Diari d'un captaire moral

Tret de sortida

2007-12-09T14:22:00.000+01:00

No sóc gens suspecte de basquitis, però haig d'admetre que la fuga i persecució de la parella d'etarres per França em té fascinat. Els picagasetilles de torn, periodistes especialitzats en amanir notes d'agència, carreguen les tintes: "una road movie de sèrie B" diu el Público, "acció covard" diu l'ABC. Fins i tot afirmen que els veïns es van estranyar perquè "dos joves espanyols parlaven francès amb un fort accent espanyol". Matar dos guàrdies civils podrà ser moltes coses -entre d'altres, propi d'insensibles- però cosa de covards no ho és.

Uns trets intensifiquen la vida que no vegis. Per això lamento que l'atletisme hagi prescindit del seu millor símbol, la pistola, i l'hagi canviada per un so de remescla rave barata. Em sembla sentir l'espetec dels trets a Capbreton, alterant la calma d'un supermercat que només coneix l'espetec Tarradellas. Després, la fuga: evoco en veu alta els noms del pobles per on passaven: Haut Mauco, Leognan, Bordeus, Gabillou, Bian, Revel... L'alè de 1500 policies d'elit al clatell. La mateixa provisionalitat que intensificava l'amor clandestí de Lolita. M'imagino els últims polvos desesperats al cotxe, el Peugot 307 aparcat a un marge i el tercer en discòrdia, la segrestada, al maleter.

"Cazados en sólo 4 dias", s'alegra el picagasetilles cul-d'oficina. Com si en quatre dies no hi hagués temps per canviar-ho tot. Envejo la intensitat d'aquells quatre dies. L'envejo i alhora m'esgarrifa perquè sé que tots nosaltres som com aquests etarres, només que ens manca la consciència del tret.

Recordo la gran paràbola de Buda. Quan va preguntar al rei Kosala què faria si un dia s'assabentés que les muntanyes han començat a avançar cap a ell escruixint-ho tot al seu pas. Després de sentir una relació d'obres que el rei no havia fet en sa puta vida, Buda va contestar (ho deixo en un anglès que sona a Pali): "I inform you, great king, I announce to you, great king: the mountains are rolling in on you". En efecte, les muntanyes ja avancen cap a nosaltres. Ens persegueix un agent implacable. Pertany a un cos amb un cent per cent d'efectivitat. El cos és diu mort.

Àliens i musclos a Sète

2007-11-22T12:47:00.000+01:00

M'agraden les poblacions rodejades d'aigua per totes bandes. Sète, com Cadis o Venècia, està encaixonada entre el llac Thau i el mar, comunicada amb el continent per un petita llenca de terra que tot just permet el pas del ferrocarril i de la nacional. Les poblacions que són avortaments d'illes tenen una aire desvalgut, un finsiterranisme vital molt atractiu.

Hi ha boira quan hi arribo al matí. La humitat és molt alta. El mont Saint Clair s'insinua entre la boira i realment s'entén que els mariners el veiessin com una balena amenaçadora i bategessin el poble amb nom de cetaci. Per dinar prenc uns musclos farcits à la sétoise, amb carn i ou, davant del canal.

Per la tarda visito el cementiri marí del poema de Valery. És un poema que, sota la imatgeria del repòs etern, destil·la una gran tortura dialèctica. Com a les grans odes de Keats, Valery utilitza l'espai del poema com a ring on s'estomaquen diverses veus poètiques, mentre, per sobre de tot:

"la fulguració sembra, serena, / sobre l'altura un sobirà menyspreu"

Ara per ara, sobirà menyspreu podria ser la meva divisa. És inútil mirar d'enganyar-me: Sète no es Venècia. Venècia queda molt lluny. No puc evitar veure la lletjor en les coses, em salta a la cara com àliens esventrant la realitat. Com ara aquest cementiri que no val gran cosa o aquest vers cursi del poema de Valery que ho esguerra tot: "Le vent se lève !... il faut tenter de vivre !" "Intentar viure" no és viure. És convertir la vida en una retòrica perifràstica.

Aquest vers em fa dolorosament conscient que aquesta meva escapada tardoral no és res més que un "intent de viure".

Béziers o el flux incessant

2007-10-26T12:07:00.000+02:00

Viatjo per França fins a Béziers. Béziers va ser objecte d’una de les frases més memorables dels catòlics: “Mateu-los a tots que Déu sabrà escollir els seus“. La van usar els croats el 1209 per passar a ganivet a tots els habitants d’aquest poble. Sento dins meu la mateixa fatiga de matisos, la mateixa mala llet indiscriminada, que va fer possible una frase com aquesta.

Visito una construcció curiosa: el pont-canal sobre l’Orb. És tracta d’un pont amb un canal d’aigua al mig (el Canal du Midi) per on poden navegar petites embarcacions. És fa estrany veure com un canal creua un riu passant per un pont. La imatge donaria per moltes meditacions heraclianes sobre l’estat de flux permanent que no m’entretenc a fer perquè tinc una cosa en estat de flux permanent dins els pantalons i l’haig de mirar d’atendre.

De nit acabo a un barri de pisos de protecció oficial dels seixantes, prenent pernods infectes amb una noia d’edat indeterminada entre els 30 i els 40, filla de pied noirs argelins. El meu francès l’he après a base de llegir Maupassant i, encara que l’entenc tot, no el parlo gens bé. Tampoc importa massa perquè Marie-Élise és una alcohòlica i la conversa pren un aire vaporós i fragmentari. Parla del trauma de la repatriació dels seus pares, de quan els obrers de la CGT els rebien al port amb pancartes de “pieds-noirs impérialistes“. Una història trista i “arrabalera”. Però quin alcohòlic no té una història trista? La gent diu que l’alcoholisme mata, però no és veritat. Són altres coses que fan que et matis amb l’alcohol i uns pares inadaptats al grandeur gaullista semblen un bon motiu.

Quan tanca el bar, l’acompanyo a casa i em fa una palla ràpida al portal.

El primer Terenci Moix

2007-10-12T12:16:00.001+02:00

De tant organitzar cocktails i sorbets els nostres gestors culturals s'han begut l'enteniment. S'omplen la boca de gambes i de xerrameca sobre com tot serà de puta mare quan Catalunya sigui un país "normal". El perillós és que intenten corregir anomalies fantasmagòriques mentre ni tan sols ensumen les reals. Voleu una anomalia? Aquí teniu una anomalia: la millor novel·la catalana de la segona meitat del segle XX no és a les llibreries. Està esgotada. No s'ha reeditat.

Parlo d'Onades sobre una roca deserta (1968) de Terenci Moix. Possiblement aquesta afirmació estranyi a molts que possiblement no hauran llegit la novel·la. És un afirmació que no té ni una gota de llepafilisme ni de voluntat de redimir minories sexuals. És un judici estètic formulat amb un rictus de seriositat kantiana. La falsa familiaritat és una mala consellera. Penseu en Terenci Moix i veieu el paio que es dedicava a fer pallassades per les TVs, guanyar el Premi Planeta i matar-se a pitis. El fet és que el Terenci Moix d'Onades i dels dos primers llibres de relats és un escriptor colossal. No ho penso només jo. Ho diuen Pla, Castellet i Gimferrer. Però tranquils, xarrupacaps del món, seguiu escurant la mousse, cervells-de-gelatina.

En un país amb menys densitat de salvapàtries per metre quadrat ja fa temps que s'haurien rescatat els drets i publicat una edició crítica. No hauria hagut de venir Steven Forrest de la Southern Methodist University a dir-nos obvietats com que "l'obra de Terenci Moix reflecteix un esforç artístic impressionant" ni caldria que la Encyclopedia of Erotic Literature celebrés la seva "near obsession with the passage of time and the desfiguration of beauty". Però tranquils, seguiu donant-vos cops al pit amb les mans llardoses de salsa rosa, seguiu fantasiejant sobre la vostra contribució a l'adveniment del país normal. El més semblant a la inquietud que heu sentit mai és la punxada d'un bigoti de gamba al tou del dit.

Cadaqués Kitsch

2007-10-02T00:31:00.000+02:00

Necessito sortir de Barcelona. Les obligacions tardorals m'enrunen. Marxo a Cadaqués, però no és Cadaqués un barri més d’una certa Barcelona? Dic “certa” amb una intenció àmplia. Seria fàcil fotre’s del pijerio de segones residències i motos sense casc. Però no és només aquesta gent la que va a Cadaqués. En l’imaginari barceloní, Cadaqués hi té un lloc com a possibilitat de fugida permanent. Prou lluny, per ser una fugida. Prou a prop per fer-nos veure que fugir és arrossegar merda més lluny.

En la meva vida hi he fugit amb tres noies. Sempre al mateix hotel, el Llané Petit, i sempre amb els mateixos esmorzars a la terrassa cara el mar, excursions a Portlligat pel camí vell, vermuts al casino parlant del Pla de postguerra, dinars a Ca l’Anita, excursions de captard a Portbou a la tomba de Walter Benjamin. Sempre el mateix ritual, però amb un desfici diferent a la tornada. Potser per aquest regust amarg del giravoltat retorn de Cadaqués, la millor fugida és la que no es va realitzar: intentant arrossegar-hi una noia a les 5 de la matinada després d’una nit de grapejades, mentre el seu nòvio li repicava el telèfon mòbil com si fos el puto àngelus. La noia va decantar-se per tornar a casa i seguir la seva vida. Potser així va estalviar-nos el desfici del retorn. Per mi l’atractiu de Cadaqués va augmentar aquella nit amb la dimensió del possible.

Ara hi he anat sol. Em sento estrany al Casino amb vermut però sense anècdotes de Pla. Pujo d’esma a Portlligat i el muntatge dalinià em sembla ara el que sempre ha estat: kitsch. No ho veia llavors? Ho trobàvem d’un encant decadent, camp en definitiva, com potser eren les nostres relacions. Un bon dia l’encant desapareix i et quedes només amb el kitsch de la relació.

Josep Pedrals com a símptoma

2007-09-26T22:07:00.000+02:00

Festes de Gràcia a la Plaça Rovira. Ressaca galopant. Hi trec el nas amb l'esperança de veure-hi la classe de noies que m'agraden: ulleres de pasta, faldilles negres i una mirada que delati un ensopiment infinit i una neurosi latent. Quan hi arribo, l'espectacle ja ha començat. Estranyament, el públic està molt animat. Un cabronet amb cara de polipoeta m'acaba de llençar mig vermut a sobre sense demanar-me perdó. Xop i cabrejat, m'acosto a l'escenari i veig qui provoca tanta rialleta-jo-sí-que-t'entenc: Josep Pedrals. “Activista de l'oralitat en poesia” vaig llegir a l'Avenç.

Mentre l'escolto, en un crescendo de ressaca, m'adono que el paio és un subjecte interessantíssim. Ell, tot solet, sense proposar-s'ho, resumeix la cultura del país. Catalunya, país de cosins on dels quatre que llegeixen, tres es llepen el cul entre ells, mentre el quart critica el gust de la merda que, sense escarafalls, s'acaba d'empassar. Catalunya, on de l'underground a l'establishment hi ha una escopinada de distància.

Cantarella sense gràcia, poesia de rodolins, lèxic noucentista i bromes de teta-cul-i-caca que em plouen des de l'escenari com agulles clavant-se'm al cervell. Tant ell com els seus amiguets de la Colla Polipessigolla, deixebles dels Hac Mor i els Casassas, formen un clan d’allò més irritant. La transgressió subvencionada és un oxímoron que només fa gràcia a qui se n'aprofita.

M'allunyo de la plaça preocupat per una cultura atrapada en el remolí del rodolí, que enlaira arbitràriament per sobre de mèrits i capacitats. A Catalunya, la poesia oral domesticada va de perles als polítics. Quan un gestor cultural ha de promocionar la cultura catalana, el primer que pensa és a muntar un show. No pensa, per exemple, a pagar traduccions a l'anglès. Una traducció triga mesos, no es pot inaugurar, una traducció no surt a la fotografies.

Josep Pedrals va de gira per escoles i això és bo. És bo que els nens coneguin un poeta de relíquia, un tradicionalista de les avantguardes. Aquesta coneixença els mantindrà uns anys més en l'engany de creure que els poetes són persones diferents de les altres, persones ultrasensibles i grandiloqüents, que atreuen l'atenció com els focus als mosquits. Ja tindran temps de descobrir que hi ha poetes banquers o oficinistes. De fet, la gira podria portar-lo més lluny: Josep Pedrals podria ser un entranyable dinamitzador cultural per a nens discapacitats.

Estic segur que hi ha avantguardistes de pedra picada el nom dels quals ignoro, fet que prova el seu avantguardisme. No publiquen llibres sobre l'oralitat ni escriuen blogs. Segur que hi ha persones incapaces de conjugar el seu dadaisme amb la presència a la Fira de Frankfurt. Artistes conscients que la síl·laba més important que es pot declamar emfàticament és “no”.

On ets Atenes?

2007-09-10T23:56:00.000+02:00

Bec vi en una copa profusament treballada pels làsers xinesos mentre miro com els bombers grecs defensen les ruïnes d'Olímpia. Un bomber ensutjat diu: "Hem controlat la situació quan les flames ja llepaven les parets de l'Estadi". Aquests cabrons parlen en hexàmetres.

Em miro la copa amb un embadocament alcohòlic. Aquesta marroquineria de tot a 100, amb les seves bombolles d'orientalisme insuflades al vidre, amb els seus dissenys de fleur-de-lis que creixen incontrolades com bardisses, certament conforma una antologia del mal gust industrial. Però un pensament estrany m'assalta. Penso que cap emperador romà va beure mai en una copa amb un acabat tan immaculat. Començo a pensar en la decadència d'Occident. La imatge de les ruïnes i el privilegi estúpid de beure en una copa que Marc Aureli no va tastar em provoquen un atac spenglerià. On hem anat a parar?

Som una decadència dels romans, que eren una decadència dels grecs. Ombra d'una ombra. Ens discutim per dilucidar quina variant decadent del llatí enviem a conquerir les terres bàrbares de Frankfurt. Malgrat els mitjans moderns, tot el saber humà a un clic de distància i aquestes copes tan llepades pels làsers, no hem aconseguit superar a quatre pederastes amb la trempera sempre a flor de túnica.

Si ara mateix Barcelona comencés a cremar, ens ho miraríem per la televisió repanxolats al sofà. Som uns Nerons de saló, una societat d'espectadors que mengen i beuen millor que molts emperadors. Necessito treure'm aquestes idees sinistres del cap. Escuro l'ampolla, aixeco la copa i faig una invocació:

No leer, no sufrir, no escribir, no pagar cuentas,

y vivir como un noble arruinado

entre las ruinas de mi inteligencia.

Insomni Vicente Verdú

2007-09-04T19:57:00.001+02:00

Torno d’Estats Units i no puc explicar res que els meus interlocutors no sàpiguen. Pitjor encara, sovint he d’aguantar lliçons sobre cultura americana, impartides per qui a penes s’ha documentat amb la sociologia de cafè de les columnes de Vicente Verdú. M’expliquen que els americans no saben viure sense pistoles i que són tan superficialment amables com profundament insolidaris. Els meus amics també han volgut il•luminar-me sobre l’ínfim coneixement de geografia general dels estudiants nord-americans, símptoma inequívoc del sentiment antiintel•lectual que predomina al cor de l’imperi. Els mateixos que maten les hores amb pornografia californiana se m’escandalitzen per la quantitat d’estats ianquis que prohibeixen la sodomia. Fujo de les retrobades amistoses i em tanco a casa desconnectant el telèfon.

El jetlag i el xoc de realitat em maten la son i les ganes d’escriure sobre el viatge. Em costa reconèixer-ho, però he caigut en una mena de depressió postvocacional d’allò més vulgar. Tinc un nus a la gola. Hauria de plorar, però no em decideixo. Busco consol en els oracles de la xarxa i acabo en els fòrums més rancis d’autoajuda. Formulo una pregunta oberta. És recomanable plorar? Tothom m’anima a fer-ho. Els missatges són tan cutres i dolços, tant a to amb el meu estat d’ànim, que em reconforten en gran manera: “es una manera de desahogar que te mantiene en paz luego de descargar... es parecido a un orgasmo pero por los ojos...”. Entre tots els missatges, l’últim és el que em commou de debò. Internet és moltes coses, també un immens consultori sentimental on els desconeguts et donen la mà i et piquen l’ullet en senyal d’infinita solidaritat, un univers saturat de frases bondadoses i ensucrades. “Llora imbécil, no te cortes, tus palabras apestan a fracaso total, llora por tu asquerosa vida y por tu patética novia. Llora, hijo de puta i jódete para siempre.”

Tortilleres del món, uniu-vos al triangle

2007-08-17T16:24:00.000+02:00

Gairebé totes les noies amb qui he sortit m'han confessat que els agradaria fer-s'ho amb una altra noia. Algunes ja tenien experiències lèsbiques. Si la bisexualitat és tan prevalent com sembla indicar aquesta mostra, perversament esbiaixada però contrastada en converses de bar amb amics, ¿perquè collons no vivim organitzats en triangles i no en parelles?

L'altre dia vaig deixar caure la idea a la meva parella. ¿Perquè en lloc de dir-me el molt que admires certs escots voleiants no ens posem a buscar una noia bi i iniciem els tres una existència en plena harmonia pitagòrica? Les excuses de sempre. Si vols follar amb altres és que no m'estimes. Ningú viu així. Ets un sortit. El triangle és el tipus de relació perfecta. De fet, la gent ja ha viscut muntant-se triangles no declarats. Els francesos, per exemple, han elevat la convivència dona/marit/amant a una de les formes més exquisides de sociabilitat. Però el triangle ha de sortir de l'armari.

He sentit tot tipus d'arguments estúpids en defensa de la parella. La parella no és el més "natural" perquè, de fet, la natura té tendència a formar estructures fractals de base triangular. Només hi ha un argument realment vàlid que sustenta la pervivència de la parella: les persones som, generalment, insuportables. Els aguantaescenetes del món es pensen que si troben algú que suporten i els suporta ja tenen molt de guanyat. I, realment, no és poca cosa. El problema d'aquesta mentalitat és que t'has de menjar amb patates els moments insuportables de la teva parella. És una estratègia WIN-LOSE en termes de teoria de jocs: cada plaer, té una contrapartida. Cada gemec, un però. Si, en canvi, visquessis amb dues persones que tenen moments insuportables, la suma total seria una existència suportable. És a dir, viuries amb persones alternativament suportables. És un model WIN-WIN en lloc del patètic càlcul de cost/benefici que el capitalisme sentimental ens fa creure inevitable.

Per suposat hi altres arguments de pes en favor del triangle, com ara la varietat i la intensitat sexual. La gelosia quedaria fora de l'eqüació quan tothom és lliure de follar-se a tothom. Les despeses dividides entre tu i dues tortilleres bisexuals es pagarien de bon grat. Si algú trenca la relació, la pèrdua no seria completa. El cop quedaria atenuat pel vèrtex supervivent del triangle i no patiríem els accessos de romanticisme holiwoodià de les ruptures actuals. Sempre que les dues tortilleres bisexuals no decideixin que el vèrtex que sobra ets tu i les teves teories.

Ecografia d'un poble qualsevol

2007-08-04T01:41:00.000+02:00

Vaig a passar uns dies al poble amb la família. Un poble normal com n'hi ha tants a Catalunya. Intento escriure alguna cosa edificant. Però els crits dels veïns del davant m'ho impedeixen. El seu fill psicòtic els està apallissant una altra vegada. Truco als municipals d'esma com he fet en tantes ocasions. Sé que és inútil. Per quan arribin, els pares ho negaran tot i diran que el seu fill és una mica "nerviós".

A la nit surto a la terrassa a escriure. La parella de ionquis del bloc del davant fumen heroïna base sobre paper de plata. Com que tenen l'electricitat tallada, l'única llum és la de l'encenedor que els il·lumina intermitentment. Molt junts, aspirant el fum a la llum d'una flama trencadissa, l'estampa seria fins i tot entendridora de no saber que un d'aquest ionquis va rajar el coll d'un veí conegut meu per mirar-lo "raro".

Surto a prendre alguna cosa. Els antics companys d'institut es maten a birres al bar. M'expliquen la història de la redada. La Guàrdia Civil va assaltar el bar fa una setmana. Amb tota la parafernàlia: vestits de secreta, patada a la porta, mans a la paret i butxaques enfora. La primera operació antidroga en anys. L'explicació d'aquesta posada en escena és simple. El mossos estan a punt d'assumir el control d'aquesta zona. Com que la Guàrdia Civil no ha fotut res per aturar el narcotràfic rampant, algun superior és deuria ficar nerviós a l'hora de traspassar l'informe de situació. Va comunicar les noves consignes: contundència, tolerància zero. Fins i tot va batejar l'operació amb un nom en clau sonor. D'alguna manera tots els camells van ser avisats amb antelació i aquell dia no és van deixar caure pel bar. La confiscació d'unes quantes pedres de costo i l'speed barat de quatre lúmpens complia l'expedient.

Els col·legues surten del sopor quan algú menciona una rave a una masia perduda. Anar-hi ha estat un gran error. Com que m'han portat amb cotxe haig d'esperar que això s'acabi per tornar. Amb el pilotasso que porten no sembla que sigui aviat. Ballen dislocats entre vinyes retorçades. Només em queda mirar de pillar el punt jo també. Són les 6 de la matinada i un company de col·legi a qui dèiem "el calcetines" ens ensenya, orgullós, l'ecografia del seu fill. A continuació, es fa unes ratlles de coca sobre l'ecografia. Ens n'ofereix. La imatge del fetus fosforescent esquitxat de pols blanca em perseguirà durant dies.

Visca els pobles de la Catalunya Vella, que tenen "en son cel aucells i àngels,/en son camps vèrgens i flors,/en son aplecs l'alegria i/en ses famílies l'amor."

L'enterrament prematur

2007-07-30T00:49:00.000+02:00

Em miro un pel·lícula per recordar una altra pel·lícula, com em miro dones per recordar altres dones. Miro 12 Monos de 1995 però és en 1962 i Le Jetée de Chris Marker en qui penso. Le Jetéé no és una pel·lícula, és un doctorat. La manera com involuciona el cinema de nou en fotografia i la veu en off dient "perquè hem sobreviscut, no podem refusar al passat els mitjans de la seva supervivència".

No s'ha de descartar el passat massa de pressa. Està viu i l'hem de cuidar. El passat és un gos que jau al nostre costat. A la merda tota la retòrica de les "fases vitals". Quan escolto algú dir que s'ha d'anar "cremant etapes" sento un calfred dolorós. Què cony vol dir cremar etapes? Et faràs un hara-kiri a la memòria? Deixaràs morir el gos per molta sarna que tingui? L'enterraràs en vida?

El passat no pot tornar perquè no acaba mai de marxar. A Internet hi ha una comunitat anomenada NOVA ROMA de gent que viu com si l'Imperi Romà no hagués caigut mai. Donen certificats de civitas, paguen impostos, discuteixen en llatí al fòrum, encunyen les seves monedes. Res concebible és mort.

Pensem en els anys seixanta. Hem donat per enterrats els seixanta prematurament. Onades successives de merda els van colgar: crisi del petroli, heroïna, sida... Però els seixanta tornaran. Sento el gos gratant sota terra. Jo no sóc l'únic cascat a l'estiu insuportable de Barcelona que es diu il faut changer la vie cada puta nit.

El tecno ha estat el primer avís, però han estat uns seixanta de lluentó, la recerca d'un esgotament físic per mirar d'encobrir l'esgotament vital. Tornaran uns seixanta més deliberats, més putes. Gadgets sexuals japonesos i somnis assistits electrònicament. Curiosament l'era binària acabarà amb les dualitats. Si puc consultar-ho tot, puc ser-ho tot. No calen Timothys Learys ni gurús. L'únic profeta és Google. L'únic límit, la capacitat del seu cache, tan delicat i arbitrari com la memòria humana.

Les caricatures vivents de Pilar Rahola

2007-07-27T19:31:00.000+02:00

No ploraré el dia que desaparegui la sardana. Ni escriuré cap carta al director quan un legislador humanista aconsegueixi clausurar les colles castelleres o els correbous del Delta de l'Ebre. Mai no m'ha tret el son el nombre de llengües minúscules que es moren cada any o cada mes, vés a saber. Em deixa fred, en definitiva, tota la retòrica ploramiques que veu en l'aclaparadora influència cultural dels ianquis un perill mortal per a la diversíssimes maneres de veure el món, inclosa la catalana. Em confesso fervent amant de la cultura hegemònica mundial. I és des d'un esperit de filoamericanisme sense remei que m'he decidit a comprar un bitllet cap a Nova York.

Com era d'esperar, els meus amics més esquerranosos ja m'han deixat anar que ells no farien tal cosa. Que ho mig desaproven. Malgrat que el credo internacionalista els obliga a distingir entre poble i govern, algú ja ha tingut l'enginy de reformular-lo. Aquest algú afirma estar “en contra de la majoria del poble americà”. És el mateix cafre que l'onze de setembre de fa sis anys va decidir buidar la seva rància bodega per tal de celebrar el patiment televisat. Escoltant-lo amb tota l'atenció que em permet la paciència, he captat, per fi, la primitiva tesi que conforma tots els seus judicis. Els obrers i l'esquerra nord-americana no mereixen la nostra solidaritat, atesa la seva manifesta incapacitat de canviar mai res. Aquesta lamentable debilitat del moviment emancipatori als EEUU no ens ha de suscitar, diu, cap mena de suport, sinó condemna i menyspreu. Tant li fot que nosaltres també visquem sepultats en la nostra pròpia merda antidemocràtica, ja sigui en forma de monarquies intocables o d'un Banc Central Europeu allunyat de tot control polític.

Ara ja deu fer una bona estona que no l'escolto, sobretot des que m'ha etzibat que la música nord-americana no té ànima. Com podria tenir-ne, es pregunta, sense una cultura popular on poder recolzar-se? Em marejo i m'enrabio. Per dolorós que sigui, aquest malson de conversa no deixa de ser il·luminador. Més enllà de l'esquifit imaginari de Pilar Rahola, la burda caricatura del progre curt de mires pot agafar formes tristament properes.

Crònica de l'apagada

2007-07-26T18:55:00.000+02:00

Pixar a les fosques és un plaer rar, sibarita. És un acte de fe. Física aplicada. Quan el lavabo va refusar d'encendre's i la ràdio emetia les primeres notícies de l'apagada general a Barcelona l'adrenalina va començar a batre'm les temples com tambors de guerra. Per fi podria veure si aquesta ciutat té alguna cosa semblant a sang.

Vaig baixar al carrer. Anticipava saquejos al Corte Inglés. Però de seguida vaig pensar que aquest cabrons deuen tenir generadors propis. Fins i tot tenen una moneda pròpia. Del poc que sobreviuria a l'hecatombe seria el Corte Inglés. El centre està anormalment tranquil. L'element més nerviós són els cotxes. Sense semàfors semblen convergents sense consignes.

Ni rastre de saquejos. Quina decepció. A Nova York ja s'haurien carregat uns quants polis irlandesos. Aquí els mossos ordenen el tràfic visiblement emprenyats, "no és això el que ens prometien a l'acadèmia, volem acció, màfies albanokosovars i apallisar detinguts." Confio en que a la nit hi hagi més moguda.

ANY CERO. PRIMERA NIT. Un tall de llum és un atac a la línia de flotació del nostre modus vivendi. Esperava una resposta més contundent que una cacerolada. Les cacerolades són una militància fast food, d'anar per casa, "nena, treu la cassola". A Gràcia repiquen les seves paelles termoresistents contra els seus woks. Esperava més d'aquests hippies.

ANY CERO. SEGONA NIT. El tall de la Meridiana té un aire més proletari. Veus la tensió acumulada en gent que no està per hòsties. El iaio que no ha pogut veure El diario de Patrícia, el xaval que no s'ha la poguda pelar a Internet, la nena amb mono de messenger. Un descamisat em crida a l'orella: "Montilla, enciende la bombilla!" Uns dies més i això petaria. Respiro fort aquest aire de revolta. Put a brutícia. Alguns culpen a Endesa, altres a l'Ajuntament o a la Generalitat. Ningú culpa al responsable. Pensem que vivim en un món aïllat de la merda. Però, shit happens. Mai descartis de l'equació el factor estupidesa humana. "Xato has carregat el mòbil on ningú et truca?" Som uns electroyonquis i el petroli s'acaba. Ciutadans de Barcelona, benvinguts al futur.

MIX PER DJ SIDERAL - R.I.P.

2006-06-06T01:49:00.000+02:00

Potser el millor homenatge que es pot fer a un DJ és una remescla.

RETRAT DE DJ SIDERAL A PARTIR DE FRAGMENTS ATRAPATS A INTERNET

Et vaig coneixer a una acadèmia de música, corria l'any 1987-88, jo en tenia 10. Et veia amb les teves -ja- grenyes i la teva guitarra, sempre amb la conya a la boca. Després et seguia al Nitsa, corria el 1997, siempre fuiste independiente, original, desde pequeño un rebelde recuerdo la visita de jordi LP, tu afición por los Dire straits, tus primeras novias en la escuela leber, conoci a aleix antes de que fuera un dj reconocido, y era un gran jugador de basquet. Porque Sideral simbolizaba la ingenuidad del amateur: sin técnica pero a pecho descubierto mezclaba éxitos del POP con trance, techno inteligente con clásicos de Detroit, salvajadas electrónicas y finura indie.

AL PRINCIPIO NO SABÍA NI MEZCLAR AUNQUE LOS TEMAS QUE PINCHABA ERAN MUY BUENOS, AUN RECUERDO EN EL NITSA ANTIGUO SOBRE EL 95 A LAURENT GARNIER PARTIENDOSE EL CULO PORQUE NO SABIA PINCHAR. y ahora ya si leyenda de la Barcelona que vivímos en primera persona, partire las piernas al primer listo que ahora diga que ya somos como la generacion grunge o cualquier mierda de esas de la historia del rock... Hizo que mucha gente se animase a comprar unos platos y empezase a pinchar, en esa epoca que muchos empezabamos a descubrir la música electrónica.

Finalment ningú el va frenar a l'ascensió màxima, com ho feien la gent de seguretat en el Nitsa cap a l'any 97, estirant-lo de la maniga perque baixés de la tarima i no fes girar cap mes disc, a les 9 del matí. Este post se lo dedico a él, a Sideral. Parece que alguien tenga que morir para hacer estas cosas. Tenía 32 años, y ha sido una de las personas que más me ha hecho disfrutar una noche, en el FIB 2004. No podré olvidar nunca esa noche. Me lanzó su camiseta, me miró y me la lanzó. las reacciones a la muerte de DJ Sideral sólo le parecen dignas de un esperpento. Cuando el cerrojo caiga sobre su ataúd se pondrá fin al mito de, al menos, una cierta modernidad de Barcelona. Ojalá volviese a vivir una noche de esas en el nitsa de Llongueras, con el pinchando y la sala girando mientras la gente de seguridad lo intentaban echar.

Hay que joderse con los moralistas que vienen al calor de los cadáveres calientes. La noticia me ha pillado en Buenos Aires. Y no paro de llorar. Aleix, entre bromas y risas, aquella noche me dijiste que como soy creyente tendría que rezar cuando te murieses... que sepas que sí, que rezaré y que ofeceré una Misa. Side (como le llamábamos aquellos que le conociamos lo más mínimo) estaba considerado como una de las figuras esenciales de la escena “clubber” barcelonesa. Fué mi padrino musical en escasas 2 horas, y ya jamás tendré la ocasión de agradecerle sus consejos y sus cubatas. Recuerdo perfectamente la estampa de "Boys don´t cry" en Bataplán de Donosti. Acabó la sesión bailando en la pista con la gente, después de haber estado pinchando toda la sesión con la mano escayolada.

I've just returned from the funeral of a dear friend who also happened to be the best DJ i have ever seen in my life. Sideral didnt attack the crowd like the tetchy support DJ who deserves anonymity for his severe selection of awful hard-house. Sideral gently warmed and coaxed the crowd, playing funky beats that got successively faster. After half an hour of teasing them Sideral dropped some vocals, then a breakdown. Right before our eyes this daunting place lit up. ha sido siempre un angel alto desgarbado brazos larguísimos el pelo rubio ceniza sobre los ojos azules y el que te miro y no te veo. os quedarán sus preciados casettes grabados y garabateados con su inconfundible letra -existirán unos setenta y cinco volúmenes de aquellas cintas-, suerte de diario musical por entregadas que iba pasando de mano en mano, copiándose hasta la casi extinción del sonido. La última vez que vi a Aleix Vergès fue once meses atrás. Él estaba en el backstage del escenario SonarVillage, en el Sónar, y su imagen era sobrecogedora. Tenía el brazo, no escayolado, sino sujetado por una especie de armazón de cuero y metal que dejaba ver, a lo largo de todo el antebrazo, una cicatriz espeluznante. Ese era uno de los signos de su frágil salud y de su constitución débil; Sideral era como el Licenciado Vidriera que inmortalizó Miguel de Cervantes en una de sus “Novelas ejemplares”, un hombre de cristal que, al más mínimo golpe, podía romperse en añicos.

La decadència

2006-05-31T01:52:00.000+02:00

Féu clic per ampliar

Aquesta fotografia em corprèn. La veig casualment al diari mentre escuro el vermut al pati de l’Ateneu. El peu de foto diu: "Guillermo Vilas i la seva dona presencien el partit de Rafael Nadal a la pista central de Roland Garros". Vilas contempla com Nadal li arrabassa el rècord de victòries consecutives en terra batuda. Fa fred a París. Però el seu encongiment és alguna cosa més que fred. És el calfred que produeix la Mort en passar una ungla per l'esquena i anunciar el primer Match Point. Mentre Nadal enterra les seves gestes esportives, ell assisteix al seu funeral en vida. Deu recordar el dia de 1977 en què Ilie Nastase, el Bufó de Bucarest, va estroncar la seva ratxa de 53 victòries. El va vèncer fent servir una "raqueta espagueti", una raqueta de doble cordatge que produïa els efectes més inversemblants i que poc després seria prohibida. Recorda el cabreig d’aquell dia a Aix-en-Provence. Va abandonar a mig partit, trastocat per aquells bots i aquells spins estrafolaris que sortien de la raqueta del Bufó com conills saltant del barret d’un mag.

Llavors encara li quedaven anys bons per davant a l’elit tenista. Però ara "El Toro de la Pampa" ja no és el que era. El seu cabell és un avortament de melena. Vesteix un negre de rigor, adequat a la solemnitat fúnebre del moment. Les cadires buides al voltant, com si els VIPS de la primera fila oloressin alguna cosa en aquest home gran. Olor a terra mullada, potser. Agafa la mà de la seva dona tailandesa, pel capbaix trenta anys més jove. Més aviat s’ancora a la mà de la seva dona. La noieta fa olor a joventut. No sap si a la seva o a la d’ell.

Acaba el partit. Ell mateix dóna un premi commemoratiu a Nadal. Diu que és "un buen chaval". Però ja fora de la pista, amb la premsa, es resisteix a acceptar la lliçó del temps: " Esto es un mini-record. El mío es el de victorias consecutivas. Nadal lo ha hecho en poco más de un año, y tomando aire, y yo en cinco meses. Hoy hay récords para batir si descansás bien."

No crec que aquella nit descansessis bé, Vilas. Tot i el bombonet Thai al costat. Et queden rècords per batre si descanses bé?

M’esgarrifa la fotografia perquè em sé perfectament capaç d’envellir somicant a la pitrera d’una tailandesa. I el més fotut és que no sé si tindré algun rècord que recordar mentre veig com els xavals el superen. Seria fatídic ser un Vilas sense l’èpica de les gestes passades.

La decadència.mp3

Podcast en català

2006-05-27T23:51:00.000+02:00

Us presentem la possiblitat d'escoltar les entrades del blog en format àudio. Ens agradaria dir que ho fem perquè sigui accessible per a cecs i persones amb deficiències visuals, però en realitat ho fem perquè és una filigrana tecnològica i per estar a l' última. No deixa de tenir certa utilitat per a persones, com nosaltres, que tinguin els ulls fregits de llegir en pantalla. Hi ha dues opcions per escoltar les entrades:

1. Pitjar el botó que hi ha al final de cada entrada.

2. Descarregar-se automàticament les actualitzacions dirigint qualsevol programa de podcast a l'adreça:

Lisboa o la ceguesa

2006-05-25T18:11:00.000+02:00

Passo uns dies a Lisboa. Hi arribo amb les orelles xiulant de comentaris elogiosos sentits d’amics i coneguts de tota condició. La unanimitat és completa: Lisboa té "encant". Ni tan sols el dolor que sempre em provoca la descompressió de l’avió aconsegueix treure’m aquest tàvec de les orelles.

Hi fico peu amb molta prevenció però disposat ha submergir-me en el seu encant únic. Al taxi començo a veure que alguna cosa no rutlla. Hi ha moltes cases abandonades, decrèpites. Tinc l’esperança que el centre sigui diferent. Però allà també, la grandiloqüència de les estàtues de conqueridors a cavall és matisada per les construccions rònegues. Veure un pedaç d’aigua costa déu i ajuda: o esquives la línia de fàbriques de la riba o t’enfiles a una forma o altra de mirador. Per això deuen de tenir tan prestigi, els miradors: comuniquen la il•lusió òptica que aquesta ciutat té riu i mar.

Compro el diari local. Titular: "LISBOA S’ENFONSA". Crisi econòmica galopant. El gran debat del moment és, però, quina posició han d’ocupar els militars i eclesiàstics en les cerimònies protocol•làries. Sembla que una reforma recent, els ha rebaixat de la posició 20 a la 25. Greu ofensa. Llegeixo un articulista lúcid:

"Els portuguesos adoren les càbales. Les càbales són simples, barates i, si bé no ens fan rics, almenys serveixen com a excusa pels fracassos propis i les incapacitats personals."

Segueixo llegint cada cop més astorat. 18.000 dones portugueses es reuneixen per batre el rècord de la bandera més gran feta mai per dones. Patrioterisme barat pertot. Al costat del Castelo, topo amb un xutòdrom amb totes les comoditats: graffitis i matalassos. M’anima una mica la sobrietat marmòria de Sao Vicente i Sta. Engracia. Edificis que em recorden que el bon gust és un bolet rar però universal.

La Síndrome Lisboa, la fascinació que tants catalans senten per aquesta ciutat mereixeria alguna mena de psicoanàlisi col•lectiva que no tinc esma de fer. El gran argument de molts que hi han estat: "És com Espanya fa 25 anys". Argument típic de nou-rics, d’arribistes. Cal recordar que l’Espanya de fa 25 anys era una merda? On alguns hi veuen decadència, jo hi veig misèria.

Per què no m’agrada? L’explicació col•lectiva no ho abasta tot. Hi ha alguna cosa personal en aquesta tristesa. És la típica ciutat que fa tres anys m’hauria enlluernat. És que la meva retina s’està empedreint? Al carrer veig una escena que m’horripila: un cec es fa netejar les sabates per un enllustrador. No sé per quina estranya raó aquesta imatge és més descriptiva del que sento que tot el que pugui escriure.

Vanitat i més vanitat

2006-05-23T17:43:00.001+02:00

Si voleu donar suport a aquest blog, voteu-lo al Premi Lletra 2006. La votació popular no comporta cap premi monetari, és purament honorífica. Així que no patiu, no abandonarem el blog per marxar al Carib. Simplement alimentareu la vanitat dels seus autors, que és l'estofa amb que està teixida la seva escriptura:

Vanitat i més vanitat,
tot és efímer, tot és en va.
Què en treu l'home
de tots els treballs
amb què s'afanya sota el sol?

Quo vadis, Jordi Llovet?

2006-05-18T13:36:00.000+02:00

El professor de Teoria de la Literatura de la UB és un dels personatges de més relleu del nostre panorama cultural. Tothom es pregunta, però, per què no escriu més. Fa quasi 30 anys va treure un llibre d’estètica que va tenir una acollida esclatant i que fins i tot li va valdre una menció en el suplement anual de l’Enciclopèdia Britànica. Però des de llavors no ha fet res, tret d’algun pròleg ocasional, alguna traducció i l’article setmanal al País de digressió político-literària. Ningú s’ho explica. Hi ha diverses teories: uns sostenen que prepara des de fa temps unes memòries tan plenes de fel que no les publicarà fins que mori. D’altres, més maliciosos, diuen que la seva flama es consum en el foc d’encenalls de les classes i no dóna per a cuinar res de més granat.

Però el cert és que puc corroborar que les seves classes són un espectacle continuat. Sempre recordaré el dia en que es va ficar a cantar l’ària del catàleg d’amants del Don Giovanni, trencant-se de riure cada cop que arribava a la frase: “Ma in Ispagna son già mille e tre”; o el cop que va enfilar-se a la taula per il•lustrar la posició exacta dels peus de Goethe en el gravat Goethe traient el cap per la seva finestra a Roma de Tischbein; o la vegada que va fer una sessió de DJ de música clàssica saltant com una molla en certs passatges i cridant un forassenyat SUBLIM, SUBLIM!.

"El tema de les meves classes sóc jo", afirmava tot seriós abans d’alliberar una riallada de nen que intenta contenir-se per no escopir els pistons. Ara bé: de tant en tant si que n’escopia de pistons carregats amb pólvora i fulminant contra els autors i actituds que no li agradaven. Enmig de la bassa d’universal somnolència d’aquella facultat, les seves pistonades caigudes a plom el convertien en l’epicentre d’una vasta ondulació de curiositat alhora que no deixaven d’esquitxar algunes patums eixarreïdes i immòbils... "Quan Riba traduïa del grec al català, en realitat ho feia del grec al grec".

Sempre m’ha semblat que és un personatge que s’ha equivocat de segle. Hagués estat un magnífic salonnard de la cort de Lluís XVI, un intel•lectual-bufó que escandalitzaria les dames amb dobles sentits sobre doblecs de llençols i els cavallers amb sortides de to que els traurien de l’atonia vegetal dels jardins de Versalles. Beuria una mica de sherry a qualsevol pub de Londres retraient a Samuel Johnson una definició inexacta del seu diccionari, acompanyaria Voltaire en l’exili daurat a Ginebra, i recitaria Ariosto a duo amb Casanova. Si, deixant enrere la mundanitat, s’hagués decantat per la via eclesiàstica perfectament hauria pogut ser tant un Sant Benet monàstic, un patriarca dels monjos d’Occident dedicat a la conservació dels clàssics, com un cardenal Manning assedegat de poder temporal que si un dia s’aixeca amb el peu esquerre, decideix muntar un cisma. Llançat al mig del segle vint-i-u, només pot proferir bravates sobre la decadència de la cultura occidental i col•leccionar llibres antics amb un fetitxisme malaltís i insaciable.

Entrades relacionades:
Quo vadis, Arcadi Espada?

Quo vadis, Jordi Llovet.mp3

Poeta maleït

2006-05-16T14:50:00.000+02:00

Avui he tornat a la universitat on vaig llicenciar-me. Greu error. Em deia que havia de consultar un article a la biblioteca però el cert és que darrera d'aquesta visita treia l'orella una candorosa i sovint catastròfica nostàlgia. He entrat al claustre i he reconegut aquells arcs de mig punt d’una circumspecció de cella arrufada. En aquell moment, la universitat brunzia pel canvi de classes. Repenjat a una columna, he creuat les cames i encès una cigarreta amb un posat de desmenjament que venia a dir: “ja sé que aneu a classe, però això no va amb mi”. Mirava els dolls d’alumnes apressats intentant aturar una cara coneguda.

De sobte, he sentit un "boneeeees!" dit arran d’orella, allargassat i nasal com un bel d’ovella. En girar-me he vist un noi espigat, carregat d’espatlles, que aguantava amb les dues mans una carpeta escrostonada i somreia assentint frenèticament. Cagada. No he pensat que palplantat allà al mig oferia un blanc fàcil als infladors d’orelles.

- Ei, què tal?- he contestat sense gaire entusiasme i mirant endavant com si busqués algú que estava al caure. L’importunador era un dels temibles freaks polipoètics de la facultat: persones armades amb els seus aletejos lírics que, quan et descuides, els alliberen i els fan espolsar les ales als teus nassos. Aquest era una rara avis fins i tot dins la raresa congènita de l’espècie: subespècie snob, varietat poeta maleït. La seva manera de parlar ja feia venir pell de gallina: era una imitació del valencià, encara que ell era de Cornellà. Deuria trobar que així vestia més en una facultat on els dialectes perifèrics eren mimats per les també temibles tietes diletants que anaven a pair el dinar a les classes de filologia catalana.

- No creus que avui fa un sol un xic soleil noir? Oh, Nerval! C’est magnifique!
- Sí, sí.
- Es vol ocultar de les mirades dels mortals. Millor, no puc aguantar el sol a la cara, com els vampirs, he, he! Tinc ressaca d’absenta.
- Tens mal de cap?
- Sí, avui tinc un dia Mallarmé.

Aquest home semblaria una caricatura sinó fos que la combinació de valencià i francès forma una orxata tan revinguda que m’ha produït una descomposició física ben real.

- Jo tampoc no em trobo gaire fi. Ja marxava.

M’he allunyat per escapar-me de l’assalt de més freaks a la meva posició estàtica. En girar-me, he vist el poeta maleït creuant el claustre amb un caminar batzegant i arronsat que, més que un aleteig celestial i simbolista, recordava a un voltor que té aferrada en una urpada fatal la seva presa, la carpeta, i avança decidit a defensar-la dels altres depredadors.

Poeta maleït.mp3

Calçotada swinger

2006-05-14T18:40:00.000+02:00

Passo un dia a comarques. Aquests rampells de bucolisme que m’entren de tant en tant potser no són més que la ratificació del meu urbanisme radical. Passejo pel bosc, pujo a castells enrunats, agafo flors i me les miro enmig d’una mútua incomprensió. En la darrera escapada vaig trobar quelcom de més pertorbador que un florilegi desconegut. Anava recorrent camins rurals, d’aquests que avui obren les motos de trial en lloc dels pastors, quan vaig topar-me amb un cartell. Era un simple cartró rebregat clavat a un arbre. En lletres tremoloses, escrites amb dacs, figurava la següent indicació: CALÇOTADA SWINGER NATURISTA→. La fletxa assenyalava un camí que s’insinuava entre matolls (matolls, paraula del meu gust, prou genèrica per abastar arborescències diverses). Vaig quedar parat davant d’aquesta inèdita convocatòria. Més que descobrir noves formes vegetals, m’interessa descobrir noves formes de transitar aquesta vall de llàgrimes. Vaig decidir seguir el camí. A estones veia fletxes a les roques que m’anaven guiant, pedres mil•liars en el meu descens per la carena. Vaig caminar mitja hora, amb ànsia d’arribar. La mera combinació d’aquests sintagmes feia esclatar en el meu cap, rescalfat pel sol, imatges d’una depravació vaga però intensa. Quasi no puc imaginar-me una calçotada, imagineu-vos una calçotada swinger naturista.

Finalment vaig arribar a una clariana. No hi havia persones però les seves traces eren visibles. Una foguera fumejant, encara amb brases, encerclada per pedres com de ritual druida. A terra hi havia llesques de pa sense torrar, estirades com pàl•lides sueques naturistes sobre una graella. Sembla que altres menesters els havien distret de la cuina. En una observació més propera vaig veure que moltes roques estaven esquitxades d’una substancia ataronjada, densa, que regalimava també per algunes plantes en una orgia de verd i taronja: salsa de calçots. Vaig dedicar-me un estona a escrutar l’escena del crim com si fos un policia forense. Cada detall era important per reconstruir el que allà havia passat. Algunes taques més sospitoses, notes de blanc i vermell sang, complementaven el quadre. Vaig tancar els ulls. Imaginava l’esdeveniment enmig de la fortor d’all. Parelles de bona jeia, alegres salvatges follant-se uns als altres mentre engolien calçots, la salsa regalimant per pits i culs alimentats amb botifarres d’Osona i poti-poti de Mura. Jugant a arri-arri-tatanet, flagel•lant el cavall amb calçots o alimentant-lo quan es porta bé. Bava de cargol i bava humana. La gran escena no filmada del trist cinema català, l’escena que el ficaria a l’alçada d’un Buñuel o de La Grande bouffe.

Només podia fer conjectures com un arqueòleg tronat, però el que hi havia davant meu feia somiar almenys tant com les ruïnes de Micenes. Penjades d’una branca, vaig trobar unes calces. Eren vermelles però tacades d’un sfumatto indestriable de colors. Me les vaig ficar a la butxaca. Prova número 1. Existeix vida extraterrestre intel•ligent, molt intel•ligent. Estan entre nosaltres. Potser són els teus tiets o la mainadera dels teus nens.

Torno a la ciutat. Una escapada al camp sempre és saludable.

Calçotada swinger.mp3

Amor lliure

2006-05-08T18:46:00.000+02:00

Passejo amunt i avall de casa meva amb un interrogant obsessiu. M'encenc un cigarret rere l'altre, endreço paperots i comprovo compulsivament que els fogons de la cuina estiguin correctament apagats. No és cap cabòria intel·lectual el que em destarota. No estic trasbalsat perquè algú m’hagi engaltat que “en front del pensament racional, hem d’apostar per un pensament discontinu, intermitent”. És que el pensament funciona com les pampallugues d’un semàfor? A aquestes alçades, quan algú m’escup que parlar sobre la influència del capital financer és pur antisemitisme, no m’enervo més enllà del que dura la conversa. El que veritablement em rosega l’ànima en aquesta nit d’insomni és intentar esbrinar quin és l’abast i el significat del que ella i jo entenem per “amor lliure”.

Truquen per telèfon i no l’agafo. M’agrada pensar que estic frustrant el desig de qui vol parlar amb mi. D’això tracta el joc de l’amor, de fer-se pregar sense cremar l’interès de l’altre. És per això que l’amor lliure pot ser una interessant manera de jugar fort. No cal haver estudiat antropologia per intuir que la monogàmia és un mite necessari per a l’organització social, però perfectament inútil per a la contenció del desig de fornicar amb qui no toca, de tastar cossos nous, d’emocionar-se amb carícies inesperades.

Busco les fotografies de les primeres setmanes i em commou veure uns somriures tan innocents. Recordo que el tema ja va sortir a la segona cita. El tractàvem políticament, com l’expressió d’un radicalisme conseqüent en la vida quotidiana. La gelosia no és amor, sinó ànsies de possessió. Les relacions convencionals són gàbies patriarcals, reflexos repugnants de les relacions de dominació capitalista. En aquella ocasió, només vaig gosar suggerir que tot plegat podia tenir un toc frívol. Interessar-se tant en el cos com a ens copulant, i no com a ens famèlic, no deixava de ser una forma més del tan vilipendiat eurocentrisme. Anava errat. El frívol era jo, que reduïa les múltiples formes d’opressió a un economicisme curt de mires. D’acord, amor lliure. Cap problema.

Remeno entre els llibres. Tinc l’esperança de trobar-hi una alguna espurna de saviesa literària que em permeti eixamplar els estrets cercles per on transita la meva obsessió. Trobo una sentència planiana: “L'amor lliure és una manera infantil, aparentment desvergonyida, de parlar de l'amor inexistent”. L’amor lliure com un fals amor infantil. L’erotisme adult sempre ha inclòs tàcitament la possibilitat de ser infidel. La insinceritat és un valor social de gran tradició, un fonament civilitzador que només quatre grenyuts adamistes són capaços de menysprear. No em convenç. No em convé pensar que m’estic deixant la pell en un “amor inexistent”. Segueixo buscant i tinc la mala sort de topar amb l’obscè sadisme de Pere Rovira: “L’enamorament, que és la fase més exaltada i més fràgil de l’amor, troba en la mutilació gustosa de la llibertat una de les proves decisives”.

Mentre em poso el pijama i preparo el despertador, intento recordar els arguments abrandats amb què defensava l’amor lliure davant l’escàndol d’amics, familiars i coneguts. És una bona manera d’allargar la passió, d’aprendre a estimar en el respecte, de poder anar a la discoteca i flirtejar amb qualsevol dansaire de melic descobert. De no començar mai la resta de la teva vida. L’amor lliure és fantàstic. És com viure en un plebiscit sentimental de convocatòria diària. Puc escollir la companyia que més em plagui a cada moment. Sóc molt afortunat. Tinc la millor mena de relació possible. Apago el llum, començo a tocar-me i tremolo quan penso que, en el plebiscit d’aquesta nit, ella dorm amb l’altre calçasses.

Amor lliure.mp3

Te lo digo yo, el Pérez

2006-04-21T09:22:00.000+02:00

Escric des del dolç exili sentimental que em té retingut a la ciutat suïssa de Zurich. Aquí duc una vida aparentment reposada, de treball intel•lectual i poc esbarjo. Feina a casa, passejades vespertines i alguna cervesa d'intens sabor. A les set els zuriquesos ja han acabat de sopar i estan amorrats al televisor. Al carrer, ni una ànima. És llavors quan surto a passejar. Ja fa un mes que visc aquí i encara m'emociona la profunda tranquil•litat i l’enginyós civisme de la vida suïssa. Les voreres són més netes que els passadissos de moltes cases catalanes. No exagero. M'assec en un banc d'un magnífic i solitari parc de Zurich, feliçment condemnat a viure en una bombolla asocial fins que el meu alemany esdevingui alguna cosa més que un manual de supervivència per a turistes. Agombolat per tanta fortuna, respiro a fons un aire pur i humit, mentre enceto divagacions ocioses que sempre acaben amb un sospir de satisfacció i un somriure mig imbècil.

Llavors se m'apropa algú. Em pregunta com anar a l’estació de tren i li dic que no sóc d’aquí. Cagada. L'altre identifica el meu accent ibèric i es presenta. És un sevillà, membre de la cofradía del Inmaculado Corazón de María. Es descamisa per ensenyar-me la creu penjada al coll. El seu pare és professor de microbiologia a la Universitat de Sevilla. La seva mare, gitana. Panxa generosa, alimentada amb abundant alcohol. Exlegionari. Treballa de gruista per trenta euros l'hora. Em pregunta què faig aquí, d'on sóc, quants anys tinc. Mentre responc, noto que no m'escolta gaire, que està impacient per compartir algun pensament ple de transcendència, alguna clau per viure millor en aquest país de cotó fluix.

El seu és un consell claríssim, rotund: "Te lo digo en serio. Vete de aquí cuanto antes. Te lo digo yo. De paio a paio. Esto es un infierno. Deja tu mujer. Estoy casado con una suiza y te digo que no vale la pena. Todos los suizos son unos cabrones. Te lo dice Pérez, de la cofradía del Inmaculado Corazón de María". El Pérez sembla molt excitat amb el consell. Després d'una estona, començo a notar que s'ha encallat. Jo li parlo d'altres coses i ell no s'immuta. Sempre em diu el mateix discurs, amb les mateixes paraules. M'ho diu deu, quinze, vint vegades. Cada cop que m'ho diu, amb una mà m'agafa fort del braç i amb l'altra es toca el cor per sota la camisa en senyal de profunda sinceritat. Em proposa que dormi a casa seva, que sobretot abandoni la meva parella. Fa moltíssima pudor a alcohol i té la mirada perduda. Tinc la impressió que si no li dono la raó, em ventarà un gec d’hòsties. Miro el rellotge i agafo valor per dir-li que me n'he d'anar, que he quedat amb ella i que no vull que se m'enfadi. Al coll se'm fa un nus i la veu em surt aguda, efeminada, a punt de trencar-se. Li he de donar la mà uns tres cops perquè entengui que la conversa s'està acabant. Mentre m'allunyo i accelero el pas, m'esgarrifa sentir com encara em crida "Acuérdate. Vete de aquí cuanto antes. No vale la pena. Te lo digo yo, el Pérez, de la cofradía del Inmaculado...".

Te lo digo yo el Pérez.mp3

Dinar amb yuppies

2006-04-04T19:46:00.000+02:00

Després de la política, l'activitat que fa els companys de llit més estranys és la feina. Per un set sous d’encàrrec em vaig descobrir entaulat amb un grupet d’alts directius d’empreses com el Metro de Barcelona, diverses constructores i asseguradores.

El dinar estava presidit per la bona jeia que dóna la pasta, per aquell parlar pel gust d’escoltar-se i d’alliberar a l’atmosfera l’elixir bucal. El directiu del Metro ens va donar el dinar comentant detalls escabrosos sobre els suïcides que salten a les vies: "2 al mes! 2 al mes!"- No parava de dir, rient – "Tenim un acord tàcit amb la premsa perquè no ho tregui. Si no, es produeix un efecte-crida i tots es foten a saltar!". No callava, no. "He vist per les càmeres xavals arrossegant-se com cucs per les vies, sense malucs, caiguts per fer metring".

Els postres me’ls va donar el directiu de l’asseguradora: "En èpoques de crisi, el que cal és una bona gestió de la incertesa". No parava de dir "gestió de la incertesa", s’omplia la boca amb la frase dels collons. Cada cop que la sentia se’m regirava l'estómac. Al final, vaig alçar la copa de vi i, interrompent el seu monòleg, vaig dir: "AIXÒ és gestió de la incertesa" . Tots van mig-riure amb la condescendència que els donava la meva condició d’outsider. En efecte, jo per ells sóc un bufó, un pallasso qui ni tan sols té una targeta amb voravius daurats per intercanviar al final del dinar. Ara bé, el consol que ens queda als pelacanyes com jo és saber que mai direm una frase com "gestió de la incertesa". Serem uns pelacanyes, però, com diria Pascal, uns pelacanyes pensants.

Entrades Relacionades:
Entrevista a Maquiavel
Dinar amb yuppies.mp3

Quo vadis, Arcadi Espada?

2006-03-27T15:49:00.000+02:00

El periodista Arcadi Espada ha estat devorat per la seva creació. Fa temps, en les seves cròniques del País Catalunya va anar perfilant una ironia distanciada, un sentimentalisme en to menor, que li quedava francament bé. Però sembla que els corifeus que li regalen les orelles des del seu bloc (400 o 500 per post) l'han trastocat. O més aviat ha estat devorat per la seva pròpia ironia. De tant distanciar-se de tot, de tan estiracordetes irònic, ha acabat distanciant-se dels seus cabals. Ara és una mena de Quixot, un restaurador de l'art oblidat del periodisme, un mestretites que corregeix a tothom amb total impudor perquè ell ha llegit tots els llibres. En fi, un mediapredicador de l'apocalipsi polític.

Veu un Estatut descafeïnat, i s'entesta a dir que és "yelmo y no vasija". Dóna pals de cec a discreció amb la seva ploma, com el Quixot punxant les botes de vi. L'última quixotada ha estat disputar a Pilar Rahola el títol de fundador del partit polític més absurd. Creu que el PP de Catalunya és massa moderat. Sí, home sí, y Feriabràs ha encantado a Dulcinea. Em recorda el cas d'Eugeni d'Ors: fent tot el possible perquè el defenestressin a Catalunya, per després anar a Madrid a fer el ploricó i a dir "mireu què m'han fet!".

Ara ha fitxat pel Mundo. Potser és un símptoma de que comença a recuperar el senderi. Ha trobat el seu lloc. M'agradaria, però, que no es dediqués a inflar més les venes hipertenses dels lectors d'aquest diari. Ja n'hi ha d'altres que s'encarreguen que els peti l'aorta cada matí. Millor que salvar la pàtria que comenci per salvar una fotografía oblidada com ell sabia fer tan bé en les seves antigues i enyorades cròniques.
Quo vadis, Arcadi Espada?.mp3