DES DEL MEU MAR

Nadales - 6

2009-12-23T22:43:00.000+01:00

Avui només una. No em digueu que no és preciosa... va, avui no us atabalo més. Bona nit!

Blocaire invisible. Pista 3

2009-12-23T09:24:00.000+01:00

Nadales 5 (em blindo pel que em pugueu dir, jejeje)

2009-12-22T23:44:00.001+01:00

AVUI NO HI HA PISTA PER AL BLOCAIRE INVISIBLE, QUE SE'M VEU MASSA EL LLAUTÓ!! DEMÀ MÉS.

No pot faltar una menció a aquelles cançons de Nadal que no són pròpiametn nadales, però que "també" han marcat la meva infància i la meva joventut. Una carrinclonada horrorosa, però que vaig sentir moltes vegades - perquè per la ràdio i per la tele, encara que sembli impossible a la gent jove - era això el que sentíem.... i també en sentíem de les que us poso més avall.
Aquesta em serveix per fer-li el meu particular homenatge a un cantant que mai no havia estat sant de la meva devoció però, com dic, em vaig criar entre músiques seves (també) i que ha mort aquest any: Luís Aguilé.

I aquí "otro que Dios guarde", que diria algú. Però entranyable, també, per què negar-ho, eh? eh? eh?

i per últim (i perquè em pugueu criticar i deixar verda com una fulla d'enciam ) aquí va l'in-comparable, l'im-prescindible, l'im-prezionant José luís Perales (apaaaaaaaaaaaaaaaaaaa)

( no us perdeu la part "parlada" de la cançó, que és de jutjat de guàrdia)

Doncs si,si,si: tot això surava en l'ambient. Sí senyors! argggggggggggggg

i malgrat tot, també són cançons de Nadal. Què passa, eh? eh? eh?

Nadales 4-ACTUALITZAT

2009-12-22T00:02:00.002+01:00

Actualitzat!!!

Vejam...

Aquesta primera cançó em porta records molt especials. Me la cantava la meva mare quan jo era petita i el que m'agradava i em sorprenia era que per "aprendre de lletra" s'hagués d'anar "a costura" en lloc d'anar "al col·legi". Al youtube no trobo cap versió que m'agradi més que aquesta, tot i que suposo que n'hi ha moltes més. L'altra que trobo és de la Marina Rossell i no m'agrada gens ni mica ni gota ni res, per això no la poso.

_____________________________

Aquesta no sé si és ben bé una nadala, "veig" els meus pares assajant-la amb la coral de la qual formaven part. Recordo el nom del director, "el Sr. Llàtzer"... i una nit, prop de la nit de Nadal que assajaven a casa nostra, mentre cantaven precisament aquesta cançó, va sonar el telèfon: un oncle de la meva mare s'acabava de morir. Va ser la primera vegada que vaig prendre consciència de la mort i sempre he associat aquesta música amb la mort de l'oncle Rossend.

Ahir us vaig dir que la coral assajava a casa. mentia. Després vaig recordar que els que assajven eren uns quants - no tota la coral- perquè havien de cantar aquesta peça a la missa del gall. Si fins i tot hi havia mossèn Joan (em sembla que era mossèn Joan, ara no em voldria equivocar)... era impensable, ficar tota la coral al menjador de casa, però els records sempre poden traicionar.

He trobat algunes variacions, en aquesta peça que jo pensava que era de Schubert.

El tema és un nen que passeja pel camp i es troba una rosa de bardissa. Li agrada tant que vol agafar-la però la rosa l'atura i li diu "pensa que si m'agafes, jo moriré, però a tu et punxaré". El nen no fa cas del que li diu la rosa i l'agafa. La rosa mor i el nen es punxa.

ATENCIÓ!

La Merike m'ha buscat més informació - gràcies merike - jo no me'n recordo mai, de la wikipèdia i és genial! allà podeu veure toooota aquesta informació (tant de bo jo hagués comnençat per aquí).

Buscant buscant he anat a parar a un blog on he trobat la lletra i - oh sorpresa!- veig que aquesta segona variant no la dóna com a una obra de Schubert sinó de Harm.H.Werner.Continuo buscant i, efectivament, tot indica que seria de Werner i tanmateix, el títol de la cançó és el mateix... sigui com sigui, em quedo amb el dubte i continuaré buscant. Queda clar, al menys, que la primera és una cançó i la segona n'és una altra, amb el mateix títol, amb el mateix tema, una de Schubert, l'altra de Werner. O no?

________________

Aquí us deixo la lletra que cantaven a casa. Ho feien amb la música de la versió de Werner, no pas de la de Schubert. Si la voleu cantar... és preciosa!

ROSA DE BARDISSA

I una rosa un nin trobà, rosa de bardissa
fresca i tendra el va encisar

Rosa, rosa
bella flor;
rosa de bardissa

Diu el nen jo et trencaré, rosa de bardissa
diu la flor jo et punxaré
per que te'n recordis bé,
car ne sóc punxadissa

Rosa, rosa
bella flor;
rosa de bardissa

I ell esquerp la va trencar,
rosa de bardissa;
i la flor el va punxar,
i ell, de bo de bo plorà
car n'era punxadissa

Rosa, rosa
bella flor;
rosa de bardissa

Tradicional alemanya ( Harm. H. Werner)

Blocaire invisible. Pista 2

2009-12-21T13:19:00.000+01:00

El meu /la meva blocaire invisible viu en una ciutat que té una agenda cultural ben atapeïda, amb exposicions, conferències, concerts, etc.

i com a mínim té sis portes, portals i/o portalades considerats elements arquitectònics amb valor patrimonial.

i s'hi pot menjar molt bé.

i...

Nadales 3 + dedicatòria a la Neus

2009-12-20T21:28:00.000+01:00

Avui dues versions d'una cançó dolça, de melodia inoblidable. Ja sabeu, jo busco i, amb el que trobo pel youtube, vaig fent. Aquesta versió, per la seva senzillesa, l'he trobat força reeixida:

No pot faltar l'Escolania de Montserrat. M'agrada molt més que el Virolai, algun dia us tornaré a explicar per què... o no.

La versió de la Raquel Xiberta també és magnífica, però com que no em vull repetir, si la voleu sentir, al seu blog la podeu trobar.

Avui hem estat d'aniversari: la meva cosina "petita" n'ha complert cinquanta... la Neus. Aquella nena... aquella noieta... aquella noia... aquella dona! no pot ser, però és! ens en portem poquets, ep! ;)

PER MOLTS ANYS, NEUS!!!!!! ha estat una festa magnífica.
Em permets que, entre nadales, et dediqui un tema? (però l'has d'escoltar des de casa, eh? a la feina no!!!)

per tu, amb tot el carinyo:

Blogaire invisible-Pista 1

2009-12-19T23:23:00.000+01:00

Pista 1.-

El meu blocaire invisible té un blog tan... tan...tan...que (em) fa molta enveja.

Nadales 2

2009-12-19T20:26:00.000+01:00

Continuant amb aquesta dèria que m'ha agafat aquest any, avui dedicaré el post a versions de "El primer Nadal", que només trobo en anglès o en versió instrumental, així doncs, "The first Noel".

Per què tinc tanta afició a les nadales? per què m'agraden tant? Us ho explico: no m'agraden les nadales "fora de lloc". És a dir que abomino - com tanta gent- de la música de Nadal "de grans superfícies". Però tinc un gran record de les nits de Nadal en les quals, després de la missa del gall, arribant a casa, el meu pare posava un disc, un L.P.(de 33 rpm, de vinil, per suposat) La mare, làvia i els tiets se n'anaven a dormir. El meu pare seia a la seva butaca preferida i tancava els ulls. Les meves cosines Maite i Neus i jo, ens estiràvem a la catifa del menjador, ja amb pijama, i no recordo si tancàvem els ulls o no, però escoltàvem el disc sencer per les dues cares. Si el busco em sembla que encara el trobaré... a l'arca dels records...

Una de les cançons que més m'agradava era aquesta que ara us poso.

Versió d'Ella Fitzgerald (la més gran)

i ara, una versió molt simpàtica i carrinclona que, ho sento i ho confesso, m'ha agradat! i això que és carrinclona amb ganes!

Reconec que les frases de propaganda que van sortint al video no acompanyen gaire! sobre tot quan surt aquella de la pesca de la mosca a Xile. Però és el preu que hem de pagar per veure videos que d'una altra manera no sé si veuríem...així que feu veure que no veieu els anuncis, d'acord?

I per últim, aquesta altra versió, molt més standard (més i tot que la de la Fitzgerald), però que a mi se m'emporta cap als meus nadals, els meus nadals, les meves nadales...

Nadales 1

2009-12-18T23:48:00.000+01:00

Amb aquell eclecticisme que em caracteritza, m'he proposat incloure una nadala cada dia fins al dia de Nadal. Començo per una versió del "Dimoni escuat" de l'obra "Jisas de Nazarit" del genial Pau Riba.

I continuo amb una altra versió de la mateixa cançó que he trobat a youtube i que m'ha semblat magnífica i sense gens de carrincloneria. Aquí la teniu. Ella és Raquel Xiberta i jo, abans d'ara, no l'havia sentit mai. Me n'alegro d'haver-la sentit. M'agrada.

La pol·lèmica està servida

2009-12-17T12:15:00.006+01:00

Contradiccions
Faré un aclariment: jo estic en contra de la festa taurina. Però hi ha moltes contradiccions. El meu post va de les contradiccions, no pas que jo m'hi posi a favor.

LA COGIDA Y LA MUERTE

A las cinco de la tarde.

Eran las cinco en punto de la tarde.

Un niño trajo la blanca sábana

a las cinco de la tarde.

Una espuerta de cal ya prevenida

a las cinco de la tarde.

Lo demás era muerte y sólo muerte

a las cinco de la tarde.

El viento se llevó los algodones

a las cinco de la tarde.

Y el óxido sembró cristal y níquel

a las cinco de la tarde.

Ya luchan la paloma y el leopardo

a las cinco de la tarde.

Y un muslo con un asta desolada

a las cinco de la tarde.

Comenzaron los sones de bordón

a las cinco de la tarde.

Las campanas de arsénico y el humo

a las cinco de la tarde.

En las esquinas grupos de silencio

a las cinco de la tarde.

¡Y el toro solo corazón arriba!

a las cinco de la tarde.

Cuando el sudor de nieve fue llegando

a las cinco de la tarde

cuando la plaza se cubrió de yodo

a las cinco de la tarde,

la muerte puso huevos en la herida

a las cinco de la tarde.

A las cinco de la tarde.

A las cinco en Punto de la tarde.

Un ataúd con ruedas es la cama

a las cinco de la tarde.

Huesos y flautas suenan en su oído

a las cinco de la tarde.

El toro ya mugía por su frente

a las cinco de la tarde.

El cuarto se irisaba de agonía

a las cinco de la tarde.

A lo lejos ya viene la gangrena

a las cinco de la tarde.

Trompa de lirio por las verdes ingles

a las cinco de la tarde.

Las heridas quemaban como soles

a las cinco de la tarde,

y el gentío rompía las ventanas

a las cinco de la tarde.

A las cinco de la tarde.

¡Ay, qué terribles cinco de la tarde!

¡Eran las cinco en todos los relojes!

¡Eran las cinco en sombra de la tarde!

Federico García Lorca, 1935

Tret de youtube: En sancos demostrando sus habilidades y denunciando el salvajismo y crueldad de los empresarios de la muerte y toreros. (sic)

No hi sóc tota (em falta un tros de menisc)

2009-12-16T10:35:00.000+01:00

Ja està!

ja tinc el primer menisc "arreglat" (bé, això és un dir, perquè el que fan és que treuen la part trencada i la llencen a les escombraries i santes pasqües) o sigui que a partir d'ara "no hi sóc tota"! (que fort!) i encara em queda un menisc per "arreglar"! maremeva! ho faré quan aquesta cama estigui bé del tot, tot i que no em puc queixar: em van operar dilluns, i avui, dimecres, camino per casa sense crosses, una mica com si no m'haguessin fet res, només que vaig embenada des del turmell fins a mitja cuixa, just per no poder-me posar mitges de fer patir (sort que mai no em poso mitges de fer patir, últimament)

L'anestessista era guapot (era com un fillet, i molt guapo) però no em trobava les venes de la mà! i és que tinc venes de conill, jo, a les mans, que em va punxar tres vegades (i em va fer un mal, el fillet dels coll...) i cada vegada se'm trencava la vena! argggggg... això va ser el pitjor, perquè finalment em va puxar al mig del braç, que és el lloc de les punxades "de tota la vida" i no va tenir problemes per posar-me la via.

Després vaig entrar en el son dels justos (o en el dels anestessiats) i no em vaig assabentar de res més fins que, mig adormida encara, el metge em va venir a explicar no se què d'un croisant (la carpanta que jo portava...i va i m'explica allò del croisant).

Llavors em van pujar a l'habitació i jo "ja" estava despreta. Arribo i el J S em diu "què, com ha anat" i jo li dic "ara em portaran un croisant per berenar"... "ah", va dir, i es va pensar que li prenia el pèl o que estava adormida, encara.
Total, que el croisant no apareixia i jo amb una gana que em moria, però no em volien donar menjar! (aquesta tortura si que no els la perdono!) i a les 11 de la nit ve el metge i li explica al JS(jo estva mig adormida i vaig obrir un ull i les orelles, per això el vaig sentir) va i li diu

"Imaginemos que el menisco es un croisant: pues hemos sacado uno de los cuernos y la tercera parte de..."
la mare que el va parir... i el meu croisant, què? eh? eh? eh? eh? (adoneu-vos-en dels quatre eh's. Tal era la gana!)

total: em van portar "un zumito" i tira que te vas! i fins al matí següent res de menjar!!!!

Per tant: el pitjor d'una operació de menisc són les punxades de quan no troben les venes i la carpanta que passes!

Desitjo i espero que mai no us hagin d'operar el menisc... passareu una ganaaaaaaaaaaaaaa...

hehehe! la Maitena és GRAN!

Sant Tornem-hi.

2009-12-15T22:06:00.000+01:00

Ara ho deia a ca la iruna.

Fa dos dies que tinc els diaris castigats: només els hi llegeixo les necrològiques (no fos cas que se'm morís algun conegut i no me n'assabentés) i l'horòscop (mai se sap). I a tot estirar, llegeixo la programació de les diferents teles, a veure si hi ha alguna cosa de bo (no es dóna el cas, fora d'alguna pel·lícula que fan en hores intempestives que la gent no gaire normal ja dormim). Ah! i faig els mots encreuats.

Que per què? doncs perquè no hi ha dret:

Quan no es barallen per una cosa, es barallen per una altra. Fins i tot per "si les coses s'han fet més ben fetes a Osona o a Rocatitiua dels Apis" Que la gent del poble no som així, que no tenim tants miraments ni tants problemes, home!
I "els altres"...

Quina mena d'exemple ens dónen, tots plegats?

_________________________________

Aps: amb les crosses es camina de fàbula. Espero caminar-hi un parell de dies i deixar-les!

Això de l'artroscopia és un gran invent!

p.d.- Moltíssimes gràcies als i les que m'heu desitjat sort via blog, via email o via sms... em sembla que me l'heu donat! Us estimo!!!
_________________
imatges: de la xarxa.

doncs bé...

2009-12-13T15:37:00.001+01:00

Diumenge tranquil (pels altres) en el qual m'he dedicat a fer coses d'aquelles que no es veuen, com per exemple, planxar alguna peça de roba, arreglar un parell de calaixos caòtics o buscar un llibre per endur-me a la clínica, perquè ja he descartat emportar-me l'ordinador petitó. Primera, no crec que hi hagi wi-fi, que vaig a la clínica i no pas a un hotelet. Segona, que potser no estaré per orgues i tercera, que possiblement hi hagi tele, encara que sigui a base de monedes d'euro, que em permetrà - si en tinc ganes- veure Ventdelpla mentre espero que les cames tornin a tenir sensibilitat (mai no m'han fet una epidural, a mi, que quan vaig parir es portava allò del pentotal). I quarta. Arare, per l'amor de déu, que només és una nit i per una nit sense ordinador no et sortirà urticària ni res.

Com anàvem dient, demà, per fi, m'arreglaran l'avaria del genoll. Jo no entenc per què sóc tan poruga, però ho sóc, mira, malaventurat!

Així doncs, avui els nervis se'm mengen, però com que jo encara puc menjar - només se'm demanen sis hores de dejuni abans de l'anestèsia - he fet un pollastre amb gambes que "mor hi hen jepat ers dits" que diria La Trinca primera època o Justo Molinero. I me l'he menjat ben de gust, abans que els nervis acabin amb mi. Poca broma.

I ara me'n vaig a llegir el diari, o el que ve a ser el mateix, a fer la migdiada, que a la butaca hi falta gent! (de moment només hi ha el Xat i, sentint-ho molt, haurà de marxar)

Potser tornaré, encara...

Bona nit

2009-12-12T00:13:00.000+01:00

D'això... sóc rareta!

2009-12-10T12:06:00.004+01:00

Fa molt temps que he constatat que sóc massa visceral i massa impulsiva com per tractar segons quins temes . Malgrat que tinc les idees molt clares, no tinc una prosa esplèndida , ni la saviesa necessària , ni força , ni gràcia poètica , ni l'encant necessari per tractar-los. Per això em meravello amb els i les blocaires que són capaços de dir allò que pensen d'una manera plana i encisadora, que arriba a tothom. I per això, cada vegada "em comprometo" menys escrivint i cada vegada us llegeixo més. Encara que no comenti o comenti poc.

No diré noms, perquè n'hauria de dir molts i segur que em deixaria algú i em sabria greu, però sou fantàstics! Blogville és fantàstic!
___________________

I dit això: ahir vaig rebre un correu de la meva jove sobre l'anunci de la marató de TV3 d'aquest any i m'agradaria saber què penseu al respecte. Volia penjar-lo al diari d'una àvia primerenca, però aquell blog és més petitet i no té tant de ressò com aquest, així que ho deixo aquí i espero les vostres opinions. Jo, la meva, us la dic ara i aquí: quan vaig veure l'anunci no m'ho podia creure: no solament no reconeixia el tema del que s'havia de parlar aquest any si no me'l deien, sinó que pensava en una sala de parts de pel·lícula de terror. No em va agradar gens! però la meva opinió per sí sola no té cap valor, per això, quan vaig veure les reaccions d'algunes persones - que podeu llegir si aneu a l'enllaç - vaig pensar Arare, no estàs sola ni ets tan rara com et sembla. O bé Arare, formes part dels raros!

Aquí teniu l'enllaç.

Va, digueu-me què en penseu!!!!!

_____________________________

salut i música

2009-12-06T12:39:00.000+01:00

No fem cas de la salut quan la tenim. Però quan la perdem... ens adonem del molt que la trobem a faltar.

Ahir, un cop vençut un atac de migranya que no em deixava de petja, vaig poder gaudir d'un dels millors "Verdis": Il trovatore.

Allà se me'n van anar tots els mals.

Avui estic nova!

us en deixo un bocí.

Telegrama

2009-12-04T08:11:00.000+01:00

Exposició Miquel - excel·lent!

Feina a fer: molta més que hores per fer-la.

Estat de salut física: "Vale más no meneallo".

Estat de salut mental : de què parlàvem?

Temps: massa calor, encara, pel meu gust. Quan arribarà el fred?

Blog: em sembla que l'oblidaré per un temps. Ara per ara no hi ha gaire coses a dir, de tantes que n'hi ha i no puc expressar. M'hauré quedat muda de pensaments? (no, sisplau!)

Sigueu feliços.

Nova edició del Blocaire invisible

2009-12-03T23:44:00.000+01:00

Per a qui s'hi vulgui apuntar, jo ja ho he fet!

Vegeu les "instruccions" per aquest any i com es va desenvolupar l'event en anys anteriors!

La veritat és que és una iniciativa molt divertida i entretinguda, que, a més a més, permet conèixer els blocaires una mica més a fons.

Apa, animeu-vos!

Música per al record (Bread)

2009-12-03T08:50:00.000+01:00

Avui fa un dia d'escoltar... Bread - David Gates

i això (veient un joveníssim J.R.) (Everything I own) Bread

i...

... i una recepta.

2009-12-01T22:47:00.002+01:00

Dedicat especialment a Fanal blau!
Aquesta recepta la vaig treure de la revista Lecturas, l'any 1988. Ha plogut! Jo treballava a l'escola Sant Lluís, a Nou Barris. Vaig omplir una llibreta de la mateixa escola amb receptes que m'anaven donant les altres mestres o que treia de revistes o diaris que queien a les meves mans i que em cridaven l'atenció. Totes les receptes que tinc en aquesta llibreta les he fet alguna vegada. Aquí deixo la del pastís de carxofa. És boníiiiiiiiiiisim! Bon profit!
(disculpeu les taquetes del paper... té anys!)
ah... lletra "maquillada" ;)

una coseta de res: si faig la imatge més gran, no hi cap. Així que si la voleu llegir bé, heu de clicar-hi al damunt!

Post fet a mà (es feia així?)

2009-12-01T12:48:00.002+01:00

Exposició de pintura

2009-11-29T11:20:00.001+01:00

El proper dia 3 de desembre, a les 19,30 h., a la FUNDACIÓ ARRANZ BRAVO de l'Hospitalet de Llobregat (Av. Josep Tarradellas, 44) hi haurà la inauguració de l'exposició

Miquel Gelabert. Landscapes

L'exposició romandrà oberta fins al 31 de gener de 2010.

Si voleu saber què fa Miquel Gelabert, podeu visitar el seu blog

En Miquel és el nostre fill, això ja ho sabeu, no?

Dissabte

2009-11-28T09:14:00.000+01:00

La Taca m'ha vingut a despertar a les vuit en punt. I això que normalment són les set, quan sortim al bosquet a fer el primer pipí (el d'ella). Els dissabtes aguanta una horeta més, excepte si nosaltres ens llevem abans per alguna causa.

Encara em grinyolen les dents, després de l'enorme aranja que m'he menjat. Cada dia em menjo una aranja rosa i grossa. És curiós: les taronges m'agrada menjar-me-les a grills i amb els dits. Les aranges o les llimones (quan menjo llimones encara em grinyolen més les dents) m'agrada menjar-me-les amb forquilla i ganivet. No és perquè sigui una finolis, no. És perquè jo no havia menjat mai aranja, em feia el suc i santes pasqües però quan vam estar a l'hotel de Bilbao, al buffet del matí hi havia aranges ben peladetes i ben presentadetes i allà vaig descobrir el plaer de menjar-les "a lo fino". I té la seva gràcia, no us penseu...

Nyic-nyic, fan les dents, quan mossego la torrada amb melmelada d'albercoc, i em prenc un cafè amb llet ben calentó.

La Taca i el Xat juguen i es disputen la cofa. Ella no hi cap, s'hi posi com s'hi posi, perquè en fa quatre com ell, però ho intenta. Finalment, el Xat es cargola dins la seva cofa i passa de les llepades que li fa la Taca, que s'acaba acomodant a terra, damunt la catifa, però amb el cap a tocar de la butaca on hi ha gat i cofa. Tota la fauna de casa ben esmorzada - aranja, torrades amb melmelada, cafè amb llet i el pinso corresponent - retallo l'editorial de La Vanguàrdia d'abans d'ahir i me'l guardo a la carpeta de relíquies, on hi conviuen retalls de diari que m'han interessat per alguna cosa, tots els meus articles al diari de Girona dels tres anys i mig que hi vaig col·laborar setmanalment, un parell de fotos de pentinats que m'agradaven en el seu dia i que donades les carcterístiques dels meus cabells d'eriçó no hi va haver manera d'aconseguir, programes de mà d'alguna òpera i d'algun ballet, d'alguna obra de teatre que em va impacatr més que alguna altra, i tot de coses inútils que m'agada guardar. Un dia d'aquests hauré d'obrir una tercera carpeta de coses inútils, perquè ja vaig per la segona i és tan voluminosa que les gomes s'estan deixenegant!

No en vaig voler parlar, d'aquest editorial, perquè ja se n'ha parlat prou. El que m'ha agradat és que tants diaris s'hagin posat d'acord, per una vegada a la vida. Dit això, no en penso parlar més. Punt. Arxivat. perquè si en parlo em posaré de mal humor per tot el cap de setmana i no és el cas, no en tinc cap ganes, de perdre el temps discutint una cosa tan òbvia.

El meu mar està tranquil com una bassa d'oli tranquil·la. La senyera ondeja damunt Sa Palomera, però degut a la meva miopia, no distingeixo si el vent ve del nord, del sud, de l'est o de l'oest. Per sort, només hi ha quatre punts cardinals amb les seves variants. O sigui que d'algun lloc deu venir, però jo no ho sé veure. Si em posés les ulleres, veuria bé la senyera, però no veuria un borrall de la pantalla de l'ordinador, que és el meu objectiu immediat ara mateix. Deixem els detalls.

Dimarts passat vam anara PCBOx (no tinc comisió) a buscar el meu ordinador, que ja estava "arreglat". De fet, no van arreglar res. Es van limitar a canviar-me el disc dur, que encara estava en garantia. O sigui que tinc disc dur nou de trinca i que, de moment, funciona. Em queda un disc dur "vell" que no puc endollar, de moment, fins que no compri l'estri adequat, on hi tinc tota la informació salvada. Però que ningú s'esquinci les vestidures: tinc un altre disc dur, al qual sí que hi tinc accés, on hi ha una altra còpia. I tots els arxius amb les "meves cosetes", o sigui, tot el que he escrit des de fa una pila d'anys, ho tinc en diversos CD's (també tenia disquets, que van anar a la paperera no fa massa, ja que els ordinadors d'avui en dia ja no tenen ni disquetera)... però aquest tema del suport informàtic tan canviant és un altre tema, a tocar un altre dia. O a no tocar mai, perquè no hi entenc prou. Aclariment: em van tornar a posar XP, així que de moment, el tema Mac, s'ha tornat a ajornar. Calia aprofitar-se de la garantia!

Aquesta setmana hi ha hagut algun canvi d'aquells que fan patir. No em refereixo a allò de les intervencions traumatològiques, que això és peccata minuta.

M'agradaria tenir la fórmula màgica per fer que les coses normals de la vida normal no fessin patir els meus... però lamentablement, no la tinc. I a més a més, patir forma part del viure, no? i a cops, se n'aprèn, de viure. I no podem viure la vida dels nostres fills... i tot això. Ànims, fill. La vida continua... vens a esmorzar? et vaig comprar kellog's de xocolata, no em diguis que no!

I després, a plaça. Agafaré el cabàs (fa temps que passo de bosses de plàstic, molt temps) i me n'aniré a plaça. Les fruites i verdures ben fresques m'hi esperen.

I amb aquest senzill però emotiu acte, queda inaugurat aquest pant...aquest dissabte.

Solitud 2

2009-11-26T16:01:00.000+01:00

De Solitud recordava que m'havia cridat l'atenció la manera de parlar del pastor (en Gaietà).

"- La gent d'ací és nícia i sap pas fere les coses al punt. Porta ciris al sant, i el sant s'està a les fosques tota l'anyada. Fins al matí de la festa encenen pas res, i encara, acabat l'ofici, tornem de seguida a les tenebres... I a més a més, hi ha pas una animeta que s'atalaï de lo que veu ni que tinga una esma de devoció... estan més que pel dinar, les ballades i el gatejar, com si hi fossin pas tots de seny... Donen anguni... ¿Atrapeu que les festes de tothom són pas festes per a ningú...? A mi em plagui més fer-me-les solic i a la quieta... Al mancos no m'esbuien els pensaments..."

Per una altra banda, el plaer que em va proporcionar la primera vegada la lectura d'aquesta obra, no me l'està proporcionant ara mateix. Deu ser que, en anar fent camí per la vida, les nostres vivències canvien junt amb les apetències literàries.

De cop penso que l'altre dia, quan la Mònica em va preguntar quin llibre m'enduria a una illa deserta (la típica tòpica pregunta) vaig dir que m'hi enduria un llibre que em va marcar molt quan el vaig llegir - ho vaig fer amb catorze anys, recordo que ens el va recomanar el sr. Alonso, el professor de literatura, i fèiem quart de batxillerat. Me'l vaig apuntar i no el vaig llegir fins que vaig fer cinquè, que el vaig demanar al Círculo de lectores. El llibre en qüestió és Cien años de soledad, de García Màrquez. I ho vaig dir així, sense pensar que ara mateix, no seria pas aquest, el llibre que m'enduria. Potser m'enduria un e-book amb totes les obres que pogués o potser, d'haver de ser un sol llibre, seria l'obra completa de la Mercè Rodoreda... o potser no.

Quina obra us endurieu vosaltres a una illa deserta? (ara deu fer un any o dos, que el temps passa molt de pressa, la mateixa pregunta o semblant, la va fer en Pere, de Saragatona. Recordes, Pere?)

I quina obra us va impactar moltíssim en el moment de llegir-la i ara només la llegiríeu com a exercici literari? jo ja tinc la resposta: Solitud, de la Caterina Albert...

Va, no sigueu tímids...

què?

Solitud

2009-11-25T13:08:00.000+01:00

Fa tres dies que "baixo" a Barcelona cada dia en cotxe. Avui he de tornar a baixar. Avui - que vaig sola- baixo en tren. Ja no tinc més nervis, em sembla que se m'han entortolligat tots en aquests tres dies darrers, així que avui m'emporto "Solitud", de Víctor català, que estic rellegint i redescobrint i readmirant. I en l'hora i mitja que dura el viatge d'anada, en llegiré una part, i en l'hora i mitja de tornada, qui sap si m'hauré comprat un altre llibre que fullejaré... o si continuaré amb Solitud.

El 14 de desembre ingresso per operar-me el genoll dret, que és el que més em fa la guitza. No, si al final ens fotran fora de la mútua!

au, me'n vaig, que el tren surt a les 13,38 i allà on vaig hi he de ser a les 16.

Avui he dinat a les 12,30, buf,buf, horari francès! ja no me'n recordava...

fins després...