:
—Vindrà. Però jo seré a les branques empenyent la llum
Damunt de la terra. —Vindrà. Però jo em faré el desentés;
I, encara que és un vincle indestriable, haurà d’anar-se’n,
Obedient, cap a uns altres braços torturats.
Haurà d’anar-se’n amb la seua llengua a una altra banda; mentrestant,
Clame les campanes de la memòria, l’al·legoria
De la cordia sagnant per a restar ací en la profusió del blanc.
Baratària, 13.VI.2009

Vuelvo al viento

Retrocede el olvido, retrocede engañada
La muerte…
RUBÉN DARÍO

Y desierto el lecho al despertar tras el combate.
Cuánto un sueño, un ansia de hormigas en la sangre.
Divagamos en las hojas, en la cáscara, en las ideas:
—En el brazalete de la aurora adivinamos las aguas,
O el mar como un niño extraño en la mesa.
O el espejo hundido en la profundidad de los ojos.
A veces retrocede todo ante la desazón de los gestos,
—Amate y luciérnagas el recuerdo,
La danza de las semillas, el presagio,
Los fuegos cruzados del ardor,
Los grabados del dolor en las lágrimas, la cercana
Costumbre del sueño frente a todo lo efímero.
Incesante el metabolismo del día pese a lo abominable:
Ser extraña comida de los adobes, extraña maleta
De lo inverosímil, destello una vez; luego, engañada
Vida, tapicería de la muerte, suerte que niega el alma.
Vuelvo al viento de mis propias telarañas. A la llaga viva
Sin dejar de caminar por el vértigo del desvelo, sin dejar
Calles, cementerios, y ciertas respiraciones que me da
La intemperie. En los colores de la muerte imagino
Los colores: humea el gris en el entresueño de las luciérnagas,
Arden los usos horarios de las páginas
Cuando el alfabeto lame las banderas.
—reto al humo de las semanas, a la vela del mediodía
Con su espejismo, al incienso de las playas en su trance
De motel, a la timidez que a menudo convoca a la angustia.
El misterio no deja de ser un armario patético del tiempo:
¿Quién los quiere hoy en día, cuando los vitrales
Nos persuaden? Inocentes o cómplices en los coloquios.
En la discordia del oleaje es preferible el olvido con todos
Los gestos del engaño. —Es preferible olvidar para tener
Acceso a ciertas fantasías, al mismo pan de la risa,
A la noche absuelta de los cigarros, a los perros que apresan
El aullido cuando crepitan los pájaros de la somnolencia.
Cada día se rompe la tinta sobre el papel. —Ráfagas de leche
Irreparable la fatalidad, el no ser cordero en el viento
Que pasa revelando un rebaño de nubes. O una travesía
Sinuosa para los ojos. De repente me resisto a los zapatos:
Peces de polvo bracean en los corredores de las sienes.
El aroma de la muerte ya ha visitado varias veces mi casa:
Se lleva cuanto puede; pese a ello le doy las espaldas:
—Vendrá. Pero yo estaré en las ramas empujando la luz
Sobre la tierra. —Vendrá. Pero yo me haré el desentendido;
Y aunque es un vínculo insoslayable, tendrá que irse,
Obediente, hacia otro brazos torturados.
Tendrá que irse con su lengua a otro lado; mientras tanto,
Clamo a las campanas de la memoria, a la alegoría
De la cuajatinta para estar aquí en la profusión del blanco.
Barataria, 13.VI.2009

De vent i afanys-poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

2009-06-17T05:13:00.004-06:00

Interior con libros

De vent i afanys
poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

De vent i afanys la llum, l’ombra de les ulleres,
Les tenalles del fang constant, els huracans
Grocs penjant damunt de pètals de mel.
D’on els violins trauen espants sanglotants,
Escates soltes mentre que els gats trenquen els teulats?
Galopen secs els cavalls del torrent, abandonades
Boques de les banderes, putrefacte l’oblit,
Però la maldat ací, sense ser any bisext: —toca sentir-la
Per a veure els gossos del rovell amb les seues coses.
De sobte el fred es penja com un esquirol.
Els ocells, grisos, vessen la seua mateixa dissipació.
Allò ferest en zel com una casa de vísceres.
Bolles d’un món que s’embolica amb el somriure.
Dessagnen les roques quan aguaiten les sabates:
—el miracle és que el dia no quede escorxat,
I que l’arc del cel òbriga les finestres sense oix.
Les estrelles somriuen com un infant en el seu somni, i per bé que
El seu gest siga innocent, al voltant, hi ha obsessions contràries.
Entre vents i afanys compartits, hi ha jardins
Trencats al crani, núvols damunt de catacumbes,
Esquelets on els arbres no fan ombra, batecs
Al coll, fils inclements, sense vocació de llentiscles.
Cada minut es fa una eternitat innecesària:
El més lleu bri als sentits manca d’innocència:
El riure esdevé set o escuma, cendra, estafa.
Riure és mullar els ports amb saliva, amollar jardins,
Calar llumins a l’atlas de certes imatges.
Riure entre vents i afanys és donar a les pàgines del calendari,
Certa llum, sense misteri respirable. És amollar l’alé
A l’ànima, encara que açò signifique despullar certes afeccions.
Els periòdics han perdut totes les paraules inèdites.
L’esquizofrènia és un dissabte sense refugi, anterior
A qualsevol èxtasi que la memòria haja deixat a banda.
En la boirina la fullaraca té la flaire dels fèretres:
—cada fulla esbargeix somnolències, i certes lluernes
Fallides. Els xiprers venten orgasmes intrèpids,
Com aqueixos fantasiosos viatges als prostíbuls on
La fantasia només és una prolongació de la nit.
Als tratges de cada viatge, les teranyines en la cara:
—els algorismes tràgics, l’herència històrica sense pudor.
Ací tot té el seu preu. L’anarquisme hauria de tindre
Sinònims imperatius, confiables a la set.
En cada afany ingenus mocadors com dics al pàlpit.
El destí ha acumulat certes ironies, bugies, i túniques.
I quan les teranyines fan un bosc de randes,
L’altre dia s’endreda al suburbi dels porus:
A cada foc desplegat dels sentits, el món tremola
Feroçment en la seua mateixa fossa, aqueixa fossa d’argila
On s’afonen les mans fins a trencar les venes.
Baratària, 12.VI.2009

De viento y afanes

De viento y afanes la luz, la sombra de las ojeras,
Las tenazas del fango constante, los huracanes
Amarillos colgando sobre pétalos de miel.
¿De dónde los violines sacan espantos sollozantes,
Escamas sueltas mientras los gatos rompen los tejados?
Galopan secos los caballos del torrente, abandonadas
Bocas de las banderas, putrefacto el olvido,
Pero la maldad ahí, sin ser año bisiesto: —hay que sentirla
Para ver los perros de la herrumbre haciendo lo suyo.
De repente el frío se cuelga como una ardilla.
Los pájaros, grises, derraman su propio desenfreno.
Lo torvo en celo como una casa de vísceras.
Canicas de un mundo que se enreda con la sonrisa.
Desangran las rocas cuando acechan los zapatos:
—el milagro es que el día no quede desollado,
Y que el arco iris abra las ventanas sin náuseas.
Las estrellas sonríen como un niño en su sueño, y aunque
Su gesto sea inocente, alrededor, hay obsesiones contrarias.
Entre vientos y afanes compartidos, existen jardines
Rotos en el cráneo, nubes sobre catacumbas,
Esqueletos donde los árboles no dan sombra, pálpitos
Al cuello, hilos inclementes, sin vocación de almácigos.
Cada minuto se vuelve una eternidad innecesaria:
La más leve brizna en los sentidos carece de inocencia:
La risa se hace sed o espuma, ceniza, estafa.
Reir es mojar los puertos con saliva, soltar jardines,
Encender fósforos en el atlas de ciertas imágenes.
Reir entre vientos y afanes es darle a las páginas del calendario,
Cierta luz, sin misterio respirable. Es soltarle el aliento
Al alma, aunque ello signifique desnudar ciertas aficiones.
Los periódicos han perdido todas las palabras inéditas.
La esquizofrenia es un sábado sin refugio, anterior
A cualquier éxtasis que la memoria haya soslayado.
En la neblina la hojarasca tiene fragancia a féretros:
—cada hoja desprende somnolencias, y ciertas luciérnagas
Fallidas. Los cipreses avientan orgasmos intrépidos,
Como esos fantasiosos viajes a los prostíbulos donde
La fantasía sólo es una prolongación de la noche.
En los trajes de cada viaje, las telarañas en la cara:
—los algoritmos trágicos, la herencia histórica sin pudor.
Aquí todo tiene su precio. El anarquismo debería tener
Sinónimos imperativos, confiables a la sed.
En cada afán ingenuos pañuelos como diques al pálpito.
El destino ha acumulado ciertas ironías, bujías, y túnicas.
Y cuando las arañas hacen un bosque de encajes,
El otro día se enreda en el suburbio de los poros:
A cada fuego desplegado de los sentidos, el mundo tiembla
Ferozmente en su propia fosa, esa fosa de arcilla
Donde se hunden las manos hasta romper las venas.
Barataria, 12.VI.2009

Trencaclosques- poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

2009-06-14T06:55:00.003-06:00

André Cruchaga

Trencaclosques
poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

Entre els peus i els ocells res no culmina, ni la por
A tanta porta penjada a la bijuteria dels carrers.
A estones hi ha rellotges pòstums en el viatge, midonades
Cames com pins, culleres sense callar miquetes,
Espills a boca de canó a l’algeps de les pissarres,
A voltes sacrificis els estenuts dels quals encauen
El memorable sargir la gramàtica a la gola.
El plom dels matins mai no fingeix treves, mai
No deixa de ser orgasme al palpebreig del firmament.
L’ànima no minva com el mar al seu món de sal:
Prodigi de la llum palpitant dels finestrals,
Llibre on el temps juga a l’equilibri de les gavines.
A la dansa de les frontisses, a les agulles de cap,
Al sorollet de la respiració, —perceptibles en la penombra.
Quins trenquen l’alba en la lucidesa de les planicies?
Quins beuen l’embolic de les ombres en la penombra?
Qui reprimeix la muralla dels jardins o la inclinació
Final del suau tacte dels violins?
En cada llàgrima congregada hi ha dies, vesprades, nits,
Presència d’un joc sense colors, àvids anys a la pell.
Fins quan el granit en la seua pietat silenciosa?
—Somiqueig acumulat a les quartilles del fred.
L’amuntegament de les estrelles sembla innocent: però ací,
La seua probable porcellana no deixa ser una elegia interrompuda,
En les bombolles del sabó, als corredors de l’escuma.
Cap al dia hi ha necessitat d’eixir amb armadura:
I paset a passet caminar junt a les violes i els abrulls.
No se sap què continua enllà dels ulls, i aqueixa
quotidiana naturalitat dels veïns, i aqueixa llum que de seguida
Esvaneix cada moment per a convertir-se en postrera.
Tot passa entre una branca d’ombres: ombres de llum,
O senzillment ombres en el berenar de la crispació
Humana. Tot resta tanmateix, al somni, encara que
Aquest no desvetle del tot l’estrany paraigües
De la intempèrie, el llenguatge imprevisible del vent.
Temptejar es torna un arriscat periple per al patíbul.
I, tanmateix, en cada nit perdem hores. I, tanmateix,
A cada hora la nit assassina vestidures i innocència.
Entre ser i no ser el llenguatge incert de l’home: el dol
De la flama, el plany rebentat de la pluja…
A l’esquena la solapa del nostre segle, velles cendres
En un joc de paroxisme, tenalles d’enrunes, el paisatge
De la sort que no dóna bons caps de setmana,
Esgotats espills sense àngels, bigots fets fonells,
Per a no desfer-se al vinagre de l’horitzó.
Als carrers sempre igual: inconscients identitats
Del vernís, lluernes rajant als porus,
Llandes sordes de coca-cola com els convents. Passem
Del misteri al lucre, esquerps aprenents dels ocells,
Passem i els grisos ens furten tot migdia…
Baratària, 05.VI.2009

Rompecabezas

Entre los pies y los pájaros nada culmina, ni el miedo
A tanta puerta colgada en la bisutería de las calles.
A ratos hay relojes póstumos en el viaje, almidonadas
Piernas como pinos, cucharas sin callar migajas,
Espejos a quemarropa en el yeso de las pizarras,
A veces sacrificios cuyos estornudos agazapan
El memorable zurcir la gramática en la garganta.
El plomo de las mañanas jamás finge treguas, jamás
Deja de ser orgasmo en el parpadear del firmamento.
El alma no mengua como el mar en su mundo de sal:
Prodigio de la luz palpitante de los ventanales,
Libro donde el tiempo juega al equilibrio de las gaviotas.
A la danza de los goznes, a los alfileres, al pequeño
Ruido de la respiración, —perceptibles en la penumbra.
¿Quiénes amanecen en la lucidez de las planicies?
¿Quiénes beben el bulto de las sombras en la penumbra?
¿Quién reprime la muralla de los jardines o la inclinación
Final del suave tacto de los violines?
En cada lágrima congregada hay días, tardes, noches,
Presencia de un juego sin colores, ávidos años en la piel.
¿Hasta cuándo el granito en su piedad silenciosa?
—Entresueño acumulado en las cuartillas del frío.
El agolpamiento de las estrellas parece inocente: pero aquí,
Su probable porcelana no deja ser una elegía interrumpida,
En las burbujas del jabón, en los pasillos de la espuma.
Hacia el día hay necesidad de salir con armadura:
Y en sigilo caminar junto a los alelíes y los abrojos.
Uno no sabe qué continúa más allá de los ojos, y esa
Cotidiana naturalidad de los vecinos, y esa luz que en seguida
Desvanece cada momento para convertirse en postrera.
Todo pasa entre una rama de sombras: sombras de luz,
O simplemente sombras en la merienda de la crispación
Humana. Todo queda, sin embargo, en el sueño, aunque
Éste no desvele por completo el extraño paraguas
De la intemperie, el lenguaje imprevisible del viento.
Tantear se vuelve un arriesgado periplo para el patíbulo.
Y sin embargo en cada noche perdemos horas. Y sin embargo
En cada hora la noche asesina vestiduras e inocencia.
Entre ser y no ser el lenguaje incierto del hombre: el duelo
De la llama, el quejido reventado de la lluvia…
A la espalda la solapa de nuestro siglo, viejas cenizas
En un juego de paroxismo, tenazas de escombros, el paisaje
De la suerte que no da buenos fines de semana,
Agotados espejos sin ángeles, bigotes hechos témpanos,
Para no deshacerse en el vinagre del horizonte.
En las calles siempre lo mismo: inconscientes identidades
Del barniz, luciérnagas chorreando en los poros,
Latas sordas de coca-cola como los conventos. Pasamos
Del misterio al lucro, huraños aprendices de los pájaros,
Pasamos y los grises nos roban todo mediodía…
Barataria, 05.VI.2009

Fanal de la demència- poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

2009-06-12T21:13:00.004-06:00

Jardín Botánico la Laguna, El Salvador

Fanal de la demència
poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

Una brisa dibuixa campánules, carrers, ferrocarrils.
Camine quedant-me, ací, en cada record —Camins, records!
Al fons aqueixa creu del foc que em persegueix sempre:
La mirada en la sempreviva de l’escuma del mar; els vaixells
Que sempre parteixen i venen: Mai no es queden. Mai, tot i que
El calor dels molls els prodigue. Al voltant de les temples,
La sal clivella els llampecs de les mirades, la galta dibuixada
Dels somnis, els secrets inútils que s’han tornat granit.
Corbat el rellotge del pols, fons redó del buit, errada
Memòria sostinguda a les meues mans, peixos fugissers damunt de la sang.
Al crit despietat de la llengua, llunes d’estranys
Ocells, formigues cegues com colp de martells, ullals
Hirsuts a l’ala. —Fonda és la vida fins al coll!
He anat i vingut sense atrevir-me als braços: carn destruïnt-se
En silenci, pulmó de pedra en la foscor del dia:
Terra on la destrucció és permanent i la soledat cova.
La soledat tornà hermètica la soledat de la fullaraca, els porus
De cada riu a les palpebres, la súplica visible i transparent.
El minut resulta una eternitat a la meua boca. No hi ha claus,
Ni verds, ni riures a la llengua —tan sols és dolor líquid del destí
Que s’alça com montícle de cases buides. La destral
Furiosa de la llum tanca els meu ulls, trenca els cartílags,
Sagna el beuratge dels rellotges, es fon a la cendra el quadern
De l’alé, cremen els inodors de les audiències:
Així m’òbric al somni a través de les finestres, així el meu cos
Als pals torts dels carrers, davant de la respiració
De les entranyes, amb els seus inservibles telegrames. Ara astora
Tota innocència. Dins de la foguera el cavall del coixí,
Tropells alçats en ecos, disfresses disposades a la introspecció
De l’asfíxia, ulls sense assaciar-se en la foscor dels fesols.
L’arna desarma els robers sense afaits, l’insomni
Dels conclaves manca de càbales: la llengua prova la seua història
De vegetals, el riure apinyat l’il·lusionisme amb mostassa.
Des de sempre la saliva sense calaixos, —aquesta secor feligrés
De la boirina, aquest laberint meu sense gratacels, aquest respirar
Menjant besavis: inclemència, potser, al meu llit de paüra
I insurrecte. Sempre així al fil de l’amor. Sempre així, la sotsobra
De la sang, la negació de les sabates, la ullera de les tisores.
L’únic la teranyina del zodíac, pergamins de demència;
L’únic la llàgrima al mirall dels cartipassos,
Els retrats crucials de les gavines, el perill del vòmit davant dels
rebutjalls, els insecticides per a esborrar les empremtes de les mosques.
Sempre així entre les exèquies dels fanals,
El brufol compartint l’ull de la nit amb els instants
Animats de les fulles, respirant en la nuesa mastegada
Del desvetlament, —xuplamel del desencert, plural fantasia
Dels armaris en cada hora presa com bufa a les parets.
Entre la lucidesa que em devora a glops, hi ha arrels de tinta
Consumida, espills dibuixats, —irrepetibles llits,
I subtils jocs d’espines i segles com un trencaclosques
Als somnis, com una set a l’assalt dels llençols…
Baratària, 03.VI.2009

Farol de la demencia

Una brisa dibuja campánulas, calles, ferrocarriles.
Camino quedándome, ahí, en cada recuerdo —¡Caminos, recuerdos!
Al fondo esa cruz del fuego que me persigue siempre:
La mirada en el siempreviva de la espuma del mar; los barcos
Que siempre parten y vienen: nunca se quedan. Nunca, aunque
El calor de los muelles los prodigue. Alrededor de las sienes,
La sal agrieta los relámpagos de las miradas, la mejilla dibujada
De los sueños, los secretos inútiles que se han vuelto granito.
Curvado el reloj del pulso, fondo redondo del vacío, errada
Memoria sostenida en mis manos, peces huidizos sobre la sangre.
En el grito despiadado de la lengua, lunas de extraños
Pájaros, hormigas ciegas como golpe de martillos, colmillos
Hirsutos en el ala. —¡Honda es la vida hasta el cuello!
He ido y venido sin atreverme a los brazos: carne destruyéndose
En silencio, pulmón de piedra en la oscuridad del día:
Tierra donde la destrucción es permanente y la soledad cueva.
La soledad volvió hermética la soledad de la hojarasca, los poros
De cada río en los párpados, la súplica visible y transparente.
El minuto resulta una eternidad en mi boca. No hay llaves,
Ni verdes, ni risas en la lengua —sólo es dolor líquido del destino
Que se alza como montículo de casas vacías. El hacha
Furiosa de la luz cierra mis ojos, rompe los cartílagos,
Sangra el brebaje de los relojes, se funde en la ceniza el cuaderno
Del aliento, arden los inodoros de las audiencias:
Así me abro al sueño a través de las ventanas, así mi cuerpo
En los postes tuertos de las calles, frente a la respiración
De las entrañas, con sus inservibles telegramas. Ahora asusta
Toda inocencia. Dentro de la hoguera el caballo de la almohada,
Tropeles alzados en ecos, disfraces dispuestos a la introspección
De la asfixia, ojos sin saciarse en la oscuridad de los frijoles.
La polilla desarma los roperos sin afeites, el insomnio
De los cónclaves carece de cábalas: la lengua prueba su historia
De vegetales, la risa apiñada el ilusionismo con mostaza.
Desde siempre la saliva sin gavetas, —esta sequedad feligrés
De la neblina, este laberinto mío sin rascacielos, este respirar
Comiendo bisabuelos: inclemencia, acaso, en mi lecho de pavor
E insurrecto. Siempre así al filo del amor. Siempre así, el vilo
De la sangre, la negación de los zapatos, la ojera de las tijeras.
Lo único la telaraña del zodíaco, pergaminos de demencia;
Lo único la lágrima en el espejismo de los cartapacios,
Los retratos cruciales de las gaviotas, el peligro del vómito frente
A los desechos, los insecticidas para borrar las huellas de las moscas.
Siempre así entre las exequias de los faroles,
El búho compartiendo el ojo de la noche con los instantes
Animados de las hojas, respirando en la desnudez masticada
Del desvelo, —chupamiel del desatino, plural fantasía
De los armarios en cada hora prendida como vejiga en las paredes.
Entre la lucidez que me devora a sorbos, hay raíces de tinta
Consumida, espejos dibujados, —irrepetibles camas,
Y sutiles juegos de espinas y siglos como un rompecabezas
En los sueños, como una sed al asalto de las sábanas…
Barataria, 03.VI.2009

Transparència del dubte- poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

2009-06-06T11:51:00.004-06:00

Jardín Botánico La laguna, El Salvador

Transparència del dubte
poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

Tota trasparència dibuixa sospites. Així ho testimonia
A hores d’ara el temps. La boira és sòrdida als braços.
El dubte és un besllum amb amb sabor a vells paisatges.
A moltes persones els agrada callar davant de la llum:
—pateixen quan veuen l’altura del guarumo; la ruda
De tota absència els enfosqueix. Les bones paraules
També es tornen sospitoses: les ombres sovintegen
Als vitralls —la llet sense treva del dubte.
Tota veritat i virtut comencen a ser sospitoses, quan
Ben pocs les perpetuen a la taula, i les seues domèstiques
Mans bateguen als forcots per a ben pocs dies.
Segles de pluja cremen a l’armari de paret de la cuina; lustres
De mantega mosseguen les pàgines del bon costum:
El foc és necessari en la consciència del pa —tots
Els dies hi ha algú que tanca les portes amb màxima
Seguritat per a no veure els fòsfors del dia, així evita veure
Els nius de la diafanitat: la vívida llum que no envelleix.
Tota transparència es fa sospitosa entre tantes
Caretes —i malgrat que la cautela és obra subirana,
Hi ha qui no l’abelleix en veure-la quasi impossible. Hi ha qui
Lliura batalles de ficció o fa del gingebre gosats refilets
Per a tornar-se immune. —Allò fatal és que ningú no es fia del seu refilet.
Perquè són tantes les fosques consciències: solitaris enderrocs
Del sistema, brúixoles amb imans tirats a la sort.
La llei entre agònics còdols perd la seua mateixa càbala.
En els sistemes vegetatius, la veritat està clausurada:
—la ruïna s’alça i enverina com somnis en l’alé.
Hui, tota transparència és escuma intransitiva, —ningú no
La consagra, sinó que la crivella ungida d’ultratge.
I encara que és una aventura en el forrellat de la rosada, potser risc,
Ací està impregnada d’heroïcitat. Ací està, sovint,
Com una caricatura. Sempre ha segut salvable la seua captivitat:
—però clar, la misèria explica la sòrdida indigència
I el cofre de pànic on ens ha ficat l’albir.
Res no pertorba més en la boca de les audiències —no les mosques,
Sinó un calendari d’honradesa penjat al pit. Encara que
Ella parega sospitosa, encara que ella no s’escole com riu.
En aquest món la mentida és part de la respiració: flueix
Perquè està instal·lada als tímpans; mamella assumida
Per la consciència, encara que se sàpia que tard o d’hora
S’enruna i cau en fosca ruïna. —Mentrestant, mossega
La pell; ha conquistat ànimes i furga en la carn.
Viure és enderrocar aqueixos estranys vicis: ser aprenent conscient
Del gual desoït, —ser dic, arquer de cavalls que derriben
Aqueix argent viu de empenyes ocultes.
La transparència dol quan desqualla el sentiment: hi ha
Pocs que la suporten, perquè és un ofici de pedrapiquer.
Perquè està ací, i pertorba el somni, el bon somni del respir.
La transparència crema, —mai no fou transitori vertigen,
Sinó l’evidència que la il·lusió pot ser tangible i transferible.
Baratària, 31.V.2009

Transparencia de la duda

Toda trasparencia dibuja sospechas. Así lo testifica
Hoy en día el tiempo. La niebla es sórdida en los brazos.
La duda es un destello con sabor a viejos paisajes.
A muchas personas les gusta callar frente a la luz:
—sufren cuando ven la altura del guarumo; la ruda
De toda ausencia los vuelve oscuros. Las buenas palabras
También se tornan sospechosas: las sombras abundan
En los vitrales —la leche sin tregua de la duda.
Toda verdad y virtud empiezan a ser sospechosas, cuando
Muy pocos las perpetúan en la mesa, y sus domésticas
Manos laten en los horcones para muy pocos días.
Siglos de lluvia arden en la alacena de la cocina; lustros
De manteca muerden las páginas de la buena costumbre:
La lumbre es necesaria en la conciencia del pan —todos
Los días hay alguien que cierra las puertas con máxima
Seguridad para no ver los fósforos del día, así evita ver
Los nidos de la diafanidad: la vívida luz que no envejece.
Toda transparencia se vuelve sospechosa entre tantas
Máscaras —y pese a que la cautela es obra soberana,
Hay quien no la apetece por verla casi imposible. Hay quien
Libra batallas de ficción o hace del jengibre osados trinos
Para volverse inmune. —Lo fatal es que nadie fía de su tino.
Porque son tantas las oscuras conciencias: íngrimos escombros
Del sistema, brújulas con imanes echados a la suerte.
La ley entre agónicos guijarros pierde su propia cábala.
En los sistemas vegetativos, la verdad está clausurada:
—la ruina se yergue y empoza como sueños en el aliento.
Hoy, toda transparencia es espuma intransitiva, —nadie
La consagra, sino que la acribilla ungida de ultraje.
Y aunque es una aventura en el cerrojo del rocío, riesgo quizá,
Está ahí impregnada de heroísmo. Está aquí, a menudo,
Como una caricatura. Siempre ha sido salvable su cautiverio:
—pero claro, la miseria explica la sórdida indigencia
Y el cofre de pánico donde nos ha metido el albedrío.
Nada perturba más en la boca de las audiencias —no las moscas,
Sino un calendario de honradez colgado en el pecho. Aunque
Ella parezca sospechosa, aunque ella no fluya como río.
En este mundo la mentira es parte de la respiración: fluye
Porque está instalada en los tímpanos; ubre asumida
Por la conciencia, aunque uno sepa que tarde o temprano
Se derriba y cae en oscura ruina. —Mientras tanto, muerde
La piel; ha conquistado almas y hurga en la carne.
Vivir es derribar esos extraños vicios: ser aprendiz consciente
Del vado desoído, —ser digo, arquero de caballos que derriben
Ese azogue de empeines ocultos.
La transparencia duele cuado descuaja el sentimiento: pocos
Hay que la soportan, porque es un oficio de picapedrero.
Porque está ahí, y perturba el sueño, el buen sueño del respiro.
La transparencia quema, —jamás fue transitorio vértigo,
Sino la evidencia que la ilusión puede ser tangible y transferible.
Barataria, 31.V.2009

Paradoxes de l’eco- poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

2009-06-03T04:35:00.005-06:00

André Cruchaga, Jardín Botánico La Laguna, El Salvador

Paradoxes de l’eco
poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

…como un pensamiento que regresa de ser un pensamiento

se despega una nada tras otra…
EMILIO ADOLFO WESTPHALEN

El fum crema en cada paraula que escric. Absorta
La memòria, cluca els ulls a la mateixa ombra que sóc,
A intervals els paraigües es mouen a l’inrevés,
—El somni no és innocent, té llum i secretes vetes
De lluernes; davall dels contorns de la follia hi ha esperons
D’oblidats ossos, veus desvetlades en la secreció
Dels mocadors: —mans que no són a l’odre dels pensaments.
El somni i la memòria esborren tot allò que he aprés:
Sóc aprenent de rius, i d’abismes sense cansament i dels trafecs
De les imatges a les meues nines…
Sempre volguí construir braços i rails: trens d’ardorosa
nuesa, i mamprendre un diàleg amb la set, —unir bocins
D’alegría, llevar les ulleres a l’arc del cel, veure’m a l’imant
De la claror amb apetit de certesa.
Les criptes, tanmateix, tremolen en les comissures de la meua boca.
En l’atri dels espills no hi ha soterranis, ni mitjanit.
Els ocells de les meues venes em picotegen les roges teranyines:
El fum del subconscient cau de picada en la brasa dels arrels
—Ulls calcinats per l’aleteig dels pènduls…
Ulls cecs aquest bes de la nit a les palpebres.
Ulls afonats en l’esbufec del raig i el reuma apocalíptic.
Des que em foren donades les vàlvules de la memòria,
La creu se’m convertí en una delícia irreverent: volcànica
Ara del somni, disfressats segles d’escuma, sòrdida llum
Dels botxins: urgència, —potser—, desafiant de sopors.
La memòria és prolixa quan la sacsa el pòl·len de la nostàlgia:
I, tanmateix, la ironia fa d’espelmes: mossega el velam
Dels caramells, cohabiten ací els ritmes de les criptes.
No sé si en la porositat de la set, el sucre es pot llançar
D’una escopinada, si l’asfíxia es part de la nissaga dels llumins,
Si l’edat és la floridura dels apetits, si les portes tenen
Evidència genèsica o són, el destí fiable dels somnis.
(Mai no se sap quan el melic és el nostre univers), —dic,
Després d’haver navegat en la seua brasa blava, en la seua bombolla
De món, o en la seua forma d’assaonat perfum.
En cada lluerna un bosc s’encén —cava la veu
En la nit com un rusc de turistes que busquen a entropessons
L’invisible. El vertigen és possible, ací on ens aplega
La llengua de la sang amb tots els seus mars embolicats de proclames.
I encara que no es pot viure en el capvespre de l’ànsia, crits,
Caos, no hi ha cap altre peu que els records: aqueixos que ocupen
La desmesura de l’humà, el fons de les hipòtesis,
O aqueixa forma gutural de llevar la clau a les guitarres, —paradoxa
Certa que ens mostra la infatigable fantasia…
Per això de quan en quan m’asseiesc a jugar amb la paràbola
Del camell, i en realitat no hi ha res estrany en aqueix abeurador
D’agulles de cap, llevat de la fatiga o la perícia, llevat d’un cresol
Sense querosé, una nit amb cadàvers i sense finestres…
Llevat del planeta sense ulls, ancorat en les panses de les mosques.

Paradojas del eco

…como un pensamiento que regresa de ser un pensamiento

se despega una nada tras otra…
EMILIO ADOLFO WESTPHALEN

El humo arde en cada palabra que escribo. Absorta
La memoria, guiña la propia sombra que soy,
A intervalos los paraguas se mueven al revés,
—El sueño no es inocente, tiene luz y secretas vetas
De luciérnagas; bajo los contornos de la locura hay espuelas
De olvidados huesos, voces desveladas en la secreción
De los pañuelos: —manos que no son en el odre de los pensamientos.
El sueño y la memoria borran cuanto he aprendido:
Soy aprendiz de ríos, y de abismos sin cansancio y de los trajines
De las imágenes en mis pupilas…
Siempre quise construir brazos y rieles: trenes de ardorosa
Desnudez, y entablar un diálogo con la sed, —unir pedazos
De alegría, quitarle las ojeras al arco iris, verme en el imán
De la claridad con apetito de certeza.
Las criptas, sin embargo, tiemblan en las comisuras de mi boca.
En el atrio de los espejos no hay sótanos, ni medianoche.
Los pájaros de mis venas picotean mis rojas telarañas:
El humo del subconsciente cae de picada en el ascua de las raíces
—Ojos calcinados por el aleteo de los péndulos…
Ojos ciegos este beso de la noche en los párpados.
Ojos hundidos en el resuello del rayo y la reuma apocalíptica.
Desde que me fueron dadas las válvulas de la memoria,
La cruz se convirtió en mí en una delicia irreverente: volcánico
Altar del sueño, disfrazados siglos de espuma, sórdida luz
De los verdugos: urgencia, —acaso—, desafiante de sopores.
La memoria es prolija cuando la sacude el polen de la nostalgia:
Y sin embargo, la ironía hace de cirios: muerde el velamen
De los carámbanos, cohabitan ahí los ritmos de las criptas.
No sé si en la porosidad de la sed, el azúcar se puede lanzar
De un escupitajo, si la asfixia es parte de la estirpe de los fósforos,
Si la edad es el moho de los apetitos, si las puertas tienen
Evidencia genésica o son, el destino fiable de los sueños.
(Uno nunca sabe cuando el ombligo es nuestro universo), —digo,
Después de haber navegado en su brasa azul, en su burbuja
De mundo, o en su forma de sazonado sahumerio.
En cada luciérnaga un bosque se enciende —cava la voz
En la noche como una colmena de turistas que buscan a traspiés
Lo invisible. El vértigo es posible, ahí donde nos alcanza
La lengua de la sangre con todos sus mares enredados de proclamas.
Y aunque no se puede vivir en el atardecer del ansia, gritos,
Caos, no hay otros pies que los recuerdos: esos que ocupan
La desmesura de lo humano, el fondo de las hipótesis,
O esa forma gutural de quitarle llave a las guitarras, —paradoja
Cierta que nos muestra la infatigable fantasía…
Por eso de vez en cuando me siento a jugar con la parábola
Del camello, y en realidad no hay nada extraño en ese abrevadero
De alfileres, salvo la fatiga o la pericia, salvo un candil
Sin kerosene, una noche con cadáveres y sin ventanas…
Salvo el planeta sin ojos, anclado en las pasas de las moscas.
Barataria, 30.V.2009

Matèria inversa- poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

2009-06-01T05:28:00.003-06:00

Jardín Botánico La Laguna, El Salvador

Matèria inversa
poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

En la filosofia del temps les flors sovint s’inventen.
La llengua de l’asfalt es perd als tuguris del dia.
Enmig de les esquerdes, el tropell de les ansietats.
El somni premut a les lluernes de la fullaraca.
Després de tants anys ha canviat el mimetisme;
I encara que semble una il·lusió de pluja damunt de vitralls,
Els somnis tenen aparença —almenys— d’un nou
Escenari on es deixen veure balcons i no soterranis.
La veu estesa damunt de llargues hores d’espases,
Les venes amb la seua selva d’arrels fosques, —murmuris
En el record d’armaris de paret i robers, de cavalls
Sense galop trotant en el silenci, món d’opacs
Arlequins. Rajoles per jardins, nits sense setmanes.
Álbums sense ulls a l’espill de l’encens, sal en la ràfega
Del foc—insòlites llavors d’un ací sense braços.
La pluja a penes renta el teulat de les begònies,
Ni el jardí botànic de les transpiracions…
El bulliment dels porus goteja trapezis de rovell,
Subsòls de sabates, pedres on el món viu.
Llostreja en el colp de bec de nits heredades,
Agües cremades per l’escata dels peixos, rellotges
Amb traïdors papers, pastors apareguts després de la ràfega:
—de quan en volta, amulets, atribolades flaçades de l’ego.
Ningú no cregué que faria espills de les llàgrimes,
Impecables informes de prudència, marcs de llapisseres
Amb gargols obssessius, ecos subsidiaris de la saliva.
Així ha passat més de cent anys l’enruna de la història:
Els tímids atrafegaments de les portes, el rostre
Dels grills amb soroll nauseabund, amb la seua sequera
Moribunda dins del paisatge dolgut de la gola.
Existeix ací la infantesa sense artificis de saliva?
Les parets sense la corcada cara dels adobs?
Els muscles per a carregar l’espessor de Déu amb cistelles
Pintades d’anells? La llum ha segut residu de pluja,
Durant sobiranies qüestionables…
Per això sempre necessití una llanterna d’ocells, quaderns
Sense graffiti, espardenyes on no responga la boirina.
—Clar que aquest és un altre idioma amb menys badalls
Que els periòdics, residus lògics de l’ofec…
Quasi sortírem del pedregós assot de les escopetes: la llunyania
Sovint ens mostra el seu cràter esquerp, però després,
La tenim desperta a les nines. Aqueix forn de la sotsobra,
Estranya substància fosa a la sang, —cel de la disfressa,
Desvestit després, pels rossinyols de l’instint…
Quasi sortírem embalsamats de les violes de la nit.
En las cambres del seny, els coixins recuperen
La transparència o només aqueix joc dels símbols, o només
Les paraules amb ascensors de cendra
O només de bell nou el somni sense arribar a la transparència,
O només aqueixa doctrina armada d’ansietats…
Baratària, 30.V.2009

Materia inversa

En la filosofía del tiempo las flores se inventan a menudo.
La lengua del asfalto se pierde en los tugurios del día.
Entre las rendijas, el tropel de las ansiedades.
El sueño apretado en los tragaluces de la hojarasca.
Después de tantos años ha cambiado el mimetismo;
Y aunque parezca un ilusión de lluvia sobre vitrales,
Los sueños tienen apariencia —al menos— de un nuevo
Escenario donde se dejan ver balcones y no sótanos.
La voz tendida sobre largas horas de espadas,
Las venas con su selva de raíces oscuras, —murmullos
En el recuerdo de alacenas y roperos, de caballos
Sin galope trotando en el silencio, mundo de opacos
Arlequines. Baldosas por jardines, noches sin semanas.
Álbumes sin ojos en el espejo del incienso, sal en la ráfaga
Del fuego—insólitas semillas de un aquí sin brazos.
La lluvia apenas lava el tejado de las begonias,
Ni el jardín botánico de las transpiraciones…
El hervor de los poros gotea trapecios de herrumbre,
Subsuelos de zapatos, piedras donde el mundo vive.
Amanece en el picotazo de noches heredadas,
Aguas quemadas por la escama de los peces, relojes
Con alevosos papeles, pastores aparecidos tras la ráfaga:
—de vez en cuando, amuletos, atribuladas cobijas del ego.
Nadie creyó que haría espejos de las lágrimas,
Impecables informes de prudencia, cercos de lápices
Con garabatos obsesivos, ecos subsidiarios de la saliva.
Así ha pasado más de cien años el escombro de la historia:
Los tímidos ajetreos de las puertas, el rostro
De los grillos con ruido nauseabundo, con su sequedad
Moribunda dentro del paisaje dolorido de la garganta.
¿Existe aquí la infancia sin artificios de saliva?
¿Las paredes sin la corroída cara de los adobes?
¿Los hombros para cargar la espesura de Dios con tombillas
Pintadas de sortijas? La luz ha sido residuo de lluvia,
Durante soberanías cuestionables…
Por eso siempre necesité una linterna de pájaros, cuadernos
Sin graffiti, albercas donde no responda la neblina.
—Claro que este es otro idioma con menos bostezos
Que los periódicos, residuos lógicos del ahogo…
Casi salimos del pedregoso azote de las escopetas: la lejanía
A menudo nos muestra su cráter huraño, pero luego,
La tenemos despierta en las pupilas. Ese horno del vilo,
Extraña sustancia derretida en la sangre, —cielo del disfraz,
Desvestido luego, por las ganzúas del instinto…
Casi salimos embalsamados de los alelíes de la noche.
En las habitaciones de la lucidez, las almohadas recuperan
La transparencia o sólo ese juego de los símbolos, o sólo
Las palabras con ascensores de ceniza
O sólo de nuevo el sueño sin llegar a la transparencia,
O sólo esa doctrina armada de ansiedades…
Barataria, 30.V.2009

Els dies invisibles-poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

2009-05-29T18:13:00.003-06:00

Jardín Botánico La Laguna, El Salvador

Els dies invisibles
poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

A la roba de la molsa els dies invisibles, estranys baguls
Amb follets, brosses que recorden les ombres…
La por dels habitants que gemequen,
Els rostres de la ciutat, humits…
Els infants brotant de la pols, envoltats de periòdics bruts,
L’univers dels pneumàtics com coixí.
—Algú pot veure’ls en llits foscos?
Entre robes estranyes, el dubte de la tinta.
Punys de feroç sobrevivència,
Ancians coberts de boira i cicatrius pregones.
—És dubtosa aquesta època de veritats amargues!
Darrere de tanta ventúria d’ulls, no hi ha contes de fades,
Ni possibles paraules plantades amb alegria:
Cada amagatall té fil de reflectors,
Les veritats es dissolen al fem,
A la taula habita l’alé del secret,
cap deïtat no es llava els calcetins al fang…
Indefensos ens ensopeguem contra la maquinària dels ossos.
Ací acaben les pregàries dels innocents,
Els esguitats per les mosques,
El que tingueren llàgrimes en comptes de sang,
Els que convertiren l’esperança en salmorra. Cada matí,
El nus quotidià de la cendra, els peus obrint-se als somnis.
—Ací, un gotim d’incertituds sense desfogament.
El respir forcejant entre les dents.
I per a curull de mals, “En un país com el nostre
On tot és a prop i concentrat
On l’amotinament històric és tan dens”, les sabates
Sorprenen al camí. Les amenaces. Els morts.
La memòria com somni és una veritat: davant de la llum
El diluvi dels ulls, el buit del passamuntanyes,
Les vísceres del temps.
(Se’ns han dit tantes mentides, que sovint l’horror,
No el veiem com un arrel del mar, sinó una badomia).
La llibertat ha de ser un destí sense fam.
Mai un laberint de sospirs no pot donar vida.
Hi ha tants rostres invisibles a la ciutat que no es veuen:
Estranys arrels sense ulls, peixos somorgollats en cercles,
Braços com branques a la deriva, albellons amb sostres de plàstic,
Ulls confosos
De tant mirar l’horitzó.
L’horror s’esmuny a les venes —capes de sutze la nit,
Agulles de cap de sotsobra o senzillament l’horror del destí.
(“Ací s’abomina la frescor d’una flor
Un s’exilia de la seua mateixa pell asfixiant,
Es creu que el llit és un sepulcre diari,
No es té un cobre a la butxaca,
Hi ha fam,
Sanglots”)…hi ha un cel estés a la sort de la nit.
Ressuccitarem…
Baratària, 23.V.2009

Los días invisibles

En la ropa del musgo los días invisibles, extraños baúles
Con duendes, malezas que recuerdan las sombras…
El miedo de los habitantes que gimen,
Los rostros de la ciudad, húmedos…
Los niños brotando del polvo, rodeados de periódicos sucios,
El universo de los neumáticos como almohada.
—¿Alguien puede verlos en camas oscuras?
Entre ropas extrañas, la duda de la tinta.
Puños de feroz sobrevivencia,
Ancianos cubiertos de niebla y hondas cicatrices.
—¡Es dudosa esta época de verdades amargas!
Detrás de tanto ventarrón de ojos, no hay cuentos de hadas,
Ni posibles palabras plantadas con alegría:
Cada escondrijo tiene filo de reflectores,
Las verdades se disuelven en la basura,
En la mesa habita el aliento del sigilo,
Ninguna divinidad lava sus calcetines en el fango…
Indefensos chocamos contra la maquinaria de los huesos.
Ahí terminan las plegarias de los inocentes,
Los salpicados por las moscas,
Los que tuvieron lágrimas por sangre,
Los que convirtieron la esperanza en salmuera. Cada mañana,
El nudo cotidiano de la ceniza, los pies abriéndose a los sueños.
—Aquí, un gajo de incertidumbres sin desahogo.
El respiro forcejeando entre los dientes.
Y para colmo de males, “En un país como el nuestro
Donde todo está cerca y concentrado
Donde el amotinamiento histórico es tan denso”, los zapatos
Sorprenden en el camino. Las amenazas. Los muertos.
La memoria como sueño es una verdad: ante la luz
El diluvio de los ojos, el vacío del pasamontañas,
Las vísceras del tiempo.
(Se nos han dicho tantas mentiras, que a menudo el horror,
No lo vemos como una raíz del mar, sino un infundio).
La libertad debe ser un destino sin hambre.
Jamás un laberinto de suspiros puede dar vida.
Hay tantos rostros invisibles en la ciudad que no se ven:
Extrañas raíces sin ojos, peces sumergidos en círculos,
Brazos como ramas a la deriva, alcantarillas con techos de plástico,
Ojos confundidos
De tanto mirar el horizonte.
El horror resbala en las venas —capas de hollín la noche,
Alfileres de zozobra o simplemente el horror del destino.
(“Ahí se abomina la frescura de una flor
Uno se exilia de su misma piel asfixiante,
Se cree que la cama es un sepulcro diario,
No se tiene un cobre en el bolsillo,
Hay hambre,
Sollozos”)…hay un cielo tendido a la suerte de la noche.
Resucitaremos…
Barataria, 23.V.2009

Ofegada nit- poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

2009-05-27T07:05:00.003-06:00

Fotografía: Ojodigital

Ofegada nit
poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

Y el solitario búho que medita
Con su antifaz de fósforo en la sombra.
JOSÉ GOROSTIZA

Nit ofegada al meu hàlit. Nit completa als meus braços.
La llum ací fou sufocada abans de conéixer-se: alta finestra,
Tancada, indemne a les dents. —Fer fons de pit
I batec: ocells a la carn refusant-se en la flama, fonda
Caverna de les venes, rèptil dissecat en les paraules.
La forma de la nit habita els punts suspensius on
Déu no entra amb la seua incandescència de brasa…
L’insomni es torna escenari de la fusta: memòria sense
Guix blanc per a escriure la molsa dels pretèrits. Una vegada
I una altra l’espill autòmata, el ritme de ferro sense austeritat.
Al refilet silenciós enllumenen les pregàries, la carpa
Dels brufols, i els dits com hienes a l’abisme insòlit.
Fidels les lluernes a través de la meua existència —no apaguen
La pell dels seus cèntims, ni la barba empedreïda de la seua marea.
Cada ombra udola als genitals, cada bosc a la boca
Del xiulit, cada llit sense paracaigudes, —negres papallones
Al suny, mudes carnisseries de boganvilies…

En la nit es desfan els colors. Queden, tanmateix,
Els grisos al lliure albir. Les temples esguitades i consumides.
Negres jardins presideixen el temps: el solatge de les estrelles
És núvol; les mirades, beuratges sense memòria, pedres rutilants.
Un és lleuger en aquesta cendra sobtada —la fossa fumeja de fantasmes,
La pell amb forats de pegassos, monyons a boca de canó
Com un sudari, riu agostejat pels nus del pit.
La lucidesa perd el seu pit invicte: —la llum de la llengua estesa
Com una cabellera, els celatges maternals de l’amor, extingits:
La nit es dreça als cascos de la terra, a voltes el tumult
Batussa les butxaques, a la fi perd els seus manubris de constrictora.
Ara crema en l’enterbolida aigua dels peixos —aigua fosca
Dels porus, aigua sense veu i sense corrent: escanyada en àcids
Fonaments. Nit amb insomni de salmorra: dard, potser,
Al mugró del cel…

Una i altra vegada retorna com un greixum als pantalons.
Mai no acabà el seu funeral de crancs. La seua pell nadiua de rat-penats.
Sua a cada mossegada del minut —en cada rellotge
Del palpebreig, en cada coàgul de cendra a les nines.
Enfolleix entre els esperons de l’òliba, mossega la corfa
Desbocada de la seua careta: en cada somni transfigura l’esperma
De les flaires dissecades de la fullaraca, en cada test d’aigua,
Audaç, presagien les seues espines. Creix la llàmina de la ansietat,
La gola repta als estreps de l’aire, els usos horaris sargeixen
Els satèl·lits del fum del meu cigarret: ix nerviosa l’ala
De la canícula, les escates de les paraules, els tallers
De les estàtues, l’aquarel·la de l’orgasme als ulls, o la glopada
Del planeta en rovell… la nit ofega les escumes del cel:
Aqueixos blancs paraigües que s’endreden a la meua boca.
Baratària, 19.V.2009

Ahogada noche

Y el solitario búho que medita
Con su antifaz de fósforo en la sombra.
JOSÉ GOROSTIZA

Noche ahogada en mi hálito. Noche completa en mis brazos.
La luz aquí fue sofocada antes de conocerse: alta ventana,
Cerrada, indemne en los dientes. —Fiero fondo de pecho
Y latido: pájaros en la carne rehusándose a la flama, honda
Caverna de las venas, reptil disecado en las palabras.
La forma de la noche habita los puntos suspensivos donde
Dios no entra con su incandescencia de brasa…
El insomnio se torna escenario de la madera: memoria sin
Tiza blanca para escribir el moho de los pretéritos. Una
Y otra vez el espejo autómata, el ritmo de hierro sin austeridad.
En el trino silencioso alumbran las plegarias, la carpa
De los búhos, y los dedos como hienas en el abismo insólito.
Fieles las luciérnagas a través de mi existencia —no apagan
La piel de sus centavos, ni la barba empedernida de su marea.
Cada sombra aúlla en los genitales, cada bosque en la boca
Del silbido, cada cama sin paracaídas, —negras mariposas
En el ceño, mudas carnicerías de buganvillas…

En la noche se deshacen los colores. Quedan, sin embargo,
Los grises al libre albedrío. Las sienes salpicadas y consumidas.
Negros jardines presiden el tiempo: el bagazo de las estrellas
Es nube; las miradas, pócimas sin memoria, piedras rutilantes.
Uno es liviano en esta ceniza súbita —la fosa humea de fantasmas,
La piel con agujeros de pegasos, muñones a quemarropa
Como un sudario, río agostado por los nudos del pecho.
La lucidez pierde su pecho invicto: —la luz de la lengua extendida
Como una cabellera, los celajes maternales del amor, extintos:
La noche se yergue en los cascos de la tierra, a veces el tumulto
Vapulea los bolsillos, al final pierde sus manubrios de constrictora.
Ahora arde en la enturbiada agua de los peces —agua oscura
De los poros, agua sin voz y sin corriente: estrangulada en ácidos
Cimientos. Noche con insomnio de salmuera: dardo, acaso,
En el pezón del cielo…

Una y otra vez regresa como una mugre a los pantalones.
Jamás terminó su funeral de cangrejos. Su piel natal de murciélagos.
Suda en cada mordedura del minuto —en cada reloj
Del parpadeo, en cada coágulo de ceniza en las pupilas.
Enloquece entre las espuelas de la lechuza, muerde la corteza
Desbocada de su máscara: en cada sueño transfigura la esperma
De los sahumerios disecados de la hojarasca, en cada tiesto de agua,
Audaz, presagian sus espinas. Crece la lámina de la ansiedad,
La garganta repta en los estribos del aire, los usos horarios zurcen
Los satélites del humo de mi cigarro: sale nerviosa el ala
De la canícula, las escamas de las palabras, los talleres
De las estatuas, la acuarela del orgasmo en los ojos, o la bocanada
Del planeta en herrumbre… la noche ahoga las espumas del cielo:
Esos blancos paraguas que se enredan en mi boca.
Barataria, 19.V.2009

Llavors despertar era…- poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

2009-05-23T16:54:00.003-06:00

Fotografía

Llavors despertar era…
poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

Llavors despertar era llevar-se les pors i remors.
Caminar damunt de l’aigua de les lluernes, mossegar
El tapaboques de les fal·leres, sentir la febre de la pluja.
Hui no serveixen els dies de la setmana enfront de tot despotisme;
Cansen els hotels i les terminals d’autobusos:
La causalitat dansa amb les seues gotes de realisme —cada dia
Sorprenen les rugues sense paraigües, l’alegria forçada
Dels trastos, els mobles mossegats per una estona de descans.
Sempre el temps és curt per a desempolsegar els llençols.
Als ossos hi ha una terra confusa de goles.
Hui o demà escriuré un poema al voltant de la tendresa:
El desfici pot més que els ulls cecs de l’oblit,
—Un humideix les palpebres a la mateixa font;
Demà escriuré al voltant dels ocells vegetals del somriure.
Hui la memòria recorda la brisa de les campanes:
Els transeünts al pas amb els seus propis designis,
Les mans tremolen en la pal·lidesa de la boirina —són
Aqueixa nina que madura al tacte d’un País que perdé
Tots els colors. La set gaudeix en la molsa de les basses.
Les ombres vessades a la pell com foscos camins.
En les paraules baixen els somnis clarament: no hi ha cap altra
Geometría sinó la fusta del sobresalt, encara que agafe
Els violins fosos d’unes sines o el borrissol entretallat
De l’escalfred. Un desperta davall de la ruïna de vidreres
Corcats per la redonesa de les destroses.

Un desperta amb la llum essencial dels sentits.
Allò que no pot obviar-se és l’inminent: la fullaraca
O la romeguera traspassant el refilet. El bosc sobtós de tants
Noms, las gotes de promeses a la boca per a viure.
L’estretit gaudi del trànsit i els joguets per a confondre
El fil de les partides —l’aire que despentina les ombres
Que potegem amb cert caprici de balancí. Un recorda
Les estampetes dels retrats, certes barques com faldelles,
Certes sirenes emportant-se els rails de migdia:
—Aqueix cel líquid sense callar-se de les trinxeres o la posta.
Els deu endureixen de peixos l’ànima: les aigües del pols
Fins als genolls, la terra en el vol congelat d’una tassa
De café. La sang mossega l’aleteig dels gestos: —l’ombra
Del cos arrossega la saliva pel joc de la nuesa.
Ara despertar és guanyar la partida al baf. A certes
Paraules, a la nit, al mateix crit de les arnes, a les dents
Dels estams, a Déu que ens aguaita a la boca de qualsevol
Emissari. No despertar sovint es torna gratificant: la nit
Pot diluir-se als sentits o fer-se més pregona.
Prou és llegir els llampecs i no la cal·ligrafia: el mon
És més trist en la claror dels llavis; l’esperança és cega
Senyal del pensament: —consol per als que no obrin
Descalços el solc dels nius i els eixams…
Llavors despertar és lliurar el pensament al món:
Negar els fetitxismes del Paradís i mirar en la sang els punts
Cardinals…
Baratària, 18.V.2009

Entonces despertar era…

Entonces despertar era quitarse los miedos y murmullos.
Caminar sobre el agua de las luciérnagas, morder
La bufanda de las manías, sentir la fiebre de la lluvia.
Hoy no sirven los días de la semana frente a todo despotismo;
Cansan los hoteles y las terminales de autobuses:
La causalidad danza con sus gotas de realismo —cada día
Sorprenden las arrugas sin paraguas, la alegría forzada
De los trastos, los muebles mordidos por un rato de descanso.
Siempre el tempo es corto para desempolvar las sábanas.
En los huesos hay una tierra confusa de gargantas.
Hoy o mañana escribiré un poema sobre la ternura:
La desazón puede más que los ojos ciegos del olvido,
—Uno humedece los párpados en la misma fuente;
Mañana escribiré sobre los pájaros vegetales de la sonrisa.
Hoy la memoria recuerda la brisa de las campanas:
Los transeúntes al paso con sus propios designios,
Las manos tiemblan en la palidez de la neblina —son
Esa pupila que madura en el tacto de un País que perdió
Todos los colores. La sed goza en el musgo de las albercas.
Las sombras vertidas en la piel como oscuros caminos.
En las palabras bajan los sueños claramente: no hay otra
Geometría más que la madera del sobresalto, aunque tome
Los violines derretidos de unos senos o el vello entrecortado
Del escalofrío. Uno despierta bajo la ruina de vitrales
Carcomidos por la redondez de los destrozos.

Uno despierta con la luz esencial de los sentidos.
Lo que no puede obviarse es lo inminente: la hojarasca
O la zarza traspasando el trino. El bosque súbito de tantos
Nombres, las gotas de promesas en la boca para vivir.
El apretado gozo del tránsito y los juguetes para confundir
El filo de las partidas —el aire que despeina las sombras
Que pateamos con cierto capricho de columpio. Uno recuerda
Las estampillas de los retratos, ciertas barcas como faldas,
Ciertas sirenas llevándose consigo los rieles de mediodía:
—Ese cielo líquido sin callarse de las trincheras o la posta.
Los días endurecen de peces el alma: las aguas del pulso
Hasta las rodillas, la tierra en el vuelo congelado de una tasa
De café. La sangre muerde el aleteo de los gestos: —la sombra
Del cuerpo arrastra la saliva por el juego de la desnudez.
Ahora despertar es ganarle la partida al vaho. A ciertas
Palabras, a la noche, al mismo grito de las colmenas, a los dientes
De los estambres, a Dios que nos acecha en la boca de cualquier
Emisario. No despertar a menudo resulta gratificante: la noche
Puede diluirse en los sentidos o hacerse más profunda.
Suficiente es leer los relámpagos y no la caligrafía: el mundo
Es más triste en la claridad de los labios; la esperanza es ciega
Señal del pensamiento: —consuelo para quienes no abren
Descalzos el surco de los nidos y los panales…
Entonces despertar es entregarle el pensamiento al mundo:
Negar los fetichismos del Paraíso y mirar en la sangre los puntos
Cardinales…
Barataria, 18.V.2009

Enmig de la foscor camine- poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

2009-05-19T08:44:00.004-06:00

Atardecer, Fotografía tomada de coloredhome

Enmig de la foscor camine
poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

He viscut una època on la mort
Té mil portes i el riure murs de granit.
Espills sinistres, hostils, han calcat
El foc i cremat les ales.
Enmig de la foscor camine: tempesta
Trencada, xiulits d’obscures dents,
Mosseguen des d’avall la sola de les sabates.
La vida i la mort omplin de cucs
La terra, aquesta terra on viure és una proesa:
Foscor darrere foscor, múltiples agulles de cap
Per a obrir els ulls i dibuixar la nit
A les conques buides.

Així és l’ordre de les coses hui. L’ordre?
Els camins són regions fosques
On els paraigües de l’aire fan oix
I les cases ja no són espais per al somni,
Sinó un riu de soledat que engoleix la nit.

Tot vi de l’escuma seductora.
Tot és hui respiració de coltells.
El crim no dissimula la seua violència,
Ni la llei la seua perduda batalla contra la briva.
En eixir al carrer mossega la gespa
Sagnant de la llengua
Amb els seus ullals de salmorra: cava a les cunetes.
Cava al fullatge, a la mortalla grisa
De la cendra.
On hi haja matèria viva,
Posa la seua ira, i els seus ulls d’ombra eterna.

Enmig d’ aquesta foscor camine. Caminem.
Creixen les pedres de l’adversitat:
La follia s’imposa a la raó,
O és massa raó sustentada
L’extermini,
Aquesta tempesta amb mi que talla les palpebres
Per a quedar en acabant impune, cohabitant
En l’agonia dels sentits?

El verí nodreix la sang: La impunitat
Sembla un bosc de poderosa molsa.
Salten els dubtes, les penes i l’amenaça
Com un allau de mosques damunt de la rosada.
L’existència s’ha tornat amenaça;
Les sepultures, en canvi, un lent tabal
Que la pluja mulla i fa monòton.
Després, tal volta, secrets trens sense rovell
Ens conduesquen a terra ferma
I no a un altre pantà on la vida siga
L’ull cec de la saviesa.
Baratària, 15. 10. 2007.
De : Noche de los sentidos

Entre la oscuridad camino

He vivido una época donde la muerte
Tiene mil puertas y la risa muros de granito.
Espejos siniestros, hostiles, han calcado
El fuego y quemado las alas.
Entre la oscuridad camino: tempestad
Rota, silbidos de oscuros dientes,
Muerden desde abajo la suela de los zapatos.
La vida y la muerte llenan de gusanos
La tierra, esta tierra donde vivir es una proeza:
Oscuridad tras oscuridad, múltiples alfileres
Para abrir los ojos y dibujar la noche
En las cuencas vacías.

Así es el orden de las cosas hoy. ¿El orden?
Los caminos son regiones oscuras
Donde los paraguas del aire dan náuseas
Y las casas ya no son espacios para el sueño,
Sino un río de soledad que traga la noche.

Todo vino de la espuma seductora.
Todo es hoy respiración de cuchillos.
El crimen no disimula su violencia,
Ni la ley su perdida batalla contra el hampa.
Al salir a la calle muerde el césped
Sangriento de la lengua
Con sus colmillos de salmuera: cava en las cunetas.
Cava en el follaje, en la mortaja gris
De la ceniza.
En donde haya materia viva,
Pone su ira, y sus ojos de sombra eterna.

Entre esta oscuridad camino. Caminamos.
Crecen las piedras de la adversidad:
La locura se impone a la razón,
¿ O es demasiada razón sustentada
El exterminio,
Esta tempestad conmigo que corta los párpados
Para luego quedar impune, cohabitando
En la agonía de los sentidos?

El veneno nutre la sangre: La impunidad
Parece un bosque de poderoso musgo.
Saltan las dudas, las penas y la amenaza
Como una avalancha de moscas sobre el rocío.
La existencia se ha vuelto amenaza;
Las sepulturas, en cambio, un lento tambor
Que la lluvia moja y hace monótono.
Después, tal vez, secretos trenes sin herrumbre,
Nos conduzcan a tierra firme
Y no a otro pantano donde la vida sea
El ojo ciego de la sabiduría.
Barataria, 15. 10. 2007.
De : Noche de los sentidos

Mares sin retorno-poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

2009-05-16T17:31:00.003-06:00

Fotografía tomada de: El Salvador Impresionante

Mars sense retorn
poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

Darrere d’Ulysses els mars sense retorn. El punt zero
Arrupit al cos de les ones, els dies llargs en la llengua
De l’astrologia, els peixos sagnants entre esculls:
—els viatges inventats maduren enmig captaires; nu,
Sense repòs entre el foc de les roques, caretes i túniques:
El somni gris i la pell assaonada d’anar bracejant
Entre espectres, —sense fortuna els cucs dels sentits,
Abissals ecos tremolant a la pell de la deriva, fragor
De l’escuma a la gola, veler sense nau al festí
De les ombres: deïtats atroces del somni, besllums fers
De la història com antigues tempestes, cegues empremtes
D’allò sobrehumà, fugidisses fronteres depredadores.

Al darrere resten els combats mentre persisteixen els dubtes.
Al bell mig de camins giratoris, les tempes roden entorn
Del firmament. No hi ha victòria quan l’alba no il·lumina.
Les illes sempre fosques als ulls, sempre sagnant
Al vaivé de l’atzar, sempre entre la clau agorera de l’esbufec.
Tornar o marxar: un mossega els anys i no tornen;
El fantasmes del mar llepen la nit, la sal clou les portes
De les aigües: l’agonia resta ací aguaitant en el crit.
Nus de l’inaudit en raïms de pólvora: —La maldat
Mai no canvia sovint la seua vella cara de corb o serpent.
Mai no es torna somrient després dels terrors de la nit
Sense ales, després que la carn perd tota set…

Mai el que retorna no emporta segles de minuts acumulats,
Sense haver dins de sí mateix, uns altres destins que les aigües
Canvien en la seua feroç foguera d’escuma. Cada tomb
És una sort al camí, cada espera una estúpida esca.
Voler tornar al mateix lloc, ansietat nefasta, forma
Fosca de l’escarniment. Res no hi ha que el somni esborre ferides
I cicatrius, —són més fosques les illes del somni
I l’esclavitud dels assenyats fent proeses inconfusibles,
Sense adonar-se’n, —clar— des de quan transite sense rumb,
Errant, fidel a un somni sense arrribar a platja desafiant l’oblit?
La rapsoda de l’afany és illa. Illa aquesta absència sense matrona.
Resseques paraules, afonades, perdudes a les muntanyes de les abelles.
Illa el desert de la matinada, traça d’ocells lligats
Al mateix cos despullat del seu halo…

Han passat ràfegues de llum al pensament. Ha passat la nit
Amb els seus sus ulls de fera: la ferida ateny la velocitat dels vents.
El fluir desteix els pressentiments o els nuga
A aquest aleteig de mendicant que només aspira que el salve
L’instint, i la pietat convertesca, en sort, la inclemència.
A la fi, entre guals de rovell, un es pregunta quina edat
Tenen les nines després que els ossos despleguen l’alé:
En quina edat la illa del pa és millor fortuna, en quina platja la vida
No és crit, en quina paciència el somni és clarividència,
En quina Ítaca deixaré de sentir aquesta inclemència, aquesta mudança
Colpidora de la vigília, aquest mar sempre nou i vell,
Com les campanes dels galls a l’incendi dels xiprers.
Ningú no torna a la mateixa platja sense haver-hi sentit el vertigen;
Ningú no és ja allò que és quan l’ull, humid,
Ha desvetlat las secrecions de l’horitzó i el camí
De la respiració no és una altra Ítaca…
Baratària, 15.V.2009.

Mares sin retorno

Detrás de Ulyses los mares sin retorno. El punto cero
Agazapado en el cuerpo de las olas, los días largos en la lengua
De la astrología, los peces sangrantes entre arrecifes:
—los viajes inventados maduran entre mendigos; denudo,
Sin reposo entre el fuego de las rocas, máscaras y túnicas:
El sueño gris y la piel curtida de andar braceando
Entre espectros, —sin fortuna los gusanos de los sentidos,
Abisales ecos temblando en la piel de la deriva, fragor
De la espuma en la garganta, velero sin nave en el festín
De las sombras: deidades atroces del sueño, destellos fieros
De la historia como antiguas tormentas, ciegas huellas
De lo sobrehumano, huidizas fronteras depredadoras.

Atrás quedan los combates mientras persisten las dudas.
En medio de caminos giratorios, las sienes rotan alrededor
Del firmamento. No hay victoria cuando el alba no ilumina.
Las islas siempre oscuras en los ojos, siempre sangrando
En el vaivén del azar, siempre entre la clave agorera del resuello.
Regresar o marchar: uno muerde los años y no regresan;
Los fantasmas del mar lamen la noche, la sal cierra las puertas
De las aguas: la agonía está ahí acechando en el grito.
Nudos de lo inaudito en racimos de pólvora: —A menudo
La maldad nunca cambia su vieja cara de cuervo o serpiente.
Nunca se vuelve sonriente después de los terrores de la noche
Sin alas, después que la carne pierde toda sed…

Nunca el que regresa trae siglos de minutos acumulados,
Sin haber dentro de sí mismo, otros destinos que las aguas
Cambian en su feroz hoguera de espuma. Cada tumbo
Es una suerte en el camino, cada espera una estúpida yesca.
Querer regresar al mismo sitio, ansiedad nefasta, forma
Oscura del remedo. Nada hay que el sueño borre heridas
Y cicatrices, —son más oscuras las islas del sueño
Y la esclavitud de los cuerdos haciendo hazañas inconfundibles,
Sin caer en la cuenta, —claro— ¿desde cuándo transito sin rumbo,
Errante, fiel a un sueño sin llegar a playa desafiando el olvido?
La rapsoda del afán es isla. Isla esta ausencia sin matrona.
Resecas palabras, hundidas, perdidas en las montañas de las abejas.
Isla el desierto de la madrugada, rastro de pájaros atados
Al propio cuerpo despojado de su halo…

Han pasado ráfagas de luz en el pensamiento. Ha pasado la noche
Con sus ojos de fiera: la herida alcanza la velocidad de los vientos.
El fluir desteje los presentimientos o los anuda
A este aleteo de mendigo que sólo aspira a que lo salve
El instinto, y la piedad convierta, en suerte, la inclemencia.
Al final, entre vados de herrumbre, uno se pregunta qué edad
Tienen las pupilas después que los huesos despliegan el aliento:
En qué edad la isla del pan es mejor fortuna, en qué playa la vida
No es grito, en qué paciencia el sueño es clarividencia,
En qué Ítaca dejaré de sentir esta inclemencia, esta mudanza
Golpeante de la vigilia, este mar siempre nuevo y viejo,
Como las campanas de los gallos en el incendio de los cipreses.
Nadie regresa a la misma playa sin haber sentido el vértigo;
Nadie es ya lo que es cuando el ojo, húmedo,
Ha desvelado las secreciones del horizonte y el camino
De la respiración no es otra Ítaca…
Barataria, 15.V.2009.

Quan al rostre, el deliri…- poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

2009-05-15T05:25:00.003-06:00

Fotografía: El Salvador Impresionante

Quan al rostre, el deliri…
poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

Quan al rostre, el deliri baixa les escales
Del temps, poc queda per a caure a les mans
De les ombres. —Última llum del cos a la brillantor,
Al vertigen letal de ser: ací un llarg cresoll
En les mirades, un no ser de parpelles tancades.
Les mans bracegen a les aigues de la nit:
Noms, sobtadament inútils, als armaris de
Tots els dies, amb tast a enderrocs i a un món
Poc feliç. La veu de la terra arran del terra amb mi:
Anar, vindre, mirar a la porta l’estampa del vent,
O l’alé entre mocadors corrosius…

La por sempre ha sigut una boca amb dents
Esmolades: sempre un escalpel mirant de reüll.
Cecs els ulls, cega la claror viscuda a terminis.
Les oïdes tancades, tancades al desvetlament cremat: tot
A la foscor del matí o del llit, o de
La idea que avança en certeses. Tot així en la cavitat
De la veritat. Tot així als senders d’anar:
—viure, desviure’s damunt de les aigües immenses
De l’espill, cridar, restar ací, a l’ala de l’ocell,
A la branca de fum abatuda pel hui de sempre.
Un jardí de cendra des del bressol és el meu món:
—Llavis oberts com la comporta dels braços,
Vast penya-segat ferit d’urgències i veritats
Que en el diari trafegar els coltells han tallat
En petits riures atabalats, —Rius foscos on
Els murs tremolen de fred…

Una i tantes voltes l’eixam del pols desvetlat:
Les branques del gemec junyides de salmorra.
A voltes sense amulets el camí, —vitalícia sequera
Que cap mar no aplega a niuar amb totes les seues aigües
Posades al rober de la memòria…
Al conjur dels coixins, el temps. El temps
Que sense claus i horaris, somorgolla en romeria,
L’armari de paret de quanta orfandat despulla el meu secret.
Tot ha sigut nit i crit i instint: —sobreviure
Penitent, entre les infusions veïnes de la sal. I res
No ha sigut fortuït: la immunidad només la dóna l’aura pura,
L’aprenentatge convers de la ràfega…
I, clar, mai no és fàcil trobar un hort amb ales;
O que aqueixes ales, estoiques, cremen freturosament
En l’alé com una manta cobrint fins a la barba.

Quan al rostre cau la vesprada amb el seu ara de carn
Ominosa, quan tot consisteix a deixar que vinga
La nit, és que el fragor cedí a la fullaraca la seua aspiració
De consumat sèpia. —Ací m’aliene d’oblit,
Quan el foc extingeix la seua volença i el zodíac es torna
Pèndol obedient del destí…
Baratària, 10.IV.2009

Cuando en el rostro, el delirio…

Cuando en el rostro, el delirio baja las escaleras
Del tiempo, queda poco para caer en las manos
De las sombras. —Última luz del cuerpo al brillo,
Al vértigo letal de ser: aquí un largo candil
En las miradas, un no ser de párpados cerrados.
Las manos bracean en las aguas de la noche:
Nombres, de pronto inútiles, en los armarios de
Todos los días, con sabor a ruinas y a un mundo
Poco feliz. La voz de la tierra al ras del suelo conmigo:
Ir, venir, mirar a la puerta la estampa del viento,
O el aliento entre pañuelos corrosivos…

El miedo siempre ha sido una boca con dientes
Afilados: siempre un escalpelo mirando de reojo.
Ciegos los ojos, ciega la claridad vivida a plazos.
Los oídos cerrados, cerrados al desvelo ardido: todo
En la oscuridad de la mañana o de la cama, o de
La idea que avanza en certezas. Todo así en la cavidad
De la verdad. Todo así en los senderos de andar:
—vivir, desvivirse encima de las aguas inmensas
Del espejo, gritar, estar ahí en el ala del pájaro,
En la rama de humo abatida por el hoy de siempre.
Un jardín de ceniza desde la cuna es mi mundo:
—Labios abiertos como la compuerta de los brazos,
Vasto acantilado herido de urgencias y verdades
Que en el diario trajinar los cuchillos han cortado
En pequeñas risas aturdidas, —Ríos oscuros donde
Los muros tiritan de frío…

Una y tantas veces el enjambre del pulso desvelado:
Las ramas del gemido uncidas de salmuera.
A veces sin amuletos el camino, —vitalicia sequía
Que ningún mar alcanza a anidar con todas sus aguas
Puestas en el ropero de la memoria…
En el conjuro de las almohadas, el tiempo. El tiempo
Que sin llaves y horarios, sumerge en romería,
La alacena de cuanta orfandad desnuda mi sigilo.
Todo ha sido noche y grito e instinto: —sobrevivir
Penitente, entre las infusiones vecinas de la sal. Y nada
Ha sido fortuito: la inmunidad sólo la da el aura pura,
El aprendizaje converso de la ráfaga…
Y claro, nunca es fácil encontrar un huerto con alas;
O que esas alas, estoicas, ardan menesterosamente
En el aliento como una cobija cubriendo hasta la barba.

Cuando en el rostro cae la tarde con su ahora de carne
Ominosa, cuando todo consiste en dejar que venga
La noche, es que el fragor cedió a la hojarasca su aspiración
De consumado sepia. —Aquí me enajeno de olvido,
Cuando la lumbre apaga su querencia y el zodíaco se torna
Péndulo obediente del destino…
Barataria, 10.IV.2009

Gira-sols alçant la seua ombra als cadàvers-poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

2009-05-11T06:09:00.004-06:00

Fotografía

Gira-sols alçant la seua ombra als cadàvers
poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

...He sobrevivido suficiente

como para recordar desde lejos.
WISLAWA SZYMBORSKA

Gira-sols alçant la seua ombra als cadàvers. A les papallones
Endredades en les nines com aqueixos cordells de l’arc del cel
Que inusitadament s’estenen en l’escala a l’horitzó.
Ambigus es tornen en la paraula fosca de la nit, jauen
Travessant cementeris urgents, món on ofega
L’insomni, pacients trens amb vagons d’abelles —ombres
Damunt de l’òxid dels dormitoris. (Mai no els he vistos d’altra
Manera, sinó quan les palpebres de la nit es rendeixen,
Quan la foscor tremola amb llum pròpia, quan el respir
Cedeix a la llum la seua ració de cel groc…

Igual que els molls l’edat a les frondes, la sal
Abatuda per la molsa, els cabells ensordits pel pòl·len,
L’interior ací amb un crit a la carn —els focs
De la barba, immundes lianes com un mur als porus.
Així han crescut als jardins confusos de les espigues:
Els fantasmes de les ombres i l’hivern els corquen
Fins a convertir-los en una suplantació de rius. —Així són
Al premut respir de l’ofec, en la consumació de les tempes,
A les urpes corbades de la pluja. En aquesta llengua on
El vent llepa els barlets i tot crit i tota forma.

Estranyes pàgines de llum disfressen els papers. Insectes deixats
Pel tarquim o potser espills amb un asma oberta als capvespres.
Vet-los ací a la trona cega dels jardins. Al teulat
Inútil de les ombres, al desig estèril de les disfresses,
A la cornisa buida de memòria, a la tinta falsa dels contes:
—Follets de frustrada llengua, amb enfosquits coàguls.
Gotades de palpebres davall del reramón que els erigeix.
Saliva planetària enmig de sargantanes de dolent gola.
Gratacels on les papallones mengen la pols posada
Al deliri de les costelles, dels colzes irreparables del dia.
Un día existeixen i els seus braços cauen: cauen sense reconéixer-se, sense ser,
Davall de la barra arrancada del sol, com identitat de cadàver.

Després de la seua mort desflorada, els grocs enfolleixen.
A l’estació de les axiles resten, —carpa dels dits.
En el llenguatge deixen de ser psalms; res no saben a bastons,
Sinó a una ferida del gènesi, al periòdic potejat per la tinta
Insurrecta i inestroncables de les formigues. A res no saben
Després que són garrotxa al firmament, ocells agònics.
Encara que en el dia incendien, veritablement, el calendari,
El taller del parpelleig, el tiroteig dels núvols, el corb
De l’efímer, els converteix en un promontori de gibioses
Canícules. Les séquies contemplen la seua ara desfeta.
Ara només són això: seguici d’ombres dibuixades
A l’espill de la rosada. Colls sense gramàtica a la pedra tosca
De les bijuteries, o potser un pòstum abocador, flaire
Esberlada per l’ebullició del somni…
Baratària, 08.V.2009

Girasoles alzando su sombra a los cadáveres

…He sobrevivido suficiente

como para recordar desde lejos.
WISLAWA SZYMBORSKA

Girasoles alzando su sombra a los cadáveres. A las mariposas
Enredadas en las pupilas como esos cordeles del arco iris que
Inusitadamente se extienden en la escalera en el horizonte.
Ambiguos se vuelven en la palabra oscura de la noche, yacen
Atravesando cementerios urgentes, mundo donde ahoga
El insomnio, pacientes trenes con vagones de abejas —sombras
Sobre el óxido de los dormitorios. (Nunca los he visto de otro
Modo, sino cuando los párpados de la noche se rinden,
Cuando lo oscuro tiembla con luz propia, cuando el respiro
Cede a la luz su ración de cielo amarillo…

Lo mismo que el los muelles la edad en las frondas, la sal
Abatida por el musgo, los cabellos ensordecidos por el polen,
El interior aquí con un grito en la carne —los fuegos
De la barba, inmundas lianas como un muro en los poros.
Así han crecido en los jardines confusos de las espigas:
Los fantasmas de las sombras y el invierno los corroen
Hasta convertirlos en una suplantación de ríos. —Así son
En el apretado respiro del ahogo, en la consumación de las sienes,
En las garras curvadas de la lluvia. En esta lengua donde
El viento lame los barriletes y todo grito y toda forma.

Extrañas páginas de luz disfrazan los papeles. Insectos dejados
Por el cieno o, acaso espejos con un asma abierta a los atardeceres.
Ahí están en el púlpito ciego de los jardines. En el techo
Inútil de las sombras, en el deseo estéril de los disfraces,
En la cornisa vacía de memoria, en la tinta falsa de los cuentos:
—Duendes de frustrada lengua, con oscurecidos coágulos.
Goterones de párpados abajo del trasmundo que los erige.
Saliva planetaria entre lagartijas de doliente garganta.
Rascacielos donde las mariposas comen el polvo posado
En el delirio de las costillas, de los codos irreparables del día.
Un día existen y sus brazos caen: caen sin reconocerse, sin ser,
Bajo la quijada arrancada del sol, como identidad de cadáver.

Tras su muerte desflorada, los amarillos enloquecen.
En la estación de las axilas quedan, —carpa de los dedos.
En el lenguaje dejan de ser salmos; nada saben a bastones,
Sino a una herida del génesis, al periódico pateado por la tinta
Insurrecta e irrestañable de las hormigas. A nada saben
Después que son breña en el firmamento, pájaros agónicos.
Aunque en el día incendian, ciertamente, el calendario,
El taller del parpadeo, el tiroteo de las nubes, el cuervo
De lo efímero, los convierte en un promontorio de encorvadas
Canículas. Las acequias contemplan su altar deshecho.
Ahora son sólo eso: séquito de sombras dibujadas en
El espejo del rocío. Cuellos sin gramática en la piedra pómez
De las bisuterías, o acaso un póstumo vertedero, sahumerio
Roto por la ebullición del sueño…
Barataria, 08.V.2009

Ànsia en cercle-poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

2009-05-08T11:39:00.004-06:00

Suchitlán, El Salvador. Fotografía: El Salvador Impresionante

Ànsia en cercle
poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

Vosotros no habéis escuchado su tierno suspiro
Que ensancha su tórax de guerrero mítico…
Lia Karavia

La urgència es mou en una voluntat de cercles:
Lamentacions de les faules en la consciència; avall, l’anyell
Del desterrament bategant entre les esquerdes trencadisses de l’ofec.
Cal dir que els vaixells són aqueixa penitència de cercles
Majors per on la veu aspira els horòscops.
Cal dir, també, que la utopia trema a les tempes,
I que ella braceja al clam de l’albir. —Bessona del buit
I l’anhel, interna el seu vertigen a la ranera il·lusòria del temps.
Cada fatiga busca llevar-se les seues espines. —L’ull desvetla
Els reramóns: la sang que arran mou els llavis,
La set que de sobte fa confessions viscerals i implora
Amb la llum de la seua armadura el valor de l’orfenesa o el sanglot.
L’orfenesa que de sobte reclama de genolls, desfeta
La flama al pit, en tràngol i fosca la ferida…

Les sabates reconstrueixen l’alé cec de Descartes,
L’arcà redó de les esferes o la possessa llengua dels cards
Damunt del respir amarg que un inventa. —El desballestament
Crema en la seua nua forma: la invenció de la soga reclinada
A la saliva, la captivitat d’esplèndids gemecs.
Un inventa claraboies per a l’acarament de sí mateix; després el crit
S’imposa amb la seua ferida siamesa: els rosegons de respiració
Ofegant-se al tràfec de l’escuma…
Tal és el peu al reuma del sucre —tal els dits afonant-se
A la por, cec llençol d’aprenent a les meues mancances.
Entre les aixetes redones d’aquest viatge, els guants de les gotes,
Forceig d’agulles de cap, obsessa forma del jo sense rescatar-se…

Un dia i un altre —vosté i jo— fent voltes al mateix cercle
D’una Aliança d’enderrocs, —en els anys de calcinants
Llengües, nugats per la dent trencadissa del somni, sense trobar
Aqueixa eixida al femer on s’ha clavat l’esperança.
—Vosté i jo— crepitant davant del vestíbul del pa, forn
Sense endevinalles, aigües suant aqueixa lava del fortuït desencert.
Des de l’interior, l’hàbit és ombra —ràfega violenta de cendra,
En l’alé del qual la mateixa llum agonitza des del costat.
Mire aqueixa creu, —la meua mateixa— la creu de sempre, la creu
Que lliga la ficció del meu esperit, o l’estupor quan un camina
Entre somorgollats cossos, pròxims a la ceguesa.
Però ai, dels papirus en vaixelles d’argila. De l’emboçada
Buidor que guarden, de la penca que fulgura a les monedes:
—Temps redó on pul·lula el mateix crim, el mateix
Soterrani, el mateix cisell que desvetla tombes, lloses de possessa angoixa.
De sobte l’enjòlit del mateix somni ofega, l’esca que alberga
L’arc del cel, el cobalt al portent, l’hàlit empentat
Per fèretres, els pètals de la sal com Llàtzers…
Al capdavall, tot és el mateix pols habitat pels miralls:
Empeltat, potser, de vidrieres superposades a les venes…
Baratària, 07.V.2009

Ansia en círculo

Vosotros no habéis escuchado su tierno suspiro
Que ensancha su tórax de guerrero mítico…
Lia Karavia

La urgencia se mueve en una voluntad de círculos:
Trenos de las fábulas en la conciencia; debajo, el cordero
Del destierro latiendo entre las rendijas quebradizas del ahogo.
Hay que decir que los barcos son esa penitencia de círculos
Mayores por donde la voz aspira los horóscopos.
Hay que decir, también, que la utopía tiembla en las sienes,
Y que ella bracea en el clamor del albedrío. —Gemela del vacío
Y el anhelo, interna su vértigo en el ilusorio estertor del tiempo.
Cada fatiga busca quitarse sus espinas. —El ojo desvela
Los trasmundos: la sangre que al ras, mueve los labios,
La sed que de pronto hace confesiones viscerales e implora
Con la luz de su armadura el valor de la orfandad o el sollozo.
La orfandad que de pronto reclama de rodillas, deshecha
La llama en el pecho, en trance y hosca la herida…

Los zapatos reconstruyen el aliento ciego de Descartes,
El arcano redondo de las esferas o la posesa lengua de los cardos
Sobre el respiro amargo que uno inventa. —El desquicio
Arde en su desnuda forma: la invención de la soga reclinada
En la saliva, el cautiverio de espléndidos gemidos.
Uno inventa tragaluces para el careo de sí mismo; luego el grito
Se impone con su herida siamesa: los mendrugos de respiración
Ahogándose en el trasiego de la espuma…
Tal es el pie en el reuma del azúcar —tal los dedos hundiéndose
En el miedo, ciega sábana de aprendiz en mis carencias.
Entre los grifos redondos de este viaje, los guantes de las gotas,
Forcejeo de alfileres, obsesa forma del yo sin rescatarse…

Un día y otro —usted y yo— girando en el mismo círculo
De una Alianza de escombros, —en los años de calcinantes
Lenguas, atados por el diente quebradizo del sueño, sin encontrar
Esa salida al muladar donde se ha metido la esperanza.
—Usted y yo— crepitando frente al vestíbulo del pan, horno
Sin acertijos, aguas sudando esa lava del fortuito desatino.
Desde el interior, el hábito es sombra —ráfaga violenta de ceniza,
En cuyo aliento la propia luz agoniza desde el costado.
Miro esa cruz, —la mía propia— la cruz de siempre, la cruz
Que ata la ficción de mi espíritu, o el estupor cuando uno camina
Entre sumergidos cuerpos, próximos a la ceguera.
Pero ay, de los papiros en vasijas de arcilla. De la embozada
Oquedad que guardan, del témpano que fulgura en las monedas:
—Tiempo redondo donde pulula el mismo crimen, el mismo
Sótano, el mismo cincel que desvela tumbas, lajas de posesa angustia.
De pronto el vilo del mismo sueño asfixia, la yesca que alberga
El arco iris, el cobalto en el portento, el soplo empujado
Por féretros, los pétalos de la sal como Lázaros…
Al final, todo es el mismo pulso habitado por los espejismos:
Injerto, acaso, de vitrales superpuestos en las venas…
Barataria, 07.V.2009

Ara calle quan recorde…-Poemes d'André Cruchaga en català i castellà traduïts per Pere Bessó

2009-05-05T05:37:00.005-06:00

Miramundo, Chalatenango, El Salvador. Fotografía: El Salvador Mágico

Ara calle quan recorde…
Poemes d'André Cruchaga en català i castellà traduïts per Pere Bessó

Por aquí pasó el sueño. Iba despierto…
Por aquí pasó el frío. Iba temblando…
HUGO LINDO

Ara calle quan recorde la set dels dies morts.
Els temps grocs dels punyals, el quotidià batec
De les agulles de cap, la set assajant les seues hores futures…
Abans era el riure sobtat a l’alé, l’árbre amb ràfegues
Verdes i no la fusta atroç de l’espasme, ni l’antítesi
Èrtica del vol. Era el somni rosada de l’Esperança,
No el fred que corcà la pell amb l’apetit del sulfur.

Ara calle quan el somriure extingeix la seua ebriesa.
Quan la vinya és el sèpia de la fullaraca.

Llarg viatge aquest de sandàlies fosques, de riscos sense llavors.
Tremola la pols als últims matolls dels pulmons.
En la respiració trobaren cabuda les fletxes; al coixí
Menuts ocells cansats de tanta llunyania…
El dia ferit a les tempes mutilà l’oceà de les nines;
El mar oxidà les palabres con su escuma recurrent.
El granit cresqué a galop damunt de les tempes, fugaç com una
Hora en flames com el vinagre ancestral dels cecs…

Ara calle quan recorde les caretes i la meua impotència.
Quan les paraules jugaven a espills…

Las finestres cremen a l’hemisferi de les infàmias. Cremen
Els verbs de tant anar damunt del pantaix de les roques.
Als peus cada gavina trencà les campanes i els passos.
Ara no sé si el pit és innocent de tant incendi,
De tanta partida, de cada boira caient a dentegades
Damunt de les tempes. Encara no me n’adone, malgrat estar ací,
Entre canelobres, entre allò que foren companyies i retrats.

Ara calle quan recorde la fam continguda en les paraules.
Quan els ermassos es tornen cercles turbulents…

El torrent de la sang s’obri a les mans. —Hivern
De catarates deixat als porus com un crit de llosetes.
Hòsties en bocins jugant a l’atzar de l’èter, al temps
Que es trencà a les nines, a la set que despullà els dies.
Ara calle, simplement.
Ara calle junt a la respiració de l’arc del cel
I li done la volta als velers de la pàgina…
Baratària, 20.IV.2009

Ahora callo cuando recuerdo…

Por aquí pasó el sueño. Iba despierto…
Por aquí pasó el frío. Iba temblando…
HUGO LINDO

Ahora callo cuando recuerdo la sed de los días muertos.
Los tiempos amarillos de los puñales, el cotidiano pálpito
De los alfileres, la sed ensayando sus horas futuras…
Antes era la risa súbita en el aliento, el árbol con ráfagas
Verdes y no el madero atroz del espasmo, ni la antítesis
Yerta del vuelo. Era el sueño recio de la Esperanza,
No el frío que carcomió la piel con el apetito del sulfuro.

Ahora callo cuando la sonrisa apaga su embriaguez.
Cuando la viña es el sepia de la hojarasca.

Largo viaje este de sandalias oscuras, de riesgos sin semillas.
Tiembla el polvo en los últimos matorrales de los pulmones.
En la respiración hallaron cabida las flechas; en la almohada
Menudos pájaros cansados de tanta lejanía…
El día herido en las sienes mutiló el océano de las pupilas;
El mar oxidó las palabras con su espuma recurrente.
El granito creció a galope sobre las sienes, fugaz como una
Hora en llamas como el vinagre ancestral de los ciegos…

Ahora callo cuando recuerdo las máscaras y mi impotencia.
Cuando las palabras jugaban a espejos…

Las ventanas arden en el hemisferio de las infamias. Arden
Los verbos de tanto andar sobre el jadeo de las rocas.
En los pies cada gaviota rompió las campanas y los pasos.
Ahora no sé si el pecho es inocente de tanto incendio,
De tanta partida, de cada niebla cayendo a dentelladas
Sobre mis sienes. Todavía no lo advierto, pese a estar, aquí,
Entre candelabros, entre lo que fueron compañías y retratos.

Ahora callo cuando recuerdo el hambre contenida en las palabras.
Cuando los páramos se vuelven círculos turbulentos…

El torrente de la sangre se abre en las manos. —Invierno
De cataratas dejado en los poros como un grito de baldosas.
Hostias en pedazos jugando al azar del éter, al tiempo
Que se rompió en las pupilas, a la sed que desnudó los días.
Ahora callo, simplemente.
Ahora callo junto a la respiración del arco iris
Y le doy vuelta a los veleros de la página…
Barataria, 20.IV.2009