Si la veterania fuese un grado

2007-05-05T17:13:00.001+02:00

HELLO & BYE

;)

2006-11-15T00:06:00.000+01:00

Aquest cap de setmana he estat a una ciutat anomenada Madrid. La diferència amb altres ocasions és que no he anat amb els mitjans terrestres als quals estic acostumat (furgoneta o tren)... sino “volant”.

Sí, la primera vegada que he volat despert. I també, crec, la primera vegada en prendre Lambrusco i en sentir la sensació a “falsa llibertat”, aire i velocitat agafat a esquena d'un vehicle a dues rodes “7 i mig”. Moltes sensacions condensades en un curt espai temporal.

I això d'estar tanta estona sense tocar de peus a terra... m'ha fet què pensar (a part de suar les mans allà dalt que no vulguis veure). I és valorar el estar aquí sota, a terra, amb la resta de mortals; a mes d'adonar-me'n de la veritat de la frase “no existen las distancias”.

Pel què fa a la sensació experimentada allà dalt... si fos, tan sols, dependre de que “falli o no” la física que permet fer pujar les ales dels trastos, cap problema. Però deixar la vida a les mans d'un conductor acostumat a aterrissar de cantó casi casi derrapant (sortint ilès) i d'uns enginyers i mecànics que esperem van fer la feina ben feta i sense cap copa de més... ja és un altra cosa.

Perquè pujar a tanta alçada...? Valorem allò proper i deixem-nos de tantes distàncies!

És per això que en tot aquest temps de blog he pogut cibernatizar-me, explorar “espais” nous... i com tota experiencia, la valoro com a tal (les experiències, crec, son una de les maneres d'adquirir aquesta “veterania” pregonada al títol del blog). Aquest post, serà en principi l'últim.

Un any de “vida bloggera” dona per molt... potser la veracitat d'aquesta proposició no es pot veure si ens basem en l'escassa promiscuositat vinguda de les tecles dels diversos teclats des dels que he anat escribint. Com se sap: l'escriure llibres no té fi.

Sobint pel cap se'm plantejava la idea de viajar molt... d'aquí allà (com ara de Barcelona a Mèxic [saludos a todos], Argentina, Pekin, Moscow, Filipines o on sia...). Aprendre molt. I bé, tot això crec que encara continua però amb un punt de vista diferent mes orientat a un futur que no em preocupa.

Amb aquest post vull anar concluint tal que quedi clar que, com la majoria de coses, hi ha etapes en les que cal fer un stop&go. Ara em toca la part de l'stop pel que fa la meva relació amb el món virtual. Qui sap si potser sibstitueixo aquest necessitat intrínseca que sembla tinc de manifestar pels mitjans que siguin (ràdio, blog, comentaris...) inquietuds o alegries internes... i faig quelcom diferent pero similar... però crec que no.

Valorar mes les coses que avui en dia no sel's dona importància... i despreciar això que tant anhela el món “agressiu” en el qual vivim... això si que sí que m'ho proposo.

Els rombs son per encaminar-los cap allà on un vulgui... i prioritzan, tot i que “Si la veterania fuese un grado” no m'ha ocupat temps sobremanera, potser escollir l'estop sigui el millor que puc fer. No vull ser filosòficament copion... pero cada cop m'en adono mes que l'experiència és fabulosa i realment “qui la pogués tenir tota!”... encara que essent sincers... mica en mica també es disfruta.

Un dia em van dir que hom recorda, sobint, allò escoltat últim (el que s'ha dit mes proper en temps). Conscient del què això implica, i responsable dels meus actes, i tenint present la màxima “es de bien nacidos el ser agradecidos”: Gràcies.

AGUR.

2006-11-07T13:41:00.000+01:00

zzzzZZZzzzzzZZZZZzzzz
Zleep.

Sí. Son.
A vegades hi ha cops en què, no se el perquè, tothom... absolutament tothom en un lloc té son. Això ha passat avui cap allà les 12am a classe.
Bé, segur que alguna causa deu haver-hi:

Som dimarts i encara algú "arrastra" una mancança "descansativa" del cap de setmana (per no dir una acumulació de mesos). D'altres que ens hem passat amb l'esmorçar. I hi ha qui ho atribuiria a una llarguíííísssiiimmaaa classe de Penal en què fins i tot el profe semblava que no s'hagués pres l'Actimel dels matins...

Pero que el mateix professor de l'hora següent, en públic, ho reconegui que "no se què passa avui que m'està costant fer la classe perquè em 'caic'
de somnolència, m'estic sobant" [paraules NO textuals]... Em fan pensar que això es deu tractar d'un fenòmen físic o que al profe també li "passen factura" els excesos "capsemanils"... potser una baixada de Hectopascals, canvis climàtics, efectes llunars, canvis estacionals (caldria ara esbrinar de quina a quina estació passem)...

Espero no sigui aquest un fenòmen gaire extès... seria curiós fer una investigació. I sobretot CAUTION en carretera i per aquells "camioners d'internacional" que aprofito a saludar [bé, com que conduïnt és xungo llegir blogs... casi que el salut està fet en "và", pero aquí queda].

Temes gens significatius però que m'han fet reflexionar i pensar en el "mimetisme" humà... o... si més no, en 'lo' "físics" que som. Bonanit!

Felicitats a tots els qui fa poc (ahir) s'han comprat una Amoto de cilindrada 749cc aprox. jeje Wakeup!

2006-10-23T22:48:00.000+02:00

Una cara agradable

Què serà? Perquè estic tranquil quan veig a aquesta persona?
Al final, quasi tot es contesta. I no hi ha cap secret. Un rostre irradiant de felicitat, un somriure constant... fan que retrobar la cara en qüestió et dongui alegria.

Què es guanya anant serios per la vida?

És per això que... si mes no aquest serà el meu propòsit, intentaré viure amb això que en diuen en castellà: GOZO.

: )

2006-10-17T19:18:00.000+02:00

Ara la "versió ràpida" de l'anterior exercici de contestar amb el títol
de cançons d'un grup/cantant musical escollit:

Banda o grup escollit: Serrat
Ets home o dona? Manuel.
Descriu-te: Umbrio por la pena
Què senten les persones sobre tu? ¿Qué va a ser de tí?
Com descriuries la teva anterior relació sentimental? Princesa.
Descriu la teva actual relació sentimental amb el teu/va nòvia/a o pretendent/a: Desamor.
On voldries estar ara? En Coulliure.
Com ets respecte l’amor? El drapaire.
Com és la teva vida? Pena mora.
Què demanaries si tinguessis un sol desig? Paraules d'amor.
Ara despedeix-te: Hoy puede ser un gran día.

2006-10-16T13:15:00.000+02:00

Avui estava jo entretingut pensant com fer un treball que haig de presentar que servirà per donar la nota a una asignatura de lliure elecció (evadint així examens)... quan he vist un "test" per contestar. Per això, a continuació, el ¿meme? que des del 2n3a m’han convidat a fer (una espècie d’enquesta per, en teoria, conèixer una mica mes la personalitat d’altri). Així m’ha quedat:

Banda o grup escollit: Tarrés / Cada loco con su tema
Ets home o dona? Niño silvestre / Si hagués nascut dona.
Descriu-te: Nadie es perfecto / Esos locos bajitos / Los macarras de la moral / Yo me manejo bien con todo el mundo.
Què senten les persones sobre tu? Capgròs / Uno De Mi Calle Me Ha Dicho Que Tiene Un Amigo Que Dice Conocer Un Tipo Que Un Dia Fue Feliz
Com descriuries la teva anterior relació sentimental? Infants / Muchacha típica / Me gusta todo de tí (pero tu no).
Descriu la teva actual relació sentimental amb el teu/va nòvia/a o pretendent/a:
Sinceramente tuyo / Això que en diuen estar enamorat / Hagamos un trato / Vas a parir felicidad.
On voldries estar ara? E as suas cançoes / Pueblo blanco / Que bonito es badalona / Mediterraneo…
Com ets respecte l’amor? De vez en cuando la vida / Plou al cor / No hago otra cosa que pensar en tí.
Com és la teva vida? Llegó con tres heridas / He andado muchos caminos / Buenos tiempos / Como un gorrión / Es quan dormo que hi veig clar.
Què demanaries si tinguessis un sol desig? Algo personal.
Ara despedeix-te: Te guste o no / Luna de dia.

2006-10-09T19:40:00.000+02:00

MAI he fet us del blog per fer apologia del Software lliure, del GPL ni res... (encara que tampoc per cap motiu impedidor pontent-concret).

És per això que, crec, un cop predico amb l'exemple (deixant clar que he fet una migració incondicional i total)... ha arribat el moment de parlar de "GNU-Linux". Podria dir i dir... algunes coses amb coneixement, d'altres rescatades de llocs on sabem mes del tema. Des de la Història fins el funcionament. Pero resumint:

""El post d'avui s'ha pogut fer amb una distro anomenada KUbuntu Dapper Draker"" (o quelcom semblant) que, de veritat, va de 'perles': NO spyware, NO trojans, NO pantalles blaves, NO $$$ per les butxaques d'en Gates.... què mes es pot dir?

Bé... un petit detall... encara no funciona la impresora i la tarjeta gráfica no acaba de cundir al 100% (bé, jo diria que ni al 10% però tant sa val)...
Sí, Sí, 'lo' anterior és cert pero crec que 'patir' una mica fins que el tècnic ho aconsegueixi solucionar val la pena (no se si surt a compte el 'preu' del tècnic VS preu de comprar "Finestres", però si mes no son diners que no marxen a l'estranger, queda 'a casa', i en el meu cas em fa un preu immillorable;).

Pozezo.... cal valorar... cal analitzar si és possible sortir del monopoli Microsoft.

2006-09-20T23:12:00.001+02:00

Vuelvo a las andadas...

com sempre, torno a postejar xerrant d'un tema que és potser repetitiu però crec necessari... i si ho faig és perquè em té preocupat.

Avui amb ajuda externa he vist clar que sóc una persona molt tancada [sí, no caldria que m'ajudin a veure-ho perquè jo mateix ja m'havia adonat... pero potser sí que el que et facin adonar-te'n dels resultats d'aquest fet impacta mes].

Em pensava que aquest blog [sí, el blog: Si la veterania fuese un grado] serviria per poder exterioritzar el què m'amoïna (per simple que sigui), etc............. però crec que fins ara NO ho he aconseguit.

És per això que continuaré cercant com millorar i ho faré amb decissió i sobretot demanant ajuda, exposant les meves inquietuds de la vida [POTSER no al post pero sí amb persones que estimo] per tal que tots els nervis i/o problemes de salud, de relació amb els altres... que se m'acumulen i tinc (degut a la falta d'exteriorització) no vagin a més, i perquè com diu la cita: “Resultan frustrados los planes donde no hay habla confidencial, pero en la multitud de consejeros hay logro.”

Així podré veure mes punts de vista d'una mateixa qüestió amb la conseqüent obertura de noves “solucions” vers unes “circumstàncies concretes que s'em plantejin i mes o menys m'amoïnin” que segur, jo sol, no sóc ni seria capaç de veure.

Amb el post d'avui em comprometo a esforçar-me per “obrir-me”.

Let's go... open the door, close the window.

2006-09-05T22:45:00.000+02:00

"Del les prioritats a la vida, parlen els posts."

Hi ha un proverbi que diu: ""de l'abundància del cor parla la boca..."" i seguint aquest joc de paraules he volgut inventar-me la frase que
encapçala el post.

Si realment me la crec... uuiiii... que haig d'anar molt en compte amb 'quin és el contingut i tema d'escriptura' d'aquesta nous típus de ¿diaris personals?, i obviament, del que en el seu dia vaig engegar: jmserrat.blogspot.com

Navegant per diversos blogs, he trobat de tot:
prioritat la feina i els éxits profesionals, les relacions laborals, els estudis, les diversions, els nous projectes, la tecnologia, els esports,... o res de l'anterior.

I jo? Quina dec tenir? Bé, en realitat suposo que tota la llista d'abans i el meu propi blog, deu ésser evidència de què les persones a vegades ens reservem expressar les nostres prioritats (d'alguns expresen mes els seus sentiments, d'altres els reflexionen només en la intimitat [entenent intimitat no només el seu propi ésser sino també aquell cercle de persones mes 'parents' que l'envolten]).

Sí... avui caso casi és lluna plena. I això a què ve??
Weno.... pozzz.... d'alguna manera cal acabar però es que també era per deixar plasmat una creença (potser infundada) en què la lluna influeix. ladecosasquesepuedenhacerconpan.com

PostData: Avui he treballat, plegat una hora i mitja abans de la feina, per agafar el peatge que entra a Barcelona, fer un examen de recuperació de Dret Romà...menjar al FresCO, marxar i venir a Moià i reunir-me per tractar ""cuestiones importantes"". I per fi, avans de sopar, scriure aquesta emprempta d'avui. Però [enga, una autocrítica:]... ¿no hem dit que això no és un diari¿?¿!¿!?¿! ? xD

Arreveure...!

2006-08-29T23:51:00.000+02:00

Imperatius legals VS amor

-----------------------------------------

Avui en tertúlia sopil semifamiliar hem tractat el tema que el títol anuncia (potser sense proposar-nos-ho conscientment). I he decidit fer el mateix al blog.
Sempre he volgut ser el que no sóc... i encara ara, i tot i que molta gent no hi concorda, jo “no vull ser com soc”. [potser en algun context el “se tu mismo” te una certa lógica amb la què podria estar d'acord, però bé].

Això vol dir martiritzar-se, estar sempre volent canviar? No. Crec jo que tot pot pulir-se... i per això l'esforç individual és essencial. [- Però bé... Què té a veure “l'amor” amb els “imperatius legals”? ]
Doncs que com hem observat i concordat a la tertulia esmentada, hi ha gent que notòriament reflecteix una inèrcia cap a fer les coses per obligació, sense gaudir-ne (o sigui un carpediem sa [no confondre amb el carpediem ¿epicurista?]), i, després de reflexionar en "lo dolent" d'això no voldria que aquesta actitud m'impregnés.

Quan es fa tot per amor, i s'intenta que sigui “la qualitat rectora” de la vida... jo crec que no pot haver-hi cosa millor. I llavors, el “voler millorar”, el voler fer mes cada dia que passa deixa de ser una llosa, una 'estúpida manera de fer', per convertir-se en quelcom amb sentit, resultat de manifestar una manera d'actuar regida per l'amor.

Diuen que d'on no n'hi ha non raja... (i ho dic per mi). Jo crec però que, tot i axí, les coses poden arribar a rajar encara que s'hagi de perforar molt fondo... per poc que hi hagi... s'aconsegueix. O sigui... tot i que m'hagi adonat d'indicis de "legalisme" a la meva vida, crec que seré capaç (amb esforç i ajudes) de corretgir la trajectòria i fer dels "principis" (sobremanera el de l'amor), i no les "lleis", el meu esperit rector.

Anglès: Be better...then U'll be free.

Traducció al català:

Sigues com vols ser... faràs feliç

¿Si... no està gaire ben feta la traducció...però realment ambdues frases son incompatibles, porten a una incongruència ?

Pot ésser.

2006-08-24T15:08:00.000+02:00

Quins temps aquells! ("son aquellas pequeñas cosas...").

En aquest cas no l'he trobat en un 'cajón', ni en 'un rincón', ni en 'un papel'. Simplement, vaig obrir una carpeta de l'ordinador i aquí era: una genial foto -->

Aquest 'bon' home, segons diuen i no he pogut comprovar, es diu Manuel Soriano. Fa un temps em va 'portar de cap' intetant contactar amb ell. El motiu? Volia conèixer al qui, teòricament, havia revolucionat la mecànica de les bicicletes fent que arribéssin a velocitats properes als 100Km/h. Deien que la tecnología no estava al mercat perquè l'havia "donat" als xinesos... Una mica estrany tot plegat (fins i tot el fet d'una bici que arribés a tanta velocitat).

'Dropo' de mi (o sigui, 'ingenu'), em creia que el concepte de bicicleta era un vehicle de tracció humana i dues rodes. I, sisi... no ha canviat, crec. El què passa és que, d'on relament crec que ve el problema, els periodistes son capaços de 'comprar' (o aconseguir no tan diplomàticament) notícies d'on sigui, sense comprovar la veridicitat.

Jo crec que això està bé per entretenir... per omplir pàgines. Però, llavors, que no li diguin "notícies" o "premsa" o...
Perquè ens entenguem, allò de "verba volarem escripta manem" és cert. Però també és cert que existeix una cosa que es diu "fe d'erratas" (encara que siguin articles sencers) o retirar-ho d'aquells mitjans que es puguin retirar (com ara pàgines web). Doncs l'evidència de què això no és així: www.20minutos.es/noticia/19888/0/Inventa/dispositivo/Soriano/

Crec que el problema també va estar en ¿no dubtar? d'allò que expliquen... O potser: creure a mitjans de difusió l'interès dels quals, crec, és únicament fer negoci i no pas informar. Per això m'agradaria exposar a quines webs es pot trobar encara a Manuel Soriano:
20minutos.es ; elconfidencial.com ; per citar-ne dues.

Al final... no se on vaig llegir que res era el què semblava. ¿Serà veritat? Que es veu que la bici té un motor (suposo que prou silenciós com per no notar-se [el què també em fa pensar que no deu ser un motor d'explosió]). Bé, qui sap... potser ni la 'bici motoritzada' en qüestió existeix.
Ara bé.. el de la foto... (i la bici que ensenya) "qui i què" deuen ser??

2006-08-20T20:33:00.000+02:00

Per fi... després de dies anhelant olorar la convinació de "sal" i "pins"...
he pogut tocar, endinsar-me, deixar-me endur i acariciar aquest "mar tan nostre" que tantes vegades he vist i, ja em pensava, que no arribaria a poder-ne gaudir aquest estiu de 2006.

Sí, quelcom ¿poc? trascendent com això, digne d'inmortalitzar-se en un nou post? I tant!

2006-08-13T20:45:00.000+02:00

"El frotar se va a acabar."

"El antes i el después."
D'això en diuen Futfanga....
jejeje

2006-08-05T15:09:00.000+02:00

Una roda petada...

pot ser síntoma de moltes coses. Normalment passa al tocar dos elements (roda amb qualsevol altre cosa) tal que, ja sigui per la pressió (xoc) entre els dos o perquè un d'ells (normalment el que no és la roda) entra dins la roda generant-li un orifici, l'aire que aquesta contenia surti... desinflant-se.

Una roda petada, crec jo, mostra quelcom més que això purament físic. És l'evidència de com algu pot ser tan “dropo” de, habent-se demostrat per experiències anteriors que no ha de fer-ho, creure que les capacitats-aptituds-reflexos propis el permeten anar “fent el boig” sense cap problema, ni perill pels altres... (o per un mateix).

Ha arribat el moment de, ja se que això és el què es diu sempre que passa “alguna cosa d'aquest tipus” (es mes, per una “trista” roda petada no, acostuma a ser per coses de mes “gravetat”)... però han set massa advertències en una mateixa “etapa temporal”. Fa res... clavada de frenos perquè venia un camió a la intersecció i vaig veure que la única manera de frenar era clavant-los (això no hauria d'haber estat així... jo em pensava que els càlculs em donàven per no derrapar en cas de veure necessari frenar).

Aquest matí hem quedat a dos metres de cara amb un veí (cosa que ja va passar l'altre dia amb un altre veí [weno... tampoc en tinc tants de veïns però han estat dos veïns diferents, sí]). I ahir mateix en canvi de rasant vaig veure un nen amb el seu pare jugant a la pilota a uns quants metres a l'esquerra... i vaig pensar... cap problema... ells allà, jo aquí, la via lliure... cap mena de perill. Doncs la meva sorpresa era nar tan refiat quan vaig veure una pilota de futbol passant pel costat no vaig ni reaccionar perquè sabia que no podia fer res [total era una pilota que com a màxim pot petar però sobretot perquè no tenia temps]! Si en comptes d'haber set una pilota... i hagués hagut el nano petit que l'acompanyava (o sigui... la seguia de prop perquè no marxés lluny)?

Seny... ni la DGT ni “llets”... reflexió --> modificació de conducta.

Doncs això... els detalls ni calen... la qüestió, crec rau, en què avui he aconseguit tenir una “roda petada” per “causalitat” (no casualitat) ni sota unes circumstàncies fortuïtes”com desitjo ( i així faré els possibles) sia la propera vegada.

2006-07-26T15:41:00.000+02:00

2006-07-25T18:15:00.000+02:00

Aixommateix [pozzezzomimmo]

Tinc la foto del gat de Vilarrubia 20 i el carter que reflexiona preparada... però per coses de la vida... el servidor de blogger nova.

Aprofito, ja que he fet un nou post, per deixar anar l'últim tema, del qual intentaré no fer cap lectura, simplement expondre.

Estava davant les escoles pies... i m'he percatat dels nens i nenes que pel pati corrien i jugàven. Tot i semblar criatures corpòries que formàven part d'un conjunt... cadascu tenia les seves "cosetes".

Aproximadament 1/5 del pati tenia ombra, i allà crec jo que hi havia la gran majoria dels "petits invasors". No obstant... tres nanos marxàven de la tònica, estàven en linia, arrepenjats al reixat... no se què commentàven entre ells (és mes, crec que no comentàven res).

Dos encara... (provistos de gorra), però l'altre amb cabell tupit semblava com si el sol no existís... com si fos primavera.

Mes enllà, també a ple sol, i propers a la carretara... alguns nois i alguna nena allà, jugant a "pressoners". A posteriori penso... si això fos en un altre contexte, concretament el d'adults, segurament seria o a un centre penitenciari o un manicomi...
Però res del contrari... es tracta d'individus que tot comencen el seu viatje en l'aprenentatge del què és la vida... que tots ells veuen "normal" les seves acutacions i que, a cop d'ull, s'ho passàven bomba...
Entre tant joc... una mica d'aprenentatge, crec, quan s'ha pogut escoltar una veu femenina (ve... potser no perquè ja se sap que de petits les cordes vocals fan que tinguem tots veus molt agudes) que clamava: "això no es val". Que personatges tan petits s'adonguin dels "drets"... (entre d'altres temes tant complexos del món "adult" [dic adult per diferenciar-lo] ni que sigui en un joc... és digne d'admiració.

2006-07-25T17:07:00.000+02:00

Com es veu el món (cada carter el seu) "des de" Correos y Telégrafos de España.

Volia fer un(a) anàlisi a la premisa “La feina és quelcom que serveix per guanyar diners”que tenía intenció de “tirar per terra” per fer un intent d'entendre el què jo crec que és treballar; parlar de la plusvàlua i tot això... Pero m'ho he repensat... si un cas comentaré quelcom relacionat amb la “calor”:

Quina calor es passa... repartint una zona un dia... l'altre el següent i la tercera zona el dia que queda... tot es torna, al final, cíclic (com moltes dels fenomes de la vida).

M'he preguntat: de què serveix repartir tanta carta, tanta publicitat, tantes factures, tants Vencas i Vitrinas mágicas,.... no es podria fer tot telemàticament?

La solució a la resposta la he tingut a les mans uns quants minuts després.

Una carta manuscrita... minuciosament,tremendament,atentament,amorosament dirigida. Sí... ja se que es tracta d'un delicte constitucional la “violabilitat de les comunicacions...” (pero es que era una postal... i jeje... no portava sobre). No diré des de quin lloc escribien, on havien marxat de vacances, perque realment és el què menys importa.

Avui també, dos internacionals. Una de frança i l'altre d'itàlia. El que mes m'ha sobtat d'una de les dues ha set que era com una carta normal però en tamany ultrapetita. Sota el sobre es podia observar tot una sinfonia de lletres esperant ésser assimilades que també habien estat manuscritament dirigides. Sí... potser és que les “tecles” del ordinador mai podran reflexar la nostra personalitat, els sentiments de cada moment, el “pols tremolós”, la intensitat augmentada...

Només per això... crec que Correus mai desapareixerà, per això s'hauria de mantenir. Pel que fa la resta... tan de bo desaparegui. Tot i segur que molta gent també agraeix aquestes mostres de “respecte” de les empreses que els cataloguen i “tenen presents” com a potencials compradors... I ho dic perque a “no se quin bloc” del poble, cada cop que hi vaig i pico perquè m'obrin ja m'esperen allà aquestes dones (moltes vegades soles encara que amb familia) que com si d'un gran esdeveniment es tractés surten a les terrassetes que donen a l'escala... en fila del segon al baixos per mirar si els ha arribat alguna carta a nom de “nosequí” o del seu fill... o de la noia aquesta que ara vindrà a viure però encara no hi viu que ja se les guado jo... o del noi que som veïns aquí desde fa 30 anys que som com una família que si hi ha algun certificat “que no em preocupi” que elles son tan amables de fer-els-hi arribar, que hi puc confiar.

Doncs el què deia... el sol fet d'arribar-els-hi a la mà una revista tot color, on es venen (per ex.) roba... ja els dona un alicient a la vida. Bé, això és el que jo em penso a jutjar pel que observo...

Potser però és que, per l'experiencia, valoren positivament conèixer l'entorn, xerrar una mica, alegrar-me una mica el dia de “feina”...

Per últim el privilegi de gaudir observant i tocant el petit gat de Vilarrubia 20... o el seu amic "negre intens" del davant, de Maragall 34 d'ull daurats (vist des de la perspectiva d'un daltònic)... fan que pensis... que potser, quan hi torni es repeteixi “el cicle de les zones” i allà i tornin a estar...
cosa que m'ha fet adonar que els “cicles” no son tan dolents.

Salutacions telemàtiques.

[De com es pot començar parlant de la calor... i passar a la rutina]

2006-07-14T15:38:00.000+02:00

A punt de ploure.

Tot és llest per començar a ploure... el cel deixa anar trons i es queixa... com si ja tingués ganes de desempallegar-se de tot el què reten.

I el gufo.. el Gufo m'ha demanat per sortir a la entrada ja asfaltada. I allà s'ha quedat. Al mig, assegut... contemplant l'horitzó i les manifestacions del cel... com sabent que d'aquí una estona "els seus pronòstics" es cumpliràn i per fi quelcom poc pesant i humit,,impreganarà tot el seu voltant i a ell mateix... si es que decideix quedar-s'hi 'insteadof" tornar per escoltar-ho desde casa...

weno Gufo.. aviam que fas....
No ho se... potser és la convinació de calor i aigua el que esperes...
Gufo, carpediem.

2006-07-10T21:06:00.000+02:00

Avui... emmmmmmmmmmmmmmmmm... FOTOS!! (com es nota ke JA PODEM FER US D'UN BON AMPLE DE BANDA A CASA!!)

- Perquè ser ecològic no costa tant... (posa't una enganxina i donarà el "pegu"... com diria el Nano: "el hábito no hace al monge pero da el pego").

- Per tenir "classe".

- Perquè cada carrer és únic. Però quasi tots tenen un element en comú.

- Per aquell que treballa a l'embaixa del pasïsos baixos i un dia va decidir canviar el seu "Mercedes clase A" per aquesta ¿preciositat?. Digues que sí!

- Pels que encara estan per engegar la compta... tot és començar (desde 00.00)

- Aquesta foto la poso perquè és dels pocs llocs de Barcelona on SEMPRE HI HA APARCAMENT GRATIS i al costat d'una boca de metro!!

- Per ésser irreproduïble

- Perquè alguna(es) habia(en) de ser la(es) darrera(es).

2006-07-01T21:31:00.000+02:00

El problema de ser equilibrados/equilibrats.

[a raíz del comentario del post anterior hecho por Erika]

Estaba pensando en hacer un post, y traducirlo al castellano… pero tras pensarlo he pensado: “¿para qué si todos los catalanes entienden castellano?” “¿No es buena la variedad?” A demás creo que es beneficiosa la “ley del mínimo esfuerzo” ( que viene a ser una vulgarización del concepto económico de “maximización de beneficios” [minimizando los gastos] ), sería demasiado trabajo escribir dos veces la misma cosa.

Yo creo que “cuan bueno seria que no existieran barreras a la hora de comunicarnos con los demás!”. Eso quiere decir ¿un único idioma…? bueno… ¿ por qué no aprenderlos todos ?

El blog, pretendía, ser íntegramente en catalán… pero visto que nos estamos internacionalizando… no estaría mal llegar a mas personas utilizando de vez en cuando, también el castellano.

Ahora que lo pienso… esto es lo que también hizo en su momento el Nano. Pese a negarse inicialmente a cantar el LA LA LA en Eurovisión en un idioma impuesto y no en otro “restringido”, acabó deleitando a toda la gente de las américas-castellanas (o latinas).

Leí el otro día algo parecido a que, en respuesta a porqué Serrat no cantó en catalán… “Yo hablo en aquel idioma que se me prohibe”. // Nano nano…no deixes de ser un rebel empedernit //

Bueno… pues el intento de abarcar mas lectores... ya ha surgido. Hasta la próxima…// Fins la propera!

(aquesta és una evidencia de com els principis d’Hom poden evolucionar).

2006-06-14T09:06:00.000+02:00

Últimament...

Sí, últimament, he estat pensant quin post nou posar, com crear nouves impregnacions impresses d'allò (una part) que he viscut, etc.

Últimament m'ha sobtat molt veure la facilitat d'algunes persones a fer blogs interessants i francament addictius. Parant a pensar-ho.... serà perquè no tinc res a dir? Segurament no. És per això que, analitzant el problema, he pensat que potser l'art d'escriure i fer submerjir o impregnar al lector d'aquella part positiva, teva, és un tant complciat... i, això, quelcom innat que tot i que es pugui potenciar ... costa.

Analitzant veig un problema de falta de creativitat. I, com mai m'ha agradat ésser poc creatiu, he pensat, commentar avui, si mes no quelcom de poc trascendent però interessant o entretingut: "DETRÁS ESTÁ LA GENTE".

Aquesta és la frase que l'altre dia, pujant amb el cotxe, va submergir-me i embotar la meva manera en aquell moment de veure la vida. Projectes, envejes, triomfs, derrotes, inmmobles i mobles. Tot és superflu, minúscul en comparació amb el que realment, crec jo, és de valor.

'Lo' material és fruit en el fons, de persones que han sabut gestionar aquest llegat físic que han rebut. Un home o una dona, sentiments, inquietuds, personalitat, coneixements, amor... és en el fons allò que no es veu i arriba a sobresortir mes que allò que es veu.

Una simple cançó que van posar a cadena Dial... allí estava el nano... amb una de les seves noves cançons provinent de una illa qualsevulla... fent-me sentir que hi ha motles 'coses' a la vida (masses?), però que en el fons: detrás está la gente; gràcies.

2006-05-28T15:26:00.000+02:00

Dia "raru", tot depèn.

Avui tinc un d'aquells dies "rarus"... però no tan sols per una sèrie de circumstàncies que m'hagin passat, sino mes aviat, per ésser capaç d'influenciar-me o "deixar-me anar" per allò que escolto-veig.
Si, a part de les activitats pròpies del dia que hagi realitzat-realitzi, el fet d'ésser capaç d'introduïr-me en una manera d'entendre o veure el món que m'envolta VIATJANT per la música... fascinant

Submergir-te en una cançó com la de 'Bandera Blanca' de Francisco és, francament, tot una experiència:
""...aquellos que pensamos que en la vida, se tiene con derecho a disfrutar. Tenemos que salir de la apatia y juntos levantaaaaar Bandera blanca en cada puerta, en cada calle donde corre la violencia...""

Per anar-nos a veure la vida d'una altra manera:
'La buena onda' de Moneda Dura: ""... la buena onda una forma de vivir mamá. Vivela la buena onda, bailala la buena onda, sientela....""

O la senyoreta Lila amb els cabells pintats, els pantalons vermells, les mans carregades d'anells i l'estel tatuat a la pell que ens expliquen els Whiskyns.

L'amic Drexler que només li calen dues coses la vida: ""Mi guitarra i Vos"".

O els altres 'amics' del Vendrell.... no els Lax'n'Busto que també tindrien molts personatges i 'modus vivendi' que expossar-nos... sino els Estopa amb el seu:
""atrapado en mi mundo mágico, trágico que siempre confundo y que hay mucho tráfico huele a cloroformo i eter etílico, no me conformo con vivir.
Entonando cánticos sálicos soníricos, sin ser físico quantico puedo describírtelos fingiendo ser un santo modélico magnífico angelical... mucho mas allà de lo normal..""

"EN LA VARIEDAD ESTÁ EL GUSTO".
AGUUUUUUUUUUUUUUUUUUUUUR

2006-05-23T13:09:00.000+02:00

Akest matí... tot i la sobada general 'del cos que em representa i em porta allà on "vull" ', he pogut 'parar-me' a reflexionar (si mes no he aconseguit que unes quantes neurones es moguéssin) en veure l'actitud del meu gos, GUFo.

Ell... el pallo, allà quiet, enroscat, tot sobat, gaudint de la vida "gossil" que li ha tocat. Al principi la reacció primera que he tingut, ho reconec, ha set l'enveja... allà uns quants minuts o hores mes gaudint de la genialitat del descans placenter en silenci matinil.

Ara que ja he passat el matí, he exprimit el cervell potser pel simple masoquisme o, qui sap, per unes mínimes ganes d'apendre o ... pel que sia; crec que tot i les diferències... cordills jo puc expressar-ho per escrit, recordar-ho, reflexionar-ho... i ell, ell, em sembla que ell poc poc gaudir amb el passat i crec que amb el present potser tampoc (això hauriem de damanar-li-ho a ell, però el què deia, fer que s'expressi respecte coses en les que cal reflexionar li costa una miqueta).

Així que... Gufo, no em fas enveja.

2006-05-03T22:19:00.000+02:00

Son les 10 del vespre, dia 3 de maig de 2006.Avui... sisi.. ara escolto petards que tronen al cel com si de manifestacions dels grans esglais de les gents es tractéssin.
I crec que així és...no se en quin món dec viure, però sembla ser quetornem a lo de sempre: "erl furvol"....Es veu que uns nois de Barcelona, en realitatem sembla que mes de l'estranger que no pas catalans... [ però bé això sembla ser irrellevantfins i tot el mateix himne ho deixa clar: "tan se val d'on venim"]han demostrat ésser molt bons en alguna cosa...tocar les pilotes, o sigui (siusplau no és malinterpreti) jugar a "bolapeu" [del cast. balónpie][no uso la paraula 'futbol' perquè em sembla un anglicisme poc oportú ja que allà això no és el mateix, potser seria millor traduïr-ho semblant a "soccerol"]
Doncs... si.Aquest tema, aquesta "alegria" (compartida o no) serà el que desbordarà les converses deles vides de milers (o milions) de persones a les properes hores[fins i tot jo, potser]. Trist o no... així estem. Com diu el proverbi:de l'abundància del cor, parla la boca. Es nota que vivim a una societat on el cor dels homes (i les dones, però potser més els homes) sembla allotjar coses transcendentalísimes·€[aquesta última frase irònica clarament]

Cloenda: feia ya molts dies que no deia res... un proverbi xinès diu: no diguis res si no estàs segur que allò que diràs és millor que el silenci. Amb això tampoc vull dir que aquest hagi set el motiu pel qual no he dit res... Salutacions a tots els qui som vius... i Agur! fins la propera.
[la torre AgBar es simulant un foc d'artifici... cutre i poc desviat del meu entorn social oi?? jejeje]

2006-04-05T10:19:00.000+02:00

PER VARIAR

Aquest blog va nèixer farà ja un temps… amb intencions variades.

Nasqué la idea de poder transmetre missatges relacionats, ho reconec, amb allò que les cançons del Doctor Serrat (jeje..com Sona) m’evoquessin. Potser el primer i segon post aconseguiren l’objectiu, no obstant, he de reconèixer que va adoptar un romb diferent a partir del tercer.. i així ha seguit.

Potser el blog va estar mes centrat en demostrar (inconscientment i sense pretendre-ho) que si la “veterania fos un grau” m’encantaria adoptar-la i [bé aquest és un tema que deixaré per mes endavant].

Tot això per dir que, efectivament, els propòsits de les coses poden variar segons les circumstàncies i, en part per això, he decidit no seguir un “fil conductor” pels posts del blog (ara bé sí conservant l’essència de la premisa que titula el blog).

Per això... avui unes quantes fotos.